NOTÍCIA DE L'AUTOR

 

 

Hi ha un fet, que hi era sempre, però que se'm va anar fent cada vegada més conscient: els meus paràmetres, per bé i per mal, no havien estat mai estrictament literaris, ja que el meu propòsit dominant havia estat el de provar de comprendre la realitat i de comprendre’m a mi mateix a través de la sensibilitat i de les emocions, la d’interpretar i d’interpretar-me, i que això hi ha moltes altres maneres de fer-ho al marge de qualsevol tipus d’art o de literatura. La recerca, la comprensió de l’ésser i, és clar, de la transcendència de l’ésser. Aquesta actitud era molt més forta, molt més vital per a mi, molt més decisiva per posar-me a escriure o a fer qualsevol altra activitat que no pas el fet literari, expressiu i comunicatiu que la poesia sempre comporta. Vist des d’ara, per dir-ho ras i curt,   aleshores estava més a prop d’una actitud d'aproximació a la realitat sensible que se’n podria dir d’alguna manera mística (en el sentit que ho interpreta Wittgenstein: “allò que és inexpressable, que és mostra...”) i no tenia, segurament per sort, la visió clara del que en podríem dir una carrera literària. Jo havia estudiat ciències i potser, inconscientment, volia anar a l'altre extrem. Provar de comprendre la realitat des de l'altra posició extrema. Aquí hi hauria l’explicació de moltes coses; per exemple, que escrivís intensament poesia durant deu anys, la publiqués bàsicament en  dos llibres i que  no hi tornés fins uns vint-i-cinc anys després. Havia  estudiat  enginyeria química i  vaig treballar  sempre de bon grat en  diverses activitats relacionades. Però alguna turbulència irracional, alguna realitat interior atractiva i inabastable alhora, alguna aventura lligada a la meva vida i a la poesia (que potser tractava de contenir i de formalitzar amb la mètrica), era la que aleshores m'abocava a escriure d’una manera relativament independent del resultat, èxit o fracàs, de la mateixa escriptura. Penso que la meva actitud d'aleshores, més que la intenció de construir una obra literària, es podria resumir en la provisionalitat d’algunes preguntes simples com les següents: Quin sentit té escriure poesia? Quina relació té amb la realitat? Aquestes preguntes no tenien mai una resposta que no fos la poesia mateixa que les havia generat.

 

Quan jo escrivia els primers poemes, a començaments dels anys setanta del segle passat, en la poesia catalana predominava un realisme que sobrevivia entre els intents d’innovació formal i el noucentisme allargassat, la influència del qual penso que encara dura al nostre país, més de cent anys després del seu llançament. D'una manera totalment intuïtiva, no per elecció sinó per manca d'afinitat, no em vaig identificar amb cap d’aquestes tendències sinó amb una línia més romàntica i existencial que es podria reseguir, com un fil gairebé imperceptible però consistent, des de Joan Maragall, passant per Joan Salvat-Papasseit i després per  Josep Palau i Fabre, encara que  amb accents molt diferents.  En aquell moment, aquests extraordinaris  poetes i els corrents que representaven, per una raó o per una altra, estaven relativament relegats. Encara havia de passar temps perquè es considerés amb elegància la coexistència de concepcions poètiques de diferent filiació, de diferent gruix humà i molt diferenciades en els resultats.  Però ja començaven a bufar  els vents de l'eclecticisme i de la postmodernitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A la dècada dels anys vuitanta vàrem començar a fer recitals de poesia a tres, amb Ricard Creus  i amb Josep Palau i Fabre. Tots els recitals tenien el mateix format: Palau Fabre (que era el de més edat de nosaltres i a mi em portava vint-i-nou anys) seia al mig, Creus (que em portava divuit anys) a la seva dreta i jo a la seva esquerra. Llegíem de manera asimètrica, a vegades un de nosaltres callava una estona i dialogaven el altres dos amb el seus poemes. Els primers recitals van ser al local Zeleste del barri de la Ribera de Barcelona, al costat de Santa Maria del Mar. En aquella època, sortint del franquisme i encetant la democràcia, els recitals tenien encara un sentit reivindicatiu de la llengua i a Barcelona es respirava un aire de cultura renovada que a poc a poc es va anar esvaint. Encara vàrem fer un recital en aquest format l'any 2003, al primer festival de poesia que es va fer després de  la inauguració de la Fundació Palau a Caldes d'Estrac i, l'any següent,  el darrer,  als Banys Àrabs de Girona.                                                                                   

             

Els meus poemes de l'època de joventut ja han tingut valor per a mi. Són les restes d’una recerca vital que era a fora dels poemes i que, en formalitzar-se parcialment en ells, em va permetre mirar-me en un altre mirall i veure’m d’una altra manera a mi mateix, obrir també una altra finestra i veure d’una altra manera la realitat. Aquesta recerca, en essència, és la mateixa que repeteixen incansablement els joves de totes les generacions, de totes les cultures i de totes les èpoques, com si no ho haguessin fet el anteriors; és una recerca vital que només es pot fer amb les forces de la joventut i que, a vegades, en voler explorar els perillosos límits de les platges de l’esperit, comporta també el risc d’acabar en un petit o gran naufragi. Ara bé, ja que la poesia no acostuma a millorar les finances de l’autor i l’èxit social que pot proporcionar, en el millor dels casos, és miserable comparat amb el valor interior esmerçat, la pregunta que ara té interès per a mi és la següent: aquests poemes tindran valor per a algú altre? Hi dono dues respostes positives: si no tenen valor per a ningú més, no crec que ningú en faci cas, i si tenen valor per a algú, penso que els trobarà i els llegirà.*

Aquest text està parcialmet extret de la NOTA DE L'AUTOR al llibre La secreta joventut.

Actualment Joan Noves és president de la Fundació Palau amb seu a Caldes d'Estrac.

D'esquerra a dreta, Creus, Noves i Palau i Fabre, l'estiu del 1994.