Poesia
En aquest blog apareixen, successivament i de forma relativament aleatòria, els meus poemes, ja siguin publicats en llibre (amb el nom del llibre) o inèdits (amb aquesta indicació) i que possiblement seran publicats ens nous llibres. La data situada a la dreta, després de la paraula Posat (al blog), no té res a veure amb la seva data de elaboració ni de publicació sinó que és la data d’incorporació al blog. La idea central és que la meva poesia es pugui llegir tal com vagi apareixent en aquesta pàgina i també que, en presentar-se en un tempo i en un ordre diferent al dels llibres (és a dir, en un cert desordre degut al meu humor del dia entre altres coses), els poemes ofereixin una lectura diferent i amb més entitat individual.
Jutjo els ocells. Desesperadament.
L’aire del cel m’acusa, amb ells, de viure.
Però ells, absolts, se’n van amb un somriure
volant de mi, desig i estremiment.
(Vibren difunts a dins d’un bes. Dement.
Sedes de mort s’esquincen en reviure.)
Reu d’un delit, contrit de l’aire lliure,
declaro el tendre goig, més gentilment.
Encara es baten, vives, vora el riu,
darreres flors, darreres barricades
en l’aiguafort patètic de l’estiu.
Arbres i ocells es fan l’adéu, lligades
les dolces ànimes, i el Sol somriu
més alt. I un crit: l’enveja de les fades.
La secreta joventut (De Suite de tardor) Posat el 12.08.2023
Esclau amb vives veus, cercant-ne una
que als tendres llunyedars et va cridant:
Sagetes al buirac! Perfecta en cant,
quina és la veu que volarà, com pruna
desfeta als llavis molls? Quina, tot d’una
exactament cenyida, al vent vibrant,
travessarà les neus del cor brillant?
Quina obrirà la nit a la fortuna?
Quina, si Amor és fet sense vedruna,
dominarà les altres sense esforç,
divina ploma voleiant més alta?
I esclava o reina -oh nit!- folla de lluna,
s’adormirà al bressol de tots els cors
-bes entre els besos destruint la galta!
La secreta joventut (De Suite de tardor) Posat el 14.07.2023
FIGURA AMB ARC
del meu país
del meu país
primària Quan els magistrats
en castellà Aplicant les lleis
ho demana Diuen que a l’escola
el vulguin en català
L’ensenyament s’ha de fer
fos millor Si una sola família
la sentència Encara que totes les altres
revocada
Encara que objectivament
un error Encara que no es complís
un país sotmès
Encara que fos
no és un poema
Encara que fos
de lluita pacífica El meu país és
de combat
I això que escric
És un arc
És un cartell
La destrucció Posat 10.06.2023
Diu la cançó: “ Somriu una altra vida
en mons ignots però present al cor?
Nosaltres som la flama, amor que mor,
d’una divina brasa que ens oblida?
Són vetlla i son un somni de mentida
i al fosc del cor s’adorm el somni d’or?
És aquest món florit l’únic tresor
o hi ha una terra eternament florida?”
I ens diu la flor: “Jo sóc la breu penyora
del joc que es juga Primavera endins:
terra, aigua i vent robant, i sol que envida.
I sou com jo, més alts i folls d’aurora,
oh! equívocs animals entre els dofins
que donen al mar blau l’única vida!”
La secreta joventut (De Suite de tardor) Posat 24.04.2023
MITJANIT
Ja no tinc somnis més alts.
La pell és vent a les ales.
Per sota els besos surt sang
i apago la llum dels astres.
Tota la nit surt del cau.
(Alta nit de tres mamelles).
Reposa un pànic suau
com aigua a cada parpella.
Passa un dolor pels carrers.
S’endu les dones fingides.
Fa vuit dies que no sé
quina era la meva amiga.
La nit s’estira al meu llit.
Porto als llavis trenta marques.
Sempre em sento un mal aquí
i abraço una veu sense aire.
La secreta joventut Posat 05.02.2023
POESIA DEL COS
Les teves obres són els cementiris
on l’esperit es podreix com ferralla
d’un rellotge infinit. Encén mil ciris,
trenca els amors de rutina, fes dalla
del teu pensament. No, mai no deliris,
ans pensa qui ets. I, allà on et giris,
mira amb ulls purs. Esclau d’aquesta malla
que tu mateix teixeixes i embolcalla
tot desig, sols tens una arma, la teva
primavera d’infant, la poesia
del cos. Se t’imposa l’instint del foc.
Mira el sol nou que de la mar es lleva,
mira el delit de la nit i del dia
i sobreviu amb les dones i el joc.
La secreta joventut Posat 22.12.2022
EL MEU COS
El meu cos no és un cos, és un espai
que s’obre als somnis, creix i es difumina
o, més intens, es clou i arremolina
al centre geomètric de l’esglai;
és un sinònim d’aquell cos que mai
ningú no ha vist, és un cos que declina
i entre besos d’amor i purpurina
es confon amb els éssers en desmai.
És un desig no nat de l’esperit,
és l’univers tancat en un taüt,
és una estrella colgada al seu clot,
és el mar mut en un got de la nit.
El meu cos té la carn esperitada:
el sexe és l’ànima sacrificada.
La secreta joventut Posat 17.10.2022
PALAU I FABRE
He passat clares nits a la regió deserta
on dormo al mateix llit amb roques i coralls;
fecundaré en la pedra un somni de cristalls
que em té sense descans, totes les nits alerta.
Llançava a mitjanit, vora l’onada incerta,
el semen sense rostre que vesso entre badalls;
conec tots els bordells on ballo lívids balls
fins que una veu amant puríssima em desperta.
Llavors murmuro al vent la màgica promesa
dels llavis orgullosos en somni delirant
al centre de la llum que hi ha en la poesia
-i encara dic renecs sobre una rosa encesa
que muda la paraula en cendra o diamant.
Jo cremo el meu amor en focs de fantasia.
La secreta joventut Posat 09.10.2022
A dins del bosc, jugant amb flors salvatges
-infant del cor, record mai no viscut-
i adormint-se a les herbes, jove i drut
d’una rosa de rou! O en altes platges
d’un bell somni ancorat, popa d’imatges,
vela a la mar de l’Amor –i el cor mut:
D’ on véns, nou nat, al meu rostoll eixut?
On vas, bru i nu, en terra d’esclavatges?
O ets tu l’esclau d’esclaus, qui no es deslliura.
Qui resta en els grillons si, encadenat,
encara canta el mar, un home, un cuc?
Tu tries, entre esclaus, el dolor lliure.
No tens senyor, és amant: La Llibertat
de tots que et xarpa –ai, daina!- com el duc.
La secreta joventut (De Suite de tardor) Posat 07.08.2022
Futur de cants! Mentre la Terra gira
i l’alba cerca l’alba pels camins,
mentre la nit embolca el fred per dins
i el fred comença si la nit sospira
-tremint a mitjanit, daurada vira
llançada a l’airecel, cel de robins,
cançó de l’alba viva nit endins,
qui et canta sense ocells? I qui t’inspira?
T’escolto... Dius: “Demà el món serà blau.
I lliure el meu país, i blau sagrat.”
Les flors, d’un cop de falç, totes mirant-te:
Ai, Llibertat! Dins el bosc hi ha un esclau
-segant flors de futur, bell i amagat-
que fa volar els ocells i, dolç, et canta.
La secreta joventut (De Suite de tardor) Posat 23.05.2022
Suport o nosa? No heu vist mai un cec
que guaita al cel i amb el bastó somia?
Tustant... I el blanc bastó, qui no diria
que és, somni, un coll de cigne sense bec?
Si és jove i riu i beu, no cau al rec
quan embriac se’n torna -amb dona o guia.
Si és vell i pobre i sol, com cada dia,
somia amb el bastó i diu un renec.
Somia el món tustant-lo lentament,
fagot de jazz en cada cos que pensa
-i amb el bastó rompent la melodia.
Ah! Si sabés obrir els ulls dolçament!
Fóra nosa el bastó que ara el defensa
del món. I més: Que amb ell també el somia.
La secreta joventut (De Suite de tardor) Posat 01.04.2022
Amb els cossos lligats, amants, sou morts
en joia i abandó i excés de vida!
D’aquest repòs, una ànima ferida
us fuig del cos, cap a invisibles nords.
I us deixa sols, alliberant les sorts,
els cossos sense alè i la pell junyida,
purs animals feliços, sense brida
-l’ànima enllà, lligada amb els vents forts.
Lliures i morts! La gleva viva us crida,
la rel s’entortolliga als vostres pits,
la flor a la boca, roja, us desencanta
de tot dolor i, encara més cenyida,
la Primavera us vetlla el cor: De nits
la Terra plora en una font que us canta.
La secreta joventut (De Suite de tardor) Posat 23.01.2022
Feliços dons! Les mans i els ulls i els pits,
la testa amb els cabells i els ventre nu,
els llavis les espatlles -i el cor bru,
colgat a dins dels somnis i les nits.
El cor, el rostre, el capciró dels dits!
Els flancs amb lluna i aigua -llacs on lluu
l’espasa- el tors de flames i, més dur,
el membre dolç i el lotus dels sentits.
Els breus turmells i el pubis alt, daurat,
els braços i les cames en combat,
els colzes i els genolls en rebel·lia,
les anques en parèntesi potent,
la pell en flor cerclant el pensament
-oh! els besos destruint la poesia!
La secreta joventut (De Suite de tardor) Posat 15.11.2021
Lliure de goig, la rica fulla cau,
furt de l’estiu, l’Agost s’entortolliga
encara als braços nus. Somriu la figa
morent, oferta als dits: -Qui no es complau
en el darrer martiri? El cel és blau!
Tot crema endins i als ulls. Una formiga
s’enfila pels instints fins a la piga
daurada, arran del cor. Ah! Vent esclau,
tarda fadada en forma de presó!
On són els animals de cossos purs?
Exteriors i savis! Com el curs
dels dies i l’amor -i amb gran raó-
se’n van, irats, ocells del Nord al Sud.
