Notes 2014-2016
LA VIDA, LA MORT I LA FILOSOFIA
Per més que s’hagi repetit tantes vegades al llarg dels segles, per més doctors en filosofia que ho hagin escrit, per més intel·lectuals que ho repeteixin sempre, per més que ho prediquin capellans i frares... No és a partir de la mort que s’il·lumina la vida, no és a partir de la mort que es troba el sentit de la vida, no és a partir de la mort que s’il·luminen els dies de la vida, sinó que és a partir de la vida que s’il·lumina la mateixa vida, és a partir de les emocions de la vida que es troba el sentit de la vida i és també a partir dels breus dies de la vida que es pot il·luminar la mort.
28/12/2016
COMPARATIVA
L’islam, des del fabulós misticisme sufí fins al wahhabisme, el salafisme i el gihadisme més extrems, va des de la gran poesia fins a la barbàrie, en un increment de ximpleries sense solució de continuïtat. El cristianisme fa el mateix, per exemple, des del meravellós San Juan de la Cruz fins al creacionisme i l’integrisme, encara que amb més moderació en les ximpleries intermèdies i en la barbàrie final.
10/12/2016
UNA MICA D'HUMOR ENMIG DE LA GUERRA
Amb la meva dona, quan tenim una d'aquelles lleugeres discussions habituals, al final sempre hi ha un punt de desacord. Ella em diu que semblo un nen de P3. I jo, encara que reconec la seva superioritat en aquesta classificació perquè és professora, ha estat mestra de primària i coneix tots el nivells, estic completament segur que, com a mínim, sóc de P4.
02/12/2016
L'ENSENYAMENT DE L'ART I LA LITERATURA (aquí em refereixo al món universitari, dels professors d’ensenyament mitjà no en parlo, que ja tenen prou feina a mantenir els alumnes quiets a les seves classes i, amb tot i això, n'hi ha molts que són magnífics mestres) .
En art i literatura, les obres considerades més importants es decideixen per múltiples factors, però els fonamentals podrien ser tres: les opinions de la crítica especialitzada (massa vegades relacionada amb interessos econòmics, sobretot en el cas de les arts plàstiques del segle XX), el màrqueting de les exposicions i de les editorials (en molts casos també subsidiari dels interessos econòmics) i l’acceptació popular (relativament innocent i profundament desconeixedora dels efectes secundaris). I amb l'esclat de les xarxes de comunicació aquests factors van variant.
Els catedràtics i els professors universitaris d’art i literatura participen bàsicament en la primera de les funcions, la crítica, i també en la divulgació a alt nivell i, per tant, en la creació de valor. Però en general no són el que en podríem dir investigadors bàsics, en el sentit de ser creadors d’art i literatura, sinó que el desenvolupament de la seva professió els porta a l’estudi de les obres i a la crítica i, per tant, són historiadors del que passa i del que ha passat, amb tota la crítica anterior, el màrqueting i l’acceptació popular inclosos. I l'orientació de les seves classes està relacionada, com és lògic, amb la resta de la seva feina acadèmica.
Imaginem que tot això passés en la ciència. Per exemple, que a les classes de les facultats de física no s’expliquessin a fons les complexes i elegants equacions matemàtiques que governen la física contemporània sinó que s'expliqués més aviat la història de la física, que els catedràtics i professors de física no haguessin de ser obligatòriament investigadors fonamentals sinó que el seu desenvolupament acadèmic fos únicament l'estudi, la comprensió i la crítica de la ciència establerta i, finalment, que qualsevol interpretació de la física contemporània estigués fatalment influïda per l’estratègia de vendes d'una indústria associada, per exemple la informàtica, i per la percepció popular que ens fa semblar que la Terra és plana.
No es pot imaginar, veritat? Perquè es deixaria de transmetre l’essència de la física contemporània a les universitats. Però sabem que l’essència de l’art i la literatura són les profundes emocions que provoca i que en molts casos es deixen de transmetre, a canvi de transmetre coneixements històrics o utilitaris. Estarem d’acord que per transmetre les emocions amagades a l’art i la literatura no es necessiten només professors sinó més aviat mestres, que també n'hi ha, però sembla que tot el sistema està pensat perquè cada vegada els sigui més difícil aparèixer.
És per això que a mi no m'interessa gaire el que diuen alguns professors universitaris d’art i literatura, ni a mi ni a molta altra gent, ni en les seves aportacions professionals ni en les seves queixes. Perquè en definitiva només haurien de provar de transmetre aquelles emocions des d’un coneixement superior a la majoria dels altres mortals, que per la seva professió han de tenir. En canvi, amb un relatiu oblit d'aquesta funció bàsica i amb una certa sobreactuació en altres aspectes, a vegades provocada per la necessitat gairebé funcionarial de publicacions periòdiques o per la mateixa orientació universitària, es queixen del seu descrèdit intel·lectual. La llàstima és que aquest descrèdit col·lectiu també afecta els qui són magnífics mestres.
En el seu descàrrec s'hauria de dir que molts dels estudiants que els arriben a la universitat tenen una deficient preparació, que el seu interès està centrat bàsicament en l'obtenció d'un títol, que les emocions literàries o artístiques no es poden transmetre a qui no les vol sentir i són difícilment mesurables en els treballs, exàmens i controls. El tema central és que la universitat està organitzada progressivament, de manera absurda, només com una escola utilitària. Per això mateix, els professors de ciències no acostumen a tenir aquest tipus de problemes, dos i dos són sempre quatre, aquí i a la Xina Popular. Es pot comprovar amb un simple examen i saber-ho és necessari per pagar un cafè.
26/11/2016
POPULISME
Amb el triomf de Donald Trump aquest terme s’ha posat de moda, encara que s’ha fet servir des de l’antiga Roma. Els Populares eren els defensors dels plebeus al senat romà. Al llarg de la història hi ha hagut alguns partits que s’han dit populistes a si mateixos i a molts d’altres els ha incomodat sempre que els diguin populistes. Ara apareixen articles als diaris parlant d’una paraula que sembla que ningú, sobretot els politòlegs, no sap exactament què vol dir. Però en la política contemporània, per més estudis que es facin et sobre el significat del terme populisme i la seva utilització en la vida política (com els que volen invalidar el mot degut a la seva polisèmia i proposen la substitució per un altre com el d’anti-establishment), quan diem populisme en llenguatge corrent, volem dir les ximpleries injustificables que diuen i fan els polítics de dreta o d’esquerra, per tal d’atraure el vot dels ignorants.
20/11/2016
OBAMA, TRUMP I LA DEMOCRÀCIA
La democràcia no és el govern del poble, sinó que és un sistema polític que cada quatre anys permet derrocar un mal govern sense violència, deia Karl Popper. La democràcia és el pitjor sistema polític exceptuant tots els altres, deia Winston Churchill. Però, a part de totes les definicions i aproximacions, a vegades la democràcia sembla un sistema absolutament desastrós, com per exemple ara, en els eleccions del EUA, on un home que ha manifestat una colla de propòsits indesitjables s’ha convertit en el president de la potència més poderosa del món i del qual dependran les vides (i en alguns casos les morts) de milions de persones. Una pregunta que sempre em faig quan passen aquestes coses és la següent: la democràcia, tal com està concebuda, no seria perfectible en la pràctica? És a dir, els grans enganys electorals que sabem per la història que han convençut suficients electors per guanyar unes eleccions, no hi hauria una manera de descartar-los de les possibilitats electives? Sabem que depenen en part de la formació de la població i, per tant, en les societats avançades hi hauria d’haver una manera d’aïllar els nefastos populismes, crear una proposta política evolucionada de la democràcia que no permetés aquests excessos. Ara bé, les defectuoses democràcies actuals de la majoria de països també tenen, per bé i per mal, les seves pròpies regulacions internes. Per exemple, Obama no va ser tan bon president com pensava la majoria de gent que el va votar, possiblement perquè no va poder. Penso que Trump serà un mal president, però tampoc no serà tan mal president com s'imagina la majoria gent que no l’ha votat, perquè tampoc no podrà. I ara sí que no voldria equivocar-me.
12/11/2016
LES ELECCIONS PRESIDENCIALS DELS EUA I ELS ANALISTES POLÍTICS
Es interessant comprovar com la majoria de grans analistes polítics que fins ahir al vespre, després de mesos i mesos d’omplir milers de pàgines amb centenars de consideracions i matisos sobre les eleccions presidencials dels EUA, donaven per vencedora Hilary Clinton, dotze hores després han explicat perfectament amb quatre grans pinzellades i amb total seguretat, les claus objectives de la victòria de Donald Trump que evidentment ja hi eren ahir al vespre. Va passar el mateix al Brexit. Són com els economistes i els assessors de borsa.
09/11/2016
MERKEL, ELS REFUGIATS, ELS PROFESSORS D’ÈTICA I ELS ARTICULISTES D’ESQUERRES
Quan la democràcia cristiana alemanya (CDU) de l’Angela Merkel va acollir els refugiats, cosa que no s’atreveix a fer la major part de l’esquerra europea, va créixer l’ultradreta i li va arrabassar vots. Què ha de fer ara? En una democràcia madura, la societat decideix. Ànims professors d’ètica! No us atreviu amb la societat? És més fàcil atacar la Merkel, és clar. Potser direu que la Merkel, en realitat, no volia acollir els refugiats, que ho feia per qualsevol altra causa, per exemple per tenir mà d’obra barata. Potser la Merkel, per demostrar que anava de veritat, hauria de fer front no només al seus votants sinó a tots els altres governs de la UE, a tota la societat europea que sembla que no estima gaire els refugiats i que vota els seus polítics en aquest sentit? Ànims articulistes d'esquerres! Ja sabem que la Merkel és insensible al problema humà dels refugiats, ja ens ho heu dit moltes vegades, ja sabem que tot ho fa només per tenir mà d’obra barata. Potser la Merkel, per demostrar que anava de veritat, hauria de passar-se amb tot el seu potencial a un partit que es diu d’esquerra, per exemple l’SPD, i que l’impediria immediatament acollir els refugiats per no perdre vots? Potser encara és poc a l’esquerra, és clar, potser hauria d’anar a parar a algun d’aquells partits irresponsables que diuen que s’han de suprimir totes les fronteres i s’ha de donar papers a tothom, vingui d’on vingui i vagi on vagi. És bonic, eh?, sona bé. Però és populisme disfressat de poesia i quan la poesia és vol implantar a la terra sempre s’implanta l’infern. Hi ha exemples a tota la història. O potser seria millor per a la Merkel deixar la política i fundar una ONG? Però, com es pot exercir el poder per defensar els refugiats si es deixa el poder? Ànims professors d’ètica que feu molt de bonic explicant aquelles coses tan boniques! I finalment, com a conclusió, dieu: -S’han d’acollir els refugiats. Això darrer, jo també ho dic, mireu com ho sé dir de bé: -S’han d’acollir els refugiats. Aplaudiments. Hi ha mil maneres de dir-ho, hi ha mil llocs per a dir-ho, a les aules, als diaris, a la televisió, a les xarxes, però no solament s’ha de dir, s’ha de fer. Si només es diu i no es fa, la culpa sempre es pot donar als altres que tampoc no ho fan. Aleshores hem de parlar de coses concretes. Ara sense populisme: acolliries un refugiat a casa teva, professor d’ètica? I tu l’acolliries, articulista d’esquerres de pedra picada? Si tots els professors d’ètica i els articulistes d’esquerres europeus acollissin un refugiat a casa seva, ja no hi hauria problema de refugiats. Però em sembla que més aviat fareu com sempre, que més aviat direu que tota la culpa és dels Estats Units d’Amèrica i us n’anireu de vacances a Tailàndia. Per què no comencem a parlar de la societat europea? No de l’extrema dreta, sinó de tota la societat europea que vota i que inclou els professors d’ètica i els articulistes d’esquerres.
21/10/2016
EL PREMI PLANETA
Tothom s’adona que la literatura, a tot arreu, està una mica en hores baixes. En part per una gran quantitat de circumstàncies relacionades amb les noves tecnologies de comunicació que ara no tractaré aquí. Però hi ha una altra part que depèn de la societat, de les editorials, dels escriptors i també dels professors de literatura que s’estan quedant sense feina. ¿Algú es pot imaginar que jo em vaig aproximar a la literatura per alguna cosa que té qualsevol remota relació amb el premi Planeta? La gran repercussió mediàtica en el sentit industrial de la literatura que promou el premi Planeta és, per a mi, un dels problemes de fons de la pròpia literatura. La indústria literària, que és tan creativa o tan mediocre, avorrida, erràtica i fraudulenta com qualsevol altra indústria (per la meva feina he visitat moltes indústries diferents), és també part de la literatura i moltes vegades promou una literatura que a mi no m’interessarà mai. I sé que a molta gent que estima profundament la literatura tampoc. I a qui vulgui trobar en la literatura allò que en definitiva pot salvar la pròpia literatura, com és el goig de l’ànima i la comprensió de la vida, tampoc no li pot interessar mai una literatura industrial que porta a dins un avorriment còsmic, però que guanya premis literaris i que s’explica a les universitats. Sé que hi ha una defensa usual contra aquest argument que diu que la literatura (o la música, o el cinema...) és d'una gran complexitat, que hi ha de tot, que hi ha obres comercials esplèndides i obres que no són comercials i que tampoc no són valuoses, que tot és una mescla en la vida, que no es pot destriar, que hi ha coses millors i coses pitjors... i penso que això és cert, l’únic problema és que la invasió mediàtica de la indústria més dura, la indústria com a tal, tenir clients i fer diners amb qualsevol producte,, és tan gran que ocupa pràcticament tot l’espai social disponible. I encara que aquí em refereixo a un premi concret, el Planeta, en un altre sentit, més en general, també hi ha l’eterna qüestió de l’eficàcia dels premis literaris de qualsevol tipus. No vull dir en absolut que no hi hagi d’haver premis literaris, és una manera de prestigiar les obres, d’estimular els autors, de donar a conèixer les editorials, d’adreçar-se al públic, etc. Per tant, en sóc partidari sempre que es mantingui la difícil objectivitat (premiar la considerada millor obra) i s’eviti el conflicte d’interessos dels jurats. Això no passa mai. Ja fa molts anys que em vaig presentar al premi Carles Riba i vaig quedar finalista, em vaig presentar al Ciutat de Palma de poesia i també vaig quedar finalista, si no recordo malament eren els anys 1980 i 1981. Poc després vaig decidir que no em presentaria mai més a un premi literari, ho he incomplert una vegada, però no ho he fet, ni ho faré, mai més. Hi havia una raó simple: a poc a poc em vaig anar adonant que no reconeixia els jurats. Però a Catalunya, i en català, hi ha una altra raó que és més de fons, que és més de casa nostra i que va començar a explotar de veritat amb la democràcia, amb els vicis de la nostra jove democràcia, amb el petit poder de les editorials i amb els nous funcionaris. Va ser quan la literatura catalana va començar a deixar de ser considerada de resistència i es va normalitzar la seva percepció; perquè abans, un premi en català sempre havia suposat, en general, un cert sacrifici de l’autor i de l’editorial, havia suposat donar molt més que rebre. De cop i volta es passava, amb la nova Generalitat de Catalunya, a una situació inèdita per als escriptors i les editorials, es passava gairebé de la clandestinitat a l’absència de perill, a un cert reconeixement general de la població i a la contemplació d’uns petits beneficis materials. Es passava a la subvenció. La societat catalana no ho va resistir. Tot es va omplir de premis. Suposo que sabeu, per exemple, que a Catalunya i en català, en algun cas ja s’havia cobrat el premi abans de concedir-lo, entre altres desperfectes que ara no són del cas. Però tornant al premi Planeta, que s’acaba de concedir a algú que, només per haver guanyat el premi Planeta en la situació actual de la literatura ja no m'interessa i no llegiré mai, no sé si sabeu una història... És el premi Planeta de l’any 1994, el guanya Camilo José Cela amb La Cruz de San Andrés. I Carmen Formoso, una mestra gallega, escriptora de contes infantils que s’havia presentat al premi Planeta d’aquell mateix any amb l’obra titulada Carmen, Carmela, Carmiña, va comprar el llibre de Cela premiat a la seva llibreria habitual. No es va creure el que llegia. Era la seva novel·la transformada, canviada i disfressada, allà hi havia la seva novel·la que parlava de la seva vida, amb coses que només ella sabia. Hi ha un registre imprès que indica que ella va presentar la novel·la al premi Planeta el dia 2 de maig d'aquell any i l'obra de Cela, segons va dir l’editorial, es va presentar el 30 de juny que era el darrer dia del termini, encara que en aquest cas no hi ha cap registre que ho acrediti. L'informe pericial elaborat per Luis Izquierdo, catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona, va concloure que l’obra de Cela era “una transformació, almenys parcial, de l'obra original" de Formoso. Després de veure els informes ningú no pot dubtar de la metodologia de l’editorial, de l’escriptor i/o dels seus negres, que van utilitzar la novíssima tècnica narrativa d’anar llegint i canviant la novel·la original de manera fragmentada, i mesclant els capítols i els personatges sense seguir cap ordre. Fa gràcia, eh? Com que pensava que el podrien descobrir, Cela també va introduir en la novel·la el tema de l’escriptor que fa un plagi, amb un personatge femení que també es diu Formoso, de qui l’escriptor rep metafòricament un bloc de marbre en brut i en fa una obra d’art, per així poder justificar-se intel·lectualment de l’apropiació. Un altre escriptor espanyol que no vull anomenar va dir que, en qualsevol cas, Carmen Formoso havia tingut molta sort perquè Cela havia millorat la seva novel·la. Pel que sé i pel títol, la mestra gallega Carmen Formoso va escriure la novel·la de la seva vida. Hi havia invertit anys. Cela ja era premi Nobel. No us vénen una mena de ganes infinites de fer sang? A mi sí. El fill de Carmen és advocat i va aconseguir que l’any 2006 el Constitucional reobrís els cas que havia estat arxivat, després que José Manuel Lara Bosch i Camilo José de Cela y Trulock, ara ja difunts, declaressin com imputats. Es va tornar a arxivar i reobrir el cas més d’una vegada, amb algun fiscal que va fer pràcticament d’advocat defensor i va demanar al jutge l’arxivament. Finalment sembla que el cas es va arxivar en contra de la demanda de la mestra gallega i a favor del Nobel i de l’editorial Planeta, però ja coneixem algunes de les relacions al nostre país entre el poder i la justícia. I si investigueu una mica i mireu les coincidències entre les dues novel·les en l’informe que el fill advocat de Carmen, Jesús Diaz, va enviar al jutge, és humanament impossible que no s’hagi utilitzat la novel·la de Formoso per crear la de Cela. És segur. El mateix Cela ho va reconèixer, en vida. Però no trobeu que és un cas escandalosament mediàtic i que els diaris no en parlen ni n’han parlat gairebé mai? I no us ve de gust d’escriure una novel·la per presentar-la al Planeta de l’any vinent? Ànims!
14/10/2016
L’ INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS I ELS DIACRÍTICS
Amb les normes ortogràfiques que es publicaran a nova Ortografia catalana adjunta a la nova gramàtica de l’IEC i que s’aprovaran definitivament el mes de novembre, sembla que només es volen conservar catorze parells de paraules amb accent diacrític obligatori del centenar i mig que n’hi havia fins ara; només es conserven bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. Entre molts altres, per exemple, s’elimina l’accent diacrític en la segona persona del singular del present del verb venir, actualment amb accent diacrític obligatori, véns, per distingir-la de la mateixa forma del verb vendre, vens. La nova gramàtica també sembla que donarà una certa llibertat, en casos molt concrets de possible confusió, per utilitzar aquests accents.
He provat d’imaginar uns venedors ambulants que poden utilitzar correctament, en el seu llenguatge col·loquial, aquestes frases (escrites amb diacrítics) :
1. (El dia abans, quedant per anar a vendre l’endemà) ... demà jo hi aniré a les vuit, i tu no caldria que vinguessis, és igual, si véns, véns, i si no véns, no véns.
2. (A la parada, parlant de la idoneïtat del poble o del lloc de venda) ... només ets aquí per vendre, si vens, véns, i si no vens, no véns.
3. (Dialogant a la parada, un dia de massa fred) ... però no et pots quedar a casa, és clar, si véns, vens, i si no véns, no vens.
4. (Filosofant sobre les vendes) ... cada dia és diferent, no cal donar-hi més voltes, el mercat és simplement així, abans de venir no es pot preveure, no se sap mai, al final l’única realitat és que si vens, vens, i si no vens, no vens.
Els qui estan a favor de suprimir els diacrítics diuen que aquestes combinacions de mots no són gaire freqüents i que l'ambigüitat la desfà fàcilment el context. Això és parcialment cert. Però aquestes quatre frases són perfectament possibles en llenguatge popular i, com es pot veure, el fet d'haver descrit el context no soluciona el problema.
Aquestes frases escrites no es poden entendre si les escrivim sense diacrítics. I no s’hauria de saber també aquesta ortografia amb els accents, encara que s’hagin suprimit els diacrítics, perquè en cas de confusió es pugui diferenciar? Doncs bé, jo ja m’he decidit a ser anacrònic i posaré sempre els diacrítics, diguin el que diguin les noves normes ortogràfiques.
