top of page

Aquestes notes volen ser només uns punts de vista, una finestra oberta i anàrquica a una sèrie d'experiències, intuïcions, pensaments... en diversos camps del coneixement i de la vida diària, que elaboro per l'interès que tenen per a mi i també per a no oblidar-me’n completament. Des de la poesia a la ciència, des de les creences a la tècnica, de la filosofia a al política. Hi ha curiositats i anècdotes, algun article massa llarg, aforismes i breus notes marginals, en una mescla gens recomanable. També hi ha algunes obsessions. Els temes tractats, a vegades, es tornen a reproduir en formes diferents. És un caos, com el meu pensament diari en llibertat que se'n va de la metafísica a l'all i oli. 

TANCO DE MANERA PROVISIONAL O DEFINITIVA AQUEST BLOG DE NOTES, QUE DE FET HA ESTAT UNA MENA DE DIETARI ANÀRQUIC, QUE HA DURAT UNS DEU ANYS, ON HE ANAT TRACTANT UNA SÈRIE DE TEMES MOLT DISPERSOS QUE POTSER PODIEN TENIR INTERÉS PER A ALGÚ ALTRE I QUE ABANS D'ESCRIURE'LS EREN RELATIVAMENT CONFUSOS EN EL MEU INTERIOR

EN ESCRIURE’LS HAN DEIXAT DE SER-HO

OBRO EL BLOG D'AFORISMES 

15/01/2024

TEORIA DE L’AMOR (6, final) La part meravellosa.

 

Els aspectes que ens semblen meravellosos de la vida, no és que ens facin feliços perquè són meravellosos sinó que ens semblen meravellosos perquè ens fan feliços. Així, posant la recerca de la felicitat humana al centre de tot, és més fàcil entendre certs comportaments. Perquè els humans hem transformat el coit animal en una gran cultura. Si parlem de l’amor humà en tota la seva amplitud, començant per l’amor més lligat a la sexualitat i ampliant-lo, ens podríem estendre fins a qualsevol altre tipus de sentiment o de comportament per al qual també utilitzem el mateix nom. Si ho féssim, ens trobaríem amb alguns aspectes que podríem qualificar de meravellosos en el sentit d’aportació de felicitat apart de la simple, necessària i joiosa satisfacció sexual i sense comptar la infinitat de casos desgraciats. Aquí només em referiré a tres casos feliços dels que podria triar, són gairebé tres miracles que, per això mateix, són fugissers perquè són de l’ànima, sempre inabastable. El primer, no se m'acudeix millor manera d'explicar-lo que amb La chanson des vieux amants del Jacques Brel, popular i extraordinària. La cançó explica el miracle d'una relació amorosa més o menys feliç que, comptant amb tots els distanciaments, dura molt de temps o que dura tota la vida. És produeix la transformació de l’amor impulsiu més aviat romàntic i eròtic, que la majoria de vegades és al començament de la formació d’una parella en el món occidental del segle XX, en l'amor més dominat per la tendresa. En la pràctica també es produeix l'economia sexual i emocional que disminueix la necessitat de cercar altres parelles. És una actitud de confiança activa que gairebé no suposa cap altruisme, sinó que és més aviat com una necessitat pròpia, com un egoisme transformat. Sé que pot semblar relativament prosaic perquè també es podria contemplar el benestar i la comoditat vital, però aquest és més o menys el cas de moltes parelles de llarga durada que encara mantenen l'espurna de l'amor primer, la incondicionalitat i el goig de conviure. En canvi, hi ha hagut una mena de dimonització de l'amor estable i de la família, que és la primera i potentíssima cèl·lula social a tot el món sense discussió possible, per part d’una certa esquerra que gairebé fa somriure de pena i que considera la família com l'origen de tots els mals de l'Univers. També és cert que en qualsevol relació amorosa hi ha fragilitat i tot se’n pot anar en orris per altres circumstàncies poc controlables del caràcter de cadascú, per exemple una infidelitat no digerible o un inevitable avorriment, amb el mal humor associat i totes les seves conseqüències. Però si la relació no es trenca, els aspectes citats anteriorment són usuals en les parelles que conserven l'alegria de viure junts, a vegades amb una tendresa infinita. Potser són els afortunats, potser els savis. Per als altres dos casos que vull exposar em valdré de la poesia del meu país per a fer-ho. Em valdré de dos llibres molt breus i d’èpoques completament distants, el segle XX i el segle XIII. Són El poema de la rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit i el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull. Als inicis del noucentisme literari apareix al nostre país la figura de Joan Salvat-Papasseit, entre el modernisme i el noucentisme d'avantguarda. Ben aviat, als seus trenta anys, desgraciadament mor de tuberculosi, inguarible a l’època sense antibiòtics. A més, la seva aparició és lateral en el corrent literari català, més aviat reservat a autors de classes socials més elevades. Fill d’un mariner mort al vaixell en un accident, s’educa de manera autodidacta després d’una estada a l’orfenat del port i sobreviu com pot, fa d’activista cultural i escriu uns poemes que són plens de la seva joventut. Al seu temps, no és gaire considerat en cercles literaris més aburgesats. Per exemple Josep Maria de Sagarra, aristòcrata de la seva mateixa edat, fa algun comentari com aquest: “Voleu dir que us agrada això de l’arròs als llavis?” Però no hi ha cap més llibre a la nostra literatura com El Poema de la rosa als llavis, escrit amb una innocència de l’ànima que mai no podria tenir el magnífic Sagarra amb tot el seu geni, una innocència semblant a la de Juan de Yepes, el gran San Juan de la Cruz, per exemple, traslladada a l’avantguarda del segle XX. Tenint en compte el moment i la cultura dominant del país on està escrit, la seva vàlua és immensa. A més, sembla que la seva malaltia mortal no existeixi, sembla que porti una cuirassa de poesia i, en aquest sentit, el el poema Tot l'enyor de demà, potser és un dels poemes més grans de la literatura catalana del segle XX. Més tard, un joveníssim Josep Palau i Fabre i alguns altres rebels del noucentisme se n’adonen i el defensen, quan Salvat-Papasseit  ja fa anys que no hi és, després també ho fa Joan Fuster, però si no fos per la Nova Cançó que el va fer reviure per als joves, segurament els únics que el poden llegir com cal, Salvat-Papasseit no seria conegut com ara ho és. “Si la despullava/ oh la meva amor! / un botó que queia / ja em donava goig”. És l’erotisme que comença als llavis, com el títol del llibre i des d’allí desplega el seu plaer per tot el cos sense reposar, sense poder reposar. “Encara un altre bes un altre un altre / quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!”, “amiga, amiga, no reposem / -un floc ma vida en el teu cabell”, “I el nostre bes era tan llarg / com la nit curta, en el seu braç.” Molts versos o dístics es poden recordar solts, per sempre: “Quin tebi pler l’estimar d’amagat / tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria”, “i el seu esguard damunt el meu esguard / sóc presoner que la vull presonera”, “quan a ciutat plou tot queda com Tu, / nacre lluent de l’una banda a l’altra”, “Perquè has vingut han florit els lilàs… //…diré el teu nom i el cantarà l’alosa”,“visca l’amor: la volia i l’he pres”. I guarnit amb cal·ligrames de l'avantguarda poètica. És un poema eròtic d’una dolçor infinita, ple d'emoció i d’amor romàntic. Un cop llegit aquest petit llibre, te’n resta per sempre el seu aroma, encara que no en recordis res. Com un desig no acomplert. És un miracle de joventut, una epifania amorosa que si no es trenca de cop com un vidre en una tempesta, tampoc no pot durar gaire, és impossible per la seva intensitat. Però a vegades és l'espurna d'un foc que pot durar tota la vida. Potser l’amor s’assembla una mica a un deport, perquè amb aquesta intensitat només es poden córrer els cent metres llisos i baixant el ritme es poden córrer distàncies més llargues, quatre-cents metres, mil, tres mil, cinc mil, deu mil, la Marató… En l’amor, però, si els primers cent metres no són bons, ja no hi acostuma a haver més distàncies a córrer ni cap Marató possible. D’un altre aspecte de l’amor ens en parla encara avui el Llibre d’Amic e Amat, escrit uns set segles abans que l'anterior, que és el primer llibre de poesia en català. Un fet curiós és que Ramon Llull, quan l’escrivia, formant part d’un altre llibre més extens anomenat usualment Blanquerna, no pensava en allò que aleshores anomenaven poesia, ja que el va escriure totalment en català i la poesia ell l’escrivia, com tots els altres autors de l’època, en provençal. Per tant, fins i tot podríem dir que ell no sabia que estava escrivint poesia en prosa, tal com ho considerem nosaltres en el llibre probablement més important de poesia de tota la literatura catalana. També és molt breu, consisteix en tants versicles com dies té l’any, perquè els ermitans el puguin fer servir cada dia en les seves reflexions i meditacions. En aquest llibre hi ha una sublimació total de l’amor. Només l’espècie humana pot fer aquestes coses degut a la seva capacitat d’abstracció, cap altre animal no es pot fer monjo. És el pas de l’amor a l’Amor. Ramon Llull va ser un cortesà llicenciós de vida mundana fins als trenta anys, que aleshores era una edat més avançada que no pas ara. Per tant va conèixer bé els plaers de l’amor. L’any 1263, s’esdevé la seva conversió, abandona la seva vida de cortesà, ven les seves propietats i el patrimoni, deixant-ne una part a la seva dona i els seus fills, als quals abandona. Dedica la resta de la seva vida a escriure una infinitat de llibres, a provar de  convertir els musulmans i jueus al cristianisme, viatjant per a fer prosèlits i creant també una obra filosòfica que denomina Ars Magna, per sistematitzar la el pensament lògic. És un personatge inigualable en la història de l’edat mitjana i en la història universal. El Llibre d’Amic e Amat, escrit cap al 1277, consisteix en unes reflexions o diàlegs breus entre l’amic (l’home) i l’Amat (Déu) amb l’amor com a intermediari, un amor que pren el protagonisme i es converteix, de fet, en l’Amor en abstracte. Només dos versicles del llibre per a aquesta nota: “—Digues, foll, si et desamava ton Amat, què faries? Respòs e dix que amaria per ço que no morís; com sia cosa que desamor sia mort e amor sia vida.” “Cantava l’aucell en lo verger de l’Amat. Venc l’amic, qui dix a l’aucell: -Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor, cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon Amat.” Aquí caldria llegir el llibre. O potser meditar-lo. No cal ser creient en el cristianisme de Llull ni en cap religió, cal tenir simplement la capacitat d’abstracció de qualsevol ésser humà, perquè Llull ens parla d’un miracle quotidià, de l’amor en abstracte dels éssers humans cap a la part meravellosa de la vida, de l’amor a la Bellesa, a la Veritat, a la Bondat, a la Justícia, a la Llibertat, a la Creació… de l’amor a l’Amor.

08/01/2024

TEORIA DE L’AMOR  (5) Altres aspectes

  

Provo de resumir, en unes poques notes personals, allò que em sembla més actual d’un tema que ha ocupat des de sempre, no solament els escrits i les xerrameques de la humanitat, sinó que ha influït enormement en els seus actes perquè està inscrit en els cromosomes de tots els éssers vivents des dels inicis de la mateixa vida en l’evolució, ja que és precisament la causa de la supervivència de totes les espècies. Em refereixo també quasi sempre a una societat com la nostra, d’un país relativament desenvolupat que és la que conec. No és gens estrany que, en unes notes tan breus, restin moltíssims temes per examinar i sobretot sensibilitats humanes diferents que han estat expressades magistralment en les obres d’art universals i que aquestes notes no pretenen emular en absolut, només pretenen explicar de la manera més racional i actual possible algunes característiques d’allò que en diem, genèricament, amor. Cal dir que la psicologia, considerada com una aproximació a la ciència, és la disciplina que probablement ha estudiat de manera més exhaustiva les relacions humanes des d’aquest punt de vista. Les aportacions de Freud i de Jung, per exemple, proven d’explicar, des de les seves teories més generals, algunes particularitats de les pulsions afectives. Psicòlegs més moderns, com Sternberg, han contribuït amb les seves investigacions a la comprensió de diversos aspectes de l’amor occidental als països desenvolupats al segle XX, que de fet s’ha espargit per tot el planeta si descomptem la poligàmia d’algunes cultures. Ho podem trobar en els seus textos i en aquestes notes tan breus no els inclourem, és clar. Però de quin amor parlem? Què volem dir quan fem servir aquesta paraula? Perquè fins aquí, partint de les inevitables necessitats reproductives de la nostra espècie, considerant-la com una espècie més, hem parlat bàsicament de l’amor sexual. Seguint per aquest camí hauríem de parlar immediatament de l’amor als fills, que n’és una conseqüència fonamental en la vida humana i que és radicalment distint de l’amor sexual més primari. Però els humans tenim una capacitat d’imaginació, de sublimació, de substitució, etc. que no tenen les altres espècies. Hauríem de parlar també de l‘amor familiar, als pares, als germans, als amics, de l’amor al propi país o de l’amor a Déu dels místics… per posar alguns exemples. I aproximant-nos una altra vegada a l’amor romàntic potser caldria parlar de l’amor més intel.lectual (de complicitat en els raonaments), de l’amor purament platònic (sense contacte físic), de l’amor estrictament sexual (sense cap més objectiu que el gaudi sexual mutu), de l’amor impossible (que el fa etern per definició), de l’amor a distància (ara que les comunicacions són immediates), etc… i és evident que sempre ens quedarien possibilitats per llistar, sobretot si, a més, considerem les sigles LGTBIQ+. I cada un d’aquests aspectes es podria considerar per separat. Però bàsicament aquí parlo de l’amor de parella heterosexual perquè és la més freqüent i també perquè l’amor de parella relativament estable en el temps ofereix una gran economia de recursos, els simplement econòmics, els de l’educació de la descendència, els de l’estalvi de l’energia necessària per cercar noves parelles sexuals, etc. que el converteix per necessitat en la relació afectiva estrella de les relacions humanes en la majoria de societats avançades. Però canvia relativament en diferents societats, en les diferents classes socials, amb l’edat dels individus i sobretot amb els pas de les generacions. Per posar un exemple actual que fa uns quants anys semblaria impossible, el testimoni personal d’una noia que deia: “ -A ell ja li vaig dir al començament que la nostra relació seria només per sexe i ara, l’imbècil, em diu que s’ha enamorat”. A més hem de tenir en compte molts altres aspectes, com les joguines sexuals, dildos, vibradors, que faciliten el plaer, sigui individualment o en parella, acceptats en qualsevol societat laica i avançada. Els avenços tecnològics i econòmics influeixen en la realització d’això que en diem amor, en les societats més diverses. Per exemple, l’eclosió de la pastilla anticonceptiva cap als anys 60 del segle passat va suposar una alliberació per a les noies que ja no tenien por de quedar-se embarassades en les relacions sexuals, però també va significar una major possibilitat de tenir relacions sexuals per als nois. Aquest efecte, que en principi va ser alliberador per a elles, també va produir  una major quantitat de separacions en les parelles que es formaven, en molts casos per les infidelitats masculines que les noies no podien suportar. Per tant al final potser elles, fins i tot, hi van sortir perdent. I no em cal mirar cap estadística, només pensar en coneguts i saludats meus que varen començar relacions abans o després d’aquest canvi cultural. En general, abans, per una parella, fer l'amor suposava implícitament un cert lligam de futur, excepte alguns casos en determinats ambients socials molt concrets. Després va passar a ser un fet habitual d’importància molt més relativa. En aquest sentit tecnològic, ara també s’ha produït el fenomen de la pornografia massiva per Internet, a l’abast de tothom i amb un realisme extraordinari. Sembla més aviat pensada ì produïda per a l‘excitació i el gaudi masculí, però les dones la veuen igualment i s’adonen com els homes especialment entrenats i experimentats les poden fer gaudir, fins i tot al davant d’una càmera, perquè hi ha coses que no es poden fingir de cap manera. Es probable que cada vegada exigeixin a les seves parelles masculines unes prestacions més adequades, sobretot en les primeres trobades, perquè després, al llarg de la vida, sabem que hi ha moltes adaptacions i que les coses canvien. Però al començament i també segons les seves experiències anteriors, les noies poden sentir la necessitat de plaers sexuals que abans no haurien imaginat, amb el conseqüent examen de selectivitat de les prestacions masculines. Elles, per tal de no ofendre els mascles ni mostrar massa la seva pròpia sexualitat, des de sempre són molt compassives en aquest sentit. Però també des de sempre han examinat sexualment els nois en les seves primeres relacions perquè l’encaix mutu, la mida, el gruix, la consistència, la duració, etc. són aspectes importants per al seu gaudi sexual, moltes vegades al contrari d’allò que és políticament correcte de manifestar, comptant des de les primeres carícies suaus fins a la relativa violència final (un dels poetes de la família Panero deia que al final tot s’assemblava a un assassinat). Per dir-ho més brutalment, una noia acostumada a que li passi per damunt un trailer, difícilment quedarà satisfeta amb un utilitari, com a mínim necessitarà un SUV. I a la inversa potser es sentirà violentada. Tenint sempre en compte totes les possibles solucions i adaptacions posteriors concretes de cada parella, és clar. Durant la meva vida també he pogut ser testimoni de relacions simultànies amb diferents persones i en aspectes també diferenciats. Per a fer-ho simple, per exemple, el sexe més animal, l’amor més romàntic i la seguretat d’una parella social en el temps. Aquestes necessitats també es poden provar de cobrir simultàniament amb persones diferents. Amb discreció, amb tolerància mútua i amb tota la gimnàstica de l’esperit necessària per tal de fer suportables les gelosies que inevitablement es produeixen. Com un joc, que depèn dels nivells culturals, econòmics i socials, més aviat en classes altes i sobretot habitants de ciutats cosmopolites. Algunes noies, si ho fan, probablement juguen amb avantatge per la seva superior sensibilitat emocional en aquests aspectes. No és fàcil d'establir i és complicat de mantenir, degut a les tensions psicològiques que inevitablement es desenvolupen en la nostra cultura. I tanco aquesta nota amb la seguretat que la lectora o el lector (aquí sí que faig servir la discriminació gramatical de gènere perquè els punts de vista segur que són diferents) podria discrepar o hi podria afegir moltes coses més, simplement pensant en la seva pròpia experiència. Per tant continua tu, si vols…

 

07/01/2024

TEORIA DE L’AMOR (4) La cultura humana

 

El problema central que es planteja en les relacions sexuals humanes, és que estan destinades a la reproducció per l’evolució biològica i, en canvi, els éssers humans volem bàsicament ser feliços, encara que tampoc no podem deslligar de la biologia aquest darrer fet, la recerca de la felicitat, que figura com un dret humà fonamental en la breu constitució dels Estats Units d’Amèrica. No parlarem ara i aquí de la felicitat humana com a concepte sinó que el donem per sobreentès, amb l’afirmació indiscutible que és molt més ampli que les relacions sexuals i derivades, però en general aquestes també hi participen. Sí que recordarem breument d’on venim en l’evolució, des del probable ancestre comú de totes les espècies vivents, passant per una mena de musaranya fins als primats. I d’aquests, el gènere Pan que dóna les dues úniques branques d’espècies més pròximes a nosaltres, que tal com hem dit anteriorment són els ximpanzés i els bonobos. Fins al punt que alguns biòlegs pensen que els humans no som un gènere diferent d’ells, el gènere Homo que ens hem auto-concedit, sinó que només som la tercera espècie del mateix gènere, el gènere Pan. Per tant alguns comportaments autoritaris i masclistes dels ximpanzés i també algunes promiscuïtats matriarcals i pacificadores dels bonobos, hem de tenir sense remei en els nostres gens. La diferència bàsica amb ells és l’alta capacitat d’abstracció que només tenim nosaltres. Aquesta capacitat ens permet distingir racionalment, entre allò que nosaltres en diem i allò que nosaltres en diem Mal, tant si ho encertem com si no. Ells no poden fer-ho de manera racional. Sembla que aquesta capacitat d’abstracció es va desenvolupar d’una manera relativament ràpida, ara fa uns cent mil anys en l’evolució del cervell dels primats, sembla que al mateix temps que es va desenvolupar el llenguatge lògic. Però el canvi radical en el nostre comportament sexual, es va produir fa només uns deu mil anys, al començament del neolític. Fins aleshores, com els primats, érem grups humans de caçadors-recol·lectors nòmades en recerca d’aliment, amb una sexualitat relativament pròxima als altres primats mencionats que anaven evolucionant, però no teníem res a deixar a la nostra descendència que no fossin algunes eines rudimentàries, pràctiques apreses o bons consells. A partir d’aleshores, amb l’agricultura i la ramaderia, ens vàrem anar convertint en éssers sedentaris amb possessió de terres i béns materials a llegar als nostres descendents. És un gir copernicà, cap als inicis de la família patriarcal, del qual la majoria de les famílies humanes encara són derivades. Però també se’ns continuen plantejant avui mateix alguns problemes que ja es plantejaven d’una manera semblant en els primats, és a dir, alguns aspectes que a vegades poden resultar contradictoris, com per exemple la sexualitat primària i la preservació de la descendència. I aquí sí que ja hem arribat a allò que en podríem dir la cultura de l’amor, les cultures humanes de l’amor que es van desenvolupant en diverses èpoques i en diversos països de manera diferent. És evident que, en una nota com aquesta que té la pretensió de ser molt breu, deixarem les gairebé infinites descripcions per a les enciclopèdies i per a tots els altres textos literaris. Només ens referirem a alguns aspectes i exemples molt concrets, lligats a l’actualitat. En aquest punt hem de recordar les diferències ancestrals entre els mascles i les femelles que hi ha en la naturalesa i que nosaltres conservem des dels mamífers i des dels primats. Les necessitats sexuals i les activitats purament físiques en aquest sentit dels homes i les dones, dels nois i de les noies, són molt diferents. Recordo que Maria Fèlix, la gran actriu mexicana del segle passat, en una entrevista va dir una frase còmica que pot semblar banal però que a mi em sembla lúcida: "-No és lo mismo abrir la boca que levantar el brazo". A més hi ha el fet central, absolutament diferencial, de la maternitat. Simplement cal adonar-se de qui ha treballat sempre en l’ofici més vell del món, per veure algunes de les diferències que només algun “igualitarista” completament imbècil pot negar o pot dir que a vegades també és a la inversa o que només depèn del poder dels mascles, etc. Aspectes, que encara que poden ser certs, no desvelen en absolut les arrels fisiològiques del problema. Però entre altres causes, partint del poder dels mascles també és veritat que podem entendre comportaments com, per exemple, la poligàmia africana. També que a Xina, per posar un altre exemple relativament allunyat de nosaltres, encara existeixen les segones esposes per més que aquest fet, des dels anys cinquanta del segle passat, es pugui denunciar legalment. Abans d’aquesta data la poligàmia era legalment permesa a Xina, però després, encara que fos denunciable, s’ha mantingut en alguns casos, sobretot la bigàmia. A partir de l’expansió industrial que va portar les noies joves del camp a treballar a les fàbriques i amb desig d’ascendir socialment i, al mateix temps, els homes de negocis a instal·lar-se en les ciutats i anar a les mateixes fàbriques passant dies fora de casa, sobretot cap al Sud de Xina, encara es manté relativament tolerat aquest fet sense ser denunciat per les primeres esposes per tal de no perdre el seu estatus i acceptat per les segones esposes per tal d’ascendir en la societat. D’altra banda, per continuar amb Xina, amb una societat diferent de les nostres societats occidentals però prou estructurada, a les famílies de classes que en podríem dir mitjanes encara que també siguin molt diferents de les nostres, els pares gairebé prohibeixen als joves les relacions afectives de parella abans que acabin els estudis perquè no es distreguin d’aquesta tasca més important i, en canvi, de seguida que els han acabat els estimulen a cercar una parella enamorada i casar-se per entrar en el marc social més acceptat del matrimoni. Per tant les primeres relacions que s’estableixen entre dos joves ja apunten a la parella estable i la taxa de separacions és inferior a la d'altres països. Per exemple, és inferior a la taxa de separacions del nostre país que és una de les més altes del món. En aquest fet, però, hi influeixen molts factors, la consideració social de les relacions sexuals, la tolerància dels comportaments, la riquesa, l’esperança de vida… És evident que una parella amb descendència i amb pocs recursos, no és que no es vulgui separar, és que no pot fer-ho si no vol malmetre completament la seva vida. En canvi, la riquesa i l’allargament de la vida en els països desenvolupats, pensant en individus relativament joves i sexualment actius, gairebé conviden a tenir vàries parelles successives, sempre amb la capacitat de mantenir la descendència. Aquest és un dels patrons socials més acceptats del comportament social en països on és possible, el de les parelles socials successives, que a partir d’algunes dècades ja són tolerades o celebrades per la societat, perquè a primera vista suposen el trencament inevitable amb la parella anterior com a solució, amb la demostració d’una certa integritat moral segons el cànon i també d’una certa capacitat econòmica. I ja restringint-nos a aquests països més rics i amb més llibertat sexual, pensant només en relacions heterosexuals que són les més habituals i sense menystenir totes les altres, actualment es cerquen solucions per provar de conjugar aspectes com el desig sexual primari, l’amor romàntic, el futur personal i l’educació de la descendència. I la parella social per a tota la vida o les parelles socials successives són les solucions més freqüents en aquest àmbit, amb infidelitats amagades com les dels ocells. Després del fracàs de les comunes cap als anys setanta del segle passat, els joves de la nostra societat també han explorat aspectes com el poliamor o les parelles obertes, que es diferencien bàsicament en fet de que hi ha una parella social principal en el segon cas amb qui moltes vegades es conviu, amb un acord expressat o tàcit de llibertat sobre els altres comportaments sexuals mutus sense considerar-los pròpiament infidelitats perquè entren a dins del pacte i, en canvi, no hi ha cap parella social principal ben definida en el primer (o sí, però sense cap pacte) practicat moltes vegades per  persones que han optat per viure soles. Tot per provar de satisfer els desitjos de felicitat en la sexualitat humana que poc abans, en els seus ancestres, estava dedicada gairebé només a la procreació. Però si, en qualsevol d’aquests casos, apareix l’amor romàntic amb alguna altra persona, es creen unes tensions emocionals que són difícilment sostenibles. L’amor romàntic s’ha fet omnipresent a Occident al segle XX, després dels matrimonis de conveniència que eren la norma en segles anteriors i s’ha propagat a la resta del planeta. Per dir-ho ràpid, és l’amor de moltes pel·lícules, bones i dolentes. El segle XX és el segle del cinema i moltes vegades l’amor comença quan la pel·lícula s’acaba i acaba bé. És superior a les necessitats fisiològiques, hi ha desig emocional i sexual però amb més èmfasi en les emocions que en el plaer físic. És quasi sempre al començament de la majoria de relacions occidentals modernes que apunten al futur d’una parella, és l’enamorament exclusiu, amb un alt grau de dependència afectiva, és incondicional i en aquell moment és per a sempre, encara que després es trenqui. Qualsevol impediment extern entre els amants encara el fortifica i la infidelitat d’un d’ells porta a una certa desesperació de l’altre i al trencament. Recordo que em refereixo, habitualment, a individus relativament joves i sexualment actius. És així, fins que amb el temps de la convivència es va transformant en un altre sentiment menys apassionat i més compassiu, que es caracteritza per l’afecte adquirit i la confiança mútua. Però el simple record de l’amor romàntic primer, l’afirma i el revitalitza. La transformació és natural i profundament enriquidora. Els psicòlegs acostumen a situar la durada de l’amor estrictament romàntic entre sis mesos i dos anys. Després es pot trencar la parella per moltes altres raons, com per exemple l’aparició d’una tercera persona, però si no es produeix la transformació anterior també s’acostumen a separar o simplement es suporten estoicament com poden l’un a l’altre, per pura necessitat. Ara mateix em ve al cap una referència oriental que no sé ubicar exactament, però que he recorda’t sempre.  En el context d‘un antic ambient rural, deia: “Si vols ser feliç durant tot un mes, mata el teu porc i menja-te’l, si vols ser feliç durant tot un any, casa’t, i si vols ser feliç tota la vida… fes-te jardiner”.  

 

23/12/2023

EQUILIBRI

Amb la mort s’acaben els plaers i els amors de la vida però també s’acaba el dolor i la humiliació de no ser un déu.

22/12/2023

TEORIA DE L’AMOR (3) Les societats animals

És un fet provat que la sexualitat en el món animal no es fa servir únicament a per la reproducció, que es el seu destí fonamental, sinó que també està profundament lligada a la socialització, a les relacions de grup que s’estableixen entre els animals. Per tant , a una certa cultura. Apart d’això podem trobar exemples de sexualitat en els animals que ens poden semblar molt exòtics, com el de l’aranya d’esquena vermella que es menja el mascle per obtenir el semen que a ella ja li servirà per sempre més, com el del tord asiàtic amb  les femelles més grosses que es tornen mascles al llarg de la seva vida... però no insistiré en aquest tema perquè els biòlegs ens poden facilitar múltiples exemples espectaculars. Allò que m’interessa destacar, perquè nosaltres en som descendents evolutivament, és que la sexualitat en el món animal és molt diversa i que també està lligada radicalment a la socialització dels grups. Més d’un noranta per cent dels ocells són socialment monògams i cuiden ambdós les cries durant l’època d’aparellament, en alguns casos la mateixa parella dura més temps i en alguns casos fins a la mort d’un dels dos que la formen, encara que les infidelitats tant dels mascles com de les femelles són constants i biològicament útils perquè tenen més possibilitats de reproducció, els mascles perquè poden inseminar més femelles i les femelles perquè s'asseguren la reproducció si el seu mascle no és fèrtil. La parella acostuma a ser social, per covar els ous i alimentar els pollets. En canvi només sobre un deu per cent dels mamífers són socialment monògams, encara que en el cas dels primats s’arriba fins a un trenta per cent. El fet de la monogàmia, la poligàmia o la poliàndria, no estan relacionades amb cap fet romàntic, evidentment, sinó en la supervivència de l'espècie. La infidelitat dels mascles en els mamífers també els dóna més possibilitats de tenir altres coits en el període de gestació de les femelles ja prenyades i, per tant, altres cries posteriors. D’altra banda, el fet que el mascle també es cuidi de les cries, sobretot la necessitat de covar els ous i alimentar el pollets en el cas dels ocells, augmenta la possibilitat de la supervivència de l'espècie. Aquests dos extrems, possibilitats de més coits per generar més descendència i necessitat de cuidar unes determinades cries amb una única parella social per a la seva millor supervivència, entre altres, decideixen la durada de les relacions temporals de parella. També, en general, un vint per cent de les espècies del món animal tenen relacions homosexuals i destaca el cas de les girafes amb un vuitanta per cent! de coits homosexuals a dins de la mateixa espècie. Per acostar-nos més a les espècies de la nostra branca evolutiva i a la socialització, hi ha l'exemple de la majoria de ximpanzés que formen grups en els qual hi ha el mascle usualment més fort, el mascle alfa, que domina tots els altres i posseeix totes les femelles, les quals tindran cries amb l’esperma del mascle més apte i per tant suposadament amb els gens més aptes per a la vida; en canvi els altres mascles hauran de provar de posseir d’amagat alguna femella per no despertar les ires del mascle alfa, hauran de tenir relacions homosexuals o s’hauran de masturbar per satisfer la seva sexualitat. En canvi els bonobos, que són una mena de ximpanzés més petits i probablement els més propers a nosaltres en la branca evolutiva, tenen un comportament sexual diferent. Estan separats relativament dels anteriors per la barrera natural del riu Congo, els pròpiament ximpanzés al nord i els bonobos al sud, perquè ni els uns ni els altres no saben nedar. El seu règim és més aviat matriarcal, fan servir el sexe com a pagament de favors i com a resolució de conflictes, es masturben sols i entre ells, practiquen l’homosexualitat, el sexe oral i es fan petons amb llengua. S’ha descrit que un moment d’eufòria col·lectiva del grup, com per exemple un gran descobriment de fruits, es pot convertir en una mena d’orgia de grup amb totes les relacions eròtiques esmentades. Probablement les relacions sexuals que mantenen els fan evitar la violència mútua perquè són una de les espècies amb els individus menys agressius entre ells. Gairebé es podria considerar, si no fos un simple acudit, una mena de cultura LGTBIQ+ entre molts animals. Però el fet que aquí vull destacar en tots els animals és la funció social de la sexualitat apart de la simplement reproductiva. I sobretot les diferències en les dues espècies en el qual es divideix el gènere Pan, els ximpanzés pròpiament dits i els bonobos, els animals més pròxims a nosaltres i dels quals ens vàrem separar fa uns sis milions d’anys en l’evolució, perquè venim d’aquí. Aquesta funció social també es dóna en l'espècie humana i amb una cultura que sembla molt superior. Quina és la nostra?

17/12/2023

CANVI DE REGISTRE (3, final)

 

Miro constantment Al Jazeera, que està prohibida a Israel i sembla que allí no s’adonin que la resta del món la pot veure. Jo simpatitzava relativament amb Israel, però passi el que passi, Israel ja no es podrà treure mai més de sobre la ignomínia del carnatge que està perpetrant a la franja de Gaza.  Hamàs és el govern de la franja de Gaza escollit en eleccions per la seva població, l’any 2006, amb el programa d’expulsar totalment els nou milions de jueus d’Israel, amb qualsevol mètode i amb la seva branca armada que és pròpiament el seu exèrcit disposat a assassinar-los a tots, no oblidem que els d’Hamàs són partidaris de la Gihad islàmica. L’alt comandament d’Hamàs és a Qatar i allí Israel no hi pot fer res, però els altres comandaments intermedis i els funcionaris que en depenen són a la franja de Gaza totalment mesclats amb la població civil, són la pròpia població civil, per això és molt difícil aquesta distinció. Ha passat tres quarts de segle des de la proclamació de l’estat d’Israel l’any 1948, després d’una precipitada resolució de l’ONU. Aleshores hi va haver una gran expulsió de musulmans àrabs del territori assignat a Israel, la resolució de l’ONU obligava a protegir-los i probablement els jueus no ho haurien fet com calia, però no hi va haver temps de comprovar-ho perquè immediatament els grans estats islàmics del voltant van declarar una guerra al petit Israel que es va haver de defensar a mort per no desaparèixer amb tots els jueus expulsats o assassinats, en canvi va expulsar els àrabs que hi havia a seva pròpia terra i després va ampliar el seu territori assignat en guanyar-la. Aquella era la primera guerra de les cinc, sempre declarades pels països àrabs del voltant que volen expulsar els jueus i totes guanyades per Israel. I aquella terrible primera expulsió de la població civil àrab de les seves pròpia terra, la Nakba, es produïa en un context molt confús, enmig d’una guerra contra els països islàmics que deixava els propis àrabs desprotegits en la terra assignada per l’ONU a Israel, amb una creixent immigració jueva a palestina després de l’holocaust, amb la població romanent després de la caiguda de l’imperi otomà al final de la primera gran guerra mundial i amb la retirada dels ocupants anglesos després del final de la segona, el mateix any 1948. Però d’això fa setanta-cinc anys, en un context de pobresa generalitzada. Ara, el 2023, a la franja de Gaza, una de les regions més poblades de la Terra amb una gran majoria d’àrabs desplaçats des d’aleshores, molta gent podia tenir targeta bancària i atenció mèdica de qualitat en cas necessari. Ni l’agressió d’Hamàs a Israel el dia 7 d’octubre, ni res del que he dit anteriorment no justifica l’agressió indiscriminada d’Israel a la població civil de la franja de Gaza i els gairebé dos milions de desplaçats interns, sense saber on anar, pel temor als bombardeigs constants dels edificis residencials a qualsevol lloc. Al Jazeera parla sempre directament de genocidi, jo no sé si es podria qualificar així des del dret internacional, però em sembla que s’hi acosta molt. Sembla que Israel vulgui castigar indiscriminadament la població civil per la seva majoritària adhesió a Hamàs i escarmentar-la perquè no hi torni mai més. Israel no podrà acabar totalment amb Hamàs en aquesta guerra en la qual hi ha més proporció de civils, de dones i de nens morts que en qualsevol altra guerra. El genocidi, si ho és, anirà als tribunals internacionals però probablement no passarà res per la gran influència dels països que han defensat la guerra i s’acabarà quan l’erosió de l’opinió pública interna dels USA, del Regne Unit i d’Israel, sobretot del primer, siguin de tal magnitud que democràticament no es puguin contenir. És a dir, quan la majoria de la gent d’aquests tres països, estigui d’acord amb una nota com aquesta que acabo aquí mateix.

