República  2014-2016

LA POSTVERITAT I LA MILLOR GRAN MENTIDA

Una realitat que es troben alguns polítics, no tots (i uns més que els altres), és que han de dir mentides perquè si no ho fan la seva gent no els vota. S’hi han acostumat tant, els polítics i els electors, que alguns dels primers només treballen per elaborar les millors mentides i els seus electors voten sempre la millor mentida. Després de votada, aquesta millor mentida se la creuen democràticament també els uns i els altres, perquè és una mentida que té l’aval de les urnes i es propaga als mitjans de comunicació. Una bona part dels diners públics s’utilitzen primer per elaborar i difondre mentides, després per votar la millor gran mentida i finalment per creure’s aquesta millor gran mentida. No és mai una sola mentida clara i comprovable, sinó que és una mentida molt genèrica, més aviat un univers de mentides relacionades, una mena d'al·legoria. Això és un problema de les nostres democràcies i en pots dir com vulguis. Quan es vehicula de manera hegemònica per les xarxes socials, es distorsiona i modifica a través de l'excés d'informació no contrastada, sembla que es transforma en allò que ara en diuen postveritat.

23/12/2016

DIFICULTATS DE LA INDEPENDÈNCIA

Fa segles que Catalunya sembla que dóna lliçons a Espanya mentre Espanya sembla que sodomitza Catalunya. Després de tant de temps d’estar així, encara que només sigui canviar una mica de postura ja es fa difícil, sobretot per a qui està a sota. Més seriosament, no valdria més que Catalunya es donés lliçons a si mateixa i es preguntés perquè fa tants segles que està en aquesta situació? La independència d'un país sempre és una qüestió de força, en el nostre cas de força democràtica, però de força. En aquesta lluita, el més feble només pot vèncer si es superior en l'estratègia i en la tàctica. El poderós es pot equivocar estratègicament i es refà, però si s'equivoca el feble, encara que sigui en una tàctica, pot perdre fàcilment. Només una gran intel·ligència i actitud col·lectives, convenientment utilitzades pels seus líders polítics podrà portar Catalunya a la independència, amb referèndums i/o amb eleccions, a més curt o a més llarg termini. Aquesta intel·ligència i actitud penso que hi són, en general, en la major part de la població que reclama la independència però no l'acabo de veure en tots els líders polítics, que són precisament els qui no s'han d'equivocar. En alguns sí, molta, en altres no tanta i en altres gens. Ara mateix tenim l'estúpid cas del jutge Vidal, per exemple, que no sabem si ha explicat mentides o veritats, mitges mentides o mitges veritats, però sabem que en qualsevol dels casos no havia de fer aquestes declaracions, s'ha equivocat i ha fet mal al procés independentista. Volia fer bé. Segur. Tot això ve a compte d'haver escoltat molts analistes que diuen que en aquesta lluita el primer que s'equivoqui perdrà. No és així. Ells, els unionistes, els qui volen mantenir l'estat espanyol tal com està, es poden equivocar a fons més d'una vegada. En realitat ja ho han fet, i molt. Nosaltres, els independentistes, no tenim marge d'error.

27/01/2017

TAIWAN ÉS XINA?

A la Carme Forcadell, amb tot el meu suport, el dia de la seva declaració al TSJC

Al nostre país hi ha actituds que em recorden alguns professors xinesos obeint ordres de l’estat xinés, en un sistema educatiu encara molt fonamentat en la memòria i en la repetició. Deien als seus alumnes: -Has d’aprendre a dir Taiwan és Xina i ja està, és així, si ho dius no et passarà res, a veure digues-ho. -Taiwan és Xina. -Molt bé ja ho has après, ja està, ara torna-hi. -Taiwan és Xina. -Ja està, és així. Ja ho has aprés. No en parlem més. És fàcil. Només ho has d’aprendre a dir: -Catalunya és Espanya. I no et passarà res.

16/12/2016

FUTUROLOGIA INDEPENDENTISTA

Ningú, ningú, ningú, no sap com acabarà ni quan acabarà el procés iniciat cap a la independència de Catalunya. A molts de nosaltres, entre els quals em compto,  simplement ens agradaria que aquest procés acabés ben aviat i amb la independència. Però us podreu haver adonat que mai no he afirmat res que faci pensar que Catalunya serà independent ben aviat, encara que de la meva part hi posaré tot el que calgui perquè sigui així. Res no desitjo més. I és que una cosa és lluitar per la independència i una altra és tancar els ulls a les forces reals que tenim, en front del poderós estat espanyol que utilitzarà tota la seva força en contra. Si no som capaços d’adonar-nos de la seva força i de les nostres debilitats, no serem independents, ni ara ni mai. Espanya no es pot permetre una Catalunya independent per múltiples raons que coneixem tots i que ara no són dels cas. No s’ho pot permetre, no s'ho pot permetre, no s'ho pot permetre. Hi torno, no s'ho pot permetre i és molt poderosa. No és com el Regne Unit respecte a Escòcia per exemple. Sempre he odiat una frase que no sé qui es va inventar, que s'ha repetit molt i que diu “la independència la tenim a tocar”, perquè sembla que tot sigui relativament fàcil, com una excursió de diumenge en família per tornar una mica cansats després d’haver-nos divertit una estona. Com quan tornàvem de les manifestacions de l’onze de setembre. En canvi, aconseguir la independència de Catalunya és d'una dificultat molt gran i jo diria que la independència no la tenim precisament a tocar i que, a més, per les raons que ara exposaré, penso que no l’aconseguirem en els terminis proposats.

Allò que és segur que passarà, que de fet ja ha passat en part, és que haurem donat un gran pas endavant, un gran salt en el reconeixement implícit de la nostra identitat nacional per part de la societat espanyola i en la divulgació de la nostra realitat nacional a l’exterior. Fa mitja dotzena d’anys que al món pràcticament no ens coneixien i ara sortim als diaris internacionals al costat d’Escòcia. I això augmentarà de manera progressiva en els propers mesos. En aquest procés d'independència hi ha massa nervi de la classe mitjana, massa intel·ligència, massa força popular perquè tot quedi en res. Però a part de l’estat espanyol que voldrà impedir la independència de Catalunya amb tota la seva força, en el conjunt de la societat catalana també hi ha unes debilitats internes que penso que ho impediran ara mateix, en els terminis que s’han proposat. Si no fos per aquestes debilitats possiblement ja seríem independents o hi seríem a tocar, potser aleshores sí, a partir dels resultats de les darreres eleccions catalanes que haurien estat uns altres.

Ningú, ningú, ningú, no sap que passarà, però podria molt bé ser que aviat, tal com avancem cap a la independència, hi hagués una resposta de l’estat espanyol que no fóssim capaços de resoldre a curt termini degut a les nostres debilitats internes i que ens faria veure on realment som, quina és la força real que tenim. Perquè la independència al final serà una qüestió de força, per la nostra part de força no violenta, de força democràtica, però de força. Aquesta resposta crearia una altra situació, potser semblaria que ens han derrotat i probablement no ens podríem recuperar en uns pocs mesos, potser necessitaríem uns pocs anys, possiblement unes altres eleccions i hauríem de calcular bé les nostres forces. Hem de saber que això pot passar, sobretot per no sentir-nos completament decebuts i derrotats en el cas que succeeixi. En tot aquell temps, que seria crític, si el conjunt de la societat catalana reaccionés adequadament, segur que aconseguiríem la independència. Si no reaccionés, aleshores la independència quedaria ajornada per a una altra generació o per sempre més.  

I quines són aquestes debilitats internes de la societat  catalana que al meu parer no ens permetran fer front a l’estat espanyol en els terminis proposats? Són de tipus variat i, a grans trets, les següents:

1. La majoria dels usuaris habituals del pont aeri que no volen la independència (molts d'ells descendents de la pseudo-burgesia enriquida amb el franquisme). Són relativament pocs però poderosos.

2. Molts dels habitants del cinturó espanyolista o antic cinturó roig (molts d'ells descendents de la immigració no integrada dels anys seixanta del segle passat). Són molts i que, quan es voti, votaran en contra.

3. El llast que suposa dependre de la radicalitat imprevisible de la CUP per tenir la majoria independentista en l'actual legislatura.

4. Les lluites internes que hi ha entre els mateixos partits independentistes.

5. Els catalans que acceptaran una oferta trampa de l’estat espanyol.

6. Els catalans que donaran suport a una esquerra populista contrària a la independència.

7. Els catalans que a l’hora de la veritat, amb la campanya de la por, es cagaran a les calces.

Les dues primeres debilitats són reminiscències de la dictadura franquista, són bastant estables, formen part de l’espanyolisme autòcton contrari a la independència i serà difícil eliminar-les. Les cinc últimes formen part de la manera de ser de molts dels meus compatriotes i podrien ser superades. Aleshores seriem independents. Si aquestes debilitats internes no es superen, o bé no farem mai un referèndum o bé el perdrem.

Però ningú, ningú, ningú, no sap que passarà. Dit tot això, defensaré la independència de Catalunya a primera línia i com si fos per a demà mateix. Em faria molt feliç equivocar-me en el diagnòstic i que fos així.

28/10/2016

ELECCIONS DEL 26J

A les darreres eleccions ha quedat clar un fet que sembla molt característic de l’estat espanyol. Als votants del PP no els importa gaire que el seu partit i els càrrecs del seu partit siguin els líders internacionals de la corrupció, els voten igual o més. I als votants del PP de Catalunya tampoc no els importa gaire que el seu candidat, el ministre de l’interior, hagi conspirat il·legalment i de manera evident, des del propi ministeri de l’interior i amb el consentiment del president del govern, contra líders polítics independentistes catalans, ben al contrari, sembla que li agraeixen que ho faci, perquè encara el voten més. De fet, el ministre, hagi fet el que hagi fet, sempre ha anat a favor d'aquests votants, a favor d'ells i a favor d'Espanya. I això és d’agrair. ¿Qui parla de dimitir per una cosa així, per un servei a la pàtria? És distret de veure. És amb aquesta gent que ens haurem d’enfrontar (sí, sí, pacíficament, és clar), no només amb aquests polítics, sinó amb aquests votants. Ja fa molts anys que insisteixo que en lloc de malparlar dels partits hem de parlar sempre dels votants d'aquests partits. No sé perquè tothom es refereix sempre als partits polítics i no als votants que els mantenen i que, en realitat, en són els darrers responsables. Ah! és per allò de la correcció política. 

 

27/06/2016

SI TU FOSSIS PUIGDEMONT...

Tu, que ets independentista i vols arribar al bon port de la creació d’un estat propi a Catalunya, què faries ara si fossis el president Puigdemont? Suposo que estaràs d’acord amb la seva reacció a la no aprovació dels pressupostos, amb una qüestió de confiança al setembre. Però, què faries per guanyar-la? Què proposaries per merèixer la confiança del parlament en la situació actual? Pensa que si la teva proposta és clarament independentista com ha de ser i serà, només et votarà la teva pròpia formació i la CUP.  Només pots guanyar amb els vots de la CUP, ja hi tornem a ser. Jo proposaria, en defensa de la meva presidència, una solució dràstica que fos totalment fiable per no dependre més de les votacions de la CUP, per exemple, que els diputats de la CUP s’integressin amb els de Junts pel Sí en un únic grup amb disciplina de vot decidit per majoria de diputats... ells que sempre voten. Sembla bastant evident que això la CUP no ho acceptaria, però és una mesura que asseguraria portar el procés fins al final sense més entrebancs interns. Com que aquesta mesura o qualsevol altra similar et faria perdre la qüestió de confiança, aleshores què faries, què més proposaries? Jo res més, simplement perdria la qüestió de confiança, sempre que fos políticament possible el que ara explicaré. Això voldria dir anar a eleccions. De fet, si no hagués dit que em presentaria a una qüestió de confiança, podria haver convocat directament les eleccions, però ara ja ho he dit, ho he de fer i, a més, el fet de perdre la qüestió de confiança em proporcionarà la coartada necessària per convocar les eleccions. Abans, però, havent previst que passaria tot això, m’hauria assegurat els contactes necessaris amb l’ANC, l’AMI i Òmnium, i amb els partits polítics, CDC i ERC, per tal de presentar, a les que serien les darreres eleccions autonòmiques (aquesta vegada sí, les darreres), una llista única protagonitzada completament per la societat civil i amb aquells polítics favorables a la independència que s’hi volguessin afegir, de qualsevol partit... però a la cua. No seria el vot de la teva vida, seria el vot de la teva independència. Aquesta és una solució radical, sé que és molt difícil aconseguir la unitat necessària, potser amb els partits actuals és impossible, però portaria a la independència. Perquè la CUP, una organització que pot ser eficaç en reivindicacions populars als ajuntaments però que no vol governar i que, per tant, és un desastre en un parlament, una organització que mai no hauria obtingut els diputats que té en unes eleccions normals, segur que en un moment o altre tornarà a la càrrega. I encara que digui que defensa la independència la pot fer fracassar fàcilment. 

08/06/2016

LA SOCIETAT CIVIL

 

Vaig escriure la nota anterior abans que la CUP decidís mantenir l'esmena a la totalitat dels pressupostos. És igual. Qualsevol dia es negaran a fer una altra cosa important perquè hi ha un senyal de circulació mal retolat a Sant Julianet de Vilapetita. Cal tornar-se a plantejar com avancem cap a la independència. Amb ells (potser només amb la meitat d'ells) serà molt difícil. Necessitem tot l'espectre polític possible, l'esquerra més convencional i sobretot el centre polític que la CUP esparvera constantment. Potser aviat serà l'hora de la veritat de la societat civil, d'Òmnium, de l'AMI i de l'ANC.

07/06/2016

AIXÒ ESCLATARÀ

La CUP. Són una caixa de trons. Així no ens en sortirem. Ara sembla que hi ha un gran problema per l'aprovació dels pressupostos. Jo penso que probablement els pressupostos s'aprovaran amb algunes concessions, es prorrogaran o es trobarà una altra solució. Ara bé, si no és ara mateix, en algun altre moment això esclatarà. El problema no és la CUP, la CUP fa el que va dir que faria, i encara, per dir-ho així, es porten bastant bé. Al marge dels espanyolistes i els unionistes, el problema per a la independència són els més de 350.000 catalans, que es diuen independentistes i que varen votar la CUP (i també hi podríem afegir molts independentistes que varen votar CSQP). Tenint per votar una llista política unitària amb tot el centre i l’esquerra autòctons, amb la societat civil, per cert amb una gran procedència de l’esquerra, que garantia la progressió democràtica i la defensa dels drets socials (una llista espectacular que possiblement no es donarà mai més i que amb una altra cultura democràtica hauria tingut tants vots que ja seríem independents per decantació), molts independentistes no en tenen prou i es decideixen per votar un partit antisistema, un partit antiglobalització, una llista assembleària que és l’esquerra més radical d’Europa, que diu que no vol governar (atenció: van votar per al parlament de Catalunya un partit que no vol governar!), que no vol pagar els deutes que es contrauen amb els bancs, que vol sortir de la Unió Europea, que vol sortir de l’euro, que vol sortir de l’OTAN (què més es pot demanar en un programa polític, sortir de la Terra?), doncs molt bé, els voten. I no són unes desenes de milers, són centenars de milers. En el moment que es necessita tot el gruix del centre polític per aconseguir la fiabilitat necessària per a la independència, se’ls acudeix votar la CUP. Molts dels seus votants són independentistes que reconeixen que es varen deixar portar per la imatge amable de la CUP a la legislatura anterior, per la transparència de la seva gestió a alguns ajuntaments, o bé per l'anunci de l'ANC que calia votar una de les dues formacions independentistes sense fer cap més distinció. Entre aquests votants hi tinc amics i sembla que alguns tampoc no van distingir ben bé allò que significa votar els regidors d'un ajuntament o votar els diputats del parlament de Catalunya. Si parles amb ells, molts reconeixen que no s’havien llegit el programa i que a hores d’ara no votarien la CUP, molt bé, però resulta que ara hem de fer al camí cap a la independència amb el resultat dels seus vots. I potser no el podrem fer. Jo diria que no tenen gaires excuses, perquè hi ha un gran percentatge de votants de la CUP amb estudis superiors (o potser la voten per això?), en canvi aquesta proporció és molt més baixa en els votants d'altres partits. I encara que alguns ara diguin que no tornarien a votar la CUP, a les pròximes eleccions catalanes (que ja no sabem quines seran, ni amb quines condicions) potser no votaran la CUP tal com diuen, però sé perfectament que n'hi ha alguns que votaran una altra llista que satisfaci la seva estètica d’una esquerra ideològica (no pragmàtica) que probablement tornarà a dificultar la independència o a dificultar la seva consolidació, segons el moment en el qual les eleccions es produeixin. A aquests els conec, si algú juga al golf no té dret a existir i, en canvi, fer escalada és del tot recomanable. Una altra explicació seria que molts dels votants d'aquest partit i d'alguns altres partits d'esquerra, situen la independència de Catalunya a la seva dreta, encara que seria la revolució més important de Catalunya, d'Espanya i de la Unió Europea. Però això no els afecta; els qui sempre volen fer la revolució, o bé la negligeixen o bé situen aquesta gran revolució a la seva dreta. I tot allò que ells mateixos situen a la seva dreta, sigui el que sigui, és sospitós, ho fan voluntàriament sospitós. Això ja fa molts anys que dura, no sé si alguns segles; els historiadors ho haurien de dir. Quan és evident que s'ha de fer una cosa, quan una cosa és necessària i possible, hi ha una certa esquerra que diu, precisament aleshores, que se n’ha de fer una altra que és més ideològica i que, de fet, impossibilita la primera. I la gent s'ho creu. Aquí no hi ha res a fer, és un problema cultural que afecta tant les classes populars com algunes classes intel·lectuals, és un populisme intel·lectualitzat que triomfa de la mateixa manera que van triomfar al nostre país l'anarquisme i el marxisme. És un problema recurrent del país, d’una gran part de la intel·lectualitat del país que ho trasllada a una gran part de la gent del país, al subconscient col·lectiu del país que creu, sense saber-ho, que la veritat i la bondat (deixeu-me simplificar-ho així) sempre, sempre, sempre, és a l’esquerra, i més veritat i més bondat si més a l’esquerra.

