ESQUERRA-DRETA

Escric aquesta nota perquè crec que políticament sóc un cas molt comú i que la meva posició política, comptant amb els meus propis equilibris de votant que explicaré, és semblant a moltes de les persones del meu país. Políticament, jo hauria de ser un socialista català. Més ben dit, m'agradaria ser-ho. També hi podria afegir en lletra petita la paraula liberal, que no forma un oxímoron, sinó que vol dir econòmicament i socialment pragmàtic en el sentit de Stuart Mill (que era un liberal progressista en el seu temps i per tant en contra de la tirania dels governs constituïts), deslligada de les interpretacions comunistes o falsament bonistes de la societat que, a més, han estigmatitzat la paraula liberal. I català vol dir que tinc en compte prioritàriament el país en el qual visc i amb el qual m’identifico (també podria escriure catalanista però el sufix seria degut a les agressions de l’estat espanyol). He dit que ho hauria de ser, no que ho sigui. Intel·lectualment no m'hauria moure de la socialdemocràcia, una socialdemocràcia clarament decantada ideològicament a l'esquerra, però al cap i a la fi, socialdemocràcia. No solament això, sinó que penso que ha de ser el necessari punt d’arribada de qualsevol societat que vulgui desenvolupar-se amb solidaritat, equitat i llibertat. El problema central és precisament aquest, que en les nostres societats penso que és un punt d'arribada i no pot ser mai un punt de partida en el cas que s'hi vulgui arribar. Per tant, la meva posició és clarament d'esquerra des del punt de vista social, però no té res a veure amb l'esquerra convencional, ideològica i rància, en molts casos d'ascendència marxista, que en definitiva s'ha acabat convertint en un cementiri de funcionaris, sinó amb una esquerra que en la realitat no existeix i que s'hauria de caracteritzar bàsicament pel biaix social pressupostari i el suport real, en la pràctica política, a les idees progressistes de canvi per al bé col·lectiu, la sostenibilitat ambiental, el suport a les minories sempre amenaçades i als socialment més febles. I per algunes coses més com, per exemple, l'eficiència demostrable, la transparència i la radicalitat democràtica, per tant hauria de ser forçosament eclèctica i pragmàtica. Si algú pensa que aquest no és un plantejament d'esquerra no li discutiré, però estic segur que és un plantejament absolutament progressista i possible en el món del segle XXI, que es podria globalitzar i que s'hauria d'assumir des de posicions d'esquerra, perquè la dreta està ocupada en mantenir els seus privilegis. I si algú pensa que no és un plantejament d'esquerra encara li donaré més arguments, perquè a vegades estic d’acord amb alguns dels plantejaments de la dreta política moderada degut a la la seva eficiència, encara que pràcticament mai amb la dreta més conservadora. Però, en general, si miro cap a la dreta, quasi sempre hi veig prepotència i abús dels poderosos, gairebé tot deriva d’aquí i ja no cal parlar-ne gaire més. En canvi si miro cap a l’esquerra el panorama és molt més complex, la majoria de vegades hi veig molta demagògia en els polítics i massa bona fe en els votants (especialment als països llatins), una demagògia que penso que va començar de veritat amb la utilització marxista de la lluita de classes; la lluita de classes, en sentit ampli ha existit sempre, existirà sempre, però en el sentit revolucionari del marxisme és un invent que forma part d'una manera concreta de contemplar les societats i, sobretot, d'una predicció fallida feta el segle XIX sobre el futur social i econòmic, que va justificar intel·lectualment l’odi contra els privilegiats del sistema capitalista (que també se'l mereixien sense necessitat de cap justificació). El mateix Marx diu que hi ha autors anteriors a ell que ja han definit la lluita de classes i que la seva aportació està únicament en el fet de relacionar-la amb les fases històriques del desenvolupament de la producció industrial, amb la futura dictadura del proletariat i amb la posterior societat sense classes. L'anàlisi social de Marx i Engels és extraordinari, però la predicció futura, la profecia, era fallida. I es precisament per la profecia, que Karl