República

Aquests escrits són unes reflexions que sorgeixen gairebé sense voler, fruit del seguiment de la actualitat política de Catalunya i del meu interès vital inevitable, en aquest moment històric, per la república i la independència. 

EL PRESIDENT JUTJAT

Avui el President Torra s'ha assegut al banc dels acusats per haver penjat una pancarta al palau de la Generalitat amb un llaç groc, demanant la llibertat dels presos polítics i desobeint la junta electoral espanyola. És un altre judici polític, amb els que hi estem acostumats darrerament, en aquest cas un judici polític per gairebé no res i destinat a inhabilitar el president de la Generalitat de Catalunya. Les darreres paraules, el seu discurs final davant el tribunal ha estat esplèndid. Ha tingut una actitud que no varen tenir els presos polítics imputats pel referèndum de l'u d'octubre del 2017, potser pensant encara en la possibilitat d'un judici mínimament just. Estic segur que els seus discursos, a hores d'ara, serien molt més contundents. Només en Jordi Cuixart els va dir al tribunal allò de "ho tornarem a fer". El president Torra, en canvi, ha atacat directament la línia de flotació de la justícia espanyola i ha dit als membres del tribunal que, en realitat, la condemna que li imposin serà la seva pròpia condemna. Ha acabat amb un Visca Catalunya lliure!, un país on seria possible un altre tipus de justícia i un millor compliment de la voluntat dels electors. Des de l'establiment de la Mancomunitat i la posterior restauració de la Generalitat, des de començaments del segle XX fins ara, dels dotze presidents d'aquestes institucions incloent el president Torra, només els dos socialistes relativament recents i amb lligams amb el seu partit estatal, Maragall i Montilla, s'han lliurat de la repressió formal espanyola. Els altres deu han estat jutjats per la justícia espanyola, empresonats o exiliats per motius polítics. I un d'ells, Companys, jutjat sumàriament i afusellat pel franquisme. Sembla que s'hauria de concloure que els presidents catalans i, per extensió, els catalans que els voten, són delinqüents polítics compulsius o estan més aviat tocats per la tramuntana. Perquè o bé és així, o bé resulta que el president sempre hi ha algun moment en el qual es posa a favor del seu país colonitzat i sofreix la repressió de la metròpoli. I aquest darrer argument és una mica més convincent. 

18/11/2019

LA SOCIETAT FEIXISTITZADA

 

Cal escoltar bé el discursos dels caps de llista dels partits polítics que es presenten a les eleccions espanyoles per adonar-se de tot allò que han d'arribar a dir contra la realitat de Catalunya perquè els espanyols els votin. És en aquests discursos de la campanya, on els candidats van assessorats per captar la major quantitat de vots possible sense cap altra estratègia dominant, on es veu bé la situació de la famosa finestra d'Overton de la societat a la qual es dirigeixen (pels qui no estiguin avesats a aquest concepte, simplement situa el desplaçament de la majoria social en l'eix esquerra-dreta). Espanya no és una abstracció, Espanya està formada per espanyols. Aquest concepte tan senzill sembla que sempre s'oblida en favor d'una correcció política que parla de l'estat espanyol com una entitat abstracta que, ves a saber per què, sempre fa les coses de manera autoritària fins que no pot més i és derrotat, com ha demostrat en tota la història. I derrotar-lo ha estat sempre l'única solució possible per als qui s'hi oposen i no volen ser bàrbarament explotats. L'abstracció de l'estat espanyol de la realitat, com una entitat diferenciada de la població per poder blasmar-lo, és simplement una mentida interessada i compassiva repetida ad nauseam. La majoria actual dels espanyols, no tots evidentment, però sí la majoria electoral i social, són de tarannà profundament autoritari i una part d'ells clarament feixistitzada. Només cal veure també el perfil dels vots i dels votants en les eleccions a Espanya i comparar-lo amb els de Catalunya. I sobretot també tenint en compte, a dins de Catalunya, els vots dels qui diuen que se senten catalans i els vots dels qui diuen que se senten espanyols. Potser serà degut als diaris que llegeixen i a les televisions que miren, pobrets? A la influència dels poders fàctics de l'estat espanyol, pobrissons? Doncs sí, segur. Però potser serem el primer país a la història que, amb la nostra proverbial capacitat de pacte o de submissió, ja no sé què és, encara serem capaços de preguntar als colonitzadors que estan a punt de destruir-nos: -Perdonin, vostès ja estan ben informats? 

08/11/2019

LA JOVENTUT

La majoria de la joventut, la joventut que d'aquí a uns anys governarà el país, els estudiants en bloc, s'han incorporat definitivament a la lluita per la independència.  És la generació del 14-O, tal com ells mateixos s'anomenen, i que ja ha dignificat en una sola setmana de protestes allò que els nostres polítics havíen deixat degradar en dos anys, el llegat de la votació en referèndum de 2017. La joventut sempre és sensible a les grans injustícies com  la sentència de tribunal suprem, que es va publicar precisament el dia del qual prenen el seu nom. No acceptaran mai la repressió però tampoc no acceptaran mai un pacte vergonyós com alguns polítics que es diuen independentistes estarien disposats a acceptar per retornar a l'autonomia. Si aquests polítics ho volen fer, els obligaran a apartar-se o a posicionar-se clarament a l'altra banda del tauler d'escacs. Amb aquest paisatge a la vista és normal que a l'estat espanyol estiguin cada dia més desesperats. Jo d'ells ho estaria. S'ha engegat un tren que ja no es pot aturar i que porta a la independència de Catalunya, encara que haurà de fer algunes parades en estacions de servei. Però tots el mitjans de comunicació que estan vinculats al poder ho amaguen o proven de demostrar exactament el contrari. 

30/10/2019

FALSA BANDERA

L'estat espanyol està instal·lat en la mentida de de fa molt de temps, la policia també menteix en els atestats des de fa temps, però ara ja sembla que es dediquen a elaborar proves falses per inculpar els detinguts de violència i que els volen inculpar també de terrorisme, però no saben com acabar-ho de fer per acusar de terrorista el moviment polític més pacífic del planeta. Hi ha una manera fàcil que són els atemptats de falsa bandera. Amb tot el que hem vist que són capaços d'arribar a fer, segur que els contemplen. Estiguem atents.

27/10/2019

PACIFISME I ALDARULLS

Després de la sentència als presos polítics, a Catalunya s'ha viscut una setmana amb manifestacions pacífiques de centenars de milers de persones a tot el país i també amb aldarulls públics que han estat reprimits per la policia amb innecessària violència (més de 500 ferits, alguns de greus, quatre amb un ull perdut, uns dos centenars de detinguts, més de vint d'empresonats...) La policia catalana, els mossos, en aquest moments, degut a les amenaces de repressió amb el 155 i a la cadena de comandament és pràcticament policia espanyola, per això el ministre d'interior espanyol diu sempre que ho fan molt bé. Però una cosa és encendre focs amb el mobiliari urbà i llançar objectes contra la policia i una alta cosa és que un cos de funcionaris armats fins a les dents es dediqui a reprimir els els nostres joves amb una violència innecessària, a mutilar-los llançant bales de goma i després a mentir en els atestats per justificar-se i poder empresonar-los. Com sempre han fet durant molts segles i encara que en aquest moment sembli estrany, a Espanya no deixen cap via oberta: l'estat espanyol té la força bruta, la fa servir i no vol saber res més, vol guanyar d'aquesta manera. Fins ara, com era lògic per la correlació de forces, ho havien aconseguit, Catalunya havia resistit però sempre havia perdut. En canvi, aquesta vegada hi ha telèfons mòbils i Catalunya probablement pot vèncer, vèncer democràticament, però vèncer. Possiblement, al segle XXI, l'estat espanyol ha fet un mal càlcul.

19/10/2019

LA FI D'ESPANYA

Aquesta setmana, amb la sentència contra els independentistes, el règim instaurat el 1978 i el mateix estat espanyol tal com està constituït decreta la seva pròpia fi. Aquesta sentència serà letal, no per a Catalunya, que és el que pretenen, sinó per a Espanya. Hauran estat ells mateixos que ho hauran aconseguit, fent com sempre han fet, reprimint la dissidència. No es podrà mantenir aquest estat espanyol que ha optat com sempre per la repressió a Catalunya i ja no es pot fer enrere, a dins o al costat d'una Europa del segle XXI per poc democràtica que sigui. Espanya serà molt inestable perquè, a partir d'aquesta sentència, Catalunya la farà contínuament inestable. Es possible que passin dies, mesos i probablement anys, fins que aquest estat faci fallida, el seu rei, els seus jutges prevaricadors, els seus polítics mentiders i provocadors, el seu establishment econòmic i l'aparell mediàtic repressiu. Però aleshores provaran de negociar com sempre, des del poder, volent fer passar per negociació allò que seria una nova submissió de Catalunya i ja no podran. A partir d'ara ja no podran. Han pogut fer el que han fet aquests darrers anys, entre altres raons, perquè s'han aprofitat d'un ascens de la ideologia d'extrema dreta a Europa i Amèrica. Aquest ascens ha estat beneficiat per allò que en podríem dir l'adolescència tecnològica de les xarxes, però els telèfons mòbils i les xarxes són  precisament la gran diferència respecte al segle passat que no permetran a l'estat espanyol actuar com sempre ha fet. La metàfora d'allò que pot passar ha estat l'estavellament contra un fanal del paracaigudista que baixava amb una gran bandera espanyola, el dia de la celebració de les restes de l'imperi espanyol, als mateixos nassos del rei. És una imatge mediàtica que està donant la volta al món i no hi poden fer res. Passaran els dies, els mesos o els anys, però d'ara endavant tot serà possible en un sol minut.

12/10/2019

MIRADA LLARGA I MÀ ESTESA?

El mateix dia que els cossos de la guàrdia civil destinats a Catalunya celebren la seva festa patronal, que condecoren "post mortem" el magistrat del jutjat nº 13 que va ordenar l'assalt a la conselleria d'economia, que condecoren la funcionària que va fer l'escorcoll, que conviden el fiscal que havia començat il·legalment anys abans la investigació prospectiva del govern català sense cap prova, que el cap de la guàrdia civil destinada a Catalunya acusa els independentistes de violents en el seu discurs, també sense cap prova, que diu que ells també "ho tornaran a fer" i hem de suposar que és l'apallissament de la població que va anar a votar, que al·ludeix a la sentència que encara s'ha de fer pública i dóna per condemnats els acusats, que menysté els mossos d'esquadra, etc. és el mateix dia que el vicepresident del govern català per part d'ERC, Pere Aragonès, diu que sigui quina sigui la sentència, ells ofereixen mirada llarga i mà estesa al govern de l'estat espanyol. Qui posa la vaselina? I si oferíssim puny alçat i roc a la faixa? Sense violència, és clar perquè aleshores hauríem perdut. Per què no diu directament que la cúpula d'ERC pensa que rendir-se al règimdel 78 i a l'estat de les autonomies per conservar o ampliar els seus escons és la millor solució. Ja volien investir Pedro Sánchez que s'hauria passejat per tot Europa dient que, a més, els mateixos  independentistes l'havien investit. Ara s'excusen dient que realment l'han desemmascarat perquè no va fer cas de l'oferiment de la seva abstenció... Aquesta rendició de la cúpula d'ERC, que ho és i no sabem per quines raons profundes, fa dos anys que ens està fent mal a tots els independentistes però a ERC també li sortirà malament ben aviat. 

09/10/2019

UNA MICA DE FÀSTIC

És el que avui he sentit en escoltar els discursos dels tres principals partits polítics independentistes cridant a la mobilització massiva de la població, però sobretot el fàstic l'he sentit a causa d'un d'ells. Perquè el dia u d'octubre de fa dos anys, la població mobilitzada els va posar a les mans un tresor de cara a la consecució de la independència i durant aquests dos anys s'han dedicat a malversar-lo. Això sí que és malversació. I ara, després de tot l'espectacle que estan fent, tornen a cridar la població a la mobilització. Segur que ho farem. Ens mobilitzarem, és clar, però ens haurem de cuidar de no fer-ho en favor d'ells, sinó que ho haurem de fer sempre en favor de nosaltres. No sé com, però haurà de ser així. Quan parlo de la malversació d'aquest tresor no em refereixo mai als accelerats dies del novembre del 2017 sinó als dos anys posteriors. Aquells dies de novembre del 2017 hi havia massa acceleració, s'havien de prendre decisions ràpides i els errors que es varen produir em semblen relativament comprensibles. En canvi, després, hi ha hagut sempre molt de temps per pensar i decidir, però han acabat decidint sempre que anaven separats a qualsevol de les eleccions posteriors que hi ha hagut. Cada un dels partits té la seva particular culpa, però n'hi ha un, ERC, que va forçar la declaració de la independència del novembre del 2017 per després dir immediatament que volien anar separats a les eleccions imposades pel govern central del 21 de desembre d'aquell mateix any, perdre-les quan les pensaven guanyar, negar-se aleshores a investir el president Puigdemont i després, entre moltes altres coses, dir de seguida que a Catalunya no hi ha prou independentistes per a fer la independència. No a cau d'orella, no, sinó a la BBC. Quants hem de ser? I per a què serveixen aleshores els referèndums? I l'estratègia de la cúpula del partit, abonada per l'unionisme, seria tornar a l'autonomia per eixamplar la base a la llarga. Tots sabem, com a mínim els qui no ens mamem el dit, que aquí hi ha altres coses. És una mena de rendició pactada. Espero que el seu electorat, que sí que és independentista, els passi la factura corresponent sense deixar de votar partits independentistes. Atents als resultats d'aquestes eleccions.

01/10/2019

JUTGES CRIMINALS

Cada vegada que el senyor Pérez Royo, reconegut catedràtic de dret constitucional diu que hi ha alguna decisió jurídica concreta que seria il·legal, que la sala del Tribunal Suprem que s'ocupa del judici als independentistes no pot prendre perquè vulnera drets, ja siguin dels votants, dels presos independentistes o de qualsevol llei, gairebé faria riure si no fos tràgic, perquè que el TS acaba fent exactament allò que el senyor Pérez Royo diu que no es pot fer.  Jo li demanaria que no es compliqués més amb les exigències d'algunes lleis i que simplement reconegués que hi ha una colla de fiscals i jutges criminals que fan servir aquestes lleis per perseguir i justificar els seus actes criminals contra els independentistes, com privar-los de llibertat sense cap més justificació possible que no sigui la que ells s'inventen al marge de la llei. És una evidència. Són impunes. Sabem que és gairebé impossible denunciar-los individualment, sabem que qualsevol denúncia que se'ls posés finalment l'haurien de jutjar ells mateixos, però farem el que calgui perquè algun dia siguin jutjats per aquests crims, perquè ningú no ho pugui tornar a fer mai més.

21/09/2019

LA DIADA D'AHIR

En general la gent hi va anar per ètica, sense entusiasme però amb convicció. Els nostres polítics, sobretot la cúpula d'ERC, han estat nefastos. Ningú no va predir l'actuació brutal dels jutges espanyols, però tampoc ningú no va predir el gir brutal de la cúpula de'ERC. Ara ens hem de refer en molts fronts, el front exterior espanyol, el front interior dels espanyols que viuen a Catalunya i el front intern amb els polítics independentistes que no ho són. Després de la sentència, sigui la que sigui, em temo que molts dels nostres polítics que es diuen independentistes tornaran a la gesticulació, només a la gesticulació per poder guanyar encara unes altres eleccions estatals o autonòmiques i frenar definitivament el camí cap a la independència. Per què? Probablement hi ha moltes respostes, però una de molt simple: n'hi ha molts que tenen por, els atenalla la por. Però qui sap si es podrien trobar amb una inesperada llista unitària de país, sense polítics professionals, que els fes perdre molts vots. Segons com vagi tot, aquesta llista potser serà una necessitat per poder avançar definitivament cap a la independència. 

12/09/ 2019

RESPOSTA A LA SENTÈNCIA

Sincerament, no tinc gaire confiança en la resposta immediata que donarem a la sentència del judici als nostres presos polítics perquè en aquests moments ens manca unitat i lideratge. Els jutges de l'estat espanyol ens han derrotat de manera completament il·legal però ens han derrotat. Fent servir la força. Com si fos una derrota militar, ha estat una derrota judicial que cap dels analistes polítics, que sembla que ara també prediuen el futur, no havien previst. No han entrat els tancs, han entrat els jutges per la Diagonal. Ens han dividit i ens han derrotat momentàniament. Ara ens hem de refer. No tinc gaire confiança en la resposta perquè hauria de ser una resposta coordinada i, en aquests  moments, no hi ha un lideratge fort per a aconseguir-la, potser hauria de ser un lideratge col·lectiu. Hi ha una llum que passa pel Consell per la República. Però degut a l'evidència de la gran injustícia que representa aquest judici, a part de totes les discrepàncies i lluites internes, a part de tot allò que pugui passar en el mateix moment i poc després de la sentència, el gran tema és a curt i mitjà termini: Ens ho deixarem fer? Perquè si volem, contra tots nosaltres, ara no podran. En canvi, si ens ho deixem fer, voldrà dir que som un poble que no té dret a la independència perquè és incapaç de defensar-la.

31/o8 /2019

TORNAR A L’AUTONOMIA? 

És allò que pretenen la cúpula d'ERC i l'ala més funcionarial de PDeCAT, diguin el que diguin, perquè tothom veu que fan el que fan. I ja ho han d'anar desmentint. La política és així, però se'ls veu el llautó a més de mil tres-cents quilòmetres, la distància que hi ha entre Barcelona i Waterloo. Si ho aconsegueixen, diguin el que diguin, l'estat espanyol ens acabarà de destruir definitivament com a nació, economia, llengua i cultura, perquè ho faran amb aparença de normalitat democràtica. Només hi ha una possibilitat, des de la societat civil espantar els partits que es diuen independentistes i després, entre tots, entre els partits independentistes i la societat civil, espantar de veritat l’estat espanyol perquè, si no cedeix, es vegi empès a accions cada vegada més autoritàries i antidemocràtiques que l'acabin de delatar completament al davant dels països democràtics que li donen suport. El moment és únic i aquesta és l'única via.

20/08/2019

CATXA D’AGOST

A mesura que es van sabent coses i que es van veient noves derives dels partits independentistes, de tots, cada vegada es veu també amb més claredat el paper d’estrassa que han fet abans i després del referèndum. Les mutacions estructurals que sobre la marxa va proposant Puigdemont (el polític independentista més creïble) potser són degudes en part a la pròpia necessitat del seu antic partit, però també degudes a la voluntat de distanciar-se de la política anterior. Cada vegada pren més sentit aquella afirmació de la Clara Ponsatí, que en el seu moment va semblar estentòria, quan va dir que anaven de farol (catxa). Però ara, a l’exili, a la presó i amb la Generalitat pràcticament intervinguda, quan sembla que no hi ha pot haver gaires farols més, resulta que el farol continua. Ara especialment dirigit als seus votants. Sobretot en una part molt concreta dels independentistes, la cúpula d’ERC i la part més conservadora (conservadors de cadires) del PDeCAT. Diuen que volen aconseguir la independència i fan tot el possible per tornar a l’autonomia. Ara bé, la majoria de crítics amb la gestió política anterior s’ho miren des de la realitat actual, amb el coneixement d’un passat recent que aleshores encara era futur i amb totes les dades a la mà que encara no es tenien. I sense la pressió social que trucava cada matí a la porta de casa dels polítics independentistes. Sobretot la pressió del mes d’octubre del 2017. Perquè es tractava d’una revolució social emergent que els polítics catalans anaven seguint com podien, moltes vegades de manera maldestra, però sense conèixer encara tots els fets posteriors que els portarien de manera salvatge i totalment injusta la presó i l’exili. Sense que ho vulgui justificar de cap manera sinó simplement explicar-ho. La gestió política actual del procés independentista, per les raons que siguin, potser infinites, és un desastre. També sembla que va ser maldestra des del començament i que encara no hem superat aquesta situació dels partits i els nostres polítics professionals. Però ningú, ningú, cap ni un dels crítics independentistes més ferotges amb els polítics catalans, no va preveure la reacció de la cúpula de la magistratura espanyola que es saltaria les seves pròpies lleis i que s'inventaria una rebel·lió inexistent, per enviar-los a la presó o a l’exili amb unes peticions de penes desorbitades. La paraula warfare, a Catalunya, gairebé tothom l’ha coneguda després. Potser hauríem d’admetre que el farol no era tan racionalment predeterminat com alguns volen fer creure, sempre des de la seva postura còmoda, només amb la pressió que els fa al cul el sofà de casa i amb el coneixement de tot el que ha passat després a la seva disposició. Però la revolució continuarà perquè la gent la vol. I els farols, encara que siguin d'un altre tipus, sembla que també continuen.

07/08/2019

INVESTIDURA A MADRID

Tots els partits independentistes, tots, han fet un mal paper a partir de la celebració del referèndum de l'octubre del 2017. I ja abans. També hem de recordar que el seu paper, com a partits polítics, en aquesta situació no és gens fàcil. Ara bé, n'hi ha un que sembla que vol batre rècords. Es tracta d'ERC, que ja va decidir que s'abstendria per facilitar un govern del PSOE-Unidas Podemos en el cas que arribessin a un acord. Teòricament van ser votats per fer la independència i els seus votants s'ho creuen, però a poc a poc s'hauran d'anar adonant que això no és veritat. No estic dient que els polítics de la cúpula d'ERC  no siguin independentistes sinó que han decidit, de moment, abandonar el camí cap a la independència i substituir-lo pel seu propi camí cap a la hegemonia autonòmica. I després, segons com els vagin les coses, potser d'aquí a uns quants lustres, ja veurem... I probablement veurem que no. Aquesta abstenció anunciada és un error garrafal, intencionat o no, de cara a la política internacional que és l'única que en el fons ens pot ajudar a arribar a la independència. Legitima el govern d'Espanya al davant dels dubtes que podria oferir a les institucions europees i desligitima al mateix temps els fets democràtics i revolucionaris (ho mantindré sempre, tant si fracassa com si triomfa la revolució) de l'octubre del 2017, donant estabilitat a l'estat espanyol que podrà seguir menyspreant olímpicament Catalunya amb la connivència ara demostrada dels independentistes catalans. En canvi, a la inversa, no es podria formar gobierno i el  problema real d'Espanya, del qual el candidat del PSOE no en vol ni parlar, estaria en primer pla. A més, algú creu que es pot donar suport a un  candidat que en el discurs d'investidura calla el problema central, si no és per pura submissió? I com que a ERC ja van dir que s'abstendrien si els altres arribaven a un acord, el seu vot ja no depèn d'ells mateixos sinó dels altres.  Tant si hi ha investidura del gobierno del PSOE com si no n'hi ha, aquesta decisió prèvia els passarà factura, això segur. El problema és que també pot passar factura per cansament a tot l'independentisme. Haurem de trobar una estratègia per desactivar aquesta deriva d'ERC i altres derives similars. Els hem d'espantar amb no votar-los, però seguir votant partits independentistes. Potser amb unes noves eleccions i una llista de país amb polítics independents. Tardarem més, però a partir de l'octubre del 2017 i a mitjà termini, tot està i estarà encara a les mans de la gent de Catalunya. I en els seus vots. 

24/07/2019

INDULTS

Alguns polítics catalans, sembla que voldrien provar de pactar l'indult dels presos catalans amb els partits espanyols repressors. Com a mínim ha sortit alguna notícia en aquest sentit, encara que es vol mantenir tot en secret, és clar. Els presos ja hi estaríen d'acord? Alguns d'ells, o potser tots, segur que no. Així mai no serem lliures. Indults a canvi de què? De renunciar a la independència? No es pot fer política jugant amb la llibertat d'uns presos i menys política independentista. Tot es complica molt. Si aquests polítics que els independentistes hem votat no canvien d'actitud, potser n'haurem de votar uns altres.

2o/07/2019

EL DESASTRE DELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES CATALANS

Els polítics en l'arena política són com els generals en l'arena militar. Si s'equivoquen en les seves decisions pot desaparèixer una cultura sencera per més arrelada que estigui, tal com pot passar si es perd una batalla militar decisiva. Darrerament els polítics independentistes han fet dues jugades mestres que han acabat amb la pèrdua de l'Ajuntament de Barcelona, que amb la unitat s'hauria guanyat, i la cessió de la Diputació de Barcelona, que amb la unitat també s'hauria guanyat. Encara els falta la tercera, una jugada mestra molt important, potser la més important de totes:  Convocar eleccions en el moment més oportú, per tal d'anar-hi per separat amb les excuses de sempre i aconseguir, amb la posterior política de pactes, que Miquel Iceta sigui president de la Generalitat de Catalunya. Els actuals polítics independentistes catalans són com nens que es barallen per qualsevol cosa, mentre els mestres-jutges també els van castigant per qualsevol cosa, al pati d'una escola feixista dirigida per VOX.

11/07/2019

LA MANCA D'UNITAT DELS PARTITS INDEPENDENTISTES

És un desastre. Ja ho poden provar de justificar com vulguin. Des de tot arreu de l'independentisme, es critiquen els pactes als ajuntaments i els pactes a la Diputació de Barcelona, però el mal no són els pactes, després de les eleccions sempre hi ha una aritmètica parlamentària que pot ser enverinada, el mal és abans dels pactes, el mal és la manca d'unitat que ha portat aquesta aritmètica, a aquesta disgregació i a aquesta pèrdua de força unitària. Però de qui és la culpa? De tots els partits independentistes? Sí, de  tots, però repartida de diferent manera. La CUP que, amb molt pocs diputats, va fer caure el president de Junts pel Sí, Artur Mas, quan els dos partits independentistes majoritaris anaven units, que en la mateixes circumstàncies va estar a punt de fer caure el seu successor, Carles Puigdemont, en negar-se a aprovar els pressupostos pactats pels altres dos partits independentistes, que tampoc no va facilitar els darrers vots que faltaven per a la presidència de Jordi Turull, just el dia abans d'entrar a la presó, etc. pot retreure alguna cosa als altres dos partits? Jo diria que no. Però els seus votants sistemàtics són els qui més ho fan! I ells queden al marge! És un cas d'estudi psicològic. Són minoritaris, però els seus pocs diputats al parlament eren, i encara són, essencials per a l'independentisme. I el PDeCAT? O hauríem de parlar de l'antiga Convergència? O de la nova Crida? O de JuntsxCat?  Potser seria millor parlar només de Puigdemont? Potser una mica de tot. L'antiga Convergència mai no ha estat al capdavant de la independència, però en un moment determinat, probablement obligada per la deriva social i la deriva dels seus votants, va fer un pas essencial per aconseguir-la: el partit central de l'espectre polític català es va posar a favor de l'independentisme, de la mà d'Artur Mas. Sense això, la independència és i serà sempre impossible. Però es va trencar la coalició amb Unió i ara la marca JuntsxCat està lluitant per no tornar-se a trencar per la dreta més autonomista del PDeCAT. I d'aquí tot un ball de sigles i de noms, amb la creació de la Crida, que no és un partit, que no vol agrupar sigles sinó persones, i que es pot constituir en partit de manera immediata amb una consulta als seus associats. Són maniobres per a salvar-se com a partit i, al mateix temps, atraure votants d'ERC. Al darrere hi ha Puigdemont que és, ente el polítics, qui ha fet més per la unitat. Sense èxit. Puigdemont va oferir a Junqueras anar de número dos a les eleccions europees. I a la Crida, que de fet és una creació seva, hi ha una presidència, Jordi Sànchez, i una vicepresidència, Toni Morral, dels quals no es pot dubtar de la seva procedència de l'esquerra política. Però tot això a ERC no li importa. Es tracta de negar-se a qualsevol proposta i afegir-hi que és la dreta que es reorganitza. Encara que tota la direcció de la Crida fos el comitè del partit comunista en ple, dirien el mateix. ERC, de qui jo havia estat votant, després de les eleccions del 21 de desembre del 2017, i ja abans, en negar-se en rodó a qualsevol reedició del pacte de Junts pel Sí, és la gran responsable de la desunió de l'independentisme. I encara més, després, quan havent perdut aquelles eleccions que es pensava que guanyaria, també es va negar a forçar el nomenament de Puigdemont com a president. Aquest va ser el punt essencial, clarament visible, del gir d'ERC cap a l'autonomisme hegemònic que ara persegueix per damunt de qualsevol altre objectiu.  Ernest Maragall va explicar a la BBC que no en som prou per a la independència (quan se'n van adonar d'això?) i que s'ha d'ampliar la base (derivant cap a l'autonomisme?). I repetint que ells són l'esquerra de sempre però cedint al xantatge i movent-se cap a una futura esquerra reaccionària institucional com el PSOE.  Penso que és bàsicament la cúpula. Quan els seus votants s'adonin de la veritat potser serà massa tard. Massa tard per a ERC i potser també massa tard per a la independència. A nivell polític, per als independentistes, ens queda Puigdemont i el seu entorn, el Consell per la República.  A nivell social som més que mai.

10/07/2019

EL MISSATGE D'ESPANYA

Fins el segle passat el missatge d'Espanya per dissuadir els independentistes catalans va ser: "Si ho proves et matarem" i així ho feien. El missatge al segle XXI és: "Si ho proves et prendrem la vida", i així ho fan. Ara ja no ens poden matar així com així, que també ho farien. Aplicant la justícia de l'enemic prenen la vida real, físicament i econòmica, amb la presó i amb l'embargament de béns, als qui no poden acusar de res més que de ser representants dels independentistes. Però no calculen que la societat catalana, em refereixo al gruix del que podem anomenar realment societat catalana (algun dia n'haurem de parlar més a fons), aquest missatge l'entén molt bé i sap allò que pretenen.  "Ho tornarem a fer", aquesta és la frase de resposta, sí estimat Cuixart, ja per sempre, però cal afegir-hi alguna cosa més, la frase completa és: "Ho tornarem a fer i guanyarem", perquè ja no hi ha marge per a res més. Estem sofrint, de moment, una derrota judicial, no han entrat els tancs per la Diagonal, hi han entrat els jutges espanyols. Cal dir això, ben clarament. I també que hi farem front.  I quant als partits, ja ho sabíem que es podien dividir, però penso que amb aquesta posició d'ERC ningú no hi havia comptat, que no fossin ells mateixos. Facin el que facin aquests polítics ens queda tota la societat civil que en algun moment reaccionarà d'una manera que ara ningú preveu. Encara que passin els mesos, tot acaba només de començar.

31/06/2019

SI SOM INTEL·LIGENTS...

 

Si som intel·ligents, un dia els independentistes farem el que ja havíem d'haver fet, votar sempre allò que digui el president legítim destituït, Puigdemont, siguin les eleccions que siguin. Suposo que no ens dirà que votemVOX. Fa temps que ho dic, si el president destituït fos de la CUP o d'ERC també ho diria. En situacions d'emergència s'ha de votar d'una altra manera. En canvi la cúpula d'ERC tindrà un problema majúscul: convèncer els seus votants que vol la independència sense fer res del que ha de fer per aconseguir-la, més aviat al contrari, fent tot el necessari per malbaratar el valor de l'octubre del 2017 i deixar el país clavat en el catalanisme autonòmic, en el qual ERC seria la força hegemònica. Aquest és el seu objectiu, com si no es tractés d'un moment històric únic en segles! Després, deixar que passin anys i això de la independència ja ho veurem. Ara bé, ja que aquest fet és visible, suposo que serem capaços de ser intel·ligents... O bé votar allò que digui Puigdemont o bé fer una llista de país, amb el perill de dividir-nos encara més, que els espanti tant a tots per la pèrdua de vots que s'hi hagin d'unir. Però la situació cada dia es fa més insuportable per als votants independentistes. 

25/06/2019

ON VAS ERC?

És un desastre per a l'independentisme, però es va veient cada dia més clar que la cúpula d'ERC va decidir, en algun moment, que de tot això de la independència ja en parlaríem més endavant, que la seva lluita era per l'hegemonia autonòmica. L'únic dubte que ens pot quedar és si va ser abans del 27 d'octubre o després. Potser molt abans. I tota l'ala dreta del PDeCAT  lluita simplement per no perdre les cadires, que la independència no va amb ells. Qui no ho vulgui veure té un pa a l'ull. A veure com sortim d'aquí, si és que en podem sortir. 

23/06/2019

FRACÀS

 

S'ha perdut l'alcaldia de Barcelona per a l'independentisme. Ja podran justificar-se com vulguin, però s'ha perdut per culpa dels propis partits independentistes, per no presentar-se units i per altres aspectes que ja vaig tractar fa uns dies i ara no hi tornaré. La Colau i el Valls no hi tenen cap culpa, volien el poder i el tenen. El problema és que la batllia l'hem perduda nosaltres mateixos, que ja portem molts errors i que no en podem fer gaires més perquè som els més dèbils. Els espanyols es poden equivocar gairebé tantes vegades com vulguin que, amb el poder a les mans, sempre poden recuperar-se. Si no canviem radicalment no ens en sortirem. Això és una revolució democràtica a mig termini que encara no ha fracassat, però si no millora la unitat i el lideratge, la revolució fracassarà. Senyors de la cúpula d'ERC, a què es dediquen? Més ben dit, a què s'han dedicat des de la declaració d'independència que varen forçar quan eren al govern, l'octubre del 2017? I els votants independentistes, no n'aprenen? Penso que no, que no n'aprendran mai. Encara que, a vegades, sense guanyar realment es pensen que guanyen. En canvi, aquests votants fan una cosa bé des que tot això va començar, no deixar de votar i votar sempre un partit independentista, que ja és molt. Potser és gairebé tot. Però si ells volguessin, si els votants volguessin, els partits s'haurien d'unir. Per exemple, els polítics de la CUP a mi em són molt simpàtics per tot allò que lluiten i si em deixés portar pel cor els votaria. Però no ho puc fer perquè són un desastre estratègic. No es tracta de ser simpàtic sinó de guanyar la República. I la CUP és un partit que mai no s'ha volgut unir amb ningú, que no ha volgut tenor mai responsabilitats de govern, que menysprea sempre olímpicament qualsevol centre polític per aconseguir la independència sense el qual serà impossible, que fins i tot rebutja parcialment unir-se al Consell de la República que és una entitat privada situada l'estranger per avançar cap a la República! Doncs bé, hi ha votants sistemàtics de la CUP que després se'n van a les manifestacions a cridar: unitat, unitat...! I portem dues eleccions perdent els seus vots, les espanyoles i les municipals de Barcelona. ERC vol destruir el centre del catalanisme polític per veure si se'n queda un bon pastís i l'ala dreta del PDeCAT no ha estat mai prou per la feina. Políticament, ens queda Puigdemont a Bèlgica. 

