top of page

 

Poesia

En aquest blog apareixen, successivament i de forma relativament aleatòria, els meus poemes, ja siguin publicats en llibre (amb el nom del llibre) o inèdits (amb aquesta indicació) i que possiblement seran publicats ens nous llibres. La data situada a la dreta, després de la paraula Posat (al blog), no té res a veure amb la seva data de elaboració ni de publicació sinó que és la data d’incorporació al blog. La idea central és que  la meva poesia es pugui llegir tal com vagi apareixent en aquesta pàgina i també que, en presentar-se en un tempo i en un ordre diferent al dels llibres  (és a dir, en un cert desordre degut al meu humor del dia entre altres coses), els poemes ofereixin una lectura diferent i amb més entitat individual.

SERPENTINA

Entre les serps que viuen al meu cos

i s’alimenten de la sang dolenta

-les serps que em xuclen fins al moll de l’os-

hi ha la que dorm al cor tota calenta


 

del foc del meu infern de cada dia

-la serp de tendres ulls i mans de dona-

que és una serp d’infant i melodia,

com una fera ensinistrada i bona.


 

Només em besa el rostre si adormit

somio que el meu viure és una faula

mentre no sé qui sóc ni tinc la brida,


 

o se’m desperta als ulls tota la vida

-somriu sense sentit cada paraula-

i se m’enrosca dels genolls al pit.

La secreta joventut                                                           Posat el 31.05.2024

Les rels s’afuen cap a l’infinit;

un infinit de terra i ossos nus;

la terra amb rels s’ajunta més i es cus

als ossos espargits. Sobre aquest llit

 

es besen els amants, s’obren el pit,

s’obren les mans i el rostre en un profús

i dolç plaer, filant or d’alba a mitjanit.

 

Sols ells gaudeixen de la pau dels morts!

Sols ells, sense desig, són transparents

quan, adormits, s’enyoren dintre el son.

 

I, amb les somnis lligats als braços forts,

amb els cossos cansats de besos lents,

són els obrers que fan, dels mons, el pont.

La secreta joventut                                                                  Posat el 28.02.2024

AUTORETRAT

Jo sóc un home sol, un vespre intern

que vaga per confins miraculosos

i ronda les tenebres de l’infern.

 

Si l’ombra allarga els braços temorosos

per abraçar-se amb una nit del tot

jo  només penso en besos tremolosos.

 

Murmuris que perduren sense un mot

o una remor que sobrevola els resos

dels avesats a mantenir el cap cot.

 

Només la brisa i la remor de besos

quan tot el cel s’inflama pel ponent

i cremen dies que no són als mesos.

 

Per l’aire que domina el món absent

circulen genis que trastoquen l’hora

i fan de cada cosa ésser vivent.

 

Em quedo de les ombres a la vora

mentre la llum somriu sense confins

i em mira vencedora des de fora.

 

Sospiro per la fosca dels camins

i per la sang puríssima dels cossos

que viuen contra els infinits destins.

 

Tota la nit se m’encomana als ossos

i em crema a les entranyes un mal foc

que em socarrima l’ànima per trossos.

 

Els dies passen però jo no em moc

i visc al centre de la nit sagrada

que esguarda l’univers com si fos poc.

 

Els monstres em somriuen de passada

mentre de lluny me’ls miro embadalit

i em deixo tot el cor a la mirada.

 

Detecto els maleficis amb el dit

i per sentir-me’n a tota hora lliure

imposo sobre un crit un altre crit.

 

Dels folls aprenc l’amor que es posa a riure

i de les flors el cant original

que tota criatura fa reviure.

 

A  poc a poc em sé tot mineral

però ferit de llum i de tenebra

des de la mica d’ulls fins al final.

 

Només vull que de mi resti la febre.

La secreta joventut                                                                 Posat el 09.02.2024

La mel cau sempre al cor. La mel del cos

es crema en el delit mateix del bes

i, fosa d’aquest foc, ara i adés

va refluint al tendre moll de l’os.

 

La dolça bresca es fon, a flor de cos,

com una nit de goig. I va, després,

regalimant al pou dels purs llorers

-oh! l’Univers tancat al cor i a l’os!

 

I dorm i vetlla fosa en pregons llocs,

engelosida d’or en el combat,

tancada al rusc de les fervents abelles;

 

única força pura al fons dels focs,

penyora d’ombra consumant l’esclat

dels cinc sentits amb ànimes vermelles!

La secreta joventut                                                                 Posat el 25.01.2024

Els rius del meu país, des de Cotlliure, 

s’exalten cap al Sud. I jo, com ells, 

embriagat d’instints i vols d’ocells, 

canto la terra. Ah! viure al cant, reviure!

 

Llavis blaus de Begur! Com un somriure 

us deixo en el meu vers. Petits turmells 

d’Altea! Dits d’Eivissa! I cor, clavells: 

València en la nit! Donzella. -Lliure?

 

Però l’amor és vast, més llarg que els rius. 

Ocells! Instints! Les venes de la terra

s’escolen cap al Sud... -Andalusia:

 

Estimo el teu cor nu, nit dels olius, 

i et robo els nards... Cavalls! En l’alta serra, 

galops secrets d’amants –oh! poesia

 

desbocant-se en la sang, fugint del dol:

eugues en zel sota els torrents del sol.

La secreta joventut                                                                 Posat el 25.12.2023

La pell en flor cenyida dolçament!

I els llavis fosos entre focs i neus,

lligant els poms del pit amb besos breus

-colgant de primavera el flanc fervent!


 

Colgant de sol i d’aigua el pensament

-la nit de brisa viva i somnis lleus-

cobrint els cossos amb l’alè dels déus

-oh! besos savis defensant la ment!


 

Furteu-nos com la mort, però més dolça!

I més eterns, des de la pura rel

del goig, acanoneu la flor i el foc.


 

Damunt la pell, com una gerda molsa,

ordiu-nos el plaer. Però la mel

que us regalima on cau: Al cor o enlloc?

La secreta joventut                                                                 Posat el 06.12.2023

 

A la tardor els amants salven la sang,

s’omplen de foc els llavis i els cabells,

s’adormen encisats  -oh!, cels vermells

de vent i de ponent!-  i amb flancs de fang.

 

S’adormen a la gropa d’un pollanc

i es colguen amb els besos i els cabells

confosos amb les fulles. Són vermells

damunt la terra groga i sense sang.

 

Són ells, disfressats d’aigua, en primavera,

els bells agricultors adolescents

que donen a les flors els roig dels llavis,

 

als blats l’espatlla d’or, a la darrera

neu dels tossals, copa de besos lents,

els flancs gebrats 

                                  -i al vent el cor de savis.

La secreta joventut                                                                 Posat el 22.10.2023

TARDOR

 

 

Deixar, deixar, deixar, deixar-me

com una capsa buida,

amb els ulls falsos

que estimo la vida,

una mica desesperat

sota la tapa.

La secreta joventut                                                                 Posat el 19.10.2023

NIT

Els Somnis m’han criat i els Somnis em devoren

sota aquest Cel de Nervis i aquesta Nit vibrant;

oblido en llur esclat les Flors que commemoren

l’únic Aniversari de llur etern Instant...


 

-i oblido, oblido els Déus i els Astres que em fitoren,

m’estimen des de sempre i sempre em vetllaran;

dono el meu Cos de Mort als Cossos que m’ignoren

i mai ja no pregunto el Nom a cap Amant.


 

Sota la Nit brillant que el Somni m’il·lumina

avanço pels meus Actes, funàmbul sobre el Ras,

i oblido els vells Amors, les Flors i els Déus, per Ella


 

que serva el Foc del Món dintre la negra Sina,

es lliura al Crim del Vespre amb la Rodella al Braç

i es deixa anar els Cabells sobre el Cos de Donzella.

La secreta joventut                                                                 Posat el 13.09.2023

Jutjo els ocells. Desesperadament.

L’aire del cel m’acusa, amb ells, de viure.

Però ells, absolts, se’n van amb un somriure

volant de mi, desig i estremiment.


 

(Vibren difunts a dins d’un bes. Dement.

Sedes de mort s’esquincen en reviure.)

Reu d’un delit, contrit de l’aire lliure,

declaro el tendre goig, més gentilment.


 

Encara es baten, vives, vora el riu,

darreres flors, darreres barricades

en l’aiguafort patètic de l’estiu.


 

Arbres i ocells es fan l’adéu, lligades

les dolces ànimes, i el Sol somriu

més alt. I un crit: l’enveja de les fades.

La secreta joventut     (De Suite de tardor)                                  Posat el 12.08.2023

Esclau amb vives veus, cercant-ne una

que als tendres llunyedars et va cridant:

Sagetes al buirac! Perfecta en cant,

quina és la veu que volarà, com pruna

 

desfeta als llavis molls? Quina, tot d’una

exactament cenyida, al vent vibrant,

travessarà les neus del cor brillant?

Quina obrirà la nit a la fortuna?

 

Quina, si Amor és fet sense vedruna,

dominarà les altres sense esforç,

divina ploma voleiant més alta?

 

I esclava o reina -oh nit!-  folla de lluna,

s’adormirà al bressol de tots els cors

-bes entre els besos destruint la galta!

La secreta joventut     (De Suite de tardor)                                  Posat el 14.07.2023

FIGURA  AMB ARC

                                         

                                    del meu país

 

                                                     del meu país

                                                                                     

                                                                         primària                                  Quan els magistrats                         

                                                                                 en castellà                   Aplicant les lleis 

                                                                                                 ho demana      Diuen que a l’escola                   

                                                                                        el vulguin en català

L’ensenyament  s’ha de fer                 

                                                                                                          fos  millor     Si una sola família                                                                                          

                                                                                                   la sentència     Encara que totes les altres                 

                                                                                                       revocada 

Encara que objectivament 

                                                                                                   un error                  Encara que no es complís            

                                                                                   un país sotmès

Encara que fos                

                                                                         no és un poema

Encara que fos                

                                                            de lluita  pacífica                                          El meu país és                  

                                              de combat                                                                

I això que escric              

 

És un arc

              

És un cartell

La destrucció                                                                          Posat  10.06.2023

Diu la cançó: “ Somriu una altra vida

en mons ignots però present al cor?

Nosaltres som la flama, amor que mor,

d’una divina brasa que ens oblida?

