NOTA EDITORIAL

 

La Secreta Joventut recull poesia de Joan Noves escrita entre els anys 1971 i 1981, dels seus vint-i-cinc als trenta-cinc anys, pràcticament tota publicada als anys vuitanta. El volum inclou poemes dels llibres Somnis i Malsons, Editorial Moll, (1980) i Timbals de Primavera, Llibres del Mall (1986); també inclou els set poemes de la sèrie Cançonets, publicada parcialment a la revista Reduccions, núm. 47 (1990) que va ser escrita més tard però que, degut al llarg silenci posterior, és part indestriable del conjunt. 

 

En el text Joan Noves i el seu cos a cos amb la poesia, que l’any 1984 va escriure Josep Palau i Fabre com a pròleg per al llibre Timbals de Primavera, i que forma part dels assaigs de la seva obra completa, es pot llegir que,  en la poesia de Noves: “El cos esdevé un punt imantat de l’univers, l’únic al qual podem referir necessàriament totes les coses perquè és l’únic que coneixem de veritat i del qual tenim dret a parlar. Vist així, l’erotisme no és sinó la posta en marxa d’un funcionament més profund i més ric d’aquest humanisme biològic i d’aquesta alta coneixença que parteix del propi cos. El resultat d’això és una cosmogonia -una concepció de la vida i l’univers travats- en la qual els termes matèria i esperit no es donen en una forma dual i antitètica com ens els presentava la tradició, tal volta degradada del cristianisme occidental, ans una concepció en la qual les coses tornen a inscriure’s les unes en les altres, en una unitat superior i indestriable que, en aquest cas, esdevenen consubstancials de la mateixa poesia que les expressa. Heus ací com, a través de l’erotisme, hem anat a parar a una nova estètica i a una nova metafísica.”

 

L’autor ha revisat el text i ha escrit una nota per a aquesta edició.

 

 

 

 

NOTA DE L’AUTOR A AQUESTA EDICIÓ (Fragment)

 

En tornar publicar aquesta poesia, que ja és lluny de mi, m’han sorgit unes inquietuds inesperades. Hi ha un fet, que hi era sempre, però que se m’ha anat fent cada vegada més conscient: els meus paràmetres, per bé i per mal, no havien estat mai estrictament literaris, ja que el meu propòsit dominant havia estat el de provar de comprendre la realitat i de comprendre’m a mi mateix a través de la sensibilitat i de les emocions, la d’interpretar i d’interpretar-me, i que això hi ha moltes altres maneres de fer-ho al marge de qualsevol tipus d’art o de literatura. La recerca, la comprensió de l’ésser i, és clar, de la transcendència de l’ésser. Aquesta actitud era molt més forta, molt més vital per a mi, molt més decisiva per posar-me a escriure o a fer qualsevol altra activitat que no pas el fet literari, expressiu i comunicatiu que la poesia sempre comporta. Vist des d’ara, per dir-ho ras i curt, aleshores estava més a prop d’una actitud d’aproximació a la realitat sensible que se’n podria dir d’alguna manera mística (en el sentit que ho interpreta Wittgenstein: “allò que és inexpressable, que és mostra...”) i no tenia, segurament per sort, la visió clara del que en podríem dir una carrera literària. Jo havia estudiat ciències i potser, inconscientment, volia anar a l’altre extrem. Aquí hi hauria l’explicació de moltes coses; per exemple, que escrigués intensament poesia durant deu anys, la publiqués bàsicament en dos llibres i que no hi tornés fins uns vint-i-cinc anys després. Mentre escrivia els poemes, m’anava fent les preguntes que són a la base d’aquest escrit.