16/06/2019

PARÀBOLA INACABADA

Hi havia un petit país que portava segles defensant-se i provant d’alliberar-se d’un país veí molt més gran i poderós que el tenia annexat, que l’explotava econòmicament i que amenaçava la seva llengua i la seva cultura. La darrera de les vegades que varen lluitar, els comandaments del país petit varen decidir que la lluita seria sense sang, perquè el món s’havia modernitzat prou per poder alliberar-se només amb la força de la raó i de les urnes. Es va guanyar un referèndum i es va proclamar una república independent que tothom sabia que no es podria fer efectiva perquè no es podria controlar materialment el territori. Es pretenia negociar la independència amb l’ajut de la comunitat internacional. La revolució pacífica va fracassar momentàniament, degut a la repressió i aleshores una part dels dirigents del país petit va decidir entregar-se a la justícia de l’enemic, i una altra va escollir l’exili.

En el moment de produir-se aquells fets, al país petit, hi havia tres forces polítiques que varen proclamar la república que rebien el suport de la gent del carrer que, en definitiva, varen ser els qui van impulsar la revolució des de baix i varen obligar els seus polítics a prendre els riscos que els durien a la presó i a l’exili. D’aquestes forces n’hi havia dues de majoritàries amb un pes similar i una altra força escorada més a l’esquerra, molt minoritària en comparació amb elles. Aquesta força menor era de caràcter assembleari i, a poc a poc, els votants que li havien donat un cert suport nacional en el moment de la revolució, van anar deixant de fer-ho degut als seus constants errors estratègics. Encara la voten, en canvi, en alguns ajuntaments per l’honestedat dels seus representants i la seva proximitat a la gent dels pobles. Les altres dues forces, comandades respectivament pel que en podríem dir un president i un conseller en cap, eren les essencials del moviment i varen anar unides al començament de la revolució però es varen dividir radicalment amb la repressió, la presó i l’exili.

Què va passar? Moltes coses, però sobretot una. El president va escollir l’exili, i el conseller en cap la presó. El conseller en cap va prendre la mala opció. Cal dir que sembla que les decisions es varen prendre lliurement de manera individual i que, en conjunt, va ser una estratègia mínimament coordinada, uns es quedaven i uns altres se n’anaven per seguir lluitant per la independència des de dins i des de fora, fent abstracció de la seva adscripció a partits polítics concrets o associacions civils. Amb la llei  a la mà, aleshores ningú no s’imaginava la brutalitat repressiva que va caure sobre els qui es varen quedar, les falses acusacions de violència en un judici fantasma i les penes desorbitades. Amb tot i això, l’opció estratègica de marxar uns i de quedar-se uns altres, probablement estava ben dissenyada.

Però què va passar després? A part de totes les altres qüestions de relació personal i de visió política que eren moltes, hi va haver una qüestió de repartiment del poder, agreujada per les circumstàncies personals dels dos líders. El president que era del partit teòricament més conservador s’havia convertit en un líder internacional, revolucionari i democràtic, que es passejava lliurement per altres països donant conferències, admirat per molts intel·lectuals i partits d’esquerra, temut pels poders constituïts i per la gent més conservadora del seu propi partit. Però no podia tornar al seu país. En canvi, el conseller  en cap que s’hi havia quedat i que pertanyia a una tradició més teòricament d’esquerra, feia molts mesos que estava tancat en una cel·la de pocs metres quadrats, sense possibilitat de comunicació fluïda amb l’exterior i estava provant d’arribar a uns certs pactes continuistes amb altres forces polítiques i amb les mateixes forces del país opressor que, segons deia, li permetrien ampliar la base necessària per alliberar el seu país més endavant. No estaria fent també pactes secrets inconfessables? Era difícil unificar aquestes dues estratègies i es presentaven sempre a eleccions en llistes separades, encara que miraven de no desqualificar-se mútuament en públic.

Finalment  tots dos per separat van ser escollits diputats d’un parlament supranacional, fet que va ser un èxit extraordinari. El país opressor va intentar impedir-ho tot, com sempre, però cada pas que feia en aquest sentit, multiplicava l’efecte Streisand de difusió de la injustícia. Ja no hi podien fer res, tot s’anava escampant internacionalment. I després...

03/06/2019

SOSPITES

Algú ens pot aclarir als independentistes la posició política actual d’ERC, Junqueras i el seu entorn immediat? La cantarella d'eixamplar la base no se la creu ningú perquè de fet consisteix només en eixamplar la base del partit. I al mateix temps  engeguen a fer punyetes tot l'esforç de l'Octubre del 2017.

07/06/2019

SOM MOLTS

Els fiscals i jutges espanyols acusen de violència homes i dones catalans innocents i pacífics, els mantenen empresonats, els demanen anys de presó i els condemnaran, suspenen els càrrecs electes, violen les seves pròpies lleis, menteixen i amenacen... I sabem que ho continuaran fent. És una realitat. Però hi ha una altra realitat i una pregunta. L’altra realitat és que nosaltres som molts. I la pregunta és simple: Els ho deixarem fer?

30/05/2019

PRIMÀRIES BARCELONA DESPRÉS DE LES ELECCIONS MUNICIPALS

El cap de llista de Primàries Barcelona (BCAP) i alguns del seu equip, que acostumen a fer unes anàlisis que no deixen viu cap independentista que no comparteixi les seves idees i que reclamen sempre unitat, eren uns nouvinguts que es presentaven amb la primera missió d’unificar les candidatures a les municipals de Barcelona i ho van fer a l’inrevés, van introduir una candidatura més que va restar uns 28.000 vots a l’independentisme ja que no van obtenir representació parlamentària. Podrien explicar algun dia perquè no es varen retirar en favor d'alguna de les altres listes independentistes quan aquelles van rebutjar d'unir-se a ells i, a més, quan les enquestes els donaven una baixa probabilitat? O potser diran que és culpa de tots els altres que no s’hi varen voler unir? I potser diran a continuació que tots els altres no s’hi varen voler unir perquè en el fons no volen la independència, sinó que tot és un muntatge per continuar amb l’autonomia i per mantenir o ampliar els seus escons. Probablement ho diran més o meys així. Comptant-hi, també, els presos i els exiliats.

Entre Primàries i la CUP (que probablement hauria entrat si no hagués estat per la llista de Primàries), que tampoc no han obtingut representació a Barcelona, s’han perdut gairebé 60.000 vots per a l’independentisme a la ciutat. S’ha de tenir en compte que JuntsxCat n’ha obtingut uns 80.000 i ERC ha guanyat l’alcaldia de Barcelona amb uns 160.000.

 

És que no són uns quants vots, és que és el 25 % del total sumat pels independentistes!!! L’alcaldia de Barcelona d’aquesta legislatura seria una altra. No van fer els comptes? Es tractava simplement d'oblidar totes les teories i saber sumar. Però alguns intel·lectuals sembla que no en saben.

27/05/2019

PRESOS CATALANS AL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS 

Veient l’espectacle que varen fer els diputats espanyolistes al Congrés quan els presos polítics catalans van prometre els seus càrrecs, no deixant-los sentir  amb els cops que donaven amb mans i peus als seus escons, em refermo en dues coses. La primera és que, ja que hi ha eleccions, va ser una estratègia electoral per captar uns vots que no tindrien, la qual cosa parla per si sola del nivell de molts dels votants espanyols. La segona és que guanyarem, que els independentistes guanyarem perquè aquest espectacle vergonyós és la metàfora del que pot oferir l’estat espanyol a Catalunya. Ja no poden canviar, van despullats i arribarà un moment que els cauran tots els vels. Més tard, lentament, o potser més aviat, de cop. 

22/05/2019

DOS EXTREMS 

A l’independentisme hi ha dos extrems minoritaris: els qui són incapaços d'afrontar el difícil camí cap a la independència i només la veuen com una pressió per tal d’aconseguir una millora en la submissió de Catalunya a Espanya i, a l'altre extrem,  els suposats fervents independentistes que s'ho miren tot des de la platea i sempre acusen els polítics independentistes (comptant els qui són a la presó o a l'exili) de pertànyer al primer col·lectiu. Dels primers n’hi havia molts i cada vegada n’hi ha menys, degut sobretot als excessos progressius de l’estat espanyol. Els segons són una espècie intel·lectualment protegida i en alguns casos empeltada del marxisme, que es creuen sempre en possessió de la veritat històrica i no s'adonen de l’enorme complexitat social del país al segle XXI. Però els darrers tenen raó en una cosa bàsica, si no ens enfrontem clarament a l'estat no avançarem mai cap a res que es pugui assemblar a la independència. I enfrontar-se, en aquests moments del combat, vol dir convertir-se en un problema per a l'estat espanyol, no en una solució que sempre seria a favor de la seva indissoluble unitat. 

19/05/2019

DE MOMENT ELS JUTGES EUROPEUS NOMÉS S'HO MIREN

Amb aquest judici, amb els exiliats i els presos polítics, el desprestigi i el ridícul de la justícia espanyola al davant de la justícia europea és enorme. I encara ho serà més. Però no n’hi ha prou que els magistrats europeus s'ho mirin i potser se'n riguin, han d’actuar, hem d’aconseguir la seva intervenció a Espanya. I això és un mica més difícil. Amb les magnífiques defenses que tenim segurament que hauran d'intervenir, encara que sigui tard, com sempre. Però si no ho fan, si no els obliguem d'alguna manera a fer-ho, només veurem com els jutges europeus s'ho miren i potser se’n riuen mentre el govern espanyol va fent servir els seus jutges per acabar  amb nosaltres. Encara que, si no fos per ells, pels jutges europeus, no tindríem cap esperança, perquè la justícia de l'enemic seria d'una duresa que ara ja no poden utilitzar per més que vulguin. Els d'aquí saben que els miren.

09/05/2019

PUT IT SIMPLE

Hi ha policies, fiscals i jutges espanyols delinqüents que empresonen catalans indefensos. Ja ho poden vestir de la jurisprudència que vulguin, el fet és aquest. Ho fan perquè saben que en aquest estat espanyol no solament són impunes sinó que són condecorats i ascendits per fer-ho. Però a l’Europa del segle XXI, per imperfecta que sigui la Unió Europea, aquesta realitat és insostenible i cau com una llosa al damunt de la història contemporània d’Espanya. Ho canvia tot. Després de la sentència del judici als presos polítics passaran coses... coses a favor de la independència de Catalunya.

25/04/2019

ELS TESTIMONIS DE LA FISCALIA AL JUDICI DELS PRESOS POLÍTICS CATALANS

Resum ràpid del perfil dels testimonis de la fiscalia amb quatre atributs cardinals: manca de cultura, manca d’intel·ligència, manca d’alçada moral i mala fe. N’hi ha de molt virtuosos que disposen d'aquests quatre atributs alhora, n’hi ha que en tenen tres, uns altres que en tenen dos i uns altres pocs que en tenen només un. Són la mateixa i repetida versió dels atributs històrics de l’estat espanyol i la majoria dels seus representants. Amb ells no s’hi pot pactar mai de primeres perquè només admeten la submissió. Hi hem de lluitar de manera pacífica, guanyar-los democràticament i pactar després. No ens queda cap més camí. Com? Amb una mala llet còsmica i amb una precisió mil·limètrica, però amb els atributs cardinals inversos, amb cultura, amb intel·ligència, amb alçada moral i amb bona fe. Tal com fan els advocats de les defenses al judici.

18/04/2019

EL POSSIBLE FINAL DE L'ACTUAL REGNE D’ESPANYA

 

Allò que no saben a Espanya, allò que no volen saber a les altes instàncies polítiques ja que només ho temen i ho descarten automàticament com un simple reflex de Pàvlov, però que tampoc no saben els espanyols del poble menut perquè els mitjans de comunicació els ho amaguen, és que tot aquest moviment cap a la independència de Catalunya que volen donar per acabat amb un judici infame i unes condemnes exemplars, només acaba de començar. Però també hi ha una percepció estranyament semblant, per raons completament oposades, en el bàndol independentista. Hi ha molts independentistes ingenus que varen sofrir una decepció després del referèndum de l’u d’octubre i la declaració d’independència, que viuen malament les disputes posteriors entre els partits independentistes, que se senten decebuts amb l’actuació dels nostres governants des d’aleshores i que donen la independència per frustrada o gairebé per impossible, encara que segueixin fidels a ella. Potser es pensaven que seria més fàcil? No, no, ja sabíem que no seria fàcil, la realitat és que ha començat una revolució democràtica i pacífica, la mateixa revolució que reclama una majoria de gent d'Europa que ja no es veu representada ni pels seus líders convencionals ni pels antics mitjans convencionals de comunicació, una revolució que ve de baix cap a dalt i que també s’observa en diferents aspectes en altres països com França i Grècia, però enlloc amb la potència ideològica, la transversalitat i la base social de Catalunya. La gran revolució ha començat aquí. Aquesta revolució que ja té els seus exiliats i presos polítics, pot fracassar com han fracassat altres revolucions de la història i la poden fer fracassar els poders fàctics de l’estat espanyol utilitzant la força estructural amb els seus aliats europeus de la dreta i l’extrema dreta. Però si fem cas de la indignació d’una gran part de la població europea amb tots aquests poders d’Europa que són els que precisament volen fer fracassar aquesta revolució democràtica de base (fet que s’ha pogut constatar amb el Brexit només com un símptoma), probablement hi haurà l'efecte invers, cada dia tindrà més adeptes i deixarà més al descobert les vergonyes de l’estat espanyol i les seves consistents correspondències amb  l’extrema dreta europea, amb la majoria dels socialistes espanyols inclosos. Per tant, com que els ciutadans de tots aquests països acaben votant, és molt difícil mantenir un gran col·lectiu de votants indefinidament reprimit amb mentides i presons que és l’única solució que sembla que té l’estat espanyol per a Catalunya (com si fóssim en algun segle passat que ho podia fer) i és possible que, d’aquí a uns pocs anys, o bé Catalunya serà una república independent a la manera convencional  o bé les seves relacions polítiques amb el Regne d'Espanya s'hauran transformat de tal manera cap a la independència que res ja no s’assemblarà al que vivim ara. Potser Carles Puigdemont serà el líder polític i Jordi Cuixart el líder social d’aquesta nova Catalunya, amb Oriol Junqueras i Jordi Sànchez al seu voltant i els altres exiliats i presos polítics en llocs preferents de la consideració social majoritària. I també és probable que la revolució es vagi expandint per altres pobles d’Europa, però els seus governs segurament que també seran molt més intel·ligents que els de l'estat espanyol i faran els canvis necessaris des de la devaluada democràcia representativa cap a una democràcia més pròxima i participativa per evitar la desastrosa situació del Regne d’Espanya. Si és així, en aquells països la revolució democràtica també haurà triomfat sense semblar-ho. Perquè a Catalunya no hi ha hagut la rebel·lió del govern de la qual volen acusar els presos polítics i els exiliats, a Catalunya hi ha una revolució popular que és democràtica, que és pacífica i que pot fracassar, però és una revolució.

05/04/2019

LA PROPOSTA COVARDA DEL REFERÈNDUM

Hi ha gent que diu que el conflicte de Catalunya amb l’estat espanyol es podria solucionar amb una “proposta valenta” del govern de l’estat espanyol que consistiria en la convocatòria d’un referèndum, amb una contrapartida atractiva a la independència. Això és el que ja hauria d’haver succeït en qualsevol democràcia. El president Artur Mas ho va defensar sempre i encara ho defensa, per exemple. El govern legítim de Catalunya que va ser destituït amb l’aplicació del 155 ho hauria acceptat amb completa seguretat, és l'únic que demanava. En canvi, la resposta de l’estat espanyol al problema catalán no és un referèndum sinó que és VOX. I els altres partits han de fer seguidisme de VOX perquè els espanyols els votin! No, no hi haurà mai una "proposta valenta”, un referèndum pactat de bona fe. Però sí que hi podria haver una “proposta covarda” de l’estat espanyol, un referèndum obligat per la comunitat internacional, sense que ningú no ho digués oficialment i que aleshores es presentaria per part de l’estat espanyol com una "proposta valenta" i acordada. Però abans haurien de passar moltes coses, els independentistes hauríem de forçar-ho, hauríem de fer més accions com la del primer d'octubre per internacionalitzar definitivament el nostre cas i probablement, a més, comptar amb l'ajuda inestimable d'una crisi financera a l’estat espanyol que afectés Europa. També hi ha altres possibilitats, com la de començar a fer referèndums via electrònica i completament contrastada, des del Consell de la República. No ho podrien impedir. Per exemple, referèndums sobre lleis a aprovar al parlament de Catalunya. I sobre la monarquia. I sobre la independència? Perquè en això estem, en una revolució amb presos i exiliats, només per a fer un referèndum.

24/03/2019

LES MANIFESTACIONS

Dissabte passat es va fer la primera gran manifestació independentista a Madrid de tota la història. Va ser un aire fresc de llibertat al cor d’un règim en descomposició. Penso que serà l'última, que no s’hi tornarà perquè fent un càlcul entre el valor afegit i el desgast que suposa, no valdrà més la pena. Amb tot i això, si cal, aquestes coses s’han de fer, és una manera de denunciar el conflicte, sobretot a la premsa estrangera perquè la premsa espanyola, com sempre, ho minimitza i amaga. S’hi van afegir algunes entitats espanyoles extraparlamentàries, però tota la dreta espanyola hi estava en contra de manera visceral (amb declaracions dient que si ells governessin no ho permetrien, és a dir que prohibirien la llibertat d’expressió!), la que hauria de ser l’esquerra socialista moderada simplement ho tolerava (dient que l’estat espanyol era democràtic precisament perquè permetia manifestacions com aquesta!) i la resta de l’esquerra que hauria de ser més revolucionària no s'hi va presentar, s’ho mirava de lluny i deia amb la boca petita que hi estava d’acord amb algunes coses però no s’hi afegia clarament, no fos cas que els espanyols se n’adonessin que ho feia perquè no els votarien. Fins i tot en aquestes esquerres hi havia protestes internes per manifestar massa proximitat. Si algun partit vol ser votat a l’estat espanyol s’ha de desmarcar de qualsevol promiscuïtat amb l’independentisme (com si un jutge vol ser ascendit en la carrera judicial, ara com ara, ha d’admetre causes en contra de qualsevol independentista pacífic i ha d’arxivar causes en contra de feixistes violents). I el lema central de la manifestació només deia que l’autodeterminació no era un delicte sinó un dret dels pobles, que d’altra banda està reconegut a l’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que ha signat l’estat espanyol. Però això no els importa. Com es pot veure, amb l’estat espanyol i amb la majoria d’espanyols no hi tenim res a fer. Esta bé fer manifestacions, però no hem de perdre energies i hem de fer coses més útils. Alguna cosa com un altre referèndum...

18/03/2019

LA PRÒXIMA RADIOGRAFIA DE L'ESTAT ESPANYOL

Com que mai no m'he cregut que la culpa de tot sigui sempre dels polítics, a les pròximes eleccions estaré atent perquè en aquesta situació política excepcional, amb les campanyes electorals dels partits i amb els resultats posteriors a la mà, tindré una magnífica radiografia de la densitat aproximada de fills de puta (diguem la gent de mala fe) i d'imbècils o desinformats (diguem la gent de baix nivell intel·lectual o la gent més vulnerable als mitjans de comunicació de l'estat) que hi ha a Catalunya i a Espanya. Els resultats ja vindran classificats de manera territorial, però no tindré dades per poder-los desglossar per cada un dels dos atributs essencials que he esmentat i, encara que en tingués, tampoc no podria fer-ho totalment perquè en molts casos tots dos existeixen consolidats de manera inseparable en el mateix bípede que vota. 

15/03/2019

DERROTAR-LOS 

 

És possible que simplement sigui una il·lusió meva però tal com va avançant el judici penso cada vegada més que els independentistes guanyarem. No vull dir que guanyarem el judici. En aquest judici, els jutges faran el que més els convingui i miraran de justificar-ho amb el dret. Imposaran la sentència que creguin més convenient, des del punt de vista polític, per als seus interessos. Segurament ho haurem de lamentar pels nostres presos polítics. Però aquest judici canvia la història d'Espanya, probablement més que el mateix referèndum del dia primer d'octubre del 2017. O bé, com mínim, tant com aquell referèndum del qual el judici és subsidiari. Perquè vista la gran ignomínia, no ens donen altra opció, els hem de guanyar, hem de derrotar l'estat espanyol, amb el rei inclòs, amb el seu exèrcit, la seva policia, els seus fiscals, els seus jutges, els seus polítics, els seus alts funcionaris, i sense oblidar-me dels seus periodistes i els seus intel·lectuals. Els hem de derrotar. Derrotar-los primer i pactar la independència després, és clar, però després d'una victòria internacionalment reconeguda. I fer-ho pacíficament, que és la nostra senya d'identitat. Com? Sembla impossible, oi? Sí, però no ho és tant si pensem que degut a la pressió internacional podríem obligar-los a acceptar un referèndum. S'hi negaran fins que els sigui impossible negar-s'hi. Però arribats a aquell punt, qui es voldrà quedar després en aquesta Espanya? Ara bé, abans haurem de fer molta feina, no seran dos dies, si ho fem bé potser mitja dotzena d'anys, una mica més o molt menys. Si ho fem malament, mai. Som molt més dèbils al davant de la força bruta i la violència estructural, però som dos milions com a mínim, aviat possiblement serem bastants més, som intel·ligents, som el teixit transversal de la cultura i la societat catalana des d'un extrem polític a l'altre i, a més, representem una nació històrica. Haurem d'aprofitar qualsevol oportunitat de les que hi haurà i no equivocar-nos. Per exemple: Catalunya és sòlida econòmicament i cada vegada és més reconeguda a Europa, independentment del que digui la Unió Europea; molt probablement en un parell o tres d'anys hi haurà una gran crisi de deute a l'estat espanyol, que és estratosfèric i no el podrà pagar; aleshores ens necessitaran, no només a Espanya sinó sobretot a Europa... I altres oportunitats que aniran sorgint, entre elles cada una de les eleccions que hi haurà a Catalunya, sense oblidar que el President de la Generalitat pot convocar-ne al Parlament quan li sembli més favorable per al país. Ningú, mínimament sensat, no podia esperar que després del primer d'octubre del 2017 ja fóssim de seguida independents. Això fa més de sis-cents anys que dura. Aquests són els raonaments que provo de fer servir quan em trobo algun català que va pel món com una ànima en pena pels presos, pels exiliats i per la farsa del judici. Tenim molta força social i penso que ja no pactarem com abans les noves condicions essencials de la relació amb Espanya, que seria pactar en inferioritat, sinó que guanyarem pacíficament i després pactarem. Aquesta predicció, més que ser allò que penso, és allò que sento mentre provo de pensar en els efectius, en forma de vot, realment disponibles, perquè només hi ha una forma de guanyar i és guanyar votant.

04/03/2019

LA GRAN OPORTUNITAT DELS IDIOTES

Veient la farsa del judici als presos polítics catalans, veient l’actuació de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat que els volen acusar de rebel·lió com sigui, sense proves, veient la dignitat del acusats i veient també la indignitat de l’estat espanyol que va ser l'únic que va utilitzar la violència i que els acusa de violents, que els manté empresonats i que els demana decennis d'anys de presó, coneixent la mentalitat del tribunal, etc. Veient tot això i més, se m’acudeix que aviat hi haurà tres eleccions importants, estatals, municipals i europees. No unes eleccions, sinó tres, en pocs dies. És una gran oportunitat per als idiotes. Hi ha uns partits i uns polítics concrets  que defensen un estat espanyol venjatiu, uns partits i uns polítics que ben aviat començaran a passejar-se per tot el país i per totes les televisions, uns aniran dient que volen tornar a aplicar l'article 155 a Catalunya i uns altres es passejaran sense dir-ho tan alt però amb la mateixa intenció de fer-ho... tal com ja van fer. I més. Molt més. La seva oferta política de fons ja l'han demostrada, no cal explicar-la més, consisteix en fer-se passar per demòcrates exemplars i aplicar la violència física i estructural contra la dissidència de més de dos milions de catalans. Amb el rei al capdavant. Cada partit hi posarà el seu nivell adequat de virulència contra Catalunya durant les campanyes, per atraure els vots. Això no és gens nou en la història universal. Sempre hi ha partits amb ofertes d'aquest tipus. Però ara hi ha una gran oportunitat per a tots ells i també per a vosaltres, idiotes catalans i espanyols. Aquests partits i aquests polítics ara violen els nostres drets, però si teniu una mica de sort aviat violaran també els vostres. Escolteu-los bé. Escolteu bé tot allò que us diran, els dies de campanya no us canseu d'escoltar-los. I per damunt de tot, pel vostre bé, feu allò que us demanen: voteu-los! Voteu-los, imbècils!!!

27/02/2019

INTERNACIONALITZACIÓ 

El règim espanyol de 1978, amb aquest judici als presos polítics catalans que té dimensions internacionals i que enfonsa la seva reputació, sembla que tindria moltes més dificultats per resistir una altra acció col·lectiva pacífica com la del referèndum del primer d’octubre. Si es tornava a utilitzar la força comtra la població, el descrèdit internacional de l'estat espanyol seria probablement definitiu. No sé si serem independents aviat o no, però l'estat espanyol de la manera que està muntat sobre el règim del 78, no en sortirà d'aquesta. 

17/02/2019

JUDICI  ALS CATALANS

Avui ha començat el judici que canviarà la relació entre Catalunya i Espanya, sigui quin sigui el seu desenvolupament i la seva sentència. De fet, ja la ha canviat. Penso que la majoria del espanyols, mediatitzats per la informació que reben, no s'adonen d'aquesta realitat. Amb el que passat fins ara ja n’hi ha prou per afirmar que la sentència serà la que decidiran políticament els jutges i que el codi penal servirà per provar de justificar-la. Sigui la sentència que sigui. Encara que fos la nul·litat o l’absolució (que no s'ho poden permetre encara que només fos per justificar la presó provisional) i tant si és de més o de menys anys de presó per als acusats, sabem que la sentència serà la més convenient políticament des del punt de vista dels jutges del TS, retorçant el codi penal tot el que sigui necessari per justificar-la. No serà exactament la que voldrien ells, que ho seria si no els mirés tot el món i no els miressin també els jutges europeus, perquè aleshores tot seria més barroer. Aniran una mica més en compte, encara que sigui només per prestigi. També saben que una sentència diguem-ne tova els afavoreix de cara a Europa i una sentència dura els afavoreix de cara a una gan part de l'opinió pública espanyola. Tot juga en aquest judici, menys la justícia. També el calendari electoral. L’únic que sembla raonablement segur és que voldran tenir els presos al carrer quan arribi la sentència d’Estrasburg i, per tant, com a mínim també calcularan una mica el temps. Jo d’ells ho faria. Després, amb els necessaris recursos presentats al TC, aquest tribunal farà el mateix i retardarà tot el que sigui possible l’arribada del recurs a Estrasburg. Ho sabem. Fins a la resolució d'Estrasburg passaran... sis, set, vuit, nou o deu anys? Les preguntes són: ¿què farem els independentistes durant el judici? Manifestacions? I què farem quan es conegui la sentència? Més manifestacions? I després? Només manifestacions? No caldria perfeccionar l'estratègia? 

12/02/2019

CORATGE (Generositat, intel·ligència i collons)

Si ens manquen aquests atributs, no serem mai independents. Possiblement, els independentistes som al davant de l'oportunitat més gran d'aconseguir alliberar-nos d'Espanya en més de 600 anys, des del nefast Compromís de Casp de 1412. Encara, encara avui... A les portes d'un judici que enfonsarà Espanya al davant de la comunitat democràtica internacional, és a dir, un judici que explicarà allò que fa l'estat espanyol des de fa segles amb Catalunya a la comunitat democràtica internacional. No vaig ser gaire crític amb els nostres governants, amb les nostres entitats ni amb els independentistes en general en els fets d'octubre després del referèndum, per la necessitat que tenien de prendre ràpidament decisions en un context advers i de molta tensió. I et pots equivocar, com al final d'una partida d'escacs quan sembla que el rellotge avança massa de pressa. I encara no sé si es varen equivocar massa. Aquesta tensió, ja una mica més continguda, va durar exactament fins a la nit del 21 de desembre, el dia de les eleccions al parlament, convocades il·legalment per govern de l'estat espanyol i amb candidats independentistes a la presó i a l'exili. Per què dic que va durar fins aleshores? Perquè en aquella situació i amb l'independentisme presentant-se dividit de manera incomprensible (encara que ens hi acostumem serà sempre incomprensible), les eleccions es podien haver perdut i podíem haver tingut la senyora Arrimadas de presidenta per quatre anys. Tot estava pensat i preparat per això. Però les eleccions es varen guanyar. Aleshores, amb presos i exiliats però amb la tensió ja una mica més relaxada, havent guanyat clarament les eleccions, hi va haver un fet que va demostrar la manca d'alguna de les virtuts que encapçalen aquest escrit: el Parlament de Catalunya, amb les possibilitats encara intactes, va renunciar a anar fins al final en la investidura de Puigdemont que era el president legítim destituït i que havia tornat a guanyar. Per què? Algun d'aquests atributs va fallar. Tots o només un? Per part de qui? Sembla que va ser ERC. Tindrem més oportunitats però som els més dèbils i no ens podem equivocar gaire. Hi tornarem?

10/02/2019

CAP A LA REPÚBLICA

Hi ha opinions de bastants independentistes que consideren un fracàs el fet que els seus representants del govern democràticament escollit hagin d’anar a l’exili o bé afrontar un judici criminal (en el sentit, és clar, que els criminals són els jutges i els fiscals). I en part ho és, no s’ha aconseguit fer efectiva la república (era impossible) i s’està patint una gran repressió per part de l’estat espanyol en diverses instàncies que, a més, complica expressament la ja difícil unitat de l’independentisme. Pensen que s’hauria d’haver defensat la república catalana a qualsevol preu en el moment que es va proclamar. Ras i curt, volia dir controlar el territori en contra de la violència que l'estat espanyol estava disposat a exercir. Ningú no sap què hauria passat i en aquelles circumstàncies això era pràcticament impossible de realitzar amb èxit.  En canvi, jo penso que l’estratègia seguida pel govern per evitar la violència que en aquell moment s’hauria produït, per després anar en part l’exili i en part presentar-se la justícia espanyola, va ser relativament encertada a dins de les possibilitats polítiques reals. Ja vaig dir aleshores que en aquella situació jo hauria fet una altra cosa, que era declarar la república just després de la brutal intervenció del rei i convocar al mateix moment unes eleccions constituents que probablement el govern espanyol no hauria pogut evitar. Tampoc ningú no sap què hauria passat, seria un altre escenari. Però era molt fàcil pensar aquestes coses des de casa meva, sense la gran pressió del govern en aquella situació, per una banda amb la policia de l’estat espanyol a punt d’actuar a qualsevol nivell, per una altra amb la gent cridant “traïdors, traïdors ...”  a la plaça de Sant Jaume i finalment amb el president del Conselll Europeu, Donald Tusk, demanant públicament al president Puigdemont que no declarés la república. Els va enganyar, encara que ell mateix també potser va ser enganyat. No hi va haver cap mena de diàleg posterior. Entre altres coses, la república es va declarar més tard i al darrer moment, per evitar una altre engany que s'estava punt de produir, amb l'excusa d'uns suposats intermediaris que en realitat negociaven la rendició total del govern. També s'ha de tenir en compte que aleshores, el conflicte de Catalunya era pràcticament desconegut a nivell mediàtic internacional. Ara, amb l’enorme descrèdit que suposarà aquest judici per l’estat espanyol, amb la meitat del govern legítim passejant-se lliurement per Europa, amb un govern autonòmic que, com a mínim, pot convocar eleccions en qualsevol moment i amb la gent de sempre disposada a sortir al carrer, sembla que anem definitivament cap a la república. Sí, més a poc a poc del que molta gent pensava i sabent que serà difícil... però som molts, som intel·ligents i no ens han deixat cap més sortida. La resposta real de l'estat espanyol al problema de Catalunya és VOX.