No conec a fons quins criteris han utilitzat els de l’IEC per suprimir o no suprimir diacrítics (sembla que s’han volgut conservar només el diacrítics de monosíl·labs que presenten relació de tonicitat/atonicitat i que són d’ús freqüent). A part d’aquests, però, també és evident que a nivell d’utilització no és el mateix suprimir normativament el diacrític de ròssa, que jo tampoc no hauria suprimit (no n’hauria suprimit cap que no fos en un mot compost sense cap tipus d’ambigüitat possible) i que no s’utilitza mai ja que pràcticament no queden catalans que sàpiguen què vol dir, que suprimir diacrítics utilitzats en la llengua diària com els d’algunes formes dels verbs donar i venir, entre altres, freqüents i incorporats a la pràctica habitual de l’escriptura. I és que els diacrítics no només serveixen per desfer les ambigüitats sinó que donen caràcter a la paraula escrita, per exemple, déu (divinitat) que en la nova ortografia conserva el diacrític, en front de deu (xifra), deu (font) i deu (del verb deure), el diacrític no desfà totes les ambigüitats possibles, és clar, no serveix per això. Hi ha altres criteris, per exemple històrics o icònics, per conservar aquest diacrític, que de fet sembla que es vol conservar, perquè si aquest diacrític no es conservés potser seria per donar-se de baixa de... la llengua? Ah, no!, només de l’IEC. A part d’això, sembla que hi ha suposats savis que defensen que s’haurien de suprimir tots els diacrítics perquè... no importa, a mi em fa pensar en una altra cosa, em fa pensar que no és una qüestió de diacrítics, és una qüestió de revalidar un cert poder, un cert prestigi perdut (i no em refereixo específicament als membres de la secció filològica, molts d’ells amb una extraordinària dedicació). A part també de la possible ambigüitat, la supressió d’alguns diacrítics usuals, tan incorporats al codi de l’ortografia diària de la llengua escrita consolidada i que faria considerar obsolets els textos escrits fins ahir mateix, penso que és un error considerable. I la dels altres diacrítics també, per les raons abans expressades.
Fins ara m’he referit bàsicament a mots que són bastant freqüents, dels quals ara es suprimeix el diacrític i que no causaven cap problema ortogràfic en la seva utilització. I si ens referim a mots menys freqüents com per exemple, cóm, cóp o ròssa que la majoria de catalans ja no sap què volen dir, encara és pitjor, perquè fins ara si un escriptor els utilitzava cautelosament, sabia que el lector ignorant però intel·ligent aniria immediatament al diccionari al veure l’accent. Ara, en aquest cas, l'equívoc o l'estranyesa del lector acostumat als rossa, cop i com habituals serà segura, a no ser que l’escriptor utilitzi el diacrític opcional com a advertència (que de fet la nova ortografia prohibeix), però després el lector no el trobarà al diccionari amb accent sinó que trobarà les diferents accepcions de les grafies rossa, cop i com. Per tant, acostumats tots els lectors, una euga rossa (róssa) ja serà per sempre més un animal de color ros i mai més no podrà ser un animal feixuc.
I tot això sortirà, si s'aprova, en el document Ortografia catalana, separat però adjunt a una nova gramàtica amb voluntat normativa, que serà publicada per la màxima autoritat acadèmica (l’IEC) i que teòricament hauran d’utilitzar els professors i els correctors de català. Aquest és el problema. No és una gramàtica més, ni una ortografia més, ni tampoc el consell d’alguns lingüistes. La nova Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans (GIEC) sembla que es publicarà per Sant Jordi del 2017, en una llengua d’ortografia ja consolidada des de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra del 1913 i de la Gramàtica Catalana del mateix Pompeu Fabra del 1918 amb diverses reedicions revisades fins el 1933 i el Dicccionari ortogràfic del 1937. La Gramàtica Catalana va ser publicada aleshores per l’IEC, reeditada també vàries vegades en facsímil pel mateix IEC, no s’havia modificat normativament a aquest nivell des d'aquell moment i està modelada en la pràctica per l’ús continuat de la llengua escrita, per altres documents de l'IEC, pels escriptors i per les recomanacions dels lingüistes durant tots aquests anys.
I la supressió del accents diacrítics es fa sense una necessitat reclamada, ja que cap col·lectiu no els havia demanat a la secció filològica de l'IEC de manera explícita i reiterada que suprimissin els diacrítics, ni els professors, ni els poetes que saben saltar-se totes les regles, ni els periodistes, ni els traductors, ni els científics, ni la societat en general... Per què ho fan? Només per facilitar l’estudi de la llengua?
Ja sabem que hi ha llengües que no accentuen mai síl·labes tòniques ni àtones, ni diferencien vocals obertes i tancades, però n’hi ha d’altres que sí. Per quina raó essencial hem d'eliminar accents útils i ens hem de començar a assemblar a l’italià, per exemple? I per quina altra raó essencial s’ha decidit suprimir els diacrítics ós/os i no el de bé/be, entre altres? No serà que algun o alguns savis molt importants han dit que s’havien de suprimir tots els diacrítics, uns altres savis molt importants han dit que això no podia ser de cap manera, i uns altres savis molt importants han decidit que tampoc no podia ser que no tinguessin raó aquells savis tan importants, ni els uns ni els altres... i han trobat una manera d'eliminar una bona colla de diacrítics, quan no ho demanaven en absolut les necessitats de la llengua escrita? Estic gairebé segur que sí.
I tot això vol dir que els professors de català ja no suspendran els alumnes que sempre suspenien per no diferenciar ortogràficament un ós d'un os, aquests mateixos alumnes continuaran suspenent per qualsevol altra raó i els professors convindran, amb els alumnes que sempre aprovaven els exàmens, que la supressió dels diacrítics no aporta més claredat a l’escriptura, sinó més confusió. Perquè el català, amb les normes ortogràfiques actuals que inclouen els diacrítics, manté una gran coherència semàntica i una escriptura extraordinàriament clara, que ara es perdrà una mica.
I tot això vol dir que a Catalunya hi ha savis que estan més preocupats per l’ortografia que per la semàntica.
I tot això es fa sense consens general de la comunitat lingüística, està clarament en contra de molts lingüistes prestigiosos que han presentat propostes per evitar-ho i sembla que hi ha una estranya pressa per aprovar-ho definitivament en un ple de la secció filològica. Però com es pot veure en aquest escrit, no cal ser lingüista per trobar raons sòlides en contra d’aquesta supressió d’accents.
I aquesta modificació ortogràfica té el suport d’alguns escriptors mediàtics que en fan brometes, però no suporta una anàlisi en profunditat. Hi haurà alguns articles als mitjans de comunicació, però la majoria d'articles que he llegit fins ara als diaris són mofetes i a favor de l'acadèmia. Per què serà, de sobte, tanta obediència amb rialles, disfressada amb el fet de no donar-hi cap importància? Sort que els articles als mitjans de comunicació ja no tenen el poder que tenien, ara tothom escriu el que vol al seu blog.
I amb tot el sidral que hi ha hagut amb aquesta proposta dels diacrítics, espero que finalment la retirin o la modifiquin en el ple definitiu que ha de celebrar la secció filològica de l’IEC.
I si finalment encara s’aprova, espero que entre els escriptors aquesta modificació no tingui èxit i que n’hi hagi molts que segueixin escrivint sempre amb diacrítics i dient al corrector de l’editorial: “-A mi no em toquis els diacrítics!”
I si s’aprova, també espero que d'aquí a cinquanta anys hi hagi una publicació de la secció filològica de l'IEC que digui: “-L'ortografia de l'any 2017 en certs aspectes ha quedat obsoleta ja que es van voler suprimir els diacrítics però no es va poder perquè tothom els va seguir utilitzant.”
I potser, sense voler i a partir de tot això, els catalans serem els inventors d’una versió humorística i refinada d’una altra expressió més barroera de la llengua popular; quan algú ens digui una cosa que no ens agrada, li direm enfadats: “-Mira... a mi no em toquis els diacrítics.”
I és que la llengua viva tot ho aprofita.
Tot plegat una tempesta en un didal.
De fet, he escrit aquest article per corporativisme, perquè també sóc químic, com el Fabra.
No en tornaré a parlar més.
03/10/2016
LA CONYA
Segons com t’ho mires, la vida no és ni una comèdia ni una tragèdia, és més aviat una conya. Te n’adones, entre altres situacions, quan veus moltes de les obres d’art contemporani. I més si en llegeixes les interpretacions i les crítiques. I del tot quan en saps els preus.
26/09/2016
CANSAT DE SENTIR ALGUNS ANALISTES QUE JA NO ESCOLTO
És evident que la guerra i la invasió de l’Iraq va ser un error colossal com molts altres errors dels EUA. També és evident que hi ha hagut importants errors d’altres països occidentals en la seva aproximació a l’orient mitjà. Ara bé ¿també és culpa dels Estats Units d’Amèrica o d’altres potències occidentals, com sembla que alguns ens volen fer creure, que els sunnites i els xiïtes encara s’estiguin matant entre ells des del segle VII, just després de la mort de Mahoma, per una disputa política sobre la seva successió?
18/09/2016
LA FE
De fe en té tothom, en moltes coses, sense la fe els éssers humans no podríem sobreviure com a tals. També penso que tenen fe els animals, els vegetals i, fins i tot, diria que les pedres. Però quan diem que una persona té fe en alguna cosa, usualment ens referim a la consciència de la seva fe, a la consciència d’una emoció que és impossible d’expressar de manera racional. I aquesta emoció no és mentida. La fe no consisteix en creure’s una mentida, com algú va dir (em penso que era Mark Twain), sinó que consisteix en creure’s una veritat que quan es vol explicar racionalment sembla una mentida, un conte, una poesia. Tot l’art.
07/09/2016
LA BONDAT
Tot recordant Confuci
Allò que ens fa millors i col·lectivament més feliços està format per una gran quantitat de realitats, no totes les quals depenen de nosaltres sinó que provenen de la nostra mateixa evolució que ningú, absolutament ningú, no sap cap a on va; diguin el que diguin tots el predicadors que hi ha en aquest món, que hi ha hagut i que hi haurà. Entre les coses que depenen parcialment de nosaltres, al costat de la necessària realització personal i la feina diària, hi ha la influència de la ciència i la tecnologia que hem desenvolupat al llarg dels segles. També hi ha tota la influència de la historiografia, del pensament, de l’art i de la literatura. Tot això ens fa més humans en el sentit que ens fa comprendre millor la realitat que ens envolta i ens proporciona unes eines que ens alleugen el sofriment propi de la vida. La cirurgia, els ordinadors, la comprensió de l’univers, la música... Tot i més. Però sense la bondat que prové en gran part de l’amor dels pares als fills, sense la bondat que es transmet a petita escala a través de les generacions, sense la bondat que és una necessitat natural per a la nostra felicitat, potser serem menys sofrents i més cultes però no serem millors col·lectivament, no serem feliços des del punt de vista de realització col·lectiva.
28/08/2016
DONÉU AL CÈSAR...
Potser s’hauria de donar una altra importància històrica a la famosa frase de Jesucrist “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar...”, en lloc de considerar-la només la sortida afortunada a una pregunta comprometedora que és el que acostumen a indicar la majoria de les exegesis, les quals moltes vegades són jutge i part i, per tant, esbiaxades en el sentit que els interessa. Aquesta frase, pronunciada en el context d’una terra ocupada pels romans i amb constants crucifixions dels jueus zelotes resistents, és totalment contrarevolucionària i podria explicar molt bé les lògiques preferències dels jueus per l’alliberament de Barrabàs, que al cap i a la fi seria un dels seus, un simple lladregot o un resistent, però un dels seus. Aquesta frase sempre em recorda la còmoda i falsa posició de la major part l’església espanyola durant el franquisme consolidat.
20/08/2016
UN TELESCOPI DE TEMPS PER VEURE EL FUTUR DE LA HUMANITAT
Ens hem acostumat, a partir de les descobertes de la ciència a pensar en el passat remot en termes racionals. L’esforç per l’explicació científica de la realitat es va anar fent gradualment, és clar, però fins al segle XVIII, quan miràvem el passat érem encara una mica curts de vista, podíem mirar bastant bé fins a Grècia, fins a Egipte, fins a Mesopotàmia; per imaginar èpoques anteriors teníem ciències com la paleontologia, la geologia i altres relacionades, però encara ens era molt difícil de mirar racionalment cap al passat quan contemplàvem, per exemple, els animals o les estrelles i ens preguntàvem per la seva procedència, pel seu passat, per la seva gènesi. Quan provàvem d’allargar la vista cap a enrere pensant en alguns fenòmens naturals o alguna de les realitats com aquestes que he citat, ens acostumàvem a quedar amb la mirada perduda o, en tot cas, enlluernats pels mites. Això ho vàrem solucionar parcialment però de manera brillant. Darwin a mitjans del segle XIX ens va ensenyar a mirar enrere en el passat dels animals. Hubble i molts altres físics i cosmòlegs, ja ben entrat el segle XX, ens van permetre mirar enrere en el passat de les estrelles. Després, el desenvolupament de la física ens ha permès mirar cap als límits inicials del nostre univers fins a arribar, per exemple, a poder fer càlculs que semblen bastant fiables sobre els valors de l’energia i de les primeres partícules que hi havia al cap poc temps (encara que sembli impossible, al cap de molt menys d’una mil·lèsima de segon) de l’inici del nostre Univers, de l’inici del nostre espai i del nostre temps, que ara sabem que es va produir fa aproximadament uns tretze mil set-cents milions d’anys. Sabem només aproximadament (en milions d’anys de possible error) la data del seu començament, però podem fer càlculs molt exactes sobre el seu estat a menys d’un segon després d’haver començat. Aquesta mateixa física també ens permet mirar cap al futur i amb molta probabilitat d’encert si es consideren els grans esdeveniments cosmològics; per exemple, sabem que la nostra estrella, el Sol, encara té uns cinc mil milions d’anys més de vida abans de començar a inflar-se com una gran taronja vermella i engolir la nostra pròpia Terra en el seu infern de foc. En canvi, ni la física ni la biologia no ens permeten entreveure gaire el futur de l’espècie humana. Sembla que molt abans de la mort del Sol, només d’aquí a uns mil milions d’anys, ja serà impossible la vida a la Terra degut a la primera evolució del Sol que a poc a poc la cremarà. Tanmateix, tenim moltíssim temps per davant, coneixem aproximadament el nostre passat, el podem imaginar relativament bé, i sabem algunes coses a gran escala del futur previsible. Però com serà el futur que ens espera als éssers humans? A la llarga, la comunitat científica pensa que la nostra extinció és inevitable, a no ser que siguem un cas únic, una espècie absolutament singular, que és intel·ligent, que sap que naturalment s’ha d’extingir, que no vol extingir-se i que va trobant la manera de no fer-ho. Però abans d’extingir-nos, quin serà el nostre futur com a espècie? Ara ja podem visualitzar relativament bé el nostre passat, tant pel que fa al passat del nostre Univers, com al passat de la nostra evolució, des de les primeres cèl·lules de la vida fins als mamífers, fins als primats i a nosaltres mateixos. Podem comprendre, més o menys, què va passar des de l’inici del nostre Univers fins ara, passant per l’origen del sistema solar, per l’aparició de les primeres molècules de la vida, per l’aparició dels primers mamífers, per l’aparició dels primats fa uns cent milions d’anys, per l’aparició del primers humans fa uns cent mil anys i per la revolució neolítica de fa uns deu mil anys, fins a nosaltres. Les generacions de la segona meitat del segle XX han estat les primeres que han pogut visualitzar bastant bé la seva història remota, des de l’origen de l’Univers fins a elles mateixes. És un avantatge enorme i porta incorporada una gran relativització de la realitat. Per tant podríem dir que tenim uns telescopis de passat relativament fiables i un telescopi de futur enfocat gairebé a l’infinit i als grans esdeveniments cosmològics. Ens caldria algun telescopi de futur amb més detall, que ens permetés enfocar de més a prop l’espècie humana, però no el tenim i és molt difícil de construir. Què ens passa quan provem de visualitzar el futur de la nostra espècie? Com en les nostres pròpies vides, coneixem bastant bé la nostra infantesa, en tenim imatges gràfiques, ens han explicat detalls del nostre naixement i coneixem un darrer esdeveniment del nostre futur perquè sabem que ens morirem, però som incapaços de saber ben bé que ens passarà demà, encara que per poder viure és absolutament necessari que ens projectem cap a aquest futur. Som cecs de cara al nostre futur tal com ho és la mateixa evolució. Sí que sabem algunes coses menors del nostre futur més pròxim com a espècie, sembla que físicament serem una mica més alts, tindrem menys massa muscular, tindrem les dents més petites, tindrem el crani més gran amb més capacitat intel·lectual, i també és molt probable que tinguem quatre magnífics dits als peus, en lloc dels cinc que tenim ara. Però aquests fets no són canvis radicals en l’evolució de la nostra espècie. Potser la pregunta més important seria: en un termini determinat, mil anys, cinc mil anys, deu mil anys, un milió d’anys... tot anirà bé o tot anirà malament? Perquè si tot anés bé els canvis podrien ser exponencials. A partir d'aquí tot són teories d'evolució-ficció. Ara bé, conscients d’aquesta tendència exponencial, si tot anés molt bé, podria donar-se el cas que aviat visquessin a la Terra uns éssers que, per exemple, tinguessin una esperança de vida d’uns quatre-cents anys, que la sexualitat fos simplement un joc, que la reproducció fos extrauterina i controlada en instal·lacions apropiades, que l’amor fos per a ells una fabulosa comunicació espiritual, que disposessin d’una contenció pràcticament total del dolor físic i psicològic durant la vida i que tinguessin una capacitat intel·lectual que els permetés, de promig, comprendre i retenir el contingut equivalent d’uns trenta llibres al dia. Aquests éssers, els reconeixeríem com a éssers humans? Jo penso que no, més aviat els veuríem com uns déus de l’antiga Grècia. I ells, com ens veurien a nosaltres? Possiblement com els déus grecs veien els homes grecs. Sabem que si tot anés molt malament, com a espècie ja ens podríem extingir aquest mateix segle, però si tot anés molt bé, quin seria aleshores el futur evolutiu d’aquests semidéus? Però encara molt més que això. Abans que passin mil anys, hi ha científics que prediuen que ja podríem tenir el cervell hiperconnectat amb perifèrics i que no necessitaríem els cos. Hauríem vençut quasi completament la mort. No solament tenim mil anys sinó que tenim uns mil milions d’anys abans que el Sol no faci insuportable la vida a la Terra. I això seria un obstacle menor perquè segurament ja hauríem marxat a l’espai, o bé, ajudant-nos de la gravetat dels cometes o altres cossos celestes, podríem modificar l'òrbita de la Terra per tal d’allunyar-la del Sol i refredar-la. Per tant, si no ens extingíssim completament sinó que evolucionéssim i si tot anés bé, molt bé, com seria la vida evolucionada, no d'aquí a mil anys, sinó d’aquí a un milió o a cent milions d’anys? No ho sabrem mai i ens morirem amb ganes de saber-ho. Però aquest escrit no és de ciència ficció. Tots els llibres de ciència ficció, i ja ho diu la paraula, es basen en la tecnologia per imaginar el futur, però la tecnologia és la que coneixem ara i les nostres capacitats són les actuals. No coneixem la tecnologia del futur, que pot ser completament diferent de la tecnologia actual i també poden ser-ho les nostres capacitats. Gairebé la totalitat dels coneixements científics que tenim han estat possibles degut a un únic sentit dels cinc que tenim, el sentit de la vista, que ens ha permès observar a través de les ones electromagnètiques existents. Els altres sentits ens han servit bàsicament per sobreviure i per comunicar-nos. A mi m’agrada més imaginar, com a possible, un canvi tan radical que ara no el podem visualitzar ni comprendre, tal com un animal unicel·lular no podria mai imaginar ni comprendre els éssers humans cap als quals ha evolucionat la vida. Un animal unicel·lular no podria mai comprendre un home. Si l’Univers és infinit, potser la nostra situació cap a la seva comprensió, per més que ens esforcem, és aquesta, la mateixa de l’animal unicel·lular respecte a un home o encara més distant. Respecte al futur i als possibles éssers futurs, potser només som com uns animals rudimentaris amb una mica de consciència que tenim la pretensió de comprendre’ls, a ells i a l’Univers infinit. O encara molt menys, perquè potser l'evolució en portarà cap a una espècie (potser ja no en podrem dir espècie) que no seran animals, com per exemple els minerals han evolucionat cap als vegetals i cap als animals, els animals podrien evolucionar cap a una altra cosa. Qui sap si la consciència que tenim no és sinó un nou sentit en el decurs de l’evolució, que encara és a les beceroles del seu desenvolupament, i quan ens haguem conscienciat completament potser seríem capaços d’entendre per evidència algunes coses que ara no podem ni imaginar. O si això sembla massa agosarat, perquè la consciència potser ja té el seu desenvolupament òptim per a la vida ¿no podríem imaginar la possibilitat de desenvolupar evolutivament un sentit o uns sentits completament nous (com el sentit de la vista per a uns animals que fossin cecs com a espècie i que ells no podrien imaginar mai), i que ens permetria, ara sí, visualitzar un altra realitat que ja és aquí i que no podem veure? Aquesta ha estat la pretensió i la dedicació dels grans místics de totes les èpoques. I també, potser amb més humilitat, dels gran científics, que ens han permès veure i comprendre un món que abans d’ells no coneixíem. Però aleshores, els uns i els altres, interpretarien la realitat amb un nou sentit que no haurien pogut imaginar mai i que, per tant, ja no serien místics ni científics, sinó que tindrien una altra dimensió natural, potser compartida. I quina seria aleshores la seva evolució? O potser ja haurien arribat a un estadi singular, a una singularitat en la qual l’evolució ja no els afectaria? No em puc estar aquí de sentir alguna similitud entre aquest raonament i la interpretació vèdica de l’antiga Índia, amb la diferència que aquí l’evolució no és produeix en altres reencarnacions d’un mateix ésser, sinó que són sempre uns altres, els descendents, que són les reencarnacions que evolucionen fins a l’estat final. Tot i això, recordant sempre que el més probable és l’extinció prèvia a qualsevol d’aquestes transformacions. La biologia ens diu que totes les espècies s'extingeixen, desapareixen o evolucionen cap a un altra espècie. Ara bé, a la Terra no hi ha hagut cap altra espècie intel·ligent que sàpiga que naturalment s'ha d'extingir i que no es vulgui extingir com a tal, sinó que vulgui sobreviure o transformar-se voluntàriament en una altra espècie evolutiva sobrevivent. I ara que arribo també al final d’aquesta nota, m’adono que ha estat originada per la pretensió de mirar lluny en el futur de la humanitat, pel fet de pensar que disposem d’uns relativament bons telescopis de passat de la vida humana i que no disposem de cap telescopi de futur de la nostra espècie que sigui fiable. Qui sap si simplement hauria estat més sensat fer cas al poeta Joan Vinyoli quan diu que “tot és ara i res”, que potser ell ja era a prop d’algun estadi final de l’evolució, en lloc de complicar-me la vida d’aquesta manera.
