Poemes

En aquest blog apareixen, successivament i de forma relativament aleatòria, els meus poemes, ja siguin publicats (amb el nom del llibre) o inèdits (amb aquesta indicació) i que possiblement seran publicats ens nous llibres. La data situada a  la dreta, després de la paraula Posat (al blog), no té res a veure amb la seva data de elaboració ni de publicació sinó que és la data d’incorporació al blog. La idea central és que  la meva poesia es pugui llegir tal com vagi apareixent en aquesta pàgina i també que, en presentar-se en un tempo i en un ordre diferent al dels llibres  (és a dir, en un cert desordre més o menys caòtic, degut al meu humor del dia entre altres coses), els poemes ofereixin una lectura diferent i amb més entitat individual.

CASINO                    

 

 

Negre o roig? És el joc. I jugo més.

Jugar fins que la nit s’enfonsi al mar

i encara més, jugar com un avar

del joc i del delit, del foc i el bes.

 

Jugar amb els mots i els fets. Sense diners.

Si es guanya o perd la vida el joc és car.

Jugar amb un cos d’amor: cor a l’atzar.

El premi és sempre joc, joc en excés.

 

Perdre anell i esperit, amant o amic,

quan tot no s’ha perdut, que el cor mai no

podrà, indolent, perdre aquest cant de ric.

 

Guanyar el delit, només guanyar el sentit

del mateix joc, la vella passió

de viure i perdre, amb la ruleta al pit.

La secreta joventut                                                                             Posat 30.10.2019

LA PUA                                     

 

  

Quan jo era infant, de nit

-cançó que tot ho amara-

escoltava una clara

música d’infinit;

despert o bé adormit

i pur, amb joia avara

oïa la gatzara

que em feia l’esperit.

Després, l’amor. I ara

la pua dins el pit.

La secreta joventut                                                                             Posat 11.10.2019

ELS TORTURATS

 

Un àngel maleït que persevera

em furga el fons dels ulls amb un bastó

fins que m’encerta el nervi del dolor

i em penso que la nit es desespera.

 

La nit és una nit que s’esparvera

i jo, que em torno boig en un racó,

engego al cel bombolles de sabó

i amago un raig de sol a la pitrera.

 

Recompto les estrelles per darrera

i canto un xiscle amb lletra de cançó

per encisar la vida riallera;

 

però la mort domina la frontera

que hi ha entre l’infinit i l’horitzó

i resto condemnat a la barrera.

La secreta joventut                                                                             Posat 08.08.2019

ULLS    

         

 

Doneu-me uns ulls d’ infant amb les parpelles closes

i un somni a dins dels ulls, un somni d’ancià

que ha vist la llum del cor i encara vol mirar

l’esclat senzill del sol, la llum sobre les coses;

 

encara uns ulls tancats, uns ulls entre rescloses

on la llum s’extraviï com tacte d’ una mà,

que lentament estima un cos i vol, en va,

descobrir el gran secret, el foc entre les roses.

 

Després uns ulls que s’obrin a poc a poc al món

com els ulls d’un infant de pit que somniava

i mai no ha vist un món que en el seu cor no fos,

 

uns ulls sota aquest cel il·luminat que es fon

dintre la nit total, com una eterna cava

on madura la llum d’un sol petit i ros.

La secreta joventut                                                                             Posat 31.06.2019

ADOLESCENT

 

                            

S’alimenta de llum, immòbil a la sorra

que crema sota el sol sense saber res més,

només somriu al vent que tot record esborra

vora un desig feliç, intensa com el bes

 

infinit de la mar. La vida torna a córrer

per cada somni inútil, i el cor, com si ho sabés

batega amb melangia d’ocell entre la borra

d’un niu obert als núvols i al delitós excés

 

dels dies lluminosos vora la mar guarnida.

Passen gavines baixes com àngels estivals

i fan solemnes ombres damunt l’estesa d’or

 

que la té en el seu si, a la platja adormida,

com un somni entre el cel i els foscos minerals,

com un somni entre els déus i el meu voluble cor.

La secreta joventut                                                                             Posat 29.05.2019

LA VIDA DELS SENTITS

 

 

Si no fos per l’amor fóra tan fàcil

tot: nedar per la vida com els peixos

per la mar, somniar una noia gràcil

i verge de paraules... Però als eixos

del meu cor, la melodia sagrada

que traspua la pell, més dolorida,

la primera coloma enfervorida,

d’on ve, on va tan pura i esverada?

Què tem la sang, la carn esperitada,

que mai no s’abandona al viu plaer

de confondre desig i criatura?

I cerco per l’amor, il·luminada,

la vida dels sentits, ja peix i esquer

confosos en la lliure desventura.

La secreta joventut                                                                             Posat 16.03.2019

RESPIRACIÓ     

 

 

Inspiro el món: les flors són brases vives,

les cases són de foc  rere els maons,

els núvols s’incendien als balcons

i l’aire crema llavis i genives.

 

Però a les platges fondes, sensitives,

alvèols sangonosos i racons

secrets del cos, comencen les cançons

que abans foren delit, roses altives.

 

I espiro -expiro- lentament el cant,

rosada cendra viva dels pulmons,

crepuscle d’un amor que s’abrusava.

 

Quan s’alça el sol admiro, pur Llevant,

l’escala en arc de foc, graus i graons,

i el meu cor, post, recorda que brillava.

La secreta joventut                                                                             Posat 25.02.2019

PETITA MORT     

 

 

Passa l’amor, escuma posseïda,

rosella pura-sang, delit d’un déu

que s’acompassa amb melodia lleu

amb el desig del cos, copa de vida.

 

Passa  l’amor i esclata, enfervorida,

la terra. I l’aigua i l’aire i el cos meu.

Nua, la mort em besa i era breu.

Era de foc l’estrella. I la ferida.

 

I era de carn el goig. I la llum era

blava de cel i vent i ànima als ulls,

lleugera com un bes a la pell rosa.

 

Passa l’ amor i, viu, no tinc espera.

I espero amb tot el cos -oh el cor, els ulls!-

una i una  altra mort, com qui no gosa.

La secreta joventut                                                                             Posat 05.02.2019

LA IL·LUSIÓ

 

 

Ells la volen

i no  saben

que amagada

viu amb mi,

si em registren

no la troben,

la tinc sota

del coixí.

Jo la miro,

li dic coses

i l’estimo

sense fi,

la vull veure

cada dia,

cada vespre

vull sentir

la pell fosca,

cisellada,

impossible

de fingir,

eixugar-li

la rosada

més lleugera

del matí

i saber-la

cadenada

però lliure

de fugir.

Si em deixava,

jo sense ella

semblaria

sense mi,

i ja sempre

s’alçaria

a la vora

del camí

una absència

dolorosa, 

una fulla

d’espasí,

una daga

segadora

que m’havia

de ferir.

No hi hauria

matinades

que tinguessin

l’aire fi,

no hi hauria

més rosades,

no hi hauria

mig matí,

no hi hauria

les aloses

que hi volien

presumir;

no hi hauria

brises dolces,

no hi hauria

mai garbí,

no hi hauria

migdiades

amb sol tebi

per sofrir,

no hi hauria

vespres càlids

amb la lluna

de carmí.

I si alçaves

la mirada

que pregunta

pel destí,

en el vidre

de la vida

sols veuries

reflectir

(rostre pàl·lid

d’alabastre, 

cabells grisos

de setí)

una vida

sense vida

que es volia

consumir,

una roca

desbastada,

una pedra

de molí

que pot caure

desesmada

sobre un riure

cristal·lí

o amenaça

mig tombada

unes roses

al jardí.

Però si ella

mai no em deixa

i m’estima

com ahir,

passa l’aire,

passa el dia

i no em canso 

d’envellir;

una mica,

mica d’aire

i ja és aire

de garbí,

unes gotes

de rosada

i tot sembla

d’organdí.

Ells la volen,

i no saben

que amagada

viu amb mi,

si em registren

no la troben

i no em poden

destruir.

La  destrucció                                                                                Posat 21.12.2018

 PORTA   

              

 

Hi ha una porta tancada amb pany i clau,

ningú no sap d’un déu o d’un manyà

que l’obri lentament sota el cel blau

i ens deixi veure un món de més enllà.

Davant d’aquesta porta no hi ha pau,

només hi ha el pas del temps sota el cel clar

i la tortura del vespre que cau

sobre la terra com si fos quitrà.

Després torna la nit al fons dels cossos,

es va enfosquint la vida al moll dels ossos

i la porta ningú no l’obrirà;

vindrà el nou sol sota la volta closa,

s’encendrà el món amb voluntat de rosa

i ens mirarem mentre ens guanyem el pa.

La secreta joventut                                                                             Posat 10.10.2018

BALCÓ                                 

     

                                   

Una cançó secreta passa pel meu balcó

i em fa sortir de nits a oir-ne la tonada;

mai no la puc aprendre ni escoltar-la millor

i la música llisca, se’n va per la ventada

 

com una pols més fina als ulls de tot minyó

que mira a l’infinit  -oh!, si és de matinada

i el cel encara enyora el sol a l’horitzó

i una tórtora es mou a sota l’estelada!

 

Tot és inici pur al raig de cada estrella,

tot és començament de camins i d’ocells

que travessen l’espai, com la música, lliure.

 

Tot és presó de llum, concisa meravella

que esperen els meus ulls...  Al balcó de clavells

s’esmuny una cançó que mai no puc escriure.

La secreta joventut                                                                             Posat 05.08.2018

ELS VERDS I ELS BLAUS...

 

 

          

Els verds i els blaus componen el paisatge

 

Són els colors amb què parla l’estiu

 

Arbres i rius murmuren a qui escriu

Els noms i els verbs que encenen el viatge

 

No hi ha paraules

                             Sinó melodies

Esparpillant la vida entre sanglots

 

La veu dels camps  s’entortolliga als mots

 

El sol a va l’esperit per tendres vies

Els boscos són de foc

                                    Animals lliures

S’estimen d’amagat rere els rebolls

I salten al camí paraules vives

 

A cada pas hi ha un estol de somriures

Que aixeca el vol dels blats

                                             Hi ha versos folls

I besos dins el vent

                                Hi ha semprevives

 

I em surt desig dels ulls i dels genolls

 

I em surt sonet i sang de les genives.

La secreta joventut                                                                             Posat 26.05.2018

NO VULGUIS ALTRA VIDA...           

 

 

No vulguis altra vida que la breu

I lenta estada entre els núvols i els rocs

No hi ha més dies ni colors ni llocs

Que els que ara veus encendre’s sota el lleu

 

Sacrifici del sol

                          Deixa els sentits

Embriagar-se a poc a poc de cel

Somnia sense pressa i fes arrel

En l’estrany món que tens al cap dels dits

 

No oblidis mai el verd dels prats ni el vent

I si n’ets lluny

                         Dibuixa’ls a la pols

O pinta’ls en els cossos que has besat

 

Si ets mariner i el teu mar és absent

Arrenca de la terra el fruit més dolç

I xucla el mar que hi canta empresonat.

La secreta joventut                                                                               Posat 30.03.2018

EL PARADÍS PERDUT

 

 

Si tot és poc, si tot és enyorança

d’un altre món on no hi ha oblit de res,

per què sacrificar un desig encès?

Quin àngel equilibra la balança?

Jo vull el goig d’una magrana esparsa

que s’obre sota el sol i cau de pes,

m’ajec sobre la terra i resto il·lès

del cel i de l’infern en destriar-se.

Beso pomes de llum, cullo les prunes

que encara mai ningú no ha prohibit,

furgo el poder fins a encetar-me el dit,

cremo el meu cos en un amor petit:

cada pell és la pell de l’infinit

i qui sap si hi ha foc sota les runes.

La secreta joventut                                                                               Posat 14.01.2018

RECORDS DE LA PÀTRIA

 

 

Feia una nit tan negra, a Cheverny,

que un home amb els ulls foscos de llorer

podia ser del Sud. Sí. I em digué

que de petit, a Espanya, va sofrir

una guerra de faula i escarment.

Era un nen, a Algesires, de tres anys.

Contava a les tres copes els seus guanys.

I recordava, insomne, aquell moment

que el despertaren uns cops de fusell

a la porta de casa. I va sortir

el pare, vigorós, i no tornà.

La mare, un any després, es veu que anà

a cercar-lo entre flors, rere un ocell.

Perquè eren comunistes, em digué.

Però ell, després, infant avar del joc,

anava amb els companys vora el Passeig

a veure com mataven. Capots verds,

amb difícils barrets. I deien: foc!

Les veles eren blanques sobre el mar.

Ja sempre fugiria d’aquell lloc.

La secreta joventut                                                                               Posat 18.12.2017

TORNA L’ACER...                       

 

 

Torna l’acer

                    De nou s’encén la pua

Clavada a cada flor

                                L’aire brillant

Que sega l’or dels ulls a cada infant

 

(I el meu petit amor que tot ho nua

Amb un desig de pau i d’ombra clara)

 

Però és infern

                          I al món mai no floreix

La rosa viva de la pau

                                     A l’eix

D’aquest planeta plora i riu en rara

Desesperació un exèrcit vell

 

Els soldats han vençut la primavera

I els arbres no són arbres

                                          Són fusells

Cada brot és un tret

                                 Somnis i ocells

Són apuntats al cap i per darrera

 

(Només d’això em distreu la teva pell).

La secreta joventut                                                                               Posat 12.12.2017

SONET DE LA COMPLEXITAT HISTÒRICA AMB ESTRAMBOT

 

Espanya contra Catalunya és el títol d’un simposi

que ha estat organitzat per historiadors catalans

i que ha fet enfadar molts espanyols,

potser perquè a la inversa seria com un acudit.

 

Però alguns altres historiadors catalans

també han dit que aquest títol no és adequat,

que no està d’acord amb la història

i que tot és més complex d’explicar.