 

Són vetlla i son un somni de mentida

i al fosc del cor s’adorm el somni d’or?

És aquest món florit l’únic tresor

o hi ha una terra eternament florida?”

 

I ens diu la flor: “Jo sóc la breu penyora

del joc que es juga Primavera endins:

terra, aigua i vent robant, i sol que envida.

 

I sou com jo, més alts i folls d’aurora,

oh! equívocs animals entre els dofins

que donen al mar blau l’única vida!”

La secreta joventut    (De Suite de tardor)                                      Posat 24.04.2023

MITJANIT

 

 

Ja no tinc somnis més alts.

La pell és vent a les ales.

Per sota els besos surt sang

i apago la llum dels astres.

 

Tota la nit surt del cau.

(Alta nit de tres mamelles).

Reposa un pànic suau

com aigua a cada parpella.

 

Passa un dolor pels carrers.

S’endu les dones fingides.

Fa vuit dies que no sé

quina era la meva amiga.

 

La nit s’estira al meu llit.

Porto als llavis trenta marques.

Sempre em sento un mal aquí

i abraço una veu sense aire.

La secreta joventut                                                                             Posat 05.02.2023

POESIA DEL COS

 

 

Les teves obres són els cementiris

on l’esperit es podreix com ferralla

d’un rellotge infinit. Encén mil ciris,

trenca els amors de rutina, fes dalla

del teu pensament. No, mai no deliris,

ans pensa qui ets. I, allà on et giris,

mira amb ulls purs. Esclau d’aquesta malla

que tu mateix teixeixes i embolcalla

tot desig, sols tens una arma, la teva

primavera d’infant, la poesia

del cos. Se t’imposa l’instint del foc.

Mira el sol nou que de la mar es lleva,

mira el delit de la nit i del dia

i sobreviu amb les dones i el joc.

La secreta joventut                                                                             Posat 22.12.2022

EL MEU COS                      

 

 

El meu cos no és un cos, és un espai

que s’obre als somnis, creix i es difumina

o, més intens, es clou i arremolina

al centre geomètric de l’esglai;

és un sinònim d’aquell cos que mai

ningú no ha vist, és un cos que declina

i entre besos d’amor i purpurina

es confon amb els éssers en desmai.

És un desig no nat de l’esperit,

és  l’univers tancat en un taüt,

és una estrella colgada al seu clot,

és el mar mut en un got de la nit.

El meu cos té la carn esperitada:

el sexe és l’ànima sacrificada.

La secreta joventut                                                                            Posat 17.10.2022

PALAU I FABRE

 

 

He passat clares nits a la regió deserta

on dormo al mateix llit amb roques i coralls;

fecundaré en la pedra un somni de cristalls

que em té sense descans, totes les nits alerta.

 

Llançava a mitjanit, vora l’onada incerta,

el semen sense rostre que vesso entre badalls;

conec tots els bordells on ballo lívids balls

fins que una veu amant puríssima em desperta.

 

Llavors murmuro al vent la màgica promesa

dels llavis orgullosos en somni delirant

al centre de la llum que hi ha en la poesia

 

-i encara dic renecs sobre una rosa encesa

que muda la paraula en cendra o diamant.

Jo cremo el meu amor en focs de fantasia.

La secreta joventut                                                                             Posat 09.10.2022

A dins del bosc, jugant amb flors salvatges

-infant del cor, record mai no viscut-

i adormint-se a les herbes, jove i drut

d’una rosa de rou! O en altes platges

 

d’un bell somni ancorat, popa d’imatges,

vela a la mar de l’Amor –i el cor mut:

D’ on véns, nou nat, al meu rostoll eixut?

On vas, bru i nu, en terra d’esclavatges?

 

O ets tu l’esclau d’esclaus, qui no es deslliura.

Qui resta en els grillons si, encadenat,

encara canta el mar, un home, un cuc?

 

Tu tries, entre esclaus, el dolor lliure.

No tens senyor, és amant: La Llibertat

de tots que et xarpa –ai, daina!- com el duc.

La secreta joventut   (De Suite de tardor)                                                     Posat 07.08.2022

Futur de cants! Mentre la Terra gira

i l’alba cerca l’alba pels camins,

mentre la nit embolca el fred per dins

i el fred comença si la nit sospira

 

-tremint a mitjanit, daurada vira

llançada a l’airecel, cel de robins,

cançó de l’alba viva nit endins,

qui et canta sense ocells? I qui t’inspira?

 

T’escolto... Dius: “Demà el món serà blau.

I lliure el meu país, i blau sagrat.”

Les flors, d’un cop de falç, totes mirant-te:

 

Ai, Llibertat! Dins el bosc hi ha un esclau

-segant flors de futur, bell i amagat-

que fa volar els ocells i, dolç, et canta.

La secreta joventut   (De Suite de tardor)                                                     Posat 23.05.2022

Suport o nosa? No heu vist mai un cec

que guaita al cel i amb el bastó somia?

Tustant... I el blanc bastó, qui no diria

que és, somni, un coll de cigne sense bec?

 

Si és jove i riu i beu, no cau al rec

quan embriac se’n torna  -amb dona o guia.

Si és vell i pobre i sol, com cada dia,

somia amb el bastó i diu un renec.

 

Somia el món tustant-lo lentament,

fagot de jazz en cada cos que pensa

-i amb el bastó rompent la melodia.

 

Ah! Si sabés obrir els ulls dolçament!

Fóra nosa el bastó que ara el defensa

del món. I més: Que amb ell també el somia.

La secreta joventut   (De Suite de tardor)                                                     Posat 01.04.2022

Amb els cossos lligats, amants, sou morts

en joia i abandó i excés de vida!

D’aquest repòs, una ànima ferida

us fuig del cos, cap a invisibles nords.

 

I us deixa sols, alliberant les sorts,

els cossos sense alè i la pell junyida,

purs animals feliços, sense brida

-l’ànima enllà, lligada amb els vents forts.

 

Lliures i morts! La gleva viva us crida,

la rel s’entortolliga als vostres pits,

la flor a la boca, roja, us desencanta

 

de tot dolor i, encara més cenyida,

la Primavera us vetlla el cor: De nits

la Terra plora en una font que us canta.

La secreta joventut   (De Suite de tardor)                                                     Posat 23.01.2022

 

Feliços dons! Les mans i els ulls i els pits,

la testa amb els cabells i els ventre nu,

els llavis les espatlles  -i el cor bru,

colgat a dins dels somnis i les nits.

 

El cor, el rostre, el capciró dels dits!

Els flancs amb lluna i aigua  -llacs on lluu

l’espasa-  el tors de flames i, més dur,

el membre dolç i el lotus dels sentits.

 

Els breus turmells i el pubis alt, daurat,

els braços i les cames en combat,

els colzes i els genolls en rebel·lia,

 

les anques en parèntesi potent,

la pell en flor cerclant el pensament

-oh! els besos destruint la poesia!

La secreta joventut   (De Suite de tardor)                                                     Posat 15.11.2021

Lliure de goig, la rica fulla cau,

furt de l’estiu, l’Agost s’entortolliga

encara als braços nus. Somriu la figa

morent, oferta als dits: -Qui no es complau

 

en el darrer martiri? El cel és blau!

Tot crema endins i als ulls. Una formiga

s’enfila pels instints fins a la piga

daurada, arran del cor.  Ah! Vent esclau,

 

tarda fadada en forma de presó!

On són els animals de cossos purs?

Exteriors i savis! Com el curs

 

dels dies i l’amor -i amb gran raó-

se’n van, irats, ocells del Nord al Sud.

Jutge sofrent, els miro lliures, mut.

La secreta joventut   (De Suite de tardor)                                                     Posat 17.09.2021

LA CULPA 

 

 

Donar la culpa als polítics

és políticament correcte

 

saben que va amb l’ofici

i no et faran gaire cas

 

però donar-la als electors

ho torna tot més difícil

 

els polítics s’enfaden molt

perquè dónes la culpa al poble

 

de fet són els seus votants

i fan veure que s’enfaden

 

és tan sols la seva manera

de donar-te la culpa a tu

 

però confonen dos conceptes

que no s’assemblen gens

 

que acceptis el resultat

com a demòcrata que ets

 

i que et creguis que els votants

tenen raó per majoria

 

perquè no estic disposat

a relativitzar totes les coses

 

i si tu no t’ho mires així

ves que et podria passar

 

que si aneu a votar el concert

que s’ha de fer en una vetllada 

  

entre uns lieder de Schubert

o un concert de la Pantoja*

 

a molts pobles d’Espanya

sortirà guanyant la Pantoja

 

et tocarà escoltar la Pantoja

que a tu no t’agrada gens

 

i no tindria cap importància

per una nit de concert

 

perquè fins i tot jo mateix

em divertiria d’alguna manera

 

si no fos que és un altre mal

que fa plorar la criatura

 

i es que, encara que s’adonen

que són dues coses diferents,

 

la majoria, al poble, sempre escullen

allò que creuen que és millor.

*Amb les meves disculpes necessàries a Isabel Pantoja 

 

La destrucció                                                                             Posat  12.07.2021

NOCTÀMBUL

 

Una dolça follia em pren els ulls

si miro la claror de les finestres,

carrers de la ciutat il·luminada,

fanals patètics a totes les ànimes.

 

És la ciutat sagrada de les llums,

amb un deliri de balcons salvatges,

escales melancòliques i cúpules

que brillen sota els astres posseïts.

 

Encesos contrallums de catedral

i cantonades de perfil frenètic,

domini de les pedres i dels núvols

sobre els solemnes moviments del cor.

 

Jo habito a la ciutat dels esperits

-ramificat plaer dels nervis foscos-

camino entre els amants i les estrelles

i sento sota el cos les clavegueres.

La secreta joventut                                                                             Posat 17.03.2021

SILENCI                             

 

 

Escolta el gran silenci, no diguis res de nou

que no sigui primer silenci o melodia,

les estrelles somriuen a l’univers que es mou

sense un home que ho mani, potser un home voldria

 

atreure els daus dels déus i oblidaria el rou

que mai no dóna guanys sota la llum del dia,

potser, fugint d’un brau, el mudaria en bou

que llaura un camp de morts, botxí de l’alegria.