06/08/2016
LA INFORMACIÓ
La quantitat d’informació que es produeix actualment en un sol dia i que passa per les xarxes de comunicació es molt superior a la informació produïda durant tota la història de la humanitat des dels seus orígens fins a l’any 2000. I va creixent cada minut. Si això no és un canvi... Fa només un segle que ningú no ho podia preveure. Som cecs de cara al nostre futur com ho és l’evolució. Sabem més o menys d’on venim però ningú no sap on anem.
29/07/2016
SEGLE XXI
Shakespeare és meravellós. Encara som a Shakespeare. No és com Llull, com Dante o com Cervantes. Ja no som a Llull, no som a Dante, no som a Cervantes, però encara som a Shakespeare. Ja sé que em direu que sempre som una mica en tots els grans, però el problema (problema?) és que encara sembla que som molt a prop de Shakespeare. Potser Picasso?
22/07/2016
ACLARIMENT
A la nota anterior em referia a la vida tal com sembla que l'entenen la majoria dels vegetals i els animals, no tots els éssers humans.
17/07/2016
FINAL
Sé que em moriré estimant la vida, la part meravellosa de la vida.
14/07/2016
EL CAGADUBTES
Un amic meu m’explicava que a la seva joventut li costava molt de suportar els discursos dels capellans i els comunistes. Tot allò que deien li semblava interessant, gairebé li semblava que tenien raó en la majoria de coses que deien que anaven malament a la societat i al món en general. I encara que els trobava una mica pesats, els aguantava sempre fins al final per una raó molt concreta. Ell aleshores estava en un mar de dubtes, en molts aspectes de la vida no tenia gens clar què havia de fer, i no era fins al final dels discursos que els capellans i els comunistes, com a conclusió, deien allò que s’havia de fer en la pràctica. Aleshores els dubtes se li esvaïen, perquè sempre s’adonava que havia de fer exactament el contrari.
05/07/2016
POPULISME POÈTIC
Jo també m’avorreixo amb la major part de la poesia catalana actual, em passa el mateix que a molta gent. Però la poesia sobreviurà a tres populismes, un és el del gir al pop intranscendent, que és el populisme banal, un altre el del simple prestigi literari (la poesia és molt més que això) creat des de les aules universitàries i les editorials, que és el populisme culte, i finalment el que suposa que la poesia sempre és inefable, per dolenta que arribi a ser, que és el populisme innocent. Aquests populismes no tenen en compte que la poesia no és com la música pop que pot atraure milions i milions d’adolescents amb un soroll que proporciona rendiment econòmic als qui el fan, no és com la pintura, ja que amb la poesia no es pot cometre el frau intel·lectual que s’ha comès amb la pintura al segle XX perquè no és una icona (no es pot comprar per tornar a vendre), i tampoc no és com la religió, que la majoria de vegades dóna un sentit a la vida a canvi de perdre el seu valor intrínsec, el seu valor econòmicament incalculable. El fet de restar al marge de l’economia la fa molt més dèbil i, al mateix temps, la farà sobreviure.
25/06/2016
COM SI L’ISLAM NO FOS RES
La majoria de grans religions institucionalitzades presenten tants inconvenients per a la realització dels éssers humans i per a la seva felicitat, que sembla millor prescindir d’elles en sentit estricte, com fan progressivament les societats en els països desenvolupats. I retenir-les com a gran cultura humana. Però s’ha de convenir que, amb elles, es perd una resposta teòrica col·lectiva a les preguntes últimes de la vida i de la mort, uns rituals recurrents per mantenir present aquesta resposta i també una actitud pràctica col·lectiva relacionada. És inconcebible que la majoria dels intel·lectuals de la modernitat, des del racionalisme i la il·lustració, no hagin prestat més atenció a aquests aspectes essencials de les religions des del punt de vista antropològic. Més aviat sembla que s’ho miraven i encara s'ho miren amb una falsa suficiència. Potser això també explicaria que els intel·lectuals del segle XX no sabessin preveure el perill del terrorisme islàmic que era a l’horitzó.
25/06/2016
ELS QUÍMICS I LA SOCIETAT
Estic convençut que si aquest món funciona és degut a persones com el Dr. Josep Obiols, ex professor de l’Institut Químic de Sarrià de la URL, que fa molts anys va ser professor meu i que ara, amb més de vuitanta anys, té la vitalitat i l’encert de convocar professionals d’aquest institut, professors i ex alumnes, a taules rodones sobre temes diversos que concerneixen aquests professionals però que no es tracten en els fòrums habituals. La setmana passada, vaig tenir el plaer d’assistir a una d’aquestes taules rodones al voltant del professionals de la química i la seva interacció amb la societat. Hi va haver diverses intervencions que van ajudar a situar els químics en relació amb la societat, no des del punt de vista pròpiament professional sinó des del punt de vista més general de la incidència de la seva professió en la societat, de la seva actitud i de la seva interacció amb aspectes més concrets de la vida diària degut a la seva professió.
Els tertulians varem parlar, entre altres coses, de la professió de la química com una de les més diversificades, no tan sols per participar en projectes molt diversos, com també ho fan els matemàtics o els físics, sinó per la capacitat de reconversió de la pròpia professió en altres camps relacionats però més llunyans, des de la direcció d’empreses o l’empresariat fins a la gestió de la qualitat o la gestió mediambiental.
Quan es pensa en aquesta diversitat, la pregunta següent podria ser: ¿bé, doncs aleshores què fan els químics, què és la química? Hi ha definicions molt concretes de “què és la química” o “què és la medicina” o ”què és la matemàtica”. Aquestes definicions concretes són sempre parcials però tenen la virtut d’anar al moll de l’os. Per exemple “química és la ciència dels electrons del darrer nivell atòmic”, el que és gairebé el mateix i una mica més elegant, “química és la ciència de l’enllaç” o el que és potser més senzill ”química és la ciència de les molècules”. Doncs bé, seria interessant saber quin percentatge de llicenciats en química o enginyers químics, en l’exercici diari de la seva professió, es reconeixen en aquestes definicions. Aquesta diversitat, aquesta capacitat migratòria a professions paral·leles, mantenint enllaços (no podia ser una altra paraula) amb la professió original, es va exposar a la taula rodona com un del trets característics dels químics. No és que treballin en diversos camps sinó que, a vegades, s’allunyen tant de la química estricta que gairebé sembla que canvien de professió. ¿Es podria considerar una conseqüència psicològica de l’experiència de la gran diversitat molecular a partir de pocs elements o és només una resposta a les necessitats conjunturals del mercat?
Perquè també es va incidir, seguint en el mateix sentit de la diversitat i degut a la seva formació específica, en la capacitat dels químics a l’hora d’estructurar mentalment i de sintetitzar diferents conceptes, de relacionar-los i de simplificar-los. ¿No serà també degut a la percepció que les enormes diferències que hi ha tant a la naturalesa com a l’artificialitat, tota la realitat que podem conèixer amb els nostres sentits, la mateixa gran diversitat de les molècules de la vida, són degudes als diferents enllaços entre un centenar d’objectes molt petits que els anomenem àtoms? I si considerem les molècules orgàniques, les més diverses, a la majoria només hi ha un àtom molt important, el carboni, i pocs més. A part d‘això, el 99% del nostre entorn està format per menys d’una dotzena de tots aquests àtoms. Només estan en posicions diferents, relacionats entre sí i units amb diferents forces d’enllaç. Tota la realitat sensible és qüestió d’uns pocs àtoms, del tipus d’àtom, l’estructura i l’enllaç. Potser per això els químics tenim aquesta facilitat d’aproximació a l’estructura de les coses i a la simplificació de la realitat. Potser també per això, a vegades, diem que tot és química.
Algú també es va referir a la manipulació necessària, al pas pel laboratori, com a característica dels químics, de tots, però especialment dels qui han estat alumnes de l’IQS que tradicionalment han tingut moltes més hores de formació pràctica, fet que els dóna una gran dosi de realisme a l’hora d’enfrontar-se amb la vida diària. La química analítica és una gran branca de la química i del coneixement científic en general, el laboratori de síntesi és fonamental en química orgànica, la planta pilot experimental és necessària en enginyeria química. I encara que, amb el pas del temps, es vagi substituint la manipulació pels aparells més sofisticats, el fet és el mateix, l’experimentació i l’anàlisi són a la base de la presa de decisions en qualsevol àmbit, per formació, dels professionals de la química. Els químics, en general, en el percentatge de formació necessària en el laboratori no tenen comparació amb cap altra ciència experimental. Encara que molt diferent en l’execució, aquest volum de formació pràctica només seria comparable amb la dels metges per la seva necessària experiència en cirurgia i en clínica. Aleshores, si acceptem aquesta aproximació ¿els químics i els metges tindrien algun aspecte en comú a l’hora d’afrontar la realitat?
També es va parlar d’expressions populars relacionades amb la química, unes favorables i altres desfavorables, per exemple, el fet que quan dues persones s’entenen diem que hi ha bona química entre elles o quan trobem dolent un suc de taronja envasat i esperàvem el bon gust de la taronja natural la gent diu que és pura química, expressions que estan arrelades al llenguatge popular habitual, encara que no tinguin res a veure amb la realitat. Fins i tot podem trobar expressions molt més elaborades que utilitzen la paraula química quasi sempre per indicar aspectes que estan relacionats entre sí d’una manera no gaire lògica o potser sinèrgica; recordo en aquest sentit un article a The Economist, de fa anys, que es titulava La química del creixement econòmic. Però allò que es va consensuar clarament va ser la mala imatge social de la química, provinent sobretot de la contaminació ambiental relacionada amb la indústria química, que és un fet innegable, o de les utilitzacions bèl·liques de productes químics, que fins i tot porten el nom d’armes químiques i que forçosament influeixen en la percepció de la societat. ¿Com revertir tot això? Potser amb la incidència en l’educació de la química que, en comparació amb la seva transversalitat, sembla no gaire ben tractada en els plans d’estudis de l’ensenyament obligatori. Potser també amb l’elaboració d’una deontologia pròpia que fos socialment ben visible i que millorés la imatge de la professió.
Hi va haver opinions contraposades en el sentit de l’actualitat de la química com a ciència innovadora, a partir d’una intervenció que expressava que la química actualment no és al carril central sinó a la vorera de la història. De fet, la ciència pròpiament química sembla que no ha estat mai al centre teòric de la història com hi han estat, per exemple, la física amb Newton el XVII, la biologia amb Darwin el XIX, una vegada més la física amb Einstein al començament del XX, i l’eclosió de la informàtica i les comunicacions amb Gates i altres, a finals del segle XX i al començament del XXI, que ha portat inevitablement a la globalització. La química potser no ha estat mai al centre però, en canvi, sempre ha estat a tot arreu a la història de la ciència, abans i després d’aquests grans canvis. De des la domesticació del foc fins al grafè. Potser només al començament del segle XIX, amb la llei de Boyle que per primera vegada insinuava la massa atòmica amb les proporcions constants en les reaccions químiques i que va permetre sistematitzar aquestes reaccions en condicions de massa definida, i al mateix segle XIX amb els diversos intents de classificació del elements que van culminar, ja a la segona meitat del segle, amb la primera taula periòdica de Mendeléiev, la química es va acostar a la innovació radical, al pols central de la història. Després va continuar el seu desenvolupament com totes les ciències modernes, amb el gran progrés de la química orgànica i l’anàlisi instrumental del segle XX, fins a la biotecnologia i la ciència de materials de l’actualitat, entre altres. S’ha de tenir en compte que entre les ciències bàsiques (si la posem juntament amb la matemàtica, la física i la biologia) la química és l’única que, a més de totes les interaccions transversals en altres camps, té una indústria pròpia i diferenciada, una indústria que ha doblat el seu PIB global a la darrera dècada i que supera clarament la indústria de l’automòbil. O sigui que, pel carril central o per la vorera de la història, tot això va endavant i no hi ha qui ho aturi.
Va quedar pendent parlar de la deontologia de la professió. De fet, algú va remarcar que la deontologia química podria ser molt semblant a la d’altres professions científiques i algú altre va dir que, per exemple, els metges i els hospitals havien avançat molt en aquest sentit en els darrers anys. Aquestes intervencions em van fer pensar que una deontologia química, encara que fos en moltes coses semblant a una deontologia d'una altra ciència, alguna cosa clarament diferenciadora hauria de tenir degut a la seva singularitat, com la té clarament una deontologia mèdica. També vaig recordar que, a l’hora d’establir i divulgar una deontologia, l’any 1976, al Congrés de Metges i Biòlegs de Catalunya es va provar de definir primer el concepte de salut (ho recordo, simplement, perquè aleshores el Dr. Jordi Gol era el metge de la meva família i va ser ponent en aquell congrés sobre la funció social de la medicina). Ho recordaré sempre, perquè entre les moltes definicions de salut que circulen pel món, la de l’OMS, la d’alguns metges històricament notables, la de cada enciclopèdia que obrim... aquesta definició és la més romàntica que mai he llegit: “salut és una manera de viure autònoma, solidària i joiosa”. És evident que si un metge comparteix de veritat aquesta definició de salut, encara que la seva funció més bàsica sigui retornar l’autonomia al pacient, és segur que s’aproximarà als malalts d’una manera que, per si mateixa, sense cap més codi deontològic, crearà una deontologia. Aquesta definició fins i tot sembla que va més enllà de la medicina estricta, però qualsevol ciència en el seu context social va més enllà d'ella mateixa. Els metges són professionals de la salut, els químics són professionals de les molècules. Qui sap si, a l’hora d’establir una deontologia per a químics, s’hauria de fer una aproximació prèvia al valor de la molècula i de la reacció química des d’una àmplia perspectiva ètica, una contextualització de la professió des d’una àmplia perspectiva del valor social de l’enllaç químic.
14/06/2016
LES ESTRANYES PARAULES
Ànima és una paraula que no sé exactament què vol dir però estic completament segur que vol dir alguna cosa i que jo encara utilitzo molt sovint per explicar-me. Déu és una paraula que tampoc no sé què vol dir exactament i que jo utilitzo poc. En canvi sí que faig servir sovint el seu plural en minúscula, déus. Aquestes paraules corresponen a entitats que no es poden comprovar. Són conceptes que han estat inventats pels homes i que, sovint, han embolicat les coses en lloc d’aclarir-les. Si jo les pronuncio alguna vegada, sempre penso si els que m’escolten han entès alguna altra cosa que jo no volia dir. I quan les sento utilitzades per un altre sempre provo d’entendre què vol dir. S’han utilitzat molt sovint per atemorir, per dominar i per oprimir els més febles de la societat. També han servit per socialitzar, per unir i per fer la guerra contra els qui utilitzaven aquestes paraules amb un sentit diferent. Aquestes paraules existeixen, hi són, en l’inconscient o en el conscient col·lectiu. Si prescindim, però, de la seva component social i ens referim únicament al seu significat per a un ésser individual, ens desapareix de sobte la seva part més negativa i podem contemplar els grans místics de la història que utilitzaven paraules com aquestes o semblants a aquestes, com per exemple Sòcrates, Ramon Llull, San Juan de la Cruz i molts altres, i contemplar també l’extraordinària relació concreta que estableixen amb la realitat a través d’aquestes paraules, els seus pensaments, les seves emocions i els seus actes. Escric aquesta nota pensant en tots aquells que només volen admetre una explicació racional de la realitat, i recordant que un dels físics més importants del segle XX, Niels Böhr, deia que la realitat era només una paraula que hauríem de provar d’entendre què vol dir.
27/05/2016
RECORDS
A tots aquells amics, amors, éssers que he estimat i que ja no veuré més, des d’aquí els envio una càlida abraçada, hi penso moltes vegades, heu de saber que hi penso, hi penso...
22/05/2016
MERAVELLAR-SE
Tenir la sort, el do, l’amor, la intel·ligència, la bondat, l’energia necessària per meravellar-se de la realitat i de la vida. Meravellar-se. Aquest és un pensament recurrent que tinc, gairebé necessari per a la meva salut mental. Però resulta que, en un context molt diferent, aquest concepte l’utilitza Wittgenstein en l’única conferència que fa sobre metafísica per dir precisament que no es pot parlar de metafísica (en el sentit clàssic de la metafísica, és clar, perquè aleshores no hi havia, per exemple, el sentit que planteja actualment la teoria física de cordes o altres conceptes filosòfics contemporanis). La idea de meravellar-se del món, a la qual afegeix la idea de sentir-se completament segur, són les seves dues úniques aproximacions a la metafísica en aquella famosa conferència. No n’havia parlat mai i no en va parlar mai més. Sembla que en absolut no volia ser exhaustiu, més aviat eren exemples d’aproximació per fugir de seguida de qualsevol interpretació metafísica, per no anar més enllà degut a la impossibilitat lògica. I ens diu que, en el seu pensament, aquestes idees desapareixen tan bon punt han estat formulades, no són verificables ni falsables. De sentències com “el món és meravellós” o “em sento completament segur” diu que no se’n pot parlar amb més profunditat, perquè els raonaments següents no es deixen dir, i aquestes expressions són conceptes metafísics que només es poden mostrar. De fet, però, jo diria que aquestes expressions no pertanyen a l’àmbit de la metafísica sinó més aviat a l’àmbit de la mística. La relació mística amb la realitat que, al contrari de la metafísica clàssica, ell sí que defensava.
16/05/2016
ESCRIPTORS
Alguns varen tenir èxit. D'altres varen fracassar. Entre ells n’hi havia que eren grans, molt grans. N’hi havia d’altres que eren petits, molt petits i que no han crescut, són tan petits com eren però han triomfat (de fet a la cuina de casa tots som petits). Henry Miller diria que, alguns d'aquests, a cada llibre que escriuen es fan un centímetre més petits, i els seus lectors que els llegeixen també. Molts altres, grans i petits, varen fracassar estrepitosament. En canvi, l’èxit d'alguns està molt bé. I sempre és un mèrit. Alguns d’ells, tant els petits com els grans, simplement es volien guanyar la vida escrivint i es van guanyar la vida escrivint. Encara té més mèrit que tenir èxit. Es poden escriure llibres meravellosos que tenen molt èxit i llibres dolentíssims que fracassen. I a la inversa. Però hi ha escriptors que només volen saber què passa, què significa tot això. Comprendre. Només per això escriuen. I sempre fracassen. Encara que a vegades tinguin èxit, encara que sembli que triomfen. Encara que guanyin el Nobel. I el fracàs també sembla que no els importa.
07/05/2016
ELS LÍMITS DE LA RACIONALITAT
La racionalitat respon sempre al sentit de la vida amb la mateixa sentència inevitable: no hi ha cap sentit general de la vida humana que es pugui justificar racionalment. Ni tan sols en els moments més feliços, encara que aleshores ho sembla, perquè aleshores la vida té el seu sentit natural. Però molts místics i monjos, també alguns filòsofs i poetes, proven de trobar el sentit de la vida fins i tot en les circumstàncies més desfavorables i extremes, en la seva formulació més abstracta, en el límit de la més extrema racionalitat. No només el sentit de la vida al davant de la mort sinó aquell sentit que encara podria invocar-se quan ja s’ha perdut tot i més que tot, el sentit de la vida quan ens passen aquelles coses que són pitjors que la mort, el sentit de la vida en la pròpia desgràcia absoluta i en la dels éssers més estimats, el sentit de la vida que es podria tenir en un camp d’extermini nazi, el sentit de la vida del darrer ésser viu en l’extinció de l’espècie, el sentit que encara hi hauria quan ja no hi hagués cap tipus de felicitat possible, cap tipus d’esperança ni de sentit natural en la pròpia vida. Practiquen un extreme-sport de l’ànima, l’última força de l’esperit. D’aquí el seu valor, són investigadors bàsics.
29/04/2016
MANERES DE NO MORIR-SE
Hi ha tres maneres convencionals de no morir-se, entre altres: 1. no desitjar res, ni la vida, no pensar ni viure, aturar el pensament i el desig amb plena consciència, que és la solució budista Zen, 2. pensar i viure en Déu, que tampoc no és ni pensar ni viure, que és la solució judeo-cristiana-islàmica, i 3. només pensar i viure de cara a fora, alienats a fora de nosaltres, que és la solució laica: la meravellosa vida dels dofins. Els budistes, el cristians i els dofins, es moren però no es moren. La darrera de les tres respostes a la vida, la dels dofins, correspon al Dasein (l’ésser-aquí) en existència impròpia de Heidegger, l'ésser abocat al món exterior, l’ésser utilitari que decau en les coses, i és la més usual en les modernes societats occidentals desenvolupades, relativament poc sofrents. També correspondria a la no-mort dels animals. En canvi, les dues primeres, són respostes irracionals al Dasein en existència pròpia proposat per Heidegger, l’ésser girat al fons de si mateix, l'ésser en plena consciència de la seva mateixa existència, i que en el seu plantejament racional, en no poder tenir aquestes respostes, en no tenir cap solució en forma de tècnica o de creença, com la budista o la cristiana per exemple, es retroba forçosament amb l’angoixa vital. Per tant, Heidegger amb tota la seva filosofia, es pot morir a cada moment i sempre es mor totalment, d’aquí la seva obsessió per la mort i l’angoixa inevitable que després continuarà en Sartre. Totes les solucions a aquest fet són sempre irracionals. Encara que no en comparteixi cap de manera absoluta, penso que els éssers irracionals tenim un gran avantatge sobre els altres. També hi ha solucions menys convencionals per no morir-se. Per exemple, recordar l’amor, potser el primer. En saps més?
