TANKES DE PARÍS (1989)

En un viatge a París, l'estiu del 1988, amb el poeta Lluís Urpinell, vàrem convenir que la forma poètica tanka, importada del Japó, tenia prou tradició a la  literatura catalana per admetre unes variacions formals que no s'havien produït. A aquesta tesi s'hi va afegir, des d'Arenys de Mar, el poeta Jordi Vintró.  Cadascú de nosaltres va fer unes consideracions teòriques i, de seguida, vàrem provar de fer uns tankes segons un nou model. Urpinell, que també era editor, en va fer una magnífica plaquette, il·lustrada per Kazuko Mitsuhata, el Febrer del 1989.

En aquesta pàgina es pot llegir la meva aportació teòrica i els meus (o les meves) tankes, escrits encara en calent, a París.

​

Sempre he pensat que la forma tanka en la poesia catalana, tal com ha estat tractada tradicionalment, no té la consistència de metre, ritme i rima que se’m fa necessària perquè el poema tingui prou entitat. Des que Riba va introduir plenament aquesta forma en el nostre vers, i encara després que Màrius Torres hi donés els seu esplèndid bategar d’ales, el tanka ha estat tan prodigat a Catalunya que sembla que hauria d’haver tingut una atenció teòrica de la qual no ha estat objecte. Per exemple, per què es manté habitualment el metre de versos de cinc i set síl·labes sense rima i amb l’última feble? Per què, aquest supòsit es seguit rigorosament per la majoria de poetes i no es planteja habitualment la possibilitat de finals de vers masculins? Si en italià o en castellà seria absurd el plantejament d’aquests finals de vers, no ho és en català o en francès ja que el predomini de mots acabats en síl·laba forta determina la forma de la majoria de sonets, per citar un patró clàssic.

Tots sabem que en català, l’equivalent de hendecasíl·lab italià és el decasíl·lab, comptat fins a l’última tònica forta. Per què hem de condemnar sistemàticament la nostra llengua a una forma que no correspon al seu geni? És més: si les traduccions de poesia oriental han de ser forçosament molt lliures a causa de la diferència abissal de les llengües (com ho són les magnífiques versions de poesia xinesa de Marià Manent), no ha de ser de la mateixa magnitud la llibertat a l’hora d’adaptar una estrofa? Per tant, la primera conclusió obligada és que al tanka català hi hauria d’haver habitualment versos amb tònica final forta i amb la supressió corresponent d’una síl·laba.

Quant al ritme i a la rima, el problema que se’ns planteja és de naturalesa diferent. Tinc la convicció que molts dels tankes escrits en català, comptant amb els més reeixits, tindrien la mateixa consistència poètica si haguessin estat escrits en prosa. Les absències d’un ritme imposat a cada vers i d’una rima divisòria donen resultats boirosos. Per exemple, un dels millors tankes de la nostra literatura, el de Màrius Torres: “Com els somriures/ sobre un mirall hermètic/ la primavera/ llisca sobre les tombes/ però no pot entrar-hi”, no té gairebé la mateixa i enorme consistència escrit com un epigrama en prosa? I, si hi ha versos encavalcats: “Tristes banderes/ del crepuscle. Contra elles/ sóc porpra viva/ (...)” (Riba), encara és més injustificable l’exigència del metre sense ritme definit ni rima.

D’altra banda, en el tanka català hi ha habitualment, en total llibertat, una gran presència de versos anapèstics i d’altres peus rítmics, que combinen dues síl·labes febles amb una de forta. No seria necessària la introducció sistemàtica del iambe en una composició tan breu com aquesta? Si el iambe és precisament el peu que permet més concentració de pensament en català, el que és pràcticament obligat en el sonet decasil·làbic (catorze versos!), no ha de ser encara més necessari en una forma de cinc versos amb la meitat de síl·labes?

Sóc molt conscient del risc d’aquestes afirmacions, ja que un tanka pot ser mirat des de molts punts de vista. Us ho podeu prendre com una petita reflexió sobre la forma que ens ocupa. I, dins de les múltiples possibilitats suggerides, me’n proposo una de contundent:  a) predomini absolut del iambe, b) 1r, 3r i 5è versos amb rima consonant masculina, c) 2n i 4t amb rima consonant femenina, d) 1r i 3r versos, tetrasíl·labs catalans, 2n,4t i 5è, hexasíl·labs catalans. Sense cap pretensió d’imitar la delicada i ancestral tradició japonesa, és clar!