Notes

Aquestes notes volen ser només uns punts de vista, una finestra oberta i anàrquica a una sèrie d'experiències, intuïcions, pensaments, articles, temes d'actualitat, petits assaigs... en diversos camps del coneixement i de la vida diària, que elaboro per l'nterès que tenen per a mi i també per a no oblidar-me’n completament. Des de la poesia a la la ciència, des de les creences a la tècnica. Hi ha curiositats i anècdotes, aforismes i notes marginals. També hi ha algunes obsessions. No pretenen arribar a conclusions sobre els temes tractats que, moltes vegades, es tornen a reproduir en formes diferents. En molts casos no tenen cap relació directa amb els poemes, però sense aquestes vivències el poemes no podrien existir.

DEFINICIÓ DE RELIGIÓ

Sistema col·lectiu d'autoajuda espiritual, generalment utilitzat pels poderosos per reprimir la població.

19/10/2019

ELS VEGETALS

Les plantes també neixen, s'alimenten, es reprodueixen i es moren, com nosaltres, però de quina forma més plàcida! Sembla que pensen amb tot el seu cos. No us agradaria, de tant en tant, ser un vegetal? Encara que fos només per una estona. Jo a vegades ho provo, sobretot quan escolto alguns discursos polítics, encara que em quedo sempre a una distància infinita d'aconseguir-ho. Però amb totes les possibilitats que ens ofereix el futur com a espècie a més llarg termini (si no ens autodestruïm d'aquí a dos dies) i comptant amb la intel·ligència artificial que està al caure, no podríem aprendre d'ells (o d'elles) moltes coses?

11/10/2019

ESTIMAR LA VIDA?

Pràcticament no es pot viure sense estimar la vida d'alguna manera, sense estimar tot allò que ens fa feliços i que ens ajuda viure. Però quan sento dir aquesta obvietat a alguna persona, afirmar-la conscientment, sempre penso que en el seu interior hi habita la felicitat o que, com a mínim, hi habita alguna espurna de felicitat anterior o algun bri d'esperança. I que així ho expressa. Encara que sigui en els moments més difícils. Només cal pensar en el final de la famosa aria E lucevan le stelle  de l'òpera Tosca de Puccini, on Cavaradossi, condemnat a mort, reviu el record de la seva estimada Floria i acaba dient: E non he amato mai tanto la vita! Jo també ho he dit (o m'ho he dit a mi mateix) moltes vegades. Però quan diem o pensem això de manera espontània ens referim quasi sempre inconscientment a aquella part lluminosa i feliç de la vida, no a la seva part més dolorosa i obscura, que inevitablement també hi és. A mi m'agrada dir, perquè no hi hagi cap dubte, que estimo la part meravellosa de la vida, aquella part que em sembla meravellosa perquè em fa feliç que existeixi. Simplement que existeixi. Encara que jo, com un Cavaradossi devastat, no en pugui participar. Quant a la resta no ho sé... però també odio alguna part de la vida, algunes de les injustícies i les calamitats immanents de la pròpia vida, i sobretot odio profundament la ignomínia de la humanitat, la infàmia de la història de la humanitat. I a vegades no sé quin sentiment és més fort.

22/09/2019

ELS ANIMALS

Si al darrere de qualsevol filosofia, de de qualsevol política, de qualsevol antropologia, de qualsevol intent de comprensió de la humanitat com a entitat diferenciada, hi hagués hagut la profunda constatació implícita de la nostra condició animal, de la nostra extrema proximitat amb els animals, amb els mamífers que neixen d'una manera semblant a nosaltres, que s'alimenten d'una manera semblant a nosaltres, que es reprodueixen d'una manera semblant a nosaltres, que es moren d'una manera semblant a nosaltres i que, durant tota la seva vida, cerquen el plaer per necessitat i fugen del dolor per necessitat com nosaltres també cerquem la felicitat per necessitat, si aquest hagués estat el punt de partida ineludible de qualsevol aproximació a la vida humana, estic completament convençut que la història de la humanitat hagués estat molt més saludable.

16/09/2019

LA CONSCIÈNCIA UNIVERSAL

Tots som part d'una consciència universal? Aquesta és una possibilitat que es pot deduir de la lectura de certs passatges de l’hinduisme, però també es podria concloure a partir d’altres filosofies religions, algunes molt primitives com l’animisme. És una afirmació poètica interessant que té la virtut de tranquil·litzar la nostra consciència individual, sempre inquieta. Però no hi ha cap evidència que això sigui així. Confondre la poesia amb la realitat més evident, com el fet que dos i dos són quatre o que les dones tenen nens, és una de les aficions més habituals de la humanitat, ja des dels primers descendents dels primats. Fa pocs dies vaig llegir les afirmacions d’una persona que es dedica a recórrer el món explicant veritats com aquesta. I a mi em sembla molt bé, cadascú té les aficions que vol tenir (o que pot tenir). I aquesta, probablement, és una creença beneficiosa per a la humanitat, per tant doble premi. L’únic que no em va agradar gaire és que digués que els científics haurien de practicar més la meditació (és referia a un tipus de meditació derivada del budisme). Potser té raó, perquè  penso que és benefactora i que s’hauria de practicar més, científics inclosos. Jo en conec que ho fan i, a més, n' hi ha que estan interessats en el concepte de la consciència universal des del punt de vista estrictament científic. Però, per què es va referir precisament als científics i no als artistes plàstics, per exemple, o als militars, o als politics, o als conductors d’autobús? Doncs perquè els místics de totes les èpoques sempre han tingut una prevenció especial contra la ciència. És comprensible, perquè a cada pas que la ciència fa endavant els acostuma a enderrocar un considerable volum d’idees preconcebudes, que es demostren radicalment falses. Això encara dura. I sembla que amb els efectes beneficiosos de la meditació, no per part dels científics sinó per part dels místics, que aquest sí que en fan, tampoc no s'arregla. No m’hi vull tornar, però si volgués podria dir seriosament que els místics haurien d’estudiar enginyeria. Cosa que no faré. Encara que, ben pensat, em sembla que no els aniria gens malament...

31/08/2019

UNA PROPOSTA ANTROPOLÒGICA

Mai ningú no ha sabut d'on ve, on va, ni que hi fa en aquest món, però durant segles hi havia relats que semblava que ho explicaven, i la gent, en general i en el seu racó més amagat, més o menys s’ho creia. Ara mateix, als països culturalment més desenvolupats, aquells contes complets ja no se’ls creu gairebé ningú, però les societats evolucionen i es mouen sempre a través d'idees compartides i no totalment demostrables, és a dir de creences. Partint del concepte de la recerca de la felicitat com l'axioma central de l'existència humana i tenint en compte que moltes de les aproximacions històriques consolidades en forma de religió han contribuït de manera evident a mantenir la ignorància, la infelicitat humana i el domini dels poderosos sobre la resta de la població, he provat d'establir esquemàticament les bases d'una antropologia espiritual amb intenció propositiva. Sempre recordant els ja pràcticament centenaris advertiments de Wittgenstein i, per tant, sense voler justificar-la racionalment com una metafísica (que ho és), sinó simplement mostrar-la com una possibilitat.

                          --------------------------------------------------------------------

MISSIÓ PRIMORDIAL: felicitat individual i col·lectiva. A nivell individual és la recerca personal inevitable de tots els éssers, bons i dolents, pobres i rics, generosos i malvats. Caldria establir formalment la felicitat col·lectiva com a missió universal, centre de la vida humana i dels éssers vius, dels animals i les plantes. Una felicitat pràctica, potser una mica confuciana, potser la simple felicitat que desitgen molts pares per als seus fills. Sense poder evitar les contradiccions constants, perquè a vegades s’ha d’escollir una opció que n’exclou unes altres.

VISIÓ PRIMORDIAL: pietat. La pietat és una virtut espontània en els éssers feliços. Però calen accions coordinades per socórrer els més dèbils i eliminar les grans causes objectives d’infelicitat individual i col·lectiva a mitjà termini. No es poden eliminar totes les causes d'una sola vegada però es podria progressar enormement en aquest sentit sobre aspectes com la fam, la ignorància, la pobresa extrema, les malalties evitables, la prepotència dels poderosos, la discriminació de les minories, la contaminació mediambiental, el maltractament animal, etc. Hi ha recursos per fer-ho. Caldria un govern global i l'acció política planetària d'una esquerra no demagògica que ara mateix sembla impossible. 

NECESSITATS PRIMORDIALS: salut, diners, amors. Són un clàssic popular de totes les cultures. Salut (física i mental), diners (economia i activitat) i amors (sexe, família i entorn). Aquestes necessitats humanes bàsiques s’haurien de poder facilitar per a tothom en una societat adequadament constituïda.

VIRTUTS PRIMORDIALS: fortalesa, intel·ligència, bondat. Sense la fortalesa interior de l'ésser, la intel·ligència i la bondat no són efectives. D’aquestes dues darreres, una de sola sense l’altra no porta a la felicitat i, en canvi, totes dues són necessàries. 

OBJECTIUS PRIMORDIALS: veritat i bellesa, justícia i llibertat. La veritat i la bellesa, els fonaments la ciència i de l’art, són contingències ontològiques que tenen un gran impacte social, i la justícia i la llibertat, que haurien de ser garantits pel dret i la política, són contingències més aviat socials amb un gran impacte sobre l'ésser. Totes incideixen profundament en la felicitat humana.

ACTITUD PRIMORDIAL: força d'esperit. És una mena d'autoajuda natural, una predisposició de l' ésser que el fa gaudir de la vida i suportar-ne millor els inconvenients, entre ells la mort. És una aposta a favor de la felicitat, perquè no hi ha cap solució racional possible per a l’angoixa de l’ésser que va provar de descriure Heidegger, no hi ha cap manera racional i efectiva d’evitar les catàstrofes de l’existència humana presents a la consciència.

Però sí que ja hi havia, entre altres, dues grans respostes prèvies per a fer-hi front, encara que els seus relats no siguin racionalment creïbles: una seria la budista i altres variants de l'hinduisme, (aturar el pensament en plena consciència), que molt simplificada es podria considerar com una extraordinària relaxació de la ment, i l'altra seria la de Déu, els déus i deesses (cristiana, islàmica, també hinduista, etc.), que molt simplificada es podria considerar com l’existència d’una realitat meravellosa o d’unes realitats meravelloses. En totes dues hi ha l'evocació l'etern i de l'infinit que, en contra de la percepció immediata més convencional del temps i de l'espai, habiten sempre en la consciència humana.

L'actitud primordial de l'ésser podria ser una integració d'aquestes dues grans respostes atàviques, encara que infinitament més simplificades i afeblides que en la versió de les religions corresponents i sense necessitat de cap relació directa amb aquelles religions, perquè seria més aviat una disposició de l'ànim i possiblement també una tècnica o unes tècniques espirituals derivades (que segurament eren antropològicament prèvies i que d'una manera o altra han estat presents en l'evolució dels primats cap a la consciència). 

 

Aquesta actitud, que és necessàriament poètica, es podria provar d'explicar amb una frase abstracta i beneficiosa aplicable a qualsevol situació, la frase podria ser: respiro l'Amor, per exemple. Aquesta frase és només per posar un exemple de l’actitud primordial de l'ésser, la frase podria ser perfectament una altra. Com per exemple, el famós: M'illumino/ d'immenso d'Ungaretti, o respiro la poesia, o estimo la vida, o una altra.... O cap. No es tracta de cap frase, que pel seu objecte sempre semblarà cursi, sinó que és una actitud constant de l'ésser que aquesta frase prova de recordar. Un possible mantra per provocar, recordar i sostenir conscientment l'actitud positiva que practiquen sense saber-ho una gran majoria dels éssers humans, una mena de saviesa primordial que consisteix bàsicament en evitar els paranys de la consciència i mantenir-se en la part més positiva i meravellosa de la vida, reforçar conscientment l'actitud que ja és natural en l'ésser que vol ser feliç amb tota la força de l'esperit. Una mena de reconeixement de la part divina de la pròpia vida, de valentia absoluta i de seguretat interior en contra qualsevol contingència.

En aquest sentit, qualsevol frase adient podria ser el mantra integrat de les grans respostes ancestrals, com una meditació o una pregària que transcendeix el propi ésser i que s'expressa en l'acció. Permetria recordar i mantenir l’actitud necessària en qualsevol moment, amb una possible tècnica de respiració i la concentració en els valors que modulen els actes de la vida. Per exemple, en la primera frase citada, la paraula respiro podria recordar la consciència alliberada tal com es presenta en les tradicions orientals, i l’Amor, amb A majúscula, recordaria la tensió de l’ésser més pròpia de les tradicions occidentals que porta a l'acció, a l'acció cap a l'entorn més pròxim dels éssers estimats i cap als universals que s' han esmentat anteriorment com a missió, visió, necessitats, valors i objectius primordials: les antigues qualitats dels déus. 

                            --------------------------------------------------------------------

I a partir de la recerca de la felicitat com a base natural inevitable, des d’aquesta perspectiva que evita lesions intel·lectuals i socials indesitjables, qui hi estigui interessat pot aprofundir sense fer-se mal en la riquesa de la tradició del seu entorn més pròxim o de qualsevol de les altres extraordinàries tradicions espirituals de la humanitat. O de més d’una. O de cap. Fins i tot pot fer com Gérard de Nerval que, quan el van acusar de ser ateu, va respondre que tenia disset religions.

                            --------------------------------------------------------------------

                            --------------------------------------------------------------------

Sóc conscient que aquesta proposta antropològica és molt abstracta i simplificada. Per a mi és també òbvia i coherent, encara que jo mateix hi trobo a faltar una mica de l'humor, de la intel·ligència pràctica i de la mala llet concentrada que em són necessaris per afrontar les contingències inevitables del meu propi dia a dia. De fet, simplificant-la al límit, és només una actitud. Més aviat és com una aposta, una aposta per la felicitat, per la creació i per la celebració de la part meravellosa de la vida, en front de tot el mal.

20/08/2019

EL SAVI

Es va passar tota la vida pensant per descobrir els secrets de la felicitat i, quan ja era vell, es va adonar que un dels grans secrets de la felicitat era no pensar gaire.

22/07/2019

UNA MICA DE DESCANS

 

Un dels grans avantatges de morir-se és que, encara que no es pot assegurar del tot, sembla que ja no tornaràs mai més a sofrir, ni a equivocar-te, ni a emprenyar-te, etc. Per exemple, si et morissis ara mateix, sembla bastant probable que no tornaries mai més a escoltar, ni veure per la TV, ni per les xarxes socials, les ximpleries que diuen cada dia els actuals polítics espanyols (tots, sense excepció) i catalans (la gran majoria), perquè en aquest país si no és marxant del tot d'una punyetera vegada no hi ha manera d'evitar-ho.

31/06/2019

UNA BROMA

Life is a jest, and all things show it,
I thought so once, and now I know it.

La vida és una broma, és veu a tot arreu,

Ho pensava a vegades, i ara ho sé del cert.

 

És impossible no quedar impressionat per la simplicitat i contundència d'aquests dos famosos versos del poeta i autor dramàtic anglès John Gay (1685-1732)

23/06/2019

DOS PARÀGRAFS DE KARL MARX 

Els comunistes menyspreen d'amagar les seves opinions i intencions. Declaren ben obertament que els seus objectius només poden ser aconseguits amb l'enderrocament violent de tot ordre social preexistent. Que tremolin les classes dominants davant una revolució comunista.

Marx i Engels, Manifest Comunista de 1848

El que jo aporto és la demostració que l'existència de les classes socials només va unida a les fases històriques a través del desenvolupament de la producció, que la lluita de classes condueix necessàriament a la dictadura del proletariat i que aquesta mateixa dictadura no representa sinó una transició cap a l'abolició de totes les classes i cap a una societat sense classes.

Karl Marx, Carta a J. Weydemeyer, 5 de març de 1852

Aquests dos paràgrafs, profètics i fallits, són l'essència de la doctrina que va canviar la història mundial del segle XX. La seva simplicitat és espantosa. Però els intel·lectuals varen quedar fascinats. 

16/06/2019

PENSAMENT FELIÇ

 

La vida és un regal que es comparteix. 

30/05/2019

EL FRAU HOMEOPÀTIC

 

L’homeopatia és un frau teòric radical. De les moltes medicines que se’n diuen alternatives, n’és un cas especial perquè es venen molts fàrmacs homeopàtics a preus considerables, que  no són més que petites boletes de sucre totalment innòcues. El fet és que no s’ha pogut demostrar mai, en experiments científicament contrastats i publicats en revistes científiques acreditades, que aquestes boletes guarissin cap tipus de malaltia en comparació amb els placebos subministrats, com es fa amb qualsevol fàrmac que surt al mercat. Aquesta és la dada clau. En canvi, les revistes homeopàtiques publiquen experiències que sembla que els avalen i, a més, diuen que aquests medicaments guareixen una gran quantitat de malalties amb una promiscuïtat meravellosa, perquè un sol medicament serveix per a múltiples i diferents malalties descrites.

No explicaré aquí en detall l’origen de l’homeopatia, que va ser a començaments del segle XIX de la mà del metge alemany Samuel Hahnneman, ni el seu desenvolupament posterior, però per situar el lector cal dir que els preparats homeopàtics es fabriquen des d’aleshores dissolent en un líquid una certa quantitat d’un producte, per exemple, fetge i cor d’ànec en el cas més conegut de l’Oscil·lococcinum que s’acostuma a receptar pels refredats o la grip. Després es dilueix progressivament una part del líquid obtingut en cent parts d’aigua (aproximadament una sola gota en una ampolla de litre), agitant fortament (sucussionant diuen els homeòpates), diluint després una altra sola part d’aquest darrera dilució en cent parts més d’aigua i així successivament fins arribar a la dilució desitjada que, sempre segons els homeòpates, cada vegada dóna més potència al medicament, encara que a cada dilució també cada vegada en resti menys quantitat de substància. Finalment, amb el líquid resultant s’impregnen unes petites boletes de sucre, es deixen assecar i s’envasen. Les dilucions usuals poden ser fins a trenta 30C, o fins i tot, en el cas concret de l’Oscil·lococcinum fins a dues-centes i per això s’etiqueta 200C.

El cas és que, a aquestes dilucions, no és que quedi poca quantitat de substància sinó que no n’hi ha gens, perquè la disminució de matèria activa és exponencial. L’aigua destil·lada pura que s’exigeix als laboratoris químics correspondria només a unes 4C, per tant una dilució a 4C és pràcticament aigua destil·lada! A 12C hi ha una gran probabilitat que ja no hi quedi ni una sola molècula de matèria activa! Els càlculs són de química elemental...  A 200C la probabilitat que t’empassis una sola molècula de fetge o de cor d’ànec en una dosi de l’Oscil·lococcinum és com una bàrbara loteria homeopàtica en la qual et pot tocar un sol número entre milions de milions de milions de milions de números...  en realitat un 1 seguit d’uns 376 zeros!!! Impossible. El número total d’àtoms de l’univers és moltíssim menor, és un 1 seguit de 80 zeros. Per tant, qualsevol preparat homeopàtic potent, és només el sucre de les boletes i l’agua que no s’ha evaporat. Es pot trobar a les farmàcies aquest medicament de sucre i aigua, Oscil·lococcinum, en una presentació de trenta dosis per un valor d’una trentena d’euros.

L’empresa de productes homeopàtics Boiron, que és l’única que el fabrica, té uns ingressos d’uns sis-cents milions d’euros anuals, en part degut a aquest famós medicament. Ja ha estat demandada recentment en diversos països per publicitat enganyosa i, en algun cas, sembla que ha hagut de pagar uns quants milions de dòlars.  L'any 2011, aquesta mateixa companyia, va amenaçar l’indefens blogger italià Samuele Riva amb portar-lo als tribunals per manifestar opinions contràries a l’homeopatia i als seus medicaments, més o menys per unes veritats científiques com aquestes que exposo aquí, acompanyades d’una foto de la capsa de presentació de l’Oscillococcinum que jo m'estalvio. Finalment, per pressions internacionals, entre altres les del British Medical Journal, la gran companyia Boiron amb tots els seus advocats es va veure forçada a disculpar-se amb el pobre blogger i a retirar la demanda. Se’ls enfonsa el vaixell i estan nerviosos, és clar.

 

A instàncies del govern del Regne Unit, l’any 2010 es va canviar el nom i l'activitat del Royal London Homeopathic Hospital, un gran hospital homeopàtic públic de Londres, eliminant del nom la referència a l’homeopatia, també es varen tancar els hospitals homeopàtics de Tunbridge (2009) i de Bristol (2015) i des del 2018 al Regne Unit ja només hi ha un únic servei públic d’homeopatia al Centre of Integrative Care de Glasgow i amb un pressupost públic molt reduït respecte els anys anteriors. Per venir més a prop, en el període del 2009 al 2016 es van anar cancel·lant, per la manca de base científica dels ensenyaments, els màsters homeopàtics que es feien a Sevilla, Còrdova, Saragossa i Barcelona. I el departament de salut del govern d’Austràlia va elaborar, l’any 2015, un informe demolidor sobre l’homeopatia que va acabar d’alertar molts altres països.

Ja que no s’ha aconseguit demostrar mai allò que és l’únic realment important, a part de totes les teories, que és l’eficàcia de les preparacions homeopàtiques contrastada amb els placebos com es fa amb tots els medicaments de la farmacopea, s’ha provat de justificar teòricament per una altra banda aquest tipus de medicina que en el fons descansa en algunes de les creences vitalistes de finals del segle XVIII.  S’ha provat de fer bàsicament amb uns experiments que reporten una certa “memòria de l’aigua” romanent després de l’eliminació de la substància activa, com un cert record de les molècules que hi han estat dissoltes. Però els dipols de l’aigua es reordenen en una fracció molt petita de temps (picosegons) i l’aigua potable sembla que no reté la gran quantitat d’informació de les molècules anteriors que ha contingut en el seu cicle. Si la retingués estaríem ben llestos perquè, degut al seu cicle, l'agua potable que bevem ha passat per tot arreu; per exemple, hi ha una alta probabilitat científica que quan ens bevem un got d'aigua ingerim alguna molècula que va passar per la bufeta del rei Jaume I el Conqueridor.