10/04/2016
LA DIGNITAT
No n’estic completament segur, però no crec que jo arribi a votar mai el partit de l’Ada Colau. No ho crec, encara que potser ho faria, segons com es posicionés en un moment determinat, perquè sóc un votant volàtil. Dit això, l’Ada, l’alcaldessa de Barcelona, amb una sola acció, una visita a una peixateria després de les desqualificacions d’un intel·lectual espanyolista, dient que ella era “una dona que hauria de treballar en una peixateria”, ens ha honorat a tots els barcelonins. I aquesta vegada, a més, he de dir que a totes les barcelonines, encara que jo no faig usualment la distinció de gènere, però l’insult anava dirigit al mateix temps contra l‘alcaldessa, contra tots els que l’han votada, contra un senzill treball manual socialment necessari i contra les dones. Aprofitant-ho tot en una sola frase i fent un exercici de condensació impecable, això sí. També he escrit intel·lectual en cursiva per referir-me a un tipus d’intel·lectuals. Perquè el gest de l’Ada Colau té una altra dimensió de la qual no sé si ella n’és plenament conscient, però que té un significat de molt més abast. Escenifica clarament la fi dels intel·lectuals, en el sentit que eren persones a les quals se’ls feia més cas que a les altres quan establien consideracions morals o polítiques. Encara que la seva feina intel·lectual fos només escriure novel·les de lladres i serenos. Tot arrenca amb Zola, l'article J’accuse i el cas Dreyfus, i els posteriors intel·lectuals francesos. Més endavant, en alguns casos, s’hi varen afegir els artistes. S’ho deien a ells mateixos, per exemple deien que feien una assemblea d’intel·lectuals i artistes. Van culminar en Sartre que, atenció, tenia una definició d’intel·lectual que, més o menys, era la següent (aproximadament en la gramàtica i exactament en el significat): “intel·lectual és aquell que, a més de tenir un treball intel·lectual, es posiciona políticament de manera ètica”. Què volia dir això, en aquell moment polític? Doncs que un intel·lectual, per dir-ho ràpidament, no era tal intel·lectual si no era del partit comunista, encara que fos un poeta o un físic teòric. És clar que la definició li anava exactament a la seva mida. Els intel·lectuals francesos van culminar en Sartre i van acabar en Sartre, van fer un considerable ridícul el maig del 68 i van començar a declinar definitivament, però encara hi ha epígons, tot és ple d’epígons, tot n’és ple, tot n’és ple... En la situació política i social de l’Europa de meitats del segle XX, això potser tenia una certa lògica, però ara ja ens hem fet grans i sabem que molts novel·listes, dramaturgs i assagistes, a més de ser rematadament dolents i tenir èxit, encara que tinguin un premi Nobel, són uns indesitjables i no entren a casa meva, senyora. Els científics acostumen a dir menys animalades, possiblement educats pel difícil progrés i pel rigor necessari de les seves disciplines. Altres persones que disten de ser (i sobretot de voler ser) intel·lectuals també tenen un sentit de l’ètica molt més ben educat. Sabem, per exemple, que Vicente del Bosque, ex-jugador de futbol i magnífic entrenador de la selecció espanyola, no diria les ximpleries que exhalen alguns dels il·lustres culs que seuen a les desitjades butaques de la Real Academia Española.
04/04/2016
ATEMPTAT
¿On són les grans manifestacions d’alguns dels més de vint milions de musulmans de la Unió Europea, condemnant els atemptats fets per musulmans a Europa? On són? No les veig per enlloc. Ells sense nosaltres no se’n sortiran, però nosaltres sense ells tampoc.
01/04/2016
EL CAPELLÀ
Darrerament es mor tothom. Pels mateixos dies que han mort el Ballarín i el Cruyff, també ha mort el Carles Flavià, conegut pels qui el vàrem tractar com el Capellà, que dèiem divertits quan ens referíem a ell. Com si ja fos un actor, molt abans de ser-ho. I és que ho era de mena, al natural. Aquelles nits, aquelles nits... El Carles també era sempre a prop de tot allò que és simple però que és necessari i absolutament vital per a la realització humana. Per tant havia de prescindir de tot allò que no era tan simple, tan necessari ni tan vital, com per exemple la religió. I és el que va fer després d’haver-la provada a fons amb el seu intent de ser capellà, potser com fan els grans romàntics. Fins al final i fora. Senzillament va veure que allò no podia ser (que així no es pot anar enlloc, nen). És el que m’hauria dit, més o menys, si n’haguéssim parlat a fons. I hauríem coincidit. És una veritat de noctàmbul que supera sempre la dels teòlegs. És una altra ciència, s’estudia en una altra universitat. Escric aquesta breu nota sobre ell, simplement perquè vull que sigui aquí, amb les meves notes, amb els meus records, entre molts altres companys i companyes d'aquella època noctàmbula, éssers extraordinaris que recordo i estimo que ara no em vindria bé d'esmentar. Una abraçada, Carles, a tu i els altres, i gràcies per les classes.
26/03/2016
COM SERÀ LA LITERATURA DEL FUTUR? NO HO SAP NINGÚ, PERÒ POTSER...
No ho sap ningú però potser... la literatura del futur serà cada vegada més intencional perquè s’haurà reflexionat més i de manera menys dogmàtica sobre el fet d’escriure, el seu valor real per a la societat, la seva influència i el seu significat. També serà menys literària, és a dir, el seu valor no serà decidit tant pels departaments de literatura de les universitats, pels editors, per les revistes especialitzades i pels propis literats, sinó pel sufragi directe dels simples lectors. La influència de les xarxes socials, en aquest sentit, serà definitiva, i l’oferta serà infinitament més gran (ja ho comença a ser), amb menys selecció prèvia. És evident que hi haurà molta més diversitat i molt més soroll, molta més literatura de poca qualitat. Però ningú no sap si això influirà en la pèrdua en obres de qualitat i valor o serà a l'inrevés degut a la major quantitat d'intents, i possiblement s’apreciarà també una qualitat diferent i un valor diferent. El valor, si s’havia de perdre, ja s’ha perdut a les universitats i, en general, també es perd sempre amb el pes de la gran industrialització que no sabem com evolucionarà. La poesia, en general, serà més traduïble (lluny de l’obsessió pel propi llenguatge que pràcticament ho impedeix), fugirà del pur experimentalisme perquè aprofitarà el que ja s’ha portat al límit al segle XX, i tindrà cada vegada més en compte, com tota la literatura, la realització humana col·lectiva (la consciència global d’espècie). L’escriptura també evolucionarà cada vegada més cap a la visualització, la simultaneïtat i la complementarietat. De fet, de les sis virtuts que hauria de tenir l’escriptor del proper mil·lenni segons el famós assaig d’Italo Calvino, n’hi ha tres: visibilitat, multiplicitat i consistència que s’aproximen molt a les tres anteriors que jo descric, sobretot les dues primeres, i les altres tres que ell descriu: lleugeresa, exactitud i rapidesa, són simplement pròpies d’una bona escriptura, antiga, actual o futura. Però no és que la literatura hagi de tenir aquestes virtuts, no cal que els escriptors es proposin res de tot això, sinó que els acabarà passant això. Potser, és clar...
19/03/2016
EL GRUP DE POESIA ZYX
Tres poetes catalans molt originals formen el grup d’avantguarda ZYX, i s’apliquen un adjectiu inventat per ells mateixos, són els tzulailapura que significa sempre més endavant que ningú, en el seu argot. No signen amb el seu nom, sinó que signen X, Y o Z. El poeta X, fa poemes molt breus amb paraules que només contenen dues o tres lletres i sempre les mateixes en cada poema, per exemple Za, azà/ azà, zaaaaa/ zzzzzz, aaaaaa/ za!, és un poema seu. La seva poesia és relativament independent del significat dels mots i també utilitza grafemes que corresponen a simples sons diversos, labials, fricatius, guturals, etc. Explora el llenguatge sense significat convencional des del minimalisme. El poeta Y, és bàsicament un programador, es dedica a fer programes d’ordinador per construir poemes de mil versos aleatoris, cada poema té sempre mil versos i l’únic que el defineix és el programa que ha estat necessari per tal de crear-lo, cada programa podria continuar però quan arriba als mil versos es para automàticament i s’autodestrueix, de manera que no s’hi pot tornar. La riba del cel està exaltada i plena de franquícies/ mentre les gallines intel·ligents de la ciutat miren l'eclipsi/... per exemple, són dos versos d’un programa d’aquest poeta que explora els límits de la poesia cibernètica. Algun crític completament exagerat l’ha comparat amb Dante per l’extensió dels seus poemes, per la creació d'un nou llenguatge i d’una nova atmosfera, com un lordo stil novo. El poeta Z, no escriu res de nou sinó que fa recreacions poètiques efímeres. S’ha especialitzat en actuacions arreu del país on hi ha vàries persones que pugen amb ell a la cistella d’un globus aerostàtic, s’alcen uns cent metres, es mantenen immòbils amb uns dogals que els ancoren a terra, i des d’allí, amb uns potents altaveus, reciten poemes dels grans poetes catalans medievals a la gent que se’ls mira des de baix. La seva darrera actuació nocturna al damunt de les fonts de Montjuïc va ser un gran èxit de públic i de comunicació a través de les xarxes socials, de la televisió i de la premsa. Podria semblar que converteix el català medieval en un èxit de masses. Aquests tres poetes tenen una cosa en comú que suposa un gran avantatge, un cop han concebut cada una de les seves aproximacions poètiques no cal que les realitzin ells mateixos sinó que les poden subcontractar a qualsevol petita empresa per una mòdica quantitat de diners. Però aquests tres poetes són un de sol, aquest poeta es diu Joan Noves i mai no farà res de tot això, s’ha despertat després de tenir un malson, s’ha sorprès d’haver somiat totes aquestes animalades i s’ha posat a escriure un poema relativament tradicional que potser mai no llegirà ningú i que no pot escriure ningú més que ell. I tot d’una, ja despert del tot, també s’ha adonat que el grup ZYX és només una imitació, gairebé amb un segle de retard, de les grans avantguardes.
12/03/2016
CHARLIE
Je ne suis pas Charlie, no ho vaig ser mai, no ho sóc, ni ho seré. No hauria fet mai les caricatures de Mahoma perquè és crear tensió sense necessitat, és idiota. I des d'un punt de vista moral, és acceptable fer les caricatures de Mahoma a París? Sí o no? No és un problema d’amenaces, de fer o no fer cas de les amenaces. Sense amenaces. La majoria de musulmans que viuen a França són els pobres de les banlieues i les caricatures són un atac a la seva línia de flotació. No podem negar que ho sabem. No és equiparable amb el que podem sentir nosaltres per qualsevol déu, com el déu del cristians per exemple, que fins i tot els monjos de Montserrat se’n riuen a gust. És una altra cosa, un altre sentiment molt més arrelat a la sensibilitat primitiva, menys evolucionada, més familiar, més paternal i pròxima, s’assembla més a la caricatura del teu pare, de la teva mare, del teu germà. Evidentment que no hi ha cap obligació legal de respectar els intangibles sentiments dels altres, a França cal respectar les lleis de la república, però es tracta de sensibilitat. A la UE hi ha més de vint milions de musulmans. Molts en condicions precàries. Els qui fan les caricatures, i els qui les miren i riuen, en general, són molt més rics o viuen en una situació molt més confortable. És com si els diguéssim, sou una merda, sou escòria, no serviu ni per treballar, esteu fotuts i, a damunt, ens riem del vostre pare. Fer per fer, ja que som tan valents, tan defensors dels drets humans i tan d’esquerres, podríem anar a fer les caricatures a Islamabad (ciutat de l’islam) i penjar-les al balcó. És una acció barata per als activistes. Un bitllet d’avió, un parell de llençols, retoladors i una reserva d’hotel amb vistes al centre de la ciutat. Millor anar-hi dos, perquè no és bo morir sol. No cladria bitletr de tornada. No hem quedat que defensem la llibertat d’expressió com un dret universal? Per què no anem a fer-les allà les caricatures? Ja es veu que això no funciona, oi? I els del Charlie Hebdo també han fet la caricatura d’Aylan, el nen sirià immigrant ofegat a la platja, banalització del dolor, mal gust de fons, han de vendre, potser sí que allò era valentia, però no ètica, potser també eren valors de la República Francesa, però no els valors d’una república que jo defensaria.
04/03/2016
L’ ISLAM I EL SEU PROBLEMA QUE JA ÉS EL NOSTRE
Els musulmans tenen un problema de violència que és pròpiament seu, que ens afecta a nosaltres i que gairebé ningú no explica a fons perquè no sembla políticament correcte. Lluny de qualsevol islamofòbia, precisament des de l’altre extrem que suposa el respecte, la comprensió i l’entesa, no es pot deixar d’explicar una realitat que els afecta profundament a ells i que també ens afecta a nosaltres. I si no la provem d’explicar lúcidament, aleshores l’explicaran els islamòfobs radicals, amb unes altres intencions i d’una altra manera. No hi ha comparació possible de l’islam amb el cristianisme ni amb cap altra religió. No és que alguns musulmans estiguin en una situació ideològica i referencial de l’edat mitjana, que també podria ser, de musulmans n’hi ha molts i a molts països, però en general viuen en el món actual, en contacte amb les ideologies actuals, amb la tecnologia actual i, per tant, amb els referents del món actual. Tampoc no és cert que els gihadistes i els terroristes suïcides, en realitat, no siguin musulmans sinó simplement feixistes, que és una interpretació que molts musulmans aproven i que té tota la bona fe política d’evitar la islamofòbia. El que passa és una cosa molt diferent. L’islam és una religió difícilment destriable de l’acció social i política perquè la porta al seu ADN i, a més, té una branca extrema minoritària, rebutjada per la majoria de musulmans, que és molt violenta. Si el comparem amb el cristianisme, l’islam no té res a veure amb la declaració “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar...“ per després morir a la creu amb un petit grup de pescadors al voltant que amb la distància li dóna un aire fins i tot bucòlic, sinó que Mahoma assalta amb el seu grup de bandits les caravanes que van a la Meca, comença a tenir èxit popular a Medina amb les seves prèdiques i el repartiment del botí, recluta un exèrcit de deu mil homes i pren la Meca l’any 630. Quan Mahoma mor es crea un califat (successió) el qual, trenta anys després de seva mort, domina un enorme imperi que va des de les fronteres de l’actual Tunísia a les de l’actual Afganistan. Els quatre califes d’aquest primer període des de l’any 632, any de la mort de Mahoma, fins a l’any 661 són considerats els califes ben guiats, i d’aquests els tres darrers moren assassinats. L’islam és política i gran política des del seu mateix naixement. Des d’aleshores hi ha hagut un distanciament de la política en el seu vessant més místic, l’islam més culte i amable, que és la part relacionada amb la mística sufí, lluny de l’altre extrem, el salafisme més violent, però en una progressió sense solució de continuïtat. I els imams, d’un extrem a l’altre, de menys a més intensitat i entre molts altres ensenyaments de l’islam, van predicant bretolades per aplicar a la realitat immediata, a la realitat familiar, a la realitat social i a la realitat política inspirades en lectures literals de l’Alcorà. A part del gihadisme també hi ha violència en l’islam més moderat, violència menor però violència indiscutible, en aspectes concrets com en el menysteniment de les dones (que són, és clar, la meitat de la població) i en altres comportaments socials. Hi ha imams importants i molt venerats a la Meca que citen textualment l’Alcorà dient que els jueus són descendents “de micos i porcs” (Alcorà 5:64). Actualment, als països musulmans, hi ha milers de madrasses i de mesquites amb imams que expliquen la pròpia versió literal de l’Alcorà, com a text revelat, als nens i als adults. Aquestes bretolades, que per sort molts musulmans no es creuen o es creuen a mitges, van des de la desconsideració i la segregació dels altres comportaments i creences, passant pel maltractament de les dones i acabant, en la branca més extrema, amb l’assassinat dels infidels (tots els que no som musulmans i els musulmans de les altres sectes), fins a la implantació de l’umma (la comunitat dels musulmans) i la xaria (la llei islàmica) a tot el planeta. Però es veu fàcilment que el problema més gran el tenen els països que són pròpiament islàmics; entre molts altres exemples, els xiïtes i els sunnites es maten entre ells per raons polítiques des de la lluita per la successió de Mahoma al segle VII. El problema que ara tenim nosaltres és un problema que tenen els musulmans, no era nostre però ara ja és nostre, els podem ajudar per ajudar-nos també a nosaltres, però només ells el poden resoldre.
27/02/2016
LA MURIEL
Muriel Casals era i sempre serà la Muriel, perquè el seu nom poc comú permet aquesta magnífica simplificació que tan bé anava amb el seu caràcter, la Muriel, senzillesa, distinció, intel·ligència i ànima. En la situació actual del nostre país, amb una societat com la que tenim, només podrem ser independents si, els qui de veritat ho volem ser, conservem el seu esperit i la seva excel·lència. Els éssers d’esperit gran tenen això, no som conscients del que ens donen fins que se’n van, quan se’n van ens adonem de tot el que ens han donat, i en la seva mateixa pèrdua ens transmeten una nova força.
18/02/2016
EL MATÍ, ELS IDIOTES, LA MERLA, EL PIT-ROIG I ELS JARDINERS
Aquest matí la meva dona m'explica que ha notat que la infermera (d’uns simples anàlisis de rutina) la tractava amb desconsideració, i subtilment s'hi ha tornat. Al mateix temps, els jardiners que estan podant l’olivera del meu petit jardí em diuen que només ho faran parcialment perquè al costat hi han trobat el niu d’un pit-roig amb ous a dintre. També han trobat un niu de merla a l'olivera que ho acaba d'impossibilitar. Em mostren una fotografia. Ho vaig a veure, la femella del pit-roig està exaltada, no para d’anar i venir, de marxar i tornar, d’anar amunt i avall per tal de vigilar el seu niu. Els jardiners se’n van a fer una altra cosa de tant en tant, perquè pugui tornar-hi a estones. Al mateix temps recordo que ahir vaig llegir, dit per un premi Nobel de literatura, que un escriptor no pot ser feliç, que un escriptor ha de ser un home infeliç per força. Hem de suposar, encara que ell no ho digui, que aquesta infelicitat prové de la relativa superioritat intel·lectual o moral dels escriptors respecte a la resta dels humans o d’alguna altra facultat especial semblant. Perquè si no és així, d'on pot venir? Potser d'alguna inferioritat gremial manifesta? I d’aquest mateix premi Nobel ja n’he sentit d’altres com aquesta, més d’una, més aviat moltes, no és la primera i ja li tinc una mica de mania, per ser sincer. Ell s’ho fa i ell s’ho menja, ha de dir alguna cosa que sembli intel·ligent de tant en tant, quan li posen els micros. És com si jo ara digués que els jardiners, com els de la meva olivera, són homes feliços. Per cert que ho podria argumentar fàcilment perquè hi ha un llarg proverbi xinès molt conegut que acaba dient “...i si vols ser feliç tota la vida fes-te jardiner”. La conclusió és que de tant en tant et trobes un professional de la salut que és idiota, només de tant en tant, i que tracta la gent com si fossin coses; en canvi, però, els qui apareixen com a grans creadors perquè han aconseguit que una petita part de la humanitat els faci una mica de cas (en molts exemples que em vénen al cap seria simplement això, com es fa cas als grans creadors d’una marca de roba, amb tot el seu mèrit), es mostren com a idiotes tant sovint que cada vegada tinc més ganes de ser un pit-roig, de viure sempre com un pit-roig, de parlar com un pit-roig i d’entendre’m amb les merles, els pits-roigs i els meus jardiners. A la meva dona ja li ha passat el mal humor i està contenta. Tot això aquest magnífic matí.
11/02/2016
EL CLAUSTRE DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA
El claustre de la UAB ha assumit el BDS (Boicot Desinversions i Sancions) acadèmic contra Israel. Per a mi té molta importància aquesta decisió, perquè és el conjunt de catedràtics i professors d’una de les universitats més importants de Catalunya. El claustre insta d’aquesta manera al seu rectorat a fer efectiu el boicot per tal que “espai acadèmic sigui lliure d’apartheid” i a “trencar tot tipus de relacions amb aquelles institucions israelianes que estiguin directament o indirectament implicades en l'ocupació de Palestina fins que Israel respecti els drets humans i compleixi el dret internacional". Molt bé. Al rerefons hi ha la demanda de la campanya Complicitats que Maten creada a Vic immediatament després d’una visita del president Mas a Israel on, juntament amb el rector de la Universitat de Vic es van tancar acords de col·laboració amb dues universitats israelianes. Aquí ja hi ha una pista (apareix el nom del president Mas) i a algunes de les publicacions del moment, era l’any 2013, apareixien els següents titulars “Artur Mas ho va pactar en el viatge a territoris ocupats” i també altres perles com “col·laborar amb el món acadèmic israelià significa col·laborar amb el manteniment dels territoris ocupats”. Llàstima perquè va anar de poc, jo hauria estat més precís i hauria dit “col·laborar amb el món acadèmic dels EUA significa col·laborar amb la producció d’armament nuclear”. Continuem bé. Com he dit, es van signar acords amb dues universitats, una d’elles era la universitat de Haifa. Precisament a Haifa hi ha l’important centre internacional de la Fe Bahà’í. Els Bahà’ís són musulmans, són una escissió moderna, internacionalista i religiosament molt avançada de l’islam que es va produir a l’Iran al segle XIX; no cal dir que a l’Iran van ser assassinats i perseguits des del seu inici, actualment encara ho són a molts països musulmans, sobretot al seu Iran original, on els volen presentar al davant de l’ONU com un grup armat i perillós, encara que no s’ho cregui ningú. Tenen la seu central a Haifa, on viuen mig refugiats. La campanya Complicitats que Maten denunciava que precisament “la Universitat de Haifa patrocina, conjuntament amb l'exèrcit, un programa acadèmic que forma futurs i futures oficials d'intel·ligència en una base militar situada al mateix campus universitari. A més, l'alumnat que ha servit l'exèrcit té preferència a l'hora d'assignar places de residència, fet que suposa un criteri obertament discriminatori contra els estudiants àrabs-palestins". O sigui que aquestes complicitats que maten, aquest conflicte internacional de desenes de milers de morts, s’acaba renyant a Israel perquè el seu exèrcit es forma en una universitat i fent una reivindicació administrativa dels estudiants palestins d'Israel. Ara ja anem molt més bé. Aquesta desproporció entre un país petit i democràtic, l’únic de la zona, amb tots els defectes, misèries i crueltats que vulgueu, és clar, com molts altres països (però on hi poden viure musulmans refugiats dels mateixos musulmans, on es pot parlar de si una base militar ha ser o no, a prop o a dins, en un determinat campus universitari, on es pot parlar de possible discriminació en l’assignació de places de residència...), rodejat d’una altra mena de països, de països islàmics i d’organitzacions terroristes que no volen lluitar ni pactar cap conflicte, sinó que han dit mil vegades que no cediran fins acabar amb Israel i matar tots els israelians, aquesta desproporció, deia, no us fa com una cosa a l’estómac? I, per tant, no us fa com una cosa a l’estómac aquest claustre de professors d’una de les universitats més importants de Catalunya que es defineixen específicament només en contra de les institucions universitàries d’aquell país? Només d’aquell país? Per què? La desproporció és tan gran que em costa d’entendre que la campanya Complicitats que Maten, no es dirigeixi com a mínim també contra les organitzacions terroristes i contra les seves complicitats, que n’hi ha moltes. Res a dir sobre els centres d’ensenyament de l’Aràbia Saudita, de l’Iran o del Pakistan? Com és que no hi ha manifestacions diàries de professors i catedràtics, sense temps de tornar a casa, sense anar a dormir, protestant pels atemptats recurrents i les infinites violacions dels drets humans dels països islàmics, dels islamistes i de les organitzacions que els ajuden? Caldrien claustres de professors fins a la matinada, pamflets inflamats, campanyes virals, proclames universitàries... Com pot ser que això no passi mai, mai, ni en la seva més mínima expressió? Espera tu, que no me’n recordava, Mas i els EUA, home... Si fos així, si és pogués demostrar que els EUA, amb l’ajuda del president Mas, és clar, són els seus còmplices, aleshores sí que ens manifestaríem. De fet hi ha possibilitats que sigui així, perquè l’Aràbia Saudita, que sembla que finança els sunnites de l’estat islàmic, té relacions diplomàtiques amb els EUA que darrerament han enllestit un pacte nuclear amb l’Iran que finança els xiïtes. Tot és pels interessos del petroli i l’armament de guerra, els EUA fan veure que són a una banda però són a l’altra. Són a totes dues perquè els hi convé per les armes i el petroli. Implicar el Mas és més difícil però amb una mica més d’imaginació també es pot aconseguir, n’hi haurà prou amb algun altre viatge que faci. No me’n recordava d’aquest discurs, després de tants anys de sentir-lo constantment... és que estic tan acostumat a veure bous que quan em passa un bou pel davant no el veig. De fet, em sembla que no me’n vull recordar, perquè quan hi penso em vénen ganes de somriure i a vegades esternudo. Tenim una esquerra psuquet de caviar, adolescent i deliciosa.