 

I ho diuen després d’uns quatre-cents anys

d’agressions documentades pels mateixos historiadors

i de brutals destruccions realitzades amb èxit.

 

Per tant, el títol és prou correcte i els altres historiadors

també tenen relativament raó, sempre és veritat que la història  

és més complexa i, per aquest mateix fet, ho diuen els unionistes.

 

(I també ho diuen tres o quatre esclaus

que volen ser tan políticament correctes

que mai no aconseguiran la llibertat).

La  destrucció                                                                                Posat 21.11.2018

LA CALAVERA D’OLIVARES

 

 

Com que ho han fet en pau, en democràcia

i en bonança, sabem que hi tornaran

i els hem de vèncer pacíficament

perquè no ens puguin destruir mai més.

 

Si no és així, ells esperen i ells ho saben,

saben que són molts més, que hi tornaran,

que hi tornaran de nou per acabar

amb una nosa que ja els dura segles.

 

Només que ara és molt tard i els costa més

perquè hi ha lleis internacionals

que ens protegeixen com ho fa un paraigua

enmig d’aquesta gran calamarsada.

 

Però és ple de forats, hi passaran

com hi passen caient les gotes d’aigua,

seguit, seguit... de pressa o lentament

i amb líquid demogràfic que ens inunda.

La  destrucció                                                                                Posat 22.10.2017

EL BOSC

 

Si escolto, lluny, remors d’una sardana

tinc pensaments que no tenia mai

i, si la veig, fugaç com un desmai

que tot d’una s’exalta i s’encomana

de braç a braç i roda per l’espai,

hi veig foc nou a dins de la rotllana

de mans amunt, alçades en barana

d’anells i protegint-me d’un esglai.

El feble es torna fort quan s’amenaça

i encara es fa més fort quan s’amenaça

per no res. Han tornat música i dansa

amb un esclat que no era d’enyorança,

però en el cor s’amaga el gran neguit

que no fos d’enyorança tot seguit.

I quan s’esgargamella  la tenora

i sobrevola els braços més alçats,

torna un alè que ve del fons dels prats,

que ve del fons d’un home que s’ancora

en el record dels prats i la tenora,

en el record dels ulls enfinestrats

entre les noies i aquell verd dels prats,

fora ciutat, a l’aire que enamora.

El goig que era tan viu, ara és aquí

i es gronxa endormiscat al balancí

que volen estellar, que encara oscil·la

i des d’un altre temps tot ho vigila.

Jo que no sóc amic d’aquestes coses,

perquè sento al meu pit aquestes noses?

I ara m’he de respondre a mi mateix,

perquè ningú per mi no respondria

i podria semblar malenconia

o un sentiment antic que ara reneix;

i no ho és gens, és el lligam del feix

d’alguns dels pensaments que cada dia

s’apleguen arborats mentre fan via

cap al futur, el vímet que els cenyeix.

Res no es pot perdre si és lligat amb llaços

que són tan lliures com les mans i els braços

i s’alcen amb la música brillant;

però si un branquilló del feix s’esqueixa,

és la cintura de l’avet que es queixa

i l’ànima del bosc va bruelant.

La  destrucció                                                                                Posat 25.09.2017

ELLS

                                                                                                                   

Aquest poema que ara escric

ja ningú d’ells no el pot sentir

i com que ho sé m’ho faig venir

bé, i escric sols per als d’aquí.

I abans mai no era tan prudent

quan m’acarava amb el paper

perquè ara, més que mai, ja sé

que escric de cara i contra el vent.

I, dels d’aquí, no penso en tots,

n’hi ha molts d’aquí que són amb mi

i molts d’aquí que són amb ells,

que són amb ells i que són sords.

I no és que vulgui dividir,

no puc escriure res per a ells.

DIVISIÓ

 

Sempre ens acusen de voler

dividir la societat,

i no ho escric per a ells, perquè

ara ja no em senten i sé

que ho continuaran dient,

sinó només per a nosaltres.

No parlen de divisió

sempre que ens deixem destruir

sense queixar-nos, com si fos

no dividir aquest destruir-nos;

però si ens volem construir,

en moure un dit, ja dividim.

I els hem de donar la raó

que, en part, ells tenen: dividim,

però no la societat

sinó que ens anem separant

de la gran aura del cadàver.

La  destrucció                                                                                Posat 14.09.2017

RAP DEL ROSTIT

 

  

Un dia que a un reu

l’anaven matant

rostint-lo a foc lent

i ell feia ai, ai, ai!,

a la mitjanit

un tinent que no

podia dormir

li va dir al botxí

que ho deixés de fer

i que l’ofegués;

però el bon botxí

volia complir

amb el seu mandat

i va dir al rostit

que no cridés tant,

que no estava bé

de gemegar així,

no tan sols per ell

sinó pels veïns

que volen dormir;

i com que el rostit

no li va fer cas

i anava cridant

sempre igual o més,

va creure adient

embotir-li un tronc

ben endins del coll,

fins que aquella veu

no fos de tenor

ni fos de ningú,

per fer-lo acabar

de rostir a foc lent

mentre era ben viu

sense discutir,

sense molestar.

I així tot va anar

bé per a tothom:

bé per al botxí

que així va complir,

bé per al rostit

que així es va morir,

bé per als veïns,

que varen dormir.

 

LA CONQUESTA

  

 

Tothom sap que en Bartolomé

de las Casas, que ho va veure,

va descriure moltes més coses

d’una infinita atrocitat

apart d’aquesta dels rostits,

que no era un, que n’eren molts,

i que jo he explicat amb llicències.

Això que he dit passava a l’illa

La Española i, en essència,

és veritat gairebé tot.

Llavors es feia impunement

i no és que ho fessin només ells;

però ens podem sentir orgullosos

d’haver viscut al seu costat,

d’haver resistit fins aquí

i que sols sigui una metàfora

d’allò que ens volen fer a nosaltres.

 

LA BONA EDUCACIÓ  

 

Allò que mai no va passar,

el fet que és fals, que no pot ser

perquè sóc jo qui s’ho ha inventat,

és que el botxí demani al reu

que es va rostint a foc ben lent,

només que deixi de cridar

per ser educat, per ser com cal;

i allò que mai no va passar,

allò que és clar que no pot ser,

ara ho veiem cada matí

si repassem tan sols els fulls

dels seus diaris del govern,

on sempre es queixen que cridem

mentre per sota ens van rostint;

i no sabem si, al capdavall,

ens deixaran sense diners

i ens mataran d’un simple ofec

per acabar amb els nostres crits

o ens rostiran fins al punt d’or

i amb troncs posats a dins del coll

perquè els deixem dormir tranquils.

La  destrucció                                                                              Posat 25.08.2017

SONET DE LA COLÒNIA D’ULTRAMAR *

 

A la colònia tothom treballa

com si mai res no passés

perquè els oprimits callen 

i no tenen prou força 

 

i quan es vol emancipar

apareixen els ocupants i els botiflers

i diuen que no pot ser

per qualsevol raó, però no pot ser

 

al final sempre hi ha dos bàndols

no n’hi ha tres ni quatre

sempre hi ha només dos bàndols

 

i els unionistes per més raonables que siguin

sempre acaben donant la raó als ocupants

i, si guanyen, acaben guanyant els ocupants. 

 

 

*Es evident que Catalunya no és una colònia com, per exemple, les colònies que es van emancipar durant el segle XIX. Però els qui volen impedir per la força el dret d’autodeterminació de Catalunya, quan demana exercir-lo la gran majoria de la població, es converteixen automàticament en una nova versió dels ocupants.

La  destrucció                                                                              Posat 10.06.2017

XINESA                           

 

 

Tic-tac. Rellotge, fosca i rossinyol,

el vespre es posa al cor, passa la nit...

A poc a poc es lleva un ventijol

i l’alba ja desvetlla el món guarnit.

 

Puja la llum i el migdia no em dol,

que el cel és blau i bressa l’esperit

i el sol, més alt, s’adorm en el bressol.

Però la tarda és plena de neguit

 

i al meu jardí una fulla pren el vol

captiva de la brisa i del delit

de dansa. Lluna roja. Un borrissol

 

d’estrelles inaugura l’infinit...

Tic-tac. Passa la nit, tot mor i el sol

encara brilla en el meu cor petit.

La secreta joventut                                                                       Posat 02.04.2017

SONET PROSELITISTA 

 

 

Si t’adones que ni la democràcia

ni l’enriquiment de la població espanyola

ni la millora de les condicions de vida

ni l’ascens de l’esquerra al poder

 

ni tots els anys de bonança econòmica

ni les aportacions al finançament de l’estat

no canvien l’actitud destructiva històrica

de l’estat espanyol envers Catalunya

 

tant si ets de dretes com si ets d’esquerres

tant si ets immigrant com si ets nadiu

tant si parles català, castellà o una altra llengua

tant si ets pobre com si ets ric

 

si vols viure aquí i vols sentir-te a casa teva,

com pots ser unionista?

La  destrucció                                                                      Posat 27.03.2017

ELS TORTURATS

 

Un àngel maleït que persevera

em furga el fons dels ulls amb un bastó

fins que m’encerta el nervi del dolor

i em penso que la nit es desespera.

 

La nit és una nit que s’esparvera

i jo, que em torno boig en un racó,

engego al cel bombolles de sabó

i amago un raig de sol a la pitrera.

 

Recompto les estrelles per darrera

i canto un xiscle amb lletra de cançó

per encisar la vida riallera;

 

però la mort domina la frontera

que hi ha entre l’infinit i l’horitzó

i resto condemnat a la barrera.

La secreta joventut                                                                               Posat 25.02.2017

DESTRUCCIÓ DEL RECORD

 

 

Faria un tendre munt dels meus records més bells

i els cremaria al cel en una breu fogata,

cremaria els camins, els besos i els ocells

que van saltar per dins de la primera mata.

 

No deixaria res al meu cervell eixut

que no fos una nit deserta d’abraçades,

no tindria passat que no fos temps viscut

entre somnis de llum i falses llambregades.

 

Oblidaria un cel que em va ferir de blau

i em va deixar sofrir voltat de primavera,

oblidaria un temps de sol i sang suau

vora el desig d’un camp i el crit d’una cirera.

 

Res no em fóra perdut, no res guanyat alhora

per fer-ne una altra perla del meu destí de pols,

només m’abelliria el vent que fa a la vora

dels rius que no recorden si el curs era més dolç.

La secreta joventut                                                                               Posat 04.02.2017

La Terra plora en fonts de primavera

i, a la tardor, somriu en els pollancs;

no heu vist plorar el infants, roses als brancs,

somriure tots els vells a la vorera?

 

La Terra desvalguda, en lenta espera,

de fulles desolades vora els bancs,

somriu quan els amants fan esvorancs

en el seu cor, amb una sang lleugera.

 

Riu, Terra, riu! Que la tardor s’esvera

dels besos i els cavalls en llibertat

a dins del bosc jugant-se la cintura.

 

Ja has plorat prou! Mira la flor primera

encesa al llavis dels amants, i al grat

del vent, les fulles d’or i la vellura.

La secreta joventut                                                                               Posat 23.12.2016

DIVORCI 

 

 

Ho hem provat tot i s’ha acabat

ara parlem d’una altra cosa

 

encara no ens ho sabem explicar

però el fet és que s’ha acabat

 

i que han calgut més de trenta anys

per acabar de perdre l’alè

 

per aprendre que tots els pactes

eren només per destruir-nos

 

per acabar-nos de destruir

una mica més civilitzadament

 

i llavors d’una manera inesperada

com passa sempre a la vida

 

ve un dia que tot s’ha acabat

sense poder donar-ne la raó

 

només dir coses aproximades

per explicar allò que és ben clar

 

i que només sabem que s’ha acabat

perquè és així, com el passat.

La destrucció                                                                                Posat 26.11.2016

LA INVITACIÓ DEL POETA    

    

 

Toca el meu cos. Veuràs que sóc de pell.

Ja no tinc nervis, ossos, carn ni sang.

Un somni tremolós em fa més vell

i un déu em crema els ulls. La resta és fang

 

que cada nit s’ adorm en desgavell.

No tinguis por. Contempla l’esvoranc

que tinc a dins del cor, és negre i bell.

Dóna’m la mà i admira el clar barranc

 

profund, arran dels llavis. Cap ocell,

ni arbre ni flor -desert, res no hi viuria.

Vindràs on m’extravio, dia a dia,

 

cercant mots d’or -arena del cervell

que el vent arremolina i esgarria,

amb brúixola d’amor i poesia.

La secreta joventut                                                                               Posat 09.11.2016

La Terra gira entre astres somnolents,

baldufa viva al blau mosaic del cel,

i deixa un rastre  -oh! besos, pensaments!-

de roses foses i de fosca mel.

 

Nosaltres no sabem  -amants dements-

d’on ve ni on va, tan blava, ni quin zel

la fa brunzir entre mons indiferents

i ens arraulim al sexe d’un estel.

 

D’allí xuclem la mel, la llet divina,

remei de foc en una nit de glaç,

i ens perseguim la flor i la cabellera.

 

Mentre la Terra gira, dansarina,

la testa a la tardor -roses al llaç

proclamen, nuca en flor, la primavera.

La secreta joventut                                                                               Posat 21.10.2016

POEMA SENSE ESTIL

 

 

Un poeta rebel, com n’hi ha pocs a Catalunya

D’aquell llinatge noble que és el casal dels reis

Però amb un darrer cognom de menestral

I que volia ser a prop del poble menut 

Ja fa molts anys que ens deia que Picasso

Era com era, perquè passava per aquí

 

I deia que érem un poble sense estil

Orfes d’estil, d’un estil que fos el propi

Condemnats sempre a cercar-lo de bell nou

Com Prometeu i Sísif tots dos junts

Confosos els treballs de l’un i l’altre

Amb tants d’estils que manegàvem

 

I ho vam fer perquè ens volíem cercadors

De veritats lleugeres i amagades

Que es confonien amb veritats constants

I perquè el foc massa vegades s’apagava

I un cop la clau de volta ja era alçada

Encara era la pedra que podia passar avall

 

I tot ens feia ser com som, diversos

Perquè ho havíem de ser amb els qui venien

I duien la il·lusió al cor, als ulls i als braços

Comprendre era el sentit, el foc, la pedra i l’estelada

Aquest era el secret, la clau de volta

No tenir un estil, tenir-ne molts.

