top of page

República

Aquests escrits són unes reflexions que van sorgir gairebé sense voler, fruit del seguiment de la actualitat política de Catalunya i del meu interès vital inevitable, en aquell moment històric, per la possible futura república. Els  esdeveniments posteriors, em van portar a tancar aquest blog de la República per desinterès, el maig del 2021. En el meu blog de Notes, més general, van aparèixer de tant en tant algunes consideracions polítiques i vaig tornar a reobrir aquest blog de la República, degut a la carambola en els  resultats de les eleccions al Congreso de los diputados, el Juiol del 2023.

TANCO DE MANERA PROVISIONAL O DEFINITIVA AQUEST BLOG DE LA REPÚBLICA PER RAONS ÒBVIES

LA REPÚBLICA VIRTUAL

Després del fracàs del darrer intent d’independència de Catalunya, què es pot fer en aquest sentit? Es pot continuar fent bullir l’olla amb el foc apagat? Hem tornat a entrar en la política més convencional amb tot el lawfare que resta i els represaliats, lluny d’una possible república catalana. A més, veient el comportament dels catalans independentistes a les urnes en les darreres convocatòries que per a mi han estat una inesperada i trista revelació, fent una extrapolació al futur penso que mai no s’aconseguirà la independència de Catalunya. Però també havia exposat anteriorment que si s’aconseguís la independència del Principat, quedarien fora els altres territoris de parla catalana, deixant en segon lloc la unitat de la llengua que és precisament la columna vertebral de la nació i que, per això mateix, s'està perseguint constantment des de totes les instàncies espanyolistes. Seria molt millor tenir una part de tot el territori de parla catalana independent, és evident. Però si no és així, què es pot fer? D’una banda es pot provar de concentrar tota la força en aconseguir un pacte per al Principat, vigilat per la UE, per tal de tenir les màximes competències possibles en llengua, cultura  i economia, amb el corresponent reconeixement internacional de la nació catalana. Penso que aquest és el programa realista i callat del president Puigdemont, que ha vist el mateix que tots. ERC provarà de pujar al carro com pugui, dient que ells encara volen més, que segueixen volent la impossible república catalana independent, perquè els votin. Un referèndum pactat per perdre’l. I els votaran, res... D’altra banda es poden aprofitar les noves tecnologies per cohesionar virtualment tots els territoris de parla catalana, salvant la llengua comuna i pensant en un possible futur d’innovacions en qualsevol àmbit tecnològic, tenint en compte la nostra privilegiada situació en l’arc mediterrani. És menys que la independència del Principat però més que aquesta independència si ens projectem en el conjunt dels països catalans. I sempre podrem seguir cridant Visca Catalunya Lliure! El nostre etern crit rebel.

25/01/2024

PER UNA ABRAÇADA

El 9 de Novembre del 2014 Catalunya va celebrar una consulta no referendària i no autoritzada per l’estat espanyol, sobre el futur polític de Catalunya. Després de l’èxit que va tenir, Artur Mas i David Fernández es van abraçar públicament i aquesta fotografia va sortir a tots els mitjans de comunicació de Catalunya. Probablement degut a aquesta abraçada, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015, la coalició entre tot el centre i l’esquerra política independentista que es va dir Junts pel Sí i que era absolutament imbatible, no va treure majoria absoluta perquè uns tres-cents cinquanta mil vots independentistes van anar a parar a la CUP, que no s’hi va voler unir. Em semblava impossible aquesta quantitat de vots per a aquest partit. Vaig preguntar a alguns dels meus amics que varen votar la CUP si s’havien llegit el programa, el sistema de govern i de presa de decisions proposat per la CUP. Cap ni un. Millor, perquè potser s’haurien marejat d’ascarranosi. Jo em vaig marejar de vergonya política aliena. Aquell programa encara el podeu cercar i llegir-lo. S’ha de tenir en compte que els votants de la CUP són, de mitjana, els de més nivell intel·lectual en comparació amb els votants dels altres partits, val la pena saber-ho per veure la relació dels intel·lectuals amb la política. No crec que a cap altre país d’Europa  s’hagués produït un cas com aquest, em sembla que en les mateixes condicions només podia ser a Catalunya. La CUP, com és ben sabut, va enviar després Artur Mas la paperera de la història, empatant primer en una tupinada assembleària a 1.515 vots i posteriorment decidint en petit comitè i amb molt poca força parlamentària que Artur Mas havia de plegar. Després, els reincidents votants de la CUP anirien pel carrer cridant: unitat, unitat... Artur Mas va designar Carles Puigdemont com a successor, que va prendre una de les decisions polítiques més transcendentals de la Catalunya moderna declarant la independència per uns vuit segons i suspenent-la de seguida en espera d’una negociació que no va arribar mai. Va arribar la presó i l’exili. Però probablement en aquella abraçada es va decidir la pèrdua del centre polític de Catalunya per a la independència, sense el qual serà sempre impossible. I en votacions posteriors es va confirmar la tendència, perquè el partit de Carles Puigdemont que va anar sofrint vàries escissions per la seva dreta, va continuar sent castigat pels electors perquè encara era massa de dretes.  Jo penso que sóc més aviat d’esquerres, ja no ho sé, però mai de la manera que ho són una gran majoria de la gent d'aquest país. Probablement som en aquest desastre polític degut a una abraçada, els catalans sempre hem estat uns sentimentals incorregibles.

 

24/01/2024

EL CATALÀ, PER PREU O PER PRESTIGI?

 

En teoria econòmica tothom sap que ha vàries maneres de determinar els preus dels productes oferts per tal d’obtenir el màxim de beneficis per a l’empresa. Es fan continues prospeccions i estudis de mercat des del departament comercial estretament lligat amb la direcció, sempre comptant amb la competència. Molt simplificadament, només exposaré dues maneres possibles de competir: per preu o per prestigi. El primer mètode és el més fàcil, comptant que l’empresa el pugui resistir econòmicament: baixant preus, oferint el mateix producte a preu més baix que la competència. El segon, per prestigi, s’ha de tenir alguna qualitat addicional que l’empresa de preu més baix no pugui oferir per al mateix producte. No continuarem gaire per aquí perquè és prou fàcil d’entendre, però podríem seguir fins a l’extrem superior, ocupat per les empreses que posseeixen una marca que les identifica amb el gran luxe. Algunes d’aquestes empreses competeixen a la inversa, apujant constantment els preus per al mateix producte que ofereixen sense necessitat de canviar les seves prestacions, perquè els clients no paguen per les prestacions sinó que paguen el preu de pertànyer a un club selecte, al qual tothom no pot accedir. També potser ofereixen una capacitat d’emoció en un imaginari concret, una mena de somni despert que els directors de marketing diuen que és propi de l’art. Són objectes que es converteixen en icones desitjades per una part de la població més rica del planeta. Només un exemple extrem: la famosa bossa de mà Birkin 25, d’Hermès, feta a mà en molts diferents materials i models. Algunes estan en llista d’espera amb preus usuals sobre uns quaranta mil euros, encara que se’n poden trobar de més barates per uns deu mil euros i de més cares a més de dos-cents mil euros, fins i tot alguna peça de col·lecció de més d’un milió d’euros. Però sense arribar a aquí de cap de les maneres, hi ha una infinitat de casos en els quals es competeix per prestigi, no únicament per prestacions i per damunt del preu més baix del mercat. ¿I què té a veure tot això amb el català, amb la llengua catalana? És evident que estem parlant d’universos completament diferents, però potser tenen alguna cosa en comú si considerem les llengües com un mercat en competència. Per simplificar-ho, parlaré només del territori del Principat de Catalunya i podríem considerar el català en competència amb l’espanyol que en comparació té una quota de mercat superior, per no canviar de terminologia i perquè l’única competència perillosa com a llengua de substitució del català al Principat és l’espanyol. Haureu pogut sentir catalans de molt bona fe, que parlaven del somni utòpic del català com a lingua franca al nostre país, ja gairebé no s’atreveixen perquè fan el ridícul si no admeten que la lingua franca ja és l’espanyol al Principat, com ho és l’anglès al món. També uns altres que diuen que el català el salvarem no deixant mai de parlar-lo els catalanoparlants a la nostra terra. Sí. És absolutament necessari per salvar una llengua el fet de parlar-la, és clar, però no n’hi ha prou. També estic d’acord en fer servir el verb salvar, perquè el català sembla que està en un trenta-cinc per cent global d’utilització pública i, segons els lingüistes, el vint per cent és el límit de l’alarma de no retorn en les llengües en vies de substitució. Els mateixos lingüistes també diuen que la majoria de pobles s’adonen que perden la seva llengua quan, de fet, ja la han perduda socialment encara que entre ells la parlin. Un bon reforç és tenir un país amb capacitat de decisió pròpia quant a l’educació, la llengua i la cultura, com per exemple ser una nació reconeguda amb la seva llengua oficial. Antonio de Nebrija va dir amb encert malèvol: “Siempre la lengua fué compañera del imperio”. Més pròxim en el temps, Max Weinreich, al segle XIX va dir la frase que faria més o menys: “Un idioma és un dialecte amb un exèrcit i una armada”. Al Principat tenim aquests atributs a l’inrevés, un estat espanyol amb un exèrcit i una armada que ens va en contra. Un estat que ens fot els calés (aquí no parlarem dels aproximadament vint mil milions anuals de dèficit fiscal) i, a canvi, ens cedeix com una gràcia algunes competències de comunitat autònoma que ens van retallant constantment. I competim amb uns deu milions de parlants en català en territori enemic contra una llengua com l’espanyol amb uns sis-cents milions de parlants a tot el món. Per tant la situació és més o menys catastròfica, per més que tots aquest darrers anys amb dades a la mà s’ha volgut obviar per part de les autoritats polítiques, tant de les catalanes per provar de d’amagar la realitat, com de les espanyoles perquè precisament ja els anava bé la situació. La darrera immigració massiva de començaments del segle XX ha estat definitiva per arribar a aquest punt. ¿Però arribats a aquí i reconeixent la situació, com podem salvar a la llarga el català com a llengua pròpia utilitzada amb normalitat en les institucions pròpies i en la vida pública? I ara tornem al títol d’aquesta nota. ¿Com es podria salvar el català per preu? Es tractaria del fet que el català tingués el cost d’oportunitat més baix possible a l’hora d’aprendre’l com a llengua necessària per integrar-se a la societat d’aquest país i per a la utilitat futura de l’immigrant. És un somni impossible. Això només seria vàlid si la majoria de la població del principat de Catalunya parlés i entengués prioritàriament el català, com passa a Alemanya amb l’alemany. Però no és el cas. Per integrar-se a la societat catalana, per a qualsevol immigrant, la llengua de més baix cost és l’espanyol per vàries raons, en molts casos perquè l’immigrant ja el té com a llengua nativa (cost zero), perquè el parla tota la població i l’entén tothom, perquè si ha d’anar a la resta de l’estat espanyol o a un altre país d’Amèrica el parlen sis-cents milions i li serà útil… I sobretot perquè s’ha de guanyar la vida. I aprendre una llengua té un cost molt important, un adult no aprèn una llengua o dues alhora com molts catalans em sembla que pensen, com un miracle d’inspiració divina. Per tant preu per preu, l’espanyol. És el que jo triaria d’immediat per comunicar-me si fos un adult amb pocs recursos i arribés d’Àfrica, a no ser que em trobés en alguna regió on tothom parlés català i amb feina per a tota la vida, amb contracte signat. Els fills que van a l’escola potser ja parlarien català com nadius, si no ens foten tot el model educatiu enlaire. I aquí, per preu, hi podem fer entrar tots aquells arguments que diuen que el català el salvarem si el parlem. Sí, és clar, però només així, no. Per més que els catalans el parlem, qui l’ha d’aprendre considera el cost de fer-ho. Si algú ens parla en espanyol nosaltres l’entenem. I si ell no ens entén a nosaltres, ens diu: ¿Cómo dice? Aleshores, ens podem negar a continuar la conversa o potser a repetir i repetir acompanyats de mímica, però es tracta d’una lluita que en molts casos jo no estic disposat a afrontar, a no ser que m’ho diguin amb mala llet o que es tracti d’un assumpte banal com la publicitat telefònica. Perquè aquest cómo dice, fins ara acostuma a ser prou amable exceptuant algun membre de la policia que ha apallissat un català per parlar la seva pròpia llengua a casa seva o algun altre imbècil de torn. Però aquest cómo dice, si perd prestigi la nostra llengua potser el diran amb superioritat, vorejant el menyspreu, tot al contrari de la vergonya que sentirien a Anglaterra si haguessin de dir a cada pas I beg your pardon. I si l’arriben a entendre no el parlaran mai perquè no els interessa. Com els funcionaris que els parles en català i et responen en castellà després de cinquanta anys de viure aquí. Ja els pots parlar tant català com vulguis. I m’agradaria veure tots aquells que diuen que la posició ha de ser la de parlar sempre en català a Catalunya caigui qui caigui, amb quins interlocutors pensen. ¿Suposen que parleu amb els taxistes, amb els africans illetrats que fa un any que han arribat, amb alguna persona que us vàreu conèixer en castellà i heu continuat així com un acte reflex perquè us agrada... o és que no hi teniu dret? Si algú dubta aquí del meu interés per a la supervivència del català, en aquest cas que canviï el castellà per l’anglès. És que una llengua és una llengua, té la força d’una llengua, no és un intermitent del cotxe. ¿O potser has de parlar en català a les reunions que fas a Barcelona amb el delegat de la teva companyia amb seu a Madrid, quan el delegat et demana amablement que parlis en castellà perquè n'hi ha alguns que vénen d'allí i no entenen bé el català, simplement per qüestió de fluïdesa i de cronòmetre? Sempre es pot deixar la feina, és clar. En la situació de la nostra llengua, hem de parlar en català per mantenir-lo, és evident, però l’avenç més important no passa per parlar sempre en català a qualsevol preu, sinó per tenir la cintura i l’habilitat de fer-lo atractiu. Dotar-lo de prestigi. Que els qui vénen a Catalunya i que no el saben, tinguin ganes d’aprendre’l com una joia que els costarà un esforç però que volen comprar si es volen quedar a viure aquí. Com una llengua de luxe perquè és la llengua pròpia del país, no com qualsevol altra llengua més barata. Si no és així, no hi ha res a fer. I com es fa això? No ho sé, potser és un art. Però depèn de tots nosaltres.

 

20/01/2024

REMAT I GOL

Estic cansat del meu Blog de la República i penso que aviat hi deixaré d'escriure, perquè en aquests darrers anys m’he convençut que Catalunya probablement mai no serà una república independent i per fer de periodista de l’actualitat política ja n’hi ha d’altres de millors. Ara ja em sembla que aviat escriuria aquestes línies tal com corre una gallina sense cap. Perquè  ja no dic que potser més endavant podem ser independents... que potser una altra vegada que hi tornem… no, no, dic que probablement mai no serem independents, és una profecia. En els darrers anys he arribat a aquesta conclusió respecte a la incapacitat del meu poble per a constituir-se en un poble independent d’Espanya. No em dedico a animar la tropa sinó a provar d'entendre què passa. En Deulofeu era català i l’ull no es veu a sí mateix. Encara que jo pensava que seria molt difícil, que potser d’aquí a cinc o deu anys... però que la llavor del primer d’octubre del 2017 donaria un arbre que progressaria cap la independència, sense cap tipus de dubte. Es pot veure en gairebé tots els meus escrits anteriors, en el moviment cap a la independència hi havia totes les característiques d’una revolució pacífica, però d’una revolució, probablement la que hauria estat la més important de la UE. I també ho hauria estat, amb seguretat absoluta, per als altres pobles sense estat d’aquest món del segle XXI. Però el mateix poble independentista de Catalunya s’ha cuidat d’evitar-ho, de tallar l’arbre arran de terra cada vegada que ha provat de créixer. I hi tornarà, segur. Ja només en poden sortir alguns brots verds mig perduts, que potser es podrien aprofitar perquè la derrota, la sisena derrota de Catalunya en els seus sis intents d’independència d’Espanya, des del primer de Pau Claris el 1641, no sigui tan cruel. No han estat només els polítics. Ha estat el mateix poble de Catalunya amb els seus vots que ha demostrat, sense cap tipus de dubte, la incapacitat d’un país que no sé quin motiu té per creure’s sempre el millor de tots, encara que potser sigui el pitjor en amor propi i en aquells aspectes que fan que un país pugui ser simplement això, un país. Potser és només aquesta supèrbia impostada que amaga la debilitat real, la que ho fa impossible. Alguns encara diuen: nosaltres no ho veurem, però potser més endavant... no, no, penso que probablement no ho veurem ni ho veuran mai, ni nosaltres ni els nostres descendents, ningú. Probablement aquest ha estat el darrer atot de Catalunya, els temps van molt més de pressa que abans, la gran immigració descontrolada d’aquests darrers anys en gran part de llengua espanyola i amb la majoria de la resta sense cap estímul per aprendre català sinó espanyol, ens va deixant sense l’únic element fort que ens identifica, que és la llengua del nostre propi país. No han estat només els polítics, que també ho han estat, és clar. Ha estat la incapacitat dels catalans independentistes sempre malalts d’ascarranosi per a adonar-se d’allò que passava, entre altres coses ha estat l’ascarranosi crònica del nostre país que està sempre esperant amagada i surt en el moment més adequat per engegar-ho tot a fer punyetes. Més d’un independentista m’ha dit durant aquests anys: -Per continuar igual com ara no val la pena la independència. És a dir que a més de fer la independència, allò que s’havia d’aconseguir era ser el el país més revolucionari de l’Europa contemporània, potser del món, el portador de l’anarquisme més pur, s’havia de prescindir de tot el centre polític fins que la CUP, que mai no s’ha volgut unir a ningú ni a res, fos el centre neuràlgic de la revolució. Aleshores sí! I així mai no s’aconseguirà, perquè a més d’espantar tots els inversors, la CUP sempre hauria trobat un argument moral per a no fer-la, potser algun arbre que havia crescut tort en algun remot poble de Catalunya, per dir que fins que no s’adrecés aquell arbre no es podia fer la independència, perquè fer-la aquell arbre tort era una indecència que clamava al cel i un insult per a tots els habitants d’aquell petit poble que es feia extensiu a tots els habitants de Catalunya que ho consentien. Aquesta mena de broma ximple amaga una realitat que ens portarà sempre a la derrota, perquè molts catalans independentistes haurien pensat que tenien raó perquè eren més d'esquerres, més compassius amb aquell petit poble. Catalunya aquests darrers anys m’ha demostrat que és així, apart de no adonar-se que la independència només es pot fer amb tot el centre polític a favor. La CUP, amb tota la seva gent de bona fe, els comunistes i anarquistes no reciclats de sempre, només pot servir per a alguns municipis que és on va néixer, potser per fotre a la presó algun regidor d’urbanisme, mai per fer la independència que és una qüestió de política internacional. Abans he dit centre polític amb tots els sentits posats, perquè la dreta política, apart de quatre sonats catalans sense ni un euro, al nostre país és totalment espanyola o espanyolista. Aquí no tenim dreta pròpia, de fet ja no tenim ni burgesia perquè ens han fotut tots els calés des de Madrid. Però qualsevol independentista que s’atreveixi a criticar la CUP, el partit antisistema que representa l’esquerra més extrema d’Europa, com ara faig jo, al nostre país ja és de dretes! I no sols això, sinó que vol dir que, en el fons, no és que pensi políticament d’una manera diferent sinó que és una mala persona que no vol acceptar que quan més a l’esquerra, més bona gent. Fot-li! Jo no he estat mai pujolista i es pot comprovar fàcilment, sinó que m’havia identificat sempre amb l’esquerra, però el linxament que s’ha fet al president Pujol, no té nom. El linxament que s'ha fet al president Pujol pels catalans d'esquerra del nostre propi país per la relativament petita deixa de l’avi Florenci, que per a un president català, sempre amb perill de ser empresonat i confiscat, era prudent de mantenir-la en secret a l’estranger, no té nom. Encara que les activitats polítiques del president Pujol ja són una mica lluny, no tant les del president Mas, especialment odiat per tota l’esquerra catalana per alguna cosa que mai no he pogut escatir, potser per ser extremadament educat i per ser l’hereu de Pujol. I el president Mas, que en aquell moment era el líder internacional indiscutible de Junts pel Sí, va ser enviat a la paperera de la història amb tot el seu centre polític, sense el qual no es pot fer res. I tot enmig d’una tupinada i d'una alegria general que no podien amagar els partidaris de la CUP i del reciclatge de paper. També van estar a punt de fer-ho amb Puigdemont però és va salvar potser perquè portava els cabells una mica més llargs, cosa que sempre s’agraeix des de l’extrema esquerra. I amb això, encara ens quedava una mica de centre polític. Puigdemont ha fundat el Consell per la República una entitat privada a l’estranger per lliurar-se de qualsevol atac de l’estat espanyol. De fet el seu prestigi internacional i aquesta entitat són els únics actius que encara ens queden. Però ni així, ni amb una entitat privada no hi ha res a fer perquè la meitat de la CUP no en volen saber res i ERC tampoc, amb això n’hi ha prou per fer-la fracassar al ulls de la majoria independentista, dient que és de dretes encara que sigui privada, no els cal dir res més. Ara té uns cent mil socis quan teòricament ho haurien d’haver estat tots els independentistes de Catalunya. La CUP influeix en el pensament de molts independentistes encara que a la llarga sigui políticament insignificant, però ERC... Què puc dir d’ERC? que potser diria un poeta. En qualsevol procés mínimament revolucionari i caòtic, si el president electe és destituït simplement per la força de l‘estat, s’ha de restituir immediatament. És canònic. A més havent quedat per davant en unes eleccions, les de desembre el 2017, també convocades a la força. Doncs no. ERC, ho va impedir activament. I va muntar una taula de diàleg inexistent, perquè l’estat espanyol anés a Europa dient que ya lo estamos arreglando, a canvi de l’indult dels presos polítics VIP sense fotre res més amb els altres milers de represaliats, després d’haver investit el candidat del PSOE a Espanya per a tota una legislatura. I els catalans els continuen votant a la següent legislatura i els continuaran votant sense voler adonar-se de res, encara que els castiguen una mica com a tots els altres partits independentistes sense distinció, perquè els sembla que tots, tots per igual com diria l'ANC per quedar bé, s’han portat una mica malament. Els votants potser entrelluquen alguna cosa perquè darrerament els castiguen encara una mica més, però s’abstenen, no canvien el vot. I ara, amb la carambola de Puigdemont a les darrers eleccions espanyoles, que li permet fer una mica de força, els d’ERC malden per pujar al seu carro com si fossin ells que ho haguessin fet, quan no van fer res de res quan realment podien. Això és normal en política, allò que no és normal és que els catalans independentistes no ho vulguin veure i els continuïn votant com han fet, fan i faran, perquè a qualsevol de les propostes de Puigdemont, els d’ERC diuen simplement que és de dretes. I l’ascarranosi crònica que sofreixen els catalans els impedeix de donar-li suport. I el cas del Ramon Cotarelo? ¿S’ha d’estar completament d’acord amb les idees d’una persona independentista per acceptar-la com a tal? Al nostre país sembla que sí. Jo no estic d’acord amb alguns dels plantejaments polítics del senyor Cotarelo, però siguin quins siguin són d’una profunditat intel·lectual que meravella. No estic d’acord tampoc, que després de ser perseguit i aïllat dels mitjans de comunicació pels d’ERC, emprenyat de tot, els digui que són uns feixistes. Els d’ERC seran el que siguin, feixistes no. Però tot això que he dit d’ell fins aquí no té cap importància en aquest escrit, allò que és radicalment important és una altra cosa. Ramon Cotarelo és l’únic intel·lectual castellà d’un cert prestigi que ha donat suport sense fissures a la independència de Catalunya, l’únic! Fins al punt de venir a viure a Girona, aprendre català i voler ser un català més. També és d’una esquerra de pedra picada, però moderna i evolucionada, no com la dels ascarranosos. Immediatament ha estat perseguit per aquests, que només saben dir que volen la independència del seu país perquè els votin i fan tot el possible per impedir-la, perquè el Cotarelo els deixa en calçotets, en evidència absoluta. Jo des d’aquí, li vull donar les gràcies. En el fons, em sembla que no s’ho esperava, s’esperava un país més noble, per això va venir i espero que s’hi quedi. Aquestes i moltes coses més que he vist aquests darrers anys, em porten a les conclusions inicials d’aquesta nota. No estic fet per seguir els embolics i les malifetes constants de la cúpula de la judicatura espanyola ni tampoc per mantenir els ànims dels independentistes il·lusos del meu país. Però continuaré donant suport a les accions que defensen la nació, la llengua i la cultura de Catalunya, amb l'estelada al balcó i cridant: Visca Catalunya Lliure! Com un crit rebel.

27/12/2023

POTSER ENCARA SERÀ EL MILLOR

 

Després de la derrota de Catalunya en el seu sisè intent d’independència (encara hi ha molts independentistes que no ho volen veure i segueixen tocant com els músics del Titànic), potser el millor que ens podia passar, als qui pensàvem en la independència a mig termini, són les negociacions amb verificador internacional que han començat a Ginebra. El Centre Henry Dunant (que aprofita les seves inicials pel formar el logo hd, humanitarian dialogue) amb seu a Ginebra, vora el llac Leman, va ser fundat l’any 1998 per a la mediació de conflictes, com a continuació del llegat de Henry Dunant, premi Nobel de la pau de l’any 1901, fundador de la Creu Roja l’any 1863 que va ser el germen de les Convencions de Ginebra quan varen començar l’any 1864. Precisament aquest Centre hd, va certificar la dissolució definitiva d’ETA, l’any 2018. En el marc d’aquest centre mediador s’ha establert un verificador a les reunions, l’advocat salvadoreny Francisco Galindo, que ha estat ambaixador d’El Salvador a França i mediador de dilatada experiència en molts conflictes. Penso que és el millor que ens podia passar després d’aquesta carambola electoral que ha demostrat una vegada més la incapacitat dels independentistes catalans per votar en conseqüència amb els seus interessos i que permet al president legítim de Catalunya, Carles Puigdemont, amb molt poca força parlamentària, prendre les decisions que hauria pres anteriorment si l’haguéssim votat. L'havíem d'haver votat sempre, tant si era de JuntsxCat, d’ERC o de la CUP, simplement perquè era el president legítim destituït, fins que es comenci a veure la llum al final d’aquest embolic. Ja no és la independència que en el nostre cas s'ha de fer a les urnes, és un embolic que m’ha demostrat (m’ho ha demostrat a mi, els altres penseu el que vulgueu) la incapacitat del conjunt dels qui es diuen independentistes catalans per aconseguir la independència, la seva manca d'alçada de mires, polítics i no polítics. I els qui es diuen intel·lectuals, els pitjors. Per tant, ja que la independència no serà, potser d’aquesta carambola en pot sortir algun fruit benèfic per a Catalunya, potser un blindatge de la llengua, l’economia, la justícia i la nació amb suport internacional que és el millor del millor que es podria aconseguir i aparcaria per sempre la independència, potser un pseudo-referèndum o consulta prèvia per a un referèndum, per fer veure que s’ha preguntat al “poble”, perdut per nosaltres segur, però amb contrapartides absolutament beneficioses de l’estat espanyol per a Catalunya en aquest cas ja previst, per poder-lo guanyar ells, etc.  Apart d’això, les negociacions no es fan (perquè no es poden fer) amb l'estat espanyol sinó  amb el PSOE i, per tant, tot és tan fràgil que unes eleccions espanyoles que configurin el Congreso de los Diputados de manera diferent, pot fer que tots els acords anteriors de JuntsxCat amb el PSOE i amb el verificador se’n vagin a fer punyetes. Però no caldrà ni això, ja hi som nosaltres, els independentistes per engegar-ho tot a rodar, perquè a les pròximes eleccions potser es presentarà un equip cívic de l’ANC per si n’hi havia pocs, hi tornarà a haver ERC que dirà que qualsevol cosa que s’ha aconseguit ha estat deguda a la seva primera taula de diàleg que no ha fet res sinó rendir-se a canvi de quatre indults per als VIP's, també la CUP es tornarà a rentar la cara i dirà que les negociacions de Ginebra són capitalistes i que es pot demostrar perquè el verificador porta corbata, sortirà algun altre il·luminat que dirà que tothom és un traïdor a la pàtria, que ell no ho serà mai i que tothom l’ha de votar si vol la independència exprés, demà mateix... i els catalans independentistes m’han demostrat que s’ho creuran i tornaran a votar amb el cul. Que tingueu bon dia i mala política.

 

05/12/2023

POCA COSA

Escric molt poc en aquest blog que es titula “República” en el sentit de república catalana, però ja potser li hauria de canviar el nom. Perquè sembla que passa allò previsible que havia de passar després de la derrota de l’independentisme en el seu sisè intent de la història i potser el definitiu, perquè ara els temps polítics són molt mes ràpids. Però hi ha coses curioses com, per exemple, que molts independentistes encara no reconeixen la derrota que hem sofert. Ara es tractaria simplement d’aprofitar tot el positiu que es va fer i potser hi ha aspectes que podrien portar a una posició de Catalunya diferent en l’estat espanyol i de molta més força pràctica. Jo, com molts de nosaltres, seguiré cridant: “independència, independència...” però més aviat com un crit de protesta, d’esperança i de resistència. També seguiré brandant l’estelada i la bandera negra de santa Eulàlia en el mateix sentit. I seran presents en els meus actes. He de dir que no era partidari d’investir el president del PSOE per moltes raons però Puigdemont i els seus han pres aquesta decisió i els donaré suport, malgrat que no era la meva opció. Té més informació que no pas jo i em mereix confiança. És precisament allò que no faran la majoria de catalans independentistes que pensaven com jo, més o menys la meitat, aquest és el nostre mal. I encara n’hi haurà que cavil·laran més possibilitats, ajudaran a dividir-nos més i es presentaran a les properes eleccions, sense voler reconèixer que el valor real que tenim és el del president Puigdemont a l’exili i l’hauríem de votar en bloc. Però no podrem mai, perquè encara que JuntsxCat sigui un partit evolucionat ja homologable a qualsevol partit socialdemòcrata d’Europa que faria por a l’estat espanyol, els d’ERC i de la CUP entre altres, seguiran dient que és la dreta i amb això n’hi ha prou per als independentistes catalans malalts d’ascarranosi. Si es complís el pacte seria un gran avenç, però no es complirà. Ara el president Puigdemont amb molt poca força de diputats, per carambola numèrica i no per decisió de la majoria d’independentistes que segueixen votant com sempre, com si fóssim en una tómbola, ha pres unes decisions que ERC, amb molta més força perquè hauria comptat amb JuntsxCat, no ha volgut prendre en tota la legislatura anterior. És un fet evident. Per això, perquè és tan evident, ara ERC només prova de pujar lateralment al carro del pacte i afegir-hi de paraula encara alguna cosa més, si pot, per fer veure que al final tot és cosa seva, de la inexistent taula de diàleg. Que tothom estigui tranquil, que molts independentistes catalans s’ho creuran i els tornaran a votar. De la CUP no val la pena ni parlar-ne perquè és un partit que pot ser útil per a alguns municipis, no gaire més enllà. La independència és política internacional i aquí no en rascaran mai ni una. Ara cal fer front a tota la salvatge dreta espanyola, aquesta sí que ho és, que ja està exaltada i fer complir el pacte o retirar el  suport al PSOE. I acabar amb la repressió de la judicatura. Som aquí. I tot ve d’una abraçada, els catalans som així de sensibles. Sí, d’una sola abraçada, avui em fa mandra però algun dia ho explicaré.

24/11/2023

LA CUP ÉS INSUPERABLE

 

Per tal de protestar contra la invasió d’Israel a la Franja de Gaza i el carnatge que suposa per a la població civil palestina, que és evident i que s’ha d’aturar, a la CUP no se li ha acudit res més que fer-ho conjuntament amb altres entitats en contra d’Israel “pel patrimoni aixecat sobre l’expulsió del veïnat i la colonització de palestina” diuen, assetjant l’hotel que té a Barcelona un magnat israelià. La primera part de la frase  “... patrimoni aixecat sobre l’expulsió del veïnat...” és digna de Hegel. Per tant sembla que no protesten només contra la guerra que ha engegat Israel després de la matança de jueus del 7 de Novembre d’enguany, sinó que protesten contra tota la història d’aquell territori des de la resolució de l’assemblea de l’ONU del 1947, ara que ha començat la cinquena de les guerres provocades totes pels àrabs, des de la primera del 1948 després del compliment de la resolució i la proclamació de l’estat d’Israel, que partia el territori en dos estats i que els àrabs no varen acceptar. Penso que no era no era una  bona resolució, sobretot per les dimensions territorials  assignades. Però ho repeteixo: que partia el territori en dos estats i que els àrabs, les nacions àrabs del voltant, no varen acceptar, no varen voler negociar res i varen iniciar la primera guerra pensant guanyar-la per les proporcions de terrritori de població immensamnent al seu favor.  Fins ara, Israel les ha guanyades totes i ja en la primera (no oblidem que no era contra els palestins del territori sinó en contra de l’enormitat de pràcticament tots els estats islàmics del costat, Egipte, Irak, Síria, el Líban i Jordània que no acceptaven la partició), va guanyar i com a conseqüència va augmentar el territori assignat. Aquesta és la mare dels ous. Però tornem al començament, els manifestants d’aquests dies protestaven assetjant la propietat a Barcelona d’un jueu civil. Entre el centenar de persones que ho feien hi havia el diputat de la CUP Carles Riera. Que un centenar de persones es manifestin en la propietat d’un ciutadà israelià en contra de la política del seu país, seria idiota però  insignificant, el fet significatiu és que hi ha participat l’esmentat diputat de la CUP. Han escollit l’Hotel Cortés, prop de la Plaça de Catalunya que és propietat de Haim Tsuff, un israelià amb molts calés, segons Forbes la 42a persona més rica d’Israel. Això ja deu ser molt sospitós per a un partit antisistema, perquè ser ric és dolent, és clar. En aquest cas potser ja se’l considera directament sionista, encara que ningú no en sàpiga res. Els manifestants s’han distribuït per dins de l’hotel, han retirat banderes de països europeus de la façana de l’edifici, també han retirat la bandera de la Unió Europea i han desplegat a la façana una gran bandera de Palestina. Potser podrien fer més per la seva causa, podrien localitzar tots els establiments jueus de Catalunya i anar-los marcant com feien els alemanys, que tindrien una mica més de feina però seria més efectiu, tothom sabria qui són els dolents i Catalunya seria a primera línia de l’estupidesa d’esquerres, com sempre. Ja es veu que és una bestiesa, però el problema és la participació del diputat de la CUP en una cosa com aquesta, encara que a alguns de nosaltres no ens ha estranyat gens perquè entra dins del seu repertori de partit ¿Els heu vist manifestar-se contra la invasió d’Ucraïna per part de Rússia que hi envia els seus nois més pobres a canvi d’un bon sou i que sembla que ja ha provocat més de dos cents mil morts? No, ells pensen que a la democràtica Ucraïna, imperfecta però democràtica, n’hi ha molts que també són dolents (perquè va d’això, de bons i dolents, com als Pastorets) i, en canvi, Rússia, aquesta dictadura infame, en definitiva ve d’una revolució pro-marxista i, per tant, ha de tenir la seva part de bondat... En canvi a Palestina no, els jueus són els dolents i els palestins són els  bons, aquí no hi ha dubte, tampoc amb Hamàs que diu textualment que vol eliminar Israel, però deu ser dels bons. ¿I hem de suposar que amb aquests de la CUP que posen alguna cara amable al davant perquè els votin, que publiquen algun article intel·ligent com els del David Fernández, que escriu però que no mana perquè manen la colla d’assemblearis que s’amaguen al seu darrere i que són els anarquistes i marxistes no reciclats de sempre entre altres infiltrats, Catalunya hauria d’aconseguir la independència...? Doncs anem bé.

 

29/10/2023

TOT ALLÓ QUE ENS QUEDA

Després del sisè intent de Catalunya per aconseguir la independència d'Espanya i de la derrota conseqüent, ens queda el president legítim destituït i exiliat, Puigdemont, com a referència internacional i el Consell per la República, una entitat amb seu a Brussel·les i que compta amb uns cent mil afiliats. La resta és gestió autonòmica colonial.

19/10/2023

LA MERAVELLOSA CÚPULA D’ERC

 

Si la cúpula de’ERC no existís s’hauria d’inventar, només per poder comprovar el grau d’imbecil·litat de molts dels catalans independentistes que els tornaran a votar. Després d’investir Sánchez en la legislatura anterior, amb totes les possibilitats d’impedir-ho o de negociar-ho, la cúpula de ERC (i els seus addictes militants i votants beneficiats amb càrrecs i sous), es va limitar a investir-lo a canvi de res. Aquest res, vol dir una taula de diàleg inexistent que blanqueja la repressió als ulls de tot el món per l’indult dels presos polítics VIP, que eren en bona part ells mateixos, oblidant la resta de més de tres mil represaliats. I així, durant tota la legislatura. Ara, amb la carambola electoral que ha fet que Puigdemont pugui decidir la nova investidura gairebé tot solet, els de la cúpula d'ERC copien les seves futures demandes i les proclamen de seguida, abans que ell no tingui temps per a fer-ho: ja van demanar el català al Congreso de los diputados i a la UE per concedir la presidència de la cambra baixa, ara demanen l’amnistia i la data d’un referèndum pactat per atorgar la investidura, invocant sempre el diàleg que diuen haver iniciat i la unitat estratègica, ara sí... I potser hi afegiran alguna altra demanda més (fer per fer, fot-li directament la independència!), abans que Puigdemont i els quatre del seu voltant puguin valorar-la i negociar-la amb garanties. I si després no ho poden fer, diran que és per les trenta monedes de plata. La presa de pèl és tan gran que dóna la mesura de la intel·ligència de molts dels independentistes que els tornaran a votar.

 

26/09/2023

EL CATALÀ A LA UNIÓ EUROPEA

 

¿Les condicions de negociació dels independentistes per investir el candidat del PSOE són per la millora definitiva de l’estatus  de Catalunya al regne d’Espanya, apuntant sempre cap a la pròpia independència? Perquè, a vegades, sembla que no. ¿També han de contemplar les reivindicacions de Galícia i d'Euskadi? Era lògic que, en aquestes negociacions que depenen bàsicament dels independentistes catalans, al negociar les llengües a utilitzar al Congreso de los diputados es tingués en compte el gallec i el basc perquè són les tres llengües minoritàries de l’estat espanyol, però no és el mateix al Parlament de la Unió Europea, on les llengües minoritàries són més de trenta, segons l’informe Euromosaic de la mateixa UE sobre llengües “regionals o minoritàries”, les quals no tenen reconeguda l’oficialitat plena a dins del seu propi estat ni a la UE. D’aquestes, el català és la més significativa, amb  molta diferència, ja que (segons aquest informe, atenció!) sobrepassa els set milions de parlants (no deu milions, com sembla que hi ha en molts altres informes incloent València, les Illes i Catalunya Nord, sinó set milions), les següents són el gallec i l’occità amb més de dos milions, el sard i l’irlandès amb més d’un milió cadascuna, després el basc i el gal·lès que superen el mig milió, unes altres llengües que superen les cent vint mil persones i sense arribar al mig milió (frisó, friülà, luxemburguès, bretó i cors) i baixant... sempre segons l’informe de la mateixa UE. ¿Ningú no s’adona que demanar l’oficialitat del gallec i el basc a la UE, al mateix temps que el català, és obrir una caixa de trons que ho fa pràcticament impossible? ¿O és que ho volen fer impossible? Em sembla que és precisament això. ¿Per què no demanen també la de l’occità, el sard, l’irlandès, el gal·lès, etc.?¿On està fixat el límit de parlants de les llengües minoritàries sense oficialitat plena als seus estats per declarar-les oficials a la UE? En canvi demanant únicament el català, es podia al·legar l’enorme diferència de parlants, que supera en molt els de vàries llengües que són oficials als seus propis estats i per tant també són oficials a la UE (danès, eslovac, croat, finés...). I, a més, l'estat espanyol, degut a aquesta importància diferencial, ho podia demanar específicament i fer-se càrrec del cost de les traduccions. Després, cada estat, inclòs l'espanyol, amb aquest precedent, podria demanar a la UE l'oficialitat d'altres llengües i el català ja ho seria. Però tal com s'ha fet, era absolutament previsible que s'obriria un debat m0lt difícil de tancar. Probablement es volia això. Després, un cop parada la trampa, s'ha volgut prioritzar el català sobre el basc i el gallec, amb la consegüent emprenyada dels darrers. Però els del PSOE han de fer veure que són bons nois per aconseguir la investidura. I el debat que s'ha obert pot acabar de moltes maneres, una manera és que s'acabi tancant amb la concessió d'una sola llengua per estat membre, la que cada estat decideixi, més o menys com ara.

20/09/2023

DIVERTIMENTO

 

Hi ha una circular del Gobernador Civil de Barcelona, Carlos de Lossada, del 4 de setembre de 1924, que prohibeix cantar en públic la sardana La Santa Espina,  fins i tot en “romerías y reuniones campestres”.  Això demostra que el català no va ser mai perseguit i per acabar-ho de demostrar, amb el resultat d’aquestes darreres eleccions, m’han dit que el rei Felipe VI aviat la cantarà. Ah! obligat per Puigdemont, és clar! Perquè ni ERC, ni JuntsxCat, ni la CUP, ni l’ANC, ni Òmnium, ni tots els independentistes que sortiran al carrer aquest 11 de setembre, no li poden fer cantar.

 

08/09/2023

DISCURS HISTÒRIC DEL PRESIDENT PUIGDEMONT A BRUSSEL·LES

 

Avui, a les onze del matí, en un breu discurs a Brussel·les, Puigdemont ha deixat amb un pam de nas tots els qui parlaven de negociacions per a la investidura i que esperaven que aclarís les condicions per tal d’investir el candidat del PSOE. Es pensaven que parlaria de negociar l’amnistia i l’autodeterminació (i encara amb aspectes concrets), com a condicions per a la investidura, tal com ha dit ERC ara mateix, després d’anys de no fer-ho i de negociar d’amagat l’indult dels presos VIP a canvi de l’anunci d’una taula de diàleg que no es reuneix mai perquè l’estat espanyol no en té cap necessitat i només serveix perquè el president del PSOE es passegi per Europa dient que ya estamos hablando o sigui que ya estamos pacificando Cataluña. Sí, sobretot ha deixat amb amb el cul enlaire ERC que fa anys que fa veure que negocia sense negociar i que ara, fa poc, va anunciar aquestes condicions de negociació abans que el president Puigdemont pogués fer-ho, pensant que ells serien els primers a dir-ho i que ell ho hauria de repetir: amnistia i autodeterminació. Doncs no. El president Puigdemont ha dit que hi ha unes condicions prèvies que no es donen a l’estat espanyol, entre elles acabar amb la criminalització de l'independentisme (que inclou una possible amnistia però va més enllà) i respectar el dret internacional per part d'Espanya (que inclou el dret d'autodeterminació del pobles però va més enllà). Primer s’haurien de donar aquestes condicions per poder a començar a negociar la investidura. I si després d’això es negociés i s’arribés a un acord, no seria per salvar la investidura, sinó que hauria de ser un acord històric (pensant en els drets de Catalunya abans de 1714), amb tots els fets comprovables i la mediació necessària per a fer-ho evident. I ara, que Espanya comenci a pensar què fa. I ERC també. La CUP ja fa dies que pensa, però aquests potser és millor que es quedin pensant per una temporada.

 

05/09/2023

ANC

L’ANC encara està pensant la possibilitat de confeccionar una llista cívica per a properes eleccions, fet que en aquests moments dividiria encara més l’independentisme perquè simplement tindríem un partit més a votar, ja que no té la força suficient per convèncer tots els independentistes, aquest és el fet decisiu. També va proposar abstenir-se a les eleccions al Congreso de los diputados per castigar el comportament dels partits independentistes (a tots per igual) que és gairebé el mateix que donar més possibilitats reals als partits espanyolistes: VOX, PP i PSOE, etc. cosa que que es pot demostrar només fent quatre números. També va declarar, després dels resultats inesperats de les eleccions, que el fet de donar suport per part de JuntsxCat a la presidència del Congreso de Francina Armengol, que el fet del reconeixement del català com un idioma oficial a la UE amb l’obligació prèvia de presentar un document amb el segell d’entrada corresponent, que el fet del reconeixement formal de la utilització del Català, l’Euskera i el Gallec al Congreso i que el fet de l’acceptació forçada per part del PSOE de les comissions d’investigació pels atemptats islàmics de l’Agost del 2017 i pel cas Pegasus... tots aquests fets, només eren un blanqueig de la repressió de l’estat espanyol (encara que JuntsxCat havia deixat ben clar que no els comprometien a cap pacte d’investidura i que tothom que no sigui imbècil és conscient de les dificultats posteriors que es presentaran per realitzar-ho de manera eficaç, amb l’estat espanyol en contra). Tot això ho ha dit l‘ANC, sense haver dit mai res mínimament contundent, durant anys, sobre la taula de diàleg organitzada per ERC suposadament a canvi de la investidura anterior (llavors sí, de la investidura), una taula que pràcticament no s‘ha reunit durant tots aquests anys, en la qual ja d’entrada se sabia que no es podia parlar públicament de l’únic que s’havia de parlar i que era només un pacte per a l’indult personal dels polítics VIP empresonats a canvi d‘un blanqueig (aquest sí, sense cap mena de dubte) de la repressió del moviment independentista per part de l’estat espanyol (encara queden més de 3.000 represaliats no VIP sense cap benefici). El president del Gobierno de España, el senyor Pedro Sánchez Castejón s’ha pogut passejar com un paó durant aquests anys per Europa dient que ya estamos hablando, ya lo estamos arreglando o ya estamos pacificando Catalunya, que vol dir exactament, sense atrevir-se, que ya estamos pacificando la colónia com es deia habitualment per determinades potències al segle XIX. Doncs, mireu, jo no sé qui mana exactament a l’ANC, no sé quins són els jocs interns de forces, no sé quina és la influència dels partits en les seves decisions, però em donaré de baixa. I que vagin fent declaracions, les que vulguin.

24/08/2023

EL LÍDER

A vegades em pregunto quant de temps tardaran els catalans independentistes que van a peu, abduïts pels seus prejudicis i per la pressió mediàtica, en adonar-se que actualment l’únic líder insubstituïble que tenen per a una futura possible emancipació nacional de Catalunya és el president legítim Puigdemont que és a l’exili i que va ser il·legalment destituït pel govern espanyol. Resulta que pertany al partit Juntsxcat, però només pel fet de ser el president legítim i d’haver demostrat abastament el seu crèdit internacional, hauria de ser exactament el mateix si fos de ERC, de la CUP o de qualsevol altra organització. Jo ho veuria igual. Però des d’aquestes dues formacions independentistes i des d’altres instàncies sentireu a dir constantment que falten lideratges, que l’independentisme necessita nous líders, només pel fet de no voler reconèixer aquesta realitat i de portar l’aigua al seu molí. Quant de temps, en les futures eleccions, els catalans independentistes tardaran en votar de manera més o menys decisiva allò que el president Puigdemont els proposi? Si ho haguesssin fet, ja seríem en en un altre lloc molt més avançat en l’emancipació nacional. Però conec el meu país i desgraciadament la resposta és: mai!

19/08/2023

LA FINESTRA INDEPENDENTISTA

Sí, sí... amb el procés cap a la independència ja fet malbé per moltes raons, pels mateixos polítics i sobretot per les votacions successives dels qui es diuen independentistes, però amb algunes victòries parcials que han donat poder a Catalunya... Ara, per pura xiripa numèrica de diputats al Congreso de los diputados i no per cap encert prèviment pensat en les votacions, després d’aquestes darreres eleccions hi ha una finestra d’oportunitat que depèn exclusivament de JuntsxCat, en definitiva de Puigdemont. De fet, gairebé pot escollir qui serà el president del Regne d’Espanya. Penso allò que jo faria si fos en el seu lloc, però no us ho dic, us ho estalvio perquè ja hi ha prou literatura sobre el tema i encara n’hi haurà més. Ell, però, que té més informació que no pas jo, faci el que faci, és conscient que probablement una meitat dels qui es diuen independentistes hi estaran a favor i l‘altra meitat en contra. Una meitat si cedeix en algunes coses i negocia la investidura dels socialistes i l’altra meitat si no cedeix i no la negocia, deixant que l’estat espanyol arregli els seus problemes com pugui, ja sigui fent pactes entre les altres forces espanyolistes o convocant unes noves eleccions. Aquesta és la terrible disposició mental dels votants que es diuen independentistes de Catalunya. I en qualsevol de les properes eleccions, siguin quines siguin, aquesta disposició es més que probable que es torni a manifestar a les urnes. La manca de consideració institucional dels independentistes cap al president legítim de Catalunya que va ser il·legalment destituït, penso que és el problema central de l’independentisme. El problema que ja ens ha portat al fracàs i que, si no canvia, portarà sempre al fracàs els posteriors intents d’emancipació de Catalunya. Ell segur que ho sap i que ho valora, abans de prendre aquesta decisió. Per la meva part, jo li donaré suport en qualsevol de les properes eleccions, sigui quina sigui la seva decisió, tant si després va més bé o més malament, perquè això no ho pot preveure de manera absoluta i també es pot equivocar com qualsevol de nosaltres. Sempre votaré allò que ell proposi, com he fet fins ara i com a mínim fins que hi hagi un canvi substancial al nostre país que em permeti tornar a votar amb més normalitat. El meu pensament de fons és que ho haurien de fer tots els independentistes que tinguin la independència com a prioritat. Ah! no, no pot ser, perqué votar JuntsxCat és votar la dreta!