 

Dos poetes catalans del segle XX prou diferents, com són Josep Palau i Fabre i Joan Vinyoli, tenen un mateix punt comú en el sentit de recerca del propi ésser, del seu encaix en el món o en la societat,  d’un ésser que, per una raó o bé per una altra, sembla incomplet, sembla que està perdut en el món i que la poesia el pot ajudar a retrobar-se. En el cas de Vinyoli aquest fet apareix clarament en molts dels seus poemes i es mostra sovint com un desballestament de l’ésser, amb la impossibilitat de reconstruir-lo i només amb la possibilitat d’un retrobament fragmentat “...el gust de les petites coses velades/ que revelen”. En Palau i Fabre, a més de ser present també als seus poemes, aquesta recerca és un fet conceptual i molt explícit en el mateix assaig; la frase d’entrada al seu llibre de poemes diu “L’home és un animal que es busca” i, per exemple, en un vers de més implicació social: “-Sóc d’aquí. Sóc estranger.” En contrast, per citar uns altres dos poetes catalans d’aquest segle passat, també molt diferents, com són J.V Foix i Joan Brossa, la seva obra sembla més aviat feta per éssers que ja s’han retrobat abans de començar a escriure, que cerquen potser només la mateixa literatura, la mateixa poesia que, de fet, ho és tot; el propi jo no sembla que es posi gaires vegades essencialment en joc; en el primer, si hi ha vacil·lacions existencials, sembla que siguin vençudes completament pel mateix vigor del vers, i en el segon sembla que pràcticament no n’hi ha. Els dubtes existencials, en el cas de Foix, sembla que siguin anul·lats amb  l’alegria de cantar que “... A cal fuster hi ha novetat” i, en el cas de Brossa, resolts amb l’acceptació o exaltació de la realitat: “... D’on venim? Però aquí tenim una caixa de llapis de colors”. A la inversa, canviant ara de literatura, Fernando Pessoa seria un exemple de recerca constant del propi ésser que, precisament per la necessitat de fer-ho, és diversifica (jo diria que es deslloriga) en els seus heterònims. El gran precedent  universal seria Arthur Rimbaud amb el seu ”Je est un autre”. Després apareixeria Picasso pintant el “jo són molts” sense necessitat de dir-ho. Aquesta recerca interior del propi ésser també es pot percebre relativament bé en Joan Maragall i, en canvi, està molt amagada o és gairebé inexistent en Josep Carner. Trobaríem molts exemples, i també en arts plàstiques, en música i gairebé en totes les literatures. Una manera massa simple d’explicar els dos extrems, que mai no apareixen en un estat totalment diferenciat, podria ser a través de la persistència, en ple segle XX, d’un romanticisme elaborat, encara que a vegades aquesta mateixa elaboració el fa gairebé imperceptible o bé hi és sense voler, a desgrat de l’autor.

 

A mitjans dels anys setanta del segle passat, quan jo escrivia aquests poemes, hi havia vàries influències autòctones en l’aire que respirava un poeta jove del nostre país. Una d’elles era la gran influència allargassada del noucentisme que encara es mantenia amb molta força, sobretot degut al llenguatge de Josep Carner i al mestratge de Carles Riba. També arribaven clarament les veus alguns autors encara vius i en actiu; per una banda l’avantguarda amb Foix i Brossa, molt relacionada amb les arts plàstiques, i per una altra les veus relacionades amb el realisme, que se’n va dir realisme històric, del qual sobresortien les de Pere Quart, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater (que mor el 1972) i el Salvador Espriu de La Pell de Brau entre d’altres. També hi havia dues influències culturals inevitables, una era el pes mort enorme del final de la dictadura franquista i una altra de vital, la influència alliberadora del Maig del 68. Cap d’aquelles influències de la poesia anterior no em van servir com a referència per tal de prendre-la com a base i provar d’explotar el seu camí; quan dic això no em refereixo en absolut al valor intrínsec de la poesia ni als recursos utilitzats; ni a la consistència del vers dels noucentistes, ni a la consideració que em mereixien els excepcionals poetes realistes i avantguardistes, sinó a l’esperit de fons d’aquells corrents del nostre país; em vaig sentir relativament lluny d’ells de manera instintiva i aquest fet és l’únic que compta. No era una elecció, era simplement la necessitat d’anar per un altre camí inevitable. En canvi, em vaig sentir a prop d’una actitud més romàntica i existencial que, des del fons del temps, enyorava Arthur Rimbaud com si al nostre país ens faltés des de sempre, com una adolescència necessària que no s’hagués pogut viure mai, com un crit de llibertat espiritual, com una aventura que no era pròpiament literària sinó vital i que, en darrer terme, podia prescindir de la literatura; era un alè que aquí havia arribat filtrat, que es podria rastrejar en Maragall i en Salvat-Papasseit, però que la nostra poesia no havia tingut mai amb força i que el noucentisme havia escombrat a fons; de seguida vaig experimentar afinitat i admiració per Palau i Fabre que em portava aproximadament trenta anys d’edat, que s’havia trobat totalment enmig d’aquells altres corrents (aleshores estava relativament relegat perquè havia pagat el preu d’obviar-los) i era, entre nosaltres, qui més s’havia aproximat a aquesta actitud i a aquesta aventura; amb una extraordinària llibertat d’esperit i amb el mèrit de no haver-se oblidat mai de l’avantguarda,  l‘avantguarda d’Apollinaire i de Picasso. I no vaig ser l’únic, n’hi va haver d’altres de la meva generació i posteriors que van començar a reivindicar-lo.

