JOAN NOVES I EL SEU COS A COS AMB LA POESIA

 

 

No recordo haver llegit cap poeta nostre, de Rosselló-Pòrcel ençà, en el qual la presència dels quatre elements -terra, aigua, aire i foc- hi sigui tan viva com en els versos de Joan Noves. Aquest retorn als elements és un dels trets característics del nostre temps, allò que feia de sobte Rosselló-Pòrcel, mort el 1937, amb vint-i-quatre anys (amb l’accent posat particularment sobre el foc), el nostre contemporani per a la resta del segle XX.

​

La poesia de Joan Noves oscil·la entre la contundència lapidària, que representaria l’element terral, i la fugacitat permanent, perceptible en les estructures mòbils del foc i els evocacions de l’aire que informen els seus poemes. Dels quatre elements, tres semblen respectats en llur idiosincràsia i simbologia natural, però no l’aire, que s’ha convertit en un vent, fugaç i esmunyedís, un vent que s’ho emporta tot, en el qual van embolcallats els seus propis versos, creant així una  mena de revessa de la contundència a la qual hem al·ludit abans.

 

Joan Noves, que ha vingut a la poesia una mica tard, una mica més tard de la que sol ser-ne l’edat habitual, situada a l’entorn dels vint anys, se n’ha rescabalat amb escreix. No vull dir amb això que la seva poesia hagi passat d’incipient a madura, sinó molt més: no sols ha reconquerit el temps passat (un passat que potser li havia estat escamotejat), sinó que s´ha endinsat en el seu futur. Els seus pomes són una revolució que ha acomplert sobre ell mateix, a expenses seves, com un voltor que necessités nodrir-se de la pròpia vida per sobreviure. Més enllà de les imatges, dels temes, dels rostres o els cossos que l’han esperonat a escriure, hi ha en els poemes aquesta acumulació temporal que espera ser desacumulada  en nosaltres o en futurs lectors... És en aquest sentit que la seva poesia, tant o més que per la seva expressió i pel món que ens evoca, em sembla exultant i estimulant.

Els qui hem viscut la postergació de la llengua i la por d’una agonia del nostre verb, no podem deixar de sentir l’embranzida d’aquest alè, que no ens parla sols d’avui i per avui, ans sentim que també ho fa per a d’altres i per a demà. Alguna cosa empeny molt endavant aquests Timbals de Primavera.

 

Tot al llarg de la poesia catalana moderna hi transcorre una problemàtica que podríem sintetitzar en la contraposició cristianisme-paganisme, problemàtica que he subratllat alguna vegada, però que no ha estat, que jo sàpiga, degudament estudiada, tot i constituir un dels substrats ineludibles de la nostra identitat. El problema el trobem en Verdaguer, el trobem en Maragall, en Costa i Llobera, en Carner, en Lleonart, en López-Picó, en Carles Riba, en Sagarra, en Marià Manent i en molts d’altres. La solució del conflicte es decanta gairebé sempre a favor del cristianisme. Només hi ha una veu en la qual la balança sembla contrapesar-se amb la del paganisme, que és la de Salvat-Papasseit. Encara cal entendre’ns de quin cristianisme parlem i a quin paganisme ens referim. Existeix en la poesia catalana moderna un cristianisme difús, basat en la caritat i que també pot ser designat franciscanisme. Salvat-Papasseit és l’únic que, sense renunciar a aquest, dóna lliure vol al desig i als sentits. Per fer-ho, li ha calgut enderrocar la idea de pecat, que els altres poetes citats no semblen haver volgut o no haver gosat eliminar del seu univers. Només Sagarra, desdoblat en el Comte Arnau, se li pot equiparar en aquest punt.  Jo he viscut aquesta alternativa d’una manera dramàtica i he intentat que la meva veu pagana se sobreposés a la cristiana. És potser per això que sóc tan sensible al triomf d’aquella, del tot sense tortures ni enfarfecs, en la de Joan Noves. Timbals de Primavera potser és, en aquest sentit, el primer llibre en  la nostra poesia en el qual l’alliberació és total. També Rosselló-Pòrcel és una veu pagana, però d’una manera més somorta. En no presentar-se en forma de lluita passa més desapercebuda, en defugir l’Eros o no donar-li cabuda sembla haver eludit el valor que podia fer triomfar el seu paganisme. Car aquest triomf del paganisme es dóna del tot a través de l’erotisme, després de complexos castradors o inhibidors. Han calgut més de cent anys perquè arribéssim aquí. És en això que la veu de Joan Noves em sembla del tot fresca i palpitant. Perquè les dones poguessin esdevenir eugues calia l’alliberació de la dona mateixa.