02/02/2019

MANCA DE LIDERATGE

Als independentistes, en aquests moments, ens manca lideratge. Un lideratge unitari i potent. Penso que el representaria clarament Puigdemont però el fet de formar part d’un partit polític i de no poder reaccionar amb prou eficàcia de de l’exili no li ho permeten. També Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, però des de la presó no poden. La repressió, la presó i l’exili han fet el seu efecte. Des del punt de vista judicial, guanyarem d’aquí a uns anys a Estrasburg però el mal ja estarà fet, de moment hem sofert una brutal agressió dels tribunals espanyols i l’hem encaixada com una derrota militar. Al davant d’aquesta agressió i de les mentides dels partits unionistes i dels mitjans de comunicació del règim, ens hem dividit des el punt de vista polític i no tenim una resposta prou contundent, ni al carrer ni a les institucions. Només cantant plegats no serem mai independents. Fent manifestacions festives tampoc. A l’estat espanyol i les seves forces armades, fiscals  i jutges, mitjans de comunicació... se li’n fot que cantem o que fem manifestacions, si hem estat un milió diuen que hem estat uns milers i al cap de quatre dies ja no se’n recorda ningú. Les nostres cançons no els fan ni pessigolles. Que cantin, que cantin... pensen, que es manifestin tant com vulguin... Qualsevol estratègia per ser independents ha de passar per posar en joc internacionalment i de veritat l’estat espanyol. Si només sabem cantar i manifestar-nos de manera festiva, tenint tot el govern legítim a la presó o a l’exili, no tenim dret a ser independents. La independència ens l’hem de guanyar i sabem que no serà fàcil. Algú pensa, però, que acabo de dir que no hem de cantar o que no ens hem de manifestar? No, ben al contrari, jo aniré a totes les manifestacions convocades i cantaré el virolai, el cant de la senyera i els segadors fins a esgargamellar-me. Ens dóna cohesió interna i visibilitat. Però no ens hem de distreure amb això com si ja haguéssim fet tot el que s’ha de fer, els independentistes ens hem de centrar en altres activitats que tinguin més eficàcia per aconseguir la república. Primer les haurem d’identificar amb intel·ligència i després les haurem d’executar, probablement amb risc. Com l’u d’octubre. Si no som capaços de fer-ho, no serem mai independents. Fa més d’un any que tenim presos polítics. Què esperem? Un judici infernal contra innocents i una altra manifestació l’onze de setembre per protestar? Mentrestant el tribunal constitucional pot retenir tots el recursos i quan arribin a Estrasburg, després d’uns anys, diran que Espanya ha vulnerat drets elementals. Ja ho sabem. Però si no hem fet els deures abans, aquest dany serà irreversible en la nostra societat. Hauran passat coses que no podem deixar passar, els presos polítics s’hauran podrit anys a les presons, encara que probablement els deixaran anar abans de la sentència d’Estrasburg, perquè hi hagi menys rebombori. Ho tindran tot calculat. No fan justícia, ja ho sabem, és repressió que volen disfressar de justícia, calculen què els convé més i actuen fent servir el tempo i els tribunals per al seu interès. I nosaltres què hem de fer? Com si no passes res? Continuar amb el famosos i còmodes Tortoses que ens vàrem inventar i que en la pràctica volen dir que canviem la protesta per una impecable correcció política? Esperar la sentència per fer més manifestacions? Només cantant el virolai no farem res. I esperant que en facin alguna de més grossa per protestar tampoc. Ja n’han fet prou. Hem d’actuar decididament per acabar amb un estat opressor que ja ha començat a entrar en putrefacció. El partits independentistes s’han dividit en la pràctica política, l’antiga convergència reciclada en el PDCat ha quedat fora de joc però ERC ja fa temps que fa l’ase per veure si pot d’enterrar-la definitivament. I de tant en tant festeja amb els Comuns, fins i tot amb el PSC que ha fet costat als repressors del 155. La CUP, amb tota la  bona voluntat d’una gran part de les seves bases, no és fiable políticament degut a múltiples factors que he exposat més d’una vegada. No han estat ni capaços d’unir-se al Consell de la República que és la quinta essència d’una hipotètica unitat. Sempre tindran alguna cosa més per reclamar i quedar-se al marge. Ha sorgit la Crida Nacional per la República però ens fa absolutament falta un lideratge compartit que no pugui ser destruït per l’estat espanyol. Ens falta aquest lideratge amb intel·ligència i imaginació suficient per convocar la població independentista, que cada vegada és més gran, a les accions més necessàries.

16/01/2019

NADAL DEL 2018

Ja fa més d’un any que dones i homes catalans innocents, dignes i cultes, són injustament a la presó i a l'exili. Ara fa uns dies, a les eleccions d'Andalusia, els més imbècils van donar suport a l’extrema dreta perquè volen immigrants que els facin la feina que ells no volen fer i, al mateix temps, no volen que existeixin. Per raons semblants, els espanyols més imbècils tampoc no volen que existeixin els catalans que els paguen una part del seu gran deute públic i de la seva pèssima gestió. Els més poderosos donen suport als més imbècils i els més imbècils donen suport als més poderosos. Catalunya també està plena d’imbècils i de poderosos que no saps mai si són més imbècils o més poderosos, perquè encara que el poder individual de molts dels imbècils sigui relativament petit, entre tots en tenen molt. Però els qui són realment poderosos conserven la mala fe necessària per tal de poder seguir vivint del conte que expliquen, o sigui del poder que obtenen amb les seves mentides. Els bisbes catòlics s’hi afegeixen, és clar! És el seu territori. Uns diuen: Van a bajar las pensiones y, mira, todo està lleno de inmigrantes... Alguna cosa hauran fet els qui són a la presó, a mi no m’hi posarien pas... Són els imbècils. I uns altres: Se puede hablar de todo siempre y cuando sea bajo el marco de la legalidad... El discurs del rei és a favor de la concòrdia i de la convivència social a Catalunya... Són els poderosos. I els imbècils després ho repeteixen. La injustícia humana, que des de sempre ha dominat el món, la tenim més a prop de casa. Nadal és sempre mentida, una mentida que emmiralla.

26/12/2018

ELS GRANS TRIBUNALS ESPANYOLS

 ¿Algú encara és capaç d’afirmar que les decisions dels fiscals i els tribunals espanyols, Audiencia Nacional, Tribunal Supremo i Tribunal Constitucional que afecten a la qüestió catalana s’ajusten a dret? No té vergonya? Sembla impossible, oi? Doncs no, hi ha molts polítics que ho diuen, els canals de comunicació i els horribles tertulians ho amplifiquen i molts espanyols s’ho creuen. Sense vergonya. España y yo somos así, señora.

 

A mi m’agrada d’imaginar els magistrats, els jutges i els fiscals reunits repetint sempre la mateixa escena abans de consultar la jurisprudència, cosa que només faran més tard per provar de justificar les decisions polítiques prèvies. Hi ha una veu que diu:  -Oye... que explica un conflicte, després una altra veu fa sempre la mateixa pregunta: -Bueno, qué hacemos? , i finalment la resposta conjunta immediata sempre comença igual: -Pues nada...  De les moltes vegades que deu haver succeït un fet similar, en proposo algunes a partir de l'empresonament .

 

-Oye, que la mitad del gobierno de los separatistas catalanes se ha fugado y ha venido a declarar la otra mitad.

-Bueno, qué hacemos?

-Pues nada, a estos que han venido los metemos en prisión preventiva para que escarmienten, les pedimos veinte o treinta años y luego les meteremos bastante menos, que además quedaremos muy bien.

 

-Oye, pero nos ponen recursos jurídicamente irrebatibles para que levantemos la prisión preventiva.

-Bueno, qué hacemos? 

-Pues nada, aceptamos todos los recursos y no los resolvemos, decimos que la causa es muy compleja y no llegaran a Estrasburgo hasta que nosotros queramos.

 

-Oye, pero ahora se nos han puesto en huelga de hambre y ya no podremos retener mucho más sus recursos.

-Bueno, qué hacemos? -

-Pues nada, hacemos ver que resolvemos los recursos, primero resolvemos unos que son poco relevantes para apelar a la justicia europea y los demás los podemos seguir dilatando, ellos no aguantarán tanto la huelga de hambre si no quieren morirse, además si hacemos el juicio a tiempo ya habrá sentencia y los recursos de prisión preventiva ya no tendrán sentido.

 

-Oye, pero aunque dilatemos estos recursos, después todavía nos pondrán más y posiblemente la resolución de Estrasburgo llegará antes que ellos estén en libertad.

-Bueno, qué hacemos?

-Pues nada, quizá les meteremos sólo diez años que ya es mucho, quedaremos bien y seguro que nos da tiempo a sacarlos antes que llegue la resolución de Estrasburgo. 

 

I si no passa res d’especial, serà més o menys així fins al final del judici.

 

I a Espanya és sempre així, des del Gènesi fins fins al Judici Final.

17/12/2018

EL PARANY DEL CONSELL DE MINISTRES DEL 21 DE DESEMBRE DEL 2018 A BARCELONA

Des de la Moncloa diuen que és ”un gest de concòrdia”. Però, a més dels Mossos d’Esquadra, hauran d'importar un miler de policies espanyols. Diuen que necessiten un total de nou mil efectius per a la seva seguretat. No és un gest, és una barbaritat de concòrdia. I és un parany. De fet, no es fien de la protecció dels mossos que seria totalment sobrada i també volen demostrar a la seva Espanya que no se'n fien. No es munta innecessàriament tot aquest circ per a no res. Durant la dictadura, Franco va presidir vuit consells de ministres a Barcelona entre 1947 i 1970, el dia 26 de juny de 1970 va presidir el darrer al Palau de Pedralbes. Encara se’n va fer un altre, el 20 de febrer de 1976, que ja va ser presidit per rei Joan Carles al Palauet Albéniz, significativament al cap d’un any i tres mesos justos després de la mort de Franco. Aquest últim va ser l’immediat anterior a l’actual consell de ministres del 21 de desembre del 2018. Per tant és la primera vegada en democràcia que el consell de ministres espanyol es reuneix a Barcelona. És el Gobierno de España que ve a posseir la colònia una altra vegada, quaranta dos anys després de la darrera, el dia que fa exactament un any que ha perdut les eleccions imposades a la força, després d’haver destituït el govern legítim, amb presos polítics i amb vagues de fam. La reunió del consell de ministres es fa a la Llotja de Mar de Barcelona, en un espai amb una certa dificultat de protecció, amb carrerons adjacents que poden facilitar els aldarulls, i no al Palauet Albéniz tal com havien proposat els Mossos d’Esquadra. Sembla que prioritzen tenir una connexió ràpida amb l’aeroport per la ronda litoral. És una provocació i al mateix temps és un parany per als independentistes. Si la població catalana no protesta serà una victòria per al Gobierno de España, perquè s’haurà passejat triomfalment i sense cap impediment per Catalunya, com si no passés res. I si hi ha la protesta que naturalment hi ha d’haver, existeix el perill dels aldarulls, amb infiltrats o no, que seran immediatament atribuïts a la violència extrema dels independentistes, per més pacífics que siguin. Tenim dues persones a la presó, Sánchez i Cuixart, acusats de rebel·lió per haver protagonitzat manifestacions absolutament pacífiques i els diaris de Madrid ja van plens de la violència que preparen els independentistes encara que no n’hi hagi hagut gens (val la pena mirar els titulars i les portades). Només una sola càrrega dels mossos o de la policia espanyola, serà venuda a tot Espanya pels seus mitjans de comunicació com la violència organitzada que presideix l’independentisme. És el que més necessiten. Ja ho sabem. Però des del punt de vista internacional, que és un aspecte fonamental d’aquesta història, si no hi ha una protesta contundent s’acceptarà com a normalitat democràtica allò que representa un autoritarisme inacceptable. Per p0der visualitzar-ho millor, penseu per un moment que el govern de Londres anés a reunir-se a Edimburg pel seu compte en aquestes condicions, que hi hagués presos polítics escocesos en vaga de fam i que, a més, obviés parlar del tema polític central amb el govern escocès. A algú li sembla que podrien fer-ho? Oi que no? I què pensaran els escocesos dels catalans si no protesten de manera contundent? La tàctica espanyola és simple, es tracta d'induir-nos a la paràlisi. Ja estem criminalitzats encara que no fem res; si ens provoquen i no protestem és la rendició i, si protestem, a la mínima ens amenacen amb delictes inventats i amb el codi penal extorsionat a l’enèsima potència. Això no és cap novetat, ja fa temps que funciona, aquí i en molts altres països repressors. Però aquesta vegada, a més, hi ha un parany perfectament calculat en el qual també ens juguem els nostres Mossos d’Esquadra que ja fa temps que des de Madrid volen intervenir. Podeu imaginar què passaria si féssim una protesta com la de les armilles grogues de França? Però allí, encara que hi hagi hagut una certa violència, es solucionarà amb relativa facilitat comparativa perquè és un conflicte social més o menys agut i el nostre és un conflicte polític crònic. Aleshores, què hem de fer? Penso que en aquesta situació els independentistes ens hem de manifestar massivament el dia 21 de desembre, cadascú al seu nivell, però sobretot de manera pacífica per més indignació que hi hagi, identificant els infiltrats i aïllant els violents, perquè podem perdre en un dia allò que hem guanyat en anys. Però tampoc no ho podem deixar passar, perquè si no fem res que sigui mínimament contundent, aquesta inacceptable actitud espanyola de "A por ellos..." haurà triomfat. És un difícil equilibri. Som més dèbils, ells es poden equivocar molt i nosaltres necessitem més intel·ligència en la lluita perquè un petit error ens pot portar a una derrota. De fet sempre ha estat així i a partir d'ara encara es veurà més clarament que aquest equilibri s'haurà de mantenir si, al final, volem guanyar la partida. Serem prou intel·ligents? Francament no ho sé, però no hi veig alternativa.

14/12/2018

PER ACABAR AMB EL CÀLCUL I LA COVARDIA DISFRESSADA DE CORRECCIÓ POLÍTICA

“...s’ha de trobar la manera que els qui continuen practicant l’equidistància sentin vergonya. En aquest moment, pretendre que les dues parts són igualment culpables, o atribuir la violència política a l’odi en expansió sense identificar qui és el responsable d’aquesta expansió, és una forma de profunda covardia. El fet és que un costat de l’espectre polític està difonent l’odi, mentre que l’altre no. I negar-se a assenyalar això per por de semblar partidista significa, a la pràctica, ajudar i encoratjar les persones que enverinen la nostra política.”

(Extracte d’un article de Paul Krugman al New York Times sobre la política actual als USA de Trump)

A Catalunya estem igual, hem de fer el mateix.

01/11/2018

GREU ERROR A LA CONSELLERIA D'AFERS EXTERIORS

Que el conseller independentista d’Afers Exteriors de Catalunya, Ernest Maragall, hagi dit en aquests moments i en una entrevista important a la BBC, que l’independentisme “no té dret a demanar suport internacional” si no supera el 50%, és una ximpleria de tal calibre que hauria de dimitir immediatament del seu càrrec, en el cas que encara sigui independentista, que suposo que sí. O bé hauria d'haver estat destituït de manera fulminant. Per adonar-se de la magnitud de la tragèdia a al qual ens estan abocant molts dels nostres polítics independentistes, només cal veure que l’entrevista la recomana el mateix Josep Borrell. En primer lloc, no cal tenir cap majoria absoluta per demanar suport internacional a una causa democràtica, com la de fer un referèndum que és al centre de la reivindicació de Catalunya. Però és que, a més, aquesta reivindicació té més del 75% del suport de la població a les enquestes habituals.

D’altra banda ¿potser és que vostè ja ha fet un altre referèndum particular, senyor Maragall, i ha comprovat que els independentistes som menys del 50%? De moment l’únic que tenim és un referèndum de l’1 d’Octubre del 1017 (sí, aquell que els unionistes deien que era un picnic i que per evitar el picnic varen enviar els policies a pegar les nostres àvies, se’n recorda d’allò?) amb uns resultats bastant fiables, que ho serien totalment si no hagués estat per la intervenció violenta de l’estat espanyol, d’un 43% de participació i un 90% de suport a la independència. (Cal recordar, per exemple, que el referèndum que es va fer a l’estat espanyol l’any 2005 en el qual es va ratificar la constitució europea va tenir un 42% de participació i un 77% de vots a favor, encara que no sigui sobre un tema semblant i amb totes les reserves, però els números són aquests). I si fóssim realment menys del 50%, ¿vostès no ho sabien abans de convocar els ciutadans a aquell referèndum que els exposava a la repressió espanyola? ¿O potser tenen noves dades? Però és estrany, perquè les enquestes diuen que l’independentisme més aviat ha crescut des d’aleshores.

Ara vostè dimitirà aviat, encara que no serà per aquesta causa, sinó perquè vol ser alcalde de Barcelona. Però s’arrisca a  perdre l’alcaldia en favor de Manuel Valls i de C’s, sabent que l’independentisme la guanyaria segur si es presentessin units amb les altres forces independentistes i que la unitat depèn fonamentalment de vostès. Ja els va passar el mateix el 21 de desembre passat, a les eleccions al parlament de Catalunya, que es pensaven que guanyarien i varen perdre. Però ara hi tornen. ¿I en el cas de guanyar l’alcaldia, seguirà dient aquestes ximpleries com a alcalde independentista de Barcelona? Em sembla que no el votaré. Vaja, segur. A no ser que el mateix Puigdemont ho demani.

21/10/2018

UNA PROPOSTA SOBRE LA CRISI DELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES DE CATALUNYA

Entre ERC i Junts per Catalunya, els independentistes s’han quedat en minoria al Parlament i, a més, per decisió de la mesa no han desobeït el jutge Llarena, ja que no han permès la votació per delegació dels encausats que no han acceptat la substitució. És a dir, els fets fonamentals són que els independentistes s’han dividit i, a més, no han desobeït, per tant la victòria de Llarena és doble. Acatament i divisió.

Mols juristes són conscients que la intervenció de Llarena és il·legal i que  també serà una farsa el mateix judici, però abans que tot no arribi a Estrasburg passaran molts anys, allí l’estat espanyol perdrà però el mal ja estarà fet i serà irreparable per més sancions i recomanacions que s’imposin a l’estat espanyol. La situació del parlament i la legislatura és totalment anòmala, és un jutge qui decideix la composició i les decisions del Parlament de Catalunya i no els electors. I els diputats independentistes hi estan atrapats.

Ara bé, un cop dit tot això, a mi, com a molta gent, ja fa temps que em costa d’entendre aquesta situació en la qual els polítics independentistes són incapaços de posar-se d’acord per lluitar amb més eficiència contra l’adversari comú. Encara que, des de l’1 d’octubre de 2017, diverses vegades he defensat els nostres polítics independentistes, degut a la dificultat i a l’excepcionalitat del moment històric, cada vegada se’m fa més difícil. Encara que tot venia de molt abans, ara s’han dividit definitivament de manera pública, hi ha hagut un canvi fonamental en l’expressió pública de la relació entre les dues forces independentistes majoritàries.

Sembla que ERC i Junts per Catalunya no aniran units a les pròximes cites electorals. Ja no hi varen anar el 21 de desembre passat perquè ERC s’hi va negar pensant que guanyaria. De la CUP ja ni en parlem. Degut a aquest fet, a les pròximes municipals poden perdre perfectament, per exemple, l’alcaldia de Barcelona entre altres, cosa que representaria una gran pèrdua per a l’independentisme. Tots sabem que la podrien guanyar, que si hi anessin units la guanyarien segur. Els hi haurem de perdonar? Els ho hem de consentir? Els ciutadans que hem fet les manifestacions més multitudinàries d’Europa sense preguntar-nos de quin partit érem, els que vàrem anar a votar l’1 d’octubre i vàrem ser agredits, els qui vàrem tornar a votar massivament el 21 de desembre i els vàrem donar la majoria per tal de fer la independència, hem de permetre que malmetin aquest llegat? Jo penso que no. Ara bé, com fer-ho?

Amb els vots. Tots els independentistes votaríem qualsevol llista única dels partits independentistes, CUP, ERC, Junts per Catalunya i els qui s’hi volguessin afegir. Dic tots i penso que realment seríem tots. Si votéssim en llista única, amb l’ajuda de la llei d’Hont foragitaríem cada vegada més els unionistes dels ajuntaments i del parlament de Catalunya, encara que jo votaria qualsevol d’aquestes formacions per separat si em garantís millor l’accés a la independència de Catalunya. Com que això sembla que és impossible i que, a més, no es posaran d’acord, amenaço totes les formacions i llistes que es presentin a les pròximes cites electorals dient que no els cal fer campanya, que jo no dubtaré ni escoltaré promeses electorals sinó que votaré la llista que designi el legítim president de Catalunya a l’exili, Carles Puigdemont. Si els altres s’hi volen unir, bé, i si no, també. Ell és el president legítim en una situació d’emergència. Si el president legítim fos d’ERC, fos de la CUP, estigués empresonat, estigués en actiu o visqués al planeta Mart, en aquesta situació també ho faria. És simple. Si tots els independentistes decidíssim fer el mateix, tindríem llista única o les altres llistes independentistes es quedarien sense vots. I això fins a la restitució del president i del parlament legítims.

Cansat d’escoltar-los, als polítics i sobretot als tertulians de tots els colors, des d’ara mateix deixo d’interessar-me per les baralles entre els partits independentistes i per la política de galliner, apago la ràdio, i ja m’avisaran quan hagi d’anar a votar. Ah! també estaré atent a les notícies més significatives, a la situació del presos i els exiliats, i també disposat a participar en totes les mobilitzacions, desobediències i complots de la societat civil, és clar! (Complots pacífics i legals, senyors jutges... no complots il·legals com els vostres... que encara em portareu als tribunals per fer servir la paraula complot).

10/10/2018

ACTITUD POLÍTICA

Catalunya només serà independent si, a la curta i a la llarga, hi ha polítics sacrificats que són independentistes conseqüents, decidits a obeir pacíficament el mandat popular i a desobeir pacíficament els tribunals espanyols. Polítics decidits a suportar la presó o l’exili, si cal. Tal com ho han fet els que ara hi són. A un altre nivell, però talment els voluntaris que van al front de guerra per convicció i saben que s'exposen al perill de ser ferits o de perdre la vida. Si són fervents independentistes però com a polítics no són capaços d'afrontar aquesta possibilitat, que no es presentin a noves eleccions o que dimiteixin. 

26/09/2018

LA RAÓ DE FONS DE L'EXISTÈNCIA DE PRESOS POLÍTICS CATALANS

Que hi hagi presos polítics catalans no és bàsicament degut al govern de l’estat espanyol ni als seus jutges, que també ho és, no els vull treure cap mèrit, sinó que sobretot és degut a la majoria d'espanyols, a la majoria de la societat espanyola, no dic pas que són tots els espanyols però sí que dic clarament que són una majoria d'espanyols, la majoria absoluta  (en termes electorals) dels espanyols que veiem pels carrers d'Espanya i alguns dels espanyols que viuen a Catalunya que ho aproven. És la societat espanyola, no em canso de dir-ho. Si no fos així no es podrien entendre les campanyes electorals dels partits a les eleccions d'Espanya. I si no fos així, en democràcia, ni tots els governs d'Espanya judicialitzant la política ni tots els jutges espanyols prevaricant, no podrien fer-ho. Són els votants. Fa quaranta anys que votem, no fa només dos dies. Els partits polítics i i el govern de l'estat espanyol, diuen el que diuen i fan el que fan pels vots. No podria passar a Bèlgica o al Regne Unit, per exemple, la societat no ho permetria. A més, en aquests països, després d'una actuació com la de la policia espanyola del dia u d'Octubre a Escòcia o Flandes, per exemple, haurien estat independents l'endemà mateix (no ho dic jo, ho diuen intel·lectuals i molta altra gent d'aquells països). Ras i curt, sembla que la majoria de la societat espanyola, ben informada o mal informada (aquest fet és irrellevant a nivell pràctic immediat), aprova o tolera que hi hagi presos polítics i exiliats catalans, que hi hagi gent que sigui a la presó i a l'exili a canvi dels seus propis interessos, reals o imaginaris, siguin del tipus que siguin. Un d'ells la sagrada unitat d'Espanya. És el franquisme sociològic romanent que persisteix, molt més a Espanya però també en la part de la societat catalana més espanyolista, que al mateix temps malmet valors adquirits en els camps de l'ecologisme, l'animalisme, el feminisme... És feixisme camuflat. Hem d’acabar amb la correcció política d'esquerres que, com que es tracta de la gent corrent no ho denuncia.

08/08/2018

AUTOCRÍTICA

L’avaluació i l’autocrítica en qualsevol activitat és necessària, però també s’ha de veure si és oportuna en el moment que es fa, si en aquell moment té sentit, si desvia el focus d’atenció, si es fa públicament i se’n pot aprofitar l’adversari, etc.  Els independentistes autocrítics que consideren que el dia que es va declarar la república, el 27 d’octubre i els següents, van ser dies de decisions polítiques desastroses a causa de les quals es va perdre la gran oportunitat per construir-la efectivament, penso que insisteixen erròniament de manera pública en aquesta autocrítica i pertanyen a dos arquetips diferenciats en els seus extrems. Tots dos es suporten en una certa elaboració intel·lectual que a mi em sembla innecessària per inútil i tenen el mateix punt de partida en els supòsits que acabo de mencionar, males decisions polítiques i pèrdua de la possibilitat de fer la república efectiva.

Els dos arquetips creuen que la gent del país va complir amb el seu deure i, en canvi, el govern no va aprofitar el moment per portar el país a la ruptura amb Espanya, des d’aleshores fins al dia d’avui. Entre ells, però, n'hi ha uns que invoquen la desobediència i rebutgen, de manera moltes vegades burleta, qualsevol proposta més o menys pragmàtica posterior perquè pensen que l’única solució era la ruptura que ja s’havia de fer aleshores i que, per tant, s’ha de provar de fer ara mateix en qualsevol moment. I els altres, en canvi, accepten aquest pragmatisme circumstancial perquè hi veuen l’única manera de gestionar la trista situació autonòmica (amb menys atribucions pràctiques que l’anterior), en la qual molts pensen que hem caigut a conseqüència d’aquelles desgraciades decisions polítiques. A vegades tots dos coincideixen en un sol ésser esquizoide.

Als primers, els qui veuen qualsevol decisió política que no sigui rupturista en si mateixa com una rendició a l’estat espanyol els voldria recordar una cosa: ¿No van pensar el mateix el dia 21 de desembre passat, quan varen votar (de manera encertada, des del meu punt de vista) en unes eleccions imposades il·legalment pel govern espanyol després de destituir i empresonar un govern legítim? Hi havia rendició més gran que aquesta? Per què ho varen acceptar aleshores? La resposta és molt simple: ho varen fer pel pragmatisme que ara critiquen. De no fer-ho, en aquell moment, en aquella situació, ens hauríem exposat a l’ocupació pràctica del govern de Catalunya durant els pròxims quatre anys pels partidaris del 155. No teníem cap alternativa que no fos participar a les eleccions i guanyar-les, que és el que vàrem fer. I als segons, els eterns pragmàtics, els tristíssims independentistes que ara pensen que malviuen en una comunitat autònoma en lloc de la república independent que potser es creien que tenien a tocar (una expressió tan repetida com desafortunada i sempre menyspreada per mi), els diria que s'estan convertint, per excés de pragmatisme, en uns tristos desertors de la seva mateixa causa.

Però, els uns i altres, què es pensaven? I ara em refereixo als analistes polítics i a alguns intel·lectuals. ¿Encara són capaços de suposar que amb una altra mena de decisions ja seríem independents? Tots coincideixen dient que no es varen fer bé les coses, però mai no saben sostenir clarament allò que s’havia d’haver fet després del referèndum del dia primer d’octubre. Els més rupturistes diuen que s’havia declarar la independència i defensar-la... És bonic de dir, eh? Com? ¿Amb els mossos al davant de la policia espanyola (era l'única possibilitat) creant una situació de rebel·lió, aleshores sí, condemnada inexorablement al fracàs i legitimant la persecució legal posterior? Els més pragmàtics acostumen a dir que s’havien d’haver fet eleccions anticipades... Després de l’èxit del referèndum? ¿Amb un full de ruta que reclamava la declaració immediata d’independència i amb la gent independentista cridant al carrer que els mateixos polítics que els haurien demanat el vot eren uns traïdors?

Què s'havia d'haver fet? Cap polític, cap analista ni cap intel·lectual no ho sap. I no és perquè sigui més ruc o menys vident que tu, sinó que li passa exactament el mateix que a tu i a mi. Jo també tinc, a posteriori, les meves pròpies optimitzacions possibles de les decisions preses immediatament després del referèndum, que aleshores no podia veure, que veig ara i que no m'interessa exposar en aquest moment, però les decisions polítiques d’aquells pocs dies, encertades o no, van ser preses a gran velocitat en un moment d’enorme tensió política. I ni ara mateix, amb la revisió posterior dels fets com imatges al ralentí, encara ningú de nosaltres no és capaç de dir quines haurien d’haver estat les decisions més correctes per fer efectiva la república. L'únic que ara podem dir amb seguretat és que la decisió de exiliar-se per internacionalitzar el conflicte, conjuntament amb les estratègies de defensa dels exiliats, ha estat un èxit extraordinari que fa tremolar l'estat espanyol.

Però la solució també és probablement més senzilla, perquè amb aquelles dues condicions que es donaven de manera conjunta, violència espanyola i passivitat de la Unió Europea, sembla que fer efectiva la república per la via de la resistència passiva era simplement impossible. La república per la via pacífica, només s’aconseguirà el dia que l’estat espanyol no pugui utilitzar la violència, ni física ni estructural, i es vegi obligat a permetre un referèndum d’autodeterminació. Sí, encara un altre referèndum o l’equivalent amb eleccions, però ara amb llum i taquígrafs a tot el món. Un referèndum d’autodeterminació que també encara haurem de guanyar, però que guanyarem si no som un país rematadament imbècil.

I aquestes dues úniques coses que ara encara semblen molt llunyanes, que l’estat espanyol no pugui utilitzar la violència i que es vegi obligat a permetre un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, totes dues passaran. Passaran gràcies a la influència d’Europa i d’altres països democràtics, però no degut directament als governs d’Europa sinó a la opinió pública pròpia de cada estat que condiciona els governs d’Europa i tots els governs democràtics del món. La internacionalització haurà estat clau. Anem cap aquest segon referèndum definitiu de manera irreversible i pacífica, amb desobediència eficaç i amb pragmatisme intel·ligent quan siguin necessaris. És la gent del carrer, la gent que saludem cada dia, la gent que vota, que amb la seva mobilització i els seus vots finalment el forçarà i el guanyarà.

És cert que la unitat entre els partits independentistes no ha estat precisament modèlica des d’aquells dies de la declaració de la independència fins al dia d’avui i més d’una vegada alguns d’aquests partits han donat la impressió d’estar més pendents de conservar els seus escons i el seu propi funcionariat en lloc de treballar de la manera més eficient per a la república. Hauran de canviar la seva estratègia o bé els obligarem a fer eleccions i en votarem uns altres. I tornant al començament, potser valdria la pena que alguns intel·lectuals independentistes tinguessin el seu focus més posat en l’estratègia futura, en tot allò que podem fer i que farem per a l’efectiva construcció de la república en els propers anys. Perquè si continuem així, donant voltes sobre tot allò que havíem de fer i que no hem fet o que no hem fet prou bé, potser ens podran exterminar més fàcilment com a nació i com a poble diferenciat. L'estat espanyol ha demostrat constantment que està disposat a fer-ho. I aleshores, amb l’últim alè que ens quedi, els darrers quatre catalans potser encara ens reunirem per fer autocrítica.

25/07/2018

DELICTES D’ODI

Segons l’article 510 del codi penal aprovat l’any 2015, els delictes d’odi es poden aplicar a qui inciti a l’odi, discriminació o violència “contra un grup, una part d'aquest o contra una persona per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat.” Això és el que diu textualment el codi penal i esta pensat per evitar atacs a minories o grups socialment vulnerables, però la perversió actual del sistema judicial fa que els fiscals espanyols l’utilitzin, per exemple, per criminalitzar catalans que protesten per l’actuació de la policia espanyola i la guàrdia civil el dia u d'octubre. De manera que la policia espanyola i la guàrdia civil, grups armats que posseeixen el monopoli de la violència de l’estat, ara estan protegits per aquest article contra la llibertat d’expressió dels indefensos ciutadans que els paguen, als quals es deuen i als quals han atonyinat. La perversió és completa, serveix exactament per al contrari de per allò que hauria de servir. Per exemple jo, ara mateix, en aquest escrit, segons alguns fiscals no puc dir “fora les forces d’ocupació de Catalunya!”, “fora la policia espanyola del territori català!”, “fora la guàrdia civil del nostre país!”, perquè puc ser acusat d’un delicte d’odi. De fet ho penso, ho diria però no ho puc dir i, per tant, ho he posat entre cometes per indicar clarament als futurs possibles jutges que només ho penso, que ho penso amb tota la meva ànima però que no ho he dit.

20/07/2018

ELS MISERABLES

Un aspecte absolutament positiu del dels darrers fets de la política del nostre país és que els miserables, que ja ho eren, que ho havien estat sempre, s’han mostrat i es mostren cada dia clarament en públic. Reis miserables, jutges miserables, polítics miserables, empresaris miserables, periodistes miserables, tertulians miserables, ciutadans miserables...  I ha anat molt bé,  perquè abans semblava que no n’hi havia tants.