 

Aquesta teoria d "la memòria de laigua" es va exposar en uns articles de Jacques Benveniste el 1988 i de Luc Montaigner el 2009, que van ser contestats enèrgicament per la major part de la comunitat científica internacional (Montaigner es va autoexiliar a Xina on semblava que no el discutien tant) i que no han pogut respondre les crítiques realitzades des del punt de vista estrictament científic. Benveniste i Montaigner pretenien demostrar que la “memòria de l’aigua” sobre les partícules en dissolució, durava un cert temps després de les filtracions o dilucions, encara que era un temps extraordinàriament curt respecte al temps d'exposició comercial dels productes homeopàtics i per tant també inservible des del punt de vista de la justificació de les durables propietats dels medicaments. Com a mínim, però, hi oferien un dubte. Montaigner també arribava a afirmar que aquesta informació electromagnètica es podria digitalitzar i transmetre per la xarxa des d’un laboratori a un altre per poder configurar una altra aigua amb la mateixa "memòria". Aquests articles, a part de les nombroses crítiques que varen rebre en el seu moment, semblen espuris, han quedat sense possibilitat de reproducció experimental i de confirmació efectiva després d'alguna dècada i, per tant, s’han de desestimar completament. Però encara que fossin certs, què aportarien a la pràctica de l’homeopatia? Res, perquè quedarien infinites preguntes no resoltes i sobretot una: els resultats en la comparació cega amb els placebos en pacients. Serien només aproximacions teòriques que, a més, no tenen cap connexió real amb l’heterodoxa clínica de l’homeopatia. 

 

Però en alguns casos concrets tothom ha sentit a dir: "doncs a mi l'homeopatia em funciona", o bé "als meus fills els ha anat bé per al constipat". I com pot ser que acudir a l’homeòpata sigui en alguns casos eficaç, si les boletes de sucre sembla que no poden curar res de res? Els experts diuen que,  si de cas i en casos concrets, es tracta de l’eficàcia del procés de la clínica, no de l’eficàcia del medicament. Aquí és on hi ha el problema de concepte. És a dir, els productes homeopàtics no et curen perquè no són efectius, però també sembla que tens una mica més de probabilitats de guarir-te si vas a l’homeòpata que si no hi vas. Per què? La resposta és que ens queden per examinar altres coses, altres aspectes de la clínica. Queda el fet que el simple placebo cura, queda el fet que l’atenció holística (tractant el pacient com un ésser, com un tot) del metge homeòpata també es beneficiosa i també cura, que aquesta visió general ofereix possibilitats específiques de prevenció individualitzada que també curen, que el propi metge homeòpata també acostuma a conèixer la medicina naturalista i a vegades recepta algunes herbetes que també curen, que moltes vegades dóna als pacients algunes regles i pautes generals de comportament i de control en la vida diària que també són beneficioses i que curen, que la simple fe que tenen els pacients que es curaran amb l’homeòpata també els cura, que hi ha malalties que amb el temps es curen soles, que els refredats lleugers sense tractament duren una setmana i si es comença el tractament, per exemple, al tercer dia dels símptomes que comencen a molestar, aleshores ja només en queden quatre i sembla que el medicament hagi fet el seu efecte, etc.

Ara bé, hi ha un tema central, el concepte teòric bàsic de l’homeopatia que està inclòs en el seu nom: "el mateix es cura amb el mateix" i que, a més, el seu efecte es potencia amb les dilucions, no és que no s’hagi pogut demostrar mai sinó que segons totes les evidències científiques, és radicalment fals. Els medicaments homeopàtics no tenen més efecte que el placebo. Per tant s'hauria d'acabar amb la seva pràctica com a mínim en el sistema públic. Però com que l'atenció homeopàtica no és nociva si no s'utilitza de manera excloent i, a més, pensant en la dimensió social, en el fet que no es poden abandonar sobtadament els pacients que hi acudeixen, s'hauria de restringir a poc a poc del sistema públic, que és el que fan en alguns països. I per adequar-la provisionalment es podria substituir la paraula homeopatia per obviar el fals principi fonamental (o simplement deixar-la com un atavisme), evitar també els actuals medicaments homeopàtics i subministrar als creients, si de cas, un placebo, barat i innocu.

 

Hi ha dos fets socials que no es poden eludir: la fe i els diners. Segons l’HRI (Homeopathy Research Institute) de Londres, al món hi ha uns  200 milions de persones que són pacients homeopàtics, situats en gran part a l’Índia i a Europa. Quan una persona es vol guarir d’una malaltia va on sigui, a la medicina moderna, a l’homeopatia i a l’infern si l’admetessin. Com se’ls explica tot això als creients en l'homeopatia? I com es gestiona la informació i la pressió mercantil de tots els organismes i els treballadors (fabricants, laboratoris i metges homeòpates) que se’n beneficien? Perquè  aquest és el gran obstacle. Probablement passarà que, amb el seu poder i domini de la informació mèdica, aquests beneficiaris relegaran qualsevol canvi provisional en el sentit anterior, mentre ells continuen privadament amb l’homeopatia de sempre. Però també s'hauria de denunciar el frau dels medicaments, encara que fos a la sanitat privada. Hauria de ser des del govern, des de les associacions de metges i els metges de capçalera, que s’haurien d’oferir cada vegada més canals d’informació contrastada i científica a diferents nivells de profunditat intel·lectual, sobre totes les teràpies possibles, sobre les teràpies de la medicina moderna, que a un altre nivell molt diferent també té els seus enormes problemes, i sobre les teràpies de les que es diuen medicines alternatives.

De fet, tot aquest cacau va començar cap al 1796 quan el doctor Hahnemann es va prendre una infusió d’escorça de Cinchona que conté quinina i va experimentar uns símptomes (s’ha escrit que potser eren deguts a una hipersensibilitat seva respecte a la quinina) similars als de la malària, que en aquella època es tractava amb quinina. D’aquí la seva falsa intuïció a nivell mèdic d'una frase amb ressonàncies filosòfiques: “el mateix es cura amb el mateix”, que va començar a provar i a provar... a veure si funcionava. Sort que també va tenir l’altra falsa intuïció del principi dels infinitesimals “a més dilució més potència” i no a l’inrevés, perquè en aquest darrer cas, provant i tornant a provar, el doctor Hahnemann hauria acabat ràpidament amb la seva pròpia vida i potser abans amb la vida de tota la seva família.

21/05/2019

EL BARÇA, LA DESFETA D’ANFIELD, L'ATZAR I LA REALITAT DE CADA DIA 

El Barça va ser eliminat a la semifinal de la Champions en perdre per quatre a zero al camp del Liverpool. És una altra de les negres nits del Barça a Europa, com la de Roma, l’any passat mateix, que també formen part del seu historial i del seu caràcter. Sembla que, de cop i sense explicació, algunes vegades el gran Barça es transforma en un equip petit que pot ser golejat. Aquesta vegada, però, hi ha uns fets concrets que ja es van posar de manifest en el partit d’anada al Camp Nou, on el Barça va guanyar per un tres a zero immerescut i enganyós. A part de tots els errors d'estratègia i de les simples errades individuals, la pilota no va voler entrar aleshores a la porteria del Barça. Hi va haver sort. El Barça va jugar la semifinal amb el mateix plantejament en tots dos partits, en el primer li va sortir bé de manera injusta i en el segon li va sortir malament de manera plenament justificada. En tots dos partits el Liverpool va ser el millor equip. Per simplificar-ho a la manera de Cruyff, l’estratègia bàsica va ser la de provar de guanyar amb tres jugadors: un gran porter, Stegen, un gran destructor de joc al mig del camp, Vidal, i el millor jugador de món al davant, Messi. No és l’estil que ha fet gran el Barça. I si tens onze bons jugadors al camp, no pots confiar només en tres. I encara menys jugar una semifinal de la Champions amb poca pressió i amb poca intensitat, sobretot contra un equip anglès. Va fallar clarament l'estratègia, però si la pilota hagués entrat en alguna de les altres ocasions que vàrem tenir, ara estaríem parlant d’una altra cosa. En canvi, només per aquest petit detall, n'haurem de parlar algunes setmanes o mesos i, si no van bé les coses, potser uns anys. A vegades, el futbol és una bona metàfora de la realitat de cada dia, del valor d'una bona estratègia en la nostra vida diària, de la confiança en les pròpies possibilitats, de l'actitud al davant de les adversitats, dels errors involuntaris que ho poden canviar tot i de la intervenció inevitable de l'atzar en les nostres vides.

09/05/2019

POESIA DE LA VIDA

Es diu que els poetes creen el sentit (els sentits) de la vida des del fons de la història. Les mateixes religions tenen moltes vegades un component d’alt voltatge poètic en el seu origen. I en part és cert, però el sentit de la vida és infinitament més poderós que la mateixa poesia formulada pels poetes i sobretot és erroni atribuir-lo especialment a ells. Els homes corrents, els homes i dones del carrer, alguns que no han llegit ni un sol vers a la seva vida, que no han tingut cap contacte amb la poesia, que simplement diuen que no l’entenen o que la consideren com un fet purament artificial o innecessari, també experimenten profundament el sentit a les seves vides. És la poesia no formulada de la vida, sempre superior a qualsevol poesia escrita. I moltes vegades sembla que la gent corrent experimenta més sentit a la vida que els mateixos poetes, alguns dels quals han demostrat al llarg de la història que són experts en la pràctica del suïcidi. Contra això es podria dir que, encara que moltes persones no hagin llegit mai ni un sol vers, també els arriba el sentit de la poesia escrita pels poetes amb la cultura general de la societat, influïda per la poesia al llarg dels segles i a través d'un subconscient col·lectiu. També es podria dir que els poetes són capaços de crear el sentit per als altres i que aleshores, després de crear-lo, precisament enlluernats i cegats per la seva llum, alguns d'ells mateixos no poden resistir la dura realitat de la pròpia vida. Aquest podria ser el cas d’alguns poetes que sembla que no tinguin prou capacitat pulmonar per tornar a la superfície quan han baixat al fons marí en recerca de les perles en forma de versos o que simplement prefereixen quedar-se al fons amb elles per sempre. Però la gent corrent, la gent que no prova de fer aquestes coses, també acostuma a tenir un extraordinari component poètic en la concepció de la realitat que li dóna sentit (sentits) a la seva vida. Sembla una mica arriscat atribuir-lo en totes les cultures a la intervenció dels poetes. També, moltes vegades, sembla que els poetes no creen sentit, sinó que més aviat proven de destruir el sentit creat falsament pel poder però que és acceptat per la majoria. Podríem incloure fàcilment en aquest cas els joves poetes romàntics i post-romàntics. Però si anem més al començament, al considerat per molts el pare del poetes, el grec Arquíloc, ja veiem que aquesta pulsió és present a la seva poesia, en contra de les concepcions que dotaven de sentit la vida dels seus compatriotes, en el famós poema on fa befa de la pèrdua del seu escut en batalla i lloa la decisió de salvar la pròpia vida. És evident que Arquíloc no va crear, en la societat grega, un nou capteniment generalitzat de llançar l'escut i fugir de les batalles però sí que posava en dubte la moral convencional instituïda. Més aviat sembla que és aquest el paper de la poesia moderna.

 

04/05/2019

HA MORT UN ALTRE CAVALL AL GRAND NATIONAL

 

Ha estat  a la cursa de velocitat de cavalls amb obstacles (steeplechase) de més renom d’Anglaterra, a l’hipòdrom d‘Aintree, prop de Liverpool. És un recorregut de 4 milles i 514 iardes o sigui de 6 quilòmetres i 907 metres, i els cavalls han de salvar un total de trenta tanques, abans d’arribar a la meta. Habitualment tarden menys de 10 minuts en fer tot el recorregut, això vol dir que la velocitat mitjana dels cavalls (comptant que baixa molt en saltar cada tanca) és de més de 40 quilòmetres per hora i hi ha moments que poden córrer a més de 60 quilòmetres per hora. Són atletes d’uns 500 quilos, llançats a tota velocitat i saltant unes tanques que en molts casos superen el metre i mig d’alçada. En saltar la primera tanca, el cavall de nom Up for Review ha caigut, ha quedat malferit i ha hagut de ser sacrificat. La cursa es disputa un cop a l’any, hi participen uns quaranta cavalls i en les vint curses que s’han disputat en el que portem de segle XXI, hi han mort dotze cavalls com a conseqüència de la cursa, la majoria perquè han quedat malferits i se’ls ha hagut de practicar l’eutanàsia. Hi ha moltes caigudes en els salts i els aterratges, els genets descavalcats queden a terra entre els altres cavalls que salten i, de promig, sis de cada deu cavalls no poden acabar la cursa. Els darrers anys s'han fet millores i modificacions en els materials, per exemple s’ha introduït plàstic en lloc de fusta a la part interior de les tanques de branca d’avet, però a aquestes velocitats i amb salts d’aquesta dificultat és impossible evitar accidents que acaben amb la mort dels cavalls. Des dels inicis d'aquesta històrica cursa, des de l’any 1839 fins ara, hi han mort vuitanta-tres cavalls i també un genet. El dia abans, en el mateix festival de curses, a les pistes d'Antree hi havien mort dos cavalls més i cada any, en les curses de velocitat de tot el món, hi moren alguns centenars de cavalls. El Grand National és una de les més dures. Les organitzacions protectores d’animals la tenen, entre altres, en el punt de mira. Aquest any l’he seguida en directe per la televisió anglesa. Amb un nus a la gola. 

11/04/2019

LES PREGUNTES 

Quan ets jove et fas preguntes, moltes preguntes que penses que alguna dia tindran resposta. Per això te les fas. Quan et fas vell t’adones que, en lloc de respostes, només has trobat més preguntes. Però també has trobat una solució més aviat oriental: no fer-te gaires preguntes, només aquelles que et sembla que podràs respondre.

18/03/2019

TEORIA ANTROPOLÒGICA MMM

La vida és un misteri, un miracle i una merda. Aquests són els tres únics axiomes d'aquesta teoria, dels quals es poden derivar molts teoremes fent servir els adjectius corresponents, per exemple: misteri inexplicable, misteri infinit, misteri relatiu, miracle meravellós, miracle transitori, miracle universal, merda considerable, merda absoluta, merda temporal, etc. que només admeten demostració subjectiva. Els teoremes poden ser aplicats a una infinitat de casos concrets de qualsevol persona en diversos moments de la seva vida, dels quals m'estalvio posar exemples perquè són obvis. Es tracta de provar d'evitar la merda, provar de desxifrar el misteri i provar de viure sempre en el miracle.  

05/03/2019

L'EXCITANT TEDI DE LA CIÈNCIA

Quan un camp de les ciències de la naturalesa és incipient, els primers treballs a vegades semblen visions poètiques com una promesa encara no sistematitzada, per exemple les actuals intuïcions científiques d'una mena de consciència universal a partir de la informació que conté qualsevol partícula de matèria. Però segurament encara hauran de passar bastants anys per tenir algun fruit sòlid en aquest camp, perquè precisament es tracta de mesurar també, entre altres coses, la subjectivitat individual, que a primera vista sembla inabastable per a la metodologia científica. Quan algun camp ja s’ha desenvolupat, també hi ha conclusions que semblen poètiques, per exemple la formació dels àtoms a dins de les estrelles, els més lleugers en estrelles petites i mitjanes, els de més pes en estrelles més grans i els més inestables i pesants de tots en les explosions de les supernoves. Aquests àtoms formen tota la matèria coneguda i per tant, alguna vegada, els mateixos àtoms que formen el nostre cos, tal com són ara, van estar en una estrella. A vegades també sembla poètic el descobriment, la simplicitat i bellesa d’alguna fórmula o sistema matemàtic, per exemple de la famosa fórmula d’Euler o dels números imaginaris, indispensables per comprendre la realitat física de la llum, per exemple. Però no semblen mai poètics els càlculs que són necessaris en molts dels estadis intermedis de les ciències que avancen lentament amb experiments i observacions, encerts i errors, petites esperances i grans defalliments, amb una paciència infinita. Tedi. Encara que en els darrers segles tot s'ha accelerat exponencialment de manera extraordinària, sobretot en el camp de la tecnologia i una mica menys en la investigació més bàsica. Un tedi excitant.

24/02/2019

LA MIRADA DE FELLINI

La televisió es el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural, és una frase de Federico Fellini que, cada dia que passa, s'acosta més a la realitat. Jo ho ampliaria a molts altres mitjans de comunicació. Alguns dels polítics que sofrim serien impensables sense aquesta imbecil·litat col·lectiva. 

17/02/2019

EL TEMPS DELS MORTS

 

Què passa amb el seu propi temps quan algú es mor? Per a ell o ella, a partir d'aleshores, ja són el mateix tant un segon com un minut, una hora com un dia o...  milers de milions  d'anys. L'edat de l'Univers, per exemple. Per a ell o ella, ja serà sempre igual avui que demà, aquest any o el vinent, que passin els segles i que tot l'Univers deixi d'existir. Un mort sembla que és a fora del temps, que per a ell el temps ha desaparegut. I ser a fora del temps, no és semblant a ser a l'eternitat? Però les roques, que sempre han estat mortes, quin temps experimenten? Sembla que no n'experimenten cap, encara que nosaltres veiem com canvien, s'erosionen o es degraden amb el pas dels anys. Per tant, des de la nostra perspectiva d'éssers vivents, sembla que d'alguna manera també el senten, que noten el pas del tempsI les estrelles, també totalment minerals, en el nostre llenguatge podríem dir que neixen per una reunió de gas i pols, s'encenen degut l'elevada compressió produïda per la seva pròpia gravetat, acostumen a viure una vida de brillantor més o menys llarga segons el gas combustible que tenen, i finalment s'apaguen o esclaten. I quan deixen de brillar també podríem dir que es moren. Per tant, des del nostre punt de vista, també sembla que senten el pas del temps. Però és pràcticament segur que no senten el pas del temps de la manera que el sentim nosaltres. I si no existíssim nosaltres (que tenim una determinada percepció temporal del dia i de la nit, del plaer i del dolor, de la gana i de la son) ¿existiria aleshores el pas del temps tal com nosaltres l'experimentem? Més aviat sembla que no. Albert Einstein, que va canviar la física amb la seva nova concepció del temps i de l'espai, que va demostrar que viatjant a la velocitat de llum el temps i l'espai pràcticament desapareixen, també deia que "la distinció entre passat, present i futur és una obstinada i persistent il·lusió".

24/01/2019

ELS INTEL·LECTUALS I ELS ESPORTISTES

Alguns intel·lectuals no han après allò que la majoria dels esportistes saben molt bé, que finalment s’ha de guanyar la lliga però que el partit més important sempre és el de demà, perquè si pensen al mateix temps en guanyar tots els partits següents es debiliten mentalment per guanyar el primer que afronten. Alguns intel·lectuals es compliquen la vida en unes elucubracions que debiliten l’acció immediata, l’acció necessària que porta a l’èxit, al triomf col·lectiu o a la felicitat individual. A vegades sembla que són menys intel·ligents que la majoria dels esportistes. Intel·lectual no és igual a intel·ligent, segur, segur...

08/01/2019

NIT DE REIS

Dost thou think, because thou art virtuous, there shall be no more cakes and ale?  (Potser penses, perquè ets virtuós, que no hi haurà mai més pastissos ni cervesa?), és una rèplica de Sir Toby Belch a Malvolio, personatges de Twelfth Nigth de Shakespeare. Malvolio és el personatge purità en el qual penso que em volien transformar alguns dels jesuïtes que, a l'escola, m'explicaven les normes morals. De fet, alguns d'ells s'hi assemblaven, al tal Malvolio. Sort que amb mi varen fracassar, encara que no puc assegurar que sigui un fracàs total. Però quan ets un nen o un adolescent, tot això encara no ho saps i no tens aquests tipus de rèpliques. Llàstima.

31/12/2018

L'IDIOTISME

Si la vida ja és “un conte explicat per un idiota” segons expressa Macbeth a l’obra homònima de Shakespeare: Life’ s ... a tale told by an idiot, full of sound and fury, signifying nothing (La vida ... és un conte esplicat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res), algunes interpretacions de la vida semblen un conte explicat per dos idiotes.

24/12/2018

TRES ATRIBUTS

Quan la ignorància s’alia amb la mala fe i amb el poder, el còctel és absolutament verinós. I no cal que sigui el mateix individu que tingui les tres virtuts, diguem-ne, que també n’hi ha molts que les tenen. Només cal que siguin aliats, uns quants de mala fe, uns quants ignorants i uns quants poderosos. Quants més de cada, millor. Només cal repassar la història universal, llegir Shakespeare o viure actualment a Espanya.

 

19/12/2018

EL PUNT DE VISTA

Els qui defensen que fins i tot en l’horror hi ha una certa bellesa són els qui s’ho miren, no els qui el sofreixen.