 

Escolta vora el mar la veu que mai no s’ou,

la profunda raó que han de tenir les ones

per inundar la platja que sempre espera morta,

 

el gran delit del mar per sota l’enrenou

que fan els crits dels nàufrags, les músiques pregones

que l’oïda no sent, només l’ànima forta.

La secreta joventut                                                                             Posat 15.01.2021

NO ESCRIURÉ MÉS DE MI...                 

 

 

No escriuré més de mi

                                       Només de tu

I dels cabells que et deslligues lleument

 

Nodriré el vers dels teus ull i del vent

 

El meu amor serà l’estel que lluu

I toca aquest sonet d’encantament

 

Restaré sol

                    No comprendrà ningú

Que sigui el meu desig tan lliure i nu

 

No deixaré al poema un sol lament

 

Així lligat el cor i encès l’accent

No vindrà mai la nit al meu sonet

Ni es desfarà l’encís ni la tortura

 

Cada vespre hi haurà un núvol fervent

Que em recordi el teu cos

                                            Però la set

Sense aigua i sense tu serà més pura.

La secreta joventut                                                                             Posat 06.12.2020

IDIL·LI  

                    

              

Cull del meu cos el cor com una gla,

obre’l pel mig i menja’n cada dia,

nodreix el teu amor amb aquest pa

i després plora’m amb malenconia;

Jo seré viu al teu racó més bla

i a dintre teu diré una Avemaria;

el meu cos mort, si vols, el pots besar

però amb esment  -o ressuscitaria.

Dóna’m, llavors, més lentament el cos:

deixa’t morir; si viva ets massa bella

morta seràs per sempre més donzella;

jo em menjaré el teu cor sense repòs;

nodriré el meu amor amb foc i mel;

serem dos morts feliços sota el cel.

La secreta joventut                                                                             Posat 08.08.2020

PRIMAVERA

 

 

Riuen tots els camins, mai res no es cansa

de viure sense pressa al raig del sol;

les cançons dels ocells més alts i lliures

són les llavors del cor i del desig.

 

Els dies tenen llum a les entranyes

i a dins de cada cosa hi ha un colom;

jo em perdo rere un vol de papallones

amb una por lleugera dels destins.

 

Floreix la nit vermella a les roselles

i deixa els tendres camps il·luminats;

les noies tenen flors més amagades

i en porten d’altres a sobre els vestits.

 

Puja un deliri per l’arrel dels arbres

i tot sospira com un pit al cel;

jo em perdo entre les branques tremoloses

amb una por secreta de morir.

La secreta joventut                                                                             Posat 28.06.2020

DIAMANTS                          

 

 

Els besos dels amants

són de pedra i de foc,

la flama és or i el roc

és llum de diamants;

els besos són infants

que viuen massa poc,

àngels que cerquen lloc

a l’infern dels humans.

Cada bes l’enderroc

de la Verge i dels Sants.

La secreta joventut                                                                             Posat 18.06.2020

PETIT POEMA DE DOL                

                 

     L'endemà de la mort del meu estimat amic

     Francesc Gusi (Quico). En homenatge.

Et recordo al meu costat,

somrient, baixant la Rambla,

potser seria un Sant Jordi,

potser un dia sense data

que ara em cau al pensament.

Érem tots dos jovenets,

només recordo que anàvem

molt de pressa, somrients,

i amb el matí a la mirada.

Fa molts anys, com si fos ara.

I ara mateix tu no hi ets,

no hi ets des d’ahir a la tarda

que te’n vas anar tot sol,

tot sol i emportant-te l’ànima

per la llum enlluernada

com si anessis més enllà,

més enllà...  i no tornaves.

Vas viure ple de sentit

(la vida més delicada)

amb l’Amor lligat als ulls

però amb les mans deslligades

per poder-se barallar 

amb aquell Humor tan fi

que venia i se n’anava

i feia tres tombarelles

damunt de la sobretaula.

Ser amic teu era de gala.

Llàstima de no tenir-te,

llàstima del temps perdut,

del camí sense tornada.

Ara ets lluny, amic Francesc,

de cop t’has allunyat massa

i ja no podràs somriure

com somreies, com a casa.

Hauràs de somriure al vent,

hauràs de somriure a l’alba

que esclata cada matí

i que baixa per la Rambla.

Somriuràs en els ocells,

en les flors i en el perfum

de cada ràfega d’aire.

Per Sant Jordi somriuràs

vagarejant com un àngel

com quan eres jovenet

entre llibres i parades,

tothom veurà que ets allí

parlant amb els teus amics

i perdut entre mirades,

somriuràs a cada bes

en les roses regalades

i a la nit consolaràs

una rosa abandonada.

Viuràs en la bona gent.

Viuràs en totes les paus

i justícies guanyades.

Viuràs en l’orgull dels teus.

Viuràs despert en nosaltres.

Inèdit                                                                                                          Posat 08.05.2020

CONTACTE

 

He vist un home amb els cabells del vent i de la mar

A dintre del seu pit hi havia un cavall i una flauta

Tenia les mans més obertes que els dies i que els ulls

I a cada pas li naixia una flor a la sabata

 

D’estatura regular més aviat alt i baix

I el cor no presentava especials característiques

El seu gest era normal i duia un vestit corrent

L’ànima de blue-jeans i una camisa de brisa

 

Declarava un mal ofici que no donava el sou

I des de llavors que feia hores a les màquines

Semblava catedràtic i obrer d’arquitectura

O funcionari que plega amb les mans a les butxaques

 

Tenia la veu més baixa que el vol de les gavines

I si es tracta d’un amor se li glaçava el rostre

Però a l’hivern s’abrigaria amb una pell de carícies

I tot el cos se li omplia de cants i d’agonies

 

L’he mirat tan endintre que li he sentit el cor

Li he demanat un ramell de cançons i de faules

I m’ha donat un pedra que sempre em cau a terra

I m’ha dit quatre coses que em vull fer un tatuatge

La secreta joventut                                                                             Posat 28.04.2020

PICASSO

 

 

Mireu aquest poema escandalós

que  arrenca els ulls del cos amb una urpada

sense un sol mot que apagui la consciència

ni una papallona amagada al sexe.

 

Mireu, mireu com trenca les corol·les

i baixa fins al ventre de la planta.

Que mireu com insulta les roselles

que tanquen el vermell sense victòria.

 

Lladre de grocs, de blaus i de magranes

fa viure una bèstia de colors

en lloc d’un home viu -i és més humana.

 

(De nits la potència dels cavalls

galopa per la mar desesperada)

Mireu, mireu la boca de la gana.

La secreta joventut                                                                             Posat 22.03.2020

CONQUESTA

 

 

La penjo d’un somriure com un cranc

que ignora el llaç vora la mar que calla

i a poc a poc -de nit- amb la navalla

començo a obrir-li al cor un esvoranc.

 

Gelós de posseir tota la sang

mossego sense límit ni deixalla

i embolco amb lli de  besos la mortalla

lentíssima d’amor que faig de franc.

 

Després, molt morta, blanca i ombrejada,

la miro al meu costat com qui no vol

i porta tot l’amor a la figura;

 

inflat amb defallença inesperada

un àngel maleït emprèn el vol

i deixa entre els llençols la carn més pura.

La secreta joventut                                                                             Posat 25.02.2020

CANÇÓ DE BRESSOL

                                           Per a l'Àngels 

 

Els àngels neixen al teu cos

i els déus envegen el teu nom;

en dolça pau s'adorm el món

quan als meus braços tu t'adorms.

La secreta joventut                                                                             Posat 07.01.2020

TRISTESA

                                         

 

Jo he sentit la tristesa dels seus ulls sense rosa,

un ulls sobre la terra calladament posats

on vola l’enyorança com per la llum l’alosa,

uns ulls que sobreviuen només de mort voltats.

 

Si jo veiés, enmig de tanta alegre nosa,

aquells ulls tenebrosos cap a l’amor girats,

oblidaria el cel, la llum, qualsevol cosa

per les mirades mortes en una nit d’esclats.

 

Seria un ideal diàleg per les ombres

d’aquells ulls i els meus ulls en gran dolor platònic

sobre un espai visual de llamps esmorteïts,

 

i en un desesperat desig d’amor sincrònic

per les ninetes blanques on foren infinits

es mirarien a les últimes penombres.

La secreta joventut                                                                             Posat 24.12.2019

MEDITACIÓ

 

 

Passa la meva vida

Com una perfecta flor moribunda

Que coneix l’harmonia del cel d’estiu

I cau sense crits al sol

 

Només sóc una vela en el ponent

Que té la brisa al cor

Quan floreixen les nits del mar

I l’ombra és vençuda per l’ombra

 

Sobre els llavis dels morts

Faig les cançons als besos del futur

Com lliris resistents

Que aturin l’aire a les portes obertes

 

Els dies passen com llamps senzills

De la nit infinita

Però la distància és més gran en l’amor

Que en l’espai i en el temps.

La secreta joventut                                                                             Posat 24.11.2019

CASINO                    

 

 

Negre o roig? És el joc. I jugo més.

Jugar fins que la nit s’enfonsi al mar

i encara més, jugar com un avar

del joc i del delit, del foc i el bes.

 

Jugar amb els mots i els fets. Sense diners.

Si es guanya o perd la vida el joc és car.

Jugar amb un cos d’amor: cor a l’atzar.

El premi és sempre joc, joc en excés.

 

Perdre anell i esperit, amant o amic,

quan tot no s’ha perdut, que el cor mai no

podrà, indolent, perdre aquest cant de ric.

 

Guanyar el delit, només guanyar el sentit

del mateix joc, la vella passió

de viure i perdre, amb la ruleta al pit.

La secreta joventut                                                                             Posat 30.10.2019

LA PUA                                     

 

  

Quan jo era infant, de nit

-cançó que tot ho amara-

escoltava una clara

música d’infinit;

despert o bé adormit

i pur, amb joia avara

oïa la gatzara

que em feia l’esperit.

Després, l’amor. I ara

la pua dins el pit.

La secreta joventut                                                                             Posat 11.10.2019

ULLS    

         

 

Doneu-me uns ulls d’ infant amb les parpelles closes

i un somni a dins dels ulls, un somni d’ancià

que ha vist la llum del cor i encara vol mirar

l’esclat senzill del sol, la llum sobre les coses;

 

encara uns ulls tancats, uns ulls entre rescloses

on la llum s’extraviï com tacte d’ una mà,

que lentament estima un cos i vol, en va,

descobrir el gran secret, el foc entre les roses.