La destrucció                                                                                               Posat  26.09.2016

ERUDIT

 

 

Herba de mar. Foc, aigua i herba tendra

als ulls, al sexe, al cor. Ets vegetal

de flama i flor marina. I a mi em cal

conèixer tots els mars si vull sorprendre

el delit del teu cos. Tot perseguint-lo,

cada vaixell t’oferirà la vela.

I tu, rosa dels vents, flor posseïda,

t’estremiràs d’un altre amant, de vida

que es dol per tu, que creix i es desarrela

cap a un destí d’amor. Però ferint-lo,

no estimes qui t’ignora i et reclama.

Semblava un déu... I ara és l’abella sorda

que et sobrevola el cor i sols t’eixorda:

Sóc erudit en tu, en rosa i flama.

 

 

La secreta joventut                                                                                       Posat 07.09.2016

DESTÍ 

 

Si  véns amb mi

Escoltaràs els crits dels torturats

I més enllà el silenci

 

Una cançó et dirà

Que ets fals com una baldufa que balla als núvols

 

Només sabràs que ets fals

I que tens una papallona al cor

Que jo m’entretinc a perseguir amb la xarxa del vers

 

Perquè jo també sóc fals

I  necessito una presa semblant

Per examinar-la amb amor

 

Per això escric en un paper la meva vida

 

Aquest és el meu ofici i el meu destí.

La secreta joventut                                                                                       Posat 20.08.2016

LA CULPA

  

 

Donar la culpa als polítics

és políticament correcte

 

saben que va amb l’ofici

i no et faran gaire cas

 

però donar-la als electors

ho torna tot més difícil

 

els polítics s’enfaden molt

perquè dónes la culpa al poble

 

de fet són els seus votants

i fan veure que s’enfaden

 

és tan sols la seva manera

de donar-te la culpa a tu

 

però confonen dos conceptes

que no s’assemblen gens

 

que acceptis el resultat

com a demòcrata que ets

 

i que et creguis que els votants

tenen raó per majoria

 

perquè no estic disposat

a relativitzar totes les coses

 

i si tu no t’ho mires així

ves que et podria passar

 

que si aneu a votar el concert

que s’ha de fer en una vetllada 

 

entre uns lieder de Schubert

o un concert de la Pantoja*

 

a molts pobles d’Espanya

sortirà guanyant la Pantoja

 

et tocarà escoltar la Pantoja

que a tu no t’agrada gens

 

i no tindria cap importància

per una nit de concert

 

perquè fins i tot jo mateix

em divertiria d’alguna manera

 

si no fos que és un altre mal

que fa plorar la criatura

 

i es que, encara que s’adonen

que són dues coses diferents,

 

la majoria, al poble, sempre escullen

allò que creuen que és millor.

 

 

*Amb les meves disculpes necessàries a Isabel Pantoja

La destrucció                                                                                                Posat 29.07.2016

TÒPICS

 

Però ara la força ja no els serveix,

dèiem entre nosaltres, innocents,

pagats de viure en un racó d’Europa,

sense adonar-nos que érem cap al Sud;

volíem ser europeus, ser-ho del tot,

en canvi, molts entre ells, dels estrangers,

si eren del Nord no se’n fiaven gaire,

els uns només de por de treballar

i alguns dels altres perquè encara es creien

allò que abans s’havien inventat:

deien que els alemanys, els qui bastien

la prosa filosòfica del món,

els senyors de la música romàntica,

eren, si fa no fa, com les llambordes.

I quina força els cal si no és aquesta?

Ignorar i no fer res, només ser llest,

i aprofitar ben bé la llum del dia.

Al matí deixar anar una destralada

com, per exemple, dir que els catalans

i els catalans...  no volen pagar mai,

fer-la creure a tothom i descansar;

després dinar una mica, fer el cafè;

no dir mai a ningú que, legalment,

han rebut molts diners de tots nosaltres;

dir que ara jo menteixo en decasíl·labs;

després del cafè, el dòmino; a la tarda

sempre tornar amb allò dels catalans,

fer-ho creure a tothom un altre cop

i dir-ho sempre, avui i cada dia,

escriure-ho, publicar-ho en les mitjans.

Llavors, de tant en tant, eleccions,

ben lliurement, tothom cap a votar.

La destrucció                                                                                 Posat 11.07.2016

Venia des de sempre i des d’aquí

com si fos nou el lloc i el temps no ho fos,

tornava com si tot s’hagués confós,

sense pensar, ni creure, ni obeir.

Sense saber, seguint el seu destí,

que un dia va marxar del meu redós

i havia de tornar amb el pit joiós,

només segura de voler venir.

Sense saber que el lloc d’on va partir

era el mateix que el lloc on se’n va anar

i que en marxar ja sempre es va quedar.

Sense saber, gelosa de fugir,

tot allunyant-se freturosa enllà,

que se n’anava i que tornava amb mi.

Inèdit                                                                                                        Posat 29.06.2016

VIBRACIÓ

 

Al centre del meu cos s’aixeca un crit

On tot el pensament se m’entrebanca

Darrera dels meus mots els mots dels vius

I els mots dels morts al fons de l’esperança

Dels meus dos ulls clavats a l’infinit

Al cor del temps als brots de cada branca

Reviu un crit d’origen fosc i pur

Que ara em travessa el cant com una llança

De foc i amor un crit des del bressol

Fins a una altura d’home que m’esglaia

Quan penso una paraula il·luminada

O beso a poc a poc l’entorn d’uns ulls

Que són dos camps encesos i jo núvol

Que fa un crit delitós al cel d’estiu

I vibra entre les flors tot l’esperit

Amb tanta llum que m’insisteix l’enyor

Dels déus antics i morts i un greu desig

Sota aquest sol que es pon com una brasa

Al mig del món la set d’eternitat

Que no s’apaga amb besos a les roses

Més dolces i profundes que té el cos

Ni entre murmuris de l’amor als llavis

Dels més tendres amants l’anhel més fort

Que neix a l’infinit dolor dels ossos

I és lliure i vertical com una estrella.

La secreta joventut                                                                                       Posat 22.06.2016

L’ ÚNIC FOC

 

 

Escalfa’t mans i peus a l’únic foc

i besa uns altres llavis. Mai no cansa.

Cada bes és un arbre d’esperança

dintre la sang, fruiter de llum. I és poc.

Un somni sol, amor, en el teu cap

pot ser, infeliç, un núvol de recança

i un altre cos, més dolç, és una llança

que se’t clava als sentits. Ningú no ho sap.

suporta als ulls, feliç, la llibertat

que entortolliga ocells i romanins

en una torxa breu de primavera.

Besa en secret, delit arremorat.

Besa en el vent que xiula pels camins.

La boca de la mort és la darrera.

La secreta joventut                                                                                             Posat 08.06.2016

TEATRET DE TITELLES 

 

 

-Amb tu no es pot dialogar, ets un intolerant (Pataplaf!).

-No em peguis; a veure... dialoguem.

-D’acord. Primer punt: El català, de fet, són tres llengües.

-Home...

-Sí, sí,  Català, Valencià i Baleà, són tres llengos diferents, veus... llengos...

-Però totes les facultats de filologia del món diuen que...

-Deixa’t estar de facultats, ara parlem de política i de pactes.

-Però hi ha coses, com que la terra és rodona, que...

-Qui ho diu això! No és ben bé rodona, és ovalada i amb bonys, tot depèn de com es mira. No siguis radical (Pataplaf!).

-T’he dit que no em peguis; saps que volia dir una altra cosa.

-No m’importa què volies dir, jo t‘ofereixo un pacte.

-Quin?

-Tu dius que és una llengua i jo dic que en són tres. Ni tu ni jo; pactem que són només dues llengües, la que es parla a Catalunya estricta i l’altra a la resta.

-Això encara és una barbaritat més gran.

-Bé, ja veig que no vols pactar un terme mitjà.

-És que no ho puc pactar.

-Veus, ets un intolerant (Pataplaf!).

-Saps què? Ja no m’agrada fer titelles, me’n vaig d’aquest teatre! (Surt).

-No em deixis, que et necessito!

La destrucció                                                                                                 Posat 26.05.2016

L’OBLIDAT

 

 

Vers dolorós, joc i suplici ardent.

Sinó l’amor, quin aire arremorat,

quin somni dolç d’infern, quin núvol, vent

o mar, quin àngel foll de pietat

 

se’m posa al cor i em torna, conscient,

als límits de l’espai exagerat

on tot és foc i crema dins la ment?

Quin déu amarg o lliri desviat?

 

Sóc en oblit, però, de tots, absent

de llavis, pensaments... Somni vivent

o bes que muda en verb sense present,

 

boca i amor vençuts pel moviment

de viure i morir sol i sense esment

i escriure, escriure un vers eternament.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 29.04.2016

UNIONISTES

 

 

Els ocupants

sabem com són,

ja els coneixem,

si en parlem més

ens farem mal.

D’unionistes

n’hi ha de colors

indiferents,

blaus i vermells

i cap d’igual.

I em fan venir

uns pensaments

provocadors

que vaig dient:

Qui és banal?

Qui conscient

que seguir units

també ens vol dir

ser destruïts

i li és igual?

 

 

La destrucció                                                                                                           Posat 20.04.2016

EL SENTIT

 

 

Deslliura’t del sentit. Resta confós

amb la natura fosca. Pren-te a glops

l’esclat el dia breu, la sang del ros

jutge diürn. Després vindran els llops

que s’amaguen els lliris. Tu somriu

a la vagina de la nit, com qui

feliç, la besa. Besa allò que viu

i allò que mor en únic, pur florir

I plora, plora pels déus infeliços,

plora pels àngels sense membre blanc

i pels amants sotmesos als neons.

Esclata en plors pels animals feliços.

Somriu pels pins. Riu per l’herba al barranc.

Suporta als ulls, encesos, dos carbons.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 10.04.2016

DESERT

          

                 

Jardí infernal del cor,

cristall en mil engrunes,

breu desert amb vedrunes

que separen or d’or,

ara que l’amor mor

i el vetlles entre runes

-sagrat país de dunes

i vent, antic tresor-

en fas, en la nit, llunes

de llum a contracor.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 01.04.2016

ELS VERDS I ELS BLAUS...

 

          

Els verds i els blaus componen el paisatge

 

Són els colors amb què parla l’estiu

 

Arbres i rius murmuren a qui escriu

Els noms i els verbs que encenen el viatge

 

No hi ha paraules

                             Sinó melodies

Esparpillant la vida entre sanglots

 

La veu dels camps  s’entortolliga als mots

 

El sol a va l’esperit per tendres vies

Els boscos són de foc

                                    Animals lliures

S’estimen d’amagat rere els rebolls

I salten al camí paraules vives

 

A cada pas hi ha un estol de somriures

Que aixeca el vol dels blats

                                             Hi ha versos folls

I besos dins el vent

                                Hi ha semprevives

 

I em surt desig dels ulls i dels genolls

 

I em surt sonet i sang de les genives.

 

 

La secreta joventut                                                                                         Posat 26.03.2016

PUNTA DE DIA

 

 

Ara la llum es lleva

i pren el vol

per la sang i la gleva.

Trastoca el dol.

 

S’aixeca sobre roses

fins al brocal

de claror de les coses.

Somriu al mal

 

i aquí s’acaba l’aire.

Comença el cant

que puja més enlaire.

 

Plena de sort

una gran lluna gòtica

juga amb la mort.

 

 

La secreta joventut                                                                                           Posat 18.03.2016

BALANÇA DE FOC

 

 

La flor és delit. I el cos és flor i migdia.

No hi ha camí de pols vora la mar

sense enfollir de l’aire i de l’atzar,

ni papallona esclava al raig del dia.

 

Blava de foc, tota la mar s’alia

amb l’heura que s’enfila pel desig;

no hi ha oreneta verge ni ombra al mig

del món, donzella encesa sense cria.

 

Balança amb balançons de fantasia

i agulla delicada d’esperit,

la primavera té una rosa al pit

que s’equilibra, pura, en la follia

 

i s’obre sota el foc. Viure és un bes

de sol brevíssim i de jove excés.

 

 

La secreta joventut                                                                                                 Posat 12.03.2016

Qui riu, al cor del temps, i tesa l’arc?

(Els músculs del ocells, en fosques cales

del cos, qui els mana moure’s a les ales?)

Tot arc en corba tesa té un embarg:

 

l’arquer. I, altívol, es desfà en un llarg

vol de sageta. Lliure? Ho són les pales

d’un foll molí de vent o, en nits de gales,

les noies estimades al vell parc?

 

Qui mou  -esclaus del cel!-  lliberts i ardents,

els astres i els ocells cap a l’oblit?

(Quin cec guerrer afusella flors de nit?)

 

Darrera els arcs fremint, mig somnolents,

els braços del Desig tiben llibants,

i llancen al futur ocells i cants.

 

 

 La secreta joventut                                                                                                 Posat 04.03.2016

Qui riu, al cor del temps, i tesa l’arc?

(Els músculs del ocells, en fosques cales

del cos, qui els mana moure’s a les ales?)

Tot arc en corba tesa té un embarg:

 

l’arquer. I, altívol, es desfà en un llarg

vol de sageta. Lliure? Ho són les pales

d’un foll molí de vent o, en nits de gales,

les noies estimades al vell parc?

 

Qui mou  -esclaus del cel!-  lliberts i ardents,

els astres i els ocells cap a l’oblit?