14/08/2023

L’OPORTUNITAT

Suposo que els independentistes estaran d’acord en el fet que el problema bàsic pel qual Catalunya no és independent està en les estructures d’estat creades pel regne d’Espanya que la mantenen com una colònia i també en la majoria dels espanyols que voten i que també la consideren banalment com una colònia, comptant que l’estat espanyol té la força judicial, policial i militar necessària per mantenir aquestes estructures, similars en molts aspectes a les d’una colònia ocupada. Per tant, aconseguir la independència de Catalunya de la resta d’Espanya o bé blindar-la absolutament en la seva economia, llengua i nació de forma irreversible en front d’Espanya amb suport internacional, que podria ser una equivalència, és una missió que per la diferència de forces sembla impossible. Ara, però, a començaments del segle XXI i formant part de la UE, encara que amb tots el seus defectes polítics i burocràtics, l’escenari no és el mateix que el dels darrers segles, on a Espanya en tenien prou amb matar els catalans com a conills, si calia. Ara també ho podrien fer i potser ho farien si calgués, encara que se’ls fa més difícil. Penso, però, que l’intent d’independència de Catalunya de la segona dècada del segle XXI, el sisè de la seva història des del primer de Pau Claris de l’any 1640, ja ha fracassat. Allò que se’n va dir el procés ja ha fracassat quant a la seva continuïtat cap a l’objectiu final per motius que he intentat esbrinar moltes vegades en les meves notes, però aquest procés ha deixat una sèrie de victòries parcials d’una vàlua extraordinària, algunes de les quals poden reobrir qualsevol finestra d’oportunitat en els propers anys per avançar en el camí cap a l’emancipació nacional de Catalunya. Una de les victòries que compten, per exemple, és la votació massiva dels independentistes en el referèndum de l’u d’octubre del 2017, una altra va ser el coneixement internacional que, des d’aleshores, es va generar sobre Catalunya i la seva lluita per la independència d’Espanya, una altra serà la influència dels tribunals de justícia europeus sobre la justícia espanyola, etc. També m’he cansat de repetir que, en el context actual, apart de la difusió internacional del conflicte i de la mobilització popular al carrer, qualsevol victòria s’ha d’aconseguir finalment de manera pacífica a les urnes. S’ha de guanyar en vots. I els vots no depenen dels polítics, per més que hi puguin influir o que puguin provar d’enganyar els electors, sinó que finalment depenen de la voluntat popular. Un cop dit això, com també ja he explicat en notes anteriors, les darreres votacions dels que es diuen independentistes han estat desastroses per a ells mateixos i han estat la conseqüència essencial del fracàs del la continuïtat del procés d’independència, apart de les decisions negligents de molts polítics que també es diuen independentistes. Després de tot allò que havia passat ja a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de l’u d’octubre, unes eleccions convocades el desembre del 2017 pel Gobierno de España aplicant il·legalment l’article 155, penso que els catalans independentistes que van votar (tant en aquelles com en totes les posteriors, siguin les que siguin) ho van fer de manera que, amb la seva distribució de vot, pràcticament ells mateixos impossibilitaven el camí cap a la independència que s’havia iniciat. Per exemple, entre altres causes, tornant a votar pensant en l’eix esquerra- dreta en lloc de la independència o bé practicant després l’abstenció com a càstig al comportament dels propis polítics independentistes, com si ens trobéssim en un escenari simplement autonòmic i amb dependència de la metròpoli, com un fet inevitable i assumit. No ho tornaré a explicar perquè ja ho he explicat abastament en notes anteriors, però la distribució de vot dels propis catalans que es deien independentistes i que votaven els partits que es deien independentistes, penso que va ser una càrrega de profunditat contra el propi procés d’independència, de tal magnitud que va enfonsar la seva continuïtat. Tot hauria estat diferent si des del primer moment, en veure que els partits suposadament independentistes no s’entenien, els catalans que volien la independència simplement haguessin votat allò que digués el president legítim il·legalment destituït. Era el president Puigdemont. Però no ho van fer, mai, en cap cas, ni tan sols després de moltes evidències del desori dels partits. Els altres partits rellevants, sobretot ERC, haurien quedat descol·locats, s’haurien hagut d’unir a JuntsxCat o haurien desaparegut. El motiu central per no votar mai JuntsxCat és que no era prou d’esquerres, encara que hagués sofert vàries escissions per la dreta i encara que ja fos un partit socialdemòcrata homologable a qualsevol partit europeu, encara que s’inventés una Crida per la República amb dirigents comunistes o que muntés a l’estranger un privat Consell per la República obert a qualsevol ideologia, perquè podríem dir (només entre nosaltres) que encara li quedava una certa distància per arribar a la CUP, que sembla que sigui l‘objectiu moral de tots els catalans. Ara, que han perdut del tot, aquests de la CUP estan reunits per veure si se’ls torna a acudir alguna frase per tocar el cor dels catalanets anarquistes com aquella de l’execució extrajudicial que se’ls va acudir, quan una mossa d’esquadra va haver de disparar contra un paio amb un ganivet de grans dimensions que havia entrat a la comissaria i amenaçava d’apunyalar-la, a ella i als seus companys que estaven canviant-se de roba totalment desprotegits. Han passat més de cinc anys des de l’u d’octubre del 2017, la continuïtat del procés d’independència ha desaparegut, ja no existeix, però en tot aquest temps hi han hagut fets de tal calibre que donen força a l’independentisme i que en un moment determinat, segons l’evolució de la política espanyola, poden suposar noves oportunitats per a l’emancipació de Catalunya. I ara precisament hi han hagut unes eleccions al Congreso de los diputados, que estranyament obren una finestra d’oportunitat per a Catalunya. Dic estranyament amb tota la intenció, perquè la previsió plausible era precisament la contrària. Però ha estat així per una pura carambola numèrica. Si fóssim al planeta Mart i ens miréssim Catalunya des d’allí, veuríem que amb les seves possibilitats de vot, els independentistes catalans han votat tan malament com sempre, en contra dels seus propis interessos. Alguns independentistes simplement s’han abstingut per castigar els seus propis polítics que havien votat (com si després de vàries votacions la culpa fos sempre dels polítics i no dels mateixos votants!), uns altres suposats independentistes han canviat el sentit del vot i han votat els seus mateixos repressors espanyols d’esquerra perquè diuen que són més bons que els repressors de dreta, etc. i totes les altres possibilitats que se us acudeixin, amb el resultat final d’una notable pèrdua de vot independentista que disminueix extraordinàriament el número total de diputats independentistes i que per tant afavoreix les forces espanyolistes al Congreso de los diputados. Però, resulta que, degut a la carambola de sumes i restes de diputats, el president Puigdemont exiliat a Waterloo, perseguit per la justícia espanyola i per tot l’estat espanyol, ara sembla que podria decidir qui serà el pròxim president d’Espanya. Com si res! Per tant ningú no em pot contradir de cap manera si dic que es tracta d’una oportunitat per a Catalunya. I, és clar, ara ve la gran pregunta: Què farà? Fixeu-vos que no dic: Què ha de fer? Dic: Que farà? Tampoc no dic: Què pot fer? Dic: Què farà? Per tant no estic especialment interessat en els límits que es podrien considerar ètics de la seva decisió, ni tampoc en els que es podrien considerar contingents. Estic interessat en els resultats pràctics. Però sí que penso en un aspecte molt simple, en una cosa que estic segur que no farà i que podria fer. Simplement podria dir que molts catalans tenen raó, que es necessiten nous lideratges i que ell ja ha fet tot allò que podia fer, que ara plega i que els catalans independentistes segueixin votant en futures eleccions tot allò que creguin més convenient per aconseguir la independència. Perquè aquí hi ha el gran problema: veient allò que han votat els catalans que es diuen independentistes en totes aquestes eleccions anteriors, jo diria que no són gaire de fiar de cara a les votacions futures per a la independència. I ell, a la primera oportunitat de moviment que li ofereixin els tribunals europeus, que serà aviat, sense dir res a ningú se’n podria anar a Suïssa, on no hi ha possibilitats d'extradició per motius polítics, a viure per sempre més amb la seva família. No, això no ho farà, potser ho faria jo però ell no, perquè és massa responsable. I aquí acabo aquesta nota, perquè si esteu interessats en el caràcter ètic o contingent de la seva decisió, en allò que ha de fer o en allò que pot fer, trobareu tantes possibilitats i tanta literatura durant tant de temps en tots els mitjans de comunicació, que no us l’acabareu mai i que us sortirà per les orelles. No val la pena escriure sobre això, amb tanta competència. Per cert, mentre acabava d’escriure aquesta nota, en el silenci d’un petit poble d’aquells que en diuen del bressol de Catalunya, m’ha trencat el discurs l’altaveu brutal d’una camioneta passant pel carrer i cridant: El melonero, el melonero! Melones frescos i baratos en la puerta de su casa... M'ha fet pensar que devia tenir algun permís municipal. Potser hi ha un camí que ja han pres alguns que es diuen independentises: tolerància institucional sobre qualsevol cosa perquè els espanyols no s'enfadin massa i votar el repressors més bondadosos.

09/08/2023

ELS VOTANTS

 

Ja he perdut el compte de les vegades que he de repetir a molts amics meus, en qualsevol conversa després d’unes eleccions més o menys lliures i transparents, que no es queixin dels pactes polítics ni dels partits, amb totes les influències mediàtiques prèvies que hi hagi en qualsevol país democràtic, en uns països més i en altres menys, tant al Regne Unit, com a Dinamarca, com a Espanya, etc. Encara que hi hagi aquestes influències que, a més, ara estan prou contrarestades per les xarxes, al final el votant té una papereta a la mà i la pot posar lliurement a l’urna. A Espanya també, com als països mencionats anteriorment, que ningú no vulgui confondre ningú. En canvi, si es volen queixar, que es queixin sempre dels votants! Un per un. Perquè després els pactes són simplement sobre el número de diputats de cada partit, sumes i restes. Si de cas hi ha algun problema és en la gent del país, no precisament en els diputats després de ser escollits (bé, en una bona colla també, però el problema és el mateix dels votants i ja hi era abans de ser votats).

 

28/07/2023

L’ASCARRANOSI

 

És una malaltia endèmica de la majoria de països llatins, que penso que té l’epicentre i la seva màxima virulència a Catalunya i, precisant més, a Barcelona. Alguns, fins i tot, la fan parcialment responsable de la pèrdua de la guerra civil espanyola del 1936-39, quan a vegades encara podem escoltar les “activitats” de les Patrulles de Control, de la CNT i sobretot de la FAI, explicades com un conte per a nens. No parlo aquí de les barbaritats franquistes, que van ser moltíssimes i més, parlo només de l’ascarranosi i dels seus símptomes. Ara ha perdut la violència pròpia d'aquells anys tràgics i es manifesta sobretot a les urnes. Els partits polítics no paren d’aprofitar-la en les seves campanyes electorals per a idiotes. Hi ha també molts altres símptomes d’ascarranosi que es manifesten al nostre país. Perquè si no fos així ¿com s’explica que contra la guerra de l’Iraq a Barcelona hi hagués la manifestació més multitudinària del món en proporció de la població i que no se’n hagi fet cap, ni una ni mitja, en contra de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia? Una invasió  que, a més, estava pensada per quedar-s’ho tot i quedar-s’hi per sempre, encara que els russos no van calcular bé “l’operació especial” i se’ls ha enquistat en un front de guerra. ¿Algú es pot imaginar què hauria passat a Barcelona si els USA haguessin fet al segle XXI una cosa semblant, només sobre quatre quilòmetres quadrats d’algun país americà? ¿I que haguessin importat mitja dotzena de nens d'allí en lloc del segrest massiu de criatures que hi ha hagut a Ucraïna? Jo sí que em puc imaginar què hauria passat a Barcelona. Però és que teòricament, Rússia ve del marxisme i aquí ja hem acabat, encara que sigui una dictadura que assassina els opositors, perquè ja n’hi ha prou que vingui del marxisme per creure que “la intenció era bona, encara que...”. Encara que Lenin ja fos una assassí compulsiu dels pagesos que feia generacions que tenien les seves terres per tal de col·lectivitzar-les (hi ha proves documentades esgarrifoses) i que la revolució marxista, que només estava “pensada” per Marx com un epifenomen lligat a l’eclosió industrial, fos una excusa populista per prendre el poder a Rússia. Potser la intenció també era bona a Corea de Nord, a Xina... Es veu que sí. I Pol-Pot a Cambotja, del qual sembla impossible la seva proximitat en el temps, es veu que també tenia una intenció angelical, encara que menor en comparació amb els altres quant a número de víctimes. Entre tots aquests règims, per afirmar-se, al s.XX, van fer en la seva pròpia població aproximadament el doble dels morts totals que hi van haver a la segona guerra mundial, practicant la delació i la deportació interna. El marxisme és simplement una profecia fallida que va captivar per sempre més les sensibles ànimes dels intel·lectuals i d’allí la van aprofitar els polítics en forma de populisme bonista. Deu ser que al nostre país n’hi ha molts d’intel·lectuals. No dic que Noam Chomski no tingui raó en la majoria de les seves afirmacions, perquè la té, a més l’admiro sincerament per moltes altres coses, per la seva dimensió com a lingüista i per la seva difícil dissidència a dins del propi país, però ¿com s’explica que tingui un èxit tan fulminant a Catalunya? Ho ha dit el Chomski? De genolls! Indiscutible! Hi ha coses que no les puc compartir. Aquesta ascarranosi s’ha posat una vegada més en evidència en el comportament d’alguns partits i en els resultats de les eleccions a Catalunya a la segona dècada del s.XXI. Des d’uns anys abans i culminant l’u d’octubre del 2017, a Catalunya hi va haver la revolució democràtica i pacífica més important de la UE, amb els seus conseqüents presos, exiliats i represaliats. El propòsit era el d’aconseguir la independència a les urnes, amb totes les accions de reivindicació al carrer que calguin, amb tots els contactes previs internacionals que calguin, però a les urnes. Aquesta revolució aleshores podia tenir un cert ressò en altres pobles com Euskadi, Còrsega, Escòcia, etc. a dins de la UE i en altres pobles sense estat propi a la resta del món. I podia ser un exemple per a aquests, però també un perill per als propis estats democràtics de la UE i per a altres estats consolidats en els darrers segles. Aquesta revolució, a Catalunya, ja s’ha acabat, ha fracassat. Perquè qualsevol canvi més o menys revolucionari d’aquestes dimensions, per tal d’aconseguir un cert èxit (ja no dic la independència total d’Espanya en sis mesos, sinó tan sols un blindatge de la cultura, l’economia i la nació pròpia en uns pocs anys i amb suport internacional irreversible), ha de seguir una sèrie d’etapes de reconeixement i la primera condició és no dividir-se internament. No es poden separar l’esquerra i la dreta tradicionals entre els independentistes abans del reconeixement, sinó que ha de ser un sol bloc nacional que ha d’aconseguir la independència a les urnes, tal com estava planejat de manera pacífica, i després ja vindrien les eleccions a dins del nou estat democràtic. Hem quedat que la revolució havia de ser finalment a les urnes i ens hem d’adonar que el principal problema ha estat precisament a les urnes. Perquè si hi ha un partit antisistema com la CUP, que va per lliure, que no vol governar, que fa caure un president quan els altres dos partits independentistes hi estan d’acord, que n’està a punt de fer-ne caure un altre per l’aprovació dels pressupostos, el qual ha de presentar una qüestió de confiança per salvar-se pels pèls (encara ningú no sap ben bé per què), que després altra vegada la CUP no n’investeix un altre que acaba a la presó pocs dies més tard... en tots els casos sempre en les mateixes condicions, amb tots els altres diputats independentistes d’acord i la CUP amb molt poca força parlamentària i sense concedir els pocs vots necessaris per a la majoria absoluta... Aleshores aquest partit no servirà mai per fer la independència, és claríssim, no hi ha dubte, si un dia hi fóssim a prop reclamarien abans una altra cosa impossible, no volen governar. Són de l’esquerra més extrema que es pot trobar a Europa però fins aquí encara cap problema, la CUP simplement és un partit antisistema d'esquerra radical. Els catalans independentistes malalts d’ascarranosi, ja els varen votar de primeres, cap problema encara, el problema està en que després de veure tot això els segueixen votant! I si un dia, la CUP, gestionada pels marxistes no reciclats de sempre, escriu quatre articles més o menys brillants en contra de totes les evidents maldats de la política i posa unes cares amables al davant de la seva llista, els catalans encara els voten més! No és que alguns independentistes catalans estiguin només malalts d'ascarranosi, és que estan greus, haurien de ser a l’UCI! Els catalans són lliures de votar allò que vulguin, és evident, però votant així mai no seran lliures d’Espanya. Deixem ara la CUP. Passem a ERC. Ningú no sap ben bé tot el que passava abans de l’u d’octubre de 2017 a Palau, els polítics que mentien descaradament sobre el fet de la possible independència, els qui només volien espantar el govern espanyol per negociar (penso que eren la majoria), etc. però sí que tots sabem bastant bé algunes coses que van passar després de l’u d’octubre. Sabem que l’estat espanyol va aplicar il·legalment l’article 155, que va dissoldre el parlament català i va convocar també il·legalment eleccions autonòmiques preparades perquè les guanyés C’s, a veure si acabaven d’una vegada amb el “problema catalán”. També sabem que ERC es va negar en rodó a presentar-se en coalició amb JuntsxCat, que en els resultats finals els va passar al davant. Però amb la majoria absoluta que van obtenir, els diputats  independentistes es van negar a canviar la llei de la cambra, cosa que era a dins de la legalitat vigent, per investir Puigdemont com fos, a distància o per telepatia! Ho dic així, perquè són els fets canònics que han d’estar absolutament presents en una revolució democràtica d’aquest tipus i que no hi van ser: s’han de tornar a presentar en coalició, s’ha de tornar a investir com sigui el mateix president destituït il·legalment i s’ha de tornar a nomenar el mateix govern destituït, com sigui! I siguin on siguin! A la presó, a l’exili o a la lluna. No es va fer res de tot això perquè ERC ho va impedir. És una clara estratègia de rendició, sense cap mena de dubte! Però això no és el pitjor, el pitjor del cas és que veient tot això i veient durant tota una altra legislatura que ERC ha muntat una taula de diàleg on no es pot parlar de l’únic que s’ha de parlar, per tal de blanquejar la repressió espanyola al davant de tot el món a canvi de l’indult als presos polítics VIP, resulta que a les eleccions següents al parlament, les de 2021, torna a aparèixer l’ascarranosi dels catalans i ERC passa per davant de JuntsxCat. Els pocs presos polítics VIP han estat indultats, però continua la repressió i els judicis pendents per a més de 3.000 represaliats amb demandes de presó per part de la fiscalia, en els quals la Generalitat de Catalunya es presenta en l’acusació o els ha abandonat completament, quan abans era el mateix govern de Catalunya que els havia induït a l’acció. Però precisament els qui es diuen independentistes, a l’hora de votar, voten més els qui més s’han rendit de tots! I no poden votar JuntsxCat, és impossible que ho facin perquè els han dit que és la dreta, quan JuntsxCat és equiparable a qualsevol socialdemocràcia europea (ha sofert no sé quantes escissions per la seva dreta), el seu president a l’exili és el president legítim de Catalunya il·legalment destituït i podria liderar la revolució democràtica i pacífica més important de la UE per als pobles sense estat. Resulta que la dreta de VOX, C’s, PP no compta, l’organització a abatre pels independentistes ascarranosos, més que els Comuns o el PSC/PSOE, és precisament JuntsxCat. Per a aquests independentistes, només en veure les sigles ja n’hi ha prou, allò que els han dit que és la dreta, JuntsxCat, als ascarranosos els és impossible de votar-ho per coherència ideològica. El president Puigdemont ha constituït a l'exili una entitat privada perquè no pugui ser atacada pel govern d'Espanya, el Consell per la República, convidant-hi tots els altres partits, però no s'hi volen unir perquè és massa de dretes. I és una entitat privada! Encara que potser només és per això, per ser una entitat privada que per a ells ja és de dretes, és clar, encara que tots els seus membres fossin escollits entre els partits comunistes d'Europa. No, allò que passa és que ho ha fet el president legítim destituït Puigdemont, que és la peça a abatre per l'estat espanyol i per tots els partits espanyolistes, però també és la peça a abatre pels altres dos partits que es diuen independentistes, té massa prestigi i no ho poden suportar, ho solucionen dient que tot allò que proposa és sempre de dretes. I potser també és la peça a abatre per alguns dels seus propis diputats. En canvi, ERC ja a les sigles diuen que són d’esquerra. I si són d’esquerra també sempre són més bones persones i millors per al seu poble, que és la ximpleria metafísica amb la qual aconsegueixen vots! Encara que només vulguin gestionar les restes que queden de l’autonomia, perquè la independència o allò que s’hi pugui assemblar ja no compta per a ells, ara només ho diuen de tant en tant i amb la boca petita perquè els votin mentre fan tot el possible per evitar-la. Imagineu que tots els catalans independentistes ja guarits de la seva ascarranosi, en veure aquests comportaments haguessin votat sempre en bloc allò que digués Puigdemont, que per això és el president legítim destituït. La diferència amb la situació actual seria dràstica. ERC i la CUP,  haurien quedat residuals o s’hi haurien hagut d’unir. Després faltaria veure si Puigdemont, des de l’exili podria fer creure els seus diputats al Parlament, ja que molts potser no voldrien fer els sacrificis necessaris per a la independència, això són figues d’un altre paner. Però Catalunya seria al davant de la revolució més important dels pobles sense estat que hi ha als països democràtics del s.XXI, en lloc d’haver sofert una altra derrota sense pal·liatius. L’ascarranosi (m’he inventat el nom científic d’aquesta malaltia real), sempre ha fet estralls en el nostre poble.  

 

13/07/2023

DEGUT ALS RESULTATS DE LES ELECCIONS AL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS DEL 23 DE JULIOL DEL 2023 QUE HAN DONAT UNS RESULTATS INESPERATS AMB LA POSSIBILITAT DE CARLES PUIGDEMONT DE DECIDIR PRÀCTICAMENT EL PRESIDENT DEL GOVERN D'ESPANYA, S'OBRE UN NOU PERÌODE QUE ÉS TOTALMENT DIFERENT DEL PROCÉS D'INDEPENDÈNCIA ANTERIOR. AQUEST FET M'HA TORNAT A PROVOCAR INTERÈS PELS PRÒXIMS ESDEVENIMENTS DE LA POLÍTICA CATALANA I TORNO A OBRIR AQUEST BLOG DE LA REPÚBLICA, INCLOENT-HI UNA NOTA ESCRITA POC ABANS D'AQUELLES ELECCIONS.

ELS CATALANS HAN DECIDIT QUE DEIXARAN DE SER CATALANS PERQUÈ NO PODEN DEIXAR DE SER IMBÈCILS

Joan Sales tenia raó a l'inrevés

TANCO EL MEU BLOG DELA REPÚBLICA, QUE HA FUNCIONAT DES DE 2014

27/05/2021

INVESTIDURA D'ARAGONÈS, ADÉU REVOLUCIÓ, ADÉU INDEPENDÈNCIA​

Els catalans que es diuen independentistes han votat que prefereixen seguir sotmesos, no els partits, no, sinó la població catalana. El famós 52%, si és un 52% per a la independència ha estat repartit de tal manera que ha guanyat ERC, per poc, però ha guanyat. I ERC, la cúpula d'ERC, els càrrecs nomenats per ERC i els militants d'ERC que s'aprofiten econòmicament o professionalment de pertànyer a aquest partit, ja fa temps que es varen rendir. Avançaran tant cap a la independència que arribaran a dir que fins i tot els de VOX la volen, de paraula, és clar. Els de la CUP i els de Junts també? Els de la CUP ja hem vist com les gasten en el seu aparell de presa de decisions, estigui qui estigui al capdavant, ja hem vist vàries vegades el seu biaix de priorització, el seu comunisme latent no reciclat. Els de Junts encara no ho havien demostrat clarament perquè Puigdemont s'ha anat situant cada vegada més cap a l'esquerra independentista, amb escissions per la seva dreta, fins que Jordi Sànchez ha pactat la investidura i s'han unit a la rendició independentista. Els votants que han conformat aquesta situació ¿són votants enganyats per la pressió mediàtica? Potser sí, però aleshores penseu com podran ser enganyats si ens acostem de veritat a la independència. D'aquí a vint anys, diuen?  Si això és aquí mateix... La tenim a tocar, que deien. Potser era l'amnistia, la llibertat i l'estatut d'autonomia, que demanaven abans? Ara, ara... tornar al règim de 78 i encara amb els drets de Catalunya més retallats. Els catalans ja ho hem demostrat, ells ja ho saben una vegada més, si ens movem una mica ens foten quatre hòsties com sempre i de seguida negociem la rendició, mentre diem que hem tornat a vèncer.  

21/05/2021

UNA SIMPLE PROPOSTA

La pandèmia ha aturat les mobilitzacions al carrer però tornaran, la cúpula ERC s’ha rendit i els de Brussel·les resisteixen. No hi ha manera de formar un govern independentista si la pretensió és d’evitar la independència, per més majoria absoluta que es tingui, encara que es tinguessin tots els diputats. Per tant si es forma govern serà per apavaigar l’emprenyament dels votants i per evitar la independència. Potser Puigdemont, del qual fa temps que molts de nosaltres temem per la seva vida perquè fa nosa a tothom (partits independentistes i UE inclosa), podria fer un partit polític completament nou, amb un nom que no es pogués confondre amb res del passat, format per tres militants independentistes d’ERC amb credibilitat, capaços d’explicar públicament sense embuts perquè la cúpula d’ERC i la majoria dels diputats i càrrecs nomenats pel partit no volen la independència, tres militants independentistes de la CUP capaços de fer el mateix amb tot l’aparell de decisió de la CUP, tres diputats independentistes de Junts capaços d’explicar perquè en militants d'aquest partit passa el mateix. Amb la resta de la llista formada per independents notables i tancada per Puigdemont. I anar a eleccions. Tots compromesos a rebaixar-se el sou de diputat al d’un professor de secundària fins a aconseguir la independència. I disposats a sofrir molt. A l’atac, a l’atac a tots els partits d’una vegada! I presentar-se a eleccions. Això encara seria una revolució.

16/05/2021

LA INDEPENDÈNCIA, D'AQUÍ A VINT ANYS....  O MAI MÉS!

Finalment Junqueras ha tingut un atac de sinceritat que dinamita qualsevol altra aproximació a les intencions d'ERC de cara a la independència de Catalunya. Però hi ha polítics que que no tenen en compte que això és una revolució. Una revolució que pot fracassar, com moltes altres ho han fet, però que ja la donen per fracassada abans de ser-ho realment, que és el que volen a Madrid, que el catalans pensin que la seva revolució ha fracassat i ho deixin córrer.  La gent dels carrers i dels pobles de Catalunya, està decebuda amb els seus polítics però ara és més independentista que mai. I això els polítics no ho podran aturar. Tot allò que ara diuen els polítics és pura xerrameca, no té cap sentit escoltar-los, no val la pena, la veritat és totalment en un altre lloc. És clar que els de la cúpula d'ERC s'han rendit, però no podem dir que la CUP estigui disposada a anar a totes per la independència ni que a alguns diputats de Junts no els vagi molt bé tot això, perquè ells tampoc no hi estarien disposats. No ho sabem. Una possibilitat de Junts potser seria no donar suport a un miserable govern autonomista d'ERC i, en canvi, per arriscat que sembli, provar d'explicar la veritat d'aquests tres mesos de converses secretes. La cúpula d'ERC està jugant amb la convicció que no s'atreviran a fer-ho. ¿Que els catalans no entendrien que amb una majoria absoluta de 74 diputats suposadament independentistes que ells mateixos han votat no es pugui formar un govern? Potser no, sembla molt difícil d'explicar i n'acusaran Junts. Però el nou govern presidit per ERC, si es forma, sembla que seria per evitar la independència, no per aconseguir-la. Aquest és el problema real. Els d'ERC juguen ara amb això, exactament de la mateixa manera que van jugar fa tres anys quan feien veure que pressionaven perquè Puigdemont proclamés la independència, dient-li traïdor si no ho feia (les trenta monedes de plata que perseguiran un diputat per tota la historiografia futura de Catalunya), pensant que no s'hi atreviria i que convocaria les eleccions que ells aleshores guanyarien amb comoditat. Però se'ls va escapar. I alguns no li han perdonat. Tot és molt difícil d'explicar tal com s'ha fet fins ara, però potser els independentistes catalans ho entendrien si algú amb una mica de prestigi els ho expliqués, lluny de les mentides que es construeixen als despatxos dels partits polítics.

09/05/2021

DIFICULTATS PER FORMAR GOVERN

Es comprèn que tardin tant de temps a posar-se d'acord. Ha de ser molt difícil, amb una majoria absoluta de 74 diputats independentistes, formar un govern amb el propòsit d'evitar la independència. 

 

03/05/2021

LA QUADRATURA DEL CERCLE

Resumint, el problema de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya és relativament simple: la majoria de votants independentistes han votat un partit que es diu independentista per no perdre vots però que ha demostrat en aquests darres tres anys i amb els seus fets que no ho és, que té altres prioritats i que s'ha rendit als unionistes a les primeres hòsties. I ara esperen que aquest partit lideri un govern que porti el país cap a la independència. Ja m’explicareu com es pot fer i ja m’explicareu com es pot suportar, si no és fent-se un tip de riure... o de plorar.

25/04/2021

UNA DERROTA DE L’INDEPENDENTISME QUE SEMBLA UNA VICTÒRIA

No, no ha estat l’estat espanyol, no han estat els tribunals espanyols, no han estat les clavegueres de l’estat espanyol, no han estat els partits feixistes o els simplement espanyolistes presents a Catalunya, tampoc no han estat els polítics catalans, no ha estat una mala aposta tàctica, no ha estat una equivocada aposta estratègica, no ha estat una altra jugada mestra, encara que totes aquestes han existit i han coexistit amb una derrota independentista, de la qual l’independentisme se n’haurà de refer com pugui, si pot. Encara que sembli una victòria, amb més dels 51% de vot independentista i 74  diputats, amb majoria absoluta sobre 68, és una derrota. Ho provaré d’explicar.

La derrota actual a la qual em refereixo l’ha provocada la població independentista de Catalunya, han estat els seus vots, ha estat la distribució de vot independentista entre Junts, ERC i la CUP, en les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer del 2021. En la votació, si obviem qualsevol influència mediàtica que, evidentment, ha existit, al final també hem de convenir que cada independentista tenia una papereta a la mà i la podia donar al partit que volia. I parlo només dels independentistes perquè els altres, per exemple, també podien votar VOX amb tota legalitat, però no han estat aquests els qui han causat la derrota independentista. Aquesta derrota prové directament dels mateixos independentistes en la distribució del seu vot i, encara que també hi ha hagut algunes importants victòries parcials, a part de la victòria més evident, que són els escons totals aconseguits pels suposats independentistes. Per exemple, una: els independentistes han anat a votar d’una manera relativament massiva en el context de la pandèmia i, a més, no han fet cas d’uns quants intel·lectuals que deien que els polítics independentistes ho havien fet tant malament que s’havia de practicar l’abstenció, per tant amb aquesta participació han superat dos reptes a l’hora, la pandèmia i la crida a l’abstenció.

L’abstenció independentista que es podia defensar teòricament de manera brillant fins a cert punt, en la pràctica era una pèssima estratègia. I la població, de manera simplement sensata, no en va fer cas. Per malament que ho hagin fet els polítics independentistes, castigar-los amb l’abstenció deslegitimava el moviment independentista als ulls de tot el món i suposava un govern de la Generalitat de Catalunya totalment unionista per quatre anys... preveient, és clar, que aquest fet comportaria un malestar insuportable per a la població i que hi hauria un resposta popular posterior, etc. Però els espanyolistes haurien disposat de tot el poder, s’haurien moderat políticament, haurien abocat diners de l’estat espanyol per seduir la població, s’haurien perpetuat amb el suport europeu... No en parlem més, no val la pena.

 

Una segona victòria parcial dels votants independentistes també va ser precisament no fer gaire cas d’uns altres intel·lectuals que ja varen consumar en part el desastre independentista de les anteriors eleccions a l’Alcaldia de Barcelona. Són els de Primàries, que ja varen furtar aleshores escons municipals als independentistes degut al fet de no obtenir els mínims vots necessaris per entrar al consistori, tal com predeien totes les enquestes prèvies de les quals no en van voler fer cas. A més d’això, en no obtenir adhesions prèvies dels altres partits independentistes, ja havien perdut tota la força de la unitat que deien que perseguien i encara hi afegien una possible divisió més. A la vista de les circumstàncies, s’haurien d’haver retirat prèviament per no perjudicar el conjunt de l’independentisme, si és que la independència era la seva intenció fonamental i no una altra. I ho dic amb coneixement de causa perquè és el que vàrem fer a les eleccions municipals de Vilanova i la Geltrú, el meu municipi, en unes reunions en les quals vaig participar i que en principi jo mateix donava suport a Primàries perquè estava d’acord amb els seus plantejaments teòrics, però en no obtenir adhesions (només un partit) van decidir lògicament no presentar-se, precisament per no perjudicar el total d' escons municipals independentistes.

 

Però no ho van fer a tot arreu. I amb aquests dos grans handicaps perfectament coneguts, no assegurar els mínims vots necessaris i no obtenir l’adhesió d’altres partits independentistes, els de Primàries es varen presentar a les municipals de Barcelona del 2019 i, comptant al mateix temps els vots perduts per la CUP que també anava per  separat, la pèrdua total de vots independentistes no convertits en escons va generar un desastre. Però ara mateix es varen tornar a presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2021. Som-hi nois! Que perdre l’Ajuntament de Barcelona per a l’independentisme no ha estat res, exactament pel mateix motiu es va perdre la Diputació de Barcelona, a veure si ara perdem la Generalitat de Catalunya! S’ha de tenir en compte que les penalitzacions per presentar-se per separat i obtenir, per tant, menys vots per formació,  poden ser molt grans si alguna formació no aconsegueix els mínims establerts; per exemple a les municipals del maig de 2019 a l’Ajuntament de Barcelona,  Junts va obtenir una mica menys de 80.000 vots i 5 escons, mentre que tant la CUP com Primàries per separat van obtenir una mica menys de 30.000 vots cada partit (una mica menys de 58.000 vots sumats els dels dos partits) i cap escó! L’Ajuntament de Barcelona, la segona institució del país, amb un altra tàctica (no estratègia, només tàctica) ara seria clarament independentista! I la Diputació de Barcelona, la tercera institució, també! Els posteriors pactes dels quals tant es parla, són pura xavalla electoral al davant d'aquests milers de vots perduts per una causa prèvia completament idiota.

 

Però tot el peix es ven com si fos de fresc i aquí no ha passat res! N’hi ha que diuen que si els independentistes es presenten per separat encara es guanyen vots, ho podreu sentir cada dia, que tot es culpa de l’enrevessada aritmètica i que després els partits s’han d’arreglar entre ells. Aquesta afirmació no és peix fresc ni peix congelat, sinó que és peix podrit. Però estàvem parlant de les eleccions del febrer de 2021 al Parlament de Catalunya, la primera institució del país. Aquesta vegada, Primàries tampoc no ha obtingut representació, amb prop de 6.000 vots, però que a Catalunya representen només un 0,21% del total, per tant s’han perdut relativament pocs vots independentistes en aquest sentit. En una situació semblant, cada un d’ells amb poc menys de 5.000 vots i a fora del parlament han quedat el FNC (Front Nacional de Catalunya) i el PNC (Partit Nacionalista de Catalunya). Fins aquí tot entra a dins de la normalitat que es podia esperar.  El contrapès de la balança, en el sentit de pèrdua d’escons suposadament independentistes, han estat els 77.059 vots del PDeCAT que tampoc no ha entrat al Parlament. I aquí sí que la pèrdua d’escons és significativa i la presentació en solitari ha estat un error de primera magnitud. És una de les claus d’aquests eleccions, sobretot perquè molts d’aquests vots podien haver anat a parar a Junts que podia haver guanyat o, com a mínim, podia haver quedat per davant d’ERC. Hauria estat un canvi essencial que hauria fet variar completament la dinàmica postelectoral, però no crec que sigui suficient per explicar la derrota independentista perquè aquesta es produeix en uns altres paràmetres. Qui no consideri bàsics per a la independència, no pròpiament els vots, sinó  els pensaments dels independentistes a l’hora de dipositar els seus vots a les eleccions del Parlament de Catalunya és que no ha passat del primer curs, no de ciències polítiques sinó de raonament animal.

Tot això que passa a Catalunya és una revolució que es pot guanyar o es pot perdre, que s’ha d’acabar amb un pacte final com totes les revolucions i que no s’ha guanyat però que encara no s’ha perdut en absolut. I no és una revolució com cap altra revolució perquè totes són diferents, ni com la revolució francesa ni com la relativament recent revolució eslovena, perquè les circumstàncies són unes altres, sempre són unes altres amb alguns elements comuns, com per exemple els presos, els exiliats i els represaliats. Aquesta és una revolució impulsada en part per les classes mitjanes amb formació universitària i amb un cert estatus econòmic, tothom amb targeta de crèdit, en un entorn europeu democràtic i en un segle XXI on la comunicació ha canviat radicalment en una desena d’anys. No ni ha cap més de comparable. I fins ara en aquesta revolució no hi hagut morts perquè s’han provat d’evitar per tots els mitjans possibles des de la part catalana, en unes decisions que es poden interpretar com una feblesa i que potser no han estat encertades però que, com a mínim, han portat aquesta realitat benèfica.

 

També hi ha tot un rerefons de consistència de la reivindicació de Catalunya, que contempla diversos intents fallits en el mateix sentit i en un període de més de tres-cents anys. Poca broma i sobretot poca minimització d’aquest moviment històric de Catalunya, que encara és completament viu. Completament. Perquè ho demostren els presos i els exiliats permesos per la Unió Europea degut a les pressions d’Espanya, havent de suportar una imatge fatal per a la seva pròpia credibilitat democràtica. Però aquest moviment acaba de sofrir un derrota en aquestes darrers eleccions, que pot semblar una victòria si només es compten els escons totals i els percentatges de vot de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

 

Parlarem ara de la derrota, però cal alguna observació prèvia. No podem estar segurs de la voluntat independentista de cap dels diputats actuals del Parlament de Catalunya que es diuen independentistes, per més declaracions que facin en aquest sentit, si no ho demostren. És com Espanya, quan repeteix constantment que és una democràcia plena, precisament perquè els fets demostren també constantment el contrari. I a més de la simple voluntat independentista dels diputats, també hi ha la dificultat i el coratge de ser-ho, perquè comporta una sèrie d’incomoditats que poden anar des de la condemna d’inhabilitació i a la condemna d'anys de presó fins a la pèrdua del patrimoni personal. En definitiva a la mort civil, com si res. I els jutges espanyols han demostrat que poden ser delinqüents legalitzats per fer qualsevol cosa al marge de la llei en els judicis als independentistes; de moment sembla que gairebé tot, menys matar-los físicament perquè no poden. 

Un cop dit això, només fa falta repassar la història recent dels tres principals partits que es diuen independentistes amb representació parlamentària en aquests darrers anys i mirar la distribució del vot independentista en aquestes eleccions per comprendre uns mica més què ha passat. No eren unes elecccions com les anteriors del 1977, que havien estat convocades de pressa per l'estat espanyol, aplicant l'article 155 de manera il·legal i després de destituir el govern legítim de Catalunya. Els electors han tingut temps de veure el comportament dels partits durant aquests tres anys i de pensar-ho bé. I han premiat l’estratègia d’ERC que suposa una rendició incondicional i un retorn a l’autonomisme sense cap mena de dubte, també han premiat l’estratègia de la CUP, un partit minoritari que entre moltes altres coses, per exemple, es va negar a investir un president, Jordi Turull, que acabaria immediatament a la presó, en contra dels altres dos partits que aleshores anaven units en aquest aspecte (i només per quatre vots sobre 68!). En canvi els electors catalans independentistes han penalitzat l’estratègia de Junts, del president encara legítim, Puigdemont, deixant-lo per sota de Junqueras en vots i en un escó. Aquesta és la realitat.

 

No, no han estat els partits polítics, han estat els electors, la gent de Catalunya que podien votar el partit que volien, entre aquests partits que són la columna vertebral de l’independentisme parlamentari. S’ha acabat de queixar-se dels partits. Ara els partits polítics tenen l’obligació de seguir el mandat dels seus electors i barallar-se entre ells, si cal, per aconseguir-lo. Preparem-nos per afrontar aquests anys vinents, mentre imaginem l’impacte internacional que hauria tingut una victòria clara de Carles Puigdemont en aquestes eleccions, ara que ja és diputat de la Unió Europea. Ho podeu imaginar? Els altres partits independentistes no haurien tingut més remei que doblegar-se a aquesta estratègia molt més intel·ligent i clarament independentista, perquè l’estratègia dels altres dos partits que es diuen independentistes, ERC i la CUP, no ho és. Han demostrat amb fets, durant aquests darrers anys, que tenen unes altres prioritats per més que es proclamin independentistes per no perdre vots. Cal ésser cec per no veure-ho. I si voleu, podeu imaginar també la repercussió internacional si Carles Puigdemont s’hagués proposat per a la investidura, tant si finalment s'hagués portat a termini com si no, però es podia fer telemàticament de manera totalment legalitzada pel Parlament de Catalunya. Aquesta era una estratègia guanyadora perquè Espanya no hi podia fer res, només provar d'impedir-ho amb un altre desprestigi monumental. I era un altre gran pas endavant per a la independència. En canvi, votant així com hem votat, la independència no la guanyarem mai. Però tampoc no l'hem perdut. Hem de veure què passa en aquesta legislatura.

Sí que sabem allò que és segur que no passarà i que podria passar. És el següent: ¿Si no ens deixen fer un altre referèndum pactat, si ja n'hem fet un nosaltres i l'hem guanyat sota les porres espanyoles i si l’independentisme es torna a legitimar amb una majoria absoluta de 74 escons al Parlament de Catalunya, per què no despengem la bandera espanyola i comencem a governar? Pacíficament, sense gent al carrer, tots a casa, sense possibles morts. Els feixistes, els espanyols i els espanyolistes s'enfadarien una mica, és clar. ¿Espanya aplica el 155 elevat al quadrat i tots els diputats independentistes van a la presó? Sí. ¿Hi ha un altre judici i els diputats independentistes són condemnats a les penes màximes? També. Però després del que ja ha passat, l’escàndol internacional seria enorme i el desprestigi per a Espanya seria tan gran que deixaria en evidència la seva insostenible estructura colonial. Ara bé, després s’haurien de tornar a convocar eleccions, no hi hauria més remei. Tornem a guanyar, tornem a despenjar la bandera espanyola i comencem a governar... etc. Aleshores potser amb la gent omplint tots els carrers i ocupant el territori. Espanya no ho podria suportar. Podria ser la via catalana cap a la independència. Encara que admeto que calen diputats independentistes amb cor de titani.

15/04/2021

PROPOSTA INÚTIL

¿I si rebaixéssim el sou de tots els diputats que es diuen independentistes i de tots els assessors i càrrecs institucionals  anomenats per aquests partits al salari mínim interprofessional que ara penso que és d'uns 950 euros bruts al mes i sense cap extra, fins que aconseguissin la independència? No s’animarien una mica més? O potser dirien que deixen de ser independentistes? Ah! això, això darrer, no hi comptava.

04/04/2021

UNA ALTRA FRASE

Fa un cert temps que em vénen al cap algunes frases cèlebres i no sé exactament per quin motiu, potser perquè estic una mica avorrit. Ara recordo la coneguda frase d’Estanislau Figueras, que va ser president de la primera República Espanyola i que va dir en català al Consejo de Ministros de l'estat español. "Estic fins als collons de tots nosaltres". Va dimitir i va agafar un tren en direcció a París. Probablement va salvar la vida. És una frase que he pensat algunes vegades aquests darrers tres anys i que ara m’ha tornat a venir al cap a partir dels resultats de les darreres eleccions catalanes. Algú es podria pensar que faig referència als partits polítics independentistes o als seus dirigents, degut a les seves lluites internes i a la seva desunió a l’hora d’afrontar el combat amb l’estat espanyol per la independència, però no, no és així, la frase la contemplo dirigida als votants independentistes després de tres anys d’haver vist el comportament dels partits i que després han votat allò que han votat. El problema és més de fons. 

03/04/2021

UN ALTRE MALSON

Els catalans han decidit deixar de ser catalans degut a la impossibilitat de deixar de ser imbècils. És un titular implícit que podríem anar llegint entre línies en els titulars de les notícies de tota aquesta propera legislatura i de les legislatures que vénen, fins acabar desapareixent més o menys ràpidament com a nació i com a cultura. Joan Sales probablement no hauria suposat mai que el seu pensament tingués tant d’èxit, però que s’hauria d’utilitzar a la inversa. Fa poc temps, abans de les eleccions, ja vaig tenir un malson en aquest mateix sentit, sobre la famosa frase original del gran autor d’Incerta Glòria. Ara, després d’aquestes darreres eleccions, el malson ha tornat en una altra formulació estrafeta de la mateixa frase. Si els catalans independentistes hem votat el que hem votat (això no és cap somni sinó que és una realitat numèrica), vol dir una vegada més que quan tenim les de guanyar sempre ens decidim per perdre. No perquè no tinguem forces i possibilitats sinó perquè demostrem a cada pas que som imbècils i més imbècils. No perquè no tinguem les millors intencions i el més gran coratge sinó perquè a l’hora de la veritat som imbècils i més imbècils. No perquè no siguem capaços de raonar i d’elaborar les idees més complexes sinó perquè a l’hora de la veritat som imbécils i més imbècils. No perquè no tinguem esperit de sacrifici i capacitat de resistència a les adversitats sinó perquè a l’hora de la veritat som imbècils i més imbècils. No perquè no tinguem recursos materials i econòmics sinó perquè l’hora de la veritat som imbècils i més imbècils. No, no, res d’això... tot és simplement perquè som imbècils i més imbècils. Tenim totes les altres qualitats humanes del món en grau superlatiu però som imbècils. És massa evident de manera continuada en el temps i no penso explicitar-ho ni seguir amb aquest rosari d’imprecacions que encara semblaria un poema dolent. Si no hi ha un miracle, en aquest moment que hauria de ser històric per a Catalunya, amb el referèndum guanyat de l’u d’octubre i amb el Parlament amb una majoria absoluta de setanta-quatre diputats teòricament independentistes que en qualsevol país ja podrien forçar la independència, prepareu-vos per una legislatura on els partits que es diuen independentistes es barallaran més que mai entre sí, provant de demostrar públicament que avancen cap a la independència i fent tot el contrari d’allò que haurien de fer per aconseguir-la. Els hem votat en la proporció justa perquè es barallin, que és una de les funcions bàsiques, legítimes i moralment obligatòries dels partits polítics, barallar-se entre sí defensant seus electors. I sobretot hi ha una altra raó, el partit que amb els nostres vots finalment ha aconseguit l’hegemonia entre els partits que es diuen independentistes, vol ampliar la base, sí, però ampliar-la amb unionistes per tal de no aconseguir la independència mai de la vida. Ni res que s’hi assembli. La resta són punyetes. Sort que tot això és només un malson d'aquesta nit.

