NOM

 

Aprendre un nom, somriure  al vol d’ocells

que s’alça al cor premut de cada cosa

com un dolor, com una bella nosa

collida als llavis verges a ramells.

 

O un nom, què és? Aquest llevar els palmells

després del tacte nu dintre la rosa

i no dir re, deixant al cos la cosa

i a l’aire el mot mesclat amb els cabells?

 

Ah!  A l’aire no, que el vent l’emportaria

suspès d’alè i alat sobre la terra

per no lliurar-lo, mort, a l’eina humana.

 

Al cor, al cor el nom que la veu mana,

al cos record, i al llavi el mot que s’erra

i mor, i diu, i és la poesia!

     

 

                                                               

TARDA

 

Sortir al carrer, obrir la porta vella

que dóna, un altre cop, al meu carrer

de noies sense pressa i veu vermella,

de tardes com un núvol que entreté.

 

Sortir, sortir com una meravella

que torna a viure sota el cel primer

i vol somriure a la profunda estrella

o arrenca a córrer per trencar l’alè.

 

Sortir de cop, sortir vora la tarda

que vaga immaculada per l’oblit

i va cap a la nit sense ferida,

 

sortir com una flor de la donarda

sobre l’espina blanca del sentit

i obrir tota la tarda de la vida.

 

 

 

AMOR DE SONET                                  

 

L’or del cos i del card

perillós que s’inflama

a la llum femenina.

La pell és qualsevol.

 

Un instant tot l’amor

murmura una mentida

on somriuen les flors

des del mateix origen.

 

Que una gran ombra sola

domini les clarors

del moment i el viatge

 

per la carn riallera:

una nit més prenyada

esvalotarà el dia.

 

 

 

NOIA DE NIT

 

Abans que no s’apagui aquesta flama

encesa encara al cos -llum de fanal,

abans que no enfosqueixi to el mal

que brilla a l’engonal de cada cama,

 

abans que s’esbafin més les flors

deixades dels dogals de primavera,

abans que no fineixi la quimera

infinita de l’aire i dels colors

 

i vingui als ulls tota la rosa negra

i caigui als peus la copa consumida

i es badi un gran mirall d’encís mortal,

 

he de cantar amb la veu de qui s’alegra

de veure una altra nit feta a la mida

de l’home que la prem sota un portal.

 

 

 

POSTAL

 

Si sabessis quantes vegades he

Pensat en tu,quantes vegades he repe-

Tit el teu nom en veu baixa en un

Desig de presència. Mai no

Podràs entendre que jo, mentre

M’esforço a resoldre els mateixos

Problemes insubstancials, mentre m’aplico a les

Matemàtiques com una salvació momentània, com una dis-

Tracció absolutament necessària, et recordo

Sempre al darrera, sempre present entre

Els nombres i els rostres. N’hi ha prou amb unes

Paraules confuses, amb qualsevol gest impre-

Cís com els teus que em sorprèn, per a sentir-te

Amatent als meus anhels i als meus

Sofriments. I sé prou bé que no

Ets tu qui  em vetlles sinó jo qui pensa

En tu com una màquina sorda que gira infi-

Nitament sobre l’únic eix que té i a cada

Volta la inèrcia l’obliga a repren-

Dre i un nou impuls desesperat

L’accelera . Jo, enmig de tanta

Vida als ulls i tanta nosa als  braços, mentre

Em deixo sobreviure com l’única

Possibilitat que em resta i

Faig de les mínimes convencions ne-

Cessàries un joc permès, estúpid i amable, et

Recordo en els sentits, en el tacte de

Les coses, en la pintura dels cossos delica-

Dament pensats, útils i simples, en els

Coloms que se’n van, en els fruits més

Madurs i dolços de la terra. 

 

 

 

MEMÒRIA

 

Com ample somniar pel fang, la meva vida

amb una estrella amarga al cos que va girant,

m’endinso en els miralls per veure el diamant

duríssim de l’amor, que fa de tot la mida.

 

Avui, trenta anys als ulls, hivern, nit que convida

a l’exercici exacte d’un vell record amant,

aixeco dolces ombres i em vaig emmirallant

per veure en el meu temps una clara ferida.

 

Inútil somni, inútil compassió perduda

per a aflorar en el fang sense ulls, sorra voraç

del meu passat desert, la rosa de la vida.

 

Només dura l’enyor de cada flor premuda

que s’equivoca i mor puríssima al meu pas

i , sempre de més lluny, és eterna mentida.

   

 

 

ESCOLA DE LA MORT

 

No  vull morir dintre els llençols de casa

que són  blancs com els cossos i els records

i no s’obren al cel com fan els lliris

ni em deixen núvols per posar-me al pit.

 

El cor se’m vol morir vora el seu mestre

que sempre ha estat el vent que ve del mar,

el vent que passa per les canyes fondes

arran de l’aigua dels estanys tranquils.

 

Però morir del tot, més que una planta

o que un ocell que no mesura el cant,

més que una estrella cega en el migdia

em vull difunt com un oblit d’amor.

 

Vull  el sospir que anul·la tots els besos

i deixa els cossos, orfes de desig,

estesos sobre els camps de primavera

entre les herbes tendres i les flors.

 

 

VOCACIÓ

 

         A mi no m’interessa el teatre, ni la pintura, ni la música, ni la dansa, ni la poesia. Allò que a mi m’interessa no té res a veure amb l’art. Per tant, senyors, abandono qualsevol intent literari o artístic.

         Tampoc no m’interessa la ciència positiva. Ni la filosofia negativa. Ni la ciència ni la filosofia. Els estic reconegut. Però el fet és que no m’interessen.

          No m’interessa la religió cristiana, ni la mística jueva,

ni l’alliberació budista, ni els vuit codonys del Zen. A vegades sento la necessitat d’una pregària definitiva. Amb tot i això no m’interessa gens la religió.

          No m’interessa la política conservadora. Però tampoc

no m’interessa la política revolucionària, ni la política de la Unió Soviètica, ni la política de la unió patètica. També penso que ens hem d’organitzar contra tant de mal i, a vegades, assisteixo avorrit a les reunions. En el fons sé que no m’interessa la política.

          No m’interessa l’amor. Sempre igual, sempre igual... No suporto el pas del temps, la rutina de les nits, els besos tendres...Les noies m’estimen i m’abandonen sense compren-dre els meus sospirs; elles vénen i se’n van sense saber que cerco uns ulls que mai ningú no podrà veure. Però els cossos són bellíssims, brevíssims, la vida éscurta i són necessàries còpules freqüents, etc...

          La veritat és que no m’interessa res de tot això  i, més o menys, a tot em dedico. ¿Per què el meu cor està tan avesat a aquestes coses?                                

 

 

 

VAPORITZACIÓ

 

Aquest  és un adéu definitiu.

Se m’ha acabat el cos i les seves prolongacions.

Ja no tinc membres membranes glàndules vesícules res.

Sóc un acte.

Amén.