31/05/2016

UNA ALTRA VEGADA SOBRE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA

Després de la publicació i el blasme del manifest koiné

 

Al meu país hi ha moltes coses que són veritat però sembla que no es poden dir perquè són políticament incorrectes. Segons alguns, és clar. És un fet recurrent. Per exemple, tots els beneficis i les dificultats d’integració de la immigració, sembla que a vegades es volen resoldre amb una simple frase plena de correcció política i de bona voluntat que diu: som un país d’acollida. I que, a més, es completament certa. Però tots sabem que un país no pot conservar la seva cultura i la seva pròpia identitat si, per exemple, sofreix en poc temps una immigració exagerada d’una altra cultura que no s’integra, per exemple del 200% de la població. I encara més si hi ha un altre país més poderós que utilitza precisament la seva emigració per sotmetre i dominar culturalment el país que sofreix la immigració. Els casos al llarg de la història universal són tan nombrosos i evidents que no cal explicar-se més. El país es transforma en un altre, encara que sigui un país democràtic (o precisament per això), es transforma en el país de la cultura immigrada dominant perquè la majoria imposa la identitat i la cultura del país. Aquest no és exactament el cas de Catalunya perquè la societat i la cultura pròpia ha tingut una capacitat d'integració, un vigor, un nervi i una resiliència, que no ho han permès, però s’hi aproxima una mica, més aviat bastant. Catalunya és un país d'immigracions i ha tingut tres grans onades immigratòries (a part de la immigració sostinguda) al segle XX, en diferents circumstàncies polítiques i socials. A grans trets i arrodonint molt els números per simplificar, les tres onades són: la primera que dura uns quinze anys al voltant dels anys vint del segle passat, una immigració espanyola d’uns 500.000 individus sobre un població autòctona d’uns 2.000.000, la segona que es va allargassar uns vint anys al voltant dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, va ser una immigració espanyola de gairebé uns 2.000.000 d’individus sobre una població establerta d’uns 3.500.000 i la darrera una immigració estrangera amb predomini del centre i del sud d’Amèrica i, per tant, també amb predomini de parla espanyola, al voltant d’uns 1.500.000 d’individus sobre una població establerta d’uns 6.000.000, i que s’allarga uns deu anys a l’entrada del segle XXI. Per tant, sense comptar els descendents ni la immigració sostinguda que és molt important, només amb aquestes tres onades immigratòries, també a grans trets, sobre una població autòctona inicial d’uns 2.000.000 d’habitants a començaments del segle XX, han arribat, en un segle, més de 4.000.000 de forasters, la majoria de parla i de cultura hispana. Més del doble de la població que hi havia a començaments de segle. De fet, si comptéssim tots els fluxos, la mobilitat i la migració continuada, encara serien més els qui han vingut (i que se n'han tornat o no). La primera i la tercera onada suposen aproximadament el 25% de la població ja establerta en aquell moment, i la segona onada més del 50% de la població establerta, a grans trets i per fer números rodons. Aquesta allargassada onada dels anys seixanta va coincidir amb la prohibició de la llengua catalana, amb la debilitació de les institucions pròpies i amb la persecució de la llengua i la cultura catalana per part del franquisme. Tot això va impedir la integració de molts immigrants que van ser utilitzats per part del règim franquista, sense que ells en tinguessin consciència, per estendre i imposar la llengua espanyola a Catalunya, que és el que diu, entre altres coses, el manifest koiné. També els catalans vam haver d’estudiar en espanyol i molts de nosaltres vam haver d’aprendre a escriure en català més tard, a part de l’escola i l’educació reglada. Més evident no pot ser. És cert que hi ha els altres catalans, en frase de l’estimat Paco Candel, molts dels quals es van integrar en la cultura catalana i van voler ser completament d’aquest país  sense cap necessitat de perdre les seves arrels d’origen. Per a ells sí que varem ser el país d’acollida. Però no van ser tots. Alguns no es van integrar. No van voler o no van poder. Segurament que no els varem poder oferir la integració adequada. D’altra banda, en aquells anys, a Catalunya es va produir l’enriquiment i el creixement d’una pseudo-burgesia autòctona o trasplantada que era afí al règim de la dictadura i que es va beneficiar de la seva proximitat al poder. Bastants dels immigrants que no es van integrar a la cultura del país o els seus descendents, viuen al que es va anomenar cinturó roig de Barcelona, i a les eleccions al parlament de Catalunya del 27 de Setembre del 2015 varen demostrar que voten, que voten partits espanyolistes i que el cinturó roig , a la vista dels vots, és pròpiament el cinturó espanyolista. Bastants dels pseudo-burgesos del franquisme i els seus descendents viuen usualment a Pedralbes, es passen la resta de la seva vida al pont aeri, són relativament pocs però molt poderosos i molt espanyolistes. Són les diferents seqüeles del franquisme. Viuen a Catalunya, però tant als uns com als altres, amb més o menys intensitat, se’ls en fot la nació, la llengua i la cultura catalana. En democràcia cadascú pot viure on vulgui i pot tenir els interessos que vulgui, faltaria més. Però degut a això, sobretot degut a aquests dos col·lectius, ens costarà molt de ser independents. Ja ho seríem. I quan ho siguem, si ho som, volem que es puguin sentir a gust amb la república que molts pensem que també serà beneficiosa per a ells i, a la llarga, per a Espanya. Però una cosa és que siguem o no siguem independents i una altra cosa molt diferent és que siguem idiotes.

 

20/04/2016

LA DIGNITAT

 

No n’estic completament segur, però no crec que jo arribi a votar mai el partit de l’Ada Colau.  No ho crec, encara que potser ho faria, segons com es posicionés en un moment determinat, perquè sóc un votant volàtil. Dit això, l’Ada, l’alcaldessa de Barcelona, amb una sola acció, una visita a una peixateria després de les desqualificacions d’un intel·lectual espanyolista, dient que ella era “una dona que hauria de treballar en una peixateria”, ens ha honorat a tots els barcelonins. I aquesta vegada, a més, he de dir que a totes les barcelonines, encara que jo no faig usualment la distinció de gènere, però l’insult anava dirigit al mateix temps contra l‘alcaldessa, contra tots els que l’han votada, contra un senzill treball manual socialment necessari i contra les dones. Aprofitant-ho tot en una sola frase i fent un exercici de condensació impecable, això sí. També he escrit intel·lectual en cursiva per referir-me a un tipus d’intel·lectuals. Perquè el gest de l’Ada Colau té una altra dimensió de la qual no sé si ella n’és plenament conscient, però que té un significat de molt més abast. Escenifica clarament la fi dels intel·lectuals, en el sentit que eren persones a les quals se’ls feia més cas que a les altres quan establien consideracions morals o polítiques. Encara que la seva feina intel·lectual fos només escriure novel·les de lladres i serenos. Tot arrenca amb Zola, l'article J’accuse i el cas Dreyfus, i els posteriors intel·lectuals francesos. Més endavant, en alguns casos, s’hi varen afegir els artistes. S’ho deien a ells mateixos, per exemple deien que feien una assemblea d’intel·lectuals i artistes. Van culminar en Sartre que, atenció, tenia una definició d’intel·lectual que, més o menys, era la següent (aproximadament en la gramàtica i exactament en el significat): “intel·lectual és aquell que, a més de tenir un treball intel·lectual, es posiciona políticament de manera ètica”. Què volia dir això, en aquell moment polític? Doncs que un intel·lectual, per dir-ho ràpidament, no era tal intel·lectual si no era del partit comunista, encara que fos un poeta o un físic teòric. És clar que la definició li anava exactament a la seva mida. Els intel·lectuals francesos van culminar en Sartre i van acabar en Sartre, van fer un considerable ridícul el maig del 68 i van començar a declinar definitivament, però encara hi ha epígons, tot és ple d’epígons, tot n’és ple, tot n’és ple... En la situació política i social de l’Europa de meitats del segle XX, això potser tenia una certa lògica, però ara ja ens hem fet grans i sabem que molts novel·listes, dramaturgs i assagistes, a més de ser rematadament dolents i tenir èxit, encara que tinguin un premi Nobel, són uns indesitjables i no entren a casa meva, senyora. Els científics acostumen a dir menys animalades, possiblement educats pel difícil progrés i pel rigor necessari de les seves disciplines. Altres persones que disten de ser (i sobretot de voler ser) intel·lectuals també tenen un sentit de l’ètica molt més ben educat. Sabem, per exemple, que Vicente del Bosque, ex-jugador de futbol i magnífic entrenador de la selecció espanyola, no diria les ximpleries que exhalen alguns dels il·lustres culs que seuen a les desitjades butaques de la Real Academia Española.

 

04/04/2016

LA CUP, LA CUP, LA CUP...

 

La CUP ha guanyat. Mas ja no és president. El sector més dur de la CUP ha guanyat. Una força de 10 diputats i completament dividida ha guanyat una altra força de 62 diputats en un aspecte essencial de la negociació. Dic clarament que la CUP ha guanyat, encara que hi hagi hagut un pacte, perquè amb aquesta diferència de pes de diputats, aquest fet no es dóna en cap negociació democràtica usual. Degut a la CUP hem estat a punt de fer un ridícul còsmic, perquè el fracàs que hauríem tingut no l’hauríem pogut explicar ni a les nostres estrelles. Ara bé, amb temps, ens hauríem recuperat segur, hi ha massa gent compromesa, massa intel·ligència esmerçada, massa gruix humà que ho suporta tot, massa gruix històric. Insisteixo, el fracàs hauria estat degut a la CUP, no a Junts pel sí. No hi ha simetria. La CUP estava a punt de convertir una victòria electoral, amb una majoria de 72 diputats, en una derrota, i Junts pel Sí, amb Mas al capdavant, renunciant a la presidència i obligant-la a signar un acord de govern, l’ha reconvertit en la justa victòria que va ser. El ja expresident Mas, no només ha estat capaç de resoldre el problema sinó de capgirar completament la situació a favor de la independència amb una jugada que li ha costat el propi càrrec de president. Puigdemont serà un bon president, s’ha signat un document que assegura (sembla) un govern estable i els atacs tant de la dreta com de l’esquerra, contra la coalició de Junts pel Sí que haurien estat personalitzats contra Mas, queden desactivats. Es visualitza per primera vegada tota la transversalitat de Junts pel Sí, i ja no es pot atacar com si fos només Mas i Convergència. Sé que no és gaire elegant fer cites pròpies però vaig preveure aquesta possibilitat (notes del 24/10 i del 18/11, en aquest mateix bloc) coneixent la intransigència de la CUP i la inesperada votació d’uns electors que ja no la votaran mai més. Jo preveia una negociació més plàcida amb un final no tan abrupte i amb Mas de Conseller en Cap, però mai no hauria olorat la magnífica jugada del Puigdemont (penso que ni el Puigdemont mateix no la devia olorar) amb la qual cosa Mas s’ha saltat tot l’aparell dels partits que formen Junts pel Sí. De la manera que va anar el final de la negociació, Mas no es podia quedar al govern, se n’havia d’anar del tot i ho va fer. Vaig esperar la seva renúncia, enganxat a les notícies, fins al darrer minut. Encara hi havia un darrer cartutx a la recàmera i tinc més confiança en una decisió individual del president Mas que en moltes de  les decisions preses per votació democràtica en les inacabables assemblees de la CUP. Des de la CUP diuen que han enviat el president Mas a la paperera de la història, però ara sabem que ells estaven disposats a enviar la independència de Catalunya a la paperera si el president Mas s’hagués quedat a l’escriptori. Ell ha preferit anar-se’n de moment a la paperera i deixar la independència a l’escriptori de la història. I el programa de govern no ha canviat, la CUP s’ha compromès a votar-lo, per tant es tractava d’una obsessió personalitzada, que no és només de la CUP sinó de molta gent del nostre país i de l’estat espanyol, i necessitaria molt més espai per provar d’explicar-ne la gènesi, cosa que no penso fer. Ara hi ha votants independentistes de la CUP que tornen a estar contents amb seu vot i oblidaran aviat que han estat a un pas de fer fracassar el procés amb la seva papereta. Amb la mateixa obsessió que tenia la CUP per eliminar el president Mas de la primera línia política, encara que això comportés fer fracassar el procés d’independència de Catalunya, ells no podien ni podran mai votar una llista on hi figuri Mas, encara que el programa sigui essencialment social, hi hagi la societat civil d’esquerres i tota l’esquerra completament autòctona. Es diuen: “veus, finalment hem fet fora Mas i això ja està bé, a més el procés continua endavant...”, com si no hagués estat el mateix president Mas que ha hagut de salvar un procés d’independència que ells han estat a punt de liquidar amb els seus vots, votant una esquerra radical amb un programa que en la pràctica impossibilita l’acció de govern i que, per tant, impossibilita la independència! I no n‘aprenen: Ara ja es comencen a creure que la CUP està segrestada per Junts pel Sí, i que Junts pel Sí està en realitat segrestat per la corrupta Convergència. Per tant la conclusió potser serà que la veritable esquerra catalana està representada pels Comuns i Podem, que en volen fer el referèndum pactat que saben que no els deixaran fer mai. Quins revolucionaris! I la CUP amb les seves assemblees és una caixa de trons perquè no sap ningú per on sortirà, encara que és molt probable que torni a interferir de manera negativa en el procés polític cap a la independència, on no es poden cometre errors. Però respecte a això tinc una lleugera esperança: quan el procés cap a la independència comenci avançar de veritat, d’aquí a res, la reacció del govern espanyol serà tan brutal que no dubtaran a les seves assemblees, si és que tenen temps de fer-les.

11/01/2016

VAS VOTAR LA CUP?

 

El president Mas ha hagut de solucionar, forçant l'acord estable de legislatura amb la CUP i oferint a canvi la seva dimissió, l’error de distribució de vot dels votants independentistes el 27S. Els qui són veritablement independentistes i van votar la CUP, li haurien d'estar una mica agraïts per sempre.