Jutge sofrent, els miro lliures, mut.
La secreta joventut (De Suite de tardor) Posat 17.09.2021
LA CULPA
Donar la culpa als polítics
és políticament correcte
saben que va amb l’ofici
i no et faran gaire cas
però donar-la als electors
ho torna tot més difícil
els polítics s’enfaden molt
perquè dónes la culpa al poble
de fet són els seus votants
i fan veure que s’enfaden
és tan sols la seva manera
de donar-te la culpa a tu
però confonen dos conceptes
que no s’assemblen gens
que acceptis el resultat
com a demòcrata que ets
i que et creguis que els votants
tenen raó per majoria
perquè no estic disposat
a relativitzar totes les coses
i si tu no t’ho mires així
ves que et podria passar
que si aneu a votar el concert
que s’ha de fer en una vetllada
entre uns lieder de Schubert
o un concert de la Pantoja*
a molts pobles d’Espanya
sortirà guanyant la Pantoja
et tocarà escoltar la Pantoja
que a tu no t’agrada gens
i no tindria cap importància
per una nit de concert
perquè fins i tot jo mateix
em divertiria d’alguna manera
si no fos que és un altre mal
que fa plorar la criatura
i es que, encara que s’adonen
que són dues coses diferents,
la majoria, al poble, sempre escullen
allò que creuen que és millor.
*Amb les meves disculpes necessàries a Isabel Pantoja
La destrucció Posat 12.07.2021
NOCTÀMBUL
Una dolça follia em pren els ulls
si miro la claror de les finestres,
carrers de la ciutat il·luminada,
fanals patètics a totes les ànimes.
És la ciutat sagrada de les llums,
amb un deliri de balcons salvatges,
escales melancòliques i cúpules
que brillen sota els astres posseïts.
Encesos contrallums de catedral
i cantonades de perfil frenètic,
domini de les pedres i dels núvols
sobre els solemnes moviments del cor.
Jo habito a la ciutat dels esperits
-ramificat plaer dels nervis foscos-
camino entre els amants i les estrelles
i sento sota el cos les clavegueres.
La secreta joventut Posat 17.03.2021
SILENCI
Escolta el gran silenci, no diguis res de nou
que no sigui primer silenci o melodia,
les estrelles somriuen a l’univers que es mou
sense un home que ho mani, potser un home voldria
atreure els daus dels déus i oblidaria el rou
que mai no dóna guanys sota la llum del dia,
potser, fugint d’un brau, el mudaria en bou
que llaura un camp de morts, botxí de l’alegria.
Escolta vora el mar la veu que mai no s’ou,
la profunda raó que han de tenir les ones
per inundar la platja que sempre espera morta,
el gran delit del mar per sota l’enrenou
que fan els crits dels nàufrags, les músiques pregones
que l’oïda no sent, només l’ànima forta.
La secreta joventut Posat 15.01.2021
NO ESCRIURÉ MÉS DE MI...
No escriuré més de mi
Només de tu
I dels cabells que et deslligues lleument
Nodriré el vers dels teus ull i del vent
El meu amor serà l’estel que lluu
I toca aquest sonet d’encantament
Restaré sol
No comprendrà ningú
Que sigui el meu desig tan lliure i nu
No deixaré al poema un sol lament
Així lligat el cor i encès l’accent
No vindrà mai la nit al meu sonet
Ni es desfarà l’encís ni la tortura
Cada vespre hi haurà un núvol fervent
Que em recordi el teu cos
Però la set
Sense aigua i sense tu serà més pura.
La secreta joventut Posat 06.12.2020
IDIL·LI
Cull del meu cos el cor com una gla,
obre’l pel mig i menja’n cada dia,
nodreix el teu amor amb aquest pa
i després plora’m amb malenconia;
Jo seré viu al teu racó més bla
i a dintre teu diré una Avemaria;
el meu cos mort, si vols, el pots besar
però amb esment -o ressuscitaria.
Dóna’m, llavors, més lentament el cos:
deixa’t morir; si viva ets massa bella
morta seràs per sempre més donzella;
jo em menjaré el teu cor sense repòs;
nodriré el meu amor amb foc i mel;
serem dos morts feliços sota el cel.
La secreta joventut Posat 08.08.2020
PRIMAVERA
Riuen tots els camins, mai res no es cansa
de viure sense pressa al raig del sol;
les cançons dels ocells més alts i lliures
són les llavors del cor i del desig.
Els dies tenen llum a les entranyes
i a dins de cada cosa hi ha un colom;
jo em perdo rere un vol de papallones
amb una por lleugera dels destins.
Floreix la nit vermella a les roselles
i deixa els tendres camps il·luminats;
les noies tenen flors més amagades
i en porten d’altres a sobre els vestits.
Puja un deliri per l’arrel dels arbres
i tot sospira com un pit al cel;
jo em perdo entre les branques tremoloses
amb una por secreta de morir.
La secreta joventut Posat 28.06.2020
DIAMANTS
Els besos dels amants
són de pedra i de foc,
la flama és or i el roc
és llum de diamants;
els besos són infants
que viuen massa poc,
àngels que cerquen lloc
a l’infern dels humans.
Cada bes l’enderroc
de la Verge i dels Sants.
La secreta joventut Posat 18.06.2020
PETIT POEMA DE DOL
L'endemà de la mort del meu estimat amic
Francesc Gusi (Quico). En homenatge.
Et recordo al meu costat,
somrient, baixant la Rambla,
potser seria un Sant Jordi,
potser un dia sense data
que ara em cau al pensament.
Érem tots dos jovenets,
només recordo que anàvem
molt de pressa, somrients,
i amb el matí a la mirada.
Fa molts anys, com si fos ara.
I ara mateix tu no hi ets,
no hi ets des d’ahir a la tarda
que te’n vas anar tot sol,
tot sol i emportant-te l’ànima
per la llum enlluernada
com si anessis més enllà,
més enllà... i no tornaves.
Vas viure ple de sentit
(la vida més delicada)
amb l’Amor lligat als ulls
però amb les mans deslligades
per poder-se barallar
amb aquell Humor tan fi
que venia i se n’anava
i feia tres tombarelles
damunt de la sobretaula.
Ser amic teu era de gala.
Llàstima de no tenir-te,
llàstima del temps perdut,
del camí sense tornada.
Ara ets lluny, amic Francesc,
de cop t’has allunyat massa
i ja no podràs somriure
com somreies, com a casa.
Hauràs de somriure al vent,
hauràs de somriure a l’alba
que esclata cada matí
i que baixa per la Rambla.
Somriuràs en els ocells,
en les flors i en el perfum
de cada ràfega d’aire.
Per Sant Jordi somriuràs
vagarejant com un àngel
com quan eres jovenet
entre llibres i parades,
tothom veurà que ets allí
parlant amb els teus amics
i perdut entre mirades,
somriuràs a cada bes
en les roses regalades
i a la nit consolaràs
una rosa abandonada.
Viuràs en la bona gent.
Viuràs en totes les paus
i justícies guanyades.
Viuràs en l’orgull dels teus.
Viuràs despert en nosaltres.
Inèdit Posat 08.05.2020
CONTACTE
He vist un home amb els cabells del vent i de la mar
A dintre del seu pit hi havia un cavall i una flauta
Tenia les mans més obertes que els dies i que els ulls
I a cada pas li naixia una flor a la sabata
D’estatura regular més aviat alt i baix
I el cor no presentava especials característiques
El seu gest era normal i duia un vestit corrent
L’ànima de blue-jeans i una camisa de brisa
Declarava un mal ofici que no donava el sou
I des de llavors que feia hores a les màquines
Semblava catedràtic i obrer d’arquitectura
O funcionari que plega amb les mans a les butxaques
Tenia la veu més baixa que el vol de les gavines
I si es tracta d’un amor se li glaçava el rostre
Però a l’hivern s’abrigaria amb una pell de carícies
I tot el cos se li omplia de cants i d’agonies
L’he mirat tan endintre que li he sentit el cor
Li he demanat un ramell de cançons i de faules
I m’ha donat un pedra que sempre em cau a terra
I m’ha dit quatre coses que em vull fer un tatuatge
La secreta joventut Posat 28.04.2020
PICASSO
Mireu aquest poema escandalós
que arrenca els ulls del cos amb una urpada
sense un sol mot que apagui la consciència
ni una papallona amagada al sexe.
Mireu, mireu com trenca les corol·les
i baixa fins al ventre de la planta.
Que mireu com insulta les roselles
que tanquen el vermell sense victòria.
Lladre de grocs, de blaus i de magranes
fa viure una bèstia de colors
en lloc d’un home viu -i és més humana.
(De nits la potència dels cavalls
galopa per la mar desesperada)
Mireu, mireu la boca de la gana.
La secreta joventut Posat 22.03.2020
CONQUESTA
La penjo d’un somriure com un cranc
que ignora el llaç vora la mar que calla
i a poc a poc -de nit- amb la navalla
començo a obrir-li al cor un esvoranc.
Gelós de posseir tota la sang
mossego sense límit ni deixalla
i embolco amb lli de besos la mortalla
lentíssima d’amor que faig de franc.
Després, molt morta, blanca i ombrejada,
la miro al meu costat com qui no vol
i porta tot l’amor a la figura;
inflat amb defallença inesperada
un àngel maleït emprèn el vol
i deixa entre els llençols la carn més pura.
La secreta joventut Posat 25.02.2020
CANÇÓ DE BRESSOL
Per a l'Àngels
Els àngels neixen al teu cos
i els déus envegen el teu nom;
en dolça pau s'adorm el món
quan als meus braços tu t'adorms.
La secreta joventut Posat 07.01.2020
TRISTESA
Jo he sentit la tristesa dels seus ulls sense rosa,
un ulls sobre la terra calladament posats
on vola l’enyorança com per la llum l’alosa,
uns ulls que sobreviuen només de mort voltats.