Marx és va fer famós, no per l’economia ni per la filosofia, encara que fos un bon economista. La predicció intel·lectual es va aprofitar políticament al segle XX per fer una sèrie de  revolucions més pràctiques que la teoria, amb el resultat final de molts milions de morts, sembla que només entre Rússia i la Xina més de vuitanta milions de la pròpia població civil (per situar comparativament aquesta enorme xifra de morts cal tenir en compte que el total de morts, entre civils i militars, de la segona guerra mundial es calcula en uns cinquanta milions) assassinats al seu propi país i pel seu propi govern, amb uns règims polítics desastrosos i amb uns altres privilegiats, ara comunistes, al poder. Allò que havia nascut intel·lectualment com a denúncia social, va degenerar i, per tant, després també s'havia de denunciar intel·lectualment. En canvi, la gran majoria dels intel·lectuals no ho varen fer com calia sinó que es van sentir continuadament suggestionats per la ideologia. Tothom sap que la lluita de classes en el sentit marxista és una enorme simplificació històrica que no existeix com a tal als països moderns i desenvolupats, com tampoc no existeixen com a tals la lluita directa entre pobres i rics, la lluita directa entre homes i dones, ni la lluita directa entre blancs i negres; als països democràtics hi ha uns col·lectius diversos injustament marginats i uns altres col·lectius diversos i poderosos que els marginen. I hi ha uns partits polítics i una forma de pensar bàsicament d'esquerres que son conscients de la injustícia social i que lluiten contra col·lectius, partits i lobbies bàsicament de dretes, entre els votants dels quals també hi ha pobres, dones i negres, que volen mantenir uns determinats privilegis. No, la lluita de classes en el sentit marxista a les societats democràtiques desenvolupades no existeix, com tampoc no existeix, ni existirà, la dictadura del proletariat com a progrés. Vaja, en sembla. Només es pot mantenir com a metàfora del poder. I és molt millor la frase en anglés que a vegades es fa servir en lloc de class struggle perquè s'acosta molt més a la realitat actual: class conflict. Aquest sí que existeix, abans i després dels plantejaments marxistes. Allò que existeix en la realitat social dels països desenvolupats del segle XXI, són les tensions entre els poderosos i els dèbils, de fet com sempre, però cada vegada més diverses, ramificades i entrellaçades. I també com sempre, amb uns poderosos que no volen perdre els seus privilegis i que volen seguir mantenint les injustícies socials, però ara ja globalitzades. La classificació només pot ser entre països més demòcrates, amb democràcia més participativa i països més autoritaris, des dels països del centre i el nord d’Europa fins els països asiàtics amb els talibans. No és difícil tenir-la, la publica periòdicament la revista The Economist, tenint en compte uns paràmetres adequats. A tot arreu hi ha el resultat de la dominació que s'hauria d'equilibrar amb una revolució radicalment democràtica i participativa cap a una legislació més ètica i global i, al mateix temps, cada vegada més conscient de les realitats locals. Simplement sofreixo aquests polítics espanyols i d'altres països que es diuen d'esquerra. Molts d'ells s'han acostumat a viure amb un sou molt superior a les classes populars, a partir dels vots que obtenen dient precisament a aquestes classes populars que faran allò que mai no farien, perquè per fer-ho s'haurien de posar en risc o, com a mínim, haurien de treballar una mica. A vegades els electors se n'adonen i per aquesta raó estan perdent vots que ara van a parar a partits d'extrema dreta, encara molt més demagògics. Amb tot i això, en els anys de democràcia espanyola, encara que pugui semblar estrany, confesso que vaig votar el PSUC, PSC, ICV, ERC i darrerament (amb el procés independentista) CiU; no he votat mai la CUP però crec que s’ho mereixen més que alguns dels altres que vaig votar. No podria votar mai el PP ni C’s per raons d’identificació amb Catalunya, i ara tampoc ICV i molt menys el PSC. Sort que només tinc un vot, que si no... Ho he fet, no perquè en compartís la ideologia, sinó perquè en cada moment he votat