23/03/2021

RESUM DE LA REVOLUCIÓ ​

Després del referèndum de l’u d’octubre de 2017, Puigdemont dubta i no es decideix a proclamar immediatament la independència, fet que ell mateix diu que va ser un error. En aquells moments un sol home, ell, en un sol dia, tenia a les seves mans el destí d’un país, potser més aviat de dos i, de rebot, potser també el destí d’altres països d’Europa. Els d’ERC l’atien més o menys públicament perquè proclami la independència, dient-li traïdor si no ho fa, perquè pensen que finalment no aguantarà, que cedirà a la repressió i que convocarà eleccions (per trenta monedes de plata). Aleshores, ells semblaran els independentistes de veritat que haurien proclamat la independència i, per tant, seran els que guanyaran les noves eleccions i governaran la Generalitat, mentre que Puigdemont es quedarà per sempre amb les trenta monedes de plata i se n’haurà de tornar a casa seva. Això no passa, perquè Puigdemont no convoca eleccions, dóna suport a una declaració formal d’independència i marxa a l’exili. Se’ls escapa. Aquesta no se l’esperaven. I no li han perdonat. Fins aquí s’havien fet moltes coses malament i s’havien fet moltes previsions errònies. Però aquell moment era tan sols un moment amb tota la càrrega del passat, cada minut eren anys, moments crucials de la història de Catalunya, la sisena temptativa de deslliurar-se d’Espanya des del primer intent de la Guerra del Segadors, el 1641 (deixant a part la desfeta de 1714 que estava en un altre context internacional). Però quan l’estat espanyol activa el 155 imposant unes noves eleccions el mes de desembre de 2017 i les guanya l’independentisme amb Puigdemont per davant, ERC es nega premeditadament a fer l’únic que els independentistes havien de fer en aquella situació: forçar la investidura telemàtica de Puigdemont passés el que passés, restituir tot l’antic govern en la mesura del que fos possible i fer les reunions de govern amb el president legítim resident a Bèlgica, destituït il·legalment i tornat a legalitzar a les urnes en eleccions convocades pel mateix estat espanyol. Aquesta estratègia, per més amenaces de la justícia espanyola o per més empresonaments que hi haguessin hagut, als quals els polítics electes hi haurien hagut de fer front, des de Madrid no l'haurien pogut aturar i seríem en un escenari idoni per a la independència. Però ERC es va negar en rodó a forçar la investidura de Carles Puigdemont que era el que temia l'estat espanyol i, per tant, va aturar la revolució que es manté en estat latent en la major part de la població independentista. On és ara el referèndum guanyador de l’u d’octubre? Aviat només es tractarà de guarir els ferits per la justícia espanyola, de blanquejar la rendició amb una falsa taula de diàleg, de gestionar el que queda de la Generalitat de Catalunya i de tornar a demanar llibertat, amnistia i estatut d’autonomia com al final de la dictadura franquista. Infermeria. Una colla de catalans rasos ens ho anem mirant amb vergonya i uns altres encara votaran ERC.

16/03/2021

BABAUS

És clar, home, és clar, els vots no tenen amo. Només faltaria. Cadascú en unes eleccions democràtiques pot votar el partit que vulgui, per exemple tu pots votar la CUP o pots votar VOX. Tothom que llegeix aquestes pàgines coneix la meva simpatia pels independentistes de la CUP, per més que els critiqui constantment per determinades actituds, i també coneix la meva completa reprovació dels feixistes de VOX, que és l'únic partit espanyol al qual, sense manipular el llenguatge, se li pot aplicar amb propietat el qualificatiu de partit feixista. Ara bé,  si la CUP o VOX haguessin obtingut un número de diputats molt més gran del que han obtingut en les eleccions catalanes, per exemple si qualsevol dels dos partits s'hagués aproximat a la vintena o trentena de diputats en lloc d'aproximar-se tots dos a la desena, com ha estat el cas, ningú trobaria estrany que jo em preguntés què ha passat amb els votants d'aquests  partits a Catalunya. I que em costés de trobar-hi resposta. Doncs em passa més o menys el mateix amb la distribució del vot independentista, encara que en una dimensió molt diferent, quan provo de comprendre com és possible que ERC hagi passat al davant de JuntsxCat en aquests eleccions, tenint en compte el gir a l'esquerra que ha fet aquest darrer partit i la realitat política d'aquests darrers anys. Perquè els independentistes rasos ens hem passat tres anys clamant per la unitat i, en aquests anys, entre molts altres fets que superen l'extensió d'aquestes línies, ERC es va oposar a la possible investidura telemàtica de Carles Puigdemont que havia guanyat les anteriors eleccions i que defensaven els altres dos partits independentistes, i la CUP va impedir (per dos escons sobre seixanta-vuit!) la presidència de Jordi Turull, quan els altres dos partits hi estaven d'acord. Varem desautoritzar nosaltres mateixos, des de l'independentisme, un president legítim que és a l'exili i un altre president possible que és a la presó. Després, la mesa del parlament, amb els vots essencials d'ERC, es va negar a desobeir i va permetre la retirada de l'escó al president Quim Torra a instàncies de la Junta Electoral Central i del Tribunal Constitucional. Són tres presidents, tres decisions d'una enorme transcendència i tres errors polítics imperdonables, sobretot no haver forçat la investidura de Carles Puigdemont que ens hauria portat a un escenari completament diferent. No importa que tu siguis de dretes o d'esquerres, que a tu t'agradin o et desagradin més o menys aquestes presidències, el fet és completament diferent, és de mínim compromís amb les altres forces que estan a favor de la independència i de fer front a la repressió de l'estat espanyol. A part d'això, qualsevol observador extern d'aquest intent d'alliberament nacional de Catalunya, s'adona de la deriva d'ERC cap a la simple administració autonòmica o més directament cap a la rendició, dient que el percentatge per a la independència és insuficient i que s'ha d'ampliar la base. ¿Com és possible que, vist el que hem vist, ERC no hagi perdut més escons en favor de Junts en aquestes darreres eleccions i que, a més, la CUP hagi augmentat la seva representació fins als nou escons que ha obtingut? Que potser ha estat la manipulació dels mitjans de comunicació catalans per part d'ERC, que potser l'estat espanyol ha deixat en llibertat Oriol Junqueras per la campanya electoral, que potser la via del pacte que acaba sempre amb la rendició és la que prefereixen els catalans, que potser... que potser... A mi em sembla que els votants independentistes continuen tan babaus com sempre i així no farem mai res amb els nostres polítics, ni farem mai res amb la nostra independència. Les eleccions anteriors van ser imposades per l'estat espanyol, manipulades i precipitades en un moment molt convuls de la política del nostre país. En aquelles condicions de repressió podia sortir qualsevol cosa i es varen guanyar. Ara, uns anys després, hi ha hagut fets incontestables i temps de reflexió, no hi ha excuses. Hem tornat a votar. Han tornat a guanyar el conjunt de les forces independentistes, però ara els nostres polítics ens prendran el pèl encara amb més dedicació, perquè la seva manca d'unitat l'haurem tornat a votar nosaltres.

13/03/2021

NEGOCIACIONS PER FORMAR GOVERN

Gairebé em sembla que no val la pena parlar-ne. Amb 74 escons independentistes el govern s'hauria d'haver format immediatament per començar a volar cap a la independència. El problema és que probablement no és cert que els escons d'ERC siguin de veritat independentistes, per més que no es cansin de repetir-ho. I dels altres que es diuen independentistes, també és prudent dubtar-ne fins que no es vegin alguns resultats. Aviat veurem com acaba, però l'estratègia de la cúpula d'ERC és clarament de rendició a l'estat espanyol i l'engany dels dirigents als seus votants és monumental. Ja només falta començar a comptar el temps que tardaran en adonar-se'n. La CUP ja sabem que en algun moment determinat es decidirà per fer allò que ells en diran la revolució i obviarà estratègies unitàries com ha fet altres vegades. I JuntsxCat està per veure, perquè encara que el lideratge de Puigdemont cap a la independència és indiscutible, viu una mica lluny i els diputats escollits al Parlament i els càrrecs electes són una altra cosa. Veurem.. 

05/03/2021

SOBRETOT NO VOTIS MAI LA DRETA

Darrerament m’he referit al fet que la unitat futura dels partits independentistes depenia dels votants en aquestes darreres eleccions. La tesi era molt simple, la unitat es podia provocar si els votants independentistes demostraven una clara tendència per JuntsxCat, que és el partit que els hauria d’oferir més confiança per vàries raons que ja he exposat altres vegades... com per exemple que és el partit que defensa el President legítim a restituir, que aquest partit havia fet un fort moviment transversal cap a l’esquerra sofrint importants escissions per la seva dreta, que és el partit guanyador per la independència de cara a Europa sense cap mena de dubte, que també és el partit que ha fet més propostes d’unitat possibles i no acceptades en aquests tres anys, que és el partit que presenta els candidats més ben preparats per a la política parlamentària, etc. ¿I què ha passat finalment amb la distribució del vot independentista? Doncs bé, alguns representants polítics de partits que ja es preveien marginals no han renunciat sinó que han decidit presentar-se, com PDeCAT i Primàries, han estat votats però no amb els vots suficients per entrar al parlament com indicaven les enquestes prèvies i s'han perdut els possibles escons corresponents, tal com ja va passar a l’Ajuntament de Barcelona que finalment es va acabar perdent per a l’independentisme. El resultat s’ha repetit. ¿No hauria estat més patriòtic que, veient les enquestes, haguessin renunciat? Des d'un altre punt de vista, també s’hauria d’agrair la campanya per a l’abstenció d’alguns intel·lectuals disconformes amb la manca d’unitat dels partits, posant-los tots en el mateix sac i pensada sobretot per deixar Puigdemont amb el cul a l’aire, que per sort sembla que no ha tingut massa incidència en els soferts votants. I també una part important dels electors que s'han passat tres anys cridant “unitat, unitat”, han votat una altra vegada la CUP, que és el partit que més va dinamitar la unitat dels altres dos partits independentistes quan prenien decisions conjuntes al govern i que la tornarà a dinamitar per qualsevol detall concret (no s’ha unit ni al Consell per la República que és una entitat privada que hauria de ser l’essència de la unitat i que agrupa totes les altres forces independentistes, inclosa Poble Lliure que forma part de la pròpia CUP). Potser faran la revolució planetària, qui sap, qui sap... però no aniran mai units amb les altres forces parlamentàries per a la independència de Catalunya perquè per més ben formulades, possibles, raonables i comunistes que siguin les propostes, sempre hi haurà un moment que seran considerades de dretes que és la pitjor de les desqualificacions. I també moltíssims votants independentistes han preferit votar ERC, que ha demostrat constantment amb les seves decisions d’aquests darrers tres anys que ja no aposta clarament per la independència per més que es cansem de sentir-ho, que ha refusat qualsevol mena d’unitat electoral amb JuntsxCat i que sobretot vol acabar amb el lideratge de Puigdemont per poder governar l’empobrida autonomia de Catalunya a qualsevol preu. Aquests també són objectius estratègics de l'estat espanyol, als quals ERC hi contribueix amb els seus fets, diguin el que diguin els seus dirigents. Segueixo pensant que, per les raons que sigui, la cúpula del poder d’ERC s’ha rendit a Espanya. I fins ara mateix també pensava que els seus votants se n’adonarien, però no ha estat així. Potser, entre els independentistes, hi ha molts votants d’esquerres tan sensibles a la demagògia que només que algú els digui, com fan els dirigents d’ERC: “JuntsxCat és la dreta que es reorganitza” (com si la dreta real a Catalunya no fos una gradació del règim del 78 a partir de VOX, C’s, el PP, el PSC/PSOE, PDeCAT i ara potser aviat la mateixa ERC), ja no  poden votar el partit de Puigdemont perquè no ho podrien explicar mai als seus amics, coneguts i saludats. I com que no poden votar res més que allò que els fan creure que és l'esquerra, per sortir de l'embolic tornen a votar ERC o voten la CUP. Sigui com sigui, els resultats d’aquestes eleccions transmeten la seguretat que la majoria dels independentistes continuen viatjant cap a la independència per més divisió que hi hagi entre els partits, també retraten les diverses mentalitats del país. Veurem com acaben els pactes, però podem estar tranquils que els partits independentistes es tornaran a barallar com sempre. En unes eleccions tothom pot abstenir-se, votar en blanc, emetre un vot nul amb una tifa pintada o votar el partit que vulgui i pel motiu que vulgui, és clar, per la revolució o per l'espanyolisme, però havent vist el que hem vist, quan algun votant del PDeCAT, de Primàries, de la CUP o d’ERC torni a sortir al carrer a cridar: “unitat, unitat”, vostès em permetran que em faci un tip de riure.

22/02/2021

LA UNITAT DELS VOTANTS (NO DELS PARTITS)

Si preguntes a qualsevol independentista quin és el problema principal dels partits catalans que volen la independència, pràcticament segur que et dirà que és la manca d’unitat. I probablement, la persona que t’ho diu ha cridat: unitat, unitat... en alguna manifestació. Doncs bé, ara és l’hora, si ets independentista a qui votaràs? Aquesta seria la meva pregunta. Dius que sobretot vols la unitat, oi? ¿Votaràs algun d’aquests partits que probablement no entraran al parlament, que ho saben però que no renuncien presentar-se en favor d’un altre perquè proven d’aconseguir un escó, sigui com sigui? Em sembla que ja ho vas fer a les eleccions municipals a l’Ajuntament de Barcelona. Per culpa d’aquests vots perduts després va passar el que va passar i  temo que ara hi tornaràs.  ¿Votaràs un partit que amb molt poca representació i molts pocs vots ha fet caure un president, n’ha estat a punt de fer-ne caure un altre i n’ha deixat de votar-ne un tercer que ara és a la presó i hauria estat president de Catalunya, quan els dos grans partits que es diuen independentistes encara anaven units per tal d’aconseguir-ho? També em sembla recordar que els vas votar i també temo que ara hi tornaràs. I dels dos grans partits que es diuen independentistes ¿votaràs el partit que es va negar a impulsar la restitució del President legítim destituït pels agressors del 155, que es va negar a la unitat en les eleccions al parlament de la Unió Europea quan al seu líder se li oferia el primer lloc de la llista i que es va negar sempre, en la mesa del parlament de Catalunya, a fer un front comú al davant de les decisions judicials que en comprometien la sobirania? Ja sé que els has votat moltes vegades. Però ara, encara hi tornaràs? Suposo que no decidiràs abstenir-te encara que estiguis molt emprenyat amb alguns partits polítics, perquè si ho fas tota Europa pensarà que això de la independència de Catalunya és una cosa de quatre bojos insolidaris, que és exactament el que pretenen els espanyolistes. No et queden gaires opcions, a no ser que el teu sou o el teu progrés exclusivament personal depengui d’algun d’aquests partits i aleshores ho podria entendre. Mira, gairebé allò que m’interessa més del resultat d’aquestes eleccions és la distribució del vot independentista entre les diverses opcions possibles perquè, si és com jo penso que hauria de ser, podria canviar moltes coses.  

12/02/2021

MALA GENT

Als de VOX els han fet fora de Vic. Ha estat la gent de Vic, la gent del poble de Vic. I n'hi ha que diuen que era millor no fer-ne cas i deixar-los estar, perquè els de VOX precisament cerquen això i se n'aprofiten per fer-se publicitat. Com també fan els de C's. Doncs penso que no, els que diuen això s'equivoquen, els de la cúpula de VOX no són mals polítics, sinó que són mala gent, són mala gent posada a la política que s'han de combatre a tot arreu i amb totes les armes. Vic és un començament. Són feixistes purs que diuen feixistes als altres i criden "libertad, libertad...", no sé si això ha passat altres vegades a la història a aquest nivell de perversió del llenguatge. Els de la cúpula de C's igual, però en to menor. I aquesta denominació de mala gent encara podria tenir una extensió cap a d'altres partits que ara m'estalvio. S'han de combatre directament. Hem d'estar orgullosos de la gent de Vic.

06/02/2021

EL RESULTAT DE LES PRÒXIMES ELECCIONS

Sigui quin sigui, no serà bo per als independentistes, encara que els partits partidaris de la independència superin el 50% dels vots. A més, és un parany que a cada cita electoral els independentistes es posen a si mateixos amb una malaptesa extraordinària, perquè en unes eleccions no es compten vots sinó escons. Per comptar vots hi ha els referèndums. Si de cas i si fos possible, es tractaria només de tenir majoria absoluta d’escons, dominar el parlament, desobeir, desafiar la presó i fer efectiva la independència o distorsionar de tal manera la política espanyola que obligués a un referèndum vinculant, comptant per a això amb l'ajuda de la UE. Però la majoria absoluta ja la vàrem tenir en la legislatura anterior i l’hem tornat a tenir en aquesta que ara s’acaba. I què hem fet? Fer efectiva la independència? No, barallar-nos. Què farem si la tornem a tenir? Barallar-nos. I si tenim el 51% dels vots? Barallar-nos, perquè ERC ja va dir que no n'hi havia prou per si de cas passés. Hem de comprendre la situació i preparar-nos per a una travessia del desert, sigui quin sigui el resultat. El cas em sembla relativament senzill d’explicar, si es vol fer de manera honesta. Hi havia dues grans forces independentistes importants JxCat i ERC, la CUP era clarament minoritària. Les altres forces que han sorgit (ara incloent la CUP) són satèl·lits i els resultats electorals d’aquestes forces poden causar la pèrdua de vots independentistes, per la llei d'Hont que afavoreix les majories i perquè probablement alguna o algunes d’elles no passaran la nota de tall i no entraran al parlament. Una de les dues grans forces, JxCat, ha patit escissions per la dreta degut al seu desplaçament cap a l'esquerra i la seva fidelitat a la via unilateral, al mateix temps que feia propostes d'unitat a ERC, que sempre les ha rebutjat. Si l'actitud de la cúpula d'ERC (insisteixo: de la cúpula i dels càrrecs afins d'ERC), hagués estat una altra, no seríem aquí. No he dit que hi ha dues grans forces independentistes sinó que he dit que n’hi havia dues perquè la cúpula d'ERC, que més o menys representava la meitat dels actius, sembla que simplement s’ha rendit a l’enemic per més que argumenti que tot ho fa per ampliar la base. Dient constantment que avança cap a la independència, és clar, perquè si no ho digués perdria molts vots, però fent exactament el contrari del que hauria de fer per aconseguir-la. El tret de sortida d’aquesta rendició probablement ja havia estat abans, però es va visualitzar clarament en la negativa de forçar la investidura de Puigdemont i del govern destituït per l’estat espanyol, després que JxCat guanyés les eleccions imposades del desembre del 2017. I així, amb aquesta rendició de la meitat de les forces independentistes del parlament, no es pot fer res de bo, passi el que passi en aquestes eleccions. De les enquestes que surten publicades i que sortiran tampoc no se'n pot fer gaire cas perquè la majoria són publicitat de l’estat espanyol, que ha engegat l’operació PSC/PSOE amb el suport d’ERC. No és gens estrany que el presos que han estat tractats com a gossos durant tres anys, surtin una estoneta, precisament perquè Junqueras que és el pes pesant, pugui fer la seva campanya electoral. És bastant probable que els soferts catalans vagin a votar en massa, menys alguns intel·lectuals insatisfets que cridaran a l’abstenció com a protesta pírrica o potser a la votació d'alguna de les propostes independentistes marginals que no entraran al parlament. És probable que Puigdemont guanyi clarament per davant de Junqueras que serà penalitzat pels seus votants, per més que les enquestes diguin que guanya i que es passi tota la campanya esgargamellant-se clamant per la independència. També és probable que el  PSC/PSOE absorbeixi una gran quantitat de vots, simplement perquè molts unionistes han vist darrerament el candidat a les seves televisions de manera constant degut al coronavirus, aquest és el nivell, i també és possible que acabi guanyant les eleccions segons on vagin els votants desertors de C's.  Després, en els pactes, podrà passar qualsevol cosa. . Els independentistes hauríem de votar Puigdemont per evitar que els del gobierno español vagin passejant-se per Europa dient que ya lo estamos arreglando perquè a Catalunya hi ha un govern submís i, sobretot, que tampoc no puguin anar dient que Puigdemont és només el representant d’un grup minoritari de la dreta supremacista, que és el que pretenen. Imagineu-vos què passaria ara amb un tripartit d'esquerra com els anteriors, amb l'Illa de president (Maragall, Montilla, Illa, mireu la progressió i les circumstàncies polítiques). Per tant, tots els independentistes hauríem de votar el que digui Puigdemont que és el President legítim destituït, a més de ser el líder independentista a l’exili i al món, a part de la ideologia i de les reticències del seu propi partit. I, després de les eleccions, a veure-les venir sense desesperar-nos massa perquè, passi el que passi, ens organitzarem, no hi tenim més remei si no volem desaparèixer.  

29/01/2021

ELS JUTGES DEL TSJC I LA DATA DE LES ELECCIONS  

És evident que els jutges del TSJC estan pensant en la salut col·lectiva a llarg termini i, degut a això, no poden prendre decisions precipitades que a la curta podrien semblar encertades però que a la llarga ens podrien perjudicar a tots, començant per ells mateixos. Per exemple, segons quina decisió precipitada prenguessin podria ser que algun dels seus membres emmalaltís d'una variant del virus que impedeix per sempre més l'accés a les altes instàncies del poder judicial com és el Tribunal Supremo o que la seva salut empitjorés fins al punt d'acabar completament amb la seva carrera judicial. I segons quina altra decisió prenguessin, la vacuna PSC que té una immunitat garantida de quatre anys amb possibilitat de pròrroga, potser tampoc no faria efecte a la població de Catalunya. Per això s'han posat el límit d'una setmana abans de les eleccions per decidir finalment si la data és adequada. Han de consultar constantment les enquestes més fiables i han d'anar molt, molt en compte en la data que finalment acaben fixant perquè en definitiva està joc la salut a llarg termini, la seva i la nostra, que per això cobren el que cobren i són al lloc que són.

25/01/2021

SEMBLA IMPOSSIBLE

Oriol Junqueras ha dit: “No hi ha cap país que hagi arribat a la independència quan té el 50% de la societat en contra.” Parlant de Catalunya, és clar. Primer cal explicar que les enquestes serioses diuen que a Catalunya no passa exactament això, sinó que hi ha un percentatge més alt de partidaris de la independència, un de més baix de contraris a la independència i uns altres que dubten o que són indiferents. A l’estat espanyol ho saben, per això no volen acordar de cap manera un referèndum i quan el provem de fer ens envien la policia patriòtica i la guàrdia civil. Però ell és historiador i també sap que algunes societats en les quals s’ha fet un referèndum i s’ha proclamat la independència sí que estaven dividides gairebé per la meitat, per exemple Montenegro, tal com ho demostren els resultats del referèndum. I en unes altres que s’ha fet un referèndum i no s’ha proclamat democràticament la independència, ha estat simplement perquè s’ha perdut per molt poc encara que també estaven dividides pràcticament per la meitat com ho demostren també els resultats, per exemple el Quebec i Escòcia. Però en aquests casos la independència es podia haver guanyat perfectament. I també sap que les independències, en societats modernes una mica civilitzades, s’aconsegueixen o no s'aconsegueixen a través de referèndums i comptant els vots a favor i en contra, no especulant sobre percentatges en contra. No tothom vota en els referèndums, per tant no se sap mai el percentatge total de la societat a favor i en contra. I molt sovint, l’abstenció és utilitzada pels contraris a la independència com a argument a favor seu en aquest sentit, que en realitat no ho és perquè tothom pot anar a votar. (En el referèndum d’independència de Catalunya de l’octubre del 2017 es varen obtenir més de 90% dels vots a favor de la independència amb una participació del 43%, que és un valor espectacular tenint en compte les condicions en les que es va realitzar i la violència que es va exercir per part de l’estat espanyol. Aquell referèndum, del qual ERC ja no en parla mai, es va guanyar sobradament i també s’hauria guanyat si la participació hagués estat més alta, per això ens va apallissar la policia i la guàrdia civil espanyola. Per comparar-lo amb un altre de proper en el temps, en el referèndum del 2005 d’aprovació de la Constitució Europea, a l’estat espanyol la participació va ser gairebé la mateixa, del 42%, amb un vot favorable del 77%). Sembla impossible que un dirigent d’ERC sigui capaç d’abonar d’aquesta manera els contraris a la independència, perquè obviar el referèndum que ja es va fer el 2017 i parlar de possibles percentatges en contra és precisament l'estratègia dels unionistes. És com dir que tot el que s'ha fet aquest deu darrers anys, incloent el referèndum d'octubre del 2017, no serveix de res, perquè comptant amb aquests percentatges i amb la violència de l'estat espanyol, hem de resignar-nos a una autonomia destructiva de Catalunya. ¿I a partir de quin màxim percentatge en contra ja podrem ser independents? És un parany del qual no se'n pot sortir. Però el pitjor del cas és que ja vàrem fer un referèndum. I ara, des d'ERC, el partit central de l'independentisme, diuen al món que allò ja no serveix de res, que ja ho provarem una altra vegada quan nosaltres siguem més. En lloc de dir al món que l'estat espanyol no accepta el principi democràtic d'autodeterminació dels pobles, que hem fet un referèndum, que l'hem guanyat i que volem la independència. I la UE és feliç perquè es treu un problema de sobre. De fet, amb aquesta estratègia s'està donant la raó a la violència de l'estat espanyol, perquè quan més violents siguin ells, sembla que més independentistes haurem de ser per fer-hi front. En la majoria d'estats realment democràtics n'hi ha prou amb el 50% més un, comptats en un referèndum. Allò que sembla més impossible és que després del que va passar l'octubre del 2017, l'exili, l'empresonament, el judici i les sentències, la gent al carrer, la violència policial, la repressió, ERC decideixi aquesta estratègia. L'única conclusió lògica és que amaga una rendició i, a partir d'aquí, poder governar l'esgotada autonomia de Catalunya amb el beneplàcit de l'estat espanyol. Amb tot el respecte que em mereix un home que compleix pena de presó per les seves idees.

15/01/2021

NOMÉS UNA MICA DE MALA LLET

¿I si als catalans un dia ens agafés una mica de mala llet, no per exercir cap mena de  violència, no...  només una miqueta de mala llet, no gaire, una mala llet a la catalana, només una miqueta, ja m’enteneu... una mala llet suficient per menysprear, per exemple, tots aquests espanyols de dreta, d'esquerra, del centre o dels llimbs, que ens mantenen colonialment sotmesos, tant si són llestos com si són curts de gambals, dels quals el Tribunal Supremo n’és la punta de l’iceberg? Perquè sembla que ni d’això som capaços. No, no, encara els respectem i els volem convèncer amb arguments, en lloc de fer l’únic que s’ha de fer: combatre’ls, com sigui, però combatre’ls!

 

08/01/2021

UN PERSONATGE DEL MEU MALSON HA ESTAT SUBSTITUÏT

El candidat del PSC/PSOE a presidir la Generalitat de Catalunya, no serà l’Iceta sinó l’Illa. Pocs dies després de tenir el meu malson, me l’han canviat. I ara no puc tornar a tenir el malson amb el nou personatge, ja l’he tingut. El malson empitjoraria una mica més, no gaire. Però el més important és saber perquè han fet aquest canvi. Llegeixo alguns papers d’analistes polítics i penso que la majoria s’equivoquen, perquè fan una anàlisi que sembla correcta però és com si aquest candidat l’haguessin de votar politòlegs i proven d’explicar els avantatges i desavantatges polítics de la candidatura. Però, no, no és així, aquest candidat l’han de votar sobretot les persones que miren cada dia les televisions espanyoles de Catalunya i cada dia ha sortit l’Illa a explicar alguna cosa de la pandèmia, l’han vist més i el votaran simplement perquè és espanyolista i l’han vist a la seva televisió. A algun altre país potser l'haurien d'amagar per la gestió de la pandèmia però aquí no cal, el votaran perquè l'han vist contínuament per televisió en un lloc de responsabilitat a Madrid. N'hi ha prou amb això. Aquest és el motiu del canvi de candidat i aquest és el nivell de la majoria dels nous possibles votants espanyolistes del PSC/PSOE a les pròximes eleccions a la Generalitat de Catalunya. 

30/12/2020

AQUESTA NIT HE TINGUT UN MALSON AMB LA FRASE DE JOAN SALES​

“Des de fa cinc-cents anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”, sembla que va dir Joan Sales. Però també sembla que els catalans no podem deixar de ser imbècils i ho hem demostrat abastament, ens ho creiem sempre tot mentre sigui una mica romàntic i vagi en contra nostra, però si el vent ens bufa una mica a favor sorgeixen tots els dubtes i divergències. Per exemple, des de fa només cent anys, a començament del del segle XIX una part important de la societat de Catalunya es va creure allò de l’anarquisme (amb la rosa de foc al fons) que era la utopia més impossible de totes les utopies impossibles; durant la guerra civil del trenta-sis vàrem ser, i encara som, l’única societat al món que s'ha organitzat amb els criteris obrers d’una revolució pròpiament marxista; però després vàrem col·laborar amb la dictadura de Franco com a motor econòmic de la reconstrucció d’Espanya i vàrem acollir amablement immigrants espanyols, molts dels quals no es varen integrar a la nostra cultura i ara, alguns d'ells i els seus descendents, diuen que això és Espanya i voten els partits espanyolistes que volen acabar amb la llengua i la cultura del nostre país; a la transició vàrem acceptar (la veritat és que vàrem proposar directament) de manera totalment innecessària un enorme dèficit fiscal crònic que ens ha empobrit enormement i ha contribuït a la modernització d’un estat espanyol que ens vol eliminar; a les eleccions al Parlament de la primavera del 2105, on es presentaven l’esquerra i el centre-dreta del país units per la independència en Junts pel Sí, una coalició que hauria arrasat en qualsevol altre país europeu de manera espectacular, aquesta formació no va aconseguir per dos escons la majoria absoluta perquè, a Catalunya, més de tres-cents cinquanta mil vots independentistes (una quantitat desproporcionada en aquell moment clau) van anar a parar a la CUP, un partit marginal antisistema amb una organització interna totalment inadequada per a la política parlamentària. Molta gent que aleshores els va votar no tenia ni idea de la seva organització interna ni del seu programa, votava una mena de nois i noies més aviat joves, simpàtics i compromesos (aquests sí, aquests sí!) que forçarien els altres partits cap a la independència. Aquests vots eren provinents d’una quantitat considerable d’intel·lectuals marxistes no reciclats i d’uns altres influenciats per ells. Si Junts pel Sí hagués aconseguit la majoria absoluta, res no hauria estat com ha estat darrerament en la política catalana. Per això, i per altres fets similars, som on som. Tot el que acabo de dir és presentat per alguns historiadors com una sèrie de fites i d’èxits inèdits del poble català, però gairebé sembla que deuen ser historiadors dels altres. Ara mateix podríem lluitar per la independència amb Puigdemont com a líder indiscutible perquè ho ha demostrat, però en aquestes eleccions és possible que fins i tot perdem la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Després del que s'ha vist, encara hi haurà molta gent que votarà ERC que s’ha rendit completament i uns altres que votaran la CUP reorganitzada, només amb un canvi de cara al número u de la llista.  Hi haurà gent que no anirà a votar perquè alguns independentistes radicals frustrats cridaran a l’abstenció des del sofà de casa; un altres cridaran a votar petites agrupacions considerades totalment incorruptibles i es perdran escons per a la independència en partits oportunistes que no entraran al Parlament i, a més, ho saben per les enquestes i encara es presenten; potser molts catalans es creuran alguna falsa notícia en contra de la llista de Puigdemont que, amb tot i això,  probablement encara guanyarà les eleccions; el PSC/PSOE segurament que també mostrarà a darrera hora algun conillet de prestidigitador que faria riure la humanitat sencera però que els donarà vots innocents; a la cúpula d’ERC es cansaran de dir fins el darrer dia que no pactaran amb els socialistes per no perdre més vots, perquè ja en perdran molts degut a la seva desesperada deriva autonomista... Espero que només hagi estat el malson d’aquesta nit.

24/12/2020

ELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES AVIAT JA NO TINDRAN LA CULPA DE TOT

 

No, no, ja no s'hi valdrà més a dir-ho. Ja no ho podràs tornar a dir. Si ets independentista, després de votar al febrer ja no et podràs queixar de la desunió dels polítics independentistes. Ja no podràs sortir a cridar "unitat, unitat...". ¿Oi que no s'entenen i que no s'entendran? ¿Oi que ho veus això? Doncs vota el que digui el President legítim destituït, idiota! Que s'hauran d'unir per força! T'afartes de criticar els nostres polítics independentistes perquè no van units, però a l'hora de votar escoltaràs els cants de sirena sobre la Borràs, que a més d'estar encausada per malversació de cabals públics, no és prou d'esquerres i alguna cosa haurà fet... O potser et diran que té un Jaguar, que és el pitjor de tot, cap persona honrada no pot tenir un Jaguar. És igual, ja saps que l'atacaran per tots els flancs, com varen fer amb els comptes a Suïssa del Mas i el Trias, que en aquell moment eren les peces a abatre i molta gent no els va votar perquè s'ho van creure com tu que també t'ho vas creure, que mai no has tingut la mínima mala llet necessària per a la independència. Però no n'aprens i encara et fan pensar que la dreta a Catalunya no és VOX, no és C's, no és el PP, ni tampoc no és el PSC del PSOE que atia la repressió amb tots aquests (i ara gairebé ERC, que no sap ningú què fa), mira que n'hi ha, no, no, la dreta a Catalunya, els dolents diguem-ne, sempre serà Puigdemont amb el seu Pujolet del tres per cent i una mica del Maset amagats a la butxaca, per a tu ho seria encara que Puigdemont fundés un nou partit dirigit pel comitè central del partit comunista xinès. Amb el seu moviment cap a l'esquerra se li ha trencat el partit vàries vegades per la dreta, però mai no n'hi ha prou, encara els queda distància per arribar a la CUP. No em vull inventar més exemples del que pots arribar a pensar perquè ja et conec i les teves possibilitats d'enganyar-te i que t'enganyin són infinites, però amb tot el que ha passat, amb la colossal desunió dels partits independentistes, bàsicament per culpa d'ERC (i si dubtes d'això jo dubtaré encara més de la teva intel·ligència), perquè si ells no s'haguessin negat sempre a la unitat des que es varen negar a investir Puigdemont fa tres anys, la resta de menudalla no s'hauria pogut dispersar d'aquesta manera... Amb tot el que fan, demostrant que només volen guanyar per governar l’autonomia, dient que anar a les eleccions desunits no té importància perquè potser encara es guanyen vots, que una majoria del cinquanta per cent dels vots que val a tot arreu aquí ja no val, que han investit Sánchez a canvi de res  i l'han blanquejat a tot el món, que han aprovat dels pressupostos espanyols també sembla que a canvi de res que ni siguin els seus indults, amb el brutal blanqueig de la repressió que aquesta actitud suposa de cara a Europa... ¿encara penses votar ERC? ¿O potser penses votar alguna altra llista d'aquests partits petits que també es diuen independentistes? ¿I per què aquests no es volen unir a la llista de Puigdemont que és el cavall guanyador per a la independència? A més de no tenir la mínima mala llet necessària que mai no has tingut, els de dretes t'enganyen i els d'esquerres també t'enganyen, t'enganyen per tot arreu. En aquesta situació repressiva, en aquesta anormalitat tan bèstia que vivim, si aquests partits són independentistes, l'única posició honesta per a ells seria renunciar i adherir-se, fer campanya però fer campanya per la llista de Puigdemont. I no renuncien per dues raons possibles, perquè no són independentistes o perquè només sospiren per una o dues cadires, però que probablement no entraran al Parlament, ens faran perdre escons i no tindrem majoria absoluta. Poden fer enquestes prèvies que no enganyen. Ells ho saben, de dretes i d'esquerres, però volen tenir el cul calent i ho proven, ho troben més saludable. ¿O potser vols ser genial, potser el més pur de tots i vols demostrar que sí que en tens de mala llet, que d'una vegada tens mala llet contra tothom i que ha arribat el teu moment somiat perquè ho pots engegar tot a rodar, perquè estàs emprenyat i no vols anar votar? Ja només ens faltaves tu. Ara cridaràs a l'abstenció, per si encara no teníem prou alternatives per desorientar els electors tu n'ofereixes una altra que, a més, debilita l'independentisme d'una manera inimaginable. ¿Ets incapaç d'adonar-te de la força que té al davant d'Europa el fet de tenir una majoria absoluta independentista al Parlament? Sí, sí, ja ho sé, fins ara el Parlament no ha fet res i la UE tampoc no fa res. No, no fa res, però si no hi fos ens haurien massacrat. I si el Parlament no és nostre, mai no tindrem la mínima possibilitat de ser independents o una cosa que s'hi assembli. Sé que, amb el tot que passa, n'hi ha per emprenyar-se molt amb alguns polítics i jo també n'estic d'emprenyat. Tant emprenyat o més que tu. Però ¿no t'adones que, a més de la maltractada llengua, encara tenim tres forces a les mans, el carrer amb el territori, el Parlament de Catalunya i l'exili? Totes molt fràgils i destrossades pels unionistes, però encara les tenim! Les ataquen constantment i saben el que es fan. ¿I ara tu, que tens l'oportunitat de salvar-ne una, la vols deixar perdre? Mira que et dic, si tu ets independentista i no votes la llista més transversal possible que defensa el president Puigdemont, que és l'únic que hauríem de fer tots els independentistes i s'hauria acabat la divisió (mira que és simple i està a les teves mans), et mereixeràs un parell de plantofades al cul com les criatures i sobretot la prohibició de tornar a criticar mai més la divisió dels polítics independentistes. Perquè, vist el que hem vist, ara serà culpa teva.

20/12/2020

AVORRIMENT

Per no avorrir-nos del tot i desactivar-nos, com que de moment només podem esperar quina altra ximpleria surt de la cúpula d'ERC, quina altra barrabasada són capaços de pensar, quin altre malbaratament del referèndum de l'u d'octubre són capaços de perpetrar, potser ens podríem posar a comptar les vegades que es veuran obligats a dir que després de les eleccions no pactaran el govern amb el PSC. Perquè encara falten més de dos mesos i se'ls farà molt llarg. Ho hauran de negar moltes vegades abans de fer-ho, si poden. D' altra banda, per matar una mica el temps, també podríem començar a redactar una mena de manual o de guía universal, sobre la manera genuïnament catalana de fer fracassar des de dins qualsevol possibilitat d'independència.

28/11/2020

PERPLEXITAT?

No, no, gràcies...  cap perplexitat. Certesa. Alguns generals que comandaven la meitat de l'exèrcit polític de Catalunya van decidir, per les raons que sigui, rendir-se a l'enemic. A canvi d'aquesta rendició hi ha coses que no sabem. I la resta de la menudalla electoral s'ha dispersat a la desbandada en mil faccions. Per això estem com estem. Si lluitar contra Espanya era molt difícil, així és impossible.

21/11/2020

PODEM PERDRE LA GENERALITAT DE CATALUNYA​

Aquestes properes eleccions podem perdre per a l'independentisme la Generalitat de Catalunya, degut a la desunió dels partits independentistes que dura des del desembre del 2017 i que de fet ja havia començat temps abans. I encara que tothom hi pot tenir la seva part de culpa, encara que la repressió ha fet el seu efecte, acuso directament la direcció ERC d'aquesta situació i de mentir al seu electorat sobre els seus propòsits d'independència. Si poden faran el tripartit d’esquerres, ara o en unes altres eleccions, amb l'excusa que sigui, encara que el negaran sempre fins a les mateixes eleccions per no perdre vots. Diran fins aleshores: no podem pactar amb els repressors. És creïble, oi? Negaran el possible pacte una vegada i una altra, a crits, fins a les eleccions. Després el faran. Si poden, és clar. Perquè l'escàndol posterior entre els seus electors seria tan gran que potser els faria desaparèixer com a partit. L'excusa final, després de les eleccions, seria que ells els són d'esquerres, com si en aquest context volgués dir alguna cosa i que la dreta els imposa condicions que no poden assumir. O qualsevol altra, és igual. I fer el tripartit d'esquerres suposa la pèrdua de la Generalitat de Catalunya per a l'independentisme per quatre anys. I potser per molts anys més. I la independència per a una generació o per a sempre. El moment de Catalunya, centrat en l'octubre del 2017, és històric però degut a aquests fets potser aviat haurem de dir que era històric, que era una revolució que va fracassar com tantes altres vegades. D'aquí a uns anys es recordarà que un dia llunyà ens varen pegar pel fet d'anar a votar, els qui van perdre un ull hi veuran menys i governaran el nostre país els polítics que ho volen fer oblidar tot, potser encara dient que avancem de manera impecable cap a la independència i que el català és una llengua amb una salut de ferro, mentre serà tot el contrari. És per emprenyar-se, oi? Segons com vagin les eleccions, que no ho sap ningú, podria ser president un espanyolista  com l'Iceta o un equivalent. Ja ho he explicat vàries vegades en les meves notes i ara no em vull repetir més, però degut a l'actitud de la cúpula d'ERC que es manifesta en ximpleries com dir que, en aquest moment encara històric, és igual anar a les eleccions units que separats perquè fins i tot potser és guanyen vots, que s'ha d'ampliar la base, que el cinquanta per cent ja no val com a tot arreu... de moment hem perdut per a l'independentisme la segona i la tercera institució més importants del país, que són la l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, amb uns tres mil i uns mil sis-cents milions d'euros de pressupost respectivament i l'intangible valor institucional. Que no s'haurien perdut mai anant units, mai! Siguin quins siguin els pactes i tripijocs entre partits que posteriorment s'haguessin fet. Ara ens falta perdre la primera, que és la Generalitat de Catalunya

13/11/2020

LA GENERALITAT DE CATALUNYA PINTADA DE VERMELL

No, la Generalitat de Catalunya no és una simple Diputació Provincial com diuen alguns, la Generalitat de Catalunya ja no supera ni la mínima dignitat d’un petit ajuntament de poble, que tots tenen la seva. Perquè ¿com pot ser que una colla de negacionistes del coronavirus, amb infiltrats de l’extrema dreta, aquesta nit passada hagin pogut embrutar tota la façana de l’edifici de la Generalitat de Catalunya a la Plaça Sant Jaume amb pintades vermelles? Inclosa la pancarta que demana la llibertat del presos! Si no som capaços de fer servir la nostra policia, la legítima força bruta que tenim, ni per vigilar l’edifici més emblemàtic del Govern de Catalunya i protegir-lo de quatre ximples, no és que puguem ser o no ser independents, és que no som ni serem res.

08/11/2020

PER QUÈ HAN ABSOLT EL MAJOR TRAPERO?

Alegria i festa per l’absolució. Honor al jutge Sàez que ha fet la magnífica ponència i al jutge Vieira que li ha donat suport, amb la probabilitat que n'hagin d'assumir represàlies en les seves carreres. Però després de tot el que hem vist amb els judicis als independentistes al Tribunal Supremo i en altres casos com el dels nois d’Alsasu a l’Audiencia Nacional ¿algú encara és tan innocent per creure’s que l’absolució de Trapero i els seus, que és justa als ulls de tothom, és deguda al funcionament normal de la justícia en la cúpula judicial? No, no, ja sabem que allí la llei la utilitzen com volen i per fer el que volen. Per tant, una pregunta podria ser: ¿Què hi guanyen ells, el nucli dur de la cúpula, amb aquesta decisió? Més aviat sembla que hi perden i que amb un tribunal adequat com el dels independentistes al Supremo, els podien haver condemnat fins i tot a treballs forçats. S'ha d'anar més amunt i es podria anar desgranant: ¿Per què el ponent va ser el jutge progressista Sáez? Al tribunal de tres, la presidenta Espejel era ultraconservadora i tothom sabia abans del judici que seria partidària de la condemna per sedició, tal com confirma finalment el seu vot particular de més de quatre-centes pàgines per provar de convèncer les instàncies superiors en el recurs que potser presentarà la fiscalia. ¿Com és que no hi havia el tercer jutge de confiança amb una complicitat jurídica suficient amb la presidència per evitar una sentència absolutòria? Per tant, pensant que la cúpula judicial ha demostrat que fa el que vol al marge de la llei, que aquest judici estava previst amb molt de temps i que era massa important per a ells per no fer prèviament totes les trampes possibles per imposar el tribunal adequat, només hi ha dues possibilitats: o bé des de la cúpula del poder judicial desitjaven l'absolució (cosa que sembla impossible perquè aquesta sentència és una andanada a la línia de flotació de la sentència anterior del Tribunal Supremo contra els independentistes), o bé s'han confiat en el càlcul de la composició del tribunal i el tercer jutge, Vieira, també conservador, ha decantat la balança cap a l’absolució dels acusats perquè finalment ha estat d'acord amb la impecable ponència de Sáez i no ha volgut secundar la barrabassada de la presidenta Espejel. Però res tampoc no ha estat normal en aquest judici.

22/10/2020

L’ETERNA MIOPIA DE L’ESQUERRA EUROPEA AMB L'ISLAM  (ESQUERRA S'HO DIUEN ELLS)

On són les grans manifestacions de protesta dels musulmans europeus en resposta als atemptats islàmics que hi ha a la Unió Europea? Per exemple, ara que han decapitat el professor Samuel Paty per defensar la llibertat d’expressió mostrant imatges del profeta Mahoma. Només es veuen les obligades condemnes dels líders musulmans europeus (faltaria més, encara que només fos per evitar el racisme en contra) i algunes altres tímides condemnes aïllades, com sempre, mentre a les mesquites els imams campen pel seu compte i, en públic o en privat, expliquen les ximpleries que creuen convenients. Així va passar desgraciadament a Ripoll, per exemple. En aquest moment l'assassí del senyor Paty ja és al seu paradís amb les hurís. A la UE hi viuen uns 25 milions de musulmans que representen el 5% del total de la població. Al Principat de Catalunya un percentatge superior a aquesta mitjana, perquè són més de mig milió. Però potser hauríem de dir un número menor perquè les dones, la meitat de la seva població, per a ells sembla que també compten menys. Va, home, va! Hi ha una esquerra (i fins i tot un centre polític) incapaç des de sempre a l’hora d'interpretar i de combatre la realitat social profunda de l’Islam i que després es queixa de l’ascens de l’extema dreta.

16/10/2020

CINQUANTA PER CENT?

Ara, al davant d’aquestes pròximes eleccions, a alguns dels nostres políics independentistes se’ls acudeix de tornar a parlar de superar el 50% dels vots. Arriba un moment que ja no se sap si les coses encara es poden fer pitjor. Tenim majoria absoluta independentista al parlament des de les eleccions del 2017. I què han fet? Barallar-se. A les eleccions es compten escons i no vots, per això hi ha els referèndums. Amb majoria absoluta d’escons i la possibilitat de convocar eleccions en qualsevol moment, es podien haver fet els moviments necessaris per anar de dret a la independència. I encara més després d’un referèndum que es va guanyar per una majoria aclaparadora suportant les agressions de la policia. No s’ha fet res en aquest sentit, ben al contrari. A què ve ara, doncs, tornar parlar de majoria absoluta de vots quan sabem que això no és un referèndum? Suposem que passem del cinquanta per cent. Si ho fem serà per poc i ERC ja ha dit que el fet de passar del cinquanta per cent no no és prou per a la independència. Per si de cas, és clar... I què farem aleshores? Tornar-nos a barallar. I si no passem del cinquanta per cent, que tampoc no tindria massa importància en aquestes condicions, ERC encara tindrà més munició per dir que no som prou, al mateix temps que haurem passat tota l’artilleria pesada als unionistes que ens diran que és ben clar que no som prou, que aquí no ha passat res, que el referèndum de l’u d’octubre del 2017 va ser un miratge. I entre els independentistes encara ens podrem barallar més. A algú se li acudeix una estratègia pitjor?

13/10/2020

LA UNITAT DE L’INDEPENDENTISME A LES ELECCIONS

Que els partits independentistes vagin separats a les pròximes eleccions és un gran risc, un risc que pot acabar dinamitant la independència per a molts anys, segons els resultats. Les desavinences entre els tres principals partits independentistes són per culpa de tots tres i de cada un ells. Ara bé, si s'examinen de manera neutral els moviments realitzats pels tres partits amb representació parlamentària i tenim en compte les seves possibilitats reals, en aquesta manca d’unitat hi ha moltes diferències. Hi ha un partit que mirant la seva trajectòria en el sentit de la unitat em sembla que val més que no parlar-ne, perquè després de negar-se a investir un president en una votació interna amb un resultat que era impossible (empat a 1515 vots), després d'estar a punt de fer-ne caure un altre que al final es va salvar en una qüestió de confiança, després de no votar-ne un altre que hauria estat president i que ara és a la presó, quan els altres dos partits estaven units per aquestes grans decisions i només per sis vots propis (la primera) o per dos (la segona i la tercera) sobre els seixanta vuit totals de majoria absoluta del Parlament, a part de si aquestes decisions eren millors o pitjors, la CUP no hauria de poder parlar mai més d'unitat. Pot parlar de tot el que vulgui menys de la unitat independentista.  La CUP és la CUP... un partit que sembla que es dirigeix sempre a votants que siguin joves revolucionaris o intel·lectuals en el concepte del segle passat i que pot ser decisiu de cara a la independència, però en el sentit de la unitat electoral no hauria de ser gaire decisiu per les seves dimensions. I en canvi ho ha estat. I molt. Que els voti qui ho cregui convenient, deixem-ho estar. És la unitat dels altres dos grans partits la que realment importaria de cara a les eleccions que, a més, probablement també impediria el seu propi trencament intern per les dificultats reals de generar representació parlamentària a fora de la gran coalició. I en aquests dos partits hi ha hagut una enorme diferència en el seu comportament des de l'u d'octubre del 2017. Hi ha una opció liderada per Puigdemont, que ha proposat moltes fórmules en aquests anys per aconseguir la unitat, que s'escora cap a la independència i cap a l'esquerra, que fa que el seu partit es trenqui per la autonomia i per la dreta. S'ha escindit en aquest sentit vàries vegades. Hi ha una altra opció liderada per Junqueras, que s'ha negat sempre a qualsevol unitat electoral, que s'escora cap a la autonomia i cap a la dreta i que perd militants històrics per la independència i per l'esquerra. Aquest partit, pel seu pes i per tota la seva trajectòria històrica en defensa de la independència, hauria de tenir una responsabilitat molt més gran en la unitat i ara, per tant, té una irresponsabilitat molt més gran. Hauria de ser el partit central de la unitat política cap a la independència, però la cúpula i els militants que en molts casos són alts càrrecs anomenats per aquest partit han demostrat que la seva única voluntat és guanyar com sigui les pròximes eleccions i convertir-se en partit hegemònic a Catalunya, encara que sigui a costa de la independència que diuen sempre defensar. Només hi ha una remota possibilitat pràctica. Que s'adonin a temps, amb les seves pròpies enquestes més fiables a la mà, que amb la seva estratègia de rendició (per més que proclamin diàriament als quatre vents que lluiten per la independència), perden tal quantitat de vots que es vegin obligats a demanar una unitat que han rebutjat sempre en totes les propostes possibles des de l’octubre del 2017. I que no puguin tornar a dir, com alguns dels seus líders diuen amb freqüència, que per aconseguir la independència hem de ser més, que el 50% ja no val com a tot arreu, que és igual anar units que separats a les eleccions, que en total fins i tot potser és guanyen vots, etc. Ximpleries. En aquest moment històric, lluny d'unes eleccions normals, aquestes afirmacions es poden rebatre amb la intel·ligència d’un nen de quatre anys, però ara ja no és el cas d’argumentar sinó d’actuar com a votants. Es tracta simplement de dir a partir d’ara, a tot arreu i a tots els mitjans de comunicació possibles, que així a ells no els votarem. Si res no canvia i sou independentistes, encara teniu dubtes en la vostra votació entre aquestes dues opcions? Sí, ja ho sé, a alguns de vosaltres que heu llegit Marx encara us fa por votar un partit de dretes, que en aquest cas ja no vol dir res, però les religions sempre s'han construït a través de les paraules.