Si jo veiés, enmig de tanta alegre nosa,
aquells ulls tenebrosos cap a l’amor girats,
oblidaria el cel, la llum, qualsevol cosa
per les mirades mortes en una nit d’esclats.
Seria un ideal diàleg per les ombres
d’aquells ulls i els meus ulls en gran dolor platònic
sobre un espai visual de llamps esmorteïts,
i en un desesperat desig d’amor sincrònic
per les ninetes blanques on foren infinits
es mirarien a les últimes penombres.
La secreta joventut Posat 24.12.2019
MEDITACIÓ
Passa la meva vida
Com una perfecta flor moribunda
Que coneix l’harmonia del cel d’estiu
I cau sense crits al sol
Només sóc una vela en el ponent
Que té la brisa al cor
Quan floreixen les nits del mar
I l’ombra és vençuda per l’ombra
Sobre els llavis dels morts
Faig les cançons als besos del futur
Com lliris resistents
Que aturin l’aire a les portes obertes
Els dies passen com llamps senzills
De la nit infinita
Però la distància és més gran en l’amor
Que en l’espai i en el temps.
La secreta joventut Posat 24.11.2019
CASINO
Negre o roig? És el joc. I jugo més.
Jugar fins que la nit s’enfonsi al mar
i encara més, jugar com un avar
del joc i del delit, del foc i el bes.
Jugar amb els mots i els fets. Sense diners.
Si es guanya o perd la vida el joc és car.
Jugar amb un cos d’amor: cor a l’atzar.
El premi és sempre joc, joc en excés.
Perdre anell i esperit, amant o amic,
quan tot no s’ha perdut, que el cor mai no
podrà, indolent, perdre aquest cant de ric.
Guanyar el delit, només guanyar el sentit
del mateix joc, la vella passió
de viure i perdre, amb la ruleta al pit.
La secreta joventut Posat 30.10.2019
LA PUA
Quan jo era infant, de nit
-cançó que tot ho amara-
escoltava una clara
música d’infinit;
despert o bé adormit
i pur, amb joia avara
oïa la gatzara
que em feia l’esperit.
Després, l’amor. I ara
la pua dins el pit.
La secreta joventut Posat 11.10.2019
ULLS
Doneu-me uns ulls d’ infant amb les parpelles closes
i un somni a dins dels ulls, un somni d’ancià
que ha vist la llum del cor i encara vol mirar
l’esclat senzill del sol, la llum sobre les coses;
encara uns ulls tancats, uns ulls entre rescloses
on la llum s’extraviï com tacte d’ una mà,
que lentament estima un cos i vol, en va,
descobrir el gran secret, el foc entre les roses.
Després uns ulls que s’obrin a poc a poc al món
com els ulls d’un infant de pit que somniava
i mai no ha vist un món que en el seu cor no fos,
uns ulls sota aquest cel il·luminat que es fon
dintre la nit total, com una eterna cava
on madura la llum d’un sol petit i ros.
La secreta joventut Posat 31.06.2019
ADOLESCENT
S’alimenta de llum, immòbil a la sorra
que crema sota el sol sense saber res més,
només somriu al vent que tot record esborra
vora un desig feliç, intensa com el bes
infinit de la mar. La vida torna a córrer
per cada somni inútil, i el cor, com si ho sabés
batega amb melangia d’ocell entre la borra
d’un niu obert als núvols i al delitós excés
dels dies lluminosos vora la mar guarnida.
Passen gavines baixes com àngels estivals
i fan solemnes ombres damunt l’estesa d’or
que la té en el seu si, a la platja adormida,
com un somni entre el cel i els foscos minerals,
com un somni entre els déus i el meu voluble cor.
La secreta joventut Posat 29.05.2019
LA VIDA DELS SENTITS
Si no fos per l’amor fóra tan fàcil
tot: nedar per la vida com els peixos
per la mar, somniar una noia gràcil
i verge de paraules... Però als eixos
del meu cor, la melodia sagrada
que traspua la pell, més dolorida,
la primera coloma enfervorida,
d’on ve, on va tan pura i esverada?
Què tem la sang, la carn esperitada,
que mai no s’abandona al viu plaer
de confondre desig i criatura?
I cerco per l’amor, il·luminada,
la vida dels sentits, ja peix i esquer
confosos en la lliure desventura.
La secreta joventut Posat 16.03.2019
RESPIRACIÓ
Inspiro el món: les flors són brases vives,
les cases són de foc rere els maons,
els núvols s’incendien als balcons
i l’aire crema llavis i genives.
Però a les platges fondes, sensitives,
alvèols sangonosos i racons
secrets del cos, comencen les cançons
que abans foren delit, roses altives.
I espiro -expiro- lentament el cant,
rosada cendra viva dels pulmons,
crepuscle d’un amor que s’abrusava.
Quan s’alça el sol admiro, pur Llevant,
l’escala en arc de foc, graus i graons,
i el meu cor, post, recorda que brillava.
La secreta joventut Posat 25.02.2019
PETITA MORT
Passa l’amor, escuma posseïda,
rosella pura-sang, delit d’un déu
que s’acompassa amb melodia lleu
amb el desig del cos, copa de vida.
Passa l’amor i esclata, enfervorida,
la terra. I l’aigua i l’aire i el cos meu.
Nua, la mort em besa i era breu.
Era de foc l’estrella. I la ferida.
I era de carn el goig. I la llum era
blava de cel i vent i ànima als ulls,
lleugera com un bes a la pell rosa.
Passa l’ amor i, viu, no tinc espera.
I espero amb tot el cos -oh el cor, els ulls!-
una i una altra mort, com qui no gosa.
La secreta joventut Posat 05.02.2019
LA IL·LUSIÓ
Ells la volen
i no saben
que amagada
viu amb mi,
si em registren
no la troben,
la tinc sota
del coixí.
Jo la miro,
li dic coses
i l’estimo
sense fi,
la vull veure
cada dia,
cada vespre
vull sentir
la pell fosca,
cisellada,
impossible
de fingir,
eixugar-li
la rosada
més lleugera
del matí
i saber-la
cadenada
però lliure
de fugir.
Si em deixava,
jo sense ella
semblaria
sense mi,
i ja sempre
s’alçaria
a la vora
del camí
una absència
dolorosa,
una fulla
d’espasí,
una daga
segadora
que m’havia
de ferir.
No hi hauria
matinades
que tinguessin
l’aire fi,
no hi hauria
més rosades,
no hi hauria
mig matí,
no hi hauria
les aloses
que hi volien
presumir;
no hi hauria
brises dolces,
no hi hauria
mai garbí,
no hi hauria
migdiades
amb sol tebi
per sofrir,
no hi hauria
vespres càlids
amb la lluna
de carmí.
I si alçaves
la mirada
que pregunta
pel destí,
en el vidre
de la vida
sols veuries
reflectir
(rostre pàl·lid
d’alabastre,
cabells grisos
de setí)
una vida
sense vida
que es volia
consumir,
una roca
desbastada,
una pedra
de molí
que pot caure
desesmada
sobre un riure
cristal·lí
o amenaça
mig tombada
unes roses
al jardí.
Però si ella
mai no em deixa
i m’estima
com ahir,
passa l’aire,
passa el dia
i no em canso
d’envellir;
una mica,
mica d’aire
i ja és aire
de garbí,
unes gotes
de rosada
i tot sembla
d’organdí.
Ells la volen,
i no saben
que amagada
viu amb mi,
si em registren
no la troben
i no em poden
destruir.
La destrucció Posat 21.12.2018
PORTA
Hi ha una porta tancada amb pany i clau,
ningú no sap d’un déu o d’un manyà
que l’obri lentament sota el cel blau
i ens deixi veure un món de més enllà.
Davant d’aquesta porta no hi ha pau,
només hi ha el pas del temps sota el cel clar
i la tortura del vespre que cau
sobre la terra com si fos quitrà.
Després torna la nit al fons dels cossos,
es va enfosquint la vida al moll dels ossos
i la porta ningú no l’obrirà;
vindrà el nou sol sota la volta closa,
s’encendrà el món amb voluntat de rosa
i ens mirarem mentre ens guanyem el pa.
La secreta joventut Posat 10.10.2018
BALCÓ
Una cançó secreta passa pel meu balcó
i em fa sortir de nits a oir-ne la tonada;
mai no la puc aprendre ni escoltar-la millor
i la música llisca, se’n va per la ventada
com una pols més fina als ulls de tot minyó
que mira a l’infinit -oh!, si és de matinada
i el cel encara enyora el sol a l’horitzó
i una tórtora es mou a sota l’estelada!
Tot és inici pur al raig de cada estrella,
tot és començament de camins i d’ocells
que travessen l’espai, com la música, lliure.
Tot és presó de llum, concisa meravella
que esperen els meus ulls... Al balcó de clavells
s’esmuny una cançó que mai no puc escriure.
La secreta joventut Posat 05.08.2018
NO VULGUIS ALTRA VIDA...
No vulguis altra vida que la breu
I lenta estada entre els núvols i els rocs
No hi ha més dies ni colors ni llocs
Que els que ara veus encendre’s sota el lleu
Sacrifici del sol
Deixa els sentits
Embriagar-se a poc a poc de cel
Somnia sense pressa i fes arrel
En l’estrany món que tens al cap dels dits
No oblidis mai el verd dels prats ni el vent
I si n’ets lluny
Dibuixa’ls a la pols
O pinta’ls en els cossos que has besat
Si ets mariner i el teu mar és absent
Arrenca de la terra el fruit més dolç
I xucla el mar que hi canta empresonat.
La secreta joventut Posat 30.03.2018
EL PARADÍS PERDUT
Si tot és poc, si tot és enyorança
d’un altre món on no hi ha oblit de res,
per què sacrificar un desig encès?
Quin àngel equilibra la balança?
Jo vull el goig d’una magrana esparsa
que s’obre sota el sol i cau de pes,
m’ajec sobre la terra i resto il·lès
del cel i de l’infern en destriar-se.