els qui em semblava que tenien més capacitat per moure la ciutat, el país o la societat cap a un futur millor, més equitatiu, més sostenible. I aquest moviment el veia més possible a partir dels partits situats més a l'esquerra. Però dels partits anteriors que es deien d’esquerra, no n’havia cap que admetés l’antiga ideologia més liberal i pragmàtica (ERC potser és la que hi era més a prop), sinó que pràcticament tots l’han combatut i l’han desplaçat constantment cap a la dreta. És una estratègia per desautoritzar qualsevol posició que ells mateixos situïn una mica més a la seva dreta, configurant en un sol bloc de dreta tota la resta, des del centre més moderat i la democràcia cristiana fins a l'extrema dreta. És una gran tampa. Per posar un exemple fàcil entre molts altres, qualsevol proposta de fer possible la continuïtat i la qualitat de la insostenible sanitat pública catalana amb un petit copagament en funció de la renda, mantenint la  gratuïtat per a les rendes més baixes (ara, en farmàcia, per pura necessitat pressupostària, les rendes més baixes de treballadors en actiu han de pagar un bàrbar 40%, en canvi les més altes només un 60% i ningú no protesta d'aquest fet, més aviat ningú no ho sap i ningú no ho diu!) o amb una externalització progressiva de recursos amb gestió privada per tal de fer-la més eficient, coses que d’una manera o d’una altra s’han d’acabar fent sense perdre capacitat d’atenció als usuaris, és estigmatitzada per una bona part de l’esquerra del meu país amb el nom general de privatització i el seu electorat ja ha interioritzat aquesta desqualificació, de manera que ja no la podran defensar més endavant. Per tal que se m'entengui bé, vull dir que en diuen privatització, per exemple, del simple fet de subcontractar certes proves mèdiques a una companyia externa privada solvent, perquè és molt més eficient i més barata que fer exactament el mateix amb funcionaris i amb mitjans públics. Un altre exemple, l’escola concertada, que cobreix als voltants d’un terç de l’ensenyament mitjà de Catalunya i més de la meitat de Barcelona, on els professors treballen més hores, amb sous més baixos i amb un cost de l'administració pública per alumne que està (atenció!!!) per sota de la meitat del de l’escola pública. Sí, per sota de la meitat! Sembla impossible, però es així. I compleix pràcticament amb els mateixos paràmetres socials imposats a l'escola pública. Encara que sabem que l’escola pública té (i ha de tenir) altres contingències en algunes prioritats concretes d'atenció social, que també sabem que l'escola concertada rep les  anomenades quotes o aportacions voluntàries (les quals també reben escoles públiques de barris benestants per diversos conceptes) i que, per tant, l’escola pública ha de tenir un cert marge de cost superior per part de l'administració, aquests són uns números que només de veure’ls, farien reflexionar un cocodril. Sense parlar de resultats acadèmics, de la participació dels pares, de l’estabilitat de les plantilles que contrasta amb les altes rotacions de la pública, de la continuïtat d'un projecte d'ensenyament compartit pel professorat, etc. Si ens ho mirem com dues organitzacions diferents, que de fet ho són, n'hi ha una que, de mitjana, dóna un servei millor i molt més barat. Com es fa això? Doncs amb més bona gestió, cobrant menys i treballant més hores. Encara que el treball és molt exigent, aquests professors acostumen a mantenir fidelitat al seu centre i, en la majoria de casos, no se senten especialment explotats. Ho puc dir amb un cert coneixement de causa perquè m'he dedicat professionalment a avaluar la gestió  d'organitzacions i, entre altres, de centres educatius. En lloc de ser vist tot això com un exemple a estudiar a nivell d’eficiència educativa, l’escola concertada no és valorada sinó tolerada per necessitat i moltes vegades menystinguda per aquests mateixos partits d’esquerra que, en el fons, no toleren ideològicament la iniciativa privada en alguns camps, encara que, com en aquest cas, sigui totalment obligada per la manca d'inversió pública. També acostumen a protegir el funcionariat dient que defensen l'usuari; en aquest sentit val la pena llegir, per riure una