01/10/2020

EL POBLE (QUE EN  DIUEN) TAMBÉ DEFENSA LES MENTIDES

Els polítics menteixen. Sempre han mentit, però n'hi ha alguns que excreten unes mentides tan monumentals que es pot evidenciar clarament que són mentides. La gent els continua votant, però amb la circulació de la informació que ara hi ha i que fa evidents moltes de les seves espectaculars mentides, no vol dir només que els votin enganyats, que en alguns votants també és cert, sinó que molts dels votants més fidels saben perfectament que els seus polítics menteixen i pensen que la mentida és un bon mètode per fer política i per atacar l’adversari. Si no fos així, si no fos per la complicitat d'aquestes grans masses de votants, seria impossible l'existència d'alguns partits i d'alguns polítics. 

21/09/2020

DOS SOMNIS SOBRE LA POSSIBLE INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

La història diu que, deixant a part la desfeta de 1714, hem provat de trencar formalment la submissió a Espanya sis vegades, 1641, 1810, 1873, 1931, 1934 i 2017. I no ho hem aconseguit. Ara, en l'intent de 2017, que a mitjà termini encara es manté en circumstàncies probablement més favorables que els anteriors, tinc dos somnis recurrents i contradictoris. Primer somni: acabem al carrer a hòsties (nosaltres pacíficament i les hòsties són cosa d’ells), provoquem davant d’Europa un altre referèndum ja impossible d’evitar per l’estat espanyol, el guanyem i som independents (és el que ja hauríem d'haver fet d'una manera o altra a partir del  tres d'octubre de 2017). Segon somni: els catalans no és que siguem una mica innocents i que anem sempre amb el lliri a la mà, la realitat és que som tan imbècils i covards que no val la pena parlar d'independència, és millor que parlem d’una altra cosa i que anem fent fins a desaparèixer. Provo de somniar una tercera cosa i de moment no ho aconsegueixo. Però penso que el somni bo seria el primer...

11/09/2020

DIU QUE TORNAREM A VÈNCER PERÒ ENCARA NO HEM VENÇUT MAI

Senyors de la cúpula d’ERC, diguin el que diguin, vostès volen tornar a fer el mateix que ens ha portat sempre a perdre qualsevol possibilitat d'aconseguir la independència. És una manera oportunista i ancestral en la nostra història: provar de negociar amb Espanya com sigui a canvi d'unes engrunes, mentre Espanya va dient que sí, es pixa de riure, guanya temps i troba una nova o vella manera de sotmetre Catalunya. Per més que vagin provant de disfressar-ho, nosaltres sabem que vostès ho saben. La seva primera intenció no és aconseguir la independència (que potser ho podria ser en una mena de llunyana utopia situada ben al fons dels seus cors), sinó provar de governar com sigui a Catalunya i després ja veurem... Perquè si aconsegueixen governar, després vindrà aquella cantarella tan coneguda que diu que la independència serà d'esquerres o no serà. I aquesta frase també ja sabem que és un eslògan que només serveix per impedir-la. Aleshores segur que la independència no serà i vostès governaran la mica d'autonomia provincial que encara resta, explicant a tothom que avancem cap a la independència. Fins que passi mitja generació, fins que comencem a oblidar l'octubre del 2017 i també comencem a parlar d'una altra cosa, que és el que a Madrid esperen i per això s'ajuden mútuament. Aquest és el seu pla estratègic.

08/09/2020

ENQUESTA DE LA VANGUARDIA

La Vanguardia ha publicat una enquesta que diu que si es fessin ara les eleccions al Parlament de Catalunya, les guanyaria ERC i l’independentisme superaria el 50% dels vots. I també diu que ERC podria formar govern amb el PSC. L'enquesta és publicitat camuflada, com gairebé totes les enquestes que ara es fan. En el seu lloc, a La Vanguardia podien haver editat un cartell que digués, més o menys: "Els independentistes heu de votar tots ERC que serà l’opció guanyadora i els unionistes prepareu-vos per anar tots a votar qualsevol dels vostres partits perquè l'independentisme pot guanyar. També és millor que voteu el PSC. Si feu això no passarà res, tot serà com sempre. Catalunya, com a cultura i com a nació, continuarà inexorablement cap a la seva destrucció final, sense haver-la de destruir d'una manera massa dramàtica." 

06/09/2020

FÀCIL

Lluny de llargues i teòriques disquisicions intel·lectuals, el gran problema actual dels partits  independentistes no és el comportament de la CUP, que era previsible, ni el trencament de JuntsxCat i PDeCAT, que també era previsible, sinó que el gran causant de la desorientació entre els independentistes, és el gir que ha fet la cúpula d'ERC cap a la rendició pràctica i el retorn l'autonomia, a no ser que... A no ser que abans s'adonin que perden tants vots que es vegin obligats a canviar d'estratègia. Penso que això darrer no passarà, perquè encegats com van cap al tripartit amb el PSC i els Comuns, potser ja no calculen massa els seus propis vots sinó els vots totals que necessiten dels tres partits per a poder-lo fer. Vist tot el que hem vist, si els de la cúpula d'ERC no fan el tripartit d'esquerres després de les eleccions, per més que abans el neguin, no serà perquè no vulguin sinó perquè no podran, a causa dels vots o finalment a causa de l'escàndol que hi hauria entre una part del seu propi electorat. Hi ha una manera molt fàcil de fer aquest tripartit d'esquerres enganyant l'electorat, primer negant-lo abans de les eleccions per no perdre vots, dient que no pactaran de cap manera amb el partit socialista perquè és impossible pactar amb els repressors, cosa que es totalment creïble, passades les eleccions fer veure durant el temps que sigui necessari que volen formar govern amb JuntsxCat imposant unes condicions inacceptables i deixar que el temps vagi passant fins que l'última rata de Catalunya demani que no es vagi a unes noves eleccions.  Aleshores, en nom de l'esquerra i la voluntat del poble expressada a les urnes i al davant de la negativa de la dreta representada per JuntsxCat a aceptar cap de les seves propostes, explicar que tot és culpa de la dreta de sempre que fa propostes antisocials impossibles d'acceptar i legitimar el govern del tripartit. 

23/08/2020

ON ÉS EL REI?

Se va el caimán, se va el caimán, se va para Barranquilla... És la lletra d'una cançó colombiana molt coneguda. Però no és tan coneguda la seva vinculació amb una llegenda del Carib que explica que un home del poble de Plato de Colòmbia es va transformar en caiman prenent un elixir de bruixeria, per poder espiar les noies que es banyaven al riu, a prop de Barranquilla. Doncs més o menys així i per aquells indrets o per uns altres de semblants, encara que siguin a l'altra punta del món, acabarà probablement el rei espanyol emèrit, com un vell caiman exiliat i mig amagat sota l'aigua, mentre Catalunya es va transformant a poc a poc en un estat independent. 

09/08/2020

RUFIÁN

Sí, és aquell que ja passarà a la història, faci el que faci, per dir allò de les monedes de plata en un dels moments cabdals de la història contemporània de Catalunya... Ara demana als del Gobierno de España que facin un gest en favor dels presos polítics. Un gest? Només un gest? Després d'haver-los ajudat a blanquejar tota la repressió davant d'Europa, investint Sánchez a canvi de res, ara els demana un gest? Més aviat s'hauria de dir que els implora un gest, perquè no pot fer res més que implorar. Necessita un gest. Res, només un gest, qualsevol cosa per poder dir als seus electors: veieu... veieu com anem per bon camí... us ho heu de creure i tornar-nos a votar. Ell sap que el Gobierno ara mateix no farà res i que el fet de demanar un gest, el fet d'implorar un gest, potser farà pensar a alguns dels seus votants més innocents que té alguna força, que està exigint un gest, que pensin: veieu... veieu com funciona el diàleg, que a ell és l'únic que l'interessa. Sap perfectament que el gest que reclama el farà més endavant el govern de Sánchez i també sap quan el farà. I també sap perfectament que només serà un gest, exactament un gest i no res més que un gest dedicat a la galeria dels votants més innocents de Catalunya i sense gaires conseqüències, perquè l'opinió pública espanyola no li perdonaria. I si té algunes conseqüències, probablement no s'acompliran o després seran neutralitzables. Serà el conillet del prestidigitador. Serà just abans de les eleccions al parlament de Catalunya, procurant que a Espanya no tingui cap ressò però que a Catalunya ajudi a obtenir vots innocents per a ERC i el PSC (i els Comuns). Potser Rufián no s'adona prou que, en aquell moment, potser aquest gest beneficiarà més al PSC i als Comuns que a ERC. O potser sí que se n'adona. I potser ja li va bé.

03/08/2020

HOMENATGE AL PARTAL

Amb tot aquest esvalot d’enderrocar les estàtues de negrers, que moltes vegades no té sentit perquè potser hauríem d’enderrocar les estàtues de la majoria de la gent anterior al s.XIX, encara que n’hi ha alguns que s'ho mereixerien molt més que els altres, etc. ¿I si els catalans fóssim una mica espavilats per una sola vegada i aprofitéssim tot l’enrenou per treure l'estàtua de Colom del seu pedestal i posar-hi al seu lloc en Partal assenyalant cap a la independència? És només un dir...

 

17/07/2020

LA JUTGESSA DE GUÀRDIA

 

Una jutgessa de guàrdia de Lleida, a instàncies de la fiscalia, ha tombat la llei de la Generalitat de Catalunya que confinava aquesta nit passada els territoris de Lleida pel coronavirus. Diu que és competència de l'estat espanyol. Però el resultat d'endarrerir el confinament, segons tots els experts, podria tenir greus conseqüències per a la salut pública. El problema dels jutges és que si obeeixen les demandes de la fiscalia, que sempre es mou en sempre contra del govern de la Generalitat de Catalunya, tenen la carrera assegurada i en alguns casos són ascendits pels seus mèrits, en canvi si prenen qualsevol decisió contrària es posen al punt de mira de la cúpula judicial i se'ls pot acabar la carrera. Això és segur, ho he explicat alguna altra vegada. No tinc cap més informació d'aquest cas en concret.

13/07/2020

LA MIRADA ROMÀNTICA

Tenim alguns polítics catalans deliciosos, penso que no ens els mereixem... Ara, Marta Pascal, dirigent del Partit Nacionalista Català que se ha separat del PDeCAT per considerar-lo massa independentista (mentre un altre gruix del PDeCAT amenaça encara amb una altra escissió diferent però en el mateix sentit perquè també està fent tot el possible per evitar el camí cap a la independència que assenyala el president Puigdemont des de l'exili), ha dit textualment: "El Partit Nacionalista Català diu que no et preocupis si ets independentista o no ho ets" i després afegeix "com a nacionalista tinc aquesta mirada romàntica, com a nació, de llengua compartida, de tradició, i crec que les nacions tenen dret de tenir estat". Per tant es tracta de votar un Partit Nacionalista Català que et diu que no t'has de preocupar per la independència encara que per aquesta raó hi ha un govern català elegit democràticament que és a la presó o a l'exili, i que al mateix temps et diu que pots conservar una mirada romàntica cap a la independència. O sigui que pots votar-los, ser nacionalista, ser al mateix temps un unionista recalcitrant i conservar, suposo que eternament, aquest romanticisme independentista en el fons del cor. És que no ens els mereixem...

10/07/2020

QUANTS HEM DE SER?

Els d'ERC acaben de dir que ser més del 50% a les eleccions és important per als sobiramistes però no és suficient per a la independència. I no han fet servir la paraula independentistes sino sobiranistes. Es posen la bena abans de la ferida, no fos cas que a les pròximes eleccions els independentistes fóssim més del 50%. Seria d'agrair que fessin anar la calculadora. Perquè si no serveix allò que serveix en tots el altres països, com a mínim ens diguessin quants hem de ser al nostre país per poder ser independents. Per exemple, 60%, 80% 0 99%, per dir alguns números possibles. Jo diria que aquest darrer número tampoc no seria suficient. La presa de pèl és monumental.

06/07/2020

LÍRICA*

Podran mirar-nos als ulls? Després del judici de la vergonya, alguns polítics catalans han fet servir aquesta pregunta suposadament retòrica referint-se als polítics espanyols unionistes. Tot l'honor pels nostres polítics represaliats, pels nostres presos i exiliats, però aquesta pregunta revela una de les nostres febleses que és la de suposar que ells es comportaran com ens comportaríem nosaltres. La pregunta no és simplement retòrica perquè es pot respondre, per exemple, així: és clar que ens mirarien als ulls, ho farien amb molt de gust i sense cap problema mentre encara aprofitaven per trepitjar-nos un ull de poll, però no podran encara que vulguin, perquè ells ja no poden veure els nostres ulls des de fa molt de temps, degut a la cortina del seu mateix pixum que ens baixa com una cascada per la cara, dels segles que fa que se‘ns estan pixant a sobre.

*Just unes hores després després d'escriure aquesta nota he llegit casualment que uns feixistes s'havien pixat damunt del monument a Companys, al Tarròs, el seu poble natal.

29/06/2020

QUE TU ETS D’ESQUERRES, IMBÈCIL!

Si ets independentista de veritat, quan hi hagi noves eleccions no votis mai Puigdemont i els seus, els qui siguin aleshores, que sempre seran de dretes! Encara que a vegades no ho sembli, encara que Puigdemont està molt més escorat a l’esquerra que l’ala més esquerrana del partit demòcrata dels USA i que també, a vegades, sembli estranyament molt més a l’esquerra que els laboristes de l'UK. Però ell i els seus són la dreta real del país. De fet, la dreta a Catalunya no és VOX, no és C’s i no és el PP, que no estan prou arrelats aquí. I tampoc no és el PSC encara que estigui sempre d’acord amb el PSOE i els tribunals espanyols prevaricadors, perquè el PSC sí que és d’esquerres per molt que a vegades no ho sembli. I els Comuns encara més, és clar. Aquests partits sempre han estat d’esquerres des de la seva fundació, aquí no hi ha dubte, només cal mirar la història i no cal dir res més. No hi fa res que, de fet, neguin el dret a l’autodeterminació de Catalunya, perquè en el fons Catalunya no és una colònia en sentit estricte. Tot això, en el fons, són coses menors i si tothom fos d'esquerres ja seríem independents, el problema a solucionar és sempre la dreta. I la dreta real a Catalunya és Puigdemont i els seus, perquè n’hi ha molts que vénen de la vella Convergència i no han fet net. I encara que les eleccions d’aquesta època de la història de Catalunya són una mica diferents de les normals, per dir-ho d’alguna manera, no et deixis enganyar i no els votis per més que alguns companys teus sembla que diuen que ho voldrien fer, pensa que al darrere del seu nom s'hi amaga tota la dreta catalana real. Sobretot pensa sempre que tu ets d’esquerres, aquest és el fet central. També saps que, en el fons, el problema és la unitat dels independentistes, que només es podrà fer des de l’esquerra. Podries votar la CUP com potser ja vas fer, que està plena de marxistes dels antics, dels bons, dels de sempre, que aquests sí que són d’esquerres, que aquests sí que tenen collons, que varen enviar el Mas a la paperera de la història contra tots els altres (en un empat a 1515! en votació interna de 3.030 delegats  i decisió posterior, ho recordes?) i ho varen canviar tot, que van tornar a fer el mateix amb el Turull que havia de ser investit president i que després va ser empresonat.  Només per dos i per quatre vots seus que respectivament faltaven sobre els més de seixanta dels altres independentistes del Parlament que aleshores sí que anaven units. I que, entremig d’aquests, ho volien fer exactament igual amb el Puigdemont i els seus pressupostos, però al final el varen perdonar, ningú encara no sap per quina raó. I tothom diu que són el partit més coherent, és clar, perquè no van cedir mai en res, que és el que s'ha de fer. Només per molts pocs vots, mira que era difícil, però es varen saber mantenir contra tots els altres independentistes, encara que els seus votants sempre que surten al carrer demanen la unitat, en un gran acte de coherència. Potser també podries votar ERC que vol pactar amb els unionistes d'esquerres i després ja farà la independència, quan tingui més escons i ja no depengui dels altres, quan entre tots siguem més, encara que haguem de parlar cada vegada més en castellà que això ara tampoc no té tanta importància, perquè el fet realment important és que no som prou i que si volem ser independents s’han de convèncer els espanyolistes que viuen a Catalunya, perquè per a nosaltres això dels referèndums que es guanyen amb més d’un un 50 % de vots no val com a tots els referèndums del món, que en les nostres condicions hem de ser molts més, el 60 o 70% o potser 80% i aleshores sí que serem independents, però haurem de tenir paciència un parell de legislatures amb el tripartit que volen fer amb el PSC i els Comuns per atraure a la independència de Catalunya els unionistes d’esquerres. per ampliar la base. Encara que en alguna d’aquestes legislatures, si no els surten ben bé els comptes, hi ha el perill que haguem de suportar l’Iceta o un equivalent, de president de Catalunya. Després hi haurà l’avantatge que el Junqueras ja haurà sortit de la presó. Però sobretot no votis mai Puigdemont i els seus, que al darrera sempre hi ha amagat el Pujol i la seva família, el pujolet i el tres per cent, la gran corrupció del tres per cent, sobretot pensa en això... I en més coses que en qualsevol moment tornaran a sortir, com els comptes a Suïssa del Mas i del Trias, que ara ja no se’n parla. Ara es parla de la Borràs, que la guàrdia civil ha trobat que també ha fet coses lletges i la volen posar a la presó amb els altres. Es veu que té un Jaguar i amb això ja està tot dit. Si fóssim independents, tots aquests tornarien a fer el mateix que feien sempre. Pensa en el Montull i el Millet, per exemple, que aquests sí que els han ben engarjolat. Tots aquests són iguals. Tu saps que la independència, si no és per canviar completament el país no val la pena, per continuar com sempre no val la pena. A més, encara que volguessis votar Puigdemont, també saps que al final realment no podràs perquè tu ets d’esquerres, sempre has estat d’esquerres i sempre seràs d’esquerres. Mai no podries justificar davant dels teus amics que has votat Puigdemont i els seus, que són i seran la dreta de Catalunya, perquè tu saps que els altres partits espanyols de dretes a Catalunya no importen, que aquí no arrelaran mai amb força. Al darrere del lideratge de Puigdemont hi haurà sempre la dreta real que s’ha de combatre, els del Pujol i els del Mas, encara que per amagar-ho sempre diuen que Puigdemont és el president legítim destituït... I saps que la independència de Catalunya serà d’esquerres o no serà. Doncs no serà, imbècil! I amb gent com tu no serà mai! Imbècil, imbècil i imbècil!!!

18/06/2020

LA INTEL·LIGÈNCIA DELS VOTANTS

La cúpula d’ERC ha fet un mal càlcul. Els seus votants són massa intel·ligents per ser enganyats amb la negociació fantasma que han fet per investir el candidat del PSOE, que té com a darrera finalitat conservar els càrrecs dels polítics i dels funcionaris del partit. I també massa intel·ligents per no adonar-se que, al mateix temps, aquesta negociació és una preparació per a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, en les quals els dirigents d'ERC negaran qualsevol aliança posterior amb el PSC, però després de les eleccions, si poden, probablement faran un tripartit amb ells i els Comuns. I després ho justificaran de qualsevol manera, per més que ho hagin negat abans. L’únic problema que tenen és precisament la intel·ligència dels seus votants. No els sortirà bé. Ho pagaran a les eleccions però també ens ho faran pagar a nosaltres. La seva tombarella cap a l’apuntalament del règim del 78 i l’abandó del camí cap a la independència (o cap a alguna fórmula que s’hi assembli de veritat), serà un desastre per a ells i també per al futur de la independència de Catalunya, que fins i tot podria catapultar el candidat del PSC, el cínic Miquel Iceta o qui sigui, a la presidència de la Generalitat. Només hi ha una possibilitat: que davallin molt en les enquestes d’intenció de vot i que es vegin obligats a canviar d'estratègia. Esperem a veure què passa... Per al futur, però, ja sabem què volen fer.

06/06/2020

SÓN ELS ESPANYOLS, ESTÚPID!

Que no són els jutges del Supremo, que no són els germans de los Cobos, que no és Pedro Sànchez, que no era Rajoy, que no és Felip VI, que no són les clavegueres de l'estat, sinó que és la societat espanyola incorregible! No tots els espanyols, és clar, no tots, ho torno a dir perquè no hi hagi cap dubte, n'hi ha molts que no, però sí la majoria que serveix per mantenir sempre governs autoritaris contra Catalunya. És la fiesta nacional, és el famós a por ellos que ja fa segles que dura i que ve directament de la base de la societat espanyola. I també són uns pocs centenars de famílies espanyoles que tenen el poder real i que fomenten a través de tots els mitjans que això no canviï. La resta n'és només la conseqüència nefasta. Ah! se m'oblidava, ja sé que no és políticament correcte dir la veritat sobre aquest envitricollat assumpte, és més fàcil allò de pueblos hermanos, etc. Però hem de saber a qui i a què ens enfrontem.

25/05/2020

ESTAT DE DRET

Visc en un estat on els feixistes diuen que els  feixistes són els altres. Els diaris ho publiquen com una notícia sense més comentaris i demà serà un altre dia. Això ja havia passat alguna vegada? Em embla que també passa a Rússia. És que no sóc historiador...

04/05/2017

LA REVOLUCIÓ

La majoria de gent que milita en partits d’esquerra dels països de la Unió Europea són gent que té un sou magnífic com a premi a molts anys de progressar dins el partit, perquè el partit els valora. I els valora un sol mèrit, el mèrit d’obtenir vots dient sempre en públic, de manera convincent, que s’ha de fer la revolució. (I tothom pot entendre que quan dic revolució em refereixo simplement, en un llenguatge una mica antic però pràctic, a un canvi radical i estable en la situació dels oprimits, de tots els oprimits del planeta). Ara bé, el pacte és que han de dir que s'ha de fer la revolució sense fer-la mai i oposant-se a qualsevol mesura que realment la faciliti. Que per això els paguen. I així continuaran fins que en alguns casos siguin expulsats per l’electorat, encara que de la manera que estan muntats els partits i les lleis electorals en alguns estats europeus, sobretot el nostre, serà molt difícil i no valdrà gaire la pena, perquè després en vindran uns altres que faran el mateix. De la dreta no en parlem, perquè en general són allí per impedir la revolució. I per això els voten. Però hi ha gent, a tots dos bàndols, descartant l’extrema dreta, que voldria un canvi en aquesta política inoperant, completament egoista per part de molts diputats i sotmesa als poders fàctics, gent de bona fe que usualment sap fer altres coses a més de fer de polític. Aviat hi haurà una petita oportunitat de canvi en el bon sentit, després del virus; però la majoria dels polítics, així que puguin, tornaran a les mateixes.

18/04/2020

ELS MORTS

Una cosa que es pot dir clarament d'aquesta pandèmia del Covid-19 que estem vivint és que s'ha equivocat tothom o gairebé tothom. Però alguns molt més que altres, també. Només es podrien salvar alguns científics que van advertir al començament amb una duresa que semblava extrema en aquells moments i que van rebre les crítiques dels altres científics i de tots els polítics. Espanya, segons els dades que es tenen en aquests moments, sembla que és el país on s'han equivocat més, però això ja era més o menys previsible amb els polítics espanyols de sempre, que no varen voler confinar Madrid, no varen deixar confinar Catalunya quan era totalment necessari i han contribuït de manera enorme a l'increment de les infeccions, simplement per mantenir els seu centralisme despòtic. I sembla que amaguen una tercera prat del morts totals, com a mínim, perquè no els inclouen tots en el recompte. Els  hauran d'admetre de manera inevitable quan es faci la diferència entre els morts actuals i els morts de mitjana en els anys anteriors en els mateixos períodes. Hi ha un ball espectacular de xifres i de gràfics de la pandèmia, però la proporció total de morts sobre la població de Catalunya, ara que han actualitzat les xifres amb els morts totals, no enganya gaire. En un mes, de mitjans de març a mitjans d'abril, al principat de Catalunya hauran mort per coronavirus unes set mil cinc-centes persones, més o menys l'u per mil del total de la població. Tot fa pensar que el mes d'Octubre del 2017, en moment de la declaració d'independència, si no haguéssim tingut tanta por als morts, segurament que ara en tindríem molts menys, perquè aquesta pandèmia la podríem haver gestionat malament però pitjor que Espanya segur que no. I potser ja seríem un estat independent. Val la pena de tenir-ho en compte, per si hi torna a haver una oportunitat, que alguns dels nostres polítics que es diuen independentistes s'escarrassen en negar. Perquè ja està vist que d'aquesta Espanya negra, si en volem sortir, només en sortirem a hòsties. Amb resistència pacífica, perquè la violència ja la posarà la policia. I potser, després del coronavirus, haurem perdut una mica de por a la mort.

16/04/2020

REPREVARICACIÓ

Els jutges prevaricadors del Tribunal Supremo que han vulnerat a consciència les seves pròpies lleis en la sentència contra els presos polítics catalans, també han amenaçat d’acusar de prevaricació els funcionaris que, d’acord amb la llei vigent i amb les demandes de l'ONU, permetin passar a casa el confinament per la pandèmia a aquests presos polítics. I com que saben que aquesta amenaça és un delicte, ho fan per Whatsapp d'una manera que no se'ls pugui acusar formalment d'una manera clara. Aquest seria un bon resum de la situació actual a Espanya. Un resum de la perversió, de la maldat i de la inversió del llenguatge. Aquests jutges es saben impunes. Per això són capaços de fer una cosa que està completament al marge de la llei en un qualsevol país democràtic, amenaçar funcionaris públics que encara no ha fet res, per si de cas s'atreveixen, no a incomplir la llei, sinó a complir-la!. Però a partir d'un moment determinat, no sé si seran tan impunes, ja ho veurem... Perquè amb tot el que ha passat i amb dels morts deguts a la negligència de sempre aplicada a la mala gestió de la pandèmia actual, cansats de veure militars a les rodes de premsa en lloc de metges prevenint la població, veient que tot forma part de la mateixa conxorxa, potser molts de nosaltres decidirem que ens hi va literalment la vida. I tant a ells com als polítics incompetents, corruptes i malèvols que els avalen, els perseguirem, de manera democràtica i pacífica, però mirarem de perseguir-los allí on vagin. No els oblidarem.

31/03/2020

2010-2020 FI PARCIAL D'UN PROCÉS I COMENÇAMENT D'UN ALTRE PROCÉS 

Haurà durat una desena anys, els de la segona dècada del segle XX. Des de la sentència del tribunal suprem espanyol contra l'estatut de Catalunya que l'inicia, fins a l'aparició del coronavirus, just després de la visita de Puigdemont a Perpinyà i abans de les eleccions que hi haurà probablement aviat, les quals tancaran aquesta etapa amb una nova correlació de forces al Parlament. El cicle, que continuarà, ja s'hauria tancat parcialment d'alguna manera amb la gran importància de la primera visita del President de l'exili a Perpinyà, a Catalunya. Els fets polítics més significatius protagonitzats pels partits independentistes aquests dos darrers anys, hauran estat les baralles per les cadires, baralles entre ells i baralles internes després de la frustrada declaració d'independència del 2017, malmetent el llegat de l'u d'octubre. Encara no sabem les estratègies finals dels partits de cara a les eleccions i encara no sabem les decisions prèvies que prendrà Puigdemont que seran importants. Aquestes eleccions que haurien estat ideals per presentar una llista de país amb tots els partits independentistes i la societat civil, probablement seran unes eleccions temibles per a l'independentisme degut a l'enfrontament dels partits. Però després, sigui quin sigui el resultat, Catalunya continuarà el seu camí cap a la independència o, com a mínim, cap a un canvi radical de la relació de Catalunya amb Espanya. Potser hi haurà una acceleració cap a la independència o un estancament, sobretot degut a la posició d'ERC que no és la que s'hauria d'esperar d'aquest partit històric en aquest moment històric. I si això és vol considerar un procés, ja serà un altre procés.  Però Catalunya haurà de partir d'una victòria democràtica i d'unes mobilitzacions que li aportin el suport de la comunitat internacional, perquè si no és així qualsevol negociació real serà impossible (tal com ho és ara la proposada per ERC i el gobierno de l'estat espanyol, que és només una cortina de fum que afavoreix els interessos d'Espanya). En qualsevol cas, des del parlament, des de l'exili, des de les mobilitzacions al carrer i amb la pressió internacional, al final caldrà fer un referèndum. Però penso que, després del gir que ha fet ERC cap al retorn a l'autonomia aquests darrers anys, ja serà tot en un altre paisatge.

28/03/2020

EL CORONAVIRUS HO CANVIA TOT

Aquesta pàgina també potser també hauria de canviar temporalment de nom i passar-se a dir Virus en lloc de República. I dic només temporalment perquè el Covid-19, en la seva versió amb més capacitat infecciosa i mortífera s'acabarà molt abans que no s'acabi la idea de república que desitja la majoria de la societat catalana. És pràcticament segur que, amb més o menys número de morts, l'hivern de l'any 2021 ja tindrem (o tindran els supervivents) la vacuna i que els grans estralls de la malaltia sembla que s'hauran acabat. Això és el que passaria en circumstàncies normals en el desenvolupament d'una vacuna, però en el moment actual que no s'havia donat mai al món, amb els avenços actuals i amb la pressió que mai no havia existit en tota la història sobre les farmacèutiques i els investigadors per aconseguir ràpidament una vacuna efectiva, hi ha una gran probabilitat que els temps de desenvolupament, producció i distribució s'accelerin notablement. I abans de la vacuna hi haurà un tractament que treduirà les morts, probablement ben aviat. Sigui quan sigui, aleshores la població serà probablement una mica més jove i revitalitzada per tota la gent que haurà pogut resistir la malaltia, a més d'haver passat per una experiència global que li farà replantejar més globalment el futur. També és una mica difícil d'entendre com ha pogut passar que a Unió Europea no hagin aprés gaire de l'experiència asiàtica prèvia i el virus els hagi agafat gairebé a tots amb el peu canviat. Especialment a Itàlia i a Espanya, de moment. Sembla que els científics i els governs, en aquest cas, haurien d'haver-se previngut més tenint en compte dues dades fonamentals de tots els virus, que són la capacitat de transmissió i la taxa de mortalitat. Amb l'experiència asiàtica en aquest nou virus, se sabia que la transmissió és gran i la mortalitat també per les pneumònies que origina, encara que aquesta darrera sembla que no és tant mortal, per sort, com la famosa grip espanyola del 2019 que va infectar una tercera part de la població mundial i va acabar amb la vida d'uns cinquanta milions de persones a tot el planeta. I també tenim uns coneixements i una tecnologia incomparablement més gran que aleshores. Però tothom pot recordar científics i ministres dient que s'infectaria poca gent al nostre país o que les conseqüències serien comparables a les d'una grip estacional. I també tothom pot recordar les referències als primers morts sempre amb la insistència paternalista en patologies prèvies, només uns dies abans de la gran propagació europea, del que ja passava a Itàlia i del que havia passat a Xina. I el gobierno de Espanya, que hauria d'haver aïllat  immediatament Madrid que és el principal focus, també es nega repetidament a la demanda de paralitzar totalment les activitats no estrictament necessàries i la demanda d'aïllar Catalunya, que és allò que proposen el president Torra i els investigadors més sensats amb els números a la mà. A Madrid tenen por, no només del virus ni de que la gent es mori, sinó sobretot del ridícul que poden fer si es demostra clarament que la gestió a Catalunya ha estat més eficaç, que ho serà per més que hi posin traves. I si a més, quan això passés, Catalunya estigués aïllada, la possibilitat de la independència seria més factible. Sembla que els fa més por això darrer que el mateix virus. Per aquest fet també veiem l'exèrcit espanyol que s'ha desplegat al port i a l'aeroport de Barcelona fent veure que desinfecta, en lloc de tancar aquestes dues importants infraestructures que és el que reclama el Govern de Catalunya. Sembla que a Madrid els preocupen més unes altres coses que no pas la propagació de la mateixa malaltia per més escarafalls que facin, però el gran número de víctimes i la pressió internacional és probable que en pocs dies els obliguin a prendre definitivament les mesures necessàries.

22/03/2020

LA PROVA DEL COTÓ

Aquest procés d'independència, iniciat de debò a partir de l'any 2010 i que té un dels seus punts àlgids el primer d'octubre del 2017, serà també l'indicador determinant de la vitalitat del poble de Catalunya. Després del que han fet darrerament des d'Espanya: després de pegar-nos i mutilar ulls, després de cridar "a por ellos" des del rei fins als policies rasos condecorats i aclamats per multituds, després de sentir-los mentir descaradament i sense parar des de tots els faristols i des de tots els mitjans de comunicació segrestats, després d'empresonar els nostres líders democràtics pacífics i de jutjar-los en judicis ignominiosos que fan vergonya aliena, després de provar d’arruinar-los els patrimonis, després de mentir impunement als judicis, després de jutjar també la cúpula de la nostra policia per haver protegit els ciutadans, després d'engegar represàlies judicials contra més de dos mil independentistes pacífics, després d'inventar-se causes de terrorisme contra ciutadans indefensos, etc... i tot això emmarcat després d'uns quants segles de repressió ben documentada, mentre molts dels  polítics independentistes actuals simplement proven de mantenir els escons dels seus partits i no són capaços de gestionar el llegat de la gent que va votar el primer d'octubre, si aquesta mateixa gent no reacciona una altra vegada de manera contundent als dos llocs que pot fer-ho, al carrer i a les urnes, per obligar els nostres polítics a fer front a l'estat espanyol, si simplement tornem a votar una altra legislatura autonòmica i després una altra, si no som capaços en pocs anys de foragitar els nostres polítics que es rendeixen mentre fan pactes que saben que no es compliran mai, si no som capaços de deslliurar-nos d'aquells que en lloc de plantar cara a l'estat espanyol es dediquen dissimuladament a blanquejar-lo, si no reaccionem als ulls d'una Europa que ens mira, que és completament imperfecta però que ens mira, perquè si no fos així ja ens haurien massacrat, si no som capaços de reaccionar com a poble en aquest context... Serà la prova del cotó, perquè aleshores voldrà dir que definitivament la repressió secular i el mestissatge provocat del país han triomfat, que no ens mereixem una independència que ja no tindrem mai i que a mitjà termini probablement serem destruïts com a nació i com a cultura convencional. Si és així, que espero que no ho sigui, encara podríem apostar fort per resistir amb una nació virtual, per mantenir la llengua en les condicions precàries ja consolidades i per fomentar la nostra potent cultura en el món de la comunicació virtual de segle XXI que ho està canviant tot.

08/03/2020

ES PODIA FER PITJOR?

A vegades penso si es podia fer pitjor la gestió del camí cap a la independència per part dels polítics dels partits independendistes després del referèndum de l'u d'octubre del 2017. I arribo a la conclusió que sí, que encara es podia fer pitjor, però no gaire pitjor. Després d'uns quants segles d'evidències que l'estat espanyol vol destruir Catalunya com a tal, després que els espanyols sempre ens han guanyat per la força bruta perquè senzillament són més i també disposen de més força estatal i militar, després que en les derrotes sofertes hagin fracassat tots els pactes posteriors que s'han fet degut als incompliments flagrants de l'estat espanyol, l'un darrere l'altre, després que cada pacte hagi comportat un retrocés en els drets civils dels catalans, encara que una precària burgesia i el poble ras han resistit al llarg dels segles mantenint com ha pogut la llengua i la cultura, després de tot això...  ara, en el moment que la gent de Catalunya, i em refereixo bàsicament a la gent del carrer que va votar l'u d'octubre, ha posat l'estat espanyol contra les cordes amb un referèndum democràtic, després d'aquesta victòria que no havíem aconseguit en centenars d'anys, en lloc de plantar-nos per veure si podem acabar de guanyar, n'hi ha que deicideixen malbaratar-la acceptant la repressió normalitzada i, ja com a perdedors, també decideixen provar una estratègia que sembla que mai no havíem provat: pactar!!! La veritat és que a vegades penso si els catalans ens mereixem realment la independència i no sé que respondre, ara mateix probablement diria que no. Un nen de sis anys s'adonaria que amb l'estat espanyol només hem de pactar després de guanyar d'alguna manera, sigui com sigui, perquè si perdem acabaran amb nosaltres però si pactem com a perdedors també, potser una mica més lentament però també. I és impossible guanyar la república si, desprès de la primera gran batalla guanyada i al davant de la derrota parcial amb la repressió posterior, la meitat dels generals que comanden també la meitat de l'exèrcit de diputats independentistes electes, decideixen rendirse i pactar com a perdedors, dient que encara no hi ha prou número proporcional d'independentistes i pensant que aquesta és la millor manera que els tornin a votar a les properes eleccions. Crec que s'equivoquen en tot. I la independència ens l'haurem de pintar a l'oli.

28/02/2020

CAÇA DE JUTGES

Els jutges d’estaments inferiors que, en judicis concrets, no sentencien clarament en contra els independentistes, fent com els jutges del suprem i dels constitucional, passant-se com ells el dret per l’arc de triomf i seguint la tradició de venjança dictada per les altes instàncies del poder judicial, saben que es juguen la seva carrera. Han de ser valents. Probablement aviat començarà una caça d’aquests jutges (o del seu entorn) que compleixen amb el seu deure, assenyalats per la premsa del règim. En canvi els que fan el contrari, són felicitats i van fent mèrits per ser ascendits. 

16/02/2020

L'AJORNAMENT DE LA INDEPENDÈNCIA

S'havien fet coses malament per part dels partits, segur, però potser mai Catalunya no havia estat tan a prop de la independència (o d'una cosa semblant) com ho va estar a finals del 2017, si després s'hagués continuat en la mateixa línia i amb la unitat política dels independentistes. L'ajornament, de fet, ja va començar el 21 de desembre del 2017, a les eleccions al parlament de Catalunya convocades il·legalment per l'estat espanyol, quan ERC es va negar a anar amb JuntsxCat en una candidatura única perquè, entre altres coses, es pensava guanyar-les. Les va perdre i després també es va negar a forçar la investidura de Carles Puigdemont i la restitució del govern anterior que era el legítim. Des d'aleshores tot han estat concessions a la repressió i derrotes jurídiques per a l'independentisme, derrotes il·legals però derrotes, amb l'excepció d'algunes decisions de la justícia europea. En el moment actual, amb la nova decisió d'ERC de facilitar la investidura a Espanya del candidat del PSOE, l'ajornament s'ha fet evident. Si la societat catalana és incapaç de reaccionar a les urnes a les pròximes eleccions, aquest ajornament serà per a molts anys. O per a sempre.

09/01/2020

SOBRE EL NOU GOVERN QUE ENS ESPERA A CATALUNYA

Tant ERC com el PSC es passaran cada dia abans de les eleccions dient que no pactaran el uns amb els altres i que no faran un govern tripartit amb els Comuns. Perdrien vots si diguessin el contrari. Just fetes les eleccions i amb els resultats a la mà, parlaran d'aquella cosa que ells en diuen l'esquerra i d'aquella altra cosa que ells en diuen la voluntat del poble i, si poden, el faran. 

02/02/2020

LES MENTIDES AL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS

Des del franquisme que la mentida pública no es feia servir a aquests nivells. I ja fa anys que dura. Diuen el que volen, independentment de la realitat. També al parlament de Catalunya.  Menteixen. Pugen al faristol, parlen i menteixen, tothom sap que menteixen, però no menteixen lleugerament sinó que menteixen pel broc gros, menteixen encara que sigui evident la mentida, com si les seves afirmacions fossin la veritat en contra de qualsevol evidència real que tinguem al davant dels ulls. Saben que al davant de certs electors podran substituir la realitat amb les seves paraules. Tenen la consigna de mentir. Són poderosos i provocadors. Tenen uns sous i uns privilegis que són envejables per qualsevol. Són feixistes i filofeixistes que tracten de feixista qualsevol altre que els desmenteix amb dades reals. Hem vist filofeixistes cridant: libertad, libertad! Però el gran problema no són ells. D'aquests sempre n'hi ha per tot arreu. El gran problema és que una part important dels espanyols els vota. Encara que saben que menteixen, perquè és impossible no saber-ho. I no només això, sinó que quan més menteixen, més els voten! És una part important dels espanyols d'Espanya i una part relativament menor dels espanyols empadronats a Catalunya que els vota. També els voten alguns catalans, però relativament molt pocs en proporció (quan dic catalans, en aquest context vull dir aquells que estan empadronats a Catalunya i volen ser catalans, és a dir, aquells que vinguin d'on vinguin i parlin la llengua que parlin, també senten la llengua, la cultura, la història i la nació catalana com a pròpies). Si algú dubta d'aquestes darreres afirmacions, són molt fàcils de comprovar, que consulti els resultats de les eleccions i la seva procedència. 

20/01/2020

SOM UN POBLE ACOLLIDOR, PACÍFIC, DIALOGANT, PACTISTA, ETC...

Estic gairebé segur que hi ha molts espanyols que tenen els collons al cervell i que sempre volen fotre el catalans perquè fa uns sis cents anys que ho demostren, però a vegades dubto de si la majoria dels catalans tenim collons o tenim un parell de cervellets a sota de la titola que sempre ens ajuden a trobar maneres més creatives d’obrir el forat del cul, perquè finalment els espanyols ens acabin de fotre del tot. Ho dic per l'abstenció d'ERC per facilitar la investidura del candidat del PSOE, quan era imprescindible i sense res concret a canvi!

11/01/2020

PIKETTI I FERRAJOLI

Són dos personalitats europees influents en el seus camps respectius, l’economia i el dret, que amb una diferència de pocs dies han vingut a afirmar amb diferents paraules que Catalunya és un país d'independentistes rics que volen ser insolidaris amb la resta d'Espanya. És radicalment fals. Qui els ho ha explicat això? España Global? Potser han llegit Solé Tura? Perquè totes dues fonts en això coincideixen. Si aquests intel·lectuals llegits pensen d’aquesta manera, què no farà la majoria de la gent d’Espanya que només mira les TV’s del règim?

07/01/2020

LA INDEPENDÈNCIA QUE VOL EL PSC

 

El suport d'ERC a la investidura de candidat del PSOE és una presa de pèl de grans dimensions. És tracta d'abandonar tot el que s'ha fet aquests anys per la independència i canviar-ho per la possibilitat de ser el partit hegemònic de Catalunya o, si no es pot, formar una coaliació d'unes falses esquerres que potser acabarà governant el país. Just en el moment que la independència, els exiliats i les mobilitzacions de resposta a la sentència de suprem, havien posat l'estat espanyol contra les cordes, surt un bon cristià i el salva del KO. En nom de l'esquerra que no ho és, d'un diàleg inexistent i que no existirà o en nom del que sigui, que no importa, perquè és una questió d'aconseguir el poder encara que sigui al preu de sacrificar la independència. I si és així, la independència probablement s'haurà acabat per més d'una generació. O per sempre. A ERC fan servir un llenguatge que els delata: "no som prou...", com si haguéssim fet un referèndum, "anar a les eleccions separats no és problema...", quan tothom sap que és el problema més gran per a l'independentisme, "s'ha d'eixamplar la base...", potser haurien de dir que ho volen fer al preu de renunciar a la independència, "el romanticisme del primer d'octubre...", desqualificant el seu valor, "l'independentisme màgic...", (copiat d'una part del PDeCAT) també per desqualificar el procés d'independència, "és la dreta que es reorganitza...", sobre l'intent d'unitat de la Crida que no admet sigles, només persones, i posa dos ex-comunistes al davant de tot abans de provar de constituir-se en partit polític, "l'espai convergent...", recordant l'oprobi de l'antic pujolisme d'on vindrà sempre el grup (o grups) de Puigdemont, etc. en són alguns exemples per atraure ànimes càndides d'esquerres. Són ells, la cúpula d'ERC, que mai no s'han volgut unir a Puigdemont i a les seves múltiples ofertes a partir de la declaració de la independència, com si aquesta fos possible sense el concurs d'un centre-dreta que ja no ho és perquè s'està desplaçant cap a l'esquerra. L'ultra dreta, l'extrema dreta i la dreta al nostre país són VOX, C's, PP i PSC-PSOE, senyors d'ERC! Mentrestant el partit socialista al gobierno es passejarà per Europa dient que ja ho està arreglant tot i que la part més important dels independentistes li dóna suport, que és la part més dialogant i moderada, provant de deixar Puigdemont en evidència, com un extremista. Faran aviat algun simulacre d'haver aconseguit alguna petita cosa, haver arribat a algun petit acord estèril amb l'Espanya del PSOE que no es complirà mai. Aquest desastre que ens estan organitzant els senyors de la cúpula d'ERC, després del que s'ha fet aquests anys per part de la ciutadania, amb ferits, mutilats, presos i exiliats, no té nom i no té cap més explicació que provar d'aconseguir el poder per una colla d'anys, com si estiguéssim en una situació de normalitat, en detriment dels altres partits independentistes, encara que sigui a costa de carregar-se la mateixa independència. Tot seria comprensible i correcte si diguessin simplement que no són independentistes, però no ho poden dir ni ho diran mai perquè perdrien molts vots. Tot el que fan està dirigit a les eleccions autonòmiques del parlament de Catalunya. Si arriben al govern, la seva independència serà com la del PSC, això si no acaben fent president l'Iceta, pactant també amb els Comuns. Com a votants, els independentistes els ho deixarem fer? Ho poden fer fracassar tot. Només amenaçant amb no votar-los ho podem canviar. I com m'agradaria d'anar errat en tot el que he escrit més amunt!

05/01/2020

DIA DELS INNOCENTS

Sembla que finalment Pedro Sánchez es deixarà investir per ERC. Llàstima que no ho hagin anunciat avui, que era un gran dia perquè ERC pogués explicar als independentistes tot l'abast del pacte. 

28/12/2019

ALGUNES DEFINICIONS PER FER SERVIR EL VOCABULARI MÉS ADEQUAT

Llibertat: Estat dels ciutadans els drets i els privilegis dels quals estan protegits per una comunitat civil organitzada, dels ciutadans que participen de la vida pública exercint un control sobre llur govern i dels ciutadans que són lliures en tot allò que la llei no prohibeix.

Crim: Violació greu de la llei moral, que en dret constitueix una infracció punible de caràcter greu.

Llei moral: Llei que emana de la consciència i ens obliga a fer el bé i evitar el mal.

Criminal: Persona que és culpable d’un crim.

Prevaricar: Una autoritat o un funcionari o funcionària públics, cometre un delicte en dictar una resolució injusta sabent que ho és o en deixar malintencionadament de promoure la persecució o el càstig d’un infractor o infractora.

(del diccionari jurídic de l’IEC)

¿Algú pot dubtar encara, amb tot el que s'ha vist aquests darrers anys, que a l'estat espanyol mantenim alguns funcionaris o servidors públics que paguem entre tots, policies, fiscals, jutges... que són perfectament coneguts per tothom i que són criminals i prevaricadors?

24/12/2019

LA VICTÒRIA DE LUXEMBURG

El TSJE de Luxemburg ha emès una sentència que dóna la raó a la defensa de Junqueras en el sentit que no es va respectar la seva immunitat per part del TS espanyol quan estava en presó provisional i havia estat escollit diputat del Parlament de la Unió Europea. És una gran victòria de l'independentisme que al mateix temps permet Puigdemont i Comín de ser eurodiputats per extensió i, ben aviat, després del Brexit, també Ponsatí. Encara que a l'estat espanyol no en vulguin fer cas, és tan palès que la cúpula de la justícia espanyola actua il·legalment contra el dret legítim i legal de l'independentisme, que els jutges de TS i després els del TC en els recursos, com a mínim hauran d'anar una mica més en compte. Els jutges del TS, que fins ara havien fet el que volien amb les lleis espanyoles, ja no ho podran fer tan fàcilment perquè han de respondre forçosament a aquesta sentència d'un organisme superior. I si a dins de l'estat espanyol se saben impunes, a l'espai europeu potser alguns jutges espanyols podrien passar de ser acusadors a ser acusats, encara que tenen un blindatge i una impunitat que no els permetrà ser jutjats perquè d'alguna manera ho haurien de ser per ells mateixos. 