07/12/2018

TÈCNIQUES ESPIRITUALS PER A LAICS

Les tècniques espirituals són mètodes que ens poden ajudar a viure, en el sentit que ens permeten tractar de tu a tu amb la nostra consciència sense deixar decaure el nostres pensaments, mantenint-los lliurement oberts en la seva forma més beneficiosa per a la nostra felicitat. L'espiritualitat no és resar, no és fer ioga, és inherent a la consciència humana, és la resposta de cada éser humà a la seva pròpia contingència i abraça tota la vida de qualsevol persona, en sigui conscient o no, amb independència de les seves creences. I en qualsevol cas, a part d'aquest fet central, pot practicar tècniques que l'ajudin a reconciliar-se amb la seva consciència. Per a un pensament laic és fàcil practicar la tècnica de meditació budista perquè no obliga a cap creença prèvia, només demana aprenentatge tècnic i concentració. En canvi la pregària cristiana és més complicada per als no creients perquè demana una referència prèvia, la creença en un déu que estima aquell qui prega, al qual es dirigeix. De fet, però, es tracta d’una tècnica de l’esperit i aquest déu imaginat pot ser substituït per una persona estimada i protectora, que pot ser viva i pròxima en la realitat o simplement viva en el record. També es pot substituir per la part de la realitat, més oculta o més visible, que ens sembla meravellosa. De fet, tots els déus vénen d’aquí. Potser encara més clar, d’una manera o altra, tots els déus gairebé sempre han estat una representació de la part que ens sembla meravellosa de la vida. El déu dels cristians també ho és. La pregària cristiana, com a tal, no pot ser res més que una mena de consciència de l’Amor en majúscula des del fons de l’ésser, la comunicació espiritual amb aquesta realitat imaginada, meravellosa i benefactora. També hi ha moltes altres tècniques espirituals més banals i també efectives, per exemple, per a un culer, el fet de pensar conscientment en alguns dels meravellosos gols de Messi (i que tots els altres déus em perdonin).

29/11/2018

ARA

Val la pena de ser una mica feliços abans de morir-nos perquè després tot fa pensar que serà més difícil.

18/11/2018

TEOLOGIA

Proclamo la part meravellosa de la nostra vida que ha estat representada pels déus en la història. No només per un, sinó per dos, per tres, per mil i per tots els déus!  Al mateix temps renego cada cinc minuts i per qualsevol cosa de tots ells amb la mateixa força.

10/11/2018

PARANYS

 

Les religions acostumen a ser monumentals sistemes d’autoajuda individual i col·lectiva que es converteixen en trampes mortals per a l’esperit.

28/10/2018

ELS DOS GRANS OBJECTIUS ESTRATÈGICS UNIVERSALS

 

Minimitzar el sofriment individual, col·lectiu i global i maximitzar la felicitat individual, col·lectiva i global.

08/10/2018

SÈNECA (De la brevetat de la vida)

Non exiguum temporis habemus sed multum perdimus.

No és que tinguem poc temps, sinó que n´hem perdut molt.

03/10/2018

VUIT PERSONATGES PER AL TEATRE DE LA VIDA PER ORDRE PESSIMISTA D’APARICIÓ

 

Horror, Dolor, Odi, Absurd, Plaer, Amor, Sentit i Meravellós.

20/09/2018

AIXÒ ÉS LA JOIA  (Màrius Torres)

Això és la joia — ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort — tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença.

Aquest  meravellós poema en dos dístics de Màrius Torres, ens deixa al final en suspens amb un darrer vers que recordarem sempre i que no sabrem mai exactament què vol dir: “...el silenci de quan la música comença.” És el silenci romanent o latent que encara sembla que sentim quan la música tot just ha començat o és es silenci real just abans que la música comenci? Perquè en el text no està aclarit, potser són tots dos alhora en una mena de silenci que comença abans i que es perllonga en la nostra oïda amb l'inici de la música i que, per tant, els engloba. Jo m’inclino per aquesta darrera interpretació. Aleshores, podem adonar-nos, com tots el músics saben, que moltes peces musicals acostumen a començar amb un compàs incomplet que conté un o dos temps febles que tècnicament s’anomenen anacrusa i que pel fet de ser febles d’alguna manera encara contenen el silenci previ i preparen l’oïda pel primer temps fort del següent compàs complet de la composició. El gran Màrius, aquell metge que deia que es va descobrir a sí mateix poeta líric (probablement sense poder fer res per evitar-ho), potser es referia a aquest instant auroral de l’audició. Si fos així, sobre aquest concepte i aquest poema, tot pensant en la necessitat de la mort per a la renovació evolutiva de les espècies, permeteu-me que jo n'escrigui ara un altre, encara molt més breu, d'un sol vers.

TRASPÀS

La mort és una anacrusa de la vida.

08/09/2018

EL FINAL DEL CONTE

Una de les frases més importants per a la interpretació del cristianisme des de la modernitat il·lustrada és l’expressió  que s’acostuma a conèixer com la quarta paraula de Jesús a la creu, que apareix en arameu a l'Evangeli segons Marc (el més antic): -Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?, que torna a aparèixer en hebreu a l'Evangeli segons Mateu, i que es pot traduir per: -Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat?

22/08/2018

LA INFELICITAT I LA INTEL·LIGÈNCIA

Una part de la meva infelicitat és el preu de la meva intel·ligència. I el pago amb molt de gust, perquè una altra part de la meva felicitat també és deguda a la meva intel·ligència. Encara que pot semblar enganyós perquè les mateixes afirmacions també les podria atribuir doblement a la meva manca d'intel·ligència.

12/08/2018

LA NECESSITAT

La vida és una necessitat de la matèria que esclata en nosaltres i que gestionem com podem.

05/08/2018

GESTIÓ DE L’ABSURD

Que la vida en si mateixa no té cap mena de sentit justificable racionalment, es va percebre emocionalment a Europa a nivell col·lectiu amb la Gran Guerra i es va consolidar després amb l'explosió del nazisme. Varen ser els Dadà i companyia, refugiats a Suïssa, cap a l’any 1915, els qui potser ho varen expressar més clarament. Gairebé al mateix temps també ho va fer Kafka. L’existencialisme és tan sols una de les derivacions d’aquesta percepció d’absurd vital. No és que altres autors, des dels mil·lenaris budistes, no haguessin tractat prèviament el tema de l’absurd, sinó que aleshores, a la relativament culta Europa, es varen donar les circumstàncies socials objectives que varen desfermar la percepció emocional col·lectiva d’absurd vital. Era la gent del carrer dels països europeus que vivia l’absurd en veure seus fills morint com a mosques a la guerra, en massa i en nom de qualsevol cosa. I després, uns trenta anys després, tots el optimistes del món es varen tornar nihilistes amb les crueltats nazis, tota la racionalitat metafísica va perdre sentit d'una sola tacada. Ja no hi havia res on agafar-se, de fet no hi havia hagut mai res, però potser col·lectivament ho semblava. Era el vertigen, no de conèixer el precipici sinó de sentir el precipici. Però aquest desastre emocional té una vessant molt positiva. És l’inici de les actuals societats laiques i tolerants, que a mi m'agrada dir-ne societats comprensives, dels països europeus i altres països desenvolupats. "Ja ningú no ens tornarà a enganyar", podria ser el seu lema. Els poderosos han provat d'enganyar sempre els ciutadans i encara els enganyen, però ara probablement els costa una mica més perquè els ciutadans en són més conscients. Es tracta de construir societats en les quals la infelicitat col·lectiva estigui protegida, societats en les quals no hi hagi objectius que semblen raonables però que porten a la infelicitat col·lectiva, societats en les quals prevalgui la llei del més feble, societats en les quals l’objectiu principal sigui evitar la infelicitat innecessària. En fi, societats gestionades amb la finalitat d'evitar la infelicitat dels seus membres i, en canvi, admetre totes les possibilitats que no la provoquen. La felicitat ja és més particular, és cosa de cadascú. I sabem que ningú, una mica intel·ligent, no la pot tenir mai gaire completa. L’absurd és un dels fonaments intel·lectuals de la modernitat i també és el fonament de l'humor, el fonament de l’esclat del riure. A dins d'aquesta rialla còsmica ens hem de construir, no tenim alternativa.

03/08/2018

L'ART DE SORTIR D'AQUÍ

És evident que la poesia, la música, la literatura i l’art contemporani, no poden ser només un entreteniment, que també és important però no suficient. En aquest cas, es transformen en unes indústries que la majoria de vegades triomfen de manera popular i perden la força social de comprensió i de modificació de la realitat. Tampoc no poden ser només la representació d’una realitat emocional frustrada sempre per la realitat factual i per la racionalitat, de manera més còmica o més tràgica. Aquest fet va ser constantment explotat en l’art i la literatura; i sobretot, al segle XX, en la filosofia i en el teatre de l’absurd. Però al segle XXI hi ha una presa de consciència global degut a la facilitat de les comunicacions i tant el pensament com l’art es veuen afectats per aquesta nova consciència que ha de ser també social. Durant tot el segle passat, el desenvolupament de la ciència i la tecnologia ha explicat una realitat que mai no havíem imaginat. I la filosofia, la poesia, l’art i la literatura, amb la seva eclosió paral·lela a la de la ciència, també ho han provat de fer.  Amb pocs anys, tot s’ha accelerat de manera exponencial. També sabem des de sempre que el món està ple d’idiotes i de malvats, sense que una cosa impedeixi l'altra, que aquest fet és consubstancial a la història humana i que a part de les contingències pròpies de la vida que dificulten la nostra felicitat, hem de fer front a les ingerències d'aquests bípedes. Però sembla bastant clar que la finalitat social de les civilitzacions més avançades és la d'evitar la infelicitat individual i col·lectiva, evitar tot allò que fa clarament infeliços els éssers humans. I aquesta finalitat social també s'haurà d'expandir molt més, fins a provar també d'evitar tot allò que ens fa realment infeliços sota una aparença de felicitat socialment considerada, que es podria denominar felicitat tòxica o felicitat negativa. Sabem moltes més coses que no sabíem però ja no es tracta de comprendre només què passa aquí (què ens passa), que també, sinó sobretot de saber com sortim d’aquí (com ens en sortim), a nivell individual, a nivell col·lectiu i a nivell planetari. Tot això ha d'influir de manera necessària en l'art i la literatura d'aquest nou segle.

01/07/2018

ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE CIÈNCIA I POESIA 

 

La ciència i la poesia, essencialment, com a tals, no tenen res a veure, més aviat conformen una antítesi.

Això és el que primer hem de dir, suposant que parlem de la ciència moderna, no de la ciència medieval ni de la ciència de l’antiguitat clàssica. La ciència moderna es proposa comprendre la realitat a partir de la seva interpretació lògica, en canvi la poesia (l’art) sempre ha provat d’expressar-se a través de les emocions humanes. I quan es parla de ciència, també cal incloure-hi sempre la tècnica, que és anterior a ella en l’evolució, que és necessària per al progrés de la ciència i que conjuntament amb ella conformen la moderna tecnologia que ha canviat profundament les nostres vides i que encara les canviarà més. Sembla que no podem dir que fossin científics els primers primats que varen tallar un pedra per fer-ne una arma de caça, sí que podem dir que tenien la tècnica necessària per a fer-ho. Som fills evolucionats de la comprensió tecnològica i científica de la realitat. Aquesta comprensió ens ha fet humans. Però també som fills de la comprensió emocional associada, sense la qual no seriem éssers civilitzats, no podríem ser com som, no podríem parlar com parlem, no ens podríem entendre.

A l’altre extrem de la ciència hi ha la fe, que moltes vegades és la mateixa poesia transformada en creença. I no estic parlant només d’una fe de tipus religiós sinó també, per exemple, de la fe dels aficionats en el seu equip, la fe en el Barça ¿Per què dic que probablement n’és l’extrem més distant? Doncs perquè aquest extrem porta a conclusions que finalment es poden expressar de manera axiomàtica, però no es pot comprovar la seva coherència lògica ni es poden falsar com la majoria de veritats científiques (Déu existeix! Guanyarem la Champions!). Per tant representen l’extrem més allunyat, aquell extrem que s’afirma emocionalment i que si es vol presentar com una conclusió científica es transforma en una falsedat que cal evitar del tot, aquesta ha estat precisament l’estafa de les religions a la humanitat, a la racionalitat i a la ciència durant tota la història. Això no vol dir que en alguns casos no sigui una veritat útil per a la nostra vida, per a la nostra supervivència, encara que moltes vegades només ha estat útil per a perpetuar la dominació dels poderosos.

Aquestes mateixes afirmacions sobre poesia i ciència, també es podrien fer de manera bastant similar sobre tot l’art en la seva possible relació amb la ciència. El filòsof vienès Ludwig Witgenstein, a començaments del segle XX i en el seu Tractatus Logico-Philosophicus, ens parla d’una realitat de fets que es poden connectar lògicament entre sí, que es pot estudiar de manera científica, i d’una altra realitat que “no es deixa dir” que només “és pot mostrar”, d’una importància cabdal en les nostres vides però inabastable per a la ciència i que vindria a ser tota la realitat metafísica, ètica i estètica, les quals ell també desterra de la filosofia. Pràcticament redueix tota la filosofia moderna a la ciència i a l’estudi del llenguatge per tal d’evitar errors en la comunicació i per poder-nos entendre clarament. El Tractatus és una obra de joventut, absolutament radical, però precisament per això també traça uns límits del coneixement que sembla que no es poden traspassar.

Ara bé, un cop dit tot això, s’ha de dir immediatament que Wittgenstein, en la pràctica, divideix el coneixement, com si fos amb l’ajuda d’un perfecte estilet, en dues realitats irreconciliables. Però la seva radical interpretació ens fa veure de cop, com si fos un llamp en la nit, els límits de la ciència i de la filosofia. El filòsof americà Richard Rorty també advertia, ja cap al final del segle passat i seguint el pensament de Wittgenstein, que no trobava cap justificació abstracta que suportés de manera lògica les nostres opcions estètiques o ètiques, per exemple admirar o rebutjar una obra d'art i matar o no matar una persona. Els nostres valors, en el seu darrer extrem, vénen de fora de la lògica. Aquesta part fluida o gasosa de la realitat que no es pot solidificar amb la lògica, que per tant no pot formar part de la ciència (i segons Wittgenstein tampoc de la filosofia si no es vol convertir en xerrameca), és la realitat que provem d’expressar i de comprendre amb l’art i amb la poesia. El seu coneixement, més conscient o més inconscient, conforma el nostre comportament vital, la nostra ètica i la nostra estètica. No cal dir, per tant, que aquest coneixement és de cabdal importància per a la nostra vida però si provem de capturar-lo amb la ciència se’ns escola com l’aigua pel fons d’un cove de vímet.

També hi ha disciplines com la Història que, per més esforços que s’han fet en el darrer segle amb les interpretacions materialistes per convertir-la en una ciència, es manté invariablement en una frontera que no es pot traspassar sense perdre la riquesa de les gairebé infinites ramificacions que hi ha entreteixides en cada lloc i en cada temps concret. Aquest darrer fenomen ja el va justificar detalladament el gran historiador de les idees, Isaiah Berlin, al segle passat. Sembla que la realitat es manifesta de manera massa complexa en la Història per poder reduir-la completament a la ciència i, tanmateix, els historiadors utilitzen metodologies científiques i proven de reduir al màxim possible la distància que els separa d’una hipotètica ciència històrica. També passa amb determinades branques de la filosofia o, per posar un exemple més immediat i totalment immodest, en aquest mateix escrit que ara esteu llegint. Per tant caldria convenir que en alguns casos la qüestió és un pèl més complexa. Per exemple, que hi ha disciplines amb una separació gairebé completa amb la ciència i disciplines amb algunes fronteres permeables.

Per poder continuar, hauríem de saber més exactament a què ens referim quan parlem de poesia, que volem dir amb aquesta paraula, poesia, que sembla relativament polisèmica. De fet, una manera relativament còmoda és dir que poesia és tot allò que han escrit aquells que han estat considerats poetes, més o menys des d’Arquíloc fins a Bob Dylan (o fins a Joan Noves, amics, que no tinc àvia). Una altra manera és acudir als diccionaris, enciclopèdies o referències de cursos universitaris de literatura on hi ha tota mena de definicions, en alguns casos considerant que la poesia és un gènere literari que es caracteritza per una determinada organització concreta del material sonor. Aquí s’hauria d’haver dit micro-organització del material sonor per distingir-la del ritme més expandit que sempre acostuma a tenir la bona prosa. I encara que els conceptes sil·làbics de metre i rima hagin desaparegut en molts casos a partir del romanticisme, la sonoritat, el ritme concentrat i el necessari alè curt dels versos són encara unes de les característiques bàsiques de la major part de la poesia contemporània tal com ho havien estat en la major part de la poesia de tots els temps. Amb tot i això, el moviment dels anomenats language poets sorgit a la costa Oest dels estats units cap als anys 70 dels segle XX, enllaçant amb algunes avantguardes de la primera meitat del segle, obvia de manera conscient la sonoritat que considera només una rèmora de la tradició oral. Amb aquesta simple decisió s’aparten de tota la tradició anterior de la poesia i envien a fer punyetes definició anterior. Però aquesta definició instrumental ja tenia un altre problema, perquè amb micro-organització sonora també es podria escriure el codi penal. Fins i tot amb metre, ritme i rima. Els antics a vegades feien coses com aquestes, sobretot per tal de memoritzar-ho. Amb una mica d’humor, a vegades penso que hi ha alguns poemes moderns amb una gran èmfasi en l’organització sonora que s’hi assemblen, vull dir que s’assemblen més al codi penal que a la poesia.

Potser una manera una mica més clara d’acostar-nos al que entenem com a poesia en una definició breu seria que la poesia és una forma literària d’expressió d’idees, sentiments i emocions amb una alta intensitat, amb una  gran concentració. Però adonem-nos que les darreres definicions, tant l’anterior que ja hem desestimat parcialment però que caracteritza la major part de la poesia de tota història, com aquesta que ara estem assajant, tenen en comú el fet de la compressió sonora i/o conceptual del llenguatge, la utilització del qual en aquestes condicions sobrepassa les fronteres de la lògica. En aquesta dimensió algú va dir com una mena d’acudit que la poesia és l’art de posar juntes unes paraules que mai no hi haurien estat. I tenia raó. Però si és poesia de veritat, a més, sempre sentim que ens incendia o ens glaça alguna cosa en el nostre interior, ens fa comprendre alguna cosa que no és completament lògica sinó que és fins a cert punt irracional i que, d’altra manera, sembla que no hauríem comprès mai. Aquest és el seu valor real, és clar, no l’expressat en cap definició. La poesia ens mostra unes noves possibilitats en el nostre llenguatge però, també com la filosofia, unes noves possibilitats en la nostra estètica i en la nostra ètica de cada dia, precisament allí on la ciència no hi té cap via d’entrada.

Una definició metafòrica de poesia relacionada amb la ciència, pensant en la poesia com en la màxima compressió possible del llenguatge i pensant que la màxima compressió de la matèria a l’univers és deguda a la gravetat en els grans objectes de l’espai, en el cor de les estrelles... que precisament, degut a aquesta gran compressió, la matèria, com també el llenguatge poètic, deixa de comportar-se com ens té acostumats en la nostra proximitat habitual...  que tampoc no podem aplicar la nostra lògica habitual de caçadors evolucionats, acostumats a objectes relativament pròxims a nosaltres, de dimensions relativament petites i de velocitats relativament baixes, a objectes gasosos tan distants, tan veloços, tan grans i tan densos... que els efectes quàntics que violenten la nostra experiència lògica es fan més patents en les petites dimensions a les quals la matèria es veu confinada... que a les estrelles, el gas hidrogen, l’element primigeni i el més abundant a l’univers, comença a formar gas heli... que aquest fet és una reacció nuclear de fusió a dins de l’estrella que desprèn enormes quantitats de calor, expandeix el gas, evita el col·lapse gravitatori i finalment emet llum com el nostre sol...  que successivament també es van formant a l’estrella els elements més pesats a partir de l’heli... entre ells els àtoms de carboni, oxigen i nitrogen que juntament amb l’hidrogen formen la melanina que dóna el color específic a l’iris dels teus ulls... que aquests àtoms, gairebé exactament com són ara als teus ulls, fa milers de milions d’anys es van formar a dins d’una estrella llunyana... que aquests mateixos àtoms et permeten viure i veure el cel de la nit...  i tu veus les estrelles en la nit, la nit encesa... i aquesta lògica no pot explicar la teva emoció en veure la nit estelada... per explicar-la ho has de provar de fer amb la poesia... la poesia que ho crea tot de nou, com la llum en la nit... la poesia... la poesia són les estrelles en la nit del llenguatge.

És evident que aquesta darrera metàfora l’he construïda des de la poesia, no des de la ciència sinó des de la interpretació poètica d’alguns coneixements de la ciència que m’han proporcionat la plataforma prèvia. La ciència, en aquest cas, només són les interaccions que sabem que hi ha entre les partícules a dins de les estrelles, la ciència és la comprensió i la descripció d’aquests fets, que només són fets. Un fet darrera de l’altre, col·lisions i fusions de partícules, només fets que no tenen res a veure amb la interpretació poètica que acabo de fer. Aquests fets com a tals són anodins. I jo els puc considerar d’una manera o d’una altra. Podria considerar les estrelles com l’infern d’explosions nuclears on tots nosaltres, després de morir, després de ser una capa de fòssils enterrada sota moltes altres capes de fòssils a la Terra, després de milers de milions d’anys, desintegrats en els nostres mateixos àtoms, transformats ens partícules de matèria inorgànica i finalment en plasma, potser tornarem a anar a parar algun dia. O potser els nostres mateixos àtoms que ara ens mantenen vius, més feliços o més infeliços però vius, un dia es perdran dispersos en una sopa de partícules elementals en un espai infinit, fosc i completament fred. Aquesta interpretació també seria una altre tipus de poesia que en aquest moment no m’interessa continuar escrivint. Els fets són fets i és succeeixen, reaccions en cadena, res més, la ciència és el seu coneixement, els valors de la vida sempre són en un altre lloc, a fora de la ciència, encara que el progrés de la ciència en pugui fer  aparèixer de nous, noves possibilitats de vida i de mort. Qualsevol interpretació en forma de valor dels fets descrits per la ciència, és a fora de la ciència. Potser per això escric poesia, perquè cerco la llum en la meva foscor. És una necessitat. Quan més fosca és la nit de la vida, més poesia necessito.