 

Després uns ulls que s’obrin a poc a poc al món

com els ulls d’un infant de pit que somniava

i mai no ha vist un món que en el seu cor no fos,

 

uns ulls sota aquest cel il·luminat que es fon

dintre la nit total, com una eterna cava

on madura la llum d’un sol petit i ros.

La secreta joventut                                                                             Posat 31.06.2019

ADOLESCENT

 

                            

S’alimenta de llum, immòbil a la sorra

que crema sota el sol sense saber res més,

només somriu al vent que tot record esborra

vora un desig feliç, intensa com el bes

 

infinit de la mar. La vida torna a córrer

per cada somni inútil, i el cor, com si ho sabés

batega amb melangia d’ocell entre la borra

d’un niu obert als núvols i al delitós excés

 

dels dies lluminosos vora la mar guarnida.

Passen gavines baixes com àngels estivals

i fan solemnes ombres damunt l’estesa d’or

 

que la té en el seu si, a la platja adormida,

com un somni entre el cel i els foscos minerals,

com un somni entre els déus i el meu voluble cor.

La secreta joventut                                                                             Posat 29.05.2019

LA VIDA DELS SENTITS

 

 

Si no fos per l’amor fóra tan fàcil

tot: nedar per la vida com els peixos

per la mar, somniar una noia gràcil

i verge de paraules... Però als eixos

del meu cor, la melodia sagrada

que traspua la pell, més dolorida,

la primera coloma enfervorida,

d’on ve, on va tan pura i esverada?

Què tem la sang, la carn esperitada,

que mai no s’abandona al viu plaer

de confondre desig i criatura?

I cerco per l’amor, il·luminada,

la vida dels sentits, ja peix i esquer

confosos en la lliure desventura.

La secreta joventut                                                                             Posat 16.03.2019

RESPIRACIÓ     

 

 

Inspiro el món: les flors són brases vives,

les cases són de foc  rere els maons,

els núvols s’incendien als balcons

i l’aire crema llavis i genives.

 

Però a les platges fondes, sensitives,

alvèols sangonosos i racons

secrets del cos, comencen les cançons

que abans foren delit, roses altives.

 

I espiro -expiro- lentament el cant,

rosada cendra viva dels pulmons,

crepuscle d’un amor que s’abrusava.

 

Quan s’alça el sol admiro, pur Llevant,

l’escala en arc de foc, graus i graons,

i el meu cor, post, recorda que brillava.

La secreta joventut                                                                             Posat 25.02.2019

PETITA MORT     

 

 

Passa l’amor, escuma posseïda,

rosella pura-sang, delit d’un déu

que s’acompassa amb melodia lleu

amb el desig del cos, copa de vida.

 

Passa  l’amor i esclata, enfervorida,

la terra. I l’aigua i l’aire i el cos meu.

Nua, la mort em besa i era breu.

Era de foc l’estrella. I la ferida.

 

I era de carn el goig. I la llum era

blava de cel i vent i ànima als ulls,

lleugera com un bes a la pell rosa.

 

Passa l’ amor i, viu, no tinc espera.

I espero amb tot el cos -oh el cor, els ulls!-

una i una  altra mort, com qui no gosa.

La secreta joventut                                                                             Posat 05.02.2019

LA IL·LUSIÓ

 

 

Ells la volen

i no  saben

que amagada

viu amb mi,

si em registren

no la troben,

la tinc sota

del coixí.

Jo la miro,

li dic coses

i l’estimo

sense fi,

la vull veure

cada dia,

cada vespre

vull sentir

la pell fosca,

cisellada,

impossible

de fingir,

eixugar-li

la rosada

més lleugera

del matí

i saber-la

cadenada

però lliure

de fugir.

Si em deixava,

jo sense ella

semblaria

sense mi,

i ja sempre

s’alçaria

a la vora

del camí

una absència

dolorosa, 

una fulla

d’espasí,

una daga

segadora

que m’havia

de ferir.

No hi hauria

matinades

que tinguessin

l’aire fi,

no hi hauria

més rosades,

no hi hauria

mig matí,

no hi hauria

les aloses

que hi volien

presumir;

no hi hauria

brises dolces,

no hi hauria

mai garbí,

no hi hauria

migdiades

amb sol tebi

per sofrir,

no hi hauria

vespres càlids

amb la lluna

de carmí.

I si alçaves

la mirada

que pregunta

pel destí,

en el vidre

de la vida

sols veuries

reflectir

(rostre pàl·lid

d’alabastre, 

cabells grisos

de setí)

una vida

sense vida

que es volia

consumir,

una roca

desbastada,

una pedra

de molí

que pot caure

desesmada

sobre un riure

cristal·lí

o amenaça

mig tombada

unes roses

al jardí.

Però si ella

mai no em deixa

i m’estima

com ahir,

passa l’aire,

passa el dia

i no em canso 

d’envellir;

una mica,

mica d’aire

i ja és aire

de garbí,

unes gotes

de rosada

i tot sembla

d’organdí.

Ells la volen,

i no saben

que amagada

viu amb mi,

si em registren

no la troben

i no em poden

destruir.

La  destrucció                                                                                Posat 21.12.2018

 PORTA   

              

 

Hi ha una porta tancada amb pany i clau,

ningú no sap d’un déu o d’un manyà

que l’obri lentament sota el cel blau

i ens deixi veure un món de més enllà.

Davant d’aquesta porta no hi ha pau,

només hi ha el pas del temps sota el cel clar

i la tortura del vespre que cau

sobre la terra com si fos quitrà.

Després torna la nit al fons dels cossos,

es va enfosquint la vida al moll dels ossos

i la porta ningú no l’obrirà;

vindrà el nou sol sota la volta closa,

s’encendrà el món amb voluntat de rosa

i ens mirarem mentre ens guanyem el pa.

La secreta joventut                                                                             Posat 10.10.2018

BALCÓ                                 

     

                                   

Una cançó secreta passa pel meu balcó

i em fa sortir de nits a oir-ne la tonada;

mai no la puc aprendre ni escoltar-la millor

i la música llisca, se’n va per la ventada

 

com una pols més fina als ulls de tot minyó

que mira a l’infinit  -oh!, si és de matinada

i el cel encara enyora el sol a l’horitzó

i una tórtora es mou a sota l’estelada!

 

Tot és inici pur al raig de cada estrella,

tot és començament de camins i d’ocells

que travessen l’espai, com la música, lliure.

 

Tot és presó de llum, concisa meravella

que esperen els meus ulls...  Al balcó de clavells

s’esmuny una cançó que mai no puc escriure.

La secreta joventut                                                                             Posat 05.08.2018

NO VULGUIS ALTRA VIDA...           

 

 

No vulguis altra vida que la breu

I lenta estada entre els núvols i els rocs

No hi ha més dies ni colors ni llocs

Que els que ara veus encendre’s sota el lleu

 

Sacrifici del sol

                          Deixa els sentits

Embriagar-se a poc a poc de cel

Somnia sense pressa i fes arrel

En l’estrany món que tens al cap dels dits

 

No oblidis mai el verd dels prats ni el vent

I si n’ets lluny

                         Dibuixa’ls a la pols

O pinta’ls en els cossos que has besat

 

Si ets mariner i el teu mar és absent

Arrenca de la terra el fruit més dolç

I xucla el mar que hi canta empresonat.

La secreta joventut                                                                               Posat 30.03.2018

EL PARADÍS PERDUT

 

 

Si tot és poc, si tot és enyorança

d’un altre món on no hi ha oblit de res,

per què sacrificar un desig encès?

Quin àngel equilibra la balança?

Jo vull el goig d’una magrana esparsa

que s’obre sota el sol i cau de pes,

m’ajec sobre la terra i resto il·lès

del cel i de l’infern en destriar-se.

Beso pomes de llum, cullo les prunes

que encara mai ningú no ha prohibit,

furgo el poder fins a encetar-me el dit,

cremo el meu cos en un amor petit:

cada pell és la pell de l’infinit

i qui sap si hi ha foc sota les runes.

La secreta joventut                                                                               Posat 14.01.2018

RECORDS DE LA PÀTRIA

 

 

Feia una nit tan negra, a Cheverny,

que un home amb els ulls foscos de llorer

podia ser del Sud. Sí. I em digué

que de petit, a Espanya, va sofrir

una guerra de faula i escarment.

Era un nen, a Algesires, de tres anys.

Contava a les tres copes els seus guanys.

I recordava, insomne, aquell moment

que el despertaren uns cops de fusell

a la porta de casa. I va sortir

el pare, vigorós, i no tornà.

La mare, un any després, es veu que anà

a cercar-lo entre flors, rere un ocell.

Perquè eren comunistes, em digué.

Però ell, després, infant avar del joc,

anava amb els companys vora el Passeig

a veure com mataven. Capots verds,

amb difícils barrets. I deien: foc!

Les veles eren blanques sobre el mar.

Ja sempre fugiria d’aquell lloc.

La secreta joventut                                                                               Posat 18.12.2017

TORNA L’ACER...                       

 

 

Torna l’acer

                    De nou s’encén la pua

Clavada a cada flor

                                L’aire brillant

Que sega l’or dels ulls a cada infant

 

(I el meu petit amor que tot ho nua

Amb un desig de pau i d’ombra clara)

 

Però és infern

                          I al món mai no floreix

La rosa viva de la pau

                                     A l’eix

D’aquest planeta plora i riu en rara

Desesperació un exèrcit vell

 

Els soldats han vençut la primavera

I els arbres no són arbres

                                          Són fusells

Cada brot és un tret

                                 Somnis i ocells

Són apuntats al cap i per darrera

 

(Només d’això em distreu la teva pell).

La secreta joventut                                                                               Posat 12.12.2017

SONET DE LA COMPLEXITAT HISTÒRICA AMB ESTRAMBOT

 

Espanya contra Catalunya és el títol d’un simposi

que ha estat organitzat per historiadors catalans

i que ha fet enfadar molts espanyols,

potser perquè a la inversa seria com un acudit.

 

Però alguns altres historiadors catalans

també han dit que aquest títol no és adequat,

que no està d’acord amb la història

i que tot és més complex d’explicar.