Beso pomes de llum, cullo les prunes
que encara mai ningú no ha prohibit,
furgo el poder fins a encetar-me el dit,
cremo el meu cos en un amor petit:
cada pell és la pell de l’infinit
i qui sap si hi ha foc sota les runes.
La secreta joventut Posat 14.01.2018
RECORDS DE LA PÀTRIA
Feia una nit tan negra, a Cheverny,
que un home amb els ulls foscos de llorer
podia ser del Sud. Sí. I em digué
que de petit, a Espanya, va sofrir
una guerra de faula i escarment.
Era un nen, a Algesires, de tres anys.
Contava a les tres copes els seus guanys.
I recordava, insomne, aquell moment
que el despertaren uns cops de fusell
a la porta de casa. I va sortir
el pare, vigorós, i no tornà.
La mare, un any després, es veu que anà
a cercar-lo entre flors, rere un ocell.
Perquè eren comunistes, em digué.
Però ell, després, infant avar del joc,
anava amb els companys vora el Passeig
a veure com mataven. Capots verds,
amb difícils barrets. I deien: foc!
Les veles eren blanques sobre el mar.
Ja sempre fugiria d’aquell lloc.
La secreta joventut Posat 18.12.2017
TORNA L’ACER...
Torna l’acer
De nou s’encén la pua
Clavada a cada flor
L’aire brillant
Que sega l’or dels ulls a cada infant
(I el meu petit amor que tot ho nua
Amb un desig de pau i d’ombra clara)
Però és infern
I al món mai no floreix
La rosa viva de la pau
A l’eix
D’aquest planeta plora i riu en rara
Desesperació un exèrcit vell
Els soldats han vençut la primavera
I els arbres no són arbres
Són fusells
Cada brot és un tret
Somnis i ocells
Són apuntats al cap i per darrera
(Només d’això em distreu la teva pell).
La secreta joventut Posat 12.12.2017
SONET DE LA COMPLEXITAT HISTÒRICA AMB ESTRAMBOT
Espanya contra Catalunya és el títol d’un simposi
que ha estat organitzat per historiadors catalans
i que ha fet enfadar molts espanyols,
potser perquè a la inversa seria com un acudit.
Però alguns altres historiadors catalans
també han dit que aquest títol no és adequat,
que no està d’acord amb la història
i que tot és més complex d’explicar.
I ho diuen després d’uns quatre-cents anys
d’agressions documentades pels mateixos historiadors
i de brutals destruccions realitzades amb èxit.
Per tant, el títol és prou correcte i els altres historiadors
també tenen relativament raó, sempre és veritat que la història
és més complexa i, per aquest mateix fet, ho diuen els unionistes.
(I també ho diuen tres o quatre esclaus
que volen ser tan políticament correctes
que mai no aconseguiran la llibertat).
La destrucció Posat 21.11.2018
LA CALAVERA D’OLIVARES
Com que ho han fet en pau, en democràcia
i en bonança, sabem que hi tornaran
i els hem de vèncer pacíficament
perquè no ens puguin destruir mai més.
Si no és així, ells esperen i ells ho saben,
saben que són molts més, que hi tornaran,
que hi tornaran de nou per acabar
amb una nosa que ja els dura segles.
Només que ara és molt tard i els costa més
perquè hi ha lleis internacionals
que ens protegeixen com ho fa un paraigua
enmig d’aquesta gran calamarsada.
Però és ple de forats, hi passaran
com hi passen caient les gotes d’aigua,
seguit, seguit... de pressa o lentament
i amb líquid demogràfic que ens inunda.
La destrucció Posat 22.10.2017
EL BOSC
Si escolto, lluny, remors d’una sardana
tinc pensaments que no tenia mai
i, si la veig, fugaç com un desmai
que tot d’una s’exalta i s’encomana
de braç a braç i roda per l’espai,
hi veig foc nou a dins de la rotllana
de mans amunt, alçades en barana
d’anells i protegint-me d’un esglai.
El feble es torna fort quan s’amenaça
i encara es fa més fort quan s’amenaça
per no res. Han tornat música i dansa
amb un esclat que no era d’enyorança,
però en el cor s’amaga el gran neguit
que no fos d’enyorança tot seguit.
I quan s’esgargamella la tenora
i sobrevola els braços més alçats,
torna un alè que ve del fons dels prats,
que ve del fons d’un home que s’ancora
en el record dels prats i la tenora,
en el record dels ulls enfinestrats
entre les noies i aquell verd dels prats,
fora ciutat, a l’aire que enamora.
El goig que era tan viu, ara és aquí
i es gronxa endormiscat al balancí
que volen estellar, que encara oscil·la
i des d’un altre temps tot ho vigila.
Jo que no sóc amic d’aquestes coses,
perquè sento al meu pit aquestes noses?
I ara m’he de respondre a mi mateix,
perquè ningú per mi no respondria
i podria semblar malenconia
o un sentiment antic que ara reneix;
i no ho és gens, és el lligam del feix
d’alguns dels pensaments que cada dia
s’apleguen arborats mentre fan via
cap al futur, el vímet que els cenyeix.
Res no es pot perdre si és lligat amb llaços
que són tan lliures com les mans i els braços
i s’alcen amb la música brillant;
però si un branquilló del feix s’esqueixa,
és la cintura de l’avet que es queixa
i l’ànima del bosc va bruelant.
La destrucció Posat 25.09.2017
ELLS
Aquest poema que ara escric
ja ningú d’ells no el pot sentir
i com que ho sé m’ho faig venir
bé, i escric sols per als d’aquí.
I abans mai no era tan prudent
quan m’acarava amb el paper
perquè ara, més que mai, ja sé
que escric de cara i contra el vent.
I, dels d’aquí, no penso en tots,
n’hi ha molts d’aquí que són amb mi
i molts d’aquí que són amb ells,
que són amb ells i que són sords.
I no és que vulgui dividir,
no puc escriure res per a ells.
DIVISIÓ
Sempre ens acusen de voler
dividir la societat,
i no ho escric per a ells, perquè
ara ja no em senten i sé
que ho continuaran dient,
sinó només per a nosaltres.
No parlen de divisió
sempre que ens deixem destruir
sense queixar-nos, com si fos
no dividir aquest destruir-nos;
però si ens volem construir,
en moure un dit, ja dividim.
I els hem de donar la raó
que, en part, ells tenen: dividim,
però no la societat
sinó que ens anem separant
de la gran aura del cadàver.
La destrucció Posat 14.09.2017
RAP DEL ROSTIT
Un dia que a un reu
l’anaven matant
rostint-lo a foc lent
i ell feia ai, ai, ai!,
a la mitjanit
un tinent que no
podia dormir
li va dir al botxí
que ho deixés de fer
i que l’ofegués;
però el bon botxí
volia complir
amb el seu mandat
i va dir al rostit
que no cridés tant,
que no estava bé
de gemegar així,
no tan sols per ell
sinó pels veïns
que volen dormir;
i com que el rostit
no li va fer cas
i anava cridant
sempre igual o més,
va creure adient
embotir-li un tronc
ben endins del coll,
fins que aquella veu
no fos de tenor
ni fos de ningú,
per fer-lo acabar
de rostir a foc lent
mentre era ben viu
sense discutir,
sense molestar.
I així tot va anar
bé per a tothom:
bé per al botxí
que així va complir,
bé per al rostit
que així es va morir,
bé per als veïns,
que varen dormir.
LA CONQUESTA
Tothom sap que en Bartolomé
de las Casas, que ho va veure,
va descriure moltes més coses
d’una infinita atrocitat
apart d’aquesta dels rostits,
que no era un, que n’eren molts,
i que jo he explicat amb llicències.
Això que he dit passava a l’illa
La Española i, en essència,
és veritat gairebé tot.
Llavors es feia impunement
i no és que ho fessin només ells;
però ens podem sentir orgullosos
d’haver viscut al seu costat,
d’haver resistit fins aquí
i que sols sigui una metàfora
d’allò que ens volen fer a nosaltres.
LA BONA EDUCACIÓ
Allò que mai no va passar,
el fet que és fals, que no pot ser
perquè sóc jo qui s’ho ha inventat,
és que el botxí demani al reu
que es va rostint a foc ben lent,
només que deixi de cridar
per ser educat, per ser com cal;
i allò que mai no va passar,
allò que és clar que no pot ser,
ara ho veiem cada matí
si repassem tan sols els fulls
dels seus diaris del govern,
on sempre es queixen que cridem
mentre per sota ens van rostint;
i no sabem si, al capdavall,
ens deixaran sense diners
i ens mataran d’un simple ofec
per acabar amb els nostres crits
o ens rostiran fins al punt d’or
i amb troncs posats a dins del coll
perquè els deixem dormir tranquils.
La destrucció Posat 25.08.2017
SONET DE LA COLÒNIA D’ULTRAMAR *
A la colònia tothom treballa
com si mai res no passés
perquè els oprimits callen
i no tenen prou força
i quan es vol emancipar
apareixen els ocupants i els botiflers
i diuen que no pot ser
per qualsevol raó, però no pot ser
al final sempre hi ha dos bàndols
no n’hi ha tres ni quatre
sempre hi ha només dos bàndols
i els unionistes per més raonables que siguin
sempre acaben donant la raó als ocupants
i, si guanyen, acaben guanyant els ocupants.
*Es evident que Catalunya no és una colònia com, per exemple, les colònies que es van emancipar durant el segle XIX. Però els qui volen impedir per la força el dret d’autodeterminació de Catalunya, quan demana exercir-lo la gran majoria de la població, es converteixen automàticament en una nova versió dels ocupants.
La destrucció Posat 10.06.2017
XINESA
Tic-tac. Rellotge, fosca i rossinyol,
el vespre es posa al cor, passa la nit...
A poc a poc es lleva un ventijol
i l’alba ja desvetlla el món guarnit.
Puja la llum i el migdia no em dol,
que el cel és blau i bressa l’esperit
i el sol, més alt, s’adorm en el bressol.
