NOTA EDITORIAL

Joan Noves va escriure intensament poesia als anys setanta i la va publicar  als anys vuitanta, sobretot recollida en els llibres Somnis i malsons (Editorial Moll, 1980) i Timbals de primavera (Llibres del Mall, 1986), i no va tornar a publicar més llibres de poesia fins aquest, La destrucció.  En aquesta mateixa editorial i col·lecció es publica, al mateix temps, La secreta joventut, que recull la seva poesia de la primera època. Aleshores va defensar i practicar una poesia que, mantenint la consistència formal, enllaçava amb una línia d’arrel romàntica i existencial que el noucentisme i el realisme, allargassant-se en el temps, havien obviat.

La destrucció  presenta un llenguatge directe i una gran varietat formal,  que va des del vers lliure i les mètriques més habituals com el tetrasíl·lab, el pentasíl·lab, l’hexasíl·lab, l’heptasíl·lab, l’octosíl·lab, el decasíl·lab i l’alexandrí, fins als més estranys trisíl·lab i enneasíl·lab; també l’estructura del poema oscil·la des de la prosa trencada fins al sonet estricte o els sonets encadenats, passant per l’epigrama, el romanç,  el cal·ligrama, unes aproximacions rítmiques al popular rap, unes formes de sonet lliure i també una minúscula escena de teatret de titelles.  En el mateix sentit, la tonalitat dels poemes varia des del discurs general més realista, èpic i persuasiu, passant per alguna composició amb un cert humor incorporat i alguna altra amb un to sarcàstic, fins a alguns poemes cap al final del llibre amb una important deriva lírica. S’aparta del lirisme genèric dels poemes de joventut i s’inscriu en una línia de poesia de combat que, per utilitzar una expressió que apareix a Pròleg (el primer poema del llibre), se’n podria dir realisme democràtic. 

En paraules de l’autor:  “La destrucció és un llibre provocat per la situació de Catalunya i dels altres països catalans. Cap al final del franquisme tots érem molt conscients que aquella gran animalada s’acabaria; en canvi, als primers anys del segle XXI podríem veure legalitzada indefinidament, amb cobertura democràtica, la destrucció del nostre país i de la nostra cultura.  Espanya ha tornat a demostrar, durant més de trenta anys de democràcia i en relativa bonança econòmica, sobretot des de la dreta però també des de l’esquerra política, que prefereix dominar un país destruït a tolerar un país pròsper i lliure. Per poder-ho ser, Catalunya ha de blindar d’una vegada i per sempre més en front d’Espanya la seva llengua i cultura, la seva economia i fiscalitat, la seva sobirania jurídica i política, la seva nació... Si no ho fa, de forma inequívoca i completament irreversible, sabem que els successius governs espanyols incompliran els pactes, canviaran les lleis per majoria i acabaran per destruir-nos. Hem pogut presenciar, en aquests anys de democràcia espanyola, com ataquen una llengua pròpia que lluita per la supervivència, sobretot pels flancs més desprotegits de València i de Mallorca.  Amb la fiscalitat han malmès l’economia del país,  han deixat caure els nostres serveis públics i les nostres infraestructures. Només són  algunes evidències entre moltes altres. Amb més agressivitat des de la dreta política, però també des de l’esquerra i amb la complicitat o el silenci de la majoria dels seus intel·lectuals. La constatació d’aquests fets ha quallat a la consciència de molts catalans, tant dels ja anteriorment establerts com dels nouvinguts, de qualsevol lloc i llengua d’origen, de tots els qui volen viure amb ple dret a Catalunya. Conjuntament amb els estralls de la crisi econòmica, alguna altra cosa molt fonda relacionada amb les paraules llibertat i submissió ha canviat per sempre en la psicologia col·lectiva.”