(Quin cec guerrer afusella flors de nit?)

 

Darrera els arcs fremint, mig somnolents,

els braços del Desig tiben llibants,

i llancen al futur ocells i cants.

 

 

 La secreta joventut                                                                                                 Posat 04.03.2016

POEMA D’UNA NACIÓ SENSE HISTÒRIA

 

 

La història funda i entrebanca

Qui sap si un gest ple d’innocència

En un moment de la teva vida

La va fer anar cap a un destí per sempre

Potser era un bes furtiu, un oblit o una febrada

Va ser per sempre i no ho vas poder canviar mai més

 

El rei Jaume I volia repartir el seu regne

Sabia que era un pare totpoderós

Volia que tots els seus fills fossin reis

D’Aragó, de València, de Mallorca...

I feia testaments nous quan naixien i es morien

No sabem què ens ve d’allà, no ho sabrem mai

 

I un gran homenot de València

Ara fa poc si ho comptes amb els segles

I ja fa molts anys si ho comptes amb els anys

Era del llinatge dels qui adrecen fusta

I deia que volia un nació completa i rica

Però sense himnes, ni visques, ni banderes

 

I allò que no pot ser ens vol dir una cosa

Una cosa que no ens diria mai si fos possible

Allò que no pot ser és la base del poema

És com un alè, com un futur, com un anar-hi

I ja que hi som, amb una gran modèstia

Jo hi vull afegir: doncs sense història!

 

Que no ha de ser, que no és, ni serà mai

Però és cridar el present, cridar el futur, cridar la vida

Robar del temps passat allò que ens acompanya

Posar-nos tot el vent a favor nostre

I només amb la història necessària

Per construir un futur feliç.

 

 

La destrucció                                                                                                           Posat 27.02.2016

RODAMÓN

 

 

Passes per un carrer, és nit tancada

i no somrius si no és per allunyar

tota la por que tens, només la lluna

a dintre teu comença a tremolar.

 

Mires al teu voltant, la nit  és freda

i no pots fer sinó besar i besar

qualsevol cos que tinguis a la vora

com si fos únic, com si fos més clar.

 

Travesses el dolor, l’estranya passa

que dónes des del cim d’un campanar

fins a una estrella que no té esperança,

travesses tot el món si fa o no fa.

 

Tot és igual, tot és destí de rosa

que es mor a cada cos sense parar,

tot és desig de foc o de sepulcre

que corca el pensament, la veu, la mà.

 

Coneixes bé  l’amor, cançó vermella

que es canta i que no es pot tornar a cantar,

només murmuri de la vida als llavis,

només la barca de la vida al mar.

 

Passes per un carrer, res no t’apressa

ni l’alba no t’espera l’endemà,

ara i adés t’ajeus, després camines

com qui no vol ni jeure ni avançar.

 

 

  La secreta joventut                                                                                                 Posat 11.02.2016

SONET PROSELITISTA

 

 

Si t’adones que ni la democràcia

ni l’enriquiment de la població espanyola

ni la millora de les condicions de vida

ni l’ascens de l’esquerra al poder

 

ni tots els anys de bonança econòmica

ni les aportacions al finançament de l’estat

no canvien l’actitud destructiva històrica

de l’estat espanyol envers Catalunya

 

tant si ets de dretes com si ets d’esquerres

tant si ets immigrant com si ets nadiu

tant si parles català, castellà o una altra llengua

tant si ets pobre com si ets ric

 

si vols viure aquí i vols sentir-te a casa teva,

com pots ser unionista?

 

 

La destrucció                                                                                                           Posat 05.02.2016

VEU DE MAQUIAVEL

 

 

Un home, un vot:

és el teu mètode,

que no és el meu.

Però jo et dic

que si ells són més

i només miren

de destruir-te,

en democràcia

no tens defensa.

D’aquestes coses,

mai més ningú

no n’ha sabut

com jo en sabia.

Mira com són.

Mira quants són.

Mira què fan.

Mira què et passa.

No t’has de creure

res del que diuen,

només t’enganyen

com jo ho faria.

T’has de fer fort

en un projecte

i un territori

per escindir-te.

Amb el teu mètode

per fer-te lliure.

 

 

La destrucció                                                                                                           Posat 25.01.2016

LA TARDOR DEL COS

 

 

Deixa't morir, ves‑te'n sol

amb una pura llum per les muntanyes,

pels camins intricats dels ocells i les llebres.

La Terra voltarà un cop més,

mil cops sense tu brillarà la Lluna,

el Sol s'obrirà en el fons dels teus ulls.

Ningú no et sabrà el niu, més pur

dormiràs com un marbre entre els arbres,

la molsa et creixerà sobre el pit

i els conills faran cau als teus músculs.

Dia a dia, sota el cel més blau,

tot, lentament, se'n va cap a la fi.

Tu que ho has vist, que un instant amorós

has dreçat el rostre feliç sota els núvols,

t'abandones en la certesa del foc,

en la llum que ha cremat ja per sempre.

Has viscut, has sortit un instant de la nit.   

Has mirat i ho has vist, i en tens prou

amb un bri d'herba verda, amb un vent

que en el rostre et recorda l'amor.

Ara torna la sang als rius, sembra els teus ulls

entre estrelles i focs a la terra,

deixa't florir lentament sobre el món

mentre el cel blau i l'estiu

encara al teu cos i al teu cor sobreviuen.

 

 

La secreta joventut                                                                                                 Posat 20.01.2016

 PLOR

 

 

Tenies vent al cor, la vida s’adormia

com un infant s’adorm sota la lluna vella,

el teu silenci era la morta melodia

d’un altre cant feliç. Una darrera estrella

 

passava pels teus ulls i res ja no vivia

després d’aquesta llum sota la teva cella,

ja tot era difunt o tot era follia

d’un cel que t’ignorava sota la nit més bella.

 

Després eren les hores cruels com la primera

dels que vénen al món, la llum es consumia

en una nit d’enganys i d’estranya distància,

 

fins que el teu plor tornava com una primavera,

una flama al teu cor a poc a poc s’obria

i una pluja als teus ulls et seduïa l’ ànsia.

 

 

 

La secreta joventut                                                                                             Posat 13.01.2016

DONEU ELS VOSTRES COSSOS...

 

 

Doneu els vostres cossos a l’amor

 

Que ni un cabell no en resti sense el goig

 

L’amor és arbre etern i és ocell boig

 

Després sabreu el dol del seu enyor

 

Que dia i nit la vida sigui un forn

Encès a dins dels cors

 

                                   L’herba dels prats

Que sigui el llit més tendre dels combats

On els amants s’occeixin cada jorn

 

Deixeu lliure el desig

                                  Que els animals

Aprenguin  la lliçó dels homes nous

Besant-se els nervis blaus de l’esperit

 

Com braus

                   Com déus perfectes i mortals

Doneu-vos a l’amor

                                Deixeu els bous

Que llaurin aquest món sense sentit.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 04.01.2016

va començar a fer-ho tot

aquell dia de la llum

i el setè va descansar

parlo del qui conec més

tots els altres més o menys

no semblen tan diferents

i de moment tot va bé

encara que es van veient

algunes coses d’aquí

que fan començar a pensar

que tot allò no pot ser

però ells ho van dient

ho encomanen a tothom

i després s’ho creu mig món

i això és el que va passar

aquí, allà i a tot arreu

sembla estrany  i va passar

i a mi em costa d’explicar

si no fos que alguna nit

que te’n vas a dormir sol

i tens por perquè tens por

llavors t’ho pots empassar

com t’empasses aquest vers

que ara escric tan malament

però ho faig expressament

que per dir això em va més bé

i torno al començament

llavors que va començar

aquell dia de la llum

i que tot just començat

el món ja estava explicat

amb la poma i el pecat

i la por d’anar a l’infern

que estava tan ben pensat

per tota l’eternitat;

van passar molts segles, més

i després, segles després

la gent que va pel carrer

va començar a dir que no

que allò no podia ser

que ja no tenien por

i llavors, mig d’amagat

alguns homes de la creu

van netejar els seus altars

dels dimonis somrients

i només hi van deixar

allò que hi voldríem tots

si no fos que mai no hi és:

un déu bo i el seu amor

com la mirada d’un nen,

com el somriure d'un fill,

com una alegria al cor.

 

 

Inèdit                                                                                                         Posat 27.12.2015

LA BRIDA              

                     

 

Com, temorós i lliure, un gos

enmig d’un desgavell de fira,

si un cos és bell i un altre gira

més dolçament i lenta, fos

 

sota els cabells i el centre ros

de la tardor, sóc d’una pira

que dansa i purament s’aïra,

cor únic dividit en dos

 

i en mil. I cerco, foll, el boç

definitiu dels mots, la brida

que lliga silenci i amor,

 

el riu el bes melodiós

per on s’escolen, nit florida,

el nus de la vida i l’enyor.

 

 

 

La secreta joventut                                                                                       Posat 22.12.2015

FER RIURE

 

 

A les facultats de filologia hi estan d’acord

la substitució d’una llengua dèbil

la pèrdua d’ús social més aviat que tard

com es pot protegir

però l’estat espanyol especialitzat en la destrucció

d’una de les seves llengües

d’una llengua minoritzada

en fa vàries llengües artificials més minoritzades

els blaveros i sa llengo baleà fan riure però algú els vota

algú els vota, algú ho vol i li agrada

tot és ple d’ignorants i mala llet i tot junt

tot és ple dels paletes rics que manaven

fan riure tot el món civilitzat però a algú li agrada i els vota

la immersió en català és l’única possibilitat

un país amb tanta immigració

tothom ho sap, tothom ho sap, ningú no pot dir que no ho sabia

acabar amb aquesta immersió

més castellans monolingües

i acabar amb l’ús social de la llengua pròpia

els blaveros i sa llengo bal fan riure tot el món civilitzat

però a algú li agrada i els vota, algú els vota

i tot el món civilitzat se’n riurà

i acabaran amb nosaltres.

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 28.11.2015

 

PRIMAVERA TRENCADA

 

 

És bonic el país en primavera,

aquest clima suau, el blau del cel,

les muntanyes encara nevades

i encara els boscos frescos al matí

 

només he de sortir i no pensar en res,

que si penso em ve la prosa

 

(si no haguessin incentivat la bombolla immobiliària,

si no haguessin destrossat els bancs i les caixes,

si no haguessin institucionalitzat el dèficit fiscal,

si haguessin donat suport a la nostra indústria,

a la investigació, al valor afegit, etc...)

 

no pensar això, no pensar això!

 

(ho han fet ells però també nosaltres,

que l’opressió també és social

i aquí també hi ha lladres poderosos)

 

llavors tornar a sortir, no pensar en res

i que bonic seria el meu país

 

però qui són, on són?

 

 

La destrucció                                                                                     Posat 18.11.2015

LES MOSQUES

 

 

Pobrets de nosaltres, grans i babaus,

dolços infants de mamella tendríssima

que encara esperàvem alguna brisa,

una mica d’aire fresc de la tarda,

d’aquesta absurda esquerra espanyola

que s’arrossega com un peix al sol.

Teníem tant desig d’una altra cosa

que un dia vam frisar perquè ella hi fos,

que ella acabés per sempre amb els malsons

que feia ja tants anys que somiàvem.

Ara fa estrany, però llavors el vent

semblava que era nostre, marinada

que ens tornava a fer viure en un país

on l’aigua era com l’aigua, només aigua,

la terra era la terra, el foc el foc.

Amb aquest cor miràvem el passat,

enlluernats pel mal dels darrers anys,

molt amagats sota la seva fúria

i no pensàvem mai que molt abans

rondaven vironeres cada dia.

El mal ja hi era, el dictador va ser

l’encarregat de fer-lo més intens,

reproduir-lo en llestos i innocents,

i quan ell va morir estava escampat;

però també, de fet, el va amagar

sense voler als ulls de tots nosaltres

com si fos ell, ell sol i ningú més.

Nosaltres mig ho vèiem o no ho vèiem,

temíem militars, no mai civils,

i potser vam fer veure que no ho vèiem

perquè havíem sofert molt d’aquell mal;

més tard a poc a poc va anar sortint

aquí i allí, com mosques d’un cadàver,

per diversos llocs del cos, per les ones

de ràdios catòliques, programes

de TV, diaris independents,

planificades campanyes de màrqueting.

Nosaltres ens volíem defensar

dient que tot allò eren mentides

però el soroll ja era massa fort,

tot just entre nosaltres ens sentíem

mentre ens anàvem defensant exhausts

quan el cadàver viu ens atacava,

ara per la dreta, ara per l’esquerra.

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 12.11.2015

NOU DE CATORZE

 

 

Amb adversaris es dialoga

i amb enemics declarats es pacta,

a vegades es comparteix taula

i ningú no s’estranya de res.

Es pacta sempre, és clar. Però els qui

ens repeteixen que hem de pactar

seguint la tradició del seny,

sembla que volen dir una altra cosa.

Pactar la nostra destrucció

i també els nostres diners per fer-la

efectiva, com a aquells països

on el condemnat paga la bala

que en despuntar l’alba el matarà,

encara cridant que és innocent.

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 06.11.2015

A UN CEC

 

 

Més trist que un bosc de por i alzines

quan cau la nit de sobte i clou

el cor, sota un desig de rou

o estrella pura -aquestes nines

 

et duen, blanques, a les mines

on sents, no nat, que el sol et cou

com nafra i sal o amor de bou,

foll de clarors que no endevines.

 

Talment quan jo, a cops, escric

el blau vivent del mar i l’or

i l’ambre de la pell besada,

 

és trist i foll i cec que ho dic

i en nafra i sal suporto el cor,

no nat i amb veu d’amor dictada.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 31.10.2015

OFRENA A MARIA       

                        

 

D’un arbre de mar he collit

l’escuma i la flor de migdia

i el fruit delitós, melodia

de l’aigua i del cor enfurit,

 

per dur-te’ls a tu. I, en la nit,

estrelles i noies fan cria

i veles s’esquincen, Maria,

blanquíssimes llunes al pit.