Però la tarda és plena de neguit
i al meu jardí una fulla pren el vol
captiva de la brisa i del delit
de dansa. Lluna roja. Un borrissol
d’estrelles inaugura l’infinit...
Tic-tac. Passa la nit, tot mor i el sol
encara brilla en el meu cor petit.
La secreta joventut Posat 02.04.2017
ELS TORTURATS
Un àngel maleït que persevera
em furga el fons dels ulls amb un bastó
fins que m’encerta el nervi del dolor
i em penso que la nit es desespera.
La nit és una nit que s’esparvera
i jo, que em torno boig en un racó,
engego al cel bombolles de sabó
i amago un raig de sol a la pitrera.
Recompto les estrelles per darrera
i canto un xiscle amb lletra de cançó
per encisar la vida riallera;
però la mort domina la frontera
que hi ha entre l’infinit i l’horitzó
i resto condemnat a la barrera.
La secreta joventut Posat 25.02.2017
DESTRUCCIÓ DEL RECORD
Faria un tendre munt dels meus records més bells
i els cremaria al cel en una breu fogata,
cremaria els camins, els besos i els ocells
que van saltar per dins de la primera mata.
No deixaria res al meu cervell eixut
que no fos una nit deserta d’abraçades,
no tindria passat que no fos temps viscut
entre somnis de llum i falses llambregades.
Oblidaria un cel que em va ferir de blau
i em va deixar sofrir voltat de primavera,
oblidaria un temps de sol i sang suau
vora el desig d’un camp i el crit d’una cirera.
Res no em fóra perdut, no res guanyat alhora
per fer-ne una altra perla del meu destí de pols,
només m’abelliria el vent que fa a la vora
dels rius que no recorden si el curs era més dolç.
La secreta joventut Posat 04.02.2017
La Terra plora en fonts de primavera
i, a la tardor, somriu en els pollancs;
no heu vist plorar el infants, roses als brancs,
somriure tots els vells a la vorera?
La Terra desvalguda, en lenta espera,
de fulles desolades vora els bancs,
somriu quan els amants fan esvorancs
en el seu cor, amb una sang lleugera.
Riu, Terra, riu! Que la tardor s’esvera
dels besos i els cavalls en llibertat
a dins del bosc jugant-se la cintura.
Ja has plorat prou! Mira la flor primera
encesa al llavis dels amants, i al grat
del vent, les fulles d’or i la vellura.
La secreta joventut Posat 23.12.2016
DIVORCI
Ho hem provat tot i s’ha acabat
ara parlem d’una altra cosa
encara no ens ho sabem explicar
però el fet és que s’ha acabat
i que han calgut més de trenta anys
per acabar de perdre l’alè
per aprendre que tots els pactes
eren només per destruir-nos
per acabar-nos de destruir
una mica més civilitzadament
i llavors d’una manera inesperada
com passa sempre a la vida
ve un dia que tot s’ha acabat
sense poder donar-ne la raó
només dir coses aproximades
per explicar allò que és ben clar
i que només sabem que s’ha acabat
perquè és així, com el passat.
La destrucció Posat 26.11.2016
LA INVITACIÓ DEL POETA
Toca el meu cos. Veuràs que sóc de pell.
Ja no tinc nervis, ossos, carn ni sang.
Un somni tremolós em fa més vell
i un déu em crema els ulls. La resta és fang
que cada nit s’ adorm en desgavell.
No tinguis por. Contempla l’esvoranc
que tinc a dins del cor, és negre i bell.
Dóna’m la mà i admira el clar barranc
profund, arran dels llavis. Cap ocell,
ni arbre ni flor -desert, res no hi viuria.
Vindràs on m’extravio, dia a dia,
cercant mots d’or -arena del cervell
que el vent arremolina i esgarria,
amb brúixola d’amor i poesia.
La secreta joventut Posat 09.11.2016
La Terra gira entre astres somnolents,
baldufa viva al blau mosaic del cel,
i deixa un rastre -oh! besos, pensaments!-
de roses foses i de fosca mel.
Nosaltres no sabem -amants dements-
d’on ve ni on va, tan blava, ni quin zel
la fa brunzir entre mons indiferents
i ens arraulim al sexe d’un estel.
D’allí xuclem la mel, la llet divina,
remei de foc en una nit de glaç,
i ens perseguim la flor i la cabellera.
Mentre la Terra gira, dansarina,
la testa a la tardor -roses al llaç
proclamen, nuca en flor, la primavera.
La secreta joventut Posat 21.10.2016
POEMA SENSE ESTIL
Un poeta rebel, com n’hi ha pocs a Catalunya
D’aquell llinatge noble que és el casal dels reis
Però amb un darrer cognom de menestral
I que volia ser a prop del poble menut
Ja fa molts anys que ens deia que Picasso
Era com era, perquè passava per aquí
I deia que érem un poble sense estil
Orfes d’estil, d’un estil que fos el propi
Condemnats sempre a cercar-lo de bell nou
Com Prometeu i Sísif tots dos junts
Confosos els treballs de l’un i l’altre
Amb tants d’estils que manegàvem
I ho vam fer perquè ens volíem cercadors
De veritats lleugeres i amagades
Que es confonien amb veritats constants
I perquè el foc massa vegades s’apagava
I un cop la clau de volta ja era alçada
Encara era la pedra que podia passar avall
I tot ens feia ser com som, diversos
Perquè ho havíem de ser amb els qui venien
I duien la il·lusió al cor, als ulls i als braços
Comprendre era el sentit, el foc, la pedra i l’estelada
Aquest era el secret, la clau de volta
No tenir un estil, tenir-ne molts.
La destrucció Posat 26.09.2016
ERUDIT
Herba de mar. Foc, aigua i herba tendra
als ulls, al sexe, al cor. Ets vegetal
de flama i flor marina. I a mi em cal
conèixer tots els mars si vull sorprendre
el delit del teu cos. Tot perseguint-lo,
cada vaixell t’oferirà la vela.
I tu, rosa dels vents, flor posseïda,
t’estremiràs d’un altre amant, de vida
que es dol per tu, que creix i es desarrela
cap a un destí d’amor. Però ferint-lo,
no estimes qui t’ignora i et reclama.
Semblava un déu... I ara és l’abella sorda
que et sobrevola el cor i sols t’eixorda:
Sóc erudit en tu, en rosa i flama.
La secreta joventut Posat 07.09.2016
DESTÍ
Si véns amb mi
Escoltaràs els crits dels torturats
I més enllà el silenci
Una cançó et dirà
Que ets fals com una baldufa que balla als núvols
Només sabràs que ets fals
I que tens una papallona al cor
Que jo m’entretinc a perseguir amb la xarxa del vers
Perquè jo també sóc fals
I necessito una presa semblant
Per examinar-la amb amor
Per això escric en un paper la meva vida
Aquest és el meu ofici i el meu destí.
La secreta joventut Posat 20.08.2016
TÒPICS
Però ara la força ja no els serveix,
dèiem entre nosaltres, innocents,
pagats de viure en un racó d’Europa,
sense adonar-nos que érem cap al Sud;
volíem ser europeus, ser-ho del tot,
en canvi, molts entre ells, dels estrangers,
si eren del Nord no se’n fiaven gaire,
els uns només de por de treballar
i alguns dels altres perquè encara es creien
allò que abans s’havien inventat:
deien que els alemanys, els qui bastien
la prosa filosòfica del món,
els senyors de la música romàntica,
eren, si fa no fa, com les llambordes.
I quina força els cal si no és aquesta?
Ignorar i no fer res, només ser llest,
i aprofitar ben bé la llum del dia.
Al matí deixar anar una destralada
com, per exemple, dir que els catalans
i els catalans... no volen pagar mai,
fer-la creure a tothom i descansar;
després dinar una mica, fer el cafè;
no dir mai a ningú que, legalment,
han rebut molts diners de tots nosaltres;
dir que ara jo menteixo en decasíl·labs;
després del cafè, el dòmino; a la tarda
sempre tornar amb allò dels catalans,
fer-ho creure a tothom un altre cop
i dir-ho sempre, avui i cada dia,
escriure-ho, publicar-ho en les mitjans.
Llavors, de tant en tant, eleccions,
ben lliurement, tothom cap a votar.
La destrucció Posat 11.07.2016
Venia des de sempre i des d’aquí
com si fos nou el lloc i el temps no ho fos,
tornava com si tot s’hagués confós,
sense pensar, ni creure, ni obeir.
Sense saber, seguint el seu destí,
que un dia va marxar del meu redós
i havia de tornar amb el pit joiós,
només segura de voler venir.
Sense saber que el lloc d’on va partir
era el mateix que el lloc on se’n va anar
i que en marxar ja sempre es va quedar.
Sense saber, gelosa de fugir,
tot allunyant-se freturosa enllà,
que se n’anava i que tornava amb mi.
Inèdit Posat 29.06.2016
VIBRACIÓ
Al centre del meu cos s’aixeca un crit
On tot el pensament se m’entrebanca
Darrera dels meus mots els mots dels vius
I els mots dels morts al fons de l’esperança
Dels meus dos ulls clavats a l’infinit
Al cor del temps als brots de cada branca
Reviu un crit d’origen fosc i pur
Que ara em travessa el cant com una llança
De foc i amor un crit des del bressol
Fins a una altura d’home que m’esglaia
Quan penso una paraula il·luminada
O beso a poc a poc l’entorn d’uns ulls
Que són dos camps encesos i jo núvol
Que fa un crit delitós al cel d’estiu
I vibra entre les flors tot l’esperit
Amb tanta llum que m’insisteix l’enyor
Dels déus antics i morts i un greu desig
Sota aquest sol que es pon com una brasa
Al mig del món la set d’eternitat
Que no s’apaga amb besos a les roses
Més dolces i profundes que té el cos
Ni entre murmuris de l’amor als llavis
Dels més tendres amants l’anhel més fort
Que neix a l’infinit dolor dels ossos
I és lliure i vertical com una estrella.