Una altra mena de definició encara més personal i poètica, completament circumstancial i escrita en vers, és la que vaig escriure fa anys i després de molts anys de no escriure poesia, sense saber si hi tornaria. Però la poesia és tan fugissera que aquesta manera de mirar-la em podria servir sempre,  enyorant-la i volent retrobar-la: La poesia era una ànima que tenies/ i no li donaves cap importància,/ fins que un déu se la va fer seva/ i ara et somia, adormida als seus braços. Seria una definició molt particular feta des de dins de la mateixa poesia. Si aquesta mena d'aproximació és completament meva, massa personal i concreta, vull passar d d'aquí a la definició de poesia més genèrica i més abstracta possible, que obvia el mateix llenguatge i que d’una o altra manera apareix pràcticament en totes les enciclopèdies i diccionaris, sempre gairebé al final, després d’altres definicions, com una realitat indefugible que amplia el camp de la poesia a tot l’imaginable i que és sempre tautològica. Prenc la del diccionari de l’IEC:  “Efecte que hom suposa que té la poesia, com a cosa elevada o emotiva, àdhuc quan no és produït per aquesta art. Per exemple: Unes cartes plenes de poesia. La poesia de les ruïnes. La poesia de la vida.” Després de consultar altres definicions en aquest sentit, si voleu fer-ho, veureu que al final n’hauria una que jo us proposo, que és breu i que les engloba totes, encara que també té la mateixa dificultat de totes elles: Poesia també és tot allò que és considerat poètic.

Aquí també estem atrapats en una definició tautològica com algunes altres que en aquest mateix sentit hi ha als diccionaris,  però ens deixa més llibertat per determinar de manera individual i/o social allò que és poètic i que amplia el camp de la definició de la poesia a  tot l’art, a la pintura, a la música, etc. però també als valors de la bondat, la veritat, la bellesa, la justícia, la llibertat...  i a tota la mateixa vida diària. Ens permet parlar amb propietat, per exemple, de fets que considerem de justícia poètica, ens obre la porta al prescindir del llenguatge, a prescindir també en darrer terme dels poetes i a pensar en la nostra mateixa vida individual i social, en la nostra estètica i la nostra ètica de cada dia. Suposo que us heu adonat que estic evitant la paraula metafísica, per les connotacions negatives que podria tenir per a tots aquells, com jo mateix, que odiem la metafísica tal com ha estat plantejada pràcticament en tota la història de la filosofia des d’Aristòtil i sobretot amb el cristianisme, però aquí suposo que tothom m’entendrà si dic que l’expressió exacta seria la nostra metafísica diària que també contempla l’ètica i l’estètica. Per què? Doncs perquè la determinació d’allò que és estètic i d’allò que és ètic en les nostres vides, en darrer extrem no ho podem derivar d’una llei física universal. De fet, una altra expressió, que també evito moltes vegades per les mateixes i per altres raons, seria la nostra mística diària, entenent com a mística la nostra relació individual i sensible a cada instant amb la realitat, també impossible de formular completament amb paraules.

La nostra mística concreta i la nostra metafísica més general, ara sí, sense por d’utilitzar-les en aquest sentit, existeixen en els pensaments i les emocions de tots els éssers humans encara que no en siguin conscients i des d’aquesta perspectiva tindrien molt a veure amb la nostra aproximació poètica a la realitat sense necessitat dels poetes, que quedarien entre bastidors o que també podríem comptar amb ells, però sempre establint una aproximació directa amb la realitat de cada un de nosaltres des del punt de vista del valor i del valor poètic en la nostra vida. En darrer extrem aquestes aproximacions no poden procedir de la ciència, sinó que depenen de la nostra sensibilitat i de la nostra cultura, de la nostra societat, de les nostres emocions, dels nostres valors que han estat adquirits socialment i que són fins a cert punt canviants i volàtils. Depenen del milions d’impactes ideològics, racionals i emocionals que cada dia rebem del nostre entorn en les societats que vivim i que sense ser-ne totalment conscients modulen i determinen els nostres valors en l’existència diària i que procedeixen de moltíssimes fonts diferents, de la poesia escrita també, sí,  encara que no ho sembli, encara que no l’haguem llegit mai però que ha conformat l’estètica de les elits intel·lectuals al llarg de la història i que ens arriba en l’inconscient col·lectiu, però també de moltes altres fonts, de les restes de les religions històriques que encara persisteixen, dels impactes de la filosofia, de les arts, de la premsa diària, dels comunicacions, dels mass media, de la TV, de les xerrades i comentaris amb el amics i amb els veïns... La poesia de la vida, la més important de totes sense cap mena de dubte, ens permet apreciar profundament els nostres valors, estimar-los i exercir-los.

I tornant al començament i al tema que ens ocupa, acceptant la hipòtesi de la completa diferenciació de la poesia amb la ciència moderna, allò que també es pot afirmar és que la interacció sí que existeix, que la poesia (l’art en general) i la ciència interaccionen tant en les pròpies activitats dels poetes, dels pensadors i dels científics, com en la nostra vida diària. He d’aclarir una altra vegada que estic parlant de la ciència moderna i mai no em refereixo a la ciència de l’antiguitat o de l’edat mitjana, en la qual no és que hi haguessin interaccions sinó que les fronteres de la ciència amb la poesia i la filosofia no eren gens clares, es confonien perquè la metodologia no estava prou establerta. Per exemple, en la majoria dels treballs d’Arquímedes sí que podem veure una correspondència gairebé total amb la metodologia de la ciència i la tecnologia moderna però no podrem fer-ho, per exemple, en algunes de les afirmacions d'Heràclit. No és aquest el cas, estem parlant de la ciència moderna i contemporània, de la seva diferenciació essencial amb la poesia i de les seves possibles interrelacions. Però el coneixement, tot el coneixement que tenim, racional o emocional, tant a través de la ciència, de la filosofia o de la història, de la poesia i de l’art en general, de la pràctica i de l’experiència diària o de qualsevol altra mena, es produeix en els mateixos individus de la mateixa espècie: Sàpiens. Només aquest fet ja ens ha de fer pensar que alguna relació hi ha d’haver entre les diferents formes de coneixement, algun tipus de vasos comunicants, ja que es produeixen en el mateix organisme i bàsicament en el cervell. I un cop ben establerta la diferència podem adonar-nos de les múltiples interaccions, en  un sentit i en un altre.

Per exemple, podem llegir en algunes publicacions actuals una expressió que s’ha posat de moda: la ciència és la poesia de la realitat. Certament, si examinem moltes de les conclusions a les quals ha arribat la ciència moderna, sobretot la física que és la més abstracta després de les matemàtiques que la suporten, ens adonem d’una nova i estranya bellesa de la naturalesa que no podríem conèixer sense les conclusions de la ciència, ens adonem de les estranyes propietats de la realitat quan ens acostem a l’infinitament gran, a l’infinitament petit i a l’ infinitament complex, ens adonem de l’engany al qual estan sotmesos els nostres sentits al davant d’una realitat que supera tot allò que podríem haver imaginat, ens fa canviar la nostra concepció del món, ens fa desaparèixer de cop la major part de la filosofia anterior i ens fa establir una nova filosofia per poder comprendre la realitat. Ara bé, són els resultats finals de determinats aspectes de la ciència que ens produeixen aquesta profunda sensació de bellesa, però la ciència com a tal és neutra, són només les conclusions a les quals s’ha arribat després d’un llarg camí de suposicions prèvies, d’observacions periòdiques, de comprovacions regulades, de intuïcions fallides, de falsacions inesperades, de casualitats concurrents, de deduccions lògiques, etc. amb molt poca poesia i amb moltíssima feina rutinària que, al final, arriben un resultat que nosaltres des de la posició de valor, per tant des de fora de la ciència, determinem com a valor estètic. Però també hi ha alguns altres resultats de la ciència, concretament de la biologia, els que ens fan descendents d’una mena de mico, que al mateix temps es descendent d’una mena de mofeta, que al mateix temps és descendent d’una mena de cuc... podeu pensar com vulgueu, però a nivell estètic a mi m’hauria agradat més que la ciència hagués descobert allò que pensaven alguns homes antics, que érem descendents d’una parella de déus eterns, infinitament bells i lluminosos. Però aquest fet és intranscendent per tot allò que ara estem parlant i no acosta ni allunya la ciència de la poesia, Baudelaire ja va introduir l'estètica de la lletjor en la poesia moderna.

També hi ha un cas a part que són les matemàtiques, la ciència més abstracta i que en aquest sentit seria la música de les ciències, potser també la ciència que s’acosta més a la poesia per la seva abstracció i que ha fascinat molts poetes, però d'altra banda també la que sembla situada en la seva part més distant, en el regne absolut de la lògica. Qui sap també si els extrems poden arribar a coincidir d’alguna manera perquè l’expressió: les matemàtiques són la poesia de la raó, em sembla d’una gran analogia. Tot i així, però, les matemàtiques que en una interpretació romàntica es podrien considerar com una profunda propietat de la realitat que els humans anem descobrint, semblen més aviat una creació de la ment humana que ens és útil per comprendre la realitat des del punt de vista lògic, una eina que hem anat construint degut a les nostra necessitat d’interpretació lògica de la realitat combinada amb les capacitats de la nostra ment. I, per tant, les matemàtiques pertanyen totalment al camp de la ciència; amb unes possibilitats latents de creativitat totalment abstracta i amb una bellesa formal feta de simplicitat i simetria en moltes de les seves construccions que la fa diferenciada de la resta de les ciències. Aquesta bellesa formal percebuda per molts matemàtics en el desenvolupament habitual de la seva activitat i relacionada amb les fórmules utilitzades, sembla que és una guia que molts d’ells mateixos diuen que els mena pel bon camí en les seves investigacions. En aquest sentit, s’han fet proves en el camp de la neurociència utilitzant tècniques de ressonància magnètica i s’ha trobat una zona del cervell (el còrtex òrbito-frontal, situat al centre i immediatament darrera des ulls) que sembla responsable de l’avaluació de la bellesa i que s’activa tant en els matemàtics al davant de la contemplació de bellesa d’una fórmula com en els artistes plàstics al davant de la contemplació de la bellesa d’una obra d’art, encara que la majoria de les activitats principals en cada un dels dos casos potser es realitzen en regions diferents. Aquest és un centre del cervell, però, que també s’activa en la nostra presa de decisions i en les drogoaddiccions (ai, ai, ai... que ja es veu que el món no pot anar bé!). De fet, sembla que serà la neurociència i els estudis sobre intel·ligència artificial els que finalment s’aproximaran a treure l’entrellat anatòmic i fisiològic de les nostres interpretacions lògiques i emocionals de la realitat.

També en les investigacions científiques hi ha decisions a prendre que no depenen totalment de la ciència, tant en el moment de decidir iniciar una investigació concreta i no precisament una altra o en el moment de decidir continuar per un camí i abandonar tots els altres possibles a dins d’una mateixa investigació determinada, decisions que tenen a veure amb la ciència però que depenen de molts altres factors, alguns relacionats amb l’ètica i amb l’estètica, exactament com moltes de les decisions importants que prenem a la nostra vida i que, com es diu vulgarment, a vegades es prenen més amb el cor que amb el cap. Per tant, serien decisions a dins del camp científic que podríem relacionar amb les activitats més pròpies de l’art de viure o de la poesia de la vida en un sentit molt ampli.

D’altra banda, la ciència i la tècnica, per avançar, sempre han fet servir la intuïció i la imaginació a uns nivells extraordinaris. De cap manera no podem considerar que aquesta intuïció i aquesta imaginació siguin manllevades de l’art o de la poesia que sempre les proclama com a pròpies, sobretot pensant que aquest fet en alguns casos seria molt discutible perquè hi ha autors que sembla que no evolucionen mai. La intuïció i la imaginació formen part de les més elementals preguntes que es fa un científic al començament mateix de qualsevol hipòtesi de treball i en el curs de qualsevol investigació, abans de poder-la consolidar, comprovar o demostrar. Són les preguntes que comencen, més o menys: “I si fos que...?” o “I si la realitat fos com...?” o “I si passés que...?” Per tant, la intuïció i la imaginació pertanyen a la ciència des del seu mateix inici, aquestes capacitats estan integrades de manera completament necessària en el mateix mètode científic. I també, és clar, l’emoció creativa.

Ara bé, continuant amb les influències respectives, si ens guiem per la història, sembla que les influències històriques de la poesia i de l’art sobre la tècnica i ciència moderna són infinitament menors respecte de la seva consideració inversa, les influències de la tècnica i la ciència moderna sobre l’art i la poesia, que són espectaculars. Podríem posar exemples més antics, com la influència de la química dels pigments en la pintura del renaixement o la influència de la invenció de impremta en la poesia posterior, però estem parlant de ciència moderna i per tant hauríem de començar més endavant, per exemple a l’inici del segle XX. Només cal pensar en el canvi que es produeix en la pintura a partir del llum elèctric que permet els pintors treballar sempre en bones condicions sense sortir del seu estudi i que tanca l’etapa impressionista, la qual ja havia estat influïda per les investigacions científiques sobre les propietats de la llum. Albert Einstein publica, l’any 1905, el seu annus mirabilis, els quatre articles que canviaran la física moderna, un de només un parell de pàgines sobre l’equivalència entre massa i energia que suposa el descobriment de l’energia nuclear, un altre que desenvolupa la teoria de la relativitat especial, un altre que demostra les propietats quàntiques de la llum i un altre que és l’evidència experimental de l’existència dels àtoms. És una revolució completa. L’any 1907 Pablo Picasso pinta Les senyoretes del carrer d’Avinyó, l’obra mestra que trenca tota l’estètica pictòrica anterior i prefigura la gran revolució cubista. Seria absolutament temerari pensar que la pintura de Picasso o simplement l’evolució general de la pintura hagués influït en els treballs d’Einstein, en canvi sense la revolució de la ciència a una velocitat exponencial que distorsiona l’anterior visió més estable de la realitat, sembla molt improbable que hagués sorgit la revolució cubista, el dadaisme, el futurisme, i la resta de les avantguardes. Les tècniques de la fotografia i el cinema no és que influeixin en l’art sinó que inventen unes arts totalment noves que eren inexistents. Els avenços en psicologia i les conseqüències de la publicació de La interpretació dels somnis de Sigmund Freud en el mateix tombant del segle, portaran Guillaume Apollinaire a proclamar molt aviat el surrealisme (ell inventa el nom) i l’escriptura automàtica, que influiran les grans avantguardes posteriors, etc.

No continuarem per aquest camí, és massa evident. Deixo el lector que vagi trobant fàcilment més influències provinents de la ciència i la tècnica cap a l’art i la poesia, que són cabdals en tota la història, que continuen i continuaran amb tota seguretat, per exemple en la intel·ligència artificial que es desenvoluparà en els anys a venir. 

Finalment, tornant de manera més estricta a la ciència i a la poesia, no hem de perdre mai de vista que tant l’una com l’altra fan servir les paraules, que les matemàtiques de la ciència són paraules simplificades i transformades en connexions lògiques i de càlcul, que tots els números i totes les fórmules matemàtiques també es podrien escriure amb paraules si no fos que aleshores resultaria enormement llarg i complicat utilitzar-les. La poesia també utilitza sempre les paraules, a diferència d’altres arts, com la música instrumental o la pintura; i hem vist que precisament la poesia permet tensar les paraules fins al límit, desproveint-les fins i tot del seu significat lògic per tal d’expressar idees o emocions amb la màxima compressió possible. Però les paraules de la poesia és impossible que perdin totalment la seva significació lògica i les fórmules matemàtiques sembla que a vegades també poden conservar l’emoció original experimentada en la seva creació.

Una maduixa dividida entre dos, és igual a...  una probable història d’amor. 

 

18/06/2018

PALAU I FABRE, PICASSO I LES NOIES

 

És coneguda l’admiració de Palau i Fabre pel gran geni de Picasso, de qui va ser amic i un dels seus intèrprets i biògrafs més extensos i més importants. També és coneguda la seva aproximació mimètica al pintor en aspectes de la mateixa vida personal. I tant Picasso com Palau i Fabre sembla que tenen un destacat aspecte en comú en relació amb el sexe femení. Cerquen sempre l’absolut a través de les relacions amoroses i sexuals amb les noies, la plenitud absoluta de la relació. Aquest fet forma part, en tots dos, de la seva profunda vida interior, del seu benestar necessari i també de la seva capacitat creativa. Ara bé, aconseguir aquest absolut és materialment impossible perquè sembla que els humans, com a primats evolucionats, només ens hi aproximem en la fase de l’enamorament que és transitòria, per facilitar la reproducció. Possiblement degut a aquesta realitat ineludible de la naturalesa que ho impossibilita, tant Picasso com Palau i Fabre proven de tensar fins al límit les relacions amb les noies per tal d’aconseguir que l’epifania sigui permanent. Però cadascú, com és lògic, només ho pot fer d’acord amb les seves possibilitats i amb el seu propi caràcter. I ho fan de manera molt diferent, gairebé oposada.

Picasso sembla un conquistador nat, espontani i compulsiu que es va cansant cíclicament de cada una dels seves parelles, en molts casos s’hi avorreix amb el pas del temps (es pot constatar només mirant l’evolució de les seves representacions plàstiques) i, d’alguna manera, sembla que decideix successivament de canviar-les per unes altres. Mai no es queda sol. Va tenir set parelles successives molt importants a la seva vida i només una d’elles, la sisena, Françoise, l’abandona degut a les infidelitats de Picasso, sense voler-se creure mai, ell mateix, que l’acabaria abandonant, per més que ella li hagués dit que ho faria si no canviava de conducta. Ella es salva clarament de la degradació d’haver estat la parella de Picasso amb el pas del temps. Era la més intel·lectual de les seves dones i uns quaranta anys més jove que ell. Picasso en aquell moment ja té més de setanta anys, perd també pràcticament el dos fills petits que s’estan amb la mare, Claude i Paloma, i sofreix una crisi molt considerable. Onze anys després de la separació, Françoise va publicar un llibre sobre la seva relació amb Picasso que el pintor va provar d’impedir sense èxit i va ser un best-seller internacional. Era la puntilla al brau. Gairebé mig segle abans de la publicació d’aquest llibre, Eva, la segona parella important de Picasso, havia mort, sembla que de tuberculosi o càncer, només uns quatre anys després de conviure amb el pintor, que aleshores va patir una crisi personal (diu en una carta que “la vida és un infern”),  de la qual prova de guarir-se immediatament amb unes quantes relacions eròtiques simultànies relativament superficials. Per tant de les set parelles més estables, aquestes dues s’han de considerar a part, encara que per raons diferents. Les altres cinc dones que han conviscut més temps amb ell, Fernande, la primera, Olga, la tercera, Marie-Thérèse, la quarta, Dora, la cinquena i Jacqueline, la setena, sembla que totes, d’una manera o altra, han sofert  un cert procés de degradació degut a la relació que han mantingut amb Picasso, que per a elles ha estat d’alguna manera tòxica i que es manifesta clarament després, amb l’absència del pintor.

I encara, just abans que Françoise decideixi abandonar Picasso, també abans de consolidar-se totalment la relació amb Jacqueline i entre altres aventures, apareix  Geneviève, molt joveneta, que és advertida repetidament pel mateix amic de Picasso, Jean Cocteau : ”sauvez le lapin”. Per sort d’ella, sembla, la relació no té continuïtat. En aquest sentit, Picasso, segurament sense ell voler-ho però sense poder-ho evitar, va ser una mena de depredador emocional de les seves diverses dones. Però també, sense cap mena dubte, amb totes elles hi va haver sempre la profunditat de l’amor i la passió que ha expressat intensament als seus quadres, a vegades de manera dramàtica i a vegades amb un lirisme insuperable.

Palau i Fabre defensava sempre Picasso en les seves relacions, simplement deia que tothom havia de vigilar amb ell perquè era com estar a la vora d’un foc encès, que si t’hi acostaves massa cremava. Però Palau i Fabre sembla un conquistador més elaborat, possiblement també esperonat en aquest sentit per la seva relació i identificació amb Picasso. I també cerca sempre aquesta plenitud impossible en les relacions amb les dones, però estableix només dues relacions de parella estable i molt tard a la seva vida, quan Picasso ja ho començat a fer als vint anys i pràcticament no ha viscut mai sol. En canvi Palau i Fabre viu sempre sol, té una primera parella amb convivència estable ja després dels cinquanta anys del poeta, Montserrat, que dura al voltant d’una dècada, es trenca la parella i ell torna a viure sol bastants anys fins que apareix la segona, Alícia, que està amb ell aproximadament una altra dècada, fins a la mort de Palau i Fabre, als noranta anys i deu mesos. En aquests temps de vida en parella no es detecta cap infidelitat important per part del poeta. Totes dues recorden feliçment la relació i diran, a més, que ha estat un gran company de vida.