 

I ho diuen després d’uns quatre-cents anys

d’agressions documentades pels mateixos historiadors

i de brutals destruccions realitzades amb èxit.

 

Per tant, el títol és prou correcte i els altres historiadors

també tenen relativament raó, sempre és veritat que la història  

és més complexa i, per aquest mateix fet, ho diuen els unionistes.

 

(I també ho diuen tres o quatre esclaus

que volen ser tan políticament correctes

que mai no aconseguiran la llibertat).

La  destrucció                                                                                Posat 21.11.2018

LA CALAVERA D’OLIVARES

 

 

Com que ho han fet en pau, en democràcia

i en bonança, sabem que hi tornaran

i els hem de vèncer pacíficament

perquè no ens puguin destruir mai més.

 

Si no és així, ells esperen i ells ho saben,

saben que són molts més, que hi tornaran,

que hi tornaran de nou per acabar

amb una nosa que ja els dura segles.

 

Només que ara és molt tard i els costa més

perquè hi ha lleis internacionals

que ens protegeixen com ho fa un paraigua

enmig d’aquesta gran calamarsada.

 

Però és ple de forats, hi passaran

com hi passen caient les gotes d’aigua,

seguit, seguit... de pressa o lentament

i amb líquid demogràfic que ens inunda.

La  destrucció                                                                                Posat 22.10.2017

EL BOSC

 

Si escolto, lluny, remors d’una sardana

tinc pensaments que no tenia mai

i, si la veig, fugaç com un desmai

que tot d’una s’exalta i s’encomana

de braç a braç i roda per l’espai,

hi veig foc nou a dins de la rotllana

de mans amunt, alçades en barana

d’anells i protegint-me d’un esglai.

El feble es torna fort quan s’amenaça

i encara es fa més fort quan s’amenaça

per no res. Han tornat música i dansa

amb un esclat que no era d’enyorança,

però en el cor s’amaga el gran neguit

que no fos d’enyorança tot seguit.

I quan s’esgargamella  la tenora

i sobrevola els braços més alçats,

torna un alè que ve del fons dels prats,

que ve del fons d’un home que s’ancora

en el record dels prats i la tenora,

en el record dels ulls enfinestrats

entre les noies i aquell verd dels prats,

fora ciutat, a l’aire que enamora.

El goig que era tan viu, ara és aquí

i es gronxa endormiscat al balancí

que volen estellar, que encara oscil·la

i des d’un altre temps tot ho vigila.

Jo que no sóc amic d’aquestes coses,

perquè sento al meu pit aquestes noses?

I ara m’he de respondre a mi mateix,

perquè ningú per mi no respondria

i podria semblar malenconia

o un sentiment antic que ara reneix;

i no ho és gens, és el lligam del feix

d’alguns dels pensaments que cada dia

s’apleguen arborats mentre fan via

cap al futur, el vímet que els cenyeix.

Res no es pot perdre si és lligat amb llaços

que són tan lliures com les mans i els braços

i s’alcen amb la música brillant;

però si un branquilló del feix s’esqueixa,

és la cintura de l’avet que es queixa

i l’ànima del bosc va bruelant.

La  destrucció                                                                                Posat 25.09.2017

ELLS

                                                                                                                   

Aquest poema que ara escric

ja ningú d’ells no el pot sentir

i com que ho sé m’ho faig venir

bé, i escric sols per als d’aquí.

I abans mai no era tan prudent

quan m’acarava amb el paper

perquè ara, més que mai, ja sé

que escric de cara i contra el vent.

I, dels d’aquí, no penso en tots,

n’hi ha molts d’aquí que són amb mi

i molts d’aquí que són amb ells,

que són amb ells i que són sords.

I no és que vulgui dividir,

no puc escriure res per a ells.

DIVISIÓ

 

Sempre ens acusen de voler

dividir la societat,

i no ho escric per a ells, perquè

ara ja no em senten i sé

que ho continuaran dient,

sinó només per a nosaltres.

No parlen de divisió

sempre que ens deixem destruir

sense queixar-nos, com si fos

no dividir aquest destruir-nos;

però si ens volem construir,

en moure un dit, ja dividim.

I els hem de donar la raó

que, en part, ells tenen: dividim,

però no la societat

sinó que ens anem separant

de la gran aura del cadàver.

La  destrucció                                                                                Posat 14.09.2017

RAP DEL ROSTIT

 

  

Un dia que a un reu

l’anaven matant

rostint-lo a foc lent

i ell feia ai, ai, ai!,

a la mitjanit

un tinent que no

podia dormir

li va dir al botxí

que ho deixés de fer

i que l’ofegués;

però el bon botxí

volia complir

amb el seu mandat

i va dir al rostit

que no cridés tant,

que no estava bé

de gemegar així,

no tan sols per ell

sinó pels veïns

que volen dormir;

i com que el rostit

no li va fer cas

i anava cridant

sempre igual o més,

va creure adient

embotir-li un tronc

ben endins del coll,

fins que aquella veu

no fos de tenor

ni fos de ningú,

per fer-lo acabar

de rostir a foc lent

mentre era ben viu

sense discutir,

sense molestar.

I així tot va anar

bé per a tothom:

bé per al botxí

que així va complir,

bé per al rostit

que així es va morir,

bé per als veïns,

que varen dormir.

 

LA CONQUESTA

  

 

Tothom sap que en Bartolomé

de las Casas, que ho va veure,

va descriure moltes més coses

d’una infinita atrocitat

apart d’aquesta dels rostits,

que no era un, que n’eren molts,

i que jo he explicat amb llicències.

Això que he dit passava a l’illa

La Española i, en essència,

és veritat gairebé tot.

Llavors es feia impunement

i no és que ho fessin només ells;

però ens podem sentir orgullosos

d’haver viscut al seu costat,

d’haver resistit fins aquí

i que sols sigui una metàfora

d’allò que ens volen fer a nosaltres.

 

LA BONA EDUCACIÓ  

 

Allò que mai no va passar,

el fet que és fals, que no pot ser

perquè sóc jo qui s’ho ha inventat,

és que el botxí demani al reu

que es va rostint a foc ben lent,

només que deixi de cridar

per ser educat, per ser com cal;

i allò que mai no va passar,

allò que és clar que no pot ser,

ara ho veiem cada matí

si repassem tan sols els fulls

dels seus diaris del govern,

on sempre es queixen que cridem

mentre per sota ens van rostint;

i no sabem si, al capdavall,

ens deixaran sense diners

i ens mataran d’un simple ofec

per acabar amb els nostres crits

o ens rostiran fins al punt d’or

i amb troncs posats a dins del coll

perquè els deixem dormir tranquils.

La  destrucció                                                                              Posat 25.08.2017

SONET DE LA COLÒNIA D’ULTRAMAR *

 

A la colònia tothom treballa

com si mai res no passés

perquè els oprimits callen 

i no tenen prou força 

 

i quan es vol emancipar

apareixen els ocupants i els botiflers

i diuen que no pot ser

per qualsevol raó, però no pot ser

 

al final sempre hi ha dos bàndols

no n’hi ha tres ni quatre

sempre hi ha només dos bàndols

 

i els unionistes per més raonables que siguin

sempre acaben donant la raó als ocupants

i, si guanyen, acaben guanyant els ocupants. 

 

 

*Es evident que Catalunya no és una colònia com, per exemple, les colònies que es van emancipar durant el segle XIX. Però els qui volen impedir per la força el dret d’autodeterminació de Catalunya, quan demana exercir-lo la gran majoria de la població, es converteixen automàticament en una nova versió dels ocupants.

La  destrucció                                                                              Posat 10.06.2017

XINESA                           

 

 

Tic-tac. Rellotge, fosca i rossinyol,

el vespre es posa al cor, passa la nit...

A poc a poc es lleva un ventijol

i l’alba ja desvetlla el món guarnit.

 

Puja la llum i el migdia no em dol,

que el cel és blau i bressa l’esperit

i el sol, més alt, s’adorm en el bressol.

Però la tarda és plena de neguit

 

i al meu jardí una fulla pren el vol

captiva de la brisa i del delit

de dansa. Lluna roja. Un borrissol

 

d’estrelles inaugura l’infinit...

Tic-tac. Passa la nit, tot mor i el sol

encara brilla en el meu cor petit.

La secreta joventut                                                                       Posat 02.04.2017

ELS TORTURATS

 

Un àngel maleït que persevera

em furga el fons dels ulls amb un bastó

fins que m’encerta el nervi del dolor

i em penso que la nit es desespera.

 

La nit és una nit que s’esparvera

i jo, que em torno boig en un racó,

engego al cel bombolles de sabó

i amago un raig de sol a la pitrera.

 

Recompto les estrelles per darrera

i canto un xiscle amb lletra de cançó

per encisar la vida riallera;

 

però la mort domina la frontera

que hi ha entre l’infinit i l’horitzó

i resto condemnat a la barrera.

La secreta joventut                                                                               Posat 25.02.2017

DESTRUCCIÓ DEL RECORD

 

 

Faria un tendre munt dels meus records més bells

i els cremaria al cel en una breu fogata,

cremaria els camins, els besos i els ocells

que van saltar per dins de la primera mata.

 

No deixaria res al meu cervell eixut

que no fos una nit deserta d’abraçades,

no tindria passat que no fos temps viscut

entre somnis de llum i falses llambregades.

 

Oblidaria un cel que em va ferir de blau

i em va deixar sofrir voltat de primavera,

oblidaria un temps de sol i sang suau

vora el desig d’un camp i el crit d’una cirera.

 

Res no em fóra perdut, no res guanyat alhora

per fer-ne una altra perla del meu destí de pols,

només m’abelliria el vent que fa a la vora

dels rius que no recorden si el curs era més dolç.

La secreta joventut                                                                               Posat 04.02.2017

La Terra plora en fonts de primavera

i, a la tardor, somriu en els pollancs;

no heu vist plorar el infants, roses als brancs,

somriure tots els vells a la vorera?

 

La Terra desvalguda, en lenta espera,

de fulles desolades vora els bancs,

somriu quan els amants fan esvorancs

en el seu cor, amb una sang lleugera.

 

Riu, Terra, riu! Que la tardor s’esvera

dels besos i els cavalls en llibertat

a dins del bosc jugant-se la cintura.