 

17/12/2023

CANVI DE REGISTRE (2)

 

Els USA han vetat l’alto el foc a la franja de Gaza al Consell de seguretat de l’ONU i el regne Unit s’ha abstingut, que també posseeix el dret de veto. La Xina, Rússia i França, també amb el dret de veto hi han votat a favor. En total tretze vots favor, una abstenció i el veto dels USA que impedeix l’adopció de la resolució. Per què? Tenint en compte que s’està produint una massacre monumental de ciutadans àrabs, dones i criatures, morts, ferits, desplaçats i amb una destrucció d’infraestructures civils que violen absolutament els acords de les convencions de Ginebra, el fet de no adoptar la resolució pot resultar gairebé incomprensible. Però allò que resulta més incomprensible i que a mi em fa canviar d’opinió, no de bàndol però sí d’opinió i de manca de suport a les accions de guerra d’Israel, és el fet de bombardejar la població civil d’aquesta manera brutal per aconseguir uns objectius de guerra que, amb els grans serveis d’intel·ligència del Mossad (a tot el món) i el Shabak (a Gaza i al West Bank), no es poguessin provar d’aconseguir d’una altra manera menys bàrbara. Sobretot tenint en compte que pràcticament tots els estats democràtics occidentals estaven al seu favor. Uns objectius (destruir totalment Hamàs) que probablement no s’aconseguiran. Sembla més aviat un càstig a la població de Gaza per haver votat majoritàriament Hamàs el 2006, tant als qui els varen votar com als qui no ho varen fer i varen votar l’Autoritat Nacional Palestina que se’n va haver d’anar a provar de governar el West Bank. S’ha de tenir en compte que Hamàs està completament imbricat amb la població de Gaza, és pròpiament el seu govern actual, amb tots els serveis d’un govern, comptant amb els seus funcionaris, tota l’administració i la beneficència que està especialment potenciada i atrau partidaris. I també, com tot govern, amb el seu propi exèrcit, les brigades al-Qassam. Per tant és un govern de facto de la franja de Gaza, com els de qualsevol altre país, però amb la particularitat que les grans decisions estratègiques les pren una mena de politburó de 15 membres amb seu a Qatar, que té en la seva proposta estratègica la Gihad islàmica contra Israel, amb la creació d’un sol estat palestí al territori i l’expulsió, cap a una altra terra o cap al seu cel, dels nou milions de jueus que hi habiten. A aquesta cúpula, a aquests màxims dirigents, Israel sembla que no els podrà caçar de cap manera. La franja de Gaza també té l’altra particularitat de comptar amb més de 400 Km. de túnels construïts aquests darrers anys, per a l’ocultació, per l’atac subterrani, per a la defensa i per a l’emmagatzematge, en un territori que només té té uns 40 Km. de llarg per uns 10 Km. d’ample, que només es poden haver excavat des del govern i que són de molt difícil neutralització. I han estat excavats amb diners d’ajudes internacionals per a altres destinacions humanitàries. Al mateix temps, també hi ha una altra gran dificultat en destriar el gra de la palla, perquè qualsevol habitant de Gaza pot ser partidari de Hamàs (i també al West Bank). I potser des d’ara encara n’hi haurà més o potser no, perquè s’adonaran finalment que la ideologia totalitària d’Hamàs els ha portat a aquest desastre, que és allò que pretén Israel, amb tota seguretat. I la guerra, amb els bombardeigs constants d’Israel continuarà, amb la població de la franja de Gaza sofrint-ne les conseqüències. Per tant resta la pregunta del començament d’aquesta nota. ¿Per què els USA han vetat l’alto el foc i el Regne Unit s‘ha abstingut, si tu i jo, pràcticament amb la gran majoria de la població mundial que es manifesta en diverses ciutats, volem que s’acabi d’una vegada aquesta massacre del poble palestí? Pel petroli? No, aquesta vegada no... això es diu sempre i gairebé mai no és veritat, però aquesta vegada ni un boig no s’atreviria a dir-ho. Per la venda d’armament a Israel? Home, el petit Israel necessitarà armament cada vegada més complex, per exemple per a la seva cúpula de ferro antimíssils, no només per Hamàs, sinó per tots els grans països islàmics que el volten i el volen destruir. I si Hamàs seguix existint encara en necessitarà més. Per tant, és que no. Hi poden haver altres falses interpretacions de benefici que no esmento, però la pregunta és molt sòlida, perquè tant el govern actual dels USA com el govern del Regne Unit, amb aquesta decisió saben que s’enfronten a una important erosió de l’opinió pública, tant interna com internacional. I és en aquests termes més freds i calculadors que s’ha de respondre, no en els de la passió materna pels infants assassinats. Hi ha d’haver un pacte ocult entre Israel i aquests dos països. Avui mateix, just després de de la resolució, hi ha hagut un anunci per part del ministre de defensa d’Israel dient que la campanya militar s’acabarà en unes quantes setmanes, potser un parell de mesos, quan havien dit sempre que es preparaven per una llarga guerra. No sabem si Israel ho complirà però ho ha anunciat, negant radicalment allò que abans afirmava. Esmento un pacte possible, en llenguatge absolutament col·loquial. Tant els USA com el Regne Unit poden haver dit a Israel: "Sabeu que el terrorisme islamista és un problema que ens afecta també a nosaltres, Hesbol·là, l’Iran, Al-Qaida, el talibans de l’Afganistan, els Houthis del Iemen, Hamàs, etc. Si ara votem un alto el foc, no solament estem donant la raó a tots aquests grups terroristes que ens ho demanen sinó que permetem la reorganització de Hamàs i tot torna a començar. Per tant, ja que vosaltres ho heu fet bombardejant d’aquesta manera tan bèstia, podeu continuar igual però heu d’anar una mica més en compte. Ja veieu que no podreu complir els objectius que us havíeu proposat de destruir totalment Hamàs. Per tant heu de fer dues coses: matar pocs civils i acabar-ho aviat. Després, ja veurem què fem." Calculat i fred. 

 

09/12/2023

TEORIA DE L’AMOR (2) La ciència i la tècnica

Si llegim els biòlegs experts en la teoria de l’evolució arribem a la conclusió que totes les espècies vivents existeixen gràcies a la reproducció i que aquesta funció és la més important de la seva existència. Gairebé podríem dir, d’una manera simple i ràpida, encara que no compleixi exactament els requisits d’una formulació científica, que tots els éssers vivents tenen com a finalitat biològica la seva reproducció que suposa el manteniment de l’espècie. Els humans també. La diferència amb les altres espècies és que, degut a la seva capacitat d’abstracció, els humans són els únics que poden decidir no reproduir-se. Com les monges Clarisses o els monjos de Montserrat. Si totes les noies del món es fessin monges Clarisses i tots els nois del món es fessin monjos de Montserrat, deixaríem d’existir com a espècie. I també podríem extingir-nos d'altres maneres a mig termini, només amb la decisió de tenir com a màxim un fill per parella. Podem decidir-ho, som els únics. Les altres espècies no poden, s’han de reproduir necessàriament, no se’n poden escapar. Però també en la nostra espècie, la recerca del plaer ens porta més usualment al coit heterosexual i a la reproducció. I comptant amb totes les dificultats posteriors en fer-se càrrec de la descendència, molts éssers humans consideren precisament els fills com un dels factors importants de la seva felicitat, es pot veure en qualsevol enquesta anònima. També té molta incidència en les relacions sexuals el fet que l’orgasme dels mascles en el coit sigui físicament necessari per a la reproducció i no ho sigui l’orgasme de les femelles. I d’aquí, sense moure’ns ni un mil·límetre de la fisiologia, ja podríem passar directament a les conclusions de l’informe Masters and Johnson i els seus continuadors fins avui, que va ser el primer estudi mèdic rigorós del coit en l’espècie humana. Passo per damunt de totes les extraordinàries consideracions de Freud i d’altres, que no encaixen pròpiament en la ciència com s’ha demostrat, sinó en una mena d’antropologia sexual més filosòfica de la qual, si de cas, en parlaré en un altra nota separada. Aquí només em referiré a algunes dades contrastades que poden tenir rellevància per entendre el comportament sexual dels humans en el coit. El plaer és un dels components fonamentals de qualsevol relació sexual, si no fos així, no existiríem com a espècie. Som-hi doncs. A partir dels seus estudis experimentals, Masters and Johnson van publicar el text Human sexual response, l’any 1966. En el seu estudi sobre uns deu mil actes sexuals varen poder demostrar, entre molts altres aspectes, la usual distinció en quatre fases del coit: excitació, manteniment, orgasme i resolució, varen obtenir dades sobre el període refractari dels mascles, varen aprofundir en les quatre les fases de les femelles i varen demostrar l’equivocació de Freud en voler distingir clarament entre orgasme de clítoris i de vagina, també varen estudiar el multi-orgasme femení, varen diferenciar el procés de les relacions físiques homosexuals dels mascles i el de les femelles... i sobretot varen aplicar el mètode científic en les seves investigacions a partir de les dades experimentals, evitant interpretacions morals, culturals o filosòfiques. S’ha de tenir en compte que a l’època de començar el seu estudi als USA, als anys 50’s del segle passat, un 80% de les noies dels USA considerava immoral tenir relacions sexuals abans del matrimoni i que l’orgasme quedava una mica lluny de les seves finalitats psicològiques més necessàries per casar-se. Per tant, en aquestes condicions socials, fer un bon estudi experimental no era fàcil. El text de Masters and Johnson també va sofrir vàries crítiques, per exemple algunes degudes a l’elecció d’una mostra de participants poc representativa de la societat, però van ser precursors d’estudis posteriors més detallats en diversos aspectes. Després, amb l’evolució dels preservatius que cada vegada oferien més sensibilitat i més seguretat, amb l’aparició de la pastilla anticonceptiva que va tenir la seva eclosió cap als anys seixanta del segle passat i molt més recentment amb la pastilla de l’endemà, amb les joguines sexuals com els vibradors, amb la fenomenal eclosió de la pornografia per Internet, etc. hi han hagut variacions molt importants en els comportaments socials de la sexualitat. En canvi la fisiologia humana pràcticament no ha canviat des dels temps dels informes de Masters and Johnson i des de moltíssim temps abans, aquest fet és essencial. En aquesta nota que ara escric, en benefici de la claredat, només em refereixo a aspectes directament relacionats amb la fisiologia i, tot seguit, donaré algunes dades actuals aproximades en la majoria de països desenvolupats. Aquestes dades extretes de diverses investigacions, són de mitjana i, per tant, hi poden haver enormes variacions en casos concrets. Són les que escric a continuació. Només un baix percentatge de les dones experimenten l’orgasme amb la simple penetració, en canvi el percentatge augmenta enormement si al mateix temps hi ha estimulació del clítoris i també el poden obtenir més fàcilment amb la masturbació. Un 40% de dones com a mínim han experimentat en alguns casos múltiples orgasmes en un sol coit i un 10% dels homes els poden experimentar fins als 30 anys o més. Les relacions sexuals des de la penetració fins a l'ejaculació masculina, s'ha demostrat recentment en estudis sobre una àmplia mostra de població dels USA, que duren entren tres i set minuts de mitjana. Els psicoterapeutes sexuals indiquen que una duració més aviat llarga acostuma a ser beneficiosa per a unes relacions més satisfactòries, però la duració ideal depèn de cada parella i es pot obtenir la mateixa satisfacció mútua en unes relacions més breus o també més llargues. Els homes acostumen a tardar menys que les dones en arribar a l’orgasme, per tant si ells no hi posen una mica de voluntat, elles ho tenen més aviat malament. A més, per acabar-ho d’adobar, un 75% dels homes (tres de cada quatre) pateixen d'ejaculació precoç en algun moment de la seva vida i la prevalença és d'un 30% (gairebé un de cada tres!), però és una disfunció habitual que es tracta fàcilment i amb èxit. Tot això és ara, més o menys, igual que fa molts anys perquè són qüestions fisiològiques i la fisiologia no canvia en poc temps. Fins aquí arriba la medicina, amb moltíssimes més dades i altres conclusions menors que en aquesta nota no s'exposen. És molt, perquè ens dóna informació útil per millorar la qualitat de les nostres relacions sexuals i es podria aplicar igualment als altres animals, encara que els números serien diferents. Però només amb això als humans ens falta gairebé tot, ens falten, entre altres aspectes essencials, la nostra concepció cultural i la meravella fugissera de l’amor.

07/12/2023

TEORIA DE L'AMOR (1) La imaginació

¿Has llegit totes les obres de la literatura universal?

06/12/2023

CANVI DE REGISTRE (1)

Després de veure allò que Israel està fent a Gaza em costarà molt de tornar-li a tenir simpatia. Potser mai més.

06/12/2023

LA COMUNITAT INTERNACIONAL HA D’ATURAR ISRAEL A GAZA

Sempre he defensat el petit estat democràtic d’Israel en front dels grans estats islàmics i totalitaris que el volten, amb les seves milícies armades que volen esborrar els jueus del mapa. El conflicte de fons dura des de 1948 amb la proclamació de l’estat d’Israel després d’una resolució de l’ONU, des del meu punt de vista equivocada i desmesurada a favor d’Israel degut a la influència recent de l'holocaust, però no va anar seguida de cap possible negociació sinó d’una declaració immediata de guerra a Israel pels grans estats islàmics del voltant, que es pensaven guanyar-la per acabar com fos amb tots els habitants jueus. I la varen perdre. Com a resultat de la guerra, a més, Israel va ampliar les fronteres marcades per l'ONU i els musulmans que ja hi habitaven abans varen quedar en territori enemic. Moltíssims d'ells varen ser expulsats brutalment de les seves llars. El conflicte perdura i Hamàs, que és el propi govern de la franja de Gaza i que no reclama dos estats sinó un sol estat musulmà de palestina, acabant com sigui amb els nou milions de jueus que ara hi habiten, el dia 7 de Novembre d’enguany va fer un atac a Israel que tots coneixem. Israel va respondre amb una guerra contra Hamàs i, per tant, també contra el govern de la franja de Gaza. L’atac terrorista va ser un evident crim de guerra i Israel té dret a defensar-se, però no amb uns altres crims de guerra. Allò que Israel no pot fer de cap manera és menystenir l’impacte sobre la població civil de les seves accions de guerra. Per tant, si els seus serveis d’intel·ligència li indiquen que en un lloc determinat s’hi amaga un soldat d'Hamàs, no pot bombardejar tot un bloc d’edificis de població civil per tal de provar de caçar-lo. Això és el que fa, amb uns resultats de violència i de mort espantosos sobre la població que no hi té cap responsabilitat, excepte que l’any 2006 varen votar majoritàriament per a un govern d'Hamàs, que governa fins ara. És un altre crim de guerra evident, amb la diferència que contra aquest no hi reacciona la comunitat internacional dels països democràtics. Ho ha d’impedir immediatament, ara mateix, ja ho hauria d'haver fet fa molts dies. Potser és la primera vegada que estic d'acord amb el nefast José Borrell.

04/12/2023

LA POSSIBILITAT DE DOS ESTATS: ISRAEL I PALESTINA

Vull insistir una mica més en una idea ja exposada anteriorment. Tomàs Alcoverro, visitant assidu del Líban i altres països de l’Orient Mitjà des de fa més de cinquanta anys, corresponsal de la Vanguardia i amb pis propi a Beirut, és un dels millors coneixedors del nostre país sobre aquells conflictes. En una entrevista relativament recent, en seu estil col·loquial que es fa escoltar perquè no en dóna ni una per perduda i a vegades les deixa anar pel broc gros sense contemplacions, va dir que ell creia que mai no hi hauria dos estats, Israel i Palestina, perquè no hi havia les condicions necessàries. No va donar més explicacions però em sembla que les podríem deduir amb una certa facilitat. A mi, com a molta gent, també m’agradaria la creació de dos estats en pau. Però la realitat és una altra. El problema de fons és que els musulmans de Palestina volen  constituir-se en estat i reclamen com a mínim, apart de la franja de Gaza, els territoris del West Bank (que l’ONU els havia concedit en la resolució del 1947) però que Israel va guanyar en la guerra que li havien declarat els estats islàmics del seu entorn, l’any 1948, immediatament després de la proclamació de l’estat d’Israel, sense temps d’actuació de cap mena segons les recomanacions de l’ONU que l’obligava a respectar el residents àrabs. Amb la guerra, el àrabs, que es van trobar en territori enemic, varen ser desplaçats. Per a ells va ser la Nakba, la gran catàstrofe. Ningú no sap si els jueus haurien respectat les recomanacions de l’ONU, probablement no, sobretot per la diferència econòmica. I els sionistes no ho haurien volgut fer, segur, però l’estat d’Israel es va configurar de manera democràtica. Cal dir que l’ONU, estovada per l’holocaust, va fer una distribució territorial nefasta a favor de la població jueva immigrada. Israel no ha volgut tornar els territoris ja guanyats en aquella primera guerra i els manté parcialment sota l’ocupació militar que es va produir al final. I els estats islàmics li han declarat a Israel, mai al contrari, quatre guerres més que han perdut sempre des d’aleshores, en contrast amb la gran diferència de població i de dimensions territorials. Per tant els musulmans reclamen el seu Estat de Palestina mentre Israel els diu que no, que de cap manera, que manté els territoris ocupats del West Bank, ara també repartits en zones disperses sota la presidència de l’Autoritat Nacional Palestina de Mahmut Abbas, i amb molts assentaments de colons israelians. L’ANP, dóna  suport a la creació de dos estats (aquesta organització l’any 2013 també va passar a denominar-se Estat de Palestina després de ser admesa a l’ONU com a membre observador) i en canvi, Hamàs, la seva rival en les eleccions que es varen celebrar el 2006 en el territori palestí, vol expulsar totalment els jueus de l’estat d’Israel i crear un estat palestí únic en tota la regió mitjançant la Gihad. Aquelles eleccions les va guanyar aclaparadorament Hamàs, però la majoria de  la comunitat internacional es va negar a acceptar un govern d’Hamàs per la seva ideologia i va imposar fortes sancions. D’aquí varen venir enfrontaments entre Hamàs i Fatah (el partit que era de Mahmud Abbas, que es pensava guanyar i va perdre amb molta  diferència) que finalment van acabar amb un govern d’Hamàs a la franja de Gaza i un govern de l’ANP a les zones no ocupades totalment per Israel al West Bank. Des d’aleshores els palestins no s’han atrevit a tornar a convocar eleccions, més que probablement per por que no les torni a guanyar Hamàs. Em sembla que només amb això, havent vist els fets recents de la frontera de Gaza, ja queda explicada la impossibilitat dels dos estats, que assenyalava Tomàs Alcoverro. Per als israelians que han lliurat cinc guerres provocades contra ells pels estats islàmics que els rodegen, enormement superiors en número i en població, guerres que han hagut de guanyar si no volien desaparèixer, l’existència d‘Hamàs que els vol simplement esborrar del mapa amb la Gihad, l’existència d’Hesbol·là al Líban fronterer amb l’ajuda de l’Iran, l’existència dels talibans de l’Afganistan, l’esclat anterior de l’ISIL o Daesh (Estat Islàmic de l’Irak i el Llevant), Al-Qaida, el Wahabisme, el Salafisme, els Germans Musulmans d’Egipte que van ser el fonament anterior d’Hamàs, la possibilitat que qualsevol grup fortament armat declari la Gihad contra Israel amb l’ajut d’un país islàmic teocràtic, és a dir, l’Islamisme en general, em sembla que impedeixen a Israel, que té el mar a l’Oest, pensar en fronteres pròximes per terra a l’Est, a tocar de casa, a tocar de Jerusalem.

26/11/2023

NO ES POT ATACAR LA POBLACIÓ CIVIL

 

La comunitat internacional, valent-se de tots els seus mecanismes possibles ha d’acabar d’una vegada i ara mateix, amb el carnatge continu que s’està produint sobre la població civil de Gaza, no valen raonaments històrics, no valen excuses, s’ha d’acabar amb aquesta agressió sobre la població civil de Gaza sigui com sigui, s’ha d’obligar Israel a aturar com sigui aquesta violència exercida sobre la població indefensa. És un crim de guerra evident. També va ser un crim de guerra el de Hamàs, però aquell ja no es pot aturar. Hem de tenir en compte que Hamàs és el govern actual de Gaza, elegit el 2006, que té les seves milícies i per aquesta raó, amb la col·laboració amb altres països de la Lliga Àrab han pogut construir  en uns quants anys una infraestructura subterrània d’amagatall i de possible atac o pas subterrani de la frontera amb Israel que només des d'un govern es té la capacitat de construir, el famós metro de Gaza, i han aconseguit armament d’una certa categoria. Per això la tanca d’Israel que el dia 7 d’octubre d’enguany els de Hamàs varen poder traspassar, a més té bastants metres de formigó arrelats cap avall, sota terra. No són un grup terrorista com ho era ETA, per exemple, sinó que tenen una infraestructura d’estat. Estic mirant sovint Al Jazzera i altres TV’s com la BBC  per tenir informació i ho contrasto. No em crec ni els uns ni els altres. He dit que em costa escriure aquesta nota i és per moltes raons però n’exposaré algunes de molt simples. Una és l’antisemitisme que domina bona part d’Europa i, per demostrar-ho, només ens cal recordar que alguns de nosaltres, de petits, el dia de Dijous Sant, anàvem a matar jueus amb les carraques. Aquest és un antisemitisme banal, perquè està en l’inconscient de la població, és el pitjor de tots perquè no cal ni pensar. Imagineu com us sentiríeu si a Madrid l’onze de setembre les criatures sortissin amb carraques a matar catalans, no els cal ni saber la història, els catalans són els dolents per naturalesa. Per tant, a casa nostra, seu de l’anarquisme per excel·lència, és difícil mantenir una conversa sobre alguns fets històrics evidents sense que immediatament siguin interferits per una acusació banal de sionisme de l’altre interlocutor. Si et diuen sionista, es pensen que t’insulten dues vegades, et diuen feixista i jueu. Ara i aquí no explicaré el moviment sionista que es ben conegut i del qual em desmarco absolutament, però de seguida s’intenta introduir en el raonament d’altres fets que no tenen cap connexió directa amb el sionisme, sinó que són fets històrics diferents, concrets i demostrables. D’altra banda (i ara m’heu de disculpar el canvi de to en aquest tema tan greu) també tenim a casa una coneguda havanera, entre altres cançons i versots, que ens informa de la nostra disposició antiamericana banal, tothom la coneix, El meu avi, que acaba dient: ...tingueren la culpa els americans. Sempre la tenen, en tot, per més que aleshores ajudessin a emancipar aquella colònia espanyola. Encara és més incomprensible si ens adonem que varen enviar els seus joves a morir per ajudar a salvar-nos de les dues guerres del segle XX provocades per nosaltres mateixos al nostre continent. Aquí, com que no hi ha petroli, alguns diuen que ja es varen cobrar aquestes morts amb el comerç posterior que varen establir a partir de la propaganda del Pla Marshall que va ajudar la reconstrucció d’Europa. Una cosa no té relació amb l'altra. Potser, sense ells, ara seriem nazis. L’any 1947, l’ONU, estovada per l’holocaust, probablement va establir una mala resolució atorgant tota aquella terra a Israel, sobretot per la seva proporció poblacional i per la seva immigració recent, però la resolució deia que obligava a respectar els drets adquirits pels habitants àrabs autòctons a dins del territori assignat a Israel. Potser Israel no ho hauria respectat tal com s’havia de respectar perquè ja hi havia batusses entre jueus, àrabs i anglesos colonitzadors, però no varen tenir ni temps de demostrar-ho perquè la majoria de grans països musulmans del voltant, després de la proclamació de l’estat d’Israel al retirar-se els anglesos el 1948, els varen declarar immediatament una guerra que va agafar els habitants musulmans d’Israel en territori enemic. I d’aquí, a la seva deportació i desastre, perquè Israel va guanyar la guerra, inesperadament per a aquells grans països que el voltaven, i encara va ampliar el territori atorgat per l’ONU amb els territoris ocupats del West Bank. Després els àrabs varen iniciar quatre guerres més i les varen perdre totes. Actualment hi ha una població en estats islàmics teocràtics de més de 300 milions  d’habitants que volta un petit Israel democràtic d’uns 9 milions. Ara Israel té un govern de dretes, potser d’extrema dreta però democràtic, com passa altres països europeus i no els obligarem a ser de la CUP. En els països islàmics del voltant hi ha faccions militars extremistes que lluiten entre elles i que també volen atacar Israel com ho ha fet Hamàs i ho fa Hesbol·là des de la frontera amb el Líban. I ara ve la pregunta: ¿Si a tu t’haguessin declarat vàries guerres, les haguessis guanyat (guanyar una guerra no és guanyar al parxís) i fossis un minúscul país rodejat de tota aquesta patuleia teocràtica que et rodeja, ara tornaries amb molt de gust el territoris ocupats de West Bank guanyats en les guerres que sempre t’han declarat i que et protegeixen amb la distància territorial, perquè et posessin les fronteres a tocar de casa, et poguessin llançar els míssils des des de cinquanta metres i haguessis d’alçar murs i fonaments de formigó profund amb els veïns? Jo no. Tu potser em diràs que sí perquè saps que tot és culpa dels jueus que mataves amb carraques, que els jueus són sempre dolents per naturalesa i que els musulmans mai no farien una cosa així, incapaços de proclamar fàtues mortals i d'iniciar una Gihad en qualsevol moment contra els infidels, tal  com es pot  comprovar constantment. És per aquest motiu i exactament per aquest, ho vull remarcar, que la solució dels dos estats que proposa la gent de bona fe, és impossible. No podrà ser-ho mai mentre no desaparegui del mapa l’islamisme amb totes les seves milícies radicals, que és el gran problema de fons. No precisament el sionisme, que està integrat a l'extrema dreta d’un estat democràtic, encara que també pot fer malifetes. I si tornem a la guerra actual, ens podem adonar que a totes les guerres hi ha crims de guerra sobre la població civil, són agressions on guanya sempre la força, no hi ha guerres pulcres, impol·lutes. Només hi ha càlculs freds de mort i de supervivència. Què em dieu d’Hiroshima i Nagasaki? Van ser crims de guerra? O potser no? Però no se'n parla com a tals perquè els aliats varen guanyar la guerra, en cas contrari els japonesos haurien fet jutjar els responsables. Sí que hi ha una etèria llei internacional de la guerra en el sentit moral, suportada per diversos tractats, des del Codi d’Hammurabi fins als Convenis de Ginebra després de la segona guerra mundial i els protocols posteriors, que a l’hora de la veritat ningú no compleix. L’únic que serveix a la guerra, és la força per a fer-la o per a controlar-la. I això ho ha de fer ara mateix la comunitat internacional amb Israel.

 

17/11/2023

LA MALA MEMÒRIA

 

El professor, investigador i psiquiatre, doctor Luís Rojas-Marcos, va néixer a Sevilla el 1943, va emigrar als USA i es va llicenciar en medicina i psiquiatria. Va ser durant deu anys director del Sistema Psiquiàtric Hospitalari Municipal de Nova York. Quan una personalitat així, en una entrevista, dóna una resposta que pot semblar banal sobre un tema que és precisament un del dels aspectes més importants de la seva dedicació professional, vol dir que no és banal, que hi ha alguna cosa amagada al darrere que de moment no es deixa veure directament. Potser ho vaig llegir fa més de vint o trenta anys, em va impressionar i m’ha vingut ara al pensament. La pregunta del periodista, que recordo aproximadament des de fa molts anys, va ser “¿-Em podria indicar alguns aspectes que son fonamentals per a la felicitat humana?” La resposta, la recordo exactament: “–Sí, bona salut i mala memòria”. La salut ja ho sabem, no en parlem més. Però la mala memòria... que era precisament un dels seus camps de treball... A partir d’aquí ja no parla ell sinó jo, que no vaig tenir més remei que cercar la interpretació de la seva saviesa expressada d’una manera tan fulminant. Resulta que els humans descendents dels primats, tenim tendència demostrada a recordar aspectes negatius de la nostra vida anterior, ho fem perquè han sobreviscut més els micos desconfiats que els massa confiats, els primers recordant experiències anteriors negatives per no tornar-hi a caure. Ens ho diuen els biòlegs. El mico que recorda de jovenet aquella olor o aquell soroll determinat quan acostuma a aparèixer una serp pitó i s’escapa, és més capaç de sobreviure que el qui no ho recorda, apareix la pitó i se l’endrapa. Els primers micos, els desconfiats degut a l’experiència prèvia, ens han transmès els seus gens i els segons no ho han pogut fer. I és bo que recordem els aspectes negatius de la nostra vida anterior perquè no ens tornin a passar. Ara bé, quan aquests records es converteixen en recurrents, en els més habituals en la nostra vida diària, apareix la depressió perquè revivim constantment el dolor d’allò que ens va passar i que no hauríem volgut que ens passés. La nostra vida en el present està deformada per aquells records negatius. El reconeixement i al mateix temps el guariment d’aquestes depressions, ens el dóna la saviesa popular quan ens dóna un consell que hem sentit moltes vegades: “-Amb això que li ha passat, aquest noi ara s’ha de distreure”. I aquí acabem, encara que potser massa de pressa, amb la infelicitat provocada pels records negatius de la nostra memòria. I els records positius? Els records d’aquella felicitat que vàrem experimentar en alguns moments determinats de la nostra  vida: podrien ser els primers besos, les primeres victòries, l’èxit en els estudis, els primers reconeixements socials, el goig de la joventut... entre moltíssims altres més recents. Són una espasa de doble tall. Per una banda ens reconforten interiorment i ens donen una aroma de felicitat present, pensem que només per això ja tornaríem a provar de viure, revivim en el present la felicitat passada, la nostra ment està suggestionada per aquells records... I tot això ens porta a sentir una altra vegada aquella mateixa felicitat anterior, potser fins i tot a sentir que, només per allò, la nostra vida ja ha valgut la pena, ja ha tingut sentit. Però ara tot allò ja no existeix, ara només hi ha el present i el possible futur, aquella felicitat només està en la nostra memòria que ens la fa reviure. I quan tornem al vulgar present i al possible futur ens pot passar que, per comparació amb aquells moments de la nostra vida que ara ens poden semblar encara més radiants d’esplendor, entrem a dins d’una nostàlgia completament infeliç. Per tant els nostres pensaments no haurien de fer aquest darrer pas, si de cas s’haurien de quedar allí, en els records feliços, no se n’haurien de moure. El professor Luís Rojas-Marcos, no en cap divagació intel·lectual sinó en la seva feina diària, ho devia veure molt clar. I expressat d’una manera popular, en una entrevista de diari, en va dir la mala memòria. Potser també podria ser la no memòria, la meditació Zen. O potser, més directament, l'acció immediata.

 

04/11/2023

CRIMS DE GUERRA

El sofriment innecessari i provocat de la població civil és un intolerable crim de guerra, sigui qui sigui que el provoqui. És evident que la matança i segrest de civils israelians per part de Hamàs el dia 7 d’octubre del 2023 és un crim de guerra i també es evident que el bloqueig, mantingut durant molts dies, d’aigua, combustible, electricitat i aliments dels dos milions i escaig d’habitants de la Franja de Gaza per part d’Israel, és un altre crim de guerra. Un altre crim de guerra són els continuats bombardeigs a consciència de zones plenes de població civil. ¿Alguna cosa més a afegir ara mateix en contra d’Israel? Ja n'hi ha prou de moment, probablement algun dia serà als jutjats internacionals. ¿Potser hi podríem afegir violacions dels drets humans dels àrabs en aquest petit país, que ja havien començat el 1948? Segur. Ara bé, Israel és un país democràtic on, per exemple, hi viuen àrabs islàmics dissidents refugiats dels propis àrabs. ¿I en contra de Hamàs? S’ha de tractar de manera diferent, perquè Hamàs que és el govern actual de Gaza, és una branca militar i política relacionada amb l’Islam. Per tant, relacionada amb la immensitat de països islàmics del voltant del petit Israel, països on les violacions dels drets humans són vigents actualment i des de fa molts segles, on menystenen la meitat de la seva pròpia població que són les dones, on no hi governa cap democràcia sinó una religió despòtica amb les seves clavegueres diversificades històricament en la Gihad, Isis, Al-Qaida, el mateix Hamàs o Hesbol·là entre altres, amb el propòsit d’esborrar Israel del mapa. ¿I aquí no hi ha res a afegir? ¿Per exemple, que no hi ha manifestacions occidentals en contra? Més aviat a la inversa, algú ja deu està pensant que sóc islamòfob. Doncs no, ho seria però no ho sóc per una única cosa, per l’enorme quantitat de gent senzilla incapaç de fer una simple anàlisi com aquesta i que són musulmans, que porten l'Islam al cor.

18/10/2023

L’HOSPITAL DE GAZA

 

Cadascú pot pensar allò que vulgui, faltaria més. Però resulta que precisament per això mateix jo també puc pensar allò que vulgui. Ara hi ha hagut un míssil que ha caigut en un hospital del centre de Gaza, just unes hores abans de la visita del president dels USA, Joe Biden, a Israel, per entrevistar-se amb Benjamin Netanyahu i alguns altres presidents de països àrabs per parlar del conflicte armat d’Israel amb Hamàs. Arran de l’explosió d’aquest míssil i la mortaldat causada entre la població civil palestina, hi ha hagut una onada internacional de protestes i els presidents dels països àrabs han suspès les seves reunions amb Biden. Això era el que volia Hamàs i el que volia l'Iran. Ho han aconseguit. Tot un president dels Estat Units d'Amèrica visitant de la regió, s'ha vist rebutjat pel president d'Egipte, pel president de Jordània i pel president palestí d'Al-Fatah, amb els quals havia de mantenir una reunió conjunta que, amb tota seguretat hauria estat positiva per aquests estats i també per Israel, però probablement negativa per Hamàs i per l'Iran. Fa pocs dies hi va haver un atac a un comboi de civils que circulava cap al Sud de la Franja de Gaza, que deixaven la ciutat i seguien les recomanacions d’Israel per tal de minimitzar les baixes dels civils palestins i desobeïen les ordres de Hamàs de quedar-s’hi per defensar-la. En els dos casos Hamàs ha acusat Israel d’aquestes massacres. Fa uns quants dies també vaig veure un alt dirigent de Hamàs, entrevistat per Al Jazzeera, que deia que no hi havia hagut cap agressió de militants de Hamàs als joves que celebraven una festa nocturna a prop de la franja, en la qual hi va haver la mort de més de dos centenars d’israelians i el segrest d'un centenar. El periodista que l’entrevistava no sabia què fer, si amagar-se o deixar la professió. Alguns es devien matar entre ells mentre ballaven i uns altres es devien adonar que anar a viure a Gaza havia estat sempre el seu desig freudià. Els israelians també devien creure convenient atacar el comboi de civils (o potser hi anaven membre de Hamàs?) que circulava cap al Sud de la franja seguint les seves indicacions i, a més, unes hores abans de la visita del president Biden devien pensar que el millor que podien fer de cara al suport internacional, era bombardejar l’hospital Al Alhi Arab, al centre de la ciutat de Gaza. El sofriment dels civils no té perdó, és sempre culpa de tothom. La culpa és dels israelians, dels palestins, teva i meva. Dels israelians, per més que sigui un estat democràtic, amb aquest govern que tenen no me'n puc fiar, però dels islamistes menys i d'Hamàs no me'n puc fiar gens. I cadascú pot pensar allò que vulgui, però també és possible que no hagin estat israelians els autors d’aquestes massacres, sinó que hagin estat militants d'Hamàs en contra del seu propi poble, per evitar els desplaçament de ciutadans àrabs cap al Sud i per destruir les converses amb Biden. I que no hagin estat per error, sinó de manera intencionada. Que dolent que sóc, oi, gent de l’esquerra islamoflàutica? No teniu ni idea de l'islamisme, ni de l'Islam.

18/10/2023

SOBRE LA MEVA NOTA ANTERIOR

 

He rebut alguna crítica pel meu posicionament a favor d'Israel en aquesta guerra, dient que no tinc en compte el sofriment del poble palestí, etc. Sí que ho tinc en compte i, tot i això, defenso Israel. Ho defenso de la mateixa manera que vaig defensar el dret d'Ucraïna contra Rússia amb tot l'armament possible i amb tot el sofriment necessari. És la defensa contra la barbàrie, encara que la part que defenso sigui també culpable. I la barbàrie és el radicalisme de l'Islam. És evident que pocs anys després del final de la segona guerra mundial, l'any 1948, hi va haver una mala decisió de l’ONU en connivència amb el Regne Unit, un error internacional en atorgar tota aquesta terra a Israel, sobretot en dimensions, la qual cosa va comportar en la pràctica el desplaçament dels seus propis habitants àrabs. Però aquest desplaçament es va produir bàsicament perquè la immensitat de països islàmics del voltant no van acceptar la resolució que els afectava en contra i de seguida varen iniciar una guerra. No van voler negociar res, com sempre fa l'Islam. I van perdre la guerra, inesperadament per a ells que eren molt superiors en dimensions i població. Tot ve d'aquí. Gairebé ningú no esmenta que l'any 1938, uns deu anys abans, hi havia hagut una altra proposta de solució relativament assenyada i molt més beneficiosa per als palestins (anomenada de la Comissió Peel) amb l'establiment d'un estat d'Israel molt més petit al nord-est de Palestina, que els jueus, amb una immigració encara menor, acceptaven i que els àrabs van rebutjar frontalment. Probablement tot hauria estat diferent. I hem de tenir en compte que no era, per posar un exemple extrem, com atorgar una part d'Algèria als francesos que hi havia, perquè tot es jugava en un context internacionalment molt inestable i d'una gran complexitat, després de la caiguda de l'imperi otomà en una regió àrab completament dominada pel Regne Unit i amb una gran immigració jueva que ja venia d'abans i sobretot de després de l'holocaust. Al final de la primera guerra, en els armisticis del 1949, Israel, que l'havia guanyada, tenia molt més territori que el prèviament assignat per l'ONU. Després hi ha hagut més guerres provocades pels àrabs per recuperar el seu territori, sempre guanyades pels jueus i amb el posterior abús del poder sobre els vençuts i la pobresa de la població palestina. Tota aquesta història de vexacions pesa sobre el poble palestí i encara és rabiosament vigent en la actualitat. Però Hamàs representa una facció del que en podríem dir l’Islam radical o l'islamisme (per desgràcia hi ha moltes més faccions). I l’Islam que en podríem dir no radical també practica com a part indissoluble de la seva essència el control polític i social.  Aquí, a casa nostra, també. Ja no parlo d'allò que fan o farien els musulmans radicals. Espero que el volum de les violacions de drets humans que hi haurà per part d'Israel durant aquesta guerra, com en totes les guerres, no em facin canviar d'opinió. Se m’ha acabat l’esquerranitis del maig del 68, jo li dic ascarranosi perquè té més nom de malaltia. 