Ara bé, Palau i Fabre durant tota la seva vida ha mantingut innumerables relacions amoroses, moltíssimes, constants, més reeixides o més fallides, tantes com se li presentaven, més o menys realitzades físicament, però sempre amb aquesta intenció de plenitud de la relació, de recerca de l’absolut, que precisament per això mateix i de manera inversa amb Picasso, no pot mantenir de forma mínimament estable. Tal com es pot comprovar en cartes d’arxiu creuades amb noies a les quals fa proposicions per progressar en la relació, a vegades aquestes simplement li diuen que no, però també moltes vegades sembla que Palau ja està esperant o cercant aquesta resposta, que allò que l’interessa és l’absolut imaginari de la insistència galant, aquell donjoanisme que el fa sentir masculí perquè sembla que una dona no pot insistir mai d’aquesta manera, perquè sembla que només un home pot posar-se a riure al davant de la negativa d’una noia a les seves pretensions, com si ell ja estigués esperant aquella bufetada que no acaba d’arribar i que no li farà gaire mal, sinó que li provocarà una gran riallada. Com si es volgués guarir a si mateix d’una certa timidesa. Altres vegades és el mateix Palau qui claudica de la relació tot just iniciada amb qualsevol excusa banal. Hi ha exemples concrets. Potser també hi ha en ell una visió a molt més llarg termini, una visió d’infelicitat futura, de la manca de plenitud que a Picasso el feia canviar de parella, però que a ell ja no li permet ni la continuïtat immediata. Encara que després hagi de restar sempre sol, perquè només si resta sol l’absolut encara és possible. Allò que hi ha sempre abans de l’inici d’una relació femenina de Palau i Fabre és una gran fabulació per part del poeta. A vegades sembla que, en realitat, no vol ni començar-la, que vol quedar-se sempre justament en aquesta faula inicial. Allò que en la vida de Picasso sembla una realitat exterior que funciona a la mateixa velocitat de la llum que entra pels seus ulls, en la vida de Palau i Fabre està sempre acompanyada d’una interiorització tant potent que a vegades sembla que anul·la l'objectiu real. Sembla que Picasso primer estableix una relació i després l'interioritza en les seves obres, Palau i Fabre sembla que primer interioritza una possible relació i després potser no l'estableix.

Cercant aquest absolut, Palau i Fabre afirma en un dels seus assaigs: “Déu és la dona”, cosa que estic segur que no diria espontàniament Picasso encara que ho acceptés parcialment com a metàfora, ell veia les dones d’una altra manera. I en les seves memòries, Palau relata una relació fallida amb una noia concreta que encaixa perfectament en aquests paràmetres. Aquests fets passen l’estiu del l’any 1952, quan Palau i Fabre té trenta-cinc anys. Es tracta d’una noia sueca que havia conegut més d’un any abans, que només havien parlat un moment, que havien quedat que es tornarien a veure el curs vinent a París, que no s’hi havien trobat, que no hi havia tingut cap més contacte... i de la qual diu que hi havia estat pensant constantment durant els tres mesos que ell rodava de figurant a La Camarga el film de Clouzot, Le salaire de la peur. Quan ja la donava per perduda, la torna a trobar accidentalment al carrer uns mesos després en un viatge a Itàlia, sembla una trobada gairebé predestinada, però aleshores és ell mateix que li dona immediatament carbasses per algunes raons que ens explica a les memòries, i l’acomiada allí mateix. Una raó és que ella anava acompanyada d’un altre noi de la seva mateixa nacionalitat, que ella mateixa convida a fer-se fonedís en trobar-se amb el poeta i llavors es queden sols. Palau i Fabre ens diu a les memòries que només el fet de veure-la acompanyada d’un altre noi li va causar una tal commoció que en aquell moment no ho va poder suportar. Una altra raó és que probablement (no ho acaba de recordar bé en les memòries) hi havia en el seu interior “una nova presència femenina que havia suplantat l’anterior”. Diu probablement...i ni la recorda! Amb aquella noia sueca, pel que diu a les memòries, sembla que només hi va tenir aquestes dues converses molt curtes. En el mateix escenari, potser Picasso ja hauria posseït aquelles noies, recordant-les després totes dues o potser sense recordar-se’n mai més. Però Palau i Fabre cercant en essència el mateix absolut, només d’una breu conversa en un comiat d’estudiants ja n’havia viscut interiorment més d’un any, cosa que fa pensar més aviat en el gran Dante que en el gran Picasso, i ell mateix a la segona breu conversa al carrer ja plega, tanca la relació. Finalment, a les seves memòries, diu sobre aquest cas concret: “la destrucció de la realitat per una quimera o el menystenir una possibilitat immediata per una de remota o impossible també era i ha estat sempre una de les meves formes d’insensatesa.” Sí, clavat.

Per tant, dues maneres gairebé oposades, de Picasso i de Palau i Fabre, per provar de cercar el mateix absolut, si el considerem en abstracte. Sempre es fracassa, però es pot escollir el mètode.

 

14/06/2018

UNA APROXIMACIÓ A LA DEFINICIÓ DE POESIA

La poesia són les estrelles en la nit del llenguatge.

25/05/2018

L’ART I EL “JO”

El fet que hi hagi autors literaris o artístics que sembli que posin més en joc (en risc) que uns altres el seu propi “jo” en la seva mateixa obra, tema que ja he tractat alguna vegada, pot obeir a moltes raons; en realitat un autor mai no està completament a un costat o a l’altre, el propi “jo” sempre està més o menys en joc en l’obra de qualsevol autor. Tampoc en cap moment provo de relacionar el valor de l'obra amb aquest desplaçament més o menys explícit. Però a part de l'estètica conscient, segurament que diversos aspectes de  la vida de l’autor, unes creences determinades, un cert romanticisme latent, etc... podrien decantar aquest fet. Quan dic posar en joc el propi “jo”, vull dir que la seva personalitat, la seva seguretat interior, la seva pròpia afirmació psicològica individual, sembla que està amenaçada en la seva mateixa obra. L’autor és a ell mateix i no als altres (que evidentment també) a qui sembla que posa constantment en qüestió.

21/05/2018

CREACIÓ

Reconèixer una realitat meravellosa i parcialment oculta, cercar-la sempre, fer-la emergir en la vida.

04/05/2018

UNITAT

Pensar l'infinit i no sentir-se'n separat, sentir-se'n també una part, una part infinitesimal però una part.

30/04/2018

UNA VISIÓ DE L’ART CONTEMPORANI

Quan algunes obres absolutament mediocres de l’expressionisme abstracte americà baixen de preu, n’hi ha prou que algun col·leccionista que en posseeix, en compri un parell als seus amics a un preu absolutament desorbitat i fora de mercat per tal que les altres tornin a pujar. Aleshores surten a les portades de les millors revistes internacionals d’art i tant aquest col·leccionista com els seus amics poden revaloritzar i vendre a preu d’or les obres que ja tenien. En aquell moment, tothom s’adona del seu gran valor espiritual i de la seva innegable contribució al progrés de la humanitat.

21/04/2018

ELS CATEDRÀTICS DE LITERATURA

No he compartit mai l’opinió que un crític o un professor de literatura és un creador frustrat, encara que potser alguna vegada sigui així. (Aquí no em refereixo als professors d'ensenyament mitjà que ja tenen prou feina amb els seus alumnes). És irrefutable que la mateixa crítica o investigació literària ja és pròpiament una creació. Però els catedràtics de literatura o crítics que mai no han provat d'escriure una obra de creació literària que no fos un estudi teòric sobre obres literàries, és a dir, d’investigació literària, sempre m’han fet pensar. No em produeixen els mateixos pensaments els crítics d’art o de música. Per exemple, entenc perfectament un crític musical que no canti perquè no és tenor, no té veu per cantar, no sap cantar, no pot cantar; també entenc un crític d’art que no pinti, no té les eines, no té la tècnica, no sap pintar, no pot pintar. Però un crític literari, no sap escriure? Amb tota la vida dedicat a aquesta feina, a examinar escrits del altres sobre la realitat (encara que sigui fictícia), no se li ha acudit mai de provar de fer seriosament allò que fan aquells que ell estudia, un poema, un conte, una novel·la, una obra de teatre o un assaig sobre altres aspectes d’aquesta realitat que no són pròpiament literaris? Aquest pensament que em sorgeix espontàniament té moltes debilitats, algunes de les quals vull expressar aquí mateix. Ja sé que els estudis literaris en general són una activitat molt diferenciada i que la literatura també és una altra realitat en sí mateixa. També respecto la decisió del professor de literatura que li permet de ser brillant en el seu camp, en la seva zona de confort, en lloc de ficar-se en un altre de molt insegur i perillós per a la seva pròpia reputació. Ho respecto totalment, cadascú pot fer el que vulgui. També comprenc la seva capacitat de sentir-se sobrepassat al davant d’algunes de les grans obres que ha estudiat i que potser coneix més bé que ningú. Però l’investigador més audaç del Consell Superior d’Investigacions Científiques no se sent també sobrepassat al davant de les obres d’Isaac Newton o d’Albert Einstein? I per això ha de deixar d’investigar? També reconec que no hi ha temps per a tot. També puc comprendre que, un cop vista la panoràmica, el professor decideixi que en aquest camp, que potser es podria descriure com la creació literària primera, ell no hi té res a aportar, etc. Respecto totes les seves argumentacions i decisions en contra de la meva intuïció, que ja faig jo mateix i encara en podria fer més, però m'estranya que sigui un cas tan freqüent i generalitzat. En les facultats de ciències no es pot entendre que un catedràtic no sigui un investigador en temes relacionats directament amb la realitat i també relacionats amb la seva càtedra, per exemple un físic en física. És clar que sempre hi hauria algú que investiga sobre alguna cosa com la Història de la Ciència en el seu camp corresponent, però això ja són figues d’un altre paner, són estudis especialitzats d’història. I els futurs físics no poden estudiar només Història de la Física perquè no sabrien dissenyar un simple GPS, ni els futurs cirurgians no poden estudiar només Història de la Medicina perquè no podrien operar una apendicitis. Amb tot i això, sé que no es poden fer paral·lelismes fàcils que no són gens exactes i sé que hi ha molts raonaments com alguns que acabo de fer que semblen anar en contra dels meus pensaments. ¿Però voleu dir que, en el fons del fons, el fet que històricament hi hagi hagut tants professors que en les universitats i en les càtedres literàries hagin pres tantes vegades l’opció d’obviar qualsevol altra dedicació que no sigui la història literària, la teoria i l’anàlisi, la interrelació i la crítica, separant clarament la investigació de la creació literària primera, una opció que ha definit completament el perfil del professorat universitari i de la mateixa carrera professional, no ens indica que aquestes institucions han estat una mica covardes? I és cruel dir-ho ara que, per desgràcia, estan tan malmeses. Però, en part, potser també estan malmeses per això mateix.

30/03/2018

DIVERTIMENTO  AMB DUES PARÀBOLES

En una mena d’acudit s’explica que si Jesucrist hagués tingut coneixements matemàtics del seu temps, que no consta enlloc que en tingués i més aviat sembla que no en tenia... bé, segur que no en tenia... però si n’hagués tingut, en un dels seus ensenyaments hagués pogut dibuixar a terra una corba amb la forma aproximada de la lletra “U”, i quan els deixebles estranyats li haguessin preguntat “-Mestre, què ens vols dir amb això?” hagués pogut respondre “-És una paràbola”. I com que els seus deixebles pescadors tampoc no devien tenir cap formació matemàtica, s’haurien quedat bocabadats. Potser aleshores i després de riure una mica, Jesús els hauria pogut explicar la geometria de les corbes còniques. Ho hauria pogut fer perquè aquestes corbes entre les quals hi ha la paràbola, a més de l’el·lipse i la hipèrbola, havien estat tractades ja per matemàtics grecs com Euclides, Arquímedes o Apol·loni de Perge, un parell o tres de segles abans. Jesucrist ho hauria pogut saber i aleshores... bé, aleshores el cristianisme hauria estat una altra cosa. Però Jesús sembla que no s’interessava gaire per aquests coneixements i que tampoc no tenia gaire sentit de l'humor. En qualsevol cas, explicava unes altres paràboles com la del publicà i el fariseu. En ella defensa el publicà, que és un home corrent que practica la humilitat i l’autocrítica, mentre blasma el fariseu que amaga la seva hipocresia sota l’orgull i l’aparença del compliment estricte de les lleis. Aquesta paràbola és molt del meu gust, m’agrada gairebé tant com aquella paràbola de les corbes còniques. I en la situació actual de la política del meu país hi ha els re-publicans, la majoria de gent responsable que a vegades són empresonats per les seves idees i també hi ha una gran quantitat de gent monàrquica que practiquen l’art de fer-s’ho-seu, tot, de dominar-ho tot des de dalt a través de la força bruta, amb la constant referència al compliment d’unes lleis fetes a la seva mida que, a més, desobeeixen ells mateixos quan volen amb total impunitat. Re-publicans i fer-s’ho-seus. Vet-ho aquí, després de dos mil anys.

24/02/2018

INTERFERÈNCIES VITALS

Si al món no s’hi reconeix una realitat meravellosa, encara que en moltes situacions sembli exactament el contrari, que no existeix o que és oculta, es fa difícil de viure com a ésser humà. És l’objectiu de la poesia. Saber-la i sentir-la és també patrimoni de la salut mental. Però la majoria de religions sempre l’han segrestada i li diuen Déu, o els déus. Tanmateix, el segrest no ho seria si no fos perquè les religions no es conformen en ser una poètica, una mística o una mena de seguretat psicològica individual o col·lectiva, amb totes les racionalitzacions metafísiques que es vulguin, és a dir, unes extraordinàries cultures, sinó que a partir d’aquesta necessitat o debilitat dels humans, les religions han utilitzat sempre mecanismes de poder que han sotmès durant molts segles les poblacions. I en nom d’una realitat meravellosa, de la por de ser privats d’ella o, posats a fer, de la por a ser castigats fins a la mort com a heretges, han obligat la majoria de poblacions de la història a seguir una sèrie de preceptes i de conductes dites morals que han afavorit generalment els poderosos i que s’han oposat als avenços dels homes i les dones cap a la seva felicitat, cap a la seva realització intel·ligent i plenament humana. Han interferit brutalment en la seva realització com a éssers humans que, abans de res, es volien i es volen feliços.

11/02/2018

LA CONSCIÈNCIA

La consciència que tenim els humans sembla que hagués pogut no existir, no sorgir en l'evolució dels primats a la Terra. Podria haver succeït que nosaltres, els humans, que ens diferenciem essencialment dels altres animals perquè tenim una consciència més clara de la nostra vida i de la nostra mort, no haguéssim arribat a existir com a tals. L'evolució és cega i aquesta és una de les consideracions més inquietants de la ciència des de la modernitat. Sembla que podria haver passat, per tant, que els animals que dominessin actualment el planeta fossin intel·ligents com els actuals dofins evolucionats o els antics dinosaures evolucionats, o molt més, però que no tinguessin aquest nivell d'auto-consciència que tenim nosaltres i que ens permet de reconèixer-nos al mirall. És una aportació de la ciència que ens fa entendre millor el nostre lloc en la naturalesa i que afirma encara més la nostra contingència, la nostra desesperada realitat.

 

25/01/2018

RENÚNCIA POÈTICA

Quan en els nostres escrits poètics prescindim del significat lògic dels conceptes utilitzats, estem renunciant a l’atribut diferencial de la llengua respecte a altres formes d’expressió artística, com poden ser la plàstica o la música. És evident que amb aquesta renúncia es poden il·luminar altres possibilitats artístiques, altrament ocultes, però hem de tenir en compte que estem renunciant a l’atribut essencial de l’eina que fem servir per a expressar-nos.

07/01/2018

ELS CONCERTS PER A LA MÀ ESQUERRA

                                                                 

Paul Hindemith, Benjamin Britten, Richard Strauss, Serguei Prokófiev, Maurice Ravel (el Concert per a piano i orquestra en Re per a la mà esquerra és d’aquest darrer) i altres compositors, varen escriure peces per a Paul Wittgenstein, pianista vienès i germà del filòsof Ludwig, després d’haver perdut la mà dreta a la primera guerra mundial. Més endavant, altres pianistes, mutilats o no, també varen interpretar aquestes obres. A la peça de Ravel, que és la més famosa, hi ha un inevitable minimalisme del piano, sobretot perquè una sola mà no pot separar-se gaire més d’una octava en les seves harmonies. En escoltar-la, sabent la necessitat d’aquesta contingència, no puc més que sentir una angoixa constant, una amputació des del començament fins al final de la peça. Estic segur que aquest sentiment no existiria si no en sabés la procedència, potser simplement notaria una cosa estranya, una mancança que potser consideraria pròpia de la investigació i de la proposta musical. En canvi, aquesta mancança gairebé no es pot identificar en l’audició del Concert per a piano nº 4 de Prokófiev (està resolta amb austeritat i amb el temps suficient entre les notes) escrit també per a la mà esquerra per encàrrec de Paul Wittgenstein, encara que ell no el va interpretar mai en públic perquè va dir que no l’entenia.

LA FAMÍLIA WITTGENSTEIN I LA PROVIDÈNCIA DIVINA

 

Els Wittgenstein, d’una immensa riquesa, eren cristians d’ascendència jueva i a la segona guerra mundial, ja exiliats, van haver de finançar els nazis per preservar la vida de les dues germanes que s’havien quedat a Viena; es van poder quedar a viure protegides al palau familiar. Sembla que va ser una aportació cabdal per a la resistència alemanya. Aquesta història sempre em fa pensar en la misericòrdia del déu dels jueus i dels cristians amb aquella família de vuit germans i germanes, extraordinàriament rics, neuròtics i generalment infeliços en les seves vides, un déu que permet que precisament Paul, el pianista, perdi una mà a la gran guerra, després permet que uns altres tres dels cinc nois es suïcidin i que, a la segona guerra mundial, per salvar dues de les tres noies, permet que la família hagi de finançar amb tota la seva riquesa els mateixos nazis que els volien exterminar. Ells creien en aquest déu. Quin pla devia tenir per a la família?

06/01/2018

ESCRIURE BÉ?

¿Per què tants intel·lectuals sempre diuen que el primer deure d’un escriptor és escriure bé (fins i tot alguns diuen que és un compromís revolucionari, encara que no se sàpiga de quina revolució parlen) i mai no s’atrevirien a dir que el primer deure d’un pintor és pintar bé? De fet, això darrer, que el primer deure d'un pintor és pintar bé, els intel·lectuals no ho poden dir a partir de l’impressionisme com a mínim. És impossible. (Perquè no hi hagi cap confusió, quan dic pintor em refereixo a un artista plàstic que acostuma a pintar sobre una superfície plana, si encara en queda algun). I parlem d'artistes, de professionals que viuen de la  pintura. Hi ha una funció social que ho reclama, en general no cal pintar bé o més aviat no s'ha de pintar bé, es tracta d'una altra cosa. I els paguen pels seus quadres. El reconegut Antoni Tàpies fins i tot aconsellava no aprendre mai els mètodes usuals de pintura. En canvi, el deure d’un periodista segur que seria, a part d'altres deures, el d'escriure bé, sobretot si ho feia per al diari del qual jo fos propietari. I el d’un arquitecte seria construir bé, sobretot si fos el de casa meva. En els dos casos també hi ha una funció social diferent que ho reclama. I encara continuem parlant de professionals. Però el deure d’un poeta, per exemple, tampoc no pot ser escriure bé, ha de ser molt més que escriure bé, tant més que ja no es pot dir que el seu deure sigui escriure bé. A no ser que es tractés d’un poeta professional que, des del romanticisme com a mínim, tampoc no es podria qualificar així perquè més aviat seria una mena d'oxímoron. Als poetes no els paga ningú. També hi ha una funció social que ho reclama, però és una altra. Pobres poetes...

Londres, 30/07/2017

LA PART MERAVELLOSA

 

La fe en la vida consisteix en sentir que la vida, més enllà de l'absurd i la tragèdia, més enllà de tota la foscor, té una part meravellosa, una part de llum que la il·lumina. És una component de la salut mental.

27/07/2017

MÉS SOBRE EL TATUATGE

I també vull la justícia, la llibertat! I tantes altres coses més concretes...

18/07/2017

UNA RESPOSTA AL TATUATGE D'AHIR

-Que no em faci mal el dit petit del peu esquerre.

 

(És com un acudit dolent, ho sé molt bé, la metafísica té sempre això, sobretot si es compara amb alguna cosa com les ganes de menjar, per exemple. Aquesta resposta ve d'una necessitat immediata, només una dificultat més entre moltes, infinites i més grans, per poder realitzar el tatuatge).

16/07/2017

TATUAT AMB FOC

Tens la veritat per cercar-la, la bondat per exercir-la i la bellesa per admirar-la. Què vols més?

15/07/2017

LA VISIÓ DEL CONDEMNAT

 

L’esperit, la força de l'esperit m'ha permès viure com a ésser humà i, per tant, m'ha salvat. Ara ho veig tot més clar, ara que ja no tinc futur i que només puc recordar una estona el meu passat, abans de l'execució. M'ha salvat la força de l'esperit, de tot l’esperit, des de l'esperit dels altres que m'ha arribat filtrat i en abstracte, com el goig de la música, de la filosofia, de la ciència i de la tècnica, de les religions, de l'art i de tota la poesia... seguint fins al meu propi esperit més concret i relacionat amb la vida diària, com la contemplació d’un matí de primavera, la satisfacció del necessari acompliment de la feina, el plaer de la meva pròpia lluita per la vida, la llibertat i la justícia, els amics, els amors i els éssers estimats. Sobretot ells m'han salvat. Tot el que ara perdo. Però em sento segur. En el seu límit, al centre d'aquesta força de l'esperit sempre hi havia una passió, una mena de desig platònic, un desig que no sé com dir-ne, potser en podria dir alguna cosa com l’Amor  amb A majúscula, una tensió benefactora cap a la bondat, la veritat, la bellesa, la justícia, la llibertat... i el simple plaer de viure. Era un motor secret. No necessitava res més que aquest desig per provar de viure plenament com a ésser humà en qualsevol circumstància i, en canvi, necessitava moltes altres coses que no tenia per provar de ser una mica més feliç... Calla, ja vénen... Ara no tinc temps per continuar pensant en tot això i després ja tindré tot el temps del món. Sóc un innocent davant l’escamot d’execució. He de tornar al fons de l'esperit. Sentint el meu alè sonor per darrera vegada, crido sense por: -Respiro l’Amor! Foc!