​

​

                            --------------------------------------------------------------------------

​

 

 

També és evident que l’art i la poesia han anat perdent centralitat, com ja deia Hegel, al davant de la realitat històrica. Potser s’havia sobrevalorat la seva significació històrica? O potser és la mateixa història la que ha perdut el seu centre implícit de progrés? O potser aquest desplaçament permetrà situar-los, amb tot el seu irreductible llegat, en el lloc que els correspon? Ara bé, el desplaçament de la poesia és de tal magnitud, a la nostra època, que algú es pot preguntar encara amb més insistència si escriure poesia val la pena, si té valor, si serveix per alguna cosa. En aquest sentit també podríem dir que és inútil tota la vida humana. Per a què serveix la vida? Tots sabem que sense la poesia (la literatura que és poesia), sense les altres arts i sense la música, que al llarg de tota la història han modulat la vida dels homes i les dones, els éssers humans no seriem exactament com som, no ens podríem parlar com ens parlem, no viuríem com vivim. El nostre futur no depèn només dels avenços tècnics, científics i tecnològics, que han estat, són i seran cabdals en la nostra evolució. Viurem necessàriament en un món de tecnologia i la major part dels estudis seran tècnics, però si aquests són els nostres únics referents socials, podríem perdre l’alè lleuger de la vida; si l’art i la literatura sucumbeixen completament al triomf de la ciència i de la tecnologia, si al mateix temps s‘imposa la massificació i la mediocritat més rendible, podríem anar perdent els referents més elaborats de la nostra sensibilitat i de les nostres emocions, de les nostres estratègies de felicitat que són sempre rebels al mètode científic.

 

Aquests poemes ja han tingut valor per a mi. Són les restes d’una recerca vital que era a fora dels poemes i que, en formalitzar-se parcialment en ells, em va permetre mirar-me en un altre mirall i veure’m d’una altra manera a mi mateix, obrir també una altra finestra i veure d’una altra manera la realitat. Aquesta recerca, en essència (i encara que es va allargar en l’edat) és la mateixa que repeteixen incansablement els joves de totes les generacions, de totes les cultures i de totes les èpoques, com si no ho haguessin fet el anteriors; és una recerca vital que només es pot fer amb les forces de la joventut i que, a vegades, en voler explorar els perillosos límits de les platges de l’esperit, comporta també el risc d’acabar en un petit o gran naufragi. Ara bé, ja que la poesia no acostuma a millorar les finances de l’autor i l’èxit social que pot proporcionar, en el millor dels casos, és miserable comparat amb el valor interior esmerçat, la pregunta que ara té interès per a mi és la següent: aquests poemes tindran valor per a algú altre? Hi dono dues respostes positives: si no tenen valor per a ningú més, no crec que ningú en faci cas, i si tenen valor per a algú, penso que els trobarà i els llegirà.  Aquest llibre és a dins d’una ampolla que llanço al mar i que no tornarà mai més, en ella hi ha el meu desig i tot l’atzar.