 

Aquesta veu s’inicià fa uns quants anys amb Somnis i Malsons que no em sembla haver tingut la ressonància deguda. Del temps que el nostre país no era res i les veus dels poetes ho eren tot,  hem passat a un temps en el qual aquestes veus semblen gairebé no ser res, sense que això vulgui dir que els país hagi arribat a ser del tot ell mateix. Alguna cosa no anava aleshores, alguna cosa tampoc no va ara.

 

Aquest retorn al paganisme que Timbals de Primavera proclama estentòriament, de fet només ha estat aconseguit a repèl del vell concepte autopunitiu i frustrador de castedat i de la idea de pecat que acompanyava el sexe i la sexualitat. El llibre s’inscriu, per tant, en aquesta línia d’alliberament de l’home que arrenca d’una reconsideració de l’Eros, entès com un valor positiu. Noves troba i ens ofereix l’ordit d’una cosmogonia a través d’aquesta exaltació sensorial. És el final del seu camí, l’etapa a la qual ens costarà més d’accedir, la caverna més difícil de transitar.

 

Convé dir això des del primer moment perquè és massa fàcil confondre aquesta força alliberadora i aquest retorn al paganisme com un mer enderroc o desgavell d’altres valors o de tots els valors cristians. Tan o més que el crit rebel de Zarathustra nietzscheà, crec que cal, aquí, referir-se a un altra deu no tan espectacular, però que ha ant obrint-se pas en la societat actual i de la qual Timbals de Primavera resultaria ser-ne la versió més afortunada en el nostre país. Em refereixo a L’home que era mort de D.H.Lawrence, llibre no massa conegut entre nosaltres i que mereixeria ser traduït. En aquesta breu novel·la, Lawrence ens presenta un Crist (mai no anomenat en el relat, em sembla), no per combatre’l, no per renegar-ne, no per contradir-lo, sinó un Crist després de la mort que, autèntic taumaturg, ressuscita i que, desenganyat dels homes i de les seves pròpies pretensions de redimir-los, s’uneix a una dona per viure una altra vida o recomençar la vida, seguint un camí secret i personal.  Els interrogants, les hipòtesis que aquesta nova vida, en els inicis de la qual es clou la narració, suscita entre nosaltres, són tantes, que sembla com si, des de fa mig segle no haguéssim fet altra cosa que intentar desenvolupar-los. La veu de Noves respon, sense voler, a aquestes premisses. I dic sense voler perquè estic segur que ell no coneix l’obra de Lawrence, però Timbals de Primavera està amarat d’una noció positiva del cos, d’una sensibilització i d’una ordenació a partir d’aquest, que m’ha fet inevitablement pensar en el que podríem anomenar cristianisme-pagà propugnat per Lawrence.

 

El cos esdevé un punt imantat de l’univers, l’únic al qual podem referir necessàriament totes les coses perquè és l’únic que coneixem de veritat i del qual tenim dret a parlar. Vist així, l’erotisme no és sinó la posta en marxa d’un funcionament més profund i més ric d’aquest humanisme biològic i d’aquesta alta coneixença que parteix del popi cos.

El resultat d’això és, com hem dit, una cosmogonia –sí, una concepció de la vida i l’univers travats- en la qual els termes matèria i esperit no es donen en una forma dual i antitètica com ens els presentava la tradició, tal volta degradada del cristianisme occidental, ans una concepció en la qual les coses tornen a inscriure’s les unes en les altres, en una unitat superior i indestriable que, en aquest cas, esdevenen consubstancials de la mateixa poesia que les expressa. Heus ací com, a través de l’erotisme, hem anat a parar a una nova estètica i a una nova metafísica. D’aquí la importància que em sembla revestir Timbals de Primavera.

 

Al final de la lectura se’ns fa patent que tota la temàtica del llibre es redueix a una, i que la seva poesia no versa sobre l’amor, o sobre la mort, o sobre la primavera, sinó que és ella mateixa la qui és constantment present en els poemes, que és amb ella, que comprèn tots aquells problemes, amb qui Joan Noves estableix un combat, una mena de cos a cos pròxim i incessant.

 

 

 

Josep Palau i Fabre

Barcelona, Febrer del 1984.