08/07/2017

ESCRIURE POESIA

Vaig comprendre que a partir dels anys vuitanta del segle passat, a banda de clares excepcions, ser escriptor de poesia catalana consistia bàsicament en obtenir algun premi a través dels amics que formaven part dels jurats, a partir d’aquí fer-se una mica de nom publicant aquells poemes premiats que no llegia ningú i queixar-se constantment del poc reconeixement rebut. Si hi havia sort sonava una mica el nom, la gent coneixia una mica el nom del poeta, no els poemes que ningú no llegia, només el nom. En el fons això estava bé, perquè en molts casos els poemes no valia la pena de llegir-los, eren escolars. També hi havia la possibilitat de donar el premi a algú que l’any següent formaria part del jurat i així la cadena tenia continuïtat. Es parlava de trajectòries premiades per no parlar de relacions premiades. Penso sincerament que el nostre país no va acabar de digerir prou bé el pas de la relativa clandestinitat a la relativa normalitat. Encara va ser positiu que la dotació econòmica dels innumerables premis fos miserable, perquè possiblement hauria estat molt pitjor. Em vaig presentar als dos premis de poesia més anomenats en llengua catalana a començaments dels anys vuitanta del segle passat i les dues vegades vaig quedar finalista. Poc després ja no reconeixia la capacitat dels jurats dels premis i vaig decidir no presentar-m’hi més però encara vaig incomplir una vegada el meu propòsit. Un conegut, diguem-ne situat en aquell petit món, que semblava que d’aquestes coses hi entenia, em va dir simplement que des de la meva posició i amb la meva actitud no podia guanyar mai. Tenia raó. Quedar ben classificat sí (en cas que el jurat s’ho volgués llegir, és clar, perquè moltes vegades no s'ho llegeixen), guanyar no. Sort. Sort que no vaig guanyar perquè alguns d’aquells poemes, que s’haurien publicat, ja no m’interessen. Vaig publicar més d'un centenar i mig de poemes i, a poc a poc, vaig anar deixant d’escriure poesia. Hi vaig tornar molt després. Pensava que, completament al marge de tot això, potser podria construir una obra poètica que també potser algú, i potser algun dia, llegiria amb emoció. Encara ho penso. Talment una feina de treballador aïllat, sense èxit, amb la qual em sentia a plaer, perquè l’èxit literari, sense menysprear-lo, en el fons no el necessitava. De fet, jo em guanyava la vida amb una professió que no tenia res a veure amb les lletres i havia estudiat ciència, on aquest és sempre l’escenari. Així em trobo bé, econòmicament lliure i lluny dels innecessaris reconeixements. Aquest és precisament el lloc des d'on puc treballar. La poesia és una necessitat interior. Vaig començar a escriure poesia per això, també vaig deixar d’escriure poesia per això i, més tard, he tornat a escriure poesia per això mateix. Però en el fons aquests fets són anecdòtics i les possibilitats de la poesia continuen sempre ben vives. No hi ha una altra manera d'expressar el pensament emocional amb més concentració. La poesia té la vida assegurada. No s'ha de fer cas de ningú que digui que ha passat de moda, que la cançó l'ha substituïda, que en part és veritat però ho ha estat sempre. Amb la poesia ha passat una cosa semblant a la de música a un altre nivell, perquè si considerem el volum de producció, de consum i de benefici econòmic, la música horrorosa, no dic la música dolenta perquè la música dolenta és bona, dic la música horrorosa, el soroll infantil per a adults, ha guanyat la major part del mercat, sobretot el mercat jove i adolescent que és el que compta econòmicament per volum. Però la música hi és, la meravellosa música segueix existint com sempre. En el cas de la poesia com que pràcticament no hi ha benefici econòmic perquè no hi ha mercat rendible, com que no és tan fàcil enganyar els adolescents amb una cosa que ja d'entrada no els interessa gaire perquè requereix un esforç notable, com que tampoc gairebé ningú no en llegeix... la falsa sortida ha estat substituir el mercat econòmic pel mercat del petit prestigi nominal sense necessitat de construir una obra. Però la poesia hi és.

02/07/2017

MOLTS GESTORS CULTURALS S’HAURIEN DE DIR GESTORS LÚDICS DEL VOT

Si l’art és per divertir-nos, si sobretot l’art és per divertir-nos com sento que diuen molts gestors culturals i artistes que s’hi juguen les mongetes, perquè la diversió fa moure més gent i dóna més vots als polítics que gestionen la cultura i disposen dels diners, si es subvencionen moltes activitats lúdiques que igualment tindrien públic que pagaria una entrada per divertir-se, si sempre es subvenciona la kultura amb k, si també és subvenciona la cultura amb c de caspa que sempre surt a l'Hola, si sobretot ens ho hem de passar bé (sembla que s'ho passen bé els altres perquè a mi no m'interessa), si no es pren cap risc d'exigència intel·lectual, si el número d'assistents és l'indicador bàsic de les subvencions com si fos una quota de pantalla, si no es dóna suport a la cultura amb les arrels més antigues i pròpies, si el rock i el pop més banal és la música promocionada per excel·lència, si el que realment es fa és subvencionar amb diner públic la pura i dura indústria de l'oci, si la paraula cultura  no vol dir realment cultura sinó una altra cosa relacionada amb la diversió de les masses, si sobretot la gent s'ha de divertir, en solitari, en parella, en família o en gran col·lectivitat, si sobretot es subvenciona això, aleshores el valor de l’art que s'anirà promocionant en el futur estarà sempre infinitament per sota del valor de la pornografia, del valor de Disneylàndia i del valor del beisbol, que no necessiten subvenció.

10/06/2017

SOBRE L’ANGOIXA DIVINA

 

L’escriptor i poeta francès del segle XIX, Gérard de Nerval, es va defensar dels qui el consideraven escèptic o impietós dient que ell tenia, com a mínim, disset religions. 

 

El cineasta americà Woody Allen va dir fa pocs anys, en un acudit dels seus, que entre Déu i l’aire condicionat, si havia de triar, preferia l’aire condicionat.

Els déus, tots els déus, existeixen o han existit realment. Són una convenció humana i, precisament per això, existeixen en l’inconscient i en el conscient col·lectiu. Us podeu adreçar a qualsevol d’ells i demanar-li coses. A vegades sembla que les concedeixen. Si em permeteu una altra petita broma, seguint Allen, penso que els déus varen ser fabricats més o menys com els automòbils o els aparells d’aire condicionat, aquests darrers per la necessitat física de desplaçar-se o regular la temperatura i els déus per resoldre unes altres necessitats dels homes primitius. També per ajudar a sotmetre els pobles als tirans que casualment sempre n’eren descendents directes, entre altres coses. Per tant no hi ha cap dubte, ni cap problema de fe, sobre si Déu o els déus existeixen o no. En aquest sentit, existeixen o han existit tots els déus de la història. Aquestes afirmacions que acabo de fer ara mateix suposen unes certes creençes, és clar, no són totalment demostrables, però estan suportades per una infinitat de dades antropològiques.

Els centenars i els milers de déus i divinitats que, al llarg de la història, han format part de les religions i han influït extraordinàriament en la cultura i en la vida humana, a poc a poc, amb el pas dels segles s’han anat secularitzant. Alguns també s’han transformat i s’han anat substituint per uns altres cada vegada més moderns. I amb això es tornen a assemblar als automòbils. És raonable pensar que els déus actuals de totes les religions que existeixen, també es secularitzaran. Com la majoria dels anteriors. I també sembla raonable pensar que a les societats desenvolupades, no apocalíptiques, ja no seran substituïts mai més per uns altres déus semblants als de les grans religions del passat. Els automòbils, que no existien i que existeixen des de fa un segle i mig, primer eren de vapor, després de benzina i gasoil, sembla que de moment passaran a ser elèctrics, aviat es conduiran sols, després probablement volaran, després potser ja els direm d’una altra manera i potser finalment gairebé no es podran reconèixer com a tals, mentre aquells grans Rolls-Royce de la memòria seran relíquies que ens recordaran la reina Elisabet II d’Anglaterra. Però d’alguna manera els déus i els automòbils, absolutament transformats, existiran mentre siguin necessaris.

Deixant aquestes bromes comparatives i tornant a les religions, a part dels grans abusos, a part de tota la submissió associada, a part de totes les creences simbòliques convertides en mentides racionals i explicades com a veritats infalibles, la majoria de creences religioses han provat de donar una solució a l’absurd racional de la vida i de la mort; han estat una manera de respondre a les grans preguntes que cap filosofia no pot respondre, una manera d’afirmar-se en la fragilitat de l’ésser. El segle XX sembla que ha estat la primera vegada a la història que, en alguns països desenvolupats, les religions han reculat clarament. I s'han anat formant societats que se n’ha dit postreligioses, són societats laiques il·lustrades que es miren les religions i creences sobretot des del punt de vista de la seva contribució a la felicitat humana col·lectiva. Però tant en aquestes societats com en qualsevol altra, cada individu cerca la manera d’afrontar la seva vida, com tots, perquè no hi ha escapatòria. Per aquest sol fet, pel fet d’haver d’afrontar de manera conscient la seva vida i la seva mort, tots els éssers humans són profundament espirituals per necessitat, facin el que facin, creguin el que creguin, pensin el que pensin, tant si són monjos com si són oficinistes, paletes o astronautes, mecànics, revolucionaris o estrelles del rock. Tant si són creients, agnòstics o ateus, com si no encaixen en cap d’aquestes categories. Tant si els seus pensaments tenen una important base filosòfica, científica o religiosa, com si no en tenen cap. Tant si són savis com si són ignorants, rics o pobres, bons o dolents, grassos o prims, pallassos o assassins. L’únic que cal és allò que tenen tots, la consciència, que els porta necessàriament a l’espiritualitat sense possibilitat d’evitar-ho.

Qualsevol persona té la seva pròpia manera d’enfrontar-se a la vida i la seva espiritualitat està en aquesta manera de realitzar-se, en els seus valors més conscients o més inconscients, en la manera de cercar la seva felicitat o de provar d'evitar la seva infelicitat.

A part de les creences religioses que una persona pugui tenir, la gran majoria dels seus pensaments habituals també són creences perquè acostumen a formar part de projeccions personals que no són verificables i moltes vegades no es compleixen. L’espiritualitat és un fet humà independent de qualsevol religió i que té una profunda relació amb la llibertat humana perquè és una mena de resposta; una resposta fins a cert punt irracional a la impossibilitat de comprensió racional de la vida i de la mort. Fins a la il·lustració del segle XVIII i amb clares excepcions, aquesta mena de resposta gairebé sempre havia estat completament canalitzada (jo diria segrestada) per les religions, en la majoria de casos amb amenaces, reals o fictícies, o bé amb premis, també reals o ficticis. I és impossible que allò que ha tingut tanta importància i durant tants mil·lennis per a l’espècie humana, que està profundament associat a la seva naturalesa, desaparegui sobtadament en un parell de segles sense deixar rastre i sense causar cap tipus de síndrome d’abstinència. No es irrellevant que, en aquest context, l’angoixa filosòfica hagi estat una constant en el pensament del segle XX, per exemple en Heidegger i Sartre.

Per això, en aquesta transició cap a societats més il·lustrades i laiques, que veig sincerament com un futur desitjable, es guanyen moltes coses però també se’n perden algunes. Poso uns exemples: la pregària cristiana que és una manera de mantenir el pensament ancorat i la seguretat de l’ésser en qualsevol circumstància, sigui aquesta circumstància favorable o desfavorable, o bé la meditació budista que és una manera de sentir-se en harmonia i mantenir la consciència desperta, no acostumen a ser a l’abast, en la vida diària, per als qui no són d’aquestes creences. I tant l’una com l’altra o algunes pràctiques similars, sembla que són beneficioses per al desenvolupament equilibrat de la vida humana. També és evident que els no afiliats a cap religió poden elaborar una espiritualitat pròpia (de fet tothom la té, però ara em refereixo a una espiritualitat conscient, personal i diferenciada), és a dir, una manera conscient d’afrontar la vida i la mort. Em refereixo concretament a aquells pensaments que sempre es tenen en cas de gran felicitat o en cas de gran fatalitat, aquells pensaments que donen valor i sentit a la vida al marge de qualsevol circumstància, que voldríem tenir o sentir de manera volguda i conscient en qualsevol contingència.

Degut a que els humans, com a animals que també som, estem tant o més abocats a l’exterior de forma natural que no pas  a l’interior de l’ésser, quan s’altera aquest estat i ens girem cap al nostre interior, apareix l’angoixa perquè només hi trobem preguntes sense resposta. La reacció inconscient per evitar aquesta angoixa és tornar a l’exterior, en lloc d’afrontar una situació que no es pot resoldre racionalment, perquè qualsevol intent de solució és una mena de resposta vital que no pot ser mai formulada completament amb el llenguatge. Si ens quedem a l’exterior podem, per exemple, provar de viure sempre les bondats del moment present i, si de cas, fixar el nostre pensament en algunes coses agradables de la nostra projecció futura com, per exemple, allò interessant que farem més endavant, potser demà, anar a veure un partit del Barça o mirar una gran pel·lícula. O recordar selectivament el passat i reviure aspectes positius de la nostra vida, la nostra ardent joventut, els nostres fills, etc. És una mena de solució raonable, fixar-nos només en la bondat del present i en les coses bones del passat i del futur, evitar l’angoixa i viure una vida exterior que ens pot semblar magnífica. Però cal exercitar-se bé per evitar els paranys de la consciència. Seria una aproximació humana a la vida d’alguns altres animals intel·ligents que ens semblen feliços i amb una consciència menys desenvolupada que la nostra. Com els dofins, per exemple.

Però si ens mantenim abocats a l’interior per la nostra consciència, al fons del nostre ésser resta sempre l’angoixa que descriu Heidegger, relacionada amb la percepció de la mort i la manca d’explicació racional de la vida. Totes les solucions que es poden provar d’emprendre en aquesta situació, o bé són religioses o s’assemblen d’alguna manera a les religioses perquè no hi ha cap solució racional, més ben dit, no hi ha solució, només hi pot haver una mena de resposta, d’atenuació o de pal·liació. Aquesta resposta també pot ser una afirmació en forma de rebel·lia, un simple cabreig infinit al davant d’aquesta situació d’abandonament de l’ésser. Per exemple, els renecs gairebé inconscients que tantes vegades hem escoltat als camperols o els que alguns de nosaltres proferim en veu alta (sense que ens escoltin, si pot ser) quan l’atzar se’ns gira en contra: “- M...(piiiiiiiiiip)... ara només em faltava que la màquina...”, però ja sistematitzats en un gran renec, degut a la consciència de l’atzar i de l’inevitable augment entròpic universal. Degut també a l'evidència del mal. Aquesta aproximació, aquest gran renec, també formaria part d'una espiritualitat més o menys conscient, entre altres aproximacions paral·leles més amables i potser més aconsellables. La meditació budista, per exemple, té l’avantatge de poder-se realitzar amb independència de qualsevol creença i només amb alguns senzills coneixements derivats del ioga. La pregària cristiana, presenta més problemes d'universalitat, ja que aparentment requereix algú a qui dirigir-se, algú amb qui parlar i, per tant, una creença religiosa sòlida.

En general, però, aquesta resposta, aquesta tensió de l’esperit cap a la nostra salvació o cap a la nostra felicitat que són exactament el mateix, a part de qualsevol religió, és també una transformació de la realitat que  es troba en la majoria de grans autors de l'alba de la història, creients o no en qualsevol divinitat, en els més racionals com Confuci, en els més somniadors com Lao-Tsé i en molts dels fundadors de la filosofia a l'antiga Grècia, des de Tales a Plató. Una tensió benefactora cap a la bondat i cap a la bellesa. També es llegeix en les obres dels grans místics que són històricament més pròxims a la nostra tradició i, és clar, aleshores relacionats amb la tradició cristiana. Per exemple, per escollir-ne dos de molt grans i una mica més pròxims a nosaltres, el meravellós Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull (amb tota seguretat el llibre més important de la poesia catalana i que ell escrivia com unes meditacions diàries per als ermitans) i la sublim obra poètica de Juan de Yepes (San Juan de la Cruz). Tant aquestes espiritualitats més individualitzades com totes les altres tradicions, acostumen a tenir alguns aspectes en comú; per exemple, gairebé sempre hi trobaríem una aproximació a l'harmonia universal i una afirmació de la part meravellosa de la realitat. 

Ara bé, sense evitar el llenguatge simbòlic que descobreix una realitat inexpressable i sense necessitat de subscriure completament els grans mites antics que porten associat un llast inacceptable per a les societats il·lustrades, sembla que també s’hauria de poder establir aquesta mateixa tensió en el pensament laic més actual, aquesta elevació del propi ésser, aquesta afirmació d'una realitat meravellosa que s'amaga, aquesta acceptació conscient del misteri de la nostra vida, del miracle de la vida que tenim i de la tragèdia de la vida que perdem amb tot allò que més hem estimat. Però moltes vegades hem de fugir de les tradicions religioses perquè el nostre pensament lògic no ens permet assumir les realitats expressades en llenguatge simbòlic, que formalment són molt difícils de diferenciar l'un de l'altre ja que les paraules són les mateixes. D’altra banda també semblaria que no cal preocupar-se massa per aquestes coses perquè de forma més conscient o més inconscient, cada ésser humà, degut a que n’està profundament afectat, ja té la seva pròpia resposta espiritual pràctica a la seva vida, que només li serveix a ell mateix i que només pot trobar ell mateix. En aquest sentit gairebé semblaria que no cal fer res, com alguns budistes Zen, simplement no posar-hi impediments i mantenir un cert to d’harmonia psicosomàtica, ja que la resposta espiritual és una tensió que sorgeix naturalment de la consciència, una tensió pròpia dels éssers humans que depèn tant dels seus pensaments conscients com de les seves passions, tant del seu cervell com de la seva respiració, de les seves emocions, dels seus projectes i de les seves hormones.

¿Algú cercava un referent espiritual segur, un lloc on agafar-se? ¿Potser una mena de teoria unificada de l'espiritualitat? Doncs si volem preservar la nostra llibertat, si donem valor a la llibertat intel·lectual que hem conquerit aquests darrers segles, sobretot amb la il·lustració, però també amb el romanticisme, la modernitat i la postmodernitat, la resposta és que no, que no n’hi ha. I no solament que no n’hi ha, sinó que possiblement no n’hi ha d’haver. I si volem seguir el pensament d'Isaiah Berlin en els seus grans assaigs sobre sobre la la llibertat i el pluralisme, si ara els apliquem en aquest camp, sembla que tampoc no n'hi pot haver. L'ateisme, per exemple, és antagònic al cristianisme i semblen incompatibles des del punt de vista de la seva exposició lògica, però també és espiritual i poden coincidir en aspectes ètics concrets, com per exemple contra la discriminació de les dones, l'escalfament global del planeta o el maltractament dels animals. És en les accions concretes on es reconeix la força de l'esperit, vingui d'on vingui. En les societats laiques actuals tenim milers i milers d’influències externes diàries que actuen sobre nosaltres, configuren les nostres lleis, els nostres actes, les nostres creences, el nostre comportament moral i les nostres vides, sense ni una sola referència completa i segura. Entre elles, les influències de les religions històriques. I cadascú pot exercir la seva llibertat i pot escollir allò que li sembli millor, pot sentir-se ateu, creure en la reencarnació, en l’Arcàngel Sant Gabriel, en el Déu dels cristians o en cap d’aquestes coses, deixar-se de cabòries i sortir a donar un volt. És probable que si algú escull una resposta semblant a la de la seva comunitat o a la de les persones amb les quals es relaciona habitualment, actualment també a través de les xarxes, tingui menys dificultats pràctiques que si escull una resposta molt allunyada dels seus. Musulmans amb musulmans i budistes amb budistes. No vull dir que sigui millor, això no ho sé, sinó que és més natural ja que es comparteixen els mateixos símbols. En aquest cas, a més d’una resposta individual hi ha una correspondència col·lectiva. Encara que alguns científics comparin negativament el mapa territorial de les religions amb la lliure circulació de la informació científica, aquestes agrupacions són lògiques i naturals perquè es tracta d'una realitat que està situada precisament a l’altre extrem de la ciència.