12/07/2018

SÓN ELS ESPANYOLS O SÓN ELS MARCIANS? (perquè a mi algú em pega)

¿Són la majoria dels espanyols o són els marcians els qui voten massivament el PP, C’s i el PSOE, partits que fan un mena de competició esportiva de mentides i d’insults contra les reivindicacions legítimes de Catalunya, sobretot els dos primers, per tal de no perdre el suport dels seus votants? I aviat s'hi afegirà VOX. ¿No és cert que Podemos també ha de vigilar molt qualsevol cosa que diu en aquest sentit per no perdre votants? Aquests votants són espanyols? O bé aquests votants són extraterrestres? Per tant, al final de tot, més enllà del govern de torn, més enllà de la fiscalia que afina les acusacions, més enllà dels jutges prevaricadors, més enllà dels atestats falsos de la guàrdia civil, més enllà dels mitjans de comunicació espanyols amb estómac agraït, més enllà de la policia espanyola que atonyina catalans indefensos ¿qui hi ha al darrere de tot això que impedeix el tracte just de Catalunya per part de l’estat espanyol? ¿O potser voleu continuar enganyant-vos amb allò de la correcció política, dient que tot és culpa d’alguns partits? Estic molt content que el PP hagi estat expulsat del gobierno, però el problema és en un altre lloc. És una qüestió de cultura democràtica de la societat espanyola. S'ha d'acabar d'una vegada amb aquesta estúpida correcció política que distorsiona la realitat.

02/06/2018

CONFIANÇA

Han passat moltes coses, per dir-ho així, lleugerament, des que va començar el moviment definitiu cap a la independència de Catalunya, posem cap a l’any 2010. Són tantes i tan importants que no té sentit esmentar-les ara, són prou conegudes i seran als llibres d'història. Entre elles, les més recents, el gran èxit del referèndum de  l’1 d’octubre, el fracàs posterior a la declaració d'ndependència del 27 d’octubre i l’èxit a les eleccions imposades del 21 de desembre del 2017. Tal com podeu haver llegit, si heu tingut la paciència de fer-ho, jo gairebé sempre he disculpat els líders independentistes de les crítiques constants, tant si l’encertaven com si l’espifiaven, tant si més arriscats o més assenyats, per la pressió a la qual estaven sotmesos. Tant si eren més de dretes com més d’esquerres, perquè ens calen tots per a la nova república. I ho continuo fent. Però ara, amb la repressió ja consolidada, amb un govern legítim a la presó i a l’exili, amb un govern legal autonòmic a Catalunya esperant oportunitats per avançar cap a la república i amb la gent disposada com sempre a omplir els carrers, per tant amb un escenari més aviat favorable, hi torna a haver una temptació de deriva autonomista d’alguns polítics dels partits independentistes, unes baralles injustificades entre ells i unes dificultats per conformar llistes unitàries de cara a les municipals, que només semblen tenir com a finalitat mantenir la pròpia quota de votants i el propi funcionariat polític, perdent de vista l’excepcionalitat del moment històric. Tot això ja havia passat altres vegades però ara, amb gent a la presó i a l'exili, encara té menys justificació. I una part de la societat civil independentista que ho critica tampoc no és capaç d’organitzar-se bé, per exemple, per oferir al rei la rebuda que es mereix com a cap de les forces d’ocupació en les seves visites a la colònia després de la proclamació de la república. En aquest moment, amb el canvi de govern espanyol i el relatiu enfonsament del PP i de C’s, no hi ha cap nova pressió sobre els nostre líders i la nostra societat, però la patacada del 155 que va ser aplicat de manera il·legal i totalment arbitrària, fa sentir els seus efectes. Tenim lideratges, tant a l’estranger com a l’interior, però no són prou potents i ens manca més unitat, més coordinació i visualització d’aquests lideratges per mantenir la tensió competitiva, que diria un esportista d’elit. Llegint la majoria dels diaris, tot faria pensar que estem simplement en una autonomia post-traumàtica, una autonomia anòmala, una autonomia en regressió, però definitivament en una autonomia. Probablement això seria cert si el moviment independentista hagués estat bàsicament promogut per polítics o per partits polítics, però no és el cas, ha estat a la inversa, els polítics s’han vist arrossegats  per la gent, hi ha massa gent implicada, aquesta gent és intel·ligent i som a l'Europa del segle XXI que es mou forçosament cap a les regions econòmiques. És així de simple. Aquests són els  aspectes fonamentals que ens portaran a la república, contra tot allò que puguin fer des de Madrid, des de Tabàrnia o des de la política autonomista catalana. Confiança, que aviat passaran més coses...

08/07/2018

LA REPÚBLICA PERDUDA/GUANYADA

Alguns articulistes que respecto per la seva alçada intel·lectual i admiro per la seva implicació en la independència, sempre apunten a la manca de decisió dels polítics catalans, concretament del govern, després del referèndum de l’1 d’octubre a l’hora de proclamar la independència. Sembla que sempre estiguin dient, i a vegades ho diuen explícitament, que si els nostres polítics haguessin fet allò que els pertocava després de l’1 d’octubre tal com la gent ho va fer aquell dia anant a votar, probablement ja seríem independents. I en molts casos consideren un fracàs la situació actual en la lluita per la independència. Consideren que, de fet, la república es va perdre després del referèndum per la incompetència o per la por dels polítics del govern que s’havien compromès a complir el mandat del referèndum de l’1 d’octubre. I que no varen complir com calia. Fins i tot el mateix Carles Puigdemont ha reconegut que es va equivocar en no proclamar definitivament la república el dia 10 d’octubre tal com estava previst. Tant per tant, després de la brutal intervenció de la policia, agreujada per la intervenció del rei el dia de la vaga general, el vespre del 3 d’Octubre, ja la podia haver proclamada aquell mateix dia, encara amb més possibilitats d’èxit immediat. Però Puigdemont només diu que es va equivocar, no diu que si no s’hagués equivocat ja seríem independents o que per haver-se equivocat hem perdut la república i, per tant, les seves paraules penso que s’han d’interpretar en el sentit que en el cas que hagués fet la proclamació quan pertocava, el dia 10 d’octubre, ara estaríem en una millor posició en la lluita per la república contra l’estat espanyol.

Aquesta lluita és una gran revolució a nivell europeu que d’alguna manera al final guanyarem, no només perquè tinguem raó sinó perquè el vent de la història va irremeiablement a favor nostre, encara que la lluita serà més llarga del que alguns pensaven. I també perdrem algunes batalles, com la dels dies després del 27 d’Octubre, amb la república ja proclamada, la inacció del govern i l’exili voluntari. L’extrem més positiu de la situació seria que ja s’hagués aconseguit la independència, és clar, però jo crec sincerament que amb les condicions de partida aquest extrem no s’hauria donat de cap manera i, en canvi, valoro positivament la situació que ara tenim per aconseguir el reconeixement internacional i progressar cap a la república. Possiblement aviat l’escenari serà aquest: Un govern  legal a l’interior dels país treballant conjuntament amb un president legítim a l’exterior, la gent disposada a sortir al carrer i la possibilitat de convocar eleccions plebiscitàries en el moment que creguem necessari. Tampoc no estic completament segur que el president Puigdemont es vagi equivocar en ajornar la proclamació de la república encara que ell ho digui, perquè amb la manca de violència posterior i l’apel·lació no corresposta al diàleg, vàrem guanyar credibilitat internacional. Ara mateix, ni ell no sap on seria ni tampoc nosaltres sabem on seríem com a país si, tal com diu, aleshores no s’hagués equivocat. 

Perquè el problema està en poder visualitzar clarament què hauria passat immediatament després de la declaració i els dies següents en cas d’haver proclamat la república en el moment que estava previst, el 10 d’octubre. Ningú no ho sap i es poden imaginar diversos escenaris possibles. Però és curiós que els qui critiquen el comportament dels nostres polítics per no atrevir-se a implementar la república proclamada, no s’atreveixen mai a parlar clarament d’aquests possibles escenaris posteriors, es limiten a plànyer que els polítics no vagin fer allò que pertocava. Allò que pertocava, diuen, era proclamar la independència i sortir al carrer a defensar-la, però no acaben de dir mai com s’havia de fer, perquè no era qüestió només d’un moment, d’una gran manifestació, ni tampoc d’uns dies, sinó que la defensa s’havia de mantenir indefinidament contra la violència espanyola que es tornaria a produir. Com defensar-la? Protegint el nostre govern dia i nit, voltat de la gent i dels mossos contra els intents de segrest de la policia espanyola i la guàrdia civil? Sempre? Protegint el territori amb els mossos en contra de la policia espanyola i la guàrdia civil? Amb tots els mossos o només amb els fidels a la república? Perquè aleshores sí que hi hauria hagut violència i els podrien haver acusat de rebel·lió amb proves, no amb falsedats com ara sinó amb la llei a la mà. ¿Com hauríem pogut evitar que finalment els detinguessin i els jutgessin per rebel·lió, que també ha acabat passant però aleshores amb fets demostrables? Contra uns determinats nivells de violència de l’estat espanyol i el suport implícit de la Unió Europea, contra aquests dos factors conjunts, simplement no s’hi podia fer res.

Per ser clars s’hauria de dir que l’únic escenari possible per al triomf de la república era el mateix de totes les repúbliques independents del món, el control del territori que no permet la violència estrangera ni la ingerència de la justícia estrangera i, a més, obliga tothom a pagar coactivament els seus impostos a l’administració pròpia. Després ja ve el reconeixement internacional que sempre es nega al començament. Per aconseguir això, al davant de la ben previsible violència de l’estat espanyol, no hi havia cap més solució que una força superior, dissuasòria o ben real. I en el nostre cas la dissuasió immediata no es podia aconseguir només a través del pacifisme. Si en lloc de saber que tenim aproximadament un 80% de la població favorable a un referèndum tal com diuen les enquestes, sabéssim que tenim un 80% de la població favorable a la república, tant si la declaració d’independència s’hagués fet el dia 10 d’octubre com el 27 d’Octubre tal com es va fer, amb la gent pacíficament al carrer suportant estoicament la previsible violència de l’estat espanyol, segur que ben aviat seríem independents, aleshores sí! Però aquest no és el nostre cas, tenim una majoria favorable a la independència però sabem que no és en aquesta gran proporció o en una proporció prou gran perquè sigui socialment visible de manera incontestable sense ser comprovada a les urnes. I encara que hem guanyat un referèndum legítim, no ho hem pogut demostrar clarament amb un referèndum internacionalment contrastat, pactat i pacífic, perquè el govern espanyol ho ha impedit i de moment ho podrà seguir impedint. Ells saben molt bé que és així i també saben què s’hi juguen. Per això varen enviar la policia a pegar-nos el dia 1 d’octubre. Per tant, el problema central jo el situo en un altre lloc, no en la indecisió o en la por dels nostres polítics sinó en tot allò que la va provocar. En aquells moments hi havia motius per a aquesta por, per a aquesta indecisió i per a molt més.

És completament segur que la nostra independència s’ha d’aconseguir finalment a les urnes, que probablement s’hi ha d’arribar a través d’una desobediència i una resistència pacífica anterior però en condicions estratègiques que portin a la victòria. I estic una mica cansat d’aquells independentistes que constantment ens recorden que els nostres polítics, que són a la presó i a l’exili, van perdre la república amb la seva actuació i que si haguessin tingut més collons ja seríem independents. El cansament em ve del fet que jo vull la independència tant com ells (pels seus escrits i el seu comportament dedueixo que probablement més que alguns d’ells) i sempre m’estan dient, o bé subliminalment o ja de manera més descarada, que aconseguir-la és sobretot una qüestió de collons, de fet m’estan dient que els nostres polítics no han tingut prou collons i, en canvi, que ells tenen més collons. En el fons no m’estan dient que la seva estratègia per aconseguir la independència sigui la millor, no, que això ho podríem discutir, sinó que ells tenen més collons i que si tots tinguéssim els seus mateixos collons ja seríem independents. Qualsevol maniobra que no sigui plantar-se amb els collons de cara al mur d'Espanya, consideren sempre que és una debilitat. Em fan pensar una mica amb els espanyols i la seva consideració sobre la mateixa unitat d’Espanya, que ho és per collons sense cap mena de dubte. A vegades sembla que també estan a punt d’afegir que els bascos encara tenen més collons, que els bascos són els que tenen més collons de tots. Si és així, resulta que amb tots els seus collons els bascos no han aconseguit la independència. Però seguint els seus raonaments, finalment hem d’arribar a la conclusió que és per això, per aquesta manca generalitzada i endèmica de collons al principat de Catalunya, que els catalans encara no som independents.

A vegades també em fan pensar en el començament de la tragèdia de Bernard Shaw, Joana d’Arc, en la qual hi ha un criat que diu al senyor feudal “-Senyor, no tenim ous”, i el senyor esverat “-Què vols dir amb això!” i el criat “-Doncs senyor, que les gallines no ponen”, i el senyor  aleshores “-Ah! bé... i com és que les gallines no ponen!” i no s’ho saben explicar, perquè resulta que Joana d’Arc ha passat a prop del castell i s’està produint un miracle, per on ella passa les gallines no fan ous. Doncs qui sap si ens està succeint una cosa semblant a Catalunya, perquè potser passa molt a prop d’aquí una mena de versió postmoderna de Joana d’Arc en forma de república catalana, el començament d’una gran revolució europea que és pacífica, que és políticament transversal, que va baix a dalt i que és d’una enorme complexitat. I aleshores hi ha gent que es fa un embolic amb tot això tan fàcil dels ous i no acaba de saber interpretar el miracle.

11/05/2018

L’ESTAT DE LA QÜESTIÓ

La independència de Catalunya no es podia aconseguir com alguns sembla que l’havien imaginada, amb un referèndum, una declaració i una transició sense enormes sobresalts cap a la República. Mancava la part essencial que no es podia aconseguir pacíficament, era el control del territori, que porta associat el control dels impostos i la justícia pròpia sense ingerències. Tothom sabia que l’estat espanyol reaccionaria d’alguna manera. El govern, per més que ho tingués tot preparat l’endemà de la declaració, per més que tingués ben dissenyada una llei de transició cap a la república, aquesta transició s’hauria d’haver fet pacíficament i mai no es podia fer en front de la violència desfermada de estat espanyol que, d’una manera o altra, també era previsible. No es podia controlar pacíficament el territori. Els polítics n’eren molt conscients, molt més conscients que la major part de la població, encara que els fos impossible comunicar-ho sense quedar al descobert. Si l’estat espanyol volia utilitzar la violència fins a un cert punt, només hi havia l’esperança que la Unió Europea ho evités. I no hi havia cap garantia. Per tant, l’escenari totalment victoriós més probable era el d’arribar a un clímax que forcés l’estat espanyol a la negociació per a un referèndum pactat. I després guanyar-lo. No s’hi va arribar. Però no comparteixo gens l’opinió d’alguns independentistes que fan autocrítica fàcil, estan decebuts per la situació actual i en culpen els polítics que estan empresonats o són a l’exili. Què es pensaven? Que era qüestió de bufar i fer ampolles? Encara que la reacció de l’estat espanyol, la judicatura, la premsa, les institucions i una gran part de la mateixa societat espanyola ha estat molt virulenta, alguna cosa així havia de passar per marcar el punt d’inici d’una altra etapa. Som exactament en aquest punt. Amb encerts i amb errors, s’ha lliurat la primera gran batalla i no hem perdut del tot, que també podia passar. Era una batalla absolutament decisiva que encara continuarà amb moltes escaramusses. Encara que els nostres legítims representants siguin a la presó o a l’exili, jo més aviat diria que ha estat una victòria parcial, però una victòria. Tindrem un govern de majoria republicana amb moltes mancances a l’interior de Catalunya però al cor d’Europa hi haurà una mena de govern de la República i, al carrers del país, hi haurà la gent disposada a la resistència pacífica. Com era d’esperar, tenim els governs dels altres estats en contra però hem guanyat l’opinió pública internacional d’un racó a l’altre del planeta. I els governs dels països democràtics no poden lluitar contra la seva pròpia opinió pública. D’aquí a uns pocs anys guanyarem als tribunals europeus. Hem de tenir paciència per desemmascarar completament l’estat espanyol al davant del món i també al davant de part de la nostra pròpia població sotmesa a la propaganda mediàtica espanyola, que és absolutament necessari per aconseguir més suport a les urnes. Som molts, som transversals i som intel·ligents. No tenim armes i som pacifistes, però al segle XXI són bastant efectius els telèfons mòbils. Que tremoli l’enemic.

18/04/2018

REBEL·LIÓ

Els militars franquistes que havien protagonitzat el cop d’estat del 18 de Juliol de 1936 (allò era un cop d’estat amb rebel·lió militar, oi?) van acabar condemnant a mort Luís Companys acusat de rebel·lió militar, després que els alemanys el capturessin a la França ocupada i  l’entreguessin a Franco, l’octubre de 1940. Va ser un assassinat. És evident que, amb tots els errors i les contingències de la guerra, Companys havia defensat la república que era el seu deure i que els franquistes eren els qui havien perpetrat la rebel·lió i el cop d’estat militar.

De la farsa que va ser el judici, es poden llegir els següents fragments a la sentència:

 

...resultando que al producirse el Glorioso Movimiento Nacional, el 17 de julio de 1936, el procesado continuó en dicho cargo de Presidente de la Generalidad, oponiéndose decididamente al triunfo del Alzamiento... (aquí ve tot un llarg seguici d’acusacions)  ...que huido a Francia el procesado, ante el avance de nuestras fuerzas, en dicha nación vecina continuó usando el título de Presidente de la Generalidad, haciendo propaganda de todas clases y manteniendo relaciones políticas con otros huidos [...] considerando que del expresado delito es responsable en concepto de autor el procesado porque los hechos que la sentencia declara, ponen de manifiesto que los realizó en notoria compenetración ideológica con los propósitos perseguidos en la rebelión y para la consecución de los fines de ella... (aquí més consideracions) ...condenamos al ex-Presidente del disuelto Gobierno de la Generalidad catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte...

Per si algú ho vol comparar amb la situació actual, el 155, el llenguatge de Llarena i dels diaris de Madrid, es podrà adonar que als franquistes els conceptes de “rebelión”, “alzamiento” o  “golpe de estado” els són molt estimats, els perpetren ells i n’acusen els altres, aquesta és sempre l'estratègia. La perversió teòrica és, salvant distàncies, la mateixa aleshores que ara. La violència o el comportament tumultuari, que seria l'únic que permetria acusar els presos i exiliats de rebel·lió o de sedició, ha estat només de la policia espanyola. Sort que aquesta vegada, a l'Europa del segle XXI, els alemanys no entreguen Puigdemont i ja no s'aplica la pena de mort.

05/04/2018

IMBÈCILS, IDIOTES, ESTÚPIDS...

Per reflexions semblants a les que he fet en la nota anterior, he rebut crítiques d’alguns amics en dos sentits, una dient que estic simplement insultant els qui pensen diferent quan els tracto d’imbècils, cosa que no és intel·ligent ni serveix de res, i una altra que amb aquest adjectiu, a més, estic infravalorant implícitament els adversaris, la qual cosa sempre és perillosa. És molt fàcil respondre a les dues qüestions de manera ràpida i contundent. No solament imbècils, sinó també idiotes, rucs, estúpids, ximples, cretins... tots els sinònims semblants i més, els diria i els dic a aquells espanyols que tenien tan fàcil d'aconseguir una integració feliç de Catalunya a Espanya durant la quarantena d’anys d'aquesta democràcia monàrquica, amb les necessàries transicions cap a un estat espanyol més modern i que, en canvi, han acabat portant Catalunya a la lluita actual per la república i la independència per pura necessitat de sobreviure. Era tan fàcil com ho preveia implícitament la Constitución Española i l’Estatut de Catalunya que van sorgir el règim de la transició, que eren molt imperfectes però que es podien desenvolupar de bona fe, a l’anglesa. I en aquests quaranta anys, els espanyols (no els catalans, els espanyols, perquè a vegades resulta que encara es volen repartir les culpes quan des de Catalunya s’ha provat de modernitzar Espanya fins al límit del pacte) ho han acabat fent totalment impossible. Es tractava bàsicament de desenvolupar tres aspectes essencials en la pràctica política, reconèixer plenament Catalunya com a nació a dins de l’estat espanyol, no interferir en el desenvolupament de la llengua i la cultura catalana i també complir uns pactes de finançament justos a mitjà i a llarg termini. Aquests tres aspectes eren d’una extraordinària facilitat de desenvolupament i suposaven també la modernització de l’estat espanyol. Però Espanya i els espanyols han fet exactament el contrari i ens trobem on ens trobem sense possibilitat de marxa enrere perquè els catalans s'han adonat que la intenció espanyola, amb qualsevol govern i durant quaranta anys, ha estat de no modernitzar-se ideològicament i de destruir-nos, de no complir els pactes i de destruir-nos precisament en aquests tres aspectes essencials, com a economia, com a cultura i com nació. I per si algú en dubtava, aquests darrers mesos s’ha explicitat de manera explosiva amb la negació de qualsevol diàleg i amb la repressió, l’empresonament i l’exili del govern català. Per tant en quaranta anys i sobretot en la darrera dècada, hem passat de la possibilitat feliç a la impossibilitat completa. I tampoc no infravaloro els meus adversaris, perquè aquesta paraula ja no la faig servir, no són adversaris sinó enemics amb molt poder que han demostrat que l’utilitzen en contra de l’economia, de la cultura i de la nació catalana. De fet també contra ells mateixos. Són imbècils amb poder que estan ben armats, físicament i estructural. Per ser imbècil durant tant de temps i contra tots els llums vermells absolutament visibles que s'encenen, només hi ha una possibilitat, convertir-se en cínic. I aquests imbècils i cínics, en front de les reivindicacions catalanes ja només exhibeixen poder. Però un enemic imbècil amb poder és sempre tant o més perillós que un enemic intel·ligent amb el mateix poder, per tant no els infravaloro com a enemics. La meva esperança és que per diverses circumstàncies, penso que aviat, un dia ja no el podran utilitzar. El pitjor del cas és que quan els he dit imbècils, idiotes... i tots els sinònims i variants possibles d’aquest adjectiu, que mantinc i que es refereix a aquells que han fet impossible allò que era fàcil i beneficiós per a tothom, no volia ser mai un insult sinó que era simplement una descripció.

03/04/2018

IMBÈCILS DESARMATS

Alguns amics meus em diuen optimista respecte a la possibilitat d‘arribar a la realitat d’una república catalana, amb tota la força de l’estat espanyol en contra. No sé si sóc optimista o pessimista. És veritat que penso, des de fa temps, que ni la monarquia ni l’estat espanyol actual no en sortiran vius d’aquesta, no podran sortir impunement del forat on s’han anat enfonsant amb una constància i dedicació difícils de superar. En aquest forat, per desgràcia, també hi la majoria de la societat espanyola i aquest problema multiplica l’anterior. No sé si aconseguirem la república. Estic completament segur que si fóssim al segle passat i la UE no existís, la república seria totalment impossible. I si aquelles mateixes condicions hi fossin ara, també ens haurien massacrat els franquistes que encara hi ha, amb el suport de la majoria d’espanyols actuals que no són explícitament franquistes. He fet servir l'expressió la majoria d’espanyols a consciència, no dic tots els espanyols entre els quals tinc amics però no dic tampoc només el govern espanyol, perquè se m'han acabat els eufemismes de la correcció política i perquè si des del govern espanyol ens haguessin pogut massacrar fins a un cert punt de no retorn (ja ho estant fent amb els nostres polítics) només per preservar la unitat d’Espanya, tot demostra que la majoria d’espanyols els tornaria a votar encara amb més contundència. Aquest és el gran problema, a part del mateix estat espanyol, la premsa i els partits polítics espanyols que també l'ajuden a provocar. Només cal veure la competició entre els partits unionistes per negar les reivindicacions de Catalunya de manera completament barroera perquè, entre altres coses, els dóna molts vots. Amb pràcticament tota la premsa espanyola (i perquè no hi torni a haver cap confusió en les meves paraules, quan dic la premsa espanyola no vull dir només els directors dels mitjans sinó que també vull dir específicament la gran majoria de periodistes i articulistes espanyols) que els dóna suport. I aleshores, ratificats a les urnes, també haurien pogut justificar democràticament la repressió al davant d’ells mateixos i al davant del món que mirava cap a una altra banda. S’hauria acabat allò que ells en diuen desafío independentista per un parell de generacions. Com sempre. És el que han provat de fer. També com sempre, però ara cercant un aval democràtic. Ara bé, amb les xarxes de comunicació que permeten que una sola agressió es pugui veure a l’altra punta del món de manera instantània i també amb una Unió Europea molt egoista, sí, però que existeix i que si vol seguir mirant cap a una altra banda ha de mantenir una contorsió física que violenta al límit les seves vèrtebres fundacionals, les coses són una mica diferents. No han pogut i, de moment, no poden amb nosaltres. I quan llegeixes que alguns polítics i suposats intel·lectuals espanyols es queixen al propi Gobierno de Espanya perquè no és capaç de fer valdre la diplomàcia per aconseguir que els diaris internacionals con Le Monde, The Washington Post o The Times que no són precisament independentistes, publiquin d'una vegada la veritat vertadera que proclamen al quatre vents els diaris espanyols, t’adones que estem lluitant contra una gent que, a més de repressors, són uns imbècils de tal categoria que només els queda la força física i, suportada en ella, la violència estructural. Qui sap si, molt aviat, amb aquesta internacionalització, ja no les podran fer servir. I si ara ens enfrontem a imbècils armats, potser aleshores ens enfrontarem a imbècils desarmats. Haurem guanyat alguna cosa, més aviat haurem guanyat bastant, diria jo. És la meva esperança, no sé si massa optimista...

31/03/2018

LA GRAN REVOLTA 

És evident que el procés cap a la República l’ha portat endavant bàsicament la gent que s’ha manifestat als carrers des de l’any 2010 i que ha arrossegat els polítics. I provant de seguir aquest camí, els polítics independentistes han pres decisions adequades i també s’han equivocat, de manera conscient o no, vàries vegades en tots aquests anys. Per citar un parell dels darrers errors que semblen reconeguts, l’error de la suspensió immediata de la independència per part del president Puigdemont (ell mateix ho ha reconegut) tot just després de la seva primera declaració i l’error d’ERC de no voler anar plegats amb JuntsxCat a les eleccions imposades pel govern espanyol, en aplicació il·legal de l'article 155, perquè els primers es pensaven que les guanyarien. Ara bé, aquests errors i altres només els podem considerar que ho han estat a partir de la política ficció perquè, en cas de no haver-se produït, ningú no sap com estaríem ara en relació a la independència, si millor o pitjor. Clarament, no ho sabem, perquè no sabem quines noves circumstàncies s'haurien creat. També hi ha tots els possibles errors de la CUP, que té tant la virtut d’analitzar encertadament els problemes com un pèssim sistema assembleari de presa de decisions, lent i imprevisible. Però amb els seus encerts i errors, conjuntament amb els altres partits independentistes, tots han ajudat a arribar fins aquí en el difícil trànsit cap a la república. 

Ara sembla un mal moment, sobretot per a aquells que pensaven que la república s'aconseguiria més ràpidament o avançaria més ràpidament, veuen l'èxit actual de la repressió i estan decebuts amb l'actuació dels nostres polítics. Com que sóc molt conscient de l'enorme dificultat d’aquesta empresa, jo acostumo a ser bastant tolerant amb els possibles errors dels polítics independentistes, tenint en compte la pressió a la qual estan sotmesos, la del despòtic estat espanyol d’una banda i la d’una gran part de la societat catalana, nosaltres, de l’altra, que els demanem que avancin constantment i que no defalleixin. Ni que sigui amb el risc de la presó o l’exili, en definitiva amb el risc de les seves pròpies vides, sí de les seves vides, perquè l'estat espanyol ara no els pot condemnar a mort però els pot destrossar la vida personal, familiar i econòmica. Com haureu vist, no sóc d’aquells que blasmen qualsevol acció de replegament dels nostres polítics, a vegades intel·ligent, com si fos sempre una covardia, sinó que més aviat la provo d'entendre i justificar, pensant a més llarg termini. Es tracta de guanyar la independència republicana i, si pot ser, amb pocs màrtirs. I si pot ser, també, sense cedir ni un mil·límetre, que segurament ha estat un error general que s'ha repetit vàries vegades i que no s'ha de tornar a repetir.

Abans d’ahir varen empresonar preventivament quatre membres més de l’anterior govern i la presidenta de la mesa anterior del parlament. I avui, a Alemanya i a través d’una euroordre, han detingut el president Carles Puigdemont. En aquests moments, entre exiliats i empresonats n’hi ha un total de setze, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez,  Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Lluís Puig , Toni Comín, Jordi Turull, Josep Rull, Raúl Romeva, Carme Forcadell , Dolors Bassa, Anna Gabriel, Marta Rovira i Carles Puigdemont. A més de moltíssims altres investigats. Tots són innocents del greus càrrecs de violència que els imputen i podrien estar anys a la presó. La meva més sincera admiració i gratitud per a tots ells, tant si han tingut molta por com si n’han tingut menys, tant si han estat més covards o més valents, tant si han encertat com si han errat en les seves decisions. Són els primers ostatges europeus clarament evidents de la gran revolta, del començament de la revolució més important d’Europa de principis del segle XXI. I encara que nosaltres ja voldríem ser una república independent, la revolució només ha començat.

Aquesta revolució es pot fer perquè molta la gent la vol i perquè aquesta gent si es manté unida té un cert poder. També té intel·ligència, alçada moral i determinació, que són els factors essencials per a poder-la fer, però  hi ha detalls més simples que de no existir  probablement la farien impossible com, per exemple, que la informació ja no pot ser totalment manipulada de la forma barroera que ho prova de fer l'estat espanyol, degut als mòbils i les xarxes. Avui mateix, en haver-se conegut la detenció de Carles Puigdemont, a Barcelona la gent ha omplert immediatament els carrers amb dues manifestacions, a tot Catalunya s’han tallat carreteres de manera coordinada i s’ha impedit el pas de trens en algunes estacions. És definitivament una gran revolta. Hem de mantenir-nos mobilitzats en tot el territori, probablement si fos possible s'hauria de convocar una vaga general i probablement s'ha provar d’investir Carles Puigdemont president de la Generalitat i de la República per acabar de posar l'estat contra les cordes, encara que ara està privat de llibertat a Alemanya i sembla que podria ser inhabilitat aviat per part dels tribunals espanyols. Però tot pot canviar en pocs dies.

 

I tampoc no estic completament segur que aquesta sigui la millor solució, sembla que sí però simplement no ho sé, no ho sabem, la situació és molt complexa i s'han de prendre determinacions per anar avançant, per recuperar-nos de l'agressió de l'estat i construir la república. Per exemple, no sé si hauria estat millor, tot just guanyades les eleccions a les quals ja ens havíem presentat doblegant-nos a l'estat, investir immediatament un candidat al qual no s'haguessin pogut oposar per part del govern espanyol, un candidat dels que ells en diuen "limpio" que ja s'haurien encarregat d'embrutar immediatament, però que en el seu primer discurs hagués dit que ell/0 ella era simplement un president autonòmic legal, que el president legítim era Carles Puigdemont, que també era el president de la República i al qual devia obediència per tal de construir-la. Haguéssim tingut immediatament govern legal aquí i també legítim a fora des de fa molts mesos, amb una declaració política absolutament clara, comprensible a tot el món i pràcticament impossible de recórrer als tribunals sense un altre escàndol monumental. Potser també hauria estat empresonat. Algú em pot dir si ara estaríem millor o pitjor en el camí real cap a la república que volem? Ningú no ho sap. Però potser aquesta estratègia hauria portat a una aparença de normalitat que hauria estat menys eficaç per a la internacionalització del conflicte necessària per poder desactivar la violència judicial espanyola, alliberar els presos i avançar cap a la independència. Allò que sabem és que no ens podem equivocar gaire perquè som els dèbils. Ara no sé si ens ens tornarem a equivocar, però passi el que passi res no s'haurà acabat perquè aquesta extraordinària revolució que ha començat porta cap a la república. I ara mateix també ha començat la primavera.

25/03/2018

SENY HISTÒRIC

Avui es dóna una circumstància històrica a Barcelona. Hi ha feixistes recorrent el centre de la ciutat, reclamant “seny” als catalans per no haver-los de posar a la presó. Acompanyats pels socialistes i altres que també diuen que són d’esquerres. No m’ho hauria imaginat mai. És entendridor. Fastigós.

18/03/2018

LA REPRESSIÓ FUNCIONA PERÒ AVIAT ES GIRARÀ EN CONTRA DE L’ESTAT ESPANYOL

L’estat espanyol sap molt bé, perquè ho ha fet servir durant segles, que la repressió funciona. De fet, és la repressió la que encara el manté com a tal, però probablement cada vegada la podrà utilitzar menys. És la repressió, després de la declaració de la república catalana del 27 d’Octubre, que fa entendre què ha passat. Avui, el meu admirat Vicent Partal en la seva editorial de Vilaweb, ens explica tot allò que vàrem procurar entendre després d’aquell dia.

Ho reprodueixo tal com ell ho diu: “Vàrem procurar entendre que es rendís l’administració i que la independència no es defensàs. Que el govern se n’anàs a l’exili sense intentar fer vàlid allò que tant d’esforç havia costat. Vàrem procurar entendre que la mateixa gent que havia votat la República al parlament acatàs de seguida els tribunals espanyols i s’hi presentàs a declarar. Vàrem procurar entendre –i disculpar i tot– les declaracions davant la justícia espanyola, algunes de les quals ens feien envermellir de vergonya. Vàrem procurar entendre que, fins i tot en una situació com aquesta, es mantingués la baralla partidista i ser comprensius amb les inevitables tensions humanes sorgides d’un procés tan poc habitual com el de l’octubre. Vàrem procurar entendre que allò que ens havien dit que votàvem el 21 de desembre fos arraconat de mica en mica. Ningú no va parlar aleshores d’anar més a poc a poc i esperar a ser més. Vàrem procurar entendre que el president no tornàs de Brussel·les, malgrat haver-ho dit en campanya. Vàrem procurar entendre que el parlament ni tan sols intentàs investir Carles Puigdemont...”  etc. I acaba dient: “No podem continuar en aquesta direcció d’acceptació de la legalitat espanyola i submissió als seus tribunals partidistes”. Te raó, com quasi sempre. Però com fer-ho? Aquesta és la qüestió.