mica, alguns informes encarregats per una certa esquerra per intentar justificar aquestes grans diferències en l’eficiència dels dos models escolars. O potser es confon el fet de ser d'esquerra amb el fet de defensar sempre els funcionaris que cobren amb diner públic? Em sembla que sí. No, no m'ho sembla, n'estic segur. A una part important de l’esquerra també la vàrem veure demanar irresponsablement els papers per a tothom, en els moments àlgids de la gran immigració il·legal provocada per la bombolla immobiliària a Catalunya de començaments del segle XXI (res a veure amb els refugiats, sinó amb les necessitats dels partits polítics, dels bancs i de les immobiliàries pròpies), practicant el bonisme electoral demagògic i sense voler mirar la realitat. Per tant, com pot ser que amb totes aquestes crítiques contundents, jo hagi votat tantes vegades opcions d’esquerra convencional? La resposta és simple: perquè sóc d’esquerra de pensament de fons, sobretot en el sentit inequívoc de voler canvis per garantir l’equitat i la justícia social, i no tinc gaires opcions fiables. Al meu país (i a la majoria de països) no hi ha una potent esquerra moderna (ja postmoderna, és clar) pragmàtica, no demagògica, fiable i contrastada, compromesa en la reducció de les grans desigualtats, en la defensa dels drets de les minories oprimides, en l'acció social amb el corresponent biaix pressupostari, amb transparència pública i amb austeritat corporativa, que per a mi la farien intel·ligent i atractiva. En canvi, quan volen ser d'esquerres, aquells que sempre volen ser més d'esquerres, tornen a la lluita de classes marxista en el discurs i a la pràctica conservadora en els fets. A vegades tinc la sensació que ho diuen també perquè així es troben bé entre ells, perquè ningú del grup no ha de semblar mai que es desplaça una mica cap a la dreta. L’esquerra hauria d'activar les millores en la justícia social, aprofundir en la democràcia i deixar de captar votants amb falsos plantejaments demagògics, perquè al final també els perdrà. A la Catalunya actual, el meu pensament filosòfic potser estaria més a prop de la CUP, però la seva organització interna, la seva manca d'implicació en la política real i la seva proximitat al marxisme demagògic, me n'allunyen molt. Per tant he estat i possiblement seré un votant volàtil. Potser hauria d'abstenir-me o de votar en blanc, però amb la política catalana de fons es impossible. Molts dels polítics del meu país (i els votants, és clar, sempre els venerats votants que són els principals causants del comportament dels polítics) que es diuen d’esquerres, així que han tastat el poder m’han demostrat a fons que són un altre tipus de conservadors irresponsables i erràtics, a vegades més mals conservadors que els conservadors tradicionals perquè no saben ser conservadors, sobretot són grans conservadors del seu partit. I continuen exhibint una superioritat moral inexplicable (penso que aquest tema de la superioritat moral ja és una qüestió que no es podrà resoldre mai sense tractament psiquiàtric). Però ara, amb el tema de fons de la independència de Catalunya, hi ha un fet que per a mi es definitiu del comportament de una certa esquerra. La subrogació als partits de l’estat espanyol fa que aquesta esquerra, en molts casos, sigui unionista i favorable al interessos de la resta d’Espanya i dels seus partits espanyols homòlegs abans que als interessos propis del seu país, posant moltes vegades com a excusa prioritària unes polítiques socials que, en canvi, serien absolutament facilitades per la sobirania. (Això no es gens nou, és de sempre, però en el passat més recent només cal furgar a l'hemeroteca per veure les votacions que hi va haver entre els representants dels partits catalans quan es gestionava l'estatut de Sau; aleshores no es va concedir des de Madrid el concert econòmic perquè ja no es va demanar des de Catalunya;  es va decidir que no es demanaria un concert com el navarrès ni el basc degut als resultats de les votacions entre els representants dels partits catalans fetes a Catalunya, abans d'anar a Madrid; només cal veure què es va votar i qui ho va votar. No ho vull explicar aquí, és massa llarg i és