11/10/2023

L’OMBRA DE L’ISLAM

Totes les religions haurien de desaparèixer en benefici d’una vida humana més pragmàtica i feliç. Són cosa del passat. Però n’hi ha una, de les tres expansives (amb el Cristianisme i el Budisme), l’Islam, que és completament diferent de totes per una raó molt concreta. Des del segle VII, aquesta religió apareix de manera política i militar en el seu mateix començament amb els previs assalts a les caravanes que van de Síria a la Meca i la presa final de la Meca per Mahoma amb un exèrcit de deu mil homes, el més gran que mai no hi havia hagut a l’Àfrica. Només trenta anys després de la mort de Mahoma, l’Islam domina políticament una mena d’imperi tribal que va des de l’actual Algèria fins a l’Iran. On hi ha l’Islam, en qualsevol país modern, hi haurà sempre un conflicte amb els drets humans, polítics i socials, perquè aquesta religió ja comporta des dels seus inicis un control polític i social intrínsec que no té solució.  També hi ha hagut sempre un conflicte entre els mateixos musulmans, entre altres els sunnites, els xiïtes i els antics kharigites probablement reconvertits en els islamistes actuals més extrems. I tots es maten entre ells. Però exactament aquests mateixos grups ja van existir i van començar a matar-se aleshores, al mateix segle VII, per qüestions bàsicament polítiques disfressades de religió. Els musulmans de la fe Baha’i, una de les seves escissions, la més moderna i tolerant, viuen amagats a Israel amb la seu a Haifa, perquè no els matin els altres musulmans. Us podeu imaginar els cas invers? Per això, tot i que considero un error la creació de l'estat d'Israel  l'any 1948 a partir d'una resolució de l'ONU estovada per l'holocaust, sobretot per les seves dimensions territorials, considero infinitament més greu la guerra que van iniciar de seguida la immensitat de països de la Lliga Àrab del seu voltant contra el petit Israel, sense donar cap possibilitat de solució política, guerra que inesperadament per a ells varen perdre i que va suposar la deportació pràctica de molts àrabs pobladors de la regió. Però si l'haguessin guanyada, amb tot l'Islam al darrere, allí no hi quedaria ni un sol jueu viu. Per això Israel s'ha armat fins a les dents des del començament. Després els àrabs han provocat cinc guerres més amb aquesta darrera, totes perdudes. I, per això, en l’actual guerra entre Israel i els de Hamàs que governen Gaza, encara que totes dues potències polítiques i militars vulnerin els drets humans com en totes les guerres, que ja ho han fet, ho fan, ho faran i probablement en número de víctimes guanyarà Israel per la superioritat militar, no sóc ideològicament neutral i no hi ha dubte a favor de qui em decanto.

 

10/10/2023

ELS PROBLEMES DE LA TERRA

Val la pena que mirem uns números, unes estadístiques irrefutables a la majoria de països desenvolupats. Residus urbans per habitant, al voltant dels 400 Kg/any i petjada de carboni per habitant, al voltant de les 8 Tm de CO2 /any. Per tant, una persona que visqui 70 anys genera, de promig, 28 tones de residus i 560 tones de CO2, gran responsable del canvi climàtic. Aquestes són pel cap baix, les contaminacions que semblen més importants d’una sola persona durant la seva vida en un país desenvolupat, perquè n’hi ha d’altres, com les que corresponen a la desaparició de determinades espècies i al brutal maltractament industrial d'unes altres. A un altre nivell també hi ha les contaminacions acústiques i les estètiques del paisatge. Peró per més que reciclem residus i que reduïm la despesa energètica, el petit estalvi és incomparable amb la despesa total per persona. El número de fills és el perill més gran, encara que quasi ningú no gosa parlar-ne a fons per la incorrecció política que suposa, ancorada en la nostra inconsciència col·lectiva. El VHEMT, per les seves sigles en anglès, el Moviment per a l'Extinció Humana Voluntària, va ser fundat el 1991 per Les U. Knight, un resident de Portland, Oregon, fill d’una família nombrosa. Després de participar en el moviment ambiental quan era estudiant universitari a la dècada dels setanta, Knight va atribuir la majoria dels perills del planeta a l’excés de població humana, es va fer la vasectomia i va concloure que l'extinció de la humanitat, l’absència de reproducció, seria la millor solució als problemes ambientals de la Terra. Va ser acusat per moltíssima gent de malthusianisme i l'arxidiòcesi de Nova York va criticar essencialment la idea de Knight, argumentant que l'existència de la humanitat és d'ordre diví. Amb una altra visió, Alan Weisman, llicenciat en literatura i escriptor, autor del llibre The World Without Us, publicat el 2007, suggereix el límit voluntari d'un fill per parella, que també porta a l’extinció de manera més lenta, com a alternativa preferible. Per raons molt diferents, a la Xina, l’any 1980 es va imposar un límit obligatori d’un sol fill per la limitació de recursos interns disponibles, encara que es van establir nombroses excepcions al llarg del temps i l’any 2021 ja es van eliminar tots els límits. El biòleg de poblacions a la Universitat de Stanford, Paul R. Ehrlich, patró de l'organització per a la població òptima anomenada Population Matters, va rebre l’any 2009 el Premi Margalef d'Ecologia que lliura la Generalitat de Catalunya. Ehrlich manté el discurs que el 1968 va publicar a The population bomb, on diu que "sobra gent al planeta i qui té més de dos fills hauria de ser vist com un perill". L'any primer de l'era cristiana, la població mundial era de 200 milions de persones. Aquella xifra va créixer de forma relativament lenta al llarg dels segles, fins arribar a uns 1.500 milions a començaments del segle XX. Però en els darrers anys l'augment de població del planeta ha estat vertiginós. A la dècada del 1990 hi havia uns 5.500 milions de persones aproximadament. Actualment, l’any 2023, sembla que som uns 8.000 milions.  L'ONU atribueix aquest creixement als avenços científics i a la generalització de l'accés a la medicina. Val la pena que mirem els números i que pensem, que pensem només una mica... però sobretot que pensem què ens passarà.

04/10/2023

PER UNA CANÇÓ

Si ets capaç de dir des del fons de la teva ànima: "-Que bonica és aquesta cançó", en aquell moment ets una persona feliç.

01/10/2023

LA POLÍTICA ESPANYOLA A VOL D’OCELL

 

Si mires a vol d’ocell la política espanyola, només per damunt, se t’emboira el dia. Perquè en veure els partits polítics, t’adones que pràcticament tota la dreta és més o menys franquista, amb l’agreujant que Espanya s’ha enriquit, ha concentrat el diner a Madrid i, ara, aquesta dreta és molt més poderosa que Franco i també té la justícia al seu costat. A més, a vol d’ocell és impossible de veure l’estat profund i les seves clavegueres. I si mires cap als qui es diuen d’esquerra moderada, només escoltant algunes declaracions de l’anterior president González o el vicepresident Guerra, no és que portin caspa, és que porten polls al cap, però es passegen pel món amb la disfressa actualitzada del president Sánchez. I els altres que diuen que són més d’esquerra, aquells que diuen que són l'esquerra de veritat... ja val més no mirar. Tots elegits pels espanyols de manera democràtica, això sí, sense cap mena de dubte. 

 

 24/09/2023

VIURE I CONVIURE

Només hi ha una manera de viure i de conviure llargament de manera una mica feliç. És quan cadascú accepta les seves misèriès i les misèries dels altres com si fossin les pròpies, tal com accepta les pròpies. No es pot forçar, és una gràcia. Acceptar vol dir simplement provar de ser una mica feliç d'una altra manera, trobar una altra sortida, amb totes aquelles mancances que, com a tals, pots reconèixer en tu mateix o en els altres però que no pots evitar.

16/09/2013

EL FUTUR DE LA LITERATURA I DE L’ART

 

¿Algú s’imagina que entraré en aquest tema complex, amb totes les seves ramificacions, de manera que em calgui escriure un llibre? Doncs no, no ho faré per vàries raons, per a mi la raó principal és la mandra, només em  faltaria ara... per tant ho acabo aquí en una nota, però no és la raó més important des del punt de vista estructural. Potser també hi juga una part important el fet de ser conscient de la meva incompetència per abordar a fons aquest tema. Però la raó fonamental per a no pensar-hi massa és que no se sap per on petarà, perquè tot això sembla que petarà. Com? No ho sap ningú. No cal ser gaire expert per veure-ho. De fet ja ha començat a petar des de finals del segle passat, amb múltiples voladures específiques per a cada tipus d’art i de literatura. No petaran moltes de les obres fetes en el passat que seguiran tenint valor, petarà el futur. L'art i la literatura sembla que perdran molt de valor per a l’esperit humà, per comparació amb el que van tenir la primera meitat del segle XX, per posar un exemple temporal pròxim. En quedarà només una infinitèsima part de valor aprofitable, tota la immensa resta serà relativament banal, obeint els dictats de tres lleis: la llei de masses, la llei econòmica i la llei lúdica, que entre elles es retro-alimenten i que no blasmo de cap manera perquè formen part inevitable de l’entorn humà. Sempre ha estat una mica així, però s'accentuarà de manera brutal. Per alguna escletxa d’aquestes lleis, de tant en  tant, apareixerà una espurna divina que probablement restarà enterrada sota el pes de les grans multituds, dels diners i de la diversió. El barroc de finals del segle XVII i començaments del XVIII ja sorgeix, en part, perquè els prínceps, filantrops i patrocinadors de l’època comencen a subvencionar els tècnics i científics, aleshores l’art ha de competir amb ells per aconseguir sobreviure; ha de poder dir: -Aquí estic jo! També existeixo! I es produeixen unes obres d’art amb ènfasi en la forma per demostrar, entre altres coses, que allò potser no ho pot fer ningú més, que només ho p0den fer uns artistes o escriptors concrets que concorden l'exaltació de la forma amb l’esperit del progrés intel·lectual de l’època. A començaments del segle XX, encara que amb una certa continuïtat estable, hi torna a haver una altra eclosió de la ciència i de la tècnica. Ja hem vist que els quatre grans articles d'Einstein són del 1905, ben aviat apareixerà la relativitat general (1916) i s’anirà desenvolupant la quàntica, també es faran grans progressos en química orgànica, biologia i medicina, però aquí la resposta de l’art és diferent, ja no pot competir gairebé en igualtat de condicions com al segles XVII o XVIII, s’ha accentuat la fractura a favor de la ciència i l'art  ha de cercar l’impacte i cridar l’atenció social, sigui com sigui! Les Senyoretes de carrer  d’Avinyó de Picasso que ja prefiguren el posterior Cubisme són del 1907, el fenomen Dadà és de 1915, l’urinari del Duchamp és del 1917 (i l’art conceptual que ara mateix es produeix, cent anys després, encara es considera art d’avantguarda!), l’any 1939 Dalí trenca els vidres de la botiga Bonwitt Teller a la 5th Avenue, on ara hi ha precisament la torre Trump, etc. Però Marilyn Monroe no existiria sense el cinema inventat per una bona colla de tècnics anònims i, en canvi, el cinema hauria existit igual sense la Marilyn. En el futur, probablement s’utilitzaran noves tecnologies per interaccionar de manera més directa amb el públic. També sembla que podem estar segurs que hi haurà una part de la literatura i de l’art que serà interessant pel seu impacte social, dedicada a la protesta i a la reivindicació, aquella part que Harold Bloom menyspreava amb el nom de literatures del ressentiment. Però l'art i la literatura del futur, en el sentit del valor intel·lectual amb el qual s'havien considerat aquests darrers segles, probablement faran un pet com una gla. Quedaran sempre les obres anteriors. En canvi sí que es pot afirmar que el pensament, la ciència, la tècnica i la tecnologia seguiran en la seva constant progressió de valor pràctic i de consideració social inevitable.

 

06/09/2023

L’ ENERGIA D’UN GRAM

 

Ara que parlàvem d’Einstein i del seu fabulós article de tres pàgines sobre l’equivalència entre matèria i energia, potser podríem afegir que en aquell article explica que si qualsevol tipus de matèria alliberés tota la seva energia en forma de radiació i que, per tant, deixés totalment d’existir en forma de matèria per passar a ser radiació pura, aquesta radiació tindria una energia enorme. Per exemple només un gram de sal, un gram de sorra, un gram de fetge d’ànec (pobres ànecs), un gram de qualsevol cosa, és igual de quin tipus de matèria es tractés, si s’alliberés totalment en forma d’energia i ho fes de cop, es produiria una explosió d’uns 21,5 kilotons de TNT, gairebé com les bombes d’Hiroshima (uns 15 kilotons) o de Nagasaki (uns 20 kilotons). Només un gram! Però amb la sal, la sorra, el fetge d’ànec o un petit trosset de fusta, qualsevol cosa, no sabem alliberar aquesta energia (millor que no) i, per fer-ho, s’ha d’utilitzar urani, plutoni o hidrogen en condicions d''una certa complexitat tècnica i en molta més quantitat per obtenir només una petita part de tota la seva energia. Per exemple la bomba d'Hiroshima contenia 64 kg. d'urani i la de Nagasaki poc més de 6 kg. de plutoni. I regulant la reacció, ralentitzant-la al llarg del temps en instal·lacions adequades, només amb l'equivalent d'un parell quilos de qualsevol matèria convertida totalment en energia (encara que en la pràctica, tal com hem vist, es necesita molta més quantitat de materials específics perquè només es pot convertir parcialment) es podria mantenir, per exemple, el subministrament energètic d’una ciutat com Nova York durant tot un any. Sembla que és millor fer-ho servir per això, tal com es fa en les centrals nuclears. I també es millor que no estigui a l'abast de tothom. Disposant del material, però, les bombes nuclears no són difícils de fabricar. 

 

 o3/09/2023

L'EXTENSIÓ D’UN TREBALL ACADÈMIC

 

Albert Einstein, l’any 1905, el seu “annus mirabilis”, va escriure quatre articles que varen canviar la història de la física per sempre més. Per qui hagi estudiat física elemental, són articles sobre el moviment brownià de les partícules en un líquid, l’efecte fotoelèctric, la relativitat especial i l’equivalència entre massa i energia. Hi ha un altre text important d’aquest mateix any, la seva tesi doctoral, que és un mètode per determinar les dimensions moleculars i que va ser refusada en primera instància per un dels revisors de la tesi per ser massa curta, ja que no arriba a una vintena de pàgines en l’original alemany i l’únic exemple que proposa, per poder fer càlculs amb dades concretes, és una dissolució de sucre en aigua, allò que de petits molts hem begut alguna vegada. Es veu que Einstein després ho explicava rient perquè, en ser-li retornada la tesi per la seva poca extensió, deia que només hi va afegir una frase i ja ningú no es va queixar més. També va rebre el premi Nobel de física de 1921, pel seu article de 1905 sobre l’efecte fotoelèctric, que tampoc no arriba a la vintena de pàgines. I val la pena recordar que un dels articles citats de 1905, on Einstein explica l’equivalència entre massa i energia, article essencial per a la comprensió del nostre univers i que descriu l’energia atòmica que va ser utilitzada posteriorment tant en les bombes atòmiques com en les centrals nuclears, en l’original alemany té una extensió de només tres pàgines! Jo sempre ho tenia present, sobretot quan algun dels meus alumnes em preguntava quantes pàgines hauria de tenir un treball que feia sobre qualsevol cosa. La resposta podia ser, per exemple:  -Tu mateixa, ves fent, ja ho valorarem...

 

02/09/2023

LA SENTÈNCIA UNIVERSAL

 

La il·lusió de viure, l’alegria de viure, la felicitat, la salvació... són sinònims aproximats d'una realitat imaginària que estem condemnats a cercar sempre. I tornar-hi sempre, com Sísif, per acabar-ho perdent. Qualsevol filosofia no es més que una aproximació a aquesta sentència.

01/09/2023

IMAGINANT UN RUBIALES A l’INREVÉS

A aquest senyor segurament el faran dimitir del seu càrrec de president de la Real Federación Española de Fútbol, pel qual cobra més de 600.000 euros bruts anuals. I si no vol dimitir s'haurà guanyat a pols la merescuda destitució. Deu treballar molt per cobrar això, però no entraré ara a valorar el seu sou, ai! molt menys en el món del futbol. Segurament perdrà els seus privilegis després  de les denúncies conseqüents generades bàsicament per haver fet un petó als llavis d’una futbolista sense consentiment, a més subordinada seva i, per tant, abusant de poder. Hi ha algun altre fet anterior impresentable del mateix personatge i que tampoc no esmento aquí perquè la premsa ordinària ja ho explica. Fins i tot la premsa internacional. Cal una dimissió obligada o una destitució fulminant, perquè no és digne del càrrec que ostenta i s'ha acabat. Aquí estan en joc els drets malmesos de totes els dones de la història de la humanitat, des dels micos. Allò que m’interessa no és el cas concret que és bastant simple i banal, sinó una pregunta que em faig sobre un cas semblant imaginari, pel qual no trobo una resposta consistent. Imaginem que el president de la Real Federación Española de Fútbol no hagués estat un president sinó una presidenta (fet gairebé impossible degut a la testosterona de la institució, però ho podem imaginar). Imaginem també que és la selecció espanyola masculina de futbol la que guanya el campionat del món. Seguim imaginant que en la celebració immediata després del partit, amb l’eufòria del títol aconseguit, la presidenta de quaranta anys fa un petó als llavis d’un futbolista masculí de vint, amb l’abús de poder conseqüent. Algú pot dir que aquest fet és impossible, que no hauria passat perquè una dona no ho hauria fet mai, etc. (segur que no?), però sí que ho podem imaginar com a possible en un moment d’eufòria col·lectiva. Un cop pensat el possible cas, en l’únic que estic interessat és en seguir imaginant la reacció posterior, institucional i popular. La pregunta que em faig no té una resposta fàcil perquè no em pregunto sobre l’ètica, sinó que em pregunto sobre la resposta mediàtica i social, sobre si hauria estat la mateixa. Segur que no. Com hauria estat? Podeu imaginar-la també, si voleu, amb les portades dels diaris incloses, us podreu distreure una mica...

25/08/2023

L’ASSASSINAT


Ja feia dues nits consecutives que ella passava vàries vegades entre el llum i jo, mentre escrivia a l’ordinador i, amb les ombres i el canvi de lluminositat que es produïa, m’interrompia sense parar l’escriptura i el pensament. Va ser un moviment instintiu, inevitable, sense temps de pensar en res perquè estava pensant en altres coses. Li vaig clavar un cop amb tanta força que va anar a esclatar contra la paret i va caure a terra. No es va moure més. Els meus remordiments posteriors me’ls vaig empassar com vaig poder. Ja estava fet i gairebé havia estat sense voler, perquè va ser de manera instintiva i completament animal, sense temps de pensar-ho, però ja no hi havia cap solució possible. Em deia tot això a mi mateix per provar de consolar-me. La voliaina, en un moment que s’havia posat a la taula a prop meu, havia rebut un garguirot, amb el meu dit índex fent tensió prèvia amb el polze com quan jugava a xapes de petit, però havia estat tan vigorós que va acabar amb la seva vida. Vaig recordar el respecte hinduista pels animals i em vaig entristir. Em vaig sentir un assassí. I també un déu. Un déu trist però un déu. A King Lear hi ha un personatge que diu (ho escric de memòria) més o menys : “Per als déus, nosaltres som mosques: ells, com els noiets entremaliats, ens maten per deport”. 

14/08/2023

LA SALVACIÓ

Ah! no, no... no hi ha salvació de la vida, no us cregueu cap filòsof ni cap poeta, però el fet de respirar conscientment, la suggestió de l'infinit i la contemplació de la bellesa, m'ajuden a viure com a ésser humà. I d'aquí a l'única possibilitat feliç que em queda: l'acció.

01/08/2023

DEGUT A LES ELECCIONS AL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS DEL 23 DE JULIOL DEL 2023 QUE HAN DONAT UNS RESULTATS INESPERATS, AMB LA POSSIBILITAT DE CARLES PUIGDEMONT DE DECIDIR PRÀCTICAMENT EL PRESIDENT DEL GOVERN D'ESPANYA, S'OBRE UN NOU PERÌODE QUE ES TOTALMENT DIFERENT DEl PROCÉS D'INDEPENDÈNCIA ANTERIOR. AQUEST FET EM TORNA APROVOCAR INTERÈS PELS PRÒXIMS ESDEVENIMENTS DE LA POLÍTICA CATALANA I HE TORNAT A OBRIR EL BLOG DE LA REPÚBLICA QUE HAVIA TANCAT I QUE PODEU TROBAR A UNA DE LES PESTANYES SUPERIORS. EN EL REOBERT BLOG DE LA REPÚBLICA HI HE INCLÒS UNA NOTA SOBRE POLÍTICA CATALANA, ESCRITA POC ABANS D'AQUELLES ELECCIONS, I QUE FIGURAVA ANTERIORMENT EN AQUEST BLOG DE NOTES.

A L’INFERN AMB EN LLUÍS

             Per a Lluís Urpinell i Giovanni, poeta i amic

 

Quan el Lluís va arribar a l’Infern, jo ja feia un cert temps que hi era i penso que el vaig poder ajudar, per experiència, en algunes coses molt simples que sembla que no tenen importància però que allí són fonamentals, per exemple, saber protegir-se dels homes bons que hi han anat a parar, que tenen una mala llet de l’hòstia i la descarreguen sempre sobre aquells que consideren que han fet mèrits més que sobrats per ser a l’Infern, com era el cas del Lluís i com també ho era el meu, que en podíem presumir davant d’ells. És un cas de pura enveja, perquè ells pensaven que anirien al Cel. Però després d’una vida plena de privacions i de temors, al final, Sant Pere els va enviar a l’Infern per alguna cosa de la qual no s’havien confessat. A ells l’Infern no els agradava gens i, sobretot, no s’ho esperaven perquè sempre havien somiat estar entre angelets i bambolines de cotó fluix. No s’esperaven que, després de molts dubtes i de judicis universals plens d’ irregularitats, Sant Pere els enviés allí, amb aquella calor. Per a aquests casos dubtosos, hi ha un jurat format per Sants de totes les èpoques passades, que són una colla de fills de puta que dicten sentència i no hi ha dret de defensa ni d’apel·lació. En canvi amb el Lluís i amb mi, Sant Pere no va dubtar gens, només ens va veure treure el cap per damunt del primer núvol i ja va dir amb una veu de tro: “-A l’infern! A l’infern, titolalocus!” Allí fotia una calor de mil parells de collons i havies d’anar sempre despullat per suportar-la, però d’altra banda estava ple de pastissos de maduixa, de putes i també de barrils de cervesa de doble malta i amb un llúpol meravellós, traginat des del Cel per àngels subornats. A més, si els pagaves quatre quartos més, se n’emportaven un barril cap amunt i te’l baixaven extra cold. Nosaltres ens hi trobàvem bastant bé, si no fos perquè arrossegàvem les xacres dels anys i, encara que allí els anys ja no passaven, portàvem a sobre tots els passats fins a arribar-hi, que aquests sí que comptaven. Tot això és una punyeta, maldes per no morir-te i quan més vell et mors, més vell ets durant tota l’eternitat perquè el temps ja no passa més. L’únic avantatge és que ets una mica més savi. És a dir, que allí hi havia tant jovenets i jovenetes com vellards i vellardes, pengim-penjam. També vellardis... però també vellardos i vellardus, que no és que fossin políticament correctes com ases, sinó que havien estudiat les declinacions llatines de petits i ara recordaven alguna cosa. I s’ho deien entre ells, perquè també hi havia els de la Secció Filològica de l’IEC que els ho deixaven dir, però aquests estaven obligats per ordre directa de Satanàs a escriure eternament a la pissarra tots els diacrítics catalans que van eliminar. També hi havia molts arquitectes, d’aquests que dissenyen edificis i objectes que només els pots mirar, són relativament bonics però si hi proves de viure o de fer-los servir quedes atrapat en les infinites incomoditats que provoquen i que les han dissenyat expressament per això, per fotre’t, després de cobrar una morterada. A l’Infern hi havia de tot, metges i dictadors, assassins i jutges, idiotes i intel·lectuals (a més dels intel·lectuals idiotes, d’aquests molts), assagistes i predicadors, cambrers, paletes, savis, músics, bojos, Papes de Roma, etc. Però era un bon lloc per a l’amistat i per als records. Com que ja no podies anar més endavant ni més enrere i només podies veure-ho tot darrere del vidre de l’Infern sense poder-hi intervenir, podies adonar-te de les ximpleries que vas fer i de l’absurd de tot plegat, finalment per acabar on has acabat. I encara sort, perquè tinc notícies que el Cel és pitjor, allà dalt fot sempre un fred que pela i està ple de polítics que, demostrant que eren tan bons previsors de la seva eternitat com dels seus sous, al darrer moment es varen confessar de tot i varen obtenir indulgència plenària, com si haguessin guanyat unes eleccions. Però m’han dit que allí encara s’esbatussen, se les foten i esquitxen tothom de merda, no s’hi pot viure al cel, en realitat no s’hi ha pogut viure mai. En canvi, a l’Infern que ens havia tocat, si t’ho prenies bé com el Lluís i jo, despullats i en aquell clima més que tropical, ventant-nos una mica per treure’ns la calor de sobre i fotent-nos de tant en tant alguna Guinness del congelador de dalt, podíem parlar, fins i tot per wassap, d’una mena de somni que ens feia feliços. Les altres coses, les dolentes de cadascú, ja havien passat, no existien. I aquest somni que teníem, penso que començava un vespre, a la barra d’un minúscul bar d’un carrer del barri de La Ribera on només servien copes de xampany molt fresc, amb un cambrer argentí que se les donava d’intel·lectual i que dialogava amb els clients. Aleshores érem prou joves, sobretot molt joves per dins, encara que ja passàvem ben bé dels trenta anys. I escrivíem poesia, és clar! Però ¿què cony pots fer quan t’adones clarament de tot, si no és escriure poesia? Alguns intel·lectuals deien que després de Mauthausen ja no es podia escriure poesia. No és veritat, és un fet contrastat, el poetes han continuat escrivint poesia. Una prova més que dels intel·lectuals no te’n pots fiar. Molts tampoc no han pensat mai que Mauthausen vol dir alguna cosa com “casa de peatge”. Aquell peatge, però, que va ser el més criminal que la humanitat podia imaginar no incloïa la poesia, mai no va incloure la poesia perquè aleshores sí que ho hauríem perdut tot i del tot. Va quedar malferida, però va sobreviure per pura necessitat nostra, no per res més, sinó per necessitat, per necessitat humana. I acabo de dir que nosaltres dos escrivíem poesia, que és correcte però pot induir a error. Perquè es pot escriure poesia com es pot tocar a estones el piano o es pot anar cada cap de setmana a l’Empordà. Hauria d’haver dit que érem poetes, que ens sentíem poetes. I és molt diferent. Ho demostra una petita anècdota que ara recordo. I és que el Lluís també feia d’editor i va editar un esplèndid llibre de gran format que és una col·lecció de La Llumanera de Nova York en facsímil. Me’n va regalar un. En veure-l, vaig quedar tan impressionat que em sembla que vaig dir a algun amic comú que seria millor que el Lluís es dediqués a l’edició i no a la poesia. Ho va saber i recordo que es va enfadar una mica. Ara penso que jo potser també m’hauria enfadat. Perquè ell podia fer d’editor o no fer-ne, jo podia fer d’enginyer químic o no, ens podien agradar o no aquelles feines, però tots dos érem poetes, escrivint tots dos millor o pitjor, això ara no ve al cas, simplement érem poetes. I a mi, el fet de ser poeta, de sentir-me poeta, de poder mirar el món amb ulls de poeta des de l’anonimat total, sense que ningú no se’n pugui adonar, sense que ningú no pugui saber si el miro amb ulls de poeta, és de les millors coses que m’han passat a la vida. Estic segur que al Lluís també. No cal ni escriure. En aquest sentit, no puc més que recordar Màrius Torres, metge i culte, que poc abans de morir de tuberculosi l’any 1942 deia: “sóc aquesta cosa absurda: un poeta líric”. És molt diferent de dir: “sóc metge i escric poesia”, encara que també sigui així. I d’aquelles copes de xampany en van venir d’altres... i d’aquells vespres van venir algunes nits... i d’aquelles nits van venir algunes matinades...  No parlaré ara de cap dels altres amics d’aquelles nits de gresca i algunes també de rigor conceptual; no és el moment i segur que després de tants anys, me’n deixaria algun o alguna, potser els més importants. Encara que aleshores tots ens vèiem sovint i després gairebé no ens vam veure més, sento molt d’afecte per alguns d’ells. Parlaré només d’en Lluís Urpinell i Giovanni i de mi,  de l’Infern on ara som, ventant-nos contra la calor que no ens podem acabar de treure de sobre i d’alguns records que aquesta alta temperatura ens provoca, sobretot marcats pel fet de no poder tornar-hi mai més. He de dir que el Lluís no veia la poesia exactament com jo. I a la inversa. Encara que en molts casos compartíem l’admiració pels mateixos poetes. Potser hauria d’haver dit que no vèiem de la mateixa manera la poesia escrita per nosaltres o per usar una frase polisèmica una mica més bèstia, la poesia executada per nosaltres. Put it simple: el Lluís partia d’una concepció una mica més pròxima a alguna mena d’avantguardisme: Tzara;  jo partia d’una concepció una mica més pròxima a alguna mena de super-romanticisme: Rimbaud.  D’altra banda, jo em guanyava la vida amb una feina totalment diferent i ell estava immers en un món més pròpiament literari. Això es traduïa en el fet que jo escrivia versos, però em dedicava a una altra cosa i no sabia que més endavant i que sobretot ara, a l’Infern, de la meva poesia escrita me´n fotria vitalment com va fer Rimbaud (a vegades encara n’escric només per vici), mentre el Lluís, que també escrivia versos, prenia constantment altres iniciatives que tenien algun impacte poètic i feia, potser també una mica com Tzara, unes altres innovacions constants amb aproximació social, algunes de les quals ja eren un fracàs abans de començar. Era l’impuls poètic allò que tenia valor, no l’èxit, que a vegades no acabava d’arribar. I l’impuls hi era. Tot això, des de l’Infern on som ara, amb tanta calor al cervell, encara es veu més bé. A vegades, allò que ell editava per gust, valia uns diners difícils de recuperar. Penso en l’edició, en cartolina, d’uns esplèndids pòsters de poetes catalans, pensats per a ser emmarcats, amb fons de diversos colors, prou grans i estèticament impecables. També en seva iniciativa de les Tovalles Poètiques, unes tovalles de paper d’un sol ús per als restaurants on hi havia poemes d’autors catalans que podien ser llegits i comentats mentre la gent menjava. I recordo la presentació d’aquelles tovalles, feta pel Molas, on hi vaig anar acompanyat del Palau i Fabre, amb qui vàrem baixar expressament a l’estiu des de la bonica platja de Grifeu, tots dos molt colrats pel sol, fins al restaurant més abstrús que es podia trobar en un parador d’autopista. Sobretot tinc a la memòria la imatge gairebé fotogràfica de la diferència de color de la nostra pell i la pell blanca de la majoria d’assistents. També recordo molt bé la idea del Lluís de presentar un  recull de poemes al premi Carles Riba, però que fos un recull no habitual sinó de poemes sobre articles de consum, màquines d'afeitar, rentadores, etc. cada un d’ells fet per un autor diferent. Deia que a la poesia catalana s'havia d'acabar amb tot allò dels caminois i dels corriols. Em sembla recordar que vam decidir entre tots dos que el nom del col·lectiu fos Elektra Blus, escrit exactament així. Aleshores ell va demanar col·laboració a diversos poetes catalans per a aquest projecte i a mi també em va encarregar un poema, que vaig fer i que vaig titular La Yamaha, una mena de paròdia del magnífic  poema La Sardana del Maragall, oferint al traspassat poeta les apropiades excuses. No cal dir que el llibre no va arribar ni a la consideració del jurat, perquè va ser desqualificat abans per no complir les bases, que exigien que fos d’un sol autor.  Apart d’aquests i altres intents relacionats amb la poesia, també recordo vivament algunes anècdotes que no hi tenen res a veure, anècdotes de caràcter personal relacionades amb aspectes que per a ell eren desagradables com, per exemple, l’exercici físic. Un dia vàrem anar a la platja, que ell no ho podia suportar, va venir amb americana fosca que no es va treure de sobre i es va passar tota l’estona en una taula jugant a escacs amb un amic comú, assegut en una cadira d’esquena al mar. Un altre dia, en un viatge que vàrem fer a París, quan caminàvem per la ciutat sempre anava molt de pressa, a mi m’estranyava i li vaig preguntar per quin motiu ho feia, si teníem tot el temps del món. Em va respondre: “-Perquè no m’agrada gens de caminar i així acabo més aviat”. París... d’aquell viatge, ara que ja som l’Infern, recordaré per sempre algunes coses. Per exemple, que al viatge d'anada, en Lluís va acceptar la meva dèria de fer uns quilòmetres de més per veure el castell de Noves a Provença, el castell on potser va viure Laura de Noves, la musa del Petrarca, en aquell temps meravellós on els músics cantaven per a les grans senyores dels castells que els acollien i cardaven amb les joves criades. Vàrem arribar en cotxe enmig d’una negra nit i, en cercar el castell, que imaginàvem fastuós (per exemple, pensàvem en l’imponent castell de La Rochefoucauld), vàrem anar a parar sense voler a l’Auberge de Noves, de quatre estrelles, pensat per a una elit econòmica i situat en un promontori privilegiat. Hi havia una mena de maître recepcionista amb posat de general prussià que només en veure’ns arribar, amb el nostre cotxe i el nostre vestit, va desconfiar immediatament de nosaltres i després d’una breu conversa, dirigint-se directament a mi i mirant-me fixament, em va dir:  “-Qu'est que vous cherchez exactement, monsieur Noves”. Al davant del meu desconcert, el Lluís em va salvar immediatament dient-li: “-Il cherche ses ancêtres”. No estic interessat en cap relació familiar amb aquesta senyora del s.XIV que va tenir un munt de fills, casada amb el marquès Hugo de Sade (aquest sí que va ser ancestre del famós Marquès de Sade del s.XVIII), però hi ha una certa possibilitat geogràfica i estadística al llarg dels segles i els creuaments generacionals, ja que no és un nom excessivament comú i la família del meu pare prové del Pirineu. Res... que al final de la història, on hi havia d’haver el famós Château de Noves, al poblet d’uns cinc milers d’habitants al costat d’Avinyó, no hi havia sinó una mena de petit altiplà turístic amb arbres, amb un aparcament pels cotxes i un parc per a les criatures... Poc després, passejant junts per París, van nàixer, d’una conversa informal amb el Lluís, els Tankes de París, uns tankes que degut a la diferencia abismal entre la seva llengua original de concepció i una llengua llatina com el català, no havien de seguir el patró gairebé imposat sense voler pel mestratge del Riba, sinó que es podien escriure en iambes, podien rimar i tractar qualsevol temàtica, conservant només un número de versos i de síl·labes que els identificava. Allí mateix en vàrem escriure uns quants, s’hi va afegir després el Vintró, que no era a París amb nosaltres, i els va publicar el Lluís en format plaquette-pòster a les seves Edicions Anglo-Catalanes. Sí, anglòfil medul·lar. Jo potser diria anglosaxó medul·lar d’adscripció, per diferenciar-lo encara més dels llatins. Ara i aquí, a l’Infern, és fa més evident la diferència. Apart d’això, ja fa molt de temps que ell es va autoanomenar ex-poeta, però el malparit, a l’Infern on som, encara escriu poesia o quelcom que s’hi assembla. I encara en la seva vida temporal, no fa gaire que va escriure un llibre de poesia, prologat pel Medina, Contra l’amor, contra natura... que només per això ja es mereixeria mil anys de foc viu a les graelles de Belzebú. Perquè hi toca i, al nostre país, qui hi toca, a les graelles! I, a més, ara, de tant en tant, encara m’envia per wassap a les tres de la matinada de l’Infern, on no hi ha temps, que és com dir a les trenta-tres i mitja del dia que es van inventar els rellotges, uns Contracants amb versos monosíl·labs escrits a raig. I m’han fet pensar, més del que a ell li pot semblar. I m’han fet pensar en Bloom, sí en el gran Harold Bloom, aquell del Cànon, el mateix. Estrany? No. Ara ho explico. Però abans deixeu-me dir que hi havia un poeta (no recordo d’on he tret aquesta anècdota) que constantment llegia i rellegia els seus propis versos antics i quan li van preguntar per què ho feia, va dir: “-Per saber com era”. Per tant algun tipus de sinceritat interior hi havia d’haver en els seus versos. I ara no tinc més remei que cercar entre les meves notes escrites de fa anys on deia que el Bloom s’hauria d’avergonyir per treure de context i amplificar una frase de l’Òscar Wilde, escrita a mà en una carta, com a resposta a una admiradora probablement aspirant a poetessa: “All bad poetry springs from genuine feeling. To be natural is to be obvious, and to be obvious is to be inartistic.” Això del Wilde és simplement un avís per a navegants ingenus, en una carta molt concreta, ja s’entén... Però el Bloom ho exagera al pròleg del seu Cànon i ho immortalitza, fent-li dir al Wilde: “He also told us that all bad poetry is sincere. Had I the power to do so, I would command that these words be engraved above every gate at every university, so that each student might ponder the splendor of the insight.” La paraula clau en anglès d’aquest paràgraf, és all. Però, realment, algú pot creure que tota la poesia dolenta és sincera o genuïna? Que no hi ha poesia dolenta, sobretot romàntica o neoclàssica, que no és gens sincera, gens genuïna i, en canvi, molt artificial i artificiosa? I també, en canvi, que la meta-sinceritat o la meta-genuïnitat, no són precisament els valors suprems de la poesia? El Lluís amb els seus Contracants meta-sincers, alguns de bons i d’altres que ell mateix desestimaria pel fet de ser escrits a revolades, com una escriptura gestual per utilitzar un terme extret de la plàstica, m’ha fet pensar en tot això. Ara, a l’Infern, sé que els llegeix i rellegeix d’amagat... per saber com era. I m’han dit que el Bloom finalment ha anat a parar al Cel per intercessió de tota la colla que surten al Cànon. Però allí es veu que sempre es fot de fred i que també hi ha categories, mana qui mana. Hi ha un arcàngel dels que porten espasa que diu que ell també és un gran escriptor peró que ningú no el coneixerà perquè no el va posar al Cànon i, com a càstig, al Bloom li fa recitar sense parar els poetes neoclàssics més dolents de tota la literatura. De fet, al Lluís i a mi ens agrada més ser a l’Infern, encara que tots dos també tenim una preocupació lògica, perquè de moment encara estem prou bé i ens hem adonat que aquest Infern on som s’assembla una mica a la nostra vida dels darrers anys, però ens han dit que hi ha molts altres inferns pitjors. I mai no se sap què passa aquí, perquè et poden traslladar sense temps, no hi ha temps, sempre és ara mateix. I no hi pots fer res. El pobre Cantor, aquell matemàtic i filòsof alemany que es va tornar mig boig barallant-se amb majoria de matemàtics de l’època amb els nombres transfinits, a les darreries del segle XIX, va demostrar sense cap mena de dubte que hi ha infinits més grans que l’infinit, per dir-ho d’una manera simple. I no només això, sinó que hi ha un número infinit d’infinits més grans que cada infinit. Imagina’t, ara, els Inferns possibles, Lluís... Són pensats per a tots nosaltres, per a tots els humans. I vivim només per reproduir-nos, tant en el temps de la infantesa i abans de fer-ho, perquè tot és una mena de preparació en forma de joc, com en el mateix temps que tenim per fer-ho, que és per allò que en realitat existim (com els altres animals perquè si no cap espècie no subsistiria) i també després d’haver-ho fet (o no), perquè conservem l'enorme resiliència de tots els costums i tots els tics adquirits, necessaris per a aquesta causa fonamental. Nosaltres dos no ens hem reproduït (vaja, jo no, tu no ho sé i tampoc no ho sabem amb certesa) potser perquè no ens ha vingut bé, però ningú no s'escapa d'aquest destí si no el rebutja frontalment.  I després, els qui no tenen la sort com nosaltres de estar en un Infern com aquest, o bé van a uns altres Inferns molt pitjors que s'assemblen al de Dante, o bé Sant Pere els envia a uns Cels que m’han dit que gairebé tots estan ocupats per VOX. Per tant, siguis on siguis, es tracta de resistir. I per fer-ho, també saps que l’actitud poètica és essencial. No cal ni l’escriptura, només l’actitud. En aquest sentit, ara que a l’Infern el temps ens vaga i recordant totes les teves iniciatives poètiques anteriors, no has pensat mai en obrir un petit CAPP, un Centre d’Atenció Poètica Primària?