20/12/2019

LA GRAN SOLUCIÓ ÉS MILLORAR (EMPITJORANT-LO) L'ESTATUT DE CATALUNYA!!!

Aquesta proposta, que hauria de fer riure després de tot el que ha passat aquests darrers anys precisament perquè  el TC va retallar l'estatut en la seva sentència del 2010, és d'un supervivent atàvic de la política que es diu Miquel Iceta. Però hi ha analistes independentistes que sembla que se la prenen seriosament fins a cert punt, perquè la comenten en el sentit de dir que l'Iceta s'equivoca, que el PSC està lluny de la realitat, que ja estem en un altre moment... etc. I sembla que la cúpula d'ERC també se l'empassa, més ben dit, ens la vol fer creure. No, l'Iceta, com tantes altres vegades, no s'equivoca gens, fins i tot potser podria dir que l'Iceta no s'equivoca mai, sinó que sempre persegueix uns altres objectius que el mantenen viu en la política. En aquests moments, si es fes un nou estatut seria per retallar encara més els drets de l'anterior que, de fet, des de les il·legals ofensives judicials i des de l'aplicació del 155, ja no està pràcticament vigent en la realitat política. Però això a ell no li importa, possiblement encara l’esperona. També actua sota els mateixos paràmetres en  proposar una revisió de la immersió a l'escola catalana. No, l'Iceta no s'equivoca, no vol solucionar cap problema ni cap conflicte, sinó que explica una altra menti de les seves per aconseguir votants espanyolistes moderats i de poca capacitat intel·lectual dels quals es va nodrint cada vegada més el PSC (només cal veure les enquestes que relacionen el votants de cada partit i el seu nivell d'estudis que mai no es publiquen en cap mitjà convencional perquè els socialistes s'hi oposen amb tota la seva artilleria). I a fe de Déu que al nostre país ho aconseguirà!

12/12/2109

LES NEGOCIACIONS DE LA INVESTIDURA

Perquè els diputats d'ERC acabin donant suport a la investidura de Pedro Sánchez, haurien de trobar una fórmula literària per poder fer públic un document final que no incomodés excesivament la majoria de votants espanyols de tots els partits i que, al mateix temps, enganyés l'electorat d'ERC. No és fàcil, però és possible, emparant-se en el fet que les negociacions reals són secretes. La posició d'ERC en la negociació es podria resumir en aquesta frase inventada i dirigida a Pedro Sànchez : "Fes qualsevol cosa que puguem vendre als nostres electors i t'investirem". Ells saben que Pedro Sànchez no complirà els acords, siguin els que siguin. Aquesta fòrmula és l'únic que realment importa en la negociació, en la qual la cúpula d'ERC hi està totalment interessada per després poder governar com a força hegemònica a Catalunya, provant de destruir el lideratge de Puigdemont i si cal pactant amb PSC i Comuns. Per a ells, la independència passa a millor vida, per més que s'esforcin en proclamar-la als quatre vents perquè ho necessiten dir als seus votants. Per això ja sofreixen protestes dels CDR. Veurem, res encara no és segur...

04/12/2019

LA RENDICIÓ

Quin visible interès té la cúpula d'ERC en rendir-se d'una punyetera vegada a l'estat espanyol! És que ni ho prova d’amagar. Quin interès en oblidar el més important que s'ha fet per la independència de Catalunya aquests darrers anys per tal de poder tornar a una autonomia que li permeti, a més, governar la comunitat autònoma! I quins són els seus motius? No els sabem tots, encara que en podem imaginar un parell: acabar amb la competència de Puigdemont i acabar amb la lluita immediata per la independència per tornar a una autonomia en la qual puguin governar. Això, en aquest moment històric, és el mateix que acabar amb la possible independència de Catalunya a mitjà termini i ajornar-la sine die, amb un Junquerisme com si fos un nou Pujolisme. I aleshores ja veurem... Com ho podrà fer, però? Com podrà enganyar la majoria dels seus votants? O potser al final no podrà i haurà de renunciar al seu pla? Aquest és el seu gran dilema, no la negociació de la investidura en si mateixa que, de fet, podria ser molt simple. I ho és. En la investidura d'un president del PSOE, ara els independentistes tenen la paella per mànec. Es tractaria de dir al PSOE que o bé reconeix el dret d'autodeterminació de Catalunya amb un referèndum o que ja s'ho faran. És impossible per a ells, oi? Oi que ells mateixos s'ho han fet impossible perquè aleshores els seus votants espanyols no els votaran? Doncs molt bé, que s'espavilin ells i els seus votants espanyols. Que vagin fent votacions o pactes entre ells. Si guanya el PP que guanyi. Els catalans de Catalunya, és a dir, la majoria de la societat catalana s'ha despertat d'un malson. Parlo de la majoria de la societat catalana, no dels espanyols que simplement viuen a Catalunya, que diuen que són espanyols i que la llengua, la història i la cultura catalana els importen el mateix que un rave si no és que les odien directament i, en conseqüència, voten partits que les volen destruir i que aspiren a la presidència de la Generalitat de Catalunya. La majoria de la societat catalana a la qual em refereixo, doncs, s'ha adonat que a Espanya se l'ha de guanyar, que no hi ha cap més solució. Com es pot fer? Doncs a tot arreu, al carrer, al govern, a la presó i a l'exili. Fent aquesta Espanya ingovernable, fent aquesta Espanya impossible. Ara podem fer-ho. I si no guanyem ens esclafaran igual, amb pactes i sense pactes. Però la cúpula d'ERC i els seus funcionaris tenen uns altres interessos que, per cert, també coincideixen, no precisament amb la cúpula de JuntsxCat sinó més aviat amb funcionaris del PDeCat en actiu provinents de l'antiga Convergència. Facin el que facin, el camí cap a la independència no té aturador, continuarà, continuarà... i penso que guanyarem. Ens faran perdre molt de temps però al final serà la societat catalana que els obligarà a abandonar la política o a arriscar-se a guanyar, costi el que costi. I ERC que vagi molt en compte, perquè la gent cada cop desconfia més dels polítics i aquesta trampa li pot sortir molt cara.

21/11/2019

EL PRESIDENT JUTJAT

Avui el President Torra s'ha assegut al banc dels acusats per no haver despenjat a temps una pancarta al palau de la Generalitat amb un llaç groc, demanant la llibertat dels presos polítics i desobeint la junta electoral espanyola. És un altre judici polític, amb els que hi estem acostumats darrerament, en aquest cas un judici polític per gairebé no res i destinat a inhabilitar el president de la Generalitat de Catalunya. Les darreres paraules, el seu discurs final davant el tribunal ha estat esplèndid. Ha tingut una actitud que no varen tenir els presos polítics imputats pel referèndum de l'u d'octubre del 2017, potser pensant encara en la possibilitat d'un judici mínimament just. Estic segur que els seus discursos, a hores d'ara, serien molt més contundents. El president Torra, en canvi, ha atacat directament la línia de flotació de la justícia espanyola i ha dit als membres del tribunal que, en realitat, la condemna que li imposin serà la seva pròpia condemna. Ha acabat amb un Visca Catalunya lliure!, un país on seria possible un altre tipus de justícia i un millor compliment de la voluntat dels electors. Des de l'establiment de la Mancomunitat i la posterior restauració de la Generalitat, des de començaments del segle XX fins ara, dels dotze presidents d'aquestes institucions incloent el president Torra, només els dos socialistes relativament recents i amb lligams amb el seu partit estatal, Maragall i Montilla, s'han lliurat de la repressió formal espanyola. Els altres deu han estat jutjats per la justícia espanyola, empresonats o exiliats per motius polítics. I un d'ells, Companys, jutjat sumàriament i afusellat pel franquisme. Sembla que s'hauria de concloure que els presidents catalans i, per extensió, els catalans que els voten, són delinqüents polítics compulsius o estan més aviat tocats per la tramuntana. Perquè o bé és així, o bé resulta que el president sempre hi ha algun moment en el qual es posa a favor del seu país colonitzat i sofreix la repressió de la metròpoli. I aquest darrer argument és una mica més convincent. 

18/11/2019

LA SOCIETAT FEIXISTITZADA

 

Cal escoltar bé el discursos dels caps de llista dels partits polítics que es presenten a les eleccions espanyoles per adonar-se de tot allò que han d'arribar a dir contra la realitat de Catalunya perquè els espanyols els votin. És en aquests discursos de la campanya, on els candidats van assessorats per captar la major quantitat de vots possible sense cap altra estratègia dominant, on es veu bé la situació de la famosa finestra d'Overton de la societat a la qual es dirigeixen (pels qui no estiguin avesats a aquest concepte, simplement situa el desplaçament de la majoria social en l'eix esquerra-dreta). Espanya no és una abstracció, Espanya està formada per espanyols. Aquest concepte tan senzill sembla que sempre s'oblida en favor d'una correcció política que parla de l'estat espanyol com una entitat abstracta que, ves a saber per què, sempre fa les coses de manera autoritària fins que no pot més i és derrotat, com ha demostrat en tota la història. I derrotar-lo ha estat sempre l'única solució possible per als qui s'hi oposen i no volen ser bàrbarament explotats. L'abstracció de l'estat espanyol de la realitat, com una entitat diferenciada de la població per poder blasmar-lo, és simplement una mentida interessada i compassiva repetida ad nauseam. La majoria actual dels espanyols, no tots evidentment, però sí la majoria electoral i social, són de tarannà profundament autoritari i una gran part d'ells clarament feixistitzada. Només cal veure també el perfil dels vots i dels votants en les eleccions a Espanya i comparar-lo amb els de Catalunya. I sobretot també tenint en compte, a dins de Catalunya, els vots dels qui diuen que se senten catalans i els vots dels qui diuen que se senten espanyols. Potser serà degut als diaris que llegeixen i a les televisions que miren, pobrets? A la influència dels poders fàctics de l'estat espanyol, pobrissons? Doncs sí, segur. Però potser serem el primer país a la història que, amb la nostra proverbial capacitat de pacte o de submissió, ja no sé què és, encara serem capaços de preguntar als colonitzadors que estan a punt de destruir-nos: -Perdonin, vostès ja estan ben informats? 

08/11/2019

LA JOVENTUT

La majoria de la joventut, la joventut que d'aquí a uns anys governarà el país, els estudiants en bloc, s'han incorporat definitivament a la lluita per la independència.  És la generació del 14-O, tal com ells mateixos s'anomenen, i que ja ha dignificat en una sola setmana de protestes allò que els nostres polítics havíen deixat degradar en dos anys, el llegat de la votació en referèndum de 2017. La joventut sempre és sensible a les grans injustícies com  la sentència de tribunal suprem, que es va publicar precisament el dia del qual prenen el seu nom. No acceptaran mai la repressió però tampoc no acceptaran mai un pacte vergonyós com alguns polítics que es diuen independentistes estarien disposats a acceptar per retornar a l'autonomia. Si aquests polítics ho volen fer, els obligaran a apartar-se o a posicionar-se clarament a l'altra banda del tauler d'escacs. Amb aquest paisatge a la vista és normal que a l'estat espanyol estiguin cada dia més desesperats. Jo d'ells ho estaria. S'ha engegat un tren que ja no es pot aturar i que porta a la independència de Catalunya, encara que haurà de fer algunes parades en estacions de servei. Però tots el mitjans de comunicació que estan vinculats al poder ho amaguen o proven de demostrar exactament el contrari. 

30/10/2019

FALSA BANDERA

L'estat espanyol està instal·lat en la mentida de de fa molt de temps, la policia també menteix en els atestats des de fa temps, però ara ja sembla que ja es dediquen a elaborar proves falses per inculpar els detinguts de violència i que els volen inculpar també de terrorisme, però no saben com acabar-ho de fer per acusar de terrorista el moviment polític més pacífic del planeta. Hi ha una manera fàcil que són els atemptats de falsa bandera. Amb tot el que hem vist que són capaços d'arribar a fer, segur que els contemplen. Probablement no sabrem mai què va passar amb l'imam de Ripoll en la gestació dels atemptats a Catalunya de l'agost del 2017, però ho podem imaginar fàcilment sense que en quedin gaires dubtes. Estiguem sempre atents.

27/10/2019

PACIFISME I ALDARULLS

Després de la sentència als presos polítics, a Catalunya s'ha viscut una setmana amb manifestacions pacífiques de centenars de milers de persones a tot el país i també amb aldarulls públics que han estat reprimits per la policia amb innecessària violència (més de 500 ferits, alguns de greus, quatre amb un ull perdut, uns dos centenars de detinguts, més de vint d'empresonats...) La policia catalana, els mossos, en aquest moments, degut a les amenaces de repressió amb el 155 i a la cadena de comandament és pràcticament policia espanyola, per això el ministre d'interior espanyol diu sempre que ho fan molt bé. Però una cosa és encendre focs amb el mobiliari urbà i llançar objectes contra la policia i una alta cosa és que un cos de funcionaris armats fins a les dents es dediqui a reprimir els els nostres joves desarmats amb una violència totalment  innecessària, a mutilar-los llançant bales de goma i després a mentir en els atestats per justificar-se i poder empresonar-los. Com sempre han fet durant molts segles i encara que en aquest moment sembli estrany, a Espanya no deixen cap via oberta: l'estat espanyol té la força bruta, la fa servir i no vol saber res més, vol guanyar d'aquesta manera. Fins ara, com era lògic per la correlació de forces, ho havien aconseguit, Catalunya havia resistit però sempre havia perdut. En canvi, aquesta vegada hi ha telèfons mòbils i Catalunya probablement pot vèncer, vèncer democràticament, però vèncer. Possiblement, al segle XXI, l'estat espanyol ha fet un mal càlcul.

19/10/2019

LA FI D'ESPANYA

Aquesta setmana, amb la sentència contra els independentistes, el règim instaurat el 1978 i el mateix estat espanyol tal com està constituït decreta la seva pròpia fi. Aquesta sentència serà letal, no per a Catalunya, que és el que pretenen, sinó per a Espanya. Hauran estat ells mateixos que ho hauran aconseguit, fent com sempre han fet, reprimint la dissidència. No es podrà mantenir aquest estat espanyol que ha optat com sempre per la repressió a Catalunya i ja no es pot fer enrere, a dins o al costat d'una Europa del segle XXI per poc democràtica que sigui. Espanya serà molt inestable perquè, a partir d'aquesta sentència, Catalunya la farà contínuament inestable. Es possible que passin dies, mesos i probablement anys, fins que aquest estat faci fallida, el seu rei, els seus jutges prevaricadors, els seus polítics mentiders i provocadors, el seu establishment econòmic i l'aparell mediàtic repressiu. Però aleshores provaran de negociar com sempre, des del poder, volent fer passar per negociació allò que seria una nova submissió de Catalunya i ja no podran. A partir d'ara ja no podran. Han pogut fer el que han fet aquests darrers anys, entre altres raons, perquè s'han aprofitat d'un ascens de la ideologia d'extrema dreta a Europa i Amèrica. Aquest ascens ha estat beneficiat per allò que en podríem dir l'adolescència tecnològica de les xarxes, però els telèfons mòbils i les xarxes són  precisament la gran diferència respecte al segle passat que no permetran a l'estat espanyol actuar com sempre ha fet. La metàfora d'allò que pot passar ha estat l'estavellament contra un fanal del paracaigudista que baixava amb una gran bandera espanyola, el dia de la celebració de les restes de l'imperi espanyol, als mateixos nassos del rei. És una imatge mediàtica que està donant la volta al món i no hi poden fer res. Passaran els dies, els mesos o els anys, però d'ara endavant tot serà possible en un sol minut.

12/10/2019

MIRADA LLARGA I MÀ ESTESA?

El mateix dia que els cossos de la guàrdia civil destinats a Catalunya celebren la seva festa patronal, que condecoren "post mortem" el magistrat del jutjat nº 13 que va ordenar l'assalt a la conselleria d'economia, que condecoren la funcionària que va fer l'escorcoll, que conviden el fiscal que havia començat il·legalment anys abans la investigació prospectiva del govern català sense cap prova, que el cap de la guàrdia civil destinada a Catalunya acusa els independentistes de violents en el seu discurs, també sense cap prova, que diu que ells també "ho tornaran a fer" i hem de suposar que és l'apallissament de la població que va anar a votar, que al·ludeix a la sentència que encara s'ha de fer pública i dóna per condemnats els acusats, que menysté els mossos d'esquadra, etc. és el mateix dia que el vicepresident del govern català per part d'ERC, Pere Aragonès, diu que sigui quina sigui la sentència, ells ofereixen mirada llarga i mà estesa al govern de l'estat espanyol. Qui posa la vaselina? I si oferíssim puny alçat i roc a la faixa? Sense violència, és clar perquè aleshores hauríem perdut. Per què no diu directament que la cúpula d'ERC pensa que rendir-se al règimdel 78 i a l'estat de les autonomies per conservar o ampliar els seus escons és la millor solució. Ja volien investir Pedro Sánchez que s'hauria passejat per tot Europa dient que, a més, els mateixos  independentistes l'havien investit. Ara s'excusen dient que realment l'han desemmascarat perquè no va fer cas de l'oferiment de la seva abstenció... Aquesta rendició de la cúpula d'ERC, que ho és i no sabem exactament per quines raons profundes, fa dos anys que ens està fent mal a tots els independentistes però a ERC probablement també li pot sortir malament ben aviat. 

09/10/2019

UNA MICA DE FÀSTIC

És el que avui he sentit en escoltar els discursos dels tres principals partits polítics independentistes cridant a la mobilització massiva de la població. Perquè el dia u d'octubre de fa dos anys, la població mobilitzada els va posar a les mans un tresor de cara a la consecució de la independència i durant aquests dos anys s'han dedicat a malversar-lo. Això sí que és malversació. I ara, després de tot l'espectacle que estan fent, tornen a cridar la població a la mobilització. Segur que ho farem. Ens mobilitzarem, és clar, però ens haurem de cuidar de no fer-ho en favor d'ells, sinó que ho haurem de fer sempre en favor de nosaltres. No sé com, però haurà de ser així. Quan parlo de la malversació d'aquest tresor no em refereixo mai als accelerats dies del novembre del 2017 sinó als dos anys posteriors. Aquells dies de novembre del 2017 hi havia massa acceleració, s'havien de prendre decisions ràpides i els errors que es varen produir em semblen relativament comprensibles en aquella situació (perquè els errors ja s'havien fet abans). En canvi, després, hi ha hagut sempre molt de temps per pensar i decidir, però han acabat decidint sempre que anaven separats a qualsevol de les eleccions posteriors que hi ha hagut. Cada un dels partits té la seva particular culpa, però n'hi ha un, ERC, que va forçar la declaració de la independència del novembre del 2017 per després dir immediatament que volien anar separats a les eleccions imposades pel govern central del 21 de desembre d'aquell mateix any, perdre-les quan les pensaven guanyar, negar-se aleshores a investir el president Puigdemont i després, entre moltes altres coses, dir de seguida que a Catalunya no hi ha prou independentistes per a fer la independència. No a cau d'orella, no, sinó a la BBC. Quants hem de ser? I per a què serveixen aleshores els referèndums? I l'estratègia de la cúpula del partit, abonada per l'unionisme, seria tornar a l'autonomia per eixamplar la base a la llarga. Tots sabem, com a mínim els qui no ens mamem el dit, que aquí hi ha altres coses. És una mena de rendició pactada. Espero que el seu electorat, que sí que és independentista, els passi la factura corresponent sense deixar de votar partits independentistes. Atents als resultats d'aquestes eleccions que ja veiem a l'horitzó.

01/10/2019

JUTGES CRIMINALS

Cada vegada que el senyor Pérez Royo, reconegut catedràtic de dret constitucional diu que hi ha alguna decisió jurídica concreta que seria il·legal, que la sala del Tribunal Suprem que s'ocupa del judici als independentistes no pot fer perquè vulnera drets, ja siguin dels votants, dels presos independentistes o de qualsevol llei, el TS acaba fent exactament allò que el senyor Pérez Royo diu que no es pot fer. Gairebé faria riure si no fos tràgic. Jo li demanaria que no es compliqués més amb les exigències d'algunes lleis i que simplement reconegués que hi ha una colla de fiscals i jutges criminals que fan servir aquestes lleis per perseguir i justificar els seus actes criminals contra els independentistes, com privar-los de llibertat sense cap més justificació possible que no sigui la que ells s'inventen al marge de la llei. És una evidència. Són impunes. Sabem que és gairebé impossible denunciar-los individualment, sabem que qualsevol denúncia que se'ls posés finalment l'haurien de jutjar ells mateixos, però farem el que calgui perquè algun dia siguin jutjats per aquests crims, perquè ningú no ho pugui tornar a fer mai més.

21/09/2019

LA DIADA D'AHIR

En general la gent hi va anar per ètica, sense entusiasme però amb convicció. Els nostres polítics, sobretot la cúpula d'ERC, han estat nefastos. Ningú no va predir l'actuació brutal dels jutges espanyols, però tampoc ningú no va predir el gir brutal de la cúpula de'ERC. Ara ens hem de refer en molts fronts, el front exterior espanyol, el front interior dels espanyols que viuen a Catalunya i el front intern amb els polítics independentistes que no ho són. Després de la sentència, sigui la que sigui, em temo que molts dels nostres polítics que es diuen independentistes tornaran a la gesticulació, només a la gesticulació per poder guanyar encara unes altres eleccions estatals o autonòmiques i frenar definitivament el camí cap a la independència. Per què? Probablement hi ha moltes respostes, però una de molt simple: n'hi ha molts que tenen por, els atenalla la por. Però qui sap si es podrien trobar amb una inesperada llista unitària de país, sense polítics professionals, que els fes perdre molts vots. Segons com vagi tot, aquesta llista potser serà una necessitat per poder avançar definitivament cap a la independència. 

12/09/ 2019

RESPOSTA A LA SENTÈNCIA

Sincerament, no tinc gaire confiança en la resposta immediata que donarem a la sentència del judici als nostres presos polítics perquè en aquests moments ens manca unitat i lideratge. Els jutges de l'estat espanyol ens han derrotat de manera completament il·legal però ens han derrotat. Fent servir la força. Com si fos una derrota militar, ha estat una derrota judicial que cap dels analistes polítics, que sembla que ara també prediuen el futur, no havien previst. No han entrat els tancs, han entrat els jutges per la Diagonal. Ens han dividit i ens han derrotat momentàniament. Ara ens hem de refer. No tinc gaire confiança en la resposta perquè hauria de ser una resposta coordinada i, en aquests  moments, no hi ha un lideratge fort per a aconseguir-la, potser hauria de ser un lideratge col·lectiu. Hi ha una llum que passa pel Consell per la República. Però degut a l'evidència de la gran injustícia que representa aquest judici, a part de totes les discrepàncies i lluites internes, a part de tot allò que pugui passar en el mateix moment i poc després de la sentència, el gran tema és a curt i mitjà termini: Ens ho deixarem fer? Perquè si volem, contra tots nosaltres, ara no podran. En canvi, si ens ho deixem fer, voldrà dir que som un poble que no té dret a la independència perquè és incapaç de defensar-la.

31/o8 /2019

TORNAR A L’AUTONOMIA SENSE QUE NINGÚ NO SE N'ADONI

És allò que pretenen la cúpula d'ERC i l'ala més funcionarial de PDeCAT, diguin el que diguin, perquè tothom veu que fan el que fan. I ja ho han d'anar desmentint. La política és així, però se'ls veu el llautó a més de mil tres-cents quilòmetres, la distància que hi ha entre Barcelona i Waterloo. Si ho aconsegueixen, diguin el que diguin, l'estat espanyol ens acabarà de destruir definitivament com a nació, economia, llengua i cultura, perquè ho faran amb aparença de normalitat democràtica. Només hi ha una possibilitat, des de la societat civil espantar els partits que es diuen independentistes amb no votar-los si no van cap a la independència i després, entre tots, entre els partits independentistes i la societat civil, espantar de veritat l’estat espanyol perquè, si no cedeix, es vegi empès a accions cada vegada més autoritàries i antidemocràtiques que l'acabin de delatar completament al davant dels països democràtics que li donen suport. El moment és únic i aquesta és l'única via.

20/08/2019

CATXA D’AGOST

A mesura que es van sabent coses i que es van veient noves derives dels partits independentistes, de tots, cada vegada es veu també amb més claredat el paper d’estrassa que han fet abans i després del referèndum. Les mutacions estructurals que sobre la marxa va proposant Puigdemont (el polític independentista més creïble) potser són degudes en part a la pròpia necessitat del seu antic partit, però també degudes a la voluntat de distanciar-se de la política anterior. Cada vegada pren més sentit aquella afirmació de la Clara Ponsatí, quan va dir que anaven de farol . Però ara, a l’exili, a la presó i amb la Generalitat pràcticament intervinguda, quan sembla que no hi ha pot haver gaires farols més, resulta que el farol continua. Ara especialment dirigit als seus votants. Sobretot en una part molt concreta dels independentistes, la cúpula d’ERC i la part més conservadora (conservadors de cadires) del PDeCAT. Diuen que volen aconseguir la independència i fan tot el possible per tornar a l’autonomia. Ara bé, la majoria de crítics amb la gestió política anterior s’ho miren des de la realitat actual, amb el coneixement d’un passat recent que aleshores encara era futur i amb totes les dades a la mà que encara no es tenien. I sense la pressió social que trucava cada matí a la porta de casa dels polítics independentistes. Sobretot la pressió del mes d’octubre del 2017. Perquè es tractava d’una revolució social emergent que els polítics catalans anaven seguint com podien, moltes vegades de manera maldestra, però sense conèixer encara tots els fets posteriors que els portarien de manera salvatge i totalment injusta la presó i l’exili. La gestió política actual del procés independentista, per les raons que siguin, potser infinites, és un desastre. També sembla que va ser maldestra des del començament i que encara no hem superat aquesta situació dels partits i els nostres polítics professionals. Però ningú, ningú, cap ni un dels crítics independentistes més ferotges amb els polítics catalans, no va preveure la reacció de la cúpula de la magistratura espanyola que es saltaria les seves pròpies lleis i que s'inventaria una rebel·lió inexistent, per enviar-los a la presó o a l’exili amb unes peticions de penes desorbitades. La paraula warfare, a Catalunya, gairebé tothom l’ha coneguda després. Potser hauríem d’admetre que el farol no era tan racionalment predeterminat com alguns volen fer creure, sempre des de la seva postura còmoda, només amb la pressió que els fa al cul el sofà de casa i amb el coneixement de tot el que ha passat després a la seva disposició. Però la revolució continuarà perquè la gent la vol. Però els farols, encara que siguin d'un altre tipus, sembla que també continuen.

07/08/2019

INVESTIDURA A MADRID

Tots els partits independentistes, tots, han fet un mal paper a partir de la celebració del referèndum de l'octubre del 2017. I ja abans. També hem de recordar que el seu paper, com a partits polítics, en aquesta situació no és gens fàcil. Ara bé, n'hi ha un que sembla que vol batre rècords. Es tracta d'ERC, que ja va decidir que s'abstendria per facilitar un govern del PSOE-Unidas Podemos en el cas que arribessin a un acord. Teòricament van ser votats per fer la independència i els seus votants s'ho creuen, però a poc a poc s'hauran d'anar adonant que això no és veritat. No estic dient que els polítics de la cúpula d'ERC  no siguin independentistes sinó que han decidit, de moment, abandonar el camí cap a la independència i substituir-lo pel seu propi camí cap a la hegemonia autonòmica. I després, segons com els vagin les coses, potser d'aquí a uns quants lustres, ja veurem... I probablement veurem que no. Aquesta abstenció anunciada és un error garrafal, intencionat o no, de cara a la política internacional que és l'única que en el fons ens pot ajudar a arribar a la independència. Legitima el govern d'Espanya al davant dels dubtes que podria oferir a les institucions europees i desligitima al mateix temps els fets democràtics i revolucionaris (ho mantindré sempre, tant si fracassa com si triomfa la revolució) de l'octubre del 2017, donant estabilitat a l'estat espanyol que podrà seguir menyspreant olímpicament Catalunya amb la connivència ara demostrada dels independentistes catalans. En canvi, a la inversa, no es podria formar gobierno i el  problema real d'Espanya, del qual el candidat del PSOE no en vol ni parlar, estaria en primer pla. A més, algú creu que es pot donar suport a un  candidat que en el discurs d'investidura calla el problema central, si no és per pura submissió? I com que a ERC ja van dir que s'abstendrien si els altres arribaven a un acord, el seu vot ja no depèn d'ells mateixos sinó dels altres.  Tant si hi ha investidura del gobierno del PSOE com si no n'hi ha, aquesta decisió prèvia els passarà factura, això segur. El problema és que també pot passar factura per cansament a tot l'independentisme. Haurem de trobar una estratègia per desactivar aquesta deriva d'ERC i altres derives similars. Els hem d'espantar amb no votar-los, però seguir votant partits independentistes. Potser amb unes noves eleccions i una llista de país amb polítics independents. Tardarem més, però a partir de l'octubre del 2017 i a mitjà termini, tot està i estarà encara a les mans de la gent de Catalunya. I en els seus vots. 

24/07/2019

INDULTS

Alguns polítics catalans, sembla que voldrien provar de pactar l'indult dels presos catalans amb els partits espanyols repressors. Com a mínim ha sortit alguna notícia en aquest sentit, encara que es vol mantenir tot en secret, és clar. Els presos ja hi estaríen d'acord? Alguns d'ells, o potser tots, segur que no. Així mai no serem lliures. Indults a canvi de què? De renunciar a la independència? No es pot fer política jugant amb la llibertat d'uns presos i menys política independentista. Tot es complica molt. Si aquests polítics que els independentistes hem votat no canvien d'actitud, potser n'haurem de votar uns altres.

2o/07/2019

EL DESASTRE DELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES CATALANS

Els polítics en l'arena política són com els generals en l'arena militar. Si s'equivoquen en les seves decisions pot desaparèixer una cultura sencera per més arrelada que estigui, tal com pot passar si es perd una batalla militar decisiva. Darrerament els polítics independentistes han fet dues jugades mestres que han acabat amb la pèrdua de l'Ajuntament de Barcelona, que amb la unitat s'hauria guanyat, i la cessió de la Diputació de Barcelona, que amb la unitat també s'hauria guanyat. Encara els falta la tercera, una jugada mestra molt important, potser la més important de totes:  Convocar eleccions en el moment més oportú, per tal d'anar-hi per separat amb les excuses de sempre i aconseguir, amb la posterior política de pactes, que Miquel Iceta o un equivalent, sigui president de la Generalitat de Catalunya. Els actuals polítics independentistes catalans són com nens que es barallen per qualsevol cosa, mentre els mestres-jutges també els van castigant per qualsevol cosa, al pati d'una escola feixista dirigida per VOX.

11/07/2019

LA MANCA D'UNITAT DELS PARTITS INDEPENDENTISTES

És un desastre. Ja ho poden provar de justificar com vulguin. Des de tot arreu de l'independentisme, es critiquen els pactes als ajuntaments i els pactes a la Diputació de Barcelona, però el mal no són els pactes, després de les eleccions sempre hi ha una aritmètica parlamentària que pot ser enverinada, el mal és abans dels pactes, el mal és la manca d'unitat que ha portat aquesta aritmètica, a aquesta disgregació i a aquesta pèrdua de força unitària. Però de qui és la culpa? De tots els partits independentistes? Sí, de  tots, però repartida de diferent manera. La CUP que, amb molt pocs diputats va fer caure el president de Junts pel Sí, Artur Mas, quan els dos partits independentistes majoritaris anaven units, que en la mateixes circumstàncies va estar a punt de fer caure el seu successor, Carles Puigdemont, en negar-se a aprovar els pressupostos pactats pels altres dos partits independentistes, que tampoc no va facilitar els darrers vots que faltaven per a la presidència de Jordi Turull, just el dia abans d'entrar a la presó, etc. pot retreure alguna cosa als altres dos partits? Jo diria que no. Però els seus votants són els qui més clamen per la unitat! És un cas d'estudi psicològic. Són minoritaris, però els seus pocs diputats al parlament eren, i encara són, essencials per a l'independentisme. I el PDeCAT? O hauríem de parlar de l'antiga Convergència? O de la nova Crida? O de JuntsxCat?  Potser seria millor parlar només de Puigdemont? Potser una mica de tot. L'antiga Convergència mai no ha estat al capdavant de la independència, però en un moment determinat, probablement obligada per la deriva social i la deriva dels seus votants, va fer un pas essencial per aconseguir-la: el partit central de l'espectre polític català es va posar a favor de l'independentisme, de la mà d'Artur Mas. Sense això, la independència és i serà sempre impossible. Però es va trencar la coalició amb Unió i ara la marca JuntsxCat està lluitant per no tornar-se a trencar per la dreta més autonomista del PDeCAT. I d'aquí tot un ball de sigles i de noms, amb la creació de la Crida, que no és un partit, que no vol agrupar sigles sinó persones, i que es pot constituir en partit de manera immediata amb una consulta als seus associats. Són maniobres per a salvar-se com a partit i, al mateix temps, atraure votants d'ERC. Al darrere hi ha Puigdemont que és, ente el polítics, qui ha fet més per la unitat. Sense èxit. Puigdemont va oferir a Junqueras anar de número dos a les eleccions europees. I a la Crida, que de fet és una creació seva, hi ha una presidència, Jordi Sànchez, i una vicepresidència, Toni Morral, dels quals no es pot dubtar de la seva procedència de l'esquerra política. Però tot això a ERC no li importa. Es tracta de negar-se a qualsevol proposta i afegir-hi que és la dreta que es reorganitza. Encara que tota la direcció de la Crida fos el comitè del partit comunista en ple, dirien el mateix. ERC, de qui jo havia estat votant, després de les eleccions del 21 de desembre del 2017, i ja abans, en negar-se en rodó a qualsevol reedició del pacte de Junts pel Sí, és la gran responsable de la desunió de l'independentisme. I encara més, després, quan havent perdut aquelles eleccions que es pensava que guanyaria, també es va negar a forçar el nomenament de Puigdemont com a president. Aquest va ser el punt essencial, clarament visible, del gir d'ERC cap a l'autonomisme hegemònic que ara persegueix per damunt de qualsevol altre objectiu. Ernest Maragall va explicar a la BBC que no en som prou per a la independència (quan se'n van adonar d'això?) i que s'ha d'ampliar la base (derivant cap a l'autonomisme?) Potser es van adonar que no érem prou per la independència (sabem ni que fóssim el 80% ben comptats l'estat espanyol la concediria) just després de forçar fins al darrer minut la declaració d'independència amb l'amenaça de sortir del govern si no es feia? Abans no? Potser s'ha d'ampliar la base cap a l'esquerra acceptant la pèrdua definitiva de la llengua per atraure votants? I amb tot això, els de la cúpula d'ERC van repetint que ells són l'esquerra de sempre però cedint al xantatge i movent-se cap a una futura esquerra reaccionària institucional com el PSOE.  Penso que és bàsicament la cúpula. Quan els seus votants s'adonin de la veritat potser serà massa tard. Massa tard per a ERC i potser també massa tard per a la independència. A nivell polític, per als independentistes, ens queda Puigdemont i el seu entorn, el Consell per la República.  

10/07/2019

EL MISSATGE D'ESPANYA

Fins el segle passat el missatge d'Espanya per dissuadir els independentistes catalans va ser: "Si ho proves et matarem" i així ho feien. El missatge al segle XXI és: "Si ho proves et prendrem la vida", i així ho fan. Ara ja no ens poden matar així com així, que també ho farien. Aplicant la justícia de l'enemic prenen la vida real, físicament i econòmica, amb la presó i amb l'embargament de béns, als qui no poden acusar de res més que de ser representants dels independentistes. Però no calculen que la societat catalana, em refereixo al gruix del que podem anomenar realment societat catalana (algun dia n'haurem de parlar més a fons), aquest missatge l'entén molt bé i sap allò que pretenen.  "Ho tornarem a fer", aquesta és la frase de resposta, sí estimat Cuixart, ja per sempre, però cal afegir-hi alguna cosa més, la frase completa és: "Ho tornarem a fer i guanyarem", perquè ja no hi ha marge per a res més. Estem sofrint, de moment, una derrota judicial, no han entrat els tancs per la Diagonal, hi han entrat il·legalment els jutges espanyols de l'Audiència i del Suprem. Cal dir això de la justícia espanyola, ben clarament. I també que hi farem front. I quant als partits, ja ho sabíem que es podien dividir, però penso que amb aquesta posició d'ERC ningú no hi havia comptat, que no fossin ells mateixos. Facin el que facin aquests polítics ens queda tota la societat civil que en algun moment reaccionarà d'una manera que ara ningú preveu. Encara que passin els mesos, tot acaba només de començar.

31/06/2019

SI SOM INTEL·LIGENTS...

 

Si som intel·ligents, un dia els independentistes farem el que ja havíem d'haver fet, votar sempre allò que digui el president legítim destituït, Puigdemont, siguin les eleccions que siguin. Suposo que no ens dirà que votemVOX. Fa temps que ho dic, si el president destituït fos de la CUP o d'ERC també ho diria. En situacions d'emergència com aquesta s'ha de votar d'una altra manera. En canvi la cúpula d'ERC tindrà un problema majúscul: convèncer els seus votants que vol la independència sense fer res del que ha de fer per aconseguir-la, més aviat al contrari, fent tot el necessari per malbaratar el valor de l'octubre del 2017 i deixar el país clavat en el catalanisme autonòmic, en el qual ERC seria la força hegemònica. Aquest és el seu objectiu, com si no es tractés d'un moment històric únic en segles! Després, deixar que passin anys i això de la independència ja ho veurem. Ara bé, ja que aquest fet és visible, suposo que serem capaços de ser intel·ligents... O bé votar allò que digui Puigdemont o bé fer una llista de país, amb el perill de dividir-nos encara més, que els espanti tant a tots per la pèrdua de vots que s'hi hagin d'unir. Però la situació cada dia es fa més insuportable per als votants independentistes. 

25/06/2019

ON VAS ERC?

És un desastre per a l'independentisme, però es va veient cada dia més clar que la cúpula d'ERC va decidir, en algun moment, que de tot això de la independència ja en parlaríem més endavant, que la seva lluita era per l'hegemonia autonòmica. L'únic dubte que ens pot quedar és si va ser abans del 27 d'octubre o després. Potser molt abans. I tota l'ala funcionarial del PDeCAT  lluita simplement per no perdre les cadires, que la independència no va amb ells. Qui no ho vulgui veure té un pa a l'ull. A veure com sortim d'aquí, si és que en podem sortir. 

23/06/2019

FRACÀS

 

S'ha perdut l'alcaldia de Barcelona per a l'independentisme. Ja podran justificar-se com vulguin, però s'ha perdut per culpa dels propis partits independentistes, per no presentar-se units i per altres aspectes que ja vaig tractar fa uns dies i ara no hi tornaré. La Colau i el Valls no hi tenen cap culpa en això, volien el poder i el tenen. El problema és que la batllia l'hem perduda nosaltres mateixos, que ja portem molts errors i que no en podem fer gaires més perquè som els més dèbils. Els espanyols es poden equivocar gairebé tantes vegades com vulguin que, amb el poder a les mans, sempre poden recuperar-se. Si no canviem radicalment no ens en sortirem. Això és una revolució democràtica a mig termini que encara no ha fracassat, però si no millora la unitat i el lideratge, la revolució fracassarà. Senyors de la cúpula d'ERC, a què es dediquen? Més ben dit, a què s'han dedicat des de la declaració d'independència que varen forçar quan eren al govern, l'octubre del 2017? I els votants independentistes, no n'aprenen? Penso que no, que no n'aprendran mai. Encara que, a vegades, sense guanyar realment es pensen que guanyen. En canvi, aquests votants fan una cosa bé des que tot això va començar, no deixar de votar i votar sempre un partit independentista, que ja és molt. Potser és gairebé tot. Però si ells volguessin, si els votants volguessin, els partits s'haurien d'unir. Per exemple, els polítics de la CUP a mi em són molt simpàtics per tot allò que lluiten i si em deixés portar pel cor els votaria. Però no ho puc fer perquè són un desastre estratègic. No es tracta de ser simpàtic sinó de guanyar la República. I la CUP és un partit que mai no s'ha volgut unir amb ningú, que no ha volgut tenor mai responsabilitats de govern, que menysprea sempre olímpicament qualsevol centre polític per aconseguir la independència sense el qual serà impossible, que fins i tot rebutja parcialment unir-se al Consell de la República que és una entitat privada situada l'estranger per avançar cap a la República! Doncs bé, hi ha votants sistemàtics de la CUP que després se'n van a les manifestacions a cridar: unitat, unitat...! I portem dues eleccions perdent els seus vots, les espanyoles i les municipals de Barcelona. ERC vol destruir el centre del catalanisme polític per veure si se'n queda un bon pastís i l'ala dreta del PDeCAT no ha estat mai prou per la feina. Políticament, ens queda Puigdemont a Bèlgica. 

16/06/2019

PARÀBOLA INACABADA

Hi havia un petit país que portava segles defensant-se i provant d’alliberar-se d’un país veí molt més gran i poderós que el tenia annexat, que l’explotava econòmicament i que amenaçava la seva llengua i la seva cultura. La darrera de les vegades que varen lluitar, els comandaments del país petit varen decidir que la lluita seria sense sang, perquè el món s’havia modernitzat prou per poder alliberar-se només amb la força de la raó i de les urnes. Es va guanyar un referèndum i es va proclamar una república independent que tothom sabia que no es podria fer efectiva perquè no es podria controlar materialment el territori. Es pretenia negociar la independència amb l’ajut de la comunitat internacional. La revolució pacífica va fracassar momentàniament, degut a la repressió i aleshores una part dels dirigents del país petit va decidir entregar-se a la justícia de l’enemic, i una altra va escollir l’exili.

En el moment de produir-se aquells fets, al país petit, hi havia tres forces polítiques que varen proclamar la república que rebien el suport de la gent del carrer que, en definitiva, varen ser els qui van impulsar la revolució des de baix i varen obligar els seus polítics a prendre els riscos que els durien a la presó i a l’exili. D’aquestes forces n’hi havia dues de majoritàries amb un pes similar i una altra força escorada més a l’esquerra, molt minoritària en comparació amb elles. Aquesta força menor era de caràcter assembleari i, a poc a poc, els votants que li havien donat un cert suport nacional en el moment de la revolució, van anar deixant de fer-ho degut als seus constants errors estratègics. Encara la voten, en canvi, en alguns ajuntaments per l’honestedat dels seus representants i la seva proximitat a la gent dels pobles. Les altres dues forces, comandades respectivament pel que en podríem dir un president i un conseller en cap, eren les essencials del moviment i varen anar unides al començament de la revolució però es varen dividir radicalment amb la repressió, la presó i l’exili.

Què va passar? Moltes coses, però sobretot una. El president va escollir l’exili, i el conseller en cap la presó. El conseller en cap va prendre la mala opció. Cal dir que sembla que les decisions es varen prendre lliurement de manera individual i que, en conjunt, va ser una estratègia mínimament coordinada, uns es quedaven i uns altres se n’anaven per seguir lluitant per la independència des de dins i des de fora, fent abstracció de la seva adscripció a partits polítics concrets o associacions civils. Amb la llei  a la mà, aleshores ningú no s’imaginava la brutalitat repressiva que va caure sobre els qui es varen quedar, les falses acusacions de violència en un judici fantasma i les penes desorbitades. Amb tot i això, l’opció estratègica de marxar uns i de quedar-se uns altres, probablement estava ben dissenyada.

Però què va passar després? A part de totes les altres qüestions de relació personal i de visió política que eren moltes, hi va haver una qüestió de repartiment del poder, agreujada per les circumstàncies personals dels dos líders. El president que era del partit teòricament més conservador s’havia convertit en un líder internacional, revolucionari i democràtic, que es passejava lliurement per altres països donant conferències, admirat per molts intel·lectuals i partits d’esquerra, temut pels poders constituïts i per la gent més conservadora del seu propi partit. Però no podia tornar al seu país. En canvi, el conseller  en cap que s’hi havia quedat i que pertanyia a una tradició més teòricament d’esquerra, feia molts mesos que estava tancat en una cel·la de pocs metres quadrats, sense possibilitat de comunicació fluïda amb l’exterior i estava provant d’arribar a uns certs pactes continuistes amb altres forces polítiques i amb les mateixes forces del país opressor que, segons deia, li permetrien ampliar la base necessària per alliberar el seu país més endavant. No estaria fent també pactes secrets inconfessables? Era difícil unificar aquestes dues estratègies i es presentaven sempre a eleccions en llistes separades, encara que miraven de no desqualificar-se mútuament en públic.

Finalment  tots dos per separat van ser escollits diputats d’un parlament supranacional, fet que va ser un èxit extraordinari. El país opressor va intentar impedir-ho tot, com sempre, però cada pas que feia en aquest sentit, multiplicava l’efecte Streisand de difusió de la injustícia. Ja no hi podien fer res, tot s’anava escampant internacionalment. I després...

03/06/2019

SOSPITES

Algú ens pot aclarir als independentistes la posició política actual d’ERC, Junqueras i el seu entorn immediat? La cantarella d'eixamplar la base no se la creu ningú perquè de fet consisteix només en eixamplar la base del partit. I al mateix temps  engeguen a fer punyetes tot l'esforç de l'Octubre del 2017.

07/06/2019

DUES REALITATS I UNA PREGUNTA

Els fiscals i jutges espanyols acusen de violència homes i dones catalans innocents i pacífics, els mantenen empresonats, els demanen anys de presó i els condemnaran, suspenen els càrrecs electes, violen les seves pròpies lleis, menteixen i amenacen... I sabem que ho continuaran fent. És una realitat. Però hi ha una altra realitat i una pregunta. L’altra realitat és que nosaltres som molts. I la pregunta és simple: Els ho deixarem fer?

30/05/2019

PRIMÀRIES BARCELONA DESPRÉS DE LES ELECCIONS MUNICIPALS

El cap de llista de Primàries Barcelona (BCAP) i alguns del seu equip, que acostumen a fer unes anàlisis que no deixen viu cap independentista que no comparteixi les seves idees i que reclamen sempre unitat, eren uns nouvinguts que es presentaven amb la primera missió d’unificar les candidatures a les municipals de Barcelona i ho van fer a l’inrevés, van introduir una candidatura més que va restar uns 28.000 vots a l’independentisme ja que no van obtenir representació parlamentària. Podrien explicar algun dia perquè no es varen retirar en favor d'alguna de les altres listes independentistes quan aquelles van rebutjar d'unir-se a ells i, a més, quan les enquestes els donaven una baixa probabilitat? O potser diran que és culpa de tots els altres que no s’hi varen voler unir? I potser diran a continuació que tots els altres no s’hi varen voler unir perquè en el fons no volen la independència, sinó que tot és un muntatge per continuar amb l’autonomia i per mantenir o ampliar els seus escons. Probablement ho diran més o meys així. Comptant-hi, també, els presos i els exiliats.

Entre Primàries i la CUP (que probablement hauria entrat si no hagués estat per la llista de Primàries), que tampoc no han obtingut representació a Barcelona, s’han perdut gairebé 60.000 vots per a l’independentisme a la ciutat. S’ha de tenir en compte que JuntsxCat n’ha obtingut uns 80.000 i ERC ha guanyat l’alcaldia de Barcelona amb uns 160.000.

 

És que no són uns quants vots, és que és el 25 % del total sumat pels independentistes!!! L’alcaldia de Barcelona d’aquesta legislatura seria una altra. No van fer els comptes? Es tractava simplement d'oblidar totes les teories i saber sumar. Però alguns intel·lectuals sembla que no en saben.

27/05/2019

PRESOS CATALANS AL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS 

Veient l’espectacle que varen fer els diputats espanyolistes al Congrés quan els presos polítics catalans van prometre els seus càrrecs, no deixant-los sentir  amb els cops que donaven amb mans i peus als seus escons, em refermo en dues coses. La primera és que, ja que hi ha eleccions, va ser una estratègia electoral per captar uns vots que no tindrien, la qual cosa parla per si sola del nivell de molts dels votants espanyols. La segona és que guanyarem, que els independentistes guanyarem perquè aquest espectacle vergonyós és la metàfora del que pot oferir l’estat espanyol a Catalunya. Ja no poden canviar, van despullats i arribarà un moment que els cauran tots els vels. Més tard, lentament, o potser més aviat, de cop. 