La secreta joventut Posat 22.06.2016
L’ ÚNIC FOC
Escalfa’t mans i peus a l’únic foc
i besa uns altres llavis. Mai no cansa.
Cada bes és un arbre d’esperança
dintre la sang, fruiter de llum. I és poc.
Un somni sol, amor, en el teu cap
pot ser, infeliç, un núvol de recança
i un altre cos, més dolç, és una llança
que se’t clava als sentits. Ningú no ho sap.
suporta als ulls, feliç, la llibertat
que entortolliga ocells i romanins
en una torxa breu de primavera.
Besa en secret, delit arremorat.
Besa en el vent que xiula pels camins.
La boca de la mort és la darrera.
La secreta joventut Posat 08.06.2016
TEATRET DE TITELLES
-Amb tu no es pot dialogar, ets un intolerant (Pataplaf!).
-No em peguis; a veure... dialoguem.
-D’acord. Primer punt: El català, de fet, són tres llengües.
-Home...
-Sí, sí, Català, Valencià i Baleà, són tres llengos diferents, veus... llengos...
-Però totes les facultats de filologia del món diuen que...
-Deixa’t estar de facultats, ara parlem de política i de pactes.
-Però hi ha coses, com que la terra és rodona, que...
-Qui ho diu això! No és ben bé rodona, és ovalada i amb bonys, tot depèn de com es mira. No siguis radical (Pataplaf!).
-T’he dit que no em peguis; saps que volia dir una altra cosa.
-No m’importa què volies dir, jo t‘ofereixo un pacte.
-Quin?
-Tu dius que és una llengua i jo dic que en són tres. Ni tu ni jo; pactem que són només dues llengües, la que es parla a Catalunya estricta i l’altra a la resta.
-Això encara és una barbaritat més gran.
-Bé, ja veig que no vols pactar un terme mitjà.
-És que no ho puc pactar.
-Veus, ets un intolerant (Pataplaf!).
-Saps què? Ja no m’agrada fer titelles, me’n vaig d’aquest teatre! (Surt).
-No em deixis, que et necessito!
La destrucció Posat 26.05.2016
L’OBLIDAT
Vers dolorós, joc i suplici ardent.
Sinó l’amor, quin aire arremorat,
quin somni dolç d’infern, quin núvol, vent
o mar, quin àngel foll de pietat
se’m posa al cor i em torna, conscient,
als límits de l’espai exagerat
on tot és foc i crema dins la ment?
Quin déu amarg o lliri desviat?
Sóc en oblit, però, de tots, absent
de llavis, pensaments... Somni vivent
o bes que muda en verb sense present,
boca i amor vençuts pel moviment
de viure i morir sol i sense esment
i escriure, escriure un vers eternament.
La secreta joventut Posat 29.04.2016
UNIONISTES
Els ocupants
sabem com són,
ja els coneixem,
si en parlem més
ens farem mal.
D’unionistes
n’hi ha de colors
indiferents,
blaus i vermells
i cap d’igual.
I em fan venir
uns pensaments
provocadors
que vaig dient:
Qui és banal?
Qui conscient
que seguir units
també ens vol dir
ser destruïts
i li és igual?
La destrucció Posat 20.04.2016
EL SENTIT
Deslliura’t del sentit. Resta confós
amb la natura fosca. Pren-te a glops
l’esclat el dia breu, la sang del ros
jutge diürn. Després vindran els llops
que s’amaguen els lliris. Tu somriu
a la vagina de la nit, com qui
feliç, la besa. Besa allò que viu
i allò que mor en únic, pur florir
I plora, plora pels déus infeliços,
plora pels àngels sense membre blanc
i pels amants sotmesos als neons.
Esclata en plors pels animals feliços.
Somriu pels pins. Riu per l’herba al barranc.
Suporta als ulls, encesos, dos carbons.
La secreta joventut Posat 10.04.2016
DESERT
Jardí infernal del cor,
cristall en mil engrunes,
breu desert amb vedrunes
que separen or d’or,
ara que l’amor mor
i el vetlles entre runes
-sagrat país de dunes
i vent, antic tresor-
en fas, en la nit, llunes
de llum a contracor.
La secreta joventut Posat 01.04.2016
ELS VERDS I ELS BLAUS...
Els verds i els blaus componen el paisatge
Són els colors amb què parla l’estiu
Arbres i rius murmuren a qui escriu
Els noms i els verbs que encenen el viatge
No hi ha paraules
Sinó melodies
Esparpillant la vida entre sanglots
La veu dels camps s’entortolliga als mots
El sol a va l’esperit per tendres vies
Els boscos són de foc
Animals lliures
S’estimen d’amagat rere els rebolls
I salten al camí paraules vives
A cada pas hi ha un estol de somriures
Que aixeca el vol dels blats
Hi ha versos folls
I besos dins el vent
Hi ha semprevives
I em surt desig dels ulls i dels genolls
I em surt sonet i sang de les genives.
La secreta joventut Posat 26.03.2016
PUNTA DE DIA
Ara la llum es lleva
i pren el vol
per la sang i la gleva.
Trastoca el dol.
S’aixeca sobre roses
fins al brocal
de claror de les coses.
Somriu al mal
i aquí s’acaba l’aire.
Comença el cant
que puja més enlaire.
Plena de sort
una gran lluna gòtica
juga amb la mort.
La secreta joventut Posat 18.03.2016
BALANÇA DE FOC
La flor és delit. I el cos és flor i migdia.
No hi ha camí de pols vora la mar
sense enfollir de l’aire i de l’atzar,
ni papallona esclava al raig del dia.
Blava de foc, tota la mar s’alia
amb l’heura que s’enfila pel desig;
no hi ha oreneta verge ni ombra al mig
del món, donzella encesa sense cria.
Balança amb balançons de fantasia
i agulla delicada d’esperit,
la primavera té una rosa al pit
que s’equilibra, pura, en la follia
i s’obre sota el foc. Viure és un bes
de sol brevíssim i de jove excés.
La secreta joventut Posat 12.03.2016
Qui riu, al cor del temps, i tesa l’arc?
(Els músculs del ocells, en fosques cales
del cos, qui els mana moure’s a les ales?)
Tot arc en corba tesa té un embarg:
l’arquer. I, altívol, es desfà en un llarg
vol de sageta. Lliure? Ho són les pales
d’un foll molí de vent o, en nits de gales,
les noies estimades al vell parc?
Qui mou -esclaus del cel!- lliberts i ardents,
els astres i els ocells cap a l’oblit?
(Quin cec guerrer afusella flors de nit?)
Darrera els arcs fremint, mig somnolents,
els braços del Desig tiben llibants,
i llancen al futur ocells i cants.
La secreta joventut Posat 04.03.2016
Qui riu, al cor del temps, i tesa l’arc?
(Els músculs del ocells, en fosques cales
del cos, qui els mana moure’s a les ales?)
Tot arc en corba tesa té un embarg:
l’arquer. I, altívol, es desfà en un llarg
vol de sageta. Lliure? Ho són les pales
d’un foll molí de vent o, en nits de gales,
les noies estimades al vell parc?
Qui mou -esclaus del cel!- lliberts i ardents,
els astres i els ocells cap a l’oblit?
(Quin cec guerrer afusella flors de nit?)
Darrera els arcs fremint, mig somnolents,
els braços del Desig tiben llibants,
i llancen al futur ocells i cants.
La secreta joventut Posat 04.03.2016
POEMA D’UNA NACIÓ SENSE HISTÒRIA
La història funda i entrebanca
Qui sap si un gest ple d’innocència
En un moment de la teva vida
La va fer anar cap a un destí per sempre
Potser era un bes furtiu, un oblit o una febrada
Va ser per sempre i no ho vas poder canviar mai més
El rei Jaume I volia repartir el seu regne
Sabia que era un pare totpoderós
Volia que tots els seus fills fossin reis
D’Aragó, de València, de Mallorca...
I feia testaments nous quan naixien i es morien
No sabem què ens ve d’allà, no ho sabrem mai
I un gran homenot de València
Ara fa poc si ho comptes amb els segles
I ja fa molts anys si ho comptes amb els anys
Era del llinatge dels qui adrecen fusta
I deia que volia un nació completa i rica
Però sense himnes, ni visques, ni banderes
I allò que no pot ser ens vol dir una cosa
Una cosa que no ens diria mai si fos possible
Allò que no pot ser és la base del poema
És com un alè, com un futur, com un anar-hi
I ja que hi som, amb una gran modèstia
Jo hi vull afegir: doncs sense història!
Que no ha de ser, que no és, ni serà mai
Però és cridar el present, cridar el futur, cridar la vida
Robar del temps passat allò que ens acompanya
Posar-nos tot el vent a favor nostre
I només amb la història necessària
Per construir un futur feliç.
La destrucció Posat 27.02.2016
RODAMÓN
Passes per un carrer, és nit tancada
i no somrius si no és per allunyar
tota la por que tens, només la lluna
a dintre teu comença a tremolar.
Mires al teu voltant, la nit és freda
i no pots fer sinó besar i besar
qualsevol cos que tinguis a la vora
com si fos únic, com si fos més clar.
Travesses el dolor, l’estranya passa
que dónes des del cim d’un campanar
fins a una estrella que no té esperança,
travesses tot el món si fa o no fa.
Tot és igual, tot és destí de rosa
que es mor a cada cos sense parar,
tot és desig de foc o de sepulcre
que corca el pensament, la veu, la mà.
Coneixes bé l’amor, cançó vermella
que es canta i que no es pot tornar a cantar,
només murmuri de la vida als llavis,
només la barca de la vida al mar.
Passes per un carrer, res no t’apressa
ni l’alba no t’espera l’endemà,
ara i adés t’ajeus, després camines
com qui no vol ni jeure ni avançar.