07/07/2023

A HÒSTIES CALCULADES

Després de l'assassinat del jove Nahel, de 17 anys, per part d'un policia a Nanterre, s'ha obert una campanya de micromecenatge per donar suport econòmic a la família del noi. Poc després, un antic partidari del polític i polemista d'ultradreta Eric Zemmour, Jean Messiha, ha obert un altre crowdfunding com a resposta, per "donar suport a la família del policia", ara mateix acusat per la Fiscalia, que demana presó provisional per l'agent. A hores d'ara, la iniciativa en favor del noi mort n'ha recaptat uns 64.000 euros, mentre que la de suport al policia n'ha recaptat més de 325.000, cinc vegades més. Amb gent com aquesta, propera al pensament del Zemmour, que també són aquí al nostre país, no s'hi pot negociar sinó que s'han de derrotar, només hi pots anar a hòsties si veus que els pots guanyar o escapar-te si no ets prou fort. S'ha de trobar la manera d’anar a hòsties, que no poden ser simplement físiques perquè ells tenen gairebé tota la força, sinó  d'organitzar-se per fer servir tots els mecanismes de poder internacional que estiguin en contra d'aquestes salvatjades. I no per protestar sinó per derrotar-los, per derrotar-los completament. Els aldarulls incontrolats no serveixen de gran cosa. En quatre dies ningú no se´n recordarà.

03/07/2023

LES DONES I ELS DIES

 

Apart d'aquell món tan políticament correcte on els homes també poden quedar prenyats, a la majoria de la humanitat penso que es podria comprovar empíricament que la vida dels homes la marquen les dones i els fills i, en canvi, la vida de les dones la marquen els fills i els homes, per aquest ordre. Ànims, investigadors socials!

 

26/06/2023

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

 

Dos aspectes que m’han cridat l’atenció. Un, la declaració d’un expert en IA que va dir que tenia més por de la IN que de la IA. Es referia a la imbecil·litat natural. Un altre, l’anunci d’un breu curset amb el títol: “¿Com saber si la teva dona et respon amb intel·ligència artificial?“

24/06/2023

DESPRÉS DE LES ELECCIONS MUNICIPALS

Ja fa anys que em faig una pregunta. ¿I si en lloc de criminalitzar l'extrema dreta que, com a mínim, des de 1939 ja està relativament criminalitzada, dediquéssim una part de la nostra intel·ligència a criminalitzar una mica l'esquerra que la fa possible? L'extrema dreta, que es confon com si fos la mateixa a tot arreu i que es banalitza fent servir la paraula feixisme per descriure-la, sembla que darrerament té bastant èxit als USA, a Itàlia, a França i a Espanya, però també als països amb les societats més riques i més equitatives del món com les del centre i el nord d'Europa. Per tant la pregunta bàsica que ens hauríem de fer és: ¿no tindran alguna mica de raó? Si diem que no, haurem de convenir que tant els habitants de la Nordamèrica rural, els d'alguns països llatins i els de les ciutats dels països més rics i democràtics del nord d'Europa, quan van a votar se'ls gira el cervell i voten completament abduïts. I sembla que són votants bastant diferents des de molts punts de vista, tant intel·lectuals com econòmics. Perquè, per exemple, al nostre país ¿hi ha algun partit d'esquerra que plantegi el problema del salafisme a les mesquites musulmanes o el de la immigració econòmica descontrolada, que en el cas de Catalunya encara és pitjor perquè no té el control de les seves fronteres? Home, no. Perquè perdrien escons a l'entrar en un terreny perillós per a la seva publicitat, eternament bonista (recordeu la demagògia impossible dels "papers per a tothom") i fan servir la sagrada llibertat de culte per evitar la consideració d'una ideologia nefasta i, a més, incòmoda, perquè està profundament imbricada amb la religió i amb la política social. Heu escoltat la Sílvia Orriols? Heu llegit el seu programa? És difícil, és clar, perquè TV3 quan va anar a Ripoll després de les eleccions, va entrevistar els altres grups que la blasmaven i no la guanyadora absoluta. Bona pràctica, oi? Ella, més bé o més malament, encara no ho sabem perquè no ho hem pogut veure, aborda aquests problemes que hi són a tot Europa i que no són fàcils de tractar ni de resoldre. Tots els altres grups li diuen feixista, encara que sigui una mentida com una catedral que fa anys que escampen i que molta gent es creu directament. N'hi ha uns que ho justifiquen amb una simple anècdota, uns altres més intel·lectuals han de recórrer gairebé als resultats d'una mena de tesi doctoral que no s'aguanta per enlloc per tal de justificar-ho. L'únic que passa és que als primers els perjudica en vots i als segons simplement no els agrada, perquè estan acostumats a un altre tipus de raonaments i accions de l'esquerra que semblen sempre políticament correctes i que no porten enlloc. Amb aquest estigma n'hi havia prou per evitar que la votessin. Però en les darreres eleccions municipals, alguns que la coneixen de prop i que no tenen res de feixistes, s'han adonat del xantatge i l'han votada. Perquè ¿algú es pot creure que més del 30% dels votants de Ripoll són filofeixistes? Jo no sóc d'allí, ni hi estic empadronat, però tinc una casa a tocar de Ripoll. Ara, a Catalunya, es parla més d'aquests 6 regidors que dels 150 de VOX.  I algú es pot imaginar que són semblants? 

17/06/2023

LA SANITAT PÚBLICA CATALANA

 

Fa molts anys que està de moda lloar la sanitat pública catalana com una de les millors del món. Aprofitem-ho perquè aviat no es podrà fer degut a la seva insostenibilitat per la manca de recursos que aporta l'estat espanyol a l'autonomia. Recordeu aquell: “les hemos destrozado la sanidad” d’un personatge de les clavegueres de l’estat a un ministre de la dreta espanyola referint-se a Catalunya i adoneu-vos de la miopia a de l’esquerra de tot arreu al denunciar com una privatització qualsevol externalització (per exemple, d’algunes proves d’imatge que abarateix molt els costos) o la de negar-se a qualsevol mínim copagament segons la renda que ara seria senzillíssim amb un codi de les declaracions de renda inscrites a la targeta sanitària, gairebé imperceptible per a les rendes mitjanes i totalment gratuït per als més desfavorits, que salvaria la sanitat pública, etc.  Ara, doncs, que després de la pandèmia està més de moda aquesta lloança, m’atreveixo a explicar la meva experiència de molt abans, en la mort dels meus pares fa una desena i una quinzena anys aproximadament, en un hospital de la sanitat pública catalana del qual no diré el nom, en un moment que sobre els hospitals de Catalunya encara no hi havia hagut aquella pressió del Covid-19. El resum seria, més o menys, aquest: Infermeria molt atenta i pròxima al pacient, lloable, obeint disciplinadament ordres sense capacitat de decisió i amb una feina totalment excessiva pel número de pacients a atendre per cada planta. Metges amb empatia variable, alguns més aviat distants del pacient, alguns altres importats de Sudamèrica sense parlar català i algun d'aquests sense ni entendre'l, que em varen semblar amb una mena de cansament professional probablement degut als pocs coneixements de medicina interna que afectaven els diagnòstics. I també alguns altres, a vegades, maltractant una mica els familiars (això segur, en aquest cas jo) en les seves respostes a les preguntes necessàries i mínimament incòmodes. També uns psicòlegs per als familiars que volien parlar amb mi, dels quals vaig fugir immediatament i que haurien necessitat més cultura general, potser més capacitació professional o bé ja directament atenció psicològica. 

10/06/2023

CONTRA LA REALITAT

 

La relació intel·lectual que mantenim amb la realitat que ens envolta i amb nosaltres mateixos no és completament racional sinó que és més aviat... què? sensorial, fenomenològica, immersiva... El físic Niels Böhr ja va advertir a començament del s.XX que hauríem de començar a aprendre què volem dir quan diem “realitat”. A mi m’agrada més de recuperar una paraula més antiga que ja va fer servir Wittgenstein per dir que aquesta relació és de naturalesa mística. Per això mateix penso que en l’extraordinària filosofia del seu Tractatus Logico-Philosophicus i en tot el seu pensament radical de joventut, va tenir el gran encert poètic i al mateix temps, des del meu punt de vista, l’error pràctic de dir que “D’allò que no se’n pot parlar, s’ha de callar” (Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen), que és la frase final del llibre i una de les seves expressions més esplendoroses i més citades. Aquest “callar” sembla que l’hauríem d’entendre relacionat directament amb la lògica, la seva disciplina. Perquè hi ha aspectes com l’ètica i l’estètica, en definitiva tota la metafísica, que no es poden expressar de manera racional i segons ell “no es deixen dir”. Després, encara que sense publicar res més en vida, va suavitzar el seu pensament de joventut en aquest sentit en els anomenats “jocs de llenguatge” que es produeixen en la comunicació humana. Tota la metafísica que ha existit, existeix i existirà, és només l’intent maldestre de superar l’afirmació de Wittgenstein que és insuperable, d’expressar aquesta relació mística amb la realitat de manera impossible. Impossible sí, però que ens deixa veure algunes de les seves clarors i ombres en el llenguatge de la poesia i de l’art, on es pot només “mostrar” tal com hi estaria d’acord Wittgenstein, però també en el llenguatge més racional que compartim habitualment quan escrivim un assaig o quan ens diem bon dia i parlem al carrer. Perquè potser, al final, si volguéssim ser estrictes, hauríem de callar del tot.

 

15/05/2023

CONTRA LA METAFÍSICA

 

Només de pronunciar la paraula “metafísica” ja em trobo més bé, sobretot em sento menys marxista, encara que jo no n’he estat mai però gairebé tots els que es deien intel·lectuals al països llatins ho eren i els més joves en sentíem la influència, fa només cosa de mig segle. I també eren metafísics d’arrel, per més que ho neguessin i es declaressin materialistes. Perquè tothom, al seu nivell, fa metafísica, la seva metafísica, la seva interpretació de la realitat. A més de la gent del carrer, tots els filòsofs sempre han fet, fan i faran metafísica, perquè en són els especialistes al nivell més intel·lectual i racional possible. Ja en feien, abans que la paraula metafísica fos utilitzada per Aristòtil amb un propòsit bibliotecari, totalment diferent al seu significat actual. En va fer Tales de Milet, en va fer Parmènides, en va fer Heràclit, en va fer Pitàgores i tots el presocràtics, en va fer Sòcrates, en va fer Plató, en va fer Aristòtil... perquè aleshores gairebé tot era metafísica. Però alguns d’ells, com el mateix Aristòtil, també els altres abans i després el gran Arquímedes, havien començat un camí una mica diferent a partir de l’observació i l’experimentació de la realitat. Era la física, cada vegada més relacionada amb les matemàtiques. D’aquest camí, les religions no en volien saber res i predicaven (no pensaven, només predicaven) metafísica “pura”. Ara encara ho fan. Després la física va anar prenent el terreny a la metafísica, de manera que, fent un gran salt de segles per tota la metafísica de Spinoza, Kant, Hegel, Marx (encara que els seus deixebles ho neguin)... ens plantem a començaments del segle XX on apareix la filosofia analítica amb Russell i el positivisme amb el cercle de Viena, que es volen apartar definitivament de la metafísica. I un filòsof absolutament genial, Wittgenstein, escriu a la seva joventut un breu llibre de metafísica, el Tractatus Logico-Philosophicus, per dir que la metafísica s’ha acabat i que només hi ha problemes de llenguatge. També dóna una única conferència sobre ètica i estètica a Londres, de la qual només en resten els apunts d’algun assistent, per dir també que d’elles no se’n pot parlar, perquè no “es deixen dir”.  Aquesta conferència fa emprenyar Russell, perquè si ja has dit que no se'n pot parlar, aleshores no en parlis per acabar dient que no se'n pot parlar! És evident que l’error és immens i la veritat és immensa. Al mateix temps, la física ja havia aportat la relativitat i la quàntica. Els esforços posteriors de Heidegger i Sartre només serveixen per fer, no ja una metafísica sinó una antropologia de l’angoixa. Després, acabant el segle XX, la majoria de filòsofs sembla que abandonen i comencen a provar de ser una mica més feliços amb la suau postmodernitat de Lyotard i amb la psicologia positiva de Seligman. I la física actual quan “interpreta” l’Univers, és a dir, quan fa una interpretació probabilística de l’Univers amb totes les teories i dades actualment disponibles, que són d’una precisió i d’un volum espectaculars, mai vistos ni imaginats, també acaba fent metafísica. Què voleu més?

 

14/05/2023

SINCERITAT

 

Hauria d'estar intel·lectualment una mica avergonyit perquè m’interessa molt més el futbol que el 99,9 % en volum (dic en volum) de les obres d’art, literatura i música contemporànies. És així, no depèn de mi, no hi puc fer més.

 

24/04/2023

CONVERSIÓ

 

Han arribat els primers falciots que puc veure molt bé cada primavera, des de les golfes de casa, perseguint insectes a gran velocitat. N’he vist una parella que copulaven volant i entortolligats amb l’aire. Arriben cada any des de l’Àfrica austral, tres mesos allí, tres mesos viatjant cap aquí, tres mesos d’estada per criar i tres mesos de tornada, per dir-ho molt aproximadament i a grans trets. Sempre m’han fascinat i els espero. M’agradaria ser com ells. Sobretot em fascina que només toquen terra aquí per fer niu, els massa joves o solters ni això, i es passen tota la vida a l’aire, dormint alternativament a mig cervell mentre planegen a més de mil metres d’alçada, baixant una mica per caçar o per fer l’amor mig emportats pel vent. Estic pensant de convertir-me al budisme, a l’hinduisme... o a qualsevol religió oriental que  asseguri la reencarnació perquè, com que em porto bastant malament, el samsara no em perdonarà i si tingués una mica de sort em podria reencarnar en falciot. Ja sé que les probabilitats són petites, però encara podria viure amb un bri d’esperança.

 

14/04/2023

DEFINICIONS DIFERENCIADES

Home: Animal amb capacitat d'abstracció.

Dona: Animal amb capacitat d'abstracció.

10/04/2023

LA VERITAT FA MAL

¿Algun dia, algun historiador, sense problemes de correcció política, serà capaç d’explicar amb pèls i senyals als independentistes babaus, que han estat ells mateixos en la seva distribució de vot en tres eleccions cabdals al Parlament, els qui han acabat definitivament amb aquest darrer intent d’aconseguir la independència? El sisè de la nostra història. O, si més no, l'intent d'aconseguir un  blindatge definitiu amb suport internacional dels drets nacionals de Catalunya al davant de l’estat espanyol que també hauria estat molt benvingut (això darrer no hauria estat benvingut per alguns, és clar, per aquells que ho necessiten tot perfecte, sobretot perfecte per als seus interessos, intel·lectuals o materials). Als independentistes catalans no se´ls demanava que ocupessin el territori amb armes, se’ls demanava votar sense cap violència, amb una papereta a la mà i en eleccions democràtiques. Però en aquest país ple de marxistes i d’anarquistes no reciclats, el pitjor que sembla que es pot fer és votar allò que ells en diuen la dreta, sigui quin sigui el grup al qual s’atribueix aquest nom. De “Catalunya serà cristiana o no serà” de Torras i Bages s’ha passat a “la independència serà d’esquerres o no serà” de la CUP, dels seus votants i de molts altres que ells mateixos es diuen d’esquerres. La independència de Catalunya ha de ser perfecta en tot, sense màcula, no n’hi ha prou en ser una societat avançada, s’ha de ser la millor que mai no ha existit o no val la pena. Per ser com la majoria dels països democràtics que ens volten, per exemple com Suïssa, la independència no val la pena perquè Suïssa no és perfecta, hi ha partits polítics de dretes, també hi ha corrupció, té molts bancs, hi ha gent molt rica, n'hi ha que juguen a golf, etc. Eleccions del 2015: Junts per Catalunya 62 escons, CUP 10 escons. Quan tots els altres polítics independentistes semblen units, la CUP fa caure el president Mas perquè empata en una tupinada assembleària a 1515 vots i després està a punt de fer caure el president Puigdemont que se salva amb una qüestió de confiança, ningú no sap per què, potser perquè porta el cabell una mica més llarg. I els votants de la CUP al carrer cridant: unitat, unitat… dels altres? Eleccions forçades per l’estat espanyol del 2018: JuntsxCat 34 escons, ERC 33 escons, CUP 4 escons. Abans, ERC, s’ha negat en rodó a anar units a les eleccions (ja no parlo de la CUP, que va sempre per lliure) i després es nega a restituir el president Puigdemont que ha guanyat i a restituir el mateix govern, que és la maniobra de manual de qualsevol intent d'independència, siguin a l’exili, siguin a la presó o siguin a la lluna de València. Tots saben perfectament que aquesta socialdemocràcia que en diuen la dreta per desqualificar-la, és totalment necessària, imprescindible per a qualsevol intent d'emancipació nacional. (Ara faig un llarg  parèntesi perquè aquest escrit no va d’eleccions municipals sinó de parlamentàries, encara que tenen relació: per la mateixa raó, per no anar en una llista única, perquè tant ERC com la CUP no volen anar en una llista única de cap de les maneres possibles ja que ni ells ni els seus votants no es poden confondre mai amb gent de dretes, a les municipals posteriors es perden per als independentistes tant l‘Ajuntament com la Diputació de Barcelona i, a més, amb la CUP i ERC units amb la dreta més franquista, aquesta sí que ho és, per demanar que s’investigui Xavier Trias per uns comptes a Suïssa que saben perfectament que és una falsedat, com ho eren anteriorment els del president Mas. Així és millor que no vagin mai units per poder-se anar desmarcant de les considerades males pràctiques de la dreta, perquè els independentistes catalans més imbècils els votaran encara més. Ells ho saben i aquesta és la seva alçada moral. Els pactes posteriors a l'Ajuntament i a la Diputació, que mai no s'haurien fet perquè s'haurien guanyat sobradament per a l'independentisme tal com es veu només fent quatre números, no tenen cap mena d'importància quan ja t'has saltat la barrera gran. Parèntesi tancat). En aquesta legislatura que comença el 2018, la CUP només amb quatre diputats, impedeix la investidura de Jordi Turull com a President de Catalunya que després ingressa immediatament a la presó condemnat per la justícia espanyola, quan tots els altres diputats independentistes hi estaven d’acord. Però és que Turull fa més cara de ser de dretes que Puigdemont i això és inacceptable (perquè estem parlant de la dreta catalana de veritat, no de VOX, ni de C's, ni del PP, ni de...). I els votants de la CUP criden unitat, unitat… com sempre. ERC munta una taula de diàleg amb el govern espanyol a canvi dels indults del presos polítics, una taula en la qual no es pot parlar de l’únic que s’ha de parlar i que blanqueja la repressió espanyola als ulls de tot el món, amb més de tres mil represaliats, mutilacions d'ulls i testicles a joves indefensos per part d'una policia armada fins a les dents i atemptat islàmic inclòs. El president Puigdemont impulsa una entitat privada a l’estranger , el Consell per la República, amb pretensió unitària, perquè estigui blindada dels atacs del govern espanyol. En definitiva és l’únic que ens queda després de la derrota, però ERC no en vol saber res i la meitat de la CUP tampoc perquè és una organització massa de dretes per més caràcter privat que tingui (tampoc no és estrany perquè per a ells qualsevol organització privada és de dretes per definició). Eleccions del 2022: ERC 33 escons, JuntsxCat 32 escons, CUP 9 escons. S'ha de constatar que en totes les eleccions s'han presentat altres formacions amb un discurs  independentista i amb enquestes prèvies que no els atorgaven cap diputat, furtant vots a la pròpia causa que deien defensar i sense retirar-se en favor dels altres, que és allò que havien d'haver fet (si es compten amb números concrets els vots perduts en cada una de les eleccions el resultat és espectacular, proveu-ho). I els votants independentistes sense voler-ho veure i llençant paperetes a la paperera de la història, ara sí que té sentit la frase. Apart d'això, aquests votants no se’n recorden de les mencionades actuacions anteriors de la CUP ni de les d’ERC o ja els semblen bé. I els voten, premiats. La CUP, que de fet mai no apostarà per la independència si abans tot Catalunya no ha esdevingut una dictadura del proletariat i que és una organització on realment manen els qui van empatar a la tupinada de 1515 vots, n’ha tingut prou amb posar la cara amable de Dolors Sabater al capdavant, tal com abans hi va posar la de David Fernández amb el qual jo hi estaria d’acord moralment i filosòfica amb quasi tot (encara que políticament potser amb quasi res) i ha tornat a guanyar 9 escons amb els vots dels que es diuen independentistes catalans! Visca la Guàrdia Roja! I la proposta de rendició total d’Oriol Junqueras, home bo i d’esquerres que fa tot el possible per evitar la independència, ha obtingut més vots independentistes que la proposta democràtica de resistència internacional del president Puigdemont que ja portava vàries escissions per la dreta del seu propi partit (però encara li queda un final de carrera per arribar a la CUP, és clar). Pensant en tots els pobles sense estat, aquesta era la revolució pacífica i democràtica més important de la Unió Europea. Una revolució moderna i republicana. Una victòria aclaparadora del president legítim destituït ho hauria canviat tot. Ja sabem que també hi ha molts diputats de JuntsxCat que tampoc apostarien per la independència i que aquest resultat els ha anat molt bé, però aleshores Puigdemont hauria tingut tota la força per anar endavant, amb aquests diputats o sense. Tot porta a concloure que els independentistes catalans volen ser enganyats i els qui pensen que a les pròximes eleccions això canviarà, somien truites. Ara mateix, degut als vots dels suposats independentistes en unes eleccions homologables a qualsevol democràcia europea, a Catalunya hi ha un president amb un discurs que sembla el d'un empleat del Corte Inglés del departament d'atenció al client, però un empleat que està decidit a portar-nos a la independència. I després de votar, no d'ocupar el territori amb armes sinó de votar lliurement, us queixeu dels polítics que heu votat? Digueu-me, doncs, per favor, que sóc de dretes que a mi, que sempre havia pensat que era d’esquerres, ara em feu feliç.

06/04/2023

TAMAMES

 

Aquest senyor representa el fracàs rotund de l’autoanomenada esquerra, que no sabent ja per on sortir acaba donant la volta per l’extrema dreta on, de fet, sempre ha estat intel·lectualment. És la fallida dictadura del proletariat que sempre s’ha acabat manifestant a tot arreu com la dictadura d’allò que a mi em va més bé, quan s’ha aconseguit el poder. Jo vaig llegir al començament dels anys setanta del segle passat, la Introducción a la economia española del senyor Tamames que havia sortit uns deu anys abans, encara en ple franquisme. Jo també, molt jove encara, estava influït aleshores pels intel·lectuals marxistes, que ho eren tots. A poc a poc em vaig anar adonant de l’enorme trampa, que ni ara mateix no puc arribar a entendre com va ser possible i que va canviar la història mundial del segle XX. I és que no em canso de repetir que Marx, que va ser un intel·lectual de primera línia sense cap dubte, que va ser un magnífic economista i un filòsof notable, no es famós per cap d’aquestes coses sinó per haver fet una profecia absolutament fallida que va subjugar els altres intel·lectuals. I d’ells, aquesta profecia va saltar a la classe política i als babaus. Marx mateix explica que la famosa lluita de classes, que és una manera determinada de contemplar els esdeveniments socials, ja havia estat tractada per altres autors anteriors i que la seva única aportació és lligar-la al futur del desenvolupament industrial. Cosa que no va succeir, mai ni enlloc. I que mai no succeirà, mai ni enlloc. Aquesta darrera profecia que també ho és, no és de Marx, és meva. I quan la profecia de Marx s’ha volgut aplicar, és a dir, que no ha succeït per si mateixa sinó que, inspirats en ella, hi ha hagut règims que l’han volgut perpetrar, ho han fet en un context totalment diferent del context industrial en el qual estava prevista i amb resultats que qualsevol de nosaltres pot valorar: Rússia, Xina, Corea de Nord, Cuba, etc. I no us oblideu de la barbàrie de Pol-Pot, que sembla estrany que faci tants pocs anys. Però aquesta metafísica feta passar per ciència materialista i després convertida en profecia política especialment apta per a cínics i babaus com també ho és l’anarquisme, encara és ben present en intel·lectuals de casa nostra i de la majoria de països llatins. No en els anglosaxons, que no estan per hòsties i la gent es fot un tip de riure. Compareu tot això amb el darrer intent fracassat d’independència de Catalunya i en el seu líder, Puigdemont, que evita qualsevol violència, es decideix per l’exili i que, si els catalans li haguessin donat el suport necessari, segurament hauria estat la revolució democràtica, pacífica i moderna, més important de la Unió Europea.

 

22/03/2023

LA LLUNA DEL CUC 

 

Aquests primers dies de març, exactament el dia 7, hi ha hagut lluna plena. Se’n diu popularment, en la nostra cultura, la lluna del cuc. Les llunes plenes tenen noms populars molt diversos, però darrerament a través de les noves comunicacions globals se n’han popularitzat un parell de significatius, el nom de lluna blava per la segona lluna plena quan coincideix que n’hi ha dues el mateix mes (ve de blue moon en anglès, expressió d’origen incert i sense cap relació etimològica amb el color blau, tampoc sense cap relació amb les llunes d’aquest color que s’han pogut veure després de l’erupció d’algun volcà degut a les partícules que resten en suspensió) i també el nom de superlluna per a les llunes plenes quan es dóna el cas que el nostre satèl·lit està passant a prop de la Terra en la seva òrbita o sigui en el seu perigeu per fer servir llenguatge més tècnic, a uns 360 mil quilòmetres de nosaltres, per tant brillen una mica més i són tot just una mica més grans a dalt del cel, contraposant-se a les microllunes quan la lluna plena està a prop del seu apogeu a uns 400 mil quilòmetres de la Terra, un xic més petites i un poc menys brillants. Aquests noms que s’han posat de moda provenen més aviat de l’astrologia que no pas de l’astronomia, hi ha diverses interpretacions aproximades, però en general es consideren ja tècnicament superllunes aquelles llunes plenes que estan a una distància menor del 90% del seu perigeu. Es veuen una mica més grans al mig del cel però és difícil distingir bé la diferència amb les altres llunes plenes i no s’han de confondre mai amb la  sensació de grandària de qualsevol lluna quan es lleva o es pon, que és només una il·lusió òptica comparativa amb les cases, els arbres o el paisatge més pròxim. En canvi sí que resulta fàcil d’observar la considerable diferència de lluminositat que provoquen sobre els objectes del voltant quan la lluna és alta, en les nits més clares de lluna plena. I apart d’aquests conceptes que s’han popularitzat darrerament, hi ha tots els magnífics noms que han anat rebent les diverses llunes plenes al llarg de la història i que poden ser relativament diferents en cada cultura. En la nostra cultura occidental, els noms més habituals de la lluna plena de cada mes, acostumen a ser alguns com el de la lluna del llop  o lluna de gel, que és la primera lluna plena de l’any al mes de gener, la lluna dels ossos -sense diacrític, que l’IEC ha fet l’animalada de suprimir-los, no dels óssos- que també es diu lluna de la gana o lluna de neu del febrer, la lluna rosa de l’abril, la lluna de les flors del maig, la lluna de la maduixa al juny, la lluna del cérvol (que també s’anomena a certs llocs lluna del tro, lluna del salmó o lluna del fenc) al juliol, la lluna de l’esturió a l’agost, la lluna de la collita al setembre, la lluna del caçador a l’octubre, la lluna del castor al novembre i la lluna freda al desembre. I molts altres noms alternatius. Tornant a les darreres modes, hi ha una lluna blava cada dos o tres anys de promig, encara que pot ser que n’hi hagi dues el mateix any, com per exemple el 1999 o el 2018 i haurem d’esperar fins el 2037 perquè torni a passar i també com a mínim es poden esperar dues superllunes cada any i a vegades més, com aquest any 2023 que n’hi haurà quatre, el 3 de juliol, l’1 d’agost, el 31 d’agost (que com podeu veure també serà lluna blava) i el 29 de setembre. Però anem a allò que dèiem al començament, perquè amb la lluna plena d’aquest mes de març, amb la lluna del cuc, que es diu així perquè ha començat el desgel de la superfície i els cucs tornen a sortir de la terra, aquest any han arribat també els primers dies suaument càlids i amb vents de primavera, encara que en realitat la primavera astronòmica d’aquest any no comença fins els dia 20 de març a dos quarts d’onze menys sis minuts de la nit. Visca la lluna del cuc! I visca la primavera!

 

12/03/2023

S'HA DE LLEGIR, S'HA DE LLEGIR!

Si has llegit Hamlet, Machbet, El rei Lear i El somni d'una nit d'estiu, ja pots anar pel món llegint només instruccions tècniques.

05/03/2023

UN PETIT PROBLEMA

La naturalesa ens ha fet exclusivament per a la reproducció i nosaltres insistim en voler ser feliços.

27/02/2023

NICOLA STURGEON NO ÉS JOANA D’ARC

Nicola Sturgeon ha plegat. Era l’actiu polític més important per a la independència d’Escòcia i ja començava a tenir dificultats amb la justícia, ella i el seu marit. El Regne Unit també és un estat, no tan bèstia com l’estat espanyol al segle XXI però també capaç de fer malifetes. Ella ho sap i plega. Puigdemont no va plegar i ho paga car. Ell i molts altres. Va fer un “ara sí, ara no” al darrer moment però no va plegar ni es va entregar a la justícia espanyola. Alguns d’ERC no li han perdonat mai que no convoqués eleccions després de l’u d’octubre, per guanyar-les ells, tot dient-li de passada que les convocava per trenta monedes de plata. Els dos casos i els dos països són totalment incomparables, però Puigdemont també és l’actiu polític més important per a la independència de Catalunya. És més que probable que Sturgeon també plegui perquè s’adona que els funcionaris escocesos no paren de fer-li vagues pel sou, la van desgastant, i de la independència potser se’n recordaran després o ja no se’n recordaran. Perquè ella anava a això. I els suposats independentistes catalans que agafen tremolor de cames a l’hora de votar Puigdemont perquè els diuen que és la dreta, la pitjor qualificació per a algú del nostre petit país acostumat a l’anarquisme i al marxisme més estúpids, com si VOX, C’s i PP, PSOE, que vénen de fora no existissin ¿voleu dir que si des de Madrid els donessin una mica més de pinso això de la independència no s’ho tornarien a pensar?  Sturgeon, amb els embats en contra del Regne Unit i desgastada per les vagues dels propis funcionaris escocesos per l’economia immediata que al cap i a la fi ve de Londres, sap que la independència val més que una vida i ha dit que ja n’hi ha prou, que no pot prendre el te amb les amigues. El president Puigdemont penso que fa temps que no pren el te a Brussel·les, però cansat de lluitar contra l’estat espanyol i veient que els independentistes catalans voten més els qui més es rendeixen ¿a algú li estranyaria que un bon dia decidís anar a prendre el te a Suïssa per sempre més amb tota la seva família?

17/02/2023

ELS PERILLS DE LA FÍSICA TEÒRICA

La va perdre definitivament una nit que, després de fer l’amor, ell li va dir: “-Mai no t’adonaràs que la distància entre tu i jo és cada vegada més gran”. Ella es va alçar del llit, es va posar les calces amb una revolada, es va vestir, li a clavar dues plantofades i va sortir amb un gran cop de porta. Ell no va tenir temps de dir-li res més, ella no li va deixar explicar tot allò de la constant de Hubble, de l’expansió constant de l’espai que a petita escala no es detecta però que els astrònoms poden veure molt bé, que la distància entre dos punts que semblen fixos és cada vegada més gran amb el pas del temps, que l’espai es dilata acceleradament, que no saben a què es degut i que s’han inventat el nom d’energia fosca per explicar-ho d’alguna manera... Res, després no va tenir temps de res més. I sense voler, per dir-li la veritat física en una mena d'acudit, la va perdre per sempre.

02/02/2023

TÈCNIQUES  

 

Per aconseguir de sentir-nos una mica més feliços amb les coses que fem cada dia o que hem de fer cada dia, hi ha tècniques o suggestions que depenen de nosaltres mateixos. Es tracta de recordar, imaginar, recrear... la part meravellosa de la vida (que hi és) en qualsevol circumstància i de fugir de tot l’absurd, la desgràcia i la ignomínia (que també hi són sempre). És com el resultat final d’un ioga benèfic. Els cristians resen i és una tècnica mental o espiritual no gaire diferent, però les antigues tècniques orientals basades en el ioga que uneix el cos i la ment, penso que són infinitament superiors. Jo vaig aprendre a fer meditació amb la respiració. Ara, a vegades en faig una mica, estirat al llit abans de dormir per relaxar-me o al despertar i també assegut, caminant... alguns breus moments en els quals em ve de gust, en la posició que em trobo i amb consciència de la meva respiració. Només uns pocs minuts i a vegades menys, una sola respiració. Sense pensar res o pensant en algunes coses que em fan feliç, concretes o abstractes, a vegades alguns versos dels grans poetes. És com una pregària a la vida. La finalitat és la mateixa vida. Els monjos en fan hores i ho transformen en una finalitat en si mateixa, jo no ho faria mai perquè potser no cal fer res, només provar de sentir la il·lusió de viure, que ho és tot.

22/01/2023

EL FILÒSOF

Fa anys que, degut als meus estudis de ciències, vaig donar classes de química per al laboratori. Era una formació professional de segon grau en horari de vespre. L’alumnat era molt variat, des dels qui seguien la formació reglada i tenien uns divuit anys, fins altres de més grans que ja treballaven i volien un títol per trobar feina en empreses de química. Entre aquests n’hi havia un, d’una vintena d’anys, que no estava gaire equilibrat psicològicament, que seguia un tractament psiquiàtric i que faltava sovint a les classes, però quan venia es veia dotat d’una magnífica intel·ligència. Un dia em va dir que, a part del mínim que necessitava per a les classes, no llegia res i que no havia llegit mai cap llibre, però que el psiquiatra li havia recomanat de llegir i que seguint el seu consell havia llegit sencer el primer llibre de la seva vida que havia escollit ell mateix. Li vaig preguntar quin llibre era i la resposta va ser la següent: “-No recuerdo ahora el nombre del libro però me ha gustado muchísimo, es de un tío del qual no sé si has oído hablar: se llama Nietsche.”

10/01/2023

NADAL 2022

Per tots els morts de la guerra d’Ucraïna, sobretot per aquells joveníssims soldats que han mort, que van ser enviats al front amb tota la seva vida encara per davant i que no sabran mai què els ha passat.

25/12/2022

LA SEDICIÓ

¿Què ens importa realment als independentistes catalans que hagin substituït el delicte de sedició per un delicte de desordres públics que blanqueja els jutges delinqüents del Tribumal Supremo que s'haurien d'empresonar ells mateixos per prevaricar i encara és pitjor per a nosaltres perquè ens poden acusar igualment per qualsevol manifestació, burlant amb el llenguatge la justícia europea? En això hi han col·laborat part dels els nostres polítics que es diuen i es diran independentistes només perquè els votem, mentre fan tot el possible per evitar la independència. És pitjor per a nosaltres però al mateix temps és igual. ¿Què ens importa ja, si sabem que són capaços d’enviar-nos la seva policia i guàrdia civil, tota la seva força bruta utilitzada il·legalment, de matar-nos si cal,  per tal d’evitar la independència? Tot passa a un altre nivell. I des de Madrid diuen a la Unió Europea que estan “pacificant” Catalunya, en llenguatge totalment colonial, ja sense cap vergonya. Tot plegat comença a ser distret.

22/12/2022

 

PRIMERA LÍNIA DE RESISTÈNCIA

Tens un modern bazuka antitancs i un gran dipòsit de municions. El tancs enemics arriben un a un, cada dia, de cara a tu, cap a les vuit del matí. Van en línia, un darrere l’altre amb un decalatge de vint-i-quatre hores clavades. Tu , cada matí, molt abans d’arribar ja els veus de lluny estant amb els teus prismàtics i mentrestant  penses en tot el que has de fer, en la bellesa del dia i en les coses que faràs per ella. Això és així, totes les teves accions són per ella, encara que no en siguis sempre conscient. Quan el tanc arriba al teu abast, dispares i el destrueixes, sempre amb un sol projectil. De tant en tant recomptes el projectils que encara et queden al dipòsit de municions.