 

09/01/2016

LA FALSA ESTADÍSTICA EN L’EMPAT HISTÒRIC A 1515 VOTS DE LA CUP

 

He llegit algunes consideracions estadístiques respecte a les votacions de la CUP sobre la investidura del president Mas que m’han recordat aquella famosa frase: “Es pot demostrar estadísticament que la majoria de les conclusions estadístiques són falses”. S’ha dit (el catedràtic de Matemàtica Aplicada de la Universitat de Sevilla, Mario Bilbao, a l'ABC digital del 28/12/2015) que un empat a 1515 entre 3030 votants tenia una probabilitat de 0,033%, que el feia extremadament difícil o gairebé impossible en la pràctica ja que seria com guanyar amb un sol número, el número 1515, en una loteria que tingués 3031 números totals, del número zero al número 3030 (que només es donaria de promig en una de cada tres mil trenta-una assemblees com aquesta que es fessin) i, si fos així, jo hauria de pensar que o bé es tractava d’un tupinada (que potser també ho és) o d’una conjuració dels astres en contra de Catalunya (que també podria ser). Aquesta probabilitat està calculada sobre la base d’un sol succés favorable (l’empat, 1515 vots per a Mas) entre 3031 successos possibles i equiprobables (des de cap vot per a Mas fins a 3030 vots per a Mas) en la votació final. El càlcul estadístic sembla correcte però no té en compte tota la informació disponible, no té en compte que en la realitat social de la votació, aquests 3031 successos possibles no eren en absolut equiprobables. Ja abans de començar cap votació, es sabia que la CUP estava molt dividida sobre aquesta qüestió i, per tant, que els resultats més centrats, és a dir més pròxims al 50% dels vots a favor i en contra de la investidura del president Mas, i per tant pròxims a l’empat, eren molt més probables que no pas els extrems. I tampoc no tenien un 50% de probabilitat cada un dels vots considerats de manera independent, fet que hauria portat a un càlcul que en estadística es coneix amb el nom de binomial i que finalment (segons el president de la Sociedad Balear de Matemáticas, Daniel Ruiz, al mateix diari) atorgaria una probabilitat del 1,41% a l’empat i que es donaria, de promig, en una de cada setanta-una assemblees iguals que es fessin. Aquesta probabilitat  binomial (més alta) ja s’acostaria una mica més a la realitat però tampoc no estaria ben calculada perquè abans de començar cap votació ja hi havia molts vots que estaven completament predefinits i, en canvi, molt menys vots indecisos, sobre els quals s’hauria d’haver calculat la probabilitat.  La probabilitat d’empat, adequadament calculada, hauria donat un valor molt més alt (s'ha de pensar que en una assemblea teòrica formada per qualsevol número parell de votants,  perfectament dividida i amb el vot totalment predefinit, la probabilitat d'empat seria del 100%). Això es va fer evident en les dues primeres votacions, en les quals pel fet d’haver-hi més opcions i més votacions possibles, no es podia produir un empat exacte entre dues opcions però sí que ja es constatava allò que se’n deia un empat tècnic.  A mi mateix se’m va acudir per pura intuïció, després de veure els resultats de la segona votació, que a la tercera i definitiva es podia empatar exactament, i això no se m’hauria acudit mai si la probabilitat real fos la que expressen els valors calculats més amunt. I a qualsevol se li podia acudir, per tant estic segur que molta més gent ho va pensar. Perquè? Doncs, perquè el resultat de la segona votació (on hi havia tres opcions) havia estat de 1482 vots clarament a favor de la investidura i 1512 vots clarament en contra, però hi havia 28 vots a favor de la tercera opció que es descartava per a la següent votació i que també era favorable a la investidura, 6 vots nuls i 14 vots en blanc. Si després de la segona votació es desestimaven els vots nuls i els vots en blanc, es comptaven només els vots a favor/en contra i es sumaven els vots favorables, s’obtenia un resultat de 1510 a favor i 1512 en contra, només a un vot canviat per a l’empat! He de confessar que vaig abandonar aquests pensaments de manera absolutament irracional, amb un “No pot ser, només faltaria que ara...” A més, els vots havien de ser un número parell, i ho van ser! El resultat final em va sorprendre com a tots vosaltres. Però l’endemà també em va sorprendre la frivolitat d’alguns càlculs estadístics que no introduïen tota la informació disponible i arribaven a conclusions absurdes. La probabilitat real d’un empat era, ja abans de cap votació, molt més alta de la calculada pels dos mètodes descrits anteriorment i es podia haver aproximat de forma adequada introduint en qualsevol càlcul els resultats d’enquestes fetes abans de les votacions, tenint en compte la fixació prèvia de vot i els indecisos. Després de cada una de les dues votacions prèvies, es podia tornar a calcular la probabilitat d’empat i aproximar-la millor, a la vista dels resultats anteriors. Abans de la darrera votació s’hauria obtingut una probabilitat d’empat bastant alta. Una vegada més, triomfa la desinformació (es publica una probabilitat d’empat molt inferior a la que realment hi havia i, per tant, completament enganyosa) basada en unes teories estadístiques correctes però massa simples per ser aplicades sense modificar a la complexitat sociològica concreta i, per tant, mal utilitzades.

 

04/01/2016

EL MICROCOSMOS

 

La CUP, com a microcosmos de Catalunya, ha patit la síndrome del cagaelàstics amb el principi associat de desplaçament de vots cap a l'esquerra del seu propi partit per tal d'impossibilitar qualsevol realització. S'ha desplaçat cap a la seva ala teòricament més esquerrana (l'expressió teòricament més esquerrana vol dir aquí que és l'ala més esquerrana quan es mira des d'una perspectiva idiota) i ha decidit finalment no investir Artur Mas com a president de la Generalitat.

 

03/01/2016

ÚLTIMA HORA

 

Empat exacte en la darrera i definitiva votació de l’assemblea de la CUP sobre la investidura o la no investidura d’Artur Mas. Aquesta investidura, en el fons, al davant d’aquest moment històric, hauria de ser un problema relativament menor.  En un moment transcendental pel futur del país, guanyem unes eleccions amb majoria absoluta d'escons independentistes però ens encallem per un altre problema que depèn només de nosaltres. I quan el volem resoldre ho fem d’una manera estrambòtica (votació en una assemblea d’un partit de l’esquerra radical amb assistència lliure de militants) i no el podem resoldre perquè, després de tres votacions, surt un empat exacte de 1515 vots a favor i en contra. Per tant teòricament no es pot investir Artur Mas però tampoc no es pot deixar d’investir. És la paràlisi còmica. Ho resoldrem, és clar. Però això no és només una casualitat, és un reflex profund de la història de Catalunya. Ha de canviar a partir d’avui o no serem mai independents.

 

27/12/2015, a les nou del vespre.

 

LA SÍNDROME DEL CAGAELÀSTICS

 

És una manera de batejar explosivament un patró de comportament dels catalans que podria anomenar de qualsevol altra manera i que porta, al final de la malaltia, a fer la fi del cagaelàstics. És com una llei de la mecànica clàssica, com les lleis de desplaçament de fluids. Em refereixo al desplaçament cap a l’esquerra i al menyspreu de la centralitat política quan s’han de prendre decisions que la necessiten absolutament i que, de no fer-ho, resten impossibilitades. No em vull referir ara a  la llunyana guerra civil on aquesta llei es va confirmar en dramàtiques circumstàncies. Miro més a prop. A les eleccions al parlament de Catalunya del 2012, quan per primera vegada a la història un partit de centre dreta convocava específicament unes eleccions per la independència i, per tant, la possibilitava també políticament, precisament aleshores va ser el moment de votar massivament ERC que era la marca registrada que ho havia defensat des de sempre, obviant el gir independentista del tot el centre polític que feia possible per primera vegada independència i deixant gairebé en calçotets el president Mas.  D’allò se’n va dir voluntat transversal del poble. A les eleccions municipals del 2015, quan estava en joc per al procés independentista la important alcaldia de Barcelona, molts independentistes es varen decidir per l’Ada Colau pel fet del seu activisme, argumentant que unes eleccions municipals són de proximitat i obviant l’espai gairebé mimètic que oferia ERC als independentistes d’esquerra. Es va perdre per a l’independentisme explícit l’alcaldia de Barcelona i d’allò se’n va dir priorització de l’eix social.  A les eleccions dites plebiscitàries al parlament de Catalunya del 2015, quan pràcticament tot l’espectre polític autòcton, del centre a l'esquerra, s’uneix amb la societat civil en una llista imbatible per la independència, hi ha més de tres-cents cinquanta mil catalans independentistes que decideixen que no és prou d’esquerres i voten la CUP, un partit assembleari de l’esquerra més radical d’Europa, que no vol governar però que vol condicionar el govern i que, amb tota la seva bona voluntat, és un llast per a la imatge internacional de Catalunya de cara a la independència. Fins ara ens hem recuperat i penso que ara també ens recuperarem de tot això, però haurem de superar aquesta síndrome si volem ser independents.

 

23/12/2015

I ARA QUÈ, I ARA QUÈ?

 

En aquest moment, ni a la política catalana ni a l’espanyola ningú no sap què passarà. És apassionant. Els politòlegs estan desbordats. Però concretament a Catalunya, s’investirà Mas, no s’investirà Mas i/o es faran noves eleccions? És evident que a Catalunya, passi el que passi, el desgast del procés cap a la independència en aquests darrers mesos després del 27S, ha estat enorme. Es recuperarà? Jo crec que sí perquè té una gran base popular que no fallarà. Aquest desgast és culpa de la CUP? Rotundament no, la CUP fa allò que va dir que faria. Si de cas és culpa dels votants independentistes de la CUP que, tenint una altra opció, Junts pel Sí, una opció que incloïa tot l’espectre polític i que, amb la presència d’ERC i la participació de la societat civil procedent de l’esquerra política, assegurava clarament una política social de caràcter progressista, no n’han tingut prou i han decidit votar un dels partits d’esquerra més radicals d’Europa. No han estat unes desenes de milers de vots que serien fins a cert punt comprensibles en la situació actual, han estat uns centenars de milers. Aquesta quantitat és estètica. Podríem ser independents però no sé si ho serem. No és un problema de la CUP, és un problema de Catalunya que es va arrossegant al llarg de la història.

 

22/12/2015

ARA SÍ QUE L'ENCERTARÉ

 

Avui m’he alçat de bon humor i he pensat que la CUP finalment donarà suport a la investidura del president Mas.  Al cap i a la fi, a la mateixa CUP hi ha una part dels seus militants que vol la investidura. Com que fa pocs dies vaig pronosticar que Mas no seria investit, comptant amb el dos pronòstics, l’un o l’altre, l’encertaré segur. El meu bloc de notes està prenent una deriva política que no m'acaba d'agradar però no hi puc fer més. Fa molts pocs dies que, per evitar-ho, també estava pensant no escriure res més sobre la política catalana. Ja hi ha politòlegs i analistes polítics especialitzats, encara que, pel que llegeixo, em sembla que l’encerten tant com jo. Aquest és un  moment d’hores baixes per a l’independentisme perquè hi ha problemes greus per a l’acord entre la CUP i Junts pel Sí. Això em fa pensar en les dificultats que hi haurà més endavant i crec que aquest moment, que és un moment de desacord intern, quan hagi passat una mica de temps el veurem poc rellevant al davant dels grans problemes que es plantejaran en el futur camí cap a la independència. Tenim una majoria absoluta de 72 diputats independentistes al parlament, cosa que no havia passat mai. Mas no convocarà eleccions només pel fet de no ser investit i encara hi ha molt marge de maniobra. Penso que es posaran d’acord, no sé com, però penso que es posaran d’acord. Perquè? Simplement perquè el desacord final no convé a ningú.

 

04/12/2015

EL PRIMER ERROR

 

En el procés d’independència som un exèrcit petit que lluita contra un exèrcit molt gran. Tenim força i podem guanyar però si fem un error tàctic podem ser esborrats del mapa, en canvi l’estat espanyol es pot equivocar, fins i tot estratègicament, i recuperar-se moltes vegades. Després del 27S s’ha comés el primer error independentista important en la confrontació amb l’estat espanyol des del començament del procés; ha estat una exagerada    declaració del parlament de Catalunya, que es podia fer d’una manera molt més sensata i comptant amb el poder real. La declaració diu, per exemple i entre altres coses, que no s’obeirà el Tribunal Constitucional perquè està desacreditat, mentre el govern en funcions li segueix presentant al·legacions i celebrant les seves resolucions quan li són favorables. S’ha dit que es faria tot allò que encara no es podia fer i ara l’estat espanyol té el camp lliure per atacar, precisament perquè s’ha dit. Aquí hi ha la mà de la CUP. El problema no és la investidura de Mas, la negativa a la investidura de Mas és només una de les expressions del problema. Mas no convocarà noves eleccions només pel fet de no ser investit, és massa responsable, si de cas les convocarà perquè no aconsegueix un pacte fiable. Si no hi ha un pacte fiable fins el dia després de la independència, si la CUP pot intervenir de manera aleatòria en el procés, el farà fracassar. Encara que no el vulgui fer fracassar, el farà fracassar. La culpa no és de la CUP, una organització política pot presentar el programa que vulgui, la culpa és dels independentistes que l’han votat i li han donat un poder al parlament que la CUP mai no s’havia imaginat tenir, ni el volia (una gran part dels seus militants creien que s’havien de quedar a l’àmbit municipal que és realment el seu), ni està en condicions de poder-hi fer front. La pregunta senzilla és: ¿Tenint un partit, Junts pel Sí, en el qual hi estan àmpliament representades tant l’esquerra autòctona com la societat civil que asseguren el progressisme social de les seves decisions, perquè tants independentistes catalans han votat un dels partits més radicals d’Europa a les eleccions al parlament de Catalunya? Estic convençut que una llista com Junts pel Sí hauria obtingut una majoria més aclaparadora entre els independentistes (i probablement entre tots els votants) en qualsevol altre país europeu que no fos el nostre. La resposta tragicòmica seria: Perquè són catalans. La resposta dramàtica és: Perquè es creuen la propaganda dels partits espanyolistes d’una suposada esquerra, alimentada també per la dreta i per l’estat espanyol, contra CDC, que ha estat el gran motor polític del gir real cap a la independència, el partit i la classe social que la fa políticament possible. S’ha de tenir una ànima independentista molt sensible per arribar-se a creure que les retallades són culpa del president Mas i no són culpa del govern central, que és allò que repeteixen constantment tots els partits contraris a la independència, tots els partits espanyols i també tots els partits catalans, tret de Junts pel Sí, de dreta i de esquerra, mentre la Generalitat s'ha de vendre patrimoni per atendre els serveis bàsics. És la sempiterna i tronada moral puritana d'una certa esquerra que triomfa a la realitat virtual. La CUP ara no pot investir Mas pel mateix motiu que tenien els independentistes que aleshores no podien votar Junts pel Sí i varen votar la CUP, que ja deia que no investiria Mas. Això demostra que la CUP i els seus votants sembla que no perden mai la coherència però ens poden fer perdre a tots allò que hi rima, la independència.

 

29/11/2015

I ARA QUÈ?

 

I ara què? Serà la pregunta que ens anirem repetint a cada pas fins a la independència, si hi arribem. Jo provo de respondre-la en aquest moment concret i sóc conscient que em puc equivocar estrepitosament perquè és molt difícil fer política ficció, encara que hi ha una certa lògica que porta a l'escenari següent i que és conseqüència de la intransigència de la CUP i del seu programa. Mas no seria investit president. La seqüència penso que seria la següent. La CUP que va votar NO en les dues sessions d’investidura prèvies, tornarà a decidir que no accepta la proposta de Junts pel Sí perquè el problema és el malèfic Artur Mas, no es el què, ni el com, sinó el qui, per més que repeteixin el contrari i que aquest qui sigui el líder indiscutible del procés. Els votants de la CUP no es podran queixar d’incompliment de compromisos electorals, la CUP va dir que no investiria Mas en la campanya electoral. Junts pel Sí dirà al final de les negociacions que si no s’accepta la seva proposta hi haurà eleccions anticipades al Març. Però aquest fet per a la CUP no representa un problema important, ja que és una força amb vocació municipalista, no vol governar i té altres prioritats; en canvi sí que unes noves eleccions podrien representar un fracàs per a la independència a curt termini. Hi ha les eleccions espanyoles per l'entremig, ens anirem acostant perillosament a la data límit... fins que Artur Mas acceptarà renunciar al càrrec de president i ser conseller primer, amb un altre president de consens acceptat per la CUP. El president Mas és massa responsable per tornar a convocar eleccions en aquest moment només pel fet de no ser investit president, i si convoca noves eleccions serà perquè, amb la seva possible investidura o sense, també veu en perill el procés. Els de la CUP ho saben i per això forçaran la negociació fins al final. S’haurà perdut un gran actiu per a la independència i a l’estat espanyol es faran un tip de riure, de fet les rialles ja fa dies que han començat. Aquesta intransigència es podria repetir en posteriors votacions per a qualsevol altra reivindicació que la CUP consideri desatesa, perquè serà difícil negociar algunes decisions de govern amb els qui es volen situar a fora del sistema i són internacionalment impresentables. Només cal llegir el seu programa que molts dels seus votants estic segur que no s’han llegit i només cal veure la ineficiència del seu sistema assembleari de presa de decisions. La CUP pot ser un honest gestor a nivell local o municipal, però és internacionalment impresentable a nivell d’estat perquè és com una ONG pensada per incomodar qualsevol govern de qualsevol signe i que, a part de no voler governar, té al seu programa coses tan senzilles com la  sortida de la UE, la sortida de l’euro, la sortida de l’OTAN, l’impagament del deute, etc. El procés s’haurà debilitat, però a canvi de concedir la presidència, a canvi d’aquesta gran concessió, potser es podria fer un pacte d’investidura amb la CUP perquè no tornés a interferir per raons ideològiques fins el dia immediatament després de la independència. En canvi, si la CUP investeix Mas, el retorn del pacte possiblement seria inassumible per a Junts pel Sí. Es tractaria de convertir la dificultat actual en una oportunitat definitiva. Fins ara, en el procés cap a la independència, a cada dificultat interior ens hem debilitat per un costat però hem estat capaços de sortir-ne reforçats per un altre. I ara som aquí, amb una majoria absoluta de diputats al parlament de Catalunya. Amb Artur Mas, que estic segur que rumia aquestes coses, situat encara en un lloc d’alta responsabilitat i amb el conjunt de diputats independentistes reforçats pel pacte, es podria continuar cap a la independència amb més probabilitats d’èxit. En canvi, si no és així, si la CUP pot intervenir activament en les difícils decisions de govern que s’hauran de prendre a partir d’ara en el procés cap a la independència, no és que el procés pugui fracassar, que ho pot fer sempre, sinó que el seu fracàs és segur. És bàsicament per aquest fet i no pel fet de no ser investit, que el president Mas convocaria, en el seu cas, noves eleccions. Perquè la persistència en la no investidura de Mas, que no seria gens difícil de resoldre políticament, és només la punta de l'iceberg d'allò que la CUP pot arribar a fer amb la totalitat del procés. Aviat veuré si m'he equivocat amb aquestes prediccions, que són només prediccions i no desitjos, perquè preferiria absolutament que la CUP investís Mas d'una vegada i no tornés interferir negativament en el desenvolupament del procés que proposa Junts pel Sí, centrista i d'esquerres, cap a la independència.  I si, per diverses raons, cap de les dues coses no és possible? Aleshores, la política és gairebé infinita... Però la darrera paraula no la té la CUP, sinó que és el president Mas i els seus els qui hauran de mirar d'arreglar allò que els independentistes catalans han malmès a les urnes amb la seva distribució de vot.