També caldria preguntar-se què vol dir creure. ¿Què volem dir exactament, per exemple, quan diem que creiem en el nostre metge de capçalera, sense saber-ne gairebé res dels seus coneixements reals? Probablement volem dir que el preferim a un altre o a uns altres, en els quals no hi creiem tant, per cuidar de la nostra salut. O una resposta semblant. Per exemple, que fins ara sempre ens ha tractat professionalment com nosaltres esperàvem i que seguim esperant que ho faci en el futur. No són respostes absolutes sinó relatives i en aquest cas semblarien unes respostes prou satisfactòries. I d'això en diem tenir fe en el nostre metge. En canvi, per posar un exemple de la religió més estesa al nostre país: la fe d'un catòlic. Un catòlic creu en un sol Déu absolut i no en cap altre. Aleshores, si li preguntem per aquesta creença, sembla que la resposta no pot ser com les anteriors, sembla que no pot ser que només ens digui que hi creu perquè el seu Déu absolut és una mica millor que els altres. Seria com si ens digués que ell creu en un Déu absolut, però només hi creu com qui prefereix les cols a les pastanagues o com si ens digués que ell creu en un Déu absolut però que només hi creu una mica. Més aviat semblen acudits. Sembla que la seva resposta, per ser consistent, hauria d'escapar-se de la lògica. La pregunta completa seria: ¿Què vol dir vostè quan diu que creu en Déu? Animo els catòlics que llegeixen aquest escrit que provin de contestar-la i que acceptin preguntes posteriors o que se les facin ells mateixos. Si es fes una enquesta entre els catòlics sobre aquesta qüestió, hi hauria respostes innocents, apassionades, convencionals, divertides, intel·ligents, absurdes i altres. Alguna resposta d'una sola línia escrita i alguna de llarga com una novel·la. És molt probable que el Vaticà ja hagi fet aquesta enquesta o una de similar, i encara és més probable que l'hagi fet i que no en publiqui les dades. Però hi hauria un fet comú que potser, de tant evident, ni s'esmentaria. Seria que la gran majoria de catòlics han estat educats en la religió catòlica. És un fet relatiu i a partir d'aquí tot és més fàcilment comprensible, però quan ens acostem a les vores de l'absolut les coses es compliquen per al nostre cervell que no ha estat prèviament dissenyat per a aquestes competicions. Tornant a l'exemple del metge de capçalera que era molt fàcil d'explicar, tots sabem que la salut i les circumstàncies de la vida són sempre relatives, fins que ens morim. I també sabem que cap creença absoluta no pot donar la felicitat que donen els fets relatius de tenir bona salut, disposar de mitjans per viure i sentir-se estimat. És el que tots voldríem per als nostres fills i no precisament que siguin molt espirituals. Amb tot i això, molts dels éssers humans, probablement de manera equivocada i degut a la nostra consciència, sempre cerquem alguna realitat que ens alliberi de la nostra situació d’abandó intel·lectual, que ens ajudi a comprendre’ns totalment i que, en abstracte, doni un sentit absolut a les nostres vides.

Un gran lògic i filòsof del llenguatge, a començaments del segle XX, deia que "el món" (tota la realitat que ell considerava i que en deia “el món”), eren els “fets” o  “l’estat de les coses”. I que qualsevol valor ètic no pot trobar-se en aquest “món”, només en aquesta successió de “fets” i, per tant, s’ha de trobar “fora del món”. Deia que de metafísica, d’estètica i d’ètica, no se’n podia parlar, que aquestes categories filosòfiques “no es deixaven dir”. I que si algú en parlava, només feia xerrameca perquè, si de cas, només es podien “mostrar”. D’ètica només en va parlar una vegada en una famosa conferència a Londres per justificar precisament que des del punt de vista filosòfic no se’n podia parlar, i una altra vegada que el varen convidar a Viena a una reunió sobre temes metafísics, es va posar a llegir en veu alta poemes de Rabindranath Tagore de cara a la paret. Gairebé reduïa tota la filosofia a l'estudi del llenguatge per tal de poder-nos comprendre i a la ciència. Però també afirmava que, encara que la ciència pogués descriure matemàticament i predir totalment l’Univers (ara ja sabem que no es pot), això no suposaria ni la més lleugera aproximació al tractament de molts dels seus problemes ni dels problemes humans, que eren d’una altra categoria.

Aquests pensaments eren nous a la història de la filosofia i els proposava un jove que encara no tenia trenta anys, que havia estudiat enginyeria i que acabava de lluitar a la primera guerra mundial. Els havia generat a les trinxeres. Es deia Ludwig Wittgenstein. En el “món” dels “fets” i del llenguatge lògic, el camp de treball que li era propi, les incompatibilitats entre les proposicions són absolutes, es poden verificar, són vertaderes o falses, sí o no. Però hi havia un altre camp, el camp que ell havia de deixar “fora del món” perquè no el podia connectar lògicament. Va publicar, en vida, només un llibret d’unes setanta pàgines, el famós Tractatus logico-philosophicus, que ell posava a la base de qualsevol filosofia. A part dels ingents estudis que s’han fet sobre aquest llibre que es considera un dels més importants de la filosofia del segle XX, hi ha una clau essencial per comprendre’l, un document únic al qual penso que no se li dóna tota la importància que té. Només un parell de línies. Ell va dir en una carta a un amic, a l’època de la seva publicació, el 1921: “El meu llibre consta de dues parts: la que aquí presento i la que no he escrit. I aquesta segona part és la més important”.

 

Una segona part que expressament no havia escrit aleshores i que no va voler provar d’escriure mai perquè la seva proposta ètica era mantenir silenci sobre allò que és inefable, evitar la xerrameca. Potser també era impossible d’escriure. En aquesta segona part, la que ell considerava més important (i a partir d’aquí tot són suposicions perquè ell no en va parlar mai més), potser diversos aspectes antagònics serien totalment compatibles i d’aquí la seva impossibilitat de formulació lògica. Potser aquesta segona part seria la constatació muda, impossible de formular amb paraules, d’una altra realitat que només es "mostra" a la nostra intel·ligència i que està situada a l'extrem oposat de la lògica, meravellosa i cruel, pròxima a la poesia i al somni, extraordinàriament polisèmica i, per tant, amb infinites compatibilitats. En aquesta altra realitat, en aquest somni despert i tan completament real que modela les nostres vides, potser una sola entitat en podrien ser dues de diferents o potser una entitat determinada seria compatible amb la seva antagònica que es podria transformar en complementària, tal com passa en els somnis que tenim adormits. Quin problema hi ha, en els nostres somnis, que un sol personatge en siguin tres? La il·lustració seria totalment compatible amb l'edat mitjana, amb el romanticisme i amb la postmodernitat, amb Nerval i les seves disset religions, amb Allen i l’aire condicionat, amb l’ètica i amb l’estètica, amb tota la metafísica, amb l’humor i amb els automòbils, compatible també amb un cabreig infinit sobre l’abandó dels déus que sofreix la humanitat, amb la presència del mal i l'inevitable augment entròpic, compatible amb l’angoixa de Heidegger, amb l’ateisme, el cristianisme, l’islam, el judaisme, el budisme, el taoisme, el gnosticisme i l'agnosticisme, el confucianisme, l’hinduisme, etc. La casa dels déus. Totalment intractable per a la lògica i probablement també impossible d'escriure, perquè seria escriure allò que és a la base de totes les religions, de tota la poesia i de tot l’art universal. O que potser no cal escriure perquè és en aquestes expressions que ja està monumentalment escrit. I potser també és a la base d’algunes de les darreres intuïcions de la ciència actual.

 

En aquesta altra realitat, en aquest somni completament real i no formulable en llenguatge lògic, en aquest somni que d'una manera o altra té qualsevol ésser humà pel fet de tenir consciència (sigui agnòstic, cristià, musulmà, budista, ateu... o encara que res de tot això no l'interessi), en aquest somni tan real que modela la vida dels humans sense possibilitat d'evitar-lo, també hi poden habitar en llenguatge simbòlic i sense contradiccions lògiques totes les grans tradicions espirituals. I també permet que d'alguna manera es puguin viure totes sense contradiccions, potser cada vegada de forma més individual que col·lectiva, atès que la seva edat d'or ja ha passat. Encara que només sigui una petita part de la gran riquesa d’algunes d'aquestes tradicions. I entre elles, potser una de sola, potser dues, tres, disset o alguna de nova, en una societat il·lustrada, laica i totalment comprensiva. 

 

06/06/2017

CREAR

Crear Déu.

23/05/2017

ELS CERCLES ENTRÒPICS DE LA FELICITAT

Una de les meves principals obligacions que provo d’acomplir és la de no ser massa infeliç i de no fer massa infeliços els qui em volten. No és gens original, és el que fan la gran majoria dels éssers humans. El cercle s’eixampla des de la família i els amics, als companys, als compatriotes, a la humanitat, als animals, a les plantes, a la Terra, a l’Univers. I és debilita en cada expansió del cercle. En termes físics d’entropia, potser es podria dir que la infelicitat global de l‘Univers (el desordre de l'Univers, no de la humanitat ni de la Terra) augmenta amb el pas del temps, encara que s’aconsegueixin espais de felicitat (l’ordre) a expenses de la resta. Tots som relativament feliços o infeliços, tots fem relativament feliç o infeliç a la gent que ens volta i tots depredem una mica, volent o sense voler. Hem de menjar, per exemple. N’hi ha uns pocs, però, que són grans depredadors. Alguns personatges famosos depreden constantment en el seus cercles íntims, la gent del seu voltant, i són respectats en els seus cercles de fama més amplis, n’hi ha d’altres que depreden amb els seus negocis tot allò que s’escapa del nucli més familiar, i d’altres, amb molt més poder, depreden a escala regional o mundial. N’hi ha uns altres que es depreden a si mateixos en nom d’algun ideal, d’alguna creença o d’algun bé universal que consideren molt més important, però si algú es depreda a si mateix és molt difícil que no acabi depredant algú altre del seu voltant. La gran majoria, per sort, no té aquests comportaments. Aquesta protecció ecològica de la pròpia felicitat és una de les poques coses en les quals sembla que la gran majoria és la més intel·ligent.

18/05/2017

OFC

La part del cervell denominada Còrtex orbitofrontal (OFC), està situada just al darrere dels ulls i es considera la nostra central de presa de decisions. Però també té una activitat importantíssima en les drogoaddiccions i en l’avaluació de la bellesa. Com voleu que el món vagi bé?

10/05/2017

OPTIMISME VITAL?

Som al segle M (segle mil), d’aquí a uns cent mil  anys. La humanitat encara no s’ha extingit perquè, entre altres coses, era la primera espècie que sabia que es podia extingir i, fins ara, ho ha pogut evitar. Però ha evolucionat en poc temps i de manera exponencial cap a altres espècies, primer cap a la postanitat i aquesta després cap a l’esperinat, cap als postans i els esperins, espècies que també conviuen amb els humans i alguns altres animals. Aquestes espècies més evolucionades han superat el dolor i la mort. Són immortals i no tenen cap tipus de dolor ni físic ni espiritual si no els desitgen, encara que a vegades prefereixen sofrir-los lleugerament per plaer o per raons creatives. La pròpia humanitat, molt abans, ja havia iniciat el seu Gran Període Indolor amb hiperestèsia voluntària.

03/05/2017

MÚSICA, MATEMÀTIQUES I ESTÈTICA

Moltes vegades sento a dir que hi ha una gran relació entre la música i les matemàtiques. És com dir que hi ha una gran relació entre els micos i les matemàtiques, que també hi és. Simplement la música pot ser objecte d’estudi, com a part de la realitat que és, i una eina per fer aquest estudi són les matemàtiques. És el que va fer Pitàgoras estudiant les harmonies, amb el seu mètode encara útil de càlcul d’harmònics i altres mètodes posteriors. També hi ha estudis físics de la qualitat del so que emeten els instruments, a partir dels aparells i les equacions que analitzen les ones acústiques. A la música també hi ha sempre unes senzilles pautes aritmètiques de compàs. També poden existir estructures musicals aleatòries, sèries programades, etc. Però no són relacions que se'n puguin dir essencials, perquè amb les matemàtiques es pot estudiar qualsevol cosa. En canvi, encara que sé que no és una manera científica de dir-ho, tothom m’entén si dic que la música habita al cor i les matemàtiques al cervell. És més ajustat dir que es tracta de regions connectades i diferents del nostre sistema cerebral. Però encara que es produeixin en regions diferents del cervell, també es constaten emocions estètiques en tots dos casos, les emocions musicals dels músics i les emocions matemàtiques dels matemàtics, la bellesa que declaren, els uns i els altres, que hi ha en una melodia o en una fórmula. I aquestes emocions estètiques, les emocions produïdes per una obra d'art i les emocions produïdes per les matemàtiques, sí que es demostra que estan profundament relacionades amb una zona concreta del cervell segons els estudis neurocientífics.  A partir d'experiments amb ressonància magnètica (fMRI), s'ha comprovat que tant la percepció de la bellesa d'una obra musical pels músics (o de qualsevol obra d'art pels artistes) com la percepció de la bellesa d'una fórmula matemàtica pels matemàtics, provoquen l'activació de la mateixa zona del cervell, el còrtex medial orbito-frontal (mOFC). És a dir, sembla que el nostre cervell té una mateixa zona central especialitzada en l'avaluació de la bellesa, tant si la font d'aquesta bellesa és sensorial com si és més racionalitzada.

27/04/2017

VIDA ETERNA

És possible que molt aviat en temps cosmològic, els éssers humans, si no s’extingeixen abans com a espècie (o bé els individus la nova espècie descendent), no només podran viure molts més anys sinó que trobaran una manera d’evitar la mort. La mort només sobrevindria per accident. Hi hauria només una probabilitat estadística de morir, la probabilitat de tenir un accident mortal. O decidir morir-se. Ara bé, sembla que no tots els individus podran accedir a aquesta qualitat de vida, només les classes més poderoses. Sobretot al començament. Aleshores, les organitzacions similars a les que ara es diuen humanitàries diran que els individus pobres estan discriminats perquè la majoria de la població està condemnada a mort, mentre hi ha uns privilegiats que gaudeixen de la vida eterna. Amb tota la raó, és clar, què hi farem...

17/04/2017

EL SENTIT

Elaborar la vida, elaborar el dol de viure.

07/04/2017

AI! LES MATEMÀTIQUES...

Una pregunta sempiterna sobre les matemàtiques és la següent: ¿les matemàtiques existeixen en la realitat física d’alguna manera que és independent de nosaltres o les hem inventat nosaltres per tractar de comprendre la realitat que ens envolta? Per tant ¿les descobrim, les inventem, o fem alhora les dues coses? Aquesta pregunta es pot formular d’una altra manera més concreta i en el mateix sentit: ¿el número "π"  (3.1416...), que és la relació entre la longitud de la circumferència i el seu diàmetre, existiria sense nosaltres? I encara d’una manera més general, ara sense números: ¿la relació entre la longitud de la circumferència i el seu diàmetre és independent de nosaltres?  A primera vista semblaria que la resposta a la darrera pregunta és que sí, però el problema no és tan simple. A la realitat física no hi ha cap circumferència perfecta i per tant, sense la nostra abstracció, la pregunta anterior no és que no es pugui respondre sinó que sembla que no es podria ni fer. Encara més: ¿uns altres éssers intel·ligents vius no antropomòrfics (no tindrien perquè ser animals, com nosaltres), amb una intel·ligència diferent de la nostra, necessitarien circumferències per explicar la seva realitat? ¿No podrien tenir, per exemple, uns altres sentits diferents dels nostres (no em refereixo a la vista ni a l’oïda dels animals, sinó a uns sentits d'uns éssers vius diferents com els vegetals ho són dels animals), uns sentits desenvolupats que els farien veure o sentir la realitat d’una manera diferent a la nostra i que, per tant, els faria veure o sentir la seva geometria (si en tinguessin) d’una manera diferent a la nostra?  I així, una circumferència nostra ¿no seria per a ells, per exemple, una entitat que no coneixerien per innecessària o una entitat que no seria convertible a les seves matemàtiques perquè ja es partiria d’una realitat percebuda completament diferent, no equiparable?

 

Tot això encara pensant que ells, per comprendre la realitat, també necessitessin unes matemàtiques. I aquest argument és irrebatible. Perquè podria ser que no, podria passar qualsevol altra cosa... podria ser, per posar un exemple, que ells entenguessin directament per subitació (comprensió immediata) tot el món numèric que nosaltres hem de provar de comprendre amb les matemàtiques. Que per a ells les matemàtiques fossin inexistents per innecessàries. Per exemple nosaltres (i altres animals, com s’ha comprovat experimentalment) distingim perfectament l’u dels molts sense necessitat de saber comptar, per subitació, només amb l’observació de la imatge. Si poguéssim fer aquesta distinció sempre i amb qualsevol quantitat, potser no hauríem après mai a comptar i els nombres potser no existirien perquè no haurien estat necessaris. Però sembla que a partir del número quatre ja comencem a tenir problemes per subitar  a l'hora de distingir quantitats i sabem que altres animals també els tenen. I potser vàrem haver d’aprendre a comptar per comprendre unes determinades realitats de número superior a quatre que hi havia al nostre voltant. O per fer negocis.

Ningú no té la resposta segura a tot això, ningú. L’únic que sembla que podem dir amb una certa seguretat és que les matemàtiques són una manera que hem trobat els éssers humans per comprendre una part de la realitat i poder-hi interaccionar relativament amb èxit. I la relació entre la circumferència i el seu diàmetre és sempre el número "π" en la nostra realitat abstracta convencional, és a dir, que si existissin circumferències ideals tal com les imaginem tots nosaltres, aleshores sí, la relació entre la seva longitud i els seu diàmetre seria sempre aquesta. I saber això ens és útil. També sembla que nosaltres només coneixem algunes de totes les matemàtiques possibles, només les que la tradició científica ha anat desenvolupant. De manera que hi ha crítics amb alguna de les teories que formen part del corrent central de la física contemporània, com per exemple la teoria de cordes, que argumenten que la ciència descriu l’univers d’una manera determinada perquè només fa servir les matemàtiques que hem desenvolupat. I que amb unes altres matemàtiques, que no coneixem perquè no les hem desenvolupat al llarg de la història, entendríem l’univers d’una altra manera i podríem interaccionar amb la realitat física d’una altra manera. Per tant, comptant que a l’hora de comprendre la realitat física de manera relativament completa a través de les matemàtiques ja estàvem bastant perduts, si això és cert, en aquest sentit encara estem més perduts.

 

A mi, però, un dels aspectes que m’agrada més de les matemàtiques és la bellesa lògica d’algunes de les seves fórmules, bellesa que acostuma a estar relacionada amb la seva simplicitat, el seu abast matemàtic i la seva simetria. Per exemple, contemplar la fórmula desenvolupada per Leonhard Euler al segle XVIII, la identitat d'Euler, la fórmula potser més bella de les matemàtiques segons una enquesta realitzada entre matemàtics. Per demostrar la seva fórmula, Euler va utilitzar només unes matemàtiques que s’estudien a l’escola secundària. Provo de dir la fórmula amb paraules: és el número "e" del càlcul (2.7182...), elevat a la potència del número "π" (3.1416...), també elevat al número "i" (el nombre imaginari de l’àlgebra), i si a tot això li sumem una unitat  dóna un resultat igual a zero. Però aquest darrer paràgraf que he escrit és bastant lleig i les matemàtiques són una simplificació també estètica del llenguatge habitual.

 

És més fàcil escriure:

                             i π

               e        +     1   =        

           

                

Ara sí, magnífica, simple i única. Però a veure, a veure... com pot ser?  El nombre "e" , que també va ser definit per Euler,  és el més significatiu del càlcul, el nombre "π "és el més significatiu de la geometria, el nombre "i" és el més significatiu de l’àlgebra, i els nombres zero i u són a les bases de l'aritmètica, ja que són els dos elements neutres de les operacions de suma i multiplicació que també apareixen a la fórmula juntament amb l'operació de potència. Aquesta primera aproximació ens dóna la visió d’una fórmula compacta que conté els elements més fonamentals de les matemàtiques. D’altra banda, però, el número "e"  és un nombre transcendent del qual ja s’han calculat gairebé un bilió i mig de decimals i que apareix necessàriament en el càlcul d'alguns processos que influeixen sobre si mateixos com, per exemple, l’interès compost o la velocitat amb la qual es buida un dipòsit d’aigua; el número "π" de la circumferència, també és un nombre transcendent del qual ja s’han calculat uns deu bilions de decimals; el número "i" és el nombre imaginari que sorgeix de les equacions algebraiques que tenen com a solució la rel quadrada de menys u, valor que no existeix en els nombres reals... per tant aquests tres números són d’una certa complexitat aritmètica.

I la pregunta raonable és la següent: ¿com pot ser que fent operacions de multiplicació i potència d’aquests números, dos d’ells sense poder conèixer tots els seus decimals, i un altre d’imaginari que no pertany ni al conjunt dels nombres reals, el resultat sigui exactament un nombre enter? I, a més, que sigui la unitat? Sembla una coincidència impossible. Matemàticament és absolutament cert però és una simplificació tan gran que sembla que viola el nostre sentit comú. I aquest és un dels aspectes de la seva inexplicable bellesa.

 

Jo no crec en divinitats que no siguin inventades pels homes i les dones, ni que siguin divinitats matemàtiques. És a dir, no crec en circumferències que existeixen en un món sense nosaltres. Però crec en la força de l’esperit dels éssers humans que han estat capaços de crear-les i de fer-les existir, de fer-les existir en la realitat, en alguna realitat. Aleshores puc pensar que si les matemàtiques les hem inventat nosaltres seguint unes regles i unes tautologies determinades, al final resulta que tot quadra i que estranyament ens surten els comptes tal com potser era d’esperar, sense ni tan sols haver-ho previst nosaltres mateixos.

 

02/04/2017

LA PREGUNTA D’UN NEN

Quan parleu de la bondat, la veritat, la bellesa, la justícia, la llibertat...  parleu de déus, oi?. O potser deesses?