Aquests fets només s’entenen degut a la repressió brutal de l’estat espanyol contra una població i uns diputats que només havien desobeït unes lleis espanyoles, emparant-se en el dret superior d’autoderminació dels pobles per la convocatòria i realització d’un referèndum. Després d’haver intentat per totes les vies legals possibles i durant anys que se’ls reconegués aquest dret. Aquesta actitud és de desobediència en darrer terme a la llei espanyola, que no comportaria penes de presó, però mai de sedició ni de rebel·lió, de les quals se’ls acusa. Tampoc, de fet, de malversació, perquè tot constava al programa electoral amb el qual havien guanyat les eleccions. Però la repressió, de moment, existeix, no és fàcil fer-li front i continuarà. Per tant, com fer-ho, com sortir d'aquí? Només faltaria que jo, ara, en quatre línies proposés una solució per a aquesta complexitat política que no es dóna en cap altre país dels nostre entorn i que no s’ha donat mai en aquestes condicions, una independència que es vol aconseguir de manera pacífica i democràtica en un estat de la UE que, a més, està disposat a utilitzar la seva força bruta en contra, la força militar, la política, la judicial, l’econòmica i la mediàtica, als nivells necessaris per evitar-ho i sense límits. No, no tinc la solució. Però la meva hipòtesi és molt simple, mentre l’estat espanyol pugui utilitzar la violència no s’aconseguirà mai a la independència efectiva perquè la diferència de forces és abismal. Però potser arribarà un dia, aviat, que ja no la podrà utilitzar...

Mireu, l’única manera segura d’aconseguir la independència efectiva immediata després de la seva declaració, era el control del territori. Tothom ho sap. I tothom sabia també que això aleshores no es podia fer. Amb el control del territori, s’obliga a pagar els impostos a les persones i empreses que hi habiten, per tant hi ha hisenda pròpia que garanteix el finançament, i els tribunals estrangers no poden jutjar cap ciutadà d’aquest territori que no sigui extradit, per tant hi ha justícia pròpia. Aquí s’acaben els problemes més gruixuts. El reconeixement internacional ve després. Això implicava utilitzar la violència, no el pacifisme. I les probabilitats d’èxit immediat en el nostre cas eren i són pràcticament nul·les, per la diferència de forces. Probablement els nostres polítics no havien fet o no havien pogut fer la preparació per a la independència de la manera més adequada i no estaven preparats per assumir-la completament en front de l'oposició de l'estat espanyol. Probablement algunes altres coses tampoc no es varen fer bé i els polítics independentistes no es podien escapar de proclamar la independència després del que havia passat si no era amb un cost altíssim, potser s'havia d'haver proclamat immediatament després del referèndum tal com en principi s'havia previst, potser després no era el moment més adequat per a proclamar-la, potser ja s’havia arribat fins aquí i no es podia tornar enrere... etc. Però per més preparats que haguéssim estat en el moment de la declaració de la independència mai no s’hauria pogut fer front a la policia espanyola i a l’exèrcit espanyol en darrer terme, en el cas que haguessin decidit intervenir a un nivell determinat i que la comunitat internacional ho hagués permès.

Per tant penso que ningú amb una mica de seny no es creia que declararíem la independència i que les dificultats més importants ja s’haurien superat, sinó que declararíem la independència, que era un primer pas, que l’estat espanyol s’hi oposaria frontalment i que aleshores començarien a passar coses. Que el més important encara s’hauria de fer. I cadascú, segons la seva informació i la seva capacitat de predir el futur imaginava algunes d’aquestes coses que passarien, coses que no sabia exactament ningú d’una i altra banda quines serien, ni els politics més ben informats. Fins i tot alguns imaginaven el tancs entrant per la diagonal, uns com a metàfora i uns altres com a realitat possible. I el que ha passat ha estat, entre altres fets, allò que avui ens explica en Vicent Partal. Els resultats de la repressió. Molt decebedor per a qui s’havia imaginat un comportament més ajustat a la democràcia de l’estat espanyol, qui s’havia imaginat una posició més comprensiva de la UE o per qui s’havia imaginat uns polítics catalans més capaços de prendre riscos. I que ningú no vulgui menystenir els riscos que alguns ja varen prendre perquè es veu en els resultats, en les actuacions de la fiscalia espanyola i en les damnificacions que van sofrint a través dels jutges.

Però les probabilitats d’èxit a més llarg termini, utilitzant la desobediència civil i el pacifisme, provocant la intervenció internacional i limitant així progressivament els nivells de violència de l’estat espanyol, sembla que estan intactes. A vegades, uns mesos de dubte o simplement de por d’alguns dels nostres polítics ens pot fer oblidar on érem fa uns anys, el salt prodigiós que hem fet cap a la República que ens falta consolidar i fer efectiva. En aquest moment d’una certa confusió vull recordar que l’independentisme va participar en les darreres eleccions autonòmiques, convocades il·legalment per l’estat espanyol, i que ningú no va fer escarafalls d’acceptar aquesta situació repressiva. Ningú no s’hi va oposar perquè es veia necessària aquella participació. Vull dir amb això que no sé quina és la solució, però que s’han de trobar les clivelles de l’estat, les seves debilitats, per tal de desemmascarar-lo de manera intel·ligent i eficaç, no de manera frontal que és impossible. I haurem de tenir paciència. Vull recordar una vegada més que una situació excepcional semblant a aquesta no s’havia donat a Catalunya des de l‘octubre del 1934 quan, per cert, es va provar de controlar immediatament el territori perquè en aquella època i en aquell moment era l'única solució possible. I va acabar, com tots sabeu, amb més de setanta morts a tot Catalunya i només amb unes deu hores d'Estat Catàlà.  Ara tot és diferent.

Per exemple, ahir es va convocar una manifestació per tal de demanar als nostres polítics independentistes que es posin definitivament d’acord per tirar endavant la investidura. Bé, ho haurien de fer, és clar, haurien de posar-se d’acord, la manifestació és una manera d’exigir-ho. Qualsevol independentista, quan pensa en la lentitud per a trobar el desllorigador de la situació actual, és un sac de nervis. Però aquesta era una manifestació de consum intern. Sembla que, a part d’altres coses, a part de raonaments estratègics, alguns dels nostres polítics tenen por, por de ser empresonats sense garanties a llarg termini i por de perdre el seu propi patrimoni. Justificable o no, sempre comprensible. Però, en canvi, des de la societat civil per què no es va convocar una manifestació multitudinària quan va venir el rei? Només la van convocar els Comitès de Defensa de la República. Alguns hi vàrem anar. Però per què no es va paralitzar aleshores Barcelona, fa només quinze dies, amb la visita del rei al Mobile World Congress, que hauria tingut una enorme repercussió internacional? És a dir, la societat pressiona amb una manifestació els seus polítics, però és incapaç de boicotejar com cal la primera visita del cap de les forces de repressió a la proclamada República, amb una manifestació que hauria pogut bloquejar tot el centre de Barcelona, fins i tot hauria pogut impedir l’accés del rei d’Espanya al sopar de gala. Imagineu-vos les portades dels diaris de tot el món. No serà que els dirigents d’algunes de les nostres organitzacions de la societat civil estan tocats per la repressió i estan més espantats que els polítics que ells mateixos pressionen? No serà que nosaltres mateixos ens hem començat a espantar com alguns polítics? Hem de superar tot aquest desgavell provocat bàsicament per la repressió que, amb aquesta intensitat, molts no esperaven.

Però si els nostres polítics, a part de tenir una por comprensible de la repressió, no s’han tornat de cop absolutament idiotes, ben aviat hi haurà un govern autonòmic que potser oscil·larà en els seves decisions, des de la submissió a la legalitat autonòmica per necessitat fins a la desobediència civil amb la repressió corresponent, el desgast de l’estat espanyol i l’afirmació de la fràgil República. Va ser essencial pels partits republicans independentistes decidir presentar-se i guanyar les eleccions al parlament de Catalunya convocades il·legalment pel govern espanyol en l'aplicació del 155. Hi haurà un govern autonòmic republicà. Hi haurà un govern legítim de  la República amb seu a Brussel·les. Hi hauran els Comitès de Defensa de la República descentralitzats, i per tant menys vulnerables, que aniran assumint les funcions de mobilització que fins ara havien fet les altres societats civils. I els carrers plens de gent quan sigui necessari per defensar la República. Si jo fos del rei estaria bastant espantat.

Si no ens equivoquem massa, tant el rei com l’estat espanyol repressiu que coneixem, d’aquesta no se'n sortiran. Jo no sé si ens en sortirem nosaltres tal com voldríem, no sé si serem independents aviat, però fa temps que pronostico que ells, monarquia inclosa, d’aquesta no se'n sortiran. Han anat massa lluny. Penso que d’alguna manera a Catalunya ja han perdut per sempre, encara que en aquest moment no ho sembli. I aquest moment passarà aviat, encara que ara mateix no sabem com acabar d'organitzar-nos per avançar entre les patacades de la repressió. Però ho farem.

12/03/2018

EL REI XIULAT

Durant la visita del rei a Barcelona, la primera visita després de la proclamació de la república, vaig agafar un xiulet i me’n vaig anar a xiular-lo, al seu pas per la Via Laietana. Vàrem ser molts, amb xiulets i casseroles. Ell, que podia ser àrbitre, ha pres clarament partit per la intolerància espanyola i ja no podrà tornar enrere. La vida política té això. En l’aparició televisiva del dia 3 d’Octubre del 2017 va passar, de ser rei, a ser cap militar de les forces de repressió. Ja mai més no serà el rei dels catalans. Ja no podrà tornar a passejar-se feliç com abans per Catalunya. Serà sempre xiulat, en un lloc o en un altre, més o menys xiulat, però sempre xiulat. I encara que no ho sembli, el rei té por, por de perdre la corona, perquè sap que si en perd un trosset la pot perdre sencera. Tot d’una se li ha fet present el destí del seu besavi. La república catalana proclamada pot arribar a ser efectiva. A Catalunya el rei va nu. I d’ara endavant, amb república efectiva o sense, a Catalunya anirà sempre nu. Ell ho sap.

27/02/2018

AIXÒ NOMÉS ACABA DE COMENÇAR

Estic segur que aviat, a Catalunya, ens deslliurarem de l’estat espanyol per vàries raons, una d’elles per la seva manca d’intel·ligència política. Només els queda la força bruta. Aquesta la tenen com sempre. Ara pretenen acabar amb tot allò que diuen que “ha passat”. Penso sincerament que allò que “ha passat”, és l’inici de la revolució més important de la UE que precisament ha començat a Catalunya. I quina metodologia volen aplicar perquè “no torni a passar”? Doncs bé, a grans trets, suposa reprimir i espantar qualsevol independentista per qualsevol raó, acabar amb l’escola catalana tal com la tenim, acabar també amb el mitjans de comunicació catalans no controlats per l'estat espanyol, sobretot amb Catalunya Ràdio i TV3 tal com les tenim, ofegar totes les institucions pròpies de Catalunya, especialment l’ANC i Òmnium, i finalment també provar de guanyar el carrer a partir de la mobilització dels espanyolistes. A part d’això, que són les línies mestres del seu gran projecte per a Catalunya, continuen ignorant les seves pròpies lleis amb la violència policial, mediàtica, judicial i econòmica d’aquest darrers mesos (aquí sí que hi ha violència). Fracassaran degut a la resistència pacífica de la població que inevitablement es produirà. Disposarem d’un govern legítim a l’exili, d’un govern autonòmic que no podran controlar totalment i també disposarem d'una gran majoria de gent del país preparada per actuar pacíficament a través de la xarxa de Comitès de Defensa de la República que, a més, provarà de convèncer la resta de la població. Aquests CDR seran completament legals però l'acció policial i judicial els convertirà de fet en semiclandestins. Tenim el vent a favor perquè Europa haurà d’interpretar sense remei el canvi transcendental en les relacions polítiques i socials entre les regions que s’està produint en el món globalitzat. També caldrà temps perquè comenci a actuar el tribunal d'Estrasburg, resistint fins aleshores totes les malifetes judicials dels tribunals espanyols. Probablement serà una lluita d’anys, però pocs. S’admeten apostes. De moment estiguem atents a la històrica primera visita del rei Felip VI d’Espanya a la República Catalana proclamada, que es produirà d’aquí a vuit dies.

18/02/2018

ÉS LA SOCIETAT

Fa anys que insisteixo en el fet que a la rel dels problemes de molts països democràtics, dels problemes profunds d’Europa que de tant en tant s’aguditzen en alguns estats, hi ha un problema més social que polític, en contra d’allò que la majoria de vegades diuen els mitjans de comunicació. Suposo que és per vergonya pròpia interessada o per una mena de mandra superficial, que els mitjans sempre donen totes les culpes als polítics. A ells, tenir la culpa de tot ja sembla que els hi va amb el càrrec. Però és la societat europea, una societat democràtica, la que fa molts anys que vota uns polítics que la representen i que, per tant, fan allò que la societat majoritàriament vol que facin. És cert que hi ha manipulacions informatives, també és cert que els polítics moltes vegades diuen una cosa abans de les eleccions i després en fan una altra, també  moltes vegades enganyen la mateixa societat que els vota, però al final, en democràcia, cada ciutadà té un papereta a la mà i pot votar un partit del que es presenten, votar en blanc o abstenir-se. Per tant no s’hi val a atribuir als polítics sempre la culpa de tot, mentre els ciutadans se la treuen de sobre.

(Si tu votes una organització amb postulats de la dreta radical, una organització que ha demostrat clarament que no respecta els drets de los minories o si votes una organització descaradament corrupta, jo no tindré més remei que respectar el teu vot perquè estaré en els límits del sistema democràtic, però no tinc el mateix deure de respectar-te moralment com a ciutadà. I si t’han enganyat dues vegades, a la tercera ja no els hauries de votar. Si no ho fas així vol dir que ets molt ruc. O que ets molt cínic, perquè acceptes l’engany, saps que l’engany és col·lectiu i ja et va bé. Podries haver votat una altra formació, haver votat en blanc o haver-te abstingut. Perquè al davant de propostes polítiques poc satisfactòries  sempre hi ha aquestes altres possibilitats, tan plenes de dignitat com la de votar una formació concreta.)

A l’estat espanyol, en el moment actual hi ha una crisi d’enormes dimensions del sistema democràtic provocada bàsicament pels propis ciutadans espanyols i que té molt a veure amb tot el que està passant a Catalunya, tant en la provocació anterior com en la incapacitat de resposta política de l’estat. Els ciutadans de l’estat espanyol han decidit amb els seus vots (i ho segueixen decidint segons totes les enquestes) que s’estimen més mantenir les infames condicions polítiques actuals que permetre que els catalans facin un referèndum d’independència i tinguin la possibilitat de decidir lliurement el seu futur com a nació. I sobre aquest fet gira tota la política espanyola dels darrers anys. Només cal donar un cop d’ull a l’hemicicle espanyol.

No són els partits polítics, que també ho són, és clar, sinó que és bàsicament la societat espanyola que majoritàriament ha provocat i manté la situació actual per dues raons, una d’econòmica i l’altra d’ideològica, ambdues relacionades amb la dominació d’un territori i totes les conseqüències que comporta. És l’ ”a por ellos” de la policia espanyola contra els seus propis ciutadans, àmpliament corejat. I encara que hi ha hagut reticències a la mateixa societat perquè ja es veu que això és totalment inacceptable, no hi ha hagut cap disculpa dels seus representants polítics. Ben al contrari, els polítics espanyols van felicitar la policia per haver acomplert d'ordre de maltractar catalans indefensos. I van proposar unes condecoracions i mèrits per a aquesta gesta, que de moment encara no s'acaben d'atrevir a concedir públicament, però ho faran aviat.

Els ciutadans espanyols, no tots però sí majoritàriament sense cap tipus de dubte, estan d’acord amb l' ”a por ellos”, com a mínim en sentit metafòric; perquè si no fos així els partits espanyols que tenen la majoria dels vots de la ciutadania i que els volen seguir tenint, haurien estat tots disposats a formular una monumental disculpa, tant el partit que governa que hi estava èticament obligat com els altres partits de l’oposició que també són responsables de la gestió de la policia. De la mateixa manera, els governs europeus s’haurien de disculpar per la criminal gestió dels refugiats, però no ho fan perquè la societat majoritària que els vota no els ho demana. A ells ja els va bé. No els va bé ni al refugiats ni a tots els ciutadans d'Europa, és clar, n’hi ha molts d’escandalitzats, però majoritàriament als ciutadans europeus ja els va bé.

Per tant comprendreu que sempre respecti els resultats de les urnes perquè no hi tinc més remei, però quan em trobo amb algú que ha votat determinats partits polítics, de tant en tant i segons com m’agafa, li engegui “-Doncs ves-te’n a fer punyetes”. Em diran que provoco divisió a la societat, és clar. I sí, sí, en aquest sentit la vull provocar.

05/02/2018

ELS FRUITS DE L’ESCARMENT

(Ahir, degut a un whatsapp privat del president Puigdemont que s’havia filtrat, on deia que els seus l’havien sacrificat, i degut també als dubtes dels partits independentistes en front de la repressió de l’estat, el gobierno español va celebrar una mena de victòria i un gran escriptor imbècil va dir que “ya ha pasado lo peor”. Doncs serà que no. I es veurà aviat.)

Espanya ens escarmenta, escarmenta els independentistes, escarmenta els polítics que hem votat els independentistes i així ens escarmenta a tots, a més de dos milions de votants com a mínim. Amb presó, amb demandes de rebel·lió i violència que tots sabem que no són certes i amb criminals persecucions del patrimoni personal dels polítics que han complert pacíficament amb les promeses electorals, que eren perfectament legals i legítimes, que era el seu deure. Sembla que només se’ls podria acusar d’un delicte de desobediència per tal de dur-les a terme, delicte que no comporta presó. I n’hi ha dos que són a la presó, els dos Jordis, que no se’ls pot acusar de res, només d’organitzar manifestacions pacífiques. Tot es fa inventant-se delictes i emparant-se en unes lleis que l’estat espanyol mateix no compleix en absolut.

Sí, l’estat espanyol ens escarmenta, encara ens vol escarmentar més i pensa que quan estiguem prou escarmentats ja no voldrem ser independents perquè sabrem allò que ens pot passar a tots plegats. I des de la prepotència del poder ho transmeten així perquè són miserables, per exemple: ”la prisión educa”, o bé “tiene dos hijos, sabe a lo que se atiene”, entre altres perles dels representants del gobierno de España dirigides als nostres polítics. És gairebé increïble sentir a dir això des del poder en un estat europeu del segle XXI, només ho pot dir una màfia. Doncs bé, l’estat espanyol ha cavat la seva pròpia tomba a Catalunya i la segueix cavant, però ja la té quasi acabada.

Espanya també va escarmentar Catalunya durant uns quants segles fins al segle passat, encara amb molta més mala llet. Simplement Catalunya era reprimida i tot s’havia acabat. Bombardejaven Barcelona, mataven gent i espantaven tothom... I era veritat que s’acabava, amb la por tot s’acabava. Catalunya no tenia forces per tal de fer front a la violència de l’estat. I als altres països del costat i una mica més civilitzats la gent no se n’assabentava, no ho veia o feia veure que no ho veia. Només calia escarmentar Catalunya. I ara Espanya segueix el mateix procediment, ara no ens pot matar així com així però també ens escarmenta pensant que, ben escarmentats, no hi tornarem. I pensa que d’aquí a uns quants mesos o potser uns pocs anys tot s’acabarà, com passava abans. Doncs no, ara no s’acabarà. I no s’acabarà perquè encara que els estats de la Unió Europea oficialment facin veure que no ho veuen, ara hi ha mòbils, ara hi ha xarxes socials i tothom ho sap, tothom ho veu, ningú no pot continuar fent veure que no ho veu. Aviat ningú no podrà dir que a Espanya no hi ha innocents a la presó sense ser acusat de mentider, a poc a poc l’opinió pública de tot el món es va assabentant d’una cosa que no sabia: que a Espanya hi ha gent innocent a la presó per les seves idees polítiques, amb unes acusacions completament falses i que hi ha persecució política.

Aquest coneixement encara és de transmissió molt lenta per l'ocultació que en fa el govern espanyol a través de la premsa pròpia o subornada per les subvencions, però tots els governs democràtics del món temen la pròpia opinió pública, no hi poden fer front, encara que poden provar d'enganyar-la. Són les fake news  amb les que el ministre espanyol d’exterior provava de justificar la violència policial de l’u d’Octubre al davant de les imatges reals que es veien i del periodista atònit que el recriminava. No, ja no es poden fer passar per fake news, ni aquelles imatges de la violència de l’u d’octubre que es veuen més ni les altres, les imatges més amagades de la repressió judicial. En el camp de l’opinió pública mundial Espanya ja ha perdut, per més que els governs els donin suport oficialment i que el rei vagi als fòrums internacionals a dir que Espanya és un “estat de dret” amb “seguretat jurídica”. Per què ho diu? Algú s’imagina la reina d’Anglaterra anant pel món a dir aquestes coses? No, és clar, perquè la necessitat d’afirmar-les ja les invalida.

I de cara a l’interior, l’escarment només serveix perquè la gent que el sofreix i tots els qui se senten solidaris amb ells, ja no vulguin saber mai més res d’aquest estat que els reprimeix. Ja no voldran ser mai més ciutadans d’aquest estat perquè se n’han sentit súbdits. Qui voldrà viure en un estat on la seva pròpia policia crida “a por ellos” amb la connivència del govern i fa mil ferits per evitar una votació pacífica, encara que aquesta votació s’hagués declarat il·legal? Després, aquesta mateixa policia es pixa literalment des del balcó d’un hotel sobre els ciutadans que protesten a baix per la seva violència, crida “que nos dejen actuar”, surt vestida de civil amb les porres a perseguir-los a la nit pel carrer i la fiscalia acusa, no la policia, sinó el ciutadans, de provocar la violència i els crida a judici. I a l’estat espanyol feliciten la policia pel gran servei prestat i proposen condecoracions.

Fins i tot sembla que no pot ser veritat. I ho és. Però ho és perquè a Espanya, aquest “a por ellos” dirigit als catalans dóna vots, molts vots. És la sempiterna catalanofòbia majoritària de la societat espanyola. No és políticament correcte dir això, ja ho sé, però a mi ja fa molt de temps que se m’ha acabat la correcció política. Si no fos per aquests vots, per aquesta immensa quantitat de vots, tot això no podria passar. I a Catalunya també n’hi ha molts per als quals aquest “a por ellos” vol dir “a por los otros”, encara que realment també els afecta, perquè la repressió del govern sobre Catalunya repercuteix sobre tots els qui viuen aquí. Però aquests darrers voten els partits que defensen els qui diuen “a por ellos” perquè no se senten al·ludits. Ja sé que dir això tampoc no és políticament correcte però qui no vulgui veure la veritat que li esclata a la cara, que s’hi posi fulles. Per sort, a Catalunya encara som més els qui ens sentim “ellos” i aviat en serem molts més. Adoneu-vos d’una realitat que podria ser terrible, en som més i estic segur que en el futur pròxim encara en serem més, però segons com hagués anat la demografia, la integració i, en definitiva, la història recent del país, en podríem ser menys. És una sort. I també és el fruit del treball i de la manera de ser de catalans anònims que, contra tot el que s’esperaven a Espanya, han convertit molts dels nouvinguts en els altres catalans que es va inventar l’enyorat Paco Candel.  

En som més. Ho demostrarem clarament en el futur a les urnes. I ja no volem ni voldrem ser espanyols. Qui ho voldria ser després d’això? De fet, ens han expulsat. I a Espanya li serà completament impossible, en el context l’Europa actual, de sotmetre la nostra població. Ara ja només pot fer això, escarmentar-nos i sotmetre’ns. Res més. I som, com a mínim, més de dos milions. Ho té molt malament.

02/02/2018

DOS ASPECTES FONAMENTALS PER A LA FUTURA INDEPENDÈNCIA

 

Encara que Catalunya s’ha anat aproximant a la independència en aquests darrers anys i s'ha proclamat la república, perquè tingui la possibilitat efectiva de ser un estat independent falten dos circumstàncies fonamentals relacionades amb la comunitat internacional que no s’han donat, una és que hi hagi alguna votació amb totes les garanties i amb majoria demostrable del més del 50% dels vots a favor de la independència, l’altra és que l’estat espanyol no pugui recórrer a la violència per tal d’evitar-ho i hagi d’acceptar la negociació.

Fins ara en les dues eleccions que hi ha hagut amb un caràcter que se’n podria dir plebiscitari, les autonòmiques del setembre del 2015 convocades per la generalitat i les autonòmiques del desembre del 2017 convocades il·legalment pel govern de l’estat espanyol, els resultats han rondat el 48% per als partits clarament independentistes que els han donat la majoria absoluta en escons. I encara que en les eleccions es compten en realitat escons de les formacions que es presenten, perquè no es poden comptar tots els vots a favor i en contra de la independència de tots els altres partits, el cert és que no hi ha la majoria en vots demostrable i acceptada per tots els observadors internacionals. La majoria independentista gairebé amb tota seguretat que hi és però no s’ha pogut demostrar clarament a les urnes perquè no s’ha permès el referèndum. Precisament per això, per aquest temor, l'estat espanyol no el permet.

En el referèndum de l’u d’octubre es varen obtenir el 90% dels vots a favor amb una participació del 43%, que és espectacular tenint en compte les condicions en les que es va realitzar i la violència que es va exercir per part de la policia de l’estat espanyol. Un referèndum que es va fer amb totes les garanties que aquesta violència no va acabar de malmetre. S’ha de tenir en compte, per exemple, que el Consell d’Europa en seu codi de bones pràctiques per als referèndums no fixa un quòrum mínim de participació i d'aprovació atès que això pot ésser utilitzat per una de les parts per tal de bloquejar-ne els resultats i la seva aplicació. Per exemple, la participació el referèndum de la Constitució Europea a l’estat espanyol va tenir pràcticament la mateixa participació del 42%, amb un vot favorable del 77% i ningú no va discutir la seva validesa. Per tant el referèndum realitzat amb tota la violència en contra, legitima la independència.

Però encara que aquest resultat del referèndum realitzat suposa un canvi definitiu de les relacions de Catalunya amb l’estat espanyol i la proclamació de la república, encara que la imatge de l’estat espanyol ha quedat internacionalment molt malmesa, no n’hi ha hagut prou per convèncer clarament, a nivell plebiscitari, la comunitat internacional. A l’estat espanyol varen preferir una mala imatge al fet que el referèndum s’hagués desenvolupat amb normalitat i tingués totes les garanties que hauria tingut sense la violència exercida per la guàrdia civil i la policia espanyola. Probablement s’hauria guanyat el referèndum que hauria portat a la independència amb molta més facilitat.

Quant a la violència, no es gaire creïble que la Unió Europea la torni a permetre si hi ha una majoria independentista demostrable i acceptada per la comunitat internacional de més del 50% dels vots en unes votacions realitzades amb normalitat democràtica. Aquesta majoria demostrable és la que demanen alguns polítics europeus que estan a favor de la independència de Catalunya i que ens donarien suport explícit, a part del que digués oficialment la Unió Europea que ja no podria mantenir el discurs actual.

I aquesta majoria demostrable es podria obtenir perfectament en unes pròximes eleccions convocades pel president de Catalunya, sense cap necessitat de convocar el referèndum al qual es negarà sempre l’estat espanyol. En lloc de continuar insistint en l’impossible referèndum es tractaria d’eixamplar la base de l’independentisme treballant insistentment sobre el cinturó industrial, explicant amb dades la veritat que els mitjans de comunicació i els partits unionistes amaguen, desemmascarant d’una vegada amb dades fiables, que ho són, totes les mentides de l’unionisme, utilitzant un mètode pedagògic per atraure tots aquells electors que estic segur que, ben informats, ja no haurien votat partits unionistes de dreta o extrema dreta.

 

Aleshores, encara que no hi hagués un referèndum previ, encara que es perdessin vots independentistes en vots a altres partits, el president del govern de Catalunya podria convocar eleccions que es podrien dir constituents en qualsevol moment d’aquesta pròxima legislatura, obtenir més d’un 50% dels vots per als independentistes sense sortir de la legalitat espanyola i tenir la majoria demostrable amb totes les garanties per convèncer la comunitat internacional. Probablement aleshores s'hauria de fer encara un altre referèndum i qualsevol acció violenta per part de l’estat espanyol per tal d’evitar la independència seria més complicada als ulls de l'opinió pública internacional.

Fàcil, eh? Doncs no, abans era difícil però era possible i ara és difícil però gairebé inevitable. Després encara s’haurà de negociar amb l’estat espanyol per tal de fer la independència efectiva, amb totes les traves i travetes que es puguin imaginar per part d’un estat autoritari que no reconeixerà mai el dret a la llibertat del poble de Catalunya, simplement un dia es trobarà que ja no hi pot fer res en contra.

 

18/01/2018

POLÍTICS COVARDS?

 

Hi ha alguns partidaris de la independència, professors, periodistes i també alguns polítics, que sempre donen una sensació de seguretat en les seves opinions, de manca de dubte. Alguns d’aquests tenen una cosa en comú. Són molt crítics amb l’actuació del govern en la seva gestió després de l’u d’octubre a Catalunya, es mostren decebuts amb la situació actual i la transmeten a la ciutadania.

No vull dir que no tinguin raó amb les seves opinions. Potser sí. Però potser no, i aquí està la gran diferència, allò que em separa absolutament d’ells. Sembla que des de les seves tribunes segures estiguin dient als polítics que es juguen la vida en la causa i que han hagut de prendre decisions en un temps molt breu i en circumstàncies excepcionals, que ho han fet malament, però més aviat en el sentit que han estat una mica covards. Aquest és l’aspecte central. És la versió refinada de les pancartes de “Puigdemont traïdor” que varen aparèixer immediatament a la plaça de Sant Jaume quan el president es plantejava si havia de convocar eleccions a canvi d’una negociació amb el govern de l’estat espanyol.

 

Els retrets comencen dient que no s’havien preparat prou bé per a aquest moment i acaben dient que després de declarar la independència havien d’haver començat immediatament a fer-la efectiva a despit de qualsevol violència de l’estat espanyol. Però sense dir mai com, és clar, que és l’únic problema.

Perquè, encara que haguessin estat absolutament preparats, que no ho estaven, com ho haurien portat a terme? Com? Si la violència de l’estat espanyol es desferma per damunt de qualsevol legalitat i Europa mira cap una altra banda, que és exactament el que va passar? Són els dos aspectes que no tenien solució si es donaven, que l’estat apliqués la violència per damunt de qualsevol llei, que podia passar i que va passar, i que la Unió Europea digués oficialment que això ja estava bé, que també podia passar i que va passar. Contra aquests dos fets no hi havia, no hi ha i no hi haurà solució. No hi hauria hagut cap preparació anterior possible. L’única solució, que penso que hi ha i que hi serà, és que en un futur no gaire llunyà, tots dos alhora, violència i consentiment internacional, ja no seran possibles.

Què es podia fer, aleshores, com s’havia de reaccionar? Ordenant els mossos que defensessin els polítics i la ciutadania? Era potser l’única possibilitat, al país hi ha molts més mossos que els policies que hi havien. Dominar els aeroports, les fronteres i els punts estratègics. Però aquesta solució hauria estat absolutament irresponsable i pírrica, perquè a més de desencadenar una situació semblant a una guerra civil, encara que amb la gent al carrer hagués semblat que es guanyava a la curta, a mig termini s’hauria perdut segur, aleshores sí, perquè l’estat espanyol té més força militar que hauria transportat i hauria utilitzat, hauria acusat el govern català de rebel·lió amb tota la jurisprudència a favor, Europa s’hauria allunyat definitivament, hauria passat una cosa semblant al 6 d’Octubre del 1934, ferits i morts amb tota seguretat, després la rendició i...  bona nit i tapa’t per a un parell de generacions o per sempre més.

 

O potser aquests savis tan crítics pensaven en una altra cosa? Per exemple, que els membres del govern continuessin la seva feina habitual mentre la gent s’aglomerava al seu voltant per protegir-los, però que ben aviat, en algun moment o altre, també haurien estat detinguts tots en poques hores. En aquest cas segurament s’hauria desfermat una certa violència contra la població que potser també hauria produït ferits o morts i que hauria recaigut a les espatlles de l’estat espanyol de cara al rebuig internacional. Però hauria estat només això, aconseguir més rebuig internacional, a partir de la violència desfermada, dels ferits i dels possibles morts.

I algú assegura que aleshores la UE hauria dit que Catalunya es mereixia simplement un referèndum acordat d’independència? Algú assegura que aleshores Europa s’hauria posat, en definitiva, al costat de Catalunya? No, ningú no ho pot assegurar. I tot el nostre govern, tots, segur que serien ara a la presó, sense capacitat de comunicació i sense cap possibilitat de participar en la internacionalització del conflicte que, de fet, és l’únic que ens pot donar la independència, comptant amb la nostra perseverança al carrer i amb un triomf final a les urnes. Seria millor la situació?