22/05/2019

DOS EXTREMS 

A l’independentisme hi ha dos extrems minoritaris: els qui són incapaços d'afrontar el difícil camí cap a la independència i només la veuen com una pressió per tal d’aconseguir una millora en la submissió de Catalunya a Espanya i, a l'altre extrem,  els suposats fervents independentistes que s'ho miren tot des de la platea i sempre acusen els polítics independentistes (comptant els qui són a la presó o a l'exili) de pertànyer al primer col·lectiu. Dels primers n’hi havia molts i cada vegada n’hi ha menys, degut sobretot als excessos progressius de l’estat espanyol. Els segons són una espècie intel·lectualment protegida i en alguns casos empeltada del marxisme, que es creuen sempre en possessió de la veritat històrica i no s'adonen de l’enorme complexitat social del país al segle XXI. Però els darrers tenen raó en una cosa bàsica, si no ens enfrontem clarament a l'estat no avançarem mai cap a res que es pugui assemblar a la independència. I enfrontar-se, en aquests moments del combat, vol dir convertir-se en un problema per a l'estat espanyol, no en una solució que sempre seria a favor de la seva indissoluble unitat. 

19/05/2019

DE MOMENT ELS JUTGES EUROPEUS NOMÉS S'HO MIREN

Amb aquest judici, amb els exiliats i els presos polítics, el desprestigi i el ridícul de la justícia espanyola al davant de la justícia europea és enorme. I encara ho serà més. Però no n’hi ha prou que els magistrats europeus s'ho mirin i potser se'n riguin, han d’actuar, hem d’aconseguir la seva intervenció a Espanya. I això és un mica més difícil. Amb les magnífiques defenses que tenim segurament que hauran d'intervenir, encara que sigui tard, com sempre. Però si no ho fan, si no els obliguem d'alguna manera a fer-ho, només veurem com els jutges europeus s'ho miren i potser se’n riuen mentre el govern espanyol va fent servir els seus jutges per acabar  amb nosaltres. Encara que, si no fos per ells, pels jutges europeus, no tindríem cap esperança, perquè la justícia de l'enemic seria d'una duresa que ara ja no poden utilitzar per més que vulguin. Els d'aquí saben que els miren.

09/05/2019

PUT IT SIMPLE

Hi ha policies, fiscals i jutges espanyols delinqüents que empresonen catalans indefensos. Ja ho poden vestir de la jurisprudència que vulguin, el fet és aquest. Ho fan perquè saben que en aquest estat espanyol no solament són impunes sinó que són condecorats i ascendits per fer-ho. Però a l’Europa del segle XXI, per imperfecta que sigui la Unió Europea, aquesta realitat és insostenible i cau com una llosa al damunt de la història contemporània d’Espanya. Ho canvia tot. Després de la sentència del judici als presos polítics passaran coses... coses a favor de la independència de Catalunya.

25/04/2019

ELS TESTIMONIS DE LA FISCALIA AL JUDICI DELS PRESOS POLÍTICS CATALANS

Resum ràpid del perfil dels testimonis de la fiscalia amb quatre atributs cardinals: manca de cultura, manca d’intel·ligència, manca d’alçada moral i mala fe. N’hi ha de molt virtuosos que disposen d'aquests quatre atributs alhora, n’hi ha que en tenen tres, uns altres que en tenen dos i uns altres pocs que en tenen només un. Són la mateixa i repetida versió dels atributs històrics de l’estat espanyol i la majoria dels seus representants. Amb ells no s’hi pot pactar mai de primeres perquè només admeten la submissió. Hi hem de lluitar de manera pacífica, guanyar-los democràticament i pactar després. No ens queda cap més camí. Com? Amb una mala llet còsmica i amb una precisió mil·limètrica, però amb els atributs cardinals inversos, amb cultura, amb intel·ligència, amb alçada moral i amb bona fe. Tal com fan els advocats de les defenses al judici.

18/04/2019

POSSIBLE FINAL DE L'ACTUAL REGNE D’ESPANYA

 

Allò que no saben a Espanya, allò que no volen saber a les altes instàncies polítiques ja que només ho temen i ho descarten automàticament com un simple reflex de Pàvlov, però que tampoc no saben els espanyols del poble menut perquè els mitjans de comunicació els ho amaguen, és que tot aquest moviment cap a la independència de Catalunya que volen donar per acabat amb un judici infame i unes condemnes exemplars, només acaba de començar. Però també hi ha una percepció estranyament semblant, per raons completament oposades, en el bàndol independentista. Hi ha molts independentistes ingenus que varen sofrir una decepció després del referèndum de l’u d’octubre i la declaració d’independència, que viuen malament les disputes posteriors entre els partits independentistes, que se senten decebuts amb l’actuació dels nostres governants des d’aleshores i que donen la independència per frustrada o gairebé per impossible, encara que segueixin fidels a ella. Potser es pensaven que seria més fàcil? No, no, ja sabíem que no seria fàcil, la realitat és que ha començat una revolució democràtica i pacífica, la mateixa revolució que reclama una majoria de gent d'Europa que ja no es veu representada ni pels seus líders convencionals ni pels antics mitjans convencionals de comunicació, una revolució que ve de baix cap a dalt i que també s’observa en diferents aspectes en altres països com França i Grècia, però enlloc amb la potència ideològica, la transversalitat i la base social de Catalunya. La gran revolució ha començat aquí. Aquesta revolució que ja té els seus exiliats i presos polítics, pot fracassar com han fracassat altres revolucions de la història i la poden fer fracassar els poders fàctics de l’estat espanyol utilitzant la força estructural amb els seus aliats europeus de la dreta i l’extrema dreta. Però si fem cas de la indignació d’una gran part de la població europea amb tots aquests poders d’Europa que són els que precisament volen fer fracassar aquesta revolució democràtica de base (fet que s’ha pogut constatar amb el Brexit només com un símptoma), probablement hi haurà l'efecte invers, cada dia tindrà més adeptes i deixarà més al descobert les vergonyes de l’estat espanyol i les seves consistents correspondències amb  l’extrema dreta europea, amb la majoria dels socialistes espanyols inclosos. Per tant, com que els ciutadans de tots aquests països acaben votant, és molt difícil mantenir un gran col·lectiu de votants indefinidament reprimit amb mentides i presons que és l’única solució que sembla que té l’estat espanyol per a Catalunya (com si fóssim en algun segle passat que ho podia fer) i és possible que, d’aquí a uns pocs anys, o bé Catalunya serà una república independent a la manera convencional  o bé les seves relacions polítiques amb el Regne d'Espanya s'hauran transformat de tal manera cap a la independència que res ja no s’assemblarà al que vivim ara. I també és probable que la revolució es vagi expandint per altres pobles d’Europa, però els seus governs segurament que també seran molt més intel·ligents que els de l'estat espanyol i faran els canvis necessaris des de la devaluada democràcia representativa cap a una democràcia més pròxima i participativa per evitar la desastrosa situació del Regne d’Espanya. Si és així, en aquells països la revolució democràtica també haurà triomfat sense semblar-ho. Perquè a Catalunya no hi ha hagut la rebel·lió del govern de la qual volen acusar els presos polítics i els exiliats, a Catalunya hi ha una revolució popular que és democràtica, que és pacífica i que pot fracassar, però és una revolució.

05/04/2019

LA PROPOSTA COVARDA DEL REFERÈNDUM

Hi ha gent que diu que el conflicte de Catalunya amb l’estat espanyol es podria solucionar amb una “proposta valenta” del govern de l’estat espanyol que consistiria en la convocatòria d’un referèndum, amb una contrapartida atractiva a la independència. Això és el que ja hauria d’haver succeït en qualsevol democràcia. El president Artur Mas ho va defensar sempre i encara ho defensa, per exemple. El govern legítim de Catalunya que va ser destituït amb l’aplicació del 155 ho hauria acceptat amb completa seguretat, és l'únic que demanava. En canvi, la resposta de l’estat espanyol al problema catalán no és un referèndum sinó que és VOX. I els altres partits han de fer seguidisme de VOX perquè els espanyols els votin! No, no hi haurà mai una "proposta valenta”, un referèndum pactat de bona fe. Però sí que hi podria haver una “proposta covarda” de l’estat espanyol, un referèndum obligat per la comunitat internacional, sense que ningú no ho digués oficialment i que aleshores es presentaria per part de l’estat espanyol com una "proposta valenta" i acordada. Però abans haurien de passar moltes coses, els independentistes hauríem de forçar-ho, hauríem de fer més accions com la del primer d'octubre per internacionalitzar definitivament el nostre cas i probablement, a més, comptar amb l'ajuda inestimable d'una crisi financera a l’estat espanyol que afectés Europa. També hi ha altres possibilitats, com la de començar a fer referèndums via electrònica i completament contrastada, des del Consell de la República. No ho podrien impedir. Per exemple, referèndums sobre lleis a aprovar al parlament de Catalunya. I sobre la monarquia. I sobre la independència? Perquè en això estem, en una revolució amb presos i exiliats, només per a fer un referèndum.

24/03/2019

LES MANIFESTACIONS

Dissabte passat es va fer la primera gran manifestació independentista a Madrid de tota la història. Va ser un aire fresc de llibertat al cor d’un règim en descomposició. Penso que serà l'última, que no s’hi tornarà perquè fent un càlcul entre el valor afegit i el desgast que suposa, no valdrà més la pena. Amb tot i això, si cal, aquestes coses s’han de fer, és una manera de denunciar el conflicte, sobretot a la premsa estrangera perquè la premsa espanyola, com sempre, ho minimitza i amaga. S’hi van afegir algunes entitats espanyoles extraparlamentàries, però tota la dreta espanyola hi estava en contra de manera visceral (amb declaracions dient que si ells governessin no ho permetrien, és a dir que prohibirien la llibertat d’expressió!), la que hauria de ser l’esquerra socialista moderada simplement ho tolerava (dient que l’estat espanyol era democràtic precisament perquè permetia manifestacions com aquesta!) i la resta de l’esquerra que hauria de ser més revolucionària no s'hi va presentar, s’ho mirava de lluny i deia amb la boca petita que hi estava d’acord amb algunes coses però no s’hi afegia clarament, no fos cas que els espanyols se n’adonessin que ho feia perquè no els votarien. Fins i tot en aquestes esquerres hi havia protestes internes per manifestar massa proximitat. Si algun partit vol ser votat a l’estat espanyol s’ha de desmarcar de qualsevol promiscuïtat amb l’independentisme (com si un jutge vol ser ascendit en la carrera judicial, ara com ara, ha d’admetre causes en contra de qualsevol independentista pacífic i ha d’arxivar causes en contra de feixistes violents). I el lema central de la manifestació només deia que l’autodeterminació no era un delicte sinó un dret dels pobles, que d’altra banda està reconegut a l’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que ha signat l’estat espanyol. Però això no els importa. Com es pot veure, amb l’estat espanyol i amb la majoria d’espanyols no hi tenim res a fer. Esta bé fer manifestacions, però no hem de perdre energies i hem de fer coses més útils. Alguna cosa com un altre referèndum...

18/03/2019

LA PRÒXIMA RADIOGRAFIA DE L'ESTAT ESPANYOL

Com que mai no m'he cregut que la culpa de tot sigui sempre dels polítics, a les pròximes eleccions estaré atent perquè en aquesta situació política excepcional, amb les campanyes electorals dels partits i amb els resultats posteriors a la mà, tindré una magnífica radiografia de la densitat aproximada de fills de puta (diguem la gent de mala fe) i d'imbècils o desinformats (diguem la gent de baix nivell intel·lectual o la gent més vulnerable als mitjans de comunicació de l'estat) que hi ha a Catalunya i a Espanya. Els resultats ja vindran classificats de manera territorial, però no tindré dades per poder-los desglossar per cada un dels dos atributs essencials que he esmentat i, encara que en tingués, tampoc no podria fer-ho totalment perquè en molts casos tots dos existeixen consolidats de manera inseparable en el mateix bípede que vota. 

15/03/2019

DERROTAR-LOS 

 

És possible que simplement sigui una il·lusió meva però tal com va avançant el judici penso cada vegada més que els independentistes guanyarem. No vull dir que guanyarem el judici. En aquest judici, els jutges faran el que més els convingui i miraran de justificar-ho amb el dret. Imposaran la sentència que creguin més convenient, des del punt de vista polític, per als seus interessos. Segurament ho haurem de lamentar pels nostres presos polítics. Però aquest judici canvia la història d'Espanya, probablement més que el mateix referèndum del dia primer d'octubre del 2017. O bé, com mínim, tant com aquell referèndum del qual el judici és subsidiari. Perquè vista la gran ignomínia, no ens donen altra opció, els hem de guanyar, hem de derrotar l'estat espanyol, amb el rei inclòs, amb el seu exèrcit, la seva policia, els seus fiscals, els seus jutges, els seus polítics, els seus alts funcionaris, i sense oblidar-me dels seus periodistes i els seus intel·lectuals. Els hem de derrotar. Derrotar-los primer i pactar la independència després, és clar, però després d'una victòria internacionalment reconeguda. I fer-ho pacíficament, que és la nostra senya d'identitat. Com? Sembla impossible, oi? Sí, però no ho és tant si pensem que degut a la pressió internacional podríem obligar-los a acceptar un referèndum. S'hi negaran fins que els sigui impossible negar-s'hi. Però arribats a aquell punt, qui es voldrà quedar després en aquesta Espanya? Ara bé, abans haurem de fer molta feina, no seran dos dies, si ho fem bé potser mitja dotzena d'anys, una mica més o molt menys. Si ho fem malament, mai. Som molt més dèbils al davant de la força bruta i la violència estructural, però som dos milions com a mínim, aviat possiblement serem bastants més, som intel·ligents, som el teixit transversal de la cultura i la societat catalana des d'un extrem polític a l'altre i, a més, representem una nació històrica. Haurem d'aprofitar qualsevol oportunitat de les que hi haurà i no equivocar-nos. Per exemple: Catalunya és sòlida econòmicament i cada vegada és més reconeguda a Europa, independentment del que digui la Unió Europea; molt probablement en un parell o tres d'anys hi haurà una gran crisi de deute a l'estat espanyol, que és estratosfèric i no el podrà pagar; aleshores ens necessitaran, no només a Espanya sinó sobretot a Europa... I altres oportunitats que aniran sorgint, entre elles cada una de les eleccions que hi haurà a Catalunya, sense oblidar que el President de la Generalitat pot convocar-ne al Parlament quan li sembli més favorable per al país. Ningú, mínimament sensat, no podia esperar que després del primer d'octubre del 2017 ja fóssim de seguida independents. Això fa més de sis-cents anys que dura. Aquests són els raonaments que provo de fer servir quan em trobo algun català que va pel món com una ànima en pena pels presos, pels exiliats i per la farsa del judici. Tenim molta força social i penso que ja no pactarem com abans les noves condicions essencials de la relació amb Espanya, que seria pactar en inferioritat, sinó que guanyarem pacíficament i després pactarem. Aquesta predicció, més que ser allò que penso, és allò que sento mentre provo de pensar en els efectius, en forma de vot, realment disponibles, perquè només hi ha una forma de guanyar i és guanyar votant.

04/03/2019

LA GRAN OPORTUNITAT DELS IDIOTES

Veient la farsa del judici als presos polítics catalans, veient l’actuació de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat que els volen acusar de rebel·lió com sigui, sense proves, veient la dignitat del acusats i veient també la indignitat de l’estat espanyol que va ser l'únic que va utilitzar la violència i que els acusa de violents, que els manté empresonats i que els demana decennis d'anys de presó, coneixent la mentalitat del tribunal, etc. Veient tot això i més, se m’acudeix que aviat hi haurà tres eleccions importants, estatals, municipals i europees. No unes eleccions, sinó tres, en pocs dies. És una gran oportunitat per als idiotes. Hi ha uns partits i uns polítics concrets  que defensen un estat espanyol venjatiu, uns partits i uns polítics que ben aviat començaran a passejar-se per tot el país i per totes les televisions, uns aniran dient que volen tornar a aplicar l'article 155 a Catalunya i uns altres es passejaran sense dir-ho tan alt però amb la mateixa intenció de fer-ho... tal com ja van fer. I més. Molt més. La seva oferta política de fons ja l'han demostrada, no cal explicar-la més, consisteix en fer-se passar per demòcrates exemplars i aplicar la violència física i estructural contra la dissidència de més de dos milions de catalans. Amb el rei al capdavant. Cada partit hi posarà el seu nivell adequat de virulència contra Catalunya durant les campanyes, per atraure els vots. Això no és gens nou en la història universal. Sempre hi ha partits amb ofertes d'aquest tipus. Però ara hi ha una gran oportunitat per a tots ells i també per a vosaltres, idiotes catalans i espanyols. Aquests partits i aquests polítics ara violen els nostres drets, però si teniu una mica de sort aviat violaran també els vostres. Escolteu-los bé. Escolteu bé tot allò que us diran, els dies de campanya no us canseu d'escoltar-los. I per damunt de tot, pel vostre bé, feu allò que us demanen: voteu-los! Voteu-los, imbècils!!!

27/02/2019

INTERNACIONALITZACIÓ 

El règim espanyol de 1978, amb aquest judici als presos polítics catalans que té dimensions internacionals i que enfonsa la seva reputació, sembla que tindria moltes més dificultats per resistir una altra acció col·lectiva pacífica com la del referèndum del primer d’octubre. Si es tornava a utilitzar la força comtra la població, el descrèdit internacional de l'estat espanyol seria probablement definitiu. No sé si serem independents aviat o no, però l'estat espanyol de la manera que està muntat sobre el règim del 78, no en sortirà d'aquesta. 

17/02/2019

JUDICI ALS CATALANS

Avui ha començat el judici que canviarà la relació entre Catalunya i Espanya, sigui quin sigui el seu desenvolupament i la seva sentència. De fet, ja la ha canviada. Penso que la majoria del espanyols, mediatitzats per la informació que reben, no s'adonen d'aquesta realitat. Amb el que passat fins ara ja n’hi ha prou per afirmar que la sentència serà la que decidiran políticament els jutges del suprem i que el codi penal servirà per provar de justificar-la. Sigui la sentència que sigui. Encara que fos la nul·litat o l’absolució (que no s'ho poden permetre encara que només fos per justificar la presó provisional) i tant si és de més o de menys anys de presó per als acusats, sabem que la sentència serà la més convenient políticament des del punt de vista dels jutges del TS,  prevaricant sobre el codi penal tot el que sigui necessari per justificar-la. No serà exactament la que voldrien ells, que ho seria si no els mirés tot el món i no els miressin també els jutges europeus, perquè aleshores tot seria encara més barroer. Aniran una mica més en compte, encara que sigui només per prestigi. També saben que una sentència diguem-ne tova els afavoreix de cara a Europa i una sentència dura els afavoreix de cara a una gran part de l'opinió pública espanyola. Tot juga en aquest judici, menys la justícia. També el calendari electoral. L’únic que sembla raonablement segur és que voldran tenir els presos al carrer quan arribi la sentència d’Estrasburg i, per tant, com a mínim també calcularan una mica el temps. Jo d’ells ho faria. Després, amb els necessaris recursos presentats al TC, aquest tribunal farà el mateix i retardarà tot el que sigui possible l’arribada del recurs a Estrasburg. Ho sabem. Fins a la resolució d'Estrasburg passaran... sis, set, vuit, nou o deu anys? Les preguntes són: ¿què farem els independentistes durant el judici? Manifestacions? I què farem quan es conegui la sentència? Més manifestacions? I després? Només manifestacions? No caldria perfeccionar una mica  l'estratègia? 

12/02/2019

CORATGE GIC (Generositat, intel·ligència i collons)

Si ens manquen aquests atributs, no serem mai independents. Possiblement, els independentistes som al davant de l'oportunitat més gran d'aconseguir alliberar-nos d'Espanya en més de 600 anys, des del nefast Compromís de Casp de 1412. Encara, encara avui... A les portes d'un judici que enfonsarà Espanya al davant de la comunitat democràtica internacional, és a dir, un judici que els explicarà allò que fa l'estat espanyol des de fa segles amb Catalunya. No vaig ser gaire crític amb els nostres governants, amb les nostres entitats ni amb els independentistes en general en els fets d'octubre després del referèndum, per la necessitat que tenien de prendre ràpidament decisions en un context advers i de molta tensió. No tenien un pla de xoc definit i aquest va ser el seu gran problema, la seva gran incompetència. Aleshores et pots equivocar fàcilment , com al final d'una partida d'escacs quan sembla que el rellotge avança massa de pressa. I encara no sé si, en aquelles condicions, es varen equivocar massa. Aquesta tensió, ja una mica més continguda, va durar exactament fins a la nit del 21 de desembre, el dia de les eleccions al parlament, convocades il·legalment per govern de l'estat espanyol i amb candidats independentistes a la presó i a l'exili. Per què dic que va durar fins aleshores? Perquè en aquella situació i amb l'independentisme presentant-se dividit de manera incomprensible (només es pot comprendre com una rendició encoberta), les eleccions es podien haver perdut i podíem haver tingut la senyora Arrimadas de presidenta per quatre anys. Tot estava pensat i preparat per això. Però les eleccions es varen guanyar. Aleshores, amb presos i exiliats però amb la tensió ja una mica més relaxada, havent guanyat clarament les eleccions, hi va haver un fet que va demostrar la manca d'alguna de les virtuts que encapçalen aquest escrit: el Parlament de Catalunya, amb les possibilitats encara intactes, va renunciar a anar fins al final en la investidura de Puigdemont que era el president legítim destituït i que havia tornat a guanyar. Va ser un error monumental. S’havia de restituir tot el Parlament legítim! És de manual, a qualsevol cost! Per què no es va fer? Algun d'aquests atributs va fallar. Tots o només un? Per part de qui? Sembla que sobretot va ser ERC. Tindrem més oportunitats, però som els més dèbils i no ens podem equivocar gaire. Hi tornarem?

10/02/2019

CAP A LA REPÚBLICA

Hi ha opinions de bastants independentistes que consideren un fracàs el fet que els seus representants del govern democràticament escollit hagin d’anar a l’exili o bé afrontar un judici criminal (en el sentit, és clar, que els criminals segons la mateixa llei penal espanyola, són els jutges i els fiscals). I en part ho és, no s’ha aconseguit fer efectiva la república (en aquelles condicions era impossible)  i s’està patint una gran repressió per part de l’estat espanyol en diverses instàncies que, a més, complica expressament la ja difícil unitat de l’independentisme. Pensen que s’hauria d’haver defensat la república catalana a qualsevol preu en el moment que es va proclamar. Ras i curt, volia dir controlar el territori en contra de la violència que l'estat espanyol estava disposat a exercir. Ningú no sap què hauria passat, en aquelles circumstàncies això era pràcticament impossible de realitzar amb èxit i tot seria en un altre escenari. Però era molt fàcil pensar aquestes coses des de casa meva, sense la gran pressió del govern en aquella situació, per una banda amb la policia de l’estat espanyol a punt d’actuar a qualsevol nivell, per una altra amb la gent de la CUP i ERC cridant “traïdors, traïdors ...”  a la plaça de Sant Jaume i finalment amb el president del Consell Europeu, Donald Tusk, demanant públicament al president Puigdemont que no declarés la república. Tusk els  va enganyar, encara que ell mateix també potser va ser enganyat. No hi va haver cap mena de diàleg posterior. Entre altres coses, la república es va declarar amb veu baixa més tard i al darrer moment, per evitar una altre engany que s'estava punt de produir, amb l'excusa d'uns suposats intermediaris que en realitat negociaven la rendició total del govern. També s'ha de tenir en compte que aleshores, el conflicte de Catalunya era pràcticament desconegut a nivell mediàtic internacional. Ara, amb l’enorme descrèdit que suposarà aquest judici per l’estat espanyol, amb la meitat del govern legítim passejant-se lliurement per Europa, amb un govern autonòmic que, com a mínim, pot convocar eleccions en qualsevol moment i amb la gent de sempre disposada a sortir al carrer, sembla que anem definitivament cap a la república. Sí, més a poc a poc del que molta gent pensava i sabent que serà difícil... però som molts, som intel·ligents i no ens han deixat cap més sortida. La resposta real de l'estat espanyol al problema de Catalunya és VOX.

02/02/2019

MANCA DE LIDERATGE

Als independentistes, en aquests moments, ens manca lideratge. Un lideratge unitari i potent. Penso que el representaria clarament Puigdemont però el fet de formar part d’un partit polític i de no poder reaccionar amb prou eficàcia de de l’exili no li ho permeten. També Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, però des de la presó no poden. La repressió, la presó i l’exili han fet el seu efecte. Des del punt de vista judicial, guanyarem d’aquí a uns anys a Estrasburg però el mal ja estarà fet, de moment hem sofert una brutal agressió dels tribunals espanyols i l’hem encaixada com una derrota militar. Al davant d’aquesta agressió i de les mentides dels partits unionistes i dels mitjans de comunicació del règim, ens hem dividit des el punt de vista polític i no tenim una resposta prou contundent, ni al carrer ni a les institucions. Només cantant plegats no serem mai independents. Fent manifestacions festives tampoc. A l’estat espanyol i les seves forces armades, fiscals  i jutges, mitjans de comunicació... se li’n fot que cantem o que fem manifestacions, si hem estat un milió diuen que hem estat uns milers i al cap de quatre dies ja no se’n recorda ningú. Les nostres cançons no els fan ni pessigolles. Que cantin, que cantin... pensen, que es manifestin tant com vulguin... Qualsevol estratègia per ser independents ha de passar per posar en joc internacionalment i de veritat l’estat espanyol. Si només sabem cantar i manifestar-nos de manera festiva, tenint tot el govern legítim a la presó o a l’exili, no tenim dret a ser independents. La independència ens l’hem de guanyar i sabem que no serà fàcil. Algú pensa, però, que acabo de dir que no hem de cantar o que no ens hem de manifestar? No, ben al contrari, jo aniré a totes les manifestacions convocades i cantaré el virolai, el cant de la senyera i els segadors fins a esgargamellar-me. Ens dóna cohesió interna i visibilitat. Però no ens hem de distreure amb això com si ja haguéssim fet tot el que s’ha de fer, els independentistes ens hem de centrar en altres activitats que tinguin més eficàcia per aconseguir la república. Primer les haurem d’identificar amb intel·ligència i després les haurem d’executar, probablement amb risc. Com l’u d’octubre. Si no som capaços de fer-ho, no serem mai independents. Fa més d’un any que tenim presos polítics. Què esperem? Un judici infernal contra innocents i una altra manifestació l’onze de setembre per protestar? Mentrestant el tribunal constitucional pot retenir tots el recursos i quan arribin a Estrasburg, després d’uns anys, diran que Espanya ha vulnerat drets elementals. Ja ho sabem. Però si no hem fet els deures abans, aquest dany serà irreversible en la nostra societat. Hauran passat coses que no podem deixar passar, els presos polítics s’hauran podrit anys a les presons, encara que probablement els deixaran anar abans de la sentència d’Estrasburg, perquè hi hagi menys rebombori. Ho tindran tot calculat. No fan justícia, ja ho sabem, és repressió que volen disfressar de justícia, calculen què els convé més i actuen fent servir el tempo i els tribunals per al seu interès. I nosaltres què hem de fer? Com si no passes res? Continuar amb el famosos i còmodes Tortoses que ens vàrem inventar i que en la pràctica volen dir que canviem la protesta per una impecable correcció política? Esperar la sentència per fer més manifestacions? Només cantant el virolai no farem res. I esperant que en facin alguna de més grossa per protestar tampoc. Ja n’han fet prou. Hem d’actuar decididament per acabar amb un estat opressor que ja ha començat a entrar en putrefacció. El partits independentistes s’han dividit en la pràctica política, l’antiga convergència reciclada en el PDCat ha quedat fora de joc però ERC ja fa temps que fa l’ase per veure si pot d’enterrar-la definitivament. I de tant en tant festeja amb els Comuns, fins i tot amb el PSC que ha fet costat als repressors del 155. La CUP, amb tota la  bona voluntat d’una gran part de les seves bases, no és fiable políticament degut a múltiples factors que he exposat més d’una vegada. No han estat ni capaços d’unir-se al Consell de la República que és la quinta essència d’una hipotètica unitat. Sempre tindran alguna cosa més per reclamar i quedar-se al marge. Ha sorgit la Crida Nacional per la República però ens fa absolutament falta un lideratge compartit que no pugui ser destruït per l’estat espanyol. Ens falta aquest lideratge amb intel·ligència i imaginació suficient per convocar la població independentista, que cada vegada és més gran, a les accions més necessàries.

16/01/2019

NADAL DEL 2018

Ja fa més d’un any que dones i homes catalans innocents, dignes i cultes, són injustament a la presó i a l'exili. Ara fa uns dies, a les eleccions d'Andalusia, els més imbècils van donar suport a l’extrema dreta perquè volen immigrants que els facin la feina que ells no volen fer i, al mateix temps, no volen que existeixin. Per raons semblants, els espanyols més imbècils tampoc no volen que existeixin els catalans que els paguen una part del seu gran deute públic i de la seva pèssima gestió. Els més poderosos donen suport als més imbècils i els més imbècils donen suport als més poderosos. Catalunya també està plena d’imbècils i de poderosos que no saps mai si són més imbècils o més poderosos, perquè encara que el poder individual de molts dels imbècils sigui relativament petit, entre tots en tenen molt. Però els qui són realment poderosos conserven la mala fe necessària per tal de poder seguir vivint del conte que expliquen, o sigui del poder que obtenen dels imbècils amb les seves mentides. Els bisbes catòlics s’hi afegeixen, és clar! És el seu territori. Uns diuen: Van a bajar las pensiones y, mira, todo està lleno de inmigrantes... Alguna cosa hauran fet els qui són a la presó, a mi no m’hi posarien pas... Són els imbècils. I uns altres: Se puede hablar de todo siempre y cuando sea bajo el marco de la legalidad... El discurs del rei és a favor de la concòrdia i de la convivència social a Catalunya... Són els poderosos. I els imbècils després ho repeteixen. La injustícia humana, que des de sempre ha dominat el món, la tenim més a prop de casa. Nadal és sempre mentida, una mentida que emmiralla.

26/12/2018

ELS GRANS TRIBUNALS ESPANYOLS

 ¿Algú encara és capaç d’afirmar que les decisions dels fiscals i els tribunals espanyols, Audiencia Nacional, Tribunal Supremo i Tribunal Constitucional que afecten a la qüestió catalana s’ajusten a dret? No té vergonya? Sembla impossible, oi? Doncs no, hi ha molts polítics que ho diuen, els canals de comunicació i els horribles tertulians ho amplifiquen i molts espanyols s’ho creuen. Sense vergonya. España y yo somos así, señora.

 

A mi m’agrada d’imaginar els magistrats, els jutges i els fiscals reunits repetint sempre la mateixa escena abans de consultar la jurisprudència, cosa que només faran més tard per provar de justificar les decisions polítiques prèvies. Hi ha una veu que diu:  -Oye... que explica un conflicte, després una altra veu fa sempre la mateixa pregunta: -Bueno, qué hacemos? , i finalment la resposta conjunta immediata sempre comença igual: -Pues nada...  De les moltes vegades que deu haver succeït un fet similar, en proposo algunes a partir de l'empresonament .

 

-Oye, que la mitad del gobierno de los separatistas catalanes se ha fugado y ha venido a declarar la otra mitad.

-Bueno, qué hacemos?

-Pues nada, a estos que han venido los metemos en prisión preventiva para que escarmienten, les pedimos veinte o treinta años y luego les meteremos bastante menos, que además quedaremos muy bien.

 

-Oye, pero nos ponen recursos jurídicamente irrebatibles para que levantemos la prisión preventiva.

-Bueno, qué hacemos? 

-Pues nada, aceptamos todos los recursos y no los resolvemos, decimos que la causa es muy compleja y no llegaran a Estrasburgo hasta que nosotros queramos.

 

-Oye, pero ahora se nos han puesto en huelga de hambre y ya no podremos retener mucho más sus recursos.

-Bueno, qué hacemos? -

-Pues nada, hacemos ver que resolvemos los recursos, primero resolvemos unos que son poco relevantes para apelar a la justicia europea y los demás los podemos seguir dilatando, ellos no aguantarán tanto la huelga de hambre si no quieren morirse, además si hacemos el juicio a tiempo ya habrá sentencia y los recursos de prisión preventiva ya no tendrán sentido.

 

-Oye, pero aunque dilatemos estos recursos, después todavía nos pondrán más y posiblemente la resolución de Estrasburgo llegará antes que ellos estén en libertad.

-Bueno, qué hacemos?

-Pues nada, quizá les meteremos sólo diez años que ya es mucho, quedaremos bien y seguro que nos da tiempo a sacarlos antes que llegue la resolución de Estrasburgo. 

 

I si no passa res d’especial, serà més o menys així fins al final del judici.

 

I a Espanya és sempre així, des del Gènesi fins fins al Judici Final.

17/12/2018

EL PARANY DEL CONSELL DE MINISTRES DEL 21 DE DESEMBRE DEL 2018 A BARCELONA

Des de la Moncloa diuen que és ”un gest de concòrdia”. Però, a més dels Mossos d’Esquadra, hauran d'importar un miler de policies espanyols. Diuen que necessiten un total de nou mil efectius per a la seva seguretat. No és un gest, és una barbaritat de concòrdia. I és un parany. De fet, no es fien de la protecció dels mossos que seria totalment sobrada i també volen demostrar a la seva Espanya que no se'n fien. No es munta innecessàriament tot aquest circ per a no res. Durant la dictadura, Franco va presidir vuit consells de ministres a Barcelona entre 1947 i 1970, el dia 26 de juny de 1970 va presidir el darrer al Palau de Pedralbes. Encara se’n va fer un altre, el 20 de febrer de 1976, que ja va ser presidit per rei Joan Carles al Palauet Albéniz, significativament al cap d’un any i tres mesos justos després de la mort de Franco. Aquest últim va ser l’immediat anterior a l’actual consell de ministres del 21 de desembre del 2018. Per tant és la primera vegada en democràcia que el consell de ministres espanyol es reuneix a Barcelona. És el Gobierno de España que ve a posseir la colònia una altra vegada, quaranta dos anys després de la darrera, el dia que fa exactament un any que ha perdut les eleccions imposades a la força, després d’haver destituït el govern legítim, amb presos polítics i amb vagues de fam. La reunió del consell de ministres es fa a la Llotja de Mar de Barcelona, en un espai amb una certa dificultat de protecció, amb carrerons adjacents que poden facilitar els aldarulls, i no al Palauet Albéniz tal com havien proposat els Mossos d’Esquadra. Sembla que prioritzen tenir una connexió ràpida amb l’aeroport per la ronda litoral. És una provocació i al mateix temps és un parany per als independentistes. Si la població catalana no protesta serà una victòria per al Gobierno de España, perquè s’haurà passejat triomfalment i sense cap impediment per Catalunya, com si no passés res. I si hi ha la protesta que naturalment hi ha d’haver, existeix el perill dels aldarulls, amb infiltrats o no, que seran immediatament atribuïts a la violència extrema dels independentistes, per més pacífics que siguin. Tenim dues persones a la presó, Sánchez i Cuixart, acusats de rebel·lió per haver protagonitzat manifestacions absolutament pacífiques i els diaris de Madrid ja van plens de la violència que preparen els independentistes encara que no n’hi hagi hagut gens (val la pena mirar els titulars i les portades). Només una sola càrrega dels mossos o de la policia espanyola, serà venuda a tot Espanya pels seus mitjans de comunicació com la violència organitzada que presideix l’independentisme. És el que més necessiten. Ja ho sabem. Però des del punt de vista internacional, que és un aspecte fonamental d’aquesta història, si no hi ha una protesta contundent s’acceptarà com a normalitat democràtica allò que representa un autoritarisme inacceptable. Per p0der visualitzar-ho millor, penseu per un moment que el govern de Londres anés a reunir-se a Edimburg pel seu compte en aquestes condicions, que hi hagués presos polítics escocesos en vaga de fam i que, a més, obviés parlar del tema polític central amb el govern escocès. A algú li sembla que podrien fer-ho? Oi que no? I què pensaran els escocesos dels catalans si no protesten de manera contundent? La tàctica espanyola és simple, es tracta d'induir-nos a la paràlisi. Ja estem criminalitzats encara que no fem res; si ens provoquen i no protestem és la rendició i, si protestem, a la mínima ens amenacen amb delictes inventats i amb el codi penal extorsionat a l’enèsima potència. Això no és cap novetat, ja fa temps que funciona, aquí i en molts altres països repressors. Però aquesta vegada, a més, hi ha un parany perfectament calculat en el qual també ens juguem els nostres Mossos d’Esquadra que ja fa temps que des de Madrid volen intervenir. Podeu imaginar què passaria si féssim una protesta com la de les armilles grogues de França? Però allí, encara que hi hagi hagut una certa violència, es solucionarà amb relativa facilitat comparativa perquè és un conflicte social més o menys agut i el nostre és un conflicte polític crònic. Aleshores, què hem de fer? Penso que en aquesta situació els independentistes ens hem de manifestar massivament el dia 21 de desembre, cadascú al seu nivell, però sobretot de manera pacífica per més indignació que hi hagi, identificant els infiltrats i aïllant els violents, perquè podem perdre en un dia allò que hem guanyat en anys. Però tampoc no ho podem deixar passar, perquè si no fem res que sigui mínimament contundent, aquesta inacceptable actitud espanyola de "A por ellos..." haurà triomfat. És un difícil equilibri. Som més dèbils, ells es poden equivocar molt i nosaltres necessitem més intel·ligència en la lluita perquè un petit error ens pot portar a una derrota. De fet sempre ha estat així i a partir d'ara encara es veurà més clarament que aquest equilibri s'haurà de mantenir si, al final, volem guanyar la partida. Serem prou intel·ligents? Francament no ho sé, però no hi veig alternativa.

14/12/2018

PER ACABAR AMB EL CÀLCUL I LA COVARDIA DISFRESSADA DE CORRECCIÓ POLÍTICA

“...s’ha de trobar la manera que els qui continuen practicant l’equidistància sentin vergonya. En aquest moment, pretendre que les dues parts són igualment culpables, o atribuir la violència política a l’odi en expansió sense identificar qui és el responsable d’aquesta expansió, és una forma de profunda covardia. El fet és que un costat de l’espectre polític està difonent l’odi, mentre que l’altre no. I negar-se a assenyalar això per por de semblar partidista significa, a la pràctica, ajudar i encoratjar les persones que enverinen la nostra política.”

(Extracte d’un article de Paul Krugman al New York Times sobre la política actual als USA de Trump)

A Catalunya estem igual, hem de fer el mateix.

01/11/2018

GREU ERROR A LA CONSELLERIA D'AFERS EXTERIORS

Que el conseller independentista d’Afers Exteriors de Catalunya, Ernest Maragall, hagi dit en aquests moments i en una entrevista important a la BBC, que l’independentisme “no té dret a demanar suport internacional” si no supera el 50%, és una ximpleria de tal calibre que hauria de dimitir immediatament del seu càrrec, en el cas que encara sigui independentista, que suposo que sí. O bé hauria d'haver estat destituït de manera fulminant. Per adonar-se de la magnitud de la tragèdia a al qual ens estan abocant molts dels nostres polítics independentistes, només cal veure que l’entrevista la recomana el mateix Josep Borrell. En primer lloc, no cal tenir cap majoria absoluta per demanar suport internacional a una causa democràtica, com la de fer un referèndum que és al centre de la reivindicació de Catalunya. Però és que, a més, aquesta reivindicació té més del 75% del suport de la població a les enquestes habituals.

D’altra banda ¿potser és que vostè ja ha fet un altre referèndum particular, senyor Maragall, i ha comprovat que els independentistes som menys del 50%? De moment l’únic que tenim és un referèndum de l’1 d’Octubre del 1017 (sí, aquell que els unionistes deien que era un picnic i que per evitar el picnic varen enviar els policies a pegar les nostres àvies, se’n recorda d’allò?) amb uns resultats bastant fiables, que ho serien totalment si no hagués estat per la intervenció violenta de l’estat espanyol, d’un 43% de participació i un 90% de suport a la independència. (Cal recordar, per exemple, que el referèndum que es va fer a l’estat espanyol l’any 2005 en el qual es va ratificar la constitució europea va tenir un 42% de participació i un 77% de vots a favor, encara que no sigui sobre un tema semblant i amb totes les reserves, però els números són aquests). I si fóssim realment menys del 50%, ¿vostès no ho sabien abans de convocar els ciutadans a aquell referèndum que els exposava a la repressió espanyola? ¿O potser tenen noves dades? Però és estrany, perquè les enquestes diuen que l’independentisme més aviat ha crescut des d’aleshores.

Ara vostè dimitirà aviat, encara que no serà per aquesta causa, sinó perquè vol ser alcalde de Barcelona. Però s’arrisca a  perdre l’alcaldia en favor de Manuel Valls i de C’s, sabent que l’independentisme la guanyaria segur si es presentessin units amb les altres forces independentistes i que la unitat depèn fonamentalment de vostès. Ja els va passar el mateix el 21 de desembre passat, a les eleccions al parlament de Catalunya, que es pensaven que guanyarien i varen perdre. Però ara hi tornen. ¿I en el cas de guanyar l’alcaldia, seguirà dient aquestes ximpleries com a alcalde independentista de Barcelona? Em sembla que no el votaré. Vaja, segur. A no ser que el mateix Puigdemont ho demani.

21/10/2018

UNA PROPOSTA SOBRE LA CRISI DELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES DE CATALUNYA

Entre ERC i Junts per Catalunya, els independentistes s’han quedat en minoria al Parlament i, a més, per decisió de la mesa no han desobeït el jutge Llarena, ja que no han permès la votació per delegació dels encausats que no han acceptat la substitució. És a dir, els fets fonamentals són que els independentistes s’han dividit i, a més, no han desobeït, per tant la victòria de Llarena és doble. Acatament i divisió.

Mols juristes són conscients que la intervenció de Llarena és il·legal i que  també serà una farsa el mateix judici, però abans que tot no arribi a Estrasburg passaran molts anys, allí l’estat espanyol perdrà però el mal ja estarà fet i serà irreparable per més sancions i recomanacions que s’imposin a l’estat espanyol. La situació del parlament i la legislatura és totalment anòmala, és un jutge qui decideix la composició i les decisions del Parlament de Catalunya i no els electors. I els diputats independentistes hi estan atrapats.

Ara bé, un cop dit tot això, a mi, com a molta gent, ja fa temps que em costa d’entendre aquesta situació en la qual els polítics independentistes són incapaços de posar-se d’acord per lluitar amb més eficiència contra l’adversari comú. Encara que, des de l’1 d’octubre de 2017, diverses vegades he defensat els nostres polítics independentistes, degut a la dificultat i a l’excepcionalitat del moment històric, cada vegada se’m fa més difícil. Encara que tot venia de molt abans, ara s’han dividit definitivament de manera pública, hi ha hagut un canvi fonamental en l’expressió pública de la relació entre les dues forces independentistes majoritàries.

Sembla que ERC i Junts per Catalunya no aniran units a les pròximes cites electorals. Ja no hi varen anar el 21 de desembre passat perquè ERC s’hi va negar pensant que guanyaria. De la CUP ja ni en parlem. Degut a aquest fet, a les pròximes municipals poden perdre perfectament, per exemple, l’alcaldia de Barcelona entre altres, cosa que representaria una gran pèrdua per a l’independentisme. Tots sabem que la podrien guanyar, que si hi anessin units la guanyarien segur. Els hi haurem de perdonar? Els ho hem de consentir? Els ciutadans que hem fet les manifestacions més multitudinàries d’Europa sense preguntar-nos de quin partit érem, els que vàrem anar a votar l’1 d’octubre i vàrem ser agredits, els qui vàrem tornar a votar massivament el 21 de desembre i els vàrem donar la majoria per tal de fer la independència, hem de permetre que malmetin aquest llegat? Jo penso que no. Ara bé, com fer-ho?

Amb els vots. Tots els independentistes votaríem qualsevol llista única dels partits independentistes, CUP, ERC, Junts per Catalunya i els qui s’hi volguessin afegir. Dic tots i penso que realment seríem tots. Si votéssim en llista única, amb l’ajuda de la llei d’Hont foragitaríem cada vegada més els unionistes dels ajuntaments i del parlament de Catalunya, encara que jo votaria qualsevol d’aquestes formacions per separat si em garantís millor l’accés a la independència de Catalunya. Com que això sembla que és impossible i que, a més, no es posaran d’acord, amenaço totes les formacions i llistes que es presentin a les pròximes cites electorals dient que no els cal fer campanya, que jo no dubtaré ni escoltaré promeses electorals sinó que votaré la llista que designi el legítim president de Catalunya a l’exili, Carles Puigdemont. Si els altres s’hi volen unir, bé, i si no, també. Ell és el president legítim en una situació d’emergència. Si el president legítim fos d’ERC, fos de la CUP, estigués empresonat, estigués en actiu o visqués al planeta Mart, en aquesta situació també ho faria. És simple. Si tots els independentistes decidíssim fer el mateix, tindríem llista única o les altres llistes independentistes es quedarien sense vots. I això fins a la restitució del president i del parlament legítims.

Cansat d’escoltar-los, als polítics i sobretot als tertulians de tots els colors, des d’ara mateix deixo d’interessar-me per les baralles entre els partits independentistes i per la política de galliner, apago la ràdio, i ja m’avisaran quan hagi d’anar a votar. Ah! també estaré atent a les notícies més significatives, a la situació del presos i els exiliats, i també disposat a participar en totes les mobilitzacions, desobediències i complots de la societat civil, és clar! (Complots pacífics i legals, senyors jutges... no complots il·legals com els vostres... que encara em portareu als tribunals per fer servir la paraula complot).

10/10/2018

ACTITUD POLÍTICA

Catalunya només serà independent si, a la curta i a la llarga, hi ha polítics sacrificats que són independentistes conseqüents, decidits a obeir pacíficament el mandat popular i a desobeir pacíficament els tribunals espanyols. Polítics decidits a suportar la presó o l’exili, si cal. A un altre nivell, però talment els voluntaris que van al front de guerra per convicció i saben que s'exposen al perill de ser ferits o de perdre la vida. Si són fervents independentistes però com a polítics no són capaços d'afrontar aquesta possibilitat, que no es presentin a noves eleccions o que dimiteixin. 

26/09/2018

LA RAÓ DE FONS DE L'EXISTÈNCIA DE PRESOS POLÍTICS CATALANS

Que hi hagi presos polítics catalans no és bàsicament degut al govern de l’estat espanyol ni als seus jutges, que també ho és, no els vull treure cap mèrit, sinó que sobretot és degut a la majoria d'espanyols, a la majoria de la societat espanyola, no dic pas que són tots els espanyols però sí que dic clarament que són una majoria d'espanyols, la majoria absoluta  (en termes electorals) dels espanyols que veiem pels carrers d'Espanya i alguns dels espanyols que viuen a Catalunya que ho aproven. És la societat espanyola, no em canso de dir-ho. Si no fos així no es podrien entendre les campanyes electorals dels partits a les eleccions d'Espanya. I si no fos així, en democràcia, ni tots els governs d'Espanya judicialitzant la política ni tots els jutges espanyols prevaricant, no podrien fer-ho. Són els votants. Fa quaranta anys que votem, no fa només dos dies. Els partits polítics i i el govern de l'estat espanyol, diuen el que diuen i fan el que fan pels vots. No podria passar a Bèlgica o al Regne Unit, per exemple, la societat no ho permetria. A més, en aquests països, després d'una actuació com la de la policia espanyola del dia u d'Octubre a Escòcia o Flandes, per exemple, haurien estat independents l'endemà mateix (no ho dic jo, ho diuen intel·lectuals i molta altra gent d'aquells països). Ras i curt, sembla que la majoria de la societat espanyola, ben informada o mal informada, que viu a Espanya o que viu a Catalunya sense distingir-la d’Espanya (aquest fets són irrellevants a nivell pràctic immediat), aprova o tolera que hi hagi presos polítics  i exiliats catalans, que hi hagi gent que sigui a la presó i a l'exili a canvi dels seus propis interessos espanyols , reals o imaginaris, siguin del tipus que siguin. Un d'ells la sagrada unitat d'Espanya. És el franquisme sociològic romanent que persisteix, molt més a Espanya però també en la part de la societat catalana més espanyolista, que al mateix temps malmet valors adquirits en els camps de l'ecologisme, l'animalisme, el feminisme... És feixisme camuflat. Hem d’acabar amb la correcció política d'esquerres que, com que es tracta de la gent corrent, de la gent del carrer, no ho denuncia.

08/08/2018

AUTOCRÍTICA

L’avaluació i l’autocrítica en qualsevol activitat és necessària, però també s’ha de veure si és oportuna en el moment que es fa, si en aquell moment té sentit, si desvia el focus d’atenció, si es fa públicament i se’n pot aprofitar l’adversari, etc.  Els independentistes autocrítics que consideren que el dia que es va declarar la república, el 27 d’octubre i els següents, van ser dies de decisions polítiques desastroses a causa de les quals es va perdre la gran oportunitat per construir-la efectivament, penso que insisteixen erròniament de manera pública en aquesta autocrítica i pertanyen a dos arquetips diferenciats en els seus extrems. Tots dos es suporten en una certa elaboració intel·lectual que a mi em sembla innecessària per inútil i tenen el mateix punt de partida en els supòsits que acabo de mencionar, males decisions polítiques i pèrdua de la possibilitat de fer la república efectiva.