05/02/2016
STARS WAR
He anat a veure l’episodi El despertar de la força de la sèrie Stars War. No n’havia vist mai cap de la sèrie. Ho he fet per comprovar si era veritat allò que pensava. La meva predisposició era negativa i ha estat superada per la realitat. És un intent d’atraure milions de dòlars amb la següent mescla: ciència ficció, algun actor conegut que s’ha de morir perquè no pot sortir al pròxim capítol, extraordinaris efectes especials, bona fotografia, bona banda sonora, un guió superflu (en realitat molt, molt dolent), tot encaixat entre escenes d’acció, repetitives i prescindibles. Sembla que agrada a molta gent. A mi no. Cap problema, la gent té dret a pensar i a fer allò que cregui més convenient en un marc de drets respectats. Però aquest pastitx incoherent de diferents habilitats tècniques es fa passar per una variant important de l’art cinematogràfic, i potser ho és, però si de cas ho és com ho seria en un planeta prostrat de Stars War, en un planeta vençut per la pròpia estultícia on, tot allò que s’assembla a l’art i dóna diners, passa per ser art sublim. I és art, evidentment, i sublim també, en el sentit de ser l’art sublim de guanyar diners. La majoria de comentaristes cinematogràfics de les revistes especialitzades hi dediquen pàgines elogioses, molt més coherents que la mateixa sèrie. Com es pot criticar negativament allò que arriba a tanta gent i que dóna tants diners? Tot va començar a evolucionar cap a aquí amb la industrialització d’allò que se’n diu cultura i amb l’aparició del pop. Simplement ha anat degenerant. Sembla com si una gran part de l’art s‘hagués infantilitzat. Recordo que Jean Renoir, el gran director cinematogràfic, ja ens va sorprendre i advertir, a mitjans del segle passat, quan va dir: “Ja no m’interessa el cine” i es va posar a escriure. No es pot donar una resposta a la progressiva industrialització de la cultura amb una frase que és molt utilitzada, dient que és un món molt complex i que hi ha de tot, de millor i de pitjor, resposta que no és totalment mentida perquè sí que hi ha de tot, l’únic que passa és que si només es diu això, en realitat s’amaga la veritat evident que cada vegada hi ha menys art i més indústria. Jo, que sóc enginyer químic de formació, conec relativament bé què és una industrialització de qualsevol producte de laboratori, hi ha la fase d’investigació, la tramitació de patents nacionals i internacionals, l’obtenció de llicències, la síntesi a petita escala, les proves a la planta pilot, el disseny de la instal·lació industrial, el màrqueting, la producció i el llançament del producte. Pot semblar una mica avorrit, però trobo artísticament més emocionant (des del punt vista de la intel·ligència, de la coherència, del disseny industrial, de l’austeritat necessària, de l’absència de decorativisme, etc.) la industrialització d’un nou producte per disminuir o evitar la contaminació ambiental, per exemple, amb tot el que comporta d’implicació humana, que el 99% dels productes artístics musicals, plàstics i cinematogràfics que surten actualment al mercat. Indústria per indústria, escullo la de sempre. Sé que té molt poc a veure una cosa amb l’altra, però ara, mentre redacto aquesta nota, estic escoltant la Missa solemnis en Re major de Beethoven. Sembla que ell creia que era la seva obra més important. Sentiria el Glòria mil vegades. És un tot únic entrellaçat i lluminós, immens, com si qualsevol nota fos absolutament necessària. Després de veure Stars War encara tinc ganes de sentir-lo més vegades, potser cent mil.
25/01/2016
SYLVIE
Fa poc he tornat a llegir amb molta lentitud Sylvie, de Gérard de Nerval, una petita novel·la que fa molts anys havia llegit ràpidament i sense fer-me càrrec del seu extraordinari valor. Sembla estrany que, quan Nerval va morir, Verdaguer tingués només deu anys. Nerval, encara que sigui un gran romàntic, sembla d’un segle posterior; però la literatura catalana estava en l’estat que estava i Verdaguer va fer un esforç de gegant des d’on era. Aquesta novel·la ajuda a entendre que molts dels escriptors romàntics de veritat, vivien l’amor d’una manera bastant diferent als altres homes; no es tractava ni de la possessió, ni del sexe, ni de l’estabilitat emocional, social, procreativa o econòmica que la majoria persegueixen, encara que ells també, com tots, és clar. En els romàntics guanya, per sobre de tot i amb molta diferència, la recerca de l’absolut que té dues vessants, una dona i totes, les dues coses alhora, una és l’absolut en un sentit i totes és l’absolut en un altre sentit, tots dos necessaris. No una dona i una altra amant canviant que podria ser un model diguem-ne confortable per als homes i bastant usual a França, no, sinó sempre una del tot i les altres també del tot, encara que sigui sense posseir-les, no té res a veure. El conflicte és insoluble. Ells cerquen a través d’elles una cosa que no és d’aquest món. Elles els clissen de seguida perquè el conflicte en ells ja hi era abans i, en molts casos, no en volen saber res o els abandonen. El protagonista de la novel·la, que és gairebé impossible de no confondre’l amb el mateix Nerval, perd les tres dones que estima, una mor i les altres dues en prefereixen un altre. Jo penso que, en el fons, totes cansades perquè ell no ha fet res realment per a conquerir-les i creuen sincerament que no les estima, possiblement amb raó, des del seu punt de vista. Ell només passava per allà com qui passa per la vida i ho vol tot, cercant sempre una cosa que ni ell mateix sap i, per a ell, això era l’únic realment important.
21/01/2016
UNA SOLA MIRADA HO CANVIARIA TOT
Suposant que l’espècie humana no s’extingeixi abans, si fóssim capaços d’entreveure una mica com serà el futur de la humanitat a curt termini (i quan dic curt en temps cosmològic vull dir, per exemple, d’aquí a cinc o deu mil anys, i hauria de dir curtíssim), tant si aquest futur és més bo o més dolent, tant si ja ens hem extingit com si no, tant si és millor o pitjor per a nosaltres, sigui com sigui, tota la literatura i l’art canviarien de cop, una gran part de la literatura i l’art actuals restarien sense sentit. De fet, en un tant per cent molt elevat ja no en tenen de sentit, ja fa més mig segle que es fan passar per art i literatura sublims tant l’entreteniment com la manipulació intel·lectual. I el pensament, l’economia, la ciència i la tecnologia es posarien més al servei de la felicitat humana.
17/01/2016
LA LLUM DE NADAL
Com que tots els milers de déus i divinitats de la història els vàrem anar inventant els homes, des dels déus més antics fins als més moderns, precisament per això hauríem de convenir que existien amb més o menys vitalitat, que s’anaven modelant i modificant amb el temps, que alguns tenien més èxit que els altres i sobrevivien en temporades que oscil·laven entre alguns anys, alguns segles o alguns milers d’anys, que desapareixien i n’apareixien de nous, com els primers artefactes per fer llum, des de les pedres fogueres fins a les espelmes i els llums d’oli. Però varen arribar els llums de gas, les bombetes i els fluorescents, les espelmes i els llums d’oli ja no hi tenien res a fer. Ara, per Nadal, encenem tots els llums de les ciutats i, en algun racó, encenem encara alguna espelma com a record de tot allò que va passar. Que no s'apagui mai la tremolosa llum d'aquest nen que ens mira, la llum d’oli de Nadal.
25/12/2015
L'ÀNIMA
Tot allò que té a veure amb l’ànima es revela espontàniament i qualsevol esforç racional no fa més que allunyar-ho.
Jalal al-Din Rumi (Poeta persa, segle XIII)
Oran, 17/12/2015
UNA RELIGIÓ PER A CADA COSA
L’hinduisme és l’òpera del món, el budisme és un mètode de relaxament, el confucianisme és un humanisme pràctic, el taoisme és un caminet entre dos marges, el judaisme és la salvació d’un poble, el cristianisme és una revolta social i l’islam és una revolta política.
28/11/2015
JOC
Si de tu depengués, ara que ja has viscut, voldries tornar a provar de viure sense saber-ne les condicions d’entrada, acceptant tornar a ser un nen qualsevol, a l’atzar, en un lloc qualsevol del món? Sí o no?
06/11/2015
EL MANAGEMENT
Al segle XXI, les empreses, tant les grans com les petites, tenen un paper fonamental en la societat, com mai a la història no havien tingut. Ni a l’antiguitat, ni a l’edat mitjana, ni a la primera revolució industrial, les activitats empresarials privades no havien tingut l’impacte que tenen a les nostres societats. Però des que va començar aquest gran impacte, des del taylorisme de finals del segle XIX fins gairebé ara mateix, fins fa poc més de un quart de segle, les hem volgut organitzar internament sense tenir gaire en compte les emocions dels empleats i guiant-nos per criteris estrictament racionals. En canvi, des de fa un quart de segle, tots els gurus diuen que l'adequada gestió dels emocions dels empleats és essencial, no solament per al bé dels mateixos empleats, que també, sinó per als bons resultats de les organitzacions. Ara, al management, triomfa la intel·ligència emocional, degut sobretot a l’èxit del treballs de Daniel Goleman. Amb tot i això, no deixa de ser curiós que als països més desenvolupats, precisament en aquest darrer quart de segle, el final del XIX i el començament del XX, s’hagin distanciat considerablement els sous i s’hagin endurit relativament les relacions entre la majoria de directius de les empreses i els seus empleats. (També comença a triomfar el mindfulness, que és una adaptació i un altre nom d’unes senzilles pràctiques que els monjos zen practiquen des de fa milers d’anys.) El management no està tant lluny com sembla de la filosofia i va incorporant aspectes d’altres disciplines. Però hauria de fer servir la pròpia filosofia i totes les altres tècniques que incorpora, per posar-se al servei de tota la societat i no només al servei dels poderosos, ara globals, tal com ha fet sempre. Si no es fa així, l’equilibri del planeta s’anirà degradant a costa de l’enriquiment d’una classe tecnocràtica i privilegiada de directius. Dit d’una altra manera, si no volem un món amb les bosses de pobresa actuals i amb unes distàncies cada vegada més grans entre rics i pobres, s’ha de canviar la mentalitat dels directius (què acabo de dir!), s’ha de canviar l’orientació ètica de la majoria de les escoles de negocis (què acabo de dir!), i s’ha de partir de la responsabilitat social per establir l’estratègia de totes les organitzacions tal com si fossin públiques (què acabo de dir!) que, de fet, quant a responsabilitat, ho són. Actualment el management és relativament fàcil, els directius apliquen les millors tècniques per ser superiors a la resta de mortals amb el propòsit d’enriquir-se.
31/10/2015
EL DO
Fe en la vida. És un do. Un do meravellós, un do de joventut.
24/10/2015
A UN ADOLESCENT, DESPRÉS DE VEURE UN PROGRAMA DE TELEVISIÓ SOBRE EL TALENT INDIVIDUAL
Per decidir què vas a estudiar, què vas a fer professionalment a la vida, si tens la possibilitat de decidir, que és un privilegi social enorme, has de provar d’escollir una cosa que t’agradi, no només perquè t’agrada sinó perquè si no ho és així, difícilment podràs triomfar. No tindràs l’emoció vital necessària per dedicar-hi la major part del teu temps. Aquesta era la conclusió que el doctor Sala i Martín oferia en un ampli programa de televisió, dedicat totalment a aquest tema i relacionat amb el talent individual. Hi estic d’acord, però hi vaig trobar a faltar alguna cosa. No en l’exposició de Sala i Martín que va ser excel·lent i molt didàctica sinó en el conjunt del programa. L’argumentació es basava en estudis realitzats sobre persones que han triomfat en la seva professió i en les famoses 10.000 hores d’estudi necessàries per al triomf en l’elit d’una disciplina, que tenen el seu origen en el resultat d’un estudi realitzat els anys 90 per un grup dirigit pel psicòleg K. Anders Ericsson a l’acadèmia de música de Berlin comparant el temps dedicat al violí pels que serien grans virtuosos, els bons violinistes i els simples “professors de violí”. L’argumentació també es fonamentava en aspectes relacionats amb les diverses possibilitats d’intel·ligència i amb la intel·ligència emocional, conceptes que es varen popularitzar a partir de Howard Gardner als anys vuitanta i de Daniel Goleman als anys noranta del segle passat. En el mateix programa apareixien entrevistes amb estudiants de dret i estudiants de dansa, els primers tenien raons pràctiques, econòmiques i racionals per haver escollit els seus estudis i els segons es decantaven gairebé tots per la simple resposta que ho havien escollit perquè era allò que més els agradava. Els estudiants de dansa semblava que havien pres una decisió personal forta, potser en contra dels seus pares i, en canvi, els de dret semblava que havien seguit un criteri més dèbil, acceptat o fins i tot suggerit pels seus pares. El biaix era total. Ara bé, qui no trobi lògica aquesta situació és que no té cap mena d’idea d’allò que significa estudiar dansa per ser ballarí o ballarina. M’agradaria veure la mateixa entrevista als mateixos nois, quinze o vint anys després i amb preguntes corresponents a la satisfacció amb la seva professió. De ballarí professional probablement només en podrien entrevistar un (segurament que seria excel·lent) o cap, potser algun o alguns professors de dansa i els altres ja haurien abandonat pel camí i serien dependents de comerç o empresaris teatrals. En canvi, dels estudiants dret, una bona part treballarien d’advocats o magistrats. Però, és clar, són incomparables les motivacions dels dos conjunts. A un nen o adolescent que es pregunta a si mateix si vol ser tennista o matemàtic, a més de la recomanació de moltes hores de treball que és essencial, li recomanaria que es fes algunes preguntes més. Per exemple: Tens alguna referència que demostri d’alguna manera que ets una mica bo o, com a mínim, que no ets especialment poc dotat en aquesta disciplina? Has pensat si t’agradarà, no únicament l’estudi sinó la pràctica professional real, amb tot el que comporta? En el món del futur, que serà el teu, hi ha perspectives de poder viure econòmicament d’aquesta feina? Has pensat que encara que t’hi dediquis amb cos i ànima, per mil circumstàncies, és molt probable que no siguis dels millors en la teva professió? Ets conscient que és molt més important la teva felicitat que el triomf en una professió determinada? I ara pren-t’ho com vulguis, però no t’agradaria ser administratiu, mecànic o mosso d’esquadra? És allò de "pare jo vull ser jugador de tennis" que els entrenadors dels clubs de tennis han viscut de primera mà amb estrepitosos fracassos i frustracions difícils de superar pels adolescents i que, per això mateix, molt més prudents que els directors del programa, aconsellen molt bé en la majoria de casos amb un bany de realisme totalment necessari. Perquè el programa de televisió suposo que estava dirigit a tota la societat i als joves de tota la societat, no només a aquells escollits de la societat que destacaran amb qualsevol de les seves intel·ligències enumerades per Gardner. I molts d’ells, la majoria, dotats amb una magnífica intel·ligència de qualsevol tipus, tindran professions més modestes i absolutament necessàries. I dir-li a un adolescent només que faci allò que li agrada, que hi dediqui moltes hores i que triomfarà en una professió difícil, és una bomba de rellotgeria posada a la línia de flotació de la seva felicitat futura. No tinc cap mena de dubte que el conjunt del programa donava un visió adolescent dels adolescents.
16/10/2015
LA FORÇA DE L’ESPERIT
El fet de sentir-te una petita part d'una realitat superior, tenir fe en la vida, gaudir de l’amor, la bondat i l’alegria de l’ànima, és un conjunt indestriable de la teva felicitat. És la força de l’esperit, que es manifesta amb l’acció diària, amb la creació i amb la lluita contra tot allò i tots aquells que t'ho impedeixen.
11/10/2015
ON ÉS LA POESIA?
Ramon Llull escriu el llibre més important de la poesia catalana, el Llibre d’Amic e Amat, com unes meditacions per als ermitans, una per a cada dia de l’any; en canvi, allò que ell creu que és poesia ho escriu en provençal i no té un valor especialment significatiu a dins de la seva obra. Shakespeare escriu un centenar i mig de sonets que, tant ell com els escriptors de la seva època consideraven la seva obra més valorada, mentre que la seves grans obres de teatre (si són seves), trenta-vuit en total, que l’han convertit en l’autor més valorat de tota la història, les consideraven més aviat per als plebeus i com una ocupació per guanyar-se la vida. On és, on és ara la poesia?
27/09/2015
PENSAMENTS D’UN MATÍ DE DIUMENGE
Sembla que és veritat que, d’aquí a milers d’anys, tota la nostra civilització serà només una prima capa de fòssils damunt d’un altra prima capa anterior i a sota d’una altra prima capa posterior, a no ser, és clar, que abans la Terra es volatilitzi. I això darrer no és gens probable. Qui sap si aleshores algun arqueòleg trobarà una part del teu crani independentista i no el podrà diferenciar gaire bé, per exemple, del de l’Alícia Sánchez Camacho. Bromes a part, saber-ho ens ajuda a relativitzar moltes coses. També sembla que de l’ànima, que ja en parlava Sòcrates, ningú no té evidències de la seva existència. Científicament no es pot demostrar ni falsar, però si estudies una mica d’antropologia t’adones que els éssers humans s’han inventat moltes coses per sobreviure. Per tant, probablement tot això de l’ànima és un invent com sembla que ho són tots els déus de la història. Ara podria acabar aquest escrit on crec que hi ha uns pensaments científicament correctes i que descriuen bastant bé aquestes coses. Però no és tan senzill. Si et dic que veure l’allau de refugiats que truquen a les portes tancades d'Europa em fa mal a l’ànima, m’entens molt bé. En canvi possiblement no m’entendries tant bé si et digués que em fa mal al cervell, a les neurones o a l’estómac, encara que siguin órgans perfectament identificables. Si et digués que em fa mal al cor, potser m’entendries una mica millor, però no seria el cor físic, el cor dels metges, també seria un cor inventat. I els invents, un cop inventats, existeixen; tant l’ànima com els automòbils, tant els déus com els ordinadors, que abans no existien i que probablement algun dia deixaran d’existir tal com els coneixem ara. Tampoc no sabem ben bé què són els pensaments. Ho estudia la neurociència. Però sí que sabem que hi ha pensaments recurrents. Què et sembla més interessant, per exemple, per començar el diumenge que passaràs amb el teu fill petit? Pensar que el teu fill serà un fòssil entre els fòssils? O bé començar el dia pensant que té una ànima viva? Pots triar, hi ha moltes més possibilitats, aquest matí és infinit. És millor per a tu mateix que no pensis massa estona en coses desagradables. En lloc de pensar, simplement pots sentir l’alegria de jugar amb el teu fill. També et pots distreure amb el vol d’una papallona.
20/09/2015
FE
Amb l’exemple de totes les persones senzilles que diàriament veig somriure i fer front de manera feliç a les més grans dificultats, no puc ser escèptic davant la vida, sinó que sento la necessitat d’afirmar-la des del fons del meu ésser. Aquesta és la meva fe. La fe en la vida. La fe dels altres.
08/09/2015
STONE, SKARLATOS, SADLER
Spencer Stone, Alek Skarlatos, Anthony Sadler, tres joves nord-americans de vacances, desarmats, valents i nobles, han impedit un atemptat terrorista al tren d’alta velocitat a França. No m’ha estranyat gens que fossin americans, més ben dit, després de saber-ho m’ha semblat completament necessari. Havia de ser així. Els europeus som incapaços de defensar-nos, no només dels altres sinó de nosaltres mateixos, ho hem demostrat durant tot un segle en el qual els nord-americans ens han vingut a salvar vàries vegades, com a mínim a la Gran Guerra el 1917, a la Segona Guerra Mundial el 1945 i després amb l'OTAN a Sarajevo el 1995 i a Kosovo el 1999. És impossible defensar-se després d’estar-se rebolcant durant tot un segle amb Marx, Heidegger i Sartre. Només es poden crear comissions d'investigació. És gairebé impossible dir: -Let's go! (som-hi!), que és allò tan senzill que van dir aquells nois. Que descansat m’he quedat!