En els dos casos anteriorment plantejats, a mi em sembla que seria una situació pitjor que l’actual, que no permet a ningú amb dos dits de front acusar-nos de violència i que, en canvi, permet mantenir un govern legítim a Brussel·les. I tot això passaria encara que haguéssim perdut les eleccions del 21 de desembre que, a més, han estat convocades il·legalment pel govern de l’estat espanyol. Però les vam guanyar! I ara es plantegen una sèrie de possibilitats intactes que s’han d’explorar. És un camí que no s’ha recorregut mai, que suposarà trampes i possibilitats d’error. I tornarem a tenir situacions de dubte que haurem de superar, de reptes que ens proposarà l'estat espanyol sempre acompanyats d'una certa violència de qualsevol tipus, des de l'amenaça de la violència física a qualsevol altre tipus de violència, tal com han fet fins ara.

Jo no sé si aquests independentistes, polítics, professors i periodistes, tenen més exemples possibles o si són futuròlegs, no sé si tenen solucions màgiques per a una situació política excepcional, però potser valdria la pena que no donessin constantment la impressió que ells són més valents i que els nostres polítics que es juguen el seu patrimoni i la seva llibertat individual (és a dir, la seva vida) són més aviat covards i que si tinguessin una mica més de collons, ja seriem independents. I que, a partir d’aquesta consideració, es mostrin decebuts i transmetin aquest estat d’ànim, aquesta imatge de manca de valor dels líders amb conseqüent desmoralització de la tropa. Potser més aviat haurien de considerar que els nostres polítics es troben en un moment d’extrema dificultat i que, acorralats per moments, amb encerts i amb errors fan el que poden en aquestes circumstàncies. Per a mi, amb un nivell de compromís, d’eficàcia i de responsabilitat absolutament dignes d’elogi, com mai en la democràcia no havia passat al nostre país.

14/01/2018

UNA TERRIBLE VERITAT QUE ARA PODEM AFIRMAR AMB DADES TANGIBLES

A les eleccions del dia 21 de desembre els partidaris de la independència van obtenir la victòria en unes eleccions al parlament de Catalunya que no són legítimes, que van ser convocades il·legalment i en les pitjors condicions electorals possibles, van resistir i van obtenir la majoria absoluta d’escons al parlament. En aquestes condicions és una gran victòria. Ara bé, poc menys de la meitat (43,5%) dels votants de Catalunya van optar per un dels tres partits del 155. Aquests tres partits, uns més que altres, han exercit o avalat la violència de l’estat contra la gent d’aquest país, la violència de l’u d’octubre i la violència judicial que manté innocents en presó preventiva, entre molts altres tipus de violència injustificable com la institucional, l'econòmica, la mediàtica, etc. Tots ho hem vist, encara ho veiem i no ho descriuré aquí. Cap d’aquests votants no pot dir que la violència no ha existit o que no l’ha vist. Per tant la conclusió és simple i demolidora, més del quaranta per cent dels votants de Catalunya sembla que admeten que hi hagi un cert nivell de violència contra una part de la població (no crec que s'adonin que també hi ha violència contra ells mateixos) mentre es garanteixi la unitat de l’estat espanyol. La pregunta és: aquests votants, en el futur, quins nivells de violència estarien disposats a justificar? Podien haver-se abstingut, per exemple, si no hi estaven d'acord. No, no ho van fer, van anar a votar en massa a favor dels partits unionistes que volien justificar la violència a les urnes. I no la van poder justificar perquè varen perdre. Socialistes inclosos, que tothom ho recordi per sempre més. Aquest fet seria molt més greu si no fos per la brutalitat de la campanya electoral amb líders independentistes a la presó i l'exili. Penso sincerament que molts dels votants estaven mal informats després de la campanya orquestrada per l’estat espanyol i confonien unes eleccions transcendentals per a Catalunya en el marc d’un estat d’excepció amb unes eleccions més o menys plebiscitàries i més o menys autonòmiques, que era el missatge que llançaven els mitjans de comunicació públics o privats al servei de l'estat, la immensa majoria, com si aquí no hagués passat res i pensant que guanyarien aquestes eleccions. Dit això, si aquells ciutadans estaven mal informats per culpa dels mitjans de comunicació espanyols es podrien haver informat per altres mitjans, que ara n’hi ha, la ignorància no els excusa. Aquest és el país que tenim després de la nit del franquisme i dels quaranta anys de la democràcia del Regne d’Espanya. En sortirem, sí, però hem de partir de la realitat, hem de partir d’aquí.

07/01/2018

ELS CÍNICS I ELS IDIOTES


Per defensar certes opcions polítiques només es pot ser cínic o idiota. També es pot ser cínic i idiota al mateix temps, perquè aquestes virtuts no s'exclouen. I també és podria fer una aproximació en percentatges individuals, per exemple 80% de cínic i 20% d'idiota, o a la inversa. En general, si prenem els percentatges com a millor aproximació, els més cínics serien els càrrecs electes que construeixen les falsedats i els més idiotes serien els ciutadans poc il·lustrats que els voten. Caldria, però, confirmar-ho científicament, perquè és només una aproximació intuïtiva per part meva i no és gaire fiable. A més, això mai no se sap ben bé, ja que està perfectament demostrat que un individu es pot arribar a creure les seves pròpies mentides, especialment si amb elles s'hi guanya la vida. Aleshores una persona es pot anar transformant a poc a poc de cínic en idiota i els qui semblen més cínics simplement podrien ser els més idiotes. O a la inversa, allò que algú s'ha cregut de manera completament idiota quan encara no tenia la necessària capacitat d'anàlisi, després, en analitzar-ho i descobrir que és fals, pot tornar-ho a mantenir cínicament i amb tota la convicció si aquesta falsedat li va bé per a la seva vida i, després de tant tornar-ho a repetir, al final també s'ho pot tornar a creure com abans s'ho creia. Passa de idiota a cínic i després es torna a transformar en idiota rematat, encara més convençut. No ho dic amb ànim d'insultar ningú perquè tots hem estat una mica idiotes o una mica cínics, segurament sense voler, en algun aspecte o moment de les nostres vides.

 

És fàcil adonar-se que una gran part dels comentaris sobre política dels diaris espanyols, dels programes de tertúlia i dels programes de notícies de moltes televisions espanyoles són falsedats repetides, avorridíssimes de tornar a sentir, impossibles de no descobrir amb una intel·ligència mitjana i amb una informació mínimament contrastada, per poc que s'hi pensi. Amb tot i això, he de reconèixer que hi ha cínics que pensen molt per tal d'aconseguir que els idiotes, encara que també hi pensin, no puguin descobrir fàcilment on fracassa la seva argumentació. Moltes argumentacions de respectables professors universitaris i fabulosos tertulians professionals experts en tot, no tenen base real, però sobretot no tenen la mínima honestedat intel·lectual, encara que puguin ser intel·ligents a nivell argumental. De fet, també pot ser intel·ligent l'argumentació d'un jutge que aprofita el coneixement de la mateixa estructura formal de la llei per tal de violar-la en el fons i condemnar un innocent. Sembla que darrerament passa bastant sovint.

 

Això que acabo de descriure és un fet generalitzat, però ho penso ara mateix mentre escric i escolto als mitjans l'acudit de la independència de Tabàrnia (circumscripcions electorals de Barcelona i Tarragona) que un cop recuperat oportunament, perquè algú ja s'ho va inventar fa uns anys, durarà uns dies. És una ximpleria una mica còmica però reuneix molts atributs d'altres casos més reals i més dramàtics. Després en sortirà un altre, després un altre... Els partidaris de la indivisible unitat d'Espanya es proposen anar construint casos teòrics que demostrin que la independència de Catalunya és totalment arbitrària, contrària al sentit comú i també contrària al dret internacional. Aquest cas n'és un, es diuen entre ells... som-hi! I després, per estrafolari que sigui, l'expliquen encara que facin riure a tothom menys als qui ells saben que s'ho poden creure, per això ho fan, perquè aquests també voten i potencialment poden ser molts. 

 

Deixeu-me ajudar-los una mica en aquesta activitat humorística tan creativa.

 

Per exemple, la Generalitat de Catalunya sembla que fins ara ha tingut cent trenta presidents, segons diuen els historiadors, i Tabàrnia sembla que mai no n'ha tingut cap però potser en podríem fer valdre alguns de compartits com passava amb els reis de Catalunya i Aragó... som-hi!  Furgant una mica, potser també trobaríem alguna cosa que s'assemblés a un ancestral Regne de Tabàrnia... som-hi! Potser també podríem inventar-nos una llengua diferent del català, el tabarnià o algun altre nom, que aleshores no sabem com en dirien, que ja es devia parlar a la Tabàrnia dels segles VIII o IX... som-hi! Per facilitar la necessària reconciliació tal com deia el rei i com va dir algú altre, potser ara podríem proposar que seria un bon moment per dividir el parlament de Catalunya en dues comunitats autònomes, la de Tabàrnia i la de Lleirona... som-hi! Ai! com és que no se'ls va acudir això als del règim del 1978! Potser ben aviat i sense deixar de complir la constitució espanyola es podria trobar la manera de fer un referèndum completament legal, aquest sí, per tal que Tabàrnia fos una nova comunitat autònoma diferenciada de la resta de Catalunya... som-hi! Atenció amb això darrer, perquè podríem convèncer molta gent per tal de dividir administrativament Catalunya d'una punyetera vegada, a partir de la reforma territorial que tothom demana, en el marc de la constitució i les comunitats autònomes.

 

Potser algun habitant de Pedralbes ja se sent president de Tabàrnia i alguns habitants del cinturó industrial ja es veuen lluitant a pit descobert i potser amb algunes porres per aconseguir la independència autonòmica de Tabàrnia de la resta de Catalunya, una Tabàrnia que varen descobrir que existia just ahir al vespre... som-hi!  I sobretot una cosa molt important, la més important de totes, s'hauria d'aconseguir que alguns habitants de Tabàrnia demanessin la independència de Tabàrnia! Un com a mínim! Perquè, és clar, si no tenim ningú de Tabàrnia que demani la independència de Tabàrnia de la resta de Catalunya, serà molt difícil d'aconseguir qualsevol tipus d'indepèndència, ni que sigui una federació! Hem de començar a crear un sentiment d'identitat tabarnesa o tabarniana, que tampoc no sabem com se n'hauria de dir. La independència de Catalunya de l'estat espanyol la demanen més de dos milions de persones pel cap baix i hem començar a ser competitius des de Tabàrnia, encara que sigui només amb unes quantes dotzenes dels nostres afiliats, tot és començar... som-hi! Com a mínim confondrem el personal sobre el dret a decidir, sobre els referèndums, sobre l'autodeterminació i sobre la independència. És com un joc, però mira, només dir-ho i ja tenim totes les televisions de l'estat espanyol parlant de Tabàrnia, també tenim la dificultat teòrica dels independentistes per negar el dret d'autodeterminació de Tabàrnia, ja tenim molts habitants de Tabàrnia pensant en els possibles avantatges econòmics de pertànyer a una Tabàrnia lliure i tenim alguna televisió estatal dient que de Tabàrnia se'n parla a tot el món, fins i tot a la Xina! Mira, ho acaben de tornar a dir ara mateix, a la Xina, a la Xina! Tothom en parla, tothom en parla...

27/12/2017

UN NADAL QUE PLORA COM SEMPRE

Nadal, un altre cop Nadal. Jo el celebro sempre d'una manera que es pot celebrar tant des de la fe cristiana com des de l'ateisme radical. Es tracta de celebrar el mite del naixement d'un nen que salvarà aquest món, que canviarà aquest món per un altre de més just i més lliure. Aquest any, hi ha presos polítics catalans que no han fet res més que lluitar pacíficament perquè el seu país sigui millor i que no poden celebrar Nadal amb la seva família. En canvi, els qui els han posat a la presó són polítics corruptes i jutges prevaricadors que celebren Nadal amb la família i que haurien de ser a la presó. Sempre ha estat igual, tot es repeteix des del fons dels segles en el pitjor dels sentits. Nadal, vist així, és una rebel·lió contra la ignomínia de tota la història humana, és un crit de justícia i de llibertat.

 

25/12/2017   

JA HAN PERDUT

Els partits unionistes i, en definitiva, el rei, ja han perdut. Molts dels electors de Pedralbes/pont aeri els van votar i molts dels electors de les grans ciutats del cinturó industrial, el cinturó espanyolista, també els van votar però no va ser prou, ni ho serà mai més. En una campanya electoral amb els nostres principals candidats a la presó o la l'exili, en una campanya dissenyada des de l'estat espanyol per acabar amb nosaltres conservant aparença democràtica, tampoc no varen poder. Van perdre, als ulls de tot el món, menys als ulls de la premsa groga espanyola. Ara continuaran amb la repressió en totes les seves vessants, la legislativa, la jurídica, l'econòmica, la policial, la mediàtica, etc. i ens espantaran tant com puguin però no hi tenen res a fer. Ens costarà molt, encara passaran moltes coses però tant la monarquia com l'estat espanyol actual ja no tenen futur tal com van sortir de la dictadura. Encara que ells haguessin guanyat aquestes eleccions il·legals i tramposes, tampoc no haurien pogut continuar amb el mateix règim perquè d'una manera o altra no els ho permetríem. Pacíficament. Som massa gent, tenim massa intel·ligència al nostre costat i, a l'Europa del segle XXI, ja no ens poden matar així com així, tal com feien a mitjans del segle XX. Però si ells haguessin guanyat les eleccions ens hauria costat molt més perquè cada batalla perduda comporta una difícil recuperació per al qui és més dèbil. I, amb tot i això, ens hauríem recuperat. Recordo que aquesta frase tan senzilla;"ja han perdut", em va sortir dels llavis a mi mateix de manera inconscient quan estava en un col·legi electoral el dia u d'octubre i vaig veure al meu mòbil, gairebé en directe, les primeres càrregues policials. Era més un desig que una realitat. Perquè en aquesta darrera batalla, ha anat d'un pèl que no ens hagin silenciat internacionalment per uns quants anys. El seu pla d'aplicació de la força bruta dissimulada el donaven per guanyador. Han aplicat el 155 de manera il·legal, que no els permetia cessar el govern de la Generalitat de Catalunya ni convocar eleccions. Però també volien enviar el president i tots els consellers a la presó preventiva amb el consentiment de la UE, instruir el mateix llarg procés judicial ampliat que ara han començat amb tot el govern a la presó, governar Catalunya des de l'estat espanyol durant el temps que els semblés necessari (primer havien dit sis mesos prorrogables), fer alguns concessions a la galeria durant aquest temps per demostrar que tot anava millor i després, ja més tard, amb el govern legítim a la presó i amb un gran avantatge mediàtic, convocar les eleccions que ara s'han fet. Amb molt poca repercussió internacional, tal com faria una dictadura camuflada. Els varen fallar només dues coses, d'una banda se'ls varen escapar a Brussel·les el president amb uns quants consellers que han internacionalitzat el conflicte en presència de la justícia belga i d'altra banda també es van veure obligats a convocar eleccions gairebé immediates. La implicació de la ciutadania ha estat decisiva com sempre havia estat i com sempre ho serà. Sí, ja han perdut, ja havien perdut abans, l'u d'octubre, però ningú no ens regalarà res, ens costarà molt d'acabar de guanyar-los, amb tota seguretat tardarem alguns mesos i, si no ho aconseguim aviat, probablement alguns anys.

23/12/2017

LA PITJOR SITUACIÓ POSSIBLE I L’ESPERIT DE VICTÒRIA

A tres dies comptats de les eleccions del dijous 21 de Desembre dels 2017 que, passi el que passi, seran decisives per a Catalunya, gairebé no puc pensar ni escriure sobre res més; estic pres dels meus pensaments i pendent de la realitat política diària perquè en qualsevol moment pot passar alguna cosa important. L’estat espanyol no és de fiar i sembla que perdrà, per tant encara en pot fer alguna de grossa al seu estil. L’únic que ens val als independentistes en aquestes eleccions és la victòria per majoria absoluta en escons al parlament de Catalunya. I si s’obtenen més del 50% dels vots i un partit independentista resulta guanyador, especialment Junts per Catalunya per la seva visibilitat a Brussel·les, serà important de cara a la comunitat internacional. Però qualsevol altre resultat que no sigui una victòria per majoria absoluta en escons és, en realitat, una derrota i els pactes que s’haurien de provar de fer desvirtuarien el camí emprés cap a la independència. Ara bé, hi ha una cosa que penso que no passarà, és que algun dels candidats unionistes sigui investit com a president a partir del resultat de les urnes. Atenció, que si l'independentisme no guanya en escons, la suma de tots els altres podria investir el candidat del partit socialista. Probablement seria una de els pitjors situacions possibles des dels interessos independentistes, els meus interessos. Gairebé no vull ni pensar-hi. No passarà, però si passés, què faríem aleshores? Doncs bé, ara mateix i en concret, no ho sé exactament però és fàcil deduir, en aquest petit assaig de política ficció, que els independentistes ens quedaríem absolutament decebuts del resultat d’aquestes eleccions. Ens començaríem a fer retrets sobre l’estratègia seguida fins ara, que si havíem d’haver defensat millor la república proclamada, que si havíem d’haver anat en llista única a les eleccions, etc. Amb tot el que ha passat, jo escriuria una altra nota dubtant de l'alçada moral i de la intel·ligència pràctica de la nostra població. Després del mal Nadal que els independentistes passaríem, tindríem una ressaca que ens podria durar uns anys, els anys que durés el govern autonòmic elegit en aquestes eleccions, en un règim d’autonomia administrativa. Seguiríem reconeixent el president Puigdemont com el legítim president de Catalunya que ha estat il·legalment destituït per l'estat espanyol però quedaríem sotmesos legalment, segons la llei espanyola, a tot allò que sentim a dir en aquesta campanya electoral als partits unionistes. I encara més, perquè en la campanya no s’atreveixen a dir tot el que farien amb nosaltres. Seria una clara derrota. Seria l’article 155 legitimat a les urnes per la població de Catalunya. Els independentistes ens quedaríem sense legitimitat pràctica des del punt de vista de l’opinió pública internacional, el president i els diputats a l’exili no tindrien cap opció de tornar aviat. Els presos, juntament amb els altres acusats, no tindrien el suport institucional de la Generalitat per tal de fer front als seus judicis polítics. A través dels pactes de legislatura, des de la Generalitat i des de l'estat espanyol, provarien d’enfonsar tot allò que s’ha anat construint lentament a Catalunya després de la dictadura. El desastre general per a l‘independentisme seria considerable. Això penso que no passarà, però si passés, si resultés que els electors de Catalunya, a les urnes, no donessin majoria absoluta al bloc independentista i els altres diputats prenguessin aquesta decisió, aleshores què faríem els independentistes? Aquesta situació és difícil que es produeixi amb la correlació de forces que hi ha, però el seu plantejament no és gens banal, perquè entre aquesta situació i la de l’altre extrem, per exemple, que guanyés l’independentisme per més del 60% dels vots, hi ha totes les situacions possibles. Aquest darrer cas seria com un referèndum guanyat per àmplia majoria que probablement portaria, amb el suport de la població al carrer i el reconeixement internacional, a la negociació pràctica de la independència. I si guanyéssim per un 51%? Doncs també, però amb més dificultats en la necessària negociació. A més, els unionistes dirien que amb un 51% no n’hi ha prou, que ha de ser un 60% o un 70%, i si sortís un 70% dirien que ha de ser un 80%. I, en absència de referèndum, els vots a partits neutrals els sumarien tots a l'unionisme, per tant si no ens deixen fer un referèndum és millor que comptem escons que és el que val. Són així, ja ho sabem, la mentida i la força són alguns dels seus arguments per tal de fer impossible l'autodeterminació del poble de Catalunya. I ens diuen que els violents som nosaltres i els que mentim som nosaltres, aquesta és una trampa molt antiga dels sistemes autoritaris. De fet, les independentistes ens presentem a aquestes eleccions convocades il·legalment per dues raons, per no deixar la gestió de la Generalitat durant quatre anys als unionistes i perquè aquestes eleccions són el que més s'assembla a un referèndum d'autodeterminació que no ens deixen fer. Encara que siguin unes eleccions amb violació de garanties, amb candidats a l’exili, amb candidats que són presos polítics i que sofreixen represàlies quan es comuniquen amb l’exterior i amb candidats imputats per delictes inexistents i en llibertat provisional que han de vigilar què diuen als mítings perquè no els pugui perjudicar als judicis. Però tornem al que dèiem abans, a un dels pitjors resultats per a l’independentisme, a la possible investidura d'un candidat unionista. Encara que sigui una situació poc probable, des de la filosofia estoica s’aconsella sempre valorar la possibilitat més negativa perquè moltes vegades projecta llum sobre totes les altres opcions que, d’altra banda, apareixen com a molt més favorables. Jo sempre ho acostumo a fer. Què faríem aleshores, doncs, els independentistes, en una de les pitjors situacions possibles? La resposta, des del meu punt de vista i considerada en abstracte, és molt senzilla, en la pitjor situació hauríem de fer gairebé el mateix que en la millor situació o que en qualsevol altra. Amb una diferent estratègia obligada, és clar, per les circumstàncies. Perquè, passi el que passi, la independència no ens la regalarà mai ningú. Encara que guanyéssim amb el 60% dels vots, també tindríem moltes dificultats a superar en les negociacions amb un estat espanyol autoritari que no respecta la seva població, del qual ens hem d’alliberar com sigui i quan més aviat millor. Després d’una derrota sempre pot venir una victòria. Vàrem superar tota la dictadura. Per tant, ens alçaríem el divendres dia 22 de desembre al matí completament decebuts però preparats per continuar lluitant per la independència de Catalunya, per la fràgil República. No serà així, perquè el dijous dia 21 de desembre guanyarem i el divendres ens alçarem més feliços per continuar fent el mateix.

17/12/2017

ALÇADA MORAL, INTEL·LIGÈNCIA PRÀCTICA I DETERMINACIÓ

Un país, per tal d'aconseguir la independència d’un altre que el té sotmès, necessita conjugar molts factors que li permetin de fer-ho, no n’hi ha prou amb tenir raó històrica o moral per aconseguir-la i tampoc no n’hi ha prou, amb raó o sense, que la majoria dels seus ciutadans ho vulguin, si es troben al davant d'una situació de força que els ho impedeix. Això ja ho sabíem. I encara que en molts dels països que han aconseguit la independència hi ha patrons comuns, cada cas en la història ha estat diferent. També ho sabem. Però en molts dels casos que ho han aconseguit, a part de les circumstàncies concretes, penso que podríem consensuar uns valors compartits que ho han fet possible, uns valors que existien en l’ànim de la major part de la població. Potser podríem assenyalar, com a gairebé necessaris, l’alçada moral, la intel·ligència pràctica i la determinació, aquesta darrera moltes vegades esperonada per la brutalitat de l’enemic que els volia retenir per la força al seu estat.

 

Penso que la gent de Catalunya que va anar a Brussel·les el dia 7 de desembre posseeix aquests valors que s’han demostrat ja moltes vegades al llarg d’aquests darrers anys en totes les mobilitzacions realitzades, també en la participació del referèndum del dia 1 d’octubre i en la declaració d’independència conseqüent del dia 27 d’octubre feta pels diputats independentistes al parlament de Catalunya. Però ara hi ha la convocatòria electoral del 21 de desembre com a única possibilitat immediata per fer front a la violència formal que el govern espanyol exerceix sobre una gran part de la població de Catalunya, sobre els càrrecs electes i els partidaris de la independència. Aquestes eleccions, si el que ha passat i està passant a Catalunya passés (és impossible, és clar) al Quebec, a Flandes o a Escòcia, estic segur que serien un simple tràmit amb resultats aclaparadors a favor dels independentistes, de tal manera que l’inici de la independència pràctica, sense cap més discussió, seria a partir de l’endemà mateix de les eleccions. Només s’hauria de negociar. A nosaltres ens costarà més. He dit moltes vegades que el franquisme sociològic de l'estat espanyol, que a casa nostra és troba sobretot als dos extrems l'escala social, per una banda al cinturó industrial, de fet ara convertit en el cinturó espanyolista, i per l'altra banda al conjunt social que es pot caricaturitzar com a pont aeri, ens impedeixen de tenir el mateix nervi democràtic que tenen aquells països que, com a exemple, he anomenat.

 

He dit també moltes vegades que la responsabilitat del gran problema que tenen les nostres societats democràtiques europees, el problema que ha portat a ignorar el refugiats, a abandonar de la població de Grècia a la seva sort, a l’ascens dels partits de l’extrema dreta, etc. no és tant dels dirigents dels partits que governen ni dels partits mateixos com de la població que els vota. Ho repetiré sempre, mil vegades més encara, sobretot cada vegada que llegeixi la immensa majoria dels mitjans de comunicació, que sempre en culpen només els partits i els dirigents dels partits amb una correcció política que fa venir nàusees, com si la població no hi tingués res a veure. També és una manera simple que tenen els partits, que dominen una gran part dels mitjans, per lluitar entre ells mateixos i no culpar mai els ciutadans que voten un altre partit, al davant del desig i de la possibilitat que canviïn el vot cap a ells. No és veritat que la principal responsabilitat sigui dels partits i dels seus dirigents sinó que és sobretot de la població, d’una gran part de la població d’Europa que vota els partits d’extrema dreta sense cap pudor. Perquè és la població d’Europa qui ha anat construint aquesta Unió Europea que tenim, una votació al darrera de l’altra.

 

A la Unió Europea hi ha democràcia, imperfecta, sí, com totes, però democràcia. Amb la població condicionada per la pressió dels mitjans de comunicació dominats pel poder, sí, condicionada, és cert, però sempre amb la darrera llibertat de portar una papereta a la mà al final del trajecte. I molts, molts ciutadans de la UE, un percentatge altíssim en alguns països, voten l’extrema dreta. Aquesta és la seva alçada moral i la seva intel·ligència pràctica. I encara que jo, com a demòcrata, com a partidari del pitjor del sistemes polítics excepte tots els altres, que deia aquell, respecto políticament els resultats de les urnes per necessitat, no respecto tant el vot dels ciutadans a nivell social i a nivell privat. Estic convençut que, amb tot el que ha passat fins ara i en aquest moment de la història, Catalunya serà tard o d’hora independent, però ens costarà. I molt. La reacció brutal de l’estat del dia del referèndum i dels dies després de la declaració de independència, encara està preparada per tornar a produir-se en diferents moments i en diferents formats. I guanyar, allò que se’n diu guanyar, aconseguir la independència efectiva, només ho podrem fer votant. Al carrer també, sí, però sobretot convencent els ciutadans del nostre país i votant. No siguem il·lusos. Que mai més ningú digui, per misericòrdia, que la independència la tenim a tocar, aquesta frase infantil tan repetida per alguns independentistes des de fa uns anys. Ara, ja proclamada la independència al parlament i al davant de moltes altres dificultats, a les urnes tenim una oportunitat real d’avançar cap a la independència efectiva.

Així com no em caldria repetir que, com a demòcrata, és evident que respecto els resultats de les urnes, sí que vull insistir en que no respecto de la mateixa manera l’alçada moral ni la intel·ligència pràctica (una de les dues o les dues alhora) dels votants de certs partits polítics. Per exemple, dels qui voten partits d’extrema dreta a la UE o dels votants de Trump als EUA. A vegades hi pot haver dubte entre opcions polítiques, però hi ha algunes opcions que no ofereixen cap mena de dubte, ho demostren amb les paraules i amb els fets, són autoritàries amb vinculacions feixistes, simplement nefastes per a la societat. Penseu en allò que han fet i en allò que proposen certs partits polítics de Catalunya desplegats a l’estat espanyol i els qui els han donat suport. Han apallissat les nostres àvies pel sol fet d'anar a votar, han utilitzat els seus poderosos mitjans de comunicació per difondre falsedats i atacar constantment els pocs mitjans de comunicació catalans, han atacat i continuen atacant també el model de l’exemplar escola pública catalana, han posat a la presó dos ciutadans innocents i han posat també a la presó o bé han obligat a exiliar-se el govern de Catalunya legítimament elegit, només per haver complert el programa electoral al qual s'havien compromès i pel qual havien estat votats legalment amb majoria absoluta. Als partits del 155 res de tot això no els permetia la llei, la mateixa llei que sempre invoquen. Cap problema per a ells, la justícia espanyola no actua en aquest sentit.

 

Ara, a la campanya electoral, es mostraran com si no hagués passat res, com si fossin unes eleccions com totes les altres i en pla d’igualtat amb altres partits democràtics, alguns d’ells amb dirigents empresonats o al exili, amb acusacions realitzades a través d’un sistema judicial pervertit, saltant-se totes les garanties. No haurien de tenir dret a presentar-se a unes eleccions fins que no haguessin retirat la policia d'ocupació, alliberat els presos polítics, arxivat les causes judicials i restablert les institucions de Catalunya. Als del 155 els hauríem d'esbroncar a tot arreu quan els trobéssim pels carrers, una cosa és ser pacífics i una altra és ser idiotes amables. Entre altres coses, als presos i encausats els acusen d'un delicte de rebel·lió que forçosament ha de comportar violència, una violència que tothom sap que no ha existit mai, els demanen penes criminals de trenta anys de presó amb una perversió inèdita de la llei, quan sembla que com a màxim els podrien jutjar per desobediència que no comporta penes de presó. I estan començant a instruir una causa general que els permetrà condemnar-nos a qualsevol de nosaltres per qualsevol cosa. És una venjança. Abans de la democràcia, a algunes de les seves injustificades acusacions podia correspondre la pena de mort. Han perdut la dignitat democràtica. Menteixen sobre evidències i ens diuen mentiders, són brutalment violents i ens diuen violents a nosaltres que som uns fanàtics de la no violència. Criden “a por ellos”. I, a Catalunya, encara hi haurà gent que els votarà? Desgraciadament, sí.

No cal insistir més en aquests aspectes, qui ho ha volgut veure ja ho ha vist. Però després d'això, diguin el que diguin a la campanya, res del que proposa la gent d'aquests partits ja no hauria de tenir sentit, tal com passaria a Escòcia, a Flandes o al Quebec. Qui els votaria? Catalans, senyores i senyors del cinturó espanyolista, el dia que aneu a votar recordeu que abans éreu el cinturó roig, mireu allò que han fet, allò que fan i allò que volen fer els partits del 155, no podeu votar la dreta espanyola més atàvica, ni els qui li donen suport. Catalans, senyores i senyors del pont aeri, el dia que aneu a votar recordeu les espectaculars xifres de l’espoli fiscal, la intervenció de l'economia i l’abandó del corredor mediterrani per part de l'estat espanyol, no podeu votar en contra dels interessos del país on viviu. Sigueu dignes d'aquest país, no m’obligueu a continuar dubtant de la vostra alçada moral ni de la vostra intel·ligència pràctica.

09/12/2017

TRES SEGLES DESPRÉS

 

Tres segles després, podem llegir en els articles d'història que les instruccions de Felip V al duc de Berwick, les instruccions del primer Borbó hispànic al comandant en cap de l'exèrcit ocupant que varen ser dictades l'endemà de la caiguda de Barcelona el 1714, confirmaven la brutal ideologia d'aquell règim. Deien textualment que “los resistentes merecen ser sometidos al máximo rigor según las leyes de la guerra para que sirvan de ejemplo a todos mis otros súbditos que, a semejanza suya, persisten en la rebelión”. Tres segles després, el seu successor antroponímic immediat, Felip VI, ha demostrat que la ideologia de fons de l'estat espanyol és la mateixa. I per això, perquè és una ideologia inadmissible en una democràcia del segle XXI, més tard o més d’hora deixarem de ser súbdits i sortirem d’Espanya. Segur.

03/12/2017

FRANCO, ESCÒCIA I ELS BOO, BOO...

