SOMNIS I MALSONS (1980)
En aquesta pàgina es poden llegir alguns poemes del llibre que, per diverses raons, es van desestimar per a la reedició a La secreta joventut.
NOM
Aprendre un nom, somriure al vol d’ocells
que s’alça al cor premut de cada cosa
com un dolor, com una bella nosa
collida als llavis verges a ramells.
O un nom, què és? Aquest llevar els palmells
després del tacte nu dintre la rosa
i no dir re, deixant al cos la cosa
i a l’aire el mot mesclat amb els cabells?
Ah! A l’aire no, que el vent l’emportaria
suspès d’alè i alat sobre la terra
per no lliurar-lo, mort, a l’eina humana.
Al cor, al cor el nom que la veu mana,
al cos record, i al llavi el mot que s’erra
i mor, i diu, i és la poesia!
TARDA
Sortir al carrer, obrir la porta vella
que dóna, un altre cop, al meu carrer
de noies sense pressa i veu vermella,
de tardes com un núvol que entreté.
Sortir, sortir com una meravella
que torna a viure sota el cel primer
i vol somriure a la profunda estrella
o arrenca a córrer per trencar l’alè.
Sortir de cop, sortir vora la tarda
que vaga immaculada per l’oblit
i va cap a la nit sense ferida,
sortir com una flor de la donarda
sobre l’espina blanca del sentit
i obrir tota la tarda de la vida.
AMOR DE SONET
L’or del cos i del card
perillós que s’inflama
a la llum femenina.
La pell és qualsevol.
Un instant tot l’amor
murmura una mentida
on somriuen les flors
des del mateix origen.
Que una gran ombra sola
domini les clarors
del moment i el viatge
per la carn riallera:
una nit més prenyada
esvalotarà el dia.
NOIA DE NIT
Abans que no s’apagui aquesta flama
encesa encara al cos -llum de fanal,
abans que no enfosqueixi to el mal
que brilla a l’engonal de cada cama,
abans que s’esbafin més les flors
deixades dels dogals de primavera,
abans que no fineixi la quimera
infinita de l’aire i dels colors
i vingui als ulls tota la rosa negra
i caigui als peus la copa consumida
i es badi un gran mirall d’encís mortal,
he de cantar amb la veu de qui s’alegra
de veure una altra nit feta a la mida
de l’home que la prem sota un portal.
POSTAL
Si sabessis quantes vegades he
Pensat en tu,quantes vegades he repe-
Tit el teu nom en veu baixa en un
Desig de presència. Mai no
Podràs entendre que jo, mentre
M’esforço a resoldre els mateixos
Problemes insubstancials, mentre m’aplico a les
Matemàtiques com una salvació momentània, com una dis-
Tracció absolutament necessària, et recordo
Sempre al darrera, sempre present entre
Els nombres i els rostres. N’hi ha prou amb unes
Paraules confuses, amb qualsevol gest impre-
Cís com els teus que em sorprèn, per a sentir-te
Amatent als meus anhels i als meus
Sofriments. I sé prou bé que no
Ets tu qui em vetlles sinó jo qui pensa
En tu com una màquina sorda que gira infi-
Nitament sobre l’únic eix que té i a cada
Volta la inèrcia l’obliga a repren-
Dre i un nou impuls desesperat
L’accelera . Jo, enmig de tanta
Vida als ulls i tanta nosa als braços, mentre
Em deixo sobreviure com l’única
Possibilitat que em resta i
Faig de les mínimes convencions ne-
Cessàries un joc permès, estúpid i amable, et
Recordo en els sentits, en el tacte de
Les coses, en la pintura dels cossos delica-
Dament pensats, útils i simples, en els
Coloms que se’n van, en els fruits més
Madurs i dolços de la terra.
MEMÒRIA
Com ample somniar pel fang, la meva vida
amb una estrella amarga al cos que va girant,
m’endinso en els miralls per veure el diamant
duríssim de l’amor, que fa de tot la mida.
Avui, trenta anys als ulls, hivern, nit que convida
a l’exercici exacte d’un vell record amant,
aixeco dolces ombres i em vaig emmirallant
per veure en el meu temps una clara ferida.
Inútil somni, inútil compassió perduda
per a aflorar en el fang sense ulls, sorra voraç
del meu passat desert, la rosa de la vida.
Només dura l’enyor de cada flor premuda
que s’equivoca i mor puríssima al meu pas
i , sempre de més lluny, és eterna mentida.
ESCOLA DE LA MORT
No vull morir dintre els llençols de casa
que són blancs com els cossos i els records
i no s’obren al cel com fan els lliris
ni em deixen núvols per posar-me al pit.
El cor se’m vol morir vora el seu mestre
que sempre ha estat el vent que ve del mar,
el vent que passa per les canyes fondes
arran de l’aigua dels estanys tranquils.
Però morir del tot, més que una planta
o que un ocell que no mesura el cant,
més que una estrella cega en el migdia
em vull difunt com un oblit d’amor.
Vull el sospir que anul·la tots els besos
i deixa els cossos, orfes de desig,
estesos sobre els camps de primavera
entre les herbes tendres i les flors.
VOCACIÓ
A mi no m’interessa el teatre, ni la pintura, ni la música, ni la dansa, ni la poesia. Allò que a mi m’interessa no té res a veure amb l’art. Per tant, senyors, abandono qualsevol intent literari o artístic.
Tampoc no m’interessa la ciència positiva. Ni la filosofia negativa. Ni la ciència ni la filosofia. Els estic reconegut. Però el fet és que no m’interessen.
No m’interessa la religió cristiana, ni la mística jueva,
ni l’alliberació budista, ni els vuit codonys del Zen. A vegades sento la necessitat d’una pregària definitiva. Amb tot i això no m’interessa gens la religió.
No m’interessa la política conservadora. Però tampoc
no m’interessa la política revolucionària, ni la política de la Unió Soviètica, ni la política de la unió patètica. També penso que ens hem d’organitzar contra tant de mal i, a vegades, assisteixo avorrit a les reunions. En el fons sé que no m’interessa la política.
No m’interessa l’amor. Sempre igual, sempre igual... No suporto el pas del temps, la rutina de les nits, els besos tendres...Les noies m’estimen i m’abandonen sense compren-dre els meus sospirs; elles vénen i se’n van sense saber que cerco uns ulls que mai ningú no podrà veure. Però els cossos són bellíssims, brevíssims, la vida éscurta i són necessàries còpules freqüents, etc...
La veritat és que no m’interessa res de tot això i, més o menys, a tot em dedico. ¿Per què el meu cor està tan avesat a aquestes coses?
VAPORITZACIÓ
Aquest és un adéu definitiu.
Se m’ha acabat el cos i les seves prolongacions.
Ja no tinc membres membranes glàndules vesícules res.
Sóc un acte.
Amén.