Els dos arquetips creuen que la gent del país va complir amb el seu deure i, en canvi, el govern no va aprofitar el moment per portar el país a la ruptura amb Espanya, des d’aleshores fins al dia d’avui. Entre ells, però, n'hi ha uns que invoquen la desobediència i rebutgen, de manera moltes vegades burleta, qualsevol proposta més o menys pragmàtica posterior perquè pensen que l’única solució era la ruptura que ja s’havia de fer aleshores i que, per tant, s’ha de provar de fer ara mateix en qualsevol moment. I els altres, en canvi, accepten aquest pragmatisme circumstancial perquè hi veuen l’única manera de gestionar la trista situació autonòmica (amb menys atribucions pràctiques que l’anterior), en la qual molts pensen que hem caigut a conseqüència d’aquelles desgraciades decisions polítiques. A vegades tots dos coincideixen en un sol ésser esquizoide.

Als primers, els qui veuen qualsevol decisió política que no sigui rupturista en si mateixa com una rendició a l’estat espanyol els voldria recordar una cosa: ¿No van pensar el mateix el dia 21 de desembre passat, quan varen votar (de manera encertada, des del meu punt de vista) en unes eleccions imposades il·legalment pel govern espanyol després de destituir i empresonar un govern legítim? Hi havia rendició més gran que aquesta? Per què ho varen acceptar aleshores? La resposta és molt simple: ho varen fer pel pragmatisme que ara critiquen. De no fer-ho, en aquell moment, en aquella situació, ens hauríem exposat a l’ocupació pràctica del govern de Catalunya durant els pròxims quatre anys pels partidaris del 155. No teníem cap alternativa que no fos participar a les eleccions i guanyar-les, que és el que vàrem fer. I als segons, els eterns pragmàtics, els tristíssims independentistes que ara pensen que malviuen en una comunitat autònoma en lloc de la república independent que potser es creien que tenien a tocar (una expressió tan repetida com desafortunada i sempre menyspreada per mi), els diria que s'estan convertint, per excés de pragmatisme, en uns tristos desertors de la seva mateixa causa.

Però, els uns i altres, què es pensaven? I ara em refereixo als analistes polítics i a alguns intel·lectuals. ¿Encara són capaços de suposar que amb una altra mena de decisions ja seríem independents? Tots coincideixen dient que no es varen fer bé les coses, però mai no saben sostenir clarament allò que s’havia d’haver fet després del referèndum del dia primer d’octubre. Els més rupturistes diuen que s’havia declarar la independència i defensar-la... És bonic de dir, eh? Com? ¿Amb els mossos al davant de la policia espanyola (era l'única possibilitat) creant una situació de rebel·lió, aleshores sí, condemnada inexorablement al fracàs i legitimant la persecució legal posterior? Els més pragmàtics acostumen a dir que s’havien d’haver fet eleccions anticipades... Després de l’èxit del referèndum? ¿Amb un full de ruta que reclamava la declaració immediata d’independència i amb la gent independentista cridant al carrer que els mateixos polítics que els haurien demanat el vot eren uns traïdors?

Què s'havia d'haver fet? Cap polític, cap analista ni cap intel·lectual no ho sap. I no és perquè sigui més ruc o menys vident que tu, sinó que li passa exactament el mateix que a tu i a mi. Jo també tinc, a posteriori, les meves pròpies optimitzacions possibles de les decisions preses immediatament després del referèndum, que aleshores no podia veure, que veig ara i que no m'interessa exposar en aquest moment, però les decisions polítiques d’aquells pocs dies, encertades o no, van ser preses a gran velocitat en un moment d’enorme tensió política. I ni ara mateix, amb la revisió posterior dels fets com imatges al ralentí, encara ningú de nosaltres no és capaç de dir quines haurien d’haver estat les decisions més correctes per fer efectiva la república. L'únic que ara podem dir amb seguretat és que la decisió de exiliar-se per internacionalitzar el conflicte, conjuntament amb les estratègies de defensa dels exiliats, ha estat un èxit extraordinari que fa tremolar l'estat espanyol.

Però la solució també és probablement més senzilla, perquè amb aquelles dues condicions que es donaven de manera conjunta, violència espanyola i passivitat de la Unió Europea, sembla que fer efectiva la república per la via de la resistència passiva era simplement impossible. La república per la via pacífica, només s’aconseguirà el dia que l’estat espanyol no pugui utilitzar la violència, ni física ni estructural, i es vegi obligat a permetre un referèndum d’autodeterminació. Sí, encara un altre referèndum o l’equivalent amb eleccions, però ara amb llum i taquígrafs a tot el món. Un referèndum d’autodeterminació que també encara haurem de guanyar, però que guanyarem si no som un país rematadament imbècil.

I aquestes dues úniques coses que ara encara semblen molt llunyanes, que l’estat espanyol no pugui utilitzar la violència i que es vegi obligat a permetre un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, totes dues passaran. Passaran gràcies a la influència d’Europa i d’altres països democràtics, però no degut directament als governs d’Europa sinó a la opinió pública pròpia de cada estat que condiciona els governs d’Europa i tots els governs democràtics del món. La internacionalització haurà estat clau. Anem cap aquest segon referèndum definitiu de manera irreversible i pacífica, amb desobediència eficaç i amb pragmatisme intel·ligent quan siguin necessaris. És la gent del carrer, la gent que saludem cada dia, la gent que vota, que amb la seva mobilització i els seus vots finalment el forçarà i el guanyarà.

És cert que la unitat entre els partits independentistes no ha estat precisament modèlica des d’aquells dies de la declaració de la independència fins al dia d’avui i més d’una vegada alguns d’aquests partits han donat la impressió d’estar més pendents de conservar els seus escons i el seu propi funcionariat en lloc de treballar de la manera més eficient per a la república. Hauran de canviar la seva estratègia o bé els obligarem a fer eleccions i en votarem uns altres. I tornant al començament, potser valdria la pena que alguns intel·lectuals independentistes tinguessin el seu focus més posat en l’estratègia futura, en tot allò que podem fer i que farem per a l’efectiva construcció de la república en els propers anys. Perquè si continuem així, donant voltes sobre tot allò que havíem de fer i que no hem fet o que no hem fet prou bé, potser ens podran exterminar més fàcilment com a nació i com a poble diferenciat. L'estat espanyol ha demostrat constantment que està disposat a fer-ho. I aleshores, amb l’últim alè que ens quedi, els darrers quatre catalans potser encara ens reunirem per fer autocrítica.

25/07/2018

DELICTES D’ODI

Segons l’article 510 del codi penal aprovat l’any 2015, els delictes d’odi es poden aplicar a qui inciti a l’odi, discriminació o violència “contra un grup, una part d'aquest o contra una persona per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat.” Això és el que diu textualment el codi penal i estava pensat per evitar atacs a minories o grups socialment vulnerables, però la perversió actual del sistema judicial fa que els fiscals espanyols l’utilitzin, per exemple, per criminalitzar catalans que protesten per l’actuació de la policia espanyola i la guàrdia civil el dia u d'octubre. De manera que la policia espanyola i la guàrdia civil, grups armats que posseeixen el monopoli de la violència de l’estat, ara estan protegits per aquest article contra la llibertat d’expressió dels indefensos ciutadans que els paguen i als quals han atonyinat. La perversió és completa, serveix exactament per al contrari. Per exemple jo, ara mateix, en aquest escrit, segons alguns fiscals no puc dir “fora les forces d’ocupació de Catalunya!”, “fora la policia espanyola del territori català!”, “fora la guàrdia civil del nostre país!”, perquè puc ser acusat d’un delicte d’odi. De fet ho penso, ho diria però no ho puc dir i, per tant, ho he posat entre cometes per indicar clarament als futurs possibles jutges que només ho penso, que ho penso amb tota la meva ànima però que no ho he dit.

20/07/2018

ELS MISERABLES

Un aspecte absolutament positiu del dels darrers fets de la política del nostre país és que els miserables, que ja ho eren, que ho havien estat sempre, s’han mostrat i es mostren cada dia clarament en públic. Reis miserables, jutges miserables, polítics miserables, empresaris miserables, periodistes miserables, tertulians miserables, ciutadans miserables...  I ha anat molt bé,  perquè abans semblava que no n’hi havia tants.

12/07/2018

SÓN ELS ESPANYOLS O SÓN ELS MARCIANS? (perquè a mi algú em pega)

¿Són la majoria dels espanyols o són els marcians els qui voten massivament el PP, C’s i el PSOE, partits que fan un mena de competició esportiva de mentides i d’insults contra les reivindicacions legítimes de Catalunya, sobretot els dos primers, per tal de no perdre el suport dels seus votants? I aviat s'hi afegirà VOX. ¿No és cert que Podemos també ha de vigilar molt qualsevol cosa que diu en aquest sentit per no perdre votants? Aquests votants són espanyols? O bé aquests votants són extraterrestres? Per tant, al final de tot, més enllà del govern de torn, més enllà de la fiscalia que afina les acusacions, més enllà dels jutges prevaricadors, més enllà dels atestats falsos de la guàrdia civil, més enllà dels mitjans de comunicació espanyols amb estómac agraït, més enllà de la policia espanyola que atonyina catalans indefensos ¿qui hi ha al darrere de tot això que impedeix el tracte just de Catalunya per part de l’estat espanyol? ¿O potser voleu continuar enganyant-vos amb allò de la correcció política, dient que tot és culpa d’alguns partits? On són els espanyols que ells mateixos  es diuen intel·lectuals ? Estic molt content que el PP hagi estat expulsat del gobierno, però el problema és en un altre lloc. És una qüestió de cultura democràtica de la societat espanyola. S'ha d'acabar d'una vegada amb aquesta estúpida correcció política que distorsiona la realitat.

02/06/2018

CONFIANÇA

Han passat moltes coses, per dir-ho així, lleugerament, des que va començar el moviment definitiu cap a la independència de Catalunya, posem cap a l’any 2010. Són tantes i tan importants que no té sentit esmentar-les ara, són prou conegudes i seran als llibres d'història. Entre elles, les més recents, el gran èxit del referèndum de  l’1 d’octubre, el fracàs posterior a la declaració d'ndependència del 27 d’octubre i l’èxit a les eleccions imposades del 21 de desembre del 2017. Tal com podeu haver llegit, si heu tingut la paciència de fer-ho, jo gairebé sempre he disculpat els líders independentistes de les crítiques constants, tant si l’encertaven com si l’espifiaven, tant si més arriscats o més assenyats, per la pressió a la qual estaven sotmesos. Tant si eren més de dretes com més d’esquerres, perquè ens calen tots per a la nova república. I ho continuo fent. Però ara, amb la repressió ja consolidada, amb un govern legítim a la presó i a l’exili, amb un govern legal autonòmic a Catalunya esperant oportunitats per avançar cap a la república i amb la gent disposada com sempre a omplir els carrers, per tant amb un escenari més aviat favorable, hi torna a haver una temptació de deriva autonomista d’alguns polítics dels partits independentistes, unes baralles injustificades entre ells i unes dificultats per conformar llistes unitàries de cara a les municipals, que només semblen tenir com a finalitat mantenir la pròpia quota de votants i el propi funcionariat polític, perdent de vista l’excepcionalitat del moment històric. Tot això ja havia passat altres vegades però ara, amb gent a la presó i a l'exili, encara té menys justificació. I una part de la societat civil independentista que ho critica tampoc no és capaç d’organitzar-se bé, per exemple, per oferir al rei la rebuda que es mereix com a cap de les forces d’ocupació en les seves visites a la colònia després de la proclamació de la república. En aquest moment, amb el canvi de govern espanyol i el relatiu enfonsament del PP i de C’s, no hi ha cap nova pressió sobre els nostre líders i la nostra societat, però la patacada del 155 que va ser aplicat de manera il·legal i totalment arbitrària, fa sentir els seus efectes. Tenim lideratges, tant a l’estranger com a l’interior, però no són prou potents i ens manca més unitat, més coordinació i visualització d’aquests lideratges per mantenir la tensió competitiva, que diria un esportista d’elit. Llegint la majoria dels diaris, tot faria pensar que estem simplement en una autonomia post-traumàtica, una autonomia anòmala, una autonomia en regressió, però definitivament en una autonomia. Probablement això seria cert si el moviment independentista hagués estat bàsicament promogut per polítics o per partits polítics, però no és el cas, ha estat a la inversa, els polítics s’han vist arrossegats  per la gent, hi ha massa gent implicada, aquesta gent és intel·ligent i som a l'Europa del segle XXI que es mou forçosament cap a les regions econòmiques. És així de simple. Aquests són els  aspectes fonamentals que ens portaran a la república, contra tot allò que puguin fer des de Madrid, des de Tabàrnia o des de la política autonomista catalana. Confiança, que aviat passaran més coses...

08/07/2018

LA REPÚBLICA PERDUDA/GUANYADA

Alguns articulistes que respecto per la seva mirada intel·lectual i admiro per la seva implicació en la independència, sempre apunten a la manca de decisió dels polítics catalans, concretament del govern, després del referèndum de l’1 d’octubre a l’hora de proclamar la independència. Sembla que sempre estiguin dient, i a vegades ho diuen explícitament, que si els nostres polítics haguessin fet allò que els pertocava després de l’1 d’octubre tal com la gent ho va fer aquell dia anant a votar, probablement ja seríem independents. I en molts casos consideren un fracàs la situació actual en la lluita per la independència. Consideren que, de fet, la república es va perdre després del referèndum per la incompetència o per la por dels polítics del govern que s’havien compromès a complir el mandat del referèndum de l’1 d’octubre. I que no varen complir com calia. Fins i tot el mateix Carles Puigdemont ha reconegut que es va equivocar en no proclamar definitivament la república el dia 10 d’octubre tal com estava previst. Tant per tant, després de la brutal intervenció de la policia, agreujada per la intervenció del rei el dia de la vaga general, el vespre del 3 d’Octubre, ja la podia haver proclamada aquell mateix dia, encara amb més possibilitats d’èxit immediat. Però Puigdemont només diu que es va equivocar, no diu que si no s’hagués equivocat ja seríem independents o que per haver-se equivocat hem perdut la república i, per tant, les seves paraules penso que s’han d’interpretar en el sentit que en el cas que hagués fet la proclamació quan pertocava, el dia 10 d’octubre, ara estaríem en una millor posició en la lluita per la república contra l’estat espanyol.

Aquesta lluita és una gran revolució a nivell europeu que d’alguna manera al final guanyarem, no només perquè tinguem raó sinó perquè el vent de la història va irremeiablement a favor nostre, encara que la lluita serà més llarga del que alguns pensaven. I també perdrem algunes batalles, com la dels dies després del 27 d’Octubre, amb la república ja proclamada, la inacció del govern i l’exili voluntari. L’extrem més positiu de la situació seria que ja s’hagués aconseguit la independència, és clar, però jo crec sincerament que amb les condicions de partida aquest extrem no s’hauria donat de cap manera i, en canvi, valoro positivament la situació que ara tenim per aconseguir el reconeixement internacional i progressar cap a la república. Possiblement aviat l’escenari serà aquest: Un govern  legal a l’interior dels país treballant conjuntament amb un president legítim a l’exterior, la gent disposada a sortir al carrer i la possibilitat de convocar eleccions plebiscitàries en el moment que creguem necessari. Tampoc no estic completament segur que el president Puigdemont es vagi equivocar en ajornar la proclamació de la república encara que ell ho digui, perquè amb la manca de violència posterior i l’apel·lació no corresposta al diàleg, vàrem guanyar credibilitat internacional. Ara mateix, ni ell no sap on seria ni tampoc nosaltres sabem on seríem com a país si, tal com diu, aleshores no s’hagués equivocat. 

Perquè el problema està en poder visualitzar clarament què hauria passat immediatament després de la declaració i els dies següents en cas d’haver proclamat la república en el moment que estava previst, el 10 d’octubre. Ningú no ho sap i es poden imaginar diversos escenaris possibles. Però és curiós que els qui critiquen el comportament dels nostres polítics per no atrevir-se a implementar la república proclamada, no s’atreveixen mai a parlar clarament d’aquests possibles escenaris posteriors, es limiten a plànyer que els polítics no vagin fer allò que pertocava. Allò que pertocava, diuen, era proclamar la independència i sortir al carrer a defensar-la, però no acaben de dir mai com s’havia de fer, perquè no era qüestió només d’un moment, d’una gran manifestació, ni tampoc d’uns dies, sinó que la defensa s’havia de mantenir indefinidament contra la violència espanyola que es tornaria a produir. Com defensar-la? Protegint el nostre govern dia i nit, voltat de la gent i dels mossos contra els intents de segrest de la policia espanyola i la guàrdia civil? Sempre? Protegint el territori amb els mossos en contra de la policia espanyola i la guàrdia civil? Amb tots els mossos o només amb els fidels a la república? Perquè aleshores sí que hi hauria hagut violència i els podrien haver acusat de rebel·lió amb proves, no amb falsedats com ara sinó amb la llei a la mà. ¿Com hauríem pogut evitar que finalment els detinguessin i els jutgessin per rebel·lió, que també ha acabat passant però aleshores amb fets demostrables? Contra uns determinats nivells de violència de l’estat espanyol i el suport implícit de la Unió Europea, contra aquests dos factors conjunts, simplement no s’hi podia fer res. D’allò que se’ls pot acusar absolutament és de no haver previst aquesta possibilitat i de no disposar d’un pla de resistència en lloc de fugir o d’entregar-se mansament a la justícia de l’enemic. De la llei a la llei, deien. Eren tan innocents que es pensaven que amb això n’hi hauria prou? No, ens enganyaven.

Per ser clars s’hauria de dir que l’únic escenari possible per al triomf de la república era el mateix de totes les repúbliques independents del món, el control del territori que no permet la violència estrangera ni la ingerència de la justícia estrangera i, a més, obliga tothom a pagar coactivament els seus impostos a l’administració pròpia. Després ja ve el reconeixement internacional que sempre es nega al començament. Per aconseguir això, al davant de la ben previsible violència de l’estat espanyol, no hi havia cap més solució que una força superior, dissuasòria o ben real. I en el nostre cas la dissuasió immediata no es podia aconseguir només a través del pacifisme.  I encara que hem guanyat un referèndum legítim, no ho hem pogut demostrar clarament amb un referèndum internacionalment contrastat, pactat i pacífic, perquè el govern espanyol ho ha impedit i de moment ho podrà seguir impedint. Ells saben molt bé que és així i també saben què s’hi juguen. Per això varen enviar la policia a pegar-nos el dia 1 d’octubre. Per tant, el problema central jo el situo en un altre lloc, no en la indecisió o en la por dels nostres polítics sinó en tot allò que la va provocar. En aquells moments hi havia motius per a aquesta por, per a aquesta indecisió i per a molt més.

És completament segur que la nostra independència s’ha d’aconseguir finalment a les urnes, que probablement s’hi ha d’arribar a través d’una desobediència i una resistència pacífica anterior però en condicions estratègiques que portin a la victòria. I estic una mica cansat d’aquells independentistes que constantment ens recorden que els nostres polítics, que són a la presó i a l’exili, van perdre la república amb la seva actuació i que si haguessin tingut més collons ja seríem independents. El cansament em ve del fet que jo vull la independència tant com ells (pels seus escrits i el seu comportament dedueixo que probablement més que alguns d’ells) i sempre m’estan dient, o bé subliminalment o ja de manera més descarada, que aconseguir-la és sobretot una qüestió de collons, de fet m’estan dient que els nostres polítics no han tingut prou collons i, en canvi, que ells tenen més collons. En el fons no m’estan dient que la seva estratègia per aconseguir la independència sigui la millor, no, que això ho podríem discutir, sinó que ells tenen més collons i que si tots tinguéssim els seus mateixos collons ja seríem independents. Qualsevol maniobra que no sigui plantar-se amb els collons de cara al mur d'Espanya, consideren sempre que és una debilitat. Em fan pensar una mica amb els espanyols i la seva consideració sobre la mateixa unitat d’Espanya, que ho és per collons sense cap mena de dubte. A vegades sembla que també estan a punt d’afegir que els bascos encara tenen més collons, que els bascos són els que tenen més collons de tots. Si és així, resulta que amb tots els seus collons els bascos no han aconseguit la independència. Però seguint els seus raonaments, finalment hauríem d’arribar a la conclusió que és per això, per aquesta manca generalitzada i endèmica de collons al principat de Catalunya, que els catalans encara no som independents.

A vegades també em fan pensar en el començament de la tragèdia de Bernard Shaw, Joana d’Arc, en la qual hi ha un criat que diu al senyor feudal “-Senyor, no tenim ous”, i el senyor esverat “-Què vols dir amb això!” i el criat “-Doncs senyor, que les gallines no ponen”, i el senyor  aleshores “-Ah! bé... i com és que les gallines no ponen!” i no s’ho saben explicar, perquè resulta que Joana d’Arc ha passat a prop del castell i s’està produint un miracle, per on ella passa les gallines no fan ous. Doncs qui sap si ens està succeint una cosa semblant a Catalunya, perquè potser passa molt a prop d’aquí una mena de versió postmoderna de Joana d’Arc en forma de república catalana, el començament d’una gran revolució europea que és pacífica, que és políticament transversal, que va baix a dalt i que és d’una enorme complexitat. I aleshores hi ha gent que es fa un embolic amb tot això tan fàcil dels ous i no acaba de saber interpretar el miracle.

11/05/2018

L’ESTAT DE LA QÜESTIÓ

La independència de Catalunya no es podia aconseguir com alguns sembla que l’havien imaginada, amb un referèndum, una declaració i una transició sense enormes sobresalts cap a la República. Mancava la part essencial que no es podia aconseguir pacíficament, era el control del territori, que porta associat el control dels impostos i la justícia pròpia sense ingerències. Tothom sabia que l’estat espanyol reaccionaria d’alguna manera. El govern, per més que ho tingués tot preparat l’endemà de la declaració, per més que tingués ben dissenyada una llei de transició cap a la república, aquesta transició s’hauria d’haver fet pacíficament i mai no es podia fer en front de la violència desfermada de estat espanyol que, d’una manera o altra, també era previsible. No es podia controlar pacíficament el territori. Els polítics n’eren molt conscients, molt més conscients que la major part de la població, encara que els fos impossible comunicar-ho sense quedar al descobert. Si l’estat espanyol volia utilitzar la violència fins a un cert punt, només hi havia l’esperança que la Unió Europea ho evités. I no hi havia cap garantia. Per tant, l’escenari totalment victoriós més probable era el d’arribar a un clímax que forcés l’estat espanyol a la negociació per a un referèndum pactat. I després guanyar-lo. No s’hi va arribar. Però no comparteixo gens l’opinió d’alguns independentistes que fan autocrítica fàcil, estan decebuts per la situació actual i en culpen els polítics que estan empresonats o són a l’exili. Què es pensaven? Que era qüestió de bufar i fer ampolles? Encara que la reacció de l’estat espanyol, la judicatura, la premsa, les institucions i una gran part de la mateixa societat espanyola ha estat molt virulenta, alguna cosa així havia de passar per marcar el punt d’inici d’una altra etapa. Som exactament en aquest punt. Amb encerts i amb errors, s’ha lliurat la primera gran batalla i no hem perdut del tot, que també podia passar. Era una batalla absolutament decisiva que encara continuarà amb moltes escaramusses. Encara que els nostres legítims representants siguin a la presó o a l’exili, jo més aviat diria que ha estat una victòria parcial, però una victòria. Tindrem un govern de majoria republicana amb moltes mancances a l’interior de Catalunya però al cor d’Europa hi haurà una mena de govern de la República i, al carrers del país, hi haurà la gent disposada a la resistència pacífica. Com era d’esperar, tenim els governs dels altres estats en contra però hem guanyat l’opinió pública internacional d’un racó a l’altre del planeta. I els governs dels països democràtics no poden lluitar contra la seva pròpia opinió pública. D’aquí a uns pocs anys guanyarem als tribunals europeus. Hem de tenir paciència per desemmascarar completament l’estat espanyol al davant del món i també al davant de part de la nostra pròpia població sotmesa a la propaganda mediàtica espanyola, que és absolutament necessari per aconseguir més suport a les urnes. Som molts, som transversals i som intel·ligents. No tenim armes i som pacifistes, però al segle XXI són bastant efectius els telèfons mòbils. Que tremoli l’enemic.

18/04/2018

REBEL·LIÓ

Els militars franquistes que havien protagonitzat el cop d’estat del 18 de Juliol de 1936 (allò era un cop d’estat amb rebel·lió militar, oi?) van acabar condemnant a mort Luís Companys acusat de rebel·lió militar, després que els alemanys el capturessin a la França ocupada i  l’entreguessin a Franco, l’octubre de 1940. Va ser un assassinat. És evident que, amb tots els errors i les contingències de la guerra, Companys havia defensat la república que era el seu deure i que els franquistes eren els qui havien perpetrat la rebel·lió i el cop d’estat militar.

De la farsa que va ser el judici, es poden llegir els següents fragments a la sentència:

 

...resultando que al producirse el Glorioso Movimiento Nacional, el 17 de julio de 1936, el procesado continuó en dicho cargo de Presidente de la Generalidad, oponiéndose decididamente al triunfo del Alzamiento... (aquí ve tot un llarg seguici d’acusacions)  ...que huido a Francia el procesado, ante el avance de nuestras fuerzas, en dicha nación vecina continuó usando el título de Presidente de la Generalidad, haciendo propaganda de todas clases y manteniendo relaciones políticas con otros huidos [...] considerando que del expresado delito es responsable en concepto de autor el procesado porque los hechos que la sentencia declara, ponen de manifiesto que los realizó en notoria compenetración ideológica con los propósitos perseguidos en la rebelión y para la consecución de los fines de ella... (aquí més consideracions) ...condenamos al ex-Presidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte...

Per si algú ho vol comparar amb la situació actual, el 155, el llenguatge de Llarena i dels diaris de Madrid, es podrà adonar que als franquistes els conceptes de “rebelión”, “alzamiento” o  “golpe de estado” els són molt estimats, els perpetren ells i n’acusen els altres, aquesta és sempre l'estratègia. La perversió teòrica és, salvant distàncies, la mateixa aleshores que ara. La violència o el comportament tumultuari, que seria l'únic que permetria acusar els presos i exiliats de rebel·lió o de sedició, ha estat només de la policia espanyola. Sort que aquesta vegada, a l'Europa del segle XXI, els alemanys no entreguen Puigdemont i ja no s'aplica la pena de mort.

05/04/2018

IMBÈCILS, IDIOTES, ESTÚPIDS...

Per reflexions semblants a les que he fet en la nota anterior, he rebut crítiques d’alguns amics en dos sentits, una dient que estic simplement insultant els qui pensen diferent quan els tracto d’imbècils, cosa que no és intel·ligent ni serveix de res, i una altra que amb aquest adjectiu, a més, estic infravalorant implícitament els adversaris, la qual cosa sempre és perillosa. És molt fàcil respondre a les dues qüestions de manera ràpida i contundent. No solament imbècils, sinó també idiotes, rucs, estúpids, ximples, cretins... tots els sinònims semblants i més, els diria i els dic a aquells espanyols que tenien tan fàcil d'aconseguir una integració feliç de Catalunya a Espanya durant la quarantena d’anys d'aquesta democràcia monàrquica, amb les necessàries transicions cap a un estat espanyol més modern i que, en canvi, han acabat portant Catalunya a la lluita actual per la república i la independència per pura necessitat de sobreviure. Era tan fàcil com ho preveia implícitament la Constitución Española i l’Estatut de Catalunya que van sorgir el règim de la transició, que eren molt imperfectes però que es podien desenvolupar de bona fe, a l’anglesa. I en aquests quaranta anys, els espanyols (no els catalans, els espanyols, perquè a vegades resulta que encara es volen repartir les culpes quan des de Catalunya s’ha provat de modernitzar Espanya fins al límit del pacte) ho han acabat fent totalment impossible. Es tractava bàsicament de desenvolupar tres aspectes essencials en la pràctica política, reconèixer plenament Catalunya com a nació a dins de l’estat espanyol, no interferir en el desenvolupament de la llengua i la cultura catalana i també complir uns pactes de finançament justos a mitjà i a llarg termini. Aquests tres aspectes eren d’una extraordinària facilitat de desenvolupament i suposaven també la modernització de l’estat espanyol. Però Espanya i els espanyols han fet exactament el contrari i ens trobem on ens trobem sense possibilitat de marxa enrere perquè els catalans s'han adonat que la intenció espanyola, amb qualsevol govern i durant quaranta anys, ha estat de no modernitzar-se ideològicament i de destruir-nos, de no complir els pactes i de destruir-nos precisament en aquests tres aspectes essencials, com a economia, com a cultura i com nació. I per si algú en dubtava, aquests darrers mesos s’ha explicitat de manera explosiva amb la negació de qualsevol diàleg i amb la repressió, l’empresonament i l’exili del govern català. Per tant en quaranta anys i sobretot en la darrera dècada, hem passat de la possibilitat a la impossibilitat completa. I tampoc no infravaloro els meus adversaris, perquè aquesta paraula ja no la faig servir, no són adversaris sinó enemics amb molt poder que han demostrat que l’utilitzen en contra de l’economia, de la cultura i de la nació catalana. De fet també contra ells mateixos. Són imbècils amb poder que estan ben armats, físicament i estructural. Per ser imbècil durant tant de temps i contra tots els llums vermells absolutament visibles que s'encenen, només hi ha una possibilitat, convertir-se en cínic. I aquests imbècils i cínics, en front de les reivindicacions catalanes ja només exhibeixen poder. Però un enemic imbècil amb poder és sempre tant o més perillós que un enemic intel·ligent amb el mateix poder, per tant no els infravaloro com a enemics. La meva esperança és que per diverses circumstàncies, penso que aviat, un dia ja no el podran utilitzar. El pitjor del cas és que quan els he dit imbècils, idiotes... i tots els sinònims i variants possibles d’aquests adjectius, que mantinc i que es refereix a aquells que han fet impossible allò que era fàcil i beneficiós per a tothom, no volia ser mai un insult sinó que era simplement una descripció.

03/04/2018

IMBÈCILS DESARMATS

Alguns amics meus em diuen optimista respecte a la possibilitat d‘arribar a la realitat d’una república catalana, amb tota la força de l’estat espanyol en contra. No sé si sóc optimista o pessimista. És veritat que penso, des de fa temps, que ni la monarquia ni l’estat espanyol actual no en sortiran vius d’aquesta, no podran sortir impunement del forat on s’han anat enfonsant amb una constància i dedicació difícils de superar. En aquest forat, per desgràcia, també hi la majoria de la societat espanyola i aquest problema multiplica l’anterior. No sé si aconseguirem la república. Estic completament segur que si fóssim al segle passat i la UE no existís, la república seria totalment impossible. I si aquelles mateixes condicions hi fossin ara, també ens haurien massacrat els franquistes que encara hi ha, amb el suport de la majoria d’espanyols actuals que no són explícitament franquistes. He fet servir l'expressió la majoria d’espanyols a consciència, no dic tots els espanyols entre els quals tinc amics però no dic tampoc només el govern espanyol, perquè se m'han acabat els eufemismes de la correcció política i perquè si des del govern espanyol ens haguessin pogut massacrar fins a un cert punt de no retorn (ja ho estant fent amb els nostres polítics) només per preservar la unitat d’Espanya, tot demostra que la majoria d’espanyols els tornaria a votar encara amb més contundència. Aquest és el gran problema, a part del mateix estat espanyol, la premsa i els partits polítics espanyols que també l'ajuden a provocar. Només cal veure la competició entre els partits unionistes per negar les reivindicacions de Catalunya de manera completament barroera perquè, entre altres coses, els dóna molts vots. Amb pràcticament tota la premsa espanyola (i perquè no hi torni a haver cap confusió en les meves paraules, quan dic la premsa espanyola no vull dir només els directors dels mitjans sinó que també vull dir específicament la gran majoria de periodistes i articulistes espanyols) que els dóna suport. I aleshores, ratificats a les urnes, també haurien pogut justificar democràticament la repressió al davant d’ells mateixos i al davant del món que mirava cap a una altra banda. S’hauria acabat allò que ells en diuen desafío independentista per un parell de generacions. Com sempre. És el que han provat de fer. També com sempre, però ara cercant un aval democràtic. Ara bé, amb les xarxes de comunicació que permeten que una sola agressió es pugui veure a l’altra punta del món de manera instantània i també amb una Unió Europea molt egoista, sí, però que existeix i que si vol seguir mirant cap a una altra banda ha de mantenir una contorsió física que violenta al límit les seves vèrtebres fundacionals, les coses són una mica diferents. No han pogut i, de moment, no poden amb nosaltres. I quan llegeixes que alguns polítics i suposats intel·lectuals espanyols es queixen al propi Gobierno de Espanya perquè no és capaç de fer valdre la diplomàcia per aconseguir que els diaris internacionals con Le Monde, The Washington Post o The Times que no són precisament independentistes, publiquin d'una vegada la veritat vertadera que proclamen al quatre vents els diaris espanyols, t’adones que estem lluitant contra una gent que, a més de repressors, són uns imbècils de tal categoria que només els queda la força física i, suportada en ella, la violència estructural. Qui sap si, molt aviat, amb aquesta internacionalització, ja no les podran fer servir. I si ara ens enfrontem a imbècils armats, potser aleshores ens enfrontarem a imbècils desarmats. Haurem guanyat alguna cosa, més aviat haurem guanyat bastant, diria jo. És la meva esperança, no sé si massa optimista...

31/03/2018

LA GRAN REVOLTA 

És evident que el procés cap a la República l’ha portat endavant bàsicament la gent que s’ha manifestat als carrers des de l’any 2010 i que ha arrossegat els polítics. I provant de seguir aquest camí, els polítics independentistes han pres decisions adequades i també s’han equivocat, de manera conscient o no, vàries vegades en tots aquests anys. Per citar un parell dels darrers errors que semblen reconeguts, l’error de la suspensió immediata de la independència per part del president Puigdemont (ell mateix ho ha reconegut) tot just després de la seva primera declaració i l’error d’ERC de no voler anar plegats amb JuntsxCat a les eleccions imposades pel govern espanyol, en aplicació il·legal de l'article 155, perquè els primers es pensaven que les guanyarien. Ara bé, aquests errors i altres només els podem considerar que ho han estat a partir de la política ficció perquè, en cas de no haver-se produït, ningú no sap com estaríem ara en relació a la independència, si millor o pitjor. Clarament, no ho sabem, perquè no sabem quines noves circumstàncies s'haurien creat. També hi ha tots els possibles errors de la CUP, que té tant la virtut d’analitzar encertadament els problemes com un pèssim sistema assembleari de presa de decisions, lent i imprevisible. Però amb els seus encerts i errors, conjuntament amb els altres partits independentistes, tots han ajudat a arribar fins aquí en el difícil trànsit cap a la república. 

Ara sembla un mal moment, sobretot per a aquells que pensaven que la república s'aconseguiria més ràpidament o avançaria més ràpidament, veuen l'èxit actual de la repressió i estan decebuts amb l'actuació dels nostres polítics. Com que sóc molt conscient de l'enorme dificultat d’aquesta empresa, jo acostumo a ser bastant tolerant amb els possibles errors dels polítics independentistes, tenint en compte la pressió a la qual estan sotmesos, la del despòtic estat espanyol d’una banda i la d’una gran part de la societat catalana, nosaltres, de l’altra, que els demanem que avancin constantment i que no defalleixin. Ni que sigui amb el risc de la presó o l’exili, en definitiva amb el risc de les seves pròpies vides, sí de les seves vides, perquè l'estat espanyol ara no els pot condemnar a mort però els pot destrossar la vida personal, familiar i econòmica. Com haureu vist, no sóc d’aquells que blasmen qualsevol acció de replegament dels nostres polítics, a vegades intel·ligent, com si fos sempre una covardia, sinó que més aviat la provo d'entendre i justificar, pensant a més llarg termini. Es tracta de guanyar la independència republicana i, si pot ser, amb pocs màrtirs. I si pot ser, també, sense cedir ni un mil·límetre, que segurament ha estat un error general que s'ha repetit vàries vegades i que no s'ha de tornar a repetir.

Abans d’ahir varen empresonar preventivament quatre membres més de l’anterior govern i la presidenta de la mesa anterior del parlament. I avui, a Alemanya i a través d’una euroordre, han detingut el president Carles Puigdemont. En aquests moments, entre exiliats i empresonats n’hi ha un total de setze, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez,  Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Lluís Puig , Toni Comín, Jordi Turull, Josep Rull, Raúl Romeva, Carme Forcadell , Dolors Bassa, Anna Gabriel, Marta Rovira i Carles Puigdemont. A més de moltíssims altres investigats. Tots són innocents del greus càrrecs de violència que els imputen i podrien estar anys a la presó. La meva més sincera admiració i gratitud per a tots ells, tant si han tingut molta por com si n’han tingut menys, tant si han estat més covards o més valents, tant si han encertat com si han errat en les seves decisions. Són els primers ostatges europeus clarament evidents de la gran revolta, del començament de la revolució més important d’Europa de principis del segle XXI. I encara que nosaltres ja voldríem ser una república independent, la revolució només ha començat.

Aquesta revolució es pot fer perquè molta la gent la vol i perquè aquesta gent si es manté unida té molt poder. També té intel·ligència, força moral i determinació, que són els factors essencials per a poder-la fer, però  hi ha detalls més simples que de no existir  probablement la farien impossible com, per exemple, que la informació ja no pot ser totalment manipulada de la forma barroera que ho prova de fer l'estat espanyol, degut als mòbils i les xarxes. Avui mateix, en haver-se conegut la detenció de Carles Puigdemont, a Barcelona la gent ha omplert immediatament els carrers amb dues manifestacions, a tot Catalunya s’han tallat carreteres de manera coordinada i s’ha impedit el pas de trens en algunes estacions. És definitivament una gran revolta. Hem de mantenir-nos mobilitzats en tot el territori, probablement si fos possible s'hauria de convocar una vaga general i probablement s'ha provar d’investir Carles Puigdemont president de la Generalitat i de la República per acabar de posar l'estat contra les cordes, encara que ara està privat de llibertat a Alemanya i sembla que podria ser inhabilitat aviat per part dels tribunals espanyols. Però tot pot canviar en pocs dies.

 

I tampoc no estic completament segur que aquesta sigui la millor solució, sembla que sí però simplement no ho sé, no ho sabem, la situació és molt complexa i s'han de prendre determinacions per anar avançant, per recuperar-nos de l'agressió de l'estat i construir la república. Per exemple, no sé si hauria estat millor, tot just guanyades les eleccions a les quals ja ens havíem presentat doblegant-nos a l'estat, investir immediatament un candidat al qual no s'haguessin pogut oposar per part del govern espanyol, un candidat dels que ells en diuen "limpio" que ja s'haurien encarregat d'embrutar immediatament, però que en el seu primer discurs hagués dit que ell 0 ella era simplement un president autonòmic legal, que el president legítim era Carles Puigdemont, que també era el president de la República i al qual devia obediència per tal de construir-la. Haguéssim tingut immediatament govern legal aquí i també legítim a fora des de fa molts mesos, amb una declaració política absolutament clara, comprensible a tot el món i pràcticament impossible de recórrer als tribunals sense un altre escàndol monumental. Potser també hauria estat empresonat. Algú em pot dir si ara estaríem millor o pitjor en el camí real cap a la república que volem? Ningú no ho sap. Però potser aquesta estratègia hauria portat a una aparença de normalitat que hauria estat menys eficaç per a la internacionalització del conflicte necessària per poder desactivar la violència judicial espanyola, alliberar els presos i avançar cap a la independència. Allò que sabem és que no ens podem equivocar gaire perquè som els dèbils. Ara no sé si ens tornarem a equivocar, però passi el que passi res no s'haurà acabat perquè aquesta extraordinària revolució que ha començat vol la república. I ara mateix també ha començat la primavera.

25/03/2018

SENY HISTÒRIC

Avui es dóna una circumstància històrica a Barcelona. Hi ha feixistes recorrent el centre de la ciutat, reclamant “seny” als catalans per no haver-los de posar a la presó. Acompanyats pels socialistes i altres que també diuen que són d’esquerres. No m’ho hauria imaginat mai. És entendridor.

18/03/2018

LA REPRESSIÓ FUNCIONA PERÒ AVIAT ES GIRARÀ EN CONTRA DE L’ESTAT ESPANYOL

L’estat espanyol sap molt bé, perquè ho ha fet servir durant segles, que la repressió funciona. De fet, és la repressió la que encara el manté com a tal, però probablement cada vegada la podrà utilitzar menys. És la repressió, després de la declaració de la república catalana del 27 d’Octubre, que fa entendre què ha passat. Avui, el meu admirat Vicent Partal en la seva editorial de Vilaweb, ens explica tot allò que vàrem procurar entendre després d’aquell dia.

Ho reprodueixo tal com ell ho diu: “Vàrem procurar entendre que es rendís l’administració i que la independència no es defensàs. Que el govern se n’anàs a l’exili sense intentar fer vàlid allò que tant d’esforç havia costat. Vàrem procurar entendre que la mateixa gent que havia votat la República al parlament acatàs de seguida els tribunals espanyols i s’hi presentàs a declarar. Vàrem procurar entendre –i disculpar i tot– les declaracions davant la justícia espanyola, algunes de les quals ens feien envermellir de vergonya. Vàrem procurar entendre que, fins i tot en una situació com aquesta, es mantingués la baralla partidista i ser comprensius amb les inevitables tensions humanes sorgides d’un procés tan poc habitual com el de l’octubre. Vàrem procurar entendre que allò que ens havien dit que votàvem el 21 de desembre fos arraconat de mica en mica. Ningú no va parlar aleshores d’anar més a poc a poc i esperar a ser més. Vàrem procurar entendre que el president no tornàs de Brussel·les, malgrat haver-ho dit en campanya. Vàrem procurar entendre que el parlament ni tan sols intentàs investir Carles Puigdemont...”  etc. I acaba dient: “No podem continuar en aquesta direcció d’acceptació de la legalitat espanyola i submissió als seus tribunals partidistes”. Te raó, com quasi sempre. Però com fer-ho? Aquesta és la qüestió.

Aquests fets només s’entenen degut a la repressió brutal de l’estat espanyol contra una població i uns diputats que només havien desobeït unes lleis espanyoles, emparant-se en el dret superior d’autoderminació dels pobles per la convocatòria i realització d’un referèndum. Després d’haver intentat per totes les vies legals possibles i durant anys que se’ls reconegués aquest dret. Aquesta actitud és de desobediència en darrer terme a la llei espanyola, que no comportaria penes de presó, però mai de sedició ni de rebel·lió, de les quals se’ls acusa. Tampoc, de fet, de malversació, perquè tot constava al programa electoral amb el qual havien guanyat les eleccions. Però la repressió, de moment, existeix, no és fàcil fer-li front i continuarà. Per tant, com fer-ho, com sortir d'aquí? Només faltaria que jo, ara, en quatre línies proposés una solució per a aquesta complexitat política que no es dóna en cap altre país dels nostre entorn i que no s’ha donat mai en aquestes condicions, una independència que es vol aconseguir de manera pacífica i democràtica en un estat de la UE que, a més, està disposat a utilitzar la seva força bruta en contra, la força militar, la política, la judicial, l’econòmica i la mediàtica, als nivells necessaris per evitar-ho i sense límits. No, no tinc la solució. Però la meva hipòtesi és molt simple, mentre l’estat espanyol pugui utilitzar la violència no s’aconseguirà mai a la independència efectiva perquè la diferència de forces és abismal. Però potser arribarà un dia, aviat, que ja no la podrà utilitzar...

Mireu, l’única manera segura d’aconseguir la independència efectiva immediata després de la seva declaració, era el control del territori. Tothom ho sap. I tothom sabia també que això aleshores no es podia fer. Amb el control del territori, s’obliga a pagar els impostos a les persones i empreses que hi habiten, per tant hi ha hisenda pròpia que garanteix el finançament, i els tribunals estrangers no poden jutjar cap ciutadà d’aquest territori que no sigui extradit, per tant hi ha justícia pròpia. Aquí s’acaben els problemes més gruixuts. El reconeixement internacional ve després. Això implicava utilitzar la violència, no el pacifisme. I les probabilitats d’èxit immediat en el nostre cas eren i són pràcticament nul·les, per la diferència de forces. Probablement els nostres polítics no havien fet o no havien pogut fer la preparació per a la independència de la manera més adequada i no estaven preparats per assumir-la completament en front de l'oposició de l'estat espanyol. Probablement algunes altres coses tampoc no es varen fer bé i els polítics independentistes no es podien escapar de proclamar la independència després del que havia passat si no era amb un cost altíssim, potser s'havia d'haver proclamat immediatament després del referèndum tal com en principi s'havia previst, potser després no era el moment més adequat per a proclamar-la, potser ja s’havia arribat fins aquí i no es podia tornar enrere... etc. Però per més preparats que haguéssim estat en el moment de la declaració de la independència mai no s’hauria pogut fer front a la policia espanyola i a l’exèrcit espanyol en darrer terme, en el cas que haguessin decidit intervenir a un nivell determinat i que la comunitat internacional ho hagués permès.

Per tant penso que ningú amb una mica de seny no es creia que declararíem la independència i que les dificultats més importants ja s’haurien superat, sinó que declararíem la independència, que era un primer pas, que l’estat espanyol s’hi oposaria frontalment i que aleshores començarien a passar coses. Que el més important encara s’hauria de fer. I cadascú, segons la seva informació i la seva capacitat de predir el futur imaginava algunes d’aquestes coses que passarien, coses que no sabia exactament ningú d’una i altra banda quines serien, ni els politics més ben informats. Fins i tot alguns imaginaven el tancs entrant per la diagonal, uns com a metàfora i uns altres com a realitat possible. I el que ha passat ha estat, entre altres fets, allò que avui ens explica en Vicent Partal. Els resultats de la repressió. Molt decebedor per a qui s’havia imaginat un comportament més ajustat a la democràcia de l’estat espanyol, qui s’havia imaginat una posició més comprensiva de la UE o per qui s’havia imaginat uns polítics catalans més capaços de prendre riscos. I que ningú no vulgui menystenir els riscos que alguns ja varen prendre perquè es veu en els resultats, en les actuacions de la fiscalia espanyola i en les damnificacions que van sofrint a través dels jutges.

Però les probabilitats d’èxit a més llarg termini, utilitzant la desobediència civil i el pacifisme, provocant la intervenció internacional i limitant així progressivament els nivells de violència de l’estat espanyol, sembla que estan intactes. A vegades, uns mesos de dubte o simplement de por d’alguns dels nostres polítics ens pot fer oblidar on érem fa uns anys, el salt prodigiós que hem fet cap a la República que ens falta consolidar i fer efectiva. En aquest moment d’una certa confusió vull recordar que l’independentisme va participar en les darreres eleccions autonòmiques, convocades il·legalment per l’estat espanyol, i que ningú no va fer escarafalls d’acceptar aquesta situació repressiva. Ningú no s’hi va oposar perquè es veia necessària aquella participació. Vull dir amb això que no sé quina és la solució, però que s’han de trobar les clivelles de l’estat, les seves debilitats, per tal de desemmascarar-lo de manera intel·ligent i eficaç, no de manera frontal que és impossible. I haurem de tenir paciència. Vull recordar una vegada més que una situació excepcional semblant a aquesta no s’havia donat a Catalunya des de l‘octubre del 1934 quan, per cert, es va provar de controlar immediatament el territori perquè en aquella època i en aquell moment era l'única solució possible. I va acabar, com tots sabeu, amb més de setanta morts a tot Catalunya i només amb unes deu hores d'Estat Catàlà.  Ara tot és diferent.

Per exemple, ahir es va convocar una manifestació per tal de demanar als nostres polítics independentistes que es posin definitivament d’acord per tirar endavant la investidura. Bé, ho haurien de fer, és clar, haurien de posar-se d’acord, la manifestació és una manera d’exigir-ho. Qualsevol independentista, quan pensa en la lentitud per a trobar el desllorigador de la situació actual, és un sac de nervis. Però aquesta era una manifestació de consum intern. Sembla que, a part d’altres coses, a part de raonaments estratègics, alguns dels nostres polítics tenen por, por de ser empresonats sense garanties a llarg termini i por de perdre el seu propi patrimoni. Justificable o no, sempre comprensible. Però, en canvi, des de la societat civil per què no es va convocar una manifestació multitudinària quan va venir el rei? Només la van convocar els Comitès de Defensa de la República. Alguns hi vàrem anar. Però per què no es va paralitzar aleshores Barcelona, fa només quinze dies, amb la visita del rei al Mobile World Congress, que hauria tingut una enorme repercussió internacional? És a dir, la societat pressiona amb una manifestació els seus polítics, però és incapaç de boicotejar com cal la primera visita del cap de les forces de repressió a la proclamada República, amb una manifestació que hauria pogut bloquejar tot el centre de Barcelona, fins i tot hauria pogut impedir l’accés del rei d’Espanya al sopar de gala. Imagineu-vos les portades dels diaris de tot el món. No serà que els dirigents d’algunes de les nostres organitzacions de la societat civil estan tocats per la repressió i estan més espantats que els polítics que ells mateixos pressionen? No serà que nosaltres mateixos ens hem començat a espantar com alguns polítics? Hem de superar tot aquest desgavell provocat bàsicament per la repressió que, amb aquesta intensitat, molts no esperaven.