 

15/12/2022

CARÀCTER

Si et diuen d'algú que té molt de caràcter pensa que probablement es tracta d'un imbècil.

02/12/2022

EL TEMPS DELS NOSTRES RELLOTGES

Seria molt difícil que jo hagués pensat aquests meravellosos versos que fa pocs dies he mencionat de Shakespeare. I no ho dic pas per la seva dificultat, per la seva bellesa i profunditat, que també seria cert, sinó per la visió del món de qui els escriu. Aquest dormir eternament està concebut com una continuïtat en el temps, el temps dels morts que dormen per sempre. Un altre exemple podrien ser  les paraules que sembla que va dir Lord Byron en el terrible crematori del seu amic Pierce B. Shelley a la platja de Viareggio, després de rescatar el seu cos d'un naufragi, mig menjat pels peixos i que amarat en oli i vi, mai no s’acabava de cremar. És un meravellós vers del propi Shelley: He hath awakened from the dream of life: “S’ha despertat del somni de la vida” (trad. meva en present), com si hi hagués un altre temps posterior on els qui som vius i que ara somiem adormits, ja estem desperts. Sembla que, mentrestant, Byron va fer unes quantes braçades per l’aigua per deixondir-se una mica, entre els quatre que hi eren. Devia ser un funeral espantós. Pels mateixos motius anteriors, em sembla que aquest vers extraordinari, jo no l’hauria pensat mai. I en podriem trobar una infinitat en tota la literatura des del seus inicis, en un sentit semblant. En el moment de la mort, jo diria que el temps dels morts desapareix perquè és una qualitat de la vida, de la nostra vida. L’Univers és podrà expandir i difondre d’aquí a milers de milions d’anys en una immensitat de matèria i energia també totalment disgregada, on al final ni els fotons de la llum no existiran, o bé podrà recomençar infinites vegades un altre Univers com aquest que es va fent infinitament gran i al mateix temps sense llum i, per tant, ja que sense llum no pot haver-hi espai ni temps, també és al mateix temps un forat negre infinitament petit que s’haurà creat cada vegada potser per tornar a començar... Encara que no ho sabem del cert, sembla que tot podria anar per aquí. Però l’humà mort que era viu restarà sempre mort, a poc a poc completament disgregat en partícules elementals i per tant sense adonar-se de res, ni despert, ni somiant. Sense temps. Aprofitem, doncs, el temps dels nostres rellotges. I si hem de fer alguna cosa, fem-la ara mateix.

29/11/2022

POTSER SOMIAR                                                 

 

                                                         To die, to sleep;
To sleep: perchance to dream: ay, there's the rub;
For in that sleep of death what dreams may come...

Hamlet (W: Shakespeare)

 

Morir, dormir... dormir... i potser somiar...

Sí, aquest és l’obstacle: no saber

quins somnis acompanyaran el son etern...

Trad. Joan Sellent

En parlaré més endavant.

20/11/2022

IL·LUSIÓ (Definició)

Desig feliç.

15/11/2022

VIDA (Definició)

Qualitat de l'ésser que té la il·lusió de viure.

02/11/2022

EL DESTÍ

En la realitat més física i brutal som uns contenidors de gens, com tots els éssers vius, que els transmetem i els hem transmès, perquè si no fos així, qualsevol espècie ja no existiria. Tot passa com si hi hagués aquesta "finalitat" biològica inscrita als cromosomes  i transmesa ja al nàixer cada individu: replicar-se, encara que no sigui exactament una "finalitat" des del punt de vista biològic, però és una manera molt aproximada i fàcil d'explicar-ho. Sense ser-ne pròpiament conscients, tota la nostra vida es va preparant prèviament per satisfer aquesta necessitat biològica i més tard, passat el període reproductiu, s’hagi donat o no la reproducció, resta sempre romanent en el nostre capteniment, en els nostres costums i en la nostra vida diària, en la qual tot està modelat per complir aquella "finalitat" i, per tant, perdura i no es pot canviar... Potser podríem pensar en la manera de no ser massa infeliços en aquest context i, ben conscients de tot això, desenvolupar, si és necesari a la contra, totes les altres possibilitats de felicitat que ens ofereix la vida. També ens equivocaríem, com sempre, però potser podríem partir d'una essencial informació complementària a l'hora de prendre qualsevol decisió.

26/10/2022

FEIXISME

Al feixisme, a qualsevol nivell de violència, des de la més petita agressió personal fins al genocidi d’un poble, només hi ha una manera de combatre’l: a hòsties. Has de mesurar les teves forces, si ets més feble pots restar simplement sotmès perquè és la manera més confortable que trobes de sobreviure, també pots provar d’escapar-te com sigui de les seves urpes o bé, un cop valorades les teves forces, si veus que el pots guanyar pots provar de combatre’l i vèncer-lo. Has de saber que, si no ho has mesurat tot molt bé, pots perdre i aleshores se t’acarnissarà més que abans. I si guanyes, en el combat, també hi pots perdre la vida. Però si t’hi veus en cor, valdrà sempre la pena.

09/10/2022

CATALUNYA I ESCÒCIA

Els qui s’emmirallen amb Escòcia per aconseguir la independència de Catalunya amb símils per a consum intern, apart de la manera de ser del poble escocès i de la democràcia anglesa, del pacifisme submís del poble català i de la violència que desplegaria l’estat espanyol, a vegades s’obliden d’altres aspectes essencials. Com per exemple que la vulnerabilitat d’Escòcia en matèria fiscal està democràticament limitada, que només Catalunya ha aportat més diners a Espanya en forma de fiscalitat esbiaixada (el 8% del PIB) que els que li ha aportat la UE en tots els anys anteriors (el dèficit fiscal dels països catalans és d’una desproporció de tal calibre que Espanya no s’atreveix a publicar les balances fiscals ni que siguin manipulades i Catalunya no disposa ni de poder democràtic per a exigir-les!), que a la UE l’interessaria la independència i el posterior ingrés d’Escòcia per facilitar la relació comercial i que, en canvi, en el cas de Catalunya aquesta relació ja existeix i la seva independència suposaria la fallida econòmica d’Espanya que és un dels seus estats grans i a la UE no li interessa de cap manera.

02/10/2022  

TV3

S’ha anat convertint de “la televisió de Catalunya” a “una televisió de poble”, no del poble sinó de poble o poblet en el qual també es va convertint Catalunya. Suposo que hi ha problemes de sous elevats sense retocar, cobertures, etc. És clar, faltaria més. Si mires alguna vegada el 3/24, et trobes immers en una roda d’esports (la gastroenteritis que inhabilita un jugador  de handbol del Cáceres), successos (alguna baralla pel haixix), anuncis (bastants en castellà que és el que ven), alguna notícia internacional inel·ludible (la mort d’Elisabet II), quatres notícies locals sense suc ni bruc (amb entrevistes banals a passants quasi sempre en castellà), el temps (pedregades a la vista), esports, successos, anuncis, una notícia, el Parlament, los debates del Congreso de los diputados, entrevistes pel carrer al primer que passa, el temps, esports, successos, anuncis... Fes la prova, obre quan vulguis a qualsevol hora i sabràs sempre tot allò que vulguis saber del nostre poblet.

25/09/2022

ESCRIPTORS

Els qui tenen coses a dir gairebé no escriuen perquè ja se les saben, en canvi els qui no tenen res a dir no paren d'escriure a veure si n'encerten alguna.

18/09/2022

LES MANIFESTACIONS DE L’ONZE DE SETEMBRE I DE L’U D’OCTUBRE DEL 2022

No hi aniré. He anat a totes les manifestacions que s’han fet en nom de les llibertats de Catalunya la darrera dècada, però aquesta vegada és la primera que no hi aniré. No aniré a celebrar cap de les dues derrotes rels, encara que per l'actitud dels catalans que hi van ser es puguin considerar victòries. Aquests darrers deu anys, després de totes les manifestacions pacífiques més multitudinàries d’Europa per la independència de Catalunya, m’he convençut que Catalunya no es mereix la independència, ni els seus polítics, ni els seus ciutadans que es diuen independentistes i que, després, acaben votant els polítics que més es rendeixen. I a la manifestació per la pròxima derrota, perquè tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre, tampoc no hi aniré. Bandera medieval amb la creu vermella de Sant Jordi, bandera estelada com un somni meravellós i bandera negra fins al final. Només seríem independents si es donés a l'atzar una circumstància internacional favorable totalment inesperada.

09/09/2022

CHOMSKY


Molts intel•lectuals europeus que es diuen d'esquerra estan fascinats per les idees de Noam Chomsky. Jo també estic d’acord amb moltes de les seves propostes polítiques, sobretot estic profundament d’acord amb el seu activisme i la seva defensa dels drets humans, arreu del món. És un del lingüistes més importants del segle XX, però també un dels pensadors, analistes polítics i activistes més significatius del segle XX i de començaments del segle XXI. També és un crític des de dins i, per tant, un dissident, de moltes de les polítiques i malvestats dels Estats Units d’Amèrica, posició que no és fàcil de mantenir. Ara bé, penso que és precisament a partir d’aquesta darrera posició, que és tan reconegut a Europa per uns intel•lectuals europeus fascinats per Marx fins a la medul•la i que potser encara esperen, sense poder-ho dir, la dictadura del proletariat que hauria de precedir la societat sense classes. Però sembla que les grans dictadures actuals no són precisament del proletariat, ni a Xina, ni a Rússia... ni a Corea del Nord, que vénen totes d'aquells pensaments. I és que la gran importància de Marx no va ser en economia, en sociologia, ni en filosofia, sinó en una profecia que va canviar la història del segle XX. Fallida com totes les profecies. I Chomski, quan l'escolto o el llegeixo, a vegades em fa pensar que de profecies en sap tant com qualsevol de nosaltres. I per això em sembla que analitza, pensa, actua... i no en fa.


29/08/2022​

FATWA

On són els milions de musulmans que viuen als països democràtics manifestant-se i condemnant l'atac a Salman Rushdie? Potser ho fan d'amagat a les seves mesquites, debatent sobre la caducitat de les fatwes? La imbecil·litat d'Occident amb els musulmans, sobretot els partits occidentals que s'autoanomenen d'esquerra, no té límits.

13/08/22

LA REPRODUCCIÓ

La diferència entre els humans i els altres animals és l'autoconsciència que sorgeix de la capacitat d'abstracció. I aquesta consciència ens permet decidir de manera més lliure que els altres animals sobre algunes coses. No dic totalment lliure, però sí més lliure. Per posar un exemple extrem, podríem decidir no reproduir-nos; i el altres animals, en canvi, no ho poden fer. De fet, els monjos de Montserrat ho fan, les monges Clarisses també. Si ho féssim tots deixaríem d'existir com a espècie. Els altres animals no poden perquè precisament viuen per aquest fet, com nosaltres, però els humans hem desenvolupat de manera evolutiva una part del cervell que ens permet acabar voluntàriament amb totes les espècies, inclosa la nostra.

06/08/2022

DUES TRAÏCIONS 

Ara, al juliol, som gairebé a la mateixa distància, passat i futur, de dos mesos del calendari que van ser històrics per a Catalunya i que en la realitat es van produir en uns tres segles de diferència. Maig i setembre, el trenta-u de maig i l’onze de setembre. L'onze de setembre és la festa nacional de Catalunya que celebra la defensa de Barcelona de 1714 contra l’exèrcit borbònic, tots ho sabem. Finalment aquella desigual batalla va acabar amb una derrota per moltes raons, la més important seria la inhibició d’Anglaterra que s'hi havia compromès, després que l’Arxiduc Carles que defensava Catalunya fos coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, no fos que tingués massa poder. De fet, Barcelona i Catalunya varen ser derrotades per una traïció d’Anglaterra. Però sembla que es vol donar a entendre popularment que la decadència de Catalunya com a nació comença allí mateix, amb el domini del rei castellà Felip V. I no és així, tots sabem que havia començat més de tres-cents anys abans. I en circumstàncies que val la pena recordar per moltes raons, una d’elles per la simple curiositat històrica, però altres relacionades amb fets que deixen obertes moltes sospites o més aviat aclareixen coses. Sabem que el 31 de maig de l’any 1410, mor sense descendència homologada el rei Martí l’Humà, el darrer rei de la Casa de Barcelona que havia estat el principal llinatge nobiliari de la corona de Catalunya i Aragó. Després de la mort del rei Martí es produeix un interregne que prepara el compromís de Casp i acaba en aquesta mateixa vila el 28 de Juny de 1412, quan després d’una missa, Vicent Ferrer proclama nou rei: Ferran (dit d’Antequera), castellà de la casa de Trastàmara. D’això fa més de sis segles. La historiografia d’aquell període és important, no s’acaba ni s’acabarà, però sí que val la pena saber qui llegim; si llegim algú del segle XV, pròxim als fets, o algú del segle XXI; si llegim algun vassall dels Trastàmara o algun servidor dels comtes de Barcelona; si llegim un partidari de la unitat d’Espanya o un partidari de la independència de Catalunya, etc. Però és curiós de saber, per exemple, que hi ha interpretacions que recullen historiadors posteriors i que procedeixen de mossèn Borra, que era un bufó reial testimoni directe dels fets, del que diuen, entre altres coses, que va provocar la mort del rei d’un atac de riure quan li va explicar  que havia vist una mena d’ase penjat d’un arbre per la cua, com a càstig per haver-se menjat unes figues. És fals, gairebé segur, però no és una cosa totalment menor, perquè es pot trobar el nostre rei Martí, entre una llista històrica internacional de diversos morts per atacs d’hilaritat, com una mena de conya. Tots els historiadors, en canvi, estan d’acord que el rei va emmalaltir després de sopar el dia 29 de Maig al monestir de Santa Maria de Valldonzella, situat aleshores extramurs, aproximadament on ara hi ha la plaça d’Espanya de Barcelona, a la cruïlla del Paral·lel amb l’Avinguda Mistral. I va morir allí mateix el dia 31 de maig cap al migdia. Aquells dies s'havia iniciat la gran traïció d'alguns catalans al seu propi país. Vull acabar aquesta nota amb les contundents paraules finals d’un treball de la historiadora Maria Teresa Ferrer sobre aquest període: Amb Martí l’Humà s’acabà la dinastia de la Casa de Barcelona, que havia regit les terres catalanes des del segle viii, quan s’havia iniciat amb el comte Borrell d’Urgell-Cerdanya i comte d’Osona, pare de Sunifred i avi de Guifré el Pelós. La nova dinastia no s’arrelà a Catalunya i no fou mai catalana de llengua i de cultura, com ho havia estat la Casa de Barcelona.

28/07/2022

POTSER LAURA BORRÀS TAMBÉ TINDRÀ COMPTES A SUÏSSA?

Els de la CUP, ERC i es Comuns, sabien perfectament de què anava allò dels comptes a Suïssa de Mas, els comptes a Suïssa del Trias i ara saben perfectament què passa amb els fraccionaments de la Borràs. També es van acarnissar fins al límit digestiu amb la deixa de l’avi Florenci i els diners d’Andorra. Però els anava bé pels vots. Enganyar tothom per alinear-se amb la vertadera dreta de VOX, C’s, PP, PSOE i m’en deixo algun... però sempre dient que ataquen la dreta, la dreta cada vegada més socialdemòcrata del propi país, més a l’esquerra que qualsevol dreta europea. Però al meu país d'infeliços diria que gairebé si no estàs d’acord amb els antisistema de la CUP, ets la dreta, ets dels dolents per definició. La CUP, ERC, el Comuns, l’aleshores ICV, sobretot aquests dos darrers, i no sé quins altres aliats més... ja fa molt de temps que em van començar a fer un cert fàstic com a organitzacions (no em refereixo a moltes de les persones de bona fe que els formen o els voten sinó al conjunt de les organitzacions), entre altes coses perquè s'atorguen sempre a sí mateixes el valor moral com a carta de presentació. Són els bons per decret diví de Marx, Lenin i Stalin. Tres persones en un sol vàter. I Putin? Perquè diuen que la culpa d’una guerra brutal com és la invasió d’un país demòcrata (amb tots els defectes, molts, però demòcrata), per un altre de completament autoritari amb la intenció d’annexionar-lo, és culpa de l’OTAN que s’hi ha acostat massa. Mireu Finlàndia i Suècia com la demanen ara, de por que tenen del veí. ¿No hi tenen dret, com a països demòcrates, a decidir amb qui volen establir aliances? També potser us diran que els ucraïnesos no s’haurien de defensar i sobretot que ningú no els hauria de proporcionar armes, que això només ho fa la dreta. I si a aquells que en diuen la dreta, encara que siguin socialdemòcrates i en alguns casos més pròpiament d'esquerres que ells, els persegueixen els jutges i els demanen presó per saltar-se un semàfor sense cap perill, doncs ben fet, perquè no es poden saltar els semàfors. Potser algun dia em faran vomitar, però els ho faré a sobre.

13/07/2022

L’EIX SOCIAL

¿T’has preguntat alguna vegada perquè una gran part de l’esquerra catalana, que diu sempre que defensa de paraula l’alliberament dels pobles, quan es tracta de l’alliberament del seu propi poble de Catalunya, aleshores diu que prioritza l’eix social? Saben perfectament que una gran part dels problemes socials de les classes més necessitades de Catalunya quedarien solucionats amb la independència comptant amb la vessant econòmica. Aquest és només un exemple, passa en molts altres casos. Com una gran part de l’esquerra europea, sempre han viscut de dir que faran la revolució i s’han adonat que ja n’hi ha prou amb dir-ho per ser votats i cobrar el sou de parlamentari corresponent. I sobretot evitar qualsevol revolució per poder-ho continuar dient. T'estranya que la gent voti cada vegada més qualsevol partit de dreta, de l'extrema dreta i, en el cas de l'estat espanyol, fins a VOX? 

12/07/2022

ESTRATÈGIA CATALANA

Quan algú t’ataca sense motiu, només per destruir-te, el millor que pots fer no és contraatacar per defensar-te, sinó explicar-li raonadament que allò està mal fet, que no ho ha de fer. I si no et fa cas i et continua atacant, tu vas i li tornes a explicar. I així... Encara que duri anys o potser alguns segles. Tu sempre així... no cal defensar-se dels enemics, només s'han de convèncer, la bondat sempre triomfa. Ho hem de fer saber a tot el món perquè és un èxit català i completament original. No sé d’on ho hem tret, però segur que no és del gran Sunzi o Sun Tzu, com vulgues dir-li.

29/06/2022

ELS UIGURS

És simplement un genocidi de manual efectuat per una de les potències més grans del planeta, a la vista de tothom. Quin problema hi ha? Sembla que ningú no ho pot impedir. El problema es presenta, per exemple, quan un home que té gana i no té diners surt per la porta d'entrada d'un supermercat amb un carretó ple d'aliments per a ell i la seva família, pensant que potser ningú no el veurà. No té diners, és a dir no té poder per a emportar-se’ls. Si el sistema de seguretat no se n’adona començarà el problema per a l’empresa de seguretat o potser simplement per al vigilant de seguretat, si n’hi havia, perquè pot perdre la feina. Si l’enxampen, hi haurà una denúncia, els mossos potser tindran algun problema amb el protocol exacte que s’ha de seguir en el cas en qüestió i després algun jutge potser també tindrà algun problema d’interpretació de la llei en aquest cas concret. I finalment, el lladre també tindrà un problema en l’execució de la pena, de diners o de presó, que haurà de solucionar com pugui. I tot sortirà als telenotícies dels mitjans de proximitat. Però en el cas de l’assassinat, la detenció i la deportació continuades dels uigurs que és un fet d'abast mundial i que tothom sap, quin problema hi ha? N’hi veieu algun? I si no hi ha cap problema i tothom ja ho sap, per què ha de sortir al telenotícies?

26/06/2022

ABSTRACCIÓ

Allò que als humans ens fa diferents de tots els altres animals, és la nostra capacitat d’abstracció. Abstracció és la capacitat d'aïllar conceptualment un objecte d’un altre o unes propietats d'un objecte d’unes altres, que també comporta la possibilitat d’identificar els components fonamentals d'un fenomen per damunt dels secundaris. Naixem, vivim i morim com els animals. Som animals, amb aquesta capacitat de més i amb moltes altres capacitats de menys.

18/06/2022

NINGÚ NO SE N’ADONA?

A l’inici de la guerra de l’Iraq, a Europa hi va haver moltes manifestacions en contra però cap de comparable amb les de Roma i Barcelona, quant a presència de manifestants. Ara només em referiré a Barcelona, que si es mira en proporció a la població va ser la més multitudinària. Barcelona va ser referència mundial en contra de la guerra de l’Iraq. Es tractava d’una guerra encapçalada per tres països democràtics, USA, UK i Espanya (amb tots els seus defectes de democràcia, com a tot arreu), en contra d’una potència autocràtica, en base a una informació totalment falsa sobre suposades armes de destrucció massiva que es podien utilitzar de manera gairebé  instantània contra tot el món, amb el fantasma d’Al-Qaida al darrere. És probable que el mateix president Bush (a més de l’intent de revenja per les torres bessones) fos enganyat pels seus propis serveis secrets, que Blair fos enganyat per Bush i que Aznar s’apuntés a la festa. Havia de ser una guerra d’entrada i sortida. Hem de convenir que, en aquells moments, gairebé ningú no sabia res més, però sí que la gent del carrer s’ensumava algunes coses. I les ensumava bé. Per això es van manifestar contra la guerra que, a més, va ser estratègicament nefasta. Però ara no cal que ningú ensumi res, ara és evident. Ara que una gran potència autocràtica com Rússia, envaeix un país democràtic per quedar-s’hi (més aviat per quedar-se’l, encara que no ha pogut), on són les grans manifestacions? En lloc d’això trobareu retrets, als mitjans d’una suposada esquerra, sobre la legítima defensa d’Ucraïna i sobre l’existència de l’extrema dreta al batalló Azov. També llegireu que Ucraïna és un titella de la UE i que aquesta és un titella de l'OTAN.  També que l’OTAN s’ha acostat massa a Rússia i que això és una provocació. Com si qualsevol país democràtic no fos lliure d’establir aliances amb qui volgués, només perquè té un lleó a la vora que s’enfada. Segurament que hi ha poca gent més lluny que jo mateix de VOX, però ¿si Espanya fos envaïda per Rússia, els de VOX no podrien lluitar? ¿Si a Barcelona caiguessin míssils russos, diríem que Rússia pot tenir una mica de raó, perquè a Espanya existeix VOX? La que s'autoanomena esquerra a tot el món, ja fa molts anys, potser algun segle, que té un problema... I Catalunya n'és gairebé sempre la punta de llança.

06/06/2022

UN PETIT PROBLEMA LITERARI

Tinc un problema literari que és insignificant per al desenvolupament de la meva vida però que se m’ha accentuat moltíssim amb l’edat. I seria llarg d’explicar. Provaré de resumir-ho en una sola frase i en un sol exemple gairebé excessiu, extrem i concret, però que es podria multiplicar en mil situacions diferents, infinitament més lleugeres: M’interessa molt més l'actitud vital que hi ha al darrere dels comentaris que fa l’Àlex Corretja en la retransmissió d’un partit de tennis que no pas la que hi ha al darrere de les intel·ligents frases i llibres d’Émile Cioran. No hi puc fer més i no vull fer res per revertir-ho, al contrari, em sembla que vaig bé...

 

27/05/2022

L’ABSURD

L’absurd és tan absurd que a més de portar-nos a la desesperació intel·lectual és la font del riure.

22/05/2022

SUGGESTIÓ POÈTICA

Sentir l’infinit i estimar la vida. És com morir-se de nit, estirat a terra, mirant el cel amb totes les seves estrelles, sempre a punt per alçar-se l’endemà matí.

10/05/2022

DES DE LA GLÒRIA

Ah, si! La vida! Aquell joc on el premi és el goig de viure, ser una mica feliços o no ser massa infeliços... Siguis qui siguis, quan neixes començes a jugar aquest joc, no te’n pots escapar, siguis ric o pobre, ruc o savi, brutalment malèvol o esforçadament benèfic. A vegades guanyes, a vegades perds... i al final acabes perdent, encara que ho haguessis guanyat sempre tot.

06/05/2022

NI UNA GOTA DE SANG

S'ha de ser ximple des del bàndol independentista o simplement interessat en el fracàs de qualsevol possibilitat d’independència per fer l’afirmació que “la independència de Catalunya no val ni una gota de sang”, després de sis segles d’agressions constants, tortures, assassinats, intent continuat de genocidi, etc... per part d’Espanya. I la majoria de catalans s’ho creuen. No sé a quina sang es refereixen, perquè sang catalana en va córrer moltíssima durant segles i darrerament també n'ha corregut, per exemple en forma d'ulls buidats dels joves que exposaven els seus cossos al davant d'una policia armada fins a les dents, mentre els nostres polítics es posaven de genolls i una gran part de la població que es diu independentista criticava aquells joves només per haver cremat alguns contenidors. No és seny, és covardia. Només cal que ens amenacin i ja poden fer el que vulguin. Ells ho saben. I així no farem mai res. Ah! sí, potser cursets de resistència pacífica fins que ens degollin.

27/04/2022

LA INTRANSCENDÈNCIA HUMANA

Si penses en temps còsmic, d’aquí a mil anys, d’aquí a deu mil anys, d’aquí a cent mil anys, d’aquí a un milió d’anys... què en serà de la humanitat. És molt possible que ens haguem extingit. I si no, què és allò que en quedarà de les nostres accions actuals? Que n’haurà transcendit als nostres descendents, humans o posthumans, a part de la descendència mateixa? Hi ha una mena de transcendència humana que està arrelada en les nostres accions. Per exemple, tenir fills i educar-los és transcendent en la mesura que ens ultrapassa a nosaltres mateixos i a la nostra pròpia vida. En aquest sentit material i en molts camps diferents, hi hauria éssers més transcendents que uns altres. Ho podríem veure en totes les arts, ciències i oficis humans. Podrem dir, per exemple, que Isaac Newton és molt transcendent en el món de la física, Michelangelo Buonarroti en el món de la pintura, William Shakespeare en el món de la literatura i, en canvi, com a contrast, la majoria de pintors, físics o literats menys transcendents en el seu camp. També podríem comparar la transcendència política de Hitler amb la de cada un dels soldats alemanys anònims que van morir en la segona guerra mundial del segle XX, etc. l en aquest sentit la majoria de la humanitat ens podria semblar poc transcendent si no fos per la seva descendència mateixa i l’amor als fills. Aquest concepte de transcendència que en podríem dir material o animal, fonamental en l’evolució humana i en la nostra vida diària, ha estat des de sempre una aspiració dels éssers humans. És el fet d’aportar alguna cosa de la seva vida a les generacions futures, deixar com a mínim alguna cosa per a la generació següent. Sembla inscrit als nostres gens, com ho és la necessitat de la descendència per a la supervivència de l’espècie. Aquest fet de pensar en les generacions futures, que transcendeix la pròpia vida al mateix temps que l’afirma, ha de tenir una connexió profunda amb la felicitat humana. L’astrònom danès del segle XVI, Tycho Brahe, reconegut per les seves grans aportacions a l’observació telescòpica dels astres, en la seva agonia repetia la frase: Non frustra vixisse vidcor (Que no hagi viscut en va). Però què en quedarà de Brahe, de Newton, de Michelangelo o de Shakespeare en la cultura d’aquí a mil, deu mil, cent mil o un milió d’anys... si hi arribéssim? Potser només una mena de minúscula retícula en un immens mosaic, gairebé infinit? O res, en el cas que la humanitat s’hagi autodestruït o extingit per diferents causes. Però hi ha una altra transcendència que és la dels místics, l’experiència íntima de l’infinit i de l’eternitat com una meravella del propi ésser, que supera qualsevol dimensió espacial i temporal. Aquesta extraordinària transcendència que experimenten els místics de totes les èpoques, potser també necessita sentir com a contrast per produir-se, la intranscendència material humana en el cosmos, el no res de la humanitat perduda en la realitat còsmica.

22/04/2022

LA PART MERAVELLOSA

Ningú no  pot negar que a la vida hi ha circumstàncies concretes tan doloroses i absurdes que ens fan ser completament infeliços. I n'hi ha d'altres que ens fan feliços i que, a vegades, fins i tot ens semblen meravelloses. La principal finalitat de les nostres accions hauria de ser evitar el dolor, encara que a vegades sigui inevitable. De fet les accions de la majoria d’éssers humans ja van inconscientment en aquesta direcció per a la seva pròpia felicitat. Però en moltes circumstàncies a costa de la felicitat dels altres. Caldria ser-ne conscients i arrelar-nos en aquella part de la vida que ens sembla meravellosa i que ens pot fer a tots una mica més feliços. La majoria de filosofies són només escarafalls d’aquesta simple realitat.

16/04/2022

ESPIRITUALITAT ANIMAL

L’espiritualitat que tenim tots els éssers humans pel simple fet de ser-ho, tant si som savis com rucs, ateus, creients o sense cap creença religiosa (encara que històricament l’espiritualitat més natural ha estat sempre segrestada per les religions i es confon amb les seves pràctiques) és la resposta a la simple pregunta: “¿Com t’ho prens tot això de la vida (de l'amor i de la mort)?” És, en definitiva, l'actitud de fons. Aquesta resposta que no  es pot expressar en llenguatge lògic sinó en actes, moltes vegades està relacionada amb el sentiment d’unitat amb els altres éssers i amb tota la naturalesa (la mística que també tenim pel sol fet de ser humans i que podria ser la nostra comunicació sensitiva conscient amb la realitat viscuda o somiada), també amb la poca metafísica que encara resisteix l’èxit de la física moderna, amb l’ètica i amb l’estètica. I amb les coses de la vida... Res d’això no es pot reduir al pensament més abstracte ni a la ciència.

06/04/2022

SINGULARITATS

                           

Hi ha esdeveniments que només t’han passat una vegada, que han estat cabdals per a la teva vida, que aleshores ni te’n vas adonar i que no et tornaran a passar mai més.

01/04/2022

LA GRAN RECERCA

Quan era un nen, de la mà dels capellans (aleshores per tot arreu trobaves capellans), vaig començar a cercar Déu. Ara ja m’he fet vell, no l’he trobat i em sembla que encara segueixo la mateixa recerca, però d'una manera totalment diferent. Primer era per amor, però l'amor el trobava en altres cossos. I aquell possible Déu, considerat en abstracte, també es va anar diluint en múltiples possibilitats de sentit per a la meva vida. Però aquell Déu que m'explicaven els capellans, si un dia el trobés (fet impossible), seria per cagar-m’hi suaument per sempre més, sense fer gaire força. I tampoc sense cap relació amb els esdeveniments de la meva vida, no em puc queixar per això, sinó que ha estat una mena de presa de consciència social, la consciència de l'abandonament per part d'aquell Déu de la humanitat sencera (Eli, Eli, lama sabactani).

24/03/2022

LA POR DELS CATALANS

Com anava allò...? Ah, sí! ”El teu poder és la meva por, si jo no tinc por tu ja no tens poder.” I ja està. Mira que fàcil és de recitar la poesia. Però els catalans hem demostrat que tenim por, molta por. Sort. Perquè no tenir por és una mena de demència. S'ha de saber superar i, a vegades, és difícil. Si no es supera es transforma en covardia. No és només la por a la repressió de l’estat espanyol, que és una de les pors i les covardies més grans dels catalans, sinó que em sembla que també és la por de guanyar, de tenir finalment tot el poder que fa segles que no tenim, tan acostumats a no tenir-lo.

08/03/2022

AUTORITARIS I DEMÓCRATES

Són les dues categories en les quals hauríem de dividir tant els partits polítics  com els estats moderns, si ens volem entendre una mica a l’hora de classificar-los i acabar d’una punyetera vegada amb la manipulació del binomi dreta-esquerra, que sobretot a partir de la segona meitat del segle XX ha estat un refugi de demagogs intel·lectuals i de polítics vividors, sense que una cosa no exclogui l’altra. Cap de les dues categories, tant l’autoritarisme com la democràcia no són mai pures, sinó que l’autoritarisme va des del feixisme més salvatge fins a les democràcies més imperfectes i les democràcies poden ser de bastant bona qualitat o bé a l'inrevés, només simulades i pròximes a règims completament autoritaris i feixistes, però amb una gradació de qualitat entre elles que és verificable, només amb uns quants paràmetres adequadament establerts i relacionats amb la possible qualitat de vida dels ciutadans. Ni més ni menys, és allò que fa periòdicament la revista The Economist amb tots els països, que hauria de ser extensible als models de país que defensen els partits polítics i, per tant, directament extensible als mateixos partits polítics i als diputats de cada partit i de cada país. Per exemple, The Economist , per a l’any 2021, situa Noruega com el país amb més qualitat democràtica i l’Afganistan com el país més autoritari del món. Podeu consultar la revista amb dades numèriques contrastades, però amb una mica d’imaginació i també per jugar una estona, potser podríeu anar situant entremig d’aquests dos extrems i de manera purament intuïtiva molts dels altres països. I si després de fer-ho consulteu els resultats a The Economist també podríeu tenir alguna sorpresa. Però s'ha d'acabar per sempre més amb la collonada del binomi demagògic dreta-esquerra que en les condicions actuals no és mesurable de cap manera i que només serveix per a la desqualificació mútua, la baralla interessada dels vividors dels partits i la desinformació de la societat.

03/03/2022

ELS BONS

Els diputats d'una gran part de l’esquerra de la segona meitat del segle XX s'ha acostumat a un relat molt senzill per ser votats i guanyar un sou considerable sense haver de treballar: dius que ets d’esquerres i ja pots fer allò que vulguis perquè ets dels bons i els altres són els de dretes i, per tant, els dolents. Sobretot has de dir que vols fer alguna cosa com la revolució i anar fent sempre tot el possible per tal d’evitar-la. I si per qualsevol cosa, d'una proposta nova de millora social possible i avançada, un d’aquests vividors diu que és una proposta de dretes, ja ha begut oli. Són uns farsants que viuen dels diners públics al simple cost de fer creure a tothom que són els bons per ser votats. A l’altra banda hi ha tota la dreta de veritat i al final la dreta més dura, que són uns simples feixistes i fills de puta. La diferència no és entre esquerra i dreta sinó entre demòcrates i autoritaris que, amb matisos, ni ha a tot arreu i a totes dues bandes.

26/02/2022

EL SENTIT

Tota la meva vida hauria tingut sentit només que hagués tingut la força suficient per enviar alguns dels grans fills de puta que governen el món a la condició de mendicants. A hòsties. Al davant d'això, tota la resta que pugui fer és minúscul.

12/02/2022

NI SENY NI RAUXA

Hi havia un país de covards, un país que tenia la síndrome d’indefensió apresa, després d’una mitja dotzena de segles de colonització més o menys rebutjada, acceptada per alguns i suportada per uns altres. Aquesta síndrome, entre altres coses, té una simptomatologia que no et deixa ser lliure encara que ho puguis ser, perquè després de tantes garrotades rebudes al provar d’obrir una porta que has trobat sempre tancada, ja has perdut la simple capacitat d'alçar-te per anar-la a obrir encara que en tinguis la clau. En aquell país també hi havia uns quants homes sans i valents, però eren més aviat joves i podien ser enganyats amb relativa facilitat. A aquests els deien arrauxats només per contrast amb els covards que sempre s’amagaven sota el seny. 

02/02/2022

ÈTICA 3

Fa temps, tot recordant els meus pares amb un agraïment infinit, vaig escriure per a ells aquest pensament que em va semblar feliç:

La vida és un regal que és dóna amb alegria.

Encara que sempre hi haurà gent que aquest regal te’l voldrà robar, que també et pot explotar a les mans si el manipules malament i que al final, ningú no sap ni com ni quan, l’acabaràs perdent. Però hauries de mirar de no perdre l’alegria del fons del teu ésser. La vida l’hauries de provar de viure com un regal que, sense voler, potser també podria ser un petit regal per a algú altre. 

26/01/2022

ÈTICA 2

Cerca l’alegria de viure i procura no menystenir mai ningú... perquè qualsevol ésser humà s’assembla molt a tu. I no calen gaires filosofies.

24/01/2022

ÈTICA 1

Faig allò que fa la majoria de la humanitat, cerco la felicitat i l'alegria de viure, però no sóc gens original, faig allò que m'agrada. No faig  res de tot allò que molts filòsofs, escriptors, pensadors, religiosos, poetes... etc. diuen d'alguna manera que s’ha de fer. Entre altres coses, diuen moltes ximpleries. Sí que escolto els científics, per si de cas, que són els únics que toquen os.

12/01/2022

DEFINICIÓ DE CATALÀ A PARTIR DE L’ANY 2021

Català és un estrany tipus d’individu que quan més hòsties li fot un altre més ganes té de dialogar amb ell.

02/01/2022

POEMA DE NADAL

                        Recordant els éssers estimats que ja no hi  són

Oh! no vull viure, no vull viure,

no vull viure... que és Nadal.

22/12/2021

LA LLIBERTAT

Mentre un ésser pugui escollir de forma conscient i sense ser forçat per un altre entre algunes possibilitats reals, per exemple entre menjar patates o menjar  mongetes, menjar-ne de les dues o no menjar-ne de cap de les dues, hi haurà metafísica.

23/11/2021

INSPIRACIÓ

La inspiració poètica, si existeix, s’assembla a l’emoció de l’amor, a l’emoció d’un inesperat descobriment científic, és la certesa d’alguna cosa nova i meravellosa al fons de l'ànima.

12/11/2021

NEGAR DÉU

A partir de la il·lustració s’acostuma a negar l’existència de Déu des del punt de vista filosòfic, però el problema no és negar Déu, que és inevitable i marca el final d’una submissió, el problema és que des d'aleshores hi ha hagut intel·lectuals que els semblava que podrien explicar el món, que podrien entendre allò que ens passa. 