 

Ja has plorat prou! Mira la flor primera

encesa al llavis dels amants, i al grat

del vent, les fulles d’or i la vellura.

La secreta joventut                                                                               Posat 23.12.2016

DIVORCI 

 

 

Ho hem provat tot i s’ha acabat

ara parlem d’una altra cosa

 

encara no ens ho sabem explicar

però el fet és que s’ha acabat

 

i que han calgut més de trenta anys

per acabar de perdre l’alè

 

per aprendre que tots els pactes

eren només per destruir-nos

 

per acabar-nos de destruir

una mica més civilitzadament

 

i llavors d’una manera inesperada

com passa sempre a la vida

 

ve un dia que tot s’ha acabat

sense poder donar-ne la raó

 

només dir coses aproximades

per explicar allò que és ben clar

 

i que només sabem que s’ha acabat

perquè és així, com el passat.

La destrucció                                                                                Posat 26.11.2016

LA INVITACIÓ DEL POETA    

    

 

Toca el meu cos. Veuràs que sóc de pell.

Ja no tinc nervis, ossos, carn ni sang.

Un somni tremolós em fa més vell

i un déu em crema els ulls. La resta és fang

 

que cada nit s’ adorm en desgavell.

No tinguis por. Contempla l’esvoranc

que tinc a dins del cor, és negre i bell.

Dóna’m la mà i admira el clar barranc

 

profund, arran dels llavis. Cap ocell,

ni arbre ni flor -desert, res no hi viuria.

Vindràs on m’extravio, dia a dia,

 

cercant mots d’or -arena del cervell

que el vent arremolina i esgarria,

amb brúixola d’amor i poesia.

La secreta joventut                                                                               Posat 09.11.2016

La Terra gira entre astres somnolents,

baldufa viva al blau mosaic del cel,

i deixa un rastre  -oh! besos, pensaments!-

de roses foses i de fosca mel.

 

Nosaltres no sabem  -amants dements-

d’on ve ni on va, tan blava, ni quin zel

la fa brunzir entre mons indiferents

i ens arraulim al sexe d’un estel.

 

D’allí xuclem la mel, la llet divina,

remei de foc en una nit de glaç,

i ens perseguim la flor i la cabellera.

 

Mentre la Terra gira, dansarina,

la testa a la tardor -roses al llaç

proclamen, nuca en flor, la primavera.

La secreta joventut                                                                               Posat 21.10.2016

POEMA SENSE ESTIL

 

 

Un poeta rebel, com n’hi ha pocs a Catalunya

D’aquell llinatge noble que és el casal dels reis

Però amb un darrer cognom de menestral

I que volia ser a prop del poble menut 

Ja fa molts anys que ens deia que Picasso

Era com era, perquè passava per aquí

 

I deia que érem un poble sense estil

Orfes d’estil, d’un estil que fos el propi

Condemnats sempre a cercar-lo de bell nou

Com Prometeu i Sísif tots dos junts

Confosos els treballs de l’un i l’altre

Amb tants d’estils que manegàvem

 

I ho vam fer perquè ens volíem cercadors

De veritats lleugeres i amagades

Que es confonien amb veritats constants

I perquè el foc massa vegades s’apagava

I un cop la clau de volta ja era alçada

Encara era la pedra que podia passar avall

 

I tot ens feia ser com som, diversos

Perquè ho havíem de ser amb els qui venien

I duien la il·lusió al cor, als ulls i als braços

Comprendre era el sentit, el foc, la pedra i l’estelada

Aquest era el secret, la clau de volta

No tenir un estil, tenir-ne molts.

La destrucció                                                                                               Posat  26.09.2016

ERUDIT

 

 

Herba de mar. Foc, aigua i herba tendra

als ulls, al sexe, al cor. Ets vegetal

de flama i flor marina. I a mi em cal

conèixer tots els mars si vull sorprendre

el delit del teu cos. Tot perseguint-lo,

cada vaixell t’oferirà la vela.

I tu, rosa dels vents, flor posseïda,

t’estremiràs d’un altre amant, de vida

que es dol per tu, que creix i es desarrela

cap a un destí d’amor. Però ferint-lo,

no estimes qui t’ignora i et reclama.

Semblava un déu... I ara és l’abella sorda

que et sobrevola el cor i sols t’eixorda:

Sóc erudit en tu, en rosa i flama.

 

 

La secreta joventut                                                                                       Posat 07.09.2016

DESTÍ 

 

Si  véns amb mi

Escoltaràs els crits dels torturats

I més enllà el silenci

 

Una cançó et dirà

Que ets fals com una baldufa que balla als núvols

 

Només sabràs que ets fals

I que tens una papallona al cor

Que jo m’entretinc a perseguir amb la xarxa del vers

 

Perquè jo també sóc fals

I  necessito una presa semblant

Per examinar-la amb amor

 

Per això escric en un paper la meva vida

 

Aquest és el meu ofici i el meu destí.

La secreta joventut                                                                                       Posat 20.08.2016

TÒPICS

 

Però ara la força ja no els serveix,

dèiem entre nosaltres, innocents,

pagats de viure en un racó d’Europa,

sense adonar-nos que érem cap al Sud;

volíem ser europeus, ser-ho del tot,

en canvi, molts entre ells, dels estrangers,

si eren del Nord no se’n fiaven gaire,

els uns només de por de treballar

i alguns dels altres perquè encara es creien

allò que abans s’havien inventat:

deien que els alemanys, els qui bastien

la prosa filosòfica del món,

els senyors de la música romàntica,

eren, si fa no fa, com les llambordes.

I quina força els cal si no és aquesta?

Ignorar i no fer res, només ser llest,

i aprofitar ben bé la llum del dia.

Al matí deixar anar una destralada

com, per exemple, dir que els catalans

i els catalans...  no volen pagar mai,

fer-la creure a tothom i descansar;

després dinar una mica, fer el cafè;

no dir mai a ningú que, legalment,

han rebut molts diners de tots nosaltres;

dir que ara jo menteixo en decasíl·labs;

després del cafè, el dòmino; a la tarda

sempre tornar amb allò dels catalans,

fer-ho creure a tothom un altre cop

i dir-ho sempre, avui i cada dia,

escriure-ho, publicar-ho en les mitjans.

Llavors, de tant en tant, eleccions,

ben lliurement, tothom cap a votar.

La destrucció                                                                                 Posat 11.07.2016

Venia des de sempre i des d’aquí

com si fos nou el lloc i el temps no ho fos,

tornava com si tot s’hagués confós,

sense pensar, ni creure, ni obeir.

Sense saber, seguint el seu destí,

que un dia va marxar del meu redós

i havia de tornar amb el pit joiós,

només segura de voler venir.

Sense saber que el lloc d’on va partir

era el mateix que el lloc on se’n va anar

i que en marxar ja sempre es va quedar.

Sense saber, gelosa de fugir,

tot allunyant-se freturosa enllà,

que se n’anava i que tornava amb mi.

Inèdit                                                                                                        Posat 29.06.2016

VIBRACIÓ

 

Al centre del meu cos s’aixeca un crit

On tot el pensament se m’entrebanca

Darrera dels meus mots els mots dels vius

I els mots dels morts al fons de l’esperança

Dels meus dos ulls clavats a l’infinit

Al cor del temps als brots de cada branca

Reviu un crit d’origen fosc i pur

Que ara em travessa el cant com una llança

De foc i amor un crit des del bressol

Fins a una altura d’home que m’esglaia

Quan penso una paraula il·luminada

O beso a poc a poc l’entorn d’uns ulls

Que són dos camps encesos i jo núvol

Que fa un crit delitós al cel d’estiu

I vibra entre les flors tot l’esperit

Amb tanta llum que m’insisteix l’enyor

Dels déus antics i morts i un greu desig

Sota aquest sol que es pon com una brasa

Al mig del món la set d’eternitat

Que no s’apaga amb besos a les roses

Més dolces i profundes que té el cos

Ni entre murmuris de l’amor als llavis

Dels més tendres amants l’anhel més fort

Que neix a l’infinit dolor dels ossos

I és lliure i vertical com una estrella.

La secreta joventut                                                                                       Posat 22.06.2016

L’ ÚNIC FOC

 

 

Escalfa’t mans i peus a l’únic foc

i besa uns altres llavis. Mai no cansa.

Cada bes és un arbre d’esperança

dintre la sang, fruiter de llum. I és poc.

Un somni sol, amor, en el teu cap

pot ser, infeliç, un núvol de recança

i un altre cos, més dolç, és una llança

que se’t clava als sentits. Ningú no ho sap.

Suporta als ulls, feliç, la llibertat

que entortolliga ocells i romanins

en una torxa breu de primavera.

Besa en secret, delit arremorat.

Besa en el vent que xiula pels camins.

La boca de la mort és la darrera.

La secreta joventut                                                                                             Posat 08.06.2016

TEATRET DE TITELLES 

 

 

-Amb tu no es pot dialogar, ets un intolerant (Pataplaf!).

-No em peguis; a veure... dialoguem.

-D’acord. Primer punt: El català, de fet, són tres llengües.

-Home...

-Sí, sí,  Català, Valencià i Baleà, són tres llengos diferents, veus... llengos...

-Però totes les facultats de filologia del món diuen que...

-Deixa’t estar de facultats, ara parlem de política i de pactes.

-Però hi ha coses, com que la terra és rodona, que...

-Qui ho diu això! No és ben bé rodona, és ovalada i amb bonys, tot depèn de com es mira. No siguis radical (Pataplaf!).

-T’he dit que no em peguis; saps que volia dir una altra cosa.

-No m’importa què volies dir, jo t‘ofereixo un pacte.

-Quin?

-Tu dius que és una llengua i jo dic que en són tres. Ni tu ni jo; pactem que són només dues llengües, la que es parla a Catalunya estricta i l’altra a la resta.

-Això encara és una barbaritat més gran.

-Bé, ja veig que no vols pactar un terme mitjà.

-És que no ho puc pactar.

-Veus, ets un intolerant (Pataplaf!).

-Saps què? Ja no m’agrada fer titelles, me’n vaig d’aquest teatre! (Surt).

-No em deixis, que et necessito!

La destrucció                                                                                                 Posat 26.05.2016

L’OBLIDAT

 

 

Vers dolorós, joc i suplici ardent.