 

18/11/2015

PERQUÈ HEM DE FER MÉS FÀCIL EL QUE ÉS DIFÍCIL SI TENIM L’OPORTUNITAT DE FER-HO ENCARA MÉS DIFÍCIL?

 

No n’hi  ha prou que la independència de Catalunya ja sigui molt difícil degut a l’enorme poder de l’estat espanyol i a la gran majoria de ciutadans espanyols que no la volen i no votarien cap partit que proposés una solució democràtica al conflicte. Tampoc no n’hi ha prou amb la dificultat afegida que comporten els ciutadans de Catalunya que voten partits espanyolistes, de dretes i suposadament d’esquerres, indiscriminadament en els dos casos tant al pont aeri com al cinturó industrial. La independència encara es pot fer més difícil amb la distribució dels mateixos vots dels independentistes. Fa molt de temps que insisteixo en allò que al nostre país es vol fer passar per incorrecció política, i que és el simple fet de traslladar la responsabilitat dels partits als ciutadans que els voten. Els partits poden dir el que vulguin quan es presenten a les eleccions, els ciutadans són responsables de saber llegir les seves propostes i els darrers responsables de votar-los. En aquest sentit, no és la CUP sinó els els propis independentistes els qui han aconseguit, amb els seus vots, que tot sigui encara més difícil. Aquest fet, al nostre país, gairebé sempre té relació amb una necessitat de ser sempre més d’esquerres per raons suposadament morals o per raons estètiques. S’ha vist en les tres darreres votacions més importants. En la primera votació important del procés, quan CiU que tenia una amplia majoria al parlament i va decidir presentar-se, després de les primeres grans mobilitzacions, amb una proposta clarament independentista, molts independentistes no es varen adonar de la importància històrica de la decisió. Era la primera vegada a la història que un partit de centre-dreta, CiU, amb una gran majoria al parlament es presentava amb un programa independentista i podia arrossegar tota la centralitat del país, per tant possibilitava realment la independència que sempre havia estat minoritària. El resultat va ser que molts votants independentistes es varen decantar clarament per la marca registrada independentista d’ERC i el procés independentista va sofrir el primer revés perquè no es realimentava el gran motor que el podia fer realitat, encara que després tot es va voler explicar amb alguns conceptes eteris com la voluntat transversal del poble. La segona votació va ser la de les eleccions municipals on, degut a l’emergència de la CUP i de Barcelona en Comú, amb tota la suposada bona voluntat d’aconseguir un altre gir social per part dels independentistes d'esquerra votants d’aquestes dues formacions, també es van oblidar de ERC i un dels resultats va ser la pèrdua de la importantíssima alcaldia de Barcelona per a l’independentisme explícit. A la tercera votació, la més decisiva, les eleccions autonòmiques qualificades com a plebiscitàries, molts independentistes d’esquerra que ideològicament podien votar perfectament Junts pel Sí ja que aglutina tot el centre (una CDC ja pràcticament socialdemòcrata) i gairebé tota l’esquerra completament autòctona a més de la societat civil, que garanteixen el seu absolut progressisme social, una llista que penso que en un altre país hauria guanyat per una majoria molt més gran, es varen decidir per votar un partit antisistema com la CUP, no només un partit d’esquerres sinó un partit antisistema, i no en unes eleccions a un ajuntament sinó en unes eleccions al parlament de Catalunya. Al meu país, l’estètica està fent el cim. Els independentistes som molt creatius. Una explicació més en prosa és que hi ha moltes ànimes sensibles independentistes que han fet seus els desqualificatius de tota la premsa espanyola i una gran part de la premsa catalana cap a CDC i cap al president Mas i, encara que participi en una coalició amb altres formacions polítiques, amb altres noms i amb una gran presència de l'esquerra, resulta que aquesta formació maleïda era a la llista i aquest nom maleït també era a la llista, proposat per a president. Ara hi ha dificultats per investir Mas que, sense cap mena de dubte, és el gran líder del procés. Però aquesta dificultat, que ara sembla essencial, pot ser relativament menor si es gestiona adequadament, perquè es pot superar de moltes maneres. En canvi, la dificultat interna més gran per aconseguir la independència amb els resultats actuals, a part de les enormes dificultats externes amb l’estat espanyol i l’oposició al propi país, estarà situada en un altre registre i serà la de superar la presència d’un soci com la CUP quan s’hagin de prendre decisions importants de govern. Aquests socis assemblearis fiables per a la gestió municipal però lents, internacionalment poc presentables per a una gestió de govern d’estat, que demanen en el seu programa la sortida de l’euro, la sortida de l’OTAN, la sortida de la Unió Europea, el rebuig de la banca i del pagament del deute i que, entre moltes altres coses, no els interessa participar en el govern encara que podran influir en les seves decisions, podrien portar fàcilment l’independentisme a qualsevol bloqueig, com ara mateix, i al descrèdit internacional que és la gran palanca espanyola per fer fracassar el procés. Per evitar això, en el pacte de investidura que hi hauria d'haver, les concessions de Junts pel Sí haurien de tenir la contrapartida d’un pacte amb la CUP vigent fins el dia de la independència.  Per tant, estimats votants independentistes, entre els quals em compto, no ens podem queixar de res que no sigui de nosaltres mateixos i ja podem començar a pensar si l’encertarem a la pròxima votació decisiva per a Catalunya que no sabem en quina situació serà, però de votacions n’hi haurà més. Després de les eleccions espanyoles, jo encara espero que la pròxima votació sigui un referèndum i, per si de cas, que només hi hagi una pregunta extremadament simple i només amb dues opcions, perquè si no es així estic completament segur que els independentistes tornarem a ser creatius.

 

12/11/2015

LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT EN EL TEMPS PREVI A LA INDEPENDÈNCIA

 

Si no aconseguim la independència de Catalunya aviat, en menys dels divuit mesos proposats o, tirant llarg, en el termini màxim d’una legislatura, uns quatre anys, per tal de poder sortejar totes les traves i travetes que ens aniran fent, el procés cap a la independència seguirà sent irreversible perquè hi ha massa transversalitat, hi ha massa gent involucrada, les conviccions són massa clares i hi ha massa intel·ligència disponible, però si es cometen errors importants es podria ajornar per molts més anys, potser per tota una generació i aleshores tot queda tan lluny que ja no sabem si la independència serà encara irreversible o no. Per tant la independència és irreversible si tot passa a curt o mitjà termini, no és irreversible per sempre, és clar, que només seria una metàfora. Per exemple, per més que la majoria de la ciutadania de Catalunya defensi la independència, la situació serà tan compromesa al davant del gran poder de l’estat espanyol que si els polítics que ho han de defensar i dur a termini cometen algun error estratègic greu, podríem veure’ns en la mateixa situació que la d’un poble que ha perdut una batalla decisiva per a la seva supervivència només degut a un error de disposició de les tropes al camp de batalla per part dels seus comandaments. I sabem que per aquests tipus d’errors, que poden semblar tan simples, han desaparegut històricament cultures senceres. En qualsevol cas segueixo pensant que el procés cap a la independència és i serà irreversible a curt i mitjà termini perquè a partir de la situació actual, passi el que passi, una gran part de la població de Catalunya, precisament la que més s’identifica amb el seu país, ja només podrà ser reprimida o sotmesa per l’estat espanyol, al seu propi país, a Europa i en ple segle XXI; això és difícil, aquesta és la darrera palanca  de la irreversibilitat i, per tant, tinc la confiança que tard o d’hora s’assolirà la independència. Però abans parlava de temps i de travetes. Les travetes hem de saber evitar-les, saltar o volar per damunt, no serveix de res caure i aixecar-se, es perd massa temps vital que pot ser definitiu perquè potser no hi haurà temps d’alçar-se abans de rebre una altra estocada, encara a terra mateix. Entre les travetes que ens fan, les grans traves que ens posaran o els grillons que també ens voldran posar, ara hi ha la utilització de la corrupció de CiU per tal de destruir el líder del procés que ha estat, sense cap mena de dubte, el president Mas, i per destruir al seu torn la possibilitat d’independència, perquè ningú voldrà ser ciutadà d’un país amb uns polítics responsables d’aquesta gran corrupció que es pretén demostrar. No és la corrupció de CiU la que es busca, que segurament ha existit, que s’ha de perseguir i que s’assembla prou a la que també hi ha hagut en altres partits polítics que han governat, tampoc no és la mateixa CDC la que es busca, és el president Mas i la independència, és clar. A Espanya, Mas és atacat per tots els partits polítics, a Catalunya per tots els partits polítics contraris a la independència i, en grau que pot semblar menor però que en la pràctica no ho és tant, pels seus mateixos socis de llista electoral i per molts altres partidaris de la independència, des de la dreta i des de l’esquerra política. Només li queden els qui són pròpiament els seus i tots els altres que no ho érem, com jo mateix, i que ara som dels seus. Si Mas és president, seguirà sent atacat per tots els flancs, perquè atacar-lo és atacar la independència. Des de la dreta, des de l'esquerra, des de tots els partits espanyolistes, des d'Espanya i des de Catalunya, des del govern espanyol, des de tots els mitjans de comunicació espanyols, s'ha anat creat un odi contra ell que ha fet forat en moltes ànimes sensibles. Tant si el que diuen és cert com si no ho és (això pot arribar a tenir poca importància!), amb el poder dels mitjans de comunicació de l’estat (llegiu, llegiu els diaris de l’estat, des d’El País fins a El Mundo, mireu 13TV, La Sexta... jo ho faig a vegades i em farien riure si no fos que la gent se’ls creu) poden plantar-se a la cuina de casa del president Mas quan vulguin i com vulguin, ara per les retallades, ara per ser de dretes, ara per Jordi Pujol i família, ara per pactar amb gent d'esquerres o antisistema, ara per la corrupció de CiU, etc. Tots i per tot arreu. I, en aquests moments, la cuina de casa del president Mas és la cuina de casa de la independència. I els que han ser els seus socis estranys, la CUP, no el volen investir. Potser, com a darrera solució, es podria fer cas a la CUP per una vegada, a canvi de pactar que no tornarà a interferir ideològicament en el camí cap a la independència, perquè si no es fa així la CUP hi tornarà, d'una manera o altra farà valdre la necessitat dels seus diputats i farà propostes suposadament revolucionàries que seran sempre un llast per a la independència.  Es tractaria d'investir un altre president de consens per majoria absoluta, el qual anomenaria immediatament Mas com a Conseller Primer, ampliant al màxim les facultats delegades, i començar de seguida a fer política institucional que és absolutament necessària. Els pactes, a partir d’ara, no s’hauran de fer de pressa sinó volant, hauran de ser convenientment mesurats però estaran sempre al caire de la circumstància, perquè el temps polític ja s’ha accelerat i encara s’accelerarà molt més en determinats aspectes. Encara han de passar moltes coses, però em sembla un escenari suïcida convocar noves eleccions perquè obriria més incerteses i seria un gran desgast. Conseller Primer és una figura que ja es va fer servir de manera restringida en els governs de Pujol i Maragall (van ser-ho el mateix Mas i Carod-Rovira) i que podria ampliar moltíssim les seves atribucions de govern, deixant la presidència com a màxima representació institucional i relativament buida del contingut que hauria estat delegat a qui pròpiament seria cap del govern.  Si el nou president fos d’una tendència de centre-esquerra podria protegir el procés de l’esquerra demagògica, mentre Mas ja ho faria de la dreta, descarregat d’assumir tota la responsabilitat i amb el procés cap a la independència més deslliurat del desgast dels governs anteriors. D’aquesta manera també ens aproximaríem als conceptes de President de la República i Primer Ministre. Mas també podria continuar exercint el seu lideratge tant a l’interior del país com en les relacions internacionals i ja no seria el màxim representant formal de la política independentista a qui dirigir tots els atacs. Es blindaria també una mica més el procés dels atacs a la corrupció de CDC. Es tractaria també d’evitar que la CUP tornés a desprestigiar el procés amb qualsevol bloqueig ideològic com aquest mateix. Seria cedir d’una vegada per totes i no haver de cedir mai més. És un sacrifici, però podria tenir com a contrapartida un sòlid pacte estratègic amb la CUP que assegurés un camí més cohesionat i sense sobresalts interns cap a la independència. Tindríem, com a mínim, alguns flancs mig coberts i podríem estar atents per cobrir els altres fronts que s’aniran obrint, que seran molts i molt més difícils de defensar que aquest. I potser, un cop acceptada la renúncia, encara en sortiríem reforçats. Es la darrera solució estratègica a tenir en compte per no anar a unes noves eleccions, no és una proposta, és el darrer cartutx de Junts pel Sí per evitar les eleccions si la CUP adopta una actitud suïcida, que ho podria fer. Al mateix temps, a partir d'aquesta o una altra concessió, la que sigui, s’hauria d’assegurar amb un pacte que, en el futur, la CUP no faci trontollar constantment el procés per raons ideològiques. Són possibilitats que no s'han de descartar totalment, encara que la majoria dels independentistes, com jo mateix, preferim absolutament la presidència de Mas per tot el que representa en el lideratge del procés. L'únic que no s'ha de descartar és la independència.  Que ningú no confongui la possibilitat d'una darrera solució estratègica en un moment difícil amb un desig, que el meu desig i la meva proposta són exactament els contraris, la investidura immediata del president Mas i un govern fort cap a la independència.

 

24/10/2015

ESTÈTICA DEL 27S

 

Els grans resultats de les dues llistes independentistes (Junts pel Sí i la CUP), es poden explicar en part per haver fet campanyes amb un grup de protagonistes i amb estètiques innovadores, una molt transversal, pròxima a la gran diversitat del carrer i un altra, més minoritària, pròxima al moviment okupa. En canvi els altres cinc partits unionistes han fet campanyes amb parelles de protagonistes, curiosament tots amb parelles, quatre d’ells amb un candidat català i un acompanyant del partit de l’estat espanyol, i en l’altre cas tots dos catalans. Aquests darrers són els de la pel·lícula Dos hombres sin suerte (Duran i Espadaler, UD), que és molt antiga, amb un  guió tronat que tots estem cansats de veure i que ha estat una perdedora absoluta. Els altres quatre combinats unionistes amb parelles Catalunya/Espanya han obtingut alguns triomfs relatius. Un amb la pel·lícula Los jóvenes licenciados (Rivera i Arrimadas, C's) i un altre de menor amb Bailando contigo (Sánchez i Iceta, PSC). També hi ha hagut dos perdedors clars, un amb Los vendedores del mercadillo (Iglesias i Rabell, CSQEP) i l’altre amb El boxeador y la pantalla de plasma (Rajoy i Albiol, PPC). Els votants de les pel·lícules unionistes han preferit les dues que tenien un cert glamour i que s’assemblen més a les que passen cada dia a les televisions espanyoles, que són molt dolentes, però els eren familiars i les han votades precisament per això. Les altres dues pel·lícules eren tan dolentes com les dues primeres però, a més, degut al deficient càsting dels protagonistes, no tenien prou glamour i han resultat clarament perdedores. Excusant l’acudit, penso sincerament que aquesta estètica ha estat una de les raons importants de la distribució del vot unionista. 