La secreta joventut Posat 11.02.2016
SONET PROSELITISTA
Si t’adones que ni la democràcia
ni l’enriquiment de la població espanyola
ni la millora de les condicions de vida
ni l’ascens de l’esquerra al poder
ni tots els anys de bonança econòmica
ni les aportacions al finançament de l’estat
no canvien l’actitud destructiva històrica
de l’estat espanyol envers Catalunya
tant si ets de dretes com si ets d’esquerres
tant si ets immigrant com si ets nadiu
tant si parles català, castellà o una altra llengua
tant si ets pobre com si ets ric
si vols viure aquí i vols sentir-te a casa teva,
com pots ser unionista?
La destrucció Posat 05.02.2016
VEU DE MAQUIAVEL
Un home, un vot:
és el teu mètode,
que no és el meu.
Però jo et dic
que si ells són més
i només miren
de destruir-te,
en democràcia
no tens defensa.
D’aquestes coses,
mai més ningú
no n’ha sabut
com jo en sabia.
Mira com són.
Mira quants són.
Mira què fan.
Mira què et passa.
No t’has de creure
res del que diuen,
només t’enganyen
com jo ho faria.
T’has de fer fort
en un projecte
i un territori
per escindir-te.
Amb el teu mètode
per fer-te lliure.
La destrucció Posat 25.01.2016
LA TARDOR DEL COS
Deixa't morir, ves‑te'n sol
amb una pura llum per les muntanyes,
pels camins intricats dels ocells i les llebres.
La Terra voltarà un cop més,
mil cops sense tu brillarà la Lluna,
el Sol s'obrirà en el fons dels teus ulls.
Ningú no et sabrà el niu, més pur
dormiràs com un marbre entre els arbres,
la molsa et creixerà sobre el pit
i els conills faran cau als teus músculs.
Dia a dia, sota el cel més blau,
tot, lentament, se'n va cap a la fi.
Tu que ho has vist, que un instant amorós
has dreçat el rostre feliç sota els núvols,
t'abandones en la certesa del foc,
en la llum que ha cremat ja per sempre.
Has viscut, has sortit un instant de la nit.
Has mirat i ho has vist, i en tens prou
amb un bri d'herba verda, amb un vent
que en el rostre et recorda l'amor.
Ara torna la sang als rius, sembra els teus ulls
entre estrelles i focs a la terra,
deixa't florir lentament sobre el món
mentre el cel blau i l'estiu
encara al teu cos i al teu cor sobreviuen.
La secreta joventut Posat 20.01.2016
PLOR
Tenies vent al cor, la vida s’adormia
com un infant s’adorm sota la lluna vella,
el teu silenci era la morta melodia
d’un altre cant feliç. Una darrera estrella
passava pels teus ulls i res ja no vivia
després d’aquesta llum sota la teva cella,
ja tot era difunt o tot era follia
d’un cel que t’ignorava sota la nit més bella.
Després eren les hores cruels com la primera
dels qui vénen al món, la llum es consumia
en una nit d’enganys i d’estranya distància,
fins que el teu plor tornava com una primavera,
una flama al teu cor a poc a poc s’obria
i una pluja als teus ulls et seduïa l’ ànsia.
La secreta joventut Posat 13.01.2016
DONEU ELS VOSTRES COSSOS...
Doneu els vostres cossos a l’amor
Que ni un cabell no en resti sense el goig
L’amor és arbre etern i és ocell boig
Després sabreu el dol del seu enyor
Que dia i nit la vida sigui un forn
Encès a dins dels cors
L’herba dels prats
Que sigui el llit més tendre dels combats
On els amants s’occeixin cada jorn
Deixeu lliure el desig
Que els animals
Aprenguin la lliçó dels homes nous
Besant-se els nervis blaus de l’esperit
Com braus
Com déus perfectes i mortals
Doneu-vos a l’amor
Deixeu els bous
Que llaurin aquest món sense sentit.
La secreta joventut Posat 04.01.2016
EVOLUCIÓ
Va aplicar-se a fer-ho tot
des del bell començament,
aquell dia de la llum
de la setmana més gran.
I el setè va descansar.
Parlo del qui conec més
però els altres coneguts,
no són gaire diferents
i conviden a pensar
que tot allò no pot ser,
que no pot ser i no pot ser.
I això és el que va passar:
que s’ho va creure mig món,
aquí, allí i a tot arreu,
sembla estrany i va passar
i costa molt d’explicar
si no fos que alguna nit
que te’n vas a dormir sol
i tens por perquè tens por,
llavors t’ho pots empassar
com t’empasses aquest vers
que ara escric tan malament,
però ho faig expressament
que per dir això em va més bé.
I torno al començament,
llavors que va començar
aquell dia de la llum
i que tot just començat
el món ja estava explicat
amb la poma i el pecat
i la por d’anar a l’infern
per tota l’eternitat,
que estava tan ben pensat.
Perquè encara no fa tant,
llavors que jo era petit ,
encara hi havia infern
i aquells homes del sermó
em varen fer tanta por
com en un film de terror.
Però un dia, poc abans,
la gent que va pel carrer
va començar a dir que no,
que allò no podia ser,
que ja no tenien por.
I llavors, mig d’amagat,
aquells homes de la creu
per poder seguir manant
i per fer-ho predicant,
van netejar els seus altars
dels dimonis maleïts
i només hi van deixar
allò que hi voldríem tots
els romàntics penedits,
si no fos que mai no hi és:
un déu bo i el seu amor
com una alegria al cor.
Inèdit Posat 30.12.2016
LA BRIDA
Com, temorós i lliure, un gos
enmig d’un desgavell de fira,
si un cos és bell i un altre gira
més dolçament i lenta, fos
sota els cabells i el centre ros
de la tardor, sóc d’una pira
que dansa i purament s’aïra,
cor únic dividit en dos
i en mil. I cerco, foll, el boç
definitiu dels mots, la brida
que lliga silenci i amor,
el riu el bes melodiós
per on s’escolen, nit florida,
el nus de la vida i l’enyor.
La secreta joventut Posat 22.12.2015
FER RIURE
A les facultats de filologia hi estan d’acord
la substitució d’una llengua dèbil
la pèrdua d’ús social més aviat que tard
com es pot protegir
però l’estat espanyol especialitzat en la destrucció
d’una de les seves llengües
d’una llengua minoritzada
en fa vàries llengües artificials més minoritzades
els blaveros i sa llengo baleà fan riure però algú els vota
algú els vota, algú ho vol i li agrada
tot és ple d’ignorants i mala llet i tot junt
tot és ple dels paletes rics que manaven
fan riure tot el món civilitzat però a algú li agrada i els vota
la immersió en català és l’única possibilitat
un país amb tanta immigració
tothom ho sap, tothom ho sap, ningú no pot dir que no ho sabia
acabar amb aquesta immersió
més castellans monolingües
i acabar amb l’ús social de la llengua pròpia
els blaveros i sa llengo baleà fan riure tot el món civilitzat
però a algú li agrada i els vota, algú els vota
i tot el món civilitzat se’n riurà
i acabaran amb nosaltres.
La destrucció Posat 28.11.2015
PRIMAVERA TRENCADA
És bonic el país en primavera,
aquest clima suau, el blau del cel,
les muntanyes encara nevades
i encara els boscos frescos al matí
només he de sortir i no pensar en res,
que si penso em ve la prosa
(si no haguessin incentivat la bombolla immobiliària,
si no haguessin destrossat els bancs i les caixes,
si no haguessin institucionalitzat el dèficit fiscal,
si haguessin donat suport a la nostra indústria,
a la investigació, al valor afegit, etc...)
no pensar això, no pensar això!
(ho han fet ells però també nosaltres,
que l’opressió també és social
i aquí també hi ha lladres poderosos)
llavors tornar a sortir, no pensar en res
i que bonic seria el meu país
però qui són, on són?
La destrucció Posat 18.11.2015
LES MOSQUES
Pobrets de nosaltres, grans i babaus,
dolços infants de mamella tendríssima
que encara esperàvem alguna brisa,
una mica d’aire fresc de la tarda,
d’aquesta absurda esquerra espanyola
que s’arrossega com un peix al sol.
Teníem tant desig d’una altra cosa
que un dia vam frisar perquè ella hi fos,
que ella acabés per sempre amb els malsons
que feia ja tants anys que somiàvem.
Ara fa estrany, però llavors el vent
semblava que era nostre, marinada
que ens tornava a fer viure en un país
on l’aigua era com l’aigua, només aigua,
la terra era la terra, el foc el foc.
Amb aquest cor miràvem el passat,
enlluernats pel mal dels darrers anys,
molt amagats sota la seva fúria
i no pensàvem mai que molt abans
rondaven vironeres cada dia.
El mal ja hi era, el dictador va ser
l’encarregat de fer-lo més intens,
reproduir-lo en llestos i innocents,
i quan ell va morir estava escampat;
però també, de fet, el va amagar
sense voler als ulls de tots nosaltres
com si fos ell, ell sol i ningú més.
Nosaltres mig ho vèiem o no ho vèiem,
temíem militars, no mai civils,
i potser vam fer veure que no ho vèiem
perquè havíem sofert molt d’aquell mal;
més tard a poc a poc va anar sortint
aquí i allí, com mosques d’un cadàver,
per diversos llocs del cos, per les ones
de ràdios catòliques, programes
de TV, diaris independents,
planificades campanyes de màrqueting.
Nosaltres ens volíem defensar
dient que tot allò eren mentides
però el soroll ja era massa fort,
tot just entre nosaltres ens sentíem
mentre ens anàvem defensant exhausts
quan el cadàver viu ens atacava,
ara per la dreta, ara per l’esquerra.
La destrucció Posat 12.11.2015
NOU DE CATORZE
Amb adversaris es dialoga
i amb enemics declarats es pacta,
a vegades es comparteix taula
i ningú no s’estranya de res.
Es pacta sempre, és clar. Però els qui
ens repeteixen que hem de pactar
seguint la tradició del seny,
sembla que volen dir una altra cosa.