24/08/2015
ERROR
Un dels meus errors més grans, que intento rectificar, ha estat sempre el de tractar de comprendre i convèncer els cretins en lloc d’ignorar-los o destruir-los, destruir-los intel·lectualment, però destruir-los.
09/08/2015
MÈTODES
Un dels mètodes habituals de solució de problemes de ciència i de la tècnica acostuma a ser el brainstorming o una alguna cosa semblant, un dels mètodes habituals de solució de problemes de les religions acostuma a ser el brainwashing o alguna cosa semblant.
02/08/2015
ELS INFINITS DE CANTOR
El gran matemàtic Georg Cantor va demostrar, cap a finals del segle XIX, que hi ha infinits més grans i infinits més petits. Amb l’embolic que ja teníem amb l’infinit, només ens faltava això. Es va tornar mig boig. Ell en deia, en llenguatge matemàtic, infinits de més cardinalitat (més grans) i de menys cardinalitat (més petits). A algú li pot estranyar que un infinit més gran sembli que està contingut a dins d’un infinit que és més petit. Per exemple, Cantor va demostrar que l’infinit que hi ha entre el número real u: 1,0000.... fins al número real dos: 2,0000..., (mil·límetres, per exemple) amb infinits decimals, és més gran que l’infinit dels números naturals: 1, 2, 3... etc. seguint fins a l’infinit matemàtic de sempre, l'infinit numèric al qual més habitualment ens referim. A vegades penso en la vida (o en el bé) com un infinit que està aparentment comprés a dins del gran infinit de la mort (o del mal). Però quin dels dos té una cardinalitat més gran?
15/07/2015
EL TAP DE LA PICA
Els éssers humans, acostumats a inventar-se i creure's solucions per a la seva existència en forma de religions i creences, amb el triomf del pensament racional han vist com aquestes van canviant o desapareixent amb lenta però demolidora progressió, bàsicament a partir de renaixement, passant posteriorment per la il·lustració, per Darwin i pel positivisme. És com si en uns pocs segles els haguessin retirat la droga dura que s’havien pres durant molts milers d’anys. Es genera automàticament la síndrome d’abstinència. Els grans manuals d’autoajuda col·lectiva s’han quedat obsolets i no se’n poden escriure de nous. Alguns encara utilitzen els antics manuals sense modificar com si no hagués passat res, uns altres els han modificat profundament i els han provat d'adaptar a les noves necessitats, uns altres només en fan servir algunes pràctiques aïllades i uns altres els han rebutjat completament per inútils. Quan, en aquestes condicions, s’enfronten a la vida i a la mort es troben en la situació mental d’una pica d’aigua a la qual se li ha tret el tap del fons. L’eclosió final d’aquesta situació del pensament, d’anar girant sobre si mateix fins a sortir pel desaigua, és dóna especialment en l’existencialisme angoixat del segle XX i les seves derivacions. És el pensament racional que gira sobre l’existència sense trobar cap solució mínimament satisfactòria perquè no hi pot haver solució racional. Només hi pot haver resposta, una resposta en forma d'afirmació relativament irracional, en forma de creença o d'acció per tal d'enfrontar-se a la realitat. Encara que aquesta creença només sigui la creença en els límits del pensament racional o que aquesta acció sigui la decisió de no actuar. Posar un tap a la pica per mantenir clara i neta la superfície de l'agua del pensament.
06/07/2015
HUMANITATS
Fa anys que els estudis universitaris de filosofia, d’art i de literatura en abstracte, com a tals, se n’estan anant a fer punyetes. També sofreix la història i tots els estudis humanístics (faig servir aquest nom per entendre’ns) en general. Sobreviuen millor les seves restes més aplicades, els estudis d’estètica en arquitectura i en escoles de disseny, els estudis de filologia transformats en escoles d’idiomes, els estudis d’art en especialitats orientades a la gestió del patrimoni, etc. Això ja fa bastants anys que va començar. El segle XX, amb l’accés progressiu de les classes mitjanes a les universitats, va ser central en la divulgació d’uns estudis que ara estan en franca regressió al davant dels progressos i de la rendibilitat dels estudis tècnics i científics. No hi ha marxa enrere, el món ha canviat i aviat no serà rendible estudiar el Cubisme per tal d’explicar-lo massivament i de forma endogàmica a la generació posterior que fa estudis superiors d'humanitats. Tot això s’ha de fer, de manera més general, a l’ensenyament mitjà. Ara bé, l’ensenyament mitjà es produeix en unes edats en les qual el desenvolupament de la reflexió sobre aspectes essencials de la vida és incipient i està marcat per l’adolescència, sense la capacitat necessària ni la lliure disposició intel·lectual de l’edat adulta. Sobretot els alumnes que han fet els estudis d’ensenyament mitjà de ciències queden llastats en la part humanística a no ser que, pel seu compte, vulguin emprendre després una aventura que possiblement les necessitats competitives en el seu treball futur no els permetrà. Si no volem tenir una societat de tècnics molt especialitzats i totalment incapaços de transcendir el pensament lògic, és imprescindible que ens tots els cicles de superiors dels ensenyaments tècnics i científics s’incloguin crèdits obligatoris de lliure tria, entre un ampli ventall d’assignatures humanístiques atractives, amb prestigi i en quantitat suficient. Hi ha noves tecnologies que poden permetre acostar directament l’alumne a les obres dels autors clàssics més importants, només amb unes senzilles introduccions teòriques. És evident que el mateix raonament es podria fer a la inversa amb assignatures del tipus Física quàntica per a polítics o Estadística per a filòsofs i també ho proposo aquí, però no hi insisteixo perquè la problemàtica, per raons de volum, és i serà cada vegada més a l'altre extrem. No és un problema de temps de dedicació, en aquestes etapes formatives hi ha d’haver temps per a tot, fins i tot temps per a no estudiar res més i dedicar-se a un projecte nou, únic i diferent. Fa molts anys, quan semblava que les facultats d’humanitats anaven relativament bé, al segle passat, jo pensava i deia això mateix. Ningú no em feia cas. Ara ho torno a pensar i tinc l’esperança que, degut al trasbals actual dels professors universitaris d’humanitats que veuen que se’ls acaba la feina, n’hi hagi alguns que s’afegeixin a aquesta idea.
28/06/2015
ALLÒ QUE DIUEN
Molt més que allò que diuen els filòsofs m’interessa allò que diuen els científics, els tècnics i els poetes, però sobretot els poetes que no escriuen poesia.
21/06/2015
LA MERAVELLA OCULTA
Tot em parla d’una realitat amagada a la nostra intel·ligència, a la nostra raó i als nostres sentits. I una part d'aquesta realitat podria ser meravellosa.
13/06/2015
EL CANT
Una dona que canta bé, sigui quin sigui el seu gènere, jazz, pop, lleuger o clàssic, i sigui quina sigui la seva tessitura, contralt, mezzosoprano o soprano, canta sempre com un violí o una viola, i un home, deixant a part els contratenors, sigui també quina sigui la seva tessitura, tenor, baríton o baix, com un violoncel. I, a vegades, hi ha extraordinàries veus de violoncels, violes i violins que semblen una mica esquerdats o que semblen tenir algunes característiques no expressament desitjades, algunes mancances (a vegades grans mancances) que els fan únics, que et provoquen l’amor com les persones estimades.
05/06/2015
COMERÇ
Els predicadors fan sempre compravenda de felicitat, compren la seva a canvi de la teva.
25/05/2015
ELS POLÍTICS DE LA GENERACIÓ DEL 1968
L’any 1918, ben aviat, hi haurà alguns polítics de la generació del Maig del 1968 que, a la Unió Europea, podran celebrar els cinquanta anys que hauran viscut només de dir ximpleries. Sous les pavés la plage... Era poesia. Confosa amb política. També admiraven figures que els semblaven ètiques com el sanguinari Che (completament abduïts per l'estètica d'un sol pòster), el criminal Mao i la criminal Guàrdia Roja. Tot passat per un turmix amb música dels Beatles. No importaven els milions de morts a Rússia des del 2017, uns 20 o 30 milions de la pròpia població civil, ni a Xina, uns 50 milions més de la pròpia població. (Ja després va ser Cambotja, només un milió i mig, el 15%de la població). Sempre pendents d’un pas en fals dels USA que els havien tret de les dues guerres mundials provocades a Europa i per Europa. Perquè no era el mateix protestar per la guerrra del Vietnam a Califòrnia, des de dins, que fer-ho a Framça. No hi havia cap pensament per als 10.000 soldats nord-americans enterrats a Normandia, a no gaires kilòmetres de París, feia poc més de vint anys i que ara els permetien manifestar-se. La desproporció és tan gran que sembla impossible, però encara sembla més impossible que als diaris actuals es puguin llegir coses semblants i que la gent s’ho empassi. Molts d'ells es van entaforar en les llistes tancades de certs partits d'esquerra i semblava que els donaven un punt de distinció i d'utopia necessària. La majoria no haurien resistit mai una elecció uninominal. També van ser una gran generació de funcionaris d'Europa. Molts d'ells van fer servir la utopia, no per avançar en aquest sentit, sinó per fer veure que sempre miraven més enllà, evitant de mirar les coses que són a prop, útils i possibles. Però això és massa difícil, sembla poc revolucionari i és poc popular. Són l'esquerra que ara ha acabat de fracassar. Sóc de la seva generació, érem joves i jo també m'equivocava com ells i amb ells, però molts dels qui es varen dedicar després a la política, no varen rectificar mai, varen persistir fins al desastre actual. Molt millor aquests, però, que els de l’altre extrem del zoològic.
17/05/2015
ESCRIPTORS PROFESSIONALS
Sempre em vaig mirar de reüll aquells que després de la dictadura parlaven de la necessària professionalització dels escriptors catalans. No sé si comptaven amb càrrecs de designació política, amb alguns premis que van ser cobrats abans d’adjudicar-los o amb algunes de les subvencions que hi ha hagut al nostre país a finals del segle XX. (Aquesta actitud em ve d’una reunió d’escriptors catalans a la qual vaig assistir fa més de trenta anys i on aquest era un dels temes centrals). Primer s’hauria d’aclarir que vol dir la paraula escriptor i la paraula professional referida a un escriptor. Hi ha molts tipus d’escriptors, gairebé hi ha tants tipus d’escriptors com escriptors i, en abstracte, es poden classificar o agrupar de moltes maneres diferents. Per exemple una manera seria classificar-los per la forma d’obtenir els seus ingressos. En qualsevol tipus de classificació les fronteres són difuses i permeables; un escriptor podria pertànyer al mateix temps a més d’una de les classes. La meva pregunta per a classificar-los seria: De què viuen? Aquesta pregunta pren tot el seu sentit si es pensa que hi ha premis Nobel de literatura que no poden viure de la literatura. Hi hauria una classe clarament diferenciada perquè és molt nombrosa i perquè respon plenament al concepte de professionalitat i que, per alguna raó elitista, a vegades no són considerats pròpiament escriptors; són els periodistes, els seus gèneres més propis són el reportatge, l’article de diari, la crònica, el periodisme d’investigació... sempre en contacte amb la realitat immediata i d’una gran diversitat, tant en les seves activitats com en la seva reputació i remuneració. A l’altre extrem hi podríem posar una altra classe molt diferent, també completament professionalitzada, encara que no tan directament relacionada amb l'escriptura necessària i que en molts casos tampoc no es consideren pròpiament escriptors; són els professors universitaris de literatura, amb una remuneració similar entre ells, una certa igualtat d'estatus professional, una gran endogàmia endèmica i un cert rigor necessari; el seu gènere més propi és els dels articles per a publicacions especialitzades, textos de crítica, investigació literària, història de la literatura... obligats, si més no, pel currículum. En aquesta darrera classe ampliada també hi podrien entrar, cada vegada més amb calçador, altres professors universitaris, sobretot els considerats de lletres. Encara que dominen el seu ofici, acostumen a tenir una qualitat literària molt inferior a la dels periodistes, que estan més en contacte amb la realitat i depenen del públic. Els periodistes escriuen bàsicament sobre la realitat immediata i els professors universitaris de literatura escriuen sobre l'escriptura dels altres, els primers fan servir una lupa i els segons un mirall de la realitat. És evident que tant els uns com els altres no són pròpiament escriptors de ficció i encara que poden escriure una novel·la, una obra de teatre o un poema, no és la seva feina remunerada estricta. Als professors de literatura els costa molt escriure literatura, perquè els obliga a baixar de la seva seguretat asèptica i els instal·la en la mateixa inseguretat dels altres mortals que escriuen. De tots els altres escriptors en podríem fer molts més grups i classificacions diverses, però després d’aquests dos grups anteriors que són molt característics per la seva professionalització literària explícita, tots els altres escriptors potser els podríem subdividir en dues grans classes, els rics i els pobres, en una mena de curiosa simplificació. Els rics poden, si volen, dedicar una gran part del seu temps vital a escriure i els pobres no tant. És igual la procedència de la riquesa, una fortuna familiar, uns llibres que, independentment del seu valor literari, tenen èxit econòmic suficient per permetre abandonar una altra feina... Escrivint en català, amb un mercat lingüístic tan reduït, tot i comptant amb les traduccions, aquest darrer cas és gairebé impossible, per no dir completament impossible. Que no s’entengui malament el nivell de riquesa al qual em refereixo, és simplement aquell permet deixar de treballar en qualsevol circumstància, per exemple un jubilat actual, en aquest sentit, seria relativament ric; també és evident que per altres raons hi ha pobres molt pobres i rics no tan rics. Entre els rics també hi ha escriptors que volen treballar en una feina que els agrada i ho fan; entre els pobres, el quals han de treballar necessàriament, n’hi ha que tenen feines properes al llibre, a l’edició, a la crítica o a la divulgació literària i altres que tenen feines completament diferents, per exemple enginyer de camins, diplomàtic, taxista o professor de batxillerat, i alguns d’ells, com jo mateix, tampoc no deixarien aquestes feines per escriure encara que poguessin, sinó que s’ho fan venir bé per fer dues activitats que semblen molt diferenciades. I cada cas és un cas. Escriure no és com tocar el violí, que s'ha de fer cada dia. Quan ningú ja no recordi molts milers de llibres escrits per autors completament professionalitzats i bastants premis Nobel, es seguirà llegint el breu llibre escrit per un aviador francès desaparegut al cel de Marsella, El petit príncep. L’estil, al segle XXI, és insignificant i cada vegada serà més insignificant. Tampoc és encertada la visió d’una mena de prostitució de l’artista que ha de treballar per viure. Cadascú viu com pot, tothom té els seus problemes per viure o bé tothom està prostituït. A més, per exemple, serpoeta professional és un oxímoron, com a mínim a partir del romanticisme. Convé recordar que la majoria dels escriptors catalans, per no dir tots, entre els quals hi ha hagut grans escriptors, o bé han viscut de la renda familiar (uns pocs) a vegades molt migrada, o han viscut d’un treball, literari o no, sempre a part de la seva obra literària valuosa. I no eren escriptors aficionats. A més de sobreviure a les guerres i dictadures dels segles XIX i XX, han escrit meravellosament en una llengua petita, prohibida i atacada. Són les tres o quatre generacions anteriors a la meva que no podien ni pensar en la seva possible professionalització. Gràcies a ells podem escriure nosaltres. Des d’aquí els faig el meu petit homenatge.
02/05/2015
ANGOIXA LITERÀRIA
Fa molts anys que vaig assistir a una trobada entre psicoanalistes i poetes; els psicoanalistes estaven interessats en l’angoixa que podia provocar el fet de llegir i escriure poesia. Jo pensava que el fet de llegir o d’escriure poesia no em podia provocar angoixa, al contrari, el fet d’estructurar i sistematitzar els meus pensaments m’alliberava dels possibles monstres i m’allunyava de l’angoixa informe. Allò que em podia provocar angoixa real eren altres circumstàncies de la vida, malalties, ruptures emocionals, no arribar a final de mes, etc. En canvi, el fet d’escriure en català i que el català fos aleshores (com encara ho és ara) una llengua amenaçada, sí que em provocava i em provoca un cert calfred, una certa angoixa indefinida, no pel fet d’escriure poesia sinó pel fet d’escriure i de provar de viure en una llengua de futur incert al seu propi país. Amb tot i això, una lectura de poesia, d’assaig o de novel·la, com qualsevol altra experiència artística, pot ser molt angoixant en alguns altres casos. Per exemple, quan et fa comprendre una realitat del teu passat que depenia de tu, que tu no sabies i que va ser la causa d’un fracàs important de la teva vida. Ho saps ara, ara que ja és tard.
25/04/2015
EL SENTIT
Estigues tranquil, aquest món no té cap sentit racional, ets tu que l’hi dones amb una interpretació poètica. Tu, les persones i les coses que estimes. Només així pot tenir sentit. Llavors és com si en tingués, llavors en té. És senzill.
18/04/2015
L’HORROR
Els qui defensen que fins i tot en l’horror hi ha una certa bellesa són els qui s’ho miren, no els qui el sofreixen.
28/03/2015
UNA PREGÀRIA
En quatre versos del poema Sensation de Rimbaud,
“Je ne parlerai pas, je ne penserai rien :
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, -heureux comme avec une femme.”
hi ha budisme, cristianisme i erotisme, és litúrgic. Com una pregària per ser repetida. Per viure i per morir.
22/03/2015
UTILITAT DE L’ART
L’art, la música i la literatura i totes les arts són una forma de comprendre, d’explicar i de canviar la concepció de la realitat. La virtualitat de l'autor interpretada pels altres passa a ser també la virtualitat dels altres i per tant canvia la interpretació de la realitat dels altres. Si no és així, no m’interessen especialment, ni com a entreteniment, ja que en tinc de molt millors, ni com a virtuosisme, ja que a la vida hi ha moltes altres dificultats a superar que atrauen més la meva atenció. Seguint aquest interès, sempre he fugit sense cap esforç de dos extrems divergents que van prendre molta força a la segona meitat del segle XX: el predomini lúdic (la massificació banal) i la intel·lectualització exagerada (l’art endogàmic i artistitzat). El primer extrem, la massificació, va en augment; està profundament relacionat amb l’accés de les masses al consum i del seu impacte econòmic; és equivalent a la tele-brossa. El segon també és una banalització però és pretesament elitista; apart de la publicitat necessària per a la comercialització de productes difícils d’interpretar, està relacionat amb fet de haver-se cregut que l’art, la música i la literatura, podien competir amb la tècnica i amb la ciència, amb uns valors molt diferents però seguint el seu mateix procés d’innovació lineal i continuada (amb una pretesa superació de les obres anteriors encara que aquesta afirmació fos negada repetidament), per tal de no quedar-se a fora de la centralitat, al marge del progrés. Són dos extrems que depenen de molts factors i tots dos són alimentats per l’economia i per una certa crítica. En el cas de la massificació, simplement perquè allò que es massifica dóna diners i allò que dóna diners, sigui el que sigui, té interès evident per a la societat; per exemple, sempre es poden trobar intel·ligents pàgines escrites sobre una variant completament estúpida en el nou disc d’un cantant anodí però que ven milions de còpies. Allò que val diners passa a ser art i d’alguna manera ho és; com a mínim és l’art de guanyar diners. I aquest fet també ens ajuda a comprendre el món, però ara d’una altra manera. Un exemple contundent es troba en els milions de dòlars anuals que guanyen alguns discjòqueis. A l’altre extrem, l’economia i la crítica també són components fonamentals de l’excessiva intel·lectualització, perquè a través del valor suplementari atorgat a determinades obres per una immerescuda però brillant interpretació crítica, es converteixen en icones, en interessants i complexos objectes d’estudi teòric i també en una font econòmica. Aquest darrer paràgraf és particularment aplicable a una bona part de les infinites tendències de la pintura del segle XX. En canvi, l’arquitectura, per exemple, pel fet d’haver de ser necessàriament funcional, útil i mínimament contrastable en la pràctica, encara que també les ha sofert, s‘ha salvat relativament d’aquestes dues decadències.
16/03/2015
TOT, TOT, TOT...
Quan Ramon Llull escriu en català el libre de poesia més important de la nostra literatura, el Llibre d'Amic e Amat, no és conscient d'escriure poesia; per a ell la poesia és rimada i s'escriu en provençal. Aquest fet em fa pensar que la poesia és gairebé sempre en un altre lloc que no sabem, en un lloc que no és a la nostra consciència. Reprodueixo aquí, de les tres-centes seixanta-cinc meditacions del llibre, la meravellosa meditació del dia d'avui, vuit de març.
Deia l'amic a son amat:
- Tu est tot, e per tot, e en tot, e ab tot. Tu vull tot, per ço que haja e sia tot mi.
Respòs l'amat:
- No em pots haver tot sens que tu no sies de mi.
E dix l'amic:
- Hages-me tot, e jo tu tot.
Respòs l'amat:
- Què haurà ton fill, ton frare e ton pare?
Dix l'amic:
- Tu est tal tot, que pots abundar a ésser tot de cascú qui es dóna a tu tot.
08/03/2015
QUANTS SÓN?
Quan un polític d’un règim mínimament democràtic diu alguna clara mentida o decideix donar suport a alguna llei salvatge, no és només perquè ell sigui un mentider o un bàrbar, que també ho és i més, sinó que ho diu i ho fa perquè hi ha molta gent mentidera o bàrbara que el votarà precisament perquè està d’acord en dir aquesta mentida, que el polític alimenta i amplia amb els seus altaveus, o en donar suport a aquella llei salvatge. Tot això és molt evident, però ho dic i repeteixo perquè és extremadament fàcil donar la culpa només als polítics. En canvi, no és tan políticament correcte, però més eficient, preguntar-se: Qui són, quants són els qui ho volen?
28/02/2015
ÈDIP
Alguns intel·lectuals del segle XX es van creure de veritat allò de matar el pare. Ho van fer. I es van quedar amb la culpa i sense pare.