 

Un fruit de la mar, ondulat,

que s’obre, besat, a la boca,

desfent-se en plaer i en suc blau;

 

i un somni d’infant i d’esclat

dolcíssim que, pur, s’equivoca,

i cau al teu cor com un dau.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 24.10.2015

IMITACIÓ DE JOAN MARAGALL

 

 

Aquesta platja tan callada

sota la lluna transparent

i aquesta mar endormiscada

besant l’arena resplendent

m’han pres el cor de tal manera

que ara em sortia una altra veu

sense voler-ho, de primera,

tal com surt l’aigua d’una deu.

I jo, cercant la veu més pura

me’n vaig anar cap al passat

com si em perdés a la ventura,

com si volgués restar callat

i no callava, era la dansa

que té una fulla en moviment,

que giravolta i no descansa

des del moment que va amb el vent;

i aquella veu que jo cercava

em va venir sense voler,

em va venir com l’aigua blava

va i ve en el mar, per un no re;

i vaig trobar-la, vaig sentir-la,

era un veu sense rogall

i ara em semblava posseir-la

com qui no vol, dins d’un mirall:

dormen les barques a l’arena,

passa la brisa vora el mar

i per damunt de la carena

un núvol blanc sembla guaitar;

jo veia el mar i les estrelles,

la negra fronda de la nit,

sentia als ulls les coses belles

i la veu viva a dins del pit...

I aquella veu que mai no cansa,

que sempre diu que hi ha demà,

que l’home és una fera mansa,

que tot el món es pot salvar,

encara avui, com va fer un dia,

cridava amb lleu sobergueria,

tot netejant-se una lleganya

i fent l’adéu: Adéu, Espanya!

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 16.10.2015

LA FLOR NEGRA

 

 

A dins de cada ocell, una flor negra

obre els seus pètals per florir en el cor

i en el silenci lliure de les ales

ploren les roses que no tenen fills.

 

Només resta un dolor sense carícia

que es posa als ossos tendres dels ocells

i els deixa a poc a poc entre les herbes

perquè no siguin les flors de l’espai.

 

S’estronca vora el mar el gran desfici

que lliga a l’aire els ossos dels ocells

i cauen sense amor sobre l’arena

com les flors seques d’un jardí de foc.

 

A dins de cada ocell, un de més lliure

obre les ales per morir en el vol

i mentre vola és una rosa encesa

i mentre viu té una flor negra al cos.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 08.10.2015

NIT DE SOBRETAULA

 

 

A la finestra es mouen arbres verds.

El vent gronxa les fulles en la nit.

Sóc amo d’una nit d’arbres incerts

però no mai del vent i del neguit.

 

Penjat a la mamella d’un estel

xuclo el licor, la llet de l’infinit.

La lluna plena és el sexe del cel.

Però la nit és d’ombra i de sentit.

 

Sents? Passa un bes. I una ala de colom

és un pressentiment que ens bat als polsos

i es perd miraculosament enllà.

 

Tot fugitiu, tot encès com el rom

que il·lumina la taula rere els dolços

i a poc a poc s’oblida de cremar.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 27.09.2015

DRETS

 

 

Ara, ja després de molts anys

de formular els motius diversos

per canviar la nostra història,

de  travessar tots els ponts

de diàleg a les fronteres

d’aquesta dissortada pàtria,

tots profundament influïts

per les llargues discussions

i molt cansats de caminar,

ens  adonem que és més senzill,

que un altre cop tot és com era

i ells tornen a ser els espanyols

que sempre han viscut a la vora,

que tenen el dret de sentir-se’n

i viure aquí, però no tenen

el dret d’impedir que un país

es miri el futur a les urnes,

que això és cosa dels opressors.

I, si guanyem, saber conviure,

que mai res no s’haurà acabat

i, si perdem, saber com viure,

que tot ho harem de pactar amb ells.

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 20.09.2015

LA VICTÒRIA 

 

 

Vèncer amb la raó i els vots, però vèncer,

que encara ho hem de fer en la nostra història

en lloc de fer-ho, com calia, en començar;

sentir amb tot el vigor del fons de l’ésser

que sols amb la raó no n’hi ha mai prou

i vèncer pacíficament, amb armes

que són urnes que desarmen, maniobres

suportades pel dret internacional.

Vèncer tan sols, mentre malparlen

de nosaltres i no escoltar-los més,

dir que llavors ja estàvem molt cansats,

que el cansament era de segles

i que avorrits de sentir-los vam plegar,

que els seus discursos que abans ens enutjaven

després de tant sentir-los ens cansaven

i que nosaltres ja no podíem escoltar

cap de les seves ràdios, televisions,

mirar pàgines web, sense adonar-nos

que érem gasius, tancats, malèvols i mesells.

I explicar, després, que per nosaltres

mai no hauríem vençut, que ha estat per ells.

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 14.09.2015

ONADA DE RECORDS

 

 

Deslliga les veles, cor meu,

vaixell enemic de mil ports,

deslliga’t la sang, que els records

solcats a la mar siguin breu

enyor, sempre més aire lleu.

L’ormeig inclinat pels vents forts,

la proa encisada i les sorts

dels daus submarins:això és teu.

I és tot. Que la mar ara és blava

i s’obre esquinçada al teu pas

en un infinit que comença;

comença i tot just s’enyorava

de l’ona primera, amb el llaç

que et lliga a l’amor i et defensa.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 08.09.2015

ELS CIVILS

 

 

Ens volen destruir; aquestes tres paraules

que podrien ser absents, són plenes de sentit;

podrien ser malsons antics, antigues faules,

i són vives avui com ho eren en l’oblit;

després del dictador ningú ja no pensava

clarament aquests mots, suraven mig perduts

en la boira del temps, en l’aire que passava

entre la fullaraca dels arbres abatuts.

Cansats dels militars, teníem un miratge

que era tan fals com tots i ens enganyava més

perquè ens mentia al cor, al centre de la imatge.

Vam creure que els civils no serien mai més

com altres espanyols que ja eren massa vells,

sense pensar que, encara, serien igual que ells.

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 31.08.2015

EL BON JUTGE

 

                              

Sempre hi ha vies

per violar la llei

 

destruir els dèbils

amb la llei a la mà

 

dient que la llei

ho consentia

 

però és menor

sí, sí, la llei és menor

 

no es pot protegir

de totes les infàmies

 

els qui la van fer

mai no les pensaven 

 

o alguns potser sí

i per això mateix la feien

 

però el dret està

per damunt de la llei

 

i tu que ests jutge

potser podries,

 

potser sabries, com

violar les violacions?

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 20.08.2015

Ah! Qui sabés dins el cant, dolçament

obrir els ulls! Follament! Nat! I en el pit

una gota de llum! Tot esperit

i tot sang transparent! Nu i sense ment!

 

Qui despert  -oh! despert!-  viu i dement,

s’adormís al jardí! Blau! Sense nit!

Ah! qui sabés obrir els ulls al delit!

(Ah! dins el cant obrir el cor dolçament!)

 

Qui sabés, qui sabés  -oh! alba vivent!-

obrir els ulls al plaer! Llavis! Sentits!

Roses del cos! Primavera dels dits!

 

Ah! qui s’obrís a l’amor! Vent al vent!

Ah! qui sabés els secret! Món florit!

(Ah! destruir d’un sol bes l’infinit!)

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 09.08.2015

Als gorgs més clars, on l’aigua s’enamora

del món i a poc a poc s’atura  -fins

que al fons dels xucladors, girada endins,

va confonent els còdols amb l’aurora.

 

I els besa lentament. Després, penyora

de font i de corrent, torna als destins

marcats cap a la mar. I fa bocins

del cel: aquell mirall vivent que fóra.

 

Versos, cançons! Tolls d’aigua sensitiva,

de sang que als gorgs s’atura dolçament,

brilla un instant de goig i es desencanta

 

-seguint el pur plaer, tota captiva,

d’abandonar-se al curs incandescent

mentre, fluint, de riba a riba canta.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 02.08.2015

INVERSIÓ

 

 

Quan varen guanyar la guerra civil

els catalans feixistes, a Madrid

varen prohibir parlar en castellà,

també varen prohibir de publicar

cap llibre, ni revista, ni diari

que no fos totalment en català.

De fet, això no va ser tan estrany,

sinó que va ser només el final

d’un llarg procés que havia començat

segles abans i que, entre moltes altres

vegades, l’any mil nou cents trenta-nou

va vèncer. Els madrilenys, atemorits,

parlaven sempre en públic català

i si no ho feien eren perseguits

i empresonats; també els nens de Madrid

havien d’anar a escola en català;

sabien tots escriure en català

i no en castellà, que era prohibit;

amb tot i això, en moltes reunions

i a les cases, no es podia impedir

que els madrilenys parlessin castellà.

Llavors van arribar més catalans

que s’hi establien per raons de feina;

després els catalans van tenir fills

i el català va esdevenir, d’aquesta

manera, una llengua molt parlada

a la ciutat. Més tard, la democràcia

va tornar moltes coses al seu lloc

i també el castellà a les escoles

com a llengua pròpia del país.

Els castellans parlaven català,

tots i prou bé,  però molts catalans

no van aprendre mai el castellà,

ja  no el van parlar mai de cap manera

i, acostumats, alguns no l’entenien.

Els lingüistes ho van advertir:

el castellà estava en perill a casa

seva, havia avançat el procés

que fa morir les llengües per no res;

i des de Catalunya, que ho sabien,

feien servir les lleis que ara tenien

només per veure d’enllestir el procés.

I si els madrilenys de cada vespre

donaven una volta per Serrano,

si passejaven per La Castellana,

si entraven en un bar, ja no podien

fer servir el castellà, perquè els cambrers,

les veus del seu voltant i la TV

parlaven català, no els entenien

prou bé, els feia estrany, i el castellà

ja no era el seu parlar de cada dia...

Si fos així, hi hauria simetria.

 

 

La destrucció                                                                                     Posat 24.07.2015

AVE

 

 

Són ossos d’aquell cos que mai no ho era

i va voler esquelet per semblar viu,

l’espinada a la panxa riallera

i als braços els ossets d’una perdiu.

Abans de res la panxa ben ossada,        

després ossos al fetge i a la fel,

més tard un os al tors, com de passada,

i encara el cap obert al blau del cel.

Amb els ossos allà on mai no calia

restava sense força tot un braç,

el braç que era el feiner de cada dia

i que ara ja sofria per fer un llaç.

Com un malson d’aquell país xaró,

hi ha un tren que va mig buit i que fa por.

 

 

La destrucció                                                                                     Posat 15.07.2015

RECORDS

 

 

Com és de feliç qui es coneix!

Qui estima el plaer i, a través

del goig dels sentits, es teixeix

al cor la claror per després.

 

Quan vell i orgullós del seu dol

es nega en l'onada i la nit,

al fons de la mar hi ha un ressol

amb llum del delit infinit.

 

No sols de plaers l'home viu

sinó de records de plaers

teixits –joventut!- al seu cor.

 

Feliç qui es coneix i s'inscriu

als ulls i a la pell, per no res

sofrint de desig, la llum d'or.

 

 

Inèdit                                                                                     Posat 08.07.2015

ENTRE LES FLORS

 

 

Sé que és un fràgil somni el meu amor,

un somni de pell blanca i de licor

que resta encès en una volva d’aire

i em puja pels sentits. Sempre va enlaire

i se m’escapa, dolç del cos i l’ànima.

On va? On va l’ocell d’aquesta làmina

que dibuixo amb paraules, foll de vent?

On va el desig del cor, abril sofrent?

On va el meu ésser que no sigui enlloc

si es trenca el somni d’or, si l’enderroc

em colga de cristalls sense sentit

i em deixa viu sota la primavera?

Enterro entre les flors tot l’esperit.

Serà inútil llavor de la flor que era.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 28.06.2015

VOTACIÓ DE SOLSTICI

 

 

Sí, sí, que avui és migdia

i el sol daura el blau del cel.

Sí, sí, que avui és migdia

i el mar batega a pleret.

Tot és cert, és clar com l’aigua

i el ventet sobre la pell.

Si, sí, que neden els peixos!

Sí, sí, que volen ocells!

Com poden viure, a migdia,

els qui neguen aquests fets?

 

 

Inèdit, escrit avui, el 21.06.2015, dia del solstici d'estiu, pensant en les eleccions del 9N i el 27S .

DESENLLAÇ ALS JARDINS

 

 

La llum és verda i blava vora el parc,

l’herba és humida i la terra és daurada,

el cel reposa al cim d’un arbre llarg,

el vent juga amb la mar il·luminada.

 

El vent juga amb els arbres i la mar,

el cel somriu al cor d’una olivera,

el sol excita l’herba, tendre far,

la llum és verda i blava i fugissera.

 

El cel, la terra, el cor, l’herba i el vent

mai no es destrien sota el pur migdia.

Crema un llac d’aigua nua i reposada.

 

Però un punyal esclata. I l’innocent

clavell, segat, taca de sang el dia

i esvalota la gent enamorada.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 13.06.2015

INSCRIPCIÓ

 

 

A les parets més blanques de la casa,

ara que és nova i pintada de blanc;

a les parets més blanques, taula rasa

d’un lleu futur encara sense sang;

 

a les parets de música i silenci

que clouen en tres cambres tot l’espai;

a les parets, abans que no comenci

la pols, ara que són blanques com mai,

 

escric aquest poema per si un dia

ja no recordo els fonaments ni els murs

ni aquells maons vermells que té per dins:

 

/Aquí, coberts vora el carrer que espia,

viurem  -finestres vives, vespres purs-

plaers comuns i somnis indistints./

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 05.06.2015

LA BONA FE

 

 

Podeu escoltar cada vespre

les tertúlies més avorrides

de les ràdios i televisions

de la península celtibèrica

però si resistiu una estona

veureu que en algun moment

tothom comença a animar-se

perquè ha sortit Catalunya,

i si escolteu allò que diuen

veureu que no és diferent

del que podeu recordar

en tots els altres manifestos

o només manifestacions

d’alguns intel·lectuals,

tertulians i periodistes

i els seus escrits als diaris

de la capital d’Espanya.