02/11/2021

TÀCITO

El tinent coronel Baena, de la guàrdia civil, encarregat de la investigació sobre l’u d’Octubre, que utilitzava a Twitter el pseudònim Tàcito per escriure contra l’independentisme i que era el cervell de les acusacions falses en el judici contra les independentistes catalans, va ser després ascendit a comandant en cap de la guàrdia civil de Barcelona per pagar-li els serveis prestats, com sempre fan. Aquí es torna a veure, també com sempre, la voluntat de sotmetre per la força el poble colonitzat de Catalunya, que no té ni el més mínim poder per evitar uns nomenaments d’aquests tipus. I mentrestant els independentistes catalans, el poble que de Catalunya  que es diu independentista, vota sobretot aquells que volen dialogar, que és només un eufemisme de rendir-se. Doncs, som-hi nois, el govern ha de governar i cobrar el seu sou per anar dialogant amb aquells que mentrestant ens van liquidant! I quan més dialoguen més ens liquiden. Què voleu que facin, si més els voteu quan més es rendeixen! Endavant, tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre. I ara no és culpa dels polítics que ja han demostrat clarament durant més d'aquests darrers tres anys allò que volen fer i que faran, sinó dels qui els han votat per a fer-ho, és a dir, dels qui diuen que són el poble independentista de Catalunya. Que tothom sàpiga el forat on som de la derrota, sense excuses. Tàcito.

21/10/2021

FONAMENTS DE QUALSEVOL PROGRÉS PERSONAL

Tècnica, feeling i repeticions. I dels dos primers que ningú em pregunti si es abans l’ou o la gallina. Pren l'exemple que vulguis, la música, el tennis, la mística, la física...

15/10/2021

JOCS D’AMOR

Dels vint als trenta o trenta-cinc anys, en els jocs d’amor i sexe, una majoria de nois es diverteixen i una majoria de noies es juguen la resta de la seva vida.

04/10/2021

SIMPLIFICANT

Fa molts anys vaig sentir com una noia enamorada deia: “Com m‘agrada de viure!” Ho he recordat sempre. És evident que ella no era conscient que estava enunciant d'una determinada manera el principi fonamental de totes les filosofies de la humanitat. I no només de les filosofies sinó el principi fonamental de tota la humanitat. I molts filòsofs i poetes de tota la història, quan els llegeixes, fan pensar que no el sabien, ni el saben.

26/09/2021

QUAN ESCRIUS?

Només quan tinc alguna cosa a dir-me a mi mateix, que encara no sé ben bé com formular-la i que penso que pot interessar a algú altre.

07/09/2021

LA DIADA DE 2021

Els independentistes surten al carrer amb banderes estelades a cridar independència i unitat, però ells mateixos han votat més els polítics que han fet més per trencar la unitat i, de fet, evitar la independència tot fent veure que la defensen. També ho fan perquè els agraden aquests discursos patriòtics, els aplecs i les banderes. I no volen perdre aquestes darreres trobades esplèndides que els han durat més de deu anys. Però duren cada any un dia. Així no farem mai res. Ho escric amb tot el meu amor i tot el meu dolor. Visca els països catalans, visca l'estelada i la bandera negra de Santa Eulàlia fins a la desaparició.

11/09/2021

VERGONYA

No m'havia passat mai. Sento vergonya de ser català, de ser un més entre la gent del meu país que fa més de sis-cents anys que està colonitzat per Espanya i que quan prova d’alliberar-se per enèsima vegada a la història, els ocupants els menystenen i apallissen. Fins aquí res de l’altre món, era d’esperar de l'estat espanyol. Però a les primeres hòsties que ens foten, sempre n’hi ha uns de nosaltres que els agafen unes ganes irresistibles de dialogar, que diuen que sobretot s’ha de dialogar amb els de les bales de goma que no volen parlar de res, la qual cosa és simplement una rendició disfressada i un blanqueig dels agressors de cara a tot el món. Fins aquí encara tampoc no gaire res de nou, perquè aquests que es rendeixen de seguida i que d’alguna manera passen a formar part dels que volen mantenir el sistema colonial, acostumen a aparèixer en tots els moviments d’alliberament nacional. Però hi ha una cirereta final que ho aclareix tot i que ho destrossa tot, perquè aquests polítics dialogants són votats majoritàriament en les eleccions per la població sotmesa que diu que és independentista, però que només sap fer manifestacions com si fossin aplecs de cap de setmana. Aquí sí que no hi ha res a fer. No per culpa dels polítics, sinó per la mentalitat i l'actitud submisa de segles de la població de Catalunya que, amb tot i això, es declara independentista simplement perquè els agrada. En aquestes darreres eleccions ho han demostrat. Sí que varen anar a votar l’u d’octubre però ho varen fer perquè els ho van demanar els polítics, a dins d’un marc que encara semblava democràtic. Jo no m’eximeixo de tot això, sinó que em sento part d’aquest país i de la seva gent. Però els fets són aquests. I els pocs joves que van fer front amb els seus cossos a la policia armada fins a les dents i llançada contra nosaltres i que han perdut alguns dels seus ulls i testicles en els enfrontaments, van ser blasmats pels mateixos catalans que diuen que volen la independència, només perquè havien cremat quatre contenidors. I això passa després de segles de colonització, de guerres i de morts, quan ara formem part de una UE que per més asèptica que sigui, sabem que evitarà aquells excessos brutals dels espanyols. ¿Algú encara pensa que aquest país de catalans crèduls i covards que, per amagar-ho, donen sempre la culpa als seus mateixos polítics que voten, pot aconseguir el control del seu territori necessari per a la independència?​

06/09/2021

MIRANT EL FUTUR DEL NOSTRE PAÍS

Sembla que el Principat de Catalunya no serà mai independent de l’estat espanyol en el sentit clàssic i territorial de la paraula, bàsicament perquè la majoria de la població que es diu independentista no està disposada a fer els sacrificis necessaris (i si ho fos deixaríem a fora una part dels països catalans: comptant València, les Illes, Catalunya Nord, Andorra, la Franja de Ponent, el Carxe i l’Alguer, repartits en quatre estats). També sembla evident que per al conjunt dels països catalans, de la nació catalana, seria millor la independència d'una part com a mínim, però en aquest escenari actual, tenint en compte que la llengua i l’economia són les armes més importants que posseïm, potser hauríem de començar a dibuixar un possible futur diferent: deixar de pensar en un estat-nació purament territorial, concebut en el paràmetres dels del segles XVIII, XIX i XX, i fer-nos forts com a nació a la regió econòmica de tots els països catalans amb la mateixa llengua comuna, comptant amb el canvis de les regions geogràfiques més adequades per a l'economia i també sobretot amb els canvis de la tecnologia i de la comunicació, que seran exponencials i que ho facilitaran aviat. 

02/09/2021

COSES DE L'EDAT

Quan era jove sempre pensava que era una llàstima que m'hagués de morir perquè no podria saber mai què passaria després en la història de la humanitat, com seria el món d'aquí a mil anys, d'aquí a deu mil, cent mil d'anys o més. Simple curiositat impossible de satisfer o, si voleu, passió per la història futura. Saber com seria l'art si encara n'hi hagués, com seria la ciència, com serien les relacions humanes... Amb el temps, recordant tota la ignomínia de la historia humana i pensant en el que ha de venir, vaig anar canviant de parer i ara m'estimo més no haver-ho de veure.

16/08/2021

MENTRE  ENS DESTRUEIXEN

Compartim l’aposta pel diàleg i la negociació política per resoldre el conflicte polític existent, així com la necessitat d’una confrontació cívica i pacífica per forçar l’Estat a assumir la realitat fins ara negada. És un fragment del document pactat per ERC i Junts, per a la investidura d'Aragonès. És a dir, els polítics dialogaran i negociaran la rendició (en aquestes condicions, negociació i diàleg és igual a rendició) mentre nosaltres rebrem les hòsties per qualsevol causa que reivindiquem, els continuarem votant i els continuarem pagant el sou.

02/08/2021

GENIOTES

Endavant catalans, endavant genis idiotes, ataqueu per on volgueu, és igual, si ataquem tots amb una estratègia perfecta sempre hi hauran alguns idiotes que ho espatllaran i si ataca cadascú pel seu compte sempre hi haurà alguna genialitat que ens evitarà la derrota completa, no val la pena pensar-hi més, endavant idiotes, endavant genis, endavant geniotes, perdrem com sempre! El rei és aquí! El rei sóc jo. Sempre serem a la batalla de Muret.

29/07/2021

LA RENDICIÓ FINAL

A les eleccions del febrer del 2021, els votants independentistes, amb la seva distribució de vot, han acabat definitivament amb el procés independentista de Catalunya que havia durat més o menys la darrera dècada. Allò que era una revolució, la possibilitat d'independència, ha estat finalment destruïda pels propis catalans independentistes que voten, pel mateix poble de Catalunya que es diu independentista. Ara comença un altre procés. El procés de la rendició final. Tot el que farem alguns de nosaltres serà resistència, la resistència de sempre. Bandera negra.

19/07/2021

L'AMOR DE LES NOIES

L'amor ha estat representat moltes vegades en la mitologia com una mena d'angelet amb un arc que llança les seves fletxes amb els ulls clucs o embenats. És una representació admirable però potser excessivament masculina, perquè l'amor de les noies sempre m'ha semblat que mira per algun forat i que veu el futur.

12/07/2021

LA INCONSTITUCIONALITAT DE L’ART

Només havia llegit el subratllat (meu) en un article dubtosament escrit de la premsa francesa sobre una decisió del consell constitucional francès i encara m’havia espantat més: Le conseil constitutionnel déclare inconstitutionnel l'art. sur l'enseignement par immersion (art. 4)… perquè des del poder i els sou que hem donat als polítics dels països d'aquesta Europa, són capaços de tot.

05/07/2021

REFLEXIÓ PER A UN JOVE SOLDAT

Tu estàs en un exèrcit petit, jugant-te la vida a primera línia contra un gran exèrcit ben armat, contra el qual gairebé no hi ha res a fer. Amb la mica de metralla dispersa ja has perdut un ull per sempre més. l al teu darrere, a la rereguarda, tot són baralles entre els teus propis líders per aconseguir una mica més de poder abans de la rendició que ja estan pactant. Així, després, quedaran en més bona posició social i econòmica, quan s’hagi perdut la guerra. El pitjor de tot és que la majoria de gent del teu país dóna suport als líders més submisos, als qui més es rendeixen, encara que aquells líders sempre ho neguin per tal de seguir obtenint suport i que tu segueixis lluitant. A tu et diuen que has de continuar defensant la primera línia amb la teva vida. Com et sents... digues?

20/06/2021

ÉS PROBABLE QUE CATALUNYA NO SIGUI MAI INDEPENDENT D'ESPANYA

 

Tot el que segueix en aquest escrit, considero que és probable. En aquest món pot passar de tot i fer prediccions acostuma a ser perillós, però en aquests anys, en els anys que van dels 2010 al 2021, però sobretot en els quatre darrers, em sembla que hi ha prou indicis que ho confirmen. Em baso simplement en el sentit comú i en la probabilitat dels fets. Suficient per a dir que en Deulofeu en aquest punt em sembla que es va equivocar, que no es va adonar que la matemàtica de la història no estava feta per als catalans. Això ho diu un independentista fervent com jo, que ho segueix sent, però que veu com els seus somnis no es compliran, ni ara, ni mai. Ni d’aquí a deu, ni d’aquí a vint, ni d’aquí a cinquanta, ni d’aquí a cent anys. Espanya seguirà explotant Catalunya com una colònia fins que la destruirà com a possible nació amb un territori independent, que hauria de tenir una economia pròpia, una llengua i una cultura diferenciades amb el corresponent reconeixement internacional. Unes condicions necessàries de nació que, si de cas, quedaran com a virtuals o relativament marginals en el futur del nostre país. No serem mai territorialment independents com Escòcia ho podria ser d'Anglaterra, per exemple. Potser serem una altra cosa com a entitat política, potser tindrem alguns reconeixements que semblaran nacionals, però territorialment independents no ho serem. Per això vaig tancar el meu blog específic (República), que havia obert el 2014 amb l’esperança de seguir els fets que portarien a la independència, i el vaig tancar el mateix moment de la investidura del president Aragonès. ¿I com és que només en aquests pocs anys ja m’atreveixo a dir això, si aquest conflicte dura des del 31 de maig de 1410, quan es moria Martí l’Humà?  Doncs sí, m’atreveixo a dir-ho pels fets d’aquests darrers anys, perquè les coses passen molt més de pressa que fa uns centenars d’anys. ¿És que  jo pensava que la independència s’aconseguiria ràpidament només en aquests pocs anys? Doncs no, pensava que probablement trigaria molt més, però que potser s’aconseguiria. ¿Aquesta constatació negativa em farà deixar de lluitar per la dignitat de Catalunya en front dels atacs feixistes d’Espanya? Doncs tampoc, en aquest sentit estaré sempre a primera línia democràtica amb la bandera estelada i amb la bandera negra. Però aquesta és la sisena vegada que Catalunya ha provat d’escapar-se de les urpes d’Espanya des del 23 de gener de 1641, amb la primera proclamació de Pau Claris (deixant a part la derrota de 1714, que era en un altre context internacional). Mai no ho ha aconseguit i ara penso que mai no ho aconseguirà. El nostre lema real hauria de ser el següent: Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre, si volem ser lúcids. Per què? Primer s’ha de dir que, si repassem una mica la història del nostre país des d’aleshores, a part d’haver pres moltes decisions inadequades i d’haver-ho fet relativament malament, hem tingut mala sort, molta mala sort, que ara i aquí no explicaré. Per això hi ha els historiadors. Però aquesta darrera vegada, la sisena, la del 2017, la mala sort no hi ha jugat cap paper essencial i és la vegada que hauríem estat més a prop de la independència si haguéssim pres les decisions correctes. Per què? Doncs també molt senzill, perquè les vegades anteriors les forces espanyoles ens podien literalment massacrar, ho van fer moltes vegades, simplement ens mataven com a conills i s’havia acabat el bròquil. Aquesta vegada no ho podien fer perquè formem part de la indolent i burocràtica Unió Europea, però que conserva uns certs valors democràtics. L’estat espanyol només ha pogut fer servir els jutges, el famós lawfare, i ha provat de matar civilment els ciutadans independentistes, destruint la vida i l’economia d’una colla de ciutadans i atemorint els altres. I amb això n’ha tingut prou. Aquests jutges i la seva cort de fiscals i altres acòlits haurien de ser condemnats per prevaricació amb penes de presó però és impossible perquè finalment haurien de ser jutjats per ells mateixos. Aquesta ha estat la repressió possible en el context actual que acabarà als tribunals europeus d’aquí a uns quants anys, els quals només diran (atenció!) que s’han de repetir els judicis perquè no han tingut les garanties necessàries i que s’ha de modificar el sistema d’elecció de la judicatura espanyola perquè aquest fet no es torni a produir. A Europa ens donaran la raó! Sí, però només d’aquesta manera i d’aquí a molts anys! Amb això juguen tots el magistrats del TS, del TC i de l’Audiència Nacional que s’haurien d’empresonar ells mateixos per prevaricació, segons les pròpies lleis de l’estat espanyol, les mateixes lleis que ells estan disposats a fer explotar, com si el codi penal fos un polvorí. ¿La imatge d’Espanya quedarà internacionalment erosionada amb les sentències dels tribunals europeus? Sí. Però seran quatre dies, a la Unió Europea no li convé perquè Espanya té massa pes específic i seria inviable sense els països catalans, a la premsa espanyola tot sortirà en lletra petita i a Catalunya, els partits que es diuen independentistes i que no ho són, aprofitant la situació, potser proposaran la votació d’una altra mena d’autonomia encara més sotmesa com si fos en realitat un gran avenç independentista, dient que la independència plena ja vindrà més endavant. I ho continuaran cridant: Independència, independència! perquè si no ho diguessin ja no els votaria ningú, però no faran mai allò que seria necessari pera aconseguir-la, just el contrari. I els catalans independentistes votaran que sí, perquè s’ho creuen tot. Els catalans independentistes fan festes de germanor l’onze de setembre, manifestacions pacífiques monumentals en les quals es diverteixen, canten cançons, com en un aplec religiós dels d’abans però amb més gernació i banderetes. I després tornen a casa. No saben fer res més per la independència. I així no la podrien fer efectiva encara que fossin el 100% de la població. L’u d’octubre va ser una gran excepció que no es repetirà però hem de recordar que la van provocar els partits en un context encara democràtic, no la població, la població va anar a votar però la votació la van provocar els mateixos partits que es diuen independentistes i que ara ja no volen que es repeteixi. I el fet més greu ha estat que en les darreres eleccions, amb totes les xarxes informatives actuals a la seva disposició, amb un desplegament de la informació en temps real que mai no havia existit, els votants independentistes catalans han seguit les consignes dels mitjans de comunicació subvencionats pels poders fàctics i han votat els perdedors, els que es fan passar per bonistes, Junqueras i els seus, la meitat del nostre exèrcit polític que s’havia rendit a les primeres hòsties en un pacte amb els espanyols. Si algú em diu que en realitat han enganyat els votants en aquestes circumstàncies, li respondré que pensi com podrien ser enganyats aquests mateixos ciutadans que es diuen independentistes en circumstàncies més dures, més pròximes a una possible independència. Els catalans, els votants catalans independentistes, han votat el pacte de la rendició. N'hi havia d'altres que també s'havien rendit, però els catalans han votat més els que s'havien rendit més de tots, de manera visible i palesa. I a la majoria de la resta de diputats que es diuen independentistes els hi ha anat molt bé, perquè els ha tret responsabilitat i s’hi han afegit més o menys, alguns amb molt de gust, sempre dient tots que lluiten per la independència perquè els tornin a votar. Finalment no han estat els partits, han estat els  votants, el mateix poble català que clama per la independència, la qual estava encara una mica en les nostres mans per més repressió que hi hagués. No em canso de dir, en contra de tota la fastigosa correcció política, que el problema real d’Espanya no és VOX, que també ho és, sinó que sobretot és la proporció de ciutadans espanyols que els voten, que el problema real està en la societat espanyola, en els espanyols. I el problema per a la independència de Catalunya no està els partits independentistes, que en part també en són responsables, sinó que està sobretot en els catalans independentistes que els voten i en la seva mentalitat. Aquesta és la mare dels ous. Sembla que als catalans, quan els foten unes quantes hòsties, de seguida els agafen unes ganes irresistibles de dialogar. Només els joves, els joves de la plaça d’Urquinaona i de l’Aeroport que s’han jugat els ulls i alguns els han perdut, serien capaços de fer efectiva la independència. Però són relativament pocs. I ara, abans de tornar-hi, potser s’hi pensaran una mica més. Jo ho faria. Aquesta és la realitat del nostre país, mestís a la força, submís de segles i sense nervi nacional per als anys que li resten. Mentrestant, molts de nosaltres i jo mateix, continuarem cridant: Visca Catalunya lliure! I seguirem lluitant per sobreviure com a catalans i perquè  no ens arrabassin els drets nacionals que a poc a poc anirem perdent, sobretot la llengua, que ho és gairebé tot. El president Puigdemont, que ha de ser considerat el president legítim de Catalunya, il·legalment destituït, potser ens podria ajudar una mica a conservar-los. Però probablement no podrà fer gairebé res amb el seu Consell per la República, per més que un dia se'l rebi de manera multitudinària, perquè els càrrecs dels partits, que es diuen independentistes només perquè els catalans crèduls els segueixin votant i els seus propis sottogovernos (militants amb càrrecs nomenats i amb nòmina), d'una manera o altra i d'acord amb l'estat espanyol, ja hauran pactat la manera de neutralitzar-lo. Bandera negra per sempre més.

08/06/2021

SUGGESTIONS PERMANENTS

El pessimisme existencial com a referència vital o com a suggestió permanent sense cap més contrapartida, sembla que no contribueix gaire a la felicitat humana. I qualsevol altra aproximació filosòfica o religiosa, el nihilisme, l’utilitarisme, el positivisme, el marxisme, el racionalisme, l’humanisme, el cristianisme, l’islam... que poden estar presents en l’esperit humà o en el pensament com una referència vital, són només algunes suggestions entre altres possibles. Són tan importants les suggestions escollides com la dedicació temporal a la suggestió, la seva permanència temporal periòdica en la ment conscient. De fet, en la realització de cada ésser humà sempre hi ha una sèrie de creences, intuïcions, experiències o suggestions recurrents relacionades amb la seva pròpia vida, el coneixement i la felicitat. Tothom en tè de manera inconscient o més o menys conscient, però se'n pot escollir alguna o algunes que siguin socialment compartides.​ A part de moltes altres aproximacions filosòfiques, ja hi havia dos grans arquetipus de suggestions o de tècniques col·lectives en forma de religions, per afrontar la tragèdia humana: una és la de suspendre el pensament i qualsevol desig en plena consciència (budista i altres variants de l’hinduisme), que molt simplificada es podria considerar com una extraordinària relaxació indolora del cos i de la ment, i l’altra és la presència d’un Déu, d’uns déus o deesses (islàmica, cristiana, grega clàssica, també hinduista, etc.), que molt simplificada es podria considerar com el reconeixement de l’existència més o menys oculta d’una realitat o d'unes realitats meravelloses.

21/05/2021

TEMA A RESOLDRE

Sóc un gran admirador de del Tractatus Logico-Philosophicus, una de les filosofies que més m’ha influït. Encara que penso que hi ha alguns errors de joventut entre uns extraordinaris encerts també plens de joventut. Però ¿com puc conjugar una de les genials afirmacions de Wittgenstein al seu Tractatus (més o menys diu: l’origen del valor és a fora del món), amb l’evidència del valor que per a un conill té una pastanaga? Només tinc una explicació, ell semblaria considerar que els nostres valors no tenen res a veure amb els valors dels conills. I aquesta afirmació penso que no és sostenible.

16/05/2021

POR 

Quan tot et va bé a la vida, quan tot et va molt bé, quan tot et va massa bé... no sents una mica de por?

09/05/2021

SOBRE ALGUNES RELIGIONS

Abans hem de prescindir de tota la misèria intel·lectual i moral que les religions han generat durant la història de la humanitat. I després... L'Hinduisme és la primera òpera del món, amb molt poca música, una òpera que s’ha de veure encara que només sigui per aquest fet iniciàtic i per la seva enorme complexitat que pretén donar sentit als límits de l'existència. El Budisme és radicalment pal·liatiu, tracta d’evitar el sofriment mental i físic de l'existència humana. Inicialment sembla de caire més aviat individual, encara que un dels efectes finals, la compassió budista, abasta tota la naturalesa. I l’experiència del buit del budisme (que es podria assimilar una mica a la comunicació mística occidental amb Déu) s’obté de diverses maneres en la realització personal, usualment estimulada a partir d’unes tècniques psicosomàtiques concretes derivades del ioga que la medicina moderna reconeix com a benèfiques per a la salut. Però el Budisme porta més aviat a la inacció. En canvi, el Cristianisme porta a l’acció que implica la col·lectivitat humana: estimar Déu i els altres éssers humans. I és més fàcil de comprendre d’immediat. La redempció del sofriment humà no és produeix a partir d’una tècnica que evita el dolor sinó que el sublima, la validació del fet de viure es produeix a partir d’una emoció humana que és a l’abast de qualsevol i que porta a l’acció, però que pressuposa una creença concreta. Si per als agnòstics o ateus aquesta creença resulta impossible, podrien bescanviar Déu per alguna cosa com “la meravella oculta de la vida que a vegades sentim però que se’ns escapa, que som conscients que existeix per damunt de tots els sofriments i la qual hem de cercar contínuament per a la nostra felicitat, etc.”, concepte que signaria qualsevol poeta romàntic i probablement també qualsevol obrer de la construcció. Podria ser una aproximació acceptable. I potser n’hi hauria prou per donar sentit racional a una vida.

26/04/2021

AVENÇOS TÈCNICS

Els sacerdots de l’antiga Mesopotamia adoraven uns déus dels quals sobretot sentien temor, com Enlil, que va enviar el Diluvi als homes perquè feien soroll i no el deixaven dormir. No tenien por de les seves accions morals, de ser bons o dolents a l’hora de ser castigats per aquells déus en les seves pròpies vides, sinó d’equivocar-se en els ritus pensats per apaivagar-los, de cometre errades simplement tècniques en la realització dels rituals i despertar les ires dels déus per aquest fet. Potser aquest pensament s’hauria de tenir una mica en compte a l’hora de planificar el futur de la humanitat de del punt de vista tècnic.

25/04/2021

PARITAT

Hi havia la noia que entrava sempre per baix, la noia que volia pintar, enamorada del pintor reconegut o del professor de pintura, la que volia escriure, enamorada de l’escriptor o del professor de literatura, etc... un patró de conducta perfectament vàlid però que moltes vegades portava a la submissió. Per sort, s’ha guanyat en alguna cosa, ara sembla que també es dóna sexualment a la inversa.

03/04/2021

RETROVISOR

A la vida, encara que triomfis o que siguis feliç en alguns aspectes, sempre acabes sumant tants fracassos que saber elaborar el propi dol és totalment necessari per a sobreviure.

16/03/2021

CONFUSIÓ

La llibertat sempre acaba guanyant! La democràcia sempre guanya! Ho podeu escoltar en molts  mítings. Són desitjos, pregàries. Mentides, des del punt de vist empíric. La democràcia i la llibertat han estat continuadament destruïdes en la ignominiosa història humana. Contra això lluitem.

05/03/2021

D’ON VINC, ON VAIG? VINC DE CASA I VAIG COMPRAR PA

Els pensaments, tant si son certs com si no, formen una part central de la nostra vida. Molts d’ells són creences expressades més o menys racionalment. Els pensaments recurrents, per si sols et poden canviar la vida. Et poden fer feliç o infeliç. És molt diferent pensar amb convenciment “vinc del no-res, visc la vida que ho és tot i torno al no-res”, o bé pensar “vinc del Tot, sóc part del Tot i torno al Tot”, o bé pensar “no sé d’on vinc, no sé què faig aquí i no sé on vaig”, o bé pensar “vinc de Déu, sóc en Déu i vaig a Déu” que em sembla que deia Sant Agustí, o bé pensar “tot és buit, vinc del buit, sóc al buit i vaig al buit”, o bé pensar “no vinc d’enlloc, no sóc enlloc ni vaig enlloc, perquè tot és una il·lusió”. I n’hi ha molts més. Es pot escollir. Hi ha una altra manera: no pensar en aquestes coses, distreure’s. Però no pensar en res és molt difícil, els monjos budistes ho proven des de fa segles i sembla que calen anys d’experiència per distreure’s sense estar distret o bé per pensar sense pensar. Per tant, una solució és pensar en altres coses, com per exemple, que la fleca de més enllà té el pa més bo que la de davant de casa, però és  més car i he de caminar molt més; potser hi podria anar un parell de dies a la setmana, que no em faria tanta mandra com si fos cada dia; ara bé, com que les voreres són prou amples potser valdria la pena agafar la bici, però aleshores potser ja no em faria tanta mandra i hi podria anar cada dia. També hi ha altres raons, com per exemple que la dependenta és molt bonica... I ara sí que ja no sé d’on vinc, ni on vaig, però em sembla que tinc gana. Agafo la bicicleta i surto a comprar pa del bo. Tot això té relació amb la filosofia de Heidegger. T'ho explicaré un altre dia.

24/02/2021

VOCACIONS

 

El científic cerca primordialment la veritat demostrable i l’artista cerca primordialment... mmm... la bellesa? No, no, això era abans i només alguns grans artistes en alguns moments de la història. L'artista cerca primordialment que li facin cas.   

12/02/2021

EL PLAER, LA CONSCIÈNCIA, LA BONDAT

Tots els éssers humans volem ser feliços o, com a mínim, no ser massa infeliços. Igual que els altres animals, en el cas que la felicitat sigui un concepte aplicable a tots els animals, però nosaltres sembla que amb una consciència més evolucionada. Qualsevol cosa que fem, tant els més egoistes com els més altruistes, no pot deixar d’estar relacionada amb aquesta recerca de la felicitat i amb el seu plaer associat, encara que sigui un plaer de l'ànima, un plaer col·lectivitzat o ajornat, per a alguns fins i tot ajornat per a una altra vida. Només els psicòpates poden negar-s’hi. Alguns neuròlegs pensen que l’emergència de la nostra consciència abstracta potser va estar relacionada amb la capacitat d’ajornar el plaer per fer-lo més segur, potser amb el primer mico que es va quedar al vespre amb un xic de gana però que va ser capaç d'estalviar un plàtan per l'endemà. Ara bé, al davant dels reptes de la vida i comparats amb els altres animals, els humans tenim el desavantatge de ser més conscients del nostre desemparament però també tenim l’avantatge de poder desenvolupar estratègies conscients per a la nostra felicitat. És una arma de doble tall, una tensió de l’esperit que no tenen els altres animals i que a nosaltres ens fa sofrir, però que també  ens dóna la possibilitat de fer front a la vida i a la mort des de la nostra consciència, la possibilitat de fer conscientment el bé, allò que hauria de ser el millor per a tothom. Confuci i Plató (aquest a partir de Sòcrates) van ser dels primers que ho van interpretar de manera contundent. Confuci amb la seva confiança en la naturalesa humana i Plató amb la seva concepció del bé, del qual diu que els homes, si el coneixen, no s'hi poden negar. Aquesta inclinació cap al bé és la bondat, de la qual n'estem col·lectivament tan necessitats.

06/02/2021

AMANDA GORMAN RECITANT PER A JOE BIDEN

Amanda Gorman, la noia negreta de vint-i-dos anys que va recitar a la presa de possessió de Joe Biden, es va convertir de cop en una estrella mundial. El moment ja és històric. No sé si serà una estrella poètica, potser una estrella política-activista-poètica. Aquesta noia em va semblar una meravella de seguida que vaig sentir les seves primeres paraules en directe, un regal dels déus. Aquí teniu el seu poema original, un vídeo amb la seva intervenció i la meva traducció del seu poema al català.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Donant les gràcies a l'amic Pedro Tortosa de l'IQS que viu a Wisconsin, que em va enviar l'original

i em va animar a traduir-lo.

25/01/2021

UN FET QUE ES REPETEIX

Jo sempre he pensat que era d’esquerres, sempre he estat d’esquerres i em sembla que sempre seré d’esquerres, és una convicció que necessito sentir per fer una societat millor, penso que s’ha de partir del pensament pròpiament d’esquerres per provocar el canvi de la societat cap a millor, fins i tot s'ha de partir de la ideologia antisistema. Però no precisament de l'esquerra institucional. Sempre he provat de no ser massa idiota a l’hora de valorar els partits polítics i les seves estratègies, encara que no sé si ho aconsegueixo del tot, més aviat moltes vegades em sembla que no ho aconsegueixo i que continuo sent tan idiota com sempre. Hi ha partits que es diuen d'esquerres que són de dretes, n'hi ha d'altres que fan propostes d'una esquerra demagògica de fireta i hi ha partits de centre polític que en certs aspectes fan propostes socialment beneficioses o innovadores que els partits que són oficialment d'esquerres descarten immediatament, perquè qualifiquen aquella proposta per la seva procedència corporativa, de dretes, que per a ells és la pitjor qualificació possible, amb independència del seu valor real i de les seves possibilitats concretes d'èxit. Aquesta darrera tàctica és habitual en els partits d'esquerra i en els seus votants, de tal manera que per tenir raó moral o per conservar el poder, simplement han de dir que qualsevol proposta que no els agrada és de dretes, de manera que ells mateixos es veuen forçats a anar-se escorant falsament cap una esquerra virtual fins que, a vegades, alguns van donant la volta i treuen el cap per l'altra banda, per l'extrema dreta. Degut a això, alguns dels que es diuen d’esquerres a vegades pensen que jo sóc de dretes. Hi estic acostumat i els ho agraeixo.

15/01/2021

UN SOMNI TRANSCRIT AL DESPERTAR

Sóc adolescent a la meva habitació de la casa dels meus pares. Estic espantat perquè per una escletxa puc veure que a dins de l’armari hi ha un llop i després també hi puc veure l’ombra d’un ós que s´alça. En un moment, ell llop surt de l’armari i és un cadell de gos que es posa a jugar amb els meus peus. De seguida entra la noia de la neteja que no sé qui és, obre l’armari, agafa l’ós pel coll que s'estava en un penjador i ara té una mena de forma de peix, se'l posa sobre una espatlla, diu que se l’emporta i surt cap a l’escala. Em quedo tranquil i em desperto. 

08/01/2021

MENTRE LLEGEIXES

Una lectura et pot angoixar molt quan et descobreix una realitat del teu passat que depenia de tu, que tu no sabies i que ha estat la causa d’un fracàs important de la teva vida. T’ho mostra amb tots els detalls, t’ho fa reviure, t’ho fa veure clar i et fa pronunciar la frase terrible: Aleshores no ho vaig saber veure! Quedes interiorment destrossat. Després ets una mica més savi.

30/12/2020

SOBRE L’ART

L'actitud implícita de l'artista o de l'escriptor sobre el seu art o la seva literatura (i potser sobre  la vida) no hauria de ser mai: mireu totes les coses que sé fer, sinó: mireu tot el món que us descobreixo. En l’art que perdura hi acostuma a haver els dos conceptes, però sense el segon concepte l'art és només una manera de guanyar-se la vida o un entreteniment de l'ego, com posar vaixells a dins d’una ampolla amb ínfules intel·lectuals.

22/12/2020

CONFIANÇA EN ELS INTEL·LECTUALS

Ben aviat vaig aprendre que la majoria d'intel·lectuals tenien una relació amb l'ètica una mica inferior que la majoria de lampistes. I també ben aviat vaig aprendre una altra cosa a favor dels lampistes, com que els intel·lectuals en molts casos viuen del que diuen i no del que fan, era probable que en qualsevol moment m'expliquessin un sopar de duro mentre els lampistes m'arreglaven l'aixeta. Després, encara que confesso que em va costar una mica més, vaig aprendre que molts dels que es deien o es deixaven dir intel·lectuals tampoc no eren gaire intel·ligents.

18/12/2020

SET MANERES DE SALVAR-SE DE LA VIDA

 

1. Morir-se.

2. Dormir.

3. Distreure’s en alguna cosa agradable.

4. Estimar.

5, Crear.

6. Pensar en alguna cosa meravellosa (recordar, somiar despert, etc.).

7. Suprimir el pensament en plena consciència (provar de viure en l'etern present, fer ioga, resar, etc.).

 

06/12/2020

ENTRE FILÒSOFS

Kant: L’home és un animal que necessita un amo.

Herder: L’home que necessita un amo és un animal.

18/11/2020

LES DECLARACIONS DE L’OMS

Hi ha clares evidències que l’OMS és una organització que diu el que més li convé en nom de la salut mundial. I amb això no vull dir que en alguns casos no ho hagi de fer, sinó que no diu sempre la veritat científica o tècnica contrastada. Per exemple no va avisar de la gravetat de la imminent pandèmia del Covid-19, probablement per tal d’evitar l’excessiva alarma de la població mundial, quan ja es tenien dades que ho demostraven. És un error imperdonable. No va dir a temps que les mascaretes eren necessàries per disminuir les possibilitats de contagi, quan era evident que sí que ho eren, per tal que no en faltessin per als sanitaris. Aquesta decisió política podria ser discutible o potser necessària, però és una mentida tècnica. No diu que algunes de les vacunes molt probablement estaran aprovades per les organitzacions sanitàries i presents aviat en molts països, sobretot per a les poblacions de risc, i encara les trasllada sempre mentalment cap al 2022, segurament pensant en la responsabilitat d’aconseguir la vacunació per a tota la població mundial, etc. Per tant, quan escoltis declaracions de l’OMS, pensa, amic meu, pensa....

13/11/2020

L’OU O LA GALLINA?

Haurem de convenir que Kant era era una mica més fi que nosaltres per provar de dir el mateix, perquè a El conflicte de les facultats diu, amb una bonica metàfora sobre el conflicte entre la filosofia i la teologia, que a vegades no se sap si “la serventa precedeix amb la torxa la graciosa dama o bé la segueix portant-li la cua.” 

04/11/2020

VIURE

Com si fos una bella cançó d’amor, amb la tornada dolorosa.

15/10/2020

UNA PREGUNTA SOBRE LA PANDÈMIA QUE SEMBLARIA FÀCIL DE RESPONDRE

Quan el virus ha tornat a incidir en la població europea ¿per què no hi ha hagut prou tests ni rastrejadors? Per aturar el Covid-19, quan hi ha els primers casos, a part de la protecció del més febles i del comportament social adequat, s’han d’identificar els infectats i aïllar-los. Ho han fet a Xina. Si no es fa així és impossible de contenir el virus. No hi ha una manera alternativa, que no sigui tancar-se tots a casa i cada un en una habitació diferent. La pregunta és simple: a la segona onada del Covid-19, quan ja estava tothom ben advertit, a l’Europa digital del segle XXI i amb els recursos disponibles, repeteixo ¿per què no hi ha hagut prou tests ni prou rastrejadors? Per què no n’hi ha encara? Per manca de tecnologia? Per manca de logística? Per manca de diners? Per manca de temps? Per manca de personal? Per incapacitat dels dirigents? Ningú no és capaç de donar la resposta global i correcta. Per què ho poden fer a Xina i no als països més rics d'Europa? Aquesta manca de resposta ha suposat i encara suposarà la mort de milers de persones. Probablement la resposta inclouria totes les causes esmentades i alguna més, sobretot la desídia dels governants que, passada la primera onada, només s’han entregat a la possible recuperació de l’economia com si el virus ja no hi fos. Prenen totes les mesures tard, quan ja són inútils i se n'han de fer servir unes altres. Sembla que tots porten una mica de Trump a dins. Ha passat més o menys el mateix a la majoria de països de l’Europa més civilitzada. Espanya potser el pitjor de tots i amagant dades de mortalitat, com quasi sempre ens té acostumats. Catalunya, sense amagar dades però igual de malament. A la tercera onada, si n'hi ha i encara som vius, penso que tornarà a passar el mateix. No volen aplicar a temps les clavades prediccions dels models matemàtics. Sembla que no en volen aprendre.