 

08/10/2015

ESPERO QUE AL REFERÉNDUM QUE ALGUN DIA HI HAURÀ, ELS INDEPENDENTISTES JA HAGIN APRÉS A VOTAR I QUE HI HAGI NOMÉS DUES OPCIONS, NO PER RES, NOMÉS PERQUÈ TOT SIGUI MÉS FÀCIL

 

                                                             Als meus amics independentistes votants de la CUP

 

 

A les municipals de 24M es va perdre l’alcaldia de Barcelona per a l’independentisme degut a votants independentistes que no van votar l'alcaldable Xavier Trias perquè era de dretes (aleshores vaig escriure una nota, el 30/05/15, explicant-ho), i a les dites plebiscitàries del 27S, degut a votants independentistes que no han votat Junts pel Sí perquè a la llista hi havia gent de dretes, es pot perdre la presidència d’Artur Mas que és el líder indiscutible d’aquest procés i un actiu internacional insubstituïble. Això s’arreglarà, ens en sortirem, hi ha moltes maneres de solucionar-ho, els independentistes hem guanyat clarament aquestes eleccions, realment aquest problema que se'ns planteja ara no és res comparat amb els que vindran si volem ser independents. I qui sap si encara en sortirem reforçats. Però tinc unes preguntes per als coherents votants independentistes de la CUP, no per als coherents activistes o polítics de la CUP, sinó per als coherents votants independentistes de la CUP. Les preguntes us les faré al final. En aquest moment clau de la història en el qual està en joc la independència de Catalunya, és evident que heu votat un partit que volia guanyar en vots, no en escons sinó en vots, per coherència, encara que sabíeu que la majoria de vots no serien d'aquest partit però serien vots per la independència, per proclamar immediatament i de forma unilateral, si es guanyava en vots, la independència de Catalunya. O sigui que, comptant els vots tal com els compteu vosaltres, si entre Junts pel Sí i la CUP hagués tingut una mica més de suport, en lloc d’un 48% un 50% i ha anat de poc, per coherència, ja hauríeu proclamat la independència. I, a hores d’ara, ja seríem un estat independent. També heu votat un partit que vol deixar de ser a la nefasta Unió Europea i, per coherència, rebutgeu tot allò que hi faci referència, com per exemple l'OTAN, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la banca associada, l'euro i el pagament del deute. O sigui que avui mateix que escric aquesta nota, només dos dies després del 27S, a més de tenir la sort de ser un estat independent, ja ens estaríem desfent dels tentacles dels EUA, de la Unió Europea, de l'esclavatge de l'euro, del pagament del deute, dels bancs i dels mercats i possiblement ja tindríem temps de començar a pensar, per coherència, en la independència i reunificació del conjunt dels Països Catalans. (En el programa electoral, que suposo que heu llegit com jo, la CUP diu moltes més coses que aquestes tan notables, en algunes no hi estic gens d’acord, però amb moltes altres hi estaria d’acord perquè són d’una profunditat social i d’una radicalitat democràtica completament necessàries. I en això no hi ha cap ironia.) Però tancat ja aquest breu parèntesi, tornant al to més general d’aquest escrit i considerant únicament aquestes dues grans fites que hauríem aconseguit avui, en el moment que escric aquesta nota i només dos dies després dels 27S, la independència de Catalunya i, a més, la seva sortida total de la Unió Europea, us volia fer unes preguntes, no als coherents polítics i activistes de la CUP, sinó als coherents votants independentistes de la CUP. Perquè la presidència d'Artur Mas, en el fons, és secundària i els polítics de la CUP tenen dret a defensar el que vulguin, però vosaltres heu votat un partit que defensa tot el que he escrit més amunt. Per coherència, quan vàreu votar, en aquest moment clau de la història de Catalunya que després de més de tres-cents anys es juga la seva llibertat, no vàreu pensar mai que només amb una mica més de sort, només amb una mica més de vot independentista, tot això que proposava la CUP teòricament ja s'hauria pogut fer (des del punt de vista de la CUP i del vostre, és clar) i la CUP ho hauria  reclamat, però que no tenia cap possibilitat d'èxit i que, d'haver-ho fet, hauria portat al desastre?  O és que aquest programa era només un parlar per parlar i demanar la lluna? És a dir, per ser més clar: Vàreu pensar realment que guanyar ara amb una mica més d'un 50% dels vots, tenint en compte els vots dels altres, tal com els compteu vosaltres i declarar unilateralment la independència de Catalunya i la sortida total d'Europa des del punt de vista polític i dels compromisos econòmics, era remotament viable en aquest moment i que, a partir d'aquí, podríem construir un nou estat de la mateixa Europa? O potser l'èxit és només una paraula de dretes que per a vosaltres no té cap sentit? No vàreu pensar mai que, en aquest moment, això hauria portat al descrèdit internacional, hauria estat el suïcidi polític de Catalunya i de qualsevol possibilitat real d'independència a mitjà termini? O potser és que us heu cregut allò d'acabar amb les retallades, de prioritzar l'eix social o de la regeneració de la política, que es evident que cal fer-ho, però que ara repeteixen tant una certa dreta com una certa esquerra, precisament en aquest moment, per tal d'evitar la independència que seria la milor manera d'aconseguir-ho? No estaven prou assegurats aquests  aspectes en la llista única, amb la presència de l'esquerra i de la societat civil? O potser ha fet forat fins a vosaltres la persecució injusta i sistemàtica del president Mas per part de la justícia i de totes les formacions polítiques de l'estat espanyol, perquè és el líder indiscutible del procés cap a la independència? O potser, en aquest moment històric de Catalunya que ens cal tota la unitat i tota la força, es tractava només de demostrar als vostres altres amics independentistes d'esquerra que varen votar la llista de Junts pel Sí, i comptant sempre amb els seus vots, que vosaltres encara éreu més purs i més d'esquerres? Per coherència.

 

29/09/2015

LA RADIOGRAFIA

 

Ningú no sap quin serà el resultat de les eleccions que són les més importants de la història de Catalunya.  Però sigui quin sigui aquest resultat, avui, dia 27 de Setembre, a la nit, tindrem una radiografia de la nostra societat com mai abans no l’havíem tinguda. I serà amb aquesta societat i no amb una altra que haurem d’encarar el nostre futur. Amb tot i això, a mi encara em faltaran peces d’informació; per exemple, referint-me a algunes opcions polítiques que han dit i continuen dient moltes mentides, no podré saber quin percentatge dels seus votants els ha donat suport simplement perquè es creuen aquestes mentides i quin altre percentatge dels seus votants els ha donat suport perquè volen continuar dient aquestes mentides, que saben perfectament que són mentides. Com que sé, només de parlar amb la gent, que dels primers n'hi ha molts, i que tan sols perquè es creuen aquestes mentides són contraris a la independència, l'independentisme encara té un gran marge futur de millora amb una simple activitat pedagògica. Una victòria contundent del bloc independentista ens facilitaria la independència, però coneixent la nostra societat i volent ser realista em sembla que poden passar dues coses, que el bloc independentista guanyi per poc o que perdi per poc la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. En el primer cas, amb la gran oposició del poderós estat espanyol, aconseguir la independència serà difícil i en el segon cas serà encara molt més difícil. Però en qualsevol cas hi ha un fet que els unionistes no volen sentir, perquè sigui quin sigui el resultat, sigui quin sigui... després de les grans mobilitzacions dels darrers anys, amb l’enorme suport popular, amb la intel·ligència, el coratge, la capacitat d’organització i la transversalitat social dels manifestants, el camí cap a la independència és de direcció única, no hi ha cap camí de tornada. Penso que serem independents, podem anar més de pressa o més a poc a poc i avui haurem aprés a caminar.

 

27 de Setembre del 2015, a la una del migdia.

ESTRATÈGIA

 

Jo mentiré i diré que ets tu qui menteixes. Per exemple diré que Catalunya, en realitat, no té dèficit fiscal.  Ja sé que tu diràs la veritat i, per tant, també hauràs de dir que jo menteixo o que no sé comptar. Al davant de molta gent que no entén gaire de números, estarem iguals perquè es poden fer moltes sumes i restes, multiplicacions i divisions. És pot amagar de moltes maneres que, de promig i en tota la democràcia, cada dotzena d'anys se n'ha anat de Catalunya cap a Espanya un PIB català que no ha tornat. Un any sencer de treball de cada dotze. És molt fàcil d'explicar a un nen d'escola primària, però si es vol complicar expressament com ho faré jo, no ho entén ni un catedràtic d'economia. Serà la teva paraula contra la meva paraula i jo domino els grans mitjans de comunicació. Després, és clar, el poble sobirà decidirà en les eleccions qui dels dos té raó, perquè la democràcia és la democràcia i, això sí, jo també sóc profundament demòcrata.

 

14/09/2015

ESQUERRA-DRETA

 