I no parlo dels polítics.

 

I si no els recordeu és fàcil

de trobar-los a l’hemeroteca

(no ho dic jo, no, és molt senzill,

són dades, es poden trobar

a l’hemeroteca o a Internet)

i veureu que en democràcia

tampoc no han parat de mentir

més o menys i de parlar

malament de nosaltres.

I després de tan sentir

gairebé sempre el mateix

ara resulta que hi ha una part

d’espanyols que s’ho creuen, *

s’ho creuen de bona fe

i de fet no  és gens estrany

després d’una dictadura

que ens va deixar ben tocats.

I no parlo dels polítics.

 

I comprenc alguns espanyols

que s’ho creuen de bona fe,

perquè tants anys de mentides

poden minar la resistència

de qualsevol persona normal,

però ara que s’ho han cregut

fan servir els jutges i les lleis

i els vots a les eleccions

per acabar democràticament

amb la nostra cultura

(si no fos així, no s’entendrien

les campanyes dels partits).

I si algú vol acabar amb mi

jo abans sempre li pregunto

si té bona fe o té mala fe

perquè és molt diferent

des del punt de vista metafísic

morir a mans d’un bona fe

o que t’acori un fill de puta.

I no parlo dels polítics.

 

             * El dia 17 de juliol de 2009, el diari «El Mundo», el segon amb més venda a tot l’Estat, va publicar una enquesta entre els seus lectors i el 56%  afirmava sentir-se ‘catalanofòbic’. L’important no és només el resultat, sinó la manca de reaccions significatives a l’estat espanyol contra aquest tipus d’enquesta pública. Algú s’imagina una enquesta similar sobre els negres? A Espanya s’ha aconseguit que la xenofòbia contra els catalans sigui banal i democràtica, consultable en una enquesta; també es pot veure en la llengua o la fiscalitat, quan sostenen mentides absolutament evidents contra Catalunya o quan qualifiquen el catalans de victimistes si es queixen com a víctimes.

 

 

La destrucció                                                                                     Posat 30.05.2015

 

MUTIS

 

 

Els centres del poema són sagrats

com ulls flamants de dona enamorada

que s’obren al gran pou sense besada

si miren massa endins pels meus forats.

 

Jo visc sota la fosca dels llosats

i tanco en el meu viure la teulada

que es mulla d’una veu inesperada

que ve de més enllà dels meus combats.

 

He de callar si calla la rosada

i vora el cor s’ajoca l’esperança

i pot matar un colom cada paraula;

 

deixo morir la veu entotsolada

que no recordo l’aire de la dansa

i no sabria murmurar la faula.

 

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 25.05.2015

Obrir el cos al plaer! La flama als ulls!

Adéu rossinyol trist, robí de nit!

A la sang, als sentits, un esperit

ens canta com un vent dolç. I entre uns rulls

 

desvagats passa el vent  -com entre els brulls

passa sempre una fada-  engelosit!

(Tot el foc ve del cor. I aquest delit?)

Aquest vent ve del Sud i crema els ulls.

 

Escolteu fosques rimes, greus cançons

dins el cos –somni i bes rompent, lliberts,

a les platges sobergues de la pell.

 

Bufa el vent dins el foc. Feliços dons

ens esperen si oïm, sexes oferts,

des del fons dels sentits el cant més bell.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 17.05.2015

CRANC

 

 

Recordo antics camins

i sé, mesclats  amb fang,

els mòbils de la sang

que ablama vells confins,

terres i cels, clarins

del meu passat estanc

que ara té un esvoranc

de llum i d’or de dins.

Sóc record. Sóc un cranc

avançant pels destins.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 02.05.2015

TRÀNSIT

 

 

Per dintre el somniós morir de l’aire i l’aire

quan no domina encara el gust total de mort

s’allarga una ala blanca als ulls inacabables

que toca l’ últim astre que hi ha sense perfil.

 

S’adorm a la paret tota l’heura que passa

ferida per la verda besada d’un gran crit

que es mira a l’ombra bona de l’aigua i de la casa

i es perd dintre el meu somni pintat de sol a sol.

 

Les granotes  s’adonen d’una estranya esperança

colgada entre rialles a sota el fang etern

que oblida quatre coses cada  volta d’esfera

i no sap cap paraula més llarga que la llum.

 

Només dura un somriure de flor que no s’apaga

quan mor tota la terra cap al final del vent

i el firmament és una immaculada negra

que es mira el dia atònit de pura contrallum.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 25.04.2015

ESPANYA  1974

 

 

A l’hora de les postres dels edils

que han escurat els ossos fins al moll

i en un solemne gest drecen el coll

per menjar els dolços que fan als asils

 

eunucs privats de llengua i de cervell

en grans escopidores de metall

que balandregen al compàs del ball

mentre una serp els puja pel clatell

 

i pengen fins a terra els eterns mocs

mesclats amb mala sang i llet de mort

que donen a  cada ànima el conhort

dels sacrificis per criar més bocs,

 

jo miro ben al fons dels culs dels gots

amb una innocència de cretí

per veure algun reflex del meu magí

o ser un estúpid déu entre ninots.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 18.04.2015

JARDÍ

 

 

Corol·la als ulls o amarga flor sagrada,

la vida se’m desclou com una rosa.

Ignoro els crits d’agonia dels membres

i miro l’aire lleu sobre les herbes.

Passen els déus com una mica d’aire

que llisca entre la nit i les magranes.

Em confio en secret a la bellesa

que lluita a cada pètal per la vida.

Els arbres i les flors se m’encomanen

com una nit de primavera als llavis.

És tan estrany aquest dolor salvatge

que puja per l’arrel de les moreres!

Canto la nit dels lliris que s’esgoten

en un desesperat anhel de pol·len.

A l’horitzó descansen oliveres

i els arbres i les flors se m’agermanen.

La vida se’m desclou com una rosa

mentre  canten les òlibes als boscos.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 10.04.2015

NIU DE TEMPS

 

 

L’aire és més ràpid que jo no volia,

ja no podré més lentament morir

ni amar més lentament, copa de vi,

encesa poma que l’estiu congria.

 

Vessa la sang del sol, brilla un camí

i als cossos dels amants s’atarda el dia,

tot és sagrat i viu, res no es destria,

la carn és terra i l’esperit jardí.

 

És un instant de foc, un pur estiu

que m’omple el cos de rius i blats i besos

i amagatalls del mar, amors i cales.

 

Aquest és tot el somni, tot el niu

que em faig al cor del temps. Que vénen mesos

de fred i mort i el corb ja obre les ales.

 

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 05.04.2015

RITMES                   

 

 

M’acuiten vells tam-tams

i crits elementals,

esperits i animals,

roses boges als camps.

Escric udols a pams,

mesuro mots finals

i ritmes engonals,

replanto tots els rams.

Àngels i minerals

copulen sot els llamps.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 28.03.2015

AMOR DE TACTE

 

 

Toc de llavis, roca, esquerda

sota la paret del rostre.

 

M’ajec entre fonts i pomes

al migdia més total.

 

La mà profunda s’arrissa

pels penyals, als cims de llet.

 

Volcans en activitat

couen les roses dels cràters.

 

Els ulls baixos m’extasien

tots els dits de l’esperit.

 

Toc de llavis, roca, esquerda,

coll, trompeta, nit, genoll.

 

S’obre tota una altra Venus

rere els braços afegits.

 

Ventre unànime, espectacle

de la pell i dels clavells.

 

Soca, soca, arrel, arrel.

D’un cop s’esberla una pedra.

 

(Demà el record serà un

puzzle de sensacions).

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 22.03.2015

RAP DEL ROSTIT

 

 

Un dia que a un reu

l’anaven matant

rostint-lo a foc lent

i ell feia ai, ai, ai!,

a la mitjanit

un tinent que no

podia dormir

li va dir al botxí

que ho deixés de fer

i que l’ofegués;

però el bon botxí

volia complir

amb el seu mandat

i va dir al rostit

que no cridés tant,

que no estava bé

de gemegar així,

no tan sols per ell

sinó pels veïns

que volen dormir;

i com que el rostit

no li va fer cas

i anava cridant

sempre igual o més,

va creure adient

embotir-li un tronc

ben endins del coll,

fins que aquella veu

no fos de tenor

ni fos de ningú,

per fer-lo acabar

de rostir a foc lent

mentre era ben viu

sense discutir,

sense molestar.

I així tot va anar

bé per a tothom:

bé per al botxí

que així va complir,

bé per al rostit

que així es va morir,

bé per als veïns,

que varen dormir.

 

 

La destrucció                                                                                       Posat  16.03.2015

VAN GOGH                         

 

 

Mireu la Vida Ullpresa, Mireu el Cel i els Camps

Sotmesos a la Llum com una Flamarada,

Els Arbres Solitaris i els Camins Criminals

Que s’Abracen al Vespre amb Foc a les Teulades;

 

Mireu, Mireu el Vent al Ventre de les Cases

I els Sols Desconsolats a Tots els Fonaments,

Mireu les Flors Obertes als Firmaments Enormes:

Cors Arrencats dels Astres Encara Bategants.

 

Obriu-vos Pas al Cor, Mireu el Sagrat Rostre

Amb els Nervis Clavats sobre el Dolor del Blat

Que Crema en un Infern de Flames d’Or Vivent,

 

Mireu com Viu la Nit sota aquests Ulls Encesos

I s’Omple d’Esperits que Van, Errants d’Amor,

D’un Món de Llum a un Altre de Sang Incandescent.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 08.03.2015

THÀNATOS

 

A poc a poc comença tot el mal

com una fera que només espia

els breus moments de pausa i melodia

per mossegar-los amb amor central.

 

I a poc a poc em sento mineral

que espera un acte pur d’orfebreria

i resta clos en pedra i poesia

com una terra de desig total.

 

És lent el pas dels versos i les hores

cobrint de pols més dolça  el meu anhel

que espera l’acte pur que l’anihila,

 

i m’avorreixo pels camins i vores

d’aquesta mort que em besa per l’arrel

mentre contemplo tot el món que oscil·la.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 01.03.2015

GEOMETRIA

 

 

Una clau de la vida

és la geometria

i  s’explica ben curt:

entre agressor i víctima

no hi ha mai simetria.

 

 

La destrucció                                                                                       Posat  22.02.2015

DONA’M LES MANS...

 

        

Dóna’m les mans si vols una cançó.

 

Dóna’m el sol que tens sobre els cabells

 

Jo en faré un vers als teus llavis vermells

 

Jo en faré un niu i un arbre a l’horitzó

 

Jo en faré un niu al núvol del dolor

I un gran desig d’estels i cascavells

 

Jo en faré un ram de besos i clavells

I un infinit de roses al balcó

 

Dóna’m el foc dels ulls sense repòs

 

Dóna’m el cel que tens al cap dels dits

I jo en faré un infern d’amors i nits

 

Dóna’m les mans i els braços i els sentits

 

Dóna’m les flors i el dolç somni del cos

I el món en tu i en mi serà tot clos.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 16.02.2015

MUSA

                             

 

Tu vius en els meus somnis, la pell entre les roses,

el cos sobre la terra i el cor a l’infinit;

lleuger és el vent als arbres, l’ alè sobre les coses

que ve del cel i ho deixa tot més engelosit

 

d’una altra vida pura de cants i de mimoses

on mai res no mor sense apaivagar el delit,

on la mort i la joia són més endins confoses

i una música vetlla els destins de l’esperit.

 

Tu vius ens els meus actes, el sol damunt les lloses

que clouen una casa d’amors i de neguits,

la pluja que rellisca sobre una nit de besos,

 

els dies sense núvols que canten dintre els mesos,

els anys vora la mar i el cel, engelosits,

i el pol·len de les flors, totes en tu descloses.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 14.02.2015

BOTIFLERIA

 

 

¿Si al meu país fa tants anys que li amaguen diners

i molts dels seus diputats escollits entre els seus

i que ho són per defensar-los, són ara els corifeus

que els emmascaren les xifres dient el que no és:

que només s’han d’ajustar pressupostos antics,

que tot el mal és a casa i no cal cercar-lo arreu

perquè és al país dels altres on ells tenen amics,

i el meu país s’empobreix cada dia un cop més,

la bona gent no ho entén però encara se’ls creu

i sabem que això és ben cert i les pèrdues greus,

de tots aquells diputats no en direm botiflers?

 

 

La destrucció                                                                                       Posat  09.02.2015

Esclaves de les flors: les rels! Del tell,

la rel de la magnòlia olorosa

florint al meu jardí -i la rel plorosa,

la negra cabellera del clavell...

 

Les fosques rels, les flors! Les mans d’un vell

poeta dins la terra somniosa

mentre la boca va dient, commosa,

els versos d’or apresos de novell.

 

Les rels amargues i el desig trement:

Corol·la encesa de colors als llavis,

doll de la font!  -I l’aigua, d’ on pervé?

 

Terra de pous, ventre del món dorment!:

On sou, obrers, darrere els mots més savis?

I l’arc d’un vers, esclaus, quants els sosté?

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 01.02.2015

LES EDATS DEL COS

 

 

Els ulls desesperats de tots els àngels

ens envegen l’amor sota l’estiu

mentre et desclous com una planta al sol

amb els meus dits introduïts a l’ànima.

 

Jo em faig més vell i tu més jove i més

desarrugada a cada bes perfecte

que et creix al cos com una flor que s’obre

i t’encomana la follia als membres.