Imagineu que el parlament d’Escòcia amb majoria absoluta independentista hagués demanat divuit vegades en pocs anys, al govern britànic, fer un referèndum d’independència i que hagués obtingut divuit negatives. Difícil d’imaginar, ja ho sé. Imagineu que, al davant d’aquesta situació, el parlament escocès decideix organitzar un referèndum pel seu compte, que un alt tribunal britànic el declara il·legal i que la policia anglesa envaeix Escòcia per segrestar les urnes i apallissar brutalment la població que va a votar. Gairebé impossible d’imaginar. Proveu encara d’imaginar que hi ha dos vaixells amb milers de policies anglesos, atracats als ports a prop de Glasgow i d’Edimburg, amb l’única funció de reprimir la població pacífica i els parlamentaris escocesos, policies que han sortit de les rodalies de Londres i dels pobles d’Anglaterra cap a Escòcia al crit de go for them! Imagineu que, amb tot i això, comptant que s’han hagut de tenir amagades les urnes a l’estranger i s'han distribuït clandestinament per voluntaris anònims als col·legis electorals, en el referèndum prohibit ha aconseguit votar un 40% de la població escocesa i el resultat ha estat d’un 90% favorable a la independència d’Escòcia amb totes les garanties possibles (menys les garanties que la policia anglesa s’ha encarregat de destruir amb pràctiques il·legals, segrestant urnes i paperetes, multant els membres de la junta electoral, intervenint correus electrònics, tancant pàgines web, detenint funcionaris i atemorint la població). Imagineu ara que el parlament d’Escòcia emparant-se en els resultats i en la seva majoria absoluta al parlament, decideix fer una declaració d’independència. Aleshores la meitat del govern escocès és empresonat preventivament per tribunals anglesos i l’altra meitat s’ha d’exiliar. També s'han empresonat preventivament dos líders socials pacífics i pacifistes per part de la justícia britànica. Acusats de rebel·lió i sedició, entre altres coses, que comporten violència física i que tothom sap, tothom, tothom, tothom, que només ha existit per part de la policia anglesa. Imagineu ara que el comandaments policials de Londres elogien o condecoren la policia anglesa per la seva actuació a Escòcia i que la reina d’Anglaterra no condemna cap tipus de violència ni fa una crida a l'entesa, sinó que apareix a la televisió precisament per advertir els qui han rebut les garrotades, dient implícitament que encara en rebran més si no fan bondat. Oi, que no pot ser? Doncs imagineu-ho, si podeu. Imagineu també que aleshores des de Londres, un cop cessat a la força el govern legítim d’Escòcia de manera il·legal ja que no li està permès de fer-ho en la legislació (ni en la d’Espanya, el 155 tampoc no ho permet), s’intervenen les institucions escoceses enviant-hi funcionaris anglesos (que també és il·legal) i es convoquen des del govern de Londres unes eleccions (també il·legals) dient que tot és per tal de tornar a “normalitzar” la situació. ¿No es podria dir que s’han destituït il·legalment els representants legítims d’Escòcia com si fos una colònia anglesa i que es convoquen unes eleccions també il·legals des de la metròpoli? És clarament que sí. En l’entremig hi ha hagut amenaces d’utilitzar una violència molt superior contra el govern legítim, els funcionaris escocesos i la població en general, si no es retracten de la seva voluntat. I des de Londres s'avisa que aquestes amenaces continuaran després de les eleccions si la població i els seus representants persisteixen en voler la independència del país. Oi, que tampoc no pot ser? Doncs, imagineu-ho, imagineu-ho! Europa mentrestant s’ho mira de reüll i diu que és un afer intern. En aquest moment el govern legítim d’Escòcia, desposseït il·legalment de les seves funcions, a la presó i a l’exili, mantenint-se encara com a tal govern legítim, decideix que s’ha de presentar a les eleccions per necessitat, encara que siguin il·legals i convocades pel govern de Londres, com un mal menor, al davant de la possibilitat que es presentin només els partits unionistes. Tot per evitar que, encara que sigui amb molt baixa participació, guanyin absolutament les eleccions i les donin per bones, dominant posteriorment a la força però de manera legalitzada les pròpies institucions escoceses i aplicant els propers anys una política colonial totalment subsidiària d’Anglaterra. Què passaria aleshores a Escòcia en aquelles eleccions? Imagineu-ho també. Ara imaginar ja és més fàcil perquè, fins ara, res del que he dit no podria passar. Però si hagués passat, què passaria després? Ara és més fàcil. Si hagués passat, si hagués pogut passar tot el que he dit, ja ho heu endevinat, Escòcia seria un país independent l’endemà mateix d’aquelles eleccions. Els partits unionistes no podrien justificar de cap manera els nivells de violència física, institucional i jurídica exercida, al davant d’una població que és com totes les poblacions del món, ni millor ni pitjor, però que simplement no contempla certs excessos autoritaris de l’estat sobre cap població, sigui la població que sigui. Ho porten a l’ADN. Als debats de la campanya electoral els partidaris de mantenir la unitat amb Londres acabarien completament derrotats al davant de l’opinió pública. I també serien derrotats a les urnes per una majoria incontestable. No podrien defensar de cap manera les posicions unionistes, ningú no s’ho creuria. I els qui encara volguessin defensar un acord amb Londres a llarg termini, com si no hagués passat res, després d'aquesta demostració de violència més aviat farien riure els escocesos. Sobretot si deien, a més, que ells eren uns revolucionaris que volien canviar la societat però que la seva revolució començava per admetre la violència d'un estat despòtic. Perquè qualsevol escocès tindria claríssim que, a la inversa, deslliurar-se d’aquest estat opressor, seria la primera, transversal i gran revolució del país. A les presentacions i debats es sentirien constantment aquells boo, boo... (els haureu pogut sentir per coses molt menors), contra els unionistes, uns crits suaus i pacífics però absolutament demolidors si els debats són públics. Per això, perquè dissuadeixen l’estat de qualsevol estratagema autoritària sobre la població, només per aquests boo, boo... res del que he dit abans no podria passar a Escòcia. No s’ho deixarien fer. Però a Catalunya sí. Tot ha pogut passar, passa i passarà, perquè aquests boo, boo... que a Escòcia serien tan generalitzats i consistents, a Catalunya no existeixen de la mateixa manera. Per què? Doncs, pel franquisme sociològic i pels mitjans de comunicació de l’estat espanyol, els públics i els privats controlats pel règim a través de les subvencions. Tots sabem que hi ha un cert franquisme que encara està incrustat en la societat espanyola i també en la catalana. I la metodologia informativa de la gran majoria de mitjans afins al règim, que ho són gairebé tots, és groga i consisteix en manipular grollerament la realitat, dient que són els altres pocs mitjans els qui la manipulen. Tots hem vist el ministre espanyol d'exteriors que també ho ha provat de fer en grans mitjans internacionals i ha estat delatat per alguns periodistes estrangers. Sort de les xarxes. Però molts ciutadans votaran els partits que suporten el règim encara que hagin apallissat o empresonat injustament gent del seu propi país, perquè aquests ciutadans també són conseqüència del franquisme, viuen en un règim que és conseqüència del franquisme i estan informats per uns mitjans que són conseqüència del franquisme. I aquesta continuïtat del franquisme que a Espanya està estesa per tot arreu, a Catalunya es condensa sobretot en dos extrems que semblen políticament oposats però que no ho són quan es tracta d’acceptar l’autoritarisme a canvi d’un cert confort personal. Per simplificar-ho, ho he dit moltes vegades, aquests dos pols es troben entre els habitants de Pedralbes/pont aeri i entre els habitants del cinturó  industrial, abans cinturó roig i ara cinturó espanyolista. Aquesta localització, encara que es correspon bastant amb la realitat, no deixa de ser una caricatura convencional. Però es pot veure millor mirant la distribució i l’evolució de vot de les darreres cites electorals. Són alguns dels els fills de les famílies que es varen enriquir en connivència amb el franquisme i alguns dels fills dels espanyols que varen emigrar a Catalunya durant el franquisme. No tots, és clar, per sort, només faltaria, només una part que durant o després del franquisme no vàrem poder integrar, no vàrem saber integrar o no es varen voler integrar mai a la cultura que era pròpia d’aquest país. Els espanyolistes de Pedralbes/pont aeri (simplificació d'alguns rics i enriquits amb la dictadura), són relativament pocs i dispersos geogràficament per ser clarament visibles en la distribució general de les votacions, bastants d’ells són d’ascendència familiar catalana, també són relativament cultes, dominen una gran part de les finances i subvencionen mitjans de comunicació. La cultura i la nació catalana sempre els han importat el mateix que els importa un rave. Els espanyolistes del cinturó industrial són molts, per tant tenen una gran influència en les votacions. I la cultura i la nació catalana també els importen com els raves. Els primers bàsicament propaguen falsedats, els segons se les creuen i les voten. Tots dos col·lectius accepten l’autoritarisme si els és favorable i no faran boo, boo... als líders dels partits que ens han pegat o que ens han empresonat injustament. Fins i tot trobaran assenyat que peguin o empresonin els qui s'oposin a la indissoluble unitat d’Espanya, escoltaran convençuts els discursos dels partits repressors sense sentir nàusees de la seva violència implícita i els votaran. Es sentiran segurs pensant que aquell a por ellos, no anava per a ells. A diferència dels escocesos, descendents d’anglesos o no, aquests catalans, ni els uns ni els altres, no tenen els boo, boo... al seu ADN. El dictador Francisco Franco els va amputar el gen. Però el resultat d'aquestes properes eleccions que no son legítimes ni tampoc legals segons la pròpia constitució espanyola, a més de decidir el futur pròxim de Catalunya, ens donaran també una valuosa radiografia de la societat catalana i de la seva distribució de vot. Perquè serà a les urnes on sempre ens haurem de continuar guanyant la independència. Al carrer també, sí, però sobretot a les urnes.

20/11/2017

LA JOVE CUP I ELS TRAÏDORS

Els qui llegiu aquestes línies sabeu que estic lluny de la CUP. Per què? No és precisament perquè no estigui d’acord amb la majoria de les seves anàlisis que comparteixo en gran part, des del comportament de les elits extractives i dels bancs, les desigualtats socials provocades, la manca de projecte i d’acció social de la Unió Europea, la necessitat absoluta de la independència de Catalunya, etc. També penso, des de fa molts anys, que encara que el meu model de societat sigui idealment socialdemòcrata, des de les socialdemocràcies no s’aconseguirà mai cap socialdemocràcia real i efectiva, que s’ha de construir des d’una posició més a l’esquerra i basada en els partits polítics, però també en l’activisme, al carrer  i en la nostra vida diària. I això és un cicle que no s’acaba mai, perquè sempre s'ha de tornar començar. I d'aquest fet, el fet de situar-se sempre necessàriament a l'esquerra per poder avançar, se'n pot dir progressisme polític amb tota propietat. Per tant comparteixo moltes coses amb la CUP. Comparteixo molts aspectes de la seva anàlisi política i social i, en canvi, no comparteixo el seu programa i sobretot no comparteixo les seves propostes per portar a terme aquest programa a nivell del parlament de Catalunya perquè em semblen poc realistes i, en el fons, mancades d’eficàcia, que es del que és tracta, i no de ser simpàtic en les propostes. Ni de ser sempre absolutament coherent, perquè encara que la manca de coherència amb les pròpies propostes sigui un gran mal endèmic de la majoria dels dels partits polítics, algú que és sempre absolutament coherent amb allò que ha decidit abans no té en compte que la realitat política immediata pot canviar molt de pressa i no pot adaptar-se amb prou eficàcia als canvis. Degut al caràcter idealista i compromès de la majoria de la seva gent, també penso que la CUP és una extraordinària organització al nivell municipal on va nàixer i segur que jo donaria suport a la majoria de les seves propostes als municipis. La proximitat a la joventut, als ideals i al comportament generós propi de la joventut, també és un dels seus valors inexcusables. En canvi, al parlament, la seva organització interna, amb unes decisions assembleàries poc àgils i amb una estructura poc delimitada, la fa molt lenta i vulnerable. Tampoc no comparteixo gens la seva posició al·lèrgica a governar per tal de poder fer sempre d’oposició crítica perquè en el fons és una postura còmoda i de manca de compromís amb la realitat política, també semblant a la dels joves que viuen a casa dels pares i rondinen per tot. I no ho dic en absolut des d’un punt de vista distant o paternalista que algú podria interpretar, ho dic des del punt de vista del reconeixement de la seva activitat, dels fets i les seves conseqüències que ara exposaré. Penso que han comès dos grans errors estratègics, entre altres de menors, en la primera legislatura en la qual han tingut una gran capacitat de decisió degut a l’aritmètica parlamentària. Un va ser obligar a dimitir a Artur Mas que, agradés o no, era el cap de govern que havia guanyat amb molta diferència unes eleccions i tenia un lideratge internacional indiscutible; l’altre va ser la reprovació dels pressupostos de l’any 2016 que va presentar Carles Puigdemont, que tenien una marcada tendència social i gairebé impossible de millorar en els condicions econòmiques del moment, però que es varen haver de prorrogar. El primer error es feia sota l’amenaça implícita de dinamitar el procés cap a la independència de Catalunya i el segon, que va suposar la pèrdua de molts diners i oportunitats per a Catalunya, debilitava extraordinàriament el govern i, amb la posterior incògnita del seu suport als pressupostos de l’any 2017, podia suposar també la fi del camí iniciat cap a la independència. El primer el va salvar el mateix Artur Mas, acorralat i a l’últim minut, quan va dimitir i va tenir el gran encert de d’anomenar Carles Puigdemont com a successor. Per cert ¿heu pensat que res no hauria estat igual si hagués provat d'anomenar per exemple Santi Vila o si hagués convocat eleccions, que hi tenia tot el dret? Tot el procés iniciat de molts anys cap a la independència se n'hauria pogut anar en orris per la fixació de la CUP en una persona, perquè varen demostrar que els era igual que aquella persona hagués guanyat amb una gran majoria, que també els era igual allò que feia, allò que deia o allò que proposava, el problema insoluble era la persona, el seu estatus social i el seu currículum. Això no és gens nou, ja ho proposava Lenin en els seus escrits i ho va fer des del primer dia de la revolució, la diferència és que ell assassinava de veritat, no només políticament. El segon error el va salvar Puigdemont traient-se de la màniga una qüestió de confiança que finalment, no sé per quines inexplicables raons, els de la CUP ja no es varen atrevir a reprovar. També hem de recordar que la formació de Junts pel Sí probablement no tenia majoria absoluta per la falsa denúncia d’uns comptes d’Artur Mas a Suïssa poc abans de les eleccions, de la mateixa manera que Xavier Trias no va ser alcalde de Barcelona per una altra falsa denúncia del mateix tipus i que totes les altres formacions polítiques, dreta i esquerra, amb la CUP al capdavant, es van afegir a alimentar sabent perfectament d’on venien. O sigui, que d'ètica i de coherència tampoc no tanta i en aquest casos gens, només hi havia ideologia i/o càlcul electoral, exactament igual que els altres partits que s'hi varen afegir. Ara sembla que molta gent ha oblidat aquests fets o no els dóna la importància que a mi em sembla que tenen, i la CUP encara té o ha recuperat una part del seu prestigi perdut. Però la situació és la mateixa, es manifesta i es manifestarà sempre en casos concrets. Ells i també molts altres que no tenen cap compromís de govern, haurien tractat immediatament de traïdors tots els membres del govern ara empresonats i a l’exili, si no haguessin declarat la independència en aquell moment que ja s'havia previst, que tothom esperava i que, en canvi, haguessin convocat eleccions. Sé que aquest fet hauria estat molt difícil de justificar i jo també penso que, estratègicament, la independència s'havia de declarar en aquell moment, fos com fos, però no hauria titllat mai el president Carles Puigdemont de traïdor per no haver-ho fet, ell tenia molta més informació que no pas jo. El moment polític era d’una extraordinària dificultat, potser d'aquelles dificultats que en una país només es donen cada cada cinquanta o cada cent anys. Encara ho és. Llavors era molt fàcil de sostenir, des d'una certa demagògia generalitzada de l'independentisme, que s’havia de declarar la independència i que tothom havia d’anar a defensar els diputats al parlament, que així l’estat espanyol no hi podria fer res, no ho podria aturar. Això sí que era fàcil de dir, no de fer amb eficàcia. Això és el que feia feliços tots els de la CUP i molts altres. -Quan es declari la independència anirem tots a defensar els nostres diputats! Romàntic, eh? Jo ho subscric i ho hauria fet. Però no es tenien en compte altres variables. No es tenia en compte que l'estat espanyol estava disposat a tot, per exemple a obrir-se pas a través de la població concentrada amb la violència que fos necessària, a assaltar per les clavegueres i amb helicòpters el parlament i a treure el president i tot el govern emmanillats pels cossos d'èlit. Això ho sabia el govern. I aleshores el president hauria d'haver ordenat els mossos que havien de defensar el parlament i el govern de la policia espanyola? Sí? Sí o no? Perquè era l'única possibilitat d'aturar-ho i només momentàniament, de manera pírrica, perquè de força militar ells en tenen més que nosaltres i només esperen una justificació per poder-la aplicar d'una vegada. Si així s'hagués fet, a part dels probables ferits i morts, a partir d'aquell moment, als membres del govern sí que els podrien haver acusat de rebel·lió i de sedició amb propietat. Hauria estat tornar a calcar l'octubre del 1934. Hauria estat un gran error i una barbaritat d’incalculables conseqüències des del punt de vista cívic. Sí que es podrien haver fet millor les coses, és clar, això sempre. Però quan s’està al mig d’una batalla, cadascú se’n surt com pot perquè s'ha de decidir en un moment i no es pot tenir mai tot previst, sobretot contra la força bruta. I en aquell moment la solució que es va prendre em va semblar intel·ligent. Diuen que no estàvem prou preparats per a la independència? Doncs bé, no n'estarem mai contra dos factors si es donen conjuntament, contra la violència que es volia aplicar i el consentiment de la Unió Europea. Qualsevol cosa que s’hagués previst quedava esclafada sota la violència que ja es va dur a terme i la que s’hauria dut a terme anomenant-la 155, com també es podria anomenar d’una altra manera. No, l’estat no ha aplicat el 155, l’estat s'ha saltat totes les lleis de la democràcia i ha aplicat una violència física, jurídica i mediàtica completament il·legals i sense precedents des de la dictadura, dient que això és el 155, amb el total consentiment dels socialistes i de la Unió Europea, fets que probablement no s'esperaven. Sobretot tenint en compte l'alt nivell d'il·legalitat amb la qual ha actuat l'estat espanyol per una simple desobediència, que amb la llei a la mà és l'única acusació possible. Contra això no hi haurà mai res a fer.  Sabem que mai no podrem estar preparats per a fer-hi front. Són els tancs entrant per la Diagonal, sense que ho facin realment, però amb la mateixa capacitat de dissuadir per la violència. Només podrem guanyar la independència a les urnes. Al carrer també, però sobretot a les urnes. Hi haurà algun moment, probablement després d’alguna altra votació, que ells ja no podran fer servir més aquesta violència. Aleshores serà el nostre moment. Perquè es tracta de guanyar, no de ser sempre absolutament coherents, simpàtics i romàntics. I molts de nosaltres ja en començàvem a estar fins al barret d'aquella revolució dels somriures que ara s'ha acabat, ara continua sent la mateixa revolució integradora i pacífica, però sense els somriures, com a mínim sense els meus. No tinc ganes de posar clavells als fusells d'aquests policies sinó que només tinc ganes d'esbroncar-los, perquè els paguem nosaltres, els paga la població que ataquen. I en el sentit de guanyar la independència, els de la CUP tenen raó amb moltes de les seves anàlisis i en el fet d'insistir en la necessària desobediència, però penso sincerament que no són eficaços en la seva metodologia, en moltes de les seves propostes de solució i en el seu compromís amb la realitat de govern. No són oportuns en la seva radicalitat inflexible. Perquè no s’aconseguirà mai la república sense propostes viables, possibles, que aglutinin també el centre polític i que facin realment mal a l’enemic sense fer-nos mal a nosaltres. (Sí, he dit enemic, no adversari, perquè han passat massa coses, i també he dit fer-li mal, però suposo que ningú no ha entès que vull fer mal a algú des del punt de vista físic, com ells han demostrat que ens volen fer a nosaltres, no, és fer un mal polític). S'ha de trobar la manera d'aconseguir que l'estat espanyol es debiliti, que tingui cada vegada més difícil l'exercici de la violència i que, al final, a través dels resultats de les urnes es vegi obligat a pactar un referèndum amb les condicions de la independència. Amb això sí que coincideixo amb la CUP. No es tracta només de fer aquestes grans manifestacions que amb prou feines els fan pessigolles. Està molt bé fer manifestacions, jo sempre hi aniré, però a partir d'ara hem d'aprofundir en altres estratègies socials més efectives. I ja que pensarem moltes vegades en tot allò que va passar el dia 27 d’octubre quan el president va decidir que no convocava eleccions i el parlament va proclamar la república, què us semblaria si s'haguessin fet les dues coses gairebé al mateix temps? És a dir, que el parlament hagués proclamat primer la república, just després de la brutal intervenció del rei el dia tres d'octubre i, de manera immediatament posterior, al mateix ple del parlament, el president hagués convocat les eleccions que l’oposició tant reclamava (podia ser amb qualsevol excusa, ja  constituents, ja per començar el nou ordre, ja per legitimar qualsevol de les decisions posteriors de govern, etc.), no a canvi d’aturar el 155 ni a canvi de res, legalment convocades per la república encara sota la llei autonòmica espanyola, emparant-se en la lei de transitorietat jurídica. Perquè aquesta llei diu que la legislació espanyola continuarà vigent mentre les lleis no es vagin substituint per les noves lleis de la república. No crec qie l'estat espanyol les hagués pogut aturar. No sabem què hauria passat, no sabem com hauria reaccionat l’estat espanyol, possiblement igual o pitjor que ara, però  potser hauríem mantingut millor la iniciativa, la cohesió interna i l’acceptació internacional. Unes eleccions que haurien estat convocades legalment pel president de la República. És fàcil dir-ho ara, és clar, després d’una repressió monumental, amb el govern legítim cessat il·legalment, a la presó o a l’exili, i al davant d’unes immediates eleccions convocades també il·legalment pel govern de l’estat espanyol. Jo ho vaig pensar en aquells moments com a possibilitat. És impossible que el president Puigdemont que era l’únic que tenia poder legal per a fer-ho no ho hagués pensat. No sé perquè no ho va fer. Qui sap si ell sabia que no ho podria dur a terme. Ara és fàcil adonar-se que, amb el que havia de venir, hauria estat una bona estratègia. Però si el president ho hagués fet, penseu una mica en aquells moments... potser també li hauríeu dit traïdor? Oi que sí?

12/11/2017

MALA GENT

Tothom té defectes, no es pot dir que les persones, en general, siguin bones o dolentes, sinó que cadascú té una part de bondat respecte a uns i també una part de maldat respecte a uns altres. Els éssers humans no som perfectes. Les persones més pacífiques del món però que no són vegetarianes, tenen una part de maldat envers els pollastres, per exemple. I la persones més malvades del món acostumen a estimar els seus fills. No hi ha ningú perfecte, les persones humanes no es poden mirar en blanc i en negre. Ara bé, a vegades, veiem tanta maldat innecessària, impune i gratuïta per part d’algun grup de gent poderosa sobre una altre grup de gent amb menys poder, que ens fa dir sense embuts que els primers són mala gent. Per exemple, eren mala gent els britànics que varen perseguir i exterminar els habitants de l’illa de Tasmània al segle XIX, caçant-los com a conills fins que no en va quedar ni un. Entre altres manyagueries, quan els caçaven vius, als homes els hi tallaven els testicles i els deixaven en llibertat fins que es dessagnaven. Entre els ocupants també hi havia frares que predicaven la religió de l’amor cristià als aborígens i aquests els responien que més aviat tot allò els ho havien predicar als britànics que havien arribat amb ells. Els historiadors diuen que a Tasmània hi havia de cinc a deu milers d’habitants quan varen arribar els primers britànics a començaments del segle XIX, una trentena d’anys després només en quedaven uns tres-cents i al cap d’uns setanta anys de la seva arribada a l’illa va morir la darrera persona encara completament aborigen, una dona, la Truganini. El genocidi dels qui feia molts segles que vivien a l’illa s’havia realitzat pràcticament en trenta anys i ja s’havia acabat de completar. És senzill d’interpretar, en aquest món hi ha mala gent. Relacionada amb el poder, sempre hi ha mala gent, molt mala gent. I no calen exemples tan dràstics com el genocidi dels aborígens de Tasmània. Amb molta menys virulència, és clar, perquè som a l’Europa del segle XXI, a Catalunya també hi ha mala gent. Quan alguns menteixen repetidament i de manera deliberada per tal de perjudicar algú altre o alguna altra comunitat en benefici propi, són mala gent. És senzill, mira-t’ho així, put it simple que diuen els anglesos. Entre els dirigents del PPC i els dirigents de C’s de Catalunya (amb els d’Espanya ara no hi vull entrar perquè requereixen una altra anàlisi) hi ha mala gent. Mireu els seus fets, ara no els descriuré aquí, informeu-vos. Aquests dos partits de dreta o extrema dreta ja els coneixem, no ens estranya res. Ara bé, el PSC/PSOE (ja no es pot escriure PSC només així amb les seves sigles) ha anat evolucionant amb les desercions i els qui encara hi queden només estan interessats en mantenir els beneficis personals i del partit, al marge de qualsevol altra consideració política o ètica. Després cerquen una argumentació per haver-se posat al costat de la dreta més repressiva i justificar-ho tot. Si no és així, no es pot explicar el que ha passat. Dels altres ja ho sabíem, però l'evolució del partit dels socialistes catalans ha estat espectacular, des d’estar al davant de les reivindicacions socials als anys vuitanta del segle passat, fins a donar suport a un gobierno del PP repressor i col·laborar a l’empresonament de dos líders socials pacifistes amb gravíssimes imputacions de rebel·lió, que tothom sap que són completament falses. És possible? Sí. També han col·laborat per posar a la presó el govern de Catalunya amb una actuació judicial delirant, acusant-los també de rebel·lió sense una gota de violència que n’és condició necessària. És possible? Sí. Sense ells, no haurien estat empresonats com si fossin uns delinqüents, perquè no ho són. Emmanillats amb les mans a l’esquena, per tal d’humiliar-los i d’humiliar-nos. Aquests darrers mesos han passat massa coses, aquests partits han fet massa coses, han provocat massa coses, han donat suport a massa coses que suposen un atemptat als drets humans. Per tant, ja no es tracta de fer debats televisius a veure si l’un convenç a l’altre, escoltant-los a tots a veure qui té més raó. Ja no calen aquests debats, ja sabem què diuen els representants d’aquestes opcions polítiques per distreure el personal mentre es reparteixen el poder en els despatxos i l’apliquen indiscriminadament de manera repressiva. I amb això no vull dir que tots els altres no tinguin molts defectes, com també en devien tenir els aborígens de Tasmània. Però allí la mala gent eren el britànics invasors, sense cap tipus de dubte. I aquí, ara mateix, amb un nivell inferior de violència, és clar, a la Catalunya del segle XXI, són els que he citat abans, no perquè ho diguin en els seus programes electorals sinó perquè ells ho han demostrat repetidament amb els seus fets. Proposaria que tothom tanqués la televisió sempre que surti algú que defensi els postulats d’aquests partits, perquè ho fan com si la violència no fos els seu patrimoni, com si fessin una proposta política amb els mateixos drets que els altres. I no és així. Ja no tenen credibilitat per fer-ho, per discutir a la mateixa alçada moral dels altres sobre la seva proposta política, si és millor o si és pitjor. És absolutament pitjor perquè s’ha demostrat amb els fets, amb la violació dels drets humans, amb la utilització de la repressió que neguen però que implícitament mostren sempre per tal d'espantar-nos i que encara volen continuar. Ara ja sabem allò que han fet, allò que fan i allò que volen fer, ja no ens interessa allò que diuen. I el mateix es podria dir de la majoria de mitjans de comunicació absolutament tòxics que amaguen les seves falsedats repetides fins que algú se les empassa, volent fer creure que són simplement les seves línies editorials mentre acusen alguns altres pocs mitjans més veraços i relativament imparcials de ser manipuladors. És a dir, l'estratègia és la següent: sóc feixista i acuso els altres de feixistes, sóc colpista i acuso els altres de colpistes, sóc absolutament corrupte i acuso els altres de corruptes. Put it simple: volen acabar amb nosaltres, amb la nostra llengua, amb la nostra cultura, amb la nostra diversitat, amb la nostra tolerància. Els hem d’aillar. Com si no existissin. Parlo dels partits i dels seus dirigents, és clar, d’aquells que es presentaran a les properes eleccions. No de tots aquells que desgraciadament encara els voten i els votaran. El meu desig és que no els voti mai més ningú del nostre país.

05/11/2017

INDEPENDÈNCIA!!!

Avui s'ha declarat formalment al Parlament la independència de Catalunya amb una fórmula determinada que no ha estat completament específica. Per tal que sigui efectiva i reconeguda encara queda per fer el més difícil, el control del territori i l'autonomia financera i jurídica. En aquests moments sembla impossible. Res no serà com abans i entrem en un període de repressió i resistència. Haurem de viure un temps amb dues legalitats diferents en alguns aspectes, l'espanyola i la catalana. De moment el president del govern espanyol ha destituït el president de Catalunya, ha dissolt el Parlament de Catalunya i ha convocat eleccions autonòmiques, coses que no pot fer segons la legalitat espanyola establerta (ja fa temps que no en fa gaire cas) i que tampoc no podria fer segons la fràgil legalitat catalana perquè és tractaria del parlament d'un país estranger (encara que la independència no s'ha publicat al DOG i per raons jurídiques potser no es publicarà). En Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart són dos presos polítics que hem d'alliberar. Hi haurà més penes de presó i potser veurem el govern català a l'exili. Però allò que és completament segur que no podrà fer el president del govern espanyol, emparant-se en cap mena de legalitat, és dissoldre el poble. Catalunya serà efectivament independent si la majoria dels seus ciutadans volen que ho sigui i són capaços de resistir. Penso que ho voldran i ho faran. Amb coratge, intel·ligència i resistència pacífica.

27/10/2017

TEMPS D’ACCIÓ

 

Ja es veu el que passa, gairebé no em cal escriure res. De fet, aquests dies no podria escriure res que no fos sobre el complex moment polític que viu Catalunya, ja que hi estic totalment absorbit a través de les xarxes i les notícies diàries. Però ara, per a mi, no és moment d’escriptura sinó d’acció. I apareixen tantes notícies i tants anàlisis diversos sobre aquest tema, molts encertats, altres equivocats i molts altres tan absolutament grocs i tendenciosos de la premsa afí al règim, que no em cal respondre'ls, que ja s'avalen o es desprestigien a si mateixos. Ja es veu el que passa, ja es veu. Ara mateix, el ministre d’exteriors espanyol acaba de dir a la BBC que moltes de les imatges de les càrregues policials contra els col·legis electorals de l’u d’octubre, que ha vist tot el món, són falses (fake news). No hi podria afegir res més, no se m’acudeix cap millor publicitat per a la independència de Catalunya. L’únic que se m’acudeix de fer és estar preparat per a l’acció quan sigui necessari. I l’únic que se m’acudeix de pensar i de dir és que encara que apliquin l’article 155, encara que ens reprimeixin amb la força bruta, encara que segrestin les nostres institucions, encara que empresonin els nostres líders, encara que a curt termini pogués semblar que guanyessin amb la utilització de la força, estic segur que l’estat espanyol tal com el coneixem ja no en sortirà viu d’aquesta.

22/10/2017

IDIOTES PREPOTENTS

Ahir, dia deu d’octubre, havia de ser el dia de la declaració d’independència al parlament de Catalunya després d’un llarg procés que va portar a un referèndum, realitzat amb una extraordinària participació sota la violència policial i que s’havia guanyat àmpliament. Es tractava d’implementar els resultats del referèndum. Als diputats independentistes catalans del govern els va semblar que, en el context polític en el qual es trobaven, havien de declarar la independència i suspendre-la immediatament durant un temps per tal de facilitar les negociacions i el diàleg (possiblement també per altres causes). Molts independentistes catalans varen quedar decebuts per aquesta suspensió. Els diputats varen dir que responia a la crida de personalitats internacionals de diversos àmbits i que hi havia ofertes de mediació. El president del Consell Europeu, Donald Tusk,  també havia demanat solemnement, la tarda del mateix dia deu d’octubre, que Catalunya no prengués decisions irreversibles per tal d'establir un diàleg. L’endemà, avui, el dia onze d’octubre, la resposta del govern espanyol ha estat l’activació de l’article 155 de la constitució espanyola que pressuposa la intervenció total de la Generalitat de Catalunya a curt termini. També avui, la resposta de la Unió Europea ha estat tancar files completament amb govern espanyol, dir que el conflicte s’ha de solucionar en el marc de la constitució espanyola, que no permetrà mai la independència i que, si de cas, podria sumar-se a una oferta del PSOE de reforma constitucional a sis mesos vista que duraria anys en completar-se, acceptada també pel govern espanyol, proposada per guanyar temps i evitar definitivament la independència. El referèndum realitzat i guanyat contra la violència, com si no existís. Ningú no ha parlat de mediació, excepte el govern espanyol per rebutjar-la. S'han esvaït totes les promeses de diàleg del president Tusk en unes poques hores. No us heu trobat mai amb un d’aquells idiotes prepotents i dèbils mentals, que es pren el fet d'escoltar-lo com una debilitat vostra, us considera inferior i us menysté? Doncs això, així s'ha comportat la Unió Europea.

 

11/10/2017

VELOCITAT POLÍTICA

En poc més d’una setmana potser tot hauria canviat al meu país si l’estat espanyol tingués una democràcia transparent i ben consolidada, com la del Regne Unit, per exemple. El diumenge dia u d’octubre amb la bàrbara càrrega policial contra pacífics ciutadans que votaven en un referèndum (en una democràcia com cal aquesta càrrega ja no s'hauria produït), probablement hauria caigut el govern, el dimarts dia tres d’octubre amb el vergonyós discurs del rei en contra d’una part de la població (en una democràcia sòlida tampoc no l’hauria pogut fer així), potser hauria caigut la monarquia, i dimarts dia deu d’octubre a la tarda (encara per arribar), amb la proclamació de la república al parlament després publicar-se el resultat del referèndum, Catalunya ja seria una república independent legalitzada però encara per realitzar. Cap de les tres coses passa en el seu moment. Haurem d’esperar una mica, però potser passaran relativament aviat totes tres.

 

08/10/2017

DIAD'OCTUBRE DEL 2017

Dia del referèndum d'independència. Gran repressió policial espanyola, són clarament les forces d'ocupació d'una colònia. Cap a la una de la matinada del dia dos d'octubre s'anuncien els resultats provisionals. Aproximadament un 90% a favor del SÍ. Catalunya es virtualment independent. I encara falta fer-ho gairebé tot. Proclamar la independència, defensar-la i fer-la efectiva. Hem fet el que semblava més difícil però tot just acabem de començar. Hi ha una alegria que esclata des del fons de la història.