Escric aquesta nota perquè crec que políticament sóc un cas molt comú i que la meva posició política, comptant amb els meus equilibris electorals que explicaré, és semblant a moltes de les persones del meu país. Políticament, jo hauria de ser un socialista català. Més ben dit, m'agradaria ser-ho. També hi podria afegir en lletra petita la paraula liberal, que no forma un oxímoron, vol dir simplement pragmàtic en el sentit de Stuart Mill (que era una ideologia progressista en el seu temps i en contra de la tirania dels governs constituïts), deslligada de les interpretacions comunistes o falsament bonistes de la societat que, a més, han estigmatitzat la paraula liberal. I català vol dir que tinc en compte prioritàriament el país en el qual visc i amb el qual m’identifico (també podria escriure catalanista però el sufix seria degut a les agressions de l’estat espanyol). He dit que ho hauria de ser, no que ho sigui. Intel·lectualment no m'hauria moure de la socialdemocràcia, una socialdemocràcia clarament decantada ideològicament a l'esquerra, però al cap i a la fi, socialdemocràcia. No solament això, sinó que penso que ha de ser el necessari punt d’arribada de qualsevol societat que vulgui desenvolupar-se amb solidaritat, equitat i llibertat. El problema central és precisament aquest, que en les nostres societats és un punt d'arribada i no ho pot ser mai de partida si es vol arribar a aquí. Per tant, la meva posició és clarament d'esquerra des del punt de vista social, però no té res a veure amb l'esquerra convencional, ideològica i rància, en molts casos d'ascendència marxista, que en definitiva s'ha acabat convertint en un cementiri de funcionaris, sinó amb una esquerra que en la realitat no existeix i que s'hauria de caracteritzar bàsicament pel biaix social pressupostari i el suport real, en la pràctica política, a les idees progressistes de canvi per al bé col·lectiu, la sostenibilitat ambiental, el suport a les minories sempre amenaçades i als socialment més febles.  I per algunes coses més com, per exemple, l'eficiència demostrable, la transparència i la radicalitat democràtica, per tant hauria de ser forçosament eclèctica i pragmàtica. Si algú pensa que aquest no és un plantejament d'esquerra no li discutiré, però estic segur que és un plantejament absolutament progressista i possible en el món del segle XXI, que es podria globalitzar i que s'hauria d'assumir des de posicions d'esquerra, perquè la dreta està ocupada en mantenir els seus privilegis. I si algú pensa que no és un plantejament d'esquerra encara li donaré més arguments, perquè a vegades estic d’acord amb alguns dels plantejaments de la dreta política moderada degut a la la seva eficiència, encara que pràcticament mai amb la dreta més conservadora. Però, en general, si miro cap a la dreta, quasi sempre hi veig prepotència i abús dels poderosos, gairebé tot deriva d’aquí i ja no cal parlar-ne gaire més. En canvi si miro cap a l’esquerra el panorama és molt més complex, la majoria de vegades hi veig molta demagògia en els polítics i massa bona fe en els votants (especialment als països llatins), una demagògia que penso que va començar de veritat amb la utilització marxista de la lluita de classes; la lluita de clases, en sentit ampli ha existit i existirà sempre, però en el sentit revolucionari del marxisme és un invent que  forma part d'una manera concreta de contemplar les societats i, sobretot, d'una predicció fallida feta el segle XIX sobre el futur social i econòmic, que va justificar intel·lectualment l’odi contra els privilegiats del sistema capitalista (que també se'l mereixien sense necessitat de cap justificació). L'anàlisi social de Marx i Engels és extraordinari, però la predicció futura, la profecia, era fallida. I es precisament per la profecia, que Karl Marx és va fer famós. La predicció intel·lectual es va aprofitar políticament al segle XX per fer una sèrie de  revolucions més pràctiques amb el resultat final de molts milions de morts, sembla que només entre Rússia i la Xina més de vuitanta milions de la pròpia població civil (per situar comparativament aquesta enorme xifra de morts cal tenir en compte que el total de morts, entre civils i militars, de la segona guerra mundial es calcula en uns cinquanta milions) assassinats al seu propi país i pel seu propi govern, amb uns règims polítics desastrosos i amb uns altres privilegiats, ara comunistes, al poder. Allò que havia nascut intel·lectualment com a denúncia social, va degenerar i després també s'havia de denunciar intel·lectualment. En canvi, la gran majoria dels intel·lectuals no ho varen fer com calia. Al costat d’aquests terribles fets em sembla insignificant, simplement una puerilitat o una broma estúpida, que el magnat Warren Buffet que està a una gran distància de la meva sensibilitat, declarés que “la lluita de classes sí que existeix i de moment l’estem guanyant nosaltres”, en canvi m'estranya que un diputat laborista del Regne Unit,  Jeremy Corbyn, amb el qual coincideixo molt més en plantejaments socials, hagi parlat recentment de la necessitat de retornar a l’essència de l’esquerra i, per tant, a la lluita de classes. La primera afirmació és una boutade  humorística, però demostra la superioritat i la distància amb la qual, des d'una certa dreta política intel·ligent del segle XXI, es mira una expressió que va néixer al segle XIX i va fer fortuna, encara que mala fortuna, al segle XX; Buffet sap que la lluita de classes en el sentit marxista és una enorme simplificació històrica que no existeix com a tal als països moderns i desenvolupats, com tampoc no existeixen com a tals la lluita directa entre pobres i rics, la lluita entre homes i dones, ni la lluita entre blancs i negres; als països democràtics hi ha uns col·lectius diversos injustament marginats i uns altres col·lectius diversos i poderosos que els marginen. I hi ha uns partits polítics i una forma de pensar bàsicament d'esquerres que son conscients de la injustícia social i que lluiten contra col·lectius, partits i lobbies bàsicament de dretes, entre els votants dels quals també hi ha pobres, dones i negres, que volen mantenir uns determinats privilegis. No, la lluita de classes en el sentit marxista a les societats democràtiques desenvolupades no existeix, com tampoc no existeix, ni existirà, la dictadura del proletariat. Només es pot mantenir com a metàfora del poder. Allò que existeix en la realitat social dels països desenvolupats del segle XXI, són les tensions entre els poderosos i els dèbils, de fet com sempre, però cada vegada més diverses, ramificades i entrellaçades. I també com sempre, amb uns poderosos que no volen perdre els seus privilegis i que volen seguir mantenint les injustícies socials, però ara ja globalitzades. Hi ha el resultat de la dominació que s'hauria d'eliminar amb una revolució radicalment democràtica i participativa cap a una legislació més ètica i global i, al mateix temps, cada vegada més adequada a les realitats locals. De la lluita de classes només se’n pot parlar en sentit figurat. En canvi, l'afirmació de Corbyn, encara que estic segur que ell compartiria bastants d'aquests arguments, sembla indicar que una certa esquerra no ha evolucionat gaire o que intenta refundar-se, però penso que ho intenta en un sentit diferent del que realment necessita la societat. També estic segur que la majoria de polítics espanyols que es diuen d'esquerra, aplaudirien la frase de Corbyn amb una intenció infinitament més populista i enganyosa del que ell mateix ha expressat i, per tant, jo estic lluny dels seus plantejaments. Simplement sofreixo aquests polítics espanyols d'esquerra. Amb tot i això, en els anys de democràcia espanyola, encara que pugui semblar estrany, confesso que vaig votar el PSUC, PSC, ICV, ERC i darrerament (amb el procés independentista) CiU; no he votat mai la CUP però crec que s’ho mereixen més que alguns dels altres que vaig votar. No podria votar mai el PP ni C’s per raons d’identificació amb Catalunya, i ara tampoc ICV i molt menys el PSC. Sort que només tinc un vot, que si no... Ho he fet, no perquè en compartís la ideologia, sinó perquè en cada moment he votat els qui em semblava que tenien més capacitat per moure la ciutat, el país o la societat cap a un futur millor, més equitatiu, més sostenible. I aquest moviment el veia més possible a partir dels partits situats més a l'esquerra. Però dels partits anteriors que es deien d’esquerra, no n’havia cap que admetés l’antiga ideologia més liberal i pragmàtica (ERC és la que hi és més a prop), sinó que pràcticament tots l’han combatut i l’han desplaçat constantment cap a la dreta. És una estratègia per desautoritzar qualsevol posició que ells mateixos situïn una mica més a la seva dreta, configurant en un sol bloc de dreta tota la resta, des del centre més moderat i la democràcia cristiana fins a l'extrema dreta. Per posar un exemple fàcil entre molts altres, qualsevol proposta de fer possible la continuïtat i la qualitat de la insostenible sanitat pública catalana amb un petit copagament en funció de la renda, mantenint la  gratuïtat per a les rendes més baixes (ara, en farmàcia, per pura necessitat pressupostària, les rendes més baixes de treballadors en actiu han de pagar un bàrbar 40%, en canvi les més altes només un 60% i ningú no protesta d'aquest fet, més aviat ningú no ho sap i ningú no ho diu!) o amb una externalització progressiva de recursos amb gestió privada per tal de fer-la més eficient, coses que d’una manera o d’una altra s’han d’acabar fent sense perdre capacitat d’atenció als usuaris, és estigmatitzada per una bona part de l’esquerra del meu país amb el nom general de privatització i el seu electorat ja ha interioritzat aquesta desqualificació, de manera que ja no la podran defensar més endavant. Per tal que se m'entengui bé, vull dir que en diuen privatització, per exemple, del simple fet de subcontractar certes proves mèdiques a una companyia externa privada solvent, perquè és molt més eficient i més barata que fer exactament el mateix amb funcionaris i amb mitjans públics. Un altre exemple, l’escola concertada, que cobreix als voltants d’un terç de l’ensenyament mitjà de Catalunya i més de la meitat de Barcelona, on els professors treballen més hores, amb sous més baixos i amb un cost de l'administració pública per alumne que està (atenció!!!) per sota de la meitat del de l’escola pública. Sí, per sota de la meitat! Sembla impossible, però es així. I compleix amb els mateixos paràmetres socials imposats a l'escola pública. Encara que sabem que l’escola pública té (i ha de tenir) altres contingències en algunes prioritats mot concretes d'atenció social, que també sabem que l'escola concertada rep les  anomenades quotesaportacions voluntàries (però que en realitat i en la majoria de casos representen una petita part del cost total de la plaça educativa, de mitjana només al voltant de 7% del cost d'una plaça pública a Catalunya!) i que, per tant, l’escola pública ha de tenir un cert marge de cost superior per part de l'administració, aquests són uns números que només de veure’ls, farien reflexionar un cocodril. Sense parlar de resultats acadèmics, de la participació dels pares, de l’estabilitat de les plantilles que contrasta amb les altes rotacions de la pública, de la continuïtat d'un projecte d'ensenyament compartit pel professorat, etc. Si ens ho mirem com dues organitzacions diferents, que de fet ho són, n'hi ha una que, de mitjana, dóna un servei millor i molt més barat. Com es fa això? Doncs amb més bona gestió, cobrant menys i treballant més hores. Encara que el treball és molt exigent, aquests professors acostumen a mantenir fidelitat al seu centre i, en la majoria de casos, no se senten especialment explotats. Ho puc dir amb un cert coneixement de causa perquè m'he dedicat professionalment a avaluar la gestió  d'organitzacions i, entre altres, centres educatius. En lloc de ser vist tot això com un exemple a estudiar a nivell d’eficiència educativa, l’escola concertada no és valorada sinó tolerada per necessitat i moltes vegades menystinguda per aquests mateixos partits d’esquerra que, en el fons, no toleren ideològicament la iniciativa privada en alguns camps, encara que, com en aquest cas, sigui totalment obligada per la manca d'inversió pública. També acostumen a protegir el funcionariat dient que defensen l'usuari; en aquest sentit val la pena llegir, per riure una mica, alguns informes encarregats per una certa esquerra per intentar justificar aquestes grans diferències en l’eficiència dels dos models escolars. O potser es confon el fet de ser d'esquerra amb el fet de defensar sempre els funcionaris que cobren amb diner públic? Em sembla que sí. No, no m'ho sembla, n'estic segur. A una part important de l’esquerra també la vàrem veure demanar irresponsablement papers per a tothom, en els moments àlgids de la gran immigració il·legal provocada per la bombolla immobiliària a Catalunya de començaments del segle XXI (res a veure amb els refugiats, sinó amb les necessitats dels partits polítics, dels bancs i de les immobiliàries pròpies), practicant el bonisme electoral demagògic i sense voler mirar la realitat. Per tant, com pot ser que amb totes aquestes crítiques contundents, jo hagi votat tantes vegades opcions d’esquerra convencional? La resposta és simple: perquè sóc d’esquerra de pensament de fons, sobretot en el sentit inequívoc de voler canvis per garantir l’equitat i la justícia social, i no tinc gaires opcions fiables. Al meu país (i a la majoria de països) no hi ha una potent esquerra moderna (ja postmoderna, és clar) pragmàtica, no demagògica, fiable i contrastada, compromesa en la reducció de les grans desigualtats, en la defensa dels drets de les minories oprimides, en l'acció social amb el corresponent biaix pressupostari, amb transparència pública i amb austeritat corporativa, que per a mi la farien intel·ligent i atractiva. En canvi, quan volen ser d'esquerres, aquells que sempre volen ser més d'esquerres, tornen a la lluita de classes marxista en el discurs i a la pràctica conservadora en els fets. A vegades tinc la sensació que ho diuen simplement perquè així es troben bé entre ells, perquè ningú del grup no ha de semblar mai que es desplaça una mica cap a la dreta. L’esquerra hauria d'activar les millores en la justícia social, aprofundir en la democràcia i deixar de captar votants amb falsos plantejaments demagògics, perquè al final també els perdrà. Si jo visqués als EUA, a l'hora del vot, em sentiria totalment a l'ala esquerra del partit demòcrata, al Regne Unit hauria passat de sentir-me pròxim i emprenyat amb els laboristes a votar els escocesos del SNP perquè, en el fons, em sembla que tenen molta més càrrega social, i a Catalunya, en el moment actual, el meu vot teòric en una societat més equilibrada seria a l'ala esquerra i socialdemòcrata de CDC, perquè penso que amb el gran esforç fet en el procés independentista, arrossega tot el centre polític, és menys demagògica, té més càrrega social, més intel·ligència i més credibilitat que altres partits d'esquerra del meu país. Però el meu vot real acostuma a estar més a l'esquerra, cap a ERC, perquè és l'única manera de fer evolucionar CDC cap als postulats que predica i que no compleix. I el meu pensament està encara més a l'esquerra, cap a una esquerra inexistent, més pràctica i no demagògica. A la catalunya actual, el meu pensament potser estaria més a prop de la CUP, però la seva organització interna, la seva manca d'implicació en la política real i la seva proximitat al marxisme demagògic, me n'allunyen molt. Per tant he estat i possiblement seré un votant volàtil. Potser hauria d'abstenir-me o de votar en blanc, però amb la política catalana de fons es impossible. Molts dels polítics del meu país (i els votants, és clar, sempre els venerats votants que són els principals causants del comportament dels polítics) que es diuen d’esquerres, així que han tastat el poder m’han demostrat a fons que són un altre tipus de conservadors irresponsables i erràtics, a vegades més mals conservadors que els conservadors tradicionals perquè no saben ser conservadors, sobretot són grans conservadors del seu partit. I continuen exhibint una superioritat moral inexplicable (penso que aquest tema de la superioritat moral ja és una qüestió que no es podrà resoldre mai sense tractament psiquiàtric). Però ara, amb el tema de fons de la independència de Catalunya, hi ha un fet que per a mi es definitiu del comportament de una certa esquerra. La subrogació als partits de l’estat espanyol fa que aquesta esquerra, en molts casos, sigui unionista i favorable al interessos de la resta d’Espanya i dels seus partits espanyols homòlegs abans que als interessos propis del seu país, posant moltes vegades com a excusa prioritària unes polítiques socials que, en canvi, serien absolutament facilitades per la sobirania. (Això no es gens nou, és de sempre, però en el passat més recent només cal furgar a l'hemeroteca per veure les votacions que hi va haver entre els representants dels partits catalans quan es gestionava l'estatut de Sau; aleshores no es va concedir a Madrid el concert econòmic perquè ja no es va demanar des de Catalunya;  es va decidir que no es demanaria un concert com el navarrès ni el basc degut als resultats de les votacions entre els representants dels partits catalans fetes a Catalunya, abans d'anar a Madrid; només cal veure què es va votar i qui ho va votar. No ho vull explicar aquí, és massa llarg i és millor anar a les fonts per veure les mentides que s'han dit sobre aquest punt, però varen ser els partits catalans de dreta i d'esquerra però amb obediència espanyola els qui ho varen impedir). Acusen, a més, la Generalitat, d’unes retallades que saben perfectament que vénen imposades pel finançament de l’estat espanyol, que són estructurals, que són sistèmiques, que s’han consolidat amb la democràcia i que responen a una política fiscal pensada per explotar Catalunya. Darrerament també per derrotar-la, per insurrecta, ofegant-la amb el finançament i amenaçant-la amb el Tribunal Constitucional. Els de la dreta  fan sempre això i no cal parlar-ne més, però a alguns partits d'esquerra, ja no és tracta de concedir-los una part de raó segons els seus plantejaments, sinó que segons els seus mateixos plantejaments essencials, no és que no tinguin raó, és que no tenen perdó. Una altra excusa de l’unionisme d’esquerra contra el sobiranisme és la priorització de la lluita contra la corrupció, però aquest fet s’ha produït en tots els partits del poder, la majoria de vegades relacionat amb el finançament il·lícit dels propis partits polítics, tant a la dreta com a l’esquerra i no té res a veure amb la independència, com tantes altres coses és independent de la independència abans de produir-se i, un cop produïda, és completament segur que un país renovat  es construiria amb molta més transparència. Ho torno a dir, són excuses, no tenen perdó. Sempre diuen que volen fer una cosa semblant a una revolució, però una vegada que els passa a prop una revolució de veritat, en el sentit de restabliment d’un contracte social que és humiliant, la revolució que seria la més important de la UE, o bé es giren d’esquena i neguen el dret d'autodeterminació que sempre proclamen en abstracte. I altres diuen que accepten un referèndum perquè votar és un dret democràtic (equiparant el dret d'autodeterminació al dret de votar si un tramvia ha de passar o no ha de passar per la Diagonal de Barcelona), però que volen votar per fer-ho en contra de la revolució. Són els partits homòlegs espanyols que ho decideixen. Vull aclarir-ho més perquè en aquest moment hi ha nouvinguts a la política catalana, hi ha una nova esquerra activista i una nova generació de joves que, equivocats o no, li fa costat; no em refereixo a aquests que encara no sé com actuaran més endavant, em refereixo als partits que vénen de lluny, concretament al PSC i a ICV, que coneixen bé la política i que no tindran perdó històric pel seu posicionament en aquest moment clau de la història de Catalunya. Si fa deu anys m’haguessin preguntat quin creia que seria el seu posicionament, possiblement no ho hauria encertat perquè sempre sóc una mica massa romàntic, però ara em sembla bastant lògic i explicable; a més de la dependència dels partits espanyols afins hi ha un altre aspecte rellevant per a la mentalitat d'una certa  esquerra: la revolució no és contra ningú que no sigui el govern de l’estat espanyol, no té el rerefons d’enveja i d’odi cap a una classe privilegiada. Potser perdrien molts dels seus votants que, de fet, no són gens revolucionaris però segueixen practicant verbalment la lluita de classes, i aquesta revolució de Catalunya és purament democràtica, es fa contra un mal govern distant i hostil, governi qui governi. Una altra raó que els delata (i ara sí que ho dedico a gairebé tota l’esquerra del meu país) és que no poden admetre, encara que els voti, que jo sigui d’esquerres en el sentit inequívoc de justícia social i de pensament de fons, però que sigui fins a cert punt liberal i pragmàtic. I que ho sigui per raons ètiques. A vegades penso, com els anti-sistema, que potser s'hauria d'actuar més des de fora per avançar cap a una societat igualitària, però totalment des de fora és impossible perquè es necessita una força que només es pot tenir a dins (els anti-sistema també són part del sistema), per tant el canvi ha de venir des de dins del sistema i des d'una esquerra transversal i pragmàtica, totalment nova, tornada a inventar, que potser ja no es dirà esquerra sinó que tindrà altres noms com, per exemple, ara i al meu país, es diu república. 

31/08/2015

LES TRES GRANS ONADES IMMIGRATÒRIES A CATALUNYA

 

La població de Catalunya, en poc més d’un segle, s’ha multiplicat gairebé per quatre. Al segle XX i començaments del XXI, entre molts altres fluxos migratoris, hi ha hagut tres grans onades immigratòries. Amb xifres molt aproximades i arrodonint completament els números, a Catalunya cap a voltants del 1920 érem una mica més de dos milions d’habitants i just en una quinzena d’anys (del 1915 al 1930) van arribar mig milió d’immigrants espanyols; cap a 1950 érem uns tres milions i mig i va començar una immigració espanyola continuada (que va tenir la seva màxima intensitat cap als anys de la dècada de 1960) i fins a 1975 van arribar gairebé dos milions d’immigrants espanyols; abans de l’any 2000 érem una mica més sis milions i en només una dècada van arribar gairebé un milió i mig estrangers.  A part d’aquestes tres grans onades, la població catalana, degut a la natalitat i als altres fluxos migratoris, ha anat augmentant durant tot el segle XX (encara que darrerament es va mantenir relativament estable, al voltant d’una mica més de sis milions d’habitants, en les dues dècades que van des de 1980 fins a l’any 2000.) D’aquestes tres onades immigratòries, la primera gran onada va ser deguda bàsicament a les conseqüències de la segona revolució industrial i a l’expansió de l’electrificació amb empreses com La Canadenca i venien a cobrir necessitats bàsiques de tota la població, la segona va ser deguda a la lenta industrialització d’acord amb els Planes de Desarrollo del règim franquista i a la indústria de l’automòbil amb empreses com la Seat i venien a cobrir necessitats de les incipients classes mitjanes, i la tercera va ser deguda a la bombolla immobiliària amb empreses com Abertis  (ACS a Espanya)  i moltes altres, suportades pels bancs i caixes, entre elles la infausta Catalunya Caixa (Bankia a Espanya) i venien a cobrir  necessitats dels partits polítics, de les empreses de construcció, dels bancs i dels promotors immobiliaris. Sembla que hi ha una progressiva degradació moral de la finalitat última de la crida i l’acceptació d’immigrants. És interessant remarcar una certa simetria temporal, ja que cada una d’aquestes tres grans onades immigratòries que són molt diferents en duració i intensitat, estan separades per uns quaranta anys aproximats 1920, 1960, 2000. També és molt diferent la darrera, quant a la procedència dels immigrants, de les altres dues. Però tenint en compte que els qui varen immigrar eren pràcticament tots espanyols en les dues primeres onades i en la darrera principalment sud-americans i altres molt diversos, però en tots els casos o bé parlants de llengua espanyola o bé amb una certa necessitat d’aprendre la llengua espanyola dominant per sobreviure, i tenint en compte també que, a part d’aquestes tres grans onades, hi ha hagut un important flux immigratori constant de castellanoparlants monolingües durant més d’un segle, que el català va estar prohibit o clarament perseguit durant més de quaranta anys del segle passat (les dues dictadures) i que, quan no ha estat així, el poderós estat espanyol ha estat sempre en contra de la petita llengua del territori i a favor de la gran llengua dominant, algú em pot explicar com dimonis ens ho hem fet per conservar encara un cert ús públic i habitual de la llengua pròpia?