 

Passen els anys i em cauen els cabells

en un instant de fosca i greu delícia

que corre per la sang sense sortida

i em dóna un moviment de pur desfici.

 

Hi ha un temps a l’inrevés entre tu i jo

i mentre t’omples de profundes roses

em vessa tot el cor a dintre teu

i perdo entre plaers la sang més blanca.

 

Jo sóc un mort damunt la teva terra

i tu ets l’infant de pit que en mi reposa.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 25.01.2015

LÍMITS

 

 

Als ulls de l’Est somriu la llum del mar,

l’Oest és la terra eixuta i daurada,

el Nord és d’aigua i de cançons als arbres,

el cel del Sud és d’infinits ocells.

 

A l’Est domina el cor dels mariners,

l’Oest fidel és una perla trista,

el Nord és un crit de música als boscos,

les nits del Sud són doloroses flors.

 

l’Est és desig de serviola al vent,

l’Oest de terra i de llavor fecunda,

el Nord és una tórtora a les herbes,

el foc del Sud és una veu d’ amor.

 

A l’Est no sento el mar, anys fa, ni el vent.

No veig llaurar a l’Oest la terra lliure.

No canten cap al Nord, callen ocells.

Al Sud potser es ressentirà l’amor?

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 19.01.2015

ELS MÒBILS

 

 

Tinc a l’agenda del mòbil,

escrites sense parar,

les mentides que són clares,

aquelles mentides grans

i que sento cada dia

o llegeixo en els mitjans.

Si no tinc el temps d’escriure,

sempre tinc temps de gravar

o tan sols faig una foto

i no em cal perdre un instant.

Tothom sap que, de petites,

les mentides no fan mal

o potser són necessàries,

però les mentides grans,

aquelles mentides altes

que canvien el mirar

i fan passar bou per ase,

no les deixo d’apuntar.

Ells pensen que ara és com sempre,

que n’hi ha molts que s’ho creuran

i alguns d’aquests vindrà un dia

que aniran cap a votar;

llavors ningú no es recorda

de si allò era veritat

o era només una faula

dita per entabanar,

fins i tot hi ha qui calcula

quants n’ha pogut enganyar

i fa enquestes que li diuen

quin percentatge illetrat

s’ha empassat la seva bola,

feta exprés per empassar.

Però ara tinc el meu mòbil,

el porto sempre a la mà,

hi poso les grans mentides,

ho deixo tot registrat

i mai més no serà festa

per als qui fan jocs de mans.

Aquests personatges rancis

quedaran ben retratats

i després, quan sigui l’hora,

els farem ensenyar el nas.

Perquè el ritme de la història

ja es comença a accelerar

i se’n diuen de molt grosses,

se’n diuen i se’n diran.

Però ara ja no és com era

i, si ens volen enganyar,

sortirem tots al carrer

amb els mòbils a la mà,

sortirem tots al carrer

i ens quedarem tots allà.

 

 

La destrucció                                                                                       Posat  13.01.2015

JOCS A LA SORRA              

 

 

Aquest matí la llum era una dansa

que alimentava el cor vora la mar,

hi havia uns éssers, lluny de tota llar,

que s’abraçaven en la sorra mansa;

llurs jocs llevaven l’odi i la recança

i eren elementals com ho és l’atzar,

el món era més jove i més avar

de la pell i del bes que mai no cansa.

La llum era tan blava, el cel tan blau

i tan blava la mar ona per ona

que, encisats, reposaven una estona

i ja res no torbava aquella pau.

Els amants gaudien a poc a poc,

tendres i dòcils sobre un llit de foc.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 06.01.2015

PROSA FISCAL

 

 

Absurda autonomia

i dèficit fiscal

de flux monetari neutralitzat

(així és fàcil, és molt fàcil)

són impostos que surten i no tornen

tenint en compte els deutes de l’estat

(és fàcil, ho entén una criatura)

treballar un mes de cada any tan sols per a l’amo

un amo que t’amaga els comptes

et deixa caure la casa

i si s’endeuta ja ho pagaràs tu

de tant en tant et fueteja

i després et diu que ets lladre

fa més de trenta anys que t’amaga les balances

i també t’amaga l’ou

va descobrir que es podia fer

i ja no et pots creure els seus números

no te’ls creuràs, no te’ls creuràs

ja et pot dir el que vulgui

has de fer tu mateix els càlculs

i si ho calcules surt a un mes per any

un mes per any durant tota la democràcia

i són diners per destruir-te

alguns en diem espoli

ningú, ningú, no en pot dir solidaritat 

(és fàcil, ho he explicat en quatre versos)

la destrucció d’una colònia explotada al sud-oest d’Europa.

I aquells diputats catalans

que ens volen confondre

amb els càlculs,

d‘on són?

 

 

La destrucció                                                                                      Posat 01.01.2015

Equívocs animals perdent la vida

en falses fàbriques, fonent metalls

fingits i vidres orbs  -or i cristalls

sotmesos a l’oblit. Cercant l’eixida.

 

De quina raça som? Quin déu ens crida?

De quin infant venim, nu d’embolcalls,

que al cor ens canta? Vells jardins! Els malls

no pesen prou per rompre aquesta brida.

 

O és al demà que la cançó es decanta?

I és un infant no nat, foll de futur,

només desig d’amants i somni pur,

 

grumet d’un temps que, concebut, ja canta?

Perdem, perdem la vida i no hi ha error:

Andròmines, i al cor, perdut, l’amor.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 25.12.2014

LA ROSA DEL MÓN

 

 

Potser aviat sortirà un calendari

amb estrelles als dies, amb miracles

a tots els ulls. Hi haurà estranys espectacles

per places i carrers. I un nou diari

en català nonat. S’haurà d’aprendre

la gramàtica inversa. O desaprendre.

Hi haurà purs enginyers d’aquests desvaris

imaginant els càlculs primfilats

de la rosa del món, exagerada.

El foc haurà les nits. I la rosada

deixarà els cors i els dies constel·lats.

Llavors cada animal serà tan lliure

com un amor. Jo deixaré d’escriure.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 21.12.2014

SATORI

 

 

Deixeu-me dir que el cel encara és infinit,

que la nit de l’amor encara és la més bella,

deixeu-me ser un amant amb mil ocells al pit

encara que el meu món sigui una poma vella

 

que es va podrint per dins, encara l’oblit

sigui l’únic remei de tanta meravella

que es mor a poc a poc; deixeu-me posar el dit

al mig de l’Univers, tocar el cor d’una estrella

 

que il·lumini els camins i els somnis de demà,

deixeu-me besar avui un cos blanc com el pa

que és aliment dels morts i dels vius l’esperança,

 

deixeu-me ser un cop més aquest amant sagrat

que veu la pobra Terra formosa com un prat

de primavera on tot viu i mor  -i tot dansa.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 11.12.2014

LLUM DE TARDOR

 

 

Plaer dels ulls, claror salvatge,

encadenada llum del cel,

martiri d’aire i pura mel

del meu desig, reina i ostatge

 

del món extern -lluny d’aquest clos

de sacrificis d’ombra i flama...

Viva en el somni que et reclama,

ara m’ullprens ànima i cos.

 

A la tardor, febre divina,

desfàs la tènue boirina

en un gresol de fulles d’or;

 

i jo, nou nat, per cada nina,

et xuclo el somni de la sina

i adormo el foc a dins del cor.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 29.11.2014

 

SOMNI DE CADAQUÉS

 

 

Vora la mar, al sol, batent les dolces ales

s’aixeca de la terra l’ocell de l’infinit,

les veles esbafades s’adormen a les cales

i el món sembla un miracle que calla enfervorit.

 

No passa ni un raig d’aire que trenqui l’agonia

dels núvols i les cases en blanca llum solar,

domina tots els somnis la gran malenconia

que dóna a cada cosa una blavor de mar.

 

Així, sense cap nosa, vora un repòs etern

em succeeix la vida com una onada nova

que torna sense pressa al port del seu destí,

 

i no és estrany que em doni per una flor d’infern

que em fa sofrir de nits i amors fins que renova

la sang que sento morta sota aquest cel tan fi.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 22.11.2014

DESNONAMENT

 

No sé si aleshores

érem feliços,

no érem rics,

però érem joves

i no podíem imaginar

que un dia, ja vells,

ho perdríem tot

i continuaríem vivint.

 

 

Inèdit                                                                                                           Posat 15.11.2014

2012

 

Alguns parlamentaris passejaven

sense adonar-se d’aquell moviment

que posava el futur a les mirades

i el present ja passava més de pressa

i el passat ja no hi era des d’ahir.

Els diputats eren com els seus partits:

un cap de llista que és qui sempre parla,

un que només vigila les enquestes,

un altre que també, per ser-ne dos,

i tots els altres que fan servir el dit

per encertar el color verd o vermell

mentre miren missatges al seu mòbil.

També sovint entre ells es reunien

per saber tot allò que s’ha de dir

i no allunyar-se mai del secretari

d’organització, que dóna els premis.

Però un dia la gent va omplir els carrers

i, de cop, van haver de fer política.

 

 

La destrucció                                                                                                   Posat 10.11.2014

SI ÉS MÉS FELIÇ...

 

Si és més feliç qui no coneix pel nom

Arbres ni ocells ni estrelles

                                                Qui rebel

Oblida els noms i els nombres sota el cel

I estima els cossos sense saber com

 

Ni en què els perfà

                                 Qui pres en cada bes

S’omple de foc i pacífica sang

I és com un fruit assolellat al branc

Que res no ha de saber de pur excés

 

Ni res pensar

                       Qui creix en el delit

I s’abandona al mig de l’Univers

Com un vaixell al vent i el mar en pau

 

I a poc a poc respira l’ infinit

I escolta batre el cor del món dispers

I mai no sap per què el cel és tan blau

 

Qui és ànima només i té sentits

I viu entre animals o entre esperits

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 28.10.2014

TEMPS D’OR

 

 

Creixia pel camí la llum a les bardisses

i l’aire sobre el mar volia violins.

La terra es desvetllava per hores corredisses

i als ulls desvariava la rosa dels destins.

 

Com dolça primavera la vida es consumia

entre il·lusions primeres i desenganys lleugers.

Vetllava un déu amable la plenitud del dia

i als ulls s’entretenia la flama dels rosers.

 

Florí tota una tarda d’inútils papallones

i em somrigué formosa  com  un  somni d’ infant.

La sang s’enamorava i feia indòcils ones

que sobre el cos alçaven un sereníssim cant.

 

Com una dona eterna que es posa les estrelles

la nit immaculada tenia el cor perdut.

Era el temps de les faules verídiques i belles

que jo sempre recordo com si l’hagués viscut.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 20.10.2014

 

L’única força pura és el plaer,

aquest delit secret i enyoradís

-i guia dels sentits: potent somrís

de sol i terra i vent. Sagrat i obscè.

 

Font de la vida borbollant. Cor ple.

El més soberg dels cossos és submís

i el més sofrent dels esperits feliç

-i els àngels envejosos no són re.

 

On sap anar el meu cos -on el meu cor-

si no és al batre de la tralla d’or

allà on els cinc sentits oberts l’assalten?

 

Pigall secret i nu del cec amant,

columna encesa i fronda del seu cant

-ah! mort als sacerdots que no l’exalten!

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 13.10.2014

 

LA PLUJA D’ABRIL

                                                            

 

Escolta l’aigua a la finestra. Plou

amb una ràbia indolent que mou

les fulles i els amors i les arrels.

No diguis ni un sol mot. Plouen estels

i àngels engelosits sobre la vida.

Hi ha una tendresa als llavis que convida

a viure de besades germinals.

Tot és desig. El cel i els animals

resten ocults. Només els somnis viuen.

I aquestes flors que es moren i somriuen

a la taula guarnida de la cambra

són collides d’avui, encara vives.

La pluja dóna als cossos color d’ambre.

Al teu cos hi ha un esclat de semprevives.

 

 

La secreta joventut                                                                                        Posat  07.10.2014

Els follets de l'edició resisteixen totes les tecnologies; s'han detectat errors tipogràfics en aquests poemes de La secreta joventut. Aquí es reprodueixen els poemes tal com havien de ser, per si l'esforçat lector els vol corregir. Les paraules o lletres correctes (que substuitueixen les impreses per error) estan marcades en color més fort. Qualsevol  errada que es detecti en els poemes serà corregida, ja sense indicar, en aquesta pàgina.

 

 

QUIMERA                               

 

 

Darrere aquests turons que vetllen el meu cor,

Enllà de les muntanyes del dol i la sofrença,

Viu un vell animal amb la mirada d’or

Que ha vist el raig de foc on la vida comença,

 

Un antic ésser foll que serva el gran tresor

I a qui ningú no pot enamorar ni vèncer,

Un ésser que es nodreix de cada flor que mor

I mira amb ulls brillants la nit que recomença.

 

És animal diví, el faune de la mort

Que es menja l’esperit quan es trenca a bocins

I es dispersa en miralls i en éssers minerals,

 

És el sol de la nit que escalfa els pelegrins

Que van d’un món a l’altre enmig de tots els mals

I perden ossos, membres i sang sense conhort.

 

 

 

PLOR

 

 

Tenies vent al cor, la vida s’adormia

com un infant s’adorm sota la lluna vella,

el teu silenci era la morta melodia

d’un altre cant feliç. Una darrera estrella

 

passava pels teus ulls i res ja no vivia

després d’aquesta llum sota la teva cella,

ja tot era difunt o tot era follia

d’un cel que t’ignorava sota la nit més bella.

 

Després eren les hores cruels com la primera

dels qui vénen al món, la llum es consumia

en una nit d’enganys i d’estranya distància,

 

fins que el teu plor tornava com una primavera,

una flama al teu cor a poc a poc s’obria

i una pluja als teus ulls et seduïa l’ ànsia.

 

 

 

TARDOR   

  

 

Les fulles són molt lentes a caure des del cim

dels arbres que somnien la vida vora el riu;

són molt lentes i fràgils quan se n’ha anat l’estiu

i es van posant, commoses, al cor dels qui vivim.