13/10/2020

UN ANUNCI IMPRESENTABLE QUE DELATA UN MÓN IMPRESENTABLE

Extracte de la banda sonora parlada d’un espot televisiu de publicitat, que sembla dirigit a gent relativament jove i que podreu veure en determinades cadenes: “Abre tu cuenta on-line, por el ahorro, por acertar con el precio de la casa y por la cara. Las oportunidades son para los que deciden tener-lo todo a cambio de nada. [...] BBVA, creando oportunidades.” I olé. La camarilla que contracta suposats genis de la comunicació per fer aquest tipus d’anuncis vergonyosos són els que dominen el món. Saben les febleses de la nostra societat i les amplifiquen en benefici propi. Hem de tenir una pell fina constant per detectar les ximpleries que ens volen imposar i denunciar-los.

12/10/2020

ROSA DE TARDOR

Al meu petit jardí, una mica descurat i malmès després de l'estiu i d'algunes pluges de tardor, hi ha florit una rosa. De quin color podria ser? Vermella? No. Blanca? No. Groga? No. Fins i tot se m'ha fet una mica estrany que fos una rosa de color... rosa. Ara mateix podria escriure un poema d'aquells que diuen, més o menys, que enmig de la desolació sempre hi resta un alè de vida i de bellesa. Es un tema recurrent de totes les literatures, perquè és el tema de la vida, de la mort i de l'amor. Però en lloc d'escriure un poema, admiro una llarga estona el meu petit jardí amb el seu petit miracle. Poesia de la vida, que és la més important, la pot fer tothom, encara que els poetes es pensen que només la poden fer ells. I surt més a compte.

09/10/2020

AGNOSTICISME?

Jo tinc moltes creences com tothom, algunes més fonamentades i altres menys. Sense creences no podríem viure, de fet sense creences no pot viure cap ésser humà com a tal. Les decisions més importants de la nostra vida inclouen sempre alguna creença. Escollim una professió perquè ens agrada, perquè hem vist altres que ho fan o perquè no trobem una altra sortida, però sobretot perquè creiem que en el nostre futur ens anirà bé, que ens anirà més bé amb aquella professió que amb una altra o com a mínim que ens anirà millor que no pas quedar-nos a l’atur amb tot el temps del món per filosofar. Ens aparellem, ens casem o no ens casem potser perquè ens enamorem o ens desenamorem, potser perquè veiem que els altres ho fan i ho han fet, però també pel fet que creiem de manera més o menys conscient o inconscient que el nostre futur serà millor d’aquella o d’aquella altra manera. Les nostres decisions no poden ser completament contrastades, no poden ser totalment decidides amb criteris racionals, científics o tècnics. Jo, com tothom, estic ple de creences. Però quant a creences religioses, potser em  podria considerar més o menys agnòstic, tal com ho va definir el biòleg T.H. Huxley a meitats del segle XIX, perquè la meva creença més arrelada, més sovintejada en el meu pensament, és que no podré saber mai allò que està més enllà meus sentits, dels meus pensaments, de la meva vida i de la meva mort. I els coneixements més fiables m'arriben de la ciència. Però aquesta etiqueta que em posaria a mi mateix no és exacta, perquè aleshores era una manera d'evitar la pressió del cristianisme dominant al segle XIX, sense declarar-se ateu. I aquest no és el meu cas, perquè la religió establerta no m'importa com a tal, només com a cultura. Les religions les veig com a sistemes d’autoajuda col·lectiva, aprofitades històricament pels poderosos per controlar i per reprimir les poblacions. Però també són immenses cultures històriques, grans suggestions que ha elaborat sempre la humanitat per a la seva salvació, que vol dir simplement per a la seva felicitat, encara que a vegades n'hagi resultat el contrari. Penso que tots els déus són inventats (i aquí podria ser ateu), però precisament per això mateix, existeixen. No existien, però han existit i encara existeixen, a vegades irreconeixibles, disfressats en diverses formes més lleugeres, inventats pels homes i clavats en el seu conscient i en el seu inconscient col·lectiu com a intuïcions salvadores, la majoria de vegades per cobrir necessitats d’interpretació de la realitat o necessitats de consol. I, en essència, deixant de banda els seus grans abusos, les religions ens aboquen a les profunditats inabastables de l'existència humana. Penso que els déus han estat per a la consciència, per posar un exemple brutal però aclaridor, com les primeres impremtes per a la comunicació, amb els seu micos que disposaven les lletres i els óssos que premien les planxes. No existien abans, van existir inventades pels homes i han deixat d'existir, substituïdes per altres mètodes de comunicació més eficaços. Però la necessitat de comunicació hi era, la necessitat hi és. Mirat així, com a ficcions acceptades per la humanitat que apareixen constantment en el llegat cultural i en les nostres emocions, que moltes vegades subsisteixen en altres formes més lleugeres i difícils d'identificar, puc acceptar per a mi mateix moltes de les suggestions poètiques de diverses religions, filosofies o sistemes espirituals. Per tant, des de la meva immensa heterodòxia podria convertir-me ara mateix a qualsevol religió o a vàries al mateix temps, si em vingués de gust o si em fessin més feliç. Però no és el cas.

03/10/2020

DIÀLEGS SOBRE EL CORONAVIRUS  I LA VACUNA

Si en alguna reunió en la qual es parla del COVID-19, algú s’atreveix a dir la frase innocent: “Fins que no arribi la vacuna...”, es podria trobar dialècticament menystingut o sofrir alguna mena de menyspreu intel·lectual. Fins i tot en alguns diaris de prestigi es poden trobar articles en contra d’aquesta simple frase. En canvi, qui disminuint la importància de les vacunes, diu alguna cosa com: “L'única realitat és que hem d’aprendre a conviure amb el virus...” cosa que tothom ja prova de fer com pot perquè és una obvietat necessària, sembla demostrar una valentia inaudita que comporta el suport de l’auditori més audaç. Menys, és clar, d’aquells que degut al virus han patit alguna pèrdua familiar, que callen i que saben que la convivència amb aquest virus ha posat el punt final a la seva convivència amb algun ésser estimat. És evident que hem d'aprendre a conviure amb el virus, no hi ha una altra solució, és evident que les autoritats sanitàries han d'insistir bàsicament en aquest fet, en la higiene de mans, en la mascareta, en la distància, en el comportament responsable de la població per evitar contagis, és tan evident que no hi ha alternativa. I també sabem que els virus no se'n van per art de màgia, sinó que continuen amb la seva feina fins que la població d'una manera o altra està prou immunitzada. Si algú pensa com la majoria de la comunitat científica, que unes vacunes eficients i segures, de subministració massiva (i lliure, és clar), encara que no siguin mai una solució definitiva seran la millor solució per acabar amb les vicissituds d'aquesta pandèmia i que també ens hem de preparar per tenir-ne aviat unes altres de més universals per diferents tipus de virus semblants que ens amenaçaran, es probable que assisteixi amb una estranya mena de cansament a aquesta mena de diàlegs i que estigui només pendent dels escarafalls i els aplaudiments del públic més entregat. Penso que val més no intervenir gaire en aquesta mena de converses i somriure una mica. Jo n’he après. Però si en algun moment s'hi intervé en defensa de les vacunes com a necessitat per poder tornar a una certa normalitat, jo recomanaria de posar-se la bena abans de ferida i començar anestesiant l’auditori mes o menys així, amb aquesta xeringa d'anestèsia entre cometes: “Encara que les vacunes no tenen mai una eficàcia completa ni la mateixa eficàcia en tots els individus, encara que hi ha moltes malalties per les quals no s’ha trobat mai una vacuna (entre elles la SIDA que ja porta una quarantena de milions de morts!), encara que algunes vacunes aprovades poden tenir efectes secundaris que no s’hagin detectat bé en la investigació prèvia, encara que al món hi hagi més morts per problemes cardiovasculars i cancerosos (que no són infecciosos, és clar, però que també s’han d’atendre) que no pas per coronavirus, encara que hi ha països pobres on aquest coronavirus no els preocupa tant perquè el COVID-19 només serà una altra pandèmia entre les calamitats generals que ja sofreixen, encara que a molts països occidentals desenvolupats ens hauríem d’acostumar més a viure amb la proximitat  de la mort i amb la inseguretat pròpia de la mateixa vida, encara que forçosament també ens haurem d’acostumar a suportar socialment la presència extraordinària d’un procés infecciós d’aquestes característiques que afecta tot el món i que no s’havia produït en un centenar d’anys, encara que la dificultat és enorme perquè en cas de tenir vacunes adequades s'ha de vacunar la major part de la població mundial... doncs precisament perquè afecta tot el món de manera important i perquè no s’havia produït mai en les circumstàncies actuals de desenvolupament de la capacitat científica-tecnològica i amb tots els governs i tota la indústria farmacèutica del món implicada en trobar una ràpida solució, també a través d'uns tractaments que ja s'han començat a provar i que evitaran la gravetat de la malaltia, però tenint sempre en compte que hi ha prou experiència científica anterior en casos semblants per afirmar que en aquest cas hi ha una alta probabilitat de trobar vacunes adequades, és plausible pensar que ben aviat hi haurà unes quantes vacunes aprovades per les organitzacions sanitàries que seran distribuïdes massivament, primer per a les poblacions de més risc i posteriorment per a la resta de la població, que permetran reduir la infecció el COVID-19 a la major part de països i podrem tornar a fer una vida que s’assemblarà més a la que fèiem abans de l’aparició del coronavirus...” Aquest discurs és una anestèsia de realitat pura, raonada fins a deixar l'audiència sense alè ni possibilitat de despertar-se amb qualsevol ficció. Per tant si a mi algun dia se m’escapa la simple frase innocent que ho resumeix tot: “Fins que no arribi la vacuna...” i algú em surt amb obvietats sobre el perill de les vacunes i la valentia d’aprendre a conviure amb el virus, que sàpiga que tinc preparat per a ell el suplici d'aquesta versió completa.

21/09/2020

LA SÀVIA NATURALESA

La naturalesa ho té tot previst perquè durant la vida vagis fent les coses sempre al seu dictat però pensant que les decideixes tu mateix i que no te n’adonis fins que ja ets massa vell i no hi pots fer res.

11/09/2020

LA VERGE MARIA 

La clau de tot l’embolic s’explica, en part, per un error de traducció. Sembla que els hebreus anomenaven Maria com una almah, que significa “noia jove”. Però a la famosa Septuaginta, o Bíblia dels Setanta (que va ser traduïda al grec per setanta-dos savis jueus a les ordres del rei grec d'Egipte Ptolomeu II), el mot hebreu almah va ser traduït com a parthenos, mot grec que és polisèmic i també vol dir “verge”.  I d’aquí ja podeu començar a circular per més de dos mil anys de discussions, concilis i sínodes per acabar directament a les execucions a la foguera, que és on haurien d’anar a parar sempre tots els traductors. 

06/09/2020

QUÈ FARIES SI TORNESSIS A TENIR DISSET ANYS?

No ho has pensat mai? Jo no sé què faria. Et proposo que ho pensis, com una experiència interior. Si ho penses seriosament i amb totes les conseqüències, probablement t'adonaràs que la resposta no és fàcil. A vegades em sembla que jo potser tornaria a provar d'estudiar química tal com ho vaig fer, però ara ho faria d’una manera diferent, amb molta més dedicació vocacional, prestant també més interès a les derivacions cap la física i cap a la biologia, els dos extrems. O poser ja em saltaria la química i aniria directament cap a les matemàtiques i la física o cap a la farmacologia i la medicina, extremant aquests extrems. Faria el doctorat que aleshores no vaig fer. I després... la veritat és que no ho sé. El més curiós del cas és que, després de tota la vida i en unes altres circumstàncies molt diferents, em sembla que estaria igual de perdut que vaig estar aleshores, tal com ho estic ara mateix que només he de decidir què vull fer demà. Estic completament segur que també tindria el mateix problema que vaig tenir, perquè el fet d'especialitzar-me totalment en algun camp concret amb tot l'esforç i el temps necessari per triomfar se'm feia difícil, em costava perquè em feia allunyar de moltes altres coses que m'interessaven. Potser provaria de fer-me astronauta. No sé si escriuria poesia.

04/09/2020

PERIODISME

 

Els mitjans de comunicació tradicionals, en paper, TV i alguns digitals, tots subvencionats pels poders fàctics, sempre es mostren molt preocupats per les fake news de les xarxes socials perquè saben que els autors de les grans fake news que es consoliden en l’imaginari col·lectiu són ells.

23/08/2020

LA SAVIESA

Es necessita tota la vida per acabar descobrint la sopa d'all.

09/08/2020

LA FELICITAT

Sentir el plaer de viure i de crear.

09/08/2020

SOCIALDEMOCRÀCIA REBEL

Sempre penso que, en el fons, sóc socialdemòcrata o voldria ser socialdemòcrata, però és un punt ideal d'arribada i no de partida. Les societats sembla que sempre evolucionen naturalment cap a la dreta i per arribar a una socialdemocràcia efectiva s'ha de partir d'una posició més a l'esquerra, d'una mena de socialdemocràcia rebel o fins i tot antisistema. I quedar-s'hi. Encara que en el fons jo sigui socialdemòcrata, si em miro el món tal com està no m'ho puc permetre. Cal fer una revolució profunda i eficaç que tingui continuïtat i que no s'aturi mai. I això la socialdemocràcia com a tal no ho preveu. I probablement tampoc no ho permet.

03/08/2020

CAMINS DE LA VIDA

 

Quan als anys setanta del segle passat vaig començar a escriure poesia i em vaig aproximar per aquest petit camí a l'activitat que, més en general, tothom en diu literatura, en realitat no sabia ben bé quin era tot l'abast d'aquesta paraula. No tenia ni idea, per exemple, del fet que la gestió del nom dels escriptors (de la marca comercial) arriba ser molt més important que l'escriptura mateixa, tampoc no era conscient de la demanda social de la literatura com a simple entreteniment, tampoc del gran tripijoc dels mitjans de comunicació, de les editorials i les influències que s'hi amaguen al darrere, etc. Jo, amb una certa innocència, cercava una altra cosa molt diferent i més a prop d'allò que se'n podria dir investigació bàsica. Si ho hagés sabut i, sobretot, si hagués previst com evolucionaria la literatura en aquests darrers anys, es probable que no m'hi hagués aproximat mai, ni pel camí de la poesia ni per cap altre.  Ara ja està fet i no me'n penedeixo gens, però m'adono d'altres camins parcialment transitables que eren probablement igual o més creatius.

17/07/2020

LA DEESSA VERITAT 

La deessa Veritat actual, no acaba d’encaixar amb les que podrien ser les seves precedents, la Maat egípcia, l'Alétheia grega o laVeritas romana i aquest fenomen es podria explicar perquè la Veritat  ha canviat molt en els darrers segles, s'ha tornat verificable o falsable, ha eclipsat moltes altres divinitats i ho ha fet evolucionar tot. Aquest fet ha estat degut a la influència de seva filla, la relativament moderna deessa Ciència, que juntament amb les seves cosines, la deessa Tècnica i la deessa Tecnologia, han canviat completament el món en el qual vivim en molts dels seus aspectes. I si les ajudem a fer-se més grans conservant una mica de seny, potser podrien fer la vida humana més suportable.

09/07/2020

ACTITUD POÈTICA

L'actitud poètica i positiva com una intuïció recurrent, com un saludable estat d’ànim, es podria provocar amb alguna tècnica concreta, potser amb algun record, alguna imatge, algun somni despert, alguna invocació, alguna frase benèfica, com un mantra... Potser per no oblidar mai o fer reviure en nosaltres la presència de l'infinit i la bellesa. Una frase potser podria ser, per exemple: Respiro l'Amor, amb A majúscula d'absolut, de realització total de l'ésser. Aquesta frase en concret prova d'integrar dos aspectes bàsics de les tradicions oriental i occidental, però  la frase podria ser perfectament una altra o unes altres. Com per exemple, el famós: M'illumino / d'immenso d'Ungaretti o el darrer vers de la Divina Commedia de Dante: l'amor che move il sole e l'altre stelle, molts altres versos o unes altres paraules. Potser vàries possibilitats en diferents moments, potser el darrer poema o cançó que tu recordes... O cap. No es tracta de cap frase o paraula, que pel seu objecte probablement sempre semblarà cursi, sinó que és una suggestió conscient, una actitud, una predisposició a experimentar la unitat essencial de l'ésser o potser només el simple plaer de viure, que aquesta frase provaria de recordar. Com una meditació o una pregària, com una tècnica per provocar, recordar i sostenir l'actitud poètica davant la vida que practiquen sense saber-ho una gran majoria dels éssers humans (menys alguns distingits filòsofs!), aquella mena de saviesa positiva primordial que consisteix en evitar, algunes estones, els paranys de la consciència lògica per provar de ser una mica més feliç.

06/07/2020

L'EDAT DE LA MÚSICA POP

Hi va haver bastants anys del segle XX, cap al començament i amb moltes diferències segons el país, que els joves escoltaven, una mica de lluny, aquella música que semblava pensada per a gent més gran. Després, amb la generalització i la gran difusió del disc, hi va haver un període que això va començar a canviar, gairebé a tot arreu la majoria dels joves podien escoltar una música que semblava realment pensada per a ells. Però més endavant la majoria dels joves van començar progressivament a escoltar una música més aviat pensada per a adolescents i després ja van començar a escoltar globalment una música pensada per a nens incultes i malcriats. L’edat de la música pop va baixant...

28/06/2020

L’AUTOESTIMA

Si algú ha viscut un cert horror o alguna gran humiliació per qualsevol causa i, després, la  seva vida es normalitza o triomfa en els aspectes més bàsics, en la salut, en les relacions humanes, en la seva feina, etc. és relativament probable que l’horror o la humiliació s’esborrin en el dia a dia de la seva ment i que pugui viure amb una certa felicitat, sense que el trauma sofert hi interfereixi excessivament. Però si la realització de la seva vida posterior no acaba de reeixir per qualsevol causa, també es relativament probable que l’horror o la humiliació del passat es mantinguin més vius en la seva memòria, que retornin de manera recurrent, que tinguin presència reiterada en el seus pensaments i que la seva vida futura sigui encara més difícil.

18/06/2020

MÀQUINES SOMIADORES

La vida és el somni de cada màquina.

06/06/2020

LA POSTVERITAT I LES XARXES

Una de les grans diferències entre el fenomen que en diuen postveritat i la simple mentida del poderosos que abans la gent es creia (ha passat sempre), està relacionada amb l’existència de les noves xarxes de comunicació i és la immediatesa i la facilitat de divulgació del fals relat, que es produeix i que s’amplifica a través de les xarxes. Però hi ha altres diferències. Una d'elles és que la gent veu a les pantalles alguns fets que realment han passat i que són inqüestionables, però dóna suport interessat a la divulgació de la informació distorsionada i nega la veritat que tothom pot veure directament amb els seus propis ulls. Abans, molta gent també sabia la veritat i la negava, ho sabia però no es podia veure directament i, com a mínim, tenien una excusa...

25/05/2020

ESTRATÈGIA CONTRA EL CORONAVIRUS

Només n’hi ha una de bona contra aquest virus, la resta són variants: fer tests a la major part possible de la població, protegir els més febles i aïllar els positius infecciosos, fins que hi hagi tractaments i que arribin les vacunes. A part de la higiene de mans, de les mascaretes i de mantenir la distància. I és una estratègia que seria bastant comuna amb molts altres altres virus. Això, que és d’una claredat meridiana per a persones com jo que no m’he dedicat mai a la virologia ni a l’epidemiologia (i penso que gairebé per a tothom), no ho sabien els epidemiòlegs i viròlegs de tot el món? Doncs sembla que no. Perquè gairebé tots els governs ho varen fer malament, però l’alarma social necessària tampoc no va ser creada a temps per les organitzacions tècniques i científiques responsables. S’havien d’haver identificat els primers casos per aïllar-los i s’havien d’haver protegit especialment els més vulnerables, els sanitaris i la gent gran. La indústria s’havia d’haver posat a fabricar tests ràpids i assequibles des del primer moment de la detecció del virus. Res d’això no es va fer fins que ja hi va haver transmissió comunitària massiva a molts països. I encara potser tornarà amb molta força, sense que s'hagin pres aquests precaucions mínimes necessàries, com si encara no se n'hagués après. Sembla impossible al segle XXI, però aquests virus ha agafat tothom en calçotets.

05/05/2020

EL SOMNI

Un dels aspectes més importants d’un ésser humà és el seu somni de vida, la seva suggestió vital. Qui és, qui ha estat, què vol fer o ser, com es projecta al futur. És un somni despert, una fe, una suggestió del present i el passat que potser és certa o és falsa i deformada, que potser  realitzarà en el futur o potser no, perquè no depèn només d'ell. I tampoc no és un somni completament conscient. Els joves sempre tenen un somni llarg i els vells tenen un somni més curt. Quin és el teu somni? Digues-me què somnies i et diré qui ets.

18/04/2020

SALT IMMORTAL

Des de la poesia directament al sentit de la vida, a la fe en el somni de la vida, sense raonament, només amb una imatge o amb unes paraules per fer de trampolí.

23/03/2020

DOBLE SALT IMMORTAL

Sí, sí... a vegades la poesia sembla que destrueix en part el sentit de la vida, sobretot els sentits més convencionals... però potser és que cerca un altre sentit o uns altres sentits perquè aquells es demostren inconsistents, una altra manera d'entendre la vida i de viure, una altra fe, uns altres somnis desperts.

24/03/2020

OFICINISTA IMMORTAL

L'oficina de la mort no el podia contractar perquè era feliç treballant a l'oficina de tota la vida.

06/03/2020

ESTATS FILOSÒFICS DE L'ESPERIT

La fe és la poesia en estat sòlid. La poesia és la fe fugissera. La metafísica és la poesia sacrificada.

12/02/2020

UNS ALTRES DESACORDS AMB BLOOM I WILDE

All bad poetry springs from genuine feeling. To be natural is to be obvious, and to be obvious is to be inartistic.  Oscar Wilde

Art is useless because its aim is simply to create a mood. It is not meant to instruct, or to influence action in any way. It is superbly sterile, and the note of its pleasure is sterility. Oscar Wilde

Reading the very best writers—let us say Homer, Dante, Shakespeare, Tolstoy—is not going to make us better citizens. Art is perfectly useless, according to the sublime Oscar Wilde, who was right about everything.  He also told us that all bad poetry is sincere. Had I the power to do so, I would command that these words be engraved above every gate at every university, so that each student might ponder the splendor of the insight.  Harold Bloom

Wilde diu que “Tota la poesia dolenta sorgeix (brolla) de sentiments genuïns”. I Bloom,

citant-lo, encara ho empitjora perquè diu exactament que: “Tota la poesia dolenta és sincera”, a part d'una altra citació de Wilde que hem sentit moltes vegades: “l’art és perfectament inútil”.

Però Wilde era un escriptor que tenia dret a dir el que creia més convenient sobre l'art i la literatura, la primera afirmació està extreta d'una prosa en forma de conversa titulada The critic as artist i la segona és al començament d'una carta escrita a mà en resposta a un fan que li havia escrit. En canvi Bloom és un dels teòrics de literatura més influents del segle XX i aquestes paraules estan extretes de la introducció al seu famós The Western Canon. La diferència és abismal, en el sentit que Wilde adverteix de dues possibles equivocacions freqüents en els aspirants a artista o a escriptor que potser tenen una certa ingenuïtat i en canvi Bloom ho diu des de la teoria. I per reblar-ho, acaba dient que aquestes paraules les posaria a la porta de totes les universitats. No cal, de tant repetir-les ja hi són a dins. A Bloom potser li hauríem de demanar alguna cosa més.

Sobre la inutilitat de l’art, idea que he sentit repetir moltes vegades pels crítics més conspicus, per tant segur que no és només una idea de Wilde i de Bloom, fa un parell d’anys que vaig escriure, en aquest mateix blog, el següent extracte:

"Quin cansament, quin cansament cansat, quin cansament espantosament cansat em produeix llegir com encara es defensa des de les universitats i des dels estudis artístics la idea de la inutilitat de l’art, afegint-hi sempre, és clar, el concepte  de la misteriosa bellesa d’allò que és inútil. Des de sempre. És fals, és simplement fals. Ras i curt, l’art no és inútil, no ha estat mai inútil i mai no serà inútil. Quan sigui inútil, si ho arriba a ser, desapareixerà. L’art ens ha servit durant tota la història per comprendre i per comprendre’ns, que és potser la seva funció més important, ens ha permès comunicar-nos d’una manera insubstituïble, ens ha obert al món de la imaginació i del somni, ens ha portat a descobrir universos interiors que, sense ell, mai no haurien existit, ens ha fet més suportable la vida, etc. Encara en voleu més d’utilitat? I des del punt de vista científic de l’evolució també seria impossible, si fos inútil, que un conjunt tan espectacular com és el que formen la música, la literatura, la poesia, el teatre, la dansa i les arts plàstiques, s'hagués produït amb aquesta força que ha tingut i que té, ja a l’inici de la nostra història. I que hagués sobreviscut."

I sobre la “poesia dolenta”, l’afirmació teòrica penso que no fila prim i per tant també penso que és falsa. Bloom ratifica teòricament que: “Tota la poesia dolenta...”  La paraula clau és “tota” i, tal com diu ell mateix, la frase de Bloom és la citació de Wilde. Però, realment, algú pot creure que tota la poesia dolenta és sincera, natural o genuïna? Que no hi ha poesia dolenta falsa, artificial o artificiosa, per fer servir antònims possibles?

Que tota la poesia dolenta és de font genuïna o sincera, dit per Wilde no tindria importància, fins i tot és un bon avís per a navegants innocents, però en té molta més al ser utilitzada per Bloom en un dels textos teòrics més importants de la literatura del segle XX. I aleshores penso que no és acceptable perquè, a més, és extensible a tot l’art, a la pintura, a la música... dels quals potser la seva meta-sinceritat o la meta-genuïnitat siguin els valors suprems.

Sí, sí... ja comprenc que Wilde i Bloom es refereixen  a aquell pobre noi o noia (senyor o senyora) que escriu amb una certa ingenuïtat i que no és conscient de la mala llet que s’amaga rere les obres d’art i literatura. Sí, sí... Però si en lloc de “tota la poesia dolenta...”, que ja es veu que no pot ser, només haguessin dit per exemple “la major part de la poesia dolenta...”, o encara menys, que haguessin dit només “una gran part de la poesia dolenta...”,  l’afirmació teòrica també seria molt, però que molt discutible, tan discutible que jo els obligaria tots dos, Wilde castigat entre àngels als llimbs i Bloom castigat severament a l'infern, a llegir sense fi una gran part de la literatura dolenta, sobretot romàntica o neoclàssica, que no és gens sincera, gens genuïna, gens natural i, en canvi, molt artificial i artificiosa... I quan l’acabessin, tornar a començar, com dos Prometeus cultíssims que eren.

23/01/2020

UN GRAN TÍTOL... POTSER PER A UN LLIBRE DE POESIA

Càlcul exacte per al coneixement de les coses existents i de tots els obscurs secrets i misteris, és la transcripció aproximada d'una extraordinària frase dels primers paràgrafs del papir de Rhind. És un papir egipci datat del 1650 aC, que es conserva en part al British Museum de Londres. Rhind és el nom de l'antiquari que el va comprar a a Luxor a mitjans del segle XIX i el papir és una còpia realitzada per un escriba anomenat Ahmes d'un document egipci anterior, per la qual cosa també se'l coneix com a papir d'Ahmes. El papir fa uns 5 metres de llarg i 33 cm d'ample i està escrit per les dues cares amb vuitanta-set problemes en escriptura hieràtica sobre àlgebra, geometria i trigonometria. L'afirmació és totalment hiperbòlica, però qui la va escriure la devia trobar adequada. Ara que la ciència ha avançat de manera espectacular, seria un títol o una afirmació que ningú s'atreviria a posar en un llibre modern de matemàtiques o de física. 

20/01/2020

UN PETIT DESACORD AMB HAROLD BLOOM

Harold Bloom, en el seu famós The Western Canon, va blasmar la literatura feminista, gay, animalista, ecologista, social, etc. dient que són escoles del ressentiment. Però el que passa realment és que la percepció de la societat ha canviat. La felicitat i la infelicitat col·lectiva, en el futur, seran al centre de qualsevol pensament, de qualsevol projecte. Una gran part de la filosofia contemporània, per exemple, ha derivat clarament cap al pragmatisme. La literatura i l’art estaran cada vegada més al servei de canviar i de millorar les condicions de la vida, en lloc d’exposar-les tal com són profundament, com va fer genialment Shakespeare en el seu teatre o, molt després, Kafka en literatura, Picasso en pintura, més recentment Bergman o Fellini en cinema i molts altres... els quals ens van fer comprendre la nostra espècie de manera irrepetible. Sense deixar-ho de fer, sense deixar d’explorar i de comprendre, s’obren necessàriament uns altres camps que deriven de la presa de consciència de les nostres societats, les quals sembla que descobreixen lentament, com una revelació llargament gestada que va aflorant massivament a les consciències del segle XXI, que la història de la humanitat és també la història d’una gran ignomínia a la qual s’ha de posar fi amb tots els instruments possibles. Amb l’art i la literatura també, no només a nivell de denúncia sinó també a nivell de divulgació i d'interpretació estructural de la realitat passada, present i futura. En l'error bàsic d'aquesta afirmació de Bloom, però, diria que hi ha aspectes de molta més profunditat. Un és el fet de no considerar que la literatura és essencialment una realitat que interacciona de maneres múltiples amb tota la societat (i que d'aquesta interacció en surten alguns noms cabdals, és clar, que són els que més es coneixen de cada país i que són alguns que ell ha considerat al seu Canon) sinó que bàsicament considera la literatura com una competició en la qual només sobreviuen el més forts, com un esport, per dir-ho de manera ràpida. És evident que les dues coses hi són a la vegada, però es tracta del punt de vista on es posa radicalment el focus a l'hora de fer una afirmació tan despectiva com la de les escoles del ressentiment. Un altre aspecte és que penso que Bloom es mira la literatura exclusivament amb alguns dels paràmetres més consensuats del segle XX, sobretot de la primera meitat del segle, que són els que per a mi també tenen més valor intrínsec, però que ja no són ni seran mai més els únics paràmetres de valor de l'art i de la literatura.

29/12/2019     

BON NADAL

Més enllà de totes les desgràcies i calamitats de l'espècie humana, cap al costat de la vida sempre hi ha alguna cosa que ens sembla meravellosa. 

24/12/2019

OPTIMISME

Hi ha gent que em diu, a vegades, que sóc optimista. Suposo que no és una ironia. Però en el cas que potser hi hagi una mica de veritat en aquesta afirmació, probablement no saben que és de rebot, probablement no saben que no tinc més remei de provar-ho de ser per tal de fer front a la tragèdia de la vida humana i que, si de cas, ho sóc per la necessitat de salvar tot allò que penso que té valor enmig del gran naufragi.

21/11/2019

DEFINICIÓ DE RELIGIÓ

Sistema col·lectiu de suggestió i d'autoajuda psicològica, generalment utilitzat pels poderosos per reprimir la població.

19/10/2019

ELS VEGETALS

Les plantes també neixen, s'alimenten, es reprodueixen i es moren, com nosaltres, però de quina forma més plàcida! Sembla que pensen amb tot el seu cos. No us agradaria, de tant en tant, ser un vegetal? Encara que fos només per una estona. Jo a vegades ho provo, sobretot quan escolto alguns discursos polítics, encara que em quedo sempre a una distància infinita d'aconseguir-ho. Però amb totes les possibilitats que ens ofereix el futur com a espècie a més llarg termini (si no ens autodestruïm d'aquí a dos dies) i comptant amb la intel·ligència artificial que està a punt d'arribar, no podríem aprendre d'ells (o d'elles) moltes coses?

11/10/2019

ESTIMAR LA VIDA

Pràcticament no es pot viure sense estimar la vida d'alguna manera, sense estimar tot allò que ens fa feliços i que ens ajuda viure. Però quan sento dir aquesta obvietat a alguna persona, afirmar-la conscientment, sempre penso que en el seu interior hi habita la felicitat o que, com a mínim, hi habita alguna espurna de felicitat anterior o algun bri d'esperança. I que així ho expressa. I sempre li diria, en redundància: felicitats, ésser feliç! Encara que sigui tan sols en el seu pensament, encara que sigui en els moments més difícils. Només cal recordar el final de la famosa aria E lucevan le stelle  de l'òpera Tosca de Puccini, on Cavaradossi, condemnat a mort, reviu el record de la seva estimada Floria i acaba dient: E non he amato mai tanto la vita! Jo també ho he dit (o m'ho he dit a mi mateix) moltes vegades. Però quan diem o pensem això de manera espontània ens referim quasi sempre inconscientment a aquella part lluminosa i feliç de la vida, no a la seva part més dolorosa i obscura, que inevitablement també hi és. A mi m'agrada dir, perquè no hi hagi cap dubte, que estimo la part meravellosa de la vida, aquella part que em sembla meravellosa perquè em fa feliç que existeixi. Simplement que existeixi. Encara que jo, com un Cavaradossi devastat, no hi pugui participar. També sóc molt conscient que odio alguna part de la vida, algunes de les injustícies i les calamitats immanents de la pròpia vida, sobretot odio profundament les ignomínies de la humanitat, la infàmia de la història de la humanitat. I hi ha moments en els quals, totalment confús, jo mateix no sé quin dels dos sentiments és el més fort.  Però en el fons de tot, l'amor a la vida és un alè que ens embolcalla contra la mort.

22/09/2019

ELS ANIMALS

Si al darrere de qualsevol filosofia, de de qualsevol política, de qualsevol antropologia, de qualsevol intent de comprensió de la humanitat com a entitat diferenciada, hi hagués hagut la profunda constatació implícita de la nostra condició animal, de la nostra extrema proximitat amb els animals, amb els mamífers que neixen d'una manera semblant a nosaltres, que s'alimenten d'una manera semblant a nosaltres, que es reprodueixen d'una manera semblant a nosaltres, que es moren d'una manera semblant a nosaltres i que, durant tota la seva vida, cerquen el plaer i fugen del dolor per necessitat de la mateixa manera que nosaltres també cerquem la felicitat per necessitat i fugim de tot allò que ens fa infeliços, si aquest hagués estat el punt de partida ineludible de qualsevol aproximació intel·lectual a la vida humana, estic completament convençut que la història de la humanitat hagués estat molt més pacífica i saludable.

16/09/2019

LA CONSCIÈNCIA UNIVERSAL

Tots som part d'una consciència universal? Aquesta és una possibilitat que es pot deduir de la lectura de certs passatges de l’hinduisme, però també es podria concloure a partir d’altres filosofies o religions, algunes de molt primitives com l’animisme. És una afirmació poètica interessant que té la virtut de tranquil·litzar la nostra consciència individual, sempre inquieta. Però no hi ha cap evidència que això sigui així. Confondre la poesia amb la realitat més evident, com el fet que dos i dos són quatre o que les dones tenen nens, és una de les aficions més habituals de la humanitat, ja des dels primers descendents dels primats. Fa pocs dies vaig llegir les afirmacions d’una persona que es dedica a recórrer el món explicant veritats com aquesta. I a mi em sembla molt bé, cadascú té les aficions que vol tenir (o que pot tenir). I aquesta, probablement, és una creença beneficiosa per a la humanitat, per tant doble premi. L’únic que no em va agradar gaire és que digués que els científics haurien de practicar més la meditació (es referia a un tipus de meditació derivada del budisme). Potser té raó, perquè  penso que és benefactora i que s’hauria de practicar més, científics inclosos. Jo en conec que ho fan i, a més, n' hi ha que estan interessats en el concepte de la consciència universal des del punt de vista estrictament científic. Però, per què es va referir precisament als científics i no als artistes plàstics, per exemple, o als militars, o als politics, o als conductors d’autobús? Doncs perquè els metafísics de totes les èpoques sempre han tingut una prevenció especial contra la ciència. És comprensible, perquè a cada pas que la ciència fa endavant els acostuma a enderrocar un considerable volum d’idees preconcebudes, que es demostren radicalment falses. Això encara dura. I sembla que amb els efectes beneficiosos de la meditació, no per part dels científics sinó per part dels místics, que aquest sí que en fan, tampoc no s'arregla. No m’hi vull tornar, però si volgués podria argumentar seriosament que els místics haurien d’estudiar enginyeria. Cosa que no faré. Encara que, ben pensat, només de primeres, sense provar de justificar-ho, em sembla que no els aniria gens malament...

31/08/2019

UNA PROPOSTA ANTROPOLÒGICA

 

                                               Tots els homes, germà Gal.lió, volen viure feliços, però per veure ço que fa                                                           benaurada la vida, tenen la vista entelada. 

                                                                                                                                 Sèneca (Trad. Carles Cardó)   

                                                                                                                                     

​Ningú mai no ha sabut essencialment d'on ve, on va, ni que hi fa en aquest món, però durant segles hi havia relats que semblava que ho explicaven, alguns en forma de filosofies però sobretot en forma de religions més o menys consolidades. Ara mateix, als països més desenvolupats, aquells relats ja no se'ls creu gairebé ningú i les religions estan cada vegada més desprestigiades per les seves immenses enganyifes i pels seus grans abusos històrics, encara que conserven una certa adhesió superficial o banal d'una part de la població. Però aquestes societats, que en podríem dir postreligioses, també evolucionen a través d'idees no demostrables o no totalment demostrables, és a dir, de creences més o menys justificades. A més, en molts pocs anys, la capacitat de compartir immediatament qualsevol informació de banda a banda del planeta, ha transformat el nostre món, les nostres relacions socials i el mateix concepte de societat comunitària. A partir d'aquests fets, suposant que la recerca de la felicitat és l’axioma bàsic de l'existència humana i que les creences són inevitables, he provat d'establir de manera esquemàtica les bases d'una antropologia laica i global, amb intenció propositiva. Sempre recordant alguns dels centenaris advertiments de Ludwig Wittgenstein i, per tant, sense justificar-ho racionalment com una metafísica (que ho és), sinó simplement mostrar-ho com una possibilitat. 