 

20/08/2015

UNA MICA D’AIGUA AL VI

 

S’acaba de presentar la llista, Junts pel Sí, per a les eleccions del 27S. Aquesta llista és imbatible. A més de la societat civil i tot l’espectre polític, gairebé hi ha tota la intel·ligència del país. Els representants de l’estat espanyol i de l’unionisme estan nerviosos amb raó, no poden identificar  un repte d’aquestes dimensions en tota la seva vida política. Considerant la història del nostre país i la persistència de l’estat en destruir-lo, el fet que el centreesquerra i el centredreta autòctons, suportats (hauria de dir també obligats) per una gran majoria de la societat civil, s’uneixin per a unes eleccions dites plebiscitàries amb una llista també conformada per la societat civil, aquest sol fet, en la majoria de països democràtics avançats, portaria a una victòria aclaparadora, a una victòria tan incontestable que la independència seria torrencial, inevitable, immediata i no massa difícil de pactar amb l’estat. Penso que no serà així, encara que seria el millor que ens podria passar als qui volem la independència. Probablement  la llista unitària guanyarà, però el marge serà més curt. Després avançarem cap a la independència, amb oposició interna i amb l’oposició brutal de l’estat espanyol. Sabem que serà difícil, però tots el partidaris de la independència creiem que és la millor opció per al nostre país en la situació actual. Ara bé, en aquest moment d’eufòria, vull posar encara una mica més d’aigua al vi, i dir que també podria ser que l’independentisme perdés per poc, però que perdés. Qui no contempli aquesta possibilitat no sap què volen dir unes eleccions com aquestes i, sobretot, no sap en quin país viu. Però seria una patacada considerable per a la independència. Aleshores que faríem? Doncs, penso que la majoria dels independentistes continuaríem treballant per a la independència i, comptant amb el nou parlament, ens aplegaríem amb els demòcrates de veritat per aconseguir de fer el referèndum que no ens deixen fer i que demana gairebé el 80% de la població. Ho faríem amb unes dificultats més grans, però encara amb aquesta possibilitat de referèndum intacta i suportada pel dret internacional.  Allò que probablement ja no podrem fer, sobretot a partir d’aquesta llista unitària amb la societat civil, és continuar donant sempre la culpa als nostres polítics. Haurem de reconèixer que, com a mínim, alguna cosa sembla que la fan bé. De qui serà, aleshores, la culpa? Vull dir la culpa del resultat de les eleccions, des del punt de vista independentista, tant en el cas d’una victòria massa ajustada com si es donés el cas que l’independentisme perdés les eleccions. En el primer cas ens costaria una mica més de ser independents, però ho podríem ser, i en el segon cas ens costaria una mica més d’evitar ser destruïts econòmicament i culturalment. Tot i això,  comptant que l’estat espanyol no faci alguna barrabassada abans de les eleccions, perquè abans o després, si ens aproximem a la independència, segur que en farà alguna de grossa. De moment només hi ha amenaces i han de vigilar amb l’efecte bumerang de qualsevol acció no proporcional que, aleshores, tant a Catalunya com a Europa, ens facilitaria la independència. Surti el que surti, passi el que passi, la majoria dels independentistes continuarem donant suport a la futura independència de Catalunya perquè creiem que és l’única manera de no ser destruïts o, si més no, l’única manera d’anar endavant, de progressar com a país. Ara bé, des del punt de vista dels independentistes,  com es podria explicar que aquesta llista tan atractiva no obtingui una espectacular majoria que faciliti absolutament la independència?  La resposta és múltiple i, encara que comença en els polítics, acaba sempre de veritat en els votants que, en definitiva, poden votar la llista que vulguin. Hi haurà molts catalans que, ja sigui per interès propi, per indiferència, per por, per ignorància o perquè creuen que és el millor, votaran partits catalans subsidiaris d’organitzacions espanyoles, i que diuen, per exemple, que el dèficit fiscal de Catalunya gairebé és inexistent o relativament just quan és del 8% en tots els anys de la democràcia (un PIB sencer català cada 12 anys), que el bilingüisme natural assegura la supervivència del català quan tots els lingüistes diuen que suposa la desaparició de l’ús públic de la llengua, que precisament ara és el moment de canviar positivament la relació Catalunya-Espanya quan saben que qualsevol partit espanyol que ho proposés seriosament perdria per golejada totes les eleccions espanyoles, que les retallades i la pobresa no tenen res a veure amb el dèficit fiscal sinó amb el mal govern de la Generalitat quan aquesta administració s’ha de vendre patrimoni per atendre els serveis bàsics d’un país que seria solvent, que no es pot fer un referèndum d’autodeterminació quan aquest dret està escrit en l’article primer del Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics  de l’ONU del 1966 i ratificat per Espanya, que la llista independentista amb societat civil és una manera de camuflar el neoliberalisme malvat d’en Mas quan aquest és un socialdemòcrata comprovat i a la llista hi va tot l’espectre polític de la societat catalana, etc. Aquestes coses són de les més sensates que es diran en contra, n’hi haurà de delictives. Però algú encara pot creure que algú altre, mínimament intel·ligent, es cregui tot això?  Sembla que sí. Ho demostraran els votants del 27S. A més de conformar el nostre futur polític dels propers anys, tindrem una radiografia extraordinària de la nostra societat. És amb aquesta societat que, en qualsevol cas, haurem de construir el futur. De moment, a guanyar i, si pot ser, Guardiola, per deu a zero.

 

24/07/2015

DESPRÉS DE LES ELECCIONS MUNICIPALS DEL 2015  (amb problemes de lectura i amb incorrecció política).

 

 

Sóc partidari de la independència de Catalunya perquè crec que seria beneficiosa per a tots els seus ciutadans. A la llarga també seria beneficiosa i estimulant per a Espanya. També afavoriria les classes més necessitades i els partidaris de la nova política que podria ser molt més transparent. Penso que tindríem un país que, amb tots els problemes de qualsevol altre, seria un magnífic petit país d’Europa, solidari amb Espanya i els altres països, i lliure per sempre més de la rèmora econòmica i política que significa pertànyer al Regne d’Espanya. Tampoc no tinc cap dubte que s’ha iniciat un procés que podria portar Catalunya a la independència en quatre dies. Estic convençut que si la nostra societat tingués més capacitat de resposta (penso en algunes societats nòrdiques més enèrgiques), amb el comportament que ha tingut l’estat espanyol envers Catalunya durant  més quatre-cents anys i que encara continua, tot seria relativament així. Però no ho serà, aquest procés serà llarg i no sabem com acabarà. El motiu fonamental està, no en els polítics, als quals se’ls carrega sempre la culpa de tot, és veritat que a vegades amb molta raó, sinó en la pròpia societat catalana. Encara que respecto escrupolosament els resultats de les urnes com a fonament de la democràcia, no tinc perquè estar d’acord amb els pensaments i els motius que duen els meus conciutadans a dipositar aquests vots, per més que guanyin per majoria. La nostra societat penso que és una societat que no sap llegir del tot els missatges electorals, llegeix les paraules però no entén ben bé què volen dir. Les raons de fons d’aquesta disfunció, entre altres, són les següents:

 

1. Una dictadura de quaranta anys al segle passat, de la qual es van beneficiar molts dels ascendents dels actuals poderosos, una classe alta que domina el món de les migrades finances del país, que es afí a Espanya bàsicament per raons econòmiques personals o de grup i que influeix molt en la opinió publicada. A la majoria del pertanyents a aquesta classe social privilegiada també els és exactament igual que el català desaparegui com a llengua d’ús habitual en l’espai públic de comunicació.

 

2. Una gran immigració de procedència espanyola, entre tantes, que es va produir contínuament durant la dictadura, sobretot a partir als anys cinquanta i seixanta del segle passat i que va canviar la demografia dels país, va influir sobre l’ús de la llengua i  que, en part, no va poder ser assimilada per  diverses raons, entre elles la propaganda del règim franquista, la feblesa de les institucions pròpies i la prohibició de la llengua catalana. Els efectes a la llarga d’aquesta immigració no assimilada encara perduren.

 

3. Una altra immigració a començaments del segle XXI, deguda bàsicament a les necessitats de la construcció que va provocar la bombolla immobiliària. Aquesta immigració és en molts casos de parla espanyola per raó de procedència i, per tant, afavoreix la desaparició pública del català que està cada vegada més en inferioritat al seu territori, amb un estat espanyol que en lloc de protegir-lo, com a llengua pròpia i feble, l’ataca. En altres casos, de diversa procedència, també aprèn l'espanyol per raons pràctiques. Tant els uns com els altres, preocupats bàsicament per la subsistència, abocats a les cadenes de televisió espanyoles dominants, en molts casos no distingeixen Catalunya de Múrcia.

 

4. Unes grans capes de població de classe mitjana baixa o baixa, amb poc nivell cultural, que són les que més ha han rebut els estralls de la crisi econòmica, que estan justificadament indignades i que són molt vulnerables al populisme.

 

5. Oblidant-nos de  la dreta política, hi ha una part  de l’esquerra que, per raons òbvies, hauria de defensar la independència de Catalunya i està supeditada, d’una manera o altra, a partits espanyols afins. Aquesta esquerra, no vol la independència de Catalunya perquè no la volen (bàsicament per raons fiscals endèmiques, demostrables i injustes envers Catalunya) els ciutadans  espanyols que voten i mantenen, a Espanya, els partits espanyols amb els quals està vinculada. I aquesta esquerra tracta de convèncer ciutadans catalans perquè facin el mateix. Per tant, de manera que pot semblar políticament incorrecta perquè es tracta dels tantes vegades considerats infal·libles votants, em refereixo una altra vegada a la ciutadania, ara espanyola, tant o més que als partits. I també referint-me als partits, encara que alguna d’aquestes formacions defensi, en abstracte, el dret a decidir de qualsevol ciutadà  sobre qualsevol cosa, en la realitat actual està posant al mateix nivell el dret a decidir sobre el sistema d’enllumenat públic d’un barri amb el dret a la autodeterminació dels pobles acordat a l’ONU el 1966.

 

6. També hi ha una part de la població tradicionalment d'esquerres que, per diverses raons, algunes d'elles històriques i altres estètiques, es molt sensible a la demagògia anarquista i revolucionària, que en moments decisius potser serà un llast per a la independència, encara que hi vagi a favor.

 

 

Aquesta societat catalana, però, també té alguns avantatges importants respecte a societats d’altres països europeus. No hi ha una ultradreta important, clarament diferenciada i instal·lada al poder polític com a Hongria, Àustria o Grècia, encara no hi ha grans bosses de població immigrant marginada com a les banlieues d’algunes de les grans ciutats franceses i tampoc no és  tan classista com la societat anglesa. Amb les grans onades d’immigració que hem sofert, el fet d’haver evitat totes aquestes altres disfuncions i el fet d’haver conservat fins ara, sense poder polític consistent, una llengua i una cultura pròpia, és gairebé un miracle. Potser perquè els valors de la diversitat i la cohesió social són una prioritat integrada i secular dels nostre país, encara que sigui només per raons geogràfiques. Aquest país, també té una gran majoria formada per una classe mitjana intel·ligent, àgil i eficaç, que ha demostrat que és capaç d’organitzar-se extraordinàriament bé com a societat civil i que defensa clarament la independència de Catalunya. L’existència d’aquesta majoria culta i transversal, fa irreversible el procés cap a la independència. Però no sabem quan arribarà, com arribarà, ni si arribarà. Només sabem que aquesta majoria anirà cap allà. I si no arriba la independència, continuarà anant sempre cap allà i serà molt difícil de contenir al seu propi país. S’ha desenganyat de qualsevol altra relació amb Espanya, perquè ha comprovat que és una relació tòxica, també en democràcia, mani qui mani. Una gran part de Catalunya, en aquests moments, és com una dona cansada d’infidelitats que definitivament es decideix a dir que allò s’ha acabat i aleshores ja no hi ha res a fer. Alguna cosa s’ha acabat definitivament entre aquesta part de Catalunya i Espanya,  aquesta gran part de la població no admetrà un pacte perdedor com els d’abans i, en tot cas, ja només podrà ser sotmesa.

 

Aquesta majoria té molta força argumental però només té la força real d'un document  signat a l’ONU el 1966, l’article primer de la Convenció dels Drets Civils i Polítics que defensa el dret d’autodeterminació dels pobles i que el Regne d’Espanya ha ratificat però no deixa exercir. Espanya no vol el divorci, té molta més força real per mantenir la situació de domini i no admet el pacte amistós. Les dificultats eren, són i seran molt grans. Encara que en els règims democràtics, sempre s’acaba votant, és molt més fàcil convèncer a un indignat d’aquest país, sobretot si és de relativament baix nivell cultural, que la seva situació és culpa de les retallades de Govern de la Generalitat, que no pas fer-li una proposta de futur derivada d’una anàlisi profunda dels problemes causats per la dependència d’Espanya. I això és una gran trampa feta a la ciutadania per molts diputats i partits catalans, ara sí, de dreta i d'esquerra, perquè saben molt bé quina és la situació econòmica i fiscal. Més que una trampa, és una absoluta indecència, perquè només cal saber sumar, mirar el dèficit fiscal astronòmic i endèmic, llegir els números, adonar-se de les inversions de l’estat a Catalunya i veure com la Generalitat s’ha d’anar venent patrimoni per atendre serveis bàsics. Saben perfectament que el govern d’Espanya no vol pactar sinó que vol derrotar Catalunya i que, per la força financera bruta, ara mateix encara pot fer-ho. Bé, doncs molts dels nostres ciutadans, voten tranquil·lament aquests diputats i aquests partits catalans, que en un altre país més enèrgic faria segles que serien a l'atur. Per tot això, sempre m’han disgustat els qui han parlat darrerament de la independència de Catalunya dient que la tenim a tocar, que ha estat una expressió molt utilitzada, sense tenir en compte tant les grans dificultats internes de la nostra societat com l'oposició de l’estat espanyol, que en realitat encara no ha començat i que serà brutal, utilitzant tots els mitjans a la seva disposició si s’acosta la proximitat pràctica de la independència. 

 

Degut a la realitat social que he citat més amunt, es pot entendre que aquesta societat deixés gairebé en calçotets el president Mas, en les primeres eleccions de la història convocades per un president de centredreta de Catalunya per proposar expressament la independència del país; sense que molts independentistes de pedra picada tampoc no s’adonessin de la cabdal importància històrica d’aquest fet que, considerat per si sol en el mapa polític, convertia la independència en un valor clarament transversal i la possibilitava en la realpolitik. Si mirem els resultats d’aquelles eleccions, degut als nous votants i al desplaçament de vot, encara que es van inventar coses com la voluntat transversal del poble, podem veure que la transversalitat ja hi era abans de fer-les i el motor de la realització pràctica de la possible independència va quedar afeblit. Només l’esquerra no portaria mai a la independència, perquè no podria arrossegar el gruix econòmic del país. Encara que en general el bloc independentista fragmentat es va consolidar, va ser la primera votació prèviament mal llegida, i mal llegida per molts votants independentistes.

 

La segona ha estat la votació de les alcaldies de Catalunya, on molts dels indignats votants independentistes no van tenir en compte que, sense l’alcaldia de Barcelona governada per un alcalde independentista, possiblement serà una mica més difícil d’avançar cap a la independència, a no ser que hi hagués un canvi en l’estratègia de la nova alcaldessa (que va votar Sí-Sí el 9N) que la facilitaria molt més. Una independència que ens donaria a tots els indignats de Catalunya, entre els quals m'hi compto, moltes més possibilitats financeres, econòmiques i culturals que qualsevol govern municipal, per més d’esquerres que aquest govern vulgui ser, que haurà de governar amb el dèficit fiscal de sempre i amb les interferències culturals i legislatives que l’estat espanyol cregui convenients. Sempre hi haurà incerteses, però encara que el bloc independentista també s’ha consolidat a Barcelona, penso que ha estat la segona votació prèviament mal llegida, i mal llegida per molts votants independentistes.

 

Alguns d’aquests mateixos votants i d’altres, ara sembla que estan decebuts i temen per la independència degut a l’eclosió a Catalunya d’una força d’esquerres popular i no precisament independentista. Penso que si per aquest fet no hem de ser independents, no en serem mai. Si volem ser independents haurem de superar proves molt més difícils i molt diferents d’aquesta que, tot i el seu populisme, en definitiva és una positiva regeneració democràtica. Qui sap si podrem convèncer molts d’aquests votants per la independència. Però molts d’aquests votants i molts d’altres encara prioritzen més l’eix de la dreta i l’esquerra o l’eix de la nova i vella política, que són temes de sempre, que han estat presents i que seran sempre presents en política, per davant de la independència; tot això en un moment històric de Catalunya en el qual la independència és possible i  podria resoldre molt més fàcilment tots aquells problemes. Encara que és un tòpic molt suat, m’atreveixo a repetir amb una distància infinita i rebutjant qualsevol paral·lel amb la violència, que en un altre moment històric únic però molt més difícil, els revolucionaris comunistes i anarquistes de la guerra civil espanyola van ajudar a perdre la guerra per voler fer abans la revolució, i no es va fer la revolució, no comunista ni anarquista, sinó democràtica, que s’hauria provat de fer després si la guerra s’hagués guanyat. Aquesta revolució no es va poder fer fins quaranta anys més tard. I ara, ja que pràcticament he revelat el sentit del meu vot, he de dir que, en una altra situació molt diferent, potser hauria prioritzat l’eix social o l’eix de la regeneració política.