22/02/2015
UN SOMNI
Dos adolescents enamorats, agafats de la mà i veient una pel·lícula. És molt llarga, comença al matí i acaba al vespre, té una duració de deu hores. Ells continuen tota l’estona com al començament, frescos, atents, només intercanvien alguna mirada il·luminats per la claror de la pantalla. La pel·lícula és la història de la civilització. És la història del darrers sis mil anys de la humanitat, des de finals del neolític fins al segle XXI. Cada minut són deu anys. Per la pantalla passen il·lusions, guerres, imperis, guerres, obres d’art, guerres, descobriments científics, guerres, religions, guerres, avenços de la tècnica, guerres, cançons, guerres, llibres, guerres, ciutats, guerres, amors, guerres... Quan s‘encenen els llums, ells, encara radiants com al començament, es miren als ulls i diuen tots dos alhora, fent un llarg bisbe: Per què ho han fet, tot això? És impossible que sigui tan difícil ser feliç!
16/02/2015
BEATRICE
A la seva Vita Nuova, Dante refereix sis trobades amb Beatriu, sense parlar mai amb ella. No se sap amb certesa la veracitat històrica d’aquestes trobades però a mi em sembla difícil que no siguin reals, encara que Dante mateix parli de “...la gloriosa donna de la mia mente”. Dante és un any més gran que Beatriu. A la primera trobada ella té vuit anys, a punt de complir-ne nou. A la segona trobada, que no es produeix fins nou anys després, Beatriu té divuit anys, va acompanyada de dues dones de més edat i, segons Dante, el saluda girant-se per mirar-lo dolçament. A partir d’aquesta trobada el poeta comença la redacció dels versos de la Vita Nuova, dedicats a Beatriu. En la tercera trobada, hi ha la presència d’una altra dona, de gran bellesa, entre la línia de visió de tots dos, que es creu observada per Dante; ell després es cobrirà literàriament amb aquesta dona, fent versos que la gent pensa dedicats a ella i no a Beatriu, fins que la dona abandona Florència i Dante escriu uns versos de dolor per consumar encara més la incertesa pública; s’ha de tenir en compte que Beatriu s‘ha casat al voltant dels vint anys. En la quarta trobada, Beatriu no saluda el poeta en creuar-se en el camí, possiblement enutjada pels murmuris sobre l’altra dona; Dante pateix una crisi però ho sublima interpretant que l’enuig és perquè Beatriu creu que ell ha estat ofensiu amb la dama; després li escriu una preciosa balada: “Ballata, i’voi che tu ritrovi Amore...”. La cinquena és una trobada inesperada en una reunió festiva on el poeta és convidat per un amic; només en veure Beatriu, ell sofreix una gran impressió que l’afecta físicament de manera immediata i, fins i tot, algunes amigues d’ella comenten el lamentable estat en el qual sembla que es troba Dante. En la sisena trobada, la darrera que apareix a la Vita Nuova, Beatriu passa pel costat de Dante amb l’antiga enamorada d’un amic del poeta i sembla més una visió que una trobada. És pràcticament impossible que, de tant en tant, en la relativament petita Florència de l’època, no hi hagués altres trobades encara que fossin a una certa distància, però Dante, a la Vita Nuova que està dedicada totalment a Beatriu, en descriu tan sols sis, encara que també diu que sempre esperava, en qualsevol lloc, només que ella el saludés per sentir-se reconfortat. Beatriu mor als vint-i-quatre anys i en els poemes recollits a la Vita Nuova, Dante encara no ha mencionat el nom d’ella. Aleshores sí. Es descobreix i fa una promesa final: “... io spero di dicer di lei quello che mai non fue detto d’alcuna”. I la va complir amb excés, catorze mil dos-cents trenta-tres versos: La Divina Commedia.
14/02/2015
RESPONSABILITAT
Si tens un fill que surt molt a les nits, que canvia sovint de noies, que es va fent gran, que passen els anys i que continua igual, que només treballa per tenir quatre quartos i que no es preocupa del seu futur, seràs tu qui et preocuparàs una mica, li faràs un sermó moral i li diràs que no té prou responsabilitat ni consciència de la realitat. Però si tens un fill que, de manera molt responsable i conscient de la realitat, et diu que està preocupat perquè aquesta societat és miserable, que hi ha molts llocs al món on la gent es mor de gana i en altres llocs està amenaçada per unes persones que, de fet, disposen de les seves vides, que tot això s‘ha de canviar, que tothom ha de fer alguna cosa i que ha decidit que ell se’n va de voluntari a un país en guerra de l'Orient Mitjà, seràs tu qui et preocuparàs moltíssim més i li faràs un sermó immoral perquè abandoni la seva idea.
01/02/2015
DE JOVE AMB MARCUSE
És difícil explicar, de manera convincent, a un jove actual, que té la mateixa generositat del joves de totes les èpoques però amb unes preocupacions bàsiques de supervivència i una desconfiança de qualsevol relat generalista que no teníem molts joves d'aleshores, la credulitat amb la qual érem explotats ideològicament els qui érem joves a finals dels anys 1960 i a començaments de la dècada dels 1970. Per sort, no per cap mèrit meu, a la meva joventut em vaig escapar de Marx i de Freud. I també de Marcuse que en volia fer un de tots dos. Per no parlar ja de Reich, que va anar a veure un sorprès Einstein per si li podia acreditar l’orgó, l’energia de l’orgasme. No dubto, ni dubtava gens aleshores, de l’enorme importància dels dos primers, de l’alt nivell intel·lectual del tercer i de l’atreviment insensat del quart. Però bàsicament es tractava d’una altra cosa, d’influir en la ideologia dels baybyboomers per fer una revolució mundial fallida (ras i curt: l’extensió de la revolució cubana). De Marx em va salvar simplement la diarrea mental dels seus seguidors. De Freud no em va salvar res en especial, no vaig tenir cap ganes de psicoanalitzar-me, simplement el vaig admirar sincerament com a escriptor, sense acabar de veure el fons de veritat d’allò (l’allò) que explicava. De Marcuse, que al començament m’interessava més, em vaig salvar (perquè es tractava de salvar-se, no d'un autor, sinó d’una ideologia persuasiva) pel fet de llegir algunes coses que em van semblar poc consistents; el fet de llegir, per exemple, que la seva des-sublimació repressiva podia consistir, entre altres coses, en l’explotació capitalista que es donava quan es reproduïen les obres d’art (des-sublimació) per ser divulgades a la població de manera que el missatge quedava desvirtuat (repressió) pel canvi de format i els canals de comunicació i, degut a això, perdia la seva força revolucionària i la població era ideològicament domesticada. S’ha de tenir en compte que el originals d’aquestes obres que es reprodueixen valen molts diners. O potser ja hem de començar considerant que no n’haurien de valdre? Això, en tot cas, seria després de la revolució. Ara em pregunto, per exemple, amb quins formats vaig conèixer i vaig mirar durant anys, jo mateix, el Gernika de Picasso abans d’anar-lo a veure a un museu. Suposo que durant tots aquests anys vaig ser domesticat. Però qualsevol museu també és contrarevolucionari. Aleshores, on el posem, el Gernika? A mi m’agradaria més que fos a Gernika mateix i no al Princesa Sofia de Madrid on és ara, però això és una qüestió d’ètica, no revolucionària. I a Gernika, per tant, hi hauria d’haver un museu o, per ser revolucionaris, una habitació gran com a mínim. I per continuar amb Marcuse i els marxistes de l'època, aquesta habitació hauria de tenir un cartell que digués “això no és un museu”, o bé, “aquesta habitació no és contrarevolucionària, no hem tingut més remei que fer-la per no deixar el Gernika al carrer; les forces de seguretat que vigilen l’habitació tampoc no són contrarevolucionàries, sinó que estan justificades perquè són necessàries per a la seguretat de la pintura; també està prohibit venir a Gernika a veure la pintura amb cotxes de gamma alta perquè es consideren contrarevolucionaris, encara que sabem que Picasso mateix tenia un cotxe molt valorat a la seva època però tothom pot veure a les fotografies que al seu estudi anava en calçotets, amb la qual cosa es demostra que no era contrarevolucionari...”, etc. Marx i Freud són dos gegants. Però l'obra de Freud, a part de la seva gran profunditat intel·lectual i del seu suport complementari d'altres teràpies, sembla que només serveix per pal·liar lleugerament algunes malalties mentals (especialment, si ens ho prenem amb una mica d'humor, en persones del següent perfil: dona, histèrica, amb diners, de classe alta i nascuda a Buenos Aires). Quant a Marx, el el gran investigador dels processos socials relacionats amb l'economia, el seu principal valor d'aleshores no era el d'economista, ni el de filòsof, sinó el de profeta, el seu valor cotitzat i divulgat era el profètic i, com s‘ha pogut veure, amb la mateixa incapacitat de fer prediccions que qualsevol altre economista. Però aleshores érem joves.
25/01/2015
DEFENSA DE LA TÈCNICA
Els qui tenim estudis científics-tècnics som més propensos a detectar que, en les converses habituals, quan es parla de tècnica sembla que es baixi un graó respecte a la ciència. Potser en el subconscient, la tècnica ja es considera més simple i primitiva, amb raó, perquè és prèvia a la ciència en l’evolució. Aquí no hi ha la qüestió de si és primer l’ou o la gallina. Seria una mica agosarat dir que són científiques les abelles que brunzeixen al rusc o que són científics els oriols que construeixen el seus magnífics nius penjats. En canvi, per naturalesa, tenen una tècnica que nosaltres no tenim. Els humans podem parlar, i per tant raonar lògicament i fer estudis científics, gràcies a la tècnica que primer ens va permetre posar-nos drets i poder desenvolupar adequadament alguns òrgans de la fonació, que d'altra manera no s'haurien pogut desenvolupar. I la ciència, sense la tècnica, no tindria el valor que té per a la humanitat, la mateixa ciència no podria progressar, tampoc no podria millorar materialment les nostres vides, i aleshores potser sí que seria només una altra interpretació del món, millor, igual o pitjor que la de Plató. En canvi, gràcies a la tècnica i tota la tecnologia associada, la ciència no és només una altra interpretació del món (la interpretació actual, com a vegades sentim dir) sinó que ha pres unes dimensions espectaculars en el sentit més important de la vida, en el sentit de possibilitats de millorar la felicitat humana o, com a mínim, d'impedir determinats sofriments. També té la possibilitat d'influir positivament en l'evolució de la nostra espècie. D'aquestes millores se n'aprofiten sempre, moltes vegades sense adonar-se'n, tots aquells ciutadans il·lustrats que es miren la tècnica com si no anés gaire amb ells, com si fos una cosa d'éssers més primitius. A la tècnica i a la tecnologia, però, encara els falta superar una gran prova: ser utilitzades de manera universal per erradicar la misèria material, cosa que, amb elles (i amb diners), ara seria possible. No amb l'art, ni amb la literatura.
19/01/2015
EL FILÒSOF
Després de passar-se tota la vida provant de comprendre la vida, finalment va comprendre que la vida era com un enemic, que bàsicament no s’havia de comprendre sinó que s’havia de resistir. Aleshores va comprendre allò que havien comprès de seguida, sense saber-ho, tots aquells que no comprendrien mai la vida.
13/01/2015
APROXIMACIÓ NAÏF A L’AVANTGUARDA
Precisament perquè m’estimo l’avantguarda, utilitzant aquesta paraula en un sentit ampli i no en el sentit restringit de les grans avantguardes de la primera meitat del segle XX, perquè crec que la literatura, la música i l’art en general no serveixen només per passar l'estona, sinó que ens ajuden a avançar en la comprensió de la nostra realitat i que aquesta és la seva funció més important... Precisament per això i perquè m'interessa la supervivència i el sentit renovador de l'avantguarda, tinc una manera relativament naïf però eficaç d’aproximar-me a algunes obres literàries, musicals o artístiques, que m’ajuda a identificar allò que jo qualificaria d’avantguarda fallida, sense negar-li la seva part de valor però qüestionant la seva consideració avantguardista, en el sentit que no està al capdavant de res; en canvi l'avantguarda de fa gairebé cent anys sí que anava al capdavant. Però a partir d'un cert moment del segle XX l'art va tractar d'afirmar-se prèviament amb la ruptura, ja convertida en necessària i convertida en tradició: la tradició de la ruptura, com explicava Octavio Paz cap al anys seixanta del segle passat; per tant, passats el anys, la ruptura com a premissa prèvia (en lloc de l'evolució amb la imprevisibilitat de la ruptura com a resultat final) seria l'evidència més clara de la continuació d'una tradició recent i no d'una avantguarda. Ara bé, l'Octavio Paz pensava que allò s'acabaria i no s'ha acabat, perquè ell parlava de la fi de l'avantguarda. Aquesta avantguarda fallida, que es presenta en diverses formes (a vegades en forma d’una moda inevitable, a vegades en forma d’una industrialització encoberta, etc... i sempre sota un gran paraigua teòric), existeix i existirà mentre els éssers humans tinguem la necessitat d'èxit econòmic i social, és a dir, sempre. I l'avantguarda, en general, en el sentit més renovador, també. És evident que en l'art, com en la història i en la vida, tot està molt entreteixit, que no hi ha avantguardes autèntiques i avantguardes falses diferenciades, per això faig servir la paraula fallida per identificar una avantguarda que és art, però que potser ja no és avantguarda, ja no és al capdavant dels canvis essencials, encara que li seguim dient d'aquesta manera per la seva voluntat de ruptura, per la seva similitud amb les grans avantguardes històriques. També és evident que la meva aproximació és molt senzilla, que pot semblar rudimentària, que està a prop d’allò que es pregunta l’home del carrer quan s’acosta a una obra d’art i que revela les meves diferències amb determinades formes de l’art o, més concretament, amb determinades preses de pèl, per part d’alguns autors, a la resta de la humanitat. Aquesta aproximació consisteix en fer-me algunes preguntes senzilles. Hi ha una primera pregunta clau que ja no em cal fer perquè és totalment intuïtiva i és a la base de totes les altres, és la que racionalment expressada potser faria: Commou el meu esperit? Si aquesta té una resposta positiva ja no em pregunto res més, simplement m'interessa, és art, no cal pensar-hi més. I si hi ha innovació respecte al que hem vist anteriorment sento que estem a prop de l'avantguarda. Ara bé si aquesta resposta per a mi és insoluble, cosa que passa sovint, sempre penso que pot commoure l'esperit d'algú altre i en aquest cas em faig algunes preguntes més, ja a dins de la més estricta racionalitat. Per exemple, si es tracta de música, la meva aproximació consistiria en fer-me la següent pregunta referida a un període (mai a una sola obra) o al conjunt de les obres musicals d’un autor: ¿A partir d’una idea i amb pocs coneixements de composició musical, algú altre podria fer-ho o simplement delegar-ho? Per exemple jo mateix, que tinc uns coneixements elementals de música. Si la resposta és que sí, per interessant que em sembli la idea i per reconeguda que sigui la capacitat musical de l'autor, començo a reflexionar sobre les obres considerades. Potser seríem més a prop del disseny, que també té la seva avantguarda però la té lligada curt perquè ha de ser útil i endreçada, ha de complir amb la legislació i el decòrum. Potser seríem a prop de la ciència o de la tècnica, potser a prop de l'estadística o de la computació, però ara sense haver de comprovar l'adequació dels resultats amb la realitat i, per tant, algunes vegades sembla que estiguem al davant d'una llibertat equiparable a la dels acudits que ens fan riure. I com que, els qui venim del rigor de la tècnica i de la ciència, sabem que és impossible que un autor tingui cada dia una idea nova, consistent i genial (cosa que hi ha concepcions que sembla que consideren possible), hi ha una altra pregunta central associada: ¿Hi ha innovació i evolució interna en les obres considerades? Com que sóc molt conscient de la tasca gairebé impossible de fer un descobriment diari que sigui totalment nou, en l'art conceptual m'interessen especialment aquelles obres de llarg abast temporal que estan relacionades amb una concepció de la vida i amb una actitud vital persistent de l'autor, com per exemple la defensa dels drets humans, la sensibilitat ecològica o la millora d'alguns aspectes socials. Sóc molt conscient de la simplicitat de l’aproximació, però a vegades em porta a sensacions i a comparacions interessants, no ja entre avantguardes més o menys fallides sinó entre les avantguardes més consistents. Em porta a comparar, per exemple, l’obra de Cage amb la de Schönberg, la de Duchamp amb la de Giacometti, la de Brossa amb la de Foix. Descartada la total immaterialitat de l’art pel mateixos postconceptuals, aquestes preguntes m’ajuden a escatir fins a quin punt l’obra considerada és la conseqüència d’un treball en profunditat en el material específic de la pròpia disciplina, idees incloses. Amb tot i això, pel fet de la vulgarització i la massificació de la major part de l'art, la música i la literatura en el món actual, qualsevol intent d'avantguarda, per més fallida que sigui, és un aire fresc que ens arriba.
01/01/2015
POEMA DE NADAL
Si no som capaços d'acabar amb la misèria, d'acabar amb les grans desigualtats entre els éssers humans i construir un món millor, ja podem escriure poesia o fer qualsevol altra cosa, que tot sona com si toquéssim un clarinet esquerdat mentre mirem les desgràcies al telenotícies.
25/12/2014
QUANTS DÉUS HI HA YAJNAVALKYA?*
-El que s'esmenten en la invocació de l'himne als déus de l’univers; és a dir, que són tres i tres-cents, tres i tres mil.
-Sí, Yajnavalkya, però quants déus hi ha realment?
-Trenta-tres.
-Sí, Yajnavalkya, però quants déus hi ha realment?
-Sis.
-Sí, Yajnavalkya, però quants déus hi ha realment?
-Dos.
-Sí, Yajnavalkya, però quants déus hi ha realment?
-Un i mig.
-Sí, Yajnavalkya, però quants déus hi ha realment?
-Un.
* Una deliciosa successió numèrica de déus en un fragment del Brihad Aranyaka Upanishad, que planteja l’eterna qüestió filosòfica entre l’un i els molts. Les preguntes sempre són en forma d'afirmació de la resposta i de la necessitat d'anar més enllà: "Sí...però...?"A mi em faltaria, al final, tornar a repetir la mateixa pregunta, que ara es quedaria sense resposta o bé tornaria en cercle a la primera.
21/12/2014
NOTA DE NADAL
Més enllà de la necessitat d’afirmació individual dels éssers humans, més enllà de la necessitat d’afirmació del grup, més enllà de la capacitat inventiva que genera aquesta necessitat, més enllà de la manipulació que d’aquesta necessitat n’han fet les religions i el poderosos de totes les èpoques, més enllà de la necessitat d'evitar l'angoixa que produeix la manca racional de sentit de la vida humana, més enllà de la necessitat de construir un relat racionalment coherent i compartit amb altres persones, més enllà de la necessitat de portar els pensaments cap a una realitat feliç, més enllà de la necessitat de salvació... Al món, més enllà del dolor i de totes les desgràcies, més enllà de l’absurd i de la mort, més enllà de tot el mal, hi ha alguna realitat meravellosa i oculta que no podem comprendre. Quan llegim poesia que ho és de veritat, endevinem aquesta realitat més enllà de les paraules. Però al provar de referir-nos a ella d’una manera més lògica ens apareixen uns problemes insolubles de llenguatge que ja els advertia Sòcrates: “[...] ells, la font d’aquestes revelacions, l’anomenen veus, símbols, profetes, i jo en dic la divinitat”. Potser la diferència més important entre un ateu, un agnòstic i un creient, és que el darrer accepta, de forma convencional i compartida, la presència d’alguna realitat incomprensible i meravellosa. Jo accepto aquesta realitat, però no ho faig de manera convencional i compartida (no ho faig perquè no ho puc fer, si ho fes entraria en unes greus contradiccions intel·lectuals i vitals), no estic amb cap religió i, d'alguna manera, estic una mica amb totes. No sóc ateu, ni agnòstic, ni creient; o bé, sóc relativament ateu, relativament agnòstic i relativament creient en allò que simbolitzen els milers de déus i divinitats que s’ha anat inventant la humanitat al llarg de la seva història i sobretot, per cultura, en allò que simbolitza el déu dels cristians. Però més enllà de les religions, al món hi ha alguna realitat meravellosa que no podem comprendre. No cal que sigui absoluta, ni cal que sigui més poderosa que el mal. No cal que ens salvi de res, ja ens salva pel fet de ser-hi. El llenguatge que ens hi acosta és el llenguatge de l'amor, el llenguatge poètic. És una flama que ens escalfa en la nit, una flama d’alegria i de bondat. És la flama de Nadal.