Pactar la nostra destrucció
i també els nostres diners per fer-la
efectiva, com a aquells països
on el condemnat paga la bala
que en despuntar l’alba el matarà,
encara cridant que és innocent.
La destrucció Posat 06.11.2015
A UN CEC
Més trist que un bosc de por i alzines
quan cau la nit de sobte i clou
el cor, sota un desig de rou
o estrella pura -aquestes nines
et duen, blanques, a les mines
on sents, no nat, que el sol et cou
com nafra i sal o amor de bou,
foll de clarors que no endevines.
Talment quan jo, a cops, escric
el blau vivent del mar i l’or
i l’ambre de la pell besada,
és trist i foll i cec que ho dic
i en nafra i sal suporto el cor,
no nat i amb veu d’amor dictada.
La secreta joventut Posat 31.10.2015
OFRENA A MARIA
D’un arbre de mar he collit
l’escuma i la flor de migdia
i el fruit delitós, melodia
de l’aigua i del cor enfurit,
per dur-te’ls a tu. I, en la nit,
estrelles i noies fan cria
i veles s’esquincen, Maria,
blanquíssimes llunes al pit.
Un fruit de la mar, ondulat,
que s’obre, besat, a la boca,
desfent-se en plaer i en suc blau;
i un somni d’infant i d’esclat
dolcíssim que, pur, s’equivoca,
i cau al teu cor com un dau.
La secreta joventut Posat 24.10.2015
IMITACIÓ DE JOAN MARAGALL
Aquesta platja tan callada
sota la lluna transparent
i aquesta mar endormiscada
besant l’arena resplendent
m’han pres el cor de tal manera
que ara em sortia una altra veu
sense voler-ho, de primera,
tal com surt l’aigua d’una deu.
I jo, cercant la veu més pura
me’n vaig anar cap al passat
com si em perdés a la ventura,
com si volgués restar callat
i no callava, era la dansa
que té una fulla en moviment,
que giravolta i no descansa
des del moment que va amb el vent;
i aquella veu que jo cercava
em va venir sense voler,
em va venir com l’aigua blava
va i ve en el mar, per un no re;
i vaig trobar-la, vaig sentir-la,
era un veu sense rogall
i ara em semblava posseir-la
com qui no vol, dins d’un mirall:
dormen les barques a l’arena,
passa la brisa vora el mar
i per damunt de la carena
un núvol blanc sembla guaitar;
jo veia el mar i les estrelles,
la negra fronda de la nit,
sentia als ulls les coses belles
i la veu viva a dins del pit...
I aquella veu que mai no cansa,
que sempre diu que hi ha demà,
que l’home és una fera mansa,
que tot el món es pot salvar,
encara avui, com va fer un dia,
cridava amb lleu sobergueria,
tot netejant-se una lleganya
i fent l’adéu: Adéu, Espanya!
La destrucció Posat 16.10.2015
LA FLOR NEGRA
A dins de cada ocell, una flor negra
obre els seus pètals per florir en el cor
i en el silenci lliure de les ales
ploren les roses que no tenen fills.
Només resta un dolor sense carícia
que es posa als ossos tendres dels ocells
i els deixa a poc a poc entre les herbes
perquè no siguin les flors de l’espai.
S’estronca vora el mar el gran desfici
que lliga a l’aire els ossos dels ocells
i cauen sense amor sobre l’arena
com les flors seques d’un jardí de foc.
A dins de cada ocell, un de més lliure
obre les ales per morir en el vol
i mentre vola és una rosa encesa
i mentre viu té una flor negra al cos.
La secreta joventut Posat 08.10.2015
NIT DE SOBRETAULA
A la finestra es mouen arbres verds.
El vent gronxa les fulles en la nit.
Sóc amo d’una nit d’arbres incerts
però no mai del vent i del neguit.
Penjat a la mamella d’un estel
xuclo el licor, la llet de l’infinit.
La lluna plena és el sexe del cel.
Però la nit és d’ombra i de sentit.
Sents? Passa un bes. I una ala de colom
és un pressentiment que ens bat als polsos
i es perd miraculosament enllà.
Tot fugitiu, tot encès com el rom
que il·lumina la taula rere els dolços
i a poc a poc s’oblida de cremar.
La secreta joventut Posat 27.09.2015
DRETS
Ara, ja després de molts anys
de formular els motius diversos
per canviar la nostra història,
de travessar tots els ponts
de diàleg a les fronteres
d’aquesta dissortada pàtria,
tots profundament influïts
per les llargues discussions
i molt cansats de caminar,
ens adonem que és més senzill,
que un altre cop tot és com era
i ells tornen a ser els espanyols
que sempre han viscut a la vora,
que tenen el dret de sentir-se’n
i viure aquí, però no tenen
el dret d’impedir que un país
es miri el futur a les urnes,
que això és cosa dels opressors.
I, si guanyem, saber conviure,
que mai res no s’haurà acabat
i, si perdem, saber com viure,
que tot ho harem de pactar amb ells.
La destrucció Posat 20.09.2015
LA VICTÒRIA
Vèncer amb la raó i els vots, però vèncer,
que encara ho hem de fer en la nostra història
en lloc de fer-ho, com calia, en començar;
sentir amb tot el vigor del fons de l’ésser
que sols amb la raó no n’hi ha mai prou
i vèncer pacíficament, amb armes
que són urnes que desarmen, maniobres
suportades pel dret internacional.
Vèncer tan sols, mentre malparlen
de nosaltres i no escoltar-los més,
dir que llavors ja estàvem molt cansats,
que el cansament era de segles
i que avorrits de sentir-los vam plegar,
que els seus discursos que abans ens enutjaven
després de tant sentir-los ens cansaven
i que nosaltres ja no podíem escoltar
cap de les seves ràdios, televisions,
mirar pàgines web, sense adonar-nos
que érem gasius, tancats, malèvols i mesells.
I explicar, després, que per nosaltres
mai no hauríem vençut, que ha estat per ells.
La destrucció Posat 14.09.2015
ONADA DE RECORDS
Deslliga les veles, cor meu,
vaixell enemic de mil ports,
deslliga’t la sang, que els records
solcats a la mar siguin breu
enyor, sempre més aire lleu.
L’ormeig inclinat pels vents forts,
la proa encisada i les sorts
dels daus submarins:això és teu.
I és tot. Que la mar ara és blava
i s’obre esquinçada al teu pas
en un infinit que comença;
comença i tot just s’enyorava
de l’ona primera, amb el llaç
que et lliga a l’amor i et defensa.
La secreta joventut Posat 08.09.2015
ELS CIVILS
Ens volen destruir; aquestes tres paraules
que podrien ser absents, són plenes de sentit;
podrien ser malsons antics, antigues faules,
i són vives avui com ho eren en l’oblit;
després del dictador ningú ja no pensava
clarament aquests mots, suraven mig perduts
en la boira del temps, en l’aire que passava
entre la fullaraca dels arbres abatuts.
Cansats dels militars, teníem un miratge
que era tan fals com tots i ens enganyava més
perquè ens mentia al cor, al centre de la imatge.
Vam creure que els civils no serien mai més
com altres espanyols que ja eren massa vells,
sense pensar que, encara, serien igual que ells.
La destrucció Posat 31.08.2015
EL BON JUTGE
Sempre hi ha vies
per violar la llei
destruir els dèbils
amb la llei a la mà
dient que la llei
ho consentia
però és menor
sí, sí, la llei és menor
no es pot protegir
de totes les infàmies
els qui la van fer
mai no les pensaven
o alguns potser sí
i per això mateix la feien
però el dret està
per damunt de la llei
i tu que ests jutge
potser podries,
potser sabries, com
violar les violacions?
La destrucció Posat 20.08.2015
Ah! Qui sabés dins el cant, dolçament
obrir els ulls! Follament! Nat! I en el pit
una gota de llum! Tot esperit
i tot sang transparent! Nu i sense ment!
Qui despert -oh! despert!- viu i dement,
s’adormís al jardí! Blau! Sense nit!
Ah! qui sabés obrir els ulls al delit!
(Ah! dins el cant obrir el cor dolçament!)
Qui sabés, qui sabés -oh! alba vivent!-
obrir els ulls al plaer! Llavis! Sentits!
Roses del cos! Primavera dels dits!
Ah! qui s’obrís a l’amor! Vent al vent!
Ah! qui sabés els secret! Món florit!
(Ah! destruir d’un sol bes l’infinit!)
La secreta joventut Posat 09.08.2015
Als gorgs més clars, on l’aigua s’enamora
del món i a poc a poc s’atura -fins
que al fons dels xucladors, girada endins,
va confonent els còdols amb l’aurora.
I els besa lentament. Després, penyora
de font i de corrent, torna als destins
marcats cap a la mar. I fa bocins
del cel: aquell mirall vivent que fóra.
Versos, cançons! Tolls d’aigua sensitiva,
de sang que als gorgs s’atura dolçament,
brilla un instant de goig i es desencanta
-seguint el pur plaer, tota captiva,
d’abandonar-se al curs incandescent
mentre, fluint, de riba a riba canta.
La secreta joventut Posat 02.08.2015
INVERSIÓ
Quan varen guanyar la guerra civil
els catalans feixistes, a Madrid
varen prohibir parlar en castellà,
també varen prohibir de publicar
cap llibre, ni revista, ni diari
que no fos totalment en català.
De fet, això no va ser tan estrany,
sinó que va ser només el final
d’un llarg procés que havia començat
segles abans i que, entre moltes altres
vegades, l’any mil nou cents trenta-nou
va vèncer. Els madrilenys, atemorits,
parlaven sempre en públic català
i si no ho feien eren perseguits
i empresonats; també els nens de Madrid
havien d’anar a escola en català;
sabien tots escriure en català
i no en castellà, que era prohibit;
amb tot i això, en moltes reunions
i a les cases, no es podia impedir
que els madrilenys parlessin castellà.
Llavors van arribar més catalans
que s’hi establien per raons de feina;
després els catalans van tenir fills
i el català va esdevenir, d’aquesta