millor anar a les fonts per veure les mentides que s'han dit sobre aquest punt, però varen ser els partits catalans de dreta i d'esquerra però amb obediència espanyola els qui ho varen impedir). Acusen, a més, la Generalitat, d’unes retallades que saben perfectament que vénen imposades pel finançament de l’estat espanyol, que són estructurals, que són sistèmiques, que s’han consolidat amb la democràcia i que responen a una política fiscal pensada per explotar Catalunya. Darrerament també per derrotar-la, per insurrecta, ofegant-la amb el finançament i amenaçant-la amb el Tribunal Constitucional. Els de la dreta fan sempre això i no cal parlar-ne més, però a alguns partits d'esquerra, ja no és tracta de concedir-los una part de raó segons els seus plantejaments, sinó que segons els seus mateixos plantejaments essencials, no és que no tinguin raó, és que no tenen perdó. Una altra excusa de l’unionisme d’esquerra contra el sobiranisme és la priorització de la lluita contra la corrupció, però aquest fet s’ha produït en tots els partits del poder, la majoria de vegades relacionat amb el finançament il·lícit dels propis partits polítics, tant a la dreta com a l’esquerra i no té res a veure amb la independència, com tantes altres coses és independent de la independència abans de produir-se i, un cop produïda, és completament segur que un país renovat  es construiria amb molta més transparència. Ho torno a dir, són excuses, no tenen perdó. Sempre diuen que volen fer una cosa semblant a una revolució, però una vegada que els passa a prop una revolució de veritat, en el sentit de restabliment d’un contracte social que és humiliant, la revolució que seria la més important de la UE, o bé es giren d’esquena i neguen el dret d'autodeterminació que sempre proclamen en abstracte. I altres diuen que accepten un referèndum perquè votar és un dret democràtic (equiparant el dret d'autodeterminació al dret de votar si un tramvia ha de passar o no ha de passar per la Diagonal de Barcelona), però que volen votar per fer-ho en contra de la revolució. Són els partits homòlegs espanyols que ho decideixen. Vull aclarir-ho més perquè en aquest moment hi ha nouvinguts a la política catalana, hi ha una nova esquerra activista i una nova generació de joves que, equivocats o no, li fa costat; no em refereixo a aquests que encara no sé com actuaran més endavant, em refereixo als partits que vénen de lluny, concretament al PSC i a ICV, que coneixen bé la política i que no tindran perdó històric pel seu posicionament en aquest moment clau de la història de Catalunya. Si fa deu anys m’haguessin preguntat quin creia que seria el seu posicionament, possiblement no ho hauria encertat perquè sempre sóc una mica massa romàntic, però ara em sembla bastant lògic i explicable; a més de la dependència dels partits espanyols afins hi ha un altre aspecte rellevant per a la mentalitat d'una certa esquerra: la revolució no és contra ningú que no sigui el govern de l’estat espanyol, no té el rerefons d’enveja i d’odi cap a una classe privilegiada que ells volen  combatre. Potser perdrien molts dels seus votants que, de fet, no són gens revolucionaris però segueixen practicant verbalment la lluita de classes, i aquesta revolució de Catalunya és purament democràtica, es fa contra un mal govern distant i hostil, governi qui governi. Una altra raó que els delata (i ara sí que ho dedico a gairebé tota l’esquerra del meu país) és que no poden admetre, encara que els voti, que jo sigui d’esquerres en el sentit inequívoc de justícia social i de pensament de fons, però que sigui fins a cert punt liberal i pragmàtic. I que ho sigui per raons ètiques. A vegades penso, com els anti-sistema, que potser s'hauria d'actuar més des de fora per avançar cap a una societat igualitària, però totalment des de fora és impossible perquè es necessita una força que només es pot tenir a dins (els anti-sistema també són part del sistema), per tant el canvi ha de venir des de dins del sistema i des d'una esquerra transversal i pragmàtica, totalment nova, tornada a inventar, que potser ja no es dirà esquerra sinó que tindrà altres noms com, per exemple, ara i al meu país, es diu república. 

​

31/08/2015