Sinó l’amor, quin aire arremorat,

quin somni dolç d’infern, quin núvol, vent

o mar, quin àngel foll de pietat

 

se’m posa al cor i em torna, conscient,

als límits de l’espai exagerat

on tot és foc i crema dins la ment?

Quin déu amarg o lliri desviat?

 

Sóc en oblit, però, de tots, absent

de llavis, pensaments... Somni vivent

o bes que muda en verb sense present,

 

boca i amor vençuts pel moviment

de viure i morir sol i sense esment

i escriure, escriure un vers eternament.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 29.04.2016

UNIONISTES

 

 

Els ocupants

sabem com són,

ja els coneixem,

si en parlem més

ens farem mal.

D’unionistes

n’hi ha de colors

indiferents,

blaus i vermells

i cap d’igual.

I em fan venir

uns pensaments

provocadors

que vaig dient:

Qui és banal?

Qui conscient

que seguir units

també ens vol dir

ser destruïts

i li és igual?

 

 

La destrucció                                                                                                           Posat 20.04.2016

EL SENTIT

 

 

Deslliura’t del sentit. Resta confós

amb la natura fosca. Pren-te a glops

l’esclat el dia breu, la sang del ros

jutge diürn. Després vindran els llops

que s’amaguen els lliris. Tu somriu

a la vagina de la nit, com qui

feliç, la besa. Besa allò que viu

i allò que mor en únic, pur florir

I plora, plora pels déus infeliços,

plora pels àngels sense membre blanc

i pels amants sotmesos als neons.

Esclata en plors pels animals feliços.

Somriu pels pins. Riu per l’herba al barranc.

Suporta als ulls, encesos, dos carbons.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 10.04.2016

DESERT

          

                 

Jardí infernal del cor,

cristall en mil engrunes,

breu desert amb vedrunes

que separen or d’or,

ara que l’amor mor

i el vetlles entre runes

-sagrat país de dunes

i vent, antic tresor-

en fas, en la nit, llunes

de llum a contracor.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 01.04.2016

ELS VERDS I ELS BLAUS...

 

          

Els verds i els blaus componen el paisatge

 

Són els colors amb què parla l’estiu

 

Arbres i rius murmuren a qui escriu

Els noms i els verbs que encenen el viatge

 

No hi ha paraules

                             Sinó melodies

Esparpillant la vida entre sanglots

 

La veu dels camps  s’entortolliga als mots

 

El sol a va l’esperit per tendres vies

Els boscos són de foc

                                    Animals lliures

S’estimen d’amagat rere els rebolls

I salten al camí paraules vives

 

A cada pas hi ha un estol de somriures

Que aixeca el vol dels blats

                                             Hi ha versos folls

I besos dins el vent

                                Hi ha semprevives

 

I em surt desig dels ulls i dels genolls

 

I em surt sonet i sang de les genives.

 

 

La secreta joventut                                                                                         Posat 26.03.2016

PUNTA DE DIA

 

 

Ara la llum es lleva

i pren el vol

per la sang i la gleva.

Trastoca el dol.

 

S’aixeca sobre roses

fins al brocal

de claror de les coses.

Somriu al mal

 

i aquí s’acaba l’aire.

Comença el cant

que puja més enlaire.

 

Plena de sort

una gran lluna gòtica

juga amb la mort.

 

 

La secreta joventut                                                                                           Posat 18.03.2016

BALANÇA DE FOC

 

 

La flor és delit. I el cos és flor i migdia.

No hi ha camí de pols vora la mar

sense enfollir de l’aire i de l’atzar,

ni papallona esclava al raig del dia.

 

Blava de foc, tota la mar s’alia

amb l’heura que s’enfila pel desig;

no hi ha oreneta verge ni ombra al mig

del món, donzella encesa sense cria.

 

Balança amb balançons de fantasia

i agulla delicada d’esperit,

la primavera té una rosa al pit

que s’equilibra, pura, en la follia

 

i s’obre sota el foc. Viure és un bes

de sol brevíssim i de jove excés.

 

 

La secreta joventut                                                                                                 Posat 12.03.2016

Qui riu, al cor del temps, i tesa l’arc?

(Els músculs del ocells, en fosques cales

del cos, qui els mana moure’s a les ales?)

Tot arc en corba tesa té un embarg:

 

l’arquer. I, altívol, es desfà en un llarg

vol de sageta. Lliure? Ho són les pales

d’un foll molí de vent o, en nits de gales,

les noies estimades al vell parc?

 

Qui mou  -esclaus del cel!-  lliberts i ardents,

els astres i els ocells cap a l’oblit?

(Quin cec guerrer afusella flors de nit?)

 

Darrera els arcs fremint, mig somnolents,

els braços del Desig tiben llibants,

i llancen al futur ocells i cants.

 

 

 La secreta joventut                                                                                                 Posat 04.03.2016

Qui riu, al cor del temps, i tesa l’arc?

(Els músculs del ocells, en fosques cales

del cos, qui els mana moure’s a les ales?)

Tot arc en corba tesa té un embarg:

 

l’arquer. I, altívol, es desfà en un llarg

vol de sageta. Lliure? Ho són les pales

d’un foll molí de vent o, en nits de gales,

les noies estimades al vell parc?

 

Qui mou  -esclaus del cel!-  lliberts i ardents,

els astres i els ocells cap a l’oblit?

(Quin cec guerrer afusella flors de nit?)

 

Darrera els arcs fremint, mig somnolents,

els braços del Desig tiben llibants,

i llancen al futur ocells i cants.

 

 

 La secreta joventut                                                                                                 Posat 04.03.2016

POEMA D’UNA NACIÓ SENSE HISTÒRIA

 

 

La història funda i entrebanca

Qui sap si un gest ple d’innocència

En un moment de la teva vida

La va fer anar cap a un destí per sempre

Potser era un bes furtiu, un oblit o una febrada

Va ser per sempre i no ho vas poder canviar mai més

 

El rei Jaume I volia repartir el seu regne

Sabia que era un pare totpoderós

Volia que tots els seus fills fossin reis

D’Aragó, de València, de Mallorca...

I feia testaments nous quan naixien i es morien

No sabem què ens ve d’allà, no ho sabrem mai

 

I un gran homenot de València

Ara fa poc si ho comptes amb els segles

I ja fa molts anys si ho comptes amb els anys

Era del llinatge dels qui adrecen fusta

I deia que volia un nació completa i rica

Però sense himnes, ni visques, ni banderes

 

I allò que no pot ser ens vol dir una cosa

Una cosa que no ens diria mai si fos possible

Allò que no pot ser és la base del poema

És com un alè, com un futur, com un anar-hi

I ja que hi som, amb una gran modèstia

Jo hi vull afegir: doncs sense història!

 

Que no ha de ser, que no és, ni serà mai

Però és cridar el present, cridar el futur, cridar la vida

Robar del temps passat allò que ens acompanya

Posar-nos tot el vent a favor nostre

I només amb la història necessària

Per construir un futur feliç.

 

 

La destrucció                                                                                                           Posat 27.02.2016

RODAMÓN

 

 

Passes per un carrer, és nit tancada

i no somrius si no és per allunyar

tota la por que tens, només la lluna

a dintre teu comença a tremolar.

 

Mires al teu voltant, la nit  és freda

i no pots fer sinó besar i besar

qualsevol cos que tinguis a la vora

com si fos únic, com si fos més clar.

 

Travesses el dolor, l’estranya passa

que dónes des del cim d’un campanar

fins a una estrella que no té esperança,

travesses tot el món si fa o no fa.

 

Tot és igual, tot és destí de rosa

que es mor a cada cos sense parar,

tot és desig de foc o de sepulcre

que corca el pensament, la veu, la mà.

 

Coneixes bé  l’amor, cançó vermella

que es canta i que no es pot tornar a cantar,

només murmuri de la vida als llavis,

només la barca de la vida al mar.

 

Passes per un carrer, res no t’apressa

ni l’alba no t’espera l’endemà,

ara i adés t’ajeus, després camines

com qui no vol ni jeure ni avançar.

 

 

 La secreta joventut                                                                                                 Posat 11.02.2016

SONET PROSELITISTA

 

 

Si t’adones que ni la democràcia

ni l’enriquiment de la població espanyola

ni la millora de les condicions de vida

ni l’ascens de l’esquerra al poder

 

ni tots els anys de bonança econòmica

ni les aportacions al finançament de l’estat

no canvien l’actitud destructiva històrica

de l’estat espanyol envers Catalunya

 

tant si ets de dretes com si ets d’esquerres

tant si ets immigrant com si ets nadiu

tant si parles català, castellà o una altra llengua

tant si ets pobre com si ets ric

 

si vols viure aquí i vols sentir-te a casa teva,

com pots ser unionista?

 

 

La destrucció                                                                                                           Posat 05.02.2016

VEU DE MAQUIAVEL

 

 

Un home, un vot:

és el teu mètode,

que no és el meu.

Però jo et dic

que si ells són més

i només miren

de destruir-te,

en democràcia

no tens defensa.

D’aquestes coses,

mai més ningú

no n’ha sabut

com jo en sabia.

Mira com són.

Mira quants són.

Mira què fan.

Mira què et passa.

No t’has de creure

res del que diuen,

només t’enganyen

com jo ho faria.

T’has de fer fort

en un projecte

i un territori

per escindir-te.

Amb el teu mètode

per fer-te lliure.

 

 

La destrucció                                                                                                           Posat 25.01.2016

LA TARDOR DEL COS

 

 

Deixa't morir, ves‑te'n sol

amb una pura llum per les muntanyes,

pels camins intricats dels ocells i les llebres.

La Terra voltarà un cop més,

mil cops sense tu brillarà la Lluna,

el Sol s'obrirà en el fons dels teus ulls.

Ningú no et sabrà el niu, més pur

dormiràs com un marbre entre els arbres,

la molsa et creixerà sobre el pit

i els conills faran cau als teus músculs.

Dia a dia, sota el cel més blau,

tot, lentament, se'n va cap a la fi.

Tu que ho has vist, que un instant amorós

has dreçat el rostre feliç sota els núvols,

t'abandones en la certesa del foc,

en la llum que ha cremat ja per sempre.

Has viscut, has sortit un instant de la nit.   

Has mirat i ho has vist, i en tens prou

amb un bri d'herba verda, amb un vent

que en el rostre et recorda l'amor.