29/03/2017

CIÈNCIES I LLETRES

La ciència contemporània i la filosofia del nostre temps, la poesia, l’art i la música, d’alguna manera sembla que haurien de ser una sola cosa. Les diverses manifestacions del mateix cos, del mateix ésser que somia, que pensa i que fa, que interactua amb el seu món. De fet sembla que havien viscut com a germanes fins als filòsofs pre-socràtics i sobretot en ells, però després es varen separar molt les unes de les altres. Més aviat s'hauria de dir que les ciències experimentals gairebé es varen ignorar durant molts segles. El divorci va començar aproximadament des de Sòcrates, amb la idea que l’experimentació amb la realitat era una cosa manual, inferior, i aquella unitat trencada no s’ha recuperat mai completament. Encara hi ha la gran divisió entre Ciències i Lletres (faig servir aquests noms per englobar-ho tot), que jo he viscut en la meva educació a la segona meitat del segle XX. I no parlo de la distància deguda a la gran especialització moderna que es també es dóna entre un economista i un metge o bé entre un músic i un novel·lista, sinó d’una altra cosa, em refereixo a un distanciament més profund i visceral. Relacionat amb tot això, sempre m’ha fascinat la gran quantitat de científics i tècnics del segle XX que es volien apropar a l’art, a la literatura i a la música, des de l’afirmació prèvia del seu desconeixement, comparada en canvi amb la posició d’una certa distància i diria que prepotència d’alguns artistes i homes de lletres del segle XX, respecte la ciència i sobretot la tècnica. Com si fossin activitats que en realitat no anaven amb ells, però de les quals s’aprofitaven com tothom, és clar, en la seva vida diària. I en alguns casos en depenia l’art contemporani, com la fotografia. És cert que ha existit algun gran científic totalment refractari a la poesia, com per exemple el físic anglès Paul Dirac, i també que hi ha hagut alguns homes de lletres com per exemple el poeta francès Paul Valéry, que han estudiat i que han tingut en gran estima la ciència, en aquest cas la matemàtica. Però la resposta al fet que l’energia cinètica d’un cos és igual a la meitat de la seva massa per la velocitat al quadrat, per part d’alguns artistes, més que un "no ho entenc" ha estat un "no em vinguis amb punyetes que això és només una cosa tècnica". Encara que d’aquest fet en depengui el moviment dels planetes. Ara bé, els artistes solucionen aquesta distòpia aplicant la paraula cultura només a la seva activitat. La tele-porqueria, el cinema banal de pur entreteniment, moltes obres plàstiques totalment comercialitzades, els best-sellers també comercials i avorridíssims de la literatura, etc. són més del 99% d’aquesta cultura. Només un tant per cent molt petit mereixeria realment aquest nom. Aquests artistes es guanyen la vida amb la cultura, i amb aquesta apropiació del mot, la cultura és seva i, a més, moltes vegades subvencionada. És a dir la pseudo-cultura industrial és seva i subvencionada. No parla ningú de cultura quan es tracta de la medicina o, per exemple, de la indústria química que no necessita subvenció si no és en la investigació pura. Quan es parla de la química en relació amb la cultura és per fer demagògia de la contaminació ambiental. Aquesta actitud moltes vegades no és més que una defensa de les pròpies llenties. Altres vegades és la disfressa d’una incapacitat manifesta per comprendre l’aproximació científica i tècnica a la realitat. Molts escriptors, pintors i músics, possiblement els més intel·ligents, simplement reconeixen aquesta dificultat que, de fet, és molt natural i no té més importància. També és dóna en sentit contrari. La vida és infinita, la ciència el seu secret i l’art la seva meravella amagada. I sabem que les capacitats humanes són limitades. Però sempre hi ha alguns, diguem-ne genis d'allò que en diuen la cultura, que reaccionen de manera inversa a la usual humilitat de molts tècnics i científics cap a allò que no poden o no volen comprendre. Em podeu dir que només és una sensació meva, però l’he experimentada moltes vegades a la meva vida en aquest sentit i gairebé mai a la inversa. Possiblement, a aquests darrers, la seva mateixa professió, amb la seva pròpia dinàmica i rigor intern, amb la constatació diària de la pròpia ignorància, amb la dificultat que representa qualsevol nou descobriment, amb l'absoluta necessitat de treballar en equip, els porta més aviat cap a la humilitat i la tolerància sobre allò que no entenen. Saben per experiència que la creació només pot sorgir a partir de la col·laboració amb els altres. En canvi, molts artistes confonen la creació amb el seu ego. En aquest combat innecessari i estèril, si ens ho mirem com un combat, la derrota intel·lectual de les Lletres (que no siguin simplement de divulgació) ja és gairebé completa en front de les Ciències i encara ho serà molt més al llarg del segle XXI. A més, a part d’aquesta desgraciada i innecessària separació, en aquest moment històric portem un retard científic i tecnològic de gairebé dos mil·lennis que encara farien més visibles aquestes diferències. Són els que van més o menys d'Aristarc (310 aC-230 aC) que és el primer que proposa la teoria heliocèntrica, fins a Copèrnic (1473-1543) que la certifica. Un buit enorme, amb els científics àrabs i altres excepcions pel mig, és clar.

25/03/2017

LA COSA

¿Perquè no pensar en la possibilitat que, en els propers mil·lennis, la humanitat pot evolucionar cap a una altra cosa (espècie) que ja no sigui animal sinó una altra cosa que no sabem? Sense cap garantia que això sigui així, que realment evolucionem cap a una altra espècie perquè ens podríem simplement extingir i prou, com els dinosaures. En els instants inicials del nostre univers només existia energia, després les primeres partícules de matèria, després els àtoms, després les primeres molècules inorgàniques dels minerals, després les molècules orgàniques de la vida, després els vegetals i els animals fins a la consciència, nosaltres. En cada un d’aquests passos descrits, el salt conceptual és enorme. Cada un d’aquests passos ha necessitat unes condicions específiques per tal de produir-se. ¿No hi pot haver un altre salt enorme com algun dels anteriors? ¿Per què el proper pas evolutiu de l’home ha de ser forçosament cap a un altre animal i no cap a una altra cosa? ¿A aquesta altra cosa, per dir-li uns noms semblants a alguns que ja fem servir, en lloc d’un animal, potser li podríem dir un maquinal o un espiritual?

17/03/2017

L’ACTOR

Sóc, més o menys, el contrari d’un actor. Un actor és qui de la vida totalment fictícia en fa semblar una vida que és una mica real. Jo, en canvi, de la vida que és totalment real en faig semblar una vida una mica fictícia perquè sigui més suportable.

09/03/2017

GUTH, EL FINE-TUNING, EL MULTIVERS I EL PRINCIPI ANTRÒPIC

Alan Guth és el físic que, a la segona meitat del segle XX, va introduir el concepte d’univers inflacionari que explica matemàticament els moments inicials del nostre univers i que forma part del corrent central de la física teòrica contemporània. Va dir també que una civilització tecnològicament molt avançada podria crear universos com el nostre, amb els valors de les constants físiques adequadament ajustades (fine-tuned), com les forçes nuclears, la càrrega de l’electró, la constant gravitatòria, la constant d’estructura fina, la constant cosmològica i altres constants que permeten que el nostre univers tingui l’aspecte que coneixem, perquè té precisament aquestes constants amb uns valors determinats que han permès les condicions físiques per desenvolupar la vida. Amb valors diferents d’algunes d’aquestes constants (una mica més grans o una mica més petits) no haurien existit els elements químics de la vida i nosaltres ja no existiríem per poder-ne parlar. La possibilitat que ofereix Guth també és una resposta als creacionistes militants que s’arrapen a aquestes dades de la física per tal d’invocar la necessitat d’un ésser superior intel·ligent, en un sentit religiós molt concret, que va determinar prèviament aquestes constants.  Segons Guth, però, aquest ésser superior podria ser un conjunt, una mena d'éssers com nosaltres mateixos amb una tecnologia més desenvolupada i capaç crear universos. Una proposta acceptable (descartant la possible creació intel·ligent esmentada per Guth o incorporant-la, ja que això seria indiferent) per poder explicar un dels misteris més imponents de la física teòrica que consisteix en l’ajust tan precís de les constants del nostre univers que fan possible la vida, és la del multivers i el principi antròpic. Hi hauria un infinit d’universos incomunicats entre sí (multivers) que es van originant constantment a partir d’una inflació original de la matèria, en la gran majoria dels quals les constants físiques originals no permeten el desenvolupament d’un espai, d’un temps i d’una una vida com la nostra perquè ja d’inici tenien uns valors que no ho permeten. Nosaltres podem viure en aquest univers i vivim en aquest perquè, entre els infinits universos possibles o existents, el nostre univers té precisament les constants físiques ajustades amb els valors que hem descobert i que ens hi permeten viure (principi antròpic). És una possible explicació que no es contradiu amb cap dels principis de la ciència contemporània.

03/03/2017

ELS INTEL·LECTUALS I LES GRANOTES

Al segle XX, a banda dels científics que s’han basat en l’experimentació, molts dels anomenats intel·lectuals han dit tantes ximpleries amb aparença lògica que, per comprendre la vida i la realitat que ens volta, a vegades sembla que és molt millor escoltar allò que diuen les granotes.

25/02/2017

LA TRANSFORMACIÓ DELS DÉUS

Sentir-se part d’una realitat més important i més duradora que un mateix és un pensament/sentiment aconsellable per a la felicitat humana. Es tractaria d'evitar la separació, l’aïllament i la solitud de l’ésser que sembla que va provocar l’aparició de la consciència. Els altres animals sembla (sembla, és clar) que la sensació de solitud i de separació no l’experimenten d’una manera tan intensa com l’experimentem els humans amb la consciència desenvolupada. Aquesta intuïció humana, aquest intent de recuperar la unitat perduda, sempre acostuma a tenir uns atributs per tal de ser atractiva, atributs intel·lectuals, morals i estètics, que al final sempre són atributs de veritat, bondat i bellesa. Possiblement la mateixa intuïció també és present en la procreació conscient, l’activitat més necessària per a la conservació de l’espècie. Aquesta seguretat de formar part d’una realitat que va més enllà del propi ésser, aquest sentiment d’unitat i de relació benefactora amb la naturalesa, segurament que és semblant al que experimenten la majoria de les dones quan han tingut un fill. Parlo des de l'explicació que moltes vegades he sentit de les dones sobre la seva experiència maternal, des de la biologia i de de l’antropologia, no des d'una religió. Però gairebé totes les religions, per exemple l’Islam, el Comunisme o el Sumo, per dir-ne tres, tenen precisament aquest fet en comú, aquesta realitat atractiva que ultrapassa el propi individu, el propi ésser. Que la majoria de religions derivin en sectes destructives no té res a veure amb aquesta necessitat antropològica, més aviat seria al contrari, aquesta necessitat antropològica impulsa les religions i per aquest fet, per la seva força interna, poden derivar fàcilment cap a la destrucció de l’ésser individual i dels altres éssers que els surten al pas. Estic convençut (i això és evidentment una creença, però suportada pels estudis antropològics) que totes les religions i tots els déus han estat inventats per la humanitat seguint aquesta necessitat. Però precisament per haver estat inventats existeixen. Existeixen en l’inconscient col·lectiu dels individus que admeten la seva existència. Si fem un paral·lelisme entre inconscient col·lectiu i realitat física podríem dir que és un procés semblant al que fa que els automòbils, per exemple, que no existien al segle XV, existeixin ara en la realitat. No existien i existeixen, precisament perquè han estat inventats. Els déus també. I potser desapareixeran. Quan? Doncs bé, potser quan els homes desapareguin. O potser abans. O potser s’aniran transformant en altres realitats, canviaran de disseny i de finalitat fins que ja gairebé no es reconeixeran com els primers automòbils o els primers déus. Amb la millora de les condicions de vida i l’aparició de les societats laiques, que són dos elements inseparables, les religions i els déus primers s’han anat transformant en altres creences més lleugeres i gairebé no els reconeixem com a tals. S’han dispersat com un perfum. Sembla que ja no existeixen, només existeix el perfum de la seva necessitat dispersa. En el dia a dia, entre els ordinadors, entre els projectes, entre la misèria. A les gotes d’aigua de la pluja, a les herbes que mou el vent, a la respiració dels homes. La necessitat dels déus, la necessitat de sentir-se una part del tot.

19/02/2017

LA CONSTANT D'ESTRUCTURA FINA

Quan a començaments del segle XX es varen fer  experiments escalfant diversos elements químics de manera que emetessin llum (tal com fa el filament de tungstè d’una bombeta quan s’escalfa amb el corrent elèctric o el gas argó dels fluorescents), en fer passar aquesta llum per un prisma transparent, es produïen unes línies espaiades de colors, com la llum del sol quan passa entre les gotes d’aigua que fan de prisma, una mena d’Arc de Sant Martí que no sempre es podia veure directament amb els nostres ulls però que hi havia aparells bastant simples (detectors de freqüència) que el podien representar gràficament. Cada element químic, com el tungstè o l’argó, l’hidrogen, el sodi, el ferro, etc. quan s’escalfa fins a emetre llum, té les seves línies de colors pròpies, separades entre sí a unes distàncies diferents, com si fos una empremta dactilar que l’identifica absolutament; és el seu espectre d’emissió. Quan varen progressar els experiments, varen aparèixer unes línies encara més dèbils. Al calcular les distàncies (energies) que hi havia entre aquestes noves línies més fines (estructura fina), va sorgir el número 0.00729, que és el valor aproximat de la constant d’estructura fina, o bé, per ser més pràctics, el seu invers, 137, que és el mateix. És un valor que s’obté experimentalment i és adimensional, no té unitats físiques, semblava només un número necessari per calcular les energies, com el número pi és necessari per calcular la longitud de la circumferència.

Es va comprovar, entre altres coses, que el valor numèric de la constant d’estructura fina corresponia  a la velocitat de l’electró del primer nivell de l’àtom d’hidrògen (en el model atòmic de Böhr) en relació a la velocitat de la llum, que és 137 vegades més gran. I per tant, entre moltes altres propietats, sembla posar un límit al número d’elements químics possibles. Perquè? Doncs sembla que només hi podria haver com a màxim 137 elements químics perquè la velocitat dels electrons del primer nivell, en aquell model, es multiplica aproximadament pel número atòmic dels elements (el seu número d’ordre), i a partir de l’element 137 aquesta velocitat ja seria superior a la de la llum (aquest és un càlcul simple i hi ha altres càlculs relativistes que permeten alguns elements més). S’ha de tenir en compte, però, que només s'han trobat 94 elements a la naturalesa i, d’aquests, els tres de número més alt són molt radioactius, l’Urani, 92, el Neptuni, 93 i el Plutoni, 94  (els dos darrers molt escassos i s’obtenen per síntesi). També  s’han pogut sintetitzar 26 elements més pesats, que no s'han trobat a la naturalesa, fins arribar l’Oganessó, de número atòmic 118, encara que aquests elements són extraordinàriament inestables i es desintegren ràpidament.

Aquest valor, 137, apareix a moltes equacions de la física i ha fascinat tots el físics sense excepció a partir de la seva introducció per Arnold Sommerfeld, l’any 1916. És un valor que faria dir més tard a Richard Feynman, un dels físics més carismàtics del segle XX i declaradament ateu que “si aquest número el va escriure la mà de Déu, no sabem com va moure el seu llapis”. Perquè no sabem exactament la realitat física que hi ha al darrere. I aconsellava els seus col·legues de gravar-lo a la paret del seu estudi per recordar sempre tot allò que no sabien. Els físics són conscients que és una d’aquelles constants de la física ajustades (fine-tuned) per a la vida que, si tingués un valor diferent, per exemple, només si el denominador fos 143 en lloc de 137, la vida al nostre univers no existiria i nosaltres, és clar, no seríem aquí per poder calcular el número 143 o per explicar que la vida no existia. El motiu és que no es podrien haver sintetitzat prèviament a les estrelles, a partir de l’hidrogen, els altres elements habituals al nostre univers, el carboni i l’oxigen que són els elements essencials de la vida.

Però la constant d’estructura fina continua apareixent a tot arreu. I nosaltres som aquí per poder calcular-la experimentalment. Per exemple, fa pocs anys que s’està industrialitzant un material que serà decisiu per a l’enginyeria. És el grafè. Làmines de carboni del gruix d’un àtom. Entre altres propietats, és molt més lleuger que l’alumini i molt més resistent que l’acer. Sempre s’explica, com a exemple eficaç que algú es devia inventar, que una sola làmina d’un metre quadrat d’aquest material que pesaria molt menys que un pèl del bigoti d’un gat, si fos tensada pels angles com una hamaca, podria sostenir tot el pes del gat. Doncs bé, la constant d’estructura fina torna a aparèixer. El valor (0.00729) de la constant d’estructura fina, la constant que molts físics consideren la fonamental de l’univers, és pot obtenir experimentalment de manera molt senzilla, podríem dir que a casa, només amb un simple detector de lluminositat com els que s'utilitzen en fotografia, observant el tant per cent de llum que es perd quan s’interposen làmines de grafè d'alta puresa entre la llum solar i el detector. La pèrdua de lluminositat és proporcional a la constant. Només cal trobar la pèrdua de lluminositat experimental que es comprova que és del 2.29% (0. 0229) per cada làmina interposada i dividir-la pel número pi (3.14).

El número 137, també participa d’una anècdota necrològica molt divulgada. El físic Wolfgang Pauli, introductor a la física quàntica del principi que porta el seu nom, va estar obsessionat durant tota la seva vida amb la constant d’estructura fina i sembla que va arribar a dir que el primer que preguntaria a Déu o al Diable en morir-se seria el significat del número 137. Va fer amistat amb el psicòleg Carl Jung, de qui primer havia estat pacient, el qual estava interessat en la càbala jueva. Hi ha una coincidència extraordinària entre la constant d'estructura fina i la càbala. Entre tots els números de la càbala, precisament el 137 és el número associat a les quatre lletres de la mateixa paraula càbala en hebreu, 100+2+30+5. I quan Jung va anar a veure el seu amic a l’hospital de Zurich on Pauli moriria l’any 1958, es va adonar que era a l’habitació 137.

Per si algú ja està a punt de convertir-se a qualsevol religió, abans li he de dir que el número 137, amb el qual es calcula la constant d’estructura fina, no és exacte, el valor experimental més aproximat que actualment es coneix és el 137.03599913931. A més, sembla que pot variar lleugerament a través de les grans distàncies espacio-temporals de l’univers. 

10/02/2017

CREENCES FÍSIQUES

Hi ha molts físics teòrics que creuen en l’existència de monopols magnètics. Serien partícules elementals monopolars, és a dir, que tindrien un sol pol magnètic, Nord o Sud. No hi ha cap imant convencional amb un sol pol, ja que si es divideix, els dos pols, Nord i Sud, tornen a aparèixer en cada part. Els monopols magnètics podrien explicar algunes característiques de la realitat física. No s’ha pogut comprovar mai l’existència d’un sol monopol magnètic. En el fons, és una creença. Aquest seria només un exemple extremadament simple, entre altres exemples molt més complexos, de creences dels físics teòrics. Tota la física contemporània (i per extensió tota la ciència) està plena de creences, deixeu-me’n dir creences físiques, que es desprenen de resultats d’equacions matemàtiques i provoquen l’escriptura d’altres equacions matemàtiques. Moltes d’aquestes creences físiques són simplement possibilitats reals de l’univers encara no comprovades, possibilitats que semblen necessàries per mantenir la coherència de les equacions matemàtiques que descriuen l’univers, algunes de les quals potser es podran comprovar o descartar aviat de manera experimental. Algunes altres creences físiques no es podran comprovar experimentalment fins d’aquí a molts anys (o segles) degut a dificultats tècniques d’experimentació. I encara n’hi ha unes altres que, per les seves característiques, sembla que mai no es podran comprovar de manera experimental, però d’algunes d’elles potser en tindrem evidències matemàtiques que ens faran convenir la seva necessària existència. Creences físiques, creences, sí, però creences amb una probabilitat important de ser certes, és a dir, de poder ser comprovades experimentalment en algun moment o de ser considerades absolutament necessàries per tal d’explicar algunes de les comprovacions realitzades.

04/02/2017

LA UTILITAT DE L’ART

Quin cansament, quin cansament cansat, quin cansament espantosament cansat em produeix llegir com encara es defensa des de les universitats i des dels estudis artístics la idea de la inutilitat de l’art, afegint-hi sempre, és clar, el concepte  de la misteriosa bellesa d’allò que és inútil. Des de sempre. És fals, és simplement fals. Ras i curt, l’art no és inútil, no ha estat mai inútil i mai no serà inútil. Quan sigui inútil, si ho arriba a ser, desapareixerà. L’art ens ha servit durant tota la història per comprendre i per comprendre’ns, que és potser la seva funció més important, ens ha permès comunicar-nos d’una manera insubstituïble, ens ha obert al món de la imaginació i del somni, ens ha portat a descobrir universos interiors que, sense ell, mai no haurien existit, ens ha fet més suportable la vida, etc. Encara en voleu més d’utilitat? I des del punt de vista de l’evolució també seria impossible, si fos inútil, que un conjunt tan espectacular com és el que formen la música, la literatura, la poesia, el teatre, la dansa i les arts plàstiques, s'hagués produït amb aquesta força que ha tingut i que té, ja a l’inici de la nostra història. I que hagués sobreviscut. Dir que l’art és inútil, és com dir que la vida és inútil, que també es pot argumentar, és clar. Per a què serveix la vida? Qui em pot respondre? Però em sembla que valdrà més que ho deixem estar perquè si ens posem així, amb aquestes preguntes, és millor que anem passant tots cap a la foscor i que el darrer de nosaltres apagui la mica de llum que ens queda.

20/01/2017

DEPORT

Hi havia un amic meu molt mandrós, que no li agradava gens de fer cap mena de deport i presumia d’uns uns bíceps ben desenvolupats. Tenia un despertador d’aquells que, si els atures, tornen a tocar al cap de dos minuts. Sempre deia que en tenia prou amb la gimnàstica matinal d’anar aturant el despertador quan sona, ara amb un braç, ara amb l’altre.

14/01/2017

NADAL, REIS...

Un infant nascut en un estable, un estel brillant a dalt del cel i uns poderosos reis que l’adoren. El món és nou, l'ordre s'ha capgirat. El més pobre és el més ric. I hi ha una festa popular. Es poesia, gran poesia... Jo així la celebro. Té una gran força. Per això mateix, aquesta gran poesia, degudament convertida en prosa, ha enganyat, torturat i sotmès, fins ara, gairebé un centenar de generacions.

06/01/2017