 

Però un cel de gavines ens mira sobre el llim

i ens diu que tota mort és lliure, que tot viu

el temps just de l’amor, que a cada arbre hi ha un niu

i un fruit que s’obre als núvols i arrela en el polsim.

 

Les fulles són petites i es moren vora el riu

com una primavera que s’arruga i tremola

i cau dels braços tendres de la vida més alta,

 

mentre un cel de miracle que besa i que somriu

va recordant la faula a l’aigua que s’escola

per la terra, com una gran llàgrima a la galta.

 

 

(Pintures de la nit brillant)

de La secreta joventut                                                                        Posat 27.09.2014

 

RAP DEL REFERÈNDUM

 

 

Els opressors

del meu país

diuen que no,

que no es pot fer

un referèndum

d’autodeter-

minació,

que no pot ser,

que no, que no;

però n’hi ha uns

que diuen que és

perquè ens ho diu

també la cons-

titució,

i si no ho diu

li ho faran dir

que el parlament

de la metròpoli

pot decidir

sobre el destí

d’una colònia,

i en darrer cas

hi ha jutges bons

que són d’aquí,

saben les lleis

que són d’aquí

i ho faran bé,

que són d’aquí;

aquests són uns,

i uns altres que

diuen que això

s’ha de votar

a tot l’estat,

que ve a ser com,

posem per cas,

si Gibraltar

diu que vol ser

independent

d’allà, i de-

pendent d’aquí,

ho han de votar

al Regne Unit,

tots ben units;

qui sap, però,

si seran ells

els qui ens diran

que tenen dret

d’autodeter-

minació

i ens votaran

l’expulsió;

pensant-ho bé

sembla que no,

no hi ha perill

de tenir sort,

però cal dir

que ja ho van fer

aquests d’aquí

Sàhara enllà,

sense votar,

sense mirar;

mètode vell

que sembla nou

i se’n pot dir

no sé pas com

però potser

l’extradeter-

minació,

la voluntat

i malvestat

de la metròpoli;

ja en tenim dos

i ens falta el tres,

aquells que no

volen que es faci

un referèndum

d’autodeter-

minació

però han de fer

veure que sí,

encara que

ningú ja no

s’ho cregui mai,

ni ells tampoc;

tenen amics

d’allà i d’aquí

que tenen por,

perquè demà

si es va a votar

els pot passar

que surti el sí

i no pot ser...

Això passava

a la colònia;

a la metròpoli, 

els opressors,

dreta i esquerra

tots ben d’acord,

deien que no,

que no es pot fer

un referèndum

d’autodeter-

minació,

que no pot ser,

al Congo sí

però aquí no,

que no, que no,

que no i que no.

 

 

La destrucció                                                                                                      Posat 15.09.2014

 

REFUGI DE LA VIDA

 

 

Vivim en una casa sota el temps

Una casa antiga i freda

Només amb una llar que tots voltem

Amb una mica d’amor frenètic

Però el foc no és prou

I el fred és tan intens

Que entra per les finestres imprevistes

Els porticons que baten sense descans

I passa per les escletxes més primes de la llum

Entre la fusta corba d’anys i d’esforços geomètrics

Per la forma pura

 

L’aire circula com una fulla d’afaitar

Entre els cossos que es toquen

I talla els cabells de l’ànima

Sense que ningú no pugui mai no pugui mai

Trencar l’aire que passa

Que ja ha passat abans o que després

Separarà infinitament amants en ombres

Que ja no són sinó una còpia exacta

Dels detalls sense importància

 

Els ulls les celles els llavis el cor

Quan tots els vidres són humits i glaçats

I moltes caramelles de gel pengen dels arbres

Donen els tocs definitius als rostres

Com les últimes línies que a la pintura freda

Afegeix un geni de colors

I per un moment és viva però lluny

Infinitament sacrificada a la bellesa

I a l’absència de contacte com els déus

I els records

 

Els tendres detalls dels cossos

Delicadament perfectes

Somriuen a la llum ingènua dels ulls

I es destaquen incitants sobre les formes

Més reals i més confuses dels membres

Com els metalls preciosos que fan del mineral

Una joia bruta en la caixa del geòleg

Separada per un vidre transparent

De les nostres mans lleugeres i admirades

De tanta força dèbil

 

I tot s’entrega al simple sacrifici

Del tacte artificial de la distància

Que hi ha entre la pell i l’ànima sòlida

Al càlcul aritmètic

De l’amor exacte d’una dona normal

I d’un home normal concret vestit cansat ulls d’avellana

Amb dos braços dues cames un cervell

I un sexe sota els núvols

Que un instant més a prop més a prop

Es besen els nervis solitaris

I tenen una intensa passió transitòria

 

Mentre a fora és l’hivern

I l’infinit espai criminal

Que ens volta i odia per sempre per sempre

Ens mira a la nit com els fills

D’una gran mare cega

Però ens mira amb estrelles de nou

I de nou l’univers és més bell en els somnis

I només d’allí esperem

Una veu que ens cridi pel nom

Com el cant beneït d’un ocell innocent

Com un crit d’essencial primavera

Que floreixi en els actes

I així passa aquest temps tan estrany.

 

 

 La secreta joventut                                                                                                      Posat 25.08.2014

BRISA

 

Qui sap si era una brisa, potser un bes

d’aquells que no s’assemblen entre si,

que ara ha vingut de sobte fins a mi

des d’un país on no s’hi torna més.

Allí era tot ventura, com si res,

qui sap si aigua de molsa, olor de pi;

allí el fred es perdia a mig camí,

i aquella brisa al cor deixava il·lès.

Girant tot el seu cos cap a ponent,

l’alba venia amb pit adolescent

i respirava sota el cel d’estiu

la brisa melindrosa que, al matí,

sempre fugint tornava per morir

com ara torna en el record més viu.

 

 

Inèdit                                                                                                                     Posat  19.08.2014

 

CATHÉDRALE DE CHARTRES

 

 

Petits amants de carn, sota la ufana

majestuosa i alta del dolor,

se’ns esglaien els ulls. És el color

d’aquests vitralls encesos clariana

per on veiem la mort a mig camí

i ens oferim, furtius, en primavera

a l’abraçada dolça i la lleugera

flor de l’amor, que venç pedra i destí.

Podem gaudir en un bes dolor de segles,

membrar arquitectes, reis, petits obrers,

milers d’obrers que lentament morien

alçant pedres al cel, seguint les regles

d’un mal joc. Però el delitós excés

de roca, llum i aire, ara ens pren

-i ens abracem per ells, pels qui vivien

sense amor

                       i alçaven llur somni al vent.

 

 

 

 

NÔTRE DAME DE CLÉRY

 

 

Fou un matí de boira assolellada,

hi havia una herba verda a la teulada

que entrava a dins del gòtic defallent.

Jo vaig entrar com ella a dins, bevent

el fred dels segles en la copa immensa

de la basílica. Tot en defensa,

mirava els arcs glaçats. Però, un instant,

un vol d’ocell em sorprengué i un cant

que dins el temple s’encenia pur,

m’eixordà. Vaig alçar els ulls. Al vell mur,

estranyament cenyit per una arcada

hi havia un niu. I ressonava en cada

volta un dolcíssim crit de primavera.

Hauré de dir que res no trontollà.

Però dins meu s’obrí, com el cel clar

s’obria en els vitralls malmesos, una

rosa de llum :

                           -Si el somni esdevé runa

i de l’amor en resten les arcades,

vingui un ocell amb ales delicades

a viure en el meu cant, sota la pedra.

 

 

 

 

UNE ROSE POUR VOUS?

 

 

Encara era tancada aquella rosa

que, somrient com qui desfà una nosa,

t’oferien per deu francs. I la noia

a mi em mirava de reüll. Cofoia,

tu somreies feliç dient que no.

Però hi hagué en tot gest un abandó.

I jo, captiu de l’hora i del perfum,

n’oferia cinc francs. Com si costum

fos en mi el regateig, ella cedí.

I tu, que no voldries res de mi

que no fos més difícil que una rosa,

digueres que mil francs era el preu just.

Fou massa tard. Jo vaig ser més injust

i a la nostra cambra

                                      s’obre

                                                   la rosa.

 

 

La secreta joventut                                                                                                 Posat  10.08.2014

SEE YOU

 

 

M’ho vas dir amb la cara amagada als braços

i els ulls brillants que et vaig mirar després;

res no feia pensar en amants capaços

de dir-se un mot i no veure’s mai més.

 

M’ho vas dir tan senzill que una mentida

semblava que per l’aire voleiés,

i jo amb els teus cabells vora la vida

feia una trena d’or que m’hi lligués.

 

Tan dòcil m’ho vas dir que no et vaig creure,

però fa anys i de tu no en sé res;

si passa el temps i ja no et torno a veure

sàpigues que estic bé i t’escric poemes.

 

 

La secreta joventut                                                                                             Posat 02.08.2014

les noies no ens ho poden explicar

però elles són molt sensates

i encara que ho digui tothom

això sembla que és veritat

només cal veure-les

des de molt jovenetes

al costat dels nois

que són uns trapelles

elles ja són princeses

ho saben des de sempre

d’una manera que no es pot explicar

i per això no ens ho poden explicar

i també per això a les esglèsies

encara hi ha sempre velletes

i d’homes n’hi ha molt pocs

alguns perquè ja són morts

però els altres que queden

pensen que tot es pot explicar

i que algun dia algú els ho explicarà

sempre es fan preguntes

que no es poden explicar

i acaben amb el cap com un timbal

en canvi elles hi van sense por

perquè ja saben des de molt petites

d’una manera que no es pot explicar

que hi ha coses que no es poden explicar

no es fan preguntes que no es poden explicar

i per tot això no ens ho poden explicar.

 

 

Inèdit                                                                                                                    Posat 24.07.2014

tu ja saps que la vida

no ha estat sempre com la nostra

i si t’ho recordo

és per donar més valor

a tot allò que tens

 

perquè molt abans de nosaltres

van viure uns éssers

que eren com els animals

amb una mica més de consciència

no era una consciència com la nostra

però ja feien servir números

per comptar les coses

i fer alguns càlculs senzills

que  a ells els semblaven complexos

 

també tenien fills que naixien

del ventre de les femelles

i per aconseguir energia química

menjaven vegetals i bèsties mortes

i n’expulsaven les restes pudents

com ho fan els animals

però eren una mica diferents d’ells

van aprendre de seguida a matar-se

els uns als altres en petits grups

després en grups més grans

i després van fer servir armes

cada vegada més poderoses

ja molt abans d’extingir-se

d’aquella forma tan inesperada

que no s’havien imaginat mai

i que els va fer sofrir tant

 

perquè ells tenien el sistema del dolor

com el que tenen els animals

per alertar-los dels perills del cos

però els podia fer patir molt

en determinades situacions

i per això el van aprofitar de seguida

per atemorir els enemics

de moltes maneres diferents

per exemple espellant-los lentament

o traient-los els budells a poc a poc

i mantenint-los vius fins que podien

 

també envellien i es morien

i n’eren totalment conscients

però no ho podien evitar

i tenien el sistema del plaer

que els ajudava a sobreviure

però a vegades se’l prohibien

sense cap mena de sentit

això els feia cometre molts errors

i fa estrany que no en fessin més

perquè eren gairebé en tot com els altres animals

encara que se’n creien molt superiors

 

per a ells el simple fet de viure

era un misteri inexplicable

i a vegades la vida els semblava un miracle

però la seva existència era horrorosa

 

 

Inèdit                                                                                                                 Posat 15.07.2014

 

LA CAIXERA DEL SUPERMERCAT

 

 

Quan hi anava amb la meva cistella

Ja vaig veure de lluny una bellesa desvagada

Que em va sorprendre de més a prop

Pel seu castellà amb accent andalús tancat

Que parlava amb els qui jo tenia al davant

Només dos o tres, a la cua de la caixa

 

Vaig pensar que acabava d’arribar de Huelva

Jo vaig fer com sempre, provo en català

Però no el mantinc contra tot i cerco l’empatia

Miro com va i segons com va canvio

Observo les reaccions, al carrer parlo les llengües

Tal com em ve de gust, que són per ajudar-nos

 

La resposta va ser esfereïdora, em va dir

“Bon dia,  voldràs una bossa per al peix?”

Amb un català de TV3, ras i sense accent

I tot d’una vaig veure que la seva bellesa

Era una altra bellesa que no havia vist

Ara una bellesa fosca i devastadora

 

Li vaig dir que volia una bossa per al peix

Una bossa per als cigrons i les llenties

Una bossa per al cafè, el te i les altres infusions

Una bossa per a una capsa de mistos

I no em vaig acabar d’atrevir a demanar-li

Una bossa per portar-la al cine el diumenge a la tarda

 

Com que sempre em costa d’obrir les bosses

Ja estava començant a provocar un embús

Però mentre no recordo què em deia en català

Ella les va obrir totes en un tancar i obrir d’ulls

I quan ja s’ocupava amb energia d’uns altres

Em va dir sense mirar-me: “Ez que zoy muhé”.

 

 

La destrucció                                                                                                                   Posat 10.07.2014

 

 RÈTOL A LA PORTA

 

 

Són benvinguts els qui volen venir,

viuen aquí parlant la seva llengua

i són iguals i diferents entre ells,

iguals i diferents entre nosaltres.

 

 

La destrucció                                                                                                             Posat 02.07.2014

 

RETORN

 

 

Si un dia véns de València,

si tornes sol de Mallorca,

emporta-te’n una noia

que tingui la veu més forta,

que tingui vocals tancades,

que tingui les vocals fosques,

potser una vocal oberta,

alguna vocal molt fonda

i aquella vocal tan clara

que les fa totes més dolces.

 

 

La destrucció                                                                                                              Posat 24.06.2014