11/12/2014
EL LÍMIT DEL QUATRE
Els estudis històrics dels matemàtics sobre la gènesi dels números en l’evolució humana expliquen el que s’anomena límit del quatre. Consisteix en el fet que al voltant del número quatre endavant hi ha dificultat en reconèixer la quantitat sense haver de comptar i només a partir de la contemplació immediata de la imatge. Hi havia pobles primitius que tenien, com a llenguatge numèric, un, dos i molts. Les poblacions primitives, que encara no sabien comptar i, per exemple, volien saber quants animals hi havia en un ramat, havien de cercar una solució per no perdre animals sense saber-ho. Aquesta solució era la de l’emparellament dels animals amb petites pedres que dipositaven en un recipient a l’efecte. Per exemple, si al matí, per cada ovella que tenien davant seu dipositaven una pedreta, al vespre o l’endemà, el conjunt de les pedretes i les ovelles, una a una, s’havien de correspondre exactament. Ja posteriorment, per tal d’evitar frau en les transaccions, feien marques tranversals en bastonets divisibles longitudinalment, i cada part contractual es quedava amb una de les dues meitats que en qualsevol moment es podien tornar a comparar, tornant-les ajuntar i comprovant que les marques eren coincidents. Cadascú sostenia a les seves mans la meitat del bastonet amb l’inventari (stock) pactat (vuit ovelles, per exemple) i d’aquesta pràctica evolucionada amb el temps ve l’expressió stockholder (accionista). No sabien comptar ni anotar la xifra, però sabien comparar, un element a un, diversos conjunts. Però tornant al límit del quatre, Gilbert White, un important naturalista ornitòleg del segle XVIII, va fer experiències amb alguns ocells on demostrava que els ocells no s‘adonaven que algú els prenia un ou del niu si n’hi havia més de quatre i, en canvi, se n’adonaven si n’hi havia menys. Ara bé, els ocells sembla que no saben comptar. Nosaltres podem comprovar que, encara que sabem comptar, aquestes mateixes capacitats i dificultats també les tenim. Per exemple, els números romans a partir del quatre ja es representen de diferent manera (I, II, III, IV) per visualitzar-los millor i no haver de comptar els pals, o bé si anotem en una pissarra les votacions a mà alçada en una reunió de veïns, a partir de la quarta ratlla vertical, per representar la cinquena, no fem un altre pal sinó que creuem amb una ratlla inclinada les anteriors. Per exposar un altre cas, imagineu que esteu asseguts a la grada, a punt de començar a veure un partit de bàsquet i que han sortit alguns jugadors a escalfar; si només n’han sortit tres i, mentre llegiu el diari, pregunteu distretament al vostre veí: quants jugadors estan escalfant? Us dirà immediatament: tres. Si n’han sortit vuit o deu i, mentre estan evolucionant i fent cistelles, li feu mateixa pregunta, possiblement us dirà: un moment... i els haurà de comptar abans de dir-vos: n’hi ha nou. En aquest darrer cas, si no sabés comptar no us podria respondre amb exactitud, com els passava als homes primitius, i us hauria de dir alguna cosa semblant a uns quants, bastants o molts. La dificultat biològica de reconèixer el número sense haver de comptar, només a través de las contemplació immediata de la imatge (per subitació), sembla que comença al voltant del quatre. N’hi ha, però, que semblen mantenir la mateixa dificultat que els animals , tot i saber comptar: són els policies i els polítics quan fan estimacions del número de manifestants.
29/11/2014
EVOLUCIÓ DE LA PINTURA
És impossible entendre l’evolució de les arts plàstiques del segle XX i la seva valoració per part de la crítica especialitzada, sobretot de la pintura, sense tenir en compte que es tracta d’objectes, peces úniques, icones que poden ser comprades per particulars i venudes més cares. Això no passa en cap més art, com la literatura, el teatre, el cinema o la música.
22/11/2014
DIAGRAMA DE VALOR
En totes les èpoques hi ha hagut autors (obres) mediocres o dolents amb èxit, autors bons amb èxit, autors bons sense èxit i autors mediocres o dolents sense èxit. Seria interessant establir un diagrama bivariant del valor intrínsec de l’obra en front de l'èxit comercial o popular durant la vida de l’autor, en música, en literatura i en art, per tal de veure el volum de cada una d’aquestes quatre categories en diverses èpoques. El segon paràmetre (l’èxit) es relativament fàcil de determinar però el primer (el valor) seria més complicat; per determinar-lo s‘haurien d’establir variables numèriques adequades, s‘hauria de deixar passar molt de temps a partir de la vida de l’autor i, a més, s’hauria de tenir en compte que aquest paràmetre, el valor, sempre estaria influït en la posteritat per l’èxit immediat obtingut; en aquest sentit, molts dels autors sense èxit en vida ja no ens haurien arribat a nosaltres, sobretot els mediocres o dolents, però el seu volum potser es podria estimar aproximadament a partir d’altres dades; de fet els mediocres o dolents sense èxit tampoc no aportarien gran cosa al diagrama, encara que ens indicarien el percentatge d’individus poc dotats que es dediquen a una activitat sense retorn, cosa que només es plausible a partir de l’excés de riquesa o de desesperació. El gràfic, on es veuria un núvol de concentració de punts i les seves tendències, es podria acumular o segmentar per èpoques i activitats. Potser una manera relativament fàcil de fer aquest diagrama sense utilitzar dades complexes, seria fer una estimació del valor, consensuada per part del experts. Per exemple Van Gogh, amb alt valor actual i sense èxit en vida, podria ser a un angle del quadrat i els pintors pompiers potser serien cap a l’angle oposat, encara que potser hauríem de deixar passar un parell de segles per veure-ho millor, perquè el valor de Van Gogh podria baixar o el valor simplement documental dels pompiers, per exemple, podria créixer. Tal com ens anéssim aproximant a l’època actual aniria augmentant la subjectivitat i la incertesa. Tot i això, per més que ens allunyéssim i guanyéssim en objectivitat, el valor sempre estaria molt influït per l’axiologia estètica de la nostra època o de l’època futura en la qual es fes la valoració. Per tant. el diagrama, si es fes, aniria evolucionant i canviant, posem cada cent anys, per exemple. Aquest diagrama segurament que no el farà mai ningú, gairebé penso que és completament segur que no el farà mai ningú. Però encara que no el faci mai ningú, el podem imaginar. Llàstima que ara no es pugui veure gens bé el final el segle XX i el començament el XXI, que tinc el convenciment que donaria valors molt diferents de les altres èpoques passades, en el sentit de l’augment proporcional del núvol de punts en la zona d’autors mediocres o dolents amb èxit.
15/11/2014
XANTIPA
L’Economia de Xenofont és un diàleg socràtic dispers que ajuda a entendre la concepció de la vida a l’Atenes clàssica sobre temes tan diversos però entrellaçats com eren l’economia domèstica, l’agricultura, les relacions socials entre homes i dones, l’esclavatge, l’educació... Allí és on es troba, per boca d’Iscòmac que instrueix Sòcrates sobre l’Agricultura, la coneguda frase “l’ull de l’amo engreixa el cavall”. També hi ha aquella altra famosa frase, aquesta de Sòcrates, que diu “si tu pots ensenyar un home a manar és molt important perquè el pots ensenyar a ser amo i, si el pots ensenyar a ser amo, el pots ensenyar a ser rei”. I també Sòcrates, en una expressió que ens fa somriure però ens revela la seva manera d’afrontar la realitat, diu que va prendre per dona Xantipa perquè ella tenia un caràcter tan difícil que, si era capaç d’avesar-s’hi, totes les altres relacions que establiria a la vida li serien molt fàcils.
10/11/2014
LA TRANSCENDÈNCIA
Tots el éssers són transcendents. No cal que facin res per ser-ho. Ho són per naturalesa. L’ésser és transcendent. Tots el homes i les dones són transcendents, tant si en són conscients com si no, en el sentit que viuen més enllà d’ells mateixos, viuen a fora d’ells mateixos, són més que ells mateixos, tinguin les creences que tinguin. Els éssers humans són naturalment transcendents, plens de creences i profundament espirituals, facin el que facin, creguin el que creguin i pensin el que pensin, tant els més savis com els més ignorants. Els animals també són transcendents en menor grau. Els vegetals també. Fins i tot penso que és transcendent el món mineral, perquè m’he acostumat a veure tot l’univers transcendent, en el sentit antropològic d’un món que va més enllà de l'aparença de si mateix, cap a una altra realitat desconeguda per nosaltres. Un món físic que, si l'interroguem amb la investigació, ens respon moltes vegades de manera imprevista i ens parla d'un altre món desconegut, ocult i potser meravellós. La transcendència de l'ésser no sabem d'on ve ni cap a on va, però és aquí. Moltes de les religions i creences col·lectives que hi ha hagut al llarg de la història, des de l'animisme fins al marxisme, han estat una mena d’exaltació, degradació i utilització (tot al mateix temps) d’aquesta transcendència.
28/10/2014
LA VISIÓ D'ARQUÍLOC
La poesia, tal com la coneixem avui, és un gènere literari breu que va inventar Arquíloc, entre altres, cap allà el segle VII a. de C. per tal de poder ser llegit fàcilment a les pantalles dels telèfons mòbils.
20/10/2014
LA GALLINA DE RUSSELL
Tornant a les creences (hi tornaré moltes vegades), qualsevol aproximació honesta a la realitat ens mostra que han estat sempre presents a la història de la humanitat, que encara hi són, i que hi seran si no hi ha un canvi radical a la nostra espècie. Tan radical que hauria de ser un canvi d’espècie i, a més d’això, un canvi d’enorme profunditat en la nova espècie. Un canvi de tal magnitud no el podem imaginar. Ara bé, les creences han reculat al davant dels descobriments de la ciència que les ha anat desmentint i s’han anat substituint per unes altres de més lleugeres que suporten més bé els embats de la probabilitat, de la comprovació i de la falsació. Moltes de les creences antigues no han pogut superar els inconvenients de la racionalització progressiva. Per tal de veure la diferència de mentalitat amb els homes cultes antics (per exemple amb els grecs de fa uns 2.500 anys), adonem-nos que fins i tot un home com Heròdot (acostumat, com a historiador, a basar-se en fets) sembla que expressa els seus dubtes en la veritat d’un relat que per a nosaltres és simplement un conte, un conte mític, però un conte. Quan Heròdot explica la increïble faula de l’au Fènix (que cada 500 anys es crema i torna a néixer de foc), provinent d’un relat que ell escolta a Egipte, abans d’explicar-la diu, com si no fos evident, alguna cosa com: “Encara que jo no m’ho crec, diuen que...” o sigui que ell, un dels homes més cultes i possiblement més racionals de l’època, sembla que no ho explica com si fos simplement una faula absoluta sinó que sembla que se li podria atorgar alguna remota possibilitat, alguna possible credibilitat. Perquè, aleshores, una cosa que deia un home amb una certa autoritat, i que es repetia de generació en generació, podia semblar tan certa com que demà sortiria el sol. Però, fins i tot en aquest cas, Bertrand Russell afirmava, fa uns cent anys i ampliant una idea anterior de Hume, que el fet de pensar que demà sortirà el sol, en el fons també és una creença, encara que tant la nostra experiència vital anterior com l’alta probabilitat científica que succeeixi, ens fa donar-la per certa i universalment compartida. A més, des del punt de vista antropològic, aquesta creença és necessària per viure la vida més o menys tal com la coneixem, perquè seria gairebé impossible de viure si cada dia dubtéssim de si demà sortirà el sol o no sortirà. Però Russell, amb la seva mentalitat analítica, afirmava que teòricament podria no ser així i que demà el sol podria no sortir, perquè tant la nostra experiència vital com la de la ciència es basen en el coneixement dels futurs que ho eren i que ja han esdevingut passat, però mai no hem tingut experiència de un sol futur del futur i, per tant, en el límit lògic, no estem fent una deducció sinó una inducció més que confirma l'afirmació, però que podria ser falsa. Russell també diu que podríem tenir la mentalitat de la gallina a la qual l'amo sempre li ha donat blatdemoro fins que un dia, que ella espera com sempre el blatdemoro, li passa una cosa única que no li passarà mai més, que no li havia passat mai i que, per tant, no la podia imaginar: aquell dia, en lloc de donar-li blatdemoro, l'amo li talla el coll, la cou al forn i se la menja. Perquè ens podria passar, per exemple, una cosa que no deia Russell i que jo afegeixo amb tota humilitat, en el seu mateix sentit: que els científics no haguessin pogut detectar mai que, en realitat, l’univers és una bombolla a l’orella d’un déu que ha estat dormint durant tota la història, que la bombolla ja comença a picar-li una mica, i que precisament aquesta nit es despertarà per gratar-se l’orella. (Els qui sou de ciències canvieu el déu per una energia còsmica, silenciosa i oculta, en una dimensió nova i totalment desconeguda abans d’aquesta pròxima nit).
14/10/2014
AMB DITS DE MARINER
El nus travat de les creences s‘ha provat de tallar a partir del racionalisme i no s’ha pogut. Només hi ha la possibilitat de tractar d'afluixar-lo i desfer-lo, amb paciència però desfer-lo. Per exemple, els qui diuen que només creuen en el coneixement científic (que ja és una creença), en què pensen quan es casen?
13/10/2014
PRINCES STREET GARDENS
Quan, aquest estiu, en el curs d’unes petites vacances, estava assegut tot sol en un banc dels magnífics Princes Street Gardens, just al davant del castell d’Edimburg, vaig ser protagonista involuntari d’una anècdota que em va divertir, que em va fer reflexionar sobre el meu caràcter i que no pot interpretar ningú més que jo mateix. Estava llegint un llibre de Mathew Kneale titulat “An atheist’s history of belief”. Poc abans havia anat a la seva presentació en el curs del Book Festival, que es celebra a la ciutat a mig Agost i, com altres vegades, el meu interès estava en la relació entre les creences humanes, els fets reals i el pensament científic o tècnic. La presentació, com quasi sempre en aquest festival, consisteix en una entrevista molt distesa que fan a l’autor del llibre, amb preguntes posteriors del públic assistent. Es va guanyar les simpaties dels assistents en les dues primeres respostes, la primera va ser a la pregunta: “Aquest és el primer llibre de no ficció que escriu, els anteriors eren sempre de ficció... què pensa de la literatura de ficció en el moment actual?” Resposta: “Disculpi, però no puc contestar perquè no llegeixo mai ficció”. Jo vaig estar a punt d'aplaudir, perquè la meva resistència a llegir ficció, sobretot si no és llegir o rellegir un clàssic necessari de més de cent anys, m’ha crescut de manera exponencial. La segona va ser a la pregunta de si s’havia tornat creient en alguna religió després d’aquest estudi. Resposta: “I’m afraid not. Però la religió ha tingut una gran importància a meva vida, jo existeixo gràcies a la religió perquè la meva mare es va veure obligada a emigrar a Anglaterra pel fet de ser jueva i així va poder conèixer el meu pare”. És gairebé impossible de millorar. El llibre es vol acostar a les motivacions de les creences humanes, estudia respectuosament i de manera volgudament irregular les religions i creences que considera més interessants de la història d’occident (incloent el marxisme) i totes les seves conclusions porten a pensar que la majoria de creences estan motivades per la necessitat de reafirmació de l’ésser. Però tornant al parc d’Edimburg, on jo em sentia tan bé llegint sota els núvols i algun raig de sol lleuger, mig aïllat en la fresca del matí... Jo que, després d’una adolescència catòlica, penso que sóc relativament ateu respecte als milers de déus i divinitats que ha anat inventariant la humanitat al llarg de la seva història (de la mateixa manera que sóc relativament ateu respecte a Hamlet) i que sóc relativament creient en moltes altres coses relacionades amb aquests déus i divinitats, em vaig trobar que se’m va acostar una senyora amb una insígnia de la Church of Scotland, acompanyada d’una nena amb una petita bossa a la mà i em va dir: “No sé si vostè ens voldrà donar res pels nostres nens pobres, perquè llegint aquest llibre...” i jo, abans de preguntar-li res més, ni de pensar si anava de debò o era una simple estafa, ja li havia dit “Oh, I’m not an atheist!” i li havia posat dues lliures escoceses a la bossa.
13/10/2014
EL GRAN TRIOMF
La transcendència de l’ésser és el triomf de la part meravellosa de la vida en l’esperit dels homes, el sentit de la pròpia vida i la intranscendència de la pròpia mort.
08/10/2014
NATURALISME
L’estat espanyol envers Catalunya es comporta com aquell que et trepitja, explica a tothom que l’has trepitjat tu i després et denuncia. Té molt més poder que tu i un megàfon gegant. La gent s'acaba creient que l’has trepitjat tu i el jutge et condemna a tu. D'aquesta manera, ell et pot tornar a trepitjar. A cada condemna tu ets més dèbil, ell és mes fort i té més impunitat per començar un altre cicle. Si no saps reaccionar, ell et seguirà trepitjant fins que ja no pugui dir més que has estat tu, perquè les teves condicions seran tan precàries i miserables que ja ningú no es creurà que tu puguis trepitjar ningú.
28/09/2014
AUGUSTE COMTE
¿Com pot ser que les religions i creences, que han estat presents en la vida pròpiament humana des dels seus inicis, posem uns cent mil anys per tirar molt curt (fa com a mínim uns tres-cents mil anys que ja existia la nostra espècie i que ja enterraven els morts), s’hagin menyspreat sistemàticament, moltes vegades sense la més mínima consideració antropològica, per la majoria d’intel·lectuals a partir de la il·lustració? Auguste Comte, que és considerat per molts el fundador del positivisme i per alguns altres el pare de la sociologia, es va adonar clarament de la importància que tenien algunes creences que, a la primera meitat del segle XIX, la seva mateixa filosofia estava desballestant completament; va intentar establir una religió nova: la religió de la humanitat, que fos compatible amb el pensament positivista que estava naixent. No cal dir que no va reeixir en la seva empresa, que va ser una excentricitat i un desastre tant des del punt de vista filosòfic com de l’èxit social, però es va mostrar lúcid en el sentit de no menystenir completament allò que havia tingut tanta importància i durant tants segles per a la humanitat i que, per tant, delatava una profunda necessitat; ell mateix, veient que ho estava destruint, va tenir el coratge de cercar-ne una solució impossible. En canvi, la posició de la majoria de racionalistes no ha estat aquesta sinó que ha estat la del pretès progrés lineal i irreversible de la raó i de la ciència, donant ja per liquidada qualsevol cultura que es considerés superada o anterior, és a dir, tècnicament inferior. L’angoixa filosòfica del segle XX n’és una conseqüència associada.
24/09/2014
LA SAVIESA DELS POETES
Hi ha gent que s‘acosta als poetes pensant que els poden ensenyar alguna cosa, però en la majoria de casos els poetes saben el mateix que tothom ja sap de manera més o menys conscient, només que els poetes, al moment d'escriure els seus poemes, han tingut per un instant, com un llampec, la clara consciència de saber-ho. En canvi els poetes acostumen a no saber moltes coses senzilles i necessàries que saben la majoria dels altres.
05/09/2014
REGAL
La vida hauria de ser un regal que es dóna amb alegria.
29/08/2014
MOLTS I BRUTS
La segona meitat del segle XX ha estat una època de gran progressió en el benestar de la població dels països desenvolupats, sobretot de la població europea. Però també ha estat una època de gran augment del ritme de creixement de la població mundial. Cap a la meitat del segle XX, la població total de la terra era de menys de 3.000 milions i al final del segle era ja d’uns 6.000 milions d’habitants; s’havia doblat en menys de cinquanta anys. Ara és d'uns 7.500 milions. El ritme de creixement va ser extraordinari i per tant el creixement total de la població i la contaminació associada també. Per fer números rodons, quan la població de la Terra era de 5.000 milions (cap a l’any 1990), la contaminació ja era considerable i cada habitant del planeta disposava de promig d’uns 100.000 metres quadrats de superfície terrestre, amb la seva atmosfera, per viure i contaminar (considerant el total de la superfície del globus terrestre, amb el mar inclòs); això és la superfície equivalent al terreny de joc d'uns catorze camps de futbol. Però si es mantingués el ritme de creixement de la segona meitat de segle XX, només d’aquí a cinc segles, cap al segle XXV, cada habitant disposaria de menys de 100 metres quadrats de promig (la mida d’un pis, amb la qual cosa la contaminació seria monumental) i, només cinc segles després, cap al segle XXX, com que la progressió és geomètrica, hi hauria més de 10 habitants per cada metre quadrat disponible.* Seria el triomf total des castellers. Tots tan junts com als quadres de l’Ucello, però més, arreu i sense poder-ne sortir. Això no passarà. Aquesta faula esperpèntica és impossible. Els models matemàtics que estudien la població ja preveuen, per múltiples causes, una inflexió cap a la meitat d’aquest mateix segle. I si ens anéssim acostant cap a aquelles estretors ja ens mataríem primer entre nosaltres, per instint de supervivència. Potser els més rics ja haurien començat a marxar del planeta. Però el perill de la contaminació associada a la població sí que existeix. Només el fet de pensar-ho ens fa venir calfreds, ens fa veure d’una altra manera el futur i ens fa sentir una mica més confortables en aquesta magnífica crisi econòmica en la qual estem immersos al començament del segle XXI. Es necessita urgentment un govern planetari amb capacitat de decisió. I si no el tenim? Doncs fer, amb els nostres vots, que els polítics se n’ocupin. I una altra pregunta: Com deixaràs tu d'arreglats -és a dir, amb quina quantitat de brutícia- després de la teva vida, els deu camps de futbol que, més o menys, ara et corresponen?
*Per als de lletres: els qui no esteu acostumats a treballar amb potències de 2, podeu fer els càlculs de manera molt fàcil, es tracta només de treballar amb números rodons aproximats. Per exemple, a partir de 5.000 milions d’habitants, anar doblant cada cinquanta anys la població i comparar-la amb la superfície total de la Terra que és d’uns 500 milions de kilòmetres quadrats. Cal tenir en compte, és clar, que cada kilòmetre quadrat equival a un milió de metres quadrats.
22/08/2014
EL MAL
Els de la generació europea del 68 i posteriors no tenim consciència del mal, de l’enorme força del mal. La consciència de l'absurd, de la tragèdia de la vida. Hem viscut en cotó fluix. La generació anterior va viure la tragèdia dels totalitarismes i els camps d’extermini. Però ara mateix han degollat un periodista i ja fa dies que hi ha crucifixions a Síria. Això et fa venir la mala memòria. Et fa recordar tot el mal i tota la maldat possible. I saps que encara n’hi ha més. Saps que encara hi ha més mal i que el mal acaba triomfant. Per això tenen tant de valor la bondat i el bé, tot allò que preserva la vida i la felicitat. Com si fos per jugar, qualsevol accident pot fer desaparèixer, en un moment, a un home i a una dona feliços i a la seva família feliç. Com si fos una broma de mal gust, qualsevol ésser pot patir un sofriment insuportable que li farà demanar la mort, perquè ja només la veu com una salvació definitiva del dolor físic o psicològic. En aquest món, en qualsevol moment poden passar coses terribles, que a vegades no passen... As flies to wanton boys, are we to the gods; they kill us for their sport.*
* "Com mosques per als nois trapelles, som nosaltres per als déus; ens maten per deport." Shakespeare (King Lear).
20/08/2014
RESPIRACIÓ
Al matí, escolta els batecs del teu cor i la teva respiració com si fos un miracle, que ho és; respira profundament com un iogui... és la transcendència de l’ésser, la seguretat d’una meravella oculta. Respires l’Amor.
10/08/2014