​                          --------------------------------------------------------------------

​MISSIÓ PRIMORDIAL: felicitat individual i col·lectiva. A nivell individual és la recerca personal inevitable de tots els éssers, bons i dolents, pobres i rics, savis i necis, generosos i malvats. El goig de viure. Probablement s'haurien de millorar molt els codis civils i penals, encara que en aquest sentit s'ha progressat en els països amb democràcies consolidades. Caldria establir de manera formal, legalment i política, la felicitat col·lectiva global (o potser en negatiu, les maneres d'evitar el sofriment físic i moral o les maneres de crear les condicions perquè una certa felicitat fos possible) com a missió universal, centre de la vida humana i dels éssers vius, dels animals i les plantes. Una felicitat que hauria de ser necessàriament austera i pràctica, en la qual probablement hi serien presents algunes de les idees de Confuci, Epicur i Sèneca. També les d'activistes moderns defensors dels animals i les plantes. Per simplificar, potser seria la mena de felicitat que un pare o una mare desitgen per als seus fills.

​VISIÓ PRIMORDIAL: fraternitat i compassió universal. La fraternitat i la compassió  acostumen a ser virtuts espontànies individuals en els éssers feliços. Però calen accions col·lectives per eliminar estructuralment les grans causes d’infelicitat en aspectes com la pobresa extrema, les malalties evitables, la prepotència dels poderosos, la discriminació de les minories, la violència de gènere, la contaminació mediambiental, el maltractament animal, etc. Hi ha recursos per a fer-ho, però caldria un canvi individual de consciències i un govern global que volgués aplicar la política planetària d'una esquerra no demagògica. Ara mateix sembla impossible, no hi ha un horitzó temporal per realitzar aquesta visió que pertany, entre altres, a les cultures derivades del cristianisme i del budisme. 

​NECESSITATS PRIMORDIALS: salut, diners, amors. Són un clàssic popular de la felicitat en totes les cultures. Salut (integral, física i mental), diners (economia i activitats) i amors (sexe, família i entorn social). Aquestes necessitats humanes bàsiques essencials s'haurien de poder facilitar per a tothom en compliment de la missió descrita. En la gestió sanitària col·lectiva s'ha avançat molt en alguns països europeus i s'hauria d'exportar a totes les societats. En canvi, totes les facultats d'economia i escoles de negocis haurien de canviar radicalment d'orientació per poder transmetre els valors propis d'una economia productiva, distributiva, solidària i sostenible a tot el món. Els amors i les relacions humanes, en una societat lliure, són cosa de cadascú i les estructures socials no haurien d'interferir gaire en els comportaments més directament lligats al codi genètic de l'espècie.

​VALORS PRIMORDIALS: fortalesa, intel·ligència, bondat. Sense la fortalesa interior de l'ésser, la seva intel·ligència i la seva bondat no són mai efectives. D’aquestes dues darreres, una de sola sense l’altra no porta a la felicitat col·lectiva i, en canvi, totes dues són necessàries. Aquests valors primordials haurien de ser reconeguts formalment en totes les cultures, potenciats sobretot pels pares i pels mestres de l'escola infantil i primària, amb especial atenció a la gestió de les emocions i al desenvolupament dels talents innats. 

​OBJECTIUS PRIMORDIALS: veritat i bellesa, justícia i llibertat. La veritat i la bellesa, els fonaments la ciència i de l’art, són contingències ontològiques que tenen un gran impacte social. La justícia i la llibertat, que han de ser garantits pel dret i la política, són contingències també socials amb un gran impacte sobre l'ésser individual. Totes incideixen profundament en la felicitat humana. L'educació humanística, la filosofia, la història, la música, l'art i la literatura, haurien de ser una important part obligatòria de totes les branques de l'ensenyament mitjà i superior, que és i serà cada vegada més científic i tècnic. També la política, amb l'ajuda de la tecnologia, hauria d'evolucionar cap a democràcies molt més directes i aprofundir al mateix temps en els dos sentits geogràficament oposats: la gestió local, la gestió provincial, la gestió nacional, la gestió regional i la gestió global.

​ACTITUD PRIMORDIAL: actitud positiva, en el sentit de provar de cercar la felicitat o de provar d'evitar la infelicitatNo hi ha cap solució racional per a l’angoixa de l’ésser que va provar de descriure Heidegger, no hi ha cap manera racional i efectiva d’evitar les tragèdies de l’existència humana, de la vida i de la mort, presents a la nostra consciència. L'actitud positiva és també, degut precisament a la mateixa condició humana, una actitud relacionada amb la suggestió poètica, exultant i pal·liativa. Viu també segrestada al fons de la majoria de religions, en els grans místics. És pot induir amb tècniques complexes com la meditació, però es pot sentir en qualsevol de les activitats humanes habituals de crear, de contemplar la bellesa, de cercar la veritat, d’estimar... o potser només de ser i estar, de distreure’s conscientment en la il·lusió de viure. Perquè aquesta és una actitud natural en l’ésser que vol ser feliç, una actitud que porta sempre a la celebració de la part meravellosa de la vida des del fons de l'ésser i a la seguretat interior en les inevitables catàstrofes.    

         

                                  --------------------------------------------------------------------

              

Sóc conscient que aquesta proposta és molt abstracta i simplificada, relativament romàntica i lamentablement naïf, però una certa innocència sembla inevitable pel seu mateix propòsit. També es pot comprovar que alguns dels conceptes abstractes utilitzats anteriorment coincideixen amb divinitats de l'antiguitat clàssica; en aquest escrit es resolen en unes línies però es podrien actualitzar en textos inacabables que no escriuré, que per això són divinitats. ​Per a mi mateix, en relació al conjunt de la proposta, hi trobo a faltar el reconeixement de la presència inevitable de l'absurd i de la seva parella indestriable, l'humor, que se'm fa cada vegada més necessari per afrontar la vida diària.

30/07/2019

EL SAVI

Es va passar tota la vida pensant per descobrir els secrets de la felicitat i quan ja era vell es va adonar que un dels grans secrets de la felicitat era no pensar gaire.

22/07/2019

NOMÉS ERA UNA BROMA

Life is a jest, and all things show it,
I thought so once, and now I know it.

La vida és una broma, és veu a tot arreu;

ho pensava a vegades, i ara ho sé del cert.  

Trad. pròpia.

 

És impossible no quedar impressionat per la simplicitat i contundència d'aquests dos famosos versos del poeta i autor dramàtic anglès John Gay (1685-1732)

23/06/2019

DOS PARÀGRAFS DE KARL MARX 

Els comunistes menyspreen d'amagar les seves opinions i intencions. Declaren ben obertament que els seus objectius només poden ser aconseguits amb l'enderrocament violent de tot ordre social preexistent. 

Marx i Engels, Manifest Comunista de 1848

...no tinc el mèrit d'haver descobert l'existència de les classes en la societat moderna ni la lluita entre elles. Molt abans que jo, alguns historiadors burgesos havien exposat ja el desenvolupament històric d'aquesta lluita de classes i alguns economistes burgesos la seva anatomia econòmica. El que jo aporto és la demostració que l'existència de les classes socials només va unida a les fases històriques a través del desenvolupament de la producció, que la lluita de classes condueix necessàriament a la dictadura del proletariat i que aquesta mateixa dictadura no representa sinó una transició cap a l'abolició de totes les classes i cap a una societat sense classes.

Karl Marx, Carta a J. Weydemeyer, 5 de març de 1852

Aquests dos paràgrafs, profètics i fallits, són l'essència de la doctrina que va canviar la història mundial del segle XX. La seva simplicitat és espantosa. Però els intel·lectuals varen quedar fascinats. 

16/06/2019

EL FRAU HOMEOPÀTIC

 

L’homeopatia és un frau escandalós. De les moltes medicines que se’n diuen alternatives, n’és un cas especial perquè es venen molts fàrmacs homeopàtics a preus considerables, que no són més que petites boletes de sucre totalment innòcues. El fet és que no s’ha pogut demostrar mai, en experiments científicament contrastats i publicats en revistes científiques acreditades, que aquestes boletes guarissin cap tipus de malaltia en comparació amb els placebos subministrats, com es fa amb qualsevol fàrmac que surt al mercat. Aquesta és la dada clau. En canvi, les revistes homeopàtiques publiquen experiències que sembla que els avalen i, a més, diuen que aquests medicaments guareixen una gran quantitat de malalties amb una promiscuïtat meravellosa, perquè un sol medicament serveix per a múltiples i diferents malalties descrites.

No explicaré aquí en detall l’origen de l’homeopatia, que va ser a començaments del segle XIX de la mà del metge alemany Samuel Hahnnemann, ni el seu desenvolupament posterior, però per situar el lector cal dir que els preparats homeopàtics es fabriquen des d’aleshores dissolent en un líquid una certa quantitat d’un producte, per exemple, fetge i cor d’ànec en el cas més conegut de l’Oscil·lococcinum que s’acostuma a receptar pels refredats o la grip. Després es dilueix progressivament una part del líquid obtingut en cent parts d’aigua (aproximadament una sola gota en una ampolla de litre), agitant fortament (sucussionant diuen els homeòpates), diluint després una altra sola part d’aquest darrera dilució en cent parts més d’aigua i així successivament fins arribar a la dilució desitjada que, sempre segons els homeòpates, cada vegada dóna més potència al medicament, encara que a cada dilució també cada vegada en resti menys quantitat de substància. Finalment, amb el líquid resultant s’impregnen unes petites boletes de sucre, es deixen assecar i s’envasen. Les dilucions usuals poden ser fins a trenta, 30C, o fins i tot, en el cas concret de l’Oscil·lococcinum fins a dues-centes i per això s’etiqueta 200C.

El cas és que, a aquestes dilucions, no és que quedi poca quantitat de substància sinó que no n’hi ha gens, perquè la disminució de matèria activa és exponencial. L’aigua destil·lada pura que s’exigeix als laboratoris químics correspondria només a unes 4C, per tant una dilució a 4C és pràcticament aigua destil·lada! A 12C hi ha una gran probabilitat que ja no hi quedi ni una sola molècula de matèria activa! Els càlculs són de química elemental...  A 200C la probabilitat que t’empassis una sola molècula de fetge o de cor d’ànec en una dosi de l’Oscil·lococcinum és com una bàrbara loteria homeopàtica en la qual et pot tocar un sol número entre milions de milions de milions de milions de números...  en realitat un u seguit de tants zeros que el número total d’àtoms que esisteixen a l’univers és moltíssim menor. Per tant, qualsevol preparat homeopàtic potent, és només el sucre de les boletes i l’agua que no s’ha evaporat. Es pot trobar a les farmàcies aquest medicament de sucre i aigua, Oscil·lococcinum, en una presentació de trenta dosis per un valor d’una trentena d’euros.

L’empresa de productes homeopàtics Boiron, que és l’única que el fabrica, té uns ingressos d’uns sis-cents milions d’euros anuals, en part degut a aquest famós medicament. Ja ha estat demandada recentment en diversos països per publicitat enganyosa i, en algun cas, sembla que ha hagut de pagar uns quants milions de dòlars.  L'any 2011, aquesta mateixa potent companyia, va amenaçar l’indefens blogger italià Samuele Riva amb portar-lo als tribunals per manifestar opinions contràries a l’homeopatia i als seus medicaments, més o menys per unes veritats científiques com aquestes que exposo aquí i, en el seu cas, acompanyades d’una foto de la capsa de presentació de l’Oscillococcinum que jo m'estalvio. Aquí s'agafaven els ficals de la companyia. Finalment, per pressions internacionals, entre altres les del British Medical Journal, la gran companyia Boiron amb tots els seus advocats es va veure forçada a disculpar-se amb el pobre blogger i a retirar la demanda. Se’ls enfonsa el vaixell i estan nerviosos, és clar.

 

A instàncies del govern del Regne Unit, l’any 2010 es va canviar el nom i l'activitat del Royal London Homeopathic Hospital, un gran hospital homeopàtic públic de Londres, eliminant del nom la referència a l’homeopatia i passant-se a dir Royal London Hospital for Integrated Medicine. Per cert, és al barri de Bloomsbury, fa poc hi vaig passar per davant, i encara que s'ha eliminat qualsevol referència a l'homeopatia en el nom formal i en totes les ofertes clíniques, no s'han eliminat algunes referències a l'homeopatia que hi ha gravades en pedra a les parets exteriors, suposo que per un problema més aviat històric i estètic. També es varen tancar els hospitals homeopàtics de Tunbridge (2009) i de Bristol (2015) i des del 2018 al Regne Unit ja només hi ha un únic servei públic d’homeopatia al Centre of Integrative Care de Glasgow  el qual ja té un nom que amaga l'homeopatia i un pressupost públic molt reduït respecte els anys anteriors. Per venir més a prop de casa, en el període del 2009 al 2016 es van anar cancel·lant, per vergonya aliena i manca absoluta de base científica dels ensenyaments, els màsters homeopàtics que es feien a Sevilla, Còrdova, Saragossa i Barcelona. I per anar més lluny, el departament de salut del govern d’Austràlia va elaborar, l’any 2015, un informe demolidor sobre l’homeopatia que va acabar d’alertar molts altres països.

Ja que no s’ha aconseguit demostrar mai allò que és l’únic realment important, a part de totes les teories, que és l’eficàcia de les preparacions homeopàtiques contrastada amb els placebos com es fa amb tots els medicaments de la farmacopea, s’ha provat de justificar teòricament per una altra banda aquest tipus de medicina que en el fons descansa en algunes de les creences vitalistes de finals del segle XVIII.  S’ha provat de fer bàsicament amb uns experiments que reporten una certa “memòria de l’aigua” romanent després de l’eliminació de la substància activa, com un cert record de les molècules que hi han estat dissoltes. Però els dipols de l’aigua es reordenen en una fracció molt petita de temps (picosegons) i l’aigua potable no reté la gran quantitat d’informació de les molècules anteriors que ha contingut en el seu cicle. Si la retingués estaríem ben llestos perquè, degut al seu cicle, l'agua potable que bevem ha passat per tot arreu; per exemple, hi ha una alta probabilitat científica que quan ens bevem un sol got d'aigua ingerim alguna molècula que va passar per la bufeta del rei Jaume I el Conqueridor.

 

Aquesta teoria de "la memòria de l'aigua" es va exposar en uns articles de Jacques Benveniste el 1988 i de Luc Montaigner (atenció!, premi Nobel ja molt questionat per les seves investigacions sobre el virus de la SIDA) el 2009, que van ser contestats enèrgicament per la major part de la comunitat científica internacional (Montaigner es va autoexiliar a Xina on semblava que no el discutien tant) i que no han pogut respondre les crítiques realitzades des del punt de vista estrictament científic. Benveniste i Montaigner pretenien demostrar que la “memòria de l’aigua” sobre les partícules que hi havien estat en dissolució durava un cert temps després de les filtracions o dilucions, encara que era un temps extraordinàriament curt respecte al temps d'exposició comercial dels productes homeopàtics i per tant també inservible des del punt de vista de la justificació de les durables propietats dels medicaments. Com a mínim, però, hi oferien un dubte. Les demostracions varen resultar finalment fallides. Aquests articles, a part de les nombroses crítiques científiques que ja que varen rebre en el seu moment, semblen totalment espuris, han quedat sense possibilitat de reproducció experimental i, per tant, s’han de desestimar completament. Sembla impossible que algun científic els hagi publicat sense tenir alguns altres incentius inconfessables. Però encara que aquests estudis teòrics fossin certs, què aportarien a la pràctica de l’homeopatia? Res, perquè quedaria l'única pregunta que realment s'ha de resoldre i que correspon als resultats en la comparació cega amb els placebos en pacients. Serien només aproximacions teòriques que, a més, no tenen cap connexió real amb l’heterodoxa clínica de l’homeopatia. 

 

Però en alguns casos concrets tothom ha sentit a dir: "doncs a mi l'homeopatia em funciona", o bé "als meus fills els ha anat bé per al constipat". ¿I com pot ser que acudir a l’homeòpata sigui en alguns casos eficaç, si les boletes de sucre sembla que no poden curar res de res? Els experts diuen que, si de cas i en casos concrets, es tracta de l’eficàcia del procés de la clínica, no de l’eficàcia del medicament. Aquí és on hi ha el problema de concepte. És a dir, els productes homeopàtics no et curen perquè no són efectius, però també sembla que tens una mica més de probabilitats de guarir-te si vas a l’homeòpata que si no hi vas. Com pot ser? La resposta dels experts és que ens queden per examinar altres coses, altres aspectes de la clínica. Queda el fet que el simple placebo cura, queda el fet que l’atenció holística (tractant el pacient com un ésser, com un tot) del metge homeòpata també es beneficiosa i també cura, que aquesta visió general ofereix possibilitats específiques de prevenció individualitzada que també curen, que el propi metge homeòpata també acostuma a conèixer la medicina naturalista i a vegades recepta algunes infusions que també curen, que moltes vegades dóna als pacients algunes regles i pautes generals de comportament i de control en la vida diària que també són beneficioses i que curen, que la simple fe que tenen els pacients que es curaran amb l’homeòpata també els cura, que hi ha malalties que amb el temps es curen soles, que els refredats lleugers sense tractament duren una setmana i si es comença el tractament, per exemple, al tercer dia dels símptomes que comencen a molestar, aleshores ja només en queden quatre i sembla que el medicament hagi fet el seu efecte, etc.

Ara bé, hi ha un altre aspecte teòric central, el concepte bàsic de l’homeopatia que està inclòs en el seu nom: "el mateix es cura amb el mateix" i que, a més, el seu efecte es potencia amb les dilucions, no és que no s’hagi pogut demostrar mai sinó que segons totes les evidències científiques, és radicalment fals. Els medicaments homeopàtics no tenen més efecte que el placebo. Per tant s'hauria d'acabar amb la seva pràctica com a mínim en el sistema públic. Però com que l'atenció homeopàtica no és nociva si no s'utilitza de manera excloent i, a més, pensant en la dimensió social, en el fet que no es poden abandonar sobtadament els pacients que hi acudeixen, s'hauria de restringir a poc a poc del sistema públic, que és el que fan en alguns països. Potser per adequar-la provisionalment es podria substituir la paraula homeopatia per obviar el fals principi fonamental (que és el que fan al Regne Unit), evitar també els actuals medicaments homeopàtics i subministrar als creients, si de cas, un placebo, barat i innocu.

 

Perquè també hi ha dos altres fets socials que no es poden eludir: la fe i els diners. Segons l'Homeopathy Research Institute de Londres que ja podem imaginar quins tipus d'investigació fan, al món hi ha uns  200 milions de persones que són pacients homeopàtics, situats en gran part a l’Índia i a Europa. Quan una persona es vol guarir d’una malaltia va on sigui, a la medicina moderna, a l’homeopatia i a l’infern si l’admetessin. Com se’ls explica tot això als creients en l'homeopatia? I com es gestiona la informació i la pressió mercantil de tots els organismes i els treballadors (fabricants, laboratoris i metges homeòpates) que se’n beneficien? Perquè  aquest és el gran obstacle. Probablement passarà que, amb el seu poder i domini de la informació mèdica, aquests metges beneficiaris continuaran privadament amb l’homeopatia de sempre. Però també s'hauria de denunciar el frau dels medicaments, encara que fos a la sanitat privada. Hauria de ser des del govern, des de les associacions de metges i els metges de capçalera, que s’haurien d’oferir cada vegada més canals d’informació contrastada a diferents nivells de profunditat intel·lectual, sobre totes les teràpies possibles, sobre les teràpies de la medicina moderna, que a una altra escala diferent també té els seus problemes, i sobre les teràpies de les que es diuen medicines alternatives.

De fet, tot aquest cacau va començar cap al 1796 quan el doctor Hahnemann es va prendre una infusió d’escorça de Cinchona que conté quinina i va experimentar uns símptomes (s’ha escrit que potser eren deguts a una hipersensibilitat seva respecte a la quinina) similars als de la malària, que en aquella època es tractava amb quinina. D’aquí la seva falsa intuïció a nivell mèdic d'una frase amb ressonàncies filosòfiques: “el mateix es cura amb el mateix”, que va començar a provar i a provar, primer amb familiars seus... a veure si funcionava. Sort que també va tenir l’altra falsa intuïció del principi dels infinitesimals “a més dilució més potència” i no a l’inrevés, perquè en aquest darrer cas, provant i tornant a provar, el doctor Hahnemann hauria acabat ràpidament amb la seva pròpia vida i potser abans amb la vida de tota la seva família.

21/05/2019

EL BARÇA, LA DESFETA D’ANFIELD, L'ATZAR I LA REALITAT DE CADA DIA 

El Barça va ser eliminat a la semifinal de la Champions en perdre per quatre a zero al camp del Liverpool. És una altra de les negres nits del Barça a Europa, com la de Roma, l’any passat mateix, que també formen part del seu historial i del seu caràcter. Sembla que, de cop i sense explicació, algunes vegades el gran Barça es transforma en un equip petit que pot ser golejat. Aquesta vegada, però, hi ha uns fets concrets que ja es van posar de manifest en el partit d’anada al Camp Nou, on el Barça va guanyar per un tres a zero immerescut i enganyós. A part de tots els errors d'estratègia i de les simples errades individuals, la pilota no va voler entrar aleshores a la porteria del Barça. Hi va haver sort. El Barça va jugar la semifinal amb el mateix plantejament en tots dos partits, en el primer li va sortir bé de manera injusta i en el segon li va sortir malament de manera plenament justificada. En tots dos partits el Liverpool va ser el millor equip. Per simplificar-ho a la manera de Cruyff, l’estratègia bàsica va ser la de provar de guanyar amb tres jugadors: un gran porter, Stegen, un gran destructor de joc al mig del camp, Vidal, i el millor jugador de món al davant, Messi. No és l’estil que ha fet gran el Barça. I si tens onze bons jugadors al camp, no pots confiar només en tres. I encara menys jugar una semifinal de la Champions amb poca pressió i amb poca intensitat, sobretot contra un equip anglès. Va fallar clarament l'estratègia, però si la pilota hagués entrat en alguna de les ocasions que vàrem tenir, ara estaríem parlant d’una altra cosa. En canvi, només per aquest petit detall, n'haurem de parlar algunes setmanes o mesos i, si no van bé les coses, potser uns anys. A vegades, el futbol és una bona metàfora de la realitat de cada dia, del valor d'una bona estratègia en la nostra vida diària, de la confiança en les pròpies possibilitats, de l'actitud al davant de les adversitats, dels errors involuntaris que ho poden canviar tot i de la intervenció inevitable de l'atzar en les nostres vides.

09/05/2019

POESIA DE LA VIDA

Es diu que els poetes creen el sentit (potser hauríem de dir els sentits) de la vida des del fons de la història. Les mateixes religions tenen moltes vegades un component d’alt voltatge poètic en el seu origen. I en part és cert, però el sentit de la vida és infinitament més poderós que la mateixa poesia formulada pels poetes i sobretot és erroni atribuir-lo especialment a ells. Els homes corrents, els homes i dones del carrer, alguns que no han llegit ni un sol vers a la seva vida, que no han tingut cap contacte amb la poesia, que simplement diuen que no l’entenen o que la consideren com un fet purament artificial o innecessari, experimenten profundament el sentit a les seves vides. És la poesia no formulada de la vida, sempre superior a qualsevol poesia escrita. I moltes vegades sembla que la gent corrent experimenta més sentit a la vida que els mateixos poetes, alguns dels quals han demostrat al llarg de la història que són experts en la pràctica del suïcidi. Contra això es podria dir que, encara que moltes persones no hagin llegit mai ni un sol vers, també els arriba el sentit de la poesia escrita pels poetes amb la cultura general de la societat, influïda per la poesia al llarg dels segles i a través d'un subconscient col·lectiu. També es podria dir que els poetes són capaços de crear el sentit per als altres i que aleshores, després de crear-lo, precisament enlluernats i encegats per la seva llum, alguns d'ells mateixos no poden resistir la dura realitat de la pròpia vida. Aquest podria ser el cas d’alguns poetes que sembla que no tinguin prou capacitat pulmonar per tornar a la superfície quan han baixat al fons marí en recerca de les perles en forma de versos o que simplement prefereixen quedar-se al fons amb elles per sempre. Però la gent corrent, la gent que no prova de fer aquestes coses, també acostuma a tenir un extraordinari component poètic en la concepció de la realitat que li dóna sentit (sentits) a la seva vida. Sembla una mica arriscat atribuir-lo en totes les cultures a la intervenció dels poetes. També, moltes  vegades, sembla que els poetes no creen sentit, sinó que més aviat proven de destruir el sentit creat falsament pel poder però que és acceptat per la majoria. Podríem incloure fàcilment en aquest cas els joves poetes romàntics i post-romàntics. Però si anem més al començament, al considerat per molts el pare del poetes occidentals, el grec Arquíloc, ja veiem que aquesta pulsió és present a la seva poesia, en contra de les concepcions que dotaven de sentit la vida dels seus compatriotes, en el famós poema on fa befa de la pèrdua del seu escut en batalla i lloa la decisió de salvar la pròpia vida. És evident que Arquíloc no va crear, en la societat grega, un nou capteniment generalitzat de llançar l'escut i fugir de les batalles però sí que posava en dubte la moral convencional instituïda. Més aviat sembla que és aquest el paper de la poesia moderna.

 

04/05/2019

HA MORT UN ALTRE CAVALL AL GRAND NATIONAL

 

He vist en directe, per una TV anglesa, la cursa de velocitat de cavalls amb obstacles (steeplechase) de més renom d’Anglaterra, a l’hipòdrom d‘Aintree, prop de Liverpool. És un recorregut de 4 milles i 514 iardes o sigui de 6 quilòmetres i 907 metres, i els cavalls han de salvar un total de trenta tanques, abans d’arribar a la meta. Habitualment tarden menys de 10 minuts en fer tot el recorregut, això vol dir que la velocitat mitjana dels cavalls (comptant que baixa molt en saltar cada tanca) és de més de 40 quilòmetres per hora i hi ha moments que poden córrer a més de 60 quilòmetres per hora. Són atletes d’uns 500 quilos, llançats a tota velocitat i saltant unes tanques que en molts casos superen el metre i mig d’alçada. En saltar la primera tanca, el cavall de nom Up for Review ha caigut, ha quedat malferit i ha hagut de ser sacrificat. La cursa es disputa un cop a l’any, hi participen uns quaranta cavalls i en les vint curses que s’han disputat en el que portem de segle XXI, hi han mort dotze cavalls com a conseqüència de la cursa, la majoria perquè han quedat malferits i se’ls ha hagut de practicar l’eutanàsia. Hi ha moltes caigudes en els salts i els aterratges, els genets descavalcats queden a terra entre els altres cavalls que salten i, de promig, sis de cada deu cavalls no poden acabar la cursa. Els darrers anys s'han fet millores i modificacions en els materials, per exemple s’ha introduït plàstic en lloc de fusta a la part interior de les tanques de branca d’avet, però a aquestes velocitats i amb salts d’aquesta dificultat és impossible evitar accidents que acaben amb la mort dels cavalls. Des dels inicis d'aquesta històrica cursa anual, des de l’any 1839 fins ara, hi han mort vuitanta-tres cavalls i també un genet. El dia abans, en el mateix festival de curses, a les pistes d'Antree hi havien mort dos cavalls més i cada any, en les curses de velocitat de tot el món, hi moren alguns centenars de cavalls. El Grand National és una de les més dures. Les organitzacions protectores d’animals la tenen, entre altres, en el punt de mira. Aquest any l’he seguida en directe. Amb un nus a la gola. 

11/04/2019

LES PREGUNTES 

Quan ets jove et fas preguntes, moltes preguntes que penses que algun dia tindran resposta. Per això te les fas. Quan et fas vell t’adones que, en lloc de respostes, només has trobat més preguntes. Però també has trobat una solució més aviat oriental: no fer-te gaires preguntes, només aquelles que et sembla que podràs respondre.

18/03/2019

TEORIA ANTROPOLÒGICA MMM

La vida és un misteri, un miracle i una merda. Aquests són els tres únics axiomes d'aquesta teoria, dels quals es poden derivar molts teoremes fent servir els adjectius corresponents, per exemple: misteri primordial, misteri infinit, misteri relatiu, miracle meravellós, miracle transitori, miracle universal, merda considerable, merda absoluta, merda temporal, etc. que només admeten demostració subjectiva. Els teoremes poden ser aplicats a una infinitat de casos concrets de qualsevol persona en diversos moments de la seva vida, dels quals m'estalvio de posar exemples perquè són obvis. En aquest món, es tracta de provar d'evitar la merda, provar de desxifrar el misteri i provar de viure en el miracle.  

05/03/2019

L'EXCITANT TEDI DE LA CIÈNCIA

Quan un camp de les ciències de la naturalesa és incipient, els primers treballs a vegades semblen visions poètiques com una promesa encara no sistematitzada, per exemple les actuals intuïcions científiques d'una mena de consciència universal a partir de la informació que conté qualsevol partícula de matèria. Però segurament encara hauran de passar bastants anys per tenir algun fruit sòlid en aquest camp, perquè precisament es tracta de mesurar també, entre altres coses, la subjectivitat individual, que a primera vista sembla inabastable per a la metodologia científica. Quan algun camp ja s’ha desenvolupat, també hi ha conclusions que semblen poètiques, per exemple la formació dels àtoms a dins de les estrelles, els més lleugers en estrelles petites i mitjanes, els de més pes en estrelles més grans i els més inestables i pesants de tots en les explosions de les supernoves. Aquests àtoms formen tota la matèria coneguda i per tant, alguna vegada, els mateixos àtoms que formen el nostre cos, tal com són ara, segur que van estar en una estrella perquè és l'únic lloc on es podien crear. A vegades també sembla poètic el descobriment, la simplicitat i bellesa d’alguna fórmula o sistema matemàtic, per exemple de la famosa fórmula d’Euler o dels números imaginaris, indispensables per comprendre la realitat física de la llum, per exemple. Però no semblen mai gaire poètics els càlculs que són necessaris en molts dels estadis intermedis de les ciències que avancen lentament amb experiments i observacions, encerts i errors, petites esperances i grans defalliments, amb una paciència infinita. Tedi. Encara que en els darrers segles tot s'ha accelerat exponencialment de manera extraordinària, sobretot en el camp de la tecnologia i una mica menys en la investigació més bàsica. Un tedi excitant.

24/02/2019

LA MIRADA DE FELLINI

La televisió es el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural, és una frase de Federico Fellini que, cada dia que passa, s'acosta més a la realitat. Jo ho ampliaria a molts altres mitjans de comunicació. Alguns dels polítics que sofrim serien impensables sense aquesta imbecil·litat mediàtica col·lectiva plenament interessada. TV3 també.

17/02/2019

EL TEMPS DELS MORTS

 

Què passa amb el seu propi temps quan algú es mor? Per a ell o ella, a partir d'aleshores, ja són el mateix tant un segon com un minut, una hora com un dia o...  milers de milions  d'anys. L'edat de l'Univers, per exemple. Per a ell o ella, ja serà sempre igual avui que demà, aquest any o el vinent, que passin els segles i que tot l'Univers deixi d'existir. Un mort sembla que és a fora del temps, que per a ell el temps ha desaparegut. I ser a fora del temps, no és semblant a ser a l'eternitat? Sí. Però les roques, que sempre han estat mortes, quin temps experimenten? Sembla que els minerals no n'experimenten cap, encara que nosaltres veiem com canvien, s'erosionen o es degraden amb el pas dels anys. Per tant, des de la nostra perspectiva d'éssers vivents, sembla que d'alguna manera també el senten, que noten el pas del tempsI les estrelles, també totalment minerals, en el nostre llenguatge podríem dir que neixen per una reunió de gas i pols, s'encenen degut l'elevada compressió produïda per la seva pròpia gravetat, acostumen a viure una vida de brillantor més o menys llarga segons el gas combustible que tenen, i finalment s'apaguen o esclaten. I quan deixen de brillar també podríem dir que es moren. Per tant, des del nostre punt de vista, també sembla que senten el pas del temps. Però és pràcticament segur que no senten el pas del temps de la manera que el sentim nosaltres. ¿I si no existíssim nosaltres (que tenim una determinada percepció temporal del dia i de la nit, del plaer i del dolor, de la gana i de la son) existiria aleshores el pas del temps tal com nosaltres l'experimentem? Més aviat sembla que no. Albert Einstein, que va canviar la física amb la seva nova concepció del temps i de l'espai, que va demostrar que viatjant a una velocitat pròxima a la de la llum, el temps i l'espai pràcticament desapareixerien en la direcció del moviment, també deia que "la distinció entre passat, present i futur és una obstinada i persistent il·lusió". Gairebé has d'estar mort per entendre això.

24/01/2019

NIT DE REIS

Dost thou think, because thou art virtuous, there shall be no more cakes and ale?  (Potser penses, perquè ets virtuós, que no hi haurà mai més pastissos ni cervesa?), és una rèplica de Sir Toby Belch a Malvolio, personatges de Twelfth Nigth de Shakespeare. Malvolio és el personatge purità en el qual penso que em volien transformar alguns dels jesuïtes que, a l'escola, m'explicaven les normes morals. De fet, alguns d'ells s'hi assemblaven, al tal Malvolio. Sort que amb mi varen fracassar, encara que per desgràcia no puc assegurar que sigui un fracàs total. Però quan ets un nen o un adolescent, tot això encara no ho saps i no tens aquests tipus de rèpliques. Llàstima.

o5/01/2019

L'IDIOTISME

Si la vida ja és “un conte explicat per un idiota” segons la famosa frase de Macbeth a l’obra homònima de Shakespeare: Life’ s... a tale told by an idiot, full of sound and fury, signifying nothing (La vida... és un conte explicat per un idiota, ple de sorolls i de fúria, que no significa res), algunes interpretacions de la vida semblen un conte explicat per dos idiotes.

24/12/2018

TRES ATRIBUTS

Quan la ignorància s’alia amb la mala fe i amb el poder, el còctel és absolutament verinós. I no cal que sigui el mateix individu que tingui les tres virtuts, diguem-ne, que també n’hi ha molts que les tenen. Només cal que siguin aliats, uns quants de mala fe, uns quants ignorants i uns quants poderosos. Quants més de cada, millor. Només cal repassar la història o viure actualment a Espanya.

 

19/12/2018

EL PUNT DE VISTA

Els qui defensen que fins i tot en l’horror hi ha una certa bellesa són els qui s’ho miren, no els qui el sofreixen.

07/12/2018

TÈCNIQUES ESPIRITUALS PER A LAICS

Les tècniques espirituals són mètodes que ens poden ajudar a viure, en el sentit que ens permeten tractar de tu a tu amb la nostra consciència sense deixar decaure el nostres pensaments, mantenint-los lliurement oberts en la seva forma més beneficiosa per a la nostra felicitat. L'espiritualitat no és resar, no és fer ioga, és inherent a la consciència humana, és la resposta de cada ésser humà a la seva pròpia contingència i abraça tota la vida de qualsevol persona, en sigui conscient o no, amb independència de les seves creences. I en qualsevol cas, a part d'aquest fet central, pot practicar tècniques que l'ajudin a reconciliar-se amb la seva consciència. Per a un pensament laic és fàcil practicar la tècnica de meditació budista perquè no obliga a cap creença prèvia, només demana aprenentatge tècnic i concentració. En canvi la pregària cristiana és més complicada per als no creients perquè demana una referència prèvia, la creença en un déu que estima aquell qui prega, al qual es dirigeix. De fet, però, es tracta d’una tècnica de l’esperit i aquest déu imaginat pot ser substituït per una persona estimada i protectora, que pot ser viva i pròxima en la realitat o simplement viva en el record. També es pot substituir per la part de la realitat, més oculta o més visible, que ens sembla meravellosa. De fet, tots els déus vénen d’aquí. Potser encara més clar, d’una manera o altra, tots els déus gairebé sempre han estat una representació de la part que ens sembla meravellosa de la vida. El déu dels cristians també ho és. La pregària cristiana, com a tal, no pot ser res més que una mena de consciència de l’Amor en majúscula des del fons de l’ésser, la comunicació espiritual amb aquesta realitat imaginada, meravellosa i benefactora. També hi ha moltes altres tècniques espirituals més banals i també efectives, per exemple, per a un culer, el fet de pensar conscientment en alguns dels meravellosos gols de Messi (i que tots els altres déus em perdonin).

29/11/2018

ARA

Val la pena de provar de ser una mica feliços abans de morir-nos perquè després tot fa pensar que serà més difícil.

18/11/2018

TEOLOGIA

Proclamo la part meravellosa, potser divina, de la nostra vida que ha estat representada pels déus en la història. No només per un, sinó per dos, per tres, per mil i per tots els déus! Han estat i encara són, molt més debilitats, una suggestió humana que sembla gairebé inevitable. Al mateix temps, quan s'interposen en el camí de la felicitat humana, que és quasi sempre, renego de tots ells com un carreter.

10/11/2018

PARANYS

 

Les religions acostumen a ser monumentals sistemes d’autoajuda individual i col·lectiva que es converteixen en trampes mortals per a l’esperit.

28/10/2018

ELS DOS GRANS OBJECTIUS ESTRATÈGICS UNIVERSALS

 

Minimitzar el sofriment individual, col·lectiu i global i maximitzar la felicitat individual, col·lectiva i global.

08/10/2018

SÈNECA (De la brevetat de la vida)

Non exiguum temporis habemus sed multum perdimus.

No és que tinguem poc temps, sinó que n´hem perdut molt.

03/10/2018

NOU PERSONATGES PER AL TEATRE DE LA VIDA PER ORDRE PESSIMISTA D’APARICIÓ

 

Horror, Dolor, Odi, Absurd, Humor, Plaer, Amor, Sentit i Meravellós.

20/09/2018