Ara torna la sang als rius, sembra els teus ulls

entre estrelles i focs a la terra,

deixa't florir lentament sobre el món

mentre el cel blau i l'estiu

encara al teu cos i al teu cor sobreviuen.

 

 

La secreta joventut                                                                                                 Posat 20.01.2016

 PLOR

 

 

Tenies vent al cor, la vida s’adormia

com un infant s’adorm sota la lluna vella,

el teu silenci era la morta melodia

d’un altre cant feliç. Una darrera estrella

 

passava pels teus ulls i res ja no vivia

després d’aquesta llum sota la teva cella,

ja tot era difunt o tot era follia

d’un cel que t’ignorava sota la nit més bella.

 

Després eren les hores cruels com la primera

dels qui vénen al món, la llum es consumia

en una nit d’enganys i d’estranya distància,

 

fins que el teu plor tornava com una primavera,

una flama al teu cor a poc a poc s’obria

i una pluja als teus ulls et seduïa l’ ànsia.

 

 

 

La secreta joventut                                                                                             Posat 13.01.2016

DONEU ELS VOSTRES COSSOS...

 

 

Doneu els vostres cossos a l’amor

 

Que ni un cabell no en resti sense el goig

 

L’amor és arbre etern i és ocell boig

 

Després sabreu el dol del seu enyor

 

Que dia i nit la vida sigui un forn

Encès a dins dels cors

 

                                   L’herba dels prats

Que sigui el llit més tendre dels combats

On els amants s’occeixin cada jorn

 

Deixeu lliure el desig

                                  Que els animals

Aprenguin  la lliçó dels homes nous

Besant-se els nervis blaus de l’esperit

 

Com braus

                   Com déus perfectes i mortals

Doneu-vos a l’amor

                                Deixeu els bous

Que llaurin aquest món sense sentit.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 04.01.2016

EVOLUCIÓ

 

Va aplicar-se a  fer-ho tot

des del bell començament,

aquell dia de la llum

de la setmana més gran.

I el setè va descansar.

Parlo del qui conec més

però els altres coneguts,

no són gaire diferents

i conviden a pensar

que tot allò no pot ser,

que no pot ser i no pot ser.

I això és el que va passar:

que s’ho va creure mig món,

aquí, allí i a tot arreu,

sembla estrany  i va passar

i costa molt d’explicar

si no fos que alguna nit

que te’n vas a dormir sol

i tens por perquè tens por,

llavors t’ho pots empassar

com t’empasses aquest vers

que ara escric tan malament,

però ho faig expressament

que per dir això em va més bé.

I torno al començament,

llavors que va començar

aquell dia de la llum

i que tot just començat

el món ja estava explicat

amb la poma i el pecat

i la por d’anar a l’infern

per tota l’eternitat,

que estava tan ben pensat.

Perquè encara no fa tant,

llavors que jo era petit ,

encara hi havia infern

i aquells homes del  sermó

em varen fer tanta por

com en un film de terror.

Però un dia, poc abans,

la gent que va pel carrer

va començar a dir que no,

que allò no podia ser,

que ja no tenien por.

I llavors, mig d’amagat,

aquells homes de la creu

per poder seguir manant

i per fer-ho predicant,

van netejar els seus altars

dels dimonis maleïts

i només hi van deixar

allò que hi voldríem tots

els romàntics penedits,

si no fos que mai no hi és:

un déu bo i el seu amor

com una alegria al cor.

Inèdit                                                                                                     Posat  30.12.2016

LA BRIDA              

                     

 

Com, temorós i lliure, un gos

enmig d’un desgavell de fira,

si un cos és bell i un altre gira

més dolçament i lenta, fos

 

sota els cabells i el centre ros

de la tardor, sóc d’una pira

que dansa i purament s’aïra,

cor únic dividit en dos

 

i en mil. I cerco, foll, el boç

definitiu dels mots, la brida

que lliga silenci i amor,

 

el riu el bes melodiós

per on s’escolen, nit florida,

el nus de la vida i l’enyor.

 

 

 

La secreta joventut                                                                                       Posat 22.12.2015

FER RIURE

 

 

A les facultats de filologia hi estan d’acord

la substitució d’una llengua dèbil

la pèrdua d’ús social més aviat que tard

com es pot protegir

però l’estat espanyol especialitzat en la destrucció

d’una de les seves llengües

d’una llengua minoritzada

en fa vàries llengües artificials més minoritzades

els blaveros i sa llengo baleà fan riure però algú els vota

algú els vota, algú ho vol i li agrada

tot és ple d’ignorants i mala llet i tot junt

tot és ple dels paletes rics que manaven

fan riure tot el món civilitzat però a algú li agrada i els vota

la immersió en català és l’única possibilitat

un país amb tanta immigració

tothom ho sap, tothom ho sap, ningú no pot dir que no ho sabia

acabar amb aquesta immersió

més castellans monolingües

i acabar amb l’ús social de la llengua pròpia

els blaveros i sa llengo bal fan riure tot el món civilitzat

però a algú li agrada i els vota, algú els vota

i tot el món civilitzat se’n riurà

i acabaran amb nosaltres.

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 28.11.2015

PRIMAVERA TRENCADA

 

 

És bonic el país en primavera,

aquest clima suau, el blau del cel,

les muntanyes encara nevades

i encara els boscos frescos al matí

 

només he de sortir i no pensar en res,

que si penso em ve la prosa

 

(si no haguessin incentivat la bombolla immobiliària,

si no haguessin destrossat els bancs i les caixes,

si no haguessin institucionalitzat el dèficit fiscal,

si haguessin donat suport a la nostra indústria,

a la investigació, al valor afegit, etc...)

 

no pensar això, no pensar això!

 

(ho han fet ells però també nosaltres,

que l’opressió també és social

i aquí també hi ha lladres poderosos)

 

llavors tornar a sortir, no pensar en res

i que bonic seria el meu país

 

però qui són, on són?

 

 

La destrucció                                                                                     Posat 18.11.2015

LES MOSQUES

 

 

Pobrets de nosaltres, grans i babaus,

dolços infants de mamella tendríssima

que encara esperàvem alguna brisa,

una mica d’aire fresc de la tarda,

d’aquesta absurda esquerra espanyola

que s’arrossega com un peix al sol.

Teníem tant desig d’una altra cosa

que un dia vam frisar perquè ella hi fos,

que ella acabés per sempre amb els malsons

que feia ja tants anys que somiàvem.

Ara fa estrany, però llavors el vent

semblava que era nostre, marinada

que ens tornava a fer viure en un país

on l’aigua era com l’aigua, només aigua,

la terra era la terra, el foc el foc.

Amb aquest cor miràvem el passat,

enlluernats pel mal dels darrers anys,

molt amagats sota la seva fúria

i no pensàvem mai que molt abans

rondaven vironeres cada dia.

El mal ja hi era, el dictador va ser

l’encarregat de fer-lo més intens,

reproduir-lo en llestos i innocents,

i quan ell va morir estava escampat;

però també, de fet, el va amagar

sense voler als ulls de tots nosaltres

com si fos ell, ell sol i ningú més.

Nosaltres mig ho vèiem o no ho vèiem,

temíem militars, no mai civils,

i potser vam fer veure que no ho vèiem

perquè havíem sofert molt d’aquell mal;

més tard a poc a poc va anar sortint

aquí i allí, com mosques d’un cadàver,

per diversos llocs del cos, per les ones

de ràdios catòliques, programes

de TV, diaris independents,

planificades campanyes de màrqueting.

Nosaltres ens volíem defensar

dient que tot allò eren mentides

però el soroll ja era massa fort,

tot just entre nosaltres ens sentíem

mentre ens anàvem defensant exhausts

quan el cadàver viu ens atacava,

ara per la dreta, ara per l’esquerra.

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 12.11.2015

NOU DE CATORZE

 

 

Amb adversaris es dialoga

i amb enemics declarats es pacta,

a vegades es comparteix taula

i ningú no s’estranya de res.

Es pacta sempre, és clar. Però els qui

ens repeteixen que hem de pactar

seguint la tradició del seny,

sembla que volen dir una altra cosa.

Pactar la nostra destrucció

i també els nostres diners per fer-la

efectiva, com a aquells països

on el condemnat paga la bala

que en despuntar l’alba el matarà,

encara cridant que és innocent.

 

 

La destrucció                                                                                            Posat 06.11.2015

A UN CEC

 

 

Més trist que un bosc de por i alzines

quan cau la nit de sobte i clou

el cor, sota un desig de rou

o estrella pura -aquestes nines

 

et duen, blanques, a les mines

on sents, no nat, que el sol et cou

com nafra i sal o amor de bou,

foll de clarors que no endevines.

 

Talment quan jo, a cops, escric

el blau vivent del mar i l’or

i l’ambre de la pell besada,

 

és trist i foll i cec que ho dic

i en nafra i sal suporto el cor,

no nat i amb veu d’amor dictada.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 31.10.2015

OFRENA A MARIA       

                        

 

D’un arbre de mar he collit

l’escuma i la flor de migdia

i el fruit delitós, melodia

de l’aigua i del cor enfurit,

 

per dur-te’ls a tu. I, en la nit,

estrelles i noies fan cria

i veles s’esquincen, Maria,

blanquíssimes llunes al pit.

 

Un fruit de la mar, ondulat,

que s’obre, besat, a la boca,

desfent-se en plaer i en suc blau;

 

i un somni d’infant i d’esclat

dolcíssim que, pur, s’equivoca,

i cau al teu cor com un dau.

 

 

La secreta joventut                                                                                      Posat 24.10.2015

IMITACIÓ DE JOAN MARAGALL

 

 

Aquesta platja tan callada

sota la lluna transparent

i aquesta mar endormiscada

besant l’arena resplendent

m’han pres el cor de tal manera

que ara em sortia una altra veu

sense voler-ho, de primera,

tal com surt l’aigua d’una deu.

I jo, cercant la veu més pura

me’n vaig anar cap al passat

com si em perdés a la ventura,

com si volgués restar callat

i no callava, era la dansa

que té una fulla en moviment,

que giravolta i no descansa

des del moment que va amb el vent;

i aquella veu que jo cercava

em va venir sense voler,

em va venir com l’aigua blava

va i ve en el mar, per un no re;