 

02/10/2017

AQUESTS DIES HISTÒRICS

Aquests dies, aquests dies, aquests dies, mil vegades, aquests dies... a part dels fets més visibles, ja estan passant algunes coses magnífiques i aclaridores, els partits polítics es veuen obligats a prendre posició i després ja no podran tornar enrere, la premsa esgrogueïda de l’estat espanyol ja té una icterícia que la delata internacionalment i alguns periodistes que es feien passar per progressistes a Catalunya també ensenyen les seves vergonyes. Tot s'aclareix, tot millora.

26/09/2017

PIUET  JA ÉS LA MASCOTA

Els fets que fan trontollar tot un règim no tenen la repercussió internacional a les xarxes que ha tingut un vaixell de la policia amb un ocellet de dibuixos animats pintat al seu exterior, un canari, Tweety, Piolín o Piuet, que enganya constantment el malvat gat Silvester que pretén devorar-lo. Aquí està el canvi d’època, aquí està la clau que farà possible que Catalunya sigui independent sense que l'estat espanyol no hi pugui fer res, per força que tinguin al govern d’Espanya. Piuet serà el símbol de la revolució democràtica més important de la Unió Europea de començaments del segle XXI, un símbol que encara faltava i amb una força social de context que cap artista gràfic no hagués pogut imaginar. L’ha creat el mateix govern espanyol sense pensar-ho, sense saber-ho i sense voler-ho, amb una agressió que consisteix en posar tres vaixells plens de policia als ports de Catalunya per reprimir un poble pacífic, però no han tingut en compte que al buc d’un d'aquests vaixells també hi havia pintat un indomable i pacífic Piuet. Avui mateix  l'etiqueta #FreePiolin ha estat trending topic mundial. Sobretot quan, en adonar-se de la situació, la policia ha volgut cobrir les pintures del vaixell amb una mena de lones. A les xarxes es demanava la llibertat del canari! M’imagino algun director del ministeri d'interior en una reunió, cridant: “¿Quién ha sido?” I al davant de l’estupefacció general: “Sí, ¿quién ha sido el burro que ha contratado el barco del pájaro?"

24/09/2017

FI D'UN RÈGIM

 

El govern de l’estat espanyol, a través del delegat del govern a Catalunya, també dispara cap avall quan amenaça els directors de les escoles dient-los que “no poden portar a terme cap actuació, ni que sigui de forma tàcita, que permeti l'ús dels edificis per al referèndum de l’u d’octubre” i alerta que “podrien incórrer en delictes de prevaricació, desobediència i malversació de fons públic” i també que “el compliment d'eventuals instruccions dictades per qualsevol autoritat política o administrativa no els eximiria d'aquestes responsabilitats”. Amb penes que poden suposar la presó i que també poden afectar el patrimoni personal. És gravíssim. I és inadmissible als ulls de qualsevol demòcrata europeu. Aquesta disposició, entre moltes altres relacionades que s’han produït aquests dies per tal d’evitar un referèndum, recorden als catalans altres actuacions anteriors de tots els governs espanyols durant més de tres-cents anys. El franquisme amagat prova de tornar a aflorar i el règim de la restauració borbònica dels anys setanta del segle passat trontolla en els mateixos fonaments.

24/09/2017

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL

 

Fins ara ja sabíem moltes coses, sabíem per exemple que molts dels polítics que ens governen són uns corruptes que no dimiteixen i que la gent els segueix votant, sabíem que moltes actuacions de la fiscalia són teledirigides per aquests mateixos polítics i també sabíem que el Tribunal Constitucional prenia, o darrerament sembla que més aviat acceptava, decisions dubtoses dels del punt de vista jurídic. Alguns, des de les altes esferes que es diuen progressistes a sí mateixes, justificaven: -És que estan molt pressionats, n’hi ha de progressistes que resisteixen al TC per tal de minimitzar el mal. Avui, entre altres coses però fixant-nos en una de sola, la imposició d’una multa de 6.000 euros diaris (diaris!) igual que ho podrien fer amb tu o amb mi, a la senyora Montserrat Vidal, a una funcionària, en el cas de continuar treballant tal com li demanaven els seus superiors en la seva feina d'organització d’un referèndum sota l'empara del parlament de Catalunya i del dret internacional, ho deixa tot encara més clar. El Tribunal Constitucional amenaça a una funcionària que compleix amb el seu deure. D'això, a les empreses i en mal llenguatge empresarial, se'n diu disparar cap avall. S'ha fet amb el vot concurrent de tres d’aquests magistrats, és a dir argumentació en contra per protegir-se, fer veure que són progressistes i que s'ajusten a dret, però amb vot final a favor de la resolució per majoria absoluta. Tots varen votar a favor, que és el que val. Sabem del cert que hi ha asseguts al tribunal dotze connivents amb el govern, sense cap dubte. No hi ha argument jurídic que valgui: que si la llei diu... que si els tribunals... que si el procediment... que si la sentència s'ajusta a dret... No,  aquests dotze magistrats haurien de ser el Tribunal Constitucional i no ho són, són una altra cosa que animo als juristes a definir exactament què és. Si continuen així potser n'hauran de respondre aviat al davant de la justícia europea. Tots dotze. Nou i tres que fan dotze, oi?.

 

22/09/2017

MILLONES I COJONES

Per què és tan difícil la negociació de Catalunya amb l’estat espanyol? Per què és impossible?Per què no permeten un referèndum? Per què no podríem ser independents i bons veïns? Per què no ho volen? La resposta, en castellà, no té res a veure amb la poesia però ofereix rima consonant: “Por millones i por cojones”. Així és molt fàcil d’explicar. Són els setze, no jutges (els setze jutges o més aviat els dotze magistrats del TC dels quals també en podria parlar), sinó els totalment injustos setze mil milions d’euros de dèficit fiscal de Catalunya que Espanya està acostumada a rebre anualment, que ha anat augmentant amb els anys i que ha rebut durant tota la democràcia. Una reminiscència de temps passats. No els volen perdre. I també hi ha la tradició practicada per l’estat espanyol durant més de tres-cents anys amb Catalunya, es tracta de no complicar-se la vida, de no donar-hi més voltes i de pensar directament amb els testicles quan pensa sobre Catalunya, de bombardejar de tant en tant Barcelona com em sembla que deia l'Espartero (o algú altre, que això ja és un mite), perquè sempre han disposat de més força. Són els testicles posats al damunt del tancs de ferro o dels tancs de paper de diari, al damunt de la força bruta. És la valentia de l’abusananos. Espanya sempre torna a aquest mateix punt. I ara també hi torna, tenim vaixells amb forces d'ocupació disfressades de policia protectora als ports de Barcelona i Tarragona, hi ha acusacions de sedició contra nosaltres, contra la gent del carrer (quina paraula en joc... una sedició que és falsa en front de la ja impossible seducció que no existeix i de la secessió que és el que realment està passant, talment una dona definitivament decidida a separar-se del seu marit masclista). Contra la gent del carrer que fa anys que ha organitzat manifestacions de milions de persones completament pacífiques. Espanya ho torna a provar però ara és impossible, no es poden imposar per la força uns criteris de l'Europa de la primera meitat del segle XX a una part de la Unió Europea de segle XXI, amb tots els defectes que pugui tenir. No sabem si el referèndum de la setmana vinent es podrà realitzar, sobretot si es podrà realitzar amb unes mínimes garanties democràtiques que siguin acceptables per la comunitat internacional, ja que els mateixos que intenten per tots els mitjans que no tingui garanties després diran que no n'ha tingut. Només això ja els desacredita. Però contra "los millones”, ara hi ha una necessitat de transparència que Espanya mai no ha volgut practicar però que, a curt termini, s’hi veurà obligada, sobretot amb la corrupció monumental que lidera. I contra "los cojones”, ara hi ha una nova generació que defensa els drets de la dona, contra els tancs de ferro inservibles hi ha la resistència pacífica i contra els tancs espanyols de paper de diari hi ha el seu propi descrèdit, els telèfons mòbils i la comunicació immediata. No hi tenen res a fer, Catalunya serà independent, tardarà més o menys però serà independent, només cal llegir allò que diuen els diaris de Madrid a dia d’avui i comparar-ho amb els diaris internacionals. Encara hi ha algú de Catalunya que es vulgui quedar a Espanya, a part de la dreta espanyolista de “los millones i los cojones”?  Ah! sí, me n’oblidava... aquells del dimitit Partit Socialista de Catalunya que tota la vida han defensat el dret d'autodeterminació al Congo Belga i uns altres il·luminats de l’esquerra alternativa o d'algun altre nom així, que ara no sé exactament com és diuen perquè ja fa temps que m'hi perdo.

21/09/2017

20 DE SETEMBRE DEL 2017

La guàrdia civil ha detingut sense motiu càrrecs públics del govern de Catalunya 

Recordeu la data, una data històrica. L’estat espanyol ha intervingut l'economia de la Generalitat, ha detingut treballadors de varis departaments i ha suspès, de facto, la Generalitat de Catalunya. En fer això, l’estat espanyol ha decidit unilateralment, també de facto, sense saber-ho, sense voler-ho i per tal d’evitar-ho, la futura independència de Catalunya a curt o mitjà termini. Sembla l’argument d’una tragèdia grega, on des del començament el públic ja sap allò que passarà mentre els personatges, que no ho saben, ho provoquen contínuament amb els seus actes mentre proven d'evitar-ho. Serà apassionant i no serà cap tragèdia sinó la revolució pacífica més important de l’Europa de començaments del segle XXI.

20/09/2017

TERRORISME CRISTIÀ

No, no, que ningú no se m’espanti. El terrorisme cristià al qual em refereixo no és de cap manera com el terrorisme islàmic. Es tracta d’una exageració titular i semàntica que acabo de fer. De moment, al segle XXI, a part d’alguns focus violents que en comparació  són relativament petits, sembla que és més aviat només terrorisme intel·lectual (o anti-intel·lectual) encara que té conseqüències desastroses. I en aquest sentit també podríem parlar de terrorisme en altres religions com la jueva, la hindú, la budista etc. més real o més figurat. Però si ens cenyim al cristianisme, a grans trets es podria distingir entre l’integrisme catòlic i el fonamentalisme protestant, el primer arrela a Europa i el segon arrela preferentment als Estat Units d’Amèrica. Tots dos són molt incultes (en el sentit més profund de la paraula incultura perquè hi ha individus intel·ligents que en formen part) i en essència simplement neguen el valor de la il·lustració. De fet prenen el seu gran impuls al segle XIX mirant d’evitar la influència a la societat de l’aleshores encara relativament recent il·lustració. Tots dos són ultradretans, l’integrisme catòlic era més aviat negacionista (ara cada vegada menys degut a les lleis penals) i el fonamentalisme protestant és més aviat creacionista i fixista. És a dir, hi hagut alguns catòlics integristes europeus que han negat l’holocaust nazi i hi ha molts protestants fonamentalistes americans que són més aviat aficionats a obviar una de les més grans revolucions científiques dels darrers segles, que és la teoria de l’evolució amb totes les seves conseqüències, i a defensar un món fix en el sentit que no canvia amb el pas dels segles des d’una primera creació divina. He fet servir la paraula afició perquè es tracta exactament d’això, d’aficions. També hi ha bastants catòlics integristes que tenen aquesta darrera afició creacionista i tots dos equips, siguin de futbol o de beisbol, també acostumen a tenir l’afició de negar o minimitzar del canvi climàtic, en aquest cas potser més els de beisbol. Per exemple, l’actual vicepresident nord-americà Mike Pence. Només amb el que acabo de dir de manera molt general, ja n’hi ha prou per posar la pell de gallina a qualsevol persona acostumada a la modernitat, a la contrastació dels fets i al diàleg intel·lectual seriós. Tot això divulgat per alguns mitjans de comunicació sense escrúpols ja us podeu imaginar quines conseqüències comporta, encara que no sigui fàcil de visualitzar exactament el seu catastròfic abast. No continuaré en aquest sentit. Què us sembla si parlem dels pacífics monjos de Montserrat? Però fins i tot en el catolicisme que es considera més avançat es donen actituds molt nocives. Per exemple, en el si de la jerarquia catòlica, encara es manté la discriminació de les dones en el sentit de no permetre que tinguin els mateixos drets ministerials que els homes i també es manté l’obligació del celibat. En definitiva, és la por al sexe, la sublimació de l’ancestral domini del mascle. I aquesta derivació és tan forta que no permet que l’església catòlica pugui solucionar l’enorme problema que té de la falta de vocacions als països més avançats, un problema que si es permetés l’accés al matrimoni dels sacerdots i l’accés de les dones al ministeri possiblement quedaria minimitzat o solucionat. Sembla que gairebé prefereix desaparèixer que no pas cedir en aquesta matèria. Això fa pensar en el seu arrelament profund. És com un arcaic terrorisme sexual intern, no us sembla? Amb conseqüències externes de propagació.

14/09/2017

LA INVASIÓ DE L’ODI

No, no és l'odi dels nois que han fet l’atemptat. L’odi és dels dirigents de l’estat islàmic i aquests nois no ho eren. Es van convertir en criminals, eren criminals però no eren pròpiament de l’estat islàmic. Havien estat reclutats per un enviat de l’estat islàmic. Aquesta vegada és molt clar. La joventut i l’imam instigador que per a ells devia ser alguna cosa com el Gran Mestre. Anaven a salvar el món, com nosaltres quan érem jovenets però d’una manera bèstia. La meva família política són de la regió on vivien, els coneixien, eren gent prou integrada, no tenien especials problemes econòmics. Jo estic cansat de fer discursos a favor de la integració, contra la xenofòbia, i els faré tota la vida. Apel·lo a moltes coses, des de les nostres conviccions democràtiques, passant per la caritat cristiana dels catòlics i, si encara no convenço a ningú, amb el simple egoisme per no viure en una impossible societat dividida que és el que pretenen els qui provoquen els atemptats, etc. Aquesta gent que ha arribat s’ha d’integrar, sigui com sigui, ja són catalans si volen ser-ho. Però amb això no n’hi ha prou, perquè són vulnerables i sempre hi ha algú que els pot girar el cervell, sobretot als més joves. Aquest algú existeix i més que algú és una organització, són molts.

Però dit això de la integració, repetit mil vegades el rebuig de la xenofòbia, cap més bonisme, cap més. Hi ha un titular emblemàtic que serveix per a quasi tot i ara també, per als atemptats: És l’Islam estúpid. No és simplement un terrorisme genèric que es serveix de l’Islam com es podria servir d’una altra excusa, com volen fer creure molts bonistes o comprensiblement alguns dels mateixos musulmans que viuen aquí per tal d'evitar la islamofòbia, no. És l’Islam, la branca radical de l’Islam, sí, però l’Islam. Les altres branques principals també hi contribueixen en els seus extrems. Allà, en els seu països, ells tenen el problema molt més gran i des de sempre. No l’han solucionat ni el saben solucionar. I ara, amb la globalització ens ha arribat a nosaltres.

L'any 632 mor Mahoma, el qual dos anys abans ha assaltat i pres la Meca amb un exèrcit de deu mil homes fidels, reclutat en part degut al botí d’assalts a caravanes (a l’Alcorà ja hi ha instruccions per al correcte repartiment del botí de guerra). El succeeixen consecutivament quatre califes, que els musulmans anomenen “els ben guiats”, Abu Bakr, Omar, Uthman i Alí, els quals moren tots assassinats menys els primer que només governa al voltant d'un parell d’anys. Després d’aquests, al cap de només una trentena d’anys, el cinquè successor, Muawiya, ja hereda un gran imperi molt tribalitzat que prova de constituïr en estat. Aquell califat que ha sorgit del no res a les ciutats de Medina i la Meca, ja domina una regió que va, només en uns trenta anys (atenció!), més o menys des de Líbia fins a l’Iran actuals. En aquests trenta anys, ja han aparegut i s’han consolidat els Xiites i els Sunnites, les dues faccions que es mataven i que encara es maten entre ells, i els Khaijirites que volen matar tots els altres perquè sempre fan la interpretació de l’Alcorà més radical i a favor seu segons les circumstàncies polítiques. A vegades només per la interpretació d’un sol versicle. Aquests darrers, aleshores ja van provar de matar el quart califa i tots els possibles successors que també estaven enfrontats entre sí. El califa Alí va morir, un altre candidat, Amr, es va salvar perquè va enviar un substitut a la pregària que va ser assassinat en el seu lloc, i Muawiya que va ser ferit, també es va salvar i va ser el successor. D'aquests Khaijirites que volien matar tots els altres per infidels i que van seguir matant a qui podien perquè sempre tenien un excusa per ser els més purs, molts historiadors hi veuen una certa continuïtat amb els actuals gihadistes de l’estat islàmic. Les diferències doctrinals entre tots són sempre petites, són diferències polítiques que es fan venir bé perquè siguin doctrinals. Aquest és, a grans trets i sense tenir en compte totes les altres divisions posteriors, el mateix retrat esquemàtic actual, però ja fet cap a l’any 660, només a una trentena d'anys de la mort de Mahoma. Si algú ja està a punt de qualificar d'islamòfoba aquesta descripció apunto que són simplement dades, dades històriques. Les dades no tenen fòbies. Ho podeu comprovar consultant la història i ho podeu comparar amb el Cristianisme que més aviat és antipolítica fundacional, que el seu líder mor a la creu executat per l'imperi romà amb la connivència dels propis jueus i voltat de quatre pescadors, que els seus pocs seguidors posteriors sofreixen una constant persecució i que ha d'esperar tres segles perquè l'emperador Constantí es converteixi i el divulgui al món.

No és que els països musulmans encara estiguin ancorats a l’edat mitjana, que en alguns aspectes és cert, el problema central és que la seva religió és política des del seu naixement. Ara també. Des de la mística sufí fins al salafisme més extrem hi ha una gradació sense solució de continuïtat que va des de l'espiritualitat apolítica fins a la barbàrie social i política. Separar l’Islam de la política i sobretot de la política social seria com separar l’alcohol de l’aigua que estan completament mesclats en una sola fase; els qui coneixem el laboratori químic sabem que es pot fer però cal una destil·lació fraccionada, en canvi separar el cristianisme de la política és molt més fàcil, és com separar l’aigua de l’oli, que de fet ja estaven separats: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”. Als països islàmics actuals hi ha milers i milers de madrasses que actualment ensenyen comportaments que des del nostre punt de vista d’una societat tolerant i democràtica són salvatjades polítiques i socials inconcebibles (i aquí no tant, però en algunes mesquites també). I d'aquests ensenyaments ve tot el mal que ens arriba a través d'internet o a través d'algun alumne avantatjat com en el cas de l'imam de Ripoll. I en vindran més. La política occidental no ha estat encertada, però el problema central és un altre d'anterior i endèmic. L'han de resoldre ells, els musulmans. Hem d’exigir que els nostres governs actuïn d’una manera molt més responsable en política internacional tenint en compte, però, que la solució és complicadíssima. I aquí, als nostre països, recursos per a la integració, respecte per a totes les persones i cap més bonisme intel·lectual idiota.

31/08/2017

ATEMPTAT (setè dia)

La gestació prèvia dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils és tan diàfana si mirem només de l'imam cap avall, tenint en compte les circumstàncies, la seva influència i la joventut dels autors materials, que gairebé em deixa sense necessitat d’explicar-lo, sense necessitat de fer servir gaires paraules. Es evident que amb això només em refereixo al primer pla, és a dir als seus autors materials i a les seves connexions primàries més importants, no a la complexa i malvada política internacional i salafista que hi ha al darrere. Uns adolescents, uns joves, manipulats completament per un imam, amb una ideologia amb finalitat criminal. I ells són criminals, sense cap dubte. Però aquest atemptat demostra clarament que no ha estat la pobresa, no ha estat la marginació, sinó que ha estat la manipulació juvenil amb finalitats criminals, aquesta vegada d’una manera tan visible que esclata a la cara. ¿Quants de nosaltres, quan érem joves, suposo que sense ser criminals, sense arribar a l’extrem de l’acció criminal, no hem estat enganyats per alguna ideologia? ¿Algú recorda els assassins de la Guàrdia Roja i la mentalitat de molts joves europeus del Maig del 68? Però aleshores tot era molt més somniós, la Xina quedava molt lluny. En canvi per als joves de Ripoll aquesta ideologia ja els portava a l’acció immediata, completament assassina, sense temps de reflexió. Que no s’equivoqui ningú, no és que defensi els criminals, tampoc no és que un atemptat a casa meva em deixi sense paraules, tampoc no és que tingui una sensació, un sentiment o un dolor que sigui impossible d’explicar amb paraules, sinó que des del punt de vista lògic em sembla tan clar que gairebé no necessito paraules per explicar-ho. Em fa pensar en el gran poema d’André Frédérique, Le lac, l'enganyosa política internacional i l'incomprensible salafisme de fons amb el seu simple final espectacular:  Mais lac quoi dire?

 

LE LAC


Je ne fais pas mystère de mon cra
S'il y a un cra je le montre
Il est permis de regarder toutes les faces
De ce cra-là.

D'un premier cra furent trois hisses
Et je ne fais pas mystère non plus de ces hisses
Qui peuvent être palpées
Et mêmes hissées (comme il se doit).

D'un hisse un cra fit deux clus
Et de deux clus un loc eut
Le loc devint lac
Mais lac quoi dire ?

 

23/08/2017

 

ATEMPTAT (sisè dia)

Els governants i els periodistes de Madrid ja han començat a apuntar cap a Catalunya, contra la independència de Catalunya, aprofitant l’atemptat. Mentides meridianes que és fan passar per veritats i també mitges veritats que es transformen en mentides degut a l’anàlisi completament esbiaixada i a les conclusions que se'n deriven. Ja ha començat i continuarà. Continuarà i augmentarà. De fet és només una continuació de la continuació, ara lleugerament alterada per un fet terrible que s’ha d’aprofitar. Fracassaran absolutament i perdran qualsevol credibilitat que encara els quedés. Tenim sort, perquè aquesta vegada els miserables fracassaran. No és només un error, són governants miserables i periodistes miserables, que fa molts anys que enganyen la societat espanyola. I tindran molts problemes quan hagin de començar a explicar-los la veritat, encara que sigui només una mica. Aquí ja ho sabem, ja hi estem vacunats. Només els llegim o els escoltem per saber quina altra ximpleria s’han inventat. Cap problema, ni cas, directes a la independència.

22/08/2017

ATEMPTAT (cinquè dia)

Abatut finalment Younes Abouyaaqoub, de 22 anys, l’autor material de l’atropellament massiu de la Rambla de Barcelona. Tinc vincles familiars amb Ripoll . Coneixen alguns d’aquests nois i membres dels seves famílies. Semblaven ben integrats en general, ell era una persona intel·ligent i responsable. Ell tot sol ha causat, de moment, catorze morts i més de cent ferits. Com pot ser? Com pot ser? Com pot ser? Mil vegades. Com pot ser? Doncs aquest atemptat proporciona una resposta relativament clara. Estic segur que ja hi ha algú que prepara el guió d’una novel·la. Un primer pla nítid de manipulació d'uns joves i al darrere l'islamisme salafista i la malvada política internacional. Aquesta novel·la es podria fer fins i tot només amb allò que ja se sap, simplement posar-hi una mica d’imaginació a costa de falsejar la realitat sense trair-la essencialment. Aquest atemptat, degut al clar lideratge de l’Imam, a la joventut dels autors materials i a la seva bona integració social, és emblemàtic, projecta una nova llum sobre la realitat de tots els atemptats.

21/08/2017

ATEMPTAT (quart dia)

Ara cal fer pinya amb la comunitat islàmica de Catalunya. Un altre dia parlarem de l’Islam, que ja n’he parlat més d’una vegada, dels enormes problemes que té (que són molts) i dels enormes problemes que crea (que també són molts). Ara no és el moment.  Només un boig pot pretendre estigmatitzar la comunitat islàmica de Catalunya amb aquest atemptat. Encara que no sigui per la bona fe dels nostres ciutadans, encara que només sigui per egoisme, els musulmans catalans s’han d’integrar amb tots nosaltres, amb els qui no som musulmans. L’estigma, la divisió i l’enfrontament posterior entre comunitats és precisament allò que volen els qui provoquen els atemptats, molt més enllà dels seus autors materials, les famílies dels quals també en són víctimes. Aleshores sí que ens haurien vençut a tots plegats, als uns i als altres.

20/08/2017

ATEMPTAT (tercer dia)

La vida és infinita. La mort no existeix.

19/08/2017

 


ATEMPTAT (segon dia)

Orgullós dels mossos, orgullós del govern de Catalunya.

18/08/2017

ATEMPTAT A CASA!!!

Una furgoneta baixa pel centre de la rambla de Barcelona atropellant els vianants!

Ai! Desolat. Primer les víctimes, els seus familiars, amics i entorn més pròxim. Tota la resta vindrà després. El meu condol, la meva aproximació. Penso si puc fer alguna cosa pràctica, tangible, per a ells. I penso que no. No sóc allí. La diferència entre el dolor d’una víctima i el dolor de qualsevol persona afectada per l’atemptat, com jo mateix, és massa gran. Pensar en ells, no oblidar-los, estar al seu costat, recordar-los d’alguna manera que s’assembla a resar.

17/08/2017

LES VACANCES D'AGOST DEL 2017

 

Quan jo tenia pocs anys,

el pare em duia a la barca.

I em deia, quan siguis gran,

no et fiïs mai de la calma.

(Cançó popular)

 

Dies  de vacances. Dies de calma. Dies històrics. Ells encara no ho saben, no ho poden saber, no ho volen saber. No volen saber que se’ls acaben unes certes vacances que, fet i fet, els hauran durat més de mig mil·lenni. En part serien unes mitges vacances perquè allò que se’n podria dir vacances completes, vacances de veritat, els hauran durat només uns tres-cents anys. Això se’ls acaba aquests dies, se’ls acabaran uns tres-cents anys complets de vacances de govern, en el sentit de no haver de retre comptes de les seves malifetes a Catalunya, mentre aquest més d’agost encara fan les petites vacances estivals de la seva feina. Després de tres segles d'aquest mal costum assimilat, pensen que les antigues vacances de govern aconseguides per la via militar són per sempre. Allò que no saben, que no volen saber, que no poden saber, perquè a través de les generacions han perdut la memòria, és que per a ells aquest estiu és diferent de tots els passats des de fa uns tres-cents anys i que mentre fan unes vacances se’ls acaben unes altres. Ells, però, són molt més poderosos que nosaltres i encara sembla que ho podrien fer fracassar tot, ja sigui aquest mateix estiu o al començament de la tardor, abans de l’u d’octubre. I després també? Sí, després també. Això ho pensen mentre estan de vacances estivals, inquiets però amb una tranquil·litat relativa, confiant en la seva enorme força. Calculen, calculen... I què calculen? Doncs calculen la manera de continuar amb les seves vacances de govern i de fer-ho fracassar tot sense que sembli que han estat ells els qui ho han fet fracassar. Aquesta és la seva primera opció i la més favorable, ja ho han provat associant-nos amb extremistes (ai, la CUP!), terroristes o nazis. Ho continuaran provant. Haurem d’estar molt atents el mes de setembre. I si no poden,  aleshores voldran fer servir la seva força per fer-ho fracassar sense que sembli que fan servir la seva força. També ja ho han provat emparant-se amb la llei i el Tribunal Constitucional. I si tampoc no poden, aleshores hauran d'utilitzar la seva força de manera clarament visible per fer-ho fracassar, dient que aquesta força és només l’estrictament necessària. I si encara no poden, aleshores hauran fer servir tota la seva força, sigui com sigui, per fer-ho fracassar, perquè des del seu punt de vista no es poden permetre de cap manera el fet de perdre Catalunya. Però fer servir la força bruta de manera visible els seria molt contraproduent, ja ho haguessin fet si no fos per això. I si fessin una oferta trampa, una mica agosarada? No, no, ja no la poden fer. La mateixa societat espanyola que els ha votat no ho permetria, ni que fos clarament una trampa, sortiria a les capçaleres dels seus diaris, seria una debilitat impensable fer aquestes concessions quan han dit mil vegades que no, que Catalunya s'ha de sotmetre. Ara, de  vacances, viatjant, al camp, a la platja, només calculen, calculen... No els havia passat mai. Però en qualsevol dels casos, en aquest moment, penso que tenen totes les de perdre. Potser no immediatament, però sí a curt termini. I per què sóc tan optimista? No, no és optimisme, és que jo també calculo. Ha arribat un moment que hi ha massa transversalitat, massa voluntat, massa intel·ligència a la nostra banda i massa envestida a la seva, massa catalans de classe alta, baixa i mitjana, sobretot de classe mitjana, culta i responsable, que ja no són espanyols i que ja no voldran ser-ho mai més, passi el que passi, en cap circumstància. Només seran espanyols sotmesos. Mantenir aquesta població  sotmesa a l’Europa del segle XXI serà impossible. Qualsevol de les estratègies repressives descrites anteriorment serà contraproduent per a l’estat espanyol i qualsevol canvi que facin cap a una oferta trampa per a Catalunya ja no serà creïble per una població que ha anat a l’escola primària, que consulta les xarxes i que ja no es creu les capçaleres, ni les editorials, ni els articulistes dels diaris afins al règim; només a vegades els llegeix per divertir-se, per veure quines ximpleries diuen. Després del dia u d’octubre del 2017, tant si es pot fer un referèndum com si l’estat espanyol el boicoteja de tal manera que el fa pràcticament impossible, no hi haurà només el dia dos d’octubre amb el senyor Millo i la senyora Arrimadas esperant el virreinat o la senyora Colau i el senyor Iceta esperant les restes del combat, sinó que hi haurà sobretot la independència totalment visible que ells negaran tant si es guanya el referèndum (perquè en aquestes condicions no es pot perdre), com si malmeten la seva credibilitat amb algunes accions aïllades de força (que és una altra opció que segur que sospesen), com si no es pot fer. Hi haurà també el dia tres d’octubre, el dia quatre... tot el mes d’octubre, el mes de novembre, el mes de desembre, el mes de gener del 2018, etc. I ja no podran fer com sempre, per més força que tinguin. No hi ha ni un sol independentista que amb el pas del temps es faci enrere i cada dia que passa hi ha nouvinguts a la independència de Catalunya. A Espanya no ho saben, no ho poden saber, no ho volen saber, estan sempre de vacances, de les unes o de les altres. Probablement aviat es quedaran sense Catalunya i molts ciutadans espanyols també es quedaran sense saber ben bé què els ha passat. Agost del 2017. Dies de vacances. Dies de calma. Dies històrics.

12/08/2017

EL VERBS VOLER  I PODER

Les xifres que aquí apareixen són aproximacions en números rodons.

Els bancs i caixes espanyols han estat rescatats de la seva mala gestió en el context de la crisi econòmica, amb més de 76 mil milions d’euros. D’aquests n’hi ha uns 10 mil milions que varen ser aportats pels fons de garanties dels propis bancs i la resta, uns 66 mil milions, de diner públic. El Banc d’Espanya afirma que d’aquest diner públic se n’han recuperat uns 4 mil milions i que potser se n’arribaran a recuperar uns 16 mil milions en total. I finalment afirma que la resta no es poden recuperar. Per tant si es complissin les millors perspectives encara quedarien uns 50 mil milions de diner públic que s'han donat als bancs i que el Banc d’Espanya diu que no es poden recuperar. Aquesta afirmació té un problema gramatical, utilitza un verb en lloc d’un altre, hauria d’utilitzar el verb voler, en lloc del verb poder. En realitat el Banc d’Espanya ens està dient que no es volen recuperar. ¿Quin impediment hi ha per aconseguir la seva recuperació? ¿Per què el govern i Banc d'Espanya no pot obligar a bancs i caixes, un cop rescatats i sanejats, a fer front a la seva mala gestió amb els beneficis futurs i a retornar a terminis aquests diners públics? I amb interessos. Formen part de l'elit econòmica. El governador del Banc d’Espanya és anomenat pel rei a proposta del govern. El Banc d’Espanya, amb la seva manca d’intervenció als bancs i a les caixes quan era necessari, amb el seu governador tancant els ulls a les advertències de tots els controls (que hi eren, que es feien puntualment i que posaven al descobert les males pràctiques bancàries), va ser un dels grans responsables de la crisi, protegint els bancs en lloc de protegir els ciutadans que era la seva obligació. Ara hi torna. Com si res, com si això fos natural. Diuen simplement, des del poder, que aquells diners no es poden recuperar i això s’ha acabat aquí, ordeno y mando. Per múltiples raons manifestades en aquests escrits, la CUP no és precisament el meu referent polític, és molt lluny de mi, però si els altres partits polítics consenteixen aquesta enorme presa de pèl col·lectiva i no piulen, no ho denuncien clarament, potser aleshores m’hauré d’anar aproximant a la CUP.

PS: Ah! I el Mariano Rajoy, sobre el referèndum de Catalunya, diu “no quiero ni puedo” que sembla el títol d’un fandango i fa servir els dos verbs per confondre una mica, però només val el primer, el segon tots sabem que és de voluntat política. Per tant, “no quiere”. I els del PSC que s'han passat tota la seva història defensant el dret dels pobles a l'autodeterminació (i encara tenen la barra de dir-ho, encara ho diuen!), ara que els toca de fer servir aquest dret a casa seva, no ho fan. Hi haurà gent que els continuarà votant, hi ha gent per a tot, però amb aquest gest han perdut tota la credibilitat. S'estimen més el PSOE, que fa el mateix amb unes altres raons encara més fosques, que el seu propi país. No volen que es voti.

22/06/2017