 

Ens queden moltes més votacions (això no s’acabarà mai en democràcia, tant si som independents com si no ho som) i moltes altres dificultats. Com que al final tot ha d’acabar a les urnes, en millors o pitjors condicions, la dificultat més gran per arribar a la independència és aconseguir vots independentistes suficients per tenir una majoria aclaparadora. Per aquest motiu he proposat per escrit al nou secretariat de l’ANC que engegui una campanya per conscienciar els votants independentistes que, si volen la independència, tant com anar a votar és important convèncer a algú altre que ho faci en el mateix sentit. A l’ANC hi ha molts activistes, però són pocs comparats amb el gairebé dos milions de votants independentistes. Aquests votants transversals estan molt implicats, tenen molta energia, una gran capacitat de resposta com van demostrar el 9N i poden fer unes accions socials que no poden fer els votants de cap partit. Només que cada un d’aquests  votants en convencés un altre, serien més de tres milions i mig de  vots en total.  Amb aquests números, encara que sé que actualment són impossibles, tant si els polítics s’entenien com si no s’entenien, Catalunya seria independent demà mateix. 

 

Però sobretot queda una votació essencial que és la tercera d’aquest mateix conjunt: les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya que s’han volgut qualificar de plebiscitàries en absència d’un referèndum. Per a aquesta votació, el president Mas va proposar una llista única, en la qual ell mateix, si calia, no hi anava al començament sinó al final. En aquella conferència estava anunciant als estupefactes càrrecs del seu partit, no solament el final de la seva carrera política, que ja ho havia fet altres vegades, sinó gairebé la liquidació del seu propi partit. Era un altre gest sense precedents. No es va acceptar per les altres forces polítiques. Però el fet que hi hagi una llista única o no, que pot semblar d’una certa importància, es molt menor relacionat amb la possibilitat final que la gent voti. La gent d’una manera o altra votarà i tindrà vàries opcions. L’opció programàtica dels partits independentistes haurà de ser d’alguna manera consensuada i possible, per tant moderada  i realitzable a dins de la gran dificultat; per aquestes raons, no pot ser populista. Ho hauria de ser? Crec sincerament que no, en el sentit d’aquesta paraula que suposa mentir o prometre impossibles, però sí que ha de ser popular perquè no es poden guanyar unes eleccions amb una campanya destinada només a convèncer candidats a premis Nobel. Perquè es tracta de guanyar, no de ser exquisits sinó de guanyar unes eleccions. Aleshores, a la campanya electoral, hi haurà més populismes que mai i fins i tot alguna possible intervenció escandalosa de l’estat espanyol. Tot això, l’electorat ho haurà de poder resistir. La independència és una carrera de fons per una pista amb clima variable, ara està ennuvolat, ara plou, ara fa un matí esplèndid, ara neva, ara fa un sol d’infern, i sempre hem de seguir corrent. Si ens hi volem aproximar, a part de superar totes aquestes dificultats i d’altres que en sorgiran, hi ha una pregunta simple: d’aquí a aleshores, els qui creiem que la independència és la millor solució per al nostre país, ja haurem après a llegir?

 

30/05/2015

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA I L’UNIFORME A L’ESCOLA PÚBLICA

 

El pensament d’una part de l’esquerra catalana i espanyola sobre la possibilitat de la independència de Catalunya té alguna cosa en comú amb el seu pensament respecte a la possibilitat de portar uniforme a l’escola pública. És un problema estètic, de la seva estètica.     A part dels interessos econòmics i de partit que són els més importants, també a part d'atres dificultats superables i de tipus pràctic, no poden acceptar la independència de Catalunya de la mateixa manera que, en el fons, no poden acceptar l’uniforme a l’escola pública. Es tracta d’un problema que es fonamenta en la psicologia dels votants d’aquesta esquerra. L’uniforme a l’escola és més igualitari, més barat, més ecològic i tot allò que s’hi vulgui afegir, com per exemple que allunya els adolescents de la competència per les marques de roba, etc. Per tant, teòricament és més d’esquerres que qualsevol altra indumentària... però té un  parell de problemes estètics: l’uniforme sempre l’han portat els més rics i no sembla revolucionari, a no ser que fos aplicat per decret i amb caràcter universal (per a una part d'aquesta esquerra, les opcions ja no cal que siguin revolucionàries però sempre ho han de semblar). A partir d’aquí, a part de les declaracions reals, hi ha un discurs amagat de valors, el discurs d’una falsa llibertat individual per davant de la igualtat. La independència de Catalunya és la llibertat d’un petit poble que ha estat oprimit durant segles i teòricament l’esquerra sempre ha defensat els oprimits, seria beneficiosa per a tots els seus habitants, a la llarga també seria beneficiosa  i estimulant per a tots els altres països d’una Europa democràtica, inclosa la mateixa Espanya, i tot allò que  s'hi vulgui afegir, com per exemple que Catalunya continuaria sent solidària, etc. Seria la revolució democràtica més important de la Unió Europea... però té un parell de problemes estètics: precisament per això, perquè es un fet simplement democràtic, no sembla revolucionari (beneficiaria tots els ciutadans i es podria portar a termini només aplicant l’article primer del Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics) A més, Catalunya seria un país relativament ric, més ric que Espanya. A partir d’aquí, una part d'aquesta mateixa esquerra té un discurs amagat de valors que en aquest cas és l’invers de l’anterior, el discurs d’una falsa igualtat per davant de la llibertat dels pobles.

 

10/04/2015

 LA SARDANA  

 

El que s’ha fet, o més aviat s'ha deixat de fer, amb la sardana a Catalunya no pot tenir cap qualificació que no sigui completament negativa per a aquells que haurien de vetllar pel patrimoni cultural.  Al començament de la democràcia encara era una dansa viva, que havia resistit les dues dictadures espanyoles del segle XX, que encara es ballava a la plaça i que encara es podia prestigiar. Qualsevol país del món ho hauria fet perquè és una dansa meravellosa. Van ser moltes les coses que hi van influir i que ho van fer anar tot així, però sobretot van ser uns que es deien progres a si mateixos, que després del franquisme van dir que era un ball avorrit pels altaveus polítics i molta gent s’ho va creure. També repetien allò de sempre, que els catalans compten fins i tot quan ballen, com si no comptessin quan toquen tots els músics del món. I això no s’ha fet des de fora de Catalunya, s’ha fet des de dins, uns ho han fet i uns altres ho han deixat fer, per por de ser acusats de conservadors (aquest país és un país estrany, tothom que està a prop de la cultura té por de ser acusat de conservador, és com una tara que et pot caure a sobre i, de tant en tant, s’ha de dir o s’ha de fer alguna ximpleria per demostrar que sempre s’és més d’esquerra, peti qui peti). Sort que alguns músics han continuat component sardanes i renovant-les sense fer-ne cas. Però ja gairebé s’ha perdut la seva popularitat. Molts d'aquells progres eren els mateixos que deien que la llengua no té importància, que l'únic important és la comunicació, així, a seques. La llengua pròpia, a Catalunya, no és només una llengua sense estat sinó una llengua amb l'estat en contra; petita i acorralada, tocada per la immigració de parla espanyola, també està en aquest camí de pèrdua de popularitat a les ciutats; tot plegat impulsat per alguns partits que diuen a la ciutadania que defensen la llengua pròpia o que el país segueix el seu camí bilingüe natural, amagant que aquest camí comporta la desaparició pública de la llengua més feble, com no es cansen de repetir tots els lingüistes, els de la Pompeu Fabra i els de la Complutense. La diferència més important és que una música encara pot viure d’alguna manera sense ser massa popular i una llengua si perd la seva popularitat és una llengua morta. Es tracta ara i es tractava aleshores, d’inventar-se arguments amb una finalitat precisa. Són molts els qui, en nom de qualsevol cosa, per exemple en nom d'un fals progrés, volen acabar amb una cultura.

 

05/04/2015

LA CORRUPCIÓ

 

Deixant a part el fet de la corrupció en si mateixa, que és a la base del finançament dels partits polítics i també deixant a part la justa indignació dels grans damnificats sense feina, l’espectacle de la societat i la resposta dels polítics a la corrupció actual són extremadament lamentables. Si mirem el comportament de la societat i els càrrecs públics, veiem que hi ha una gran quantitat de petits defraudadors de carrer que van escridassant els grans corruptes dels partits i de l'administració, i que els responsables dels partits i de l'administració van cercant corruptes d'altres partits per poder acusar-los de corruptes, tant si ho són com si no ho són; mentre la justícia, amb la seva enorme lentitud, iguala els imputats que han comès una petita infracció administrativa (i que diuen, amb una certa raó, que són innocents) amb els grans delinqüents de coll blanc, durant tots els anys de la instrucció, amb més anys d’absurda empara quan més gran és el delinqüent. Es tracta d'acusar algú de corrupte per acusar també el seu partit de corrupte i que aquesta acusació surti als mitjans de comunicació; la gent es creu qualsevol petit indici, encara que es vegi que és totalment prefabricat. Hi ha tertúlies senceres de televisió en les quals pràcticament només es parla de corrupció, amb una gran quota de pantalla. Hi ha molts polítics que dediquen més temps mediàtic a acusar els seus adversaris de corruptes que a fer propostes de govern, perquè saben que hi ha molta gent que s'ho creu i que és la millor manera de guanyar vots. El Ministeri de l'Interior propaga mentides de corrupció sobre els adversaris polítics del govern; els responsables dels partits que més diuen que defensen els valors ètics saben que són falses però les repeteixen com si fossin certes, sempre que vagin també en contra dels seus propis adversaris polítics; després ningú no les desmenteix. La Fiscalia es mostra, de tant en tant, políticament selectiva en les acusacions. El Ministeri d'Hisenda espanyol augmenta la pressió fiscal més en uns territoris que ens uns altres per raons polítiques i és condescendent amb els grans defraudadors. Tothom sap que molts càrrecs públics cobraven sous en negre i al president del govern se li escapa, en una entrevista a la cadena Bloomberg, que això simplement no es podrà demostrar; es pressiona la cadena perquè no emeti l'entrevista pero la Bloomberg l'emet, afegint que ha rebut pressions per evitar-ho. Gairebé ningú no dimiteix. De fet, en proporció, només ha abdicat el rei. Aviat tindrem el privilegi de veure algun càrrec de partit que ha cobrat o pagat desenes de milers d'euros en negre, acusant de corrupte a un ciutadà anònim perquè s'ha pres un cafè sense IVA, especialment si aquest darrer defensa la independència de Catalunya.

 

09/02/2015

INDEPENDÈNCIA I SOCIETAT

 

Aquestes notes em permeten pensar i dir coses políticament incorrectes. La gran dificultat per a la independència de Catalunya no està en els polítics (que també, perquè són part de la societat), sinó bàsicament en la manca de capacitat o en la manca d’alçada intel·lectual de la població per projectar-se col·lectivament al futur de manera feliç, tant de Catalunya com de la resta d'Espanya. Les causes són múltiples, aquest fet no es dóna només aquí i mil tesis doctorals no esgotarien el tema. Si no fos per això, pensant en l’ampli marc que oferia la interpretació de l’Estatut del 1979, comptant amb la gran influència de les eleccions posteriors en el desenvolupament d'aquell Estatut i en la seva legislació associada, ja s‘hauria pogut arribar a una solució d’afirmació de Catalunya com a nació, que hauria estat estimulant per a la resta d'Espanya i que  probablement hauria fet innecessari el procés cap a la independència. I ara, que s’ha arribat a una situació sense retorn, en la qual, a molts de nosaltres, la independència de Catalunya ens sembla necessària per sobreviure com a país que sigui viable econòmicament, com a país que no sigui destruït i assimilat culturalment a mitjà termini amb una mena de política colonial legalitzada, penso que la gran dificultat és la mateixa. Si no fos per això, amb la contemplació de la història anterior i en el context actual, Catalunya seria aviat un  país independent. Després de la dictadura, de moltes dècades de constant immigració espanyola, de la gran immigració de començaments del segle XXI i de la crisi econòmica posterior, la societat encara està relativament cohesionada, encara es mantenen el serveis socials bàsics i s'ha preservat fins a cert punt la llengua del país. Només això ja es un petit miracle. També tenim una classe mitjana políticament transversal, intel·ligent i partidària de la independència,  amb la voluntat de construir un magnífic petit país d'Europa. Però tenim una part de pseudoburgesia (de fet, classe alta) encara hereva llunyana del franquisme, una part de la descendència de la gran immigració espanyola dels anys seixanta del segle XX que no es va integrar, una part de la variada immigració de començaments del segle XXI que no té temps de distingir Catalunya d'Espanya perquè simplement lluita per la supervivència i unes capes de població empobrida per la crisi econòmica molt vulnerables ideològicament. Cada persona un vot. A veure...

 

06/01/2015

NATURALISME

 

L’estat espanyol envers Catalunya es comporta com aquell que et trepitja, explica a tothom que l’has trepitjat tu i després et denuncia. Té molt més poder que tu i un megàfon gegant. La gent s'acaba creient que l’has trepitjat tu i el jutge et condemna a tu. D'aquesta manera, ell et pot tornar a trepitjar. A cada condemna tu ets més dèbil, ell és mes fort i té més impunitat per començar un altre cicle. Si no saps reaccionar, ell et seguirà trepitjant fins que ja no pugui dir més que has estat tu, perquè les teves condicions seran tan precàries i miserables que ja ningú no es creurà que tu puguis trepitjar ningú.

 

28/09/2014

V

 

Vaig ser a la  gran “V” humana del 11 de setembre del 2014. Gairebé sembla impossible l’enorme capacitat d’organització de la societat civil d’aquest país, amb tot el poder de l’estat espanyol en contra. Passi el que passi, una gran part de Catalunya ja se n’ha anat d’Espanya. Passi el que passi. Perquè l’escenari és obert, i tant en un futur immediat com a mig termini poden passar moltes coses.  L’estat espanyol és molt poderós i pot, efectivament, sotmetre encara més el nostre país. Però al segle XXI serà molt difícil mantenir una colònia declarada a dins d’Europa, mantenir sotmesa aquesta eufòria intel·ligent, defensiva, pacífica i disciplinada.  Quan escolto comparacions del procés iniciat a Catalunya amb qualsevol procés expansiu, dictatorial, agressiu o feixista, provo de recordar el nom de qui ho diu per no tornar-li a fer cas, ja que ell mateix es desqualifica. I ho dic a tothom, perquè no ens hem de deixar fer certes coses. En un estat que sabem que canviarà les lleis quan li convingui fent servir la seva majoria, qualsevol cosa que no sigui la independència del país o bé un blindatge completament irreversible de la nació, la llengua, la cultura, la fiscalitat, l’economia, la imatge i la representació internacional similars a les de la independència (i potser la independència és l'única manera de fer-ho possible), segurament que ja no serà acceptat per la nostra majoria.  Aquests ciutadans, si cal, tornaran a sortir al carrer i castigaran amb els vots els seus propis partits polítics que vulguin fer com sempre: fer veure que es fa alguna cosa, per no fer res. Espanya és molt difícil de vèncer i provarà de manipular les classes socials més desinformades i més vulnerables en el procés democràtic on acabarem votant. Però una majoria de ciutadans d’aquest país es rebel·len contra un futur de submissió legalitzada que ja no accepten i, si no hi ha el canvi decisiu que reclamen, tindran la insuportable consciència col·lectiva de de ser al seu propi país i de ser ciutadans sotmesos. Ara bé, qualsevol partit espanyol de govern que proposés aquest canvi en profunditat, perdria les successives eleccions espanyoles.  Tan sols podrien oferir un maquillatge per provar de dividir aquesta majoria de catalans i potser, fins i tot,  ja no poden ni oferir aquest maquillatge per la reacció que provocaria en els seus electors. Tot s'ho han fet  ells, amb molts anys de campanyes electorals i amb la informació esbiaixada des dels diaris de Madrid, però ara han arribat a un final sense sortida. I una gran part de ciutadans del meu país, els deixin votar o no en un referèndum, saben que d'Espanya (de l'estat espanyol) ja només en poden esperar ser sotmesos, per tant ja  no són a Espanya. I, encara que per les circumstàncies  polítiques hi hagin de continuar units, de fet ja no hi seran mai més. 

 

12/09/2014