Però si els nostres polítics, a part de tenir una por comprensible de la repressió, no s’han tornat de cop absolutament idiotes, ben aviat hi haurà un govern autonòmic que potser oscil·larà en els seves decisions, des de la submissió a la legalitat autonòmica per necessitat fins a la desobediència civil amb la repressió corresponent, el desgast de l’estat espanyol i l’afirmació de la fràgil República. Va ser essencial pels partits republicans independentistes decidir presentar-se i guanyar les eleccions al parlament de Catalunya convocades il·legalment pel govern espanyol en l'aplicació del 155. Hi haurà un govern autonòmic republicà. Hi haurà un govern legítim de  la República amb seu a Brussel·les. Hi hauran els Comitès de Defensa de la República descentralitzats, i per tant menys vulnerables, que aniran assumint les funcions de mobilització que fins ara havien fet les altres societats civils. I els carrers plens de gent quan sigui necessari per defensar la República. Si jo fos del rei estaria bastant espantat.

Si no ens equivoquem massa, tant el rei com l’estat espanyol repressiu que coneixem, d’aquesta no se'n sortiran. Jo no sé si ens en sortirem nosaltres tal com voldríem, no sé si serem independents aviat, però fa temps que pronostico que ells, monarquia inclosa, d’aquesta no se'n sortiran. Han anat massa lluny. Penso que d’alguna manera a Catalunya ja han perdut per sempre, encara que en aquest moment no ho sembli. I aquest moment passarà aviat, encara que ara mateix no sabem com acabar d'organitzar-nos per avançar entre les patacades de la repressió. Però ho farem.

12/03/2018

EL REI XIULAT

Durant la visita del rei a Barcelona, la primera visita després de la proclamació de la república, vaig agafar un xiulet i me’n vaig anar a xiular-lo, al seu pas per la Via Laietana. Vàrem ser molts, amb xiulets i casseroles. Ell, que podia ser àrbitre, ha pres clarament partit per la intolerància espanyola i ja no podrà tornar enrere. La vida política té això. En l’aparició televisiva del dia 3 d’Octubre del 2017 va passar, de ser rei, a ser cap militar de les forces de repressió. Ja mai més no serà el rei dels catalans. Ja no podrà tornar a passejar-se feliç com abans per Catalunya. Serà sempre xiulat, en un lloc o en un altre, més o menys xiulat, però sempre xiulat. I encara que no ho sembli, el rei té por, por de perdre la corona, perquè sap que si en perd un trosset la pot perdre sencera. Tot d’una se li ha fet present el destí del seu besavi. La república catalana proclamada pot arribar a ser efectiva. A Catalunya el rei va nu. I d’ara endavant, amb república efectiva o sense, a Catalunya anirà sempre nu. Ell ho sap.

27/02/2018

AIXÒ NOMÉS ACABA DE COMENÇAR

Estic segur que aviat, a Catalunya, ens deslliurarem de l’estat espanyol per vàries raons, una d’elles per la seva manca d’intel·ligència política. Només els queda la força bruta. Aquesta la tenen com sempre. Ara pretenen acabar amb tot allò que diuen que “ha passat”. Penso sincerament que allò que “ha passat”, és l’inici de la revolució més important de la UE que precisament ha començat a Catalunya. I quina metodologia volen aplicar perquè “no torni a passar”? Doncs bé, a grans trets, suposa reprimir i espantar qualsevol independentista per qualsevol raó, acabar amb l’escola catalana tal com la tenim, acabar també amb el mitjans de comunicació catalans no controlats per l'estat espanyol, sobretot amb Catalunya Ràdio i TV3 tal com les tenim, ofegar totes les institucions pròpies de Catalunya, especialment l’ANC i Òmnium, i finalment també provar de guanyar el carrer a partir de la mobilització dels espanyolistes. A part d’això, que són les línies mestres del seu gran projecte per a Catalunya, continuen ignorant les seves pròpies lleis amb la violència policial, mediàtica, judicial i econòmica d’aquest darrers mesos (aquí sí que hi ha violència). Fracassaran degut a la resistència pacífica de la població que inevitablement es produirà. Disposarem d’un govern legítim a l’exili, d’un govern autonòmic que no podran controlar totalment i també disposarem d'una gran majoria de gent del país preparada per actuar pacíficament a través de la xarxa de Comitès de Defensa de la República que, a més, provarà de convèncer la resta de la població. Aquests CDR seran completament legals però l'acció policial i judicial els convertirà de fet en semiclandestins. Tenim el vent a favor perquè Europa haurà d’interpretar sense remei el canvi transcendental en les relacions polítiques i socials entre les regions que s’està produint en el món globalitzat. També caldrà temps perquè comenci a actuar el tribunal d'Estrasburg, resistint fins aleshores totes les malifetes judicials dels tribunals espanyols. Probablement serà una lluita d’anys, però pocs. S’admeten apostes. De moment estiguem atents a la històrica primera visita del rei Felip VI d’Espanya a la República Catalana proclamada, que es produirà d’aquí a vuit dies.

18/02/2018

ÉS LA SOCIETAT

Fa anys que insisteixo en el fet que a la rel dels problemes de molts països democràtics, dels problemes profunds d’Europa que de tant en tant s’aguditzen en alguns estats, hi ha un problema més social que polític, en contra d’allò que la majoria de vegades diuen els mitjans de comunicació. Suposo que és per vergonya pròpia interessada o per una mena de mandra superficial, que els mitjans sempre donen totes les culpes als polítics. A ells, tenir la culpa de tot ja sembla que els hi va amb el càrrec. Però és la societat europea, una societat democràtica, la que fa molts anys que vota uns polítics que la representen i que, per tant, fan allò que la societat majoritàriament vol que facin. És cert que hi ha manipulacions informatives, també és cert que els polítics moltes vegades diuen una cosa abans de les eleccions i després en fan una altra, també  moltes vegades enganyen la mateixa societat que els vota, però al final, en democràcia, cada ciutadà té un papereta a la mà i pot votar un partit del que es presenten, votar en blanc o abstenir-se. Per tant no s’hi val a atribuir als polítics sempre la culpa de tot, mentre els ciutadans se la treuen de sobre.

(Si tu votes una organització amb postulats de la dreta radical, una organització que ha demostrat clarament que no respecta els drets de los minories o si votes una organització descaradament corrupta, jo no tindré més remei que respectar el teu vot perquè estaré en els límits del sistema democràtic, però no tinc el mateix deure de respectar-te moralment com a ciutadà. I si t’han enganyat dues vegades, a la tercera ja no els hauries de votar. Si no ho fas així vol dir que ets molt ruc. O que ets molt cínic, perquè acceptes l’engany, saps que l’engany és col·lectiu i ja et va bé. Podries haver votat una altra formació, haver votat en blanc o haver-te abstingut. Perquè al davant de propostes polítiques poc satisfactòries  sempre hi ha aquestes altres possibilitats, tan plenes de dignitat com la de votar una formació concreta.)

A l’estat espanyol, en el moment actual hi ha una crisi d’enormes dimensions del sistema democràtic provocada bàsicament pels propis ciutadans espanyols i que té molt a veure amb tot el que està passant a Catalunya, tant en la provocació anterior com en la incapacitat de resposta política de l’estat. Els ciutadans de l’estat espanyol han decidit amb els seus vots (i ho segueixen decidint segons totes les enquestes) que s’estimen més mantenir les infames condicions polítiques actuals que permetre que els catalans facin un referèndum d’independència i tinguin la possibilitat de decidir lliurement el seu futur com a nació. I sobre aquest fet gira tota la política espanyola dels darrers anys. Només cal donar un cop d’ull a l’hemicicle espanyol.

No són els partits polítics, que també ho són, és clar, sinó que és bàsicament la societat espanyola que majoritàriament ha provocat i manté la situació actual per dues raons, una d’econòmica i l’altra d’ideològica, ambdues relacionades amb la dominació d’un territori i totes les conseqüències que comporta. És l’ ”a por ellos” de la policia espanyola contra els seus propis ciutadans, àmpliament corejat. I encara que hi ha hagut reticències a la mateixa societat perquè ja es veu que això és totalment inacceptable, no hi ha hagut cap disculpa dels seus representants polítics. Ben al contrari, els polítics espanyols van felicitar la policia per haver acomplert d'ordre de maltractar catalans indefensos. I van proposar unes condecoracions i mèrits per a aquesta gesta, que de moment encara no s'acaben d'atrevir a concedir públicament, però ho faran aviat.

Els ciutadans espanyols, no tots però sí majoritàriament sense cap tipus de dubte, estan d’acord amb l' ”a por ellos”, com a mínim en sentit metafòric; perquè si no fos així els partits espanyols que tenen la majoria dels vots de la ciutadania i que els volen seguir tenint, haurien estat tots disposats a formular una monumental disculpa, tant el partit que governa que hi estava èticament obligat com els altres partits de l’oposició que també són responsables de la gestió de la policia. De la mateixa manera, els governs europeus s’haurien de disculpar per la criminal gestió dels refugiats de les guerres del pròxim orient, però no ho fan perquè la societat majoritària que els vota no els ho demana. A ells ja els va bé. No els va bé ni al refugiats ni a tots els ciutadans d'Europa, és clar, n’hi ha molts d’escandalitzats, però majoritàriament als ciutadans europeus ja els va bé.

Per tant comprendreu que sempre respecti els resultats de les urnes perquè no hi tinc més remei, però quan em trobo amb algú que ha votat determinats partits polítics, de tant en tant i segons com m’agafa, li engegui “-Doncs ves-te’n a fer punyetes”. Em diran que provoco divisió a la societat, és clar. I sí, sí, en aquest sentit la vull provocar.

05/02/2018

ELS FRUITS DE L’ESCARMENT

(Ahir, degut a un whatsapp privat del president Puigdemont que s’havia filtrat, on deia que els seus l’havien sacrificat, i degut també als dubtes dels partits independentistes en front de la repressió de l’estat, el gobierno español va celebrar una mena de victòria i un gran escriptor imbècil va dir que “ya ha pasado lo peor”. Doncs serà que no. I es veurà aviat.)

Espanya ens escarmenta, escarmenta els independentistes, escarmenta els polítics que hem votat els independentistes i així ens escarmenta a tots, a més de dos milions de votants com a mínim. Amb presó, amb demandes de rebel·lió i violència que tots sabem que no són certes i amb criminals persecucions del patrimoni personal dels polítics que han complert pacíficament amb les promeses electorals, que eren perfectament legals i legítimes, que era el seu deure. Sembla que només se’ls podria acusar d’un delicte de desobediència per tal de dur-les a terme, delicte que no comporta presó. I n’hi ha dos que són a la presó, els dos Jordis, que no se’ls pot acusar de res, només d’organitzar manifestacions pacífiques. Tot es fa inventant-se delictes i emparant-se en unes lleis que l’estat espanyol mateix no compleix en absolut.

Sí, l’estat espanyol ens escarmenta, encara ens vol escarmentar més i pensa que quan estiguem prou escarmentats ja no voldrem ser independents perquè sabrem allò que ens pot passar a tots plegats. I des de la prepotència del poder ho transmeten així perquè són miserables, per exemple: ”la prisión educa”, o bé “tiene dos hijos, sabe a lo que se atiene”, entre altres perles dels representants del gobierno de España dirigides als nostres polítics. És gairebé increïble sentir a dir això des del poder en un estat europeu del segle XXI, només ho pot dir una màfia. Doncs bé, l’estat espanyol ha cavat la seva pròpia tomba a Catalunya i la segueix cavant, però ja la té quasi acabada.

Espanya també va escarmentar Catalunya durant uns quants segles fins al segle passat, encara amb molta més mala llet. Simplement Catalunya era reprimida i tot s’havia acabat. Bombardejaven Barcelona, mataven gent i espantaven tothom... I era veritat que s’acabava, amb la por tot s’acabava. Catalunya no tenia forces per tal de fer front a la violència de l’estat. I als altres països del costat i una mica més civilitzats la gent no se n’assabentava, no ho veia o feia veure que no ho veia. Només calia escarmentar Catalunya. I ara Espanya segueix el mateix procediment, ara no ens pot matar així com així però també ens escarmenta pensant que, ben escarmentats, no hi tornarem. I pensa que d’aquí a uns quants mesos o potser uns pocs anys tot s’acabarà, com passava abans. Doncs no, ara no s’acabarà. I no s’acabarà perquè encara que els estats de la Unió Europea oficialment facin veure que no ho veuen, ara hi ha mòbils, ara hi ha xarxes socials i tothom ho sap, tothom ho veu, ningú no pot continuar fent veure que no ho veu. Aviat ningú no podrà dir que a Espanya no hi ha innocents a la presó sense ser acusat de mentider, a poc a poc l’opinió pública de tot el món es va assabentant d’una cosa que no sabia: que a Espanya hi ha gent innocent a la presó per les seves idees polítiques, amb unes acusacions completament falses i que hi ha persecució política.

Aquest coneixement encara és de transmissió molt lenta per l'ocultació que en fa el govern espanyol a través de la premsa pròpia o subornada per les subvencions, però tots els governs democràtics del món temen la pròpia opinió pública, no hi poden fer front, encara que poden provar d'enganyar-la. Són les fake news  amb les que el ministre espanyol d’exterior provava de justificar la violència policial de l’u d’Octubre al davant de les imatges reals que es veien i del periodista atònit que el recriminava. No, ja no es poden fer passar per fake news, ni aquelles imatges de la violència de l’u d’octubre que es veuen més ni les altres, les imatges més amagades de la repressió judicial. En el camp de l’opinió pública mundial Espanya ja ha perdut, per més que els governs els donin suport oficialment i que el rei vagi als fòrums internacionals a dir que Espanya és un “estat de dret” amb “seguretat jurídica”. Per què ho diu? Algú s’imagina la reina d’Anglaterra anant pel món a dir aquestes coses? No, és clar, perquè la necessitat d’afirmar-les ja les invalida.

I de cara a l’interior, l’escarment només serveix perquè la gent que el sofreix i tots els qui se senten solidaris amb ells, ja no vulguin saber mai més res d’aquest estat que els reprimeix. Ja no voldran ser mai més ciutadans d’aquest estat perquè se n’han sentit súbdits. Qui voldrà viure en un estat on la seva pròpia policia crida “a por ellos” amb la connivència del govern i fa mil ferits per evitar una votació pacífica, encara que aquesta votació s’hagués declarat il·legal? Després, aquesta mateixa policia es pixa literalment des del balcó d’un hotel sobre els ciutadans que protesten a baix per la seva violència, crida “que nos dejen actuar”, surt vestida de civil amb les porres a perseguir-los a la nit pel carrer i la fiscalia acusa, no la policia, sinó el ciutadans, de provocar la violència i els crida a judici. I a l’estat espanyol feliciten la policia pel gran servei prestat i proposen condecoracions.

Fins i tot sembla que no pot ser veritat. I ho és. Però ho és perquè a Espanya, aquest “a por ellos” dirigit als catalans dóna vots, molts vots. És la sempiterna catalanofòbia majoritària de la societat espanyola. No és políticament correcte dir això, ja ho sé, però a mi ja fa molt de temps que se m’ha acabat la correcció política. Si no fos per aquests vots, per aquesta immensa quantitat de vots, tot això no podria passar. I a Catalunya també n’hi ha molts per als quals aquest “a por ellos” vol dir “a por los otros”, encara que realment també els afecta, perquè la repressió del govern sobre Catalunya repercuteix sobre tots els qui viuen aquí. Però aquests darrers voten els partits que defensen els qui diuen “a por ellos” perquè no se senten al·ludits. Ja sé que dir això tampoc no és políticament correcte però qui no vulgui veure la veritat que li esclata a la cara, que s’hi posi fulles. Per sort, a Catalunya encara som més els qui ens sentim “ellos” i aviat en serem molts més. Adoneu-vos d’una realitat que podria ser terrible, en som més i estic segur que en el futur pròxim encara en serem més, però segons com hagués anat la demografia, la integració i, en definitiva, la història recent del país, en podríem ser menys. És una sort. I també és el fruit del treball i de la manera de ser de catalans anònims que, contra tot el que s’esperaven a Espanya, han convertit molts dels nouvinguts en els altres catalans que es va inventar l’enyorat Paco Candel.  

En som més. Ho demostrarem clarament en el futur a les urnes. I ja no volem ni voldrem ser espanyols. Qui ho voldria ser després d’això? De fet, ens han expulsat. I a Espanya li serà completament impossible, en el context l’Europa actual, de sotmetre la nostra població. Ara ja només pot fer això, escarmentar-nos i sotmetre’ns. Res més. I som, com a mínim, més de dos milions. Ho té molt malament.

02/02/2018

DOS ASPECTES FONAMENTALS PER A LA FUTURA INDEPENDÈNCIA

 

Encara que Catalunya s’ha anat aproximant a la independència en aquests darrers anys i s'ha proclamat la república, perquè tingui la possibilitat efectiva de ser un estat independent falten dos circumstàncies fonamentals relacionades amb la comunitat internacional que no s’han donat, una és que hi hagi alguna votació amb totes les garanties i amb majoria demostrable del més del 50% dels vots a favor de la independència, l’altra és que l’estat espanyol no pugui recórrer a la violència per tal d’evitar-ho i hagi d’acceptar la negociació.

Fins ara en les dues eleccions que hi ha hagut amb un caràcter que se’n podria dir plebiscitari, les autonòmiques del setembre del 2015 convocades per la generalitat i les autonòmiques del desembre del 2017 convocades il·legalment pel govern de l’estat espanyol, els resultats han rondat el 48% per als partits clarament independentistes que els han donat la majoria absoluta en escons. I encara que en les eleccions es compten en realitat escons de les formacions que es presenten, perquè no es poden comptar tots els vots a favor i en contra de la independència de tots els altres partits, el cert és que no hi ha la majoria en vots demostrable i acceptada per tots els observadors internacionals. La majoria independentista gairebé amb tota seguretat que hi és però no s’ha pogut demostrar clarament a les urnes perquè no s’ha permès el referèndum. Precisament per això, per aquest temor, l'estat espanyol no el permet.

En el referèndum de l’u d’octubre es varen obtenir el 90% dels vots a favor amb una participació del 43%, que és espectacular tenint en compte les condicions en les que es va realitzar i la violència que es va exercir per part de la policia de l’estat espanyol. Un referèndum que es va fer amb totes les garanties que aquesta violència no va acabar de malmetre. S’ha de tenir en compte, per exemple, que el Consell d’Europa en seu codi de bones pràctiques per als referèndums no fixa un quòrum mínim de participació i d'aprovació atès que això pot ésser utilitzat per una de les parts per tal de bloquejar-ne els resultats i la seva aplicació. Per exemple, la participació el referèndum de la Constitució Europea a l’estat espanyol va tenir pràcticament la mateixa participació del 42%, amb un vot favorable del 77% i ningú no va discutir la seva validesa. Per tant el referèndum realitzat amb tota la violència en contra, legitima la independència.

Però encara que aquest resultat del referèndum realitzat suposa un canvi definitiu de les relacions de Catalunya amb l’estat espanyol i la proclamació de la república, encara que la imatge de l’estat espanyol ha quedat internacionalment molt malmesa, no n’hi ha hagut prou per convèncer clarament, a nivell plebiscitari, la comunitat internacional. A l’estat espanyol varen preferir una mala imatge al fet que el referèndum s’hagués desenvolupat amb normalitat i tingués totes les garanties que hauria tingut sense la violència exercida per la guàrdia civil i la policia espanyola. Probablement s’hauria guanyat el referèndum que hauria portat a la independència amb molta més facilitat.

Quant a la violència, no es gaire creïble que la Unió Europea la torni a permetre si hi ha una majoria independentista demostrable i acceptada per la comunitat internacional de més del 50% dels vots en unes votacions realitzades amb normalitat democràtica. Aquesta majoria demostrable és la que demanen alguns polítics europeus que estan a favor de la independència de Catalunya i que ens donarien suport explícit, a part del que digués oficialment la Unió Europea que ja no podria mantenir el discurs actual.

I aquesta majoria demostrable es podria obtenir perfectament en unes pròximes eleccions convocades pel president de Catalunya, sense cap necessitat de convocar el referèndum al qual es negarà sempre l’estat espanyol. En lloc de continuar insistint en l’impossible referèndum es tractaria d’eixamplar la base de l’independentisme treballant insistentment sobre el cinturó industrial, explicant amb dades la veritat que els mitjans de comunicació i els partits unionistes amaguen, desemmascarant d’una vegada amb dades fiables, que ho són, totes les mentides de l’unionisme, utilitzant un mètode pedagògic per atraure tots aquells electors que estic segur que, ben informats, ja no haurien votat partits unionistes de dreta o extrema dreta.

 

Aleshores, encara que no hi hagués un referèndum previ, encara que es perdessin vots independentistes en vots a altres partits, el president del govern de Catalunya podria convocar eleccions que es podrien dir constituents en qualsevol moment d’aquesta pròxima legislatura, obtenir més d’un 50% dels vots per als independentistes sense sortir de la legalitat espanyola i tenir la majoria demostrable amb totes les garanties per convèncer la comunitat internacional. Probablement aleshores s'hauria de fer encara un altre referèndum i qualsevol acció violenta per part de l’estat espanyol per tal d’evitar la independència seria més complicada als ulls de l'opinió pública internacional.

Fàcil, eh? Doncs no, abans era difícil però era possible i ara és difícil però gairebé inevitable. Després encara s’haurà de negociar amb l’estat espanyol per tal de fer la independència efectiva, amb totes les traves i travetes que es puguin imaginar per part d’un estat autoritari que no reconeixerà mai el dret a la llibertat del poble de Catalunya, simplement un dia es trobarà que ja no hi pot fer res en contra.

 

18/01/2018

POLÍTICS COVARDS?

 

Hi ha alguns partidaris de la independència, professors, periodistes i també alguns polítics, que sempre donen una sensació de seguretat en les seves opinions, de manca de dubte. Alguns d’aquests tenen una cosa en comú. Són molt crítics amb l’actuació del govern en la seva gestió després de l’u d’octubre a Catalunya, es mostren decebuts amb la situació actual i la transmeten a la ciutadania.

No vull dir que no tinguin raó amb les seves opinions. Potser sí. Però potser no, i aquí està la gran diferència, allò que em separa absolutament d’ells. Sembla que des de les seves tribunes segures estiguin dient als polítics que es juguen la vida en la causa i que han hagut de prendre decisions en un temps molt breu i en circumstàncies excepcionals, que ho han fet malament, però més aviat en el sentit que han estat una mica covards. Aquest és l’aspecte central. És la versió refinada de les pancartes de “Puigdemont traïdor” que varen aparèixer immediatament a la plaça de Sant Jaume quan el president es plantejava si havia de convocar eleccions a canvi d’una negociació amb el govern de l’estat espanyol.

 

Els retrets comencen dient que no s’havien preparat prou bé per a aquest moment i acaben dient que després de declarar la independència havien d’haver començat immediatament a fer-la efectiva a despit de qualsevol violència de l’estat espanyol. Però sense dir mai com, és clar, que és l’únic problema.

Perquè, encara que haguessin estat absolutament preparats, que no ho estaven, com ho haurien portat a terme? Com? Si la violència de l’estat espanyol es desferma per damunt de qualsevol legalitat i Europa mira cap una altra banda, que és exactament el que va passar? Són els dos aspectes que no tenien solució si es donaven, que l’estat apliqués la violència per damunt de qualsevol llei, que podia passar i que va passar, i que la Unió Europea digués oficialment que això ja estava bé, que també podia passar i que va passar. Contra aquests dos fets no hi havia, no hi ha i no hi haurà solució. No hi hauria hagut cap preparació anterior possible. L’única solució, que penso que hi ha i que hi serà, és que en un futur no gaire llunyà, tots dos alhora, violència i consentiment internacional, ja no seran possibles.

Què es podia fer, aleshores, com s’havia de reaccionar? Ordenant els mossos que defensessin els polítics i la ciutadania? Era potser l’única possibilitat, al país hi ha molts més mossos que els policies que hi havien. Dominar els aeroports, les fronteres i els punts estratègics. Però aquesta solució hauria estat absolutament irresponsable i pírrica, perquè a més de desencadenar una situació semblant a una guerra civil, encara que amb la gent al carrer hagués semblat que es guanyava a la curta, a mig termini s’hauria perdut segur, aleshores sí, perquè l’estat espanyol té més força militar que hauria transportat i hauria utilitzat, hauria acusat el govern català de rebel·lió amb tota la jurisprudència a favor, Europa s’hauria allunyat definitivament, hauria passat una cosa semblant al 6 d’Octubre del 1934, ferits i morts amb tota seguretat, després la rendició i...  bona nit i tapa’t per a un parell de generacions o per sempre més.

 

O potser aquests savis tan crítics pensaven en una altra cosa? Per exemple, que els membres del govern continuessin la seva feina habitual mentre la gent s’aglomerava al seu voltant per protegir-los, però que ben aviat, en algun moment o altre, també haurien estat detinguts tots en poques hores. En aquest cas segurament s’hauria desfermat una certa violència contra la població que potser també hauria produït ferits o morts i que hauria recaigut a les espatlles de l’estat espanyol de cara al rebuig internacional. Però hauria estat només això, aconseguir més rebuig internacional, a partir de la violència desfermada, dels ferits i dels possibles morts.

I algú assegura que aleshores la UE hauria dit que Catalunya es mereixia simplement un referèndum acordat d’independència? Algú assegura que aleshores Europa s’hauria posat, en definitiva, al costat de Catalunya? No, ningú no ho pot assegurar. I tot el nostre govern, tots, segur que serien ara a la presó, sense capacitat de comunicació i sense cap possibilitat de participar en la internacionalització del conflicte que, de fet, és l’únic que ens pot donar la independència, comptant amb la nostra perseverança al carrer i amb un triomf final a les urnes. Seria millor la situació?

En els dos casos anteriorment plantejats, a mi em sembla que seria una situació pitjor que l’actual, que no permet a ningú amb dos dits de front acusar-nos de violència i que, en canvi, permet mantenir un govern legítim a Brussel·les. I tot això passaria encara que haguéssim perdut les eleccions del 21 de desembre que, a més, han estat convocades il·legalment pel govern de l’estat espanyol. Però les vam guanyar! I ara es plantegen una sèrie de possibilitats intactes que s’han d’explorar. És un camí que no s’ha recorregut mai, que suposarà trampes i possibilitats d’error. I tornarem a tenir situacions de dubte que haurem de superar, de reptes que ens proposarà l'estat espanyol sempre acompanyats d'una certa violència de qualsevol tipus, des de l'amenaça de la violència física a qualsevol altre tipus de violència, tal com han fet fins ara.

Jo no sé si aquests independentistes, polítics, professors i periodistes, tenen més exemples possibles o si són futuròlegs, no sé si tenen solucions màgiques per a una situació política excepcional, però potser valdria la pena que no donessin constantment la impressió que ells són més valents i que els nostres polítics que es juguen el seu patrimoni i la seva llibertat individual (és a dir, la seva vida) són més aviat covards i que si tinguessin una mica més de collons, ja seriem independents. I que, a partir d’aquesta consideració, es mostrin decebuts i transmetin aquest estat d’ànim, aquesta imatge de manca de valor dels líders amb conseqüent desmoralització de la tropa. Potser més aviat haurien de considerar que els nostres polítics es troben en un moment d’extrema dificultat i que, acorralats per moments, amb encerts i amb errors fan el que poden en aquestes circumstàncies. Per a mi, amb un nivell de compromís, d’eficàcia i de responsabilitat absolutament dignes d’elogi, com mai en la democràcia no havia passat al nostre país.

14/01/2018

UNA TERRIBLE VERITAT QUE ARA PODEM AFIRMAR AMB DADES TANGIBLES

A les eleccions del dia 21 de desembre els partidaris de la independència van obtenir la victòria en unes eleccions al parlament de Catalunya que no són legítimes, que van ser convocades il·legalment i en les pitjors condicions electorals possibles, van resistir i van obtenir la majoria absoluta d’escons al parlament. En aquestes condicions és una gran victòria. Ara bé, poc menys de la meitat (43,5%) dels votants de Catalunya van optar per un dels tres partits del 155. Aquests tres partits, uns més que altres, han exercit o avalat la violència de l’estat contra la gent d’aquest país, la violència de l’u d’octubre i la violència judicial que manté innocents en presó preventiva, entre molts altres tipus de violència injustificable com la institucional, l'econòmica, la mediàtica, etc. Tots ho hem vist, encara ho veiem i no ho descriuré aquí. Cap d’aquests votants no pot dir que la violència no ha existit o que no l’ha vist. Per tant la conclusió és simple i demolidora, més del quaranta per cent dels votants de Catalunya sembla que admeten que hi hagi un cert nivell de violència contra una part de la població (no crec que s'adonin que també hi ha violència contra ells mateixos) mentre es garanteixi la unitat de l’estat espanyol. La pregunta és: aquests votants, en el futur, quins nivells de violència estarien disposats a justificar? Podien haver-se abstingut, per exemple, si no hi estaven d'acord. No, no ho van fer, van anar a votar en massa a favor dels partits unionistes que volien justificar la violència a les urnes. I no la van poder justificar perquè varen perdre. Socialistes inclosos, que tothom ho recordi per sempre més. Aquest fet seria molt més greu si no fos per la brutalitat de la campanya electoral amb líders independentistes a la presó i l'exili. Penso sincerament que molts dels votants estaven mal informats després de la campanya orquestrada per l’estat espanyol i confonien unes eleccions transcendentals per a Catalunya en el marc d’un estat d’excepció amb unes eleccions més o menys plebiscitàries i més o menys autonòmiques, que era el missatge que llançaven els mitjans de comunicació públics o privats al servei de l'estat, la immensa majoria, com si aquí no hagués passat res i pensant que guanyarien aquestes eleccions. Dit això, si aquells ciutadans estaven mal informats per culpa dels mitjans de comunicació espanyols es podrien haver informat per altres mitjans, que ara n’hi ha, la ignorància no els excusa. Aquest és el país que tenim després de la nit del franquisme i dels quaranta anys de la democràcia del Regne d’Espanya. En sortirem, sí, però hem de partir de la realitat, hem de partir d’aquí.

07/01/2018

ELS CÍNICS I ELS IDIOTES


Per defensar certes opcions polítiques només es pot ser cínic o idiota. També es pot ser cínic i idiota al mateix temps, perquè aquestes virtuts no s'exclouen. I també és podria fer una aproximació en percentatges individuals, per exemple 80% de cínic i 20% d'idiota, o a la inversa. En general, si prenem els percentatges com a millor aproximació, els més cínics serien els càrrecs electes que construeixen les falsedats i els més idiotes serien els ciutadans poc il·lustrats que els voten. Caldria, però, confirmar-ho científicament, perquè és només una aproximació intuïtiva per part meva i no és gaire fiable. A més, això mai no se sap ben bé, ja que està perfectament demostrat que un individu es pot arribar a creure les seves pròpies mentides, especialment si amb elles s'hi guanya la vida. Aleshores una persona es pot anar transformant a poc a poc de cínic en idiota i els qui semblen més cínics simplement podrien ser els més idiotes. O a la inversa, allò que algú s'ha cregut de manera completament idiota quan encara no tenia la necessària capacitat d'anàlisi, després, en analitzar-ho i descobrir que és fals, pot tornar-ho a mantenir cínicament i amb tota la convicció si aquesta falsedat li va bé per a la seva vida i, després de tant tornar-ho a repetir, al final també s'ho pot tornar a creure com abans s'ho creia. Passa de idiota a cínic i després es torna a transformar en idiota rematat, encara més convençut. No ho dic amb ànim d'insultar ningú perquè tots hem estat una mica idiotes o una mica cínics, segurament sense voler, en algun aspecte o moment de les nostres vides.

 

És fàcil adonar-se que una gran part dels comentaris sobre política dels diaris espanyols, dels programes de tertúlia i dels programes de notícies de moltes televisions espanyoles són falsedats repetides, avorridíssimes de tornar a sentir, impossibles de no descobrir amb una intel·ligència mitjana i amb una informació mínimament contrastada, per poc que s'hi pensi. Amb tot i això, he de reconèixer que hi ha cínics que pensen molt per tal d'aconseguir que els idiotes, encara que també hi pensin, no puguin descobrir fàcilment on fracassa la seva argumentació. Moltes argumentacions de respectables professors universitaris i fabulosos tertulians professionals experts en tot, no tenen base real, però sobretot no tenen la mínima honestedat intel·lectual, encara que puguin ser intel·ligents a nivell argumental. De fet, també pot ser intel·ligent l'argumentació d'un jutge que aprofita el coneixement de la mateixa estructura formal de la llei per tal de violar-la en el fons i condemnar un innocent. Sembla que darrerament passa bastant sovint.

 

Això que acabo de descriure és un fet generalitzat, però ho penso ara mateix mentre escric i escolto als mitjans l'acudit de la independència de Tabàrnia (circumscripcions electorals de Barcelona i Tarragona) que un cop recuperat oportunament, perquè algú ja s'ho va inventar fa uns anys, durarà uns dies. És una ximpleria una mica còmica però reuneix molts atributs d'altres casos més reals i més dramàtics. Després en sortirà un altre, després un altre... Els partidaris de la indivisible unitat d'Espanya es proposen anar construint casos teòrics que demostrin que la independència de Catalunya és totalment arbitrària, contrària al sentit comú i també contrària al dret internacional. Aquest cas n'és un, es diuen entre ells... som-hi! I després, per estrafolari que sigui, l'expliquen encara que facin riure a tothom menys als qui ells saben que s'ho poden creure, per això ho fan, perquè aquests també voten i potencialment poden ser molts. 

 

Deixeu-me ajudar-los una mica en aquesta activitat humorística tan creativa.

 

Per exemple, la Generalitat de Catalunya sembla que fins ara ha tingut cent trenta presidents, segons diuen els historiadors, i Tabàrnia sembla que mai no n'ha tingut cap però potser en podríem fer valdre alguns de compartits com passava amb els reis de Catalunya i Aragó... som-hi!  Furgant una mica, potser també trobaríem alguna cosa que s'assemblés a un ancestral Regne de Tabàrnia... som-hi! Potser també podríem inventar-nos una llengua diferent del català, el tabarnià o algun altre nom, que aleshores no sabem com en dirien, que ja es devia parlar a la Tabàrnia dels segles VIII o IX... som-hi! Per facilitar la necessària reconciliació tal com deia el rei i com va dir algú altre, potser ara podríem proposar que seria un bon moment per dividir el parlament de Catalunya en dues comunitats autònomes, la de Tabàrnia i la de Lleirona... som-hi! Ai! com és que no se'ls va acudir això als del règim del 1978! Potser ben aviat i sense deixar de complir la constitució espanyola es podria trobar la manera de fer un referèndum completament legal, aquest sí, per tal que Tabàrnia fos una nova comunitat autònoma diferenciada de la resta de Catalunya... som-hi! Atenció amb això darrer, perquè podríem convèncer molta gent per tal de dividir administrativament Catalunya d'una punyetera vegada, a partir de la reforma territorial que tothom demana, en el marc de la constitució i les comunitats autònomes.

 

Potser algun habitant de Pedralbes ja se sent president de Tabàrnia i alguns habitants del cinturó industrial ja es veuen lluitant a pit descobert i potser amb algunes porres per aconseguir la independència autonòmica de Tabàrnia de la resta de Catalunya, una Tabàrnia que varen descobrir que existia just ahir al vespre... som-hi!  I sobretot una cosa molt important, la més important de totes, s'hauria d'aconseguir que alguns habitants de Tabàrnia demanessin la independència de Tabàrnia! Un com a mínim! Perquè, és clar, si no tenim ningú de Tabàrnia que demani la independència de Tabàrnia de la resta de Catalunya, serà molt difícil d'aconseguir qualsevol tipus d'indepèndència, ni que sigui una federació! Hem de començar a crear un sentiment d'identitat tabarnesa o tabarniana, que tampoc no sabem com se n'hauria de dir. La independència de Catalunya de l'estat espanyol la demanen més de dos milions de persones pel cap baix i hem començar a ser competitius des de Tabàrnia, encara que sigui només amb unes quantes dotzenes dels nostres afiliats, tot és començar... som-hi! Com a mínim confondrem el personal sobre el dret a decidir, sobre els referèndums, sobre l'autodeterminació i sobre la independència. És com un joc, però mira, només dir-ho i ja tenim totes les televisions de l'estat espanyol parlant de Tabàrnia, també tenim la dificultat teòrica dels independentistes per negar el dret d'autodeterminació de Tabàrnia, ja tenim molts habitants de Tabàrnia pensant en els possibles avantatges econòmics de pertànyer a una Tabàrnia lliure i tenim alguna televisió estatal dient que de Tabàrnia se'n parla a tot el món, fins i tot a la Xina! Mira, ho acaben de tornar a dir ara mateix, a la Xina, a la Xina! Tothom en parla, tothom en parla...

27/12/2017

UN NADAL QUE PLORA COM SEMPRE

Nadal, un altre cop Nadal. Jo el celebro sempre d'una manera que es pot celebrar tant des de la fe cristiana com des de l'ateisme radical. Es tracta de celebrar el mite del naixement d'un nen que salvarà aquest món, que canviarà aquest món per un altre de més just i més lliure. Aquest any, hi ha presos polítics catalans que no han fet res més que lluitar pacíficament perquè el seu país sigui millor i que no poden celebrar Nadal amb la seva família. En canvi, els qui els han posat a la presó són polítics corruptes i jutges prevaricadors que celebren Nadal amb la família i que haurien de ser a la presó. Sempre ha estat igual, tot es repeteix des del fons dels segles en el pitjor dels sentits. Nadal, vist així, és una rebel·lió contra la ignomínia de tota la història humana, és un crit de justícia i de llibertat.

 

25/12/2017   

JA HAN PERDUT

Els partits unionistes i, en definitiva, el rei, ja han perdut. Molts dels electors de Pedralbes/pont aeri els van votar i molts dels electors de les grans ciutats del cinturó industrial, el cinturó espanyolista, també els van votar però no va ser prou, ni ho serà mai més. En una campanya electoral amb els nostres principals candidats a la presó o la l'exili, en una campanya dissenyada des de l'estat espanyol per acabar amb nosaltres conservant aparença democràtica, tampoc no varen poder. Van perdre, als ulls de tot el món, menys als ulls de la premsa groga espanyola. Ara continuaran amb la repressió en totes les seves vessants, la legislativa, la jurídica, l'econòmica, la policial, la mediàtica, etc. i ens espantaran tant com puguin però no hi tenen res a fer. Ens costarà molt, encara passaran moltes coses però tant la monarquia com l'estat espanyol actual ja no tenen futur tal com van sortir de la dictadura. Encara que ells haguessin guanyat aquestes eleccions il·legals i tramposes, tampoc no haurien pogut continuar amb el mateix règim perquè d'una manera o altra no els ho permetríem. Pacíficament. Som massa gent, tenim massa intel·ligència al nostre costat i, a l'Europa del segle XXI, ja no ens poden matar com a comills així com així, tal com feien a mitjans del segle XX. Però si ells haguessin guanyat les eleccions ens hauria costat molt més perquè cada batalla perduda comporta una difícil recuperació per al qui és més dèbil. I, amb tot i això, ens hauríem recuperat. Recordo que aquesta frase tan senzilla;"ja han perdut", em va sortir dels llavis a mi mateix de manera inconscient quan estava en un col·legi electoral el dia u d'octubre i vaig veure al meu mòbil, gairebé en directe, les primeres càrregues policials. Era més un desig que una realitat. Perquè en aquesta darrera batalla, ha anat d'un pèl que no ens hagin silenciat internacionalment per uns quants anys. El seu pla d'aplicació de la força bruta dissimulada el donaven per guanyador. Han aplicat el 155 de manera il·legal, que no els permetia cessar el govern de la Generalitat de Catalunya ni convocar eleccions. Però també volien enviar el president i tots els consellers a la presó preventiva amb el consentiment de la UE, instruir el mateix llarg procés judicial ampliat que ara han començat amb tot el govern a la presó, governar Catalunya des de l'estat espanyol durant el temps que els semblés necessari (primer havien dit sis mesos prorrogables), fer alguns concessions a la galeria durant aquest temps per demostrar que tot anava millor i després, ja més tard, amb el govern legítim a la presó i amb un gran avantatge mediàtic, convocar les eleccions que ara s'han fet. Amb molt poca repercussió internacional, tal com faria una dictadura camuflada. Els varen fallar només dues coses, d'una banda se'ls varen escapar a Brussel·les el president amb uns quants consellers que han internacionalitzat el conflicte en presència de la justícia belga i d'altra banda també es van veure obligats a convocar eleccions gairebé immediates. La implicació de la ciutadania ha estat decisiva com sempre havia estat i com sempre ho serà. Sí, ja han perdut, ja havien perdut abans, l'u d'octubre, però ningú no ens regalarà res, ens costarà molt d'acabar de guanyar-los, amb tota seguretat tardarem alguns mesos i, si no ho aconseguim aviat, probablement alguns anys.

23/12/2017

LA PITJOR SITUACIÓ POSSIBLE I L’ESPERIT DE VICTÒRIA

A tres dies comptats de les eleccions del dijous 21 de Desembre dels 2017 que, passi el que passi, seran decisives per a Catalunya, gairebé no puc pensar ni escriure sobre res més; estic pres dels meus pensaments i pendent de la realitat política diària perquè en qualsevol moment pot passar alguna cosa important. L’estat espanyol no és de fiar i sembla que perdrà, per tant encara en pot fer alguna de grossa al seu estil. L’únic que ens val als independentistes en aquestes eleccions és la victòria per majoria absoluta en escons al parlament de Catalunya. I si s’obtenen més del 50% dels vots i un partit independentista resulta guanyador, especialment Junts per Catalunya per la seva visibilitat a Brussel·les, serà important de cara a la comunitat internacional. Però qualsevol altre resultat que no sigui una victòria per majoria absoluta en escons és, en realitat, una derrota i els pactes que s’haurien de provar de fer desvirtuarien el camí emprés cap a la independència. Ara bé, hi ha una cosa que penso que no passarà, és que algun dels candidats unionistes sigui investit com a president a partir del resultat de les urnes. Atenció, que si l'independentisme no guanya en escons, la suma de tots els altres podria investir el candidat del partit socialista. Probablement seria una de els pitjors situacions possibles des dels interessos independentistes, els meus interessos. Gairebé no vull ni pensar-hi. No passarà, però si passés, què faríem aleshores? Doncs bé, ara mateix i en concret, no ho sé exactament però és fàcil deduir, en aquest petit assaig de política ficció, que els independentistes ens quedaríem absolutament decebuts del resultat d’aquestes eleccions. Ens començaríem a fer retrets sobre l’estratègia seguida fins ara, que si havíem d’haver defensat millor la república proclamada, que si havíem d’haver anat en llista única a les eleccions, etc. Amb tot el que ha passat, jo escriuria una altra nota dubtant de la força moral i de la intel·ligència pràctica de la nostra població. Després del mal Nadal que els independentistes passaríem, tindríem una ressaca que ens podria durar uns anys, els anys que durés el govern autonòmic elegit en aquestes eleccions, en un règim d’autonomia administrativa. Seguiríem reconeixent el president Puigdemont com el legítim president de Catalunya que ha estat il·legalment destituït per l'estat espanyol però quedaríem sotmesos legalment, segons la llei espanyola, a tot allò que sentim a dir en aquesta campanya electoral als partits unionistes. I encara més, perquè en la campanya no s’atreveixen a dir tot el que farien amb nosaltres. Seria una clara derrota. Seria l’article 155 legitimat a les urnes per la població de Catalunya. Els independentistes ens quedaríem sense legitimitat pràctica des del punt de vista de l’opinió pública internacional, el president i els diputats a l’exili no tindrien cap opció de tornar aviat. Els presos, juntament amb els altres acusats, no tindrien el suport institucional de la Generalitat per tal de fer front als seus judicis polítics. A través dels pactes de legislatura, des de la Generalitat i des de l'estat espanyol, provarien d’enfonsar tot allò que s’ha anat construint lentament a Catalunya després de la dictadura. El desastre general per a l‘independentisme seria considerable. Això penso que no passarà, però si passés, si resultés que els electors de Catalunya, a les urnes, no donessin majoria absoluta al bloc independentista i els altres diputats prenguessin aquesta decisió, aleshores què faríem els independentistes? Aquesta situació és difícil que es produeixi amb la correlació de forces que hi ha, però el seu plantejament no és gens banal, perquè entre aquesta situació i la de l’altre extrem, per exemple, que guanyés l’independentisme per més del 60% dels vots, hi ha totes les situacions possibles. Aquest darrer cas seria com un referèndum guanyat per àmplia majoria que probablement portaria, amb el suport de la població al carrer i el reconeixement internacional, a la negociació pràctica de la independència. I si guanyéssim per un 51%? Doncs també, però amb més dificultats en la necessària negociació. A més, els unionistes dirien que amb un 51% no n’hi ha prou, que ha de ser un 60% o un 70%, i si sortís un 70% dirien que ha de ser un 80%. I, en absència de referèndum, els vots a partits neutrals els sumarien tots a l'unionisme, per tant si no ens deixen fer un referèndum és millor que comptem escons que és el que val. Són així, ja ho sabem, la mentida i la força són alguns dels seus arguments per tal de fer impossible l'autodeterminació del poble de Catalunya. I ens diuen que els violents som nosaltres i els que mentim som nosaltres, aquesta és una trampa molt antiga dels sistemes autoritaris. De fet, les independentistes ens presentem a aquestes eleccions convocades il·legalment per dues raons, per no deixar la gestió de la Generalitat durant quatre anys als unionistes i perquè aquestes eleccions són el que més s'assembla a un referèndum d'autodeterminació que no ens deixen fer. Encara que siguin unes eleccions amb violació de garanties, amb candidats a l’exili, amb candidats que són presos polítics i que sofreixen represàlies quan es comuniquen amb l’exterior i amb candidats imputats per delictes inexistents i en llibertat provisional que han de vigilar què diuen als mítings perquè no els pugui perjudicar als judicis. Però tornem al que dèiem abans, a un dels pitjors resultats per a l’independentisme, a la possible investidura d'un candidat unionista. Encara que sigui una situació poc probable, des de la filosofia estoica s’aconsella sempre valorar la possibilitat més negativa perquè moltes vegades projecta llum sobre totes les altres opcions que, d’altra banda, apareixen com a molt més favorables. Jo sempre ho acostumo a fer. Què faríem aleshores, doncs, els independentistes, en una de les pitjors situacions possibles? La resposta, des del meu punt de vista i considerada en abstracte, és molt senzilla, en la pitjor situació hauríem de fer gairebé el mateix que en la millor situació o que en qualsevol altra. Amb una diferent estratègia obligada, és clar, per les circumstàncies. Perquè, passi el que passi, la independència no ens la regalarà mai ningú. Encara que guanyéssim amb el 60% dels vots, també tindríem moltes dificultats a superar en les negociacions amb un estat espanyol autoritari que no respecta la seva població, del qual ens hem d’alliberar com sigui i quan més aviat millor. Després d’una derrota sempre pot venir una victòria. Vàrem superar tota la dictadura. Per tant, ens alçaríem el divendres dia 22 de desembre al matí completament decebuts però preparats per continuar lluitant per la independència de Catalunya, per la fràgil República. No serà així, perquè el dijous dia 21 de desembre guanyarem i el divendres ens alçarem més feliços per continuar fent el mateix. Si no, bandera negra.

17/12/2017

FORÇA MORAL, INTEL·LIGÈNCIA PRÀCTICA I DETERMINACIÓ

Un país, per tal d'aconseguir la independència d’un altre que el té sotmès, necessita conjugar molts factors que li permetin de fer-ho, no n’hi ha prou amb tenir raó històrica o moral per aconseguir-la i tampoc no n’hi ha prou, amb raó o sense, que la majoria dels seus ciutadans ho vulguin, si es troben al davant d'una situació de força que els ho impedeix. Això ja ho sabíem. I encara que en molts dels països que han aconseguit la independència hi ha patrons comuns, cada cas en la història ha estat diferent. També ho sabem. Però en molts dels casos que ho han aconseguit, a part de les circumstàncies concretes, penso que podríem consensuar uns valors compartits que ho han fet possible, uns valors que existien en l’ànim de la major part de la població. Potser podríem assenyalar, com a gairebé necessaris, la força moral, la intel·ligència pràctica i la determinació, aquesta darrera moltes vegades esperonada per la brutalitat de l’enemic que els volia retenir per la força al seu estat.

 

Penso que la gent de Catalunya que va anar a Brussel·les el dia 7 de desembre posseeix aquests valors que s’han demostrat ja moltes vegades al llarg d’aquests darrers anys en totes les mobilitzacions realitzades, també en la participació del referèndum del dia 